Comunicat Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau: ‘L’exèrcit, ni aquí ni enlloc’

Reproduïm el comunicat de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau convocant a una concentració el dilluns, 11 de desembre, a les 19 h, a l’estàtua dels Despullats, “per mostrar el nostre rebuig a les maniobres militars previstes a Tarragona aquest mes”.

“La Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau convoca la ciutadania, les organitzacions per a la justícia global i els moviments socials a una concentració el dilluns, 11 de desembre, a les 19 h, a l’estàtua dels Despullats, per mostrar el nostre rebuig a les maniobres militars previstes a Tarragona aquest mes.

Segons hem sabut pels mitjans de comunicació, entre l’11 i el 15 de desembre les unitats de defensa antiaèries de l’exèrcit espanyol desplegaran a Tarragona i Reus l’operació Eagle Eye, unes maniobres destinades a provar les capacitats dels exèrcits de terra, mar i de l’armada. Pel moment s’ha anunciat la participació d’avions EF-2000 i la fragata Almirante Juan de Borbón, a més de la visita de la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, sense detallar la localització ni les activitats concretes que suposarà aquest desplegament.

Des de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau manifestem la nostra oposició als exèrcits, que mai no poden ser garantia de pau, i rebutgem l’ús de les instal·lacions del Camp de Tarragona (port, trens, aeroport…) com a base d’operacions o maniobres militars. Per desgràcia, les activitats militars al nostre entorn no són res de nou. Aquesta vegada coincideixen amb la situació política que viu Catalunya i amb la convocatòria d’eleccions autonòmiques el 21 de desembre, però no ens enganyem, mai no han marxat. La Delegació de Defensa era i és a la Rambla Vella. La ciutat i el seu port han estat i continuen sent un punt estratègic d’aturada i aprovisionament per als militars, i per això des de fa anys venim denunciant l’atracament de vaixells de guerra al port de la ciutat, la presència de combois amb material bèl·lic, els soldats pels carrers, etc. No només de les forces armades de l’estat espanyol sinó també de l’OTAN i d’altres països.

Amb l’operació anomenada Eagle Eye hi haurà a Tarragona uns tres mil soldats. Malgrat no conèixer els detalls concrets, sabem que hi haurà una fragata davant les nostres costes, avions Eurofighters sobrevolant els nostres caps i bateries antiaèries amb míssils als nostres municipis. La intenció és simular la coordinació davant un atac aeri en una zona considerada especialment sensible com la nostra, amb centrals nuclears i indústria petroquímica.

Des de la Coordinadora denunciem que aquest joc de simulació no suposa cap prevenció dels conflictes interiors ni internacionals ni afronta els nostres problemes reals, al contrari. Aquestes activitats responen a l’interès de perpetuació de l’exèrcit i de la indústria armamentística, i contribueixen a mantenir la ingent despesa militar espanyola, un vergonyós malbaratament que segons dades del Centre Delàs d’Estudis per la Pau ascendeix a 18.776 milions d’euros, el que representa 51,4 milions diaris i un 1,64% del PIB, si al pressupost inicial del Ministeri de Defensa sumem les partides militars que es troben repartides en altres ministeris, la despesa destinada als anomenats Programes Especials d’Armaments (PEA) i la destinada a les missions militars a l’exterior”.

 

 

Una vegada més diem ben fort i alt que no volem els exèrcits ni a Tarragona ni enlloc. Que el militarisme no ens defensa de res i els exèrcits no actuen sota els principis de l’ajuda humanitària (imparcialitat, independència i neutralitat). Tal com vam fer amb les visites del portaavions JFK i d’altres vaixells de guerra de la VI Flota dels EUA, de l’OTAN o de qualsevol exèrcit, de la mateixa manera que ens plantàvem davant les furgonetes de reclutament o ens mobilitzàvem contra les guerres i els conflictes armats del món, el dilluns 11 de desembre sortim al carrer per fer sentir la nostra veu, denunciar als qui permeten aquestes maniobres i que l’exèrcit sàpiga que no és benvingut. Ni a Tarragona ni enlloc.

Rosa Maria Ibarra: ’21-D: Iceta President o tindrem més ‘mambo”

Just abans de la proclamació de la DUI pels partits independentistes la CUP va fer públic un vídeo –que encara es pot visualitzar a youtube- extraordinàriament revelador. En aquest curt es pot veure un grup de dirigents i de diputats cupaires empenyent una furgoneta que ells mateixos identifiquen amb el procés. Doncs bé la furgoneta en qüestió, amb un motor (que simbolitza “el poble”) que no funciona, acaba despenyada via avall d’un barranc i esmicolada en mil trossets.

Rosa Maria Ibarra. Cap de llista del PSC per Tarragona

Els líders cupaires es dediquen a mirar la trencadissa fins que algú pregunta en veu alta: “i ara què?”. La fins ara portaveu parlamentària de la formació que ha dictat el relat de Junts pel Sí aquest passat mandat respon: “Ara? Ara comença el mambo!”, i es posen tots a ballar com si estiguessin de festa major. És, realment, d’agrair la sinceritat de la gent de la CUP (a diferència dels dirigents d’ERC i del PDeCAT que van canviant el guió en funció del dia a cop d’improvisació). La CUP no, ells ho tenen clar: “la caiguda és només una manera de volar”, tal i com surt titulat al mateix vídeo. O sigui que tots a volar després de ser llançats per un precipici encara que això comporti trencar-se la crisma.

I, en efecte, portem cinc anys de “mambo” que ha acabat llançant el país per un barranc amb els resultats catastròfics per tots coneguts. No insistirem sobre això perquè els socialistes creiem que no és hora de lamentar-se sinó l’hora de solucionar aquest desgavell. Com podem aconseguir-ho? Amb persones com Miquel Iceta, que han demostrat lideratge en moments de crisi, disposició permanent al diàleg i capacitat política. Ja prou de tant de cinisme i tanta irresponsabilitat com la que hem patit tots els catalans! La frivolitat d’alguns realment provoca vergonya aliena. Com es pot impulsar una DUI que comença apel·lant a l’ONU per després dir que és una cosa “simbòlica”, com una mena de broma a veure que passava. Per favor! Què ens juguem el prestigi de Catalunya i el benestar dels seus habitants!

El dia 21 tenim l’oportunitat de deixar enrere aquest aventurisme i el “mambo” i consolidar un Govern liderat per Miquel Iceta que ens reconnecti amb el progrés i la prosperitat. En llibertat i amb respecte per a tothom. Per això us demano el vostre vot i la vostra confiança en la candidatura del PSC. No us decebrem. Enmig de la cridòria que sacsegen els portaveus dels blocs frontistes els socialistes representem l’opció més valenta en aquestes eleccions perquè assumim el valor de la moderació que defensem davant dels que representen projectes mútuament excloents. Tots ho sabem: la candidatura del senyor Puidemont i la d’ERC es dedicaran a continuar ballant el “mambo” que els imposi la CUP mentre que el PP i Ciutadans es limiten a dir “no” a la independència sense proposa res per solucionar la gravíssima crisi política que estem patint. I així no ens en sortirem.

Voteu Miquel Iceta! Feu-nos confiança! Estigueu segurs que això té solució, i que aquesta solució passa per garantir la convivència i el respecte entre catalans (i no enfrontar al 50% contra l’altre 50%) i també per fomentar el diàleg que ens conduirà a un pacte polític que ens farà sortir d’aquest malson on avui estem tots atrapats. Ara és l’hora de la reconciliació. És l’hora del catalanisme de tota la vida i també del constitucionalisme que sap que no fer, ni proposar res, (com fan Rajoy i Rivera) tan sols engrandeix els problemes. És l’hora de la victòria de Catalunya, de tots els catalans i catalanes, sense que hi hagi vencedors i vençuts, sense humiliar ningú. L’hora de la reconstrucció, de la negociació i del respecte. És l’hora de Miquel Iceta Llorens com a nou president de la Generalitat de Catalunya. Sí, ara es l’hora!

Santi Castellà: ‘Anys perduts i plats trencats; ara catalanisme’

 

A les acaballes del Franquisme, el catalanisme esdevingué un espai polític ampli, clarament transpartidista, i força operatiu. Davant la necessitat d’abordar transformacions profundes en la realitat catalana, de recuperar i desenvolupar les institucions d’autogovern, de modernitzar l’economia i posar-la al nivell de l’Europa comunitària, d’integrar en una ciutadana comú a tots i totes, d’ordenar urbanísticament el territori i en especial les ciutats i viles més habitades, …davant els grans reptes d’un futur esperançador, el Catalanisme va esdevenir la força política aglutinadora dels anhels majoritaris, tant ben expressats inicialment en el lema: Llibertat, Amnistia I Estatut d’Autonomia. Avui aquesta historia heroica del pas de la dictadura a la democràcia apareix difuminada sota una tèrbola nebulosa gris, ofuscada pels accelerats esdeveniments procésistes viscuts els darreres anys.

Santi Castellà, primer secretari del Partit dels Socialistes de Tarragona

Al llarg de la historia política de Catalunya, el moviment catalanista, el catalanisme polític ha esdevingut l’espai articulador de les complicitats majoritàries per a tirar endavant el país. Potser ara, en uns moments de greu crisis interna en la que els nous espais de referencia proposats no han esdevingut majoritaris, cal tornar al catalanisme com a espai, i com a motor, per cercar solucions amplia i majoritàriament consensuades.

Les properes eleccions del 21 de desembre no són gens alienes a aquestes reflexions. Durant els darrers anys i de la mà d’en Artur Mas una part del catalanisme conservador – i amb greus problemes interns en el sí de llavors Convergència i Unió- va pensar en agafar una drecera ràpida cap a la independència: una pretesa jugada màgica amb la que lligaven indefectiblement a ERC, i posaven tot l’aparell d’Estat de la Generalitat al servei d’una única causa, la propaganda vers un Estat propi, amb la intenció de sumar un vot més, encara que només fos un vot més, que els contraris al projecte independentista.

Comptaven amb molts avantatges: primer, disposar de tot l’aparell de la Generalitat -especialment de TV3- i de molts Ajuntaments, absolutament dedicats a la causa del “SI”; en segon lloc, la possibilitat de construir el discurs independentista sobre l’ampli sentiment de desafecció generat per la Sentencia del Tribunal Constitucional a l’Estatut d’Autonomia i per les mancances històriques de finançament i infraestructures; i en tercer lloc, per l’absència d’un partit del “NO”, que sortís a donar resposta al “SI”: molts pocs volíem ser reduïts a ser un “NO”, i hi havia de tots els matisos, des de l’unitarisme fins al federalisme confederalista, dels de referèndum si però independència no, als del “No” però així no, i dels de Ni DUI ni 155…

Avui saben de la insensatesa i improvisació d’aquest procés que ha polaritzat, i en gran part paralitzat, la vida política, social i econòmica del país. Anys perduts i plats trencats, que ara casi tothom afirma que cal recuperar i reconstruir. Cal recordar el retorn de Tarradellas –organitzat des de les forces progressistes articulades al voltant del socialisme i el PSUC davant les reticències del nacionalisme pujolista-, que marcà el sentit del catalanisme modern, quan va cridar des del balcó de la Plaça Sant Jaume “Ciutadans de Catalunya: ja soc aquí”. Tarradellas va establir com a premissa política la unitat cívica de tots els que compartim en aquest indret el moment present; va establir que no importaven procedències sinó la construcció de futur; va afirmar que no importaven ètnies ni grups nacionals sinó els drets de ciutadania que dona la llei; va consolidar que les persones estaven sempre per sobre de la terra, de les banderes i de les idees; i va establir que Catalunya era, perquè volia, un sol poble. El catalanisme esdevenia l’espai i el motor dels anys de creixement, estabilitat, i autogovern que hem viscut. I això és el que alguns no han tingut por de trencar, jugant a excitar els sentiments de molts.

I per això la proposta socialista de recuperar el catalanisme com espai de diàleg i motor de progrés de Catalunya aquestes eleccions. Proposta que pren forma també en una candidatura transversal del PSC, que demana a la gent sensata del país, a les classes populars preocupades pel seu dia a dia, als homes i dones que volen treballar per un futur millor, el vot per a construir consensos amplis, majories que no fracturin en 51% front al 49% del país, poder seguir defensant l’autogovern, l’avenç autonòmic, un millor finançament, la Catalunya europeïsta, els grans consensos en educació, sanitat, llengua, empresa, infraestructures… per construir un futur on ningú estigui exclòs… Ara és el moment del catalanisme, de nou, com a força de progrés.

Santi Castellà, Primer Secretari del Partit dels Socialistes de Tarragona

 

 

Òscar Peris: ‘La democràcia sempre guanya’

Aquest 21 de desembre ens ho juguem pràcticament tot. El 21D defensarem recuperar les institucions catalanes, l’autogovern de Catalunya, el Govern legítim i la República. Però sobretot defensarem la democràcia, l’1 d’octubre, davant del bloc del 155 i aquest estat autoritari, capaç d’absolutament tot por la indisoluble unidad de España
Volem demostrar que nosaltres seguim creient en la democràcia, el valor més fonamental, i que aquesta situació la volem resoldre amb pau, urnes i vots com hem fet sempre. Quan ells ens han aplicat violència, escorcolls, prohibicions o presó, nosaltres els contestem dient que la solució al problema són els vots i és la democràcia.

Òscar Peris, cap de llista d’ERC per Tarragona el 21D

L’1 d’octubre vam viure un moment extraordinari, una comunió absoluta entre els ciutadans i les institucions que van fer possible el referèndum. Les institucions van preparar la logística, però el poble hi va posar fins i tot el cos per defensar la democràcia. Amb aquest esperit ben viu afrontem aquestes eleccions i sabem que quan lluitem plegats per un objectiu comú som imparables.

El 21D hem de fer que la democràcia torni a guanyar i sobretot hem d’exigir la llibertat Presos Polítics. L’Estat ha obert una causa general contra l’independentisme. Una causa general que ha portat a Junqueras i 7 consellers més a la presó. Que ha portat els Jordis a la presó i on sembla que ara van a per Marta Rovira perquè té possibilitats de guanyar. Ens trobem davant una persecució política.

L’Estat se salta la separació de poders, empresona els dirigents socials i polítics absolutament pacífics, amb cossos policials que practiquen la violència desmesurada contra ciutadans pacífics, que provoca fins a 1.000 de ferits l’1Octubre, entre ciutadans que només volien exercir el seu dret a vot. Un Estat que tanca 150 webs restringint la llibertat d’expressió, que efectua escorcolls sense ordre judicial. S’ha pres declaració a investigats sense presència dels seus advocats i es van prohibit actes polítics.

Avui 10 persones són a la presó, però això no ens pot fer oblidar que fins a 800 persones entre la mesa del parlament, els alcaldes, regidors, membres del govern, dirigents polítics o d’entitats socials i culturals, informàtics o activistes a internet, estan pendents de la seva situació jurídica. 800 persones preseguides de les seves idees. 800 persones que ja han vist vulnerats els seus drets, que podrien perdre la seva llibertat o que podrien ser multats.
Tenim molta feina a fer, ho sabem. Per això, aquest 21 de desembre hem de demostrar que la democràcia sempre guanya, entre tots i totes. Dimecres, 6 de desembre, a les 19h al centre cultural municipal de Vallsus ho explicarem, amb el company Tardà, la candidata Llauradó i Núria Picas. Us esperem per tenim un camí a fer, seguim i fem República.

Òscar Peris, cap de llista d’ERC per Tarragona el 21D

Laia Estrada: ‘La seva imposició al nostre servei’

Avui a mitjanit donem el tret de sortida a les eleccions i ho fem assumint les contradiccions (una més) que implica concórrer a una imposició mitjançant la qual es va destituir un govern legítim i es va aniquilar una República segurament massa poc defensada. I precisament avui hem sabut que l’Estat mantindrà com a ostatges els Jordis, Junqueras i Forn, que seguiran formant part de la vergonyosa llista de presos polítics de l’Estat espanyol.

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

El 21D no són unes eleccions normals i cada dia que passa és més evident. A les prohibicions de pancartes i concentracions solidàries amb les empresonades, s’hi han afegit les kafkianes prohibicions de llaços, bufandes i fonts grogues… van començar perseguint paperetes i urnes, no ens ha d’extranyar que hagin acabat perseguint un color. Mantenen gent honesta a la presó alhora que els lladres de guant blanc campen pel carrer. Multen i detenen persones per denunciar la brutalitat policial, mentre les agressions espanyolistes gaudeixen de major impunitat.

Aquest és el context del 21D, que esdevé dantesc quan hi afegim les accions de “falsa bandera”, doncs l’única forma de justificar la violència institucional i de carrer de l’espanyolisme és mostrar l’independentisme català com un moviment violent. I clar, la cosa no resulta fàcil amb aquest poble tossudament pacífic. Han inventat una violència que mai no ha existit per justificar empresonaments i ara inventen una violència al carrer que tampoc no és real. Perquè parlem clar, qui agredeix persones per la seva ideologia o per la llengua que parla, qui trenca vidres i punxa rodes de cotxe sistemàticament per a atemorir, qui crema banderes penjades a balcons posant en perill la vida d’inquilins és l’espanyolisme.

Per a algunes, l’independentisme català és el culpable de tota aquesta virulència, doncs “ha despertat el feixisme”. Adormit o despert, el cert és que si fins ara no ha reaccionat amb aquesta violència, ha estat perquè no existia una amenaça real per al règim. El feixisme sempre ha estat en el sí de l’Estat espanyol del 78, doncs el dictador va morir al llit, deixant-ho tot “atado y bien atado” i, ja se sap, d’aquella pols vénen aquests fangs. Per això, companyes, tinguem clar que no es tracta de culpabilitzar qui el desemmascara sinó de cridar a combatre’l, i no hi ha millor manera de fer-ho que seguir dempeus, lluitant per l’alliberament del nostre poble, en tots els sentits.

Per tot plegat, aquestes eleccions no són uns comicis convencionals. Seguim immerses en el procés d’alliberament nacional d’aquest tros dels Països Catalans, així que la campanya electoral ha de ser un element més al servei d’aquest procés. De la mateixa manera que vam arribar a l’1 d’octubre més coordinades, enfortides i valentes que mai, i gràcies a això vam aconseguir votar, hem d’arribar al 21D encara més organitzades, més conscienciades i més encoratjades. Al llarg de la campanya, no ens ha de fer por l’autocrítica. No hem de témer revisar allò que es podria haver fet millor. Al cap i a la fi, es tracta de créixer i d’aprendre dels errors per seguir avançant. Amb l’Estat espanyol només ens espera misèria, corrupció i política totalitària. La nostra esperança és un procés constituent amb la materialització de la República, i només serà una realitat si construïm l’estructura d’Estat per excel·lència: el Poder Popular.

Laia Estrada (regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)

Comunicat dels promotors de La Budellera: “El projecte d’urbanització de la Budellera sempre ha respectat l’Anella Verda”

Un tram de l’Anella Verda de Tarragona. Foto: Tarragona.cat

Reproduïm íntegrament el comunicat dels promotors de la Budellera, on s’afirma que “tant a la proposta actual com a la inicial les àrees de l’Anella Verda de Tarragona s’han considerat espais intocables que cal preservar”.

“L’Anella Verda queda definida normativament al Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Tarragona, aprovat el 2013, com una circumval·lació no urbanitzable entorn les urbanitzacions al nord del sector de Llevant de Tarragona.

La definició de la seva àrea no és pas arbitrària i s’inclou dins el Catàleg d’espais per a l’Anella Verda de Tarragona. Aquest document data de 2010,  quan un equip d’ambientòlegs urbanistes i paisatgistes van delimitar quins havien de ser els espais a incloure-hi i van establir les directrius bàsiques per a la seva vinculació amb el sistema d’espais verds urbans de la ciutat.

Els espais verds de Llevant inclosos a l’Anella Verda corresponen amb les grans zones de valor natural. Limiten, sobretot, amb les urbanitzacions de Boscos (incrustades dins d’aquesta catalogació) i l’espai connector que limita amb el nord del pla parcial de la Budellera.

El projecte d’urbanització de la Budellera s’ajusta escrupolosament amb allò que exigeix l’esmentat Catàleg. I el seu desenvolupament en dues fases és, en aquest sentit, sostenible i respecta en tot moment l’Anella Verda. La nova vertebració urbana dels carrers, que s’ordenaran entorn a la sinuositat dels dos barrancs de la Budellera (que restaran a cel obert i no coberts com en el pla anterior) permetrà que al llarg de les seves lleres transcorrin camins, a través dels quals es connectarà la platja amb l’Anella Verda mitjançant àrees de descans i lleure.

Aquesta nova remodelació de la Budellera promou una major integració de la urbanització i l’edificació amb l’estat natural de l’orografia.

A més a més, les 48,4 hectàrees d’espais lliures públics que rebrà la ciutat de Tarragona permetran crear quatre noves zones verdes, com seran el Parc de la Savinosa (a tocar de la rotonda de la Savinosa), el Parc de l’Aigua (pròxim al barranc de la Budellera a prop), el Gran Parc de la Budellera (que separarà la Budellera de les urbanitzacions de Boscos i Cala Romana)  i el Parc Nord (que serà una separació entre l’espai edificat de la Budellera i l’Anella Verda, que veurà d’aquesta manera ampliada la seva extensió superficial)”.

Dr. Roger Quesada: ‘L’odontologia a la tercera edat’

Últimament el concepte d’obsolescència programada o obsolescència planificada ha aparegut a les nostres converses de forma habitual, entenent aquest concepte com la determinació o programació del fi de la vida útil d’un producte. D’aquesta forma, després d’un període de temps calculat per al fabricant o per l’empresa durant la fase de disseny, aquest quedi obsolet, no funcional, inútil o inservible, de manera que ens veiem obligats a comprar un nou producte.

Dr. Roger Quesada
Clínica Maxilart

Pel que fa al terreny que a nosaltres ens afecta, les dents, l’obsolescència programada no hi té cabuda. Les nostres dents no estan programades ni dissenyades perquè deixin de funcionar a partir d’un nombre determinat d’usos. La seva durabilitat depèn d’una sèrie de variables que és important conèixer. La qualitat de les nostres dents i genives l’agressivitat i el nombre de bacteris que tinguem a la boca, la higiene, l’ús i cures que hàgem aportat a la nostra boca durant tots els anys d’ús. D’aquesta forma podem arribar amb una boca amb millor o pitjor condicions a l’edat més adulta.

Tot i això, i ho podem observar diàriament a les nostres consultes, la tercera edat no significa veure’s avocat a la necessitat de portar pròtesis removibles completes, per més que els anuncis de COREGA ens ho venguin com a una situació normal en aquesta fase de la nostra vida. Actualment gaudim dels suficients recursos tècnics i materials per poder tenir durant la vellesa una boca funcional, sana i bonica, així com en qualsevol altra fase de la nostra vida.

Encara més quan s’ha observat la repercussió que les malalties de la boca poden tenir amb les malalties sistemàtiques, malalties coronàries, diabetis mellitus, etc. que podem patir durant la vellesa.

No ho dubti, estimi’s, cuidi’s i mantingui una boca sana, bonica i funcional. Vostè també mereix gaudir dels plaers de la vida.

Jordi Solé: ‘Una moció d’escassa credibilitat’

Durant el Ple d’aquest passat dijous, el PP va presentar una moció en contra de la violència de gènere, i que avui, en un acte senzill i ple d’emotivitat, hem commemorat solemnement al Consistori de Torredembarra en nom de totes les veïnes i veïns de la nostra població.

Jordi Solé és regidor del PSC a l’Ajuntament de Torredembarra

Torredembarra, mitjançant els  representants polítics i entitats cíviques, ha fet durant molt de temps denuncies en contra d’una situació inadmissible on la dona és salvatgement ignorada, maltractada, violentada, violada, i perseguida senzillament pel fet de ser dona. Tots els partits de l’arc municipal sempre hem mostrat una sensibilitat especial en aquest tema, i unes i altres hem anat sempre de la mà amb temes referents a les llibertats individuals de les persones i hem mantingut una posició ferma i decidida en contra de la homofòbia, la islamofòbia, el masclisme etc.

La moció del PP però, va ser rebutjada per una ample majoria i només va votada a favor per la representant d’aquest partit i pel grup municipal de C’s.

Perquè va ser així?. Senzillament per les polítiques dutes a terme pel PP en matèria de violència de gènere, que ha estat nul·la,  i per la inacció que ha dut aquest partit al llarg dels anys i, naturalment per altres raons que ara exposaré:

En primer lloc cal saber que des de l’any 2011 el PP no ha acceptat cap iniciativa per mitigar aquest greu problema que pateix la nostra societat. Per tan no hem pogut avançar en la lluita contra aquesta xacra que patim.

En segon lloc, hem de recordar que el PP va signar fa ara dos mesos un Pacte d’Estat que va ser recolzat per tot l’arc parlamentari excepte per Podemos. Un Pacte d’Estat contra la Violència que el Sr. Rajoy va presentar amb tota pompositat i fotografies just el mateix dia que sortia dels jutjats per declarar sobre el tema de corrupció que, com filets de plastilina, s’estén per tot el seu partit. Dos mesos desprès d’aquest anunci pompós, el PP no ha pres cap iniciativa: ni una sola llei, ni una sola activitat… el que ja és un indicador de la seva manca d’interès per tirar endavant allò que contempla el Pacte.

En tercer lloc, subtilment, el PP volia que el Consistori de Torredembarra s’adherís als Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). És a dir que els partits amb representació a les Congrés aprovéssim, indirectament, uns pressupostos que redueix les partides en violència de gènere, i que destina només 100 milions d’Euros per els Ajuntaments desprès de treure durant anys les subvencions per tal que els ens locals poguessin  invertir en programes de violència de gènere. Quantitat (cent milions) significativament ridícula si tenim en compte, no només el gran número de institucions locals existents, sinó les necessitats  per tornar a posar en marxa programes de prevenció i actuació.

En quart lloc, el PP volia , en el seu punt primer, que l’Ajuntament s’adherís al Pacte d’Estat contra la Violència de gènere, quan ja haurien de saber que, precisament per ser un  Pacte d’Estat, totes les institucions, totes, ja estan adherides al mateix automàticament.

Desprès de veure aquest sense sentit de moció i, si tenim en compte, el moment de precampanya, la veritat és que aquesta moció era d’escassa credibilitat, i si més no posava en dubte les intencions reals de la mateixa.

El moviment, com deia aquell, es demostra caminant, no amb fotografies, notes de premsa i mocions que son paper mullat, i menys encara quan la lluita contra la violència de gènere no ha obtingut mai un clar i sincer suport per part del PP.

Comunicat: ‘La CUP exigeix que ERC i ABG expulsin el PSC de l’equip de govern de Torredembarra’

Reproduïm el comunicat de la CUP de Torredembarra on  exigeix que ERC i ABG expulsin al PSC del govern.

“L’ajuntament de Torredembarra és governat per ERC, ABG i PSC, és a dir, dos partits independentistes i un d’espanyolista. Cal recordar que l’aplicació de l’article 155 es va fer amb el suport del PSOE-PSC i Cs, a més   del PP. L’article 155 ha suposat   la fi de   l’autogovern de   Catalunya amb el que això comporta: intervenció de l’educació, aturada de la recuperació de la memòria històrica i atac frontal a la llengua catalana entre d’altres.

A més, el PSC ha aplaudit l’empresonament d’en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, així com de la meitat del govern legítim de la Generalitat i ha participat en manifestacions al costat de d’organitzacions feixistes i d’ultradreta que han acabat sempre amb agressions.

En   aquest   context, és necessari establir un cordó d’higiene democràtica front   aquells   partits   que ataquen las institucions i les llibertats del poble de Catalunya. Per tant, cal, per decència democràtica, trencar tots els pactes anomenats de la vergonya i Torredembarra no pot ser-ne l’excepció.

La CUP hem intentat en reiterades ocasions reunir-nos amb ERC i ABG per analitzar la situació política actual i afrontar el trencament del pacte de govern local. L’actitud d’ABG i ERC ha estat donar llargues i ni tan sols voler seure per parlar-ne.

És estrany que un partit com ERC vulgui mantenir un pacte de govern amb el partit que dóna suport a l’empresonament del seu màxim dirigent, Oriol Junqueras. Què més necessita ERC Torredembarra que passi per trencar el pacte amb el PSC?

L’altre partit independentista és l’ABG. Aquest partit ha participat en accions en defensa de les llibertats de Catalunya, però inexplicablement, vol mantenir a tota costa del pacte amb el PSC. No es tracta de fer cartells propis per a actes unitaris per semblar més independentista, sinó que cal actuar com a tal amb totes les conseqüències en tots els àmbits. Sovint, el relat dels partits que ostenten el govern ha estat que “allò del país, no afectarà a l’estabilitat del govern”, però per la CUP, aquest discurs trampa s’ha esgotat perquè darrera aquesta consigna es pretén amagar la repressió, la vulneració dels drets fonamentals més bàsics, els empresonaments i la destrucció   de   les   nostres   institucions   democràtiques   catalanes.   A   banda, la   pretesa   estabilitat governamental és relativa.

Aquest govern autodenomitat d’esquerres i progressista, està actuant com un govern convencional de dretes més, privatitzant els serveis públics bàsics, negant-se a auditar el deute municipal   contret   durant   els   darrers   anys   de   despotisme, i en el cas de l’ABG, incomplint de manera sistemàtica el seu propi programa electoral.

Per tant, per respecte a totes les persones que van participar en el referèndum de l’1 d’octubre votant i defensant els col•legis i per respecte als presos polítics, la CUP exigim a ERC i ABG que expulsin al PSC del   seu   equip   de   govern   i   actuïn   amb   un   ferm   compromís   en   la   defensa   de   la   democràcia   i   de   la República de Catalunya. Així mateix, emplacem a les militants i simpatitzants d’aquests partits i a la resta de la ciutadania a mostrar el seu rebuig al “pacte de la vergonya”   que hi ha a l’Ajuntament deTorredembarra.

CUP Torredembarra, Baix Gaià, República de Catalunya (Països Catalans). Novembre de 2017″.

Comunicat: ‘Nota informativa de Podem a la província de Tarragona’

Reproduïm el comunicat de premsa de Podem on s’afirma que “el fet que algun Cercle decideixi no participar oficialment en aquesta campanya no s’ha d’extrapolar a les desenes que existeixen al territori”. 

“En els darrers dies alguns mitjans i xarxes socials han publicat notícies que ens parlen de cercles rebels i donen una imatge que no es correspon amb la realitat. És per això que exposem el següent.

A la nostra província comptem amb 15 cercles actius i algun més en fase de validació. La unió de tots ells va més enllà del que lliurement puguin expressar algunes persones puntualment. En aquests moments estem organitzant la imminent campanya electoral per la qual comptem amb la il·lusió i el compromís de centenars de persones per tot el territori.

El passat mes d’octubre, Podem va celebrar una consulta entre les persones inscrites per acudir a les pròximes eleccions catalanes en coalició amb Catalunya en Comú. Amb una xifra rècord de 17.379 participants, el resultat va ser clarament favorable a la coalició, amb 12.432 vots (71,83%). Aquesta dada sí que representa la voluntat dels Cercles. Al nostre territori estem compromesos amb els reptes que ens planteja donar veu a les persones que pateixen els efectes de les polítiques aplicades pels nostres governs i estem plenament involucrats en la campanya de Catalunya en Comú-Podem pel pròxim 21 de desembre.

La nostra pluralitat i transversalitat ens porta a atresorar diferents opinions i gràcies a l’intens debat d’idees ens enfortim i som més útils. El fet que algun Cercle decideixi no participar oficialment en aquesta campanya no s’ha d’extrapolar a les desenes que existeixen al territori. Fins i tot aquests cercles segueixen plenament actius i oberts a totes aquelles persones que desitgin treballar per un projecte comú i il·lusionant.

Salut i Podem”.

Pau Ricomà: ‘Que bo fóra que la Marta ens enganyés’

Les declaracions de Marta Rovira, respecte a la violència que el govern espanyol estava disposat a exercir, han aixecat una reacció ferotge. Una desproporcionada indignació entre aquells partits, mitjans de comunicació i habituals de les xarxes que de manera recurrent han justificat -i molts d’ells han aplaudit- la violència d’estat dels darrers mesos. La de l’1 d’octubre i la posterior.

Pau Ricomà és portaveu municipal d’ERC-MES-MDC

Tracten la Marta de mentidera, la volen deshumanitzar en articles plens d’odi, on la presenten com una indocumentada. És contradictori perquè ho diuen els mateixos que reiteradament justifiquen la violència. La pregunta que jo els faria és per què diuen que no ens l’hem de creure? Els sembla que la policia o l’exèrcit no tenen capacitat per fer una cosa així? O els queda una mica de decència i pensen que mai s’hauria d’actuar violentament contra la població civil desarmada? Si és així, m’agradaria saber on posen el límit de la violència que serien capaços d’acceptar? Veure àvies llençades a terra, un noi amb un ull volat per una bala de goma –armament prohibit a Catalunya, per cert- , una xicota magrejada… està dins dels llindars acceptables?

Només cal veure la trajectòria política de Marta Rovira, en contraposició amb els que ara pretenen denigrar-la, per saber a qui creure’ns. Convido a repassar els discursos de la Marta. No hi trobareu una sola expressió de violència, odi ni agressivitat. Tot el contrari, les seves paraules sempre han estat inclusives i a favor de la justícia social. Podeu tirar tan enrere com vulgueu.

Dels que l’acusen de mentidera, també trobareu molts discursos. Tant se val que busqueu molt enrere com ahir mateix. El to bel·ligerant és bastant comú. Entre les declaracions més sonades, la de la ministra de defensa dient que, si calia, estaven preparats per actuar “por tierra, mar y aire”. Altres, com Rivera, demanen condecorar als policies que van intervenir l’1O.

Però, posem-nos que tenen raó, que Marta Rovira està desinformada, o que directament ens enganya. Seria fantàstic. Una gran notícia. De fet, estic disposats a creure-me’ls –ho sento, Marta- si només compleixen una petita condició. Una condició que estic segur que, tant com s’han indignat, no hauria de ser cap inconvenient pel govern espanyol. Només cal que públicament, i amb la major solemnitat que correspongui, el govern de Rajoy es comprometi a no atacar la població indefensa catalana, encara que implementem la República. Si com van fer amb el 155, afegeixen al pacte a C’s i PSOE, estaria molt bé.

Algú em diu a cau d’orella que somio truites, que l’estat espanyol no renunciarà a la violència per mantenir la seva unitat territorial, per més que en alguns territoris hi hagi ciutadans que vulguin una altra cosa, i que les paraules de la Marta Rovira tenen tota la versemblança del món. Llàstima.

Pau Ricomà és portaveu municipial d’ERC-MES-MDC

La prevenció de residus, ferma aposta d’AEVERSU

SIRUSA, com a membre d’AEVERSU (Associació Espanyola d’empreses de Valorització Energètica dels Residus Sòlids Urbans), participa de l’objectiu de la IX Setmana de Prevenció dels Residus. En una declaració pública, les plantes integrades a AEVERSU aposten de forma decidida per la prevenció i la reducció com a suports inequívocs d’una gestió sostenible dels residus.

Prenent com a referència la màxima que “el millor residu és el que no es produeix”, l’organització apel·la a la necessitat que els esforços de les administracions, les empreses i els ciutadans se centrin precisament a generar menys deixalles, a aprofitar al màxim els productes i a fomentar el seu reciclat, a través d’una correcta segregació dels mateixos en origen i posterior dipòsit en els contenidors corresponents, tancant així el cercle de la seva  recuperació.

No obstant això, i tenint en compte que hi ha tipologies de residus que no es poden reciclar, la funció de les plantes de valorització energètica s’orienta precisament a posar en valor la fracció no reciclable i evitar que aquesta acabi dipositada en abocador, amb el consegüent risc per al medi ambient i la salut pública.

I això és precisament el que han fet des de fa anys les 11 plantes adscrites a AEVERSU (10 a Espanya i 1 a Andorra): complementar el principi de les tres erres (reducció, reutilització i reciclatge) i aprofitar, d’una forma neta i respectuosa amb l’entorn, la part que no es pot valoritzar en fases anteriors, recuperant l’energia continguda en aquests residus. Una operativa perfectament assentada als països del nord d’Europa i que ha fet possible que aquests es distingeixin per haver aconseguit altes cotes de reciclatge i baixos índexs d’abocament, inferiors al 4%.

Es busca seguir avançant en la direcció de fer front a la ingent producció de residus, dispensant-los el tractament adequat conforme als preceptes de l’economia circular i el seu principal emblema, el criteri multierre: repensar, redissenyar, refabricar, redistribuir, reparar, reduir, reutilitzar, reciclar i recuperar energèticament la fracció no reciclable, tot sobre la base de la responsabilitat.

A Espanya, on la implantació de la valorització energètica és encara deficient, l’ús de l’abocador es dispara fins al 55%, una situació preocupant per al benestar i qualitat de vida de la ciutadania.

Des de SIRUSA es proposa orientar els esforços en l’eficiència de la recollida selectiva, especialmente de la fracció orgànica. Aquest element gràfic pot ser la identitat dels municipis de la Mancomunitat i de SIRUSA.

Raquel Sans: ‘Aquell dia, el 20 de setembre de 2017’

El 20 de setembre de 2017 alguna cosa va canviar en la meva manera d’entendre la política. La veia de prop, de molt a prop, però em sentia només una espectadora privilegiada. Aquell dia, però, quan una trucada em va alertar que la Guàrdia Civil acabava d’entrar a la conselleria d’Economia i Hisenda alguna cosa em va sacsejar la consciència.

Raquel Sans. Candidata d’ERC a les eleccions del 21-D

Els agents buscaven detalls sobre l’organització de l’1 d’octubre, i la posta en escena de tot plegat va resultar intimidatòria i delirant. Companys de feina emmanillats, agents armats a la porta d’una conselleria, companys detinguts mentre portaven la canalla a la feina… No tenien indicis que volguessin matar a ningú, tampoc creien que estiguessin robant els diners de tots, com sí que han fet tants i tants d’altres sense que això hagi tingut conseqüències… Només sospitaven que podrien estar organitzant allò al que s’havien compromès: un referèndum perquè la gent –els del sí, els del no i els del no ho sé- pogués votar. Aquell dia, el 20 de setembre de 2017, vaig sentir frustració i ràbia, de veure com ens estaven vulnerant els drets com a persones i com a representants d’institucions democràtiques. Però també vaig sentir molt d’orgull de veure com el meu poble reaccionava amb fermesa però de manera pacífica.

Aquell dia, 20 de setembre de 2017, casualitats de la vida van fer que acabés pujant a l’escenari per gestionar –a través del micròfon- la multitud que s’havia aplegat a la Rambla Catalunya. Només em van donar una indicació: hem d’aconseguir que sigui una protesta pacífica i que no hi hagi cap acte violent. Des de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, els Jordis, em van repetir una i altra vegada aquesta consigna. Vaig clamar tantes vegades al silenci i a la no violència que em vaig arribar a sentir com una mestra de p4 intentant dirigir una classe una mica esverada.

El que va passar després ja ho sabeu: la detenció aberrant dels Jordi, basada a en l’auto d’una jutgessa que descriu una realitat totalment oposada a la que aquell dia, el 20 de setembre de 2017, jo vaig viure en primera persona. I ara ja fa un mes que el Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart són  a la presó, on també hi tenim a la meitat del Govern. Ara ja no val ser una simple espectadora de tot plegat. Cal fer el pas, implicar-se i comprometre’s. Perquè això ja no va només d’independència. Va de la defensa dels drets i les llibertats de les persones i això no m’ho penso pas mirar. Aquell dia, el 20 de setembre de 2017, alguna cosa va canviar.

 

Arga Sentís: ‘Congelar els impostos i fugir d’estudi’

Pau Pérez, regidor d’Economia i Hisenda, ha anunciat que congelarà els impostos i les taxes municipals per quart any consecutiu. Ho presenta com una mesura de progrés, favorable per al conjunt de la població, amb l’argument que així s’afavorirà l’activitat econòmica i la creació de llocs de treball. Al mateix temps, remarca que totes aquestes mesures es deriven del pla d’ajustament econòmic aprovat el 2012, que implica la supervisió de l’Estat sobre les finances municipals.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Tarragona

De fet, fins i tot dins els límits estretíssims que aquests mesures coercitives ens imposen, resta la circumstància que un pressupost ha de tenir necessàriament una part d’ingressos i una de despeses, i si renunciem a actuar sobre els ingressos, la nostra renúncia condicionarà les despeses, o sigui les inversions i els serveis que serem capaços de fer i de prestar.

Congelar els ingressos no és una pràctica generosa, benevolent o d’esquerres. Caldria mirar, cas per cas, totes i cadascuna de les ordenances fiscals. Aplicant el principi de progressivitat en els impostos, potser ens trobaríem que en cal augmentar alguns i rebaixar-ne uns altres, o que cal cobrar-los proporcionalment a la capacitat econòmica de les persones i al dret que totes tenen de percebre serveis municipals. Parlar de pressupostos no vol dir, només, examinar els diners que es destinen a aquella obra o aquella altra. Cal que siguem capaços de debatre d’on els traurem, aquests diners, de qui i com.

Totes aquestes coses són les que no vol fer l’actual equip de govern. Totes aquestes coses es nega a fer-les des de fa quatre anys. Administra, però no governa. Gestiona el dia a dia amb criteris sobre els que no vol que hi hagi gaire publicitat, i encara menys debat polític, participació.

I no podria ser d’altra manera, atès que aquest equip de govern està format pels socialistes i el PP, amb algun suport extern de tendència conservadora que no li mancarà. No és només un govern en minoria, és un govern sense programa, sense missatge, sense res per oferir. L’únic objectiu que té és mantenir-se. És un executiu autoreferencial, que tot ho justifica utilitzant el nom de la nostra ciutat. La paraula “Tarragona” avala qualsevol improvisació, qualsevol sortida que els permeti seguir navegant.

De ben segur, un cop presentada la congelació dels ingressos com una mesura popular, veurem que en el capítol de despeses hi haurà una part substancial destinada al Jocs Mediterranis. Aquest és l’únic tòtem que encara ens ensenyen, amb un orgull digne de millor causa. El fet que hagin estat ajornats, el fet que depenguin ara de la incertíssima situació política a Catalunya i a l’Estat espanyol, el fet que se’ns llencin a sobre tots aquests terminis fora de termini, no alterarà la disposició municipal a seguir posant-hi diners i compromisos que després es convertiran en deute. No volen parlar dels ingressos, no volen parlar dels comptes públics, però segueixen disposats a fer despeses sumptuàries.

Aquesta no és una manera raonable d’enfrontar-se a la crisi econòmica, ni de plantar cara a les necessitats de la ciutat. A Tarragona cal una actitud valenta, també en el terreny de les finances municipals, que són les de tots els veïns i veïnes.

 

Lucia López: ‘Que no us enganyin més! El mite del 50%’

Estimats amics i compatriotes, independentistes de bona fe, si us plau, que no us enganyin més. Què no us enganyin més determinats líders irresponsables que prometen escenaris irreals, quasi miraculosos i meravellosos, sabent que són impossibles de convertir-se en realitat.

Lucia López. Secretària d’igualtat de la JSC del Camp de Tarragona.

Diguem-ho ja, alt i clar, per desfer equívocs i posar en evidència els enganys d’aquells que menteixen conscientment: la via unilateral cap a la intendència mitjançant la subversió de l’ordenament jurídic democràtic d’un Estat membre de la Unió Europea és una via morta que porta Catalunya al desastre. Només des de la fe, la fe literal, en la virtut immaculada de “la idea” és possible encara que determinants dirigents frívols prometin a la ciutadania que continuar per aquest carreró sense sortida porta cap a un Itaca utòpica. “Ho tenim a tocar!”, van prometen a tort i dret.

A la gent que llegeixi aquestes línies i ja m’estigui maleint tan sols els convido a què repassem conjuntament la realitat objectiva. Se us va prometre que la independència seria “sense costos” i sense conflicte, que tot seria -per dir-ho d’alguna manera- innocu, que seria com una mena de festa major sense conseqüències econòmiques, ni socials. I què s’ha esdevingut en realitat? Just el contrari. Se us va assegurar que “tot està pensat”, que “el món ens mira”, se us van prometre estructures d’Estat, se us va dir que cap empresa marxaria del país. Sí, molt bé, resultat? La DUI proclamada no apareix ni tan sols al diari oficial de la Generalitat, les estructures aquestes han brillat per la seva absència i més de 3.000 empreses catalanes ja han traslladat la seva seu social fora de Catalunya. Un balanç desastrós.

Se us va dir que un cop es proclamés la independència hi hauria “molts països” que reconeixerien el nou Estat perquè “s’havia fet la feina”. I quina ha estat la realitat? Hi ha 27 països membres de la Unió Europea amb els seus corresponents Governs regionals (per exemple, 16 länders federals alemanys) i 193 Estats que formen part de les Nacions Unides. Quants han reconegut la independència de Catalunya d’entre aquests quasi 200 països i centenars de Governs regionals? Ningú. Ningú, literalment. Cap país del món. Cap. Seran tots els Estats del món “còmplices del feixisme”? Deixeu a banda les consignes i penseu per vosaltres mateixos, analitzem la realitat críticament perquè només des de la reflexió i des de la sensatesa trobarem el camí de sortida del laberint.

Tot ha resultat doncs un gran bluf construït a base de mentides però ja se sap que la màquina ha d’estar permanentment tensionada i mobilitzada per evitar que s’aturi i provoqui que aquells que juguen amb la realitat i fan bombolles de sabó quedin en evidència. Per això els actuals líders d’ERC, el PDeCAT, i previsiblement també els de la CUP a partir d’aquest cap de setmana, us demanaran ara que voteu per ells massivament a les eleccions del 21-D sacsejant un nou mite: el mite del 50%. Segons aquest mite, un engany com una casa de pagès similar als enganys que ens han portat fins aquí, si després de les eleccions la suma de vots independentistes arriba al 50% “la Unió Europea intervindrà i arribarà el reconeixement internacional que anhelem”, com ja es diu en entrevistes als mitjans, declaracions públiques i per les xarxes socials.

Mentida. Només cal recordar, literalment, les paraules del president del Parlament Europeu, ratificades per tots els portaveus i presidents de Govern de la UE, per tots: “la independència unilateral de Catalunya és contrària a l’estat de Dret, a la Constitució espanyola i a l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que són part de l’ordenament legal de la Unió Europea. Ningú reconeixerà aquesta declaració d’independència. Més que mai és necessari restablir la legalitat com a base per a propiciar el diàleg a fi i efecte de garantir les llibertats i drets de tots els ciutadans de Catalunya.”

Més clar l’aigua. Ni el 47’8%, ni el 50’1%, ni cap percentatge talismà, ni res. Qualsevol sortida a l’actual conflicte polític i institucional passa pel respecte a la legalitat vigent, condició sine qua non per obtenir qualsevol reconeixement internacional. Qui vulgui la independència, objectiu polític que nosaltres no compartim però que és tan respectable com qualsevol altre, el primer que ha de fer és reformar la Constitució. La resta és fer volar coloms i jugar amb les il·lusions de la gent. Que no us enganyin més!

Els socialistes creiem que ara és l’hora de les solucions. Solucions que no passen ni per quedar-nos com estem ni per llançar-nos per un precipici. Cada cop som més a Catalunya els que estem per una sortida dialogada i negociada al conflicte. Una sortida que passa per assolir un acord que garanteixi un millor autogovern, un millor finançament i un nou protagonisme de Catalunya en una Espanya i una Europa respectuoses i plurals. Una proposta sensata, realista i pragmàtica –que no comporta talls de carretera, ni agitació al carrer, ni pèrdua d’empreses ni llocs de treball- capaç de pilotar un gran acord majoritari a Catalunya que abasti tant al constitucionalisme com al catalanisme moderat, un espai de centralitat representat pel PSC obert a totes les forces que vulguin bastir aquest ampli consens. Sense odis, sense humiliacions, sense desgavell econòmic i sense divisió entre catalans.

I mentre, determinats venedors de fum seguiran prometent arcàdies felices on calgui arribar al 50% per després aplicar un nou pla ocult, secret i sorprenent, que no es pot fer públic però que deixarà tothom estupefacte. I estupefactes i bocabadats ens deixen, certament.

Ángel Juárez: ‘El dit i la lluna’

Des de fa diverses setmanes no puc treure’m del cap el proverbi xinès que afirma que quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit. Tinc la sensació que la societat espanyola s’ha anat transformant progressivament en el ximple que observa embadalit el dit i no presta cap mena d’atenció ni al satèl·lit ni a la llum que ens proporciona. Les persones haurien de ser capaces de discernir què és allò que de veritat importa (la lluna) sense tenir en compte les notícies que obren els informatius (el dit). Per desgràcia està quedant clar que som una societat amb poca capacitat crítica i analítica. El problema ja no és que sigui fàcil ficar-nos un gol, sinó que ho celebrem encara que sigui a la nostra pròpia porteria.

Ángel Juárez

En tots i cadascun dels dies que han conformat els darrers cinc anys, el conflicte entre Catalunya i Espanya ha aparegut en la meva vida d’una manera o d’una altra (a través dels mitjans, en una conversa agafada al vol, en un tweet…) sense excepció. I com tots sabem, aquesta situació ha anat in crescendo durant les darreres setmanes, fins al punt que les enquestes ja reflecteixen que és una de les màximes preocupacions dels espanyols.

No dic que el tema no sigui important (òbviament sí que ho és), ni que no tinguem dret a informar-nos i a expressar la nostra opinió sobre l’assumpte. A mi mateix, com a demòcrata fins a la medul·la que soc, m’entristeix que hi hagi persones a la presó o l’excés de repressió que s’ha viscut en algun moment del procés polític. Però com a militant del sentit comú, em pregunto: no ens haurem obsessionat en excés amb el procés català? Pot ser que ens haguem convertit sense adonar-nos en els necis que no deixen de mirar el dit? Així ho crec. Durant les darreres setmanes s’han produït diversos successos d’extrema gravetat, però amb prou feines els hem donat importància ja que la nostra atenció estava en un altre costat. I és que les banderes, com ha succeït al llarg de la història, serveixen per cobrir moltes coses…

Potser alguns no ho sabeu, però la sequera s’ha convertit en un problema que hauria de preocupar-nos i posar-nos en alerta. Els pantans espanyols es troben en el seu conjunt per sota del 40%, una situació que no es registrava des del 2006. A més, ja són tres anys consecutius en què plou per sota de la mitjana, motiu pel qual la manca d’aigua s’està convertint en el pa nostre de cada dia. Existeixen tres conques, Júcar, Segura i Duero, la situació oficial de les quals segons el govern és de “sequera perllongada”. Hi ha alguns pobles gallecs que s’estan abastint mitjançant camions cisterna. I encara podria enumerar més exemples que són per posar-se a tremolar. El pitjor de tot és que aquesta crisi hidrogràfica no serà passatgera. De veritat que no hauríem de centrar els nostres esforços en aquest contratemps?

Una altra qüestió que no és gens banal, tot i que així ho sembli per als mitjans, és que ja han transcorregut tres setmanes des de l’onada d’incendis que van cremar 50.000 hectàrees a Galicia, provocant a més tres víctimes mortals. Les imatges van donar la volta al món, i a les persones que com jo estimem la naturalesa ens van provocar un riu de llàgrimes. No obstant això, el tema va perdre pistonada mediàtica a la mateixa velocitat que el maleït foc cremava la vegetació. A dia d’avui gairebé ningú de fora de Galícia està pendent de la tragèdia, tot i que els interrogants continuen sent enormes. Les detencions han estat mínimes, i existeixen molts dubtes sobre la gestió que va portar a terme l’executiu en aquest cas de terrorisme ambiental. Molta gent ho va perdre tot, i tots els espanyols vam perdre una part del nostre país. En aquest context, no seria prioritari centrar-nos en dictaminar sentència i castigar els culpables?

Qui no està massa atent a les novetats de Puigdemont, Rajoy i companyia és el canvi climàtic. Ell segueix endavant amb la seva feina, impertèrrit davant el que succeeix al seu voltant. De fet, els últims mesuraments que s’han realitzat via satèl·lit demostren que el gel de l’Àrtic s’està fonent un 25% més ràpid del previst. Segons les prediccions més recents, el desgel podria ser una realitat entre el 2040 i el 2050, i això és una cosa que canviarà la vida per sempre sobre la faç de la terra. Fins i tot podria provocar la desaparició de l’espècie humana. Però… això no és tan important com el procés, oi?

Arribats fins aquí, i com que el món que m’envolta està ensenyant les urpes i amb ganes de guerra, deixeu-me fer un aclariment: a mi em sembla perfecte que els ciutadans estiguin involucrats al màxim amb el cas català i totes les seves ramificacions. És més, tots som partícips del procés encara que no ho desitgem. Es tracta d’un assumpte de vital importància per a tots els catalans i espanyols, i marcarà el nostre futur com a país (o països), així que és lògic que ens tregui la son. El que defenso és que es pot i s’ha d’estar preocupat pel tema català, però existeixen moltes altres qüestions que haurien d’intranquil·litzar-nos al mateix nivell. I, per tant, també hauríem d’implicar-nos i posar de la nostra part per aconseguir una solució satisfactòria.

Allò que demano és compromís social contra la sequera, els incendis i el canvi climàtic, que afecten el nostre dia a dia tant com el nostre status quo polític. Al cap i a la fi, si no aturem el canvi climàtic, aviat no existiran fronteres ni països que defensar. No estic sent apocalíptic, sinó conseqüent amb allò que indiquen els científics. Crec que com a societat hem de reordenar les nostres prioritats. Lluitem pels nostres països i les nostres idees, però fem-ho també pel nostre planeta abans que sigui massa tard.

Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

Josep Maria Buqueras: ‘El Tsunami del procés: 15-22/10’

El monotema del procés ha agafat una velocitat de fórmula 1. Cada dia, cada hora tenim la pantalla canviada. Ara i aquí vull descriure un reflex de la premsa escrita durant la setmana del 15 al 22 de novembre. Només em quedo amb els titulars i frases de la setmana referenciada, que m’han cridat l’atenció. El meu article és un mosaic, és la suma de paraules d’editorialistes, articulistes d’opinió, cròniques periodístiques, notícies. Estan escrits indiferentment amb català o castellà i d’una manera expressa no especifico l’autoria d’aquestes.

Josep Maria Buqueras

DIA 15, diumenge.

La inseguretat jurídica ha portat a que 500 empreses hagin canviat de seu en tres dies; Barcelona, amb el procés, sota la tempesta perfecta; El nacionalisme no és el problema, és el populisme; Cataluña bajo una autocracia; No hay pasión 155 en el Gobierno, però Rajoy recibe mucha presión de su derecha; Un “assumpte intern” molt europeu; Al president li preocupa que l’aplicació 155 o que el líder de l’ANC vagi a la presó provoqui protestes violentes.

Dia 16, dilluns.

“Los tanques en la Diagonal se han sustituído por una reforma de la Ley de Sociedades que posibilita el cambio de domicilio socials/Si yo no fuera jurista ya no sabria lo que existe y lo que es y lo que no lo es”; Me aterra que el odio llegue a la cultura; Tenen que sortir tots: no és bo que el PP o els independentistes quedin fora; Albiol diu que s’educa als nens per odiar Espanya i Ponsatí li retreu les “mentires sense escrúpols”; Pedro Sánchez pregunta si estem davant una nova transició.

DIA 17, dimarts.

Sánchez i Cuixart ingressen a la presó acusats de sedició; Cercle sense sortida: La Generalitat ha caigut en el seu propi embolic; En democràcia no haurien d’existir enemics a batre, sino adversaris als que se’ls reconeix legitimitat; És important la percepció que cada banda tingui de la seva feblesa, perquè ningú no guanya per golejada; L’abat de Montserrat defensa una sortida on ningú acabi humiliat.

DIA 18, dimecres.

Rajoy i Puigdemont estan a temps per evitar un daltabaix; El Govern emplaza a Rajoy a elegir entre “dialogo y represión”; De veritat algú creu que poden resoldre el conflicte català a cop de patacada, presó i 155?; Siendo antagónicos, el irredentismo español y catalán coinciden en un punto: “Cuanto peor, mejor”; L’activitat turística a Catalunya es edueix un 15% des de l’1–O; Economia alerta de l’empobriment de Catalunya amb la independència; Colau i els empresaris s’uneixen contra la caiguda de la l’economia; Crònica d’un èxode anunciat: l’equidistància és sempre fugir cap a la dreta; Catalunya ha de cortar la sangría empresarial y, después, revertir sus efectos en la medida de lo possible.

DIA 19, dijous.

PP i PSOE aperceben que solament unes eleccions autonòmiques evitaran el 155; Presos polítics, clar/ L’escàndol es que Sánchez i Cuixart ho són d’una democràcia de la Unió Europea; La inestabilitat amenaça amb restar al PIB del 2018 fins a 13.400 milions; Les 260.000 empreses que ni s’han mogut ni pensen fer-lo són una gran majoria silenciosa; Els conflictes irlandès i basc es van resoldre amb diàleg: Mediadors “in nomine patris”.

DIA 20, divendres.

El Gobierno segueix davant el 155 amb el suport de PSOE i Cs; Iglesias insta a derrotar amb vots i no per la força al independentisme; Urkullu rebutja que s’intervingui la Generalitat; La crisi d’Estat castiga a l’IBEX front a les grans borses europees: l’espanyola cau gairebé un 2% des del referèndum per la incertesa; La crisi d’Estat castiga al IBEX front a les grans borses europees: l’espanyola cau gairebé un 2% des del referèndum per la incertesa; La crisis catalana es un ejemplo de la tensión que afecta a muchos Estados-nación occidentales.

DIA 21, dissabte.

Colau exige al PSC que es desmarqui de l’article 155; Quant més s’intervinguin les institucions, més protagonisme tindrà la societat civil i més diverses seran les formes de resistència; Basta ja! Hem d’anar al diàleg pensant en un futur en el qual Catalunya no avanci cap a la pobresa i la irrellevància; La Fiscalia acusarà a Puigdemont de rebel•lió i declara la independència; El Rei: “Catalunya es y serà una parte esencial de España”, davant un “inacceptable intento de secesión”; La banca assegura que el boicot de l’ANC i Òmniu m ha tingut poca incidència; Frenada a la inversió internacional a Catalunya;

DIA 22, diumenge.

Rajoy anuncia el cesse del Govern i Puigdemont convoca al Parlament; “No sé la solución, però en Cataluña lo que ha fallado es la política”; Para arreglar todo esto hay que leer a Maquiavelo: Sus consejos sirven de inspiración para hacer frente a las actuales amenazas a nuestra democràcia/El maquiavelismo también està detrás de líderes como Merkel, Trump y Macron; El PSOE apoya la medida “en defensa de la Constitución”; El 155 és Història i és un esvoranc; El futur d’Espanya i de la UE està en joc, lluny de tota retòrica; Podemos diu que el “procés” és una oportunitat per a desacreditar el Règim del 1978; El Gobierno prepara el cese del cap dels Mossos; ¿Aguantarà l’estrebada el PSOE? Sánchez ha optat per una política d’Estado; “Intervinguda, no suspesa, l’autonomia”; Barcelona és aquests dies una ciutat deprimida, políticament desnonada i amb brots d’odi; El Gobierno restaura el orden constitucional en Cataluña; El procés secessionista ha causat un terratrèmol de proporcions que ni els seus dirigents van preveure; El TC assumeix l’aplicació del 155 provocarà una pluja de recursos; Podemos acusa a Rajoy de suspendre “la democràcia i els pactes de 1978”; El més sever 155: El Gobierno cessarà a tot el Consell Executiu i vol deixar al Parlament sota mínims; El president denuncia que és el “peor golpe al autogobierno desde Franco; Unes 450.000 persones reclamen la llibertat dels “Jordis”; “Què volen aquesta gent”; El 155 és un atemptat d’incalculables conseqüències per dècades; El coneixement de llengua castellana dels alumnes catalans és superior al de moltes comunitats monolingües espanyoles. Tot plegat fruit de la deixadesa i ceguera del Gobierno del PP durant els darrers sis anys davant el que deien “soufflé” independentista i que té la seva solidesa, passi el que passi el 21 D.

Jordi Fortuny: ‘República o més monarquia’

El proper 21 de desembre es ventilen moltes causes a les urnes, moltes causes que les podem resumir en la disjuntiva de República o més monarquia.

Jordi Fortuny i Guinart
és Conseller d’ERC-MES-MDC de l’Ajuntament de Tarragona

Legítim és el “Viva el Rey” cridat per la catedràtica de dret constitucional Teresa Freixes a la manifestació del passat diumenge 29 d’octubre a Barcelona organitzada per SCC, amb la participació de Cs, PSC, PP i altres que s’hi van apuntar com Falange.

Legítim és demanar, voler i cridar que res no canviï o fins i tot involucioni. Ja era hora que la ‘majoria silenciosa’ s’expressés i es pogués comptar encara que sigui a ull d’helicòpter. El que no és de rebut és el capteniment d’un partit que tenia una matriu democràtica i republicana en situar-se al costat de l’involucionisme més retrògrad. Incomprensible, quan en altre temps van ser forjadors de les nostres estructures.

El PSC ha eliminant qualsevol bri d’esperança per Catalunya, abraçant el lerrouxisme més escandalós. El discurs del Sr. Josep Borrell (PSC) del dia 29 d’octubre deia: “Si hubiera independencia, muchos de ustedes irían al paro. Pero si eso no va a ocurrir es gracias al 155”. Ens va tractar a tots d’ignorants i acrítics. Sols li quedava dir com deia Alejandro Lerroux  “Yo no me he hecho conservador, hablo como gubernamental.“ Va quedar palès que el PSC defensa la monarquia, la monarquia de l’atur estructural al 15%, de l’emigració dels nostres joves, de la corrupció estructurada, de la devaluació dels salaris i la precarietat laboral. Defensa i dóna beneplàcit al PP i les seves  mentides sobre l’escola, les mentides del ministre d’exteriors dient que a Catalunya no s’ensenya castellà, dit en un mitjà de comunicació francès.

Les afirmacions del PP i Cs dient que a Catalunya s’adoctrina, la conversa entre De Alfonso i Fernàndez Diaz: “Les hemos destrozado la sanidad”, haurien de ser prou revulsiu per no donar el suport al PP, però no és així, donen suport al 155, donen suport a encausar al govern, al president i vicepresident i a la mesa del parlament. “Que la justícia haga pronto su trabajo” va dir el Sr. Borrell, alliberat aquesta mateixa setmana de la investigació per la imputació del consell d’administració d’Abengoa.

Defensem amb les urnes altre cop la República. Defensem la República perquè la monarquia que coneixem, serà més monarquia. Sortim amb força a defensar que no volem a ningú encausat, que no volem ningú a la presó, perquè no hem comés cap delicte. Pensar, enraonar no és cap delicte. Sortim a defensar les institucions dels catalans amb les nostres eines: la pau i les urnes.

Comunicat: ‘Acceptada la denúncia de Pirates de Catalunya per la censura de webs del referèndum davant la Comissió Europea’

Reproduïm íntegrament el comunicat de la formació Pirates de Catalunya.

Arran dels intents del govern espanyol de tancar diverses rèpliques  del lloc web del Govern de la Generalitat sobre el Referèndum de l’1  d’octubre vinent, i de les denúncies a militants de Pirates de Catalunya  per haver col·laborat en la rèplica de les pàgines del referèndum,  Pirates de Catalunya va decidir posar en mans de la justícia europea  aquests fets, ja que es tractaven d’atacs flagrants contra la llibertat  d’expressió – un dels drets fonamentals de la UE – i la defensa de la  neutralitat de la xarxa.

La denúncia als tribunals europeus està  encapçalada per en Josep Jover, advocat, encarregat de dur a terme la  defensa legal dels alcaldes relacionada amb el referèndum, i va ser  acceptada per la Comissió Europea el passat dia 31 d’octubre.

Ha  estat possible perquè es va fonamentar que és una competència de la Unió  el fet de protegir i garantir els drets de la ciutadania, així que no  s’ha dirigit contra l’Estat espanyol, sinó contra aquesta. És a dir, és  un cas de Pirates de Catalunya contra la Unió Europea.

El fet  d’haver-se acceptat el recurs presentat, obrint noves diligències,  implica que hi haurà un nou posicionament oficial de la UE, a favor o en  contra, així com l’apertura de la vida del Tribunal de Justícia de la  Unió Europea.

Des de la formació pirata s’esperava una resposta  negativa d’entrada, perquè la Comissió ha acceptat un cas d’omissió de  la seva responsabilitat, però s’ha obert una escletxa legal per on  combatre legalment en l’àmbit europeu el comportament antidemocràtic i  autoritari del Govern espanyol, expressat en ordres judicials  desproporcionades i actuacions policials contra la neutralitat de la  xarxa i les llibertats d’informació i d’expressió.

Trobareu el document al següent enllaç: http://pirata.cat/wp-content/uploads/2017/11/CHAP201702960-C-ES-AR.pdf

Pirates de Catalunya http://pirata.cat”

Comunicat dels promotors de la Budellera: ‘Tarragona necessita estoc de sòl pel seu creixement’

A la imatge superior, la primera fase de desenvolupament del pla parcial. Sota, la segona fase prevista.

Reproduïm íntegrament el comunicat que sota el títol ‘Tarragona necessita estoc de sòl pel seu creixement’ ha enviat la Junta de Compensació provisional del PPU-24 La Budellera.

“La necessitat d’habitatge nou a la ciutat és apressant. Si tenim en compte que la creació de sòl té un cost temporal de no menys de vuit anys, aquesta realitat acabarà provocant una regressió de Tarragona en molts aspectes, com de fet ja està passant amb la pèrdua de població, activitats econòmiques i inversions. Cal tenir en compte, a més, que sense sòl nou no és possible la creació d’habitatge social, en compliment del POUM.

Les projeccions de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) preveuen una necessitat de 6.673 noves llars pel Tarragonès durant el període de 2016 a 2026, que ponderades pel pes demogràfic de Tarragona sobre la comarca (52,5 per cent) significa que caldrà garantir un ritme promig de producció de 350 llars anuals.

En els darrers anys el ritme d’habitatges iniciats a Tarragona ciutat ha estat de menys de 200 unitats per any. Aquest desequilibri entre demanda i oferta ha provocat l’increment del preu en venda i en lloguer. Tant és així que el valor mig de l’habitatge ha augmentat un 13,4 per cent en el darrer any, situant-se per damunt només de Barcelona (20,6 per cent) i Madrid (15,5 per cent). Mentre que la mitjana estatal se situa en un quatre per cent, segons les darreres dades recollides per Tinsa, l’empresa experta en taxacions immobiliàries i de major referència en el mercat immobiliari.

Tarragona ha estat en el darrer any la capital de província amb menys llicències de construcció de tot l’Estat, segons la ponderació realitzada per Tinsa en visats d’obra per cada 1.000 vivendes. En canvi, ocupa la desena posició en el nombre de compravendes en el darrer any, tenint en compte la mateixa font i ponderació.

Aquesta diferència entre l’activitat promotora i les compravendes relatives mostra la creixent pèrdua de població del municipi de Tarragona, que observada en un entorn territorial més ampli, segons l’Idescat, explica els creixements demogràfics en els darrers cinc anys a municipis com Altafulla (5,4 per cent), El Morell (3,1 per cent), Els Pallaresos (7,5 per cent), Perafort (4,3 per cent) o La Pobla de Mafumet (30,4 per cent), com a resultat de disposar aquests municipis d’una oferta d’habitatge i sòl més assequible que atrau als residents de Tarragona, que ja no troben prou oferta a la seva ciutat.

A dia d’avui, l’únic sòl urbanitzat amb tots el serveis per edificar són els solars pendents al voltant de Joan XXIII (PPU-2), on encara es poden construir, aproximadament, 1.000 habitatges.

A curt termini la previsió més plausible per generar sòl se situa al PPU-10 (Ikea) i al PPU-1 a l’Avinguda d’Andorra amb, aproximadament, una estimació conjunta de 1.200 habitatges.

Aquesta necessitat d’habitatge queda palesa també amb les modificacions del POUM efectuades per l’Ajuntament de Tarragona per avançar les possibles execucions al (PMU-34) i al (PPU-60), que preveuen 600 habitatges, conjuntament.

Totes aquestes previsions sobre les necessitats d’habitatge a la ciutat de Tarragona fan necessari activar la creació de sòl per nou habitatge, com el futur desenvolupament de la Budellera en dues fases, un dels únics possibles dels establerts al POUM. A partir de les previsions oficials de 350 llars anuals a Tarragona serà totalment necessari haver activat el PPU-24, si no es vol arribar al col·lapse del mercat d’habitatge en un termini de vuit anys, moment en el qual, cap al 2024, estaran enllestits totalment els solars de la primera fase de la Budellera per, acte seguit, poder-hi edificar i lliurar, no abans del 2026, els nous habitatges que la ciutat de Tarragona necessitarà”.