TARRAGONA 21

Marta Ruiz: ‘El CAP des de la finestra’

Marta Ruiz Batalla. Direcció Atenció Primària Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla Tarragona

Ara la nostra població ens mira des de la finestra i sembla que el CAP estigui adormit, fins i tot pot semblar que no hi estiguem. Hi ha poca activitat? Què ha passat? Habitualment, els metges de família, pediatres, infermeres i altres professionals de l’Atenció Primària estem molt a prop dels nostres pacients, som el primer nivell d’atenció, la porta d’entrada, diuen, però ara no volem ser la porta d’entrada del coronavirus per a ells, ara ens ha tocat reinventar-nos en dos dies i crear un nou model d’atenció, un model més telemàtic i telefònic que sembla que ens distancia però que és un model de seguretat, un model àgil i ràpid per resoldre al màxim totes les necessitats de salut, preservant el confinament de la població, evitant que els CAP i consultoris siguin un focus de transmissió i, per tant, contribuint a disminuir la velocitat de propagació, vetllant un cop més pels nostres pacients, sense posar-los en risc.

Sí que hi estem, estem molt a prop, com sempre, i hi volem estar fins al final, per això ens organitzarem fent llargues jornades de 12 hores i sacrificant la nostra vida personal i familiar, si cal. Anirem rotant per tal de limitar el nombre de professionals apartats de la tasca laboral i poder garantir fins al final d’aquest malson els serveis mínims per als nostres pacients. Ara ens hem de deixar la pell per aquells que més ens necessiten i no podem permetre’ns el luxe d’estar confinats a casa ni de baixa laboral perquè tenim i tindrem feina: haurem de detectar de forma precoç els infectats i, sobretot, els que no evolucionin bé; haurem de preservar al màxim els hospitals, que tenen una tasca molt important -hem d’evitar el seu col·lapse i haurem de resoldre en aquest primer nivell d’atenció el màxim nombre de problemes-, haurem de cuidar la nostra gent gran per evitar que es contagiïn i, per tant, garantir els equips d’atenció domiciliària, haurem de controlar i tranquil·litzar aquells pacients infectats que es trobin al domicili fins a la seva total recuperació i també resoldre aquells problemes importants que no tenen res a veure amb el coronavirus, perquè també n’hi haurà i, tot això, amb el mínim risc per a professionals i pacients. Certament és un equilibri difícil -tenint en compte també l’escassedat del material de protecció-, però que hem de ser capaços de fer-ho i puc afegir que fins ara tenim una activitat diària no presencial frenètica amb un altíssim grau de resolució que fa que gairebé ningú s’hagi de desplaçar.

Estem al vostre costat, estem aquí per vosaltres i anirem canviant i organitzant-nos potser de manera diferent cada setmana per adaptar-nos a les necessitats ràpidament canviants. Intentarem fer-ho fer de manera impecable, no sé si serà la millor manera o no perquè no hi ha precedents, no teníem aquesta experiència abans, però sí amb la millor de les intencions.

Els aplaudiments diaris a les sortides de guàrdia ens arranquen llàgrimes, no ho puc negar, i ens omplen molt. Els professionals m’ho han transmès i us ho vull agrair, però ens caldrà alguna cosa més d’ara endavant per fer front a tot això, ens caldrà col·laboració, coordinació i comprensió per part de tots, cal que algú ens estengui una mà virtual per dir-nos en què ens pot ajudar, com diem nosaltres als pacients. I no és un ajut per a nosaltres, a nosaltres només ens cal força i us asseguro que en tenim molta, és un ajut per als habitants del barri, de la ciutat i dels nostres pobles per poder estar més connectats amb els nostres pacients amb mitjans tècnics, per poder monitorar els nostres pacients infectats que es trobin pitjor i fer un seguiment més acurat… D’idees en tenim moltes i és que ara ens faran falta totes i més; alguns ajuntaments ja han contactat amb nosaltres per treballar conjuntament i ens han ajudat en tot el que han pogut, cosa que els agraeixo moltíssim perquè només sumant idees, esforços, col·laborant tots junts podem ser més forts davant d’aquesta situació i protegir al màxim els nostres pacients.

Els vostres professionals d’Atenció Primària seguim aquí, no podem tenir por, estem forts i amb energia però amb prudència.

Moltes gràcies de part de la vostra Atenció Primària.

Marta Ruiz Batalla. Direcció Atenció Primària
Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla Tarragona

Laia Estrada: ‘El col·lapse d’una sanitat desmantellada’

La crisi del coronavirus ha posat al descobert la importància de disposar d’un sistema sanitari públic. Heu pensat què seria de nosaltres si no tinguéssim aquest accés a la sanitat? Heu pensat què seria de nosaltres si depenguéssim d’empreses que gestionen la sanitat amb l’objectiu d’extreure’n un rendiment econòmic, que aprofiten la nostra malaltia per enriquir-se? Segur que recordeu aquell anunci d’una coneguda empresa que afirmava «El nostre benefici és la teva salut».

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Només cal observar l’escapolida quotidiana dels centres privats a l’hora de tractar patologies greus i costoses, les quals deriven de manera desacomplexada als centres públics. Una escapolida que ara encara s’ha evidenciat més, en relació a l’atenció de les persones contagiades pel coronavirus. Malgrat s’ha repetit fins a la sacietat que tots els recursos sanitaris existents es destinaran a la gestió pública de la COVID19, la realitat, segons recollien recentment els mitjans de comunicació, és que l’aportació de la sanitat privada es redueix a 100 llits dels 3.300 totals.

També podem fer-nos una idea del que implicaria no disposar d’un sistema sanitari públic veient què passa amb serveis externalitzats com són les ambulàncies, el personal de les quals s’enfrontava a patir un ERTO enmig de la present crisi epidèmica.

Així, ningú amb dos dits de front pot qüestionar que és literalment VITAL disposar d’un sistema sanitari públic i que aquest sigui fort. Amb equipaments que responguin a les necessitats del territori, amb professionals de sobres que gaudeixin de condicions laborals dignes.

Malauradament, a dia d’avui, no podem celebrar que disposem d’una sanitat pública forta. Tenim un model sanitari que promou l’externalització de la prestació, parcialment o total, i que ha permès aprimar la part gestionada de forma directa. És a dir, els successius governs de la Generalitat han permès que augmenti la gestió dels serveis mitjançant intermediaris que buscaran obtenir el màxim benefici possible, a costa reduir els serveis pertanyents i gestionats directament des del Catsalut.

Si bé el model de concertació públic-privada és el mal endèmic de la nostra sanitat, la realitat és que les retallades de la darrera dècada han permès desmantellar-la encara més. La darrera dècada s’han tancat llits, quiròfans i plantes senceres als nostres hospitals… hem perdut professionals i serveis sencers. Alhora, les empreses, fundacions i holdings sanitaris han anat ampliant el seu negoci. Són, sense cap mena de dubte, les dues cares de la mateixa moneda.

Per tot plegat, avui, desè dia des que es decretà l’estat d’alarma, ens trobem amb l’esgarrifosa xifra de 191 persones mortes a causa del coronavirus i prop de 300 a l’UCI a Catalunya. I el que és pitjor, ens trobem a les portes del col·lapse sanitari que es produirà inevitablement per la conjunció de dos factors fatals.

D’una banda, la gestió irresponsable d’un govern espanyol el qual, amb el beneplàcit de la resta de forces espanyoles majoritàries, s’ha mostrat més preocupat per la recentralització (potser pensant a mig termini) i per no incomodar l’Íbex35, que per la salut de la població. Una gestió, hi insisteixo, absolutament negligent que s’entesta en obviar les crides de la comunitat científica que recomana des de fa més d’una setmana aturar tota l’activitat econòmica que no sigui essencial i confinar els principals focus de contagi.

Per altra banda, un sistema sanitari que ha d’afrontar una crisi epidèmica greu, afeblit pel propi model i per les retallades imposades sota el pretext de la darrera crisi econòmica. Amb professionals que, injustificablement, encara a dia d’avui, denuncien que no disposen dels recursos elementals per poder-se protegir i tenir cura de les persones contagiades que requereixen hospitalització.

Per tot plegat, és urgent que, malgrat estiguem confinades, fem pressió per tal que el personal dels centres sanitaris (tot el personal, independentment de la seva funció) disposi dels recursos necessaris per desenvolupar la seva funció en les millors condicions possibles. Però més enllà d’aquesta necessitat immediata, és imprescindible que d’aquesta crisi sanitària en sortim, no només més conscienciades de la importància de disposar d’un sistema sanitari totalment públic, sinó més organitzades per defensar-nos i combatre totes les conseqüències econòmiques que se’n derivaran i que ja avui estan fent recaure sobre la classe treballadora.

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Eudald Carbonell: ‘El coronavirus és l’últim avís’

L’arqueòleg Eudald Carbonell, confinat i teletreballant. Foto: IPHES

L’any 2008 acaba el meu llibre ‘La consciència que crema’ amb aquestes paraules: “Penso, seriosament, que la pròxima gran revolució ja no serà cientificotècnica. La pròxima revolució serà l’èxit de l’espècie gràcies al desplegament de la consciència crítica d’espècie i operativa, i si no, ens espera el col·lapse d’espècie i l’extinció”. Ho deia perquè ja hem viscut fets com la crisi dels míssils o la guerra d’Iraq que ens han posat entre les cordes i han estat tocs d’alerta sobre la necessitat de preservar el que jo anomeno consciència crítica d’espècie. En aquells moments, la humanitat va ser conscient dels riscos globals i es va expressar una consciència universal que va portar persones d’arreu del món al carrer. Aquella reacció no era la causa d’un país o d’una classe social: era consciència d’espècie.

Ara, amb la pandèmia del coronavirus ens trobem davant d’una crisi que serà definitòria sobre com encarem el futur. En aquest procés, la consciència crítica d’espècie ha d’estar per damunt de qualsevol altre interès. Això significa que ens hem de comportar de manera conscient, sabent que tots els humans del planeta Terra som Homo sapiens i, conseqüentment, formem part d’una mateixa espècie, d’una cultura i d’un moment històric. Som els únics animals que tenim aquesta possibilitat i ho hem de fer de forma crítica, és a dir, no dogmàtica. A més, hem d’integrar la diversitat i cooperar, i no competir.

També he comentat des de fa algunes dècades que ens enfrontàvem a molts reptes que, si no els resolíem, ens durien al col·lapse del sistema: el creixement demogràfic, els problemes de la distribució de l’energia, la necessitat d’organitzar i socialitzar la revolució cientificotècnica, i ara el coronavirus.

La Unió Europea

En la meva opinió, per superar aquest moment i evitar altres situacions similars en el futur, cal establir uns mecanismes de col·laboració i d’interdependència al planeta. Per exemple, a Europa s’ha demostrat que els estats-nació que la constitueixen són febles. Hem vist que Alemanya no passava material sanitari a Itàlia, quan el primer que s’ha de fer és transferir informació. La Unió Europea (UE) ha estat una unificació econòmica, però no social. Ara, dins de l’Estat espanyol, està passant una cosa similar entre Catalunya i el govern de Pedro Sánchez, retenint material sanitari que no arriba als llocs on anaven inicialment destinats, per exemple.

Per tant, aquesta no és només una crisi sanitària. És una crisi social i universal que ens posa davant el mirall. És el col·lapse del sistema per no haver afrontat canvis estructurals quan fa uns anys vam tenir ja els primers advertiments, però hem actuat de manera deslleial amb l’espècie i amb nosaltres mateixos.

Avenços tècnics i científics

Aquesta vegada tindrem un daltabaix sanitari que, gràcies als avenços tècnics i científics, es podrà superar. Ara, el desgavell econòmic que vindrà, fruit d’una manca de cohesió social, serà tan gran que haurem de prendre moltes decisions. Si no ho fem, la propera vegada ja no serà un avís: serà el col·lapse d’espècie.

Eudald Carbonell, arqueòleg, investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i vicepresident de la Fundación Atapuerca.

Ángel Juárez: Confinament: un abans i un després

Estem vivint un moment realment excepcional i, quan aconseguim que tot acabi, ens adonarem. La societat està canviant a una velocitat de vertigen. I alguns dels canvis són positius. Per exemple, a la ciutat de Madrid, la
contaminació s’ha reduït un 35%. Per això, crec que en aquests moments tan difícils, hem de parar-nos a pensar, reflexionar i trobar el bo que podem treure de tot això.

Per a mi, és molt positiu que la societat s’estigui donant compte de totes les coses que no estan bé. Potser no de totes, però sí de moltes, començant per una que és vital, la sanitat.

Avui dia tot el país s’adona de la precarietat que sofreix la nostra sanitat pública. Necessitem més centres sanitaris públics, més personal i més material. Però tirem la vista enrere i analitzem perquè. Això és conseqüència de la privatització de fa 10 anys i dels polèmics, però oblidats, retallades. El confinament actual és una lluita contra el COVID-19, però també respon a la falta de recursos i de preparació de la nostra sanitat. Però no confonguin les meves paraules. La culpa no és dels professionals sanitaris que estan treballant durament, sinó dels dirigents. I per sort, això està sortint a la llum.

Des de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona portem anys denunciant les llistes d’espera i la precarietat laboral, i lluitant per una sanitat pública de qualitat. Personalment, en molts moments he pensat a tirar la tovallola. M’he desesperat veient la passivitat social. M’he desanimat, per exemple, en algunes reunions de la
Plataforma de *Salut, on parlem de salvar vides i de temes socials fonamentals, i acudien molt poques persones. No importa la vida digna? Em pregunto a vegades.

Durant les últimes dècades la societat ha estat desmobilitzada. La lluita contra la pobresa o els desallotjaments ha quedat pràcticament obsoleta. Les reivindicacions d’ensenyament, sanitat, sectors de dependència o ecològiques, estaven parades.

En aquesta quarantena estem començant a valorar els serveis bàsics, agraïm tenir aigua llum, menjar i fins i tot telecomunicació. Veiem la importància que tenen aquests serveis. Però no podem oblidar, que no totes les persones els tenen. I mentre hi hagi una persona que no disposi d’això, serà una societat injusta. Segons la estimadíssima, adorada i tan esmentada”, Constitució Espanyola, tot ciutadà, pel fet de ser-ho, té dret a tenir una vida digna: un habitatge, aigua, llum, etc. És realment trista que no es compleixi. Els dirigents ho saben, però ho ignoren avui i porten ignorant-ho tota la història.

Llavors, què hem de fer? Hem de lluitar per això, però no pensant en el bé individual, hem de mirar cap al bé col·lectiu. Pot ser que el teu tinguis llum, però el teu veí no. Perquè llavors, sal, reivindica i lluita, perquè el teu veí també ha de tenir llum. Des de la crisi que va esclatar en 2008, la classe mitjana va començar a desaparèixer. La diferència entre classes no fa més que augmentar i la societat es ressent, i es deteriora. Hem de deixar de ser tan individualistes i, en conseqüència, egoistes. Has fet alguna cosa pels altres? Pena-ho, i actua.

Aquestes línies pretenen fer-te pensar més enllà del superficial, apel·len als valors, alguna cosa que sembla oblidat també en els mitjans de comunicació. Els fils d’aquests canals de difusió els mouen la gent de poder segons els seus interessos. I que la gent pensi, no els convé. Volen una societat passiva, que no es queixi. I la societat actual és el resultat.

Us proposo aprofitar la situació actual per a canviar-ho. És un bon moment per a creure en els valors de nou: responsabilitat, igualtat i, sobretot, solidaritat. Estic convençut que serà un abans i un després. Estant confinats reflexionarem i pensarem que podríem haver fet, però també que podem fer.

I recordeu, que ningú, ni el coronavirus, us llevi el somriure estant a casa #quédateencasa

Ángel Juárez:

 

Pau Ricomà: ‘Podem fer-hi més, hem de fer-hi més’

Potser en llegir aquest títol molts ciutadans em maleiran. La veritat és que el comportament absolutament majoritari de les veïnes i veïns de Tarragona és exemplar. El seguiment del confinament és gairebé unànime i les xarxes per compartir habilitats i coneixements abunden en una demostració de solidaritat col·lectiva que emociona.

Pau Ricomà Vallhonrat és alcalde de Tarragona

Però no vull enganyar ningú. Els científics que ens parlen clar ens expliquen que el pitjor està per venir i que la progressió dels contagis és exponencial. Permeteu-me un parèntesi per reconèixer i agrair als investigadors de la nostra Universitat Rovira i Virgili, que estan actuant  com ariet en la lluita contra el coronavirus. Només hi ha una manera de plantar cara a la pandèmia, reduir al màxim els contactes i per això és important reduir si pot ser absolutament els desplaçaments.

Com ajuntament estem esprement totes les possibilitats competencials que tenim. És una llàstima, però, que el pretès estat d’alarma decretat no ens faculti per aturar encara més l’activitat i confinar literalment la població. Ans al contrari, el govern central no està encarant el problema en la seva dimensió real i obre massa escletxes que dificulten el confinament real i total de les poblacions i dels territoris que ho exigeixen per tal de garantir la salut dels ciutadans.

Sí, he dit aturar encara més l’activitat, l’econòmica. Que ningú s’enganyi, com abans aturem l’activitat no imprescindible, molt millor. Si no es prenen mesures dràstiques ara, les haurem d’acabar prenent, però enmig haurà quedat un estol de persones infectades i malauradament de morts. Ara mateix, tot el que fem ha d’estar adreçat a salvar vides, sobretot la de la nostra gent gran, pares i avis que estan en una situació extremadament vulnerable.
Hem de garantir els serveis socials bàsics, el subministrament de l’alimentació, la neteja i desinfecció dels espais públics, les activitats industrials que han de proveir derivats del clor, desinfectants, etc. Tots els esforços han d’anar dirigits a aturar el coronavirus.

Vull apel·lar a la solidaritat col·lectiva. A la d’empreses i persones que haurien de fer encara més esforços per la seguretat general de les persones:

1. En primer lloc, empreses i indústries que no proveeixen serveis imprescindibles en aquest moment. La construcció i el transport de mercaderies no bàsiques hauria de suspendre’s. És un sacrifici que hauran de fer més tard o més aviat. Minimitzem els riscos per a les persones.

2. Les entitats bancàries. Han fet un avenç espectacular en serveis telemàtics, combinant-ho amb l’atenció telefònica podrien tenir totes les oficines tancades maximitzant la seguretat de treballadors i clients.

3. Als particulars i professionals que tenim persones que ens ajuden en les feines de casa. Si us plau, no les posem en risc fent-les desplaçar i no posem en risc les mateixes famílies. I us demano que els retribuïu igual la feina. No fem recaure la crisi a la gent més necessitada. Recordeu que l’única estratègia guanyadora per guanyar el coronavirus és evitar els contactes.

4. Abstinguem-nos de fer compres telemàticament. Les llargues cues davant les oficines de correus i l’activitat frenètica dels repartidors de paquets delaten una notable inconsciència. Si volem lluitar contra la transmissió del virus, estem fent el pitjor que podem fer, creant corredors perquè es propaguin.

5. I apel·lo també als propietaris que lloguen locals i pisos a autònoms i famílies que perdran els ingressos mentre duri la crisi, que suspenguin el seu cobrament. Si l’economia productiva es paralitza, el cobrament de rendes també s’hauria de paralitzar. Tenir els llogaters contra les cordes té un preu social enorme.

Demano disculpes si algú se sent ofès per aquestes recomanacions. Són una apel·lació directa a veïns, professionals, empresaris i propietaris per evitar mals majors, fer que la pandèmia passi amb la menor afectació que siguem capaços i preparar-nos per una recuperació social i econòmica amb la menor afectació possible. Si pogués prendre aquestes mesures per decret, no dubteu que ho faria. Ara mateix això va de salvar vides i cada minut compta. Amb la col·laboració de tothom això ho superarem. I com abans ho fem, millor.

Pau Ricomà Vallhonrat és alcalde de Tarragona 

Joan Ruiz: Units guanyarem al virus’

Vivim una situació realment d’emergència, per tant, el primer missatge que us vull adreçar és clar i meridià: tan sols aconseguirem derrotar al virus quan més aviat millor si en aquest esforç col·lectiu ens hi sumem tots. Tots i totes, sense distincions. Com molt bé ha dit el president Pedro Sánchez la pandèmia no entén de territoris, ni d’ideologies, ni d’idees polítiques. En conseqüència, no és temps de batalletes de campanar, de critiques estèrils o de pugnes nacionalistes, hem de remar tots a una per sortir d’aquesta crisi epidèmica quan abans millor.

Joan Ruiz és diputat del PSC per Tarragona

Hem d’actuar amb responsabilitat, tant les institucions com cada ciutadà individualment. Cal fomentar l’ambició col·lectiva per guanyar la batalla contra el virus amb els menors danys possibles. Repeteixo: cadascú de nosaltres ha de fer tot el que estigui al nostre abast per reduir els contagis en la nostra activitat diària, en primer lloc, sortint de casa tan sols quan sigui imprescindible.

La tasca que tenim per endavant aquests propers dies i setmanes l’ha detallat el president Pedro Sánchez: primer, frenar la corba de contagis del virus, després detenir-lo i, finalment, eliminar-lo. Per aconseguir-ho cal que actuem coordinadament optimitzant esforços i recursos en defensa de la comunitat. Repeteixo que el virus no entén de competències ni de greuges nacionalistes. La salut i la vida dels ciutadans és el més essencial, el que dona sentit a tot el que puguem fer des de la política. Ens esperen uns dies de sacrificis i esforços, no malbaratem energies amb polèmiques polítiques artificials que, sincerament, ara no tenen sentit.

Hem de ser capaços també de tallar la cadena de transmissió del pànic. Els grups de whatsapp i les xarxes van plens de missatges tipus “tinc un amic que té un amic que té conegut que diu no-se-què”. Aturem les fake news i les especulacions amb informacions contrastades. Guieu-vos i segueu les recomanacions i indicacions de les autoritats sanitàries que estan fent una tasca immensa. Actuem amb sentit de la responsabilitat també en terreny de la informació fefaent. Totes els rumors que apunten a un col·lapse en el subministrament d’aliments són falsos. El Govern garanteix el subministrament alimentari a tots els supermercats i establiments d’alimentació així com el subministrament d’energia elèctrica, gas natural i derivats.

En aquest sentit vull transmetre un missatge de serenor malgrat la gravetat de la situació: ens enfrontem a una crisi sanitària sense precedents, cert, i seria una irresponsabilitat negar l’evidència, però el Govern està responent a la situació d’acord amb els criteris científics dels experts i coordinadament amb la Unió Europea, sense estalviar els recursos que siguin necessaris fins a restablir la normalitat. La nostra determinació és màxima i està focalitzada a un únic objectiu: protegir la salut dels ciutadans i guanyar-li al virus.

Tarragona no ha fallat mai en les grans ocasions i tampoc fallarem ara, n’estic convençut. Donem tots i totes el millor de nosaltres mateixos en aquests dies que estan per venir. Els nostres grans i també els nostres fills i filles mereixen aquest esforç. I quan la crisi hagi passat tocarà tornar-nos a alçar altre cop, com hem fet sempre en el decurs de la nostra història, treure’ns el pols i treballar per reduir al mínim els efectes que aquesta situació realment excepcional ha tingut i tindrà en l’economia.

Finalment, vull donar les gràcies infinites als professionals de la salut, dels serveis d’emergència, forces i cossos de seguretat, a tots aquells que doneu el millor de vosaltres mateixos per aconseguir que no faltin queviures als supermercats, als que treballeu per garantir que els serveis essencials segueixin funcionant, els que us mobilitzeu al vostre entorn quotidià solidàriament portant aliments a la gent gran, tenint cura dels més vulnerables, tranquil·litzant als més petits, etc. Sou els herois del moment, tots els reconeixements que se us facin són pocs. Gràcies, gràcies amb el cor a la mà. Ara hem d’aparcar les diferències i anar tots a una. Units tots i totes, amb ambició i sentit de comunitat, guanyarem al virus.

Joan Ruiz és diputat del PSC per Tarragona

Rocío León: ‘Anticapitalista soy yo’

Rocío León

«Si el sexo es irrelevante todas las políticas para combatir la desigualdad estructural que como mujeres padecemos se tornan irrelevantes». Alicia Miyares.

Las sociedades democráticas no pueden seguir evitando las cifras de la prostitución que pone en cuestión nuestros proyectos de ciudadanía y nos llevan a normalizar el acceso a un mercado para el uso del cuerpo de las mujeres.

Se oferta una mercancía, se paga por ella.

La normalización y banalización de la prostitución, las implicaciones de las relaciones de dominación y sometimiento entre hombres y mujeres, desde la perspectiva de clase y de género tienen unas consecuencias y plantea cuestiones que la sociedad debe enfrentar y resolver.

Son mujeres casi la totalidad de personas que se destinan a este mercado y son hombres quienes acceden a este mercado. Son los hombres quienes se otorgan el derecho de acceder al cuerpo de las mujeres a cambio de dinero. Una práctica que se legitima desde la izquierda y desde la derecha.

Curiosamente los partidos que se colocan más a la izquierda coinciden con partidos que se definen liberales en la idea de que hay que regular el mercado del cuerpo de las mujeres. Ambos utilizan como argumento el mito de la libre elección, o individualismo posesivo. ¿Por qué si la izquierda niega la libre elección en los salarios basura, una parte, que se define anticapitalista, acepta como el neoliberalismo, la libre elección para que se pueda mercadear con el cuerpo de las mujeres?

Una de las victorias del feminismo es haber conseguido, en la segunda ola, abolir formalmente la trata de blancas para acabar con la prostitución. ¿Cómo es posible que haya quien defienda, desde la izquierda, volver a antes de esta conquista social? Sin prostitución no hay trata.

Las sufragistas combatieron un modelo capitalista que colocaba a las mujeres obreras como mano de obra barata o las encerraba en casa otorgando a sus esposos estatus laboral y social.

Fue el feminismo socialista, el feminismo utópico, quien planteó que las causas de la opresión de las mujeres no tenían que ver con causas biológicas, si no sociales. Señalaron, además, las diferencias por clases sociales.

También surgieron voces en la izquierda que reclamaban proteger a las mujeres de la sobreexplotación laboral. No todos los socialistas veían la emancipación de la mujer como algo prioritario y no todos apoyaban su lucha.

Dicen quienes se autodenominan anticapitalistas que «Un mundo liberado de la dictadura del capital solo puede nacer mediante una ruptura radical con el (des)orden existente». También se autodenominan feministas.

Pues bien, la prostitución es una institución que permite acceder al cuerpo de una mujer en cinco minutos, incluso menos. Es la escuela de desigualdad más poderosa que existe.

Para satisfacer deseos se conculcan derechos de las mujeres

La pornografía y la prostitución construyen la subjetividad de lo que son los hombres y las mujeres, por lo que no es posible ser feminista y defender un neoliberalismo que pretende que los hombres no avancen hacia la igualdad con las mujeres, a excepción de unas pocas.

Oponerse a la abolición de la prostitución es ser cómplice del neoliberalismo que todo lo compra y todo lo vende, un neoliberalismo que financia las enseñanzas de la prostitución, que enseña lo que es una mujer y lo que se puede hacer con ella. La prostitución enseña que una mujer es un trozo de cuerpo para el placer de los hombres.

Con un discurso de apariencia progresista el neoliberalismo y la autodenominada izquierda anticapitalista pretenden el libre acceso de los hombres a los cuerpos de las mujeres.

Este anticapitalismo ignora que los problemas de las mujeres proceden de que toda la filosofía oriental teoriza sobre que las mujeres somos ontológicamente menos que los hombres. Protegiendo el sistema de dominación más universal y ancestral, están colaborando para que avancemos a un mundo cada vez más desigual. ¿Qué limite van a poner al poder si los cuerpos de las mujeres se pueden comprar y vender?

El poder es acceder a todo aquello que se desea, sin límites ¿Cómo pueden decir que ser puta empodera? ¿Cómo empodera estar pasando miedo y frio mientras esperan a que venga uno a decirle que se la chupe?
Desde la izquierda no se puede defender el capitalismo, menos aún el que somete a las mujeres de la manera más feroz. Da igual que sea transcapitalismo, homocapitalismo o heterocapitalismo.

Cuando la izquierda cae en el adanismo y no conoce, ni reconoce la historia y la teoría del feminismo, adopta el discurso neoliberal de los sentires maquillado de progresismo.

El feminismo es algo más que un movimiento social, es una teoría política. Es una ideología que toma como raíz prevalente la categoría de sexo. No sucede de acuerdo a nuestras propias individualidades. Nos aporta una visión completa de la vida. Nos permite saber de dónde venimos; conceptualizar; visibilizar.

Los puteros son hombres.

Rocío León Aller
Secretaria de políticas de las mujeres
PSC Camp de Tarragona

 

Òscar Peris: ‘Un projecte de ciutat i de país’

Divendres ho anunciaven el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, i l’alcalde de Tarragona. La ciutat de repòs i de vacances de Tarragona, la coneguda popularment com la residencial, reobrirà les portes com alberg de la Xanascat, la xarxa d’albergs de Catalunya. De fet, recuperarà part de la funció que havia tingut en origen –un lloc de lleure a l’abast de tothom- ara sense connotacions de cap mena.

Òscar Peris és delegat del Govern a Tarragona

Arribar fins aquí no ha estat fàcil. Ha calgut fer una tasca prèvia, discreta, allunyada dels focus, i que sovint queda amagada. L’espai –un espai privilegiat per situació, per condicions naturals- té també una sèrie de condicionants que calia resoldre, i resoldre bé. Des de l’ordenació urbanística, fixada al planejament de la ciutat, fins a poder assegurar l’encaix de totes les peces. Cal remarcar que, entre els condicionants, figura, de manera explícita, assegurar el caràcter públic de l’equipament, i això s’ha assolit plenament. Titularitat pública, inversió pública, gestió pública.

L’operació, però, va més enllà del que serà –no en tinc cap dubte- un dels millors albergs de la Xanascat. Es preveu la cessió d’una part de les instal·lacions per a equipaments municipals, i també que l’actual passera serveixi d’accés segur a la platja per a una bona part dels barris de llevant de la ciutat. I, encara més, una peça ara no necessària per a l’alberg queda com a reserva per a futurs equipaments públics.

Moltes vegades, en la gestió de la cosa pública, cal prendre decisions complicades, decisions que, tot i que beneficiïn la majoria, poden perjudicar algú. No és aquest el cas. Crec que hem aconseguit una solució en què tothom hi guanya. Un guanyarguanyar.

Hi guanya Catalunya, que posarà en marxa un nou alberg per a facilitar estades i vacances joves i familiars a l’abast de tothom. Hi guanya Tarragona, que veu com un espai privilegiat de la ciutat, i fins ara desaprofitat, es recupera amb un ús per a tothom i amb respecte al patrimoni i al paisatge. Hi guanya també perquè obté un espai per a usos municipals en uns barris que fins ara n’estaven mancats. Un resultat on hi guanyem tots, i això explica, en part, que hagi trigat, perquè no és fàcil.

Queda encara molta feina per fer. Cal completar l’ordenació urbanística, cal resoldre legalment la cessió a l’Ajuntament, cal fer el projecte i les obres… Molta feina. Però una feina que es podrà fer més bé per tota la tasca prèvia, que ha volgut deixar les coses el més lligades possibles.

Tarragona es mereixia una bona notícia com aquesta. Perquè suposa revertir una situació de possible degradació d’un espai públic, i també perquè evidencia la confiança del Govern en la ciutat i la capacitat de col·laboració entre institucions. Hi sortim guanyant tots; també tots ens en podem sentir orgullosos.

Òscar Peris és delegat del Govern a Tarragona

8-M, Paula Varas: ‘Enderrocant murs de formigó’

El 8 de març se celebra el Dia Internacional de la Dona i sembla que és una bona data per constatar que, malgrat tots els avenços, no hi ha cap país que hagi aconseguit fins al moment, la igualtat de gènere. Durant aquests dies es reflexiona sobre la lluita històrica de les dones, es lloa a la dona anònima i es premia a les valentes que, amb les seves accions, han contribuït a l’apoderament de dones i nenes a tot el món.

Paula Varas és regidora de l’Ajuntament de Tarragona

Tarragona no és una excepció, durant tot el mes, la ciutat s’omple d’actes, tallers, jornades, àpats, xerrades, exposicions, mostres de cinema i mobilitzacions que commemoren aquest dia amb reivindicacions feministes. No obstant això, es fa necessari recordar que aquesta és una lluita permanent, que s’ha de reflectir en la nostra quotidianitat, on les dones ens enfrontem cada dia a una societat patriarcal que ens aclapara.

En l’àmbit laboral es distingeix clarament la discriminació de gènere. Les dones parlem de sostre de vidre amb relació a la bretxa salarial, mentre que les dones gitanes, per exemple, parlen de murs de formigó.

Un dels desafiaments del govern del canvi és incorporar la perspectiva de gènere i l’enfocament de drets, transversalment en les polítiques locals i per tant, potenciar la participació de les dones en tots els sectors i territoris possibles: no hi ha cap dubte que la democràcia s’empobreix quan les dones no hi participen. És així, precisament, com creiem que en els Consells de Districte les dones han d’adquirir protagonisme en el seu rol com a dirigents veïnals, representants d’associacions culturals, socials o esportives.

Així mateix (entenent el relat feminista com una pràctica de resistència contra una cultura de poder que et cataloga segons el teu sexe, assignant-te un paper determinat), som conscients que aquesta lluita va més enllà de les dones, involucra també a homes que reneguen o que no assumeixen com a pròpia la cultura patriarcal. És a dir, incorpora a tota la població, independentment de la seva condició sexual, econòmica o social, la seva religió o el seu origen, inclou a una nova ciutadania considerant la situació de doble discriminació de les seves dones.

Però on s’expressa més brutalment aquesta opressió patriarcal és en la violència de gènere, perquè és un tema de vida o mort. Moviments feministes com #NiUnaMenos, el #MeToo o la cançó de #LasTesis, han posat al centre del debat polític la preocupació pels abusos i la violència que pateixen les dones de tot el món a causa d’aquesta cultura masclista, la qual ha de ser combatuda.

El desafiament està plantejat, només així, fent-nos conscients de la realitat, podrem enderrocar els murs de formigó per construir un món més just i igualitari.

Paula Varas és regidora de l’Ajuntament de Tarragona

8-M, Noemí Llauradó: ‘El Dia Internacional de les Dones, reivindiquem-lo tot l’any’

Fa poques setmanes, una campanya institucional ens feia notar l’escassa projecció mediàtica de l’esport femení al nostre país, i no pas per manca de jugadores, de clubs, de mèrits o de fites assolides. Moltes persones es van adonar aleshores d’una anomalia que la ciutadania ha acabat normalitzant: només seguim amb assiduïtat les competicions esportives que practica el 50 per cent de la població, és a dir, els homes. I l’altra meitat, la de les dones, on és? Doncs en llocs idèntics: camps d’esport, tornejos, entitats, esport base… tot i que, des del seu mateix origen, han estat activitats invisibles. Però que això sigui habitual no vol dir que ho haguem d’acceptar com a normal. ‘Habitual’ i ‘normal’ no són paraules sinònimes. Ni de bon tros.

Noemí Llaurado i Sans és presidenta de la Diputació de Tarragona

És per situacions com aquesta, i per moltes altres, que celebrem el Dia Internacional de les Dones, una jornada per reclamar la igualtat real de dones i homes en tots els àmbits de la vida, amb una especial incidència en aspectes bàsics de caire laboral, econòmic, social, domèstic o de representativitat en llocs de presa de decisions. Es tracta, en definitiva, de trencar estereotips socials i de reivindicar una societat més justa, integradora, lliure i equitativa, on els drets de les dones siguin plenament efectius i no es vulnerin. Una fita legítima, raonable i del tot comprensible, si bé la realitat actual ens recorda que els sostres de vidre encara existeixen.

Precisament, una de les moltes responsabilitats de les administracions públiques és la visibilització de les dones a través de la seva plena incorporació en llocs de responsabilitat. Les nostres institucions han de representar la diversitat de la nostra societat, i no hi ha cap raó que justifiqui la manca de representació paritària. En l’actualitat, del total de 189 municipis i entitats municipals descentralitzades de les nostres comarques, només una trentena estan governats per dones. I pel que fa al Parlament català, hi ha gairebé una seixantena de dones diputades d’un total de 135 representants. De fet, la mateixa Diputació de Tarragona té una assignatura pendent en aquest sentit: malgrat que ara estigui encapçalada per una dona, amb les meves companyes diputades no arribem al 26% de la Corporació, un percentatge que encara queda lluny de la paritat, per bé que dues de les vicepresidències les ocupin també dones.

El fet de ser la primera presidenta de la Diputació de Tarragona en els seus gairebé dos-cents anys d’història em satisfà doblement: a part de poder treballar per la millora dels municipis i la generació d’oportunitats per a les persones, em permet representar arreu els lideratges femenins del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i el Baix Penedès. Abans que jo, altres dones han exercit càrrecs de responsabilitat a l’administració local, com a alcaldesses o regidores, obrint així un camí que no sempre ha estat planer. Bé sigui des dels ajuntaments, les entitats, les empreses o l’àmbit domèstic i particular de cadascuna, la tasca diària de moltes dones, i també de molts homes, ha estat i continua sent cabdal per lluitar contra el sistema patriarcal i avançar en la necessària igualtat. El meu reconeixement a totes i a tots per fer-ho possible.

Noemí Llaurado i Sans és presidenta de la Diputació de Tarragona

 

Inma Pastor i Víctor Merino: ‘Continua sent necessari reivindicar el 8-M?’

Ara fa 48 anys que l’Assemblea General de Nacions Unides va instaurar el 8 de març com el Dia Internacional de les Dones. Tot i que hi ha diverses explicacions sobre el perquè d’aquest dia, la realitat continua mostrant que reivindicar els drets de les dones és una tasca encara necessària. I ho és perquè el projecte emancipador de la igualtat no s’ha fet realitat. La igualtat d’oportunitats no està garantida en tots els àmbits i espais, i ara hi rebroten certs discursos que qüestionen les iniciatives impulsades per fer-la possible. Malauradament, les xifres de la desigualtat ofereixen les raons que ens fan defensar aquest 8M com hem vingut duent a terme fins ara i com sembla que encara haurem de fer molts anys.

La pròpia Organització de Nacions Unides, l’ONU, porta dient any rere any que la igualtat entre homes i dones encara no s’ha assolit en cap país. A més, el Fòrum Econòmic Mundial ha publicat diversos informes sobre la bretxa de gènere en diferents àmbits reiterant que aquesta igualtat tampoc s’assolirà abans de 61 anys a l’Europa occidental. També preocupa que aquesta escletxa no millora gaire amb el pas dels anys, apreciant els darrers temps que la desigualtat socioeconòmica persisteix, quan no s’hi incrementa en aquesta mateixa zona. Però això no ha d’amagar que fruit d’aquests esforços i de la lluita constant dels moviments feministes, s’ha aconseguit consolidar una tendència cap a la igualtat. Ara no podem aturar-ho i no ho hem de permetre.

Víctor Merino, codirector de l’Observatori de la Igualtat

Inma Pastor, codirectora de l’Observatori de la Igualtat

Altres dades de la ONU mostren com encara queda feina per fer, però també que ja s’ha començat el camí. Per exemple, des del 1997 fins 2020 s’ha aconseguit que el percentatge de dones parlamentàries arreu del món hagi crescut del 11,7% al 24,9%; que des dels inicis dels jocs olímpics moderns, s’hagi passat d’un 0% a un 48,8%; o que a l’octubre de 2019 es va constatar que hi havia 10 dones cap d’estat i 13 caps de govern a 22 països, enfront a les 4 caps d’estat i 8 primeres ministres en 12 països el 1997. A això caldria afegir-hi que hi ha 193 països en aquesta organització. Treguin vostès els percentatges. Sí; hi tornem, doncs, al punt de sortida.

El reconeixement dels drets, en clau d’igualtat, no ha de suposar que es doni per acabada la tasca i la lluita. Són encara molt preocupants les altres xifres, no enfocades amb les lents d’un economista o un jurista. Les xifres que mostren com els índexs de pobresa encara assenyalen aquest biaix de gènere, la manca de representació en diferents espais de les dones, la bretxa salarial de gènere, o les diferents formes de precarització que encara afecten especialment aquestes… Podem parlar de com els treballs, els temps o els espais “domèstics” encara no es tradueixen en valors macroeconòmics, malgrat poder arribar a suposar un 41% del PIB en un país com Espanya el 2019, segons Oxfam Intermón. Davant d’aquestes realitats, cal plantejar-se si ens cal repensar-nos. Repensar com volem ser-hi i quin món volem defensar. La forma en la que ens pensem com homes i dones, el significat que donem a la vida, als espais, als temps, com els/ens hi valorem…, tot això es qüestiona i es reivindica cada 8M.

La lluita per la igualtat ha començat i no podem deixar ningú enrere. Hem de defensar els nostres drets i fomentar les relacions igualitàries a tots els espais. Ens hi va la vida amb això. Per totes aquestes raons, la reivindicació fonamental i fonamentada del 8M encara està vigent. Cada 8M, i tots els dies.

Inma Pastor i Víctor Merino, codirectora i codirector de l’Observatori de la Igualtat de la URV

 

Eva Miquel: ‘Salvem la Savinosa’

Un dels principals actius a la Costa Daurada és l’oferta de sol i platja. Aquest mercat econòmic juntament amb un model de turisme poc sostenible i acompanyat de l’especulació urbanística han fet que durant dècades molts dels espais de gran valor natural i paisatgístic del nostre entorn quedessin aniquilats o perillosament amenaçats. A Tarragona, però, ens queden encara petites joies naturals a l’Anella Verda que envolta el nostre terme municipal i que requereixen d’una planificació urgent per la seva preservació, més encara tenint en compte l’estat d’emergència climàtica en el que ens trobem.

Una d’aquestes petites reserves és el preventori de la Platja de la Savinosa. El reclam per recuperar socialment i ambiental aquest indret, i blindar-lo de projectes urbanístics agressius que privatitzin l’espai, ha estat una constant des de diferents grups ecologistes com la Plataforma Salvem la Platja Llarga, SOS Costa Daurada o el GEPEC. Però tal i com va quedar evidenciat just fa un any al ple extraordinari de la Diputació de Tarragona, cap de les administracions implicades té un projecte d’ús públic per aquest recinte abandonat, sinó que només es preveu construir un hotel i un restaurant de luxe sense saber a què es destinarà la resta del complex.

Fa molt de temps que el Preventori de la Savinosa forma part del catàleg de “Grans Runes” de Tarragona denunciat per la CUP de Tarragona, ja que porta dècades d’abandonament, contribuint a la degradació del paisatge i l’acumulació de residus. És una urgència desencallar la seva habilitació abans que l’estat ruïnós del recinte esdevingui irreversible. Ara bé, la seva rehabilitació no pot ser a costa de privatitzar-lo i elititzar-lo. A Tarragona hi ha una tradició: cada vegada que es vol donar sortida a algun edifici que es troba en mal estat, la gran idea que sorgeix és la d’ubicar-hi un hotel de luxe. I és que tenim un gran llistat “d’hotels estrellats”, com són Casa Foixà, Ca l’Ardiaca, Mas d’en Sorder… Cap d’aquests despropòsits fallits ha prioritzat donar resposta a les necessitats més urgents de la ciutat.

No queda clar en què quedarà l’anunci per part del govern de Ricomà de modificar el projecte de la Savinosa. El debat hauria d’emmarcar-se dins d’un procés participatiu per definir els futurs usos de l’espai, amb una col·laboració estreta amb les entitats ecologistes. Revertir la degradació de l’espai, apostar per polítiques d’educació ambiental, programes de sensibilització i prioritzar la creació d’una gran Àrea Forestal Recreativa haurien d’estar en l’agenda de qualsevol govern que aspira a trencar amb velles pràctiques i fer les coses radicalment diferents.

Eva Miguel, Regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 

Toni Cruz: ‘Una segona oportunitat’

La majoria de ciutadans desconeixen que la Llei 25/2015 obre un marc de solucions davant les dificultats de pagament d’hipoteca, crèdits targetes etc, permetent a més, suspendre execucions i embargaments. És un potent mecanisme de defensa per a les persones físiques i les Pimes que no poden atendre els seus compromisos econòmics.

La condonació del deute o l’alliberament del deute , és una causa per la qual s’extingeix legalment l’obligació de pagar. Fins ara, a Espanya, les Persones Físiques responien per a tota la vida pels seus deutes, ( Art. 1911 del Codi Civil). Amb aquesta modificació s’allibera al deutor de pagar els deutes després d’un Procediment de Segona Oportunitat (Concurs de creditors), i només amb l’inici del procediment ja és possible paralitzar embargaments i execucions hipotecàries.

«Ciutadans, va registrar la Llei de Segona Oportunitat, amb la qual es facilitaria la reestructuració i el perdó judicial dels deutes, la dació en pagament i el lloguer social. És una Llei, en definitiva, per a ajudar als qui ho han perdut tot.

La Llei de Segona Oportunitat és una prioritat per a Cs i per això estava inclosa en els dos pactes d’investidura, amb el PP (punt 35) i amb el PSOE (pàg. 9). Amb aquesta Llei, Cs ofereix un salvavides a les gairebé 400.000
famílies que s’han quedat sense res a causa de la crisi.

Cs té dues prioritats. En primer lloc, les famílies que han sofert o sofriran un desnonament, gràcies a aquesta Llei de Cs podrien cancel·lar el seu deute hipotecari amb la dació de pagament de l’habitatge en cas d’execució
i quedar-se en el seu domicili durant un termini mínim de 3 anys amb un lloguer social que no superarà el 30% dels seus ingressos.

En segon lloc, aquesta Llei de Cs permetria a les persones i famílies que es trobin en situació d’insolvència per circumstàncies sobrevingudes, com sofrir un accident o haver-se quedat en atur, a reestructurar i, en últim terme, obtenir el perdó judicial dels seus deutes de forma més senzilla.

Amb això s’aconseguirà que centenars de milers de famílies puguin refer la seva vida i que els autònoms i emprenedors que sofreixin un fracàs empresarial puguin tornar a aixecar-se i crear riquesa i ocupació en un
futur sense veure’s ofegats per a tota la vida per uns deutes que mai podrien arribar a pagar.»

Gràcies a la Llei proposada per Ciutadans de segona oportunitat, es permetrà l’accés a l’acord extrajudicial de pagaments de totes les persones físiques amb independència del seu patrimoni i que permetrà cancel·lar el seu deute amb la dació en paga de l’habitatge, tenint en compte que si la família és vulnerable opten a un lloguer social que no superi el 30% dels seus ingressos familiars .

La pregunta també seria l’assistència jurídica qui la paga? proposem assistència gratuïta a les persones físiques i jurídiques que es declarin en concurs de creditors i manquin de recursos .

Aquesta proposta de Llei, que proposes Cs ofereix una sortida digna a les famílies més vulnerables ‘perquè tinguin una segona opció els qui han sofert o sofriran un desnonament, lliurant en dació en pagament el seu habitatge habitual, i en cas que no tinguin alternativa habitacional, es puguin quedar en el seu domicili durant un període transitori de tres anys amb un lloguer social, i no haver de veure’s així al carrer’. Un altre dels punts que ha destacat d’aquesta Llei és l’ajuda als emprenedors, perquè, ‘a Espanya si emprens t’arrisques a pagar
aquests deutes tota la teva vida, la qual cosa fa que molts autònoms o possibles autònoms no s’arrisquin’. Per a posar fi a aquesta situació, Cs planteja una alternativa que ‘reestructuri els seus deutes de manera més
senzilla i que aquestes famílies, deutors de bona fe, tinguin una alternativa per a respondre a les seves dificultats econòmiques’.

‘Volem que els autònoms que han caigut es puguin tornar a aixecar per a tirar endavant els seus projectes i els seus somnis’. Però dit això, i davant el panorama que apunta amb el nou govern esquerra-comunista, seran capaços de posar això en marxa, tenint en compte que el seu full de ruta és pujar impostos per a fer front a l’exigència de la unió europea pel deute de més de 6.000 milions d’euros?.

Toni Cruz, portaveu del Grup Municipal de Cs a l’Ajuntament de Torredembarra

Cristina Guzmán: ‘La participació ciutadana i els Consells de Districte’

Actualment la ciutat de Tarragona es troba a la cua de la participació ciutadana. En els pressupostos municipals dels darrers anys no ha existit cap partida digna destinada a realitzar un procés participatiu amb cara i ulls perquè els tarragonins i tarragonines puguem decidir en quins projectes destinar els recursos públics.

Com tots i totes sabem, la participació ciutadana és el dret a intervenir activament a la creació i definició de les polítiques públiques que volem que s’estableixin en la nostra ciutat, al nostre barri.

En les darreres setmanes hem vist com l’actual equip de govern de Tarragona té la intenció de començar a caminar cap al procés participatiu mitjançant els anomenats Consells de Districte. Es tracta d’un model d’èxit en grans ciutats com Barcelona o València, però com bé deia el meu amic Albert Abelló, Tarragona és una ciutat polièdrica i cal entendre-la com a tal a l’hora d’aplicar i fer que funcionin determinades polítiques.

Els Consells de Districte poden ser una eina molt útil per la nostra ciutat sempre que aquests estiguin lligats amb el foment i l’impuls de les taules d’entitats que tants anys hem reclamat i ja funcionen amb èxit en barris com el de Sant Salvador.

És imprescindible que les persones membres de cada Consell de Districte disposin d’una taula d’entitats, una eina prèvia on recollir la totalitat de necessitats i propostes de la zona o del barri que representa per poder-les transmetre.

Si no es creen les taules d’entitats definint clarament les seves tasques, correm el risc que els Consells de Districte no copsin el conjunt de mancances, inquietuds i suggeriments de la ciutadania de cada una de les àrees de la ciutat.

Sense aquest instrument previ, els consells poden esdevenir un guirigall sense sentit i es pot caure en l’error de plantejar propostes que no són realment les desitjades per la major part de la ciutadania, sinó la idea d’una persona que ha tingut la fortuna de ser la representant d’aquest nou ens de participació.

És per tot això que animem a l’equip de govern a impulsar les taules d’entitats com a actuació prèvia i per garantir l’èxit dels Consells de Districte.

Cristina Guzmán

 

Xavier Sabaté: ‘Els Til·lers de La Masó com a exemple’

Xavier Sabaté. Foto: AIVP

L’escola Els Til·lers de La Masó és un joia que hem de conservar per diversos motius i en vull assenyalar dos.

En primer lloc pel seu passat. Ha acomplert cent anys des que la va crear la Mancomunitat de Catalunya, i l’única que ha mantingut l’activitat fins avui. Fou inaugurada el 19 de gener de 1919, i com a personatge destacat va assistir-hi Eugeni d’Ors. Així que el passat dissabte dia 18 de gener me’n vaig anar a la celebració de l’aniversari. No m’havien invitat però m’hi vaig presentar. De vegades faig aquestes coses i llavors em venen al cap persones que penso que els hauria agradat ser-hi. En aquest ca vaig pensar en la Marta Mata, mestra de mestres, mestra també de polítics a qui vaig demanar que m’apadrinés quan vaig prendre possessió com a Delegat del Govern de Pasqual Maragall al Camp de Tarragona el 2004. La Marta que posava tants cops com a exemple l’obra de la Mancomunitat hauria estat encantada amb aquesta celebració.

I jo també. Espriu deia que “no nomes hem de fer memòria per a no perdre la identitat, sinó també per poder respondre a la pregunta, què volem ser?”.

A la celebració hi va assistir el Conseller Josep Bargalló a qui vaig felicitar per ser-hi malgrat ser una escola de les més petites del país. Penso que amb el seu gest i amb el seu discurs va demostrar el sentit profund de l’acte. Per l’entroncament amb un dels períodes de curta glòria del nostre país malgrat l’escassedat de recursos però d’esperit unitari de les nostres institucions i les nostres empreses.

Però també segons les paraules del Conseller que subscric – i ara ve el segon motiu de per què cal conservar aquesta Escola i per què hi vaig anar un dissabte al matí – per la qualitat de la pedagogia que en aquesta escola s’hi practica. Conec l’Aurora – la seva directora – de fa temps. A més és una gran soprano a la Coral de la URV. La seva trajectòria professional des de l’escola de Pratdip, passant pel Martinet a Ripollet i ara als Til·lers a la Masó és elogiada per tothom. És una mestra de 10. Allà on va, èxit educatiu assegurat amb un tipus d’aprenentatge  obert, preparat amb cura infinita a la mida de cada infant. Si entres a una de les seves classes, els infants no s’immuten, continuen treballant. Ho enteneu per què ho dic, no ? Hi van nens i nenes d’altres poblacions que coneixen el projecte educatiu, fins i tot de Salou. Està tot dit.

A l’escola hi ha una altra mestra, la Carol amb el grup de petits. També hi intervé la Núria, la mestra d’educació física, la Belén, la mestra de música, la Marta, la mestra d’anglès, i l’Esther, la mestra de suport i de religió per als alumnes que demanen aquesta opció. No les conec però vaig veure les aules i el material i ja en tinc prou.
En marxar de la celebració vaig saludar el Conseller: “ Aquí tens una joia, Conseller. Tenim molta necessitat de projectes com aquest a Catalunya que funcionin tan bé ”. “Ho sé, ho sé”, em va respondre.

Per sort en tenim més de bones escoles i de bones i bons professionals i els vull retre també homenatge. En uns temps com els que vivim, Catalunya necessita exemples – educatius però en tots els terrenys – com aquest que aconsegueixen consensos i resultats de molta qualitat. Exemples de l’Aurora i de la Carol. I de l’Ajuntament que ara els està fent costat – i ho aconseguiran – per eixamplar el pati i fer encara més fructífera l’educació dels catalans i catalanes de demà però que viuen una pedagogia que els i les considera persones d’avui.

Xavier Sabaté,

Ex-conseller de la Generalitat

Agustí Mallol: ‘Estic dolgut’

Agustí Mallol

La setmana passada, la indústria petroquímica de Tarragona va patir un dels accidents més impactant dels darrers trenta anys amb l’explosió a les instal•lacions de IQOXE. Voldria expressar mitjançant aquestes línies, el meu condol a les famílies afectades per la pèrdua de vides humanes i el meu suport i ànim incondicional per la recuperació dels ferits. Tanmateix vull felicitar al cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya, cos de Mossos d’Esquadra, Guardia Urbana de Tarragona, membres de Protecció Civil, periodistes locals i tots aquells i aquelles que van sumar en aquest tràgic accident.

Estic dolgut per la politització que s’ha realitzat per aquesta desgracia per part de determinats mitjans de comunicació estatal, per alguns sindicats i també per algunes associacions ecologistes. Cert és que les hores posteriors a l’explosió van tenir moments de descoordinació i estic d’acord en que les sirenes havien d’haver sonat des del primer minut. En els catorze anys que vaig ser Tinent d’Alcalde de Medi Ambient i des de la meva experiència personal i professional, el matrimoni entre la indústria petroquímica situada als polígons de Tarragona i la ciutadania sempre ha estat una aliança positiva, ferma, segura i de confiança mútua. Una confiança i una convivència que durant la meva etapa al consistori vaig explicar en fòrums especialitzats a Oslo, Buenos Aires, Montpellier, Alger, entre moltes altres. Fent bandera de Tarragona i del complexa petroquímic.

Aquesta confiança entenc que s’hagi pogut esquerdar pels fets succeïts i és per això, que per recuperar tot allò que s’havia fet bé en la gestió dels plans d’emergència i de protecció de la ciutadania, demano públicament una taula de treball real entre l’administració pública, l’Ajuntament de Tarragona i la AEQT per sumar esforços perquè una situació de ‘descontrol’, com així ho ha sentit la ciutadania, no torni a passar. Tarragona és pionera, i ha de seguir amb pas ferm perquè una desgracia com la que hem viscut no quedi en paper mullat. Cal depurar responsabilitats, certament, com a ciutadans, ens deuen explicacions, del que no s’ha fet bé, per descomptat, ara bé, no oblidem, que fan moltes coses bé, i aquestes, també han d’estar a l’aparador de la llum pública.

Durant quinze anys he format part del Panell Públic Assessor de DOW a Tarragona. De primera mà sempre ens han obert les portes i han explicat i hem pogut preguntar tot allò referent amb la seguretat, la prevenció i els processos interns i externs que duen a terme. La indústria petroquímica no s’amaga, ni amaga res, ja que la formen persones, éssers humans que com nosaltres habiten el nostre entorn. És per això que reitero per finalitzar, la taula de treball real entre l’administració pública, l’Ajuntament de Tarragona i la AEQT pel benestar i la seguretat de tots nosaltres. És hora! Mallol per Tarragona.

Agustí Mallol

 

Article de l’exconseller Xavier Sabaté: ‘Més enllà de l’accident químic’

En primer lloc, condol a les famílies de les persones mortes a l’accident químic aquest passat dimarts i el desig més fervent que es recuperin les ferides.

Colpits encara per l’accident de dimarts, hem destinat tots plegats molt de temps a parlar de la gestió de l’emergència. Té certa lògica. Per l’impacte del moment i perquè les deficiències tant de l’empresa com de l’Administració de la Generalitat han estat evidents tant en les decisions com en l’ús dels mitjans.

Xavier Sabaté és ex-conseller de Governació de la Generalitat

I és que ni tan sols es va ser capaç d’activar les sirenes. Per cert, acabant el 1r quart del segle XXI, aquest mitjà ha de ser complementat necessàriament per altres sistemes de més difusió i més instantanis. S’haurien d’haver activat les sirenes – quan si no? -, però si els nostres mòbils reben avisos de tot tipus, fins i tot de les grans cadenes comercials, com no fer-ho de l’Administració per les situacions de risc?

Aquests nous sistemes s’han d’assajar ja en  els simulacres i no fiar-ho només a les sirenes que també han de funcionar per les persones que ho necessitin. I  el Govern no pot dir que no es van activar perquè no hi havia núvol tòxic perquè les sirenes han d’alertar una situació greu i dimarts ho va ser molt i perquè si hem d’esperar a saber si hi ha toxicitat o no, potser la propera ocasió ja no quedarà ningú per explicar-ho mentre esperem l’anàlisi.

Hem trobat a faltar la compareixença de l’empresa responsable de les instal·lacions. Va donar la cara tard i malament quan havia d’haver estat la primera. Guanyar diners, sí; a qualsevol preu i posant en perill la vida de les persones com sembla que ja havia estat advertida i sancionada l’empresa, no. Comparèixer tard i per llegir el manual dient que s’havien seguit els protocols d’actuació és perdre tota credibilitat i generar desconfiança. I si ho fa un senyor a qui no coneixem, encara pitjor. Seria exigible que l’empresa tornès a comparèixer per explicar-nos les sancions que ja havia rebut amb anterioritat. De quin tipus van ser, si les va pagar o no i quines mesures correctores va adoptar si és que ho va fer. Ho esperem delitosos. Hi tenim dret. La ciutadania en general i la dels barris propers en primer lloc.

I crec que és molt rellevant que sense dilació comencem  a parlar i debatre sobre el sistema productiu del Camp de Tarragona i com es gestiona. I en particular  la nostra indústria química que tants beneficis dóna i esperem que en continuï donant però que volem que ho faci en les màximes condicions de seguretat.

Perquè em temo que s’ha baixat la guàrdia els darrers temps amb excuses com la competitivitat, el perill de deslocalització i la por a perdre llocs de treball. Però també hi tenen a veure les formes d’actuar d’algunes empreses pensant molt o únicament en els beneficis econòmics amb pràctiques que al final perjudiquen i/o ens posen en situacions de risc: subcontractacions a tort i a dret, mobilitat laboral – àdhuc dels seus directius – , dobles escales salarials que disminueixen l’estabilitat i el coneixement de les instal·lacions dels treballadors que porten i passen poc temps a l’empresa. En definitiva, conseqüències de la liberalització extrema de l’economia i de les relacions no només laborals sinó també econòmiques, socials, culturals i de convivència.

I també de la inestabilitat política que impedeix disposar d’instruments sòlids de planificació, gestió, inspecció, o avaluació o tenir interlocutors estables arreu, també i molt principalment a les administracions. El cas de Suècia on no s’han avançat eleccions des de 1.958 i on preparen plans d’actuació a tots els nivells a vuit anys, hauria de ser un exemple a seguir. Allà van per feina de veritat. A veure si ens posem al cap que estabilitat política és igual a estabilitat i progrés social, econòmic, cultural i cívic.

Així que tenim un gran debat pendent al nostre territori on fa massa anys que no reflexionem ( el darrer cop va ser el 2006 quan es va engegar el Pla Estratègic del Camp de Tarragona que es va acabar dos anys després ). Cal que definim quin tipus de progrés desitgem i com el volem gestionar, quins valors han de primer i quins canvis hem de perseguir perquè ja ens hem dit massa cops que si volem canviar les coses no podem continuar fent el mateix però sembla que no ens ho acabem de creure.

Cal reconstituir consensos i marcar estratègies de política econòmica, inversions i desenvolupament metropolità sota l’eix de la sostenibilitat, transició ecològica i energètica en particular i incorporant criteris d’economia circular i social de veritat: les persones i la seva – nostra – seguretat i dignitat, el primer.

Hem de repensar , doncs, el Camp de Tarragona, com el volem gestionar i el paper de cadascú, quines activitats noves  – i netes i segures – volem i podem incorporar. Hi són i les podem afegir. No podem deixar únicament a l’atzar del mercat el nou teixit econòmic que hem de construir a les nostres comarques. És una contradicció que l’economia canviï i al Camp de Tarragona continuem amb el mateix model com si encara fóssim als anys 70. No hi ha noves formes , nous nínxols d’activitat ? Deixem a l’albur del mercat noves implantacions o ens conjurem per tenir una actitud proactiva i anem a cercar-que de noves basades en economia del coneixement , circular, noves formes d’energia o química verda per exemple ?

Per cert, també hauríem d’anar repensant l’urbanisme. O al segle XXI és normal que no pensem si cal continuar amb barris pràcticament dins de les indústries de risc ? . I, per suposat , mentre anem transitant cap a nous models, amb la màxima exigència i rigor en la vigilància de les que comporten risc i amb una nova forma d’administrar les emergències quan es produeixin.

Xavier Sabaté és ex-conseller de Governació la Generalitat

Els correbous que volem al segle XXI

Erradicar els abusos als animals a les festes populars tradicionals no comporta una pèrdua de la nostra cultura autòctona, ans el contrari, és una reafirmació de la nostra identitat cultural, ja que la majoria de festes majors catalanes d’índole taurina ja se celebren amb figures o carcasses zoomorfes que representen els bous, les mulasses i altres animals mitològics del bestiari popular.

Des de ben petita, la cultura popular de casa nostra ja m’encisava, especialment les comparses i el bestiari popular de les festes majors, ja que el patrimoni festiu dels Països Catalans és immensament ric, tant per la seva varietat, com per la seva singularitat de caràcter antropològic. L’any 1952, l’Editorial Salvat va publicar la primera edició de l’obra etnogràfica de referència sobre els costums dels catalans: «Costumari Català, el curs de l’any», l’obra cabdal del folklorista Joan Amades i Gelats, el qual va dedicar-hi trenta-cinc anys de la seva vida. L’any 1982, una col·laboració entre les editorials Salvat i Edicions ’62 feu possible una reedició del facsímil. Aquesta obra mestra es troba recollida en 5 volums i més de 5.000 pàgines, l’objectiu de les quals era deixar constància de tot allò que els catalans fem en nom de les tradicions. Lògicament, hi ha diverses referències a les celebracions d’índole taurina. Aquesta tipologia de festes, com a la resta de la península Ibèrica i tot el continent Europeu, guarden els seus orígens en la transhumància, les fires de bestiar i els mercats medievals. Actualment, en algunes comarques i viles, les celebracions taurines encara utilitzen bestiar boví real, atès que el marc legal ho permet. Aquestes festes són conegudes a les comarques septentrionals amb el nom genèric de «correbous» i «los bous» a les meridionals. No obstant això, a la majoria de comarques catalanes la cultura popular taurina perviu a través de les figures del bestiari popular, en festes que encarnen la mateixa simbologia taurina de la cultura mediterrània ibèrica, però esdevenint manifestacions culturalment més evolucionades. Tot i que no s’utilitzi bestiar real, preserven l’esperit festiu i la fascinació mediterrània per la figura del brau.

El bestiari festiu és el conjunt de figures de desfilada que acompanya les comparses de gegants i nans; sovint representen animals, reals o mitològics, els quals en un seguici tradicional encarnen una simbologia concreta: els tres estaments de la societat medieval. El lleó és la representació del rei, l’àliga representa les autoritats eclesiàstiques i civils i els dracs i les víbries s’identifiquen amb l’estament cavalleresc, i els últims, els bous i les mulasses, representen la patuleia, la pagesia, els qui treballen la terra i produeixen aliment per a tothom. En algunes viles i ciutats, els heretges, idolatres i altres inadaptats i exclosos, són representats per una altra bèstia de la mitologia ibèrica, la Cucafera. Les figures del bestiari popular compten amb un gran arrelament a la societat catalana, més que no pas les celebracions amb animals reals, ja que aquest bestiari és l’essència de la majoria de festes majors, especialment entre les més concorregudes d’arreu de Catalunya, atès que la funció cultural d’una festa major és la cohesió social, perquè es tracta d’un moment cíclic de retrobament amb la família, amb les amistats i amb els veïns en un context carregat de simbologia.

Les tradicions festives que impliquen la utilització d’animals (i per tant inevitablement el seu patiment) són de caràcter universal; tanmateix, les cultures altament evolucionades no han renunciat a les tradicions, sinó que les han transformat i adaptat als temps de les llums, la ciència i la raó. Si de petita m’encisava la cultura popular del nostre país, de jove vaig descobrir que encara era més encisadora la capacitat de molts pobles europeus per saber fer compatible la preservació de les tradicions i el manteniment de la seva identitat cultural amb la modernitat i la civilització. Un exemple extraordinari d’evolució cultural el trobem a la ciutat d’Ypres, a Flandes. Ypres ha esdevingut coneguda arreu del món per la celebració tradicional del «Kattenstoet», una magnificent desfilada o cavalcada d’homenatge als gats, la qual cada tres anys esdevé una explosió d’alegria col·lectiva i atrau milers d’amants dels gats i curiosos d’arreu del món. Tot i això, els orígens del «Kattenstoet» no són precisament dolços, i els trobem a finals de l’Edat Mitjana, moment en el qual Europa vivia un fenomen social de repressió generalitzada, expressió extrema de violències masclistes i exclusió social dels més febles: una onada de persecució molt virulenta cap a la bruixeria. Les suposades bruixes, culpades d’haver causat la pesta negra i tots els mals del món, suposadament estaven conxorxades amb els gats, els quals també van ser víctimes de tota aquesta repressió violenta i desraó emmetzinada amb fòbies paranoiques i fanatisme religiós. Ypres esdevingué una ciutat coneguda per la seva peculiar metodologia per espantar les bruixes: llençar gats (reals i vius) des de dalt del campanar. Tan abominable i absurda tradició, en tant a la seva crueltat i finalitat, es va convertir, ja fa més d’un segle, en una gran festa popular d’homenatge als gats, i avui encara es llencen gats des del campanar, però són gats de peluix, atès que el marc legal belga és molt diferent del de l’Estat espanyol i no dóna cap mena de cobertura al maltractament d’animals per diversió popular.

Tanmateix, la capacitat per reinventar les tradicions i fer-les compatibles amb la civilització no és una virtut dels flamencs, doncs a tots els països i cultures les tradicions es poden adaptar al progrés moral i científic. A Catalunya, de fet, la reconversió de festes amb animals està documentada des de l’Edat Mitjana, amb la presència de bestiari popular com la Cucafera de Tortosa, la Mula Guita de Berga o el drac de Vilafranca del Penedès, així com moltes altres tradicions i figures les quals perviuen sense comprometre els valors de la civilització. De fet, la majoria de festes d’índole taurina ja se celebren sense bous reals, tant en festes infantils com en festes per a públic adult. Sobre aquesta tipologia de celebracions ja n’havia fet esment en Joan Amades. A mitjans del segle XIX, en un acte que fou celebrat a la plaça del Pedró del Raval de Barcelona per les Festes del Carme, els bous ja eren figures de cartó sense potes, portaven una faldilla i eren traginats per homes; per cloure la festa se simulava una baralla amb gossos i la mort de la fera.

Des de temps immemorials, en viles del Maresme, la figura de la Momerota empaitava a la gent que volia fer festa major. L’any 1979, en el marc històric de la transició a la democràcia, amb la reconfiguració de les festes majors, la ciutat de Mataró va recuperar la figura d’aquesta bèstia mitològica amb cap de bou i cos de mulassa. La Momerota fou construïda per l’actor Boris Ruiz i, juntament amb la Momeroteta, han esdevingut uns dels bous de foc més emblemàtics del bestiari festiu dels Països Catalans. Un altre cas paradigmàtic deriva de la modalitat del bou enflocat, la qual es practicava a Reus amb un bou real per la festivitat de Corpus. El bou es guarnia amb flocs i cintes, i el joc consistia a treure-li alguna d’aquestes cintes o flocs. En l’actualitat, Reus ha incorporat un nou bou de cartró-pedra al conjunt del seu bestiari festiu i que, a diferència d’altres components de la imatgeria festiva, es dedica a perseguir i a jugar amb els que contemplen les cercaviles i seguicis. Val a dir que la proposta d’incorporació d’un bou al conjunt del bestiari festiu de Reus es va produir en un moment en què el debat sobre l’abolició de les festes amb bous reals ja era d’absoluta actualitat. Molts altres municipis celebren bous amb figures i carcasses zoomorfes, mantenint l’essència de tradició taurina ibèrica i la funció de cohesió social de la festa popular. A Granollers i en altres viles del Vallès Oriental, com ara Canovelles, Les Franqueses o Parets, els bous embolats són un dels plats forts de la festa. A Granollers van sortir per primer cop l’any 1983 amb un disseny de Manel Martín de la Colla dels Blaus, però els toros que es van construir l’any 1983 estaven fets de paper-cartró. L’any 1997, després d’una nit de «toreig nocturn» la mateixa colla els va destrossar amb la promesa de fer-ne uns de nous per a l’any vinent. Així doncs, els toros que podem veure actualment van ser construïts per la colla de «Els Gabitos» l’any 1998. L’encierro dels toros es porta a terme el dijous de festa major després de la cerimònia del pregó.

A mode de conclusió, val a dir que erradicar els abusos d’animals en les celebracions populars no significa en absolut haver de renunciar a l’alegria, a la participació col·lectiva, al retrobament i a la cultura autòctona. L’alternativa als animals maltractats, documentada en territori català des de l’Edat Mitjana -i recuperada amb l’adveniment del règim democràtic-, és el variadíssim bestiari festiu. Es fa palès que erradicar els abusos als animals a les festes populars no comporta una pèrdua de les tradicions, sinó una reafirmació de la nostra identitat cultural. Cal, doncs, apostar per una nova cosmovisió que deixi enrere el malson antropocèntric i que sigui capaç de reconciliar els catalans amb els bous.

Helena Escoda, historiadora, antrozoòloga, autora d’assaig i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

Tarragona, una dècada de retards

Tarragona

Estem a poques hores de què s’acabi un altre any. Els anys, les dècades, i qualsevol altra unitat de mesura del temps, són referències per a calcular l’avançament de les coses. I de la vida. Hi ha projectes que poden desenvolupar-se en pocs dies, d’altres necessiten anys. En tot cas, deu anys és un bon període de temps per mesurar com ha avançat una ciutat com Tarragona.

La Coordinadora d’Entitats de Tarragona té una dècada i mitja de vida. Va néixer petita, gràcies a l’impuls de disset entitats, però ha anat creixent fins al dia d’avui, en què podem dir que ja som un agent de lluita important al territori. A l’última dinar de Nadal, hi van estar representades unes cinquanta, de les més de cent associacions que formen part de  la CET actualment. Cada vegada en som més: con amb més i menys paciència.

Com és tradició, durant l’acte vaig pronunciar algunes paraules de balanç de l’any que s’acaba. Començaré per la part negativa. En nom de la Coordinadora, vaig manifestar la nostra decepció en adonar-nos que, malgrat haver impulsat i assistit a desenes de reunions, malgrat la quantitat de temps i energia invertits, malgrat els anys de reivindicar temes socials, d’urbanisme i d’emergències ecològiques; malgrat el compromís de molts representants polítics, ens adonem de què s’han materialitzat molt pocs canvis.

Si hi ha alguna cosa que no vols que es faci, porta-la al ple.  De totes les reivindicacions en què hem treballat durant aquests anys a la CET, un bon número s’han portat al ple en forma de moció. Fins i tot, moltes s’han aprovat. Això no obstant, ni un 80% de les mocions tractades i aprovades a l’Ajuntament de Tarragona s’han portat a terme. Tant de bo existís un mecanisme de control (un termini màxim de tremps?) per poder denunciar por frau, quan aquest tipus de compromís no es compleix.

A Tarragona tenim encallats temes de ciutat importants como la Ciutat Residencial, el problema d’aparcament a la Platja Llarga, l’estudio epidemiològic,  la necessitat de crear un òrgan tan democràtic com el Consell Ciutadà, el pàrquing de Jaume I, les barreres arquitectòniques. Un reguitzell de compromisos i bones paraules, però poques actuacions. Què fem, ara? Llancem la tovallola i marxem cap a casa o busquem noves tàctiques que generin més impacte? Ho tenim clar.

Per últim, volem demanar al nou any (i a la nova dècada) que les administracions cuidin més les associacions. La salut i la riquesa de ciutats i territoris passen per una bona i variada xarxa d’entitats. Per això, ajudar-les ha de ser una prioritat per les administracions públiques (totes, no només els ajuntaments). Cal donar-los suport sense fissures, assessorament, facilitats. Demanem que els tràmits amb les administracions no sigui tan complicats o que, al menys, les entitats puguin comptar amb personal funcionari a qui poder recórrer. No parlem de diners, sinó de suport administratiu i material. La CET, sense anar més lluny, fa anys que demana un local on desenvolupar totes les activitats que voldria tirar endavant.

Que tanquin entitats sempre és mala notícia, igual que el fet que tanqui el petit comerç. Si us plau, que al menys no sigui per manca de voluntat política

La part positiva del balanç és que les persones són qui fan canviar les coses i el teixit associatiu es compon de persones. El factor humà és la clau de tot.

Per un 2020 ben guerrer!

Ángel Júarez és president de Mare Terra – Fundació Mediterrània i de la CET

 

Xavier Sabaté: ‘La roda de Vladimir’

Vladimir és una de les estrelles de casa. Va néixer amb quatre potes com tots els hàmsters però en va perdre una que li van haver d’amputar perquè se li va quedar enganxada al radiador d’una residència barcelonina d’estudiants. En arribar el juny de l’any passat els estudiants van marxar de vacances i Vladimir va fer cap a casa meva “temporalment ” segons em van dir quan el vaig carregar al cotxe amb la seva gàbia.

Xavier Sabaté

Però aquella temporalitat ha esdevingut permanència i jo, que a l’inici de la nostra convivència el rebutjava, poc a poc l’he anat integrant a la meva quotidianitat fins al punt que si gosen venir els seus antics propietaris, em trobaran disposat a defensar la seva actual residència i habitat familiar amb tots els mitjans – democràtics, naturalment – al meu abast. Vladimir és un cas d’èxit i de superació personal de la seva situació tri-potes.

L’hauríeu de veure com corre pel jardí amb la seva mancança i com torna a trepar a la gàbia ell solet. Si pogués parlar, el portaria a algun plató de televisió o a sessions de TED on s’expliquen i aplaudeixen vivències com la seva. De ben segur que narraria, amb tot el dramatisme que caracteritza històries com la seva, el trauma de l’amputació i els feixucs entrenaments per superar la seva discapacitat. I el que és pitjor, la soledat en llargues nits de desesperança.

Ve a tomb la seva història perquè Vladimir tenia, com gairebé tots els hàmsters domèstics, una roda de plàstic on feia els seus kilòmetres diaris de forma incansable ja superada la seva terrible lesió. Bé, més que diaris, diria que nocturns, la qual cosa em comportava i comporta baixar-lo al garatge cada nit, perquè l’altra membre del zoo de casa, la gossa Nube no bordi en plena matinada.

He dit que Vladimir tenia una roda. Notarà qui llegeixi aquesta reflexió que ho escric en passat. I és que ignoro la causa però va arribar un dia que Vladimir va començar a rosegar tant la roda que se la menjava. De forma que va començar a minvar i a semblar més una serra d’aquelles circulars que no pas una roda de hàmster com cal. Qui sap si va ser una forma de cridar l’atenció; o de protestar contra el fatalisme; o simplement que li va mutar algun gen.

El cas és que li vàrem treure la roda per evitar mals majors com alguna intoxicació de plàstic o potser una esgarrinxada amb les punxes que van resultar de tan frenètica activitat rosegadora. Fa uns dies que no dormo comparant la situació i l’actitud de Vladmir amb la dels nostres homes i dones que es dediquen a l’alta política a Catalunya i a Espanya. Talment com el meu hàmster no paren de caminar per la roda sense anar enlloc o, encara pitjor, per tornar sempre al mateix indret d’on han sortit.

El cas és que en aquesta roda hi anem tots i totes i començo a pensar que , per no sé quins set sous, ja han començat a menjar-se-la sense cap mirament ignorant que no només ells acabaran malament sinó també vostè que llegeix aquest divertimento, tots els nostres veïns i veïnes , familiars, amics i saludats i un servidor. Vladimir no és un cas isolat a la història.

Recordo la filosa de la Balanguera o Sísif i la seva pedra. Per no parlar de Margarida a la seva filosa de Goethe que va inspirar el lied de Schubert que és una de les peces més angoixants de la historia de la música. No sé si els alts i les altes polítiques que ens representen , els haguem votat o no, tindran el privilegi de passar a la història positivament com aquests. Per si de cas, jo avui afegeixo modestament Vladimir. La seva història romandrà per sempre més a les xarxes. S’ho mereix. I ell sense saber-ho…..

Xavier Sabaté

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies