Jesús Gellida: ‘Terratrèmol a Ferraz, Sánchez reneix’

Jesús Gellida és politòleg.

Jesús Gellida és politòleg.

Al crit de “Sí és Sí”, Pedro Sánchez era rebut en la mateixa sala del carrer Ferraz on, l’octubre de 2016, va ser defenestrat per l’aparell socialista controlat a l’ombra per Susana Díaz. Com un au fènix que reneix de les seves cendres, Sánchez recupera la secretaria general del PSOE de la mà d’una majoria de militants de base del partit. Una victòria davant la vella guàrdia socialista i l’establishment mediàtic i financer que van maniobrar per cessar-lo. Un terratrèmol polític dins i fora del PSOE, que veurem si significa una transformació o una impostura per ressuscitar una de les potes del malmès bipartidisme del règim del 78.

Amb una participació històrica del 80% de la militància, Sánchez va obtenir el 50’21% dels vots, davant el 39’94% de Díaz i el 9,85% de López. Més de 10 punts de diferència i 15.000 vots entre el nou secretari general i la baronessa andalusa, atorguen al renascut Sánchez una segona oportunitat per liderar el PSOE. Díaz aconsegueix molts menys suports que avals, llastrada pel suport implícit a la investidura de Rajoy. Sánchez guanya en tots els territoris, excepte a Andalusia on ho fa Díaz i al País Basc on guanya l’exlehendakari. El reelegit secretari general obté un resultat magnífic a Catalunya, amb un 82% dels vots, constatant un ampli suport de la militància del PSC.

Sánchez obté un millor resultat que en les anteriors primàries que va guanyar quan era el candidat de l’aparell. Obligat per la situació, Sánchez ha enarborat una retòrica regeneradora, esquerranista i democràtica, a través d’una campanya basada en dos idees força: el “No és No” al PP i “les decisions les prenen les bases”. Una estratègia de comunicació política amb la que  Sánchez ha estat capaç de mobilitzar a la militància socialista contra l’aparell del partit, en una clara rebel·lió contra la cúpula. Una derrota clara i contundent de l’estratègia mantinguda per la vella guàrdia a través de la Gestora.

Aquest resultat complica la legislatura al PP i la governabilitat de l’Estat. Si Sánchez continua fidel al seu discurs, els socialistes competiran amb Podem com a líders de l’oposició a Rajoy i, els populars deixaran de tenir un possible aliat en l’essencial. La voluntat del nou secretari general és la de prioritzar l’entesa amb Podem allà on hi hagi les condicions per fer-ho. Amb aquesta situació els suports del PP disminueixen i el risc d’eleccions augmenta. No obstant, el PP ha estat capaç de construir, sense el PSOE, una raquítica -però suficient- majoria per als pressupostos,  mitjançant una complicada geometria variable.

Segons Sánchez, ara “és el temps de construir el nou PSOE per regenerar España”. Una crida explícita a la unitat i a fer fora Rajoy de la Moncloa. Un intent de renovar el PSOE, on el gran repte del nou secretari general serà el de cosir un partit fracturat i recompondre ponts amb l’actual cúpula -que ha tingut en contra-, per acabar amb la caiguda lliure en quant a suports electorals. En aquest sentit, recordar que el PSOE ha passat d’obtenir el 43’9% dels vots, 169 escons, a les eleccions de març de 2008, a un 22’6%, 85 escons, en les darreres eleccions generals de juny de 2016. Aquesta reconstrucció del PSOE ja ha començat i haurà d’afrontar un Congrés, els propers 17 i 18 de juny, per definir el futur del partit.

Un nou escenari canviant, on la qüestió és on es situarà el “nou” PSOE en el tauler polític respecte a quines polítiques públiques i quin encaix entre Catalunya i l’Estat espanyol. Un gir en les mesures a favor de la majoria social i de la plurinacionalitat de l’Estat, o una continuació de l’austeritat i del centralisme, en una nova fugida cap a endavant del sòcio-liberalisme? Un canvi real de programa o una retòrica reformista que porti a una regeneració molt limitada del PSOE per a que res canviï?.

Antonio López: ‘Donde dijo digo, digo Diego… (ahir deia blanc, avui diu negre)’

Antonio López és cap de Llista del PSC del Catllar

Ja ho diu el refranyer popular: “ahir deia blanc, avui diu negre” dónde dije digo, digo diego. Un refrany que es podria aplicar a l’actual alcalde i al seu equip de govern. Per què? Tots recordareu els seves crítiques referides a unes presumptes tales indiscriminades als nostres boscos; uns fets que denunciaven a l’opinió´pública ara farà un any. El que es van oblidar d’explicar és que aquesta tala es duien a terme perquè eren reclamades pels propietaris forestals veïns del Catllar, després d’haver fet un projecte tècnic per part de l’enginyer forestal i amb llicència del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, el vist-i-plau de Bombers i supervisat per ambdós organismes. L’Ajuntament no participava per a res en aquestes tales, només controlava el pas per camins públics i el degut cobrament de la taxa corresponent.

Recordo breument el que he exposat perquè precisament aquest dies hem vist com s’amunteguen milers de pins al costat d’algunes urbanitzacions, i que, per tan, s’han realitzat tales d’arbres. Com és possible? Si fa un any es denunciaven aquelles tales! La resposta que se’ns ha donat és que aquestes tales -organitzades per l’Ajuntament- responen a una qüestió de seguretat. Bé, sí, però es que creuen que fa un any no responien a aquests mateixos criteris de seguretat? Què ha canviat per promoure una actuació que fa un any es denunciava?

Quin canvi d’opinió més sorprenent! I això que les actuals tales es fan sense estudi tècnic. Com a conseqüència directa d’això, podem observar com es talen pins de 60, 70, 80 i fins a 100 cm de diàmetre, com es passa amb maquinària d’alt tonatge pels boscos, que destrueixen camins, el sota-bosc, marges de pedra seca, arbustos protegits com el llentiscle, margallons i alzines, i deixant ferits de mort altres pins per ferides irreparables.

Però no acaba aquí la cosa, i és que aquest treballs que es realitzaven per tres empreses del municipi, no sabem com però han anat a parar a l’empresa Gil Forestal de… Teruel!

Per tot això, des del GM Socialista volem deixar clar als membres del govern i a la ciutadania que no estem en contra de la seguretat a les urbanitzacions; ans al contrari, durant el nostre mandat ja vam donar ajudes a les juntes de les urbanitzacions perquè, segons ordena la llei, són qui han de realitzar els treballs de neteja perimetrals. Tanmateix, denunciem que es deleguin els treballs a una empresa de fora de la província i sobretot, el cinisme d’impulsar ara, allò que es criticava tan durament fa un any.

Ivana Martínez: ‘Cultura de joves i per a joves’

Ivana Martínez és regidora de Sostenibilitat, Medi Ambient, Neteja, Joventut i Cooperació a l'Ajuntament de Tarragona

Ivana Martínez és regidora de Sostenibilitat, Medi Ambient, Neteja, Joventut i Cooperació a l’Ajuntament de Tarragona

Ja s’apropa l’estiu i com cada any la conselleria de Joventut de l’Ajuntament de Tarragona ha programat el Festival Sota la Palmera, entre l’1 de juliol i el 5 d’agost. Aquesta és una programació que es consolida amb la seva dotzena edició, i que de nou dona oportunitats als i les joves creadors de la ciutat i del Camp de Tarragona de tenir un espai d’exhibició i promoció de les seves ofertes.

Aquest Festival sorgeix amb la intenció de canviar clarament el model cultural per a joves que existia a la ciutat, apostant per la cogestió dels recursos existents i la coprogramació. Aquest any fins a 40 propostes han contactat amb el Servei Municipal de Joventut, ja sigui per correu electrònic, xarxes socials o gràcies al treball dels dinamitzadors juvenils situats als espais joves del Kesse i la Palmera, als quals vull agrair la seva feina feta. En aquest punt cal destacar també el treball fet per Vòrtex, NunnyG, Genovesa Narratives teatrals, TGN Swing i Club Vinil que participen en l’assessorament del Festival Sota la Palmera.

Aquest any, un dels grans objectiu del Festival és apostar per la projecció i visualització de dones creadores, com a agents actives, creatives i líders de l’acció. Així pujaran a l’escenari i participaran en la coprogramació del festival més de 50 dones joves. Hem treballat molt des del departament de Joventut de l’Ajuntament per detectar i posar en valor les produccions culturals de noies creadores per reforçar la seva emprenedoria i apoderament, com a part important en el desenvolupament cultural.

La 12a edició del Festival Jove la Palmera ha programat un total de 40 activitats en 21 dies, que passen des de les nits de pallasses i clown, sessions de dj’s o concerts de fins a 15 bandes, 6 d’elles locals, d’estils molt variats, però propers a joves de totes les edats. Un any més, també hem organitzat el cinema a la fresca, 5 dies de projeccions audiovisuals proposades per la conselleria de Cooperació de l’Ajuntament de Tarragona.

Les 40 activitats del Festival són 100% d’accés lliure, apostant de nou per fer arribar la cultura a tothom. Posar barreres a l’accés a la cultura, és posar barreres al coneixement,  a la societat, i especialment als més joves, als quals hem d’apropar-la, promovent actes i espectacles culturals on la presència i l’autoria jove hi són garantides.

És per això que Festivals com el de Sota la Palmera són essencials per fer aquesta aproximació cultural a la joventut, amb actes que s’adaptin a la seves inquietuds  i,  que a més,  es fan en espais pensats especialment per a ells. Un dels dos espais joves que tenim a la ciutat i que demostren l’aposta clara que ha fet aquest govern municipal per la joventut i per les seves associacions.

En definitiva, com a consellera de Joventut, us animo a assistir a algun dels 40 actes del Festival Sota la Palmera, d’accés lliure i a gaudir de la cultura de joves i per a joves durant aquest estiu.

Ramon Vilaltella: ‘Tarragona, cultura en decadència’

Tarragona és Patrimoni de la Humanitat des de l’any 2000, però realment li estem fent honor? Crec que no.
Altres ciutats catalanes sense tants reconeixements, algunes veïnes, tenen ajuntaments que fan una aposta
més valenta i decidida per la cultura. A la nostra, s’ha retrocedit en cultura, patrimoni i festes els darrers
anys, una qüestió que ens preocupa als i les joves de la ciutat. Considerem urgent recuperar el terreny
perdut.

Ramon Vilaltella i Bosch, Cap Local de la JNC Tarragona

En els últims anys hem sigut testimonis d’innumerables actuacions polítiques que no han fet cap favor a la cultura de Tarragona. Hi ha espais museístics de gran valor tancats, com són la Casa Castellarnau i la Casa Canals; i altres que es troben en un perillós mal estat de conservació, com és la Casa de la Festa, que recentment ha tornat a patir goteres. L’equip de govern del PSC-PP continua sense admetre els seus errors, sense donar solucions i mai ha acceptat les propostes presentades pel Grup Municipal del Partit Demòcrata encaminades a millorar la situació actual.

Un altre emblemàtic espai caracteritzat per la deixadesa és l’Auditori del Camp de Mart. L’Ajuntament ha renunciat a conservar-lo en bon estat i ha optat per suspendre el Festival d’Estiu que tradicionalment acollia.

Costa d’entendre que l’any passat l’equip de govern salvés in extremis el Festival per després deixar-lo
perdre aquest 2017. Des de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) trobem incomprensible que en una
dècada l’equip de govern no hagi estat capaç de millorar les instal·lacions d’aquest auditori a l’aire lliure, un
dels millors a Catalunya.

En les últimes setmanes hem tornat a ser espectadors de flacs favors a la cultura. El govern de la ciutat ha
declarat replantejar-se el festival de curtmetratges REC i el festival de fotografia SCAN perquè cal avaluarne
el retorn econòmic. Des de quan la cultura que promou una administració pública ha d’aportar-li
beneficis econòmics? De veritat pretenen tirat pel terra el treball realitzat durant tants anys? La JNC
reclamem mantenir els festivals existents, promocionar-los, fer-ne tota la ciutadania partícips i apostar per
la cerca de noves oportunitats.

Un altre exemple recent: La Tabacalera. És lamentable que 9 anys després de passar a ser de titularitat
municipal, aquest espai segueixi desaprofitat amb magatzems de grans dimensions buits i degradats. És
totalment lògic el sorgiment de moviments com la Plataforma Oppida. Cal que l’equip de govern escolti i
faci cas a la ciutadania, la qual reclama cultura.

La JNC volem més espais públics per a activitats culturals, que Tarragona s’impregni de músics i artistes pels escenaris i els carrers, posant-los facilitats i no traves.

I què passa a la nostra ciutat amb la cultura i l’oci? Per què l’equip de govern vol allunyar-los quan sempre
han estat compatibles? S’està buscant una cultura elitista i aïllada del dia a dia de la ciutadania? Des de la
JNC apostem pel model contrari: cultura com a oci, cultura present en tot moment, cultura en tots els racons
de la ciutat. I és en aquest model de cultura i oci, que on hi encabim les festes i apostem fermament per
elles.

Hem reclamat, per exemple, recuperar la revetlla de Cap d’Any, oblidada per l’equip de govern, i
major suport al Carnaval, que ha patit una davallada pressupostària del 85% des que governa el PSC.
La cultura no ha d’existir només per aconseguir un retorn econòmic, és una inversió en persones que dóna
un important retorn humà.

És la clau de volta del coneixement i de la capacitat de reflexió. Diògenes de Sinop deia que “la cultura és un saber que flueix espontàniament”. A Tarragona flueix i l’Ajuntament intenta frenar-la. L’actual equip de govern no governa ni pren decisions. El seu lloc l’ha de suplir la ciutadania, evidenciant un fi de cicle. Cal refrescar Tarragona.

Ramon Vilaltella i Bosch, Cap Local de la JNC Tarragona

Xavier Sabaté: ‘Pedro Sánchez, el pitjor candidat’

Xavier Sabaté és membre del comitè federal del PSOE

Arribats a aquest punt de degradació del socialisme a Espanya i de la democràcia en el context internacional , després d’un u d’octubre penós en què vaig contemplar en directe com triomfaven els poders fàctics i els qui des de dins el PSOE exercien d’executors del cop, ha arribat el moment decisiu.

Els ciutadans i ciutadanes, que no són imbècils , ja saben el que va passar i el que passarà si es continua pel mateix camí de no respectar els compromisos d’un partit d’esquerres amb els seus electors, de preferir la inèrcia de remenar papers i prou sense afany de dur a terme els canvis profunds que demana la societat en què en molts indrets ens hem convertit i en l’allunyament de la ciutadania amb un procés de jivarització que s’ha d’aturar perquè els líders socials no es fan a les seus del partit sinó, al món laboral i associatiu, a les universitats , a les lluites socials.

Perquè o ens nodrim d’activistes socials o acabarem morint. I no podem renunciar a oferir persones amb ideologia, conscienciades. Mitterand va preveure que els seus successors s’encartonarien, serien persones d’acció encarcarada, sense perfil, que només gestionarien el dia a dia sense ambició. Només cal veure com han acabat els socialistes francesos i això hem de reconèixer que també ens està passant Pirineus avall.

Doncs Pedro Sánchez és el pitjor candidat pels immobilistes, pels tebis, pels qui no gosen arriscar ni ser ambiciosos com ens reclama la ciutadania, pels qui consideren els moviments socials com aliens i se’ls miren de lluny en lloc de participar-hi i recollir les seves demandes, pels qui no creuen que els temps han canviat i que hi ha una demanda de democràcia imparable als partits i a la societat en general.

És el pitjor candidat pels qui van fer que es votés Rajoy traint així el compromís amb l’electorat. I que se’l votés sense arrencar al menys avantatges per la ciutadania perdent així la personalitat d’un partit d’esquerres.

És el pitjor candidat per les persones que no creuen que Espanya és  una nació de nacions quan al si del socialisme ja hauria de ser una qüestió superada i que cal ser agosarat i reconèixer que Catalunya necessita amb urgència reparar el nyap del PP recorrent l’Estatut i maniobrant fins que el Constitucional se’l va carregar sense tenir en compte que l’havien aprovat la majoria de diputats espanyols i el poble de Catalunya en referèndum.

És el pitjor candidat pels qui creuen que solucionar els problemes del partit consisteix en formar executives quilomètriques per “unir totes les sensibilitats” quan en realitat les fan així perquè callin tots aquells que tenen projectes i ambicions personals que poden ser legítimes però molt poques ganes de sacrificar-se i lluitar per les persones amb idees d’esquerres. Per això ens fem petits cada cop més i ens hi farem cada cop més si no donem un cop de timó amb un lideratge clar i disposat a corregir tot això

És el pitjor candidat per a bona part dels poders econòmics, religiosos, dels mitjans de comunicació que amb una gran miopia pretenen influir en les decisions – i de fet ho fan com s’ha demostrat – dels socialistes. No és un fet nou ni únic al nostre país. Els lobbys existeixen a tot arreu però sembla com si aquí no ho volguéssim admetre. Doncs hi són, es reuneixen, , esmercen esforços de tot tipus – àdhuc econòmics – truquen i influeixen, fins i tot, ja s’ha vist, en l’elecció d’un president de govern. Els coneixem amb noms i cognoms, sabem com s’organitzen, com canvien programes i intencions.

El moment és greu i pot anar de pocs vots. És moment de mullar-se. No entenc els silencis ni comprenc segons quins suports. Perquè depèn de com vagin les coses di de qui guanyi, l’orientació serà una o una altra. Això no va de matisos. Els projectes són molt diferents. De partit, de les relacions PSOE-PSC i sobretot de la relació del socialisme espanyol amb la ciutadania, única finalitat de la nostra tasca com a socialistes.

Pere Valls: ‘Nasticatletisme mirant el futur’

Pere Valls és directiu del Nàstic.

Pere Valls és directiu del Nàstic.

A l’atletisme del Nàstic intentem fer les coses amb seriositat i rigor, als nostres atletes a més de ensenyar-los la tècnica especifica de cada modalitat, també els hi ensenyem  els valors de l’esport, sempre presents, l’esport es una faceta més de la formació dels joves.

Nosaltres volem que un atleta amb possibilitats d’arribar ben lluny dins del món de l’atletisme ho pugui fer. Ja des de fa més de quinze any que tenim un acord d’associació amb l’Agrupació Atlètica de Catalunya,  que ens serveix pel progrés esportiu dels joves del nostre club. Aquest acord fa que puguin participar a més competicions, sobretots les competicions per equips, des de cadets fins a les absolutes. Un exemple clar n’és el Campionat d’Espanya per equips sub 20, la setmana passada on ja hi vàrem ser presents,  i dissabte a la lliga en la seva màxima categoria la Divisió d’Honor, on es troben amb els millors equips i atletes d’Espanya.

El Gimnàstic hi aporta des de fa anys com a mínim 5 o 6 atletes, dissabte en seran 7. Algun any han estat més però a part del nombre que també és important, la nostra participació forma part del que deia més amunt, arribar el més lluny possible. Aquests atletes masculins i femenins, alguns molt joves, tenen la oportunitat de participar en més  competicions que les individuals i totes d’alt nivell.

Tot això no és fruit de la casualitat, és el premi a l’esforç i al treball tant d’ells com dels seus entrenadors i també de l’esforç que fan les seves famílies.

De fet, si comptem els atletes que han sortit del Nàstic i, que  aquest cap de setmana participaran a la lliga de divisió d’honor, arribaríem gaire bé a la dotzena.

Enguany per a tots nosaltres és una temporada atípica. Les obres del nou estadi de Camp Clar ens ha portat a entrenar diferent, però fins ara, els resultats avalen als cos tècnic del Club Gimnàstic amb la seva preparació des del principi de temporada.

Des d’ara fins al juliol,  les competicions atlètiques seran presents cada setmana en les diverses categories tant catalanes com espanyoles.

En seguírem parlant.

Alvaro Solà: ‘Apreciada familia socialista’

Es un placer, para mí, muy grato, poder dirigirles, en vísperas, de la elección, me felicito, por ello, democrática y participativa, de su secretario/ría general. Quisiera compartir, con ustedes, un conjunto de reflexiones que me parecen son importantes antes de tal trascendente evento.

Alvaro Solà

El PSOE, debe recuperarse, España lo requiere, para seguir ejerciendo ese liderazgo en la defensa de la clase trabajadora junto a los sindicatos. Para combatir con leyes y con democracia esta tormenta llamada corrupción que nos avergüenza. Para unir fuerzas en la lucha contra el terrorismo, las conductas machistas o la desigualdad. Para reivindicar el derecho a una vivienda digna y la independencia de la justicia. Para sumar en el derecho cívico y pacífico de poder decidir nuestro futuro en Cataluña. Para preservar la dignidad humana que está siendo pisoteada por el gobierno de la nación. Para garantizar la prestación de la ley de la dependencia y reducir las listas de esperas hospitalarias. Para luchar porque las mujeres ocupen el lugar que se merecen. Para garantizar una educación diversa, funcional e integral. Para que se recupere el plan de pensiones y para que nuestros pequeños no padezcan de malnutrición.

El próximo domingo, todas y todos ustedes, con su voto, útil y decisivo, juegan el partido más trascendental de su historia. No podemos pretender construir un nuevo modelo de sociedad más justa si no contamos con la aportación valiosa del Partido Socialista. Quiero expresar, antes que nada, mi deseo, que el domingo, se acaben los problemas y comiencen a recuperar esa unidad de partido que es básica para el funcionamiento de nuestro estado de bienestar. ¡Confió en ustedes!

Alvaro Solà

El diari ‘Sport’ converteix la Redacció en un estat policial

Avui dimecres 17 de maig, els treballadors de l’Sport han tornat a la feina i s’han trobat que la direcció del diari ha convertit la redacció en una espècie d’Estat policial. Per decisió personal del director general de l’editora del diari, David Casanovas –tal com ell mateix ha reconegut davant el comitè d’empresa–, agents de seguretat s’han passejat per la redacció en una clara mostra d’intimidació o coacció per part de l’empresa després que la plantilla exercís el seu dret constitucional a fer vaga.

El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) comparteix les crítiques dels treballadors de l’Sport a aquesta decisió i exigeix la retirada immediata d’aquesta mesura i la desaparició dels agents de seguretat de les dependències del diari. El comitè d’empresa ha impulsat una recollida de firmes entre el personal del rotatiu per denunciar aquesta situació.

En aquest escrit s’afirma que «després de 38 anys d’existència i, coincidint amb el dia immediatament posterior a les dues jornades de vaga del 15 i el 16 de maig de 2017, els treballadors de l’Sport ens hem trobat amb dos guàrdies de seguretat dins de la redacció. Volem fer constar que considerem aquesta decisió com a una mesura de coacció i intimidació a les nostres llibertats sindicals, laborals i individuals». De fet, la presència d’agents de seguretat, encara que siguin privats, és una escena que és més pròpia d’una dictadura que d’una democràcia.

A banda d’aquesta decisió, l’empresa també ha implementat altres mesures internes de pressió als treballadors que en res ajuden en la seva tasca laboral i que, per tant, van en perjudici del producte. En aquest sentit, l’SPC reclamem la retirada de totes les actuacions intimidatòries de l’empresa i que, en canvi, treballi per trobar sortides a un conflicte provocat únicament per la imposició d’una rebaixa salarial sense cap tipus de negociació.

En aquest sentit, animem els companys i companyes de l’Sport a no sentir-se intimidats i a impulsar totes les accions que creguin oportunes per defensar els seus drets com a treballadors. Aquest mateix matí, han interposat una denúncia a la Inspecció de Treball contra l’empresa per vulneració del dret de vaga per haver utilitzat esquirols per treure el diari.

Sindicat de Periodistes de Catalunya

Pau Ricomà: ‘Turisme: Tarragona a la cruïlla’

Pau Ricomà és portaveu grup municipal ERC-MES-MDC

L’anunci de canvi de titularitat de l’Hotel Imperial Tarraco i el seu tancament provisional coincideix en el temps amb un debat al carrer respecte als inconvenients del turisme. Amb el poc espai que m’ofereix un article no podré fer altra cosa que apuntar algunes qüestions.

– Qualsevol activitat productiva comporta beneficis però també conseqüències no desitjades. Això passa amb la indústria, la logística, el turisme…i amb qualsevol altra activitat. El més intel·ligent és tractar d’acotar i reduir les conseqüències no volgudes. El que no té sentit és carregar-se l’activitat.

– Els estudiosos del turisme parlen de la “capacitat de càrrega” d’un espai –ciutat o monument-. Aquell punt en què la massificació fa que els costos de preservació, de conservació i de convivència superen els beneficis de l’explotació turística dels espais. Tarragona, ciutat Patrimoni Mundial, amb poc més de 2000 places hoteleres, està molt lluny d’arribar al llindar de la seva capacitat de càrrega turística.

– De la mateixa manera que no té cap sentit, pensant en el benestar de les persones, imaginar-nos una Tarragona postindustrial dedicada preferentment al turisme, també cal considerar que el turisme comporta un conjunt d’oportunitats econòmiques, socials i culturals a les quals no podem renunciar.

– Les ciutats petites/mitjanes com Tarragona tenen la seva oportunitat en aquell àmbit una mica imprecís que coneixem com a “turisme cultural” –que segons sembla és el turisme desitjat per tothom-, en la utilització dels seus recursos patrimonials i en la consolidació de festivals i esdeveniments periòdics. A Tarragona tenim molta feina a fer si volem ensenyar bé la història. Ens cal recrear l’experiència d’un relat històric i per fer-ho ens hem d’acompanyar de l’aplicació de les noves tecnologies.

– L’organigrama municipal, amb tres conselleries separades per dirigir el patrimoni, la cultura i el turisme, és una font constant de disfuncions i de problemes de gestió. Si hi afegim que la titularitat dels nostres monuments està repartida entre l’estat, la Generalitat i el municipi, advertirem que les dificultats són importants. Almenys, allò que depèn de l’Ajuntament hauríem de mirar de fer-ho fàcil.

– M’he de referir a les infraestructures hoteleres. Hi ha de tot, però diria que no estem massa a prop de l’excel·lència. Malauradament, els retrets que per la seva mala conservació i poca adaptació a les exigències dels clients actuals s’han fet a l’Imperial Tarraco, les podríem fer a algun altre hotel “històric”. No s’hi val a badar.

– L’oferta de places turístiques a través d’establiments no convencionals, és a dir pisos turístics, és una realitat que es consolidarà. No podem ni fer veure que no existeix, ni maximitzar les seves conseqüències. Cal gestionar-ho per evitar greuges indesitjats. En aquest sentit, que l’equip de govern PSC-PP-Unió rebutgés, al passat mes de novembre, una moció del nostre grup per la regulació dels pisos turístics demostra molt poca visió i nul·la capacitat d’adaptació a la realitat canviant.

– Finalment, convé assenyalar que les bones dades turístiques del darrer any, i segur que de l’actual, a la ciutat de Tarragona –fonamentades sobretot en el nombre de visitants que no pernocten- s’ha de contextualitzar. Totes les ciutats turístiques del país viuen aquest fenòmen, en gran part per la desastrosa situació dels nostres competidors turístics naturals, els països del Nord d’Àfrica. Esperem que la situació d’aquests països millori, sobretot pel patiment que suposa per a tanta gent. Quan això passi, qui hagi fet els deures en forma de gestió eficient i d’actualització de la seva oferta, se’n sortirà. Qui hagi viscut cofoi, però sumit en la confusió permanent, decaurà.

Comunicat de la secció sindical de la CGT de l’Hospital Joan XXIII

Davant les darreres obres i modificacios de determinats serveis de l’Hospital Joan XXIII, la dita de “càntir nou aigua fresca” a aquest hospital no s’ha complert.

Afirmem això perquè pensem que tota millora en infraestructura i aparatatge ha d’anar acompanyada de la dotació necessària de recursos humans.

A finals de l’any passat van inaugurar el nou servei d’urgències amb noves sales modernes i més superfície en metres quadrats per poder atendre millor als pacients. Però a l’hora d’ampliar la contractació de personal, no tan sols no ho van fer, sino que el van reduïr.

Com naltros ja vam advertir en el seu moment a la direcció, la dotació humana va ser insuficient i en plenes dates de festes de Nadals, concretament el cap de setmana del 31 de desembre al 1 de gener, es va produir un gran colapse al servei degut a les urgències pròpies de cada any en temps de fred. Passat aquest esvoranc, van augmentar la dotació tornant a l’anterior a les obres, i un cop passada la temporada d’hivern, al mes de març, van tornar a reduïr el personal d’urgències un professional per torn (DUI, TCAI i zeladors), tornant a la sobrecàrrega assistencial.
Sembla ser que la direcció fins que no li veu les orelles al llop no reacciona, i ara espera que arribin els colapses d’estiu degut a l’augment de població estacional, per dotar el servei d’urgències de l’hospital de referència de tota la província de Tarragona, del personal que realment necessita.

Un altre despropòsit d’aquest capítol, ha estat la construcció d’una CMA nova que, en el seu moment, els va servir d’excusa per derivar vora 500 intervencions a hospitals com Santa Tecla, Sant Joan de Reus i el Pius de Valls, en lloc d’utitlitzar el 100% dels quiròfans durant tots els torns; cosa que ha anat molt be per enriquir les arques dels altres hospitals, sobretot de la Fundació Privada Xarxa Sant Pau i Santa Tecla.

A dia d’avui, amb 4 quiròfans nous de trinca, els temps quirúrgics es retrassen degut a que la direcció de l’hospital ha decidit menjar-se dos TCAI’s al.legant que a altres hospitals tenen aquets ratios i funcionen bé. D’aquesta manera ens quedem en una TCAI per dos quiròfans quan abans cada quiròfan tenia tot l’equip complert (és a dir una TCAI per quiròfan).

Tot plegat crea una tensió que no deixa treballar amb la qualitat que els treballadors, i sobretot els pacients, es mereixen.

A tot aquest despropòsit li hem de sumar que al tercer dia de fer-se la foto inaugurant les instal·lacions, es va espatllar el munta-càrregues net i, de moment, no hi ha previsió d’arreglar-lo degut a l’elevat cost que això implica. I mentrestant, tenim al zelador pujant i baixant a la segona planta a recollir el material a esterilització i corrents quan aquest material es necessita de forma urgent.

És per això que la SS de la CGT vol denunciar públicament que no es poden modernitzar i ampliar els serveis mentre es retalla personal. Tot bon funcionament necessita de mitjans tan materials com humans, éssent aquets últims els més importants.

Ana López: ‘La nàutica: atracció turística i oportunitat de negoci’

Ana López Vázquez és regidora de Promoció Econòmica, Participació Ciutadana, Cooperació i Solidaritat de l'Ajuntament de Cambrils

Ana López Vázquez és regidora de Promoció Econòmica, Participació Ciutadana, Cooperació i Solidaritat de l’Ajuntament de Cambrils

Cambrils és sinònim de bona  gastronomia, turisme de qualitat, destinació de sol i platja i  oferta cultural. Però també de passió per la nàutica. Un sector econòmic consolidat pel qual el municipi aposta per tal d’expandir les seves potencialitats com a motor clau de creació de riquesa i ocupació. En definitiva, un món que contribueix a complementar la naturalesa i la realitat de la nostra ciutat.

El repte rau en convertir el sector nàutic en una nova oferta turística.Com a societat, tenim per davant una valuosa oportunitat de negoci, capaç de diversificar i especialitzar el model turístic existent i la possibilitat de regenerar l’actual estructura econòmica local. Alhora, igual d’important és fomentar la cultura per la mar i els seus recursos en un enclavament costaner de la talla de Cambrils que té totes les cartes a favor: dotat de les condicions geogràfiques i climatològiques adequades, més de set quilòmetres de platja, la presència del Club Nàutic, l’Estació Nàutica i la Confraria de pescadors a tocar del port. Les sinèrgies que tots aquests actors posen en marxa projecten una imatge de la façana marítima, que esdevé un actiu principal a l’hora de posicionar la marca Cambrils.

Som gent de mar i per tant no podem viure d’esquena a ella. Cal acostar la nàutica a totes aquelles persones que mostren un interès i una motivació, i que puguin gaudir-la a través de la navegació, sense necessitat de tenir una embarcació en propietat; fomentant l’activitat nàutica des de la base per formar navegants de futur i alliberar-nos dels prejudicis i estigmes entorn d’aquest sector, considerat per molts com un grup elitista. Estem treballant activament pe tal de canviar aquesta visió errònia. Una tasca pedagògica i una inquietud que compartim tant amb el Club Nàutic com amb l’Estació Nàutica.

És per això, que convençuts d’aquest incalculable recurs al nostre abast, estem disposats a aprofitar-lo i potenciar-lo al màxim participant, un any més, en la Fira Marítima Costa Daurada –que enguany assoleix una dècada d’història-. Creiem en el format fira per les seves positives repercussions econòmiques, com a eina de posicionament estratègic dins del territori, i per la singularitat que reporta en el marc dels mercats municipals. Una fira, que en aquest cas, ens permet atorgar notorietat al municipi i transmetre al visitant la nostra identitat i valors.

Des de l’actual equip de govern, juntament amb el compromís i col·laboració del Club Nàutic i l’Estació Nàutica de Cambrils, així com el món empresarial; apostem per seguir ampliant horitzons, trobar punts de convergència i crear línies d’actuació i desenvolupament que ofereixin al conjunt del municipi, als diferents agents econòmics i a la ciutadania els beneficis que només un recurs natural com és la mar pot fer-ho.

Marc Vinya: ‘Ens portaran la llibertat’

Marc Vinya és vicepresident del PDeCAT a la vegueria del Camp de Tarragona.

Marc Vinya és vicepresident del PDeCAT a la vegueria del Camp de Tarragona.

El nostre país compta amb un ric teixit associatiu que dinamitza la vida social i cultural dels nostres pobles i ciutats. El treball desinteressat d’associacions i entitats ha permès mantenir tradicions i festes. Les persones que integren aquests col·lectius han sigut importants dipositaris de la cohesió social del nostre poble.

La gent que forma part del que coneixem com a societat civil mobilitza a la ciutadania per preservar patrimoni, defensar causes, lluitar per drets i llibertats. I al meu entendre, mai podrem reconèixer prou la tasca del voluntariat.

Tenim la sort de comptar amb gent que es preocupa pels altres, per ajudar als qui més ho necessiten. Gent que destina el seu temps a la defensa del medi ambient, a la defensa de la memòria històrica i a tantes i tantes coses que ens situen com una societat madura.

Gràcies a gent com aquesta, a Catalunya hem pogut viure grans diades de reivindicació dels nostres drets com a poble i hem aconseguit conquerir important fites. Són persones que amb els seus valors de civisme, convivència i respecte han tret de casa a molta i molta gent per reunir-la en un sol clam de llibertat.

Són les que realment fan la política de veritat, la que algunes vegades es defineix com la política des de baix. La seva labor va més enllà de la que puguin fer els partits i els electes. És de justícia agrair-ho.

I sense dubte, seran aquestes organitzacions i les persones que hi estan al capdavant, i les que les seguim, les que ens portaran cap a la independència del país. Perquè representen la voluntat del poble. Un poble que reclama poder decidir el seu futur mitjançant unes urnes. Un poble que vol expressar la seva opinió de la forma més democràtica que existeix.

Oliver Klein: ‘L’Europa o la no Europa’

Els esdeveniments cauen en compta-gotes o s’acceleren segons la urgència. I és veritat que aquells que reflexionem sobre la qüestió sabem des de fa temps que les coses no van gaire bé per la Unió Europea. El Brexit, l’increment del populisme i dels euroescèptics al Vell Continent, la victòria de Macron o la resistència de Merkel, són només alguns clars exemples de cap on es mou el pèndol en cada moment determinant o crisi espontània que ens toca viure.

Oliver Klein Bosquet és professor de Ciència Política i regidor a l’Ajuntament de Cambrils

Més que mai tornen a dibuixar-se i recordar-se les subcultures europees, que mai havien deixat d’existir, però que a base d’invertir en “ciutadania europea” algú pensava que es podrien difuminar finalment: el centre europeu el segueix construint una possible entesa entre França i Alemania, reforçada per altres països que puguin acompanyar una nova embranzida en el que sempre ha estat un procés amb avenços i retrocessos; els anglosaxons, més enllà del Canal de la Mànega, els més forts dels quals ja no hi són, deixen oberts els temes d’Escòcia, Irlanda, Gibraltar…; els escandinaus, cada vegada més allunyats i amb dinàmiques pròpies i concentrades en el seu espai més immediat; els europeus del sud, tan despreciats (ens ho recordava no fa gaire el laborista protestant holandès Dijsselbloem) i ara de sobte convidats a la refundació; i el gran grup de països que va engreixar la Unió després de la Caiguda del Mur de Berlín, segurament de manera massa ràpida, els que quedaren durant massa temps a l’altra banda del ‘iron courtain’ en paraules de Winston Churchill, sobre els quals hem de reconèixer que ha existit un interès més estrictament econòmic que jurídic o democràtic. Doncs no tot són diners, Europa!

Hem de tornar a una reflexió molt inicial dels discursos de Salvador de Madariaga, Pablo de Azcárate, Robert Schuman o Jean Monet. Moltes vegades cal més esperit i convenciment per part dels qui porten el vaixell i conviden de manera poc convincent a què ens hi pugem de nou a un trajecte poc clar, o ens demanen de no pensar en baixar-nos-hi a la propera escala! Existeixen moltes més coses interessants per als europeus en el seu conjunt que reduir-ho tot plegat a la moneda única que és l’Euro o la competitivitat de les empreses transnacionals de cada Estat que n’és Membre a nivell mundial.

No oblidem que les normes del joc sembla que hagin canviat, i gairebé sense adonar-se’n, o no se’n volien adonar, els que en tenien alguna responsabilitat de pilotatge: tornar a dibuixar fronteres, tornar al tancament i al discurs agressiu, ho estan imposant des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, des dels nacionalismes als nou feixismes, de diferent signe, que van mostrant el seu cap cada vegada amb més orgull.

Diuen que ser europeista resulta estar a favor de la mundialització i de la globalització, i que això pot ser dolent pels habitants de cada país, perquè no se’n beneficien directament i tot s’ho queden les elits extractives. Què potser tenen raó? Què potser podem tenir arguments intel.lectualment superiors per construir una resposta satisfactòria per aquells qui gosarien apostar per ‘més Europa’, dient totes les veritats, i corregint allò que darrerament s’ha estat fent malament. Som-hi perquè sinó serà massa tard.

Oliver Klein Bosquet és professor de Ciència Política i regidor a l’Ajuntament de Cambrils

Cristina Guzmán: ‘La teoria de les finestres trencades’

En els últims anys i des del Grup Municipal del Partit Demòcrata hem comprovat i seguim comprovant de primera mà el mal estat de la nostra ciutat, dels nostres barris, de cada carrer i de cada equipament que en forma part. Hem escoltat veïns i veïnes, entitats i associacions de tots els indrets de Tarragona i tots ells coincideixen en un sentiment d’indignació envers l’actual gestió municipal a l’hora de donar resposta a les nombroses i eternes demandes.

Cristina Guzmán és consellera municipal del PDECAT

La situació ens fa pensar en la coneguda teoria de les finestres trencades dels científics socials James Q. Wilson i George L. Kelling. Aquesta teoria postula que des del moment que un edifici té una finestra trencada, augmenta la probabilitat que es produeixen més actes vandàlics a la zona. Per què? Doncs perquè una finestra trencada que no s’ha arranjat és símbol d’indiferència, de deixadesa i de descontrol. El missatge que transmet un vidre trencat durant mesos sense cap mena de resposta exterior és que es poden causar d’anys sense que te’n facin assumir la responsabilitat, que no li importa a ningú.

Malauradament aquesta teoria la veiem dia a dia a la nostra ciutat. Un dels exemples més clar és el cas del Centre Cívic de Sant Salvador, on ja fa dos anys que es van trencar un parell de vidres. Aquells dos vidres continuen trencats i actualment hi ha més d’una vintena de finestres esgarrades al mateix edifici, equipament que en els últims estius també ha patit robatoris amb força.

Podríem posar múltiples exemples més: el mal estat de la zona esportiva de La Móra amb les tanques, cistelles i porteries trencades, el deteriorament del mobiliari públic de barris com Campclar i Solimar, els fanals trencats de la carretera principal de La Floresta, la degradació que pateixen nombroses voreres de barris com Riu Clar, Cala Romana i La Llevantina-Bon Sol, etc.

Fa massa temps que els tarragonins i tarragonines reclamen l’arranjament d’aquestes i altres deficiències que veuen dia rere dia al seu barri, als seus carrers. Tant ells com nosaltres ens preguntem el perquè d’aquesta manca de resposta, de la permissivitat d’un equip de govern davant petites reparacions que tan sols requereixen de voluntat política.

La situació actual és complicada però també reversible. Es tracta d’evitar el deteriorament de l’espai públic i de crear una ciutat, neta, ordenada i respectuosa amb els codis bàsics de la convivència. No podem continuar veient-les passar.

Cristina Guzmán és consellera municipal del PDECAT

Ferran Tarradellas: ‘Benvinguts al gran debat sobre el futur d’Europa’

A diferència de la majoria dels himnes nacionals, l’himne d’Europa no és una cançó de guerra. És l’Himne de l’Alegria, una melodia de Beethoven que posa música a uns versos del poeta alemany Friedrich Schiller. En alemany, per cert, les paraules ‘pau’ i ‘alegria’ s’assemblen força (‘frieden’ i ‘freude’) la qual cosa em fa pensar que el nostre himne és una celebració de l’alegria de la pau. L’alegria d’haver canviat l’odi per la solidaritat, la ruïna per la prosperitat, la guerra per la pau.

Ferran Tarradellas és director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

El 9 de maig, Dia d’Europa, és una bona ocasió per recordar-ho, especialment aquest any que celebrem el 60è aniversari de la signatura dels Tractats de Roma, l’acta de naixement de l’actual UE.

Fa seixanta anys els sis països fundadors de la UE van relegar els fantasmes del passat i van assentar les bases d’un projecte que no només va permetre reconstruir i portar la pau a un continent arrasat després d’un conflicte de dimensions tràgiques sinó que, al llarg dels anys, ha creat un espai de lliure circulació de persones, un mercat únic, una moneda comuna, un tribunal de justícia, un espai europeu d’educació, un Consell Europeu de Recerca que dóna suport a investigadors excel·lents i atrau talent…. I allò que va començar amb sis països s’ha ampliat, ha consolidat la democràcia i ha aconseguitreunificar el continent.

Però si els èxits d’aquests 60 anys de projecte europeu són evidents, també ho és el fet que Europa afronta un conjunt de crisis simultànies que l’obliguen a replantejar-se el futur. Just quan la recuperació de la crisi econòmica es començava a sentir la Unió s’ha vist desbordada per un seguit de reptes majúsculs: la guerra de Síria i la crisi de refugiats, el Brèxit, les tensions amb Rússia, el terrorisme…

És el moment de buscar noves respostes a una pregunta que ens ha acompanyat sempre: quina és la pròxima etapa? Ningú pot donar una resposta única, perquè Europa no es pot governar a través de decrets ni dirigir des d’una ‘torre de marfil’. Com ha dit el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, “Europa no és Brussel·les, ni les seves institucions… Europa és al cor de la gent, és el sentiment que compartim un destí comú”. Per això, la qüestió sobre el futur d’Europa s’ha de sotmetre a la ciutadania.

Fa temps que participo, arreu de Catalunya, en el que anomenem ‘Diàlegs ciutadans’ i que són ni més ni menys que trobades amb la gent. Trobades per parlar amb els ciutadans i escoltar quines són les seves preocupacions, idees, queixes i inquietuds. En aquestes visites em reuneixo també amb representants d’ajuntaments, petits empresaris, estudiants… He fet més d’una trentena d’aquests diàlegs i la pregunta clau és la mateixa: quina Europa voleu?

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va presentar al març un llibre blanc amb cinc possibles escenaris de futur per a la Unió Europea i va obrir el gran debat sobre el futur de la Unió. Ha de ser un debat obert, sense tabús, catastrofismes ni utopies. Un debat sincer i aprofundit sobre el que volem que sigui la nostra unió.
Fa seixanta anys Europa va aconseguir el que semblava inabastable: convertir una successió infinita de guerres i destrucció en un llarg període de pau i prosperitat. Però aquesta Europa no és una realitat immutable. Per celebrar el Dia d’Europa, us convido a participar en aquest debat: parleu, opineu, feu-vos sentir! Europa sempre ha estat una elecció i avui ho segueix essent. I la darrera paraula l’han de tenir els ciutadans.

Ferran Tarradellas és director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

CCOO denuncia els grans xefs amb estrelles Michelin

CCOO de Serveis denuncia que els grans xefs amb estrelles Michelin defensen tenir becaris sense cobrar, declarant que “per a ells és un privilegi”.

En els últims dies han aparegut a diversos mitjans de comunicació declaracions de diversos xefs sobre si el fet de tenir becaris “gratis” a les seves cuines és, segons alguns, “esclavitud” o “un privilegi”. Jordi Cruz, famós cuiner estrella Michelin i jutge d’un “talent show” a una televisió pública és dels qui ha dit que els “stagiers” -denominació de l’alta cuina francesa que ells utilitzen-, traduït a l’espanyol i al conveni d’Hostaleria com a “aprenent de cuina”, treballen gratis per ser per a ells “un privilegi”.

La Federació de Serveis de CCOO vol deixar clara la seva posició respecte a aquestes declaracions sobre els becaris a les cuines de restaurants de luxe:
1r.- A la legislació d’hostaleria NO existeix la categoria professional de Becari.
2n.- Existeixen la regulació de Contracte en Pràctiques, Contracte per a la Formació i l’Aprenentatge, i Contracte a Temps Parcial, els quals estan regulats als convenis col·lectius per a l’hostaleria així com a l’Acord Laboral Estatal (ALEH) del sector.
3r.- L’accés a la Formació Professional està perfectament acordat per les Associacions Patronals de la Restauració i Bars (FEHR), d’Hotels i Allotjaments Turístics (CEHAT) i les centrals sindicals CCOO i UGT.

CCOO de Serveis considera que cap treballador del sector ha d’“agrair” el fet de treballar gratis a canvi d’una suposada titulació. Els restaurants amb estrella Michelin, igual que qualsevol altre establiment del sector, estan obligats a complir amb els convenis col·lectius i la legislació vigent, Estatut dels Treballadors; el contrari originarà una competència deslleial entre empreses i una contractació fraudulenta en matèria de mà d’obra.

Cap treballador té l’obligació de pagar per treballar, perquè aquests restaurants ja cobren per elevats preus pel cobert i s’enriqueixen amb la feina d’uns treballadors que l’única cosa que volen és foguejar-se en les cuines a favor de la seva professió.

Més informació sobre la signatura del darrer Conveni d’Hostaleria de Catalunya a internet:
https://www.ccoo-servicios.es/catalunya/html/31829.html

Matías Alonso: ‘Juntos por el no’

Matías Alonso és diputat de Ciutadans per Tarragona.

Matías Alonso és diputat de Ciutadans per Tarragona al Parlament.

En el último pleno de abril el Parlamento de Cataluña ha debatido una moción de Ciutadans sobre las actuaciones del gobierno de la Generalitat en la provincia de Tarragona. El texto sometido a debate también contaba con aportaciones interesantes del PSC y de CSQP, únicos grupos que presentaron enmiendas. La moción pretendía impulsar la acción del gobierno en Tarragona con cincuenta y cuatro medidas agrupadas en nueve ejes concretos: reactivación socioeconómica y lucha contra el paro; transporte e infraestructuras; río Ebro y defensa del Delta; turismo; industria y energía; agricultura, ganadería, pesca y medio ambiente; salud, educación y servicios sociales; políticas del agua; y Tarraco capital romana.

Entre las peticiones al gobierno estaban, por ejemplo, medidas urgentes y concretas para la reactivación económica y la lucha contra el paro en el Baix Penedès y en las Terres de l’Ebre; o la implicación activa de la Generalitat en el ERE de rescisión de contratos de la empresa Bic Graphic, que afecta a 169 trabajadores entre el centro de Tarragona y el de La Granada. No se puede decir que el conjunto de las medidas incluidas en la moción de Ciudadanos fueran la solución definitiva a todas las cuestiones que, en mayor o menor medida, preocupan a trabajadores y empresas y a la ciudadanía en general. Pero sí cabe afirmar que todas y cada una de las medidas propuestas son viables y razonables y vienen a paliar, cuando no solucionar, algunos de los problemas más acuciantes en la provincia.

Sin embargo, tanto la coalición que conforman la antigua Convergencia y Esquerra Republicana como la CUP, su socio preferente para la secesión, se han limitado a descalificarla en todo el proceso de tramitación de la moción, principalmente por su referencia explícita a la provincia de Tarragona. Se han limitado a cuestionar una denominación administrativa y a cargar contra la moción por referir sus propuestas a ese ámbito territorial. Como si el fondo de la cuestión no fuesen las situaciones y problemas a los que se pretende dar solución. Como si no estuviéramos obligados a servir al interés general de todos los ciudadanos de Tarragona. Como si fuese más importante la división administrativa del territorio que los derechos de los ciudadanos que lo habitan y los servicios esenciales que hay que prestarles desde la administración de la Generalitat.

Realmente no nos sorprende. Estamos cansados de ver, pleno tras pleno, día tras día, como Esquerra y Convergencia hablan más de territorio y de derechos históricos que de los derechos individuales e inalienables de los ciudadanos de Cataluña. Nosotros preferimos servir a todos los catalanes, en igualdad, atendiendo a sus necesidades y derechos, desde la lealtad institucional.

Lo que ha hecho la coalición de Junts pel Sí en este pleno ha sido darle una bofetada a la oposición en la cara de los ciudadanos de Tarragona. Y demostrar una vez más que, en muchas cuestiones esenciales, están juntos por el no.

Laia Estrada: ‘Acollim ja, com voldríem que ens acollissin a nosaltres’

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Quan la guerra i les bombes esdevenen l’escenari i la banda sonora de la quotidianitat, és més que comprensible que una persona arrisqui la seva vida i la de la seva família a la recerca d’un lloc que creu més segur. I la realitat és que mentre seguim permetent la vulneració de drets humans i sense garantir vies segures i legals, el Mediterrani cada cop es transforma més en un gran monstre bulímic, que no deixa d’engolir i engolir cossos: 3.771 persones desaparegudes i mortes l’any 2015; el 2016 el vam tancar amb 5.000; en aquests primers quatre mesos del 2017, n’han mort prop de 900.

Les “afortunades” que aconsegueixen arribar a territori europeu continuen patint una vulneració de drets a les fronteres que aixeca la Unió Europea (UE), on no es garanteixen les condicions sanitàries mínimes, ni d’alimentació, educació o accés a la informació. Algunes mantindrem gravades a la retina les imatges que ens van arribar de les refugiades gasejades de matinada, incloent-hi criatures… O els efectes terribles de l’onada de fred dels passats mesos, l’acarnissament de la neu als camps de refugiades…

No hi ha prou espai per a parlar amb deteniment de les implicacions del pervers acord entre la UE i Turquia, perquè deporti les refugiades a canvi que la UE faci la vista grossa mentre massacra la població kurda, o obviï el muntatge d’un cop d’estat. La realitat és que la UE, lluny de donar una resposta basada en el drets humans, segueix apostant pel blindatge de fronteres en lloc de garantir vies segures i legals per a persones que necessiten protecció internacional. Els seus estats membres, com l’Estat espanyol, incompleixen els compromisos de reubicació i reassentament. El “compromís” i la “responsabilitat” de la comunitat internacional brilla per la seva absència quan no hi ha interessos econòmics en joc.

Cal aplaudir Stop Mare Mortum per haver-se decidit a emprendre accions legals contra l’Estat espanyol davant el vergonyós incompliment de les quotes d’arribada de persones refugiades acordades. El pitjor és que, tal com afirma aquesta entitat, ens toca reivindicar l’acompliment de les quotes quan aquest no és el sistema que hauria de funcionar, perquè en si mateix és una vulneració de drets humans.

El passat 18 de febrer més de 300.000 persones, es van manifestar a Barcelona en la marxa “Prou excuses, volem acollir ara!”, per demanar la lliure circulació de persones, i per exigir responsabilitats a tres bandes: a la UE, per les morts al Mediterrani; a l’Estat espanyol, per incomplir els compromisos adquirits en matèria d’acollida; i a la Generalitat, per excusar-se amb que es tracta d’una competència de Madrid.

El passat consell plenari, l’Ajuntament de Tarragona ha donat el vist-i-plau a una moció per “reclamar que l’Estat espanyol traspassi a la Generalitat la totalitat de les competències en matèria d’acollida i immigració i els recursos per fer-les efectives”. Es tracta d’una bona iniciativa, però seria més efectiu fixar data i pregunta ja per al referèndum, i seguir amb el full de ruta que ens permeti exercir la nostra pròpia sobirania.

Expliquen que, quan els refugiats i les refugiades republicanes van arribar a Valparaíso a bord del Winnipeg, en el millor poema d’amor de Neruda, van ser rebudes i acollides amb pancartes de benvingudes i, alhora, a mida que caminaven, al seu pas els llançaven flors. Confiem que no hagi de passar gaire temps perquè arreu dels Països Catalans també puguem acollir entre pancartes i flors.

Jesús Gellida: ‘La lepenització dels esperits’

Jesús Gellida és politòleg.

Els resultats de la primera volta de les presidencials franceses constaten la desafecció creixent de la població amb els principals partits (socialistes i conservadors) i l’esgotament del règim de la V República. El desastre dels partits tradicionals, plens de corrupció i de polítiques austeritaries, se consuma en el suport a candidats outsiders com Macron i Le Pen. Un representant neoliberal de les altes finances i una candidata de l’extrema dreta xenòfoba seran les opcions presidencials per a la segona volta a disputar el 7 de maig.

Amb una participació del 78,7%, el candidat del moviment En Marxa, Emmanuel Macron, ha liderat la primera volta amb un 23,86% dels vots, seguit per la presidenta del Front Nacional, Marine Le Pen, que ha obtingut un 21,43%.  Molt igualats en tercer i quart lloc, el candidat dels Republicans, François Fillon amb un 19,96% i, el líder de la França insubmisa, Jean-Luc Mélenchon amb un 19,62%. Lluny ha quedat el candidat socialista, Benoît Hamon, amb tan sols un 6,35%.  Uns resultats que evidencien l’hegemonia de la dreta a França.

Macron. L’ex-ministre d’economia en l’executiu socialista (2014 – 2016) es converteix en el màxim exponent a substituir a François Hollande, el seu padrí polític, com a president de la República francesa. Macron va trencar amb els socialistes l’agost del 2016 per dedicar-se plenament a la seva plataforma política En Marcha!. El fenomen del liberal Macron ha estripat al socialisme francès ja que el candidat centrista a l’Elisi ha atret a figures de renom de les files socialistes. L’ex-banquer s’auto-erigeix com el renovador de la democràcia francesa i apel.la “a la unió de tots els francesos” per fer font al lepenisme i convertir-se en el president “dels patriotes davant l’amenaça dels nacionalistes”.

Le Pen. La líder del Front Nacional (FN) arriba a la segona volta d’unes presidencials enarborant el discurs de la por sota l’eslògan “Aturem la immigració”. Els seus cavalls de batalla són la retòrica islamòfoba, l’antieuropeisme i el patriotisme econòmic que tan bé li va funcionar a Trump i que Le Pen explotarà en la segona volta. Le Pen declarava en la nit electoral “Jo sóc la candidata del poble”, i va afegir “Aquest resultat posa damunt meu la responsabilitat immensa de defensar la nació francesa”. En la seva carrera cap a l’Elisi, la presidenciable del FN, hauria de trencar el seu “sostre de cristall” electoral. En aquest sentit, Le Pen ja va guanyar les passades eleccions europees de 2014 i va treure uns bons resultats a les regionals de 2015, així mateix, el FN és el partit amb més implantació social. Le Pen intentarà polaritzar la segona volta en relació als seus temes estrella fent tot el possible per activar el vot de la por a la immigració i el vot de protesta, en clau nacional, contra les mesures austeritaries del dogma neoliberal que professa la UE.

Fillon. La dreta francesa, per primer cop en la seva història, celebrava unes primàries per elegir candidat a president demostrant en el procés la seva alta mobilització i politització. Fillon va guanyar unes primàries republicanes, amb 4,3 milions de votants – una altíssima participació que suposava un 10% de tot el cos electoral del país – que va fer pressuposar que podíem estar davant el nou president francès. No obstant, els casos de corrupció relacionats amb la seva dona i la seva imputació van minvar-li la fortalesa i el crèdit com a candidat fins fer-lo fracassar.

Mélenchon. Desarticulat el Front d’esquerres per les contínues disputes internes Mélenchon va llançar-se a la carrera cap a la presidència amb el moviment “França insubmisa”; un moviment de impugnació de les polítiques d’austeritat i del dogma neoliberal de la Unió Europea que plantejava la refundació del país a través d’una assemblea constituent per instaurar la VI República. La remuntada electoral de Mélenchon en les ultimes setmanes s’ha quedat a les portes de poder disputar la segona volta. Aquest fet hagués estat no solament un recolzament a les forces d’esquerres europees sinó sobretot a un replantejament d’un projecte europeu alternatiu des del “sud”.

Hamon. Desastre històric del Partit Socialista que obté els pitjors resultats des de 1969. La candidatura de Hamon era la crònica d’una mort anunciada. La crisi de la socialdemocràcia europea convertida al social-liberalisme abocat a la gestió i aplicació de les mesures austeritaries com a crossa de les elits. L’aparell socialista francès va boicotejar “al seu” inesperat candidat, guanyador de les primàries socialistes a l’ex primer ministre Manuel Valls, el qual va trencar la disciplina de vot del seu partit donant suport explícit a Macron. Sense la crisi política-electoral dels partits socialistes no podríem entendre gran part dels èxits dels nous partits o moviments que a la seva esquerra i a la seva dreta ocupen gran part del buit electoral del desastre socialista.

Ens trobem davant una revolta anti-establishment que s’expressa a través d’aquests terratrèmols electorals que espanten a les elits franceses i europees en un cicle electoral europeu incert. Unes elits que temien una segona volta entre Le Pen i Mélenchon i que ara ja tenen un candidat, partidari dels postulats de l’actual UE, com a gran favorit –segons les enquestes- al que donar suport per a la segona volta. Unes enquestes que no van preveure ni la victòria de Trump als EEUU ni la del Brexit a Gran Bretanya i que poden tornar a equivocar-se davant de l’ascens de la que Hamon ha qualificat com a “adversària de la República”.

Fillon i Hamon ja han demanat el vot útil per a Macron, convertint-se de facto en l’anticòs del sistema contra Le Pen. Per la seva banda, Mélenchon consultarà a les bases si dóna suport o no al liberal per neutralitzar a la pitjor de les opcions. No obstant, l’extrema dreta té l’hegemonia del discurs, marcant en els últims anys els temes centrals que han conformat l’agenda pública del país en el que es coneix com la “Lepenització dels esperits”. La revolta electoral contra les elits i la UE i el vot protesta, reaccionari i racista, dels “nacionals enfront dels migrants” que pot portar a Le Pen, contra tot pronòstic, a l’Elisi, és fruit d’aquesta Europa neoliberal i xenòfoba i de la incapacitat d’organitzar i construir un canvi real des de l’esquerra social i política.

Davant de la implosió de la socialdemocràcia i de l’enfortiment de l’extrema dreta la recomposició de l’esquerra antiausteritat europea és la única alternativa per a la majoria social.

Mario Téllez: ‘La tarificación social. Una apuesta redistributiva para el ámbito local’

Los ayuntamientos han ido creando equipamientos y servicios con la voluntad de hacerlos accesibles para el disfrute de toda la ciudadanía. De esta manera se han ido consolidando servicios de titularidad pública municipal como conservatorios de música, jardines de infancia, gimnasios, piscinas, cursos de formación, residencias, centros de día, casales de verano, pabellones deportivos y un largo etcétera.

Mario Téllez és regidor de Vila-seca en Comú

Estos servicios se han ido desarrollando con el objetivo de mejorar las prestaciones sociales de los municipios bajo criterios de calidad, viabilidad económica y función pública. No obstante, si los analizamos con detenimiento, podemos contemplar que buena parte de ellos sólo son fácilmente accesibles para las franjas de población con mayor poder adquisitivo, perdiéndose por el camino la función social de los mismos y la vocación de universalidad inherente a cualquier servicio de carácter público. Como medida correctora muchas familias en situación de pobreza extrema pueden pedir ayuda a los servicios sociales municipales. Este modelo, de corte asistencialista o caritativo, acarrea el problema de dejar en la cuneta a toda aquellas familias que no tienen suficiente poder adquisitivo para poder hacer uso de ciertos servicios pero que, a su vez, tampoco están en situación de ser beneficiarias de las ayudas existentes.

Así pues, ante una situación en que las familias con rentas bajas o medias no pueden, o tienen serias dificultades, para gozar de los servicios públicos municipales, entendemos que es preciso minimizar el modelo de “ayudas a los más pobres que las pidan” para empezar a virar hacia un modelo universal de precios según la renta que dificulte que hayan personas que no pueda gozar de un servicio municipal por no poder costearlo.

Existen alternativas basadas en el concepto de progresividad que son socialmente más justas y posibilitan que los servicios públicos municipales sean verdaderamente universales. En esta dirección cada vez hay más ayuntamientos que han salido de su zona de comfort y han empezado a estudiar cómo modificar su política de precios públicos introduciendo el concepto de tarificación social.

Para las personas que ostentamos cargos de representación local es muy fácil delegar en ámbitos territoriales superiores la función redistributiva de la riqueza y achacar que el aumento de las desigualdades es consecuencia de las políticas autonómicas, estatales y europeas. Y hay mucha razón en ese análisis. Pero no es menos cierto que a nivel local existen muchos mecanismos que permiten mitigar los efectos de las políticas fiscales de ámbitos territoriales superiores. Está en nuestra mano contribuir a la reproducción de la desigualdad o trabajar, dentro de nuestro margen de maniobra, en la construcción de un municipalismo capaz de trabajar por una sociedad más próspera y justa donde nadie pueda quedar privado de algo que le pertenece.

Mario Téllez és regidor de Vila-seca en Comú