Antonio López: ‘La política’

No he entès la mai la política com un joc de les cadires (tu caps, tu no caps, tu entres, tu no…). La política, stricto sensu, consisteix en guiar metodològicament una acció per transformar la realitat. Tolstoi deia que no hem d’obsessionar-nos en els grans discursos teòrics globals sinó en esforçar-nos per corregir les injustícies que se’ns presenten quotidianament. Des de la proximitat, des de la humanitat i des de l’empatia.

Antonio López  és conseller delegat de benestar socials del Consell Comarcal del Tarragonès i portaveu del PSC a l’Ajuntament del Catllar

Darrerament s’ha especulat molt sobre noms, càrrecs i organigrames en el Consell Comarcal del Tarragonès per aquests propers dos anys de mandat. Això no és l’essencial. El nom no fa la cosa, la política que s’aplica sí. Com a responsable de l’àrea social el que m’enorgulleix del Consell Comarcal és la gran feina que es fa, per exemple, a nivell de beques de menjador, d’ajuda a les dones maltractades víctimes de la violència masclista, d’assistència a les persones grans al seu domicili, etc. Gràcies a l’esforç dels tècnics i de tots els treballadors implicats i compromesos amb el servei social que oferim des del Consell.

Un pot prescindir d’un nom però no pot restar una beca menjador a un nen que no tingui l’alimentació bàsica garantida. Hem de seguir fent-ho i desenvolupant-ho guiats pels valors de justícia social i equitat sense els quals les dades econòmiques d’un pressupost no serveixen per a res. Això és el que hem fet aquests darrers dos anys i el que seguirem fent els propers dos anys des del Consell Comarcal pensant tant en els grans nuclis urbans com en els petits pobles del Tarragonès.

Aquest compromís polític és vàlid pel Consell Comarcal i també ho és per l’Ajuntament del Catllar. Com molts dels lectors recordaran ara fa un any els perdedors de les eleccions van sumar les seves ambicions per descavalcar del govern municipal a aquells que havíem guanyat la confiança majoritària dels veïns a les eleccions municipals. Sempre he pensat que els pactes que tenen com a únic objectiu frustrar allò que les urnes han decidit no porten enlloc. Per desgràcia, no ens hem equivocat. En tan sols un any els membres de l’actual majoria de Govern (perquè són una majoria de Govern més que no pas un equip de Govern) han procedit a impulsar tres remodelacions de l’organigrama municipal, tinents d’alcalde, junta de Govern, etc. Canvis, inoperància i inestabilitat… en menys d’un any!

Sou molts els que us adreceu a nosaltres aquests mesos, a peu de carrer, per demanar-nos que continuem davant l’evident manca de lideratge i d’acció política coherent per part d’aquells que van creure que havien de posar els seus interessos partidistes per davant dels interessos generals del poble. El vostre suport és la millor injecció de motivació moral que podem tenir. Treballarem per no decebre la vostra confiança i per garantir, ara sí, el canvi que el Catllar necessitat amb urgència a les eleccions municipals de 2019.

Vull, per tant, expressar la meva sincera gratitud a tots els veïns i veïnes del meu poble, m’hagin votat o no, pel seu escalf i a tots aquells companys i companyes que han confiat en la meva persona per coordinar accions polítiques transformadores des de diferents àmbits de responsabilitat institucional.

Aquesta és la motivació que ens empeny (perquè els socialistes parlem sempre de projectes col·lectius). Com és aquest Catllar que desitgem? Com podem reforçar aquesta comarca per la que treballem des del Consell? Ho resumiré fent meves les paraules de Bruno Kreisky, canceller socialista austríac, que sempre responia això quan se li preguntava que oferia als seus electors: “la seguretat i el benestar, la llibertat i el progrés a totes les llars, a tots els homes i dones. Em refereixo als milers de pisos i apartaments on els treballadors i els que es guanyen el pa amb el seu empeny diari s’esforcen, enmig dels accidents i de les dificultats de la vida, en protegir de la privació material als seus fills i en educar-los en base a uns conceptes ètics que després els permetran assumir responsabilitats amb coherència.”

Això és el que entenc per política, l’autèntica, la de veritat. No els noms, ni els càrrecs, ni les retribucions, ni les batalletes de campanar. Aquesta és la convicció que ens porta a liderar el canvi necessari al Catllar i a donar continuïtat a la bona feina que s’està fent des del Consell Comarcal sumant esforços entre molts per garantir prestacions, serveis i eficiència.

Antonio López  és conseller delegat de benestar socials del Consell Comarcal del Tarragonès i portaveu del PSC a l’Ajuntament del Catllar

 

Mònica Alabart: ‘El declivi del carrer Unió, el declivi del centre’

Any rere any anem veient com algunes de les principals artèries de la ciutat, aquelles que ens donaven personalitat pròpia, es van quedant sense vida. El carrer Unió és una mostra paradigmàtica d’aquest fet. El carrer que era un dels principals eixos comercials de la nostra ciutat progressivament es va buidant. Actualment ja hi podem trobar prop d’una vintena de locals buits i aquesta realitat, desafortunadament, va en augment.

Mònica Alabart és consellera ERC-MES-MDC Ajuntament de Tarragona

Ens agradi o no, aquesta situació és responsabilitat de tots. Les noves tendències de compra, que passen per les botigues on-line i els grans centres comercials -dins i fora de la ciutat- fan que els consumidors haguem perdut el costum de passejar pels carrers tot comprant allò que necessitem. Altres realitats com els preus dels lloguers dels locals i l’estat del carrer en general, acaben d’empitjorar el problema.

La comparació entre els diferents tipus de comerç es fa difícil, tot i que els trets diferencials són més que evidents. Sovint veiem com s’inauguren alguns comerços que venen els seus productes a preus irrisoris. Potser caldria que, individualment, féssim l’anàlisi de com és possible que una empresa vengui els seus productes a aquest preu: redueixen el seu marge de benefici? Qui i on es fabrica el que venen? Quant cobren els seus treballadors? Aquestes i altres preguntes ens poden ajudar a prendre una decisió sobre on i com comprem.

Cal defensar el petit comerç, no per caprici sinó perquè assegura uns llocs de treball dignes tant pels qui produeixen els productes com pels qui ens els venen, amb uns horaris raonables (a qui li agrada anar a treballar els diumenges??) i uns sous adequats. De fet, el petit comerç genera quatre vegades més llocs de treball, això vol dir que els productes que en un gran centre comercial ven un sol venedor, en el petit comerç repercuteixen en quatre llocs de treball. En cap cas ens agradaria que a la nostra ciutat acabés passant allò que passa en altres països, on una part dels treballadors viuen dins els límits de la pobresa i necessiten el suport dels serveis socials. Però a més de generar feina amb unes condicions adequades, el comerç dóna vida i seguretat al carrer, garantint els camins segurs per a què grans i petits es puguin moure tranquil·lament per la ciutat. Per on preferiríeu sortir a passejar, per un carrer amb botiguetes o per un carrer desèrtic? La resposta és evident, oi?

Cal que siguem conscients que una bona part de la responsabilitat del tancament del comerç del centre és nostra, és dels tarragonins. Però cal també que l’Ajuntament entomi aquest tema com a propi i comenci a dissenyar polítiques que reactivin la vida comercial de la nostra ciutat, passant pels carrers principals però també pels petits carrers de totes les zones de la ciutat on cada mes podem trobar una nova persiana abaixada. Només posant-hi ganes entre tots, consumidors i administració, aconseguirem que els eixos comercials de la nostra ciutat tornin a brillar i que els nostres carrers tornin a ser acollidors i segurs.

Mònica Alabart és consellera ERC-MES-MDC Ajuntament de Tarragona

Ángel Juárez: ‘Matemàtiques, anglès i educació ambiental’

Angel Juárez és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

Sempre faig servir la mateixa anècdota per explicar com ha evolucionat la consciència ecològica en la nostra societat. El proper 13 de juliol la narraré un altre cop, ja que celebrarem la vint-i-sisena edició del ‘Dia de neteja de la platja’ (sí, vint-i-sisena, hi ha fotos en què no tinc cabells blancs que així ho demostren). La història és la següent: en una jornada de voluntariat ambiental celebrada als anys noranta, mentre els bussos recollien residus de l’aigua van trobar… una rentadora! Sembla difícil de creure, però hi havia persones per a les quals el millor cementiri possible per a un electrodomèstic era el fons del mar. Quan en el ‘Dia de neteja de la platja’ els participants comenten que troben pocs residus, jo els recordo aquella troballa submarina i se’ls posen els ulls com a plats.

Això demostra que tot i que no corren bons temps per als ecologistes hem creat una societat compromesa amb el medi natural, fins al punt que l’anècdota de la rentadora sembla irreal, gairebé una broma. Hem evolucionat, malgrat que encara no hem arribat ni a la meitat del camí. ¿És possible construir una societat els membres de la qual respectin i tinguin cura del medi ambient sense excepció? Vull pensar que sí, perquè per això porto tota la meva vida lluitant. I si alguna cosa tinc clara a dia d’avui, en aquests temps foscos de Trump i de desastres ambientals, és que no aconseguirem una societat plenament compromesa amb la salvació del nostre planeta si no apostem de veritat per l’educació ambiental.

No vull anar de guru, que d’aquests el món està ple, però alguna noció tinc d’aquest tema. L’entitat que presideixo des de fa més de 25 anys va ser la primera de la província de Tarragona i una de les pioneres de l’estat que va basar la seva acció en l’educació ambiental. Sempre ho vaig tenir clar: Mediterrània havia de denunciar tots els atemptats contra la naturalesa i ser guerrillera, però l’objectiu principal de la fundació era el foment de l’educació ambiental. Si alguna cosa hem intentat durant més de dues dècades, i crec que no ens ha anat gens malament, ha estat fer entendre a tots aquests nens i nenes que protegir els boscos, les platges, els arbres i els animals no era una opció per a ells sinó una obligació moral com a éssers humans. I l’única eina útil per aconseguir-ho ha estat l’educació ambiental.

Cada vegada hi ha més entitats que es pugen al carro de l’educació ambiental i imparteixen tallers i xerrades, organitzen excursions per paratges naturals, etc. És lògic i cal celebrar-ho, com el fet que actualment tots els partits incorporin propostes ecologistes quan fa quinze anys era un assumpte que no interessava pas i no apareixia en els programes electorals. Un cop tenim el context, arriba l’hora de fer la gran pregunta: ¿que el tercer sector aposti de manera ferma per l’educació ambiental és suficient? Els molts anys de treball a la meva esquena i la meva intuïció, que segueix tan diligent com sempre, em fan pensar que no. La nostra funció és necessària, però incompleta. Necessitem ajuda.

Llenço aquí una proposta amb l’esperança que arribi a l’opinió pública i es debati en els fòrums indicats. Disparo: crec que és necessària la creació d’una assignatura d’educació ambiental que sigui obligatòria per a tots els alumnes que estudien al nostre país. Una matèria que estigui al mateix nivell que les matemàtiques, l’anglès o la història. I és que… ¿per què volem que els nostres nens i nenes sàpiguen conjugar el to be i fer arrels quadrades quan el nostre món està molt malalt i si no ho canviem radicalment està condemnat a morir? ¿De debò cal que els nostres fills i filles sàpiguen història quan el canvi climàtic amenaça seriosament el seu futur? La meva tesi, basada en estudis que tenen el suport de la immensa majoria de la comunitat científica, és molt simple: o els més joves aprenen a tenir cura del nostre planeta, o molt aviat no tindrem planeta que cuidar. És tan necessari impartir una assignatura d’educació ambiental que em sembla una insensatesa que aquesta qüestió no s’hagi posat encara sobre la taula.

Hi ha una frase de Cocteau que m’encanta i encaixa a la perfecció amb allò que aquí defenso: “Formar-se no és gens fàcil, però reformar-se ho és encara menys”. No perdem més temps i instruïm els més petits perquè siguin la generació més conscienciada amb el medi ambient que hagi existit mai. Que siguin tan ecologistes que quan els expliqui que una vegada vàrem trobar una rentadora al fons del mar es pensin que m’he tornat boig o que potser vinc d’un altre planeta.

José María Sánchez: ‘Futbol als Pallaresos, satisfacció amb la feina feta?’

Un dels equips de la UE Pallaresos. Foto: Cedida

Un dels equips de la UE Pallaresos. Foto: Cedida

Sovint m’he preguntat com és possible que molts pobles petits tinguin instal·lacions esportives molt costoses de construir i de mantenir com piscines, pavellons o camps de futbol de gespa artificial que, per desgràcia, no sempre s’amortitzen amb el seu ús.

Aquest no és el cas del camp de futbol dels Pallaresos, un equipament que els últims anys ha estat un exemple d’equipament PÚBLIC superaprofitat, un camp de futbol ple a totes hores, de vegades amb dos o tres equips entrenant alhora, altres equips de nens i nenes esperant per entrenar, vestidors sorollosos, tertúlia al bar, aparcament ple de cotxes, pares fent hores extres de taxista, gespa artificial patint de valent de tant trepig, sensacions d’esport, sensacions de vida.

Un poble petit però amb dos grans clubs de futbol, el de tota la vida, Futbol Base Pallaresos i un nouvingut, la Unió Esportiva Pallaresos. Dos clubs amb filosofies diferents que no s’han volgut fusionar en un, malgrat la insistència de l’Ajuntament, però que han conviscut. Però, per la temporada vinent, l’ajuntament ha tret un concurs públic per privatitzar les instal·lacions cosa que obliga a un dels dos clubs, el nouvingut UEP, a marxar del poble i amb ell, 200 nenes i nens.

Ha estat una història de desavinences molt llarga que no puc resumir en unes línies; no vull entrar a valorar si fills de representants municipals juguen a Base Pallaresos, si aquest club ha anat a menys mentre que l’altre no ha deixat de créixer, si la UEP té més o menys nens del poble o de fora, si s’han posat o no traves des de l’ajuntament a la feina de UEP, si hi ha picabaralles polítiques… no vull entrar perquè… ja no val la pena.

Però una cosa si vull deixar molt clara: quina llàstima pel poble, quina llàstima per Pallaresos; pocs pobles d’aquestes dimensions poden dir que tenen dos clubs i tants equips, pocs pobles tenen tant amortitzades les seves instal·lacions i cap poble de les nostres comarques pot dir que és (perdó, ERA) líder en futbol femení. La UEP ja no és Pallaresos, però continuarà fent bona feina en un altre lloc i, que no ho dubti ningú, qui perd és el poble…

José María Sánchez Miguel (Pare d’un dels jugadors que la temporada que ve no podrà jugar als Pallaresos, com 200 més)

Mario García: ‘Salou y el caso Villa Enriqueta: Qué tienen que ocultar?’

Mario García es portaveu del PP a l'Ajuntament de Salou.

Mario García es portaveu del PP a l’Ajuntament de Salou.

En los últimos días hemos oído hablar mucho del caso “Villa Enriqueta”, después de que el TSJ de Catalunya dictara una sentencia que declara nulas las licencias de obras, de primera ocupación y de actividad del citado chalet, y como consecuencia de la cual el Ayuntamiento de Salou se está enfrentando a una reclamación por parte de la propiedad de casi 7 millones de € como indemnización de responsabilidad patrimonial.

Por este motivo pedimos la celebración de un pleno extraordinario con un único punto del orden del día consistente en la aprobación de una moción a efectos de que se creara una comisión de investigación para depurar las responsabilidades políticas existentes por los hechos que han provocado esta situación.

Lamentablemente la moción no prosperó, ya que el Gobierno municipal de CiU y el PSC se opusieron a la creación de la misma.

No es la primera ocasión en la que nuestro Ayuntamiento es condenado a pagar indemnizaciones millonarias como consecuencia de decisiones políticas, al igual que tampoco es la primera ocasión que el equipo de Gobierno se opone a que se depuren responsabilidades políticas. Tenemos el reciente caso de la Aduana, por el los tribunales nos han condenado a pagar 4,3 millones de euros, y de momento los únicos que están asumiendo las consecuencias son los salouenses, que ven cómo se dilapidan cantidades millonarias de dinero público que deberían utilizarse para mejorar nuestros servicios, para tener un Salou mejor.

Los políticos nos debemos a nuestros vecinos, y si en un momento dado tomamos decisiones que pueden ser perjudiciales para el interés general estamos obligados a pasar cuentas, dar las explicaciones oportunas y asumir las responsabilidades que correspondan. El voto en contra de la creación de la comisión de investigación por parte de CIU y el PSC dista mucho de lo que nos reclama la sociedad civil a los políticos: transparencia y responsabilidad.

La gestión política en toda esta cuestión queda en entredicho, por una falta evidente de transparencia. ¿Por qué no se ha querido crear esta comisión de investigación ?, ¿qué tienen que ocultar al respecto ?.

Desídia absoluta de Junts pel Sí amb el dret a la informació

Avui es compleixen 24 anys del Congrés Constituent del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), els dies 18 i 20 de juny de 1993, com a una organització «Democràtica, Professional, Independent, Pluralista i Unitària». El 2009 hi vam afegir el ‘cognom’ de Sindicat de Professionals de la Comunicació. 24 anys en els quals hem treballat molt per a la dignificació de les condicions de treball laborals i professionals dels informadors. 24 anys en els quals un dels nostres objectius principals ha estat que –tal com ho està en la majoria de països del nostre entorn– es regulés el sector de la comunicació per garantir el Dret a la Informació de la ciutadania.

Però fins ara no ho hem aconseguit. Cert que cada cop estem més a prop, gràcies a la insistència professional i ciutadana i gràcies també a la cada cop millor receptivitat dels grups parlamentaris a la necessitat d’afrontar aquesta qüestió. Però encara som massa lluny. Amb l’Estatut de Catalunya del 2006 crèiem que seria, si no imminent, sí un procés més àgil la promulgació d’una Llei de Garantia del Dret a la Informació. I ho crèiem perquè a l’Estatut –gràcies a la insistència de l’SPC en el procés participatiu en la seva elaboració– hi consta un article, el 52, que estableix les obligacions de la Generalitat per, justament, garantir el dret de la ciutadania a rebre una informació de qualitat.

Des que l’Estatut va entrar en vigència, ens hem reunit –en totes les legislatures– amb els grups parlamentaris i amb els responsables de l’àrea en els diferents Governs instant-los a desenvolupar legislativament aquest article 52. També ho hem fet en aquesta, que ara està a punt de tancar per a la pausa estival el seu període de sessions. Ens hem reunit amb Junts Pel Sí (Jordi Cuminal i Sergi Sabrià), Catalunya Sí que Es Pot (Marta Ribas), PSC (David Pérez i Assumpta Escarp), Ciutadans (Fernando de Páramo), PP (Esperanza Garcia) i la CUP (Albert Botran). També ho hem fet amb el Secretari de Comunicació, Miquel Martín Gamisans.

Tots ells –tret del grup de JXSí– ens han mostrat la seva predisposició a afrontar i promoure el tràmit parlamentari d’elaboració d’una llei d’aquestes característiques. Els diputats del grup majoritari de la cambra, en acabar la corresponent entrevista ens van dir que en breu temps ens dirien quina era la seva posició sobre la qüestió. D’això –ja en fa més d’un any i tot i els nostres requeriments– seguim esperant la seva resposta. Fins i tot hem escrit al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, apel·lant a la seva condició de periodista, promogués un pronunciament del seu grup. Ni així. Recentment ens hem tornat a dirigir a la resta de grups parlamentaris per explicar-los la situació i demanant-los que assumissin la iniciativa vista la desídia mostrada pel grup majoritari. Entenem el seu argument que sí aquest grup participés en el procés de regular un dret tan democràticament important com el de la informació, tot seria més fàcil i més àgil, però com que aquest no és el cas, és pel que els hem sol·licitat que facin un pas endavant.

Cal destacar que fins ara només estem parlant d’iniciar la tramitació parlamentària d’una llei que reguli un dret democràtic fonamental, insistim, com ho està en bona part dels països europeus i d’arreu del món. No estem parlant de continguts, que això, en tot cas, ja vindrà més endavant. Defensem aquesta regulació perquè es tracta d’un dret que pertany a la ciutadania i que per tant, l’administració té l’obligació d’establir les bases –els drets i deures– dels professionals que l’han de servir a la ciutadania. Com l’educació, la sanitat o la justícia.
Òbviament no resumim la nostra trajectòria només en relació a aquesta qüestió. En aquests 24 anys ens hem convertit en un referent de la professió en les qüestions més transcendents del sector, només cal anar a la nostra pàgina web per comprovar-ho. En qualsevol cas, celebrem aquests 24 anys de vida satisfets per la feina feta, conscients que podríem haver-ne fet més i millor. Ho seguirem intentant en els pròxims 24.

SECRETARIA DE COMUNICACIÓ

Sindicat de Periodistes de Catalunya

19 de juny de 2017

Queixes per la brutícia i el llençament de mobles en un solar del carrer Unió

Imatge que ofereix el solar. Foto: Cedida

Des de l’Associació de Veïns Tarragona Centre s’han interposat diverses reclamacions per la situació que presenta el solar del número 43 del carrer Unió, reclamacions cursades davant de l’Ajuntament per tal que es netegi i s’arrangi l’esmentat solar, que actualment “està ple de matolls, brutícia” i és utilitzat per alguns desaprensius com a “abocador urbà” atès que s’hi llancen mobles i altres pertinences.

A l’any 2012 el col·lectiu va iniciar les reclamacions a l’Ajuntament “i com podeu observar en els últims anys ens hem queixat reitardament a l’Ajuntament pel perill que suposa per la proliferació d’insectes i el risc d’incendi. Fins a la data no tenim constància que s’hagi produït cap actuació”.

Jesús Gellida: ‘Censura per dignitat’

Jesús Gellida és politòleg.

Jesús Gellida és politòleg.

En una situació d’emergència social que es cronifica i en un context on desenes de casos de corrupció assetgen al Partit Popular, on la divisió de poders està en entredit i la recentralització territorial és una evidencia, era necessària una iniciativa com la moció de censura per començar a construir els ponts d’una futura alternativa; sent el digne discurs de presentació d’Irene Montero un bany de realitat per al PP.

La moció de censura de Podemos no ha prosperat. Els d’Iglesias han obtingut el suport de la seva formació i les confluències, a més d’ERC i Bildu, 82 vots a favor, 97 abstencions i 170 vots en contra, quedant-se lluny de la necessària majoria absoluta, 176 vots favorables. No obstant, la moció ha servit per posar en entredit a Mariano Rajoy, fent explícit que l’executiu només compta amb el suport minoritari de la seva crossa taronja (Ciutadans) i de Coalició Canària, sent efímera la majoria absoluta articulada, a través de la geometria variable parlamentaria, per aprovar els pressupostos.

El president, Mariano Rajoy, ha baixat a l’arena, en el primer dia, per defensar el seu govern i menysprear la iniciativa dels podemites. No ho ha fet així en un segon dia on només ha aparegut per escoltar la intervenció masclista de Rafael Hernando, portaveu del PP, i per a la posterior votació. No obstant, la dialèctica més bel·ligerant s’ha donat amb Ciutadans, amb un dur enfrontament entre Rivera i Iglesias. Podemos i Ciutadans mantenen els vetos creuats, i el partit taronja no pensa moure un dit per canviar el govern espanyol, al qual salva una vegada i un altra.

La moció ha tingut el suport de Bildu i d’ERC. “Ens fem nostra la vostra moció de censura”, afirmava el portaveu d’ERC, Joan Tardà, fent una defensa aferrissada i amb “orgull” de la iniciativa d’Iglesias. No així el PDECat, que s’ha abstingut, argumentant que no es “fien” de Podemos, que es neguen a firmar-li un “contracte d’adhesió” i que “la moció no servirà ni per fer el referèndum ni per fer fora Rajoy”. Una mala opció dels hereus de Convergència si volen apropar a Podemos i als Comuns a la convocatòria de referèndum unilateral de l’1 d’octubre. Per la seva banda, i a l’espera de la concreció programàtica i de constituir una nova executiva en el Congrés socialista del 17 i 18 de juny, el PSOE del “No” és “No” s’ha volgut mantenir equidistant de la moció, argumentant que a curt termini no és possible fer fora Rajoy. Els socialistes han agraït el “to” d’Iglesias, recollint la invitació d’entesa amb Podemos per canviar les polítiques, no obstant, els han acusat de generar “més frustració”, justificant l’abstenció per tenir “dubtes seriosos” de la intencionalitat de la moció. Un instrument parlamentari, que el PSOE  no ha descartat presentar durant aquesta legislatura, això si, no a mig termini.

El discurs de Montero i Iglesias s’ha centrat en la corrupció del PP, en la defensa d’una alternativa de govern basada en la justícia social i la dignitat dels de baix, i en la necessària articulació d’un país plurinacional, amb especial èmfasi en la qüestió catalana. Per primera vegada en la història, un candidat a la presidència de l’Estat ha portat el referèndum d’autodeterminació de Catalunya al Congrés dels diputats. Esgrimint la necessitat de fórmules federals o confederals per resoldre la qüestió territorial, Iglesias ha defensat fins a les últimes conseqüències el dret a decidir, a través d’un referèndum amb garanties, però, deixant entreveure que la formació lila pot acabar avalant la convocatòria de l’1 d’octubre, entenent-la com una forma de mobilització democràtica i legítima, tal i com defensa la direcció de Podem Catalunya. En aquest sentit, Iglesias ha dit que “si tenen la temptació [el govern del PP] d’utilitzar Catalunya per tapar casos de corrupció a costa de drets civils, llibertats i institucions catalanes, us puc assegurar que ens tindreu al davant perquè serà un atemptat contra la democràcia”, i ha demanat al PSOE i al PSC que es sumin al clam pel dret a decidir. Una petició que els socialistes descarten, insistint en la defensa de la unitat d’Espanya i de la seva proposta de reforma federal de la Constitució. Sobre aquest tema, encara que Podemos i el PSOE  xoquin en la concepció plurinacional de l’Estat i en la defensa del dret a decidir, poden arribar a entendre’s al Congrés en matèria social, començant per articular majories parlamentàries per derogar la reforma laboral, la llei mordassa i revertir les retallades.

La moció de censura fallida ha evidenciat que la governabilitat de l’Estat espanyol és fràgil, que el dret a decidir de Catalunya s’ha situat en un lloc preeminent de l’agenda política, que hi ha un desgel en les relacions entre Podemos i PSOE, i que, després del 20D, no es va treballar prou per bastir una alternativa de govern al PP, basada en un acord programàtic per la justícia social.

Pau Ricomà: ‘El dret a viure en una ciutat digna’

Pau Ricomà és portaveu Grup Municipal d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

Una de les competències de l’Ajuntament és tenir una ciutat endreçada, que ofereixi oportunitats vitals a les persones, amb un nivell de serveis digne, equilibrada socialment i que sigui respectuosa amb el medi ambient.

És oportú parlar d’això arran d’un nou dret, fins ara no recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans, i esgrimit per la portaveu del PSC a l’Ajuntament de Tarragona, que duu un títol molt explícit: “el dret a viure al costat del mar”. És una proposta a la qual auguro poc recorregut. Dubto que cap constitució la incorpori al seu articulat, a no ser que sigui una carta magna redactada pels polítics depredadors menys dissimulats que hàgim vist mai.

De moment, en virtut d’un interès molt més general i sens dubte més sostenible, les novetats legislatives van en la línia contrària a la del suposat dret:  protegeixen els espais amb més valor natural i lluiten contra la proliferació d’habitatges –especialment de zones de gran densitat poblacional- a prop del mar. Per això es creen els plans directors costaners, per protegir el paisatge i de pas lluitar contra el canvi climàtic. Minúcies, als ulls de segons qui.

Està clar que a la segona meitat del segle XX els defensors de construir tocant a mar van guanyar la partida a amplíssimes zones de la Mediterrània, però com encara ens queden els minuts de descompte volem defensar-nos i si podem fer algun gol encara millor. Com que aquests suposats drets deuen tenir alguns límits, intentarem posar aquests límits ben a prop de l’interès general.

Un punt de l’argumentació de la portaveu socialista, especialment sorprenent, és la invitació que fa a les joves generacions de ciutadans de Ponent a tenir millor alternatives que viure al seu barri. A banda que l’oferta que fa d’habitatges a prop del mar a preus assequibles per a tothom és una fal·làcia –tan falsa com aquelles ofertes d’apartaments en règim de multipropietat que fa uns anys eren tan corrents-  la portaveu socialista obvia alguns detalls. Entre altres, aquests dos:

1) A l’hora de triar l’habitatge, els joves tarragonins tenen un comportament metropolità. Trien entre les ciutats i pobles del nostre entorn, tenint en compte moltes variables, entre elles el preu. L’oferta a La Budellera no incidirà a rebaixar el preu. La millor manera d’estimular que els joves elegeixin una zona de Tarragona per viure, tal vegada el seu barri, és que la qualitat i quantitat de serveis, les polítiques de regeneració urbana i de manteniment dels espais públics facin atractiu viure al Centre, al Nord o a Ponent.

2) L’oferta de més sòl no suposa que baixi el preu de l’habitatge. La prova és que quan el PP va liberalitzar el sòl, quan va haver-hi més terreny per a construir que mai, els preus es van disparar més que mai. La propietat de sòl urbanitzable no vol dir que es posi al mercat tot de cop, sinó que els grans tenedors sovint el van administrant en petites dosis, a mesura que els preus pugen i augmenta el seu marge de benefici. Per què si no la Vall de l’Arrabassada ha tardat 25 anys i encara no està acabada? Ens imaginem quin poder ostentaria  qui tingués un espai urbanitzat 5 vegades més gran que la Vall de l’Arrabassada per anar posant-lo al mercat a la seva conveniència?

Per més que s’empenyin els amics socialistes, una ciutat no és un catàleg d’habitatge, que cadascú tria segons els diners que es pugui gastar. Una ciutat és molt més, és un espai de cultura compartida, d’intercanvis, d’arrelaments i de desarrelaments, l’espai on desenvolupar un projecte de vida personal, familiar i social. Mentre no tinguin això al cap, no tindran cap model vàlid de ciutat per oferir.

Mediterrània demana en el trentè aniversari de l’atemptat d’Enpetrol que es millorin els protocols d’alerta en cas d’accident químic

Aquest dilluns s’han complert trenta anys de l’atemptat al rack d’Enpetrol (actual Repsol), un succés que els tarragonins no oblidaran mai. L’atac va ser obra d’ETA i va consistir en l’explosió de dues bombes a la refineria d’Enpetrol a Tarragona. L’acció terrorista no va provocar cap víctima mortal però va atemorir tota la població, fins al punt que al voltant de 20.000 persones van fugir de casa seva per por a les conseqüències de les explosions. Aquest atac va marcar un abans i un després en la relació entre la societat i la indústria química pel que fa a les condicions de seguretat, ja que es van posar en marxa molts protocols i mesures de prevenció que  no existien.

Coincidint amb el trentè aniversari d’aquesta efemèride, Mare Terra Fundació Mediterrània vol recordar que encara queda molta feina a fer pel que fa als protocols d’alerta en cas d’accident químic. De fet, fa dues dècades que la fundació exigeix que es revisin i es millorin aquests protocols, doncs cada vegada que es realitza una prova de sirenes es demostra que la gran majoria de tarragonins desconeixen què han de fer en cas de risc per a la població. Això significa, en paraules del president de Mare Terra Fundació Mediterrània, Ángel Juárez, que “no hem aprés la lliçó del que va passar amb l’atemptat d’Enpetrol. És obvi que a partir d’aquell succés es van millorar moltes coses i hem avançat molt, però també és innegable que la ciutadania no està preparada per una situació de risc. Si es tornés a viure un episodi similar, molta gent se sentiria tan desorientada com fa trenta anys i es repetirien les mateixes escenes de pànic”.

Per tot plegat, des de Mare Terra Fundació Mediterrània es demanda des de fa molt de temps que s’integrin les entitats socials dins dels protocols, ja que aquestes podrien ajudar i molt a solucionar totes les mancances existents. “Hi ha un problema evident de comunicació entre les institucions i les químiques i la ciutadania. Hi fa falta un intermediari, i aquest paper l’haurien de jugar les associacions veïnals i les entitats socials. Fins que no les integrin en els protocols, aquests no funcionaran correctament”, insisteix Juárez.

Finalment, Mediterrània recorda que existeix una possible solució que fa temps que es demana a les institucions: repartir informació bàsica que es pugui posar darrera la porta o al refrigerador a totes les llars en zona de risc explicant què és el que cal fer en cas d’accident químic. Una eina senzilla, molt econòmica i que serviria per començar una relació més fluida entre les químiques i els ciutadans.

Jose A. Susín: ‘Cap Salou, la perla olvidada’

Jose A. Susín és regidor de Ciutadans a Salou.

Jose A. Susín és regidor de Ciutadans a Salou.

Incluso los grandes municipios turísticos, cuyas playas, agua y paisaje atraen a miles de visitantes cada año, tienen también sus rotos y descosidos. Salou es un ejemplo de ello, y un recorrido por sus Calas, revela la desidia institucional hacia uno de los parajes más bellos de la Costa Dorada.

Cala Morisca, Cala Vinya, Cala Font, Penya Tallada y Cala Crancs, sin duda, esconden la belleza natural de unos parajes incomparables, pero que contrasta con la dejadez de sus calles y servicios por parte de los gobernantes locales.

Los vecinos de Cap Salou reclaman la misma atención que el resto de de sus habitantes desde que Salou se segregase de Vila-seca. Reclaman los derechos que, como los demás salouenses, les confiere el contribuir y rellenar las arcas municipales mediante tasas e impuestos, y que, sin embargo, no se refleja suficiente en la contraprestación obtenida que revela un mal estado de sus calzadas, una escasa iluminación o una casi ausente limpiezas de sus calles.

Los vecinos de Cap Salou carecen de colegios y gozan de todas las incomodidades que ello supone; situación que se repite con las guarderías, las instalaciones deportivas o las oficinas municipales. Utilizar cualquiera de estos servicios les supone un desplazamiento mínimo de cuatro kilómetros más el gasto extra del desplazamiento y, tal vez, el aparcar.

Todos los salouenses agradecemos obras como el costoso Camí de Ronda, un precioso camino que nos permite recorrer el litoral de Salou y parte de Cap Salou, pero resulta paradójico que podamos caminar sobre las aguas de Cap Salou y sin embargo, no lo podamos hacer por sus calles, carentes de aceras, repletas de vías resquebrajadas y con el asfalto levantado.

Promesas incumplidas para Cap Salou por parte del señor Pere Granados, oídos que tan solo oyen pero no escuchan. Nos acordamos de Cap Salou en campaña electoral y excepcionalmente este verano para haber intentado ‘colocarles’ un maratón musical como es Elrow. ¿Alguien pidió opinión a los vecinos afectados?

Se ponían trabas al Saloufest por no representar al turismo familiar y ocasionar ‘molestias’ a los vecinos en la zona turística de Salou y, sin embargo, ahora intentamos desplazar dichas molestias al cabo.

Como decía, promesas incumplidas por parte del equipo de gobierno pero eso sí, de aquí a dos años, CiU con el señor Pere Granados al frente, volverá a pedirles el voto.

Ivana Martínez: ‘Tarragona, platges de qualitat’

Ivana Martínez és regidora de Sostenibilitat, Medi Ambient, Neteja, Joventut i Cooperació a l'Ajuntament de Tarragona

Ivana Martínez és regidora de Sostenibilitat, Medi Ambient, Neteja, Joventut i Cooperació a l’Ajuntament de Tarragona

L’estiu pràcticament ja ha arribat, i amb ell la temporada de platges a la nostra ciutat. I aquest any amb la satisfacció plena que tenim fins a quatre platges de gran qualitat i que han estat guardonades amb la Bandera Blava, aquestes són: la Móra, l’Arrabassada, la Savinosa i la platja de Tamarit.

La Bandera Blava és un guardó que atorga l’ADEAC (Associació d’Educació Ambiental i del Consumidor) juntament amb la FEE (Foundation for Environmental Education), i reconeix les platges que aconsegueixen uns nivells de qualitat ambiental i troben un equilibri entre el recurs natural i el respecte a l’entorn. No podem més que estar satisfets de veure com la nostra ciutat ha aconseguit fins a quatre premis d’aquest nivell, cosa que ens situa com una de les ciutats amb una qualitat de platges més elevada.

Perquè un espai pugui rebre la Bandera Blava s’han de seguir una sèrie de criteris, relacionats amb la mobilitat, l’accés, els serveis que ofereix la platja, però també la qualitat de l’aigua. Els responsables de les organitzacions visiten les platges nominades durant l’any anterior per conèixer de primera mà com són i els serveis que ofereixen. La Móra, l’Arrabassada, la Savinosa i la platja de Tamarit han passat aquests estudis amb nota i per això han estat reconegudes com algunes de les millors platges. Les seves aigües tenen uns nivells baixos de contaminació, a la vegada que són accessibles i amb uns serveis que milloren la qualitat dels banyistes que les visiten.

L’atorgament d’aquestes quatre banderes no suposa que el nostre treball hagi acabat. Ja comencem a pensar en com millorar aquests espais, en revalidar les banderes l’any 2018 i per què no, augmentar-ne a alguna platja més de la ciutat. Però amb l’arribada de l’estiu, del bon temps i de la calor, toca gaudir del nostre estimat mediterrani. I ho farem amb la satisfacció de que estarem a unes platges immillorables.

A gaudir de Tarragona, de les nostres platges i de la seva magnífica qualitat! Bon estiu!

Jordi Martí: ‘Data i pregunta. El processisme ha mort i l’1 d’octubre ens autodeterminarem’

Jordi Martí Font és
conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

Ja tenim data i pregunta. Després de tant demanar-ho i de repetir-ho fins a fer-nos pesats, esperant que la cosa anés més ràpida que no va per acabar i tancar tant de temps de no-res en nom d’un procés que no existeix perquè som al mateix lloc d’on arranquem, ja tenim data i pregunta. Ara sí que podríem dir que comencem un «procés», però com que aquesta paraula està més que gastada millor diguem que enterrem el «procés» i avancem cap a l’autodeterminació. Una autodeterminació circumscrita a les quatre províncies dependents de l’Estat espanyol, cal tenir-ho en compte, que no són el meu marc nacional sinó només un tros d’ell.

Així doncs, ja tenim referèndum d’autodeterminació explicat públicament, encara que amb molts detalls per concretar però amb els dos principals, quan i què, clars i diàfans. Tan clars i diàfans que des de l’Estat espanyol, el partit més corrupte d’Europa, els de l’IBEX 35 i la colla dretana que es diu «socialista» han embogit i no paren de dir ximpleries contra tanta claror. La darrera, que aquest referèndum és un cop d’estat; si ho fos, seria un cop d’estat surrealista, cal dir-ho, ja que seria el primer que consistiria en deixar votar, posar urnes i acatar la decisió de la majoria… El quart gran partir a nivell estatal encara no ha concretat la seva acceptació o negació però continuarem informant…

L’1 d’octubre de 2017, a les ciutadanes i ciutadans de Catalunya ens preguntaran «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?» i jo, sense cap mena de dubte, si hagués de fer cas només del text de la pregunta i no pensar en res més, respondria ràpidament que «no». No vull cap estat per a Catalunya, igual que no en vull cap per als Països Catalans, cap per a Espanya i cap per a França, cap per a Andorra i cap per a Itàlia. De fet, no vull cap estat per a cap tros de terra del món, per a cap espai territorial governat per homes o dones que tingui unes lleis unificadores i negadores, per tant, de la diversitat humana que s’hi encabeix, sempre al serveix dels amos de sempre. No vull cap estat que serveixi a les classes dirigents per estossinar les que no dirigim -ni volem dirigir-, que per a això és el monopoli de la força, la violència necessària per mantenir l’explotació de la majoria.

Ara bé, que jo a nivell general no vulgui estats no m’impedeix veure que el món està organitzat avui en dia en estats i mentre no s’estengui la revolució mundial llibertària que ens ha d’alliberar d’ells, tenir-ne un o altre també ha de ser conseqüència de la decisió majoritària de la població que l’hem de patir i, alhora, que ens ha d’atorgar algunes millores en les nostres vides personals i col·lectives.

Tinc clar que una de les millores evidents que aquest estat català hipotètic ens pot oferir és que, mentre que l’Estat espanyol és una monarquia restablerta per l’anterior dictador Francisco Franco, el possible estat catalunyès serà república o no serà i, tot i que jo no sigui republicà, entre república i monarquia tinc clar què trio. Per mi, basar res en la línia ascendent de sang està fora de la història.

Tinc clar que un referèndum d’autodeterminació és un espai de decisió que no existeix si no es fa. I jo ho vull decidir tot, també, mentre existeixen estats, l’espai de món on habito i la forma legislativa que aquest té per relacionar-se amb la resta d’estats mentre aquesta forma existeixi. Per això també penso que és millor triar que quedar-nos igual, fins i tot en el cas que la tria sigui quedar-nos al Regne d’Espanya.

Tinc clar també que l’estat català, tingui o no tingui «llengua oficial», que jo penso que no cal, com a mínim en tindrà tres de vives i reconegudes (català, occità i espanyol) les mateixes que ara ja té. I entre aquestes tres, dues de minoritzades que hauran d’esdevenir objecte d’especial protecció per tal de mantenir i restablir-ne tots els àmbits d’ús.

Tinc clar que l’hipotètic estat català és un espai on tot estarà per fer i, per tant, tot hi és possible. Caldrà lluitar molt per aconseguir-ho però lluitant sabem, també, que podem arribar molt més enllà d’on ara som precisament perquè no partim d’apriorismes. A l’Estat espanyol les estructures de dominació es reprodueixen amb tant de mestratge que els canvis estructurals els veig pràcticament impossibles, tot i que encoratjo qui hi lluita que no abandoni i insisteixi. La meva solidaritat, com a internacionalista que sóc, no deixarà de ser-hi.

Així que, un cop tancada l’etapa «processista», toca ara obrir l’etapa autodeterminista sobre la qual caldrà donar notícia, opinar, debatre i no parar, perquè vénen tres mesos primers en què caldrà ser-hi per dir i decidir; i després, encara més. I és clar que no serà fàcil perquè l’Estat espanyol i la cultura política dominant en la majoria dels partits més votats no situen la democràcia com a mètode de tria de com volem ser ja que compten amb apriorismes que sempre passen al davant, com la unitat nacional… d’Espanya.

I és clar, també, que en els darrers decennis els principals canvis esdevinguts a l’Estat espanyol han tingut actors vius que no tenen res de democràtics, com per exemple l’exèrcit. Per tant, caldrà estar atents i veure com uns ens volen negar i com altres ens volen entabanar dient que organitzar una votació és un cop d’estat i cal aturar-ho i prohibir-ho. Quan la «novaparla» acabi de treure el nas, novament, caldrà fer-la fora.

Som-hi doncs, que abans que res tenim dret a decidir, totes i tots, i a això és al que ara anem i aquest és el que exercirem l’1 d’octubre. I que tinguin clar els qui manen que, després i ara mateix, la tria sobre allò que volem no la reduïm ni la reduirem a un estat o altre, perquè alguns, malgrat el pas del temps estovi les paraules i la manca del seu ús continuat sembli que les haguem desat, ho continuem volent tot.

Diana Salvadó: ‘Mariano Rajoy no és Willy Brandt’

Diana Salvadó és vice-primera secretaria del PSC del Camp de Tarragona

El 1974 el socialdemòcrata Willy Brandt era canceller d’Alemanya. A les darreres eleccions havia obtingut una victòria aclaparadora amb el 46% dels vots, el millor resultats dels socialistes a tota la història alemanya. El 24 d’abril d’aquell any la policia alemanya va detenir Günter Guillaume, un dels assessors presidencials. Com es va comprovar posteriorment Guillaume era un agent secret dels serveis d’intel·ligència de l’Alemanya de l’est. Doncs bé, uns dies després de la detenció, Brandt va presentar la seva dimissió irrevocable com a canceller d’Alemanya. No perquè fos culpable, no perquè tingués res que veure amb cap xarxa d’espionatge, no perquè hagués ocultat informació, no perquè hagués tocat ni un marc de diner públic. No. Willy Brandt va dimitir perquè va argumentar que com a canceller s’havia equivocat depositant la seva confiança en algú que es va revelar com un espia fet que, ell entenia, havia de comportar la seva dimissió. Tota una lliçó d’ètica aplicada a l’activitat política.

El 2017 Mariano Rajoy continua sent el president del Govern d’Espanya. Com és sabut per tots aquells que estan llegint aquestes línies el PP, com a partit polític, està imputat en diversos escàndols de corrupció. No els recordarem tots perquè no tindríem espai, tan sols recordaré els anomenats casos Gürtel, Púnica i Lezo, un entramat de presumpta corrupció sistemàtica que els investigadors policials relacionen entre sí. Persones de la més estricte confiança de l’actual president del Govern (no cal recordar els ja tristament famosos missatges de whatsapp) estan directament assenyalats com a cervells d’algunes d’aquestes trames corruptes. El mateix Rajoy compareixerà properament com a testimoni en el judici del cas Gürtel.

Clar, des del respecte més escrupolós al principi democràtic de la presumpció d’innocència, si hi hagués a la Moncloa el rigor ètic i moral demostrat per un Willy Brandt el senyor Rajoy faria temps que no seria president del Govern. Per desgràcia, no tenim un Willy Brandt tenim a Mariano Rajoy amb totes les conseqüències que se’n deriven però un no pot eludir la seva responsabilitat política quan ha posat a dit a persones de la seva confiança personal que després han demostrat tenir una fortuna oculta en comptes opaques fora del país.

Diu el senyor Rajoy que tot és una mena de cúmul de “casos personals aïllats” sense relació entre sí (agosarada afirmació si llegim les mateixes interlocutòries judicials), afirma també que a Espanya “qui la fa la paga”. No, sens dubte, gràcies a ell. Només cal recordar que quan van començar a aparèixer les primeres informacions que denunciaven la trama Gürtel el mateix Mariano Rajoy va comparèixer públicament rodejat per la direcció del PP (Ana Mato, Francisco Camps, Ana Botella, Rita Barberà, etc.) sostenint que “no estem davant d’una trama del PP com alguns pretenen. Això és una trama contra el PP, que és una cosa molt diferent.” Literal. Què hagués passat si la policia i els jutges haguessin compartit la seva credulitat? Que el senyor Barcenas seguiria sent tresorer del PP i les trames en qüestió funcionant a tuttiplen. De fet Rajoy sempre ha negat que el PP tingués cap vinculació amb la corrupció…fins que la realitat i l’acció de la justícia l’han posat contra les cordes. Que pensi el senyor Rajoy en la credibilitat i el bon nom del país que tant afirma estimar i defensar.

En cap cas intento activar el ventilador i deixar l’ombra que “tota” la política és corrupte com alegrement sacsegen les diverses manifestacions populistes actualment tan de moda. En absolut. A Espanya hi ha més de 68.000 regidors i regidores dels quals més del 90% no tenen sou. La immensa majoria, de tots els partits –també del PP-, són persones honestes que dediquen el seu temps a treballar políticament per millorar la qualitat de vida dels seus veïns i veïnes. Però, precisament, per això, pel respecte que es mereixen les desenes de milers d’homes i dones que es dediquen a la política i que no han tocat mai ni un cèntim d’euro de diner públic, el senyor Rajoy i l’actual direcció del PP haurien de demostrar la resolució ètica que va exercir un Willy Brandt. Lamentablement, però, no hi ha cap indici que ho pensi fer potser perquè si repassem les mateixes declaracions i intervencions de Mariano Rajoy paraules com “ètica” o “moral” són pràcticament absents.

Jordi Fortuny: ‘L’EMT i el GSW, benefici per Tarragona?’

Jordi Fortuny i Guinart és Conseller d’ERC-MES-MDC de l’Ajuntament de Tarragona

El joc de sigles del títol resulta tan enigmàtic com la seva relació. L’EMT, Empresa Municipal de Transports de Tarragona que presenta un dèficit anual de 9 milions d’euros (ja se sap que garantir la mobilitat és deficitari, i més a Tarragona), ha finançat despeses per assistir al Global Summit of Women.

Què és el Global Summit of Women, també rebatejat com el “Davos de las dones”? El GSW és, segons diu el Ministerio de Asuntos Exteriores del Gobierno de España, “una reunión de carácter periódico, que reúne a un colectivo de mujeres emprendedoras que desempeñan puestos de responsabilidad en el mercado laboral. La Delegación española (junto con la Delegación de mujeres chinas), es la más numerosa de todas.” Aquesta és una cita de la trobada a l’ambaixada espanyola el 2016 a Varsòvia.

Però si atenem a la missió, el GSW va ser concebut com el nexe entre sectors – públic, privat i sense ànim de lucre, per tal d’ampliar dràsticament les oportunitats econòmiques de les dones a tot el món. En definitiva, es tracta d’una cimera de negocis, per impulsar la dona en l’economia mundial. El 2016 el lema era Dones: La construcció d’una economia inclusiva en l’era digital, el 2014 era Dones: Redissenyant economies i societats, dues edicions en les quals va participar la nostra presidenta de l’EMT.

Doncs molt bé, participar en reunions i congressos d’aquest tipus no té res de reprovable, ans al contrari, sempre se’n pot treure algun benefici, no en dubto. La qüestió és que qui ha de treure’n benefici principalment és qui paga. I vet aquí, hom espera amb candeletes quin ha estat el retorn cap a l’EMT de la participació en els GSW de la Sra. Begoña Floria, presidenta de l’EMT. Segur que acabarem tenint un informe contundent. Fins ara, res de res, fins el punt que el mateix consell desconeixia aquesta activitat de la presidenta.

Segur que la presidenta ens relatarà totes les seves activitats a Varsòvia i a París, perquè entre ministres i primeres ministres de molts països, i alguna premi Nobel, entre personalitats de les principals empreses del món que fabriquen i subministren de tot hi ha interessos clars i directes cap a l’EMT. De fet va coincidir a París amb l’alcaldessa de Madrid, la Sra. Ana Botella, amb qui constituïa la representació política de la delegació espanyola.

Potser no ho sé veure, potser no puc arribar a imaginar-me encara els beneficis cap a l’empresa. Tres dies de trobada donen per molt i entre recepció d’ambaixades, amb el corresponent mantó de Manila, segur que es fan contactes beneficiosos per a l’EMT.

No critico que hi hagi representants de Tarragona en aquestes trobades, el que no em sembla estètic, de moment, és que la festa la pagui comptablement l’EMT, sense saber-ne res el Consell d’administració. El que no em semblarà ètic, i per tant reprovable, és que aquesta despesa de milers d’euros no hagi aportat a l’EMT cap benefici, encara, i el que em semblarà imperdonable és que no aporti res a Tarragona. Esperem que els aclariments, que aquí calen, demostrin que l’objecte social de l’EMT lliga perfectament amb la presència de la seva presidenta als GSW.

Laia Estrada: ‘Per un altre model de salut, sanitat 100% pública’

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

El passat dilluns 29 de maig, el ple de l’Ajuntament de Tarragona va aprovar una moció instant la Generalitat a dur a terme un pla de xoc pel CAP de La Granja/Torreforta, després que els veïns i veïnes d’aquests barris denunciessin les llargues llistes d’espera. La CUP hi vam votar a favor, com no podia ser d’altra manera, però vam voler deixar clar que mentre seguim afrontant els problemes de la sanitat pública de manera fragmentada, serà impossible trobar una solució real.

Vam aprovar una moció per rebaixar la llista d’espera a aquest centre d’atenció primària, i en el millor dels casos, és a dir, en el cas que es redueixi la llista, quan els usuaris i usuàries del CAP de la Granja requereixin d’atenció hospitalària es trobaran amb unes noves llistes d’espera per a les visites a determinats especialistes, proves diagnòstiques i intervencions quirúrgiques, o amb unes urgències col·lapsades.

Igualment, amb aquella moció no es va qüestionar el fet que aquests veïns i veïnes no només han de patir els problemes dels seus CAP’s sinó que han de lidiar amb tota problemàtica social del transport sanitari, que amb el nou model s’ha agreujat considerablement.

També podríem haver parlat de l’atenció sociosanitària que reben aquests veïns i veïnes, un dels sectors de la sanitat que més ha patit les polítiques de retallades, amb unes professionals que cada cop treballen en condicions més precàries. O podríem haver parlat de la salut mental, el gran sector oblidat de la sanitat pública. O dels conflictes amb les baixes de l’ICAM, que impedeixen que persones malaltes puguin guarir-se amb el temps que realment necessiten. O de les condicions laborals amb les quals es veuen amb l’obligació de treballar professionals que cada cop que tenen més dificultats per a desenvolupar la seva feina amb la qualitat que voldrien.

Podríem haver parlat de totes aquestes coses, i de moltes més, en comptes de centrar-nos en una de les múltiples conseqüències derivades d’un model sanitari que no està pensat per garantir la salut del poble, sinó perquè les butxaques de les elits autonomistes no es buidin.

Per això és necessari situar el debat polític a l’arrel d’aquesta qüestió que afecta de manera directa les nostres vides. Si volem garantir la salut de la població, cal apostar clarament i inequívoca per un model de sanitat 100% públic i transparent, que no segregui els veïns i veïnes en funció de la seva renda, i que planifiqui les seves despeses i inversions, en funció de les necessitats dels barris on estan ubicats els centres, i no de qui és l’empresa que gestiona aquests centres.

Cal apostar per un model 100% públic que impedeixi els tripijocs de la cohabitació públic-privada, porta d’entrada i eina imprescindible per a la corrupció, protagonitzada en primera instància per la sociovergència.

Cal apostar per un model 100% públic en el qual no hi hagi greuges comparatius entre professionals de la sanitat en funció de qui és el prestador del servei, i en el qual no sigui possible el conflicte d’interessos de professionals que treballen per la pública i la privada fins i tot en un mateix centre sanitari. Sense anar més lluny, a casa nostra veiem com els treballadors i treballadores de GiPSS es veuen obligades a lliurar una batalla amb l’empresa, perquè ara ha trobat una excusa de mal pagador per a no respectar els acords laborals signats el passat 2008. Un fet que no tindria cabuda si totes les professionals es regissin per un únic conveni laboral digne.

Per tant, per parlar de sanitat seriosament cal parlar del model, i per començar cal aturar l’avantprojecte de llei que permetrà als centres de titularitat pública realitzar activitat per a empreses privades, amb tot el que això comporta i que ja patim actualment a la nostra ciutat al CAP Muralles o a l’Hospital de Santa Tecla: prestamisme laboral, triple llista d’espera, devallada de la qualitat assistencial en pro de l’augment de beneficis empresarials, diferent tracte del pacient en funció de si és del CATSalut o d’una mútua, etc…

El problema de la sanitat al nostre país no és d’ara, ni és culpa de la crisi. És culpa d’un model impulsat per CiU a la Generalitat en connivència amb les principals forces que governaven els municipis. Un model que al llarg de les dècades s’ha anat consolidant amb el consens de totes les formacions polítiques que han passat pel govern de la Generalitat. Si no plantegem un canvi de sistema, cada moció que es presenti o es faci arribar al Parlament de Catalunya per resoldre el problema concret d’una de les peces d’aquest gran trencaclosques, o bé quedarà en un calaix del despatx del senyor Comín, o bé anirà en detriment d’una altre centre sanitari d’un altre municipi o del mateix municipi.

Josep Acero: ‘Mejorando la movilidad de Tarragona’

La movilidad es importante en la vida de las personas y un elemento diferencial y estratégico para determinar el atractivo y competitividad de las ciudades. La movilidad es hoy, así de sencillo, más importante que nunca. La estrategia de movilidad, las mejoras en su calidad y oferta, así como  las políticas y soluciones  municipales deben estar, como no puede ser de otro modo, al servicio de sus ciudadanos.  Pero también al servicio de la ciudad. Al servicio de su tejido comercial, de las empresas que acogemos y del visitante que nos elige como destino. Porque si logramos hacer de Tarragona un lugar más atractivo para ellos, los primeros beneficiados serán los propios tarraconenses.

Josep Acero és conseller de Mobilitat i president d’Aparcaments Municipals de Tarragona

Como gestores de servicios públicos  debemos conciliar la eficacia de las soluciones propuestas con la responsabilidad medioambiental. Por ello, nuestra política, vertebrada en el próximo Plan de Mobilitat, se orientará a proporcionar respuestas en  diferentes dimensiones. En primer lugar, debemos lograr que la ciudad sea un espacio habitable y de convivencia entre vehículos y personas, eliminando las barreras arquitectónicas.  Vamos a dar un impulso al carril-bici, que queremos que una toda la ciudad, empezando con la conexión entre los campus universitarios de Catalunya y Sescelades.

Tenemos un compromiso con la innovación y la energía limpia promoviendo el coche eléctrico, por lo que aumentaremos el número de puntos de recarga. Así mismo, mantendremos la exención de pago en zonas azules para este tipo de vehículos. Además,  estamos apostando por el aparcamiento asequible, reduciendo las tarifas en los aparcamientos municipales con una respuesta inmejorable y sin que las cuentas se resientan. Al contrario, Aparcaments Municipals de Tarragona ha logrado, rebajando los precios, tasas de ocupación y beneficios record.

Hemos trabajado mucho para llegar hasta aquí, pero aún nos queda camino por recorrer en la mejora de la movilidad de nuestra ciudad. Y en ello estamos.

Josep Acero és conseller de Mobilitat i president d’Aparcaments Municipals de Tarragona

Jordi Martí: ‘Mentrestant, la Tabacalera té un pla-gra’

Jordi Martí Font és
conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

Després de deu anys amb la Tabacalera tancada, a la Begoña Floria ara li ha sortit un gra, vull dir un pla, de la butxaca per solucionar l’abandonament dels milers de metres quadrats d’espai públic que pateixen els edificis del complex. El pla és el pla de sempre, un que ja coneixem de fa temps: passi el que passi, que mai no passi res, no fóra cas que ens constipéssim… El pla té la intenció de dir que l’Ajuntament de Tarragona té la intenció de fer alguna cosa amb la Tabacalera no d’aquí a deu anys sinó ara. Per tant, l’ocupació de la Tabacalera per part d’Oppida va ser tot un encert fins i tot des del punt de vista del pla-gra, tot i que la seva intenció sigui, només, fer un titular de contesta a una acció que ha comportat munts de gent en moviment. Els titulars són patrimoni dels manaries i dels periodistes a sou d’empreses periodístiques que tenen de fa temps un os al coll que els impedeix mirar cap a cap altre lloc que cap a dalt. I d’allà plouen titulars… i no-res; o titulars de no-res. La vida i el moviment és tot una altra cosa…

Mentrestant, el pla-gra intenta mantenir allò tan preuat que diuen que té i justifica per si sol aquest govern que pateix Tarragona i que no és res més que una paraula que es diu «estabilitat». I l’«estabilitat», com bé sabem, obeeix a una altra paraula, repetida en aquest cas tres cops: «Ordre, ordre i ordre». Que mai no passi res i, si ha de passar, que s’aturi. Perquè si mai passa res sabem que amb total seguretat es trencarà l’ordre que porta aparellat el silenci i aleshores fins i tot els morts del cementiri podrien acabar esdevenint desordenats i xerraires.

Mentrestant, Ballesteros-alcalde fa un acudit sobre ell mateix, tot i que cal estar molt atent per entendre’l, i diu tot seriós que no pensa atorgar la Tabacalera a dit. Ja tenim un altre titular. A primera fila, els periodistes que hi entenen s’aguanten tant com poden el riure, tal com feien el dia que va dir que l’ajornament dels Jocs Mediterranis un any era una gran… oportunitat. I altres fan titulars…

Mentrestant, i sense que passin dos dies, apareixen com bolets promotors culturals tarragonins interessats en el mateix espai. Curiós, no? O no és només curiós? Deu ser coincidència perquè amb més d’un centenar més de Grans Runes per tota la trama urbanai deu anys tancat, és curiós que de cop i volta una colla d’emprenedors culturals posin els ulls en l’únic espai que ha estat reclamat per a ús públic per la gent i dotat d’un pla d’ús que en aquest cas no és cap gra.

Mentrestant, potser podríem reflexionar. Perquè a qualsevol altra ciutat, el fet que més de quaranta entitats i organitzacions de la ciutat en qüestió donessin suport a un projecte que té un component artístic, pedagògic, formatiu i ciutadà seria vist com una sort, com allò desitjable. A Tarragona i amb aquest govern, no s’entén que hi hagi gent que faci coses que no tinguin l’únic propòsit de guanyar o d’acumular diners. I a qui es mostra tan antisistema se li posen tots els impediments per tal que acabi avorrit de fer res que no sigui dormir i consumir. Un dia caldrà que ens plantem fortament davant d’aquesta colla d’entarinyadors de cervells, s’anomenin «socialistes» o «convergents», i que tenen com a únic objectiu que mai no passi res que no controlin o que no generi beneficis econòmics. Però mentrestant…

Mentrestant, Ballesteros continua les seves bromes sense aigua i mig afirma a les pàgines del Diari que més es llegeix que l’Ajuntament ha deixat d’estar sota sospita de ‘pelotazo’ urbanístic… sense comentaris… mentrestant.

I mentrestant, ja sabem que no canviaran, però ens resistim a pensar que estiguin condemnats a veure el món exclusivament a través d’unes ulleres de Scrooge McDuck arruïnat. I ens hi resistim perquè no pot ser que hi hagi humans, i menys humans tarragonins, que estiguin tan limitats en les seves emocions, relacions i vida, i que només siguin capaços de notar la darrera quan va acompanyada del corresponent dring d’euros o pessetes.

Mario García: ‘¿A quién beneficia el Festival Elrow?’

Una vez más Salou vuelve a estar en el punto de mira como consecuencia de la incomprensible gestión política que se realiza por parte de su actual equipo de gobierno.

Mario García es portavoz del Grupo Municipal del PP en el Ayuntamiento de Salou

No acabamos de entender como después de años de haber sufrido en nuestras carnes la mala imagen que se proyectaba de nuestro municipio al exterior como consecuencia de la celebración de un evento como SalouFest, al gobierno actual no se le ocurra otra cosa más que organizar un festival de estas características.

No acabamos de entender que en el mes de octubre la Federación Empresarial de Hostelería y Turismo de la provincia de Tarragona, la Asociación Hotelera de Salou-Cambrils–La Pineda, la Asociación de Cámpings, la de apartamentos, los empresarios de la hostelería, las agencias de viajes receptivas de la Costa Daurada y PortAventura World acordasen el compromiso de rechazar cualquier contratación operativa en la que el destino de la Costa Daurada y Terres de l’Ebre se vinculara al alcohol, las drogas, el sexo fácil o cualquier actitud incívica y unos meses después el gobierno de Salou les de la espalda a todos ellos.

El Patronato de Turismo tiene una plan de acción definido, que es apoyar el turismo familiar cívico e incentivar el turismo deportivo, pero parece ser que a nuestro gobierno no le importa lo más mínimo.

¿Cómo pueden ser tan irresponsables y no alcanzar a ver que un festival de estas características lo único que va a hacer es dañar el nombre y la buena imagen de Salou, que nuestro municipio vuelva a proyectarse mediáticamente como un destino que nada tiene que ver con el turismo familiar?. Solo hay que entrar en la web de la empresa promotora para ver como anuncian el evento: “lo vamos a celebrar a lo grande (…) la liaremos a lo enorme, encima del mar (…), en el lugar más bestia del mediterráneo, en el lugar más loco del universo (…) juntos de nuevo en el más monumental caos que puedas imaginar (…)”. Les puedo asegurar que como padre de familia no apostaría por pasar mis vacaciones en un municipio donde organizan “el más monumental caos”.

El sector de la hostelería ya ha hecho público su rechazo al festival, el ocio nocturno no lo ve con buenos ojos, y el Ayuntamiento de Salou sólo cuenta con el apoyo de los concejales que están en el gobierno.

Con este panorama solo podemos hacernos una pregunta: ¿A quién beneficia el Festival Elrow?.

Es evidente que a Salou no.
Mario García es portavoz del Grupo Municipal del PP en el Ayuntamiento de Salou

Jordi Sierra: ‘Ciutat i Cultura’

Les immenses vessants que abasta el concepte CULTURA són una galàxia tan àmplia de possibilitats i interpretacions que, curiosament, -valgui l’aparent contradicció-, no són obstacle a l’hora de conceptualitzar un determinat col.lectiu o grup humà, fins al punt d’esdevenir factor indissoluble de la seva IDENTITAT SOCIAL. Lògicament, per extensió, cada localitat -des de la més bucòlica aldea fins la major metròpoli- haurà de generar la seva projecció interna (terme municipal) i externa basant-se en criteris propis i diferenciadors: condicionaments geogràfic, climàtic, econòmic, industrial, històric… que moldejaran un tarannà individual ÚNIC, encara que NO INDEFORMABLE, per molt dura que sigui la pedra de cada construcció antiga…

Dintre dels múltiples factors de composició, la HISTÒRIA de cada enclau determina en gran manera el propi format ciutadà: administratiu, empresarial, polític, econòmic, urbanístic… Imagino que amb la importància del nostre llegat i el reconeixement mundial de Patrimoni de la Humanitat, ningú discutirà que la Cultura hauria de tenir un paper primordial en el dia a dia tarragoní.

Però, malauradament, la realitat no és aquesta. En llenguatge futboler, podríem dir que tenim uns actius “de Primera”, i una realitat cultural “de Segona”, sent molt generosos. Tristament, això és així des de fa molt de temps, i no he apreciat canvis significatius des de la regeneració democràtica. Si de cas, algun moviment resultant de comptats i excepcionals impulsos individuals o minoritaris.

Arran de l’últim Pacte de Govern a l’Ajuntament, es va produir l’enèssim canvi de titular de la Conselleria, Regidoria, Àrea… o com diantre es vulgui anomenar una cartera que fa la sensació de ser un racó moribund, aparcament i gàbia de coloms malalts o senils… No vull ofendre ningú, més que res sintetitzar l’estat actual dels principals monuments i espais públics de Tarragona. Una selfie de la decadència…

Si fem una mirada panoràmica al context general, podem observar una cojuntura fràgil, delicada, però –alhora- APASSIONANT. El Tripartit apuntalat per la Dreta es troba amordaçat pel deute municipal i l’anunciada recuperació econòmica no acaba d’aflorar del tot, almenys per als ajuntaments… Encara més: el Procés i el Referèndum tenen lligada de mans i coll la política catalana del present. Un context que invita més a la prudència, a contenir amb lupa la despesa; que no pas al luxe i a l’anunci d’inversions faraòniques.

Girant el cap en direcció al balcó més pròxim, també es detecta una situació força interessant. Per primera vegada se sent el caliu i l’acció continuada de la gent del carrer, del veí que no es ressigna a la mediocritat i vol gaudir d’una vida social i cultural de qualitat. L’Associació de Músics, Cal Pobre, la Plataforma Oppida… han aconseguit dotar a la iniciativa popular d’un dinamisme històricament envejat respecte a poblacions de l’entorn més proper. I tenim en marxa una concentració el dia 10 que promet emocions intenses

Aquesta efervescència inaudita no acaba de ser ben entesa (ja no dic canalitzada) pels nostres representants al Palau número 1 de la plaça de la Font, que s’entesten en posar pals a les rodes a qualsevol iniciativa que escapi als seus controladíssims embrions… tan se val l’excusa: que si Concurs Públic, per a l’Espai Tabacalera; que si “Amplitud de Mires per fer un Gran Centre cultural”… Potser, aportacions més modestes, realitzables a curt o mig termini (Centre Cívic, Espai obert o multifuncional… de dimensions i manteniment assumible), projectarien els equipaments i aportarien major qualitat de vida de la zona; que no pas els malabars de distracció i brindis al sol de l’alcaldia.

Pel que fa al Model, a la Gestió, a la “Política cultural” de la ciutat, tampoc escapem del reducte de la Necròpoli… Com he dit, els números manen, i sabem que no hi haurà

dotacions pressupostàries importants en molt de temps. Per tant, no és època d’abastar grans canvis, sino de consolidar i -si es pot-, millorar allò que es té i funciona. “Malos tiempos para la Lírica”!

Com és normal, la Cultura és terreny d’ús partidista (con tants d’altres camps…), i no sempre es coincideix en la visió del que ha de ser. Darrerament, certs vaivens de la programació local focalitzen l’atenció mediàtica, juntament amb l’estat de descomposició de la majoria de les infraestructures municipals. També són tema de debat els criteris d’actuació, més aviat l’absència dels mateixos…

Cada força política diu la seva. Personalment, noto com a més actiu i crític el regidor Pau Ricomà, d’ERC. Aquest senyor s’ha pronunciat sobre deficiències organitzatives del consistori, assenyalant que un cartipàs amb 3 conselleries separades (Patrimoni, Cultura, Turisme), és contraproduent: i que genera disfuncions i problemes de gestió que afecten l’administració de la ciutat concebuda com un TOT.

Deixant a banda les proclames ideològiques i possibles interpretacions interessades, ens toca rendir-nos a l’evidència del Pressupost: no hi ha diners per a fer gran cosa! I sembla ser que per a uns quants anys… El que sí que es pot fer –al meu parer-, és reconèixer la situació i afrontar-la des d’una vessant positiva, fins i tot experimental.

Vista l’actual ebullició de moviments proactius, que demostren un principi de maduresa de la societat civil tarragonina, em queda el dubte de si els representants de la mateixa seran capaços d’assimilar-ho, i d’estar a l’altura de les circumstàncies en un MOMENT CABDAL que pot determinar -segons com s’afronti-, una Transformació evolutiva (entenc que tan necessària com inevitable), o bé degenerar en un retorn al tradicional conformisme i passotisme (Involució). No sé si m’explico…

Sovint es parla de servir les persones, d’interessos generals davant de personalismes, de “Pacte de ciutat”. Ens trobem davant d’una oportunitat única. Si no disposem de Recursos, almenys podem sembrar visió de futur i alternatives… Proposo una mena d’Acord comú per a poder treure bon profit d’aquest espai de cruïlla entre l’immobilisme del Poder i l’activisme popular, que pugui derivar en un PUNT DE PARTIDA, una Pedra filosofal per a poder encarar el futur amb il.lusió i optimisme.

Proposo l’elaboració consensuada d’un DOCUMENT BASE, un Estat de la Qüestió cultural actual, amb pautes interpretatives sobre el passat recent, que ens permeti esbrinar on som ara mateix, i com hi hem arribat. Un Instrument obert, un estudi quantitatiu i qualitatiu sobre els aspectes generals i particulars de les Potències, els Dèficits i els punts morts o estancats del teixit cultural tarragoní.

Una EINA DE FUTUR, per a quan arribin vents millors per a poder aixecar veles i arribar als Ports que CIUTAT I CIUTADANS ens mereixem, per damunt dels governants de cada etapa. Crec IMPRESCINDIBLE arribar a una entesa general -superant els interessos i colors polítics-, per a poder marcar els fonaments (o, almenys, les directrius) de qualsevol Projecte venidor, el qual no correria el risc de néixer feble pel simple fet de partir de zero…

Una espècie d’AUDITORIA CULTURAL amb la participació de tots els agents implicats: les persones, entitats i empreses culturals, gestors, clubs esportius, centres educatius, institucions… que som els destinataris potencials i els millors coneixedors del que volem. Disposem de persones, professionals, recursos i mètodes més que sobrats per a poder realitzar-ho. La idea no és cara, ni requereix excessiva complexitat tècnica ni administrativa… És hora d’atrevir-nos, de superar complexos i servir una safata d’energia i il.lusió a les pròximes generacions. Passant-nos al rugbi: “Patada a seguir!”