Comunicat de Salut on desmenteix qualsevol “manipulació” en el nombre de ferits durant l’1-O

Comunicat de premsa fet públic aquest divendres pel Departament de Salut on es “desmenteix categòricament” l’acusació d’haver manipulat les dades de ferits l’1-O.

El Departament de Salut desmenteix categòricament diverses  informacions que han aparegut els darrers dies en alguns mitjans de comunicació en què s’acusa el Govern d’haver manipulat el nombre d’atesos per les càrregues dels cossos policials de l’Estat espanyol durant el referèndum de l’1 d’octubre. Aquestes falses informacions atempten greument contra l’honorabilitat del personal sanitari del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), dels CAP i CUAP o hospitals que van atendre al més d’un miler de persones arran de l’actuació de la Policía Nacional o de la Guardia Civil.

És per aquest motiu que el Departament demana una rectificació immediata als mitjans de comunicació que han assegurat falsament que es van manipular a l’alça les xifres d’atesos i que, fins i tot, es van comptabilitzar com a ferits persones que havien tingut un atac d’ansietat en veure les càrregues policials per televisió.

A hores d’ara i, segons les dades de les què disposa el Servei Català de la Salut (CatSalut), la gran majoria de persones ateses van patir traumatismes com policontusions, fractures, ferides, incisions o luxacions, a conseqüència de les càrregues policials. En menys del 7% dels casos, la causa de l’atenció sanitària es va deure a un diagnòstic relacionat amb ansietat, crisi d’angoixa, mareig, convulsions, lipotímia, hipertensió o taquicàrdia.  A més, es van registrar  dos ferits greus: la persona que continua ingressada a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i la que va patir una important lesió ocular.

La gran majoria de pacients es van atendre a les regions sanitàries de Barcelona Ciutat (34%) i Girona (26%), tot i que també es van realitzar atencions sanitàries a la resta de regions: Lleida-Alt Pirineu i Aran (12%), Terres de l’Ebre (10%), Metropolitana Nord (6%), Camp de Tarragona (5%), Catalunya Central (4%), Metropolitana Sud (3%).

Al marge d’aquest registre de persones ateses per càrregues policials, també hi ha altres persones que han anat als centres sanitaris, durant els dies posteriors al referèndum, perquè pateixen algun impacte psicològic a causa de la violència d’aquell dia. El Departament de Salut ja ha posat en marxa un dispositiu especial per atendre els afectats.

Cal recordar que el conseller de Salut, Antoni Comín, va anunciar el passat dia 3 d’octubre que presentarà una demanda civil contra el coordinador general del PP, Fernando Martínez-Maíllo, per haver titllat de “farsa” el nombre de persones ateses durant el referèndum.

 

Laia Estrada: ‘República: només des del poble i per al poble’

Després de la gerra d’aigua glaçada del passat 10 d’octubre, just després del viatge de tornada a casa, una coneguda em va fer arribar un missatge enviat des de la “Crida per la democràcia”. Era un missatge que festejava la proclamació de la república suspesa. El missatge acabava afirmant “República declarada, mediació internacional real i termini raonable per fer-la efectiva. Units i mobilitzats, ÈXIT ASSEGURAT”.

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Ignoro quin és l’efecte que va generar aquest missatge en la majoria de persones que el van rebre, però pel que a mi respecta em va semblar de mal gust. La República declarada no va trigar ni 10 segons en ser suspesa; la mediació internacional real a hores d’ara encara no sabem qui l’ha de dur a terme; en quant al termini raonable, únicament la CUP hem fixat un termini d’un mes (Rajoy el va escurçar), que el govern encara no ha confirmat que accepta. Només la darrera idea em va semblar encertada: només unides – les classes populars – i mobilitzades garantirem l’èxit.

De fet, la defensa del referèndum del passat 1 d’octubre ha estat l’ocasió que major consciència de classe ha possibilitat les darreres dècades (a nivell català, espanyol, europeu). Treballadors i treballadores posant les seves capacitats al servei d’un objectiu col·lectiu comú.

Dies previs al referèndum vam veure el sector de l’estiba, durament criminalitzat i castigat per la reforma impulsada pel govern espanyol, es va negar en rotund a abastir els creuers de Barcelona i Tarragona, on les forces policials portades d’arreu de l’Estat Espanyol per a impedir a qualsevol preu el referèndum s’hi albergaven; l’estudiantat, la flor de tantes revoltes, van impulsar mobilitzacions arreu del Principat, ocupant, en alguns casos, fins i tot els rectorats; els Bombers que, enfilats a la teulada del Museu d’Història de Catalunya, van desplegar una pancarta a favor del referèndum (Love Democracy) s’oferien com a cordó de seguretat per a mobilitzacions de l’ANC; i els sindicats alternatius, la CGT, la IAC i la COS, feien el seu preavís de vaga general per defensar els drets democràtics i polítics de la classe treballadora.

Durant la jornada de l’1 d’octubre, malgrat les mentides i l’estratègia de la por de l’aparell de l’Estat, vam aconseguir votar. Posant la nostra solidaritat enfront la seva brutalitat; la nostra valentia enfront la seva barbàrie; els nostres cossos enfront les seves porres. L’1 d’octubre es va saldar amb prop de 900 persones ferides pels cops de puny, puntades de peu, cops de porra, i fins i tot bales de goma; i alhora, es va saldar amb una lliçó enorme de Dignitat, la d’un poble que no s’ha doblegat.

La jornada de vaga del 3 d’octubre, transformada en “aturada general” de manera gens atzarosa, inocent ni inofensiva, va ser històrica: els nostres carrers esdevinguts un clam unitari de rebuig a una actuació policial aberrant i miserable, de rebuig a la repressió i la vulneració sistemàtica de drets i llibertats fonamentals.

Restava la part més difícil: garantir la proclamació de la República Catalana, sense subterfugis, dilacions, ni terceres vies. I va passar el que més temíem. La mediació que (ara) reivindiquen algunes va ser la justificació per a no fer efectiu (o posposar, o suspendre) el resultat del referèndum. I vam perdre l’oportunitat d’esdevenir subjecte polític, actor autodeterminat i protagonista sobirà per a erigir-nos com a interlocutor vàlid a nivell internacional i, només llavors, poder dur a terme totes les mediacions necessàries.

L’ombra de la Reforma constitucional es va deixar veure hores més tard, conjuntament amb l’aval de la UE i l’amenaça del 155. I al mateix temps els missatges que intenten justificar allò injustificable em segueixen arribant. A mi i a centenars de milers de persones, imagino. “No serviria per a res declarar una independència que al dia següent cap altre país reconeixerà, no és una paraula màgica que amb dir-la ja està tot arreglat…”. És massa d’hora per a treure conclusions fermes sobre què hi ha darrera de tot plegat, però la història està plagada d’exemples que recorden massa al que estem veient. I tenim memòria.

L’Estat espanyol del qual ens volem independitzar neix del Cop d’estat feixista, i només ha servit per garantir que els que manaven i s’enriquien aleshores, ho segueixin fent ara. La república que defensem neix dels nostres cossos defensant el dret a votar interposant-se davant forces policials armades fins a les dents, però només si mantenim la mateixa implicació serà real i un instrument efectiu per a la millora de les nostres vides. La República i el procés constituent ens necessiten, és el mateix poble que va defensar les urnes, que va plantar cara contra les detencions de càrrecs públics, escorcolls i setges a seus de formacions independentistes, el millor garant perquè esdevingui una realitat.

I mentre escric aquestes línies, sona la cançó de KOP. “…y una vez más, y una vez más,… sols el poble salva el poble!”

Jordi Fortuny: ‘República: el mandat del poble’

El president de la Generalitat de Catalunya, el govern i representants del poble han constituït la República catalana com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social, perquè així ho ha manat el poble. Aquest és el pas i la determinació inequívoca per esdevenir realitat efectiva, realitat d’allò que ha manat el poble.

Jordi Fortuny i Xavier Puig és
Conseller d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona.

Malgrat tots els intents, i com més intents encara més, de desvirtuar la validesa del l’1-O, la validesa del referèndum d’autodeterminació i malgrat tots els intents de no acceptar el resultat clar, evident, legítim, encara més i més, fa que el mandat del poble de Catalunya sigui rotund i d’obligat compliment.

És precisament la combinació d’una molt bona participació al referèndum, participació comparable amb altres processos electorals i referendaris, i la barroera repressió de la rància dreta espanyola, la repressió del govern d’un estat en contra, el que ha fet vàlid, cert i obligatori el mandat del poble. És a partir d’aquestes evidències quan queda ben explicitat el mandat del poble, quan el mandat impera.

Ho sap Europa, ho sap el món, saben el que ha manat el poble de Catalunya. Ho sap el PSOE, el PP i els C’s. Malgrat s’escudin dins d’una estratègia de legalismes, de consideracions jurídiques i d’homologacions, saben que el veritable mandat democràtic va sorgir indiscutiblement el diumenge 1 d’octubre, superant totes les estratègies d’uns partits que, tot preveient que perdrien, van renunciar a participar en el joc democràtic. Partits que van intentar enganyar els partidaris legítims del no. Partits que no fan altra cosa que mantenella e no enmendalla, perquè no saben com dir que han intentat enganyar, quan ens volien fer creure que pertanyíem al segle XIX i que no podíem opinar sobre determinades coses.

Caldrà fer-ho entendre i desemmascarar a tots aquells que intenten invalidar-lo. Ho sabem, ho saben, saben que el referèndum és legítim, és vàlid, és cert. El referèndum no és un muntatge. No hi ha res de muntatge quan més de 2 milions de persones van a votar, i encara més quan, fins i tot et jugaves el físic. A més repressió, més validesa, més legitimitat, més certesa.

Quan l’única resposta d’un estat és organitzar casernes policials i militars, casernes flotants als ports de Barcelona i Tarragona, quan no es vol entrar en el joc democràtic de confrontar parers i raons pel sí o pel no, quan el missatge és la repressió, es legitima encara més el mandat del poble, el veredicte inequívoc.

Tot plegat, i malauradament, vet aquí la resposta d’un estat que encara no ha actualitzat el manual d’en Baldomero Espartero del 1842, un manual que deia que pel bé d’Espanya calia bombardejar almenys cada 50 anys Barcelona. Error de càlcul d’un gobierno que encara no ha revisat les formes decimonòniques de fer. Error de càlcul quan existeix Twitter, Facebook, i els smartphones, a l’hora de tractar amb Catalunya.

Catalunya esdevé estat, esdevé república, celebrem-ho i preparem-nos per gaudir-la, per construir-la, per estimar-la, per preservar-la i per defensar-la. Ens ho hem manat com a poble.

 

Comunicat íntegre d’Endavant on acusa el govern català de “trair” la sobirania popular

Comunicat d’Endavant (OSAN) a dia 11 d’octubre

Valoració sobre els fets parlamentaris del 10 d’octubre i el context postreferèndum.

Aquest 10 d’octubre, el govern de Catalunya va trair la sobirania del poble expressada en el referèndum de l’1 d’octubre i la vaga general del 3 d’octubre. La no proclamació de la República -i la seva substitució per una «suspensió» que obre les portes a una negociació amb l’estat- és un atac contra la sobirania del poble. El govern de Puigdemont ha cedit davant del xantatge exercit per la banca, la patronal i la Unió Europea, i davant les pors del sobiranisme governamental al desbordament popular que va permetre l’èxit del referèndum i de la vaga general. El missatge que han llançat és clar i trist: les opinions d’uns pocs tenen més valor que els vots d’una majoria; la sobirania, pel sobiranisme governamental, és negociable i transaccionable. No només ens limitem a dir que no compartim la decisió, sinó que la rebutgem obertament perquè és un greu menyspreu a la voluntat popular.

El procés d’autodeterminació només avança al carrer

L’exercici de l’autodeterminació és en sí mateix una revolució política. Una revolució que implica l’acció del poble al carrer, la presa del control del territori, el control dels sectors econòmics estratègics i la voluntat decidida de construir un poder polític independent. El poble va complir la seva part, amb una mobilització i autoorganització tan massives que van permetre fer el referèndum i aturar el país. El govern ha demostrat que no tenia la intenció de complir amb la seva part, malgrat cinc anys de propaganda intensa sobre la creació de les estructures d’estat.

Quan el procés va passar de les institucions al carrer, després del 20 de setembre però sobretot entre l’1 i el 3 d’octubre, l’autodeterminació va poder començar a materialitzar-se. Davant l’enorme magnitud del poble mobilitzat, la por del sobiranisme governamental va dictar un retorn del procés a les institucions. Un sobiranisme governamental que ja havia pres decisions destinades a convertir el referèndum en una protesta, com la dissolució de la sindicatura electoral o la mobilització que pretenia impulsar la direcció de l’ANC de fer cues silencioses davant les escoles mentre la policia retirava les urnes, i que sortosament no va tenir cap seguiment.

La decisió d’ajornar una setmana la traducció dels resultats del referèndum en acció política ha donat temps a les grans empreses i bancs per lliurar una autèntica guerra psicològica i per tal que l’espanyolisme organitzés una important desfilada orangista al centre de Barcelona i perpetrés agressions feixistes a Palma i València. Situacions que ara estan servint per a justificar la reculada del govern en l’aplicació dels resultats de l’1 d’octubre. Aquesta és una decisió que atribuïm a la por del govern autonòmic de prendre decisions polítiques mentre la gent era al carrer.

Amb les mobilitzacions de l’1 i el 3 d’octubre grans capes de la població van prendre consciència del poder de la mobilització i de la necessitat de desbordar les institucions per a poder generar canvis en profunditat. És sobre aquesta consciència que serà possible acabar de materialitzar l’exercici del dret d’autodeterminació de l’única forma que és possible en la nostra situació: a través de la desobediència al marc constitucional i europeu, i l’obediència única al mandat popular.

Ens cal plantar cara a l’operació de reforma constitucional

En el context polític actual només hi ha tres escenaris possibles: ruptura, reforma o involució. Qui no juga en favor d’un, està jugant en favor d’un altre per molt que cregui el contrari. Al Principat, la ruptura és la proclamació d’una República independent. Aquell sobiranisme o aquella esquerra que no estigui per fer efectiva ja la República independent, no està per la ruptura i juga, per tant, en favor de la reforma. I l’única reforma possible dins el marc constitucional és una reforma constitucional.

Des de fa temps, Endavant OSAN venim denunciant les intencions dels sectors d’ordre del sobiranisme de buscar escenaris de negociació amb l’estat que només condueixen a un lloc: la reforma constitucional. Aquest escenari, que perpetuaria durant dècades la submissió del nostre poble a l’estat espanyol i als dictats de la Unió Europea, comença a congregar actors diversos.

En un primer lloc, el reformisme ha trobat en la «nova política» un puntal per a la supervivència del règim. El paper del colauisme i de Compromís en tot el conflicte ha estat sistemàticament el d’obviar la voluntat popular, el de menystenir qualsevol concepte de sobirania real i el de voler tancar el conflicte a través de negociacions per dalt. Per molt que ho maquillin amb la propaganda en favor d’un procés constituent, fer un procés constituent dins el marc constitucional és una reforma de l’estat de les autonomies i no la construcció d’una República.

El reformisme també és la via possibilista en la que aposten tant una part del PDeCAT com alguns sectors del poder econòmic de Catalunya. Es tracta, en definitiva, d’intentar amortir la contestació social i nacional sorgida a Catalunya sense posar en dubte l’ordre jurídic existent -espanyol, capitalista i patriarcal-, i fer-ho utilitzant com a horitzó un referèndum pactat que és impossible que sigui acceptat per l’estat espanyol.

En aquesta operació, la jugada de recórrer a la mediació de l’UE prèvia a qualsevol ruptura reforça la postura d’acceptar el full de ruta de la reforma constitucional. Els principals mandataris de la UE afirmen que «donem el suport als esforços per superar la divisió i la fragmentació per assegurar la unitat i el respecte a la Constitució Espanyola», i donen ple suport al govern espanyol.

Tota aquesta operació té, però, un problema: el poble. Una majoria social a Catalunya ha apostat i ha defensat la proclamació d’una República independent. I és aquest poble el que ha de fer prevaldre la seva sobirania contra els interessos polítics i econòmics d’elits i grups de pressió.

Fer allò que vam dir que faríem: ser acceleradors de l’autodeterminació

L’esquerra independentista no podem titubejar ni adoptar un posicionament de seguiment crític del procés negociador al qual ens volen empènyer. Cal parlar amb claredat i no donar cap baló d’oxigen al processisme. El risc d’esdevenir còmplices d’una operació de reforma des de dalt és molt elevat.

En aquest sentit, donem suport a la posició apuntada per la CUP-CC de no tornar a participar de l’activitat parlamentària fins que no es facin efectius els resultats de l’1 d’octubre. Així mateix, alertem contra la trampa d’iniciar debats parlamentaris o polítics al voltant del procés constituent abans de la materialització efectiva de la independència. Una acció que només s’entendria destinada a distreure l’independentisme mentre es negocia una reforma constitucional.

L’esquerra independentista s’ha de deure al mandat popular de l’1 i el 3 d’octubre, i no a una pretesa unitat política amb ERC i PDeCAT que si no serveix per a donar compliment a aquest mandat popular, no serveix per a res.

Quatre eixos per a guanyar aquesta batalla

Tot i que els fets del 10 d’octubre siguin decebedors, hi ha molts motius per continuar lliurant aquesta batalla. El principal, els més de dos milions de persones que l’1 d’octubre van dir prou i que el 3 d’octubre van protagonitzar la mobilització més gran de la història de Catalunya. I també perquè el poble organitzat encara podem aturar aquest atac a la sobirania i aconseguir fer respectar els resultats de l’1 d’octubre. I creiem que ho podem fer amb una estratègia que ha de pivotar sobre aquests quatre eixos:

1.- Exigir la proclamació de la República independent al carrer. Cal un calendari de mobilitzacions àmplies de tots els agents que no han donat suport al pas enrere del govern autonòmic.

2.- Continuar treballant en el procés d’autoorganització popular. Els CDR i les diferents formes d’autoorganització al marge de les corretges de transmissió de les direccions del sobiranisme governamental són un valor importantíssim i clau per a generar mobilització.

3.- Secundar la proposta de la CUP d’aturar la seva participació al Parlament mentre aquesta no es produeixi. La legislatura només té sentit si culmina amb la immediata proclamació de la República independent.

4.- Desmuntar el discurs sobre el «diàleg» destinat a justificar la reforma constitucional. La reforma constitucional no pot ser presentada com un mal menor, sinó que significa allargar la pertinença dels Països Catalans a l’estat espanyol durant més generacions.

A la feina! Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!

Països Catalans, 11 d’octubre de 2017

El grups municipals de Decidim Vila-seca–Acord Municipal i CiU de Vila-seca condemnem la brutalitat policial de l’estat a Catalunya

El grups municipals de Decidim Vila-seca – Acord Municipal i Convergència i Unió de Vila-seca condemnem la brutalitat policial de l’estat a Catalunya durant la jornada del referèndum del passat 1 d’Octubre. Exigim la dimissió dels responsables polítics i la retirada immediata dels efectius policials enviats a Catalunya per a reprimir la jornada electoral.

El diumenge 1 d’octubre de 2017 passarà a la història a Catalunya per la vergonya d’un Estat espanyol repressor que ha exercit una dura violència desproporcionada davant d’una ciutadania absolutament indefensa. Però sobretot restarà en els nostres cors i en la nostra memòria per l’actitud cívica, serena, coratjosa, pacífica i persistent d’uns ciutadans i ciutadanes que van sortir a votar i exercir la democràcia malgrat les amenaces i l’estat de setge i por.

Volem mostrar la nostra solidaritat amb tots els municipis que, com el nostre, van patir l’assetjament i la brutalitat policial i condemnem de forma enèrgica, alta i clara tota la violència generada per l’Estat espanyol, emparat pel seu Govern, contra veïns i veïnes dels nostres pobles i ciutats que el que volien era decidir i exercir la democràcia. Les gairebé 900 persones ferides registrades, a mans de la brutalitat policial, dues d’elles en estat molt greu, la vulneració de drets fonamentals i les imatges d’agressions, repressió sense contemplacions i violència, no cauran mai en l’oblit. L’actuació ha estat dictada pel govern de l’Estat, que n’és el responsable últim, i que n’haurà d’assumir les conseqüències. Per aquest motiu, exigim la dimissió immediata de tots els alts càrrecs polítics implicats en la violència d’Estat i la violació de drets humans que va patir Catalunya, així com la retirada immediata dels efectius policials dels cossos de l’Estat que van ser destinats a Catalunya per a reprimir el referèndum i que encara hi romanen.

Reconeixem i agraïm profundament l’actitud i el comportament dels més de 2 milions de persones que el dia 1 d’octubre es van expressar a les urnes, i una especial menció als qui se’ls va usurpar el vot. La seva valentia, compromís i fortalesa exercint el dret a vot, oposant resistència pacífica, fent costat a la gent que volia votar i no caient en la provocació de les forces de seguretat espanyoles, sota un estat de setge i por, són el reflex d’una societat madura, pacífica i plenament democràtica. Un reconeixement als votants, voluntàries/s, alcaldes i alcaldesses, càrrecs electes locals i, en general, a totes les persones que van acudir a protegir els col·legis i que van fer possible que es pogués votar.

Finalment, exigim el suport de les institucions europees i de la comunitat internacional que no pot continuar mirant cap a un altre costat i fent veure que a Catalunya no ha passat res. Les imatges del que vam viure l’1 d’octubre estan a tots els mitjans internacionals i sobre la taula de totes les cancelleries. Ha quedat clar que els catalans tenim dret a decidir el nostre futur i que l’Estat espanyol ha intentat reprimir, sense èxit, la voluntat del poble català. Per aquest motiu, volem deixar clar que els nostres Grups Municipals i els seus càrrecs electes serem fidels al compromís de la gent i a allò que decideixin les institucions catalanes, Govern català i Parlament de Catalunya.

Josep Maria Buqueras: ‘23.09 + 1-O’

Vull, tinc la necessitat d’explicar dues experiències viscudes recentment i que tinc l’oportunitat de fer-les públiques i se conscient de que tu mateix, lector desconegut o no, també podries explicar la teva història quotidiana.

Josep Maria Buqueras

SANTA TECLA. 23/09. D’ençà que sóc membre del Senat tarragoní, any 2009, tinc la possibilitat d’anar a les processons patronals de Sant Magí i Santa Tecla. Protocolariament la processó sempre té els seus protagonistes amb aquest orde: tot el seguici popular i la representació eclesial encapçalada pel bisbe Jaume Pujol, acompanyant tots plegats a Sant Magí o al Braç de Santa Tecla. Després va la pubilla/l’hereu, els Magins , les Tecles, nosaltres (els senadors), la representació de totes les forces de seguretat, el cronista oficial de la ciutat, el president del Port, els diputats/senadors que realitzen la seva feina política a Madrid, els diputats del Parlament català o provincials, els consellers comarcals i finalitza òbviament la representació municipal amb la bandera de la ciutat, tancant musicalment i com a colofó de la festa la Banda Municipal.

Doncs bé, he viscut any darrera any el fet de que quan les autoritats apareixen a la vista de la gent/veïns que estan a les escales de la catedral, la xiulada està garantida. Xiuladissa que ja els darrers anys de l’alcalde Nadal també és produïa. Però, aquest any, ha estat una passejada processal, que des de la sortida de la catedral, teníem al nostra costat dos policies de paisà a cada costat, i a l’entorn de les autoritats molts més.

Processó de festa major única, increïble, històrica, estranya, paradoxal, irrespectuosa. El 70/80 per cent en tot el recorregut el crit “votarem” va ser la frase més escoltada, també “Ballesteros dimissió”, demostrant el seu desacord amb la postura del Govern municipal davant l’1-O. Si hi havia silenci, era suficient que algú recordés que votaria, i seguidament més d’un es sumava a aquest desig.

Vam arribar al carrer Cos del Bou i gairebé en tot el recorregut regnava el silenci, però no, no podia ser. Davant el local de la Colla Jove, castellers i no, van començar a dir “aquest local, és un centre electoral”. Baixada de Peixateria, places del Rei i del Fòrum, arribada al Pla de la Seu amb la seva espectacularitat i grandiositat, moment àlgid on totes les representacions festives llueixen i venerem a Santa Tecla, però quant el Braç ja entrava a la seu catedralícia, també el “votarem” es va sentir una vegada més. Tot plegat em va recordar aquest 23.09 l’obra orteguiana/gasetiana de la rebel·lió de les masses. Molt, molt lamentable, massa dolorós.

1–O: diumenge de votació. 10.05 h.: Surto de Cala Romana com cada diumenge cap a la Vall de l’Arrabassada per disposar de la premsa dominical. L’entorn de la rotonda, davant la benzinera de La Savinosa i voravies/cunetes properes estan plenes d’automòbils. Amb els diaris a la mà em dirigeixo al meu col·legi electoral, aparco on puc. A les 10,35 h. arribo al meu centre electoral que és el CIFO, on en el que més que una filera, hi havia un tap d’unes 300 persones, que més que arrenglerades avançaven en línies de 8/10 persones, que es dirigien a la porta d’accés per poder votar.

Tres hores d’espera donen per molt. Et trobes amb coneguts que potser fa anys que no has tingut ocasió de fer una conversa. De cop i volta, unes senyores demanen pas perquè el Sr. Centelles, de més de noranta anys, vol votar. Altres persones també sol·liciten pas per entrar al centre formatiu, ja que les seves necessitats fisiològiques tenen que ser satisfetes.

11.50 h. Apareixen ampolles d’aigua, “oreos”, pastes salades, en fi l’espera és converteix quelcom més suportable, sobretot, quan una ventolina d’aire fresc ens refresca el matí de xafogor, que fa que més d’un/a es maregi.

Des de l’organització hom demana tres voluntaris per constituir una mesa electoral, que disposin d’un mòbil amb un mínim de 4 MB i la seva disponibilitat d’estar fins que s’acabi l’escrutini corresponent, silenci i en menys d’un minut problema resolt.

13.40 h., finalment entro a l’interior i vaig a la taula que gestiona el director de cine Jesús Momlleó. Voto. Baixo pel camí de la Budallera, saludo al bon amic i ex-rector de la URV, que ja feia un parell d’hores que havia votat i em manifesta que ha estat dels primers en arribar, i tant (a l’albada: 5,40 h.)

Epíleg. Escrit aquestes línies al matí del dimecres dia 4, després d’un dimarts en que la marea humana contra la violència viu la manifestació més multitudinària els carrers/avingudes de Tarragona. Preciso aquesta data, ja que dia darrera dia estan passant coses a una velocitat del so i els esdeveniments van a una velocitat difícil de digerir. Ahir va parlar el Rei, les cassolades es van avançar a sonar, amb fermesa i turpitud. Se que molts catalans no es senten representats per Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Òmnium Cultural, ACN, quan parlen. És cert. Avui també hi ha catalans que tampoc es sentim representats per aquestes paraules reials, ja que no va haver cap ullet, no va obrir cap petita finestra a l’acord. Perquè també és cert que constitucionalistes de prestigi, inclosos membres del TC, han manifestat que la nostra Llei Magna si permet fer referèndums. Rajoy va dir al respecte: “No quiero ni puedo”. Poder podia, però mai ha volgut. Aquesta és la realitat, la mateixa que l’any 2011 hi havia sols un 12% d’ independentistes, i ara a l’entorn del 50%. Tot gràcies a les polítiques del Gobierno del PP.

Noemí Rovira: ‘L’odontologia durant la infància’

L’odontopedriatria és la branca de l’odontologia que tracta la dentició temporal i definitiva dels nens. Avui en dia, tenim cura d’una forma més exhaustiva en les dents dels nostres fills que antigament. De la mateixa forma que la dentició definitiva, les dents temporals poden tenir problemes de caries, principalment, de genives o de males posicions, entre altres.

La doctora Noemí Rovira. Clínica Maxilart

La malaltia crònica més freqüent durant la infància és la caries dental, podent ocasionar una important dolència, infeccions i fins i tot arribar a la necessitat d’ingressos hospitalaris. Els factors de risc de la caries son principalment una insuficient higiene oral, la qual genera una acumulació de placa bacteriana, i el consum elevat de carbohidrats, entre altres. La caries a les dents temporals s’han de sanejar de la mateixa forma que si fossin dents definitives en un adult.

És molt freqüent en nens que hi hagi una inflamació gingival en certes zones (molars i parts internes de les dents) a causa d’un hàbit higiènic insuficient. La higiene dels nens va relacionada amb l’edat. S’hauria d’iniciar l’hàbit de la higiene als quatre mesos, amb la finalitat que el bebè s’acostumi a la manipulació per part dels seus pares de la cavitat oral. S’haurien d’utilitzar didals de silicona o gases humitejades amb sèrum per tal de netejar la superfície de les genives.
Des del moment en què hi ha dents, s’ha de realitzar un raspallat suau amb raspalls adaptats a l’edat del nen dos cops al dia. Però, hem d’utilitzar dentifrici? Per a menors de dos anys no és aconsellable, degut a que no controlen la deglució.
La cura de la boca del seu fill es responsabilitat nostra, com a mínim fins que el nen tingui habilitat motora independent (7 – 10 anys). Des d’aquest moment fins l’adolescència, es recomana supervisar el raspallar dels nens.

Una de les preocupacions més freqüents dels pares és quan s’ha d’iniciar un tractament d’ortodòncia. Els tractaments d’ortodòncia inicials (a partir dels 5 anys) tenen com a objectiu corregir problemes ossis per tal de facilitar i agilitzat l’ortodòncia fixe posterior si fos necessari.

Dra. Noemí Rovira

Clínica Maxilart

Festa per a Tothom, Santa Tecla 2017

Celebrada la 27a edició de “Festa per a tothom”. Vint-i-set anys consecutius que els discapacitats podem assistir i gaudir de multitud d’actes de Santa Tecla, la festa major de Tarragona.

Son molts anys plens d’anècdotes, d’amistats, de somriures i de passar-ho molt bé.

No només hem gaudir plenament les festes sinó que cada any ens sentim més participants actius, més protagonistes de la festa.

Com a ciutadà amb una discapacitat, en el meu nom i dels meus companys volem donar el nostre agraïment a tots els que fan possible que puguem viure intensament la nostra festa major. Gràcies a l’Ajuntament de Tarragona que a través del Servei Municipal de la Discapacitat organitza aquest programa, gràcies a l’empresa Dow Chemical Ibérica, gràcies Fundació Port Aventura, gràcies a tots els familiars, voluntaris, amics i en definitiva a tots participants de la penya festiva “FESTA PER A TOTHOM”. Sense tots vosaltres no podríem integrar-nos tan activament a les festes.

Ja estem esperant l’any que ve per a poder tornar a gaudir tant com ho em fet tots aquests anys.

Carles Balañá Magrané

Compromiso de Interior con los policías nacionales y guardias civiles

Las once organizaciones representativas de Policía Nacional (5 sindicatos) y de la Guardia Civil (6 asociaciones profesionales) hemos mantenido hoy sendas reuniones de trabajo con el Ministro de Interior, Juan Ignacio Zoido, y con el Secretario de Estado de Seguridad, José Antonio Nieto, centradas en conseguir el objetivo por el que venimos luchando estos días, que no es otro que proteger y arropar a los compañeros de ambos Cuerpos que, en el marco del despliegue extraordinario en Cataluña frente al desafío secesionista, están siendo sometidos a acoso, señalamiento y persecución por parte de radicales.

Lo urgente, lo importante en estos momentos, es activar un escudo legal frente esta campaña intolerable, que busca la impunidad para quienes tratan de subvertir el orden constitucional y romper el Estado de Derecho.

Y en este contexto es en el que el departamento dirigido por Juan Ignacio Zoido ha dado una respuesta contundente, en la que apreciamos ya una planificación, medios y voluntad de aplicar tolerancia cero hacia este tipo de comportamientos, buscando además la máxima defensa legal en todos los frentes posibles.

De esta forma, la Secretaría de Estado de Seguridad va a centralizar todas las actuaciones jurídicas para frenar estos ataques intolerables a los policías nacionales y guardias civiles que trabajan en Cataluña. Se ha creado un Gabinete Jurídico específico y activado dos puntos de contacto para ambos Cuerpos, a los que tendremos acceso para trasladar
en cualquier momento denuncias concretas, y la respuesta va a desplegarse en varios frentes:

1.- Denuncia de la inacción de los mossos para dar cumplimiento, el 1-O, a las disposiciones del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña para evitar el referéndum ilegal: la Fiscalía y la Abogacía del Estado ya están trabajando en procedimientos abiertos en el Juzgado de Instrucción nº7 de Barcelona, el Juzgado de Instrucción nº3 de El Vendrell, el Juzgado de Instrucción nº2 de La Seo de Urgell, el Juzgado de Instrucción nº4 de Lérida, el Juzgado de Instrucción nº7 de Cerdanyola del Vallés, el Juzgado de Instrucción nº1 de Santa Coloma de Gramanet, el Juzgado de Instrucción nº4 de El Prat de Llobregat y el Juzgado de Instrucción nº4 de Mataró.

Son OCHO órganos judiciales, que pueden incrementarse, en los que la pasividad, obstruccionismo y bochornosa dejación de funciones de los Mossos ya están bajo investigación y en los que el Ministerio volcará sus recursos para atender oportunamente las peticiones de los titulares de aquéllos e identificar a todos y cada uno de los agentes autonómicos que actuaron en aquella jornada en contra de la legalidad y traicionando cualquier principio ético básico de esta profesión.

2.- Investigación y persecución de los acosos a las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado: La Fiscal Jefe Provincial de Barcelona ordenó ayer la apertura de las Diligencias Investigación 646/2017, que asume ya el Fiscal de Delitos de Odio y Discriminación, para perseguir estos ataques contra los compañeros, por los delitos de amenazas, coacciones y delitos cometidos con ocasión del ejercicio de los derechos fundamentales y libertades públicas. Ayer mismo se ofició a la Unidad Adscrita de Policía Nacional para que se practiquen todas las diligencias de comprobación, que también podrán contar con la inestimable aportación de las Unidades de Policía Judicial de Guardia Civil. Esta actuación es esencial para proteger jurídicamente a los agentes pero, mucho más relevante, para que esas ‘cacerías al policía/guardia civil’ no queden impunes. Hemos reclamado que esa protección se extienda a
hijos de compañeros (discriminación en colegios) y esposas/novias, puesto que la situación que viven los policías nacionales y guardias civiles destinados en Cataluña es más delicada.

3.- Procedimiento seguido en la Audiencia Nacional por un delito de sedición: el Juzgado Central de Instrucción nº3 tramita ya las Diligencias Previas 82/2017 por un delito de sedición. El viernes, 6 de octubre, declarará en sede judicial y en calidad de investigado (antigua figura de imputado) el mayor de los Mossos d’Esquadra, José Luis Trapero. En la misma calidad de investigados se ha citado a la Intendente del Cuerpo autonómico, Teresa Laplana, y a los presidentes de las entidades Omnium Cultural y ANC.

En relación con la situación judicial de Trapero, hemos reclamado al ministro que inste su inhabilitación, puesto que un investigado por un delito de sedición en la Audiencia Nacional no puede estar ni un minuto más al frente de un Cuerpo de seguridad.

Interior también adoptará medidas internas para mejorar la comunicación y la forma en la que las noticias sobre las necesidades y problemas de los policías nacionales y guardias civiles llegan hasta Madrid, para poder así reaccionar con mayor rapidez. En este sentido, y como ejemplo más relevante, tenemos lo ocurrido con los alojamientos. Ya se ha tomado nota y se reubicará, al prolongarse hasta el 11 de octubre el despliegue, al contingente en barcos, hoteles e
instalaciones militares.

En cuanto a nuestra petición sobre las condecoraciones a Mossos, la Secretaría de Estado de Seguridad va a remitir una comunicación formal a todos los agentes de ese Cuerpo que han recibido una medalla de PN o GC, instando un posicionamiento formal sobre el ordenamiento legal y la lealtad a los principios constitucionales. De no producirse, se retirarán.

Nuestra preocupación inmediata era lograr precisamente esto que hoy ha ocurrido: sensibilidad del ministerio hacia los policías nacionales y guardias civiles, estrategia en todos los frentes para proteger a los compañeros y evitar la impunidad, mejoras en el despliegue relativas al alojamiento (han tomado nota y van a estar permanentemente ocupados de esta tarea) e interlocución permanente (la próxima semana se nos citará otra vez) para que podamos llevar directamente al ministro vuestras preocupaciones y demandas.

Sobre la ansiada equiparación salarial, en la que estamos todos implicados sin fisura alguna, el ministro nos ha indicado que “si hay Presupuestos Generales, habrá mejoras”, en un compromiso sobre el que no ha dado más detalles, al menos por el momento. Nosotros le hemos dejado claro que exigimos que el Gobierno esté a la altura de la relevancia de este momento histórico y del papel clave que policías nacionales y guardias civiles asumen y que
vamos a trabajar sin descanso y en todos los frentes para que los partidos políticos que puedan apoyar esos Presupuestos se retraten y hagan cuanto esté en su mano para que podamos eliminar, de una vez y con carácter inmediato, esa injusticia salarial.

En este mismo contexto económico, y a petición unánime de todos para que el pago de la retribución por participar en el despliegue de Cataluña se acelere al máximo y así los compañeros reciban el dinero cuanto antes por este importante esfuerzo, el ministro nos ha confirmado que ha impartido instrucciones muy claras para que el desembolso del dinero se ejecute mañana mismo (5 de octubre).

ORGANIZACIONES SINDICALES REPRESENTATIVAS DE POLICÍA NACIONAL

ASOCIACIONES PROFESIONALES REPRESENTATIVAS DE GUARDIA CIVIL

Sergi Albarran: ‘Sí, sóc jo i estic bé’

Sergi Albarran, president d’ERC Tarragona, va ser ferit el dia 1 d’octubre.

“Sí, sóc jo i estic bé”, potser ha estat la frase que més he repetit des del diumenge 1 d’octubre, repetint-la sovint amb un somriure forçat als llavis, amb un punt de vergonya, una mica de cansament i amb molt agraïment.

I sí, sóc jo al que el dia del nostre referèndum li van obrir el front amb un cop de porra a Tarragona, després que els cossos repressius de la democràcia, vestits de Policia Nacional, armats amb armadures, cuirasses, porres i armes de foc assaltessin l’IES Tarragona per endur-se una cosa tan perillosa com una urna amb vots. I sí, són meves les imatges, que potser heu vist, que han sortit per televisió i la premsa, que han provocat missatges de suport de tot arreu.

Els dies posteriors a l’agressió he rebut centenars de missatges de suport i moltíssima gent s’ha apropat a mi a les manifestacions, i pel carrer, molts només amb una mirada, altres amb la indignació i la ràbia als ulls, i molts m’han donat les gràcies. I, sincerament no sé per què, no les mereixo en absolut, l’única diferència entre el que em va passar a mi i el que van patir molts altres són les imatges, perquè algú va fer una foto o un vídeo.

Als que hem de donar les gràcies, les gràcies de veritat i de tot cor, els veritables herois de l’1 d’octubre són les persones que van anar a votar sabent el perill que comportava, perquè van continuar omplint els col·legis tot i saber com actuava el gobierno de l’estat espanyol i els seus matons. Els veritables herois són els voluntaris que, mans en l’aire s’afrontaren als monstres de la repressió, el veritable heroi és el meu amic Àlex, que va plantar cara als policies per evitar que rematessin la feina. Els veritables herois som tot i cadascun de nosaltres que diumenge vam plantar cara, des del primer votant fins a l’últim bomber, als periodistes imparcials, als sanitaris valents, a la gent del carrer, perquè diumenge potser ens van robar els vots, però ens van deixar un sentiment de lluita que mai podran vèncer, la lluita pacifica d’un poble que sap que ha guanyat.

Jo continuaré, el temps que duri, donant les gràcies, rebent petons d’àvies amb llàgrimes als ulls, i emocionant-me quan algú simplement en reconegui i em miri als ulls, però no ho faré en nom propi. Permeteu-me que quan respongui “estic bé” ho digui en nom de tots, que quan digui, ens queda feina a fer, sigui perquè tots en som conscients.

Espero que a tots se’ns curin les ferides, les físiques i les emocionals, que tanquin totes però que ens deixin les cicatrius ben a la vista, per recordar-nos que l’1 d’octubre del 2017 vam ser tossudament democràtics i vam plantar cara.

Xavier Bailach: ‘Un Rei que no és el meu’

Un Rei que es diu Rei però no respecta ni té cap senyal d’escalfor per als seus súbdits (tots, no els que li facin el gara-gara) no té el poder moral sobre aquestes persones.

Un Rei que es diu Rei però que no va voler rebre una representant que una part del seu Regne havia escollit legalment (Carme Forcadell), ja va demostrar que aquella part del seu Regne no li és grata.

Un Rei que es diu Rei i que culpa injustament a institucions que existeixen segles abans (Diputació del General=Generalitat, creada el 1359) que la seva dinastia (borbònica) sotmetés el país i llurs institucions per la guerra, no es mereix seguir ostentant el títol de Cap d’Estat d’aquestes institucions.

Un Rei que es vanta de saber parlar el català, amb el títol de Príncep de Girona i que presideix una Fundació Príncep de Girona (veieu enllaç), no pot tolerar la violència contra ciutadans d’aquestes terres, ni molt menys silenciar-la, i no pot seguir presidint dita fundació.

Un Rei que es diu Rei, no ha estat a l’alçada d’un discurs molt més transcendent del que va fer el seu predecessor la nit del 23-F de 1981. Més transcendent perquè ahir era una reacció de la Corona contra el SÍ al referèndum d’autodeterminació CELEBRAT -molt a pesar per ell- a Catalunya.

En resum, aquest Rei aquest dimarts va deixar de ser el Rei moral i institucional d’aquesta part del “seu” Regne.
Amb el seu discurs tan infame, aquest Rei va ser digne hereu del seu besavi, Alfons XIII, qui va tenir la vergonya d’acceptar la dictadura de José Antonio Primo de Rivera (1923-1930) per aplacar el que passava a Catalunya (i a altres punts d’Espanya).

I el Rei d’ara també copiarà el seu besavi, qui va haver de marxar per la porta del darrere quan la població espanyola es va despertar monàrquica el 12 d’abril de 1931 i se’n va anar a dormir Republicana, gràcies a la força dels vots de les eleccions municipals.

Felip VI també acabarà “desapareixent” de Catalunya gràcies a la força de la població i dels vots.

Felip VI passarà a la història de Catalunya cop l’últim rei que ens havien imposat. Serà Felip VI el Breu.

Xavier Bailach

Tarragona

Mayo Lorda ‘España ha perdido a Cataluña por varias generaciones’

‘España ha perdido a cataluña para varias generaciones’ , esa es mi reflexión después de los hechos acontecidos ayer.

Mayo Lorda és gerent de Tarragona21

Voy a hablar sin reservas, aunque no me guste demasiado la política y tampoco expresar mis ideas en público. Vaya por delante que lo que sí me ha gustado siempre es simpatizar con personas de todo tipo de  ideales políticos y religiones

Hace 24 h horas estaba cabreadísima con el fracaso  de nuestros gobernantes-(de todos)-, juraba en arameo! ¿Cómo es posible que se esté actuando de esta forma? 844 heridos… pero estamos locos!!
Conforme han ido avanzando las horas me ha invadido una tristeza que sólo me invita a reflexionar sobre las imágenes que el mundo entero ha visto.

El 1-O parecía que iba a ser el final del camino y en realidad es solamente el principio. Tiene que haber la voluntad de dialogar por ambas partes, se tiene que designar a personas con un perfil político más tranquilo y conciliador. Tiene  que dimitir Rajoy, (se ha caído con todo el equipo). ¿Cómo piensa restituir la legalidad de Catalunya? ¿Cómo piensa restituir la imagen internacional de España? No se dio por enterado de una realidad muy grave: El Estado ha perdido el control sobre una parte de España, Cataluña. Ayer intentó ejercer ese control y se sintió desbordado y una vez más niega la mayor.

Tiene que dimitir Puigdemont. Anoche actuó rápidamente: Ha empezado la nueva etapa sin esperar a que acabara el recuento, dando a entender que no le interesaban los resultados de la votación, que todo era una maniobra para cargarse de razón propagandística y seguir con la declaración de independencia que es lo que buscaba desde el principio.

El 1-O parecía que iba a ser el final del camino, o eso se creían algunos y en realidad es solamente el principio… El futuro se ha acercado a pasos agigantados, pero si declaramos la independencia vamos a una vía muerta ya que entramos en un terreno que ya no es sólo una confrontación entre españoles y catalanes o entre catalanes, entramos en el terreno del derecho internacional. ¿O nos vamos a  presentar al mundo con un simple ‘Buenos días aquí estamos, somos independientes’? Es muy complejo y si no hay legalidad es imposible sentarse a dialogar.

Ayer el independentismo salió reforzado gano la batalla de la imagen, sólo hay que ver la prensa internacional. Nos esperan días muy antipáticos por delante pero que eso no nos desmoralice, diálogo, diálogo y más diálogo, hacer un referéndum censado , legal y con garantías. LEGALIDAD la base de la democracia.

Mayo Lorda

L’unic camí possible és la consciència humana

És plorant davant els fets i les imatges que escric aquestes paraules. Els fets ? Quins fets ? Espanya encara no es madura com a democràcia. Quan se li presenta un referèndum democràtic, Espanya diu que no. Cap partit, cap ciutadà que es reclama de demòcrata, pot defensar la no celebració d’un escrutini democràtic. Per damunt de qualsevol concepte, la democràcia. Ningú hauria d’anar en contra del dret a decidir. El dret a decidir no és decidir encara si és un si o un no a la independència, és ser simplement Demòcrata, a favor de la resolució dels conflictes per la pau, per dalt. “Democratum” en llati que sigui en Tarraco la capital romana, com arreu del món significa “el poder al poble”. Ningú pot i ningú que no vol la violència pot no entendre l’essencial.

Plorant davant les imatges insuportables de violència del 01 d’Octubre. Plorant per què alguns encara no són disposats per la democràcia com a la reste del món. Jo no vaig , no he canviat, sempre seré del costat i al costat dels demòcrates. Encara que sigui de lluny ara, penso en Catalunya i faré tot el possible per ajudar. Avui, vaig agafar el meu dret com qualsevol ciutadà europeu d’escriure una carta amb l’alcalde d’Estrasburg (que tinc sort de conèixer) per demanar conjuntament al Secretari General del Consell d’Europa a Estrasburg que reuneixi d’urgència el consell de ministres dels 47 Estats membres per debatre i prendre decisions per defensar els drets fonamentals a Europa i doncs del poble català. Davant de la negació del govern espanyol de resoldre el conflicte pacíficament quin altre solució ? Cap

Afegeixo que m’hauria agradat escriure aquesta carta amb un altre alcalde que conec bé.
Avui condemnar la violència és de rigor però no pas tan sols i faig una crida també per a defensar el dret a decidir que és essencial.

Acabo dient que sóc molt orgullós de les catalanes i catalans qui com sempre han manifestat les seves arrels amb la democràcia i ho van fer pacíficament, que no pas en pau. Quina valentia. Estigueu forts, tots plegats, fent pinya com es diu a Tarragona. No esteu sols, el món us mira i us aplaudeix. Visca Catalunya.

Eric Bennmann
Carrer riu Anoia
Tarragona

Arga Sentís: ‘Hard Rock, Pedra Dura’

Sembla que a la Generalitat li costa una mica acabar d’engegar el negoci que abans es deia Barcelona World i ara es dirà, o no, Hard Rock Entertainment World o alguna cosa així. La llicència s’havia de donar aquest setembre, però ara l’empresa ha demanat una pròrroga i caldrà esperar a una data indeterminada d’octubre, mes ple d’incertesa, perquè digui definitivament si està interessada o no i posi diners sobre la taula. Es veu que instal·lar un casino, un hotel i botigues –oci familiar de tota la vida, vaja- en una garriga entre Vila-seca i Salou propietat de La Caixa és extremadament complicat.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

Aquest interès bancari en vendre els terrenys, i aquest ball de noms que suposadament el volen comprar i després es fan el ronso,  acompanya el projecte des del primer dia. Recordem que va arribar un magnat americà que volia muntar un Eurovegas –així li deia ell- tocant a Barcelona. Un paradís de joc i altres diversions, com al Vegas original. O potser no volia, i jugava a fer l’oferta per obtenir millors condicions pel que  ja estava negociant a Madrid. El cas és que la Generalitat li va comprar el farol i li va posar la catifa vermella, i després, quan va marxar sense haver amollat ni un euro, es van quedar tots amb un pam de nas. Però això no va fer defallir els nostres esforçats consellers, que aleshores es consideraven “el govern dels millors”. En Mas Collel se’n va anar a Macau, pàtria de l’oci familiar xinès, i va contactar amb les famílies adequades. Els germans Ho, grans propietaris de ruletes i escurabutxaques, van consentir a obrir una sucursal a Catalunya, assessorats pel senyor Bañuelos, de Veremonte, societat experta en operacions immobiliàries a València que té reputació d’acabar sempre el que comença, o gairebé sempre, o mai. Aleshores va entrar La Caixa en l’afer, i es va determinar que tanta distracció i tanta alegria s’havia de fer al Tarragonès, al costat de Port Aventura. Això sí, li dirien Barcelona World, que es un nom que deu facilitar la disposició dels jugadors a jugar.

Ves a saber per què,  al cap d’un temps aquests homes de negocis tampoc no ho van veure clar –tenen un gran olfacte per a les seves coses, i no és recomanable dur-los la contrària-, i la Generalitat es va tornar a quedar sense parella de ball. L’aparició del Hard Rock és va celebrar, doncs, com aigua de maig. O d’agost. Un miracle de Sant Magí.

I ara ve quan aquesta prestigiosa marca americana comença a arrufar el nas. Perquè de fet són una marca, no una empresa. Cosa que vol dir que ells posen el nom sempre i quan obtinguin bones condicions dels promotors i puguin atreure socis comercials, que són els que duen els diners. Com els intermediaris i comissionistes de tota la vida, vaja. Si Hard Rock signa l’adjudicació, hauran d’avançar uns pagaments que, ara com ara, sembla que no els facin gaire gràcia. I mentre, La Caixa esperant col•locar-li a algú la seva garriga i la Generalitat aparentant un optimisme oficial que deu ser gairebé obligatori per sortir de l’embolic on s’han ficat.

I mentre s’allarguen, anys i anys, tots aquests tripijocs, trobem a faltar un projecte econòmic seriós i fonamentat per a aquestes comarques. Un pla sostenible que posi en valor tots els recursos que tenim, que produeixi ocupació de qualitat i ofereixi garanties de sostenibilitat de cara al futur.

Totes les llumeneres que ens han ofert meravelles per al Camp de Tarragona no han estat capaços de veure més enllà del solar que hi ha al costat de Port Aventura. Encara és hora que presentin un discurs, mínimament articulat, sobre què proposen, de debò, per al nostre territori.

 

Xavier Puig: ‘La nostra resposta és la democràcia’

Perquè el que divideix no és debatre i votar les coses sinó censurar-les i imposar-les. El que ens juguem ja no és només entre monarquia i república; és entre autoritarisme i democràcia.

Xavier Puig Andreu és
conseller d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona.

Votem. Votar ens fa lliures i ens fa iguals. Votar ens fa debatre, pensar i compartir. Ens uneix, encara que pensem diferent. Contràriament al que diu el PP, no és la llei la que distingeix la democràcia del totalitarisme sinó el vot. Votar és la millor lliçó que podem donar, com a poble, al cop democràtic que està vivint el país, amb la detenció dels membres legítims del govern, la persecució de 750 alcaldes i milers de regidors, les clavegueres de l’Estat, la censura als mitjans de comunicació, el tancament de pàgines web, la criminalització d’entitats i la restricció de les llibertats polítiques i civils. Votar l’1-O és la confluència entre el sobiranisme, el 15-M i tots els moviments socials que tenen en l’Estat un mur. És la cruïlla de les lluites compartides!

Sense por. Ens volen atemorits i callats per dominar-nos. Però tenen un problema: som molts, moltíssims, la immensa majoria del país, que farà sentir la seva veu sense ingerències. Som els que han fet les manifestacions més grans i cíviques d’Europa. Som els estibadors, els mestres, els bombers, els estudiants, els metges, els professors, els emprenedors, els treballadors, els aturats, els pensionistes… Com diu el filòsof Josep Maria Terricabras: “quan camines sol pel bosc, de nit, tens por; quan ho feu 50 persones, ja no; quan ho feu 500, és el bosc qui té por!”

Amb tot el dret. El referèndum és legal perquè està emparat en la Llei del referèndum, aprovada pel Parlament. Aquest llei es fonamenta en la legislació internacional de més rang: els drets humans. En concret, el dret a la lliure determinació dels pobles. Un dret, per cert, que forma part del corpus legal espanyol en virtut dels tractats subscrits per Espanya. Altra cosa és que a l’Estat no li agradi, i faci servir el seu braç inquisidor, el Tribunal Constitucional, per frenar-lo. El mateix òrgan que es va carregar l’Estatut federal, la llei de pobresa energètica, l’impost a la banca, la llei d’igualtat entre dones i homes, i tantes altres coses que valen la pena.

Amb reconeixement. Que el referèndum és legítim i reconegut ho reforcen els posicionaments de països com els EEUU, que en dues ocasions han manifestat que “treballaran amb la entitat o govern que sorgeixi del referèndum” de l’1 d’octubre. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, fa pocs dies, va afirmar que respectaria si guanya el Sí i llavors negociarien. Hem rebut el suport dels parlamentaris danesos, suïssos o britànics, així com de nombroses personalitats mundials, entre les quals 5 premis Nobel.

Per viure millor. Els que voten No a la independència tenen les seves raons i jo les respecto. Jo tinc les meves i votaré que Sí per disposar de totes les eines que té un Estat per generar riquesa i treball -per exemple la millora del rodalies i el corredor del mediterrani- i repartir-la justament -per exemple enfortint la sanitat pública i implementant la renda garantida de ciutadania-. Votaré sí per obrir un marc de noves oportunitats i assumir la plena responsabilitat de les nostres decisions. Vull una república que tracti les persones com a ciutadans i no com a súbdits d’una colònia. Un país que escolti la seva gent i que faci créixer les arrels sobre la fèrtil terra de la democràcia.

Però, tant si sou del Sí com si sou del No, la pregunta és: qui decidirà el nostre futur si no nosaltres? Veïns i veïnes, ens veiem a les urnes!

Clara Rivas: ‘Estirant la corda’

Des de fa anys que entre el govern de l’Estat i el govern de la Generalitat estan jugant a estirar la corda, l’han tirat tant que la mateixa està a punt de trencar-se.

Seria bo que es preguntessin si han pensat amb el poble o només amb les seves obsessions.

Clara Rivas

D’una banda tenim un govern estatal hereu de la dictadura franquista i ara per desgràcia els està ressorgint les maneres de fer que havien anat camuflant sota el vernís de demòcrates i a l’altra part tenim un govern català que en el 2014 estava perdent força i que va entendre que sumant-se al moviment independentista del seu soci podria reflotar, tant uns com altres amb problemes judicials -que estan quedant cada vegada més tapats- i mentrestant els caps estirant la corda a veure qui la trenca.

La CUP no queda exclosa, ja que en aquest estira-i-arronsa ha demostrat que el primer dels seus interessos no són els temes socials, si no la independència per la qual s’ha venut aprovant uns pressupostos antisocials.

Això referit als governs, però aquí no acaba tot, d’una banda tenim el PP i C’s, que formen part del Govern estatal, i a l’altra el PSC encara en el desconcert de què ha passat durant aquest temps enrere en el PSOE i els partits que es diuen d’esquerres que naveguen en no sé quantes aigües.

Aquesta estirada de corda ha conduït al fet que el que s’està tirant endavant ha estat organitzat només entre dos interlocutors, els que estan fent servir al poble per veure qui tira més fort, desgraciadament n’hi ha que es creuen que quan la corda es trenqui tot estarà resolt, no comprenen que res estarà resolt per contra, ja que mentre els que es diuen polítics que haurien d’haver actuat amb seny, a la societat l’hauran deixat amb ferides, que ja veurem les profundes que seran.

Ni uns ni altres han actuat ni estan actuant amb decència.

Recordarem la dita: “A río revuelto, ganancia de pescadores” o les sàbies paraules d’Antonio Machado: “En los trances duros los señoritos invocando a la patria y la venden; el pueblo no la nombra siquiera, pero la compra con su sangre”.

Josep Maria Buqueras: ‘1-O: La política versus la justícia’

Ara i aquí (24.09) vull transmetre els arguments per tal de ajudar, si s’escau, a la decisió que cadascun de nosaltres podem optar davant la cita de l’1-O. Estem rebent un allau de manifestacions per totes bandes polítiques que em permeten recordar la frase feta “embolica que fa fort”. Hem de situar el tema des de la Constitució de 1978 que organitza territorialment l’Estat en Comunitats Autònomes, que amb l’intent del cop d’Estat del 23F/1981, aquest disseny va quedar tocat.

Josep Maria Buqueras

La possibilitat de reconèixer les singularitats de Catalunya, País Basc i Galícia va quedar aparcada per una política coneguda amb el “cafè per a tots” en virtut de mantenir una lectura jurídicament positivista, que va anar laminant les competències autonòmiques. El Tribunal Constitucional/TC elaborava una doctrina reduccionista i igualitària que convertia els afanys i els desitjos autonomistes en paper mullat.

L’estatut de 2006 pretenia aconseguir instruments jurídics i polítics de sobirania i l’any 2010 amb la sentència del TC, motivada pel recurs presentat pel Partit Popular, el catalanisme polític queda desbordat pel nacionalisme sobiranista. Artur Mas presenta el Pacte Fiscal i el president Rajoy, “ni caso”, ara el ministre De Guindos diu que Espanya tenia altres priorites davant la crisis econòmica.

Hi ha qui diu que la Democràcia està per damunt de la Llei, quan és precisament la Llei que institueix la Democràcia. La Constitució, com totes les lleis poden tenir diferents interpretacions i ara, des de fa temps, són molt restrictives i sempre (ves per on) són a favor del més poderós. Des del dimecres 20.IX hem entrat a un estat d’excepció? Hem tornat a la dècada dels 70? El Tribunal d’Orde Públic/TOP i els presos polítics tornen al cap de 40 anys? La desobediència dels polítics independentistes catalans està a l’orde del dia, desobeir a qui? La violació clara de la separació de poders que estem patint tots els ciutadans d’arreu de l’Estat ja fa temps que la tenim a casa. La Llei del Referèndum Autodeterminació/LRA gairebé fa dos anys es va intentar el seu debat al Parlament i no va ser possible.  Els presidentes dels grups parlamentaris Ciutadans/C’s, Socialistes/PSC i Populars/PP ho van recórrer al Tribunal Constitucional. Al Parlament, lloc on tots els assistents estan aforats, no es pot debatre qualsevol tema?

Resultat: l’espectacle del 6.IX al Parlament català no em va agradar, es va aprovar per majoria i l’abandó de tots els polítics de la oposició. Per què? Perquè “menges” amb els dits? No es pot menjar sense coberts ni nadar si t’estan ofegant. Això es el que ha passat, ja que als diputats independentistes els hi han tret gairebé totes les possibilitats reglamentàries a l’abast i al final han passat el “seu corró”. I a Madrid, al Congrés de Diputats quantes vegades el PP, el PSOE també, ha passat sense cap mena de contemplacions la seva majoria absoluta? Legalitat i legitimitat són dos conceptes força clars, elementals pels estudiants de la Facultat de Ciències Jurídiques. La “legalitat” és senzillament el que estableixen les lleis. La “legitimitat” és la sanció democràtica de les mateixes.

La situació actual pot tenir cinc solucions: 1. Aplicar l’article 155, que per la porta del darrera ja s’està fent; 2. Legislació d’Excepcionalitat?; 3. Llei de Seguretat Nacional?; 4. Amenaça de delictes a persones amb multes de 3.000 a 30.000 euros, és possible sancionar tècnicament a 100.000 persones abans de l’1-O i 5. Bloqueig de les urnes. Constitucionalistes diuen que “el dret internacional és molt pragmàtic. Tot plegat es resumeix en què quan algú actua com un Estat, es regeix com un Estat i funciona com un Estat, és que és un Estat”.

L’any 1931 molts partits catalans estaven a favor de l’autodeterminació, com també el Parlament de Catalunya va estar a favor d’autodeterminar-se (legislatura 1988 – 1992), inclòs amb els vots de Centre Democràtic i Social. La “via Mariano” històrica era/és: “No decir nada, no pasa nada, no hacemos nada, todo se arregla con el paso del tiempo”. Tot ara és mentida? Catalunya, diuen, que està dividida i davant la divisió que manifesten els unionistes/espanyolistes que ara existeix a Catalunya, provocada pel procés, hem de tenir present que davant unes eleccions sempre es divideix entre els partidaris de cada opció polític. Pregunto jo: Quants partits tenim ara a l’ajuntament de Tarragona, set partits? O no és així? A més la paraula partit, intrínsecament ja significa que un tot queda dividit, partit!!! Quina democràcia és aquesta que ens té que dir els temes que si es poden tractar i quins no al Parlament? Frase imperativa de Mariano Rajoy: “La legalitat és democràcia”. Sempre és així? Crec que no, les lleis franquistes també recolzaven a la democràcia? Avui molts franquistes reconeixen la dictadura espanyola 1939 – 1976. La dictadura franquista va establir una “legalitat il·legítima”, la Democràcia estableix una “legítima legalitat”. Esta clar, oi?

La clau de tot resideix en la sobirania, aquest és el tema fonamental. Ser sobirans com a país, ser una república és l’objectiu. Estem davant d’una Revolució Nacional Popular, que té una dimensió desconeguda, però que es té que encarar amb molta il·lusió i amb alegria absoluta a la diversitat. El Referèndum interpel·la a tothom, ja que tant el Govern com el Parlament han fet un esforç per tal d’acomplir el seu programa electoral. Els programes electorals no s’han de complir? O sols interessant els que ens convenen als ciutadans? Els cops d’Estat no els fan els Parlaments ni els seus Governs, ni dos milions de persones. La revolta d’ara porta un milió de persones al carrer des de 2011 a les manifestacions de la Diada. Per acabar amb la corrupció i els fanatismes, solament es pot combatre des de l’ensenyament, l’educació. Aquest té que ser el camí de futur.

Ara ja no es tracta d’analitzar si las “coses” s’han fet bé o malament, ara la pilota ja està al camp de joc. Fins l’1 – O el somriure té que ser l’ànima i l’esperit de molts ciutadans. No ens hem de confondre, la ciutadania ha entomat/ha iniciat el procés i aquesta mateixa ciutadania té que acabar amb l’objectiu. Ara hi ha una pregunta que mereix una resposta, sempre s’ha d’anar a votar i es té que participar. No són els dirigents els que decideixen qui vota o no vota, és la infanteria, nosaltres que anem o no a la mesa electoral. Sense llibertats nacionals no ni ha llibertats socials, i viceversa.

En resum, la política es té que resoldre amb actituds polítiques, no passant la pilota als magistrats, que quan se’n van manifesten que ja estan farts que tinguin que fer la feina que no els hi pertoca. Quan va plegar el que era president del TC, López de los Cobos va dir que ells son del poder judicial, no pas del executiu ni del legislatiu. “Zapatero a tus zapatos”. Recordo la generositat dels polítics de la transició, es van fer l’”hara-kiri” i van donar pas a les eleccions democràtiques. Per acabar, vull manifestar quines són les meves tres vergonyes com català que he viscut darrerament i per orde cronològic: 1. Cas Orfeó Català, Fèlix Millet; 2. Cas Jordi Pujol, 23 anys de la Generalitat, i família i 3. Parlament de Catalunya: debat del 6 de setembre. Ara tothom fa les seves estratègies, tothom galleja de la seva picardia. Així és i serà fins l’1 – O, que malgrat que la LRA va néixer deslegitimada, els sobiranistes guanyen dia darrera dia suports al dret a decidir des de sectors socials i polítics, gens cupaires, allunyats del independentisme, dintre i fóra de Catalunya. Quan les actuacions de la Fiscalia General de l’Estat, amb flaire més turc que europeu, fa que Òmnium Cultural i l’ANC, hagin posat la sisena velocitat cap l’1-O. Pedro Sánchez ha dit, que “sense llei no hi ha sortida, però sense política, tampoc”.

Xavier Sabaté: ‘En defensa de l’alcalde’

Des de la distància de no ser ja a la primera línia política. Des de la discrepància amb l’alcalde en diverses qüestions en els últims temps i en algunes no menors.

Xavier Sabaté.            Ex-conseller de la Generalitat

Des de la meva posició inequívocament partidària d’un referèndum ja des del 2012 quan li vaig dir a Artur Mas al Parlament en el  debat de política general ( 26 de setembre ). Referèndum que servís, naturalment i per tant, acordat i reconegut. Ja feia dos anys de la sentència del TC retallant l’Estatut, cafrada que venia de la impugnació del PP.

Respecto la llibertat d’expressió i més en festes que han estat sempre un canal d’expressió de les classes populars. De manera que cridar, criticar, xiular ( ep, insultar no hi hauria de caber en la llista de verbs per discrepar ), és normal. Una altra cosa és que l’oposició política que ja té canals cada dia per expressar-se, aprofiti fins i tot els actes més solemnes de la Festa Major.

Defenso que l’independentisme pugui expressar-se, condemno que es limiti la llibertat d’expressió i de reunió. Ha intentat el seu objectiu en diverses ocasions ( les més significatives el 1926 i el 1934 ) i no se n’ha sortit. Tenen tot el dret a intentar-ho de nou però crec que tornarà a fracassar. Ni tenen prou força –la mateixa nit de les darreres eleccions ho va reconèixer un dirigent dels qui ara dirigeixen l’anomenat procés ) ni reconeixement exterior ni crec que el camí sigui l’adequat. I podria ser que el canvi que segur que volen per millorar esdevingués un retrocés en les nostres llibertats nacionals –aquests dies ja en veiem una mostra – .

L’independentisme porta en el seu pensament un component que goso humilment demanar que revisin. I és creure que la resta de catalanistes no som prou catalans i som els culpables que no assoleixin el seu objectiu. Esborren així patriotes que potser no han enarborat estelades ni han cridat visca Catalunya tants cops com ells, però que han treballat per la llengua catalana quan encara vivia el dictador, han estat sindicalistes que han lluitat per la dignitat de les persones treballadores, pacifistes, activistes en els moviments juvenils, feministes, culturals o socials, ecologistes… o simplement gent com la de ‘La mauvaise reputation’ de Brassens que Paco Ibàñez canta en castellà:  “Cuando la fiesta nacional/ yo me quedo en la cama igual…. En el mundo pues no hay mayor pecado / Que el de no seguir al abanderado”. I ami em sembla que aquesta gent també fa pàtria … i si m’ho permeten com a mínim igual que els i les qui  malden perquè aquesta sigui independent.

Doncs l’alcalde Ballesteros ve d’alguns d’aquests moviments socials i el seu catalanisme està fora de tot dubte. Aquests dies està rebent unes desqualificacions que no li toquen. Ni ell és el responsable del que ens passa als catalans, ni de lluny, ni tampoc no pot solucionar el conflicte, ni de bon tros. Hi ha interessos que, com en qualsevol disputa, no es veuen fins que aquest ja s’ha esvaït i que són fora de Catalunya. O algú creu que un conflicte a Europa no interessa als qui la volen dividir i emmetzinar?

Són tan colossals els reptes que tenim per davant i que fa massa temps que no hi prestem prou atenció que non ens podem permetre gaires confrontacions. N’hi ha que diuen ” primer independència i desprès ja vindrà la resta “. Altres creiem que el projecte nacional de Catalunya té més viabilitat amb un Estat profundament reformat i una nova Europa i que no podem desatendre altres reptes també èpics com la construcció d’una nació amb igualtat d’oportunitats, segura i sostenible, culturalment avançada i amb recursos sufcients . Però això no pot ser motiu de divisió entre nosaltres. El catalanisme necessita amb urgència un nou projecte i seria un error excloure les persones que estan disposades a contribuir-hi, començant per re-unir, re-cosir, ampliar i captar noves energies. A l’alcalde de Tarragona també el necessitem

 

Carta oberta d’un Mosso als agents espanyols: “Si venís pensando que esto es Beirut, estáis equivocados”

Aquesta és una carta que un Mosso d’Esquadra ha enviat al sindicat USPAC, pertanyent a aquest cos policial, per tal que la faci pública als mitjans garantint l’anonimat. Tarragona21.cat ha parlat amb els responsables del sindicat, que han confirmat la validesa de l’escrit.

Este mensaje va dirigido a todos los Policías Nacionales y Guardia Civiles que han sido enviados a Catalunya por el Ministerio del Interior para hacer cumplir la Ley, la Constitución y Garantizar la Unidad de España.

Quien os habla es un Mosso d’Esquadra que ha pasado una parte de carrera en una Unidad Antidisturbios y otra en Seguridad Ciudadana.

Como muchos de vosotros, he estado en Manifestaciones Tumultuarias en Barcelona para Garantizar el Orden Público, donde han habido destrozos de mobiliario urbano, vehículos, barricadas, incendios, compañeros heridos, etc.

Desconozco que información os ha llegado de vuestros superiores o habéis visto en la prensa española, pero si venís pensando que esto es Beirut, que estamos Gobernados por unos Independentistas Radicales, que los que se manifiestan son una Minoría de Antisistema que quieren romper España, lo siento pero estáis equivocados.

Una vez te activen, te pongas el uniforme, te abroches el cinturón y los cordones de tus botas, te enfundes la pistola y la defensa, cojas tu mochila y te subas a la furgoneta con tus compañeros, se que la adrenalina te va a empezar a subir, porque te esperas lo peor, pero realmente no sabes lo que te vas a encontrar, y tienes que estar preparado para todo. Mientras estes sentado en la furgoneta, sal de tu estado de activación, relajate y mira por la ventana, si no al abrir la puerta de la furgoneta la ostia con la realidad va a ser Brutal.

Ese día miles y miles de personas van a salir a la calle, ya sean ancianos, jóvenes adolescentes, niños, adultos como tú o yo. Seguramente pensarás, que la gente que está allí podría ser tú abuela, padre, madre, hermano o hijo, o ciudadanos de tu pueblo o ciudad, porque la gente que veas será normal, todos ellos con ganas de expresar sus sentimientos y poder VOTAR por una DEMOCRACIA REAL.

El conflicto en el que nos encontramos se tendría que haber solucionado políticamente hace muchos años, pero en este momento en el que estamos, debes saber que tu eres el mecanismo que el Estado del Gobierno a enviado a Catalunya para continuar con su Política Actual.

Abre los ojos, y analiza bien la situación de tu alrededor, ya que depende de la acción que decidas hacer, seguramente en algún momento de tu vida te vas a arrepentir.

Espero que tengas un Buen Servicio y disfrutes de Catalunya, tierra de Bienvenida y Acogida.

Firma:

Un Mosso d’Esquadra USC (Unidad Seguridad Ciudadana)

Jordi Martí Font: ‘En la darrera setmana abans del referèndum, ens en sortirem’

Comencem una setmana que amb total seguretat serà determinant per aconseguir la independència de Catalunya, o no, i obrir un procés constituent en què tot pugui construir-se de nou, o no. Per tant, del que passi aquests dies que venen en depèn que el règim del 79 esdevingui un mal record o continuï marcant la vida de la gent que viu en aquest tros dels Països Catalans.

Jordi Martí Font és conseller municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Podríem fabular sobre què passarà, de fet totes ho fem. Podríem dir que Puigdemont i Junqueras aniran a la presó; que casals populars, seus d’Òmnium i ANC seran assaltats pels milers de policies desplaçats a Catalunya i allotjats en creuers als ports de Tarragona i Barcelona; que la CUP serà il·legalitzada en aplicació de la Llei de partits; que en alguna concentració en defensa del referèndum hi correrà la sang…

Podríem fabular i segurament ens equivocaríem -o no- però amb total seguretat el que sí podem assegurar que passarà és que, durant aquesta setmana, d’una banda hi continuarà havent l’Estat i la seva determinació de no deixar que res canviï i de l’altra una majoria social que ha perdut la por i surt al carrer sense demanar permís, fins i tot quan se’ns amenaça amb les set plagues bíbliques.

Davant d’aquest panorama, que inclou d’una banda el manteniment del no-res derivat del franquisme i defensat des de les elits més altes i de l’altra l’obertura per baix del règim monàrquic actual, és ben clar que jo tinc una opció triada i a la qual dedico i dedicaré bona part de les meves forces, cap i cos. I sé que no estaré sol, perquè sabem de fa dies que som multitud.

És ben clar que, en aquest camí que ja tenim fet i en el que vindrà, la puresa s’ha convertit en patrimoni dels que no entenen on som o bé ho entenen i la utilitzen com a parapet on amagar-se per por als canvis que venen i ja són aquí. Hi ha algunes persone si formacions d’esquerres, de la socialdemòcrata a l’anarquista, que sempre han estat espanyolistes, o directament espanyoles. No passa res, són algune si algunes, ni totes ni tots, però ara, quan el dret a decidir ha esdevingut la clau que pot obrir tots els panys, l’Espanya de sempre sorgeix enmig del seu discurs i acusen el moviment per l’autodeterminació de «feixista», «neoliberal» i altres qualificatius que o no toquen vores o són patrimoni tant de l’Espanya de sempre com de la Catalunya que ve.

No passa res, en uns dies, si veritablement els seus objectius socials eren llibertat, igualtat i justícia, sabrem si la seva adscripció a les esquerres era real o només producte d’un lloquet on estar-se al món mentre els dies anaven passant. I ho sabrem perquè ni igualtat ni llibertat ni justícia seran presents en l’atac que l’Estat espanyol està perpetrant i estendrà aquesta setmana que ve contra la societat catalana que vol decidir lliurement si sí o si no.

Els dies que venen ens volen al carrer, ens demanen que hi siguem, al carrer i davant l’Estat espanyol i la seva cara més fosca i repressora, la cara de l’exèrcit -o la policia- i les mentides explicades una darrere l’altra, la cara de l’autoritarisme portat al darrer extrem. Serem al carrer, amb la desobediència civil com a bandera, i això no vol dir violència però tampoc resignació. Vol dir ser-hi, anar-hi, posar-hi el cos, desobeir si cal però no caure en les provocacions de qui ens vol violents per agredir-nos. És aquesta la forma que hem triat totes i tots gràcies a l’acció directa de milions de cossos, any rere any, que ens hem plantat davant l’estat i li hem dit que volem decidir què volem ser, no quan siguem grans sinó ara que ja ho som.

La nostra autodefensa i la defensa del referèndum previst pel dia 1 ens demana que, sense atabalar-nos, actuem amb fermesa i intel·ligència, col·lectivament i alhora de forma desobedient, perquè qualsevol altra forma ens portaria a perdre qualsevol possibilitat. Quan cossos sense armes s’enfronten violentament a altres que van armats totes sabem com acaben aquestes coses. I és clar que l’Estat ho sap i els propers dies ens atacarà, ens portarà a prop de la resposta violenta, inclourà policies vestits de manifestants en les nostres mobilitzacions que provocaran disturbis i intentarà tant com pugui l’enfrontament violent. No se’n sortiran. Sabem que és la tàctica de qui només pot recórrer a la violència perquè cap dels seus arguments antidemocràtics convenç ja ningú.

Nosaltres sí que ens en sortirem. Perquè ens hi va molt, tot. Si guanyem, tot és possible, però si ara perdem no tornarem al moment inicial d’aquest procés. En els darrers dies, l’Estat ha deixat clar que ens vol sotmesos, callats, sense autonomia, sense drets bàsics… i no ens hi tindrà. Ens en sortirem perquè ens hi va tot. I cada cop ho tenim més clar.

Jordi Martí Font és conseller municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona