.

.

TOTS 21

“Els autònoms som la classe proletària. I precisament els autònoms, els petits empresaris, la menestralia de tota la vida, és el gruix de l’independentisme”.

El cap de llista de Junts per Catalunya a la demarcació de cara a les eleccions del 21-D, Eusebi Campdepadrós, és un enamorat “de la Ferrari. Sóc molt aficionat al ciclisme i a la Fórmula-1”. Ho diu tot just mostrant la seva admiració per un poble que ha estat capaç d’alinear a la mateixa escuderia, “i anar perfectament del bracet de cara al mateix objectiu, a persones com Anna Gabriel i Joana Ortega. I això amb els conceptes tan diferents que tenen de societat, perquè és evident que no es vesteixen a la mateixa botiga ni van a la mateixa perruqueria”. Potser per això es manifesta “partidari d’una llista única”. Un ideal que ha quedat en no-res i que l’ha portat a encapçalar a Tarragona “la llista més de país que hi ha per tornar el president legítim a la Generalitat”.

Amb 56 anys i dos fills adoptats de la seva dona, aquest montblanquí que ara viu al Catllar és advocat en exercici en un “despatx propi amb diversos socis de la família, fundat pel meu pare i ara ja amb seixanta anys d’antiguitat. Un fet que poques empreses poden dir”.

P.- Vostè prové d’un món com el dels juristes, on tot ha de tenir un ordre. I ens trobem en un país habituat a la sensació de caos. Qui l’ha provocat?

R.- La funció del Dret és encarrilar i trobar sortida als conflictes, perquè el fet de viure en societat és un generador de conflictes permanent, com el que tenim ara de tipus institucional i de configuració de model territorial. La seva funció no és, per tant, la d’impedir que se solucionin. El caos ve de la negativa a donar sortida a un conflicte que, en ple segle XXI, ha de venir de la mà de la democràcia, el vot.

I es tracta també de reconèixer la realitat de les coses. Catalunya és una nació i té reconegut internacionalment, i a través de la mateixa Constitució, el Dret a l’Autodeterminació. Hi ha una part molt important del país, més del 50%, que vol la independència. I una altra molt més important, prop del 80%, que és partidària de decidir les coses democràticament i votar en referèndum quina ha de ser la situació de Catalunya.

Per tant el conflicte al qual hem arribat, fins i tot amb ús de la violència de porres i de togues -que n’hi ha hagut dels dos tipus- és precisament per pretendre imposar la visió decimonònica de la ‘Unidad de la Nación Española’ per sobre de la visió democràtica pròpia del segle XXI.

P.- Aquest objectiu no es podria haver fet amb més possibilitats d’èxit des d’una llista única?

R.- Sí. Jo sempre he estat partidari d’una llista única. Hem vist com han escombrat el Parlament i han foragitat el Govern de forma absolutament il·legal. Perquè davant de l’aplicació del 155, tots els constitucionalistes es pregunten com pot ser que, en democràcia, un executiu destitueixi un Parlament escollit pel poble. La forma més potent per revertir això era una llista única encapçalada pel govern, el president, el vicepresident i la resta de consellers i tornar-los la clatellada amb els vots i les urnes.

P.- Però Carles Puigdemont no es va mostrar partidari ni tan sols de posar un acord de mínims en un paper…

R.- La darrera enquesta del CIS deia que la majoria de catalans vol que Puigdemont sigui president. Doncs per això estem aquí nosaltres. Perquè no havent estat possible la llista única, som la més transversal. Està formada per molta gent independent i per persones que mai havien pensat dedicar-se a la política institucional. Hi figura Teresa Pallarès, que venia de l’òrbita socialista; persones com Joan Rigol que vénen de l’autèntica Unió Democràtica de Carrasco i Formiguera; figures de talla intel·lectual i acadèmica com Hèctor López Bofill i altres de la talla empresarial d’Andreu Suriol (ex president de la Cambra de Comerç de Tarragona).

I a més, estem perfectament acompanyats per una part de la llista que crec que es destaca molt poc: la gent que hi ha del PDeCAT són tots alcaldes. Gent vinculada al territori i perfectament coneixedora dels seus problemes. Un aspecte en el qual penso que jo també puc aportar molt. Per la meva professió he estat en contacte amb empreses, autònoms i treballadors i ajuntaments de totes dimensions i conec bé el dia a dia del territori. Som la llista més de país que hi ha per tornar el president legítim a la Generalitat.

P.- Vostès sempre parlen del país però sembla que n’hi ha dos. El seu i el que fa que Ciutadans es dispari a les enquestes.

R.-Hi ha un sol país. I com és normal, hi ha opinions diferents. Jo remarco que tenim la mateixa opinió tots aquells que volem que això se solucioni votant. I aquí voldria fer èmfasi en les 200.000 persones que el dia 1-O, també sota les porres, van votar no i en blanc. Amb aquests ciutadans compartim la mateixa idea de base de què ha de ser una societat, resoldre les qüestions democràticament. El problema és amb aquells que no comparteixen aquests valors i pretenen únicament amb l’ús de la força imposar-se i dir que d’això no se’n pot ni parlar.

El senyor Alejandro Fernández i també el senyor de Ciutadans sempre diuen que estan tips del monotema. Volen acabar-ho? Molt fàcil, que acabin amb el monotema de la Constitució i la llei i asseient-nos a negociar una solució democràtica. Sempre estarem disposats a acatar -aquesta paraula els encanta- el resultat de les urnes.

P.- No creieu que l’unionisme va començar a remuntar quan l’independentisme va deixar de parlar de com solucionar els problemes reals de la gent?

R.- És cert. No nego que s’hagi produït això. Ara bé, l’independentisme ha estat sis anys argumentant el perquè de la independència. Al final és una cosa tan sabuda, des del dèficit fiscal a la manca d’autonomia en infraestructures i posar per sobre el benestar de les persones, que no cal repetir-la. A més, en els dos darrers anys i davant la negativa de l’Estat a ni tan sols negociar, ens hem vist obligats a centrar els esforços en el mètode, la manera, les lleis que s’han d’aprovar, com argumentar i fer un referèndum.

Ara bé, cal tenir present que en aquests darrers dos anys si s’han aprovat 26 o 28 lleis al Parlament, i només cinc tenien a veure amb el Procés. Totes les altres tenien a veure amb situacions lamentablement derivades de la crisi i per solucionar situacions d’emergència de les persones. I això tenint present que les lleis que aprova un Parlament són les que demostren la forma de ser d’una societat i els seus valors. Doncs totes aquestes lleis que només tenien com a prioritat les persones han estat aturades per preservar la Unidad de la Nación Española. És d’això de què estem parlant.

P.- A la ciutat de Tarragona s’ha viscut el debat de veure com en els barris perifèrics predominava la bandera espanyola a les balconades mentre al centre era l’estelada. Jugueu al joc de diferenciar el seguiment al Procés entre classe obrera i classe mitjana?

R.- No, en absolut. Jo sóc classe proletària. Jo sóc autònom. Des de fa trenta i escaig anys que me’ls vinc pagant i no tinc dret a res. Em vaig haver d’operar l’esquena fa dos anys i l’he hagut de pagar jo. I a més a més, i content d’haver-ho pogut fer durant la crisi, hem estat pagant quinze nòmines. Els autònoms som la classe proletària. I precisament els autònoms, els petits empresaris, la menestralia de tota la vida, és el gruix de l’independentisme. Som els més conscients de la necessitat de tenir un estat propi per a garantir el benestar de la gent. I respecto profundament a qualsevol persona que es consideri espanyola i defensi la bandera espanyola. Cap problema. Tothom ha de parlar el que vulgui, només faltaria. Jo no vull que ningú que visqui aquí se senti incòmode o senti l’organització administrativa com impròpia, com l’Estat espanyol ens fa sentir als catalans.

D’on es pensen que ve l’independentisme? El problema de la sentència de l’Estatut del 2010 no era que retallassin competències. El problema, i pel qual la gent es va sentir violentada, és que un òrgan de designació política com és el Tribunal Constitucional esmenés una cosa aprovada al Parlament, negociada al Congreso de los Diputados, pactada, acordada i refrendada pel poble de Catalunya en un referèndum on va votar a favor menys gent que al de l’1-O. Quan ho vota la gent no es poden tocar ni les faltes d’ortografia.

P.- Vostè és capaç de veure un final?

R.- Jo veig un final a través de negociar i pactar el mètode de resoldre democràticament aquesta situació.

P.-Quins aliats hi ha a Espanya?

R.- A mi el que em preocupa són els aliats aquí a Catalunya. Amb Comú-Podem tenim una cosa absolutament en comú en aquest sentit, que és resoldre-ho de manera pactada i negociada per mitjà d’un referèndum…

P.- Reitero, i a Espanya?

R.- Des d’aquí hem de saber valorar com, en els moments més àlgids del referèndum aquí, hi havia gent manifestant-se a la Puerta del Sol en favor del referèndum. Un fet que anys enrere hauria semblat impensable. Podemos sempre ha parlat que era partidari d’un referèndum. Per tant, l’únic impossible és el que no et proposes.

P.- Com valoreu, amb la seva condició de jurista, la decisió de la justícia espanyola de retirar l’euro ordre de detenció de Puigdemont?

R.- És que el grau de manipulacions i perversions jurídiques que estan fent supera tots els límits. És una cosa inaudita. És a dir, un estat tramet a un altre estat una euro ordre d’acord amb un cúmul de delictes impressionant, i això no és una cosa que es pugui fer sense fonament. I ara, quan van veure que ho tenien totalment perdut, ara la retiren? Què vol dir això? Hi havia fonament o no hi havia fonament? Agafen els instruments de la Justícia, que hi són per emparar drets, únicament per finalitats polítiques malmetent de pas la imatge de la Justícia espanyola. No hi ha pitjor Dictadura que la que es disfressa de llei. Això lamentablement és el que tenim ara.

P.- Fem aquesta entrevista durant el Dia de la Constitució, i no sembla que faci vostè festa.

R.- Jo estic treballant, però no en contra de la Constitució. Sempre he dit que és bona i permetria dins del seu àmbit una solució democràtica com el referèndum. El que passa és el que els que són tant ‘entusiastes’ de la Constitució se l’haurien de llegir tranquil·lament. Comencen per l’article dos, ‘la unidad de la Nación Española’, salten al 8 ‘defendida por el Ejército’ i acaben al 155, ‘el que no obedezca, lo destituimos’. Hi ha més articles. L’1, per exemple, parla de democràcia. L’article 10 parla que els drets s’interpreten a la llum dels tractats internacionals i l’article 96 que posa que tots els tractats internacionals formen part de l’ordenament jurídic espanyol, entre ells els Drets Fonamentals i el Dret a l’Autodeterminació.

P.- Quina influència han tingut els mitjans d’informació en enverinar aquesta crisi?

R.- Ah… Vostè es refereix al BOE il·lustrat. És que a Espanya, per no haver-hi separació de poders, ja no ho és només entre els tres poders clàssics… És que ja ni amb el quart poder hi ha separació… Quan va sortir el tema de la sedició, la premsa després del 20 de setembre va començar a parlar de tumultuari. Al cap de dues hores sortia el ministre i dues hores més tard el Fiscal General del Estado. Una coordinació perfecte…

J.S.