“Els alumnes del Batxillerat Escènic i els professors del centre comparteixen l’avinentesa d’anar plegats al teatre”. Foto: Cedida
Enguany, l’institut Gabriel Ferrater de Reus, que és l’únic centre que imparteix el Batxillerat de les Arts Escèniques a la comarca, ha iniciat una activitat cultural intergeneracional que consisteix a gaudir junts de l’art dramàtic: ‘Anem al teatre!’
Dins l’àmbit de les Arts Escèniques i des de gener del 2022, un cop al mes, els alumnes del Batxillerat Escènic i els professors del centre comparteixen l’avinentesa d’anar plegats al teatre aprofitant la rica programació que ens ofereixen els teatres de les nostres comarques.
Es tracta d’una proposta extraescolar, en què els nois hi participen de forma voluntària, de manera autònoma i amb l’objectiu de potenciar-ne la participació en el teixit cultural de la ciutat, que els proporciona la possibilitat d’anar al teatre i de desenvolupar l’esperit crític i artístic a fi de créixer com a persones i com a espectadors.
La riquesa i varietat en les programacions, que evidencia la gran tradició escènica de la ciutat, ens ha posat difícil de poder fer la tria de les obres de la proposta, que s’ha fet seguint els criteris de diversitat en els llenguatges i oferint també diferents estils artístics.
En aquest primer trimestre de l’any, hem anat a veure Poema inacabat (teatre, poesia i cuina a la Sala Trono de Tarragona), Bogumer (dansa i teatre al Teatre Bartrina) i Travy (clown, teatre gestual i teatre de text al Teatre Fortuny).
Aquest trimestre tenim en agenda l’espectacle de clown de la Pepa Plana, Si tu te’n vas,al teatre Bartrina i un clàssic del teatre de text a cura de grans actors de l’escena nacional: Final de partida, al Fortuny. Això sense comptar amb possibles opcions que vagin sorgint a propòsit del festival Trapezi o altres propostes que ens ofereix la ciutat com les del Cicle Paradigmes al voltant de la figura de Gabriel Ferrater, en el qual hi participem activament amb l’alumnat de 1er de BATX com a intèrprets en la peça de creació del director Iban Beltran.
Tot plegat, és un luxe poder veure i viure a l’escenari tot allò que aprenem a les aules!
Lorena Casal Valdés, professora d’arts escèniques a l’institut Gabriel Ferrater de Reus
Montserrat Flores Juanpere. Secretària de Feminismes de l’executiva regional d’ERC Camp de Tarragona
Que el 31 de març estigui declarat Dia Internacional de la Visibilitat Transgènere ens mostra fins a quin punt estem a les beceroles del reconeixement dels drets de les persones trans. Si no les veiem, no podem ni començar a posar remei a les mancances que pateixen.
La globalitat de discriminacions a què les persones d’aquest col·lectiu es veuen sotmeses abasta un àmbit amplíssim, sobretot les dones trans, que arrosseguen l’estigma de la imatge “esperpèntica i folklòrica” heretada del passat, tal com denuncia l’activista trans Judit Juanhuix Gibert. Les dones del col·lectiu no són vistes com a dones amb tots els drets, sinó com a joguines, objectes de desig i també de rebuig. En definitiva, no són incloses dins de la societat, i són víctimes de discursos d’odi i transexcloents, cruels i carregats de maldat.
Aquest és el motiu pel qual els és pràcticament impossible tenir una feina legal fora de la prostitució, o bé, aconseguir un contracte formal de lloguer. No poden accedir al reconeixement legal de la seva identitat si abans no se sotmeten a un diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere, i a més, inicien un procés d’hormonació, que com és totalment comprensible, no totes desitgen realitzar. També es veuen rebutjades en situacions de la vida quotidiana, com entrar a vestuaris de dones o exercir lliurement de mares o pares en l’entorn escolar. En el llibre Una dona, la seva autora Judit Juanhuix Gibert denuncia el rebuig i les violències que pateixen si no s’hormonen i transformen el seu cos d’acord amb els cànons que la societat assigna, tant a dones com a homes.
Per tot això, és necessària una llei trans estatal que trenqui la totalitat de les discriminacions, canviï les cotilles legals, vetlli per l’acompliment de tots els drets i doni suport a la feina d’acompanyament i visibilització al col·lectiu trans. Una feina que des de fa anys duu a terme la Generalitat de Catalunya i els municipis del territori.
Fins ara, el govern de l’Estat s’ha negat a impulsar els avenços legislatius que necessiten les persones trans per començar a trencar les tuteles legals, socials, mèdiques i econòmiques en què es veuen sotmeses. És moment de canviar la situació en la qual es troba el col·lectiu trans, i tant de bo ben aviat es deixi d’infantilitzar a totes les persones que en formen part i s’afronti seriosament la garantia dels seus drets.
Begoña Floria, consellera del grup municipal socialista
Tarragona ha de ser, en pocs anys, una ciutat més petita, més desigual i més cara. Aquesta és la proposta que impulsa el govern municipal de Tarragona, i especialment ERC i la CUP, com a base del que ha de ser el nou Pla General d’Ordenació Urbana (POUM) que s’està cuinant en aquests moments sense cap mena de debat seriós, ni anàlisi per generar els màxims consensos possibles, ni estratègies per assolir els reptes que té per endavant una ciutat mitjana com la nostra que (fins fa tres anys) tenia vocació de ser una de les capitals de Catalunya.
Un poble gran, on la gent de baixa o mitjana renda visqui a Ponent i uns pocs privilegiats gaudeixin dels millors terrenys de la ciutat, a Llevant. Aquesta és la visió que té l’actual alcalde Pau Ricomà (ERC) i els seus socis de govern, principalment la CUP (de Junts per Tarragona no sabem res), del que ha de ser el futur de Tarragona, una ciutat on els lloguers han pujat un 3% el darrer mes i on les persones joves dels barris que volen un habitatge nou, en un espai més proper al mar, i més digne es veuen expulsats cap a pobles propers.
Només cal veure les dades, el 92% dels creixements previstos per l’actual govern municipal al futur POUM estan a la zona de Ponent, on ja tenim densitats altíssimes. I el 8% restant a Llevant, la zona més residencial. I també s’aposta per reduir els creixements possibles, eliminant els que preveia el POUM del 2013 a les millors zones de la ciutat, més properes al mar i a l’anella verda. Per tant, la proposta és d’una ciutat petita, més propera a un poble gran que a una capital catalana, i més desigual, amb segregació per rendes entre els diferents barris de la ciutat, perquè no tothom pot comprar un xalet i perquè serà difícil construir habitatge social a Llevant amb la previsió actual.
Cal recordar que el POUM de 2013 ha caigut per una sentència (pel recurs de l’empresa CLH), però en cap cas perquè deixés de ser vàlid. Ara, però, el nou govern vol aprofitar el benentès per canviar el model de ciutat i seguir, inexorablement, cap a la pèrdua d’influència i capitalitat que ja hem patit en els darrers tres anys i la decadència en què Tarragona es comença a instal·lar. Els inversos saben que l’Ajuntament actual, no és de fiar. Sense inversió no hi ha riquesa, ni possibilitat de redistribuir-la. I sense habitatge social a Llevant no hi ha igualtat, i continuarem fent créixer Ponent quan el que cal allà són més zones verdes i una gran Horta gran que permeti relligar la zona amb el centre. En qualsevol cas, Tarragona, i la seva gent, perd. Des del PSC Tarragona lluitarem per evitar-ho.
Esquerra Republicana de Catalunya a Reus va escollir, fa uns dies, Noemí Llauradó com a candidata de la formació a les properes eleccions municipals. Una elecció, per unanimitat dels presents, que evidencia un fet que molts ja sabem des de fa temps: a ERC tenim les idees molt clares d’allò que volem per a Reus.
Com a presidenta d’Esquerra Republicana a Reus estic convençuda que, en moments com els que estem vivint, calen lideratges definits i projectes ferms, sòlids. Per a mi, aquesta fortalesa, aquesta certesa, aquesta solidesa que necessitem l’aporta el projecte de Noemí Llauradó.
Ara és el moment de la cohesió i de donar seguretat a la ciutadania. Ara és l’hora d’oferir a la ciutat un lideratge nou, reconegut i que no sigui qüestionat. Un lideratge amb capacitat de gestió i que, a la vegada, miri al futur. I que ho faci amb un equip unit i preparat. Aquest és l’ADN del projecte que encapçala Noemí Llauradó. Per contra, Reus no es pot permetre projectes grisos ni sense aspiracions, i tampoc projectes basats en el repartiment de quotes. Això són models del passat.
En aquest sentit, el projecte encapçalat per Noemí Llauradó destaca, en primer lloc, per la seva cohesió ja que compta amb un equip de dones i d’homes, de reusenques i reusencs preparats, que coneixen molt bé la ciutat i que han crescut en aquests anys de treball intens. Un equip potent i que està unit per un projecte ambiciós que no es conforma amb la ciutat que tenim, sinó que vol anar molt més enllà.
Una cohesió que és un aspecte clau per a nosaltres i que volem estendre a tota la ciutat. Perquè la gent d’ERC Reus som els del tomb de ravals i els dels altres barris. Som els del Reus sencer. Cal que trenquem esquemes antics i passem a entendre Reus com un tot. Estem parlant, doncs, de tota la ciutat. La que genera noves centralitats de vida col·lectiva i noves oportunitats per a tota la ciutadania. Perquè aquest és el principal objectiu que tenim, ser útils a totes les veïnes i veïns de la ciutat. Ser capaços d’anar a més, arribar més lluny i aconseguir que tothom s’engresqui amb el que podem fer plegats durant els propers anys.
El de Noemí Llauradó i ERC Reus és, sobretot, un projecte de futur, perquè la nostra és una proposta de llarg recorregut , que anirem detallant els propers mesos. Tot i això, amb la feina que s’ha fet des d’ERC Reus durant aquest mandat ja ha quedat una cosa ben clara, que la mateixa Noemí va remarcar el dia de la seva elecció com a candidata: com més forta és Esquerra al govern, més i millor avança la ciutat.
En l’actual mandat, des d’Esquerra Republicana estem posant les bases de la ciutat del futur. I ho estem fent des dels valors de la democràcia, el progrés, el feminisme i l’ecologisme, i ubicant les persones al centre de les polítiques municipals, com hem fet al llarg de la nostra història. Però no ens conformem amb això. Volem anar molt més enllà.
Esquerra Republicana és la primera força municipalista a Catalunya i també vol ser-ho a Reus. Perquè estem a punt. A punt per fer un pas endavant, a punt per donar un nou impuls a Reus i encetar una nova etapa més il·lusionant. Som aquí per dedicar la nostra energia i els nostres millors anys a Reus. Perquè, en resum, volem el millor per a la nostra ciutat i estic convençuda que el millor per a Reus, el millor projecte de futur és el que encapçala Noemí Llauradó.
Marta Montagut, professora agregada dels Estudis de Comunicació i membre del grup de Recerca ASTERISC. Col·labora al projecte ‘Learn to Check’
Amb la irrupció de la guerra a Ucraïna ha tornat a emergir, si és que ho ha deixat de fer algun moment, el debat sobre com combatre la desinformació. Els conflictes bèl·lics són fenòmens que posen en marxa de forma accelerada els aparells propagandístics de les parts. Això no és nou. Paral·lelament a la guerra real, el control del relat és un objectiu prioritari. La diferència, però, rau en el nou context mediàtic i en estratègies de desinformació molt més efectives.
Fa uns dies el Mobile World Congress acollia la xerrada “Deconstructing Disinformation”, organitzada pel think tank Digital Future Society. Allà vam poder escoltar a diversos verificadors i al director de la Comissió Europea a Catalunya, Manuel Szapiro, que inevitablement va referir-se a Ucraïna i a la quantitat de mentides -unes 500 al dia segons Efe Verifica- que es difonien tot just iniciada la invasió. De fet, Szapiro apunta a que el govern rus té una maquinària de construcció i disseminació d’informació falsa molt ben engranada i extremadament agressiva a través no només del contingut de determinats mitjans sinó també de l’ús estratègic de les xarxes socials. La Comissió Europea centra la lluita contra la desinformació -com la duta a terme des de la plataforma EU vs Disinformation dedicada a l’anàlisi de la desinformació russa- en monitoritzar les mentides, desacreditar-les, unir esforços, reforçar la legislació i formar els ciutadans a través d’iniciatives d’alfabetització mediàtica. Però no només això.
El debat també està en com es produeix aquesta legislació i control sobre la desinformació. La recent prohibició de mitjans com Russia Today o Sputnik, per molt justificada que pugui semblar, pot esdevenir un perillós precedent, sobretot tenint en compte que la dispersió de canals pels quals pot arribar la desinformació és tan variat com difícil de controlar. A més, l’ús popular del concepte fake news per part de determinats actors polítics per tal de desacreditar la feina dels periodistes és una temptació que pot legitimar la censura a través d’un relat institucional sobre la seguretat. És per això que verificadors com Desirée García, de Efe Verifica o Ruben Míguez, de Newtral, plantejaven que la solució passa per fer bon periodisme, amb tot el que implica en inversió i seguretat laboral. També feien referència a la combinació de tecnologia -especialment intel·ligència artificial- i criteri professional en la verificació d’informació per no només monitoritzar les mentides sinó també per poder distribuir massivament les veritats.
A tot això s’hi ha de sumar una darrera cosa. Com a ciutadans, necessitem aprendre a informar-nos adequadament, a ser exigents, crítics i selectius. Iniciatives com Learn to Check o altres plataformes internacionals com a First Draft són pioneres en la generació de recursos per a formar la ciutadania en l’àrdua tasca d’estar ben informats i que no ens la colin. Ens hi va la salut dels nostres sistemes democràtics.
Eudald Carbonell Roura, catedràtic de Prehistòria, codirector del Proyecto Atapuerca i expert en Evolució Humana
Fa 20 anys, en el meu llibre Els somnis de l’evolució, escrit amb Cinta S. Bellmunt, parlava que la primera vegada que els humans, espècie Homo sapiens, s’havien adonat de que podíem destruir-nos va ser amb la crisi dels míssils del 1963. Si tot el poder nuclear de la URSS i dels Estats Units es materialitzava en un atac, com a conseqüència de la guerra freda, la nostra espècie podria desaparèixer o quedar molt malmesa.
Una altra data molt significativa per a l’augment de la consciencia crítica d’espècie es produeix amb les mobilitzacions contra la guerra a Iraq l´any 2003. Centenars de milions d’espècimens humans humanitzats de totes les edats es mobilitzen de forma planetària contra la confrontació bèl·lica i la mentida sistemàtica i sistematitzada. El pacifisme basat en la raó i l’humanisme semblava que havia reeixit entre els membres sensibles de l’espècie.
Ara, al segle XXI amb la guerra de Rússia contra Ucraïna es tornen a posar sobre la taula com a forma de dissuasió les armes nuclears que, per cert, ja no són les dels anys 50 i 60 del segle passat, sinó centenars de vegades més potents i destructives. N’hi ha milers distribuïdes pel planeta, que ara en el cas de Rússia estan en stand by preparades per fer-les explotar on calgui.
Qui es pensi que això és una conya que s’ho tregui del cap. Encara no som humans va ser una altra publicació que fa uns 20 anys vaig fer amb Robert Sala, on el títol es eloqüent. Cada vegada me n’adono més que som una espècie imbècil. Que ni la racionalitat ni l’humanisme ens ha fet conscients i crítics i ja no queda temps. Són molts avisos des de les malalties passant per amenaces de tipus estratègic i geopolític, la lluita per les matèries primeres fins la guerra que estem vivint. La primera i la segona guerra mundial es varen fer pera las mateixes raons i ja es va utilitzar el poder nuclear encara que de forma encapsulada.
Com estudiós de l’evolució humana no tinc bones noticies. Els humans produïm eines que poden funcionar massivament. En el cas de l’energia nuclear encara no l´hem socialitzada totalment, però és possible que acabi passant; conjuntures com la que estem vivint són les que ho propicien. No s’ha de fer por, sinó generar consciencia crítica d’espècie; això és el que pretenc.
Tots esperem que no passi res més greu del que està succeint, que ja ho és molt. Ens queda el principi d’esperança, la denúncia, el diàleg i la reflexió com argument. Sinó què podem esperar d’una espècie integrada per imbècils?
Tania Agudo Regidora del PSC a l’Ajuntament de Reus
Un any més arriba el 8M, el Dia Internacional de les Dones, el dia en què les dones i cada vegada més homes reivindiquem la igualtat d’oportunitats per avançar cap a una societat més justa i igualitària. Des del PSC fa anys que estem conscienciats en aquesta lluita i tenim clar que no s’ha de fer tan sols un dia a l’any, sinó que consisteix en una tasca contínua de cada dia, perquè encara queda molta feina per fer.
Des del grup municipal del PSC de Reus, hem preparat dos actes per aquest any, un el vam celebrar divendres passat i ens va permetre veure com ha evolucionat (o no) la societat i el cànon de la bellesa vers les dones gràcies al magnífic treball de Batxillerat de la Laura López. Aquesta estudiant universitària va fer reflexionar molt a les persones assistents i va indicar que “hi ha tants cóssos com dones al món” i que “la bellesa depèn sempre dels ulls que la miren”. Dues frases que són molt importants i que s’han de tenir sempre molt en compte, ja que hem de trencar d’una vegada per tots aquests ideals de bellesa i aquest concepte de cos perfecte, perquè el més important és que cada dona se senti a gust amb el seu cos, sigui quin sigui, i no es deixi condicionar pels ideals marcats per una societat encara massa marcada pels homes. I és que serà quan canviï aquesta visió dels homes cap a les dones quan farem una gran passa cap a la igualtat.
Parlar d’igualtat no és parlar només del físic de les dones, també cal aprofundir en el diferent tracte que rebem les dones en els diferents sectors de la societat, com pot ser el laboral, on pel simple fet de ser dona ens pertoquen feines considerades més “femenines” o el nostre valor acaba sent menor al d’un home, encara que la feina sigui exactament la mateixa o superior. També cal treballar per igualar els salaris entre homes i dones, ja que no pot ser que dues persones que fan la mateixa feina i amb el mateix grau de responsabilitat cobrin un salari diferent només pel seu gènere. Aquestes són polítiques en les quals el PSC fa temps que hi treballa i que el govern de Pedro Sánchez també està tenint molt en compte amb grans avenços cap a aquesta igualtat laboral.
Com a secretària de polítiques feministes del PSC a Reus, tinc clar que falten moltes coses per avançar cap a una societat igualitària i que per fer-ho cal treure la por a un perfil de gent que creu que l’objectiu final del feminisme és que la dona acabi tenint més poder que els homes, però no és això el que busquem, sinó un equilibri de poder que permetin fer avançar la societat i no pas retornar-la al passat, com busquen altres formacions polítiques. Per això, des del PSC hem cregut oportú fer dos actes on es parli del feminisme per sobre de la política, perquè tots, homes i dones, grans i petits i petites, tinguem constància que el que busca el feminisme és la plena igualtat de condicions en tots els àmbits de la vida.
Així va anar orientat el primer acte celebrat divendres passat, on, a banda de l’explicació de la Laura sobre l’evolució dels cànons de la bellesa vers la dona, tres ponents més, la Yvonne, la Sandra i la Cristina, van compartir experiències que han viscut en primera persona o de ben a prop i que demostren que encara queda molt camí per recórrer. Per finalitzar, em remeto a les paraules del primer secretari del PSC a Reus i portaveu de l’oposició, Andreu Martín, qui va destacar a l’acte que “hem de parlar de feminisme cada dia de la nostra vida”, i que “la lluita i la reivindicació continuen vigents, hi ha moltes coses substancials per aconseguir”.
El segon acte el celebrarem aquest divendres i estarà protagonitzat per la Lourdes Bayonas que farà un monòleg sobre el feminisme amb el qual, a través de l’humor i la ironia, explicarà circumstàncies que succeeixen en el nostre dia a dia i que són mostres de masclisme, ja sigui en petites o en grans quantitats. Un nou acte que servirà per fer-nos reflexionar a tots i totes sobre la societat en la qual vivim i com de lluny estem encara de la igualtat i que estarà protagonitzat per una de les poques monologuistes que reusenques i que es poden trobar en tota la demarcació.
Ingrid Duch Regidora d’Igualtat, Ensenyament i Polítiques Actives d’Ocupació Ajuntament de Cambrils
A les portes del 8 de març hi ha un ampli ventall d’accions per anar reduint la invisibilització del gènere femení. Un detall d’aquesta realitat d’infravaloració de les dones a Cambrils és, per exemple, que només 5 carrers reconeixen professions d’homes, envers 0 de dones. Que tenim 3 escoles amb nom masculí, envers 1 (escola bressol Maria Dolores Medina) de dones; que dos instituts també tenen nom d’home envers 0 de dones; o sense anar més lluny, l’Hospital Lleuger també té nom d’home. I aquesta és només una pinzellada de la realitat.
Com a regidora d’Igualtat i d’Ensenyament de l’Ajuntament tinc el deure d’actuar per capgirar aquesta situació, amb el suport del departament i del govern municipal. Perquè d’una forma inconscient estem transmetent que el gènere masculí té un valor social més elevat; només estem facilitant referents masculins; quan en realitat, de femenins, en tenim, i moltíssims al llarg de la història. Per tant, com a servidor públics és el nostre deure d’estimular en les dones les plenes capacitats de ser i fer tot allò que vulguin. I de ser tractades i valorades d’una forma igualitaria a la societat, sense cap forma de violència masclista envers elles.
Mentre preparàvem els actes de les jornades institucionals al voltant de les Jornades per la Igualtat de Gènere que ja han arrancat aquesta setmana hem fet un exercici d’anàlisis que posa de relleu les evidències sobre la desigualtat en la nomenclatura d’edificis, carrers i places del municipi. Així que amb aquestes dades a la mà ens hem de replantejar un canvi en la manera d’anomenar el l’espai públic a Cambrils. Un canvi, que ha d’anar acompanyat d’una major sensibilitat per part dels mateixos governants, i que es fonamenta en una realitat numèrica desigual i inacceptable. Així que com a govern municipal no podem continuar amb el menysteniment a les dones en els espais quotidians de la ciutat.
Com a dona i feminista convençuda, vull dir-vos que ens comprometem, amb un acord de consistori per aprovar el compromís ferm de revertir, a partir d’avui mateix, aquesta situació indicant ja que les properes places, carrers, espais públics reconeixeran a les dones socialment amb plena igualtat.
Així que des del Departament d’Igualtat, i de forma transversal amb els departaments municipals que siguin necessaris, elaborarem una proposta en base a l’estudi del carrerer actual de Cambrils i sota la base legal i jurídica, que estableix l’obligació del reconeixement igualitari de les dones en l’espai públic de la ciutat.
I entenc que no és una reivindicació en va. Mireu quines són les dades actuals: la població de Cambrils està bastant equilibrada (dades de 2021) amb un 48,9% d’homes i un 51,08% de dones. Mentre que si analitzem la realitat que trobem als carrers del nostre municipi veiem que hi ha fins a 207 carrers/places dels quals un 89,37% (185) corresponen a noms d’homes i un 10,6% (22 en total) a noms de dones.
Els reconeixements per mèrits propis de persones, que no corresponen a sants religiosos, també manifesten una desigualtat; amb un total de 160 homes ( 91,9%) en front 11 dones (6,32%)
Totes aquestes dades evidencien la cultura patriarcal de la que venim. És un clam social, especialment per part de les dones, però també, afortunadament, cada cop més també per part de molts homes.
Per si aquest argument, no resulta prou coherent i democràtic, hi ha diverses legislacions específiques, com la Llei d’Igualtat Estatal i de Catalunya, que estableixen l’obligació de garantir la visibilització, reconeixement i participació de les dones en tots els àmbits de la vida i estableix la paritat mínima de representació equitativa de dones i homes al 40%-60%, tendint al 50%-50%, tal com està composada la societat i per mostra la ciutadania de Cambrils.
I des de l’Àrea d’Igualtat, treballarem per aconseguir trencar a aquesta tendència. Sabem que no és una acció immediata; però les ganes hi són i la necessitat també. Finalment us animo a totes i tots a participar als actes que hem reunit en aquestes noves jornades per la igualtat de gènere que s’allargaran fins al 29 de maig. Som-hi!
Ramon Arnabat Mata, professor d’Història Contemporània de la URV i investigador del Grup de recerca ISOCAC
La història, el coneixement del passat, ens ajuda a entendre i comprendre el present i aquest és el sentit d’aquestes ratlles: conèixer la perspectiva història de la guerra a Ucraïna. Centrem-nos, però en l’època contemporània, on podem distingir tres grans etapes. La primera ve determinada per l’ocupació de l’oest i el centre d’aquest territori per part de l’Imperi Austrohongarès i l’est per part de l’Imperi Rus. Aquestes llargues ocupacions van acabar dividint Ucraïna en dues parts des del punt de vista lingüístic, cultural i religiós.
La segona comença el 1922 amb la creació de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna que esdevé cofundadora de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i té veu pròpia a la ONU. De fet, és la primera vegada que Ucraïna conforma un estat, més o menys, propi i amb unes delimitacions semblants a les actuals.
Les fams de 1933 que causen milions de morts (Holodom); les purgues estalinistes de 1937-1938; l’alineament dels ucraïnesos de l’oest amb l’exèrcit alemany i la Waffen SS i l’assassinat de desenes de milers de polonesos en la matança de Volinia (1943-1945); l’establiment de l’efímer estat independent de Lviv sota protecció de Hitler;… van fer que les relacions entre ucraïnesos i russos es tensessin. Malgrat això, la RSS d’Ucraïna amplià territoris per l’oest a costa de Polònia, Romania, Txecoslovàquia i Moldàvia. Finalment, l’any 1954, la RSS de Rússia transfereix Crimea a la RSS d’Ucraïna.
Manifestació prorrussa a Crimea el 2014. Imatge : Andrew Butko
La tercera arranca el 1990, després de la caiguda del mur de Berlín (1989) i la dissolució de la URSS (1991), amb motiu dels acords Baker-Gorbachov, el tractat Dos més Quatre i la Carta de París entre els països de la Conferència de Seguretat i Cooperació d’Europa (CSCE). Tot plegat pretenia posar les bases de una nova Europa després de la Guerra Freda. La OTAN, però, no en va fer cap cas i va seguir amb una política expansionista amb l’objectiu d’aïllar militarment Rússia. Fins a tretze països de l’est d’Europa s’han integrat a l’OTAN des de 1997.
L’any 1991 Ucraïna es constitueix en un estat independent i inicia negociacions per entrar a la Unió Europea que el 2013 es trenquen per decisió del govern prorús i això origina la revolta del Maidan que provoca la caiguda del govern i l’elecció d’un de nou prooccidental el 2014. En resposta Rússia s’incorpora Crimea i a la regió prorussa del Dombàs es formen les autodenominades repúbliques populars de Donetsk i de Lugansk que no accepten el govern de Kíiv. Obrint una guerra civil que ja ha causat la mort de 13.000 persones.
Per intentar arreglar la situació es van signar els Acords de Minsk (2014 i 2015) entre les parts implicades i que contemplava, entre altres punts, que el govern ucraïnès elaboraria una nova constitució que contemplaria la descentralització i autonomia de les províncies. Però, els acords de Minsk no van ser respectats pels signants i l’any 2016 Ucraïna arribà a un acord amb la UE, mentre la Cimera de l’OTAN adoptava un Paquet d’Assistència Integral per Ucraïna; i el 2017 el parlament d’aquest país acordà reprendre les negociacions per a la seva integració a l’OTAN i es posà en marxa l’Acord d’Associació entre Ucraïna i la UE. Finalment, el setembre de 2020, el president ucraïnès aprovà una nova Estratègia de Seguretat Nacional que preveia l’associació definitiva d’Ucraïna a l’OTAN. A partir d’aquest moment, el govern rus accelerà l’escalada militar que ha portat a la invasió d’Ucraïna i l’esclat de la guerra.
Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), vint-i-quatre hores després d’iniciar-se la invasió russa, entre 50.000 i 100.000 persones haurien abandonat les seves llars fugint dels bombardejos cap als països veïns de l’oest. Altres milers ho han fet cap a Rússia provinents de les regions del Donbass.
Susana Borràs Pentinat, investigadora del Departament de Dret Públic de la URV
Amb l’espai aeri tancat als vols civils, l’èxode s’ha iniciat per via terrestre cap als països fronterers, principalment a Polònia, Eslovàquia, Hongria i Romania. Les imatges colpidores de llargues cues de vehicles fugint de les ciutats, persones esperant a les fronteres per entrar a Eslovàquia o pujant als trens a Kiev en direcció a Varsòvia no ens deixen indiferents.
En els pitjors dels escenaris, segons Nacions Unides, podrien ser més de cinc milions de persones les que es vegin obligades a fugir, si el conflicte perdura i s’intensifica.
Evidentment es tracta d’una nova emergència humanitària, que requereix necessàriament una resposta solidària, bàsicament en compliment de les obligacions internacionals que imposa la protecció dels drets humans.
En aquest sentit, la Convenció de l’Estatut dels Refugiats de 1951, que es va adoptar després de la Segona Guerra Mundial per respondre a les seves conseqüències, ofereix protecció internacional i assistència a les víctimes de guerra. Aquesta Convenció determina qui és una persona refugiada, que pot demanar protecció internacional en un altre país i sol·licitar-hi asil. És a dir, una persona que creua fronteres internacionals perquè és perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinions polítiques, i que no pugui o no vulgui, a causa dels temors esmentats, acollir-se a la protecció del seu país. Segons ACNUR, hi han actualment 82,4 milions de persones fora de casa seva a causa de la persecució, situacions de conflicte o violacions de drets humans.
És cert que després que Kíev fes una crida desesperada, la Unió Europea (UE) ha activat el Mecanisme de Protecció Civil, comptant amb les ofertes d’acolliment d’Eslovènia, Romania, França, Irlanda i Àustria amb l’assistència addicional de Croàcia, Alemanya, Itàlia, Lituània, Espanya, Dinamarca i Suècia. Fins i tot Hongria, ha modificat la seva normativa per atorgar visats temporals a les persones provinents d’Ucraïna.
No obstant aquesta realitat, cal recordar que al 2014 ja es va produir un èxode massiu de persones a Ucraïna, que van fugir primer de l’annexió russa de la península de Crimea i mesos després de la guerra separatista de les províncies de Donetsk i Lugansk. Aleshores, la majoria de persones desplaçades ho van fer internament, sense creuar fronteres internacionals. Segons ACNUR, estaríem parlant d’un total de dos milions de persones que es van veure forçades a deixar casa seva: 1,2 milions desplaçades internament a ciutats com Kiev o Lviv i més de 800.000 refugiades a països veïns, la majoria a Rússia.
Aquesta realitat va passar desapercebuda, malgrat ser una altra emergència humanitària. Així, segons Eurostat, al 2015, Espanya va ser el tercer país dins de la UE amb més sol·licituds d’asil de persones ucraïneses, després d’Alemanya i Itàlia. De fet, la població ucraïneses va ser el segon col·lectiu després de la siriana, amb més sol·licituds d’asil a Espanya. Al 2014 van ser 890 sol·licituds i al 2015, 3345. Cap d’elles, fins a dia d’avui, ha rebut protecció internacional.
Així mateix, queda molt present en la memòria una altra crisis d’acollida, la iniciada també al 2014 i 2015 i que perdura fins a l’actualitat, quan milers de persones, com a conseqüència de la guerra a Síria, buscaven protecció internacional als països europeus. Aleshores i encara ara, no s’han complert les “quotes de repartiment” de persones i és més, s’ha fet tot el possible per reforçar i intensificar els mecanismes de protecció i protecció de les fronteres, terrestres i marítimes, amb l’objectiu evident de no deixar entrar les persones.
La tolerància en què s’està acceptant l’abandó, el maltractament i la mort de les persones refugiades no s’entén, de cap de les maneres, en una suposada i autoconvençuda, “Europa dels drets humans”.
Els mecanismes de solidaritat i responsabilitat compartida existeixen des de fa temps. Cal que la UE faci operativa la seva Directiva 2001/55 de Protecció Temporal, mai implementada fins ara, ja que permetria donar resposta a situacions d’emergència en cas d’afluència massiva de persones desplaçades, com la que està succeint ara mateix, tot establint corredors humanitaris des d’Ucraïna o països limítrofs, permetent la sortida ordenada i segura i processos àgils de reagrupament familiar.
Tan de bo, que l’evidència del patiment, potser ara sí, faci despertar la solidaritat cap a totes les diàspores de guerra oblidades i que no es permeti que altres interessos es superposin als drets de les persones que, desesperadament, busquen refugi.
Andreu Martín Portaveu del PSC a l’Ajuntament de Reus
El Govern de Reus aposta ara pel Hub Foodtech & Nutrition, un dels projectes que opten als Fons Europeus Next Generation, que compta amb el suport de la Diputació, la Universitat Rovira i Virgili, Eurecat i part del sector privat. Ara bé, aquesta iniciativa ja la vam presentar i fer funcionar nosaltres, els socialistes, durant el mandat de Lluís Miquel Pérez, aleshores anomenada Shirota. Cal recordar que l’empresa engegada pel PSC estava dedicada a la identificació, extracció i separació de principis actius procedents de fonts vegetals per a la seva incorporació en matrius alimentàries i per l’obtenció de nous aliments funcionals i, per tant, amb propietats saludables. Shirota Functional Foods va ser la primera empresa a tot l’Estat que va sorgir d’un projecte CENIT (Consorcios Estratègicos Nacionales de Investigación Tecnológica) del Ministeri d’Indústria i una de les principals empreses de base biotecnològica que operaven a Catalunya. De fet, Shirota era una iniciativa molt més ambiciosa que l’actual i en la qual l’Ajuntament prenia un paper més rellevant en l’aposta pel foodtech.
L’actual proposta del Govern és una calcomania del que va ser Shirota i que el Govern de Carles Pellicer, en el seu primer mandat, va portar a la justícia perquè no van ser capaços de gestionar una empresa que, en aquell moment, era pionera i que s’ajustava a un pla de viabilitat a mitjà termini. A causa d’aquesta poca visió de futur i de gestió, van liquidar la societat de manera desordenada i perdent la feina feta i els valuosos equipaments. El 2017 el Tribunal de Comptes va desestimar la demanda de l’Ajuntament pel cas Shirota, ja que l’exalcalde Lluís Miquel Pérez i els seus regidors van actuar amb responsabilitat.
Ara, 15 anys després de la creació de Shirota –va començar a caminar el 2007- el Govern format per Junts, ERC i Ara, vol ressuscitar una empresa que en el primer mandat van denunciar creant un greu dany reputacional a la ciutat, però també al PSC i sense cap mena de fonament. També recentment, es va conèixer que el jutge va arxivar, després de 10 anys, el cas pels pagaments als exregidors socialistes Eduard Ortiz i José Magrazó per assistències als consells d’administració de les societats municipals Amersam i Reus Transport entre 2003 i 2011. Un judici que va començar arran d’una denúncia d’Ara Reus el febrer del 2012 i que deu anys després ha acabat en no res, però amb un nou perjudici important cap a l’honorabilitat d’aquests dos regidors socialistes i de tot el partit a la capital del Baix Camp.
Defensem que és una bona notícia per al sector que es recuperi una empresa que uneixi la tecnologia i l’alimentació i potenciï tots dos sectors, però no s’ha d’oblidar que ara es necessiten Fons Europeus públics per a engegar-la i, fa 15 anys vam aconseguir que comencés a caminar amb l’aval públic. Si s’hagués gestionat de manera correcta, només haurien fet falta inversions puntuals per anar-la modernitzant i adaptant-la als temps actuals. Una mostra més de que portem 12 anys d’una mala gestió de govern conservador que ha estancat la ciutat i que ara pretén reactivar-la amb còpies de projectes de governs socialistes que van intentar paralitzar en el seu dia en una persecució política injustificable.
Rússia envaeix Ucraïna i els mercats tremolen
En moments d’elevada incertesa política, institucional o militar els preus es comporten amb una elevada volatilitat (sovint a l’alça) i les borses s’enfonsen, tal i com ha passat a les darreres hores amb el conflicte entre Rússia i Ucraïna
Quan parlem dels factors que determinen l’evolució dels preus dels béns i serveis en qualsevol economia cal dir que aquests són extremadament sensibles a l’estabilitat institucional imperant a cada moment. Això vol dir que en moments d’elevada incertesa política, institucional o militar els preus es comporten amb una elevada volatilitat (sovint a l’alça) i les borses s’enfonsen, tal i com ha passat a les darreres hores.
Josep Maria Arauzo-Carod, catedràtic del Departament d’Economia i director del Centre de Recerca en Economia i Sostenibilitat de la URV (ECO-SOS)
Ara mateix som en un d’aquests moments. La invasió d’Ucraïna per part de tropes russes ha desfermat tot un conjunt d’efectes als mercats internacionals, no només a Europa sinó arreu del món. Així, només arribar les primeres notícies de l’entrada de tropes russes en territori ucraïnès el preu del gas a Europa s’enfilava vora un 40%, situant-se prop dels màxims històrics de finals d’any, amb el conseqüent efecte sobre el preu de la llum al mercat majorista, que notarem tots des d’ara mateix.
En aquest sentit, cal recordar que prop del 40% del gas que consumim a la UE prové de Rússia a través del gasoducte d’Ucraïna, una infraestructura que no és inversemblant pensar que pugui ser tancada, sabotejada o, simplement, bombardejada. És cert que som a finals de l’hivern i que tots els països tenen reserves, però aquestes no són eternes i s’acaben. Pel que fa al petroli, el preu va assolir 103 dòlars el barril de Brent tot just després de la invasió (a tall d’exemple, al desembre tot just estava sobre els 70 dòlars) una xifra que no es veia des del 2014, i les previsions apunten cap als 125 dòlars. Per tant, de manera ràpida la pujada de preus del gas, l’electricitat i el petroli arribarà a les butxaques dels consumidors i les empreses, arrossegant bona part dels sectors i empenyent a l’alça els preus de manera generalitzada.
Així, els efectes van més enllà dels preus de l’energia i abasten tot un conjunt de sectors, com ara els cereals (cal no oblidar que Rússia i Ucraïna en són grans productors i exportadors i que a la darrera se la coneix com el graner d’Europa), la pujada del preus dels quals afectarà multitud de productes bàsics com ara el pa o la pasta, fonamentals a la cistella de la compra de moltes famílies. A tall d’exemple, en un parell de dies el preu del blat s’ha disparat prop d’un 6%, i les previsions indiquen que l’escalada serà molt més important.
Tot plegat no ha fet més que començar, ja que al marge del que passi a Ucraïna, les futures sancions a Rússia provocaran de ben segur la seva sortida del sistema de pagaments internacionals (Swift) i, per extensió, el bloqueig comercial amb la UE, els Estats Units i les principals potències mundials tret de la Xina. Aquestes mesures, per tant, suposaran tancar el mercat rus a les empreses catalanes, amb la necessitat de trobar mercats alternatius on col·locar els seus productes i, de manera simètrica, la necessitat d’oblidar-se del mercat turístic rus cara a la temporada turística d’aquest estiu.
En resum, la inestabilitat que provoca un conflicte com aquest genera uns efectes perversos que van molt més enllà dels dos països directament implicats, malgrat que siguin aquests els que pateixin de forma més intensa en forma de pèrdues humanes i materials. A escala global, les conseqüències que s’albiren en forma de trencament de les cadenes de subministrament, alça de preus i restricció d’inversions no només no han fet més que començar, sinó que són d’un final incert. Venen temps difícils per a Europa.
Josep Maria Arauzo-Carod, catedràtic del Departament d’Economia i director del Centre de Recerca en Economia i Sostenibilitat de la URV (ECO-SOS)
Un bon líder ha d’influir en els altres, ajudar, inspirar. Ens ho va transmetre el formador Víctor Küppers en una il·lustradora xerrada que vam organitzar a la Diputació la tardor passada. Fer del Camp de Tarragona, el Baix Penedès i les Terres de l’Ebre un bon lloc per viure és el propòsit principal que tenim a la Diputació de Tarragona. I això també implica fer de la Diputació un referent del sector públic.
Sílvia Puerto i Lleixà Diputada delegada de Recursos Humans de la Diputació de Tarragona
Ho recull el nostre Pla de Mandat i hi estem esmerçant molts esforços. En aquest sentit, assolir entorns de treball segurs i respectuosos i un tracte igualitari en les relacions socials i laborals que es donen cada dia entre els més de mil treballadors i treballadores de la institució ha estat i és un compromís i una prioritat. I fruit d’aquest deure, en el primer ple de la Diputació d’enguany hem aprovat, per unanimitat, l’actualització del Protocol per a la prevenció i el tractament de l’assetjament en l’àmbit laboral de la Diputació i un nou Protocol específic per a la prevenció i el tractament de l’assetjament en els centres educatius.
Són dues eines fonamentals que ens han de permetre prevenir, detectar, identificar i actuar davant de qualsevol tipus d’assetjament, ja sigui psicològic, sexual, per raó de sexe, per identitat de gènere o d’orientació sexual. El nostre objectiu és que cap persona, tingui la relació que tingui amb la Diputació, pateixi cap mena d’assetjament i es pugui sentir lliure i segur. I si passa (tot i que hi posem totes les energies perquè no succeeixi) els protocols contenen tots els mecanismes per a actuar objectivament, fer-hi front i protegir a la persona afectada.
D’una banda, els canvis inclosos al Protocol per a la prevenció i el tractament de l’assetjament actualitzen les classes d’assetjament que es poden produir, aplicables també a personal extern que tingui relació contractual amb la Diputació. D’altra banda, el nou Protocol per a la prevenció i el tractament de l’assetjament en els centres educatius de la Diputació té en compte les especificitats dins la comunitat educativa.
Des de la Diputació hem de ser referents en la tasca de crear una societat de dones i homes lliures i iguals que comparteixin responsabilitats, on es respectin els drets de tothom i es lluiti contra qualsevol forma de discriminació. La igualtat i el treball digne són pilars fonamentals de l’actuació de la corporació. I ho direm i repetirem: tolerància zero contra qualsevol mostra d’assetjament.
És, precisament, gràcies al treball fet per les tècniques i els tècnics i els i les representants dels treballadors, membres de la comissió d’igualtat, que hem aconseguit aquesta fita. Exemple de com només amb l’aportació de tothom i el treball conjunt podem posar totes les eines possibles per arribar, tan aviat com sigui possible, a aquesta societat de dones i homes lliures i iguals. Perquè, si sumem, hi guanyem tots.
Sílvia Puerto i Lleixà és diputada delegada de Recursos Humans de la Diputació de Tarragona
Imatge de membres de la plataforma Conservem l’Estació de Cambrils per reclamar que es conservi l’edifici. Foto: ACN
Malgrat que a l’article del portaveu del GM del PSC a Cambrils sr. Vallès se’ns tracti de demagogs, des de la Plataforma Conservem l’estació de Cambrils li estem immensament agraïts. Agraïts perquè es bo abordar mitjançant el debat i l’intercanvi d’idees els problemes que es plantegen a nivell municipal i en especial “en un tema tan seriós com el de l’antic edifici de l’estació” com diu ell mateix. Massa vegades l’opció escollida pels governants és el silenci, que els exonera de donar arguments que justifiquin la seva postura.
Des de la Plataforma no ens sumarem a les desqualificacions perquè no és el nostre estil. Som un grup de persones motivades pel patrimoni que defensem els següents punts, recollits tal i com diu el nostre manifest fundacional:
Salvaguardar l’antiga Estació de Cambrils construïda el 1865
Entendre que la connexió prevista entre les dues avingudes es pot fer igualment esponjant espais propers a l’Estació que formaria una plaça que podria portar el seu nom.
Reclamar que l’antiga Estació com a edifici històric tingui un ús social i actuï de dinamitzador d’un barri que realment ho necessita.
Convertir l’antic traçat en una via verda.
Entendre que el creixement urbanístic ha de ser compatible amb la integració d’espais i edificis històrics que donen personalitat al municipi i ens connecten amb les societats que ens han precedit.
La Plataforma ha treballat sempre de manera constructiva: amb propostes, amb arguments i amb bon to. I no ens apartarem d’aquesta línia, malgrat assistim per part de l’Ajuntament a una veritable carrera per enderrocar un edifici històric –fet que cada cop més gent de Cambrils troba incomprensible.
Hem buscat arguments a favor del manteniment de l’estació i hem buscat també què es deia abans: hem vist que el partit de l’alcalde al 2019 deia que calia preservar i donar usos ciutadans a l’edifici de l’estació i que l’Ana López promovia debats per a fer propostes sobre el mateix edifici. “Cambrils té molts punts emblemàtics que destaquen pel seu atractiu arquitectònic i per la seva història. Un d’aquests llocs és l’edifici de l’estació de tren i el seu entorn”.
No hem entrat mai en si el PSC defensa o no l’enderroc, simplement vam posar el focus en un acte que -als nostres ulls- apuntava en una altra perspectiva.
Com diu el Sr. Vallés l’estació és un tema molt seriós. Tan seriós que l’edifici està inclòs en el Catàleg de patrimoni cultural de la Generalitat de Catalunya, i estaria ara mateix catalogat com a BCIL si s’hagués fet cas a la petició que va fer l’Associació de Veïns del Barri de l’Estació en el seu moment.
Fetes aquestes consideracions, des de la Plataforma volem fer un pas endavant per a buscar solucions concretes.
Quan hem rellegit amb més detall el seu article, hi hem vist un gran malentès: el PSC parla en tot moment i al llarg dels anys d’acabar amb les barreres arquitectòniques, i diu que l’antiga via del ferrocarril és un dels principals eixos que tallen en dues meitats la ciutat d’una manera radical.
Des de la Plataforma, sr. Vallès, hi estem totalment d’acord!!! Ja hem dit abans que defensem la unió de les dues avingudes i fer compatible el creixement urbanístic amb la integració d’espais i edificis històrics.
I la solució per nosaltres és molt simple i l’hem esmentada més amunt: esponjar espais propers a l’Estació que formaria una plaça que podria portar el seu nom. La solució és unir les dues avingudes amb una rotonda al voltant de l’estació. Es una solució que l’ajuntament no ha volgut estudiar malgrat que des de la Plataforma ho vam reclamar fins i tot per instància -però se’ns va denegar.
Per això, vam encarregar a un despatx d’arquitectes un estudi per valorar la seva viabilitat i aquests plànols els hem fet públics i demostren que és factible la seva execució.
Dit d’una altra manera: Naltros no anem en contra de cap de les millores que vostè proposa per a Cambrils!!! Naltros ho volem tot: millores i manteniment de l’edifici, perquè no hi ha incompatibilitat en voler-ho tot.
Per acabar, demanem seny per a trobar una solució que acontenti a tothom: als defensors del patrimoni i als que volen unir les 2 avingudes i els dos barris. Encara hi som a temps, i segur que Cambrils hi sortirà guanyant!
Hi ha qui manifesta, pronostica que properament hi haurà grans canvis en la economia, la tecnologia, la cultura, la ciència. També, és clar, en la política i, sobretot, en la salut. Estarem millor o pitjor que l’any passat? El periodista Xavier Mas de Xaxàs escrivia que “el món, sens dubte, sembla més perillós que ahir . . . Xina intenta imposar un nou orde mundial, Rússia exprimeix els seus recursos energètics per perseguir les seves ambicions globals, Estats Units assisteix a una ofensiva legislativa del partit republicà, la Unió Europea sofreix la irresponsabilitat democràtica d’alguns governs i de molts partits radicals”.
Quan escoltem i veiem les notícies televisives, llegim la premsa de paper i els diaris digitals, sembla que al món sols ‘produeix’ notícies negatives. Accidents de circulació, atracaments, violacions, agressions amb les policies governatives i els guardes jurats, intents de cops d’estat, morts amb pasteres, entre altres esdeveniments. Però també existeixen informacions positives, com per exemple ara sabem que tenim vacunes, que no les teníem l’any passat. A més estem vacunats percentatges de població bastant alts, impensables pels mateixos metges epidemiòlegs.
Espanya espera com si fos el tòpic fantasiós de la pel·lícula de Luís Garcia Berlanga “Bienvenido Míster Marshall, però amb la diferència que els fons europeus previstos l’any 2022 del programa New Generation seran una realitat, Espanya és el primer país que rep un primer tram important d’aquests fons (10.000 milions d’euros), si descomptem les bestretes que la Comissió Europea va lliurà l’estiu passat. Aquests fonts il·lumina l’horitzó d’un estat que ja va ser durament castigat per la crisi financera del 2008. L’horitzó més immediat no sols ha de ser econòmic i sanitari, també cívic i polític, tenint com senyera el diàleg, la concertació i la inclusió. El recent acord entre el Govern espanyol, la patronal i els sindicats pot ser un bon paraigua per la finalitat esmentada. És cert que la pandèmia ha significat un esvoranc entre nous rics i nous pobres, que s’ha ampliat encara més.
Brussel·les fiscalitzarà aquests diners i ajudarà a la vegada perquè Espanya recuperi la seva economia. La paciència social etá en joc. L’energia a l’alça i els colls de botella en la cadena de subministrament disparen els preus i, sens dubte, són la principal amenaça per a la recuperació. Una de les claus passa perquè l’estiu sigui bo per reactivar la indústria turística espanyola i la del territori també. Els desitjos de viatjar persisteixen, però veurem desplaçaments més curts, turisme de proximitat. Tot plegat estarà envoltat per un virus anomenat incertesa, ja que la pandèmia entra en el seu tercer any sense preveure solucions. Tampoc podem donar l’esquena a les tecnologies, estem condemnats a viure i treballar en universos virtuals.
Si tu em preguntessis que he demanat als Reis per aquest 2022, respondria desitjar per a tothom prosperitat, benestar i, sobretot, salut. A nivell cultural voldria col·locar el Modernisme del Camp de Tarragona en el mapa català, espanyol i europeu. Fa vint anys, el 2002 es va commemorar l’Any Internacional Gaudí, ja que feia cent cinquanta anys que va néixer a Reus. Any que Daniel Giralt- Miracle va ser el seu comissari i va posicionar el modernisme barcelonès a Europa i a tot el món. Des de llavors, les Cases Amatller, Terrades, Lleó Morera, Vicens i el Palau Güell, entre altres, es van afegir a les visites que ja es feien a les Cases gaudinistes Batlló i Milà/La Pedrera. La Casa Navàs reusenca ja avança a velocitat de creuer, amb totes les activitats que tenen lloc en aquesta finca urbana, tant creatives i pedagògiques.
Respecte a Tarragona sols demano dues coses. Una, que Tarragona amb l’arquitecteartista Josep Maria Jujol i totes les obres tarraconenses formi part del pòquer i genis de figures que patrocina la Diputació des de fa anys, com són: Pau Casals/El Vendrell, Gaudí/Reus, Miró/Montroig del Camp i Picasso/Horta de Sant Joan. La segona és el tema recurrent a totes les reunions del Consell de Modernisme/CM des del 2009, que és reivindicar el Centre Jujol que, com l’aire que respirem, necessita el modernisme local i territorial. Quan comprovo els sis milions d’euros que s’invertiran a l’edifici monumentalista del Banc d’Espanya (1928) per fer un espai tecnològic i educatiu vers la química i els dos milions a la Quinta Sant Rafael modernista, em pregunto, per què no hi la voluntat i la decisió política de fer el Centre Jujol?
Quines són les priorites ciutadanes? Sempre he cregut, com a ciutadà de carrer, que políticament es tenen els diners pel què es vol, després de les necessitats ciutadanes “obligades”. Ho torno a dir, des de l’any 2015 el CM disposa únicament de dos mil cinc cents euros de pressupost municipal i aquesta legislatura sols hem fet dues reunions del CM. La Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament tenen que portar a terme conjuntament el Centre Jujol, amb l’ajut empresarial que calgui, com es fa a la Rambla Science, (per cert a la web diu que es tenia que inaugurar el setembre de 2021 i encara no han començat les obres, ni el projecte definitiu està fet)
Més d’un pensarà que són poques les persones interessades amb el Modernisme a casa nostra. Mentida. El mes d’octubre i el primer cap de setmana de novembre van tenir lloc les primeres ‘Jornades de Divulgació Històrica Modernista’ a Els Pallaresos. Va ser un èxit total. Assistència a topall, unes deu mil persones, per veure els stands estrictament modernistes, els tallers, els dos passa carrers que es van fer dissabte i diumenge. els antiquaris, la venda de productes alimentaris.
Quants anys hem d’esperar per tenir el Centre Jujol? A la Rambla Nova? A la Casa de les Ànimes del COAC? Com els Reis d’Orient son màgics, espero que el 2022 es posi el dit a la nafra, el fil a l’agulla d’aquest desig, projecte que molts ciutadans d’arreu del món agraïran.
Josep Maria Vallès. Portaveu del grup municipal del PSC a Cambrils
Des del PSC defensem i hem defensat inequívocament que cal ser valents, enderrocar l’estació i canviar la fesomia del barri i també de la ciutat.
A Cambrils hi ha moltes barreres arquitectòniques, i l’antiga via del ferrocarril és un dels principals eixos que tallen en dues meitats la ciutat d’una manera radical. Dit això, voldria apuntar que com a portaveu del Grup Municipal del PSC a l’Ajuntament de Cambrils defenso fermament la llibertat d’expressió, i com no podria ser d’una altra manera el nostre partit aplaudeix que qualsevol persona, entitat, associació tingui veu pròpia. El que no podem compartim de cap de les maneres és que per fer-se sentir utilitzin la demagògia. I això és precisament el que està fent el moviment Defensem l’Estació de Cambrils. Per aquí no passem.
Com a polítics podem equivocar-nos, o no, el temps ens ho dirà. Però no tolerem que ens diguin que canviem de parè en un tema tant seriós com el de l’antic edifici de l’estació i en el que la nostra postura des de fa més de 35 anys ha estat la mateixa. L’hemeroteca està plena de referències a la nostra posició única.
Des del PSC apostem pel desmantellament de les vies i per la recuperació de l’espai -que ningú hi vegi interessos ocults ni especulatius-. Tenim una visió de futur i això passa per una bona mobilitat, sostenible i eficaç; comunicació entre barris i centres, tenir en compte les noves centralitats que s’han de crear. Si volem una ciutat on les persones siguin l’eix principal de les nostres polítiques cal donar un nou impuls a nous eixos urbanístics en els que haurem de treballar quan desaparegui la via del tren que ens ajudaran a millorar la cohesió i la mobilitat dels nostres barris i revitalitzar econòmicament zones com l’eixample de l’estació o l’avinguda Diputació on hi ha la majoria d’hotels de la ciutat.
Insistim: sempre hem estat partidaris d’eliminar la barrera que representa la vía. Una barrera social que ha marcat la comunitat cambrilenca entre ‘dalt’ i ‘baix’; una barrera física que manté tallats carrers, barrera en cas de pluja que talla i embassa l’aigua, quedant aïllada la part de mar. També, genera una barrera psicològica que impedeix l’accés tranquil a col·legis, instituts, residències d’avis, centres cívics.
I no s’hi val en treure’s de la màniga com a prova irrefutable que el PSC vol mantenir l’estació aportant com a fet que l’ex cap de llista, la companya Ana López, va assistir un dia a una jornada de treball dels instituts de Cambrils on es posaven damunt la taula idees sobre el futur de l’equipament de l’estació. I bé? On està el problema en que es generi un debat? Precisament perquè els debats enriqueixen trobem que és molt edificant; però nosaltres, com a grup seguim pensant el mateix. Mal aniríem si només poguéssim assistir com a polítics a actes on se’ns regalen les orelles d’allò que volem sentir.
Així que insistim en que, a Cambrils, necessitem recuperar la permeabilitat, la tranquil·litat. El lliure flux de persones es un objectiu immediat per a la ciutat. Els objectius de la ciutat en la que creiem i per la qual estem treballant passen per pacificar el trànsit i ordenar l’espai al voltant de la via. Només cal veure l’exemple del què ha succeït a l’avinguda Baix Camp després d’eliminar el talús de l’antiga N-340. Jutgeu vosaltres mateixos com era aquell espai i en què s’ha convertit.
Amb la desaparició de la via, el barri s’eixampla cap al mar i muntanya i incorpora nous àmbits on segur que es podran allotjar necessitats de futur. Trenquem barreres, obrim espais, d’això es tracta….no?
“Durant la marxa veïnal de camí cap a la casa ocupada hem passat per davant de l’illa de contenidors de Mas Blanc i presentava un estat lamentable”. Foto: Cedida
Aquest primer diumenge de l’any ha començat mogut i amb emocions fortes al Catllar. Una concentració veïnal enfront l’ocupació d’un habitatge a la urbanització Mas Blanc ha sigut tot un èxit de convocatòria amb més de 300 persones segons la premsa.
Alegria de veure a tants veïns ajudant-nos entre nosaltres. Recordava aquella tarda, fa quatre anys, quan una ventada va afectar el municipi i vam ser molts els que vam sortir al carrer a enretirar arbres caiguts, col·laborant desinteressadament en la neteja de les parcel·les els uns dels altres.
Alegria per veure a Janet, una senyora de 70 anys, veïna exemplar que fa pocs mesos exposava les seves pintures al Centre Cultural del poble, somriure per poder tornar a entrar a la que durant tants anys ha sigut la seva casa.
Però també altres emocions que haurien de causar molta preocupació a qualsevol persona amb una mica de seny.
Les masses exaltades de gent desenfrenada no acostumen a acabar bé. Una cosa tan evident que fins i tot forma part de la cultura popular: des de les pel·lícules del Ku Klux Klan fins als dibuixos de La Bella i la Bèstia de Walt Disney.
I aquest diumenge, entre molts dels assistents a la concentració hi havia esperit de turba incontrolada amb voluntat d’anar casa per casa fent fora a la gent, fins i tot per la força si calgués.
Com hem arribat fins aquesta situació?
L’actual onada de robatoris i ocupacions apunta com a causa principal de l’emprenyament de la població, tanmateix la veritat és que sempre hi ha hagut de robatoris i ocupacions i l’índex de criminalitat del Catllar segueix sent molt més baix que la mitjana del conjunt de poblacions. Durant la marxa veïnal de camí cap a la casa ocupada hem passat per davant de l’illa de contenidors de Mas Blanc i presentava un estat lamentable. Desgraciadament el mateix estat deplorable que em trobava cada dia durant els anys que hi vaig viure en aquesta urbanització. Successius governs municipals no han sigut capaços d’aconseguir que es reculli la brossa com toca.
Els carrers de Mas Blanc, com tants altres de les 28 urbanitzacions que formen el terme municipal, no disposa d’enllumenat públic i la màquina que neteja els carrers no passa ni una vegada al mes.
Al Catllar no tenim policia local i la plantilla del cos de vigilants municipals amb prou feines ha cobert les baixes en els últims anys.
I tot això amb un gran augment de la població, amb més de 500 nous residents en els dos últims anys, amb pandèmia inclosa.
Com pots sentir-te segur si quan truques al vigilant et diu que està ell sol de guàrdia i no pot acudir perquè se li ha espatllat el vehicle? Quina protecció ofereixen les lleis, incomprensible d’entendre, que semblen protegir només a qui no ho necessita, siguin bancs o delinqüents?
Aquest diumenge al Catllar se sentia l’abandonament dels poder públics cap a la ciutadania, es palpava la desaparició de l’Estat. Un dèficit democràtic que si no posem remei de manera urgent portarà greus conseqüències per a tots.
Europa està immersa en un procés per reescriure el seu futur i en això la ciutadania hi té un paper fonamenta. És important i vital que els ciutadans i ciutadanes, sobretot els joves, s’impliquin en els debats per escriure el futur que volem que sigui aquesta unió de països bàsicament perquè ells i elles són el futur.
L’eina que pretén dinamitzar aquest canvi és la Conferència sobre el Futur d’Europa. L’objectiu és rellançar el projecte democràtic implicant tots els ciutadans europeus i la societat civil per a debatre sobre els reptes i prioritats per encarar el demà. Està previst que a la primavera del 2022 com a molt tard, la Conferència arribi a unes conclusions i que aporti les orientacions sobre el nou rumb.
Manel Castaño és regidor de l’Ajuntament de Tarragona
Tots som conscients que cal avançar cap a una Europa que estigui realment al servei de les persones, els seus pobles i les seves nacions. La Unió Europea ha de portar per bandera els drets humans i la defensa de la democràcia i ser un agent actiu que ha de liderar de manera molt efectiva i urgent els reptes globals que tenim a sobre, com el canvi climàtic, la pandèmia, l’envelliment de la població, la transformació digital, les desigualtats entre persones i territoris, els fluxos migratoris, els conflictes armats o la universalització dels drets humans, entre molt altres.
És imprescindible tenir una Europa que aposti per la gent, que fomenti el capital humà com a base per a la recerca i la innovació i que garanteixi de desenvolupament. I evidentment, és urgent caminar cap a una economia més forta, basada en la justícia social i l’ocupació. A més, necessitem una Europa plural, que respecti la diversitat nacional, cultural i lingüística de tots els països que en formen part.
Davant d’aquest escenari que hi ha sobre la taula, a Tarragona no podem, ni volem, ser uns simples espectadors. Volem incidir en traçar el futur d’Europa. Per tot plegat és important prendre’n part, cal que puguem dir el que pensem de tot plegat i poder anar fent puntades per poder enfilar el futur que volem.
A la ciutat s’han portat a terme algunes accions des de l’oficina d’Europe Direct, com l’obra de teatre “La Idea d’Europa” i un posterior debat amb conclusions que es va celebrar el 22 d’octubre a la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili. Va ser una jornada molt enriquidora. Els alumnes universitaris van plantejar temes molt i molt actuals que fan referència als valors i drets, sobretot la discriminació i la violència. Una de les propostes dels alumnes va ser la creació d’una institució formada per experts que faci un acompanyament a les víctimes perquè se sentin segures i s’acabi amb aquesta xacra, a partir d’un protocol, el qual arribaria al Parlament Europeu i que acabaria traduint-se en directius comunitàries per encarar-ho.
Per altra banda, fa uns dies a l’Institut Martí i Franquès es va fer una simulació del Parlament Europeu, amb alumnes de segon de Batxillerat. Aquesta experiència ens va demostrar que a Tarragona tenim uns ciutadans preocupats pel futur i preparats per encarar el camí per a canviar-lo.
De cara al 2022, les activitats continuaran amb una nova representació de l’obra de teatre “La Idea d’Europa” i un posterior debat amb les conclusions que se n’hagin pogut extreure, el 9 de febrer, i també se celebraran diferents debats on es posaran a sobre la taula temes tan rellevants com medi ambient, gènere o ocupació, entre molts altres.
És hora seguir dibuixant el futur que necessitem i no hi ha res millor que fer-ho amb la implicació de tota la ciutadania. Així que, som-hi. Participeu-hi!
Manel Castaño és regidor de l’Ajuntament de Tarragona
La primera d’aquestes seria Repsol situada al Tarragonès i la quarta seria DOW Chemical situada a la Pobla de Mafumet. La zona del Camp de Tarragona és la zona més contaminant amb diferència de tot Catalunya.
L’any 2012, la plataforma Cel Net va impulsar amb ajuntaments del Tarragonès (Constantí, El Morell, Vilallonga i Perafort) un estudi de l’aire.
L’estudi va detectar nivells alts de concentracions d’1,3 butadiè i benzè, valors alts de TCOV (Total Compostos Orgànic Volàtils), així com també concentracions importants de PM10 (Partícules materials de diàmetre inferior a 10 μm), en un percentatge significatiu dels controls realitzats. Les emissions provenien especialment del Polígon Riu Clar, Polígon Nord i Polígon de Constantí.
Amb tots aquests antecedents, el 18 de juliol del 2015 el Ple de l’Ajuntament de Tarragona va aprovar una moció per unanimitat per tal de fer un estudi de la qualitat de l’aire a la ciutat. El primer punt de la moció era el d’avaluar la situació real de la qualitat de l’aire i en especial la identificació i quantificació d’aquells compostos menys controlats.
Tot i que aquesta moció va ser aprovada i votada favorablement per l’equip de Govern, que incloïa el PSC, no es va convertir en una realitat. Potser el PSC va decidir malgastar els diners de la ciutadania en dinars, sopars i estades d’hotels de membres del partit i afins, tal i com explica Rafa Marrasé en el seu llibre “Tarragona, el rastre del sutge”; potser van preferir llançar els diners en uns jocs que es van ajornar per ineptitud −i no per pandèmia− o potser van preferir no fer enfadar aquestes empreses: no fos cas que deixessin de regalar caramels per a la cavalcada de reis.
El cas és que l’aprovació d’aquesta moció va quedar en paper mullat com tantes altres promeses del PSC malgrat que en els seus principis ideològics consti que són ecologistes i volen el benestar de la gent a més d’estimar la terra, el patrimoni o el paisatge
Han hagut de passar 6 anys i ha calgut un govern on hi hagi la CUP perquè per primer cop es pressuposti una despesa per fer front a aquest estudi de l’aire. Però curiosament el pressupost està encallat i en conseqüència aquest estudi també.
Podemos Tarragona, amb forts vincles amb seccions sindicals a la Petroquímica, s’ha oposat als pressupostos i per tant a la possibilitat de saber què respirem. Però a més, el 28 de desembre en declaracions al Diari Més, Sandra Ramos, portaveu del grup municipal del PSC, deia que fer un estudi de l’aire era llançar els diners perquè no era competència municipal i a més caldria que s’impliquessin pobles de les rodalies.
La capitalitat de Tarragona hauria de ser un referent i a la vegada pionera en projectes de respecte amb l’entorn. Des de sempre, l’Ajuntament ha assumit funcions que no li pertocaven però que eren d’interès comú com ara educació, foment del treball, etc. però la veritat és que sí que és competència municipal vetllar per la qualitat de l’aire. La Llei de Bases Reguladores Locals (article 25) permet promoure actuacions per a la protecció de contaminació acústica, lumínica i atmosfèrica en zones urbanes.
Així doncs, no voler fer l’estudi no és una qüestió de competència sinó de servitud del PSC cap a un dels lobbys de poder de la ciutat.
Fins el sis de març de2022 es pot veure l’exposició ‘(Re)conèixer Gaudí. Foc i cendres’ al Museu Nacional d’Art de Catalunya/MNAC. Durant l’itinerari, mínim una hora, pots analitzar i entrar en el món gaudinià amb tota una sèrie de panells acompanyats d’una informació molt exhaustiva de tota la producció del genial i únic Antoni Gaudí (1852-1926), que sens dubte és l’arquitecte català més popular i reconegut en l’àmbit internacional. És una proposta amb una nova mirada sobre l’arquitecte reusenc. Vol ser un exercici de desconstrucció del mite i de la seva obra, sovint reduïts i simplificats fins al punt de convertir-los en una marca. Tot acompanyat de més de 650 objectes arquitectònics, de disseny i mobiliaris, obres d’art, plànols, documents i fotografies d’Antoni Gaudí, però també d’altres artistes catalans i internacionals amb els quals va ser coetani.
Josep Maria Buqueras
En el recorregut ens trobem cinc panells. El primer titulat ‘Anys de formació de Gaudí’. El mite d’un Gaudí que tot ho havia après gràcies a una mena de ciència infusa, mirant amb ulls de nen la natura; és quan va tenir coneixement crític de les obres dels teòrics i arquitectes europeus més influents, com Viollet–le-Duc, Jhon Ruskin o els moderns reformadors anglesos del disseny. El segon, ‘Primers projectes’. Tot i que la seva família tenia prou mitjans per pagar-li una carrera a Barcelona, la veritat és que Gaudí, arribat de Reus, i d’origen artesà, va haver de treballar al seu inici professional, i de vegades de molt mal grat, com a empleat de les obres d’altres arquitectes: per a Josep Fontserè en el parc de la Ciutadella, o per a F. de Paula del Villar en el cambril de la Verge de Montserrat. Els primers projectes corresponen a mobiliari urbà. Als inicis del 1880 ja rep l’encàrrec de la Casa Vicens i els pavellons de la finca Güell.
El tercer panell ens parla de l‘Exposició de París. El 1910, gràcies al patrocini d’Eusebi Güell, va tenir lloc una exposició de l’obra de Gaudí i poc després de la Setmana Tràgica, Gaudí abandona tots els encàrrecs privats per dedicar-se, exclusivament i fins a les acaballes a la Sagrada Família; en aquest àmbit tenim plafons fotogràfics que el 1927, en el primer aniversari de la seva mort, es va fer en un exposició com a homenatge. El quart panell és ‘El Temple de la Sagrada Família. El taller de Gaudí’. La idea de construir un temple dedicat a la Sagrada Família sorgeix a la dècada del 1870. L’Asociación de Devotos de San José va decidir construir a la ciutat un temple expiatori. L’arquitecte ja citat, F. de P. del Villar, va començar les obres i hi va renunciar el 1883. A través de Joan Martorell ja li van encarregar a Gaudí, que ja va significar un canvi radical en la seva vida, als seus 31 anys. Hi va establir el seu obrador i va crear un dels centre artístic, ideològic de producció simbòlic més importants de la Barcelona moderna i d’aquest arquitecte demiürg i visionari que li dona forma essent des d’un inici el monument més popular de la ciutat.
Antoni Gaudí, davant de la Sagrada Família, setembre de 1920. Foto: Centre de Documentació de l’Orfeó Català
El darrer panell es refereix a ‘La doble fortuna de Gaudí’. Quan Gaudí moria el 10 de juny del 1926, quinze dies abans de fer 74 anys, tres dies després que l’atropellés un tramvia, dos camins van obrir-se: 1.- Popularitat com un barceloní molt excèntric, gran solitari, esquerp i incomprès; És l’”arquitecte de Déu”, que junt amb la seva genialitat i divinitat el fan un personatge irrepetible. 2.- El caràcter propi de Gaudí i la seva obra serà decididament universal, serà un “precursor” de les avantguardes i un “mestre” inopinat d’artistes tant diversos com Joan Miró, Salvador Dalí o Antoni Tapies, entre tots els qui van reclamar-ne l’origen, això escriuen.
En fi, val molt la pena visitar aquesta mostra per admirar els treballs dels arquitectes de fa més de cent anys. Dibuixos aquarel·lats, rajoles florals com les de la Casa Vicens, trencadís, mobiliari de Gaudí i de Jujol, del que també tenim peces religioses com làmpades, sagraris i canelobres. També tenim un bon ventall de maquetes i que no faltin les notes humorístiques de Josep Costa/Picarol amb els seus dibuixos sarcàstics.
Amic, desconegut lector, t’ho passaràs d’allò més distret i segur que et sorprendrà la grandiositat d’un arquitecte que és immortal. Ah, aquesta exposició al MNAC està oberta fins al sis de març del 2022, que després se’n va al Musée d’Orsay parisenc, ni més ni menys.
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
