En marzo de 2020 el mundo se paró, y con la pantalla en “pausa”, la clase media española sufrió la última y peor de las embestidas.
Nací en Campo Claro y vivo desde hace muchos años en el barrio del El Pilar. Por mi manera de ser y mis propias circunstancias personales, hablo y me relaciono a diario con decenas de vecinas y vecinos de aquí, de Campo Claro, de Bonavista, de San Pedro y San Pablo o de cualquier barrio de Tarragona. Cientos de casos de personas, con nombres y apellidos, que ejemplifican la inseguridad y las dificultades para llegar a final de mes. Para pagar el agua, la luz, el alquiler, o simplemente para poder llenar la nevera semana tras semana. Familias ya golpeadas por la crisis de 2008, que cuándo todavía no se habían recuperado, se vuelven a enfrentar a la realidad de que en sus hogares no entra ningún ingreso.
Y en estas circunstancias, ante esta cruda verdad, vuelven a llegar unas elecciones autonómicas. Y me doy cuenta de que a mi vecina no le interesa el eslogan de nuestra campaña o que está harta de los discursos a golpe de banderas “indepes”, pero vacíos de soluciones a los problemas reales.
A mi vecina, lo que le interesa y me pregunta cada mañana, es cómo voy “a pelear” por sus derechos. Qué medidas sociales voy a defender para amortiguar el golpe económico que estamos sufriendo y que les sitúa, en algunos casos por primera vez, en el umbral de la pobreza.
Úrsula, Montse, Juanjo, Israel… trabajaré, trabajaremos con Salvador Illa al frente, para qué en los primeros seis meses de Gobierno, mediante el diálogo con los agentes socioeconómicos y el mundo local, se apruebe “la Agenda por el Buen Trabajo y las Nuevas Oportunidades”, con el objetivo de reducir el paro y contribuir a un tejido productivo más sostenible.
A día de hoy, el Gobierno de España ya ha implementado diversas medidas cómo el incremento salarial de un 0,9% para este 2021, las nuevas ayudas a las personas que han agotado la prestación de desempleo, o la necesaria aplicación en tiempo récord de un Ingreso Mínimo Vital histórico.
Pero aún podemos hacer más, mucho más. Por eso hay que ir a votar, porque los y las socialistas queremos establecer cómo prioridad urgente el aumento de la ocupación y la disminución del desempleo.
Xavi, Luís, Dori… tenemos que ir a votar, porque juntos y juntas, con el Presidente Illa vamos a pasar pantalla. Vamos a desactivar el botón de “pausa” provocado por la pandemia, pero también por los gobiernos de derechas y independentistas, y vamos a darle al botón de “recuperar la igualdad de oportunidades y el fin de la precariedad laboral”.
El 14 de Febrero, con Salvador Illa, lo haremos posible!
Als anys 60 i 70 del segle passat, a redós del maig del 68, van proliferar cantants i grups de folk. Qui més qui menys participàvem en algun. Sempre la guitarra a l’esquena, imitàvem Xesco Boix i Jaume Arnella i el Grup Falsterbó 3. Els nostres referents de fora eren Bob Dylan, Joan Baez i Pete Seeger. I tant ells, com els de casa, com nosaltres pensàvem que cantar era fer activisme cívic i per suposat polític.
Cantàvem a tota hora, als trens i als busos, a les places, a les vores dels rius, a les esglésies. Es va dir que érem “ kumbayàs “ perquè l’espiritual negre “ Kum ba yah’ ( deformació de Come by Here, ‘Vine aquí’ ) formava part dels nostres repertoris.
Vivíem feliços llavors emparats – tot sigui dit – per la protecció paterna que sabíem que sempre ens podria donar un cop de mà. Què no farien ells que havien superat guerra i/o postguerra. Amb poca cossa en teníem prou: un entrepà, una cançó i si podia ser alguna arrambada a la guitarrista que tenies al costat en acabar la cantada.
Però aviat començàrem a dubtar de si la vida kumbayà ens solucionaria els problemes de les 8/10 hores de feina inacabables de l’estiu amb dissabtes i diumenges en supermercats o Hotels de Salou que et deixaven el magatzem per dormir entre pots de tomàquets i prèssec amb almívar.
Però encara pensàvem que quan acabés el franquisme tot seria diferent, Catalunya seria rica i plena i la classe treballadora agrupada internacionalment deixaria de ser explotada. A més, érem els més avançats d’Europa. Seríem els primers en assolir la felicitat i ja no tindrien sentit les paraules d’Espriu:
“ Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Seríem com Suècia o Noruega . Kumbayà, my Lord, Kumbayà ¡¡¡¡
Vingué la transició i els qui ens dedicàvem a l’ensenyament traspassàrem aquest esperit kumbayà als infants; anàvem de colònies que era tota una novetat i vinga amb la cançoneta i amb altres per l’estil. Les nits muntàvem uns focs de camp de nassos desprès de jugar amb les llanternes i continuàvem cantant. Que si “ pujarem dalt del cim “ ; que si “ 9 pometes “
Però aquest món es va esvair i aviat ens vam adonar que Serrat ens havia advertit ja el 69 amb Machado que no existeix el camí sinó el caminar. Un dia cantava la Internacional al costat del Pep Jai , pagès i diputat i vaig sentir que on jo deia “ la lluita final “ ell deia “ lluita social”. En acabar li vaig preguntar sobre el tema i em va dir : “ Company, no hi ha lluita final, la lluita és cada dia “.
Ara portem deu anys de governants catalans que ens volen Kumbayàs, que fem focs de camp cada nit; que ens emboliquem amb símbols però amb els seus. Torra diu que “ apretem” encara que si “apretes” massa desprès t’envia ell mateix els mossos. Puigdemont diu a Perpinyà que ve la “lluita definitva” i jo recordo al Pep Jai que em va dir que no n’hi havia d’aquestes. Em diuen que amb la independència tindrem de tot i més i recordo que ja fa tres mil anys algú va prometre al poble que els portaria a un lloc on rajaria llet i mel i va resultar que era i és un país àrid i amb molt de desert…
No saben que tot aquest món feliç que ens prometien Huxley i Marx tampoc per moltes manis que ens “xupem” i que la majoria de religions ho han vist tan fotut que t’ho prometen…. però per l’altra vida.
Així que prou de focs de camp i de kumbayàs. No cal renunciar-hi, eh ? Jo encara agafo la guitarra i de tant en tant em surt…. normalment per afinar però té la seva utilitat. Sóc socialista, federalista, sobiranista no-independentista però no proclamaré el socialisme ni vull que el proclami ningú. Ara, jo continuo lluitant perquè el meu país sigui el màxim de just i solidari possible.
Sóc sobiranista i vull que es posi a consideració del poble de Catalunya un pacte amb Espanya – que inclogui la llengua catalana – i amb Europa perquè el que teníem se’l va carregar el TC i els retalls del PP; però no demanaré referèndums que no siguin acordats encara que guanyin els meus.
Sóc federalista i lluitaré perquè Espanya ho sigui; però no vull que s’aprovi amb el 51% dels vots perquè demà algú ho pot tirar enrere amb el mateix percentatge.
I sí, que surtin del presó els monitors. Mai no hi haurien hagut d’entrar. Però que em tornin les meves institucions ocupades, els meus símbols menystinguts, els mitjans de comunicació públics partiditzats, el respecte a les normes que s’han fet a la seva mida . Perquè només així podrem tenir un país amb garanties d’afrontar els reptes que fa deu anys han oblidat els qui se n’havien d’ocupar i que no es poden encara si no és amb grans acords amb els veïns dels quatre punts cardinals.
Per què volem un país lliure? Perquè volem una ciutat republicana? Doncs perquè volem un habitatge digne per a tothom.
El dret a l’habitatge és un dret fonamental. Per això, tenim l’obligació de vetllar-ne el compliment i treballar amb determinació per fer-lo accessible a tothom. La manca de competències i les ingerències del Tribunal Constitucional impedeixen l’evolució ferma de les mesures necessàries per regular el preu del lloguer i protegir les persones més vulnerables. Tot i això, des d’Esquerra continuem pensant que si no posem límits a l’augment dels preus del lloguer, l’habitatge mai esdevindrà un dret.
La determinació republicana per garantir un habitatge digne per als ciutadans i ciutadanes d’aquest país les concretem en sis línies de treball:
La primera és l’impuls del decret antidesnonaments, suspès pel Constitucional, aquest cop en forma de llei. El segon àmbit de treball és l’ampliació de la inversió en habitatge, arribant als 1.000 milions d’euros anuals. En tercer lloc, destaca el treball perquè en aquells municipis de forta demanda acreditada, un 15% del parc d’habitatge estigui destinat a polítiques socials. Altres mesures activades són la millora de l’aplicació de l’impost sobre habitatges buits, la creació d’un fons d’inversió social per a la construcció i el lloguer d’habitatge social i, per acabar, l’aprovació d’una llei d’arrendaments urbans catalana que protegeixi els llogaters davant els abusos.
Davant de causes multifactorials que originen les dificultats per fer efectiu el dret a l’habitatge calen respostes diverses. També ens fem les preguntes en l’àmbit local.
Primer ens preguntem: com podem avançar en un servei públic d’habitatge de proximitat a les ciutats? Hem de reforçar el model d’atenció d’habitatge a la ciutadania a través d’eines com les oficines de proximitat i l’atenció telemàtica per informació, assessorament i tràmits. Hem de col·laborar entre les administracions, les entitats del tercer sector social, el sector privat i la ciutadania organitzada. Hem d’excel·lir en la gestió del parc públic de lloguer.
En segon lloc, quines eines de planificació i gestió hem d’impulsar? Per un costat, hem de desplegar el marc legal, en què hi ha camp per recórrer. D’altra banda, també hem de planificar solidàriament a diversos nivells amb eines com el Pla Local d’Habitatge o el Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge. Per acabar, també cal impulsar àrees de conservació i rehabilitació.
Encara queda molta feina per fer. Però persistirem per garantir el dret a un habitatge digne per a tothom, des de ciutats republicanes i des d’un país lliure.
Marina Berasategui Canals, regidora d’Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Reus i presidenta del Consell Municipal de l’Habitatge de Reus
Edgard Fernández. Número 2 de la candidatura de la CUP
El dissabte passat a quarts de dotze de la nit, VOX va anunciar que faria un míting a la ciutat de Reus amb presència del seu número dos, Ortega Smith. L’antifeixisme de la ciutat i la comarca es va organitzar ràpidament per plantar-li cara. Com no podia ser d’altra manera, les militants de la CUP i de l’Esquerra Independentista vam participar de la convocatòria i vam fer veure a VOX que no són benvinguts a la nostra ciutat.
Es dóna la casuística que el partit d’ultradreta i la CUP ens disputarem un diputat en els propers comicis del 14 de febrer. La nostra organització no només és un bastió contra el feixisme a nivell d’estratègia política, discurs i propostes, sinó que es troba en la situació que, obtenint representació per portar la veu del territori al Parlament, evitarà que entri la llista de VOX a la circumscripció. És el que en diem el vot útil antifeixista.
El debat de la normalització
Actualment, hi ha un debat als mitjans de comunicació sobre de quina manera s’ha d’encarar la presència de VOX en aquesta campanya. Aquest debat, al nostre entendre, arriba tard. Mentre, per una banda, es fan aquestes consideracions, per l’altra els entrevisten i els deixen participar dels debats electorals equiparant-los a un partit normal i, de retruc, normalitzant també els seus postulats d’odi contra les persones migrades, el col·lectiu LGTB i les dones.
Aquest debat també existeix al carrer, per descomptat. Hi ha qui creu que, davant convocatòries com la de Reus del cap de setmana passat, s’ha de “fer un Tortosa”, és a dir, fer-los el buit. Però com adverteix el fotoperiodista Jordi Borràs, “Ignorar l’extrema dreta, el feixisme, la dreta radical populista no fa que desapareguin”. L’Esquerra Independendista sempre hem defensat que el feixisme avança si no se’l combat.
Estratègia antifeixista
Un altre exemple d’estratègia antifeixista en la línia combativa és la intervenció del diputat de la CUP Carles Riera en el debat electoral de TVE. Quan el candidat del partit ultradretà va engegar el seu discurs racista i islamòfob, Riera va plantar-se i va demostrar contundentment el seu rebuig vers la normalització de les proclames d’odi a la televisió pública. El discurs de VOX no ha d’ignorar-se sinó afrontar-lo de cara, de manera crítica i des d’una perspectiva de defensa dels drets humans.
Riera també advertia que Europa té una record molt recent del perill que aquests discursos suposen. La CUP sempre hem defensat aferrissadament la importància de la reparació històrica i la denúncia del feixisme. És una obligació de les institucions públiques dur a terme tasques de sensibilització, divulgació i reparació com a denúncia i prevenció del feixisme que ens facin entendre també el moment actual.
I, en aquesta mateixa línia, cal tenir en compte per què el populisme que pregona VOX cala en la nostra població. En moments de crisi profunda com l’actual, atiar el foc i polaritzar l’opinió pública en detriment dels més vulnerables dona rendiment electoral. Però cal advertir a la classe treballadora que l’extrema dreta només té com a prioritat defensar els interessos dels més rics. A més a més de combatre’ls de cara, recuperant pam a pam el terreny que han invadit, la millor estratègia antifeixista és treballar per una transformació social anticapitalista, feminista i ecologista.
El próximo 14 de febrero tenemos una cita histórica en Cataluña. Un día importante para nuestra casa, para nuestra tierra.
Tenemos la oportunidad de apostar por la convivencia y por un proyecto que nos ayude a avanzar más allá del inmovilismo y la división.
Hemos estado inmersos en una década perdida por las andanzas independentistas, en las que hemos sufrido recortes históricos en sanidad. El gasto sanitario en Cataluña representa un 3.7% de nuestro PIB, mientras que la media en España es del 6.2% y el de Europa el 7.2%.
Hemos sido testigos de la falta de financiación en educación pública, del retroceso en liderazgo económico y del lamentable “olvido” de los servicios sociales. A día de hoy, el 28% de los niños y niñas catalanes están en riesgo de pobreza.
Por eso son tan importantes estas elecciones, porque necesitamos pensar en un futuro en el que prevalezca el diálogo, la esperanza y el fin de la crispación. Tenemos que volver a recuperar la unidad. Como decía John Lennon, “podrán decir que soy un soñador, pero no soy el único. Espero que algún día te nos unas. Y el mundo vivirá como uno solo”. Cataluña, vivirá como una sola.
Estos días se habla del “factor Illa”. ¿Pero cuál es su significado? Yo lo tengo claro. Es el reflejo de un candidato que representa aquellos valores de los que siempre hemos estado orgullosos los catalanes y las catalanas. Generoso, trabajador y poseedor del tan añorado “seny”. Es por ello que se que será el mejor Presidente para todos y todas. Porque nos urge volver al respeto y a centrarnos en los problemas reales que nos afectan en nuestro día a día. Necesitamos un Presidente que busque soluciones, no que cree problemas y enfrentamientos.
El factor Illa significa preservar la individualidad, pero superar las barreras que nos dividen.
El 14 de febrero tenemos que ir a votar, porque ese día empieza todo. Todo comienza aquí y ahora, con Salvador Illa.
Dídac Nadal. President de l’empresa de Mercats de Tarragona
L’entorn de la plaça Corsini s’ha convertit en un dels punts neuràlgics de Tarragona. El paper del Mercat Central com a eix dinamitzador des d’un punt de vista comercial, social, cultural… és innegable. Com també resulta inqüestionable la rellevància que tindrà per al centre de la ciutat fer realitat un projecte com l’Illa Corsini que, després de molts anys, ara comença a prendre forma.
Pocs projectes de ciutat han generat un consens tan absolut com el de l’Illa Corsini, proposada per l’enyorat Albert Abelló el 2015 i, posteriorment, aprovada per unanimitat pel consell plenari. En els darrers mesos, des de l’empresa pública de Mercats hem fet evident un canvi de tendència i hem apostat per fer realitat aquest projecte que és tan necessari, com desitjat i reivindicat.
Malgrat la increïble sotragada que ha suposat l’aparició de la maleïda pandèmia, des de Mercats de Tarragona, en col·laboració amb diverses conselleries de l’Ajuntament, s’han fet passes decidides en la línia d’aconseguir que la plaça Corsini sigui un espai amable per a les persones i un nucli des d’on es dinamitzi la zona centre de Tarragona des d’un punt de vista comercial, social i cultural.
Fa unes setmanes vàrem posar en marxa el concurs d’idees per humanitzar la plaça Corsini i dotar-la d’ombra amb una pèrgola, un projecte que ha de ser capaç de conviure amb l’actual mercadet, fires i actes culturals de la plaça i alhora convertir aquest punt de la ciutat en un indret amb zones verdes i espais de descans. En total s’han rebut 30 propostes que a partir d’ara hauran de valorar els membres del tribunal format pel Col·legi d’Arquitectes, l’Ajuntament, l’empresa de mercats i, especialment, l’Associació de Veïns i Veïnes del centre de Tarragona.
El 2021 ha de ser l’any de començar a fer realitat l’Illa Corsini. Sóc optimista. Els pressupostos aprovats recentment, amb partides per a la redacció del pla i la remodelació del carrer Canyelles, han de ser un punt de partida. També és rellevant i cal fer menció a la intenció d’obrir el recinte del Fòrum de la Colònia a la ciutat.
L’Illa Corsini és un projecte que ens sentim nostre i que estem convençuts que pot marcar l’inici d’una nova tendència basada en un model que cedeixi la via pública als ciutadans i ciutadanes, revitalitzi els comerços de Tarragona i que s’acabi replicant a altres zones de la ciutat.
Raquel Sans Guerra, diputada per ERC i candidata al Parlament de Catalunya.
En el darrer ple de la legislatura vam poder aprovar la Llei de desaparicions forçades de menors. Al Parlament, malgrat que no ho van poder fer des de l’hemicicle, ens van acompanyar representants de les diverses associacions de víctimes, també de l’Observatori de desaparicions forçades de menors que té la seu a Tarragona. Entre elles, però, no hi va poder ser la Dolores Pimienta.
Precisament el dia que vam aprovar la Llei la Dolores feia 96 anys. I 60 anys després no ha llençat la tovallola per poder trobar el seu fill. La Dolores, com la meva àvia, va marxar d’Extremadura a finals dels anys 50. I també com la meva àvia, no sabia ni llegir ni escriure. Van venir a Barcelona, buscant un futur millor. I aquí es va quedar embarassada del seu segon fill.
El Fèlix va néixer el 29 de maig de 1960 a l’Hospital Clínic de Barcelona. La Dolores va anar a donar a llum sola. El seu marit treballava. Després de parir un nen aparentment sa, va pesar gairebé 3 kg, era pèl roig… La infermera se’l va endur –suposadament a netejar-lo-. La infermera va tornar al cap d’una hora amb les mans buides. Li va dir que el seu fill havia mort. Després del xoc, la Dolores va demanar de veure el seu fill, de poder-lo enterrar. Li van dir que això no era possible, que ja l’havien enterrat.
Des de llavors va començar el seu periple per trobar un fill que encara avui -60 anys després- té clar que li van robar. Després de molts anys d’investigació: hi ha massa coses que no casen… El part de la Dolores no va quedar registrat, al cementiri no hi van trobar el cadàver…El de la Dolores i el Fèlix és només un dels 300 mil casos que es calcula que es van produir a l’Estat espanyol entre 1938 i 1996. Sí, ho han llegit bé: 1996. Les xifres són esgarrifoses.
A Catalunya hi ha centenars de denúncies presentades pels anomenats robatoris de nadons, les desaparaicions forçades de menors. La situació actual és que milers d’afectats –mares, pares, fills i filles– es veuen obligats a viure en el neguit i el patiment, incapaços d’avançar en la cerca dels seus familiars i restablir el dret fonamental a la seva identitat biològica.
El que hem fet amb aquesta Llei és un acte de JUSTÍCIA i de REPARACIÓ DEMOCRÀTICA. Aquesta Llei també serveix per anar a l’arrel d’un fenomen que té l’origen en la repressió feixista, que va suposar un genocidi ideològic i que aquesta transició modèlica que ens han volgut vendre ha invisibilitzat i ha amagat sota la catifa de les vergonyes. Com si aquí no hagués passat res. Des d’Esquerra Republicana de Catalunya treballem per la vida i el benestar de la gent. La justícia i la reparació democràtica són elements clau per avançar com a societat. Aixequem aquesta catifa de les vergonyes i oferim a les víctimes una eina que les ha d’ajudar en la recerca i la reparació d’aquest dolor.
Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
La majoria de nosaltres tenim gravat a la retina què fèiem, on érem i com vam viure l’explosió a IQOXE. Una explosió que, malauradament, no es pot entendre com un fet anecdòtic ni aïllat. Tal com denunciaven treballadors i treballadores a les portes de l’AEQT l’endemà de l’explosió, aquesta és el resultat de l’únic objectiu que tenen les empreses: l’obtenció de la major taxa de beneficis possible a costa del que calgui. L’estalvi en personal, en el compliment de les mesures de seguretat, en la inversió de les infraestructures,… no són res més que vies per a incrementar els guanys. I ho fan totes les empreses perquè l’administració els ho permet, tant per acció com per omissió.
En el sistema capitalista, la normativa que ha de regular l’activitat industrial està feta per protegir les empreses. Serveix per limitar la seva responsabilitat i garantir la seva rendibilitat. D’aquesta manera, la pròpia administració actua fixant una normativa basada en uns estàndards que són més laxes que els que recomana l’OMS per tal de facilitar un major enriquiment dels lobbies químics. I quan apareixen indicis que les empreses estiguin incomplint aquesta mateixa normativa, com van posar de relleu els estudis desenvolupats per la UPC gràcies a la Plataforma Cel Net i els ajuntaments d’alguns municipis petits, lluny de facilitar més estudis independents, el que es va és mirar cap a una altra banda o inventar instruments com la Taula per la Qualitat de l’Aire.
És evident que la indústria petroquímica al Camp de Tarragona té un risc i un impacte permanent sobre la nostra salut i el medi ambient. El més greu, però, és que a hores d’ara ignorem el seu abast real, doncs no s’ha fet mai cap estudi epidemiològic malgrat les reivindicacions de Departaments tan importants com el de Toxicologia de la URV, que pertany a la facultat de medicina. Per això, que l’Alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, afirmés hores després de l’accident a IQOXE que la petroquímica estava «per lo bo i per lo dolent», és terrible si tenim en compte que ignorem la magnitud de «lo dolent» perquè se’ns oculta deliberadament.
De la mateixa manera, se’ns infantilitza quan el principal objectiu en la gestió d’una emergència és «no crear alarma», com va passar amb IQOXE. O quan no se’ns tracta com a població que viu en contacte amb un risc permanent, fet que requeriria dur a terme amb regularitat simulacres o que cada any ens arribés a casa un pamflet informatiu recordatori dels protocols d’emergència. I se’ns enganya quan no es garanteix una política de control estricte vers les mesures de seguretat laboral i d’emissions.
Tot just fa un any de l’explosió a IQOXE que es va endur la vida de tres persones. Des de llavors, s’han succeït les declaracions de bones intencions, s’ha obert una investigació judicial i fins i tot s’ha desenvolupat una Comissió al Parlament. Teníem la petita esperança que el 14 de gener de 2020 representés un punt d’inflexió que trenqués amb l’opacitat i la impunitat regnant. La realitat, però, és després d’aquest any no ha canviat res. Els poders públics ni han desenvolupat normatives més restrictives, ni han incrementat els controls en matèria ambiental ni laboral, ni han impulsat estudis independents de la qualitat de l’aire ni epidemiològics. Només amb una mobilització continuada des de tots els sectors de la població serà possible que es produeixi aquest punt d’inflexió.
Laia Estrada (regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)
En el primer aniversari de la fatídica explosió a la planta d’IQOXE, que va causar 3 morts, diversos ferits i nombrosos danys, voldria fer arribar el nostre escalf a les famílies que van perdre un ésser estimat en l’accident i a totes les persones que en van patir les conseqüències materials, psicològiques o de qualsevol índole.
Pau Ricomà és alcalde de Tarragona
El que va passar la tarda del 14 de gener del 2020 no pot tornar a passar mai més. Una de les expressions més repetides després de l’accident va ser que calia un canvi de paradigma, un abans i un després en la seguretat del sector químic. No podem perdre de vista que era la primera vegada que, per un accident en una indústria química, moria una persona externa al complex. Ni tampoc podem obviar que van passar 32 minuts des de l’explosió fins que es confirma en quina empresa s’havia produït l’accident, ni que mitja hora després encara no se sabés quin producte cremava, ni que no sonessin les sirenes en cap moment. Una mostra evident que interpel·lava a un canvi immediat dels protocols d’actuació i a una inversió en nous sistemes tecnològics capaços de monitoritzar i detectar -a temps real- qualsevol fuita que pugui posar en perill la població.
L’impacte psicològic d’aquest accident sobre la població de Tarragona va ser enorme, posant en qüestió la confiança de la gent amb la indústria. I -per recuperar aquesta confiança amb un sector que aporta el 30% del PIB del Camp de Tarragona- cal una feina ingent entre els diferents actors implicats. La inversió en tecnologia, en les condicions de treball –no només en aquelles indústries amb millors protocols de seguretat- en la transparència en la informació, en la formació continua a la societat i en la gestió ràpida i eficaç de les situacions crítiques, són els únics camins que ens poden dur a una recuperació real de la confiança.
El retorn de la gestió de les emergències químiques al territori amb la recuperació del PLASEQTA, en resposta al clam unànime de la societat tarragonina, és el canvi més significatiu que s’ha produït en aquest any. Un pla en què s’han incorporat les al·legacions d’ajuntaments i entitats i que preveu, entre altres canvis, que es facin sonar les sirenes d’alarma des del moment de l’activació de l’emergència a l’espera de conèixer la seva afectació. Malgrat la complexitat de la situació sanitària que vivim des de fa mesos, s’han produït avenços, ara bé, la pandèmia no pot esborrar la necessitat imperiosa de dotar de recursos econòmics aquest pla perquè el seu desplegament sigui real i immediat.
En un extraordinari missatge d’unitat a l’ajuntament de Tarragona, tots els grups municipals vam acordar que el consistori ens personéssim com a part afectada en la causa penal que s’instrueix en motiu de l’accident d’Iqoxe. El camí de la justícia, que amb tota probabilitat serà llarg i lent, no pot condicionar aquest canvi de paradigma necessari perquè no torni a passar un accident com aquest. Les conclusions de la comissió del Parlament de Catalunya sobre el cas IQOXE, les nombroses aportacions d’entitats, administracions i col·lectius en les diverses reunions celebrades durant aquest any i en l’el·laboració del nou Plaseqta, aporten suficients elements per començar a materialitzar el canvi de paradigma necessari perquè mai més torni a passar.
El Camp de Tarragona assumeix la càrrega solidària de suportar les externalitats d’una indústria que comporta grans beneficis per a tot el país, per tot l’estat i per tota la humanitat. I per això ens sembla que és just reclamar com a compensació totes les inversions en seguretat necessàries perquè els veïns visquin amb la tranquil·litat que es mereixen.
Joan Llort Vallès. Secretari General d’UGT de les Comarques de Tarragona
Un any després de la tràgica explosió a la planta d’Iqoxe -que va acabar amb la vida de tres persones- no s’ha fet absolutament res per millorar la seguretat i la formació en la indústria química i lamentem que la situació a les plantes industrials i el seu entorn és igual, o fins i tot, pitjor que fa 365 dies.
Si avui hi hagués un altre accident s’actuaria exactament igual, no s’ha avançat en res, la població està igual de desinformada, ja que no s’ha dut a terme cap procés per millorar la formació i informació sobre com actuar .
Després de la vaga general convocada per la UGT i CCOO del sector petroquímic el 19 de febrer de 2020, el departament de treball convocava a les patronals del sector i els sindicats majoritaris per incrementar el nivell de seguretat en la indústria, per millorar els nivells de formació i informació als treballadors, però tot ha quedat parat per la falta de voluntat de l´administració i les patronals .
Però hem de ser crítics amb la Generalitat en la implementació del nou Plaseqta, que retorna el poder de decisió a el territori. Sabem que existeix un document, però no sabem res més. No sabem com està aquest document ni ens han volgut escoltar ni als sindicats i tampoc als veïns.
Des de la UGT considerem incomprensible que després de compromisos amb el territori el Govern digui que no té 1,4 milions d’euros per implementar els sensors perimetrals i continuem amb la frivolitat amb que alguns empresaris actuen en matèria de riscos laborals, no posant les eines necessàries per evitar accidents ni involucrant-se en matèria de prevenció de riscos, posant com a únic objectiu aconseguir més beneficis.
Per a la UGT és inconcebible la manera de actuar de les administracions, que permeten que les empreses tinguin impunitat quan succeeix un accident. Ja n’hi ha prou de fer simulacres protocol·laris de cara a la galeria que tan sols serveixen per fer veure que s’està fent alguna cosa, ja n´hi ha prou de falses promeses que no es compleixen, no volem compromisos volem fets.
El 14 de gener farà un any de l’accident d’IQOXE, i estem igual. Després de la vaga es va crear una taula de prevenció on estem els sindicats majoritaris, l’administració i l’AEQT. Aquesta taula es va reunir vàries vegades i havíem avançat en diversos temes per poder arribar a acords. I va arribar la pandèmia i es va aturar, però després del confinament es va intentar reprendre i no ha sigut possible, ja que l’AEQT la té bloquejada. És una taula molt important perquè es tracta la prevenció i seguretat dels treballadors i treballadores dels polígons químics de Tarragona, i en conseqüència, de tota la ciutadania de Tarragona.
Mercè Puig Cañellas. Secretaria General U.I. Tarragona
Des de CCOO creiem que aquest és un tema prou important per no deixar-lo a banda i treballar-lo paral·lelament encara que estiguem en pandèmia. L’administració hauria de convocar aquesta mesa i obligar a totes les parts a avançar. El passat 29 de juliol, CCOO d’Indústria de Catalunya, a través del Gabinet Tècnic i Jurídic, va presentar un escrit a la Fiscalia de Tarragona exposant que l’estratègia de reducció de costos portada a terme per la direcció d’IQOXE, repercuteix directament en les mesures de prevenció i seguretat, ocasionant els dos accidents mortals ocorreguts a IQOXE aquest any. CCOO també manifesta a la Fiscalia que aquesta obsessió per primar els beneficis per sobre de tot, incloent-hi la seguretat tant de les persones que treballen a les seves instal·lacions, com de la ciutadania que hi viu al voltant, és la base dels diferents accidents i incidents ocorreguts. Per tant, sol·licitem a la Fiscalia que obri diligències i ampliï la causa en curs contra IQOXE incloent tots els accidents dels darrers sis mesos.
El Plaseqta ha tornat a Tarragona però sense inversió pressupostària darrere. Per això l’únic que farà és fer sonar les sirenes. Si tornéssim a tenir un accident similar estaríem igual que fa un any: La ciutadania no sabria que fer i les empreses químiques cadascuna seguiria el seu pla d’emergència tal com van fer en el seu moment.
En el seu dia el conseller d’interior ens va reunir a Tarragona per donar-nos aquesta notícia i nosaltres vam demanar ser presents en les meses per poder fer aportacions. Això no ha sigut així, no han comptat amb nosaltres per res.
La inseguretat i la por de la ciutadania, i dels treballadors i treballadores, no desapareixerà si segueixen sense donar-li la importància que té el polígon químic de Tarragona. CCOO apostem i volem un polígon químic, però que sigui més segur per tothom.
Per això la concentració del dia 14 de gener a les 18:40 h a la plaça de la Font, hora en què va tenir lloc l’accident d’IQOXE, perquè que Tarragona NO OBLIDEM el que va passar, i CCOO no pararà fins que escoltin les nostres reivindicacions.
Deixem enrere un any marcat per una pandèmia que segurament encara estarà present entre nosaltres durant aquest any 2021. Una pandèmia causada per la ràpida expansió d’un virus que podria ser conseqüència de l’alarmant pèrdua de biodiversitat que està provocant la humanitat. Així ho explica el doctor Fernando Valladares en una entrevista a ‘El Confidencial’ (https://www.elconfidencial.com/tecnologia/2020-04-28/entrevista-fernando-valladares-coronavirus-vacuna_2569143/): “El coronavirus pot ser el pròleg del que ens espera si no canviem la nostra relació amb la naturalesa”.
En aquest àmbit totes les administracions hi tenim una gran responsabilitat; cal tirar endavant polítiques que permetin la preservació i millora del nostre entorn per a fomentar la conservació de la biodiversitat. Tancàvem el 2020 amb una bona notícia per al Baix Gaià: a finals de novembre la Generalitat anunciava la compra dels terrenys de la plana del Vinyet. Amb aquesta adquisició es tanca la porta a l’especulació i comença un procés de recuperació d’un gran espai natural al nostre litoral que permetrà ampliar el bosc de ribera de la riba esquerra del riu Gaià i guanyar un sistema de llacunes litorals, dos ecosistemes molt maltractats en el nostre país.
Aquest projecte de recuperació de l’ecosistema litoral està en sintonia amb el canvi de rumb que hem donat a la gestió de la platja d’Altafulla. Des d’una visió de la platja com a sistema natural del qual en podem gaudir de manera respectuosa, posant accent en la seva naturalesa d’ecosistema dinàmic. D’aquesta manera, tenint en compte el seu paper com a sistemes naturals, aconseguim una gestió amb visió de futur i tenint en compte el context global del canvi climàtic.
Grans projectes de recuperació d’espais naturals com els del Vinyet i petites actuacions com les d’un canvi de visió en la gestió de sistemes naturals com el de la platja d’Altafulla són necessaris per a canviar la nostra relació amb la naturalesa (com deia el doctor Valladares) i frenar la pèrdua de biodiversitat. Esperem que aquest nou any que comença en veiem més exemples.
Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Portem unes setmanes mogudetes a “la Tarragona Complexa”. La CUP hem aprovat els pressupostos de l’Ajuntament de Tarragona i sembla que això ha frustrat algun que altre pla. Els nervis i la ràbia contra la nostra formació des del moment que vam fer públic que estàvem negociant els comptes municipals serien comprensibles si els emmarquem en una mena de conte de la lletera.
El nostre objectiu des del primer moment en què vam trepitjar l’Ajuntament ha estat, únicament, vetllar pels interessos de la majoria de la població tarragonina. Això, en l’actual context de pandèmia, es tradueix en fer uns pressupostos que ajudin a construir un dic de contenció davant la crisi socioeconòmica en la que estem immerses. Per això les nostres han requerit destinar grans partides a habitatge, ajudes socials d’urgència, beques menjador, o projectes educatius per garantir la cohesió social.
Però més enllà de l’excepcionalitat a la que ens ha abocat la Covid19, vetllar pels interessos de la majoria de tarragonins i tarragonines implica, necessàriament, combatre els interessos i els poders fàctics de la ciutat. A ningú se li escapa que ens trobem en un moment crucial, amb la crisi de legitimitat del lobby petroquímic, i per suposat, per la recent anul·lació del POUM.
Així, la CUP és imprescindible tant per apaivagar els estralls de la crisi com per garantir la inevitable confrontació de poders que necessitem a la ciutat i al Camp de Tarragona. Vam donar l’alcaldia a Pau Ricomà amb el lema “FORA LA MÀFIA” i avui hem aprovat els pressupostos repetint el que portem dient des de l’inici del mandat: si ERC i ECP volen fer realitat el canvi que van prometre a la ciutadania, han de veure la CUP com una aliada, malgrat no estiguem al govern, en comptes de veure’ns com una amenaça.
El paper de la CUP al llarg del mandat anterior va ser imprescindible per facilitar el canvi de sigles que demanava la gent; i en aquest mandat la CUP és imprescindible perquè el canvi de sigles esdevingui un canvi de polítiques. Aquest és el nostre paper com a oposició. Per tant, que ningú no es confongui. Que la resta de l’oposició no vulgui utilitzar el paper crític de la CUP amb el govern actual, a vegades i en segons quins temes molt crític, per jugar amb la desmemòria, blanquejar la decadència del PSC i aplanar el terreny per al seu retorn amb els malabarismes que es vulguin – el “fitxatge” de Viñuales ens dona pistes de per on aniran les coses –. I que el govern de Ricomà no pensi que l’amenaça d’un possible retorn de qui tant ens ha costat fer fora, farà que la CUP deixi de fiscalitzar i assenyalar tot allò que siguin renúncies per a la transformació de la ciutat.
Avui hem aprovat els pressupostos municipals sense la garantia que ERC i ECP compliran tot allò que han acordat amb la CUP, però amb la certesa que, si no ho fan, facilitaran que tornin els d’abans.
Raquel Sans Guerra, diputada al Parlament i cap de llista per Tarragona; Jordi Salvador Duch, diputat al Congrés; Laura Castel Fort, senadora, i Josep Rufà Gràcia, senador.
Acabem aquest maleït 2020 pendents de com podrem celebrar les festes amb la família. Passada la segona onada de la Covid-19, milers de llars han patit la pèrdua d’un ésser estimat, fan mans i mànigues per tirar endavant pendents dels ERTOs o ajusten una vegada i una altra els comptes per garantir que el mes vinent podran tornar a aixecar la persiana. L’objectiu que ens hauríem de plantejar tots i totes avui és poder celebrar amb els nostres tots els Nadal que han de venir. De la mateixa manera, qualsevol projecte col·lectiu que veritablement ho vulgui ser ha de tenir ben clar que avui, o ens en sortim tots i totes, o el país nou que volem construir serà molt més lluny.
Hi ha qui es pregunta per què Esquerra Republicana ha aprovat els pressupostos de l’Estat. Uns comptes que, per posar un exemple, doblen el pressupost per a la dependència, per a que els nostres avis i àvies tinguin els recursos necessaris per una vida de dignitat. O una inversió rècord en sanitat gràcies als fons europeus. O que fruit de l’acord que hem assolit Catalunya recupera tot el deute pendent en beques per a l’estudi, per garantir que les matrícules universitàries no suposen un fre per a la igualtat d’oportunitats. O, també, que suposen transferències directes per valor de més de 500 milions d’euros per donar aire a una Generalitat perquè, per exemple, avui hagi pogut posar 2.000 euros a disposició de cadascun dels 116.000 autònoms en una situació més precària.
La pregunta de la gent republicana hauria de ser: perquè no s’haurien d’haver aprovat? Algú es pensa que si no els haguessin votat Esquerra Republicana de Catalunya i EH Bildu l’Estat no tindria pressupostos? Oi tant que sí: els pressupostos austericides i contra Catalunya de Rajoy i Montoro, si haguessin prosperat les esmenes a la totalitat que van presentar alguns grups, o bé, de la mà de Ciutadans, uns comptes totalment contraris a Catalunya i a les necessitats socials. I Esquerra Republicana en aquesta negociació ha tret Ciudadanos de l’equació. Jugada mestra, dirien alguns. Nosaltres preferim dir-ne fer política. Ser útils, a la ciutadania i a Catalunya.
Les dades de la demarcació de Tarragona corroboren aquesta necessitat urgent de ser útils a la gent del nostre territori. Tenim un índex d’atur del 16,22% amb 59.232 persones aturades; 43.353 beneficiàries de prestacions per desocupació, 14.895 de les quals reben el subsidi; més de 71.000 afectats per ERTO’s; 160.000 pensionistes; 35.000 persones ateses cada dia pel Banc dels Aliments de les Comarques de Tarragona… Som una de les zones de Catalunya més afectades i ara no podem dir no a les inversions socials.
Tal com estan les coses, amb moltes persones a l’atur, negocis tancats, empobriment i patiment generalitzat a Catalunya, hem prioritzat l’oportunitat d’ampliar inversions socials, per a autònoms, per a pimes, en educació, en sanitat, en beques, en dependència… en definitiva, per donar un impuls imprescindible a la cobertura social i a la reactivació econòmica.
Hem posat la força de la nostra negociació per fer possible que el nostre govern (el govern de la Generalitat, no el nostre partit) pugui gestionar els recursos necessaris i es doti de més eines per afrontar la situació d’emergència que estem vivint. La gestió directa de l’ingrés mínim vital o de les ajudes de la Unió Europea en són alguns dels exemples. També la finalització del 155 financer a la Generalitat i inversions i transferències per valor de 2.339 milions d’euros, per primer cop per sobre del pes del PIB català. I com que tenim memòria, una clàusula de compliment de les inversions en infraestructures per garantir que veritablement tiren endavant.
És evident que aquests no són els nostres pressupostos. No ens agrada la inversió, en armament, a la Casa Reial, en toros. Però és que són els pressupostos de l’Estat espanyol. És per això, també, que volem construir una República Catalana independent. Amb els pressupostos veritablement justos que Catalunya vol i es mereix.
Està clar que el PSOE no és un soci possible. Per això, no podem entendre pactes com el de la Diputació de Barcelona, perquè els nostres projectes són antagònics. Però mai renunciarem tampoc a arrencar els màxims recursos de Madrid que, no ho oblidem, són nostres. Malgrat tot, estem condemnats a entendre’ns, estem obligats a fer política, a ser útils i, tal com vam prometre, a mirar de negociar una sortida democràtica al conflicte amb l’estat espanyol. Vàrem dir en campanya que si Esquerra era forta i el PSOE era dèbil l’obligaríem a seure i negociar. Això és el que hem fet. Sabem, tal com dèiem, que el PSOE no fa, sinó que se l’obliga a fer. Aliances republicanes a Catalunya, i fer servir la nostra força a Madrid.
Gràcies a Esquerra Republicana, el govern del país que surti de les urnes el 14 de febrer tindrà els recursos per afrontar un 2021 que es preveu molt difícil. També trobarà un escenari polític a Madrid que, si es treballa amb convicció i sense travetes ni càlculs electoralistes, podrà continuar un diàleg polític que si finalment no dóna els fruits que anhelem, estem convençuts que durà molts i moltes a sumar-se al projecte integrador de la República Catalana.
Treballant pel país i la seva gent avancem, caminant cap a la República Catalana millorant el dia a dia de la ciutadania. Perquè tenim companys i companyes a la presó i a l’exili, companys i companyes represaliades, però també una mare depenent, un fill que vol estudiar i un germà que malda per tirar endavant el seu negoci. I Esquerra Republicana treballa per tots ells, ara i sempre. Sumant majories avancem cap a la República Catalana. Perquè a la República Catalana hi hem de ser totes i tots.
No. No es tracta de l’activitat que es realitza a les escoles de pensar què passaria si en comptes de ser hivern, el Nadal passés a l’estiu. Hi hauria molt canvis. Qui més qui menys ha escoltat algun infant recitar el poema de Joan Vilardell Caixàs: els Reis d’Orient es tallarien les barbes, els pastors anirien en bermudes i portarien gelats al nen … Es tracta de qüestions una mica més reflexives, de dubtes generats, de voluntats descoratjades pel devenir de la conjuntura.
Sí. Efectivament aquestes festes nadalenques seran diferents, a títol individual i també col·lectiu. No sabem si seran millors o pitjors. El que és cert és que possiblement res tinguin a veure amb el que tradicionalment són aquestes dates. Ja ho veieu: les famílies dirimeixen com celebrar les festivitats, si és prudent fer reunions, si és trist deixar els avis sols, si és agosarat el desplaçament, etc. És a dir, tot un seguit de neguits implantejables fa exactament un any, fa exactament tres-cents seixanta-cinc dies.
Potser. Possiblement, l’any vinent tot pugui tornar a ser com abans. Però també tal vegada hi haurà fets, esdeveniments o circumstàncies que passaran a formar part de la nostra història. El món no s’atura i les situacions varien; ni millor ni pitjor, però dissemblant.
Cert. Segur que de tot això podem conjecturar-ne avantatges. D’antuvi, us puc asseverar que un dels més evidents ha estat la capacitat de reacció de l’administració local davant la infinitat d’inconvenients i contratemps que han anat aflorant durant aquests deu mesos. En un primer moment, l’aturada general ens va fer cancel·lar i suprimir els nostres projectes. Però no ens vam quedar de braços plegats. Ens hem reinventat i poc a poc, xano-xano, hem recuperat el ritme i hem alimentat l’entusiasme per donar als nostres ciutadans i ciutadanes una sèrie d’al·licients per fer de la circumstància una realitat encoratjadora i estimulant.
Amb l’absoluta confiança que la prudència i el sentit comú, que com a societat estem demostrant, ens portaran temps més plàcids, us desitjo que tingueu unes molt bones festes nadalenques. Diferents, però igualment entranyables.
Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Tan sols el darrer mes hem vist destapada una trama d’espionatge a les organitzacions de l’Esquerra Independentista que apunta haver estat orquestrada per la Generalitat; desenes d’independentistes, entre ells, regidores de la CUP, citades a declarar pel Tall del Tsunami a la Jonquera; bombers de Girona citats per participar a les protestes de l’endemà de l’1oct; onze lleidatans i lleidatanes enfrontant-se a 5 anys de presó per participar a una protesta contra la detenció del President Puigdemont el març del 2018, de la mateixa manera que el Marcel Vivet s’enfronta a 6 anys i mig de presó per haver participat al “Holi Festival”. I per si aquest “tastet” de les darreres setmanes no fos suficient, recentment hem conegut les abominables sentències de presó de l’Adrián Sas, el Fracisco Garrobo o el Moisés Fernández.
Aquest retrat esfereïdor evidencia que la repressió sobre el moviment independentista no ha deixat de desplegar-se mitjançant judicis polítics i muntatges policials, en el marc de la macro causa que no ens cansarem d’assenyalar. Parlem de prop de 3000 represaliades des de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, i és imprescindible recordar que el Govern de la Generalitat d’ERC i JxCAT i els Mossos d’Esquadra estan desenvolupant un paper de vergonyosa complicitat amb la deriva autoritària de l’Estat espanyol.
Avui hem estat quatre veïnes de Tarragona les que hem estat citades a declarar, en una causa general per suposats desordres públics el passat 21 de desembre de 2018. El nostre cas no és una excepció, forma part d’aquesta operació repressiva que busca desmobilitzar a base d’atemorir la gent que lluitem per l’alliberament del nostre poble i per una societat més justa.
Personalment, he decidit no entrar als jutjats. Es tracta d’una decisió política que compartim la majoria d’electes de l’Esquerra Independentista. Fem ús del nostre dret de no col·laborar amb una justícia que quan es tracta de perseguir l’independentisme o la dissidència política no té problemes per tirar endavant causes que no s’aguanten per enlloc, però que troba tots els obstacles del món quan toca perseguir la corrupció que nosaltres mateixes denunciem.
Avui, per tant, m’he negat a comparèixer voluntàriament davant la jutgessa tal com ja vaig fer en les causes anteriors en les que també se m’acusava de desordres públics, a les vagues del 3-oct i el 8-nov, les quals ja van ser arxivades. Com en aquells dos casos, a mi i les altres set persones encausades ens citen a declarar per uns escrits elaborats pels Mossos d’Esquadra en els que construeixen relats fantasiosos que no s’ajusten en res a la realitat.
El 21 de desembre de 2018 se celebrava el Consell de Ministres a Barcelona, una excusa per justificar un nou desplegament de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil a Catalunya que tot el sobiranisme va identificar com una clara provocació. Arreu del Principat es van dur a terme protestes unitàries sota el lema “Tombem el Règim” i vam exercir el nostre dret a manifestar-nos, sense cap mena de violència que pugui sostenir una causa per desordres públics. Aquest tipus d’acusacions, per tant,no només són un despropòsit sinó que són una autèntica amenaça i un atac, com tot el que estem veient darrerament, contra el nostre dret a manifestar-nos. Es confirma, així, que com més cedim i obeïm pitjor se’ns tracta, i mica en mica anem normalitzant la doctrina repressiva.
Nacho García Latorre. Primer Secretari de la JSC Comarques Tarragonines
Nunca he sido muy partidario de reconocer las leyes con el nombre de los o las ministros que las promueven, pero vamos a hablar de la LOMLOE, más conocida últimamente como la ley Celaá. Y, sobre todo, vamos a hablar de los malditos bulos, de las fake news que corren y promueven desde la derecha en sus distintas versiones. La LOMLOE es un triunfo para la escuela pública, lo es porque se termina con la LOMCE, más conocida como la ley Wert, que puso en jaque a nuestro sistema público de educación. La LOMLOE corrige y mejora aquella ley y garantiza la igualdad de oportunidades.
Lo primero que debemos saber es que las leyes educativas son leyes orgánicas, eso significa que para poder aprobarse es necesario una mayoría absoluta del Congreso de los Diputados (eso significa 176 votos). La ley Wert fue aprobada con los votos únicamente del PP, que de 2011 a 2015 gozó de esa mayoría absoluta. En cambio la LOMLOE ha sido respaldada por 5 partidos y se han abstenido otros 6, es decir, goza de un apoyo mucho más amplio que la imposición que supuso la LOMCE.
Pero vayamos a por las fake news que han hecho correr desde la derecha de este país, siempre empeñada en impedir un pacto educativo amplio, con la única voluntad de imponer sus ideas, incluso cuando estas no las respaldan ni las urnas.
El primer bulo es la desaparición del castellano de las aulas, y no es verdad. No habrá cambios respecto a lo que reconocía ya las demás leyes educativas, se garantiza el castellano y se garantiza la enseñanza de todas las lenguas de nuestro país, el catalán, el gallego o el euskera. Nuestras lenguas son motivo de orgullo, no de división, conocer nuevas lenguas nos hace más ricos intelectualmente. Por cierto, un apunte, la inmersión lingüística en Cataluña nació de la mano de los y las socialistas, porque el resto de partidos pretendían tener escuelas segregadas en función de la lengua, en definitiva un país dividido según si hablamos en catalán o en castellano (un disparate vamos). Además la ley Wert ya reconocía las lenguas de las comunidades como vehiculares en sus territorios.
Avancemos hacia el siguiente bulo, los centros de educación especial. Es falso que se persiga o se pretenda acabar con la educación especial y con esos centros. La LOMLOE lo que dice es que los centros ordinarios deberán tener la financiación suficiente en diez años para atender a los alumnos con discapacidades. En definitiva, se está buscando la integración de esos alumnos en el sistema público educativo y evitar así su discriminación. Esto es un avance muy importante en la igualdad de oportunidades, porque va a garantizar que ningún alumno en función de la renta de su familia, quede excluido y no pueda acceder a una educación de calidad. Es la garantía de una educación pública y de calidad para toda la ciudadanía.
Y pasemos al último bulo (último no porque no haya más, si no porque no quiero aburrir), hablemos de la escuela concertada. No se pretende ni cerrar, ni acosar a la educación concertada, se pretende garantizar que la escuela pública tenga las plazas suficientes para evitar que familias recurran a una educación privada sufragada con fondos públicos. Por cierto, unos fondos que han aumentado mucho más durante los años de crisis de lo que lo ha hecho los que van dirigidos a las escuelas públicas. Esta es una medida que va en contra de la segregación por motivos económicos que vivimos en España. Las clases con más recursos se están concentrando en las escuelas concertadas y las clases más humildes en las públicas, un asunto criticado por la ONU.
En definitiva la LOMLOE es una gran ley, en defensa de la educación pública y gratuita de calidad, que no va en contra de nadie, sino a favor de una mejor escuela. Garantizando una financiación suficiente para tener las plazas necesarias y una enseñanza inclusiva en los valores que como democracia consolidada deberíamos tener.
Por una educación pública, gratuita y de calidad, SI a la LOMLOE!
Any rere any, un dia com avui, commemorem el Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones. Una lluita que, sent inqüestionable, ha de seguir rebent les eines necessàries per a que tant les dones com els moviments feministes puguin aconseguir la igualtat que tant desitgem.
Quan parlem de violència masclista, parlem de violències masclistes. La lluita persistent de les dones i del feminisme d’aquesta ciutat i del país per impregnar la societat de la consciència social necessària sobre l’abast de la qüestió ens ha ensenyat, durant els darrers anys, que no podem cenyir-nos a les agressions físiques i a la violència mortal que encara pateixen les dones a casa nostra.
Sí, els feminicidis, els assassinats masclistes, la violència física i verbal que es pateix a les llars, les violacions i els abusos sexuals en espais públics i privats,… són, sens dubte, a la cúspide d’aquesta xacra social contra la qual ens hem conjurat i que pretenem erradicar. Sí, la violència física i sexual, són la part més fosca i dura d’una realitat profundament arrelada en l’estructura patriarcal que, desgraciadament, encara governa tots els espais de les nostres vides.
Ara bé, no podem deixar que l’arbre ens impedeixi veure el bosc. O dit d’una altra manera, no podem deixar que la duresa, el profund dolor, el fàstic i el rebuig que ens produeixen els assassinats, les violacions o els abusos sexuals no ens permetin anar a l’arrel del problema i entendre l’abast de la qüestió. Hem d’abordar el problema des de totes les seves vessants, des de les seves arrels en l’estructura social i en el dia a dia de les nostres relacions. Als llocs de treball, en l’espai públic, a les nostres institucions, a l’escola, en els plenaris municipals, al carrer, als espais d’oci i entreteniment, a la família, en les colles, dins l’espai també de la cultura… i, òbviament, en un espai clau, cabdal, el dels nostres mitjans de comunicació, públics i privats.
Una violència que tenim arrelada com a normal, però que cal erradicar.
Com deia la Virginia Woolf: “Una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia si vol escriure ficció” i des d’ERC-MES continuarem lluitant per tal que les dones i el feminisme disposin dels recursos necessaris per a que la ficció d’un món just i igualitari esdevingui una realitat.
Paula Varas, Maria José López i Cinta Pastó són regidores d’ERC-MES a l’Ajuntament de Tarragona
Durant els darrers anys s’ha realitzat un gran avenç en la lluita per erradicar la violència masclista, en primer terme obtenint dades no disgregades, posant-les en context i en segon terme donar-ne visibilitat i exigint instruments a les institucions públiques. Amb aquestes accions hem aconseguit un doble objectiu: que la societat identifiqui les violències sexuals com una forma de violència masclista i reconèixer que es manifesten de diverses maneres i en diferents àmbits de la vida (públic i privat).
Les violències masclistes avui en dia ja no es veuen únicament com a fets aïllats sinó que es veuen com una expressió de la dominació patriarcal i, una greu vulneració dels drets de les dones i les nenes. Són moltes les institucions públiques que han impulsat mesures i instruments per lluitar contra aquesta violència masclista, elaborant plans d’igualtat, impulsant protocols d’assetjament, impartint formació en violència de gènere als i a les professionals, amb l’objectiu de prevenir i abordar les agressions masclistes que pateixen les dones i les nenes en el marc de relacions de poder desiguals, integrant per fi, els micromasclismes o actituds masclistes con avantsala de la violència física a la dona i a la nena.
Enguany, fa 60 anys que varen ser assassinades les germanes Mirabal, tres activistes polítiques i membres actives de la resistència. En honor a elles es va establir aquesta data com a Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones i les nenes. Certament des de llavors hem recorregut molt camí, però encara ens en queda per poder dir que vivim en una societat igualitària. Sense anar més lluny, és sabut que durant el confinament a causa de la pandèmia, s’han incrementat els casos de violència masclista en l’àmbit privatiu (llars) i com a conseqüència s’ha fet palesa la vulnerabilitat d’aquestes dones i els nens i les nenes. I no només parlem de violència física, sinó també psicològica, a causa de la reducció de la interacció social o l’increment del teletreball, la manca de recursos econòmics ha afavorit els favors sexuals, agressions sexuals. Per tant, queda molt per fer, no ens hem de relaxar, però per fer-ho hem de comptar amb totes les persones que formen la societat.
És l’hora de fer un pas endavant i exigir a aquells homes que comparteixen els mateixos valors republicans de la igualtat i la llibertat, que denunciïn les violències masclistes en tots els seus àmbits i formes i sobretot que no permetin cap acció o comentari en detriment la dona i la nena. Hem d’exigir a aquests homes que agafin un paper actiu i es facin responsables.
Perquè qui no pren part en la defensa de la no discriminació, la llibertat o igualtat n’és còmplice. Perquè és responsabilitat de totes i tots defensar els valors republicans propis d’una societat democràtica per erradicar les violències masclistes i els micromasclismes, per assolir avançar en una societat igualitària. En aquest sentit, la Secció Local de Tarragona, manifestem el nostre ferm compromís en seguir treballant per promoure polítiques i accions per posar fi a qualsevol tipus de violència masclista.
Secretaria de la Dona de la Secció Local d’ERC Tarragona
Amb motiu del Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, la professora Neus Oliveras reflexiona sobre la necessitat d’abandonar la visió reduccionista de la violència de gènere com un fenomen desvinculat de la desigualtat de gènere i, per contra, posar la cura i la sostenibilitat de la vida al centre de les polítiques públiques
El confinament que es va decretar per donar resposta a l’avenç de la pandèmia del Coronavirus va suposar l’empitjorament d’una altra pandèmia, la de la violència masclista. Mentre es repetien les consignes que proclamaven “queda’t a casa”, “junts ho aconseguirem” i “tot anirà bé”, un altre drama es desfermava: el de les dones víctimes de violència de gènere, que s’han vist obligades a conviure de forma permanent i forçosa amb els agressors, amb unes possibilitats de sortir nul·les o molt reduïdes, i sense accés a les seves xarxes de suport de familiars, amistats o professionals. Més enllà de les dades més extremes de la violència, és a dir, dels feminicidis, les trucades a les línies d’ajuda a les dones víctimes de violència masclista es van disparar; segons dades de Observatori de la Igualtat de l’ICD, durant el primer mes i mig de la pandèmia van augmentar un 88% respecte de les setmanes anteriors.
Neus Oliveras, professora de Dret Constitucional de la URV
A aquesta situació es refereix un recent informe de l’EIGE, l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere, on es reconeix que bona part dels Estats van reaccionar ràpidament i van adoptar tot un seguit de mesures per garantir l’atenció a les dones durant la pandèmia. D’entre aquests països, Espanya apareix entre els més amatents, amb algunes iniciatives que han estat posteriorment seguides per d’altres Estats.
És prou indicatiu del context en què es mou la violència de gènere que una de les primeres i necessàries actuacions fos una campanya de conscienciació i de visibilització del problema, on es va haver de recordar encara que la violència de gènere no és un problema privat, sinó una vulneració dels drets humans que incumbeix a tota la societat, i especialment als poders públics. La campanya servia també per fer difusió de guies detallades de les mesures a disposició de les víctimes de violència masclista, tant de les ja existents com de les novetats dissenyades per encarar les limitacions que l’estat d’alarma suposa, tant per les dones com per a les seves filles i fills.
En aquesta línia, no només es van reforçar les línies d’atenció telefònica, que funcionen les 24 hores tots els dies, sinó que es van afegir nous canals, com ara línies de Whatsapp, més discretes i més ràpides a l’hora de demanar ajuda i rebre una resposta. El problema de l’aïllament de les víctimes es va intentar pal·liar també mitjançant la iniciativa “Establiment segur contra la violència masclista”, en que es demanava el suport dels comerços que estaven operatius durant el confinament per donar suport a les víctimes de violència masclista i, si fos necessari, trucar en el seu nom als telèfons d’atenció a la violència masclista. En particular, pel que fa a les farmàcies, l’informe de l’EIGE recull la iniciativa “Mascareta19”, nascuda a Canàries però que ja s’ha difós a nombrosos països: quan una dona utilitzava aquesta fórmula, significava que es trobava en una situació de risc i que calia alertar als serveis d’emergència.
Es destaca que aquestes iniciatives no només són vies per facilitar ajuda a les víctimes de violència masclista, sinó també, en una perspectiva més àmplia, mostrar a la víctima que no està sola i a l’agressor que la violència de gènere no és socialment acceptable. Cal afegir que en el context de l’estat d’alarma, tot un seguit de serveis assistencials es van considerar serveis essencials, i per tant, van continuar funcionant, com ara els centres d’emergència i acollida, els serveis de psicologia, advocacia o treballadores socials, o els serveis de guàrdia per a l’assistència a víctimes de violència de gènere.
Tanmateix, totes aquestes mesures s’han adoptat en el context, o al marge, d’un discurs majoritari dels poders públics que no ha tingut present la perspectiva de gènere, és a dir, que no ha valorat les conseqüències diferents que la gestió majoritària de la pandèmia té per a dones i per a homes. Així, de la mateixa manera que cal recordar que els drets de les dones són també drets humans, cal recordar i insistir que la violència de gènere no és un fenomen aïllat, desvinculat de la societat, sinó que és una violència estructural, sistèmica, la manifestació més extrema d’una situació de desigualtat basada en el gènere; per tant, la única forma efectiva i real d’eradicar la violència de gènere és acabar amb la desigualtat estructural de la nostra societat. És per això que les mesures adoptades per fer front a la violència de gènere, esmentades anteriorment, contrasten amb la resta de disposicions preses en proclamar l’estat d’alarma.
Així, l’estratègia fonamental de quedar-se a casa dissenyada pels poders públics no s’ha plantejat si la llar és un lloc segur, atès que per a les dones no necessàriament és així, i més quan el confinament pot agreujar les agressions. Tampoc s’ha plantejat si la llar, per si mateixa, garanteix el benestar, cosa que significa que s’invisibilitzen les tasques de treball domèstic i de cura, en un moment en que l’emergència sanitària ha suposat una extraordinària sobrecarrega de treball que assumeixen majoritàriament les dones, que de mitjana ja hi dedicaven 2 hores més al dia en relació als homes.
Han estat les dones, doncs, les que majoritàriament s’han fet càrrec de la cura, l’entreteniment i educació de les criatures o la cura de les persones dependents, i del recolzament emocional en unes circumstàncies de molt d’estres; la prevenció del contagi ha suposat més neteja, més rentadores, i tot això, sense tenir accés ni a ajuda externa ni a la família extensa, que viu fora de la llar, és a dir, que la xarxa familiar ha desaparegut, o a l’inrevés, reclama ajuda. Cal afegir a més que, sovint, s’ha confós teletreball amb conciliació, un teletreball que, segurament, han seguit més les dones, que es troben en professions més feminitzades a les oficines o en l’educació, i que han estat els homes els primers en abandonar per sortir de la llar i tornar a la feina presencial.
És així com es presenta la paradoxa, doncs, que per una banda s’estan fent esforços per acabar amb la violència de gènere, i per altra, s’adopten polítiques que, en ignorar la perspectiva de gènere, tenen l’efecte d’augmentar la desigualtat de gènere, i per tant, perpetuen la base sobre la que sustenta la violència masclista.
La COVID ha estat una lent magnificadora de la situació de desigualtat de gènere a la nostra societat; ara cal reaccionar davant d’aquesta imatge tan decebedora del present. Per això, cal abandonar aquesta visió reduccionista de la violència de gènere com un fenomen desvinculat de la desigualtat de gènere, i, en una reflexió més àmplia i profunda, cal posar la cura i la sostenibilitat de la vida al centre de les polítiques públiques: una vida lliure i sense violències de cap mena.
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
