TARRAGONA 21

Dídac Nadal: ‘Tàrraco, el que has estat i com t’hem de veure’

L’estimat amic i tarragoní fins a la medul·la Josep Maria Llort recordava fa pocs dies a través de Facebook una frase que va adaptar el gran Pons d’Icart: “Tarraco quanta fuit ipsae ruinae docent”, és a dir, “Tarragona, com de gran vas ser, aquestes ruïnes ens ho demostren”.  D’aquesta manera es referia a Tàrraco, el centre de culte imperial per a totes les províncies ibèriques, i lamentava, com molts tarragonins i tarragonines, el menyspreu que, des de fa més d’una dècada, està patint el patrimoni històric de Tarragona per part del govern local. La situació és entristidora.

Dídac Nadal. Portaveu del Grup Municipal del PDeCAT a l’Ajuntament de Tarragona.

La situació cada cop és més greu. El passat mes de setembre es van acomiadar fins a vint-i-cinc treballadors del Museu d’Història de Tarragona, fet que ha provocat que diversos conjunts patrimonials estiguin tancats parcialment per manca de personal. Hom ho pot considerar impossible, però a Tarragona estem veient com el nostre patrimoni històric és cada cop més infravalorat i menystingut.

En els últims anys hem estat testimonis de les ridícules partides destinades a la millora i al manteniment dels espais culturals i dels monuments declarats Patrimoni Mundial de la Humanitat. Fa anys que la Casa Castellarnau i també la Casa Canals es van tancar al públic i en els darrers mesos també hem estat testimonis del tancament, sense previ avís i durant diversos dies, d’altres espais culturals de gran interès com són l’Antiga Audiència i el Fòrum de la Colònia. Recordo els centenars de turistes esperant davant les portes sense cap mena d’informació…  I fa pocs dies ens arribava una altra mala notícia: L’equip de govern (PSC-PP) taparà les restes arqueològiques de Ca l’Agapito per manca de recursos financers.

Hem de dir prou. Potser ja fa temps que s’hauria d’haver parat els peus a aquesta dinàmica de reducció, indiferència i desconsideració envers el nostre patrimoni històric. Ha arribat el moment de ser capaços de mantenir el patrimoni tarragoní en condicions adequades, de treballar en la seva prevenció i de projectar-lo al món amb la magnificència i dignitat que es mereix.

Els edificis i monuments que integren el patrimoni històric representen un element que pertany a la història i a la tradició d’un país. Com assenyala l’etimologia de la paraula, el patrimoni ens arriba dels pares, dels avantpassats. Es tracta d’un conjunt de béns d’un valor incalculable, que es transmeten de generació en generació i que l’administració té l’obligació de conservar i difondre.  A Tarragona tenim la immensa sort de disposar d’un patrimoni excepcional, amb uns monuments romans únics al món i béns medievals, jueus i de l’època modernista insòlits.

Seria extraordinàriament engrescador començar aquesta nova etapa de coratge, serietat i responsabilitat on, d’una vegada per totes, el patrimoni històric torni a ser una de les majors prioritats de l’administració local. El primer pas ha de ser la readmissió immediata dels treballadors del Museu d’Història de Tarragona i la reparació, recuperació i reobertura de tots els espais històrics.

Jordi Fortuny: ‘Falten recursos humans a Recursos Humans’

Lluny en el temps queda aquella aproximació a uns departaments de recursos humans de quan el capatàs a les 5 del matí deia qui treballava aquell dia i qui amb el farcellet podia tornar cap a casa, des de la Plaça dels Carros.

Jordi Fortuny i Guinart és conseller d’ERC-MES-MDC de l’ajuntament de Tarragona

Els departaments de Recursos Humans de qualsevol institució o empresa han esdevingut en els últims anys un element fonamental per a la incentivació de la competència professional de les persones i de la competitivitat de l’empresa o la institució. Han esdevingut una central d’intel·ligència de les institucions i corporacions. Gestionar i optimitzar una plantilla de personal que proporciona l’adequada força de treball necessària en cada àmbit de treball és una tasca que implica anàlisis i dedicació molt acurades. Una decisió equivocada pot suposar una despesa no eficient o un dèficit en el servei que fa la institució.

És curiós observar el nombre de persones que treballen a Recursos Humans de diferents institucions. En general tenim departaments de RRHH més grans al sector privat que al sector públic. Es pot dir que segons la tipologia d’empresa o institució amb molta o poca diversitat de llocs de treball poden condicionar la complexitat de les tasques, com també la magnitud de reposició de personal amb tot el que impliquen els processos de selecció de personal, però malgrat això i, curiosament, és a les institucions públiques on es troben ràtios menys favorables.

En el passat Ple del mes maig de l’Ajuntament de Tarragona, el conseller que subscriu aquest article va assenyalar en una intervenció al Ple: “…. que falten recursos humans a RRHH de l’Ajuntament”. Són innumerables les tasques que es realitzen. Tasques que no tenen cap reconeixement si es fan bé o molt bé, però que el mínim desajust o retard suposen el malestar dels implicats, perquè es corre els risc de trepitjar els drets de les persones sense cap voluntat explícita ni negligència. Treballar a RRHH comporta un estrès afegit. La nòmina ha de sortir a temps i no es poden equivocar. Cal fer informes de legalitat sobre compatibilitats, cal informar de les necessitats i analitzar efectius, cal preveure l’oferta pública d’ocupació, cal entomar les demandes de sindicats i treballadors, cal atendre totes les singularitats laborals dels funcionaris i dels treballadors, cal tenir present l’Estatut Bàsic de l’empleat Públic i, a la vegada, l’Estatut dels Treballadors, cal estar amatent als canvis legislatius constants… I tot plegat cal fer-ho amb una quinzena de persones en el nostre ajuntament.

L’alcalde de Tarragona va estar d’acord amb aquest conseller: “falten recursos humans a RRHH”. Cal que donem instruments i recursos necessaris al departament de Recursos Humans perquè esdevingui encara més una potent central d’intel·ligència i no treballin ofegats. Ens hi posem, alcalde?

Maria Rovira (Unió de Pagesos): ‘Per la visibilitat de les pageses’

Quan commemorem el dia  internacional de les dones al món rural ho fem sabent que hi ha coses pendents per resoldre; certament, les commemoracions són una oportunitat per mostrar les mancances, fer públiques les demandes i aconseguir l’empatia social i l’apoderament necessari per donar-los-hi resposta.

Maria Rovira. Membre de Dones d’Unió de Pagesos

Per començar, vull posar l’accent en el treball de les pageses a les zones rurals. La pagesa no només ha de fer front als hàndicaps propis del sector, sinó que, a més, topa amb esculls vinculats a la invisibilitat que pateix: en tant que cònjuge o col•laboradora a l’explotació no té accés a subvencions ni als drets acumulats de la política agrària comuna i, majoritàriament, la multifuncionaltitat que se li atorga pel fet de ser dona (i que, en alguns casos, es pressuposa o assumeix ella mateixa com a condició intrínseca al gènere) li impossibilita la participació en organitzacions agràries o en les cooperatives; en definitiva, en molts casos, a efectes nominals no existeixen (tot i que possibiliten que altres, habitualment els seus marits, pares, fills, companys hi puguin ser… un paper molt poc reconegut, per no dir gens).

Una altra dada que reforça el fet que les tasques de les dones no s’acaben amb el treball remunerat directament a l’explotació, sinó que abasten tot l’àmbit privat de l’organització familiar, és que al sector agrari, estadísticament, les empreses gestionades per dones arreu d’Europa són de dimensions més petites i representen un volum de negoci menys significatiu que les que lideren homes.És cert que institucionalment es posa de relleu aquest paper multifuncional de les dones per vitalitzar les zones rurals i s’implementen, amb més o menys fortuna, instruments per revertir la situació de despoblament a les zones rurals.  Tanmateix, si el que es tracta és d’anar més enllà i fomentar la igualtat entre dones i homes a les zones rurals, des de Dones d’Unió de Pagesos creiem que cal crear un marc legislatiu que ho possibiliti i tingui en compte aspectes com l’accés al mercat laboral, la possibilitat de treballar a temps parcial, la cobertura a la seguretat social, l’educació o una estratègia per superar la bretxa salarial, que es materialitza quan s’arriba a l’edat de jubilació, quan es deixa les dones en una  situació de vulnerabilitat evident. I és que en termes d’igualtat encara hi ha un llarg camí per recórrer: els hàbits, els costums i les polítiques socials d’avui en dia no afavoreixen la millorad’aspectes com la conciliació o la bretxa salarial, sinó que perpetuen l’immobilisme i el “- és que sempre s’ha fet així”.

Per superar aquest escenari anacrònic, les dones al món rural, i les pageses en particular, hem de ser proactives en el foment de la igualtat començant per posar en valor les tasques de gestió i d’organització de l’empresa agrària que realitzem —malgrat haver de treballar amb una xarxa d’Internet més que  deficitària—,  i també hem de participar i fer sentir la nostra veu a les societats cooperatives, a les organitzacions sindicals i a les polítiques. Tot plegat ha de contribuir a la consecució dels canvis que la nostra societat necessita per esdevenir més justa i millor.

José Luis Martín: ‘Un reconeixement a la feina de la Brigada Municipal’

Aquests dies de festes han estat empostissat amunt, empostissat avall, fent i desfent escenaris i col·locant elements ornamentals en diversos espais de la ciutat per tal que els tarragonins i tarragonines poguèssim gaudir de Santa Tecla. Són els operaris de la Brigada Municipal de Tarragona, adscrita a la conselleria d’Espais Públics, un dels serveis més eficients del nostre Ajuntament. En els darrers anys, la Brigada d’Intervenció Ràpida ha tingut una presència mediàtica més rellevant, però la feina de la Brigada Municipal i de tots els seus professionals també és destacada i necessària, tot i que de vegades no sigui, potser, tan mediàtica. I en l’àmbit festiu no només s’encarreguen de tota la infraestructura per Santa Tecla, aquests treballadors també són els responsables dels adornaments florals dels edificis per a actes culturals, així com de la preparació dels elements de festes, a més de fer possible que durant l’estiu els nostres barris gaudeixin de les seves festes amb el muntatge d’empostissats i l’adequació d’espais.

José Luis Martín García
és primer tinent d’alcalde Ajuntament de Tarragona i Portaveu GM Partit Popular

Cada matí, els equips de la Brigada que treballen a l’exterior surten de les instal·lacions del Polígon Francolí ben equipats per fer front durant la jornada a les diverses tasques de manteniment i reparacions que tenen encomanades a la ciutat. Manteniment de mobiliari urbà, tasques diverses a l’Anella Verda, així com la senyalització viària, formen part de la feina del seu dia a dia per tal de millorar l’espai públic de la nostra ciutat.

Però no tot és feina de carrer. La Brigada Municipal també és la responsable de redactar alguns dels projectes d’iniciativa municipal, així com d’exercir la direcció d’obres en els mateixos. La Brigada també participa en la redacció de plecs de clàusules administratives, meses de contractació i valoració d’ofertes, tant en processos de contractació com de manteniment. El treball administratiu no s’acaba aquí. La transversalitat és un dels trets destacats de la Brigada Municipal, ja que també col·labora de manera activa amb altres departaments municipals en diverses tasques, com la supervisió i els informes d’expedients de llicències d’obres o la col·laboració amb Protecció Civil, entre altres àmbits.

Cal recordar també que la Brigada Municipal realitza treballs de retolació, adaptació i reparació d’empostissats, així com treballs de mecànica i fusteria, reparant i restaurant mobles de diferents espais municipals. Una de les feines més destacades és el seu important paper en la Cavalcada de Reis (també al Carnaval), ja que als magatzems del Polígon Francolí es posen a punts les carrosses que els Reis d’Orient fan servir per passejar per Tarragona la nit del cinc al sis de gener.

Una feina de responsabilitat que fa de Tarragona una ciutat millor i que amb aquestes línies vull reconèixer.

José Luis Martín García
Primer tinent d’alcalde Ajuntament de Tarragona i Portaveu GM Partit Popular

Jordi Solé: ‘Continuar creient en la paraula i l’acord’

Se’ns fa difícil als qui estem pel diàleg i per els consensos, ser acceptats dins d’un espai polític cada cop més enfurismat i radicalitzat.

En aquest ambient tan crispat les veus què volen aportar un xic de serenor son enviats a galeres o bé a l’ostracisme total. O formes part “dels meus”, o estàs fora de tot. Desqualificats, insultats i marginats en certs medis, i no parlem ja de les televisions.

Tot plegat és bastant decebedor.

Jordi Solé és regidor socialista. Membre de Federalistes d’Esquerra

De totes maneres els temps aniran portant les aigües al seu molí. És difícil aguantar una excitació com l’actual, per molt que dirigents d’un i l’altre cantó del nacionalisme més encès, s’esforcin a mantenir la confrontació. Els passos donats per el Govern de Pedro Sánchez, son un símptoma de la voluntat del nou Govern d’obrir un procés polític que faci possible avançar en acords que recondueixin la nefasta inacció política del PP.

Per l’altra banda, en Torra, embolicat entre proclames i gestos, dirigides, des de Bèlgica, als afins més radicals, amb la clara intenció de mantenir, sigui com sigui, la flama en un més que gastat discurs, és coneixedor què la realitat és ben diferent. Ell potser no ho sap o no ho vol veure, però dins del seu Govern…

Els processistes, de mica en mica, assumeixen que la solució passa inevitablement per un pacte amb l’Estat. El difícil és explicar-ho. I és què per molt que els ultra-independentistes facin tot el possible per retornar a l’escenari unilateral, el cert és que els partits que formen part d’el Govern de la Generalitat, no estan per emprendre de nou una aventura que només a portat dolor dins dels seus partits i a Catalunya en general.

Parlant clar. L’independentisme representat per ERC i una bona part del PDCAT, veu que només té una sortida: negociar amb l’Estat com aconseguir les millors condicions per anar fent camí cap els seus objectius, i iniciar una nova etapa que permeti conquerir un millor finançament i les màximes quotes d’autogovern. Per ells és una situació força complicada. Per contra, l’Estat espanyol podria, d’aquesta manera, i si existeix la voluntat real, realitzar pedagogia per assentar les bases d’una Espanya que respecti els valors polítics-socials-històrics i la identitat de Catalunya, sense passar per un trencament, ara per ara, de futur incert.

Per molt que ens esforcem, els partidaris d’una solució pactada (naturalment sense polítics empresonats), no serem ben vistos ni per el PP, ni per C’s (enquistats en la confrontació), ni per sectors de l’independentisme encapçalats per en Puigdemont i entitats ultrasobiranistes. Però això ja ho sabem. Per tant no ens hauria d’afectar per continuar creient en la paraula i l’acord com única solució factible, i així sembla pensar una gran part de les files d’ERC i els sectors més moderats del PDCAT.

No serà fàcil, ho sabem, però cal profunditzar en aquest canvi d’estratègia, més procliu a solucionar políticament el que, fins ara, només es contemplava sota l’amenaça de la judicialització i la repressió.

Desaprofitar-ho seria un greu error polític.

Jordi Solé i F.

Regidor socialista
Membre de Federalistes d’Esquerra

Begoña Floría: “D’incivisme i bicicletes”

El passat dilluns al matí ens vam despertar amb les destrosses causades a les estàtues de la Font del Centenari. Amb molta tristesa i enuig, vam poder constatar com un cop més, com l’incivisme afecta un patrimoni que és de tots, de forma injustificada i impactant.

Begoña Floria, tinent d’alcalde de Cultura, Festes i Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona

Tenim una ciutat imponent, històrica i Patrimoni de la Humanitat que ha estat testimoni de poblats ibèrics, èpoques glorioses en l’imperi romà o meravelles creatives modernistes, entre d’altres. Tarragona i la seva història es mereix que fem de nou un esforç per afrontar el civisme de forma transversal. No és un problema exclusiu, a molts municipis tenen la mateixa xacra, però només es pot afrontar localment i amb una participació ciutadana que és fonamental pel benestar de la comunitat.

Un cop vaig llegir que el bon estat d’una ciutat es podria comparar amb una bicicleta de dues rodes, on una pertany a l’Ajuntament i l’altra a la ciutadania. Si una de les dues falla, la bicicleta no funciona. Hem de ser tots conscients. En aquest sentit, el consistori ha decidit prendre mesures com reprendre el debat sobre la modificació de l’ordenança de convivència cívica per combatre de forma més ràpida i eficaç els comportaments que agredeixin el nostre entorn. Des del punt de vista del Govern de Josep Fèlix Ballesteros, l’objectiu no ha de ser multar, sinó potenciar els treballs comunitaris. Avançar cap a una ciutat educadora, que reorienti a les persones que no respecten el patrimoni de tots.

Des de la política s’ha de treballar per conservar tot allò que tenim, i millorar les mancances. Per això es crearà una taula multidisciplinària en la qual participaran les federacions de veïns, així com les diferents àrees de l’Ajuntament amb competències en aquest tema. Així mateix, es posarà en marxa un nou pla de campanyes de conscienciació dirigides a les escoles, instituts, centres cívics i llars de jubilats. N’hem fet moltes als llargs dels darrers anys però reiterarem. Actuarem de nou de forma, però com sempre necessitem que “la roda” de la ciutadania també giri amb la força de la corresponsabilitat en treballar per la convivència i el respecte per casa nostra. La ciutat és un espai comú, i entre tots hem d’aconseguir disminuir el vandalisme urbà, que ens suposa a totes i tots, 1,6 milions d’euros anuals. Els comportaments incívics van tant des de les pintades al mobiliari urbà, fins a baixar les escombraries fora d’hora o llençar xiclets a les voreres. És per això que crec que és important que recordem que tenir cura i preservar els nostres carrers, el nostre patrimoni i el nostre entorn, és fonamental per tenir una bona qualitat de vida i una convivència exemplar.

Diuen que res és comparable amb el plaer d’anar en bicicleta… Així que us encoratjo a què ens impliquem en “rodar” el projecte comú més important que tenim tots plegats: tenir cura de la nostra estimada ciutat, Tarragona.

 

Òscar Peris: “20-S: Tu tries”

Hi ha dates que ja identifiquem ràpidament amb una sigla. L’11-S o 15-M volen dir ja moltes més coses que una data, ens indiquen un abans i un després, una inflexió important en la manera de veure les coses, en l’actuació de molta gent, en la presa de posició davant d’una situació. A Catalunya, el 20-S potser no té la difusió d’aquelles dates, però sens dubte que ha tingut el mateix impacte.

Òscar Peris, delegat del Govern al Camp de Tarragona

Aquell dia, un fet aparentment –molt aparentment- “normal” com és una actuació judicial va desfermar una enorme reacció popular (popular en el bon sentit del nom, però en algun altre segurament també, i encara dura). No cal entrar ara en tecnicismes derivats del codi penal. Això ja ho fan els entesos, i ho fan molt bé, com ara aquell centenar llarg de catedràtics, docents i investigadors del món del dret, catalans i d’arreu d’Espanya, que denuncien les contínues i profundes irregularitats de les actuacions judicials seguides. No es tracta, ara, d’això, o només d’això. Es tracta de recordar que aquell 20-S, a la Rambla de Catalunya –un nom molt oportú- davant la conselleria d’Economia i Finances hi havia tota mena de gent, de tota edat i condició, amb pensaments molt diversos sobre moltes coses, però també amb unes quantes idees compartides: la defensa de les institucions catalanes, la defensa de la llibertat i de la democràcia, i una actitud absolutament pacífica alhora que ferma.

Res més lluny, doncs, d’aquells contes de la vora del foc d’alguns jutges i periodistes –de vegades, difícils de distingir uns i altres- que van veure, no se sap com, “manifestacions tumultuoses”. Gent que, en sentir la notícia per la ràdio, en rebre una trucada o un whatsapp, va canviar el rumb i en lloc d’anar a la feina, a la classe, a la botiga, al taller o a casa, va variar rumb, va agafar un cotxe o va canviar de metro, i va anar a la Rambla. Molts ho vam fer, convocats per ningú en concret, sense saber exactament què hi anàvem a fer ni què passaria, però tenint molt clar que allò, que aquelles detencions, ocupacions, escorcolls, no eren admissibles. Que volíem fer saber a tothom, al país, als qui manen als de la porra, i a tot el món, que no ho acceptàvem aleshores ni ho acceptem ara.

No ens enganyem, però. No deixem que aquesta teranyina de subterfugis pretesament legals ens enredi i ens impedeixi avançar. El que s’està dirimint aquí no és un procediment legal, no és examinar si falta un paper o si ens hem equivocat de finestreta. Del que es tracta, de veritat, és d’una qüestió essencialment democràtica: donar veu a la ciutadania de Catalunya perquè decideixi si vol o no la independència. Un plantejament que inclou, amb tota naturalitat, l’opció del rebuig a la independència, i el respecte a la decisió majoritària. I, davant d’això –per no dir directament en front, o, encara més, al front- la intolerància dels qui no volen que es voti, la dels qui tenen por a la resposta. En una banda, el vot i la urna; a l’altra, la porra i la presó. Això també ho volem decidir, i el 20-S ja ho vam començar a decidir.

Tu tries qui són els teus.

Pau Ricomà: “No ho hauria d’haver dit”

Fa uns dies, a un titular que deia que el ministre Borrell havia declarat que les bombes intel·ligents, d’altíssima precisió, que Espanya venia al règim despòtic de l’Aràbia Saudita, presumiblement per bombardejar el Iemen, no matarien innocents, vaig respondre amb dos adjectius qualificatius (mentider i cínic) i un insult que no hauria d’haver dit.

Pau Ricomà és portaveu grup municipal ERC-MES-MDC Ajuntament de Tarragona

Reconec que em vaig equivocar. No ho hauria d’haver dit. No forma part del meu tarannà insultar ningú. La gent que em coneix sap que no en tinc costum i que procuro ser respectuós amb tothom, de manera corrent amb les persones que no pensen com jo.

Sé que no ho hauria d’haver dit quan tantes bones persones –la gran majoria d’agrupacions socialistes d’arreu del país- s’han sentit ofeses i així m’ho han fet saber, sobretot a través de twitter. Persones d’esquerres, solidàries, internacionalistes, ciutadanes del món en definitiva, amb qui hem compartit lluites i manifestacions sota el lema de “No a la Guerra”. Temps aquells en que ens indignàvem junts quan José Maria Aznar, al ranxo de George Bush i amb els peus sobre la taula, comprometia Espanya en l’atac a Iraq, en una creuada per acabar amb les armes de destrucció massives que després ningú no va trobar.

No ho hauria d’haver dit perquè tal vegada quan es tornin a veure imatges de “danys colaterals”, és a dir de nens mutilats o trets de les runes sense vida, de mares i avis destrossats, segur que alguna cosa es remourà en la consciència d’aquesta bona gent que he ofès sense voler.

No ho hauria d’haver dit perquè hem de buscar aquelles paraules que no generen rebuig i alentorn de les quals es pugui establir un ampli consens. A jutjar per les reaccions, es pot deduir que mentider i cínic són adjectius ben trobats. Ningú se n’ha queixat. Afegir-hi, com vaig fer, un exabrupte no només no aporta res, sinó que ens allunya a tots de la reflexió. Que les sofisticades bombes venudes a l’Aràbia Saudita no faran mal a innocents és una mentida i malauradament trigarem poc en tenir-ne notícies. Moltes Organitzacions No Governamentals, com Amnistia Internacional, demanen que “Espanya no sigui còmplice dels crims de Guerra” i de fet, el passat divendres mateix els avions de l’Aràbia Saudita van bombardejar un dipòsit del Programa Mundial de Aliments de l’ONU al Iemen.

I no ho hauria d’haver dit perquè les bones formes i l’estètica són importants en les relacions quotidianes amb les persones. Però no m’agradaria que ens oblidéssim de l’ètica, un imperatiu categòric, segons Kant, que ha de precedir l’estètica.

 

Pau Ricomà Vallhonrat

Portaveu Grup Muncipal ERC-MES-MDC

Josep Acero (PP): ‘Hospital Joan XXIII, prou de pedaços’

La salut és el bé més preuat que té el ser humà, i les nostres institucions han d’assegurar que la sanitat sigui de qualitat. En els darrers anys, hem vist com el menysteniment i l’amenaça cap a la capitalitat sanitària de Tarragona ha estat una constant.

Josep Acero. Conseller de Protección Civil de l’Ajuntament de Tarragona

La Generalitat segueix amb la voluntat de desmantellar l’Hospital Joan XXIII en favor de l’Hospital Sant Joan de Reus, derivant pacients i serveis. Primer per omplir un farònic projecte que va costar 170 milions d’euros. Posteriorment, per tal d’intentar pagar els deutes de la mala gestió feta al centre reusenc. Voler el millor pel nostre hospital, no vol dir voler que els reusencs tinguin una pitjor atenció. A Tarragona no volem ser els damnificats per una mala gestió de la que no tenim cap responsabilitat.

L’Hospital Joan XXIII compta amb uns grans professionals, als que s’ha de dotar de les eines i els recursos necessaris perquè puguin desenvolupar la seva feina de la millor manera possible. Hem de recordar que al 2015 la Unitat d’Hemodinàmica només obriaen horari laboral, derivant els pacients cap a Barcelona a partir de les sis de la tarda. Ara obre les 24 hores, per la pressió social sorgida arran de la mort d’un pacient en una ambulància de camí a la capital catalana. I això no es pot tornar a repetir. La UCI Pediàtrica també ha estat un dels grans cavalls de batalla i després de moltes reivindicacions es va posar en marxar el servei. Però ja n’hi ha prou.

Tarragona, i la seva àrea d’influència, tenen la suficient rellevància i reuneixen un número important d’habitants per tal de dotar l’Hospital Joan XXIII dels millors recursos i especialització. I per tenir el millor Joan XXIII exigim a la Generalitat que sigui una realitat la promesa que tants consellers de Salut, els darrers el Sr. Comín i la Sra. Vergés, han fet: un nou Hospital o una remodelació integral i ampliació dels edificis existents. No volem més pedaços a les actuals instal•lacions. Una altra problemàtica important és la falta de personal, sent una necessitat l’ampliació de la plantilla de professionals per tal de pal•liar el dèficit existent actualment.

Si a la Vall d’Hebron s’hi invertiran 122 milions d’euros o s’està construint un nou hospital a Viladecans amb un cost de 60 milions d’euros, no és de rebut que a Tarragona només hi arribi una ínfima part d’aquesta inversió i que les promeses del conseller de torn quedin en l’oblit. Els tarragonins no som catalans de segona i exigim que el Govern de Catalunya treballi d’una vegada per totes per a les persones i compleixi els seus compromisos.

El menysteniment cap a la sanitat de Tarragona no s’acaba en l’Hospital Joan XXIII, sinó que arriba també a l’atenció primària. Tenim exemples de grans inversions en CAP d’altres zones de Catalunya, mentre que aquí hem de patir que hi hagi centres amb barracons, amb els inconvenients que això genera en els pacients i en els professionals de la salut, o que només un dels CAP de la ciutat disposi del servei d’urgències a les nits i els caps de setmana.

Tot això que he exposat no és cap batalla de campanar. Estem parlant de la salut de les persones. I amb això no s’hi juga.

 

Jordi Fortuny (ERC): “El contracte de la brossa: desfasat i car”

Que Tarragona no assoleix els mínims estàndards de neteja i bona gestió dels residus urbans és d’una evidència difícilment dissimulable. Són 24 milions d’euros l’any destinats al  contracte de neteja i recollida dels residus sòlids urbans.

Jordi Fortuny i Guinart és conseller d’ERC-MES-MDC de l’ajuntament de Tarragona

El contracte de la brossa es va redactar ara fa 18 anys. Es va iniciar el 2002, la durada era de 10 anys però el van renovar el juliol de 2010, abans del 2012 que era quan finalitzava. La renovació va implicar una ampliació de temps i també, evidentment, del cost. Un contracte amb FCC allargat fins al 2023 i que suposa actualment més del doble de l’import inicial.

Per què és un contracte desfasat? Actualment és un contracte Frankenstein, fet a pedaços, escrits i no escrits, sense una actualització harmonitzada de les noves necessitats de la ciutat. La Tarragona de l’any 2000, que és quan es va dissenyar, i la Tarragona actual són diferents, presenten necessitats diferents. La tecnologia també ha evolucionat i les tendències i estratègies en reciclatge també són diferents. Es fan contractes de 10 anys en 10 anys perquè així es garanteix l’amortització del material. En definitiva, som esclaus d’un procediment comptable que ens limita l’actualització permanent del servei.

Per què és car? Si comparem el nombre d’habitants de Tarragona amb altres poblacions i el cost, ens adonarem que els Tarragonins i Tarragonines paguem molt més. A tall d’exemple: l’Hospitalet de Llobregat, amb 250.000 habitants, paga 28 milions; Terrassa, amb 215.000 habitants, paga 21 milions; Girona, amb 98.000 habitants, paga 12 milions. Val a dir que la diferència no és precisament perquè a Tarragona hi hagi platges, sinó per moltes altres raons, com per exemple el fet de tenir escampats diversos tipus de contenidors per la ciutat que impliquen tres camions diferents per a la recollida. La conseqüència és que per un mateix carrer acaben passant tres camions diferents, que fan el mateix cadascun pel seu contenidor corresponent. A més del fiasco dels contenidors soterrats que ara cal treure. Una inversió milionària per instal·lar-los a la que cal afegir els diners per eliminar-los, de moment 400 mil euros per la primera fase.

Però per si no fos poc, actualment no tenim cap servei d’inspecció organitzat. La veritable inspecció la fan els ciutadans de Tarragona que, això sí, telefonant al telèfon verd i per tots els canals de denúncia, fan arribar a l’Ajuntament l’estat dels contenidors i de la brutícia dels carrers. No hi ha cap estratègia per actuar contra l’incivisme. No tenim un veritable control d’aquesta despesa.

Tot això ha de canviar. Necessitem un servei dinàmic, intel·ligent, capaç d’actuar i planificar les accions a fer, posat al dia en tot, pedagògic, tècnicament qualificat i molt més econòmic. La bona notícia és que aquest nou servei és possible i que tenim moltes ganes de liderar-lo des del nostre grup municipal d’ERC-MES-MDC a  Tarragona.

Doctor Roger Quesada: ‘Si cuides la teva boca, la resta del cos t’ho agrairà’

D’un temps cap aquí s’han anat relacionat, amb freqüència, diferents malalties de la boca amb malalties d’afectació sistemàtica. A l’última universitat d’estiu de la Universidad Complutense de Madrid juntament amb la col·laboració de la Sociedad Española de Periodoncia (SEPA), es va analitzar la importància d’una mala salut bucodental amb les malalties sistèmiques.

Doctor Roger Quesada.

En aquelles jornades, experts en Cardiologia, diabetis, Ginecologia, malalties sistèmiques, Medicina Interna i d’Atenció Primària van tractar d’aclarir quelcom sobre la relació actual entre les malalties bucals i altres de generals, tot aportant les recerques més avançades a nivell mundial en aquest àmbit.

I és que, a banda de la coneguda relació d’aquestes malalties amb la diabetis, malalties cardiovasculars i els efectes adversos sobre l’embaràs (part prematur, poc pes en néixer, avortament,…), s’han identificat altres trastorns vinculats amb la periodontitis. Entre ells, s’ha posat de manifest que malalties tals com la disfunció erèctil, l’artritis reumatoide o l’Alzheimer també s’associen amb la presència d’aquesta infecció en la cavitat oral.

Arribant a la conclusió que fins ara hi ha evidències consistents que almenys 54 malalties sistèmiques guarden una relació amb infeccions en la boca, una vinculació que segons les malalties i els estudis publicats és més o menys sòlida i forta. Davant totes aquestes evidències, actua, cuida la teva boca i la teva salut general t’ho agrairà.

 

Josep Maria Buqueras: ‘Els llaços i el sentit comú’

La fiscal general va assegurar que col·locar llaços grocs en indrets públics o treure’ls no és cap delicte. És una mostra de llibertat d’expressió. Així de clar. Entrar en aquest debat, per activa i per passiva, és com entrar en una fanguera. Hem arribat en un punt que el que semblava quelcom anecdòtic, ara és motiu de baralles i d’una dialèctica política inusual, que creix amb una espiral exponencial perillosa.

Josep Maria Buqueras

Penso, per si algú no està al cas, que tot plegat ve motivat per (entre altres circumstàncies) que s’aproximen eleccions, unes de fixes les municipals de 2019 i altres generals i autonòmiques. Aquestes poden ser, pregunto, en qualsevol moment? Els presidents corresponents, Pedro Sánchez i Quim Torra tenen la darrera paraula.

En llocs públics, ajuntaments sobretot, hem vist pancartes a favor de col·lectius gais, dels refugiats, feministes o altres reivindicacions polítiques o socials i no passava res de res. I ara s’arma força brega. Tothom de part de culpa: els unionistes/constitucionalistes i els sobiranistes/independentistes. Els primers, sobretot els del PP, C’s, Vox, Societat Civil Catalana, ens porten, o ens volen portar cada vegada a una España més conservadora, menys tolerant, amb les llibertats vigiladíssimes i amb un règim totalitari com a objectiu? El dret a manifestar-se lliurement el que om pensi s’hauria de constrènyer el mínim possible. Els límits se cenyiran, en tot cas, a les injúries i calumnies o a la incitació de la violència de l’odi. Res d’això passa a Catalunya, encara que alguns líders ho repeteixen dia i nit i al final fins s’ho han cregut i ho fan creure als “seus”.

Ja fa anys que els catalans col·loquen banderes als balcons, sense cap mena de problemes. Quan apareixen aquests? Quan s’exerceix la llibertat d’expressió de manera poc cívica. Hem vist accions darrerament que s’han fet amb ràbia i menyspreu, s’ha exercit la llibertat d’expressió de forma “torticera”. Això no ens porta enlloc, aquest no és el camí. Aquest dret que tenim, ha estat utilitzat com arma arrauxada. Tot plegat provoca molta tristesa, perquè ara ja no és un debat sobre la llibertat d’expressió, sinó sobre la relació entre dues comunitats, de polítics i ciutadans cadascuna d’elles, que cada vegada es giren més l’esquena amb més acritud.

Es poden fer molts discursos, moltes declaracions i moltes juntes de seguretat. És increïble a hores d’ara el que diu avui mateix, dilluns vint-i-set d’agost, Garcia Albiol/Dolor Montserrat i Albert Rivera/Inés Arrimadas. Al cap i a la fi, el que contarà per damunt de tot serà el sentit comú de la ciutadania.

Antonio López (PSC del Catllar): ‘Desgovern numèric’

Les matemàtiques polítiques poden servir per convertir quatre partits polítics perdedors d’eleccions municipals i amb diferents projectes de treball en un equip de govern, menys que més cohesionat, format amb difícils equilibris amb l’únic nexe en comú de l’afany de poder. I què en podem esperar? Doncs això, desgovern. I desgovern númeric perquè sembla ser que els únics números que realment dominen a la perfecció són els de saber que la seva suma els dona el govern municipal.

Antonio López és portaveu del PSC a l’Ajuntament del Catllar

Desgovern, desorganització, desinterès, desencert… i moltes paraules amb aquest prefix els podrien anar bé a l’equip de govern del Catllar, però dissortadament pel poble cap d’elles amb connotacions positives.

El passat dimarts 14 d’agost vam viure un nou capítol del desgovern desencertat del nostre poble en tenir lloc aquell dia la Comissió Especial de Comptes que ha d’enviar a sindicatura els comptes de l’ajuntament per fiscalitzar i veure que està en ordre l’exercici comptable de l’any 2017.

Aquesta reunió per aprovar els compteshavia de celebrar-se per llei abans del passat 1 de juny i seguint amb la seva tasca de desídia i deixadesa que comença a ser preocupant i habitual, es va celebrar dos mesos i mig més tard de la data límit màxima.

I es van aprovar els comptes almenys? Doncs no. No en aquella data perquè, de fet, entre errades de transcripció i errades que no sabien explicar en aquell moment els números no quadraven.

De fet, no tots els membres de la Comissió, representants dels seu partits i membres de l’equip de govern, estaven presents aquell dia ino s’havien preocupat de revisar la documentació per ells enviada per veure si els diferents documents eren coherents entre sí almenys i que els números presentats fossin correctes.

L’alcaldeMorlà es defensà dient que un alcalde no té perquè saber comptabilitat i que els números són un tema de l’interventor i que confia en ell. És clar, només faltaria, tots confiem en l’interventor i en la seva tasca, però sr. Morlà no es tracta d’una qüestió de saber més o menys comptabilitat, no cal tenir un Grau en Matemàtiques ni ser un expert comptable, però això sí cal complir un mínim: Interès.

Interès com a alcalde i màxima autoritat municipal en saber quins comptes s’estan presentant i en quin estat i no anar a veure-les venir, defensar-se abans li diguin res i que siguem nosaltres, l’oposició, els que haguem de demostrar que aquells números no són coherents.

Li correspon a l’equip de govern,sr.alcaldeexplicar els desajustos presentats que fan que ni dos mesos i mig després i totalment fora de terminis puguem presentar amb correcció i exactitud l’exercici comptable de 2017.

Mala organització. Un equip de govern que no revisa els comptes, un equip de govern que no sap explicar perquè no quadren els números, un equip de govern que no té explicació a donar del perquè no quadra el llistat del programa de comptabilitat i si és perquè hi ha hagut alguna modificació en la partida pressupostària posterior a l’aprovació del pressupost…

En definitiva, els números haurien de ser els que en el seu dia es van aprovar en Junta de Govern com a liquidació de l’exercici comptable de 2017 i el dia 14 d’agost, dos mesos i mig després de la data màxima de termini per presentar-ho, seguien sense quadrar per deixadesa, desídia, desinterès i sobretot per desgovern. Un desgovern númeric.

Josep Acero: ‘Reconocimiento a Protección Civil’

Hace algo más de un mes que los Juegos Mediterráneos 2018 celebrados en Tarragona bajaron el telón y desde esta tribuna quiero hacer un reconocimiento a todos aquellos que colaboraron para que el evento más importante realizado en la historia de nuestra ciudad fuera una realidad. Desde el personal de organización a los deportistas, técnicos y árbitros, pasando por los cuerpos de seguridad, el personal sanitario y todos aquellos que han colaborado en las diferentes áreas de Tarragona 2018. Una mención especial para los Voluntarios 2018, que en un número cercano a 3.000, fueron parte fundamental en el desarrollo de los diez días de actividad frenética. Merecidamente, los Voluntarios 2018 tendrán su reconocimiento en la avenida principal de la Anella Mediterrània.

Josep Acero. Conseller de Protección Civil de l’Ajuntament de Tarragona

En este artículo, y como concejal de Protección Civil del Ayuntamiento de Tarragona, quiero centrarme en los voluntarios de la Associació de Voluntaris de Protecció Civil de Tarragona. Desde aquí, mi más sincera felicitación por el trabajo realizado durante los Juegos Mediterráneos. Su colaboración ha sido importante para el buen desarrollo del evento, situando una Unidad Móvil de Coordinación (UMC). Durante los diez días de competición en la Anella Mediterrània, epicentro de la actividad deportiva en nuestra ciudad. El despliegue de esta UMC se completaba con una unidad de soporte vital básico, dos motos de tráfico y dos motos sanitarias. Todo este personal presto y dispuesto para actuar ante cualquier eventualidad.

Asimismo, la Associació de Voluntaris de Protecció Civil de Tarragona destinó un equipo de 50 personas para prestar servicio durante las ceremonias de inauguración y clausura de los Juegos Mediterráneos en el Nou Estadi. Una cifra similar a la del equipo que colaboró para que la prueba de media maratón, que discurrió por diversas zonas de la ciudad, se desarrollara con normalidad. Por último, dos motos sanitarias dieron apoyo en la prueba de triatlón celebrada en Altafulla. Afortunadamente, hay que felicitarse porque las intervenciones que realizaron fueron todas ellas de carácter leve.

Los voluntarios de Protección Civil no fueron el colectivo más numeroso durante los Juegos Mediterráneos, ese papel lo tuvieron los Voluntarios 2018, pero sí que hay que destacar su trabajo especializado, gracias a la experiencia acumulada durante muchos años de servicio, dada su participación en multitud de eventos en nuestra ciudad, que muchas veces no serían posible sin su presencia.

 

 

Sonia Orts (Cs): ’10 años de decepciones’

El pasado lunes día 30 asistí a la convocatoria del Alcalde Ballesteros para informar sobre la gestión de ciudad correspondiente a los últimos 10 años. En dicho acto hizo un repaso de su trayectoria acompañado de números y datos más que cuestionables.

Sonia Orts, regidora de Cs a l’ajuntament de Tarragona

En su análisis no hubo ni una sola alusión a los retrasos, las falsas promesas, los bandazos, los incumplimientos reiterados en el tiempo y algún que otro episodio poco claro. Nos dio una versión de su gestión muy lejana de los hechos reales y nos presentó una imagen de una Tarragona muy alejada del día a día de la ciudad.

Diga lo que diga Ballesteros, los ciudadanos sabemos que a lo largo de estos casi 11 años de gobierno, una buena parte de sus propuestas y proyectos se han quedado en “agua de borrajas” y/o en sonados fracasos.

Atónita, me puse a repasar las declaraciones y hechos pretéritos del alcalde y efectivamente, “blanco sobre negro”, Ballesteros vive inmerso en un optimismo que no se ajusta a la realidad. Claro que para el Alcalde seguro que todo esto simplemente son pequeñas anécdotas en su agenda de gobierno. Pero a estas alturas de su dilatada carrera política es muy patente que la autocomplacencia del alcalde no es compartida por muchos ciudadanos que, cada día más, cuestionan temas centrales de su gestión.

Pude comprobar que desafortunadamente vive en un mundo paralelo, ajeno a la realidad de Tarragona y a los intereses de sus ciudadanos. Repasemos algunos ejemplos:

– La obra de remodelación del Mercado Central, proyectada en su realización para tres años y que ha durado diez con enormes gastos y disputas, falta de consenso, cierre de comercios y un sobrecoste importante de 46 millones de €.

– El Banco de España, en los más de diez años que lleva ya en desuso han sido infinitas las propuestas para que recupere la actividad y se frene así su degradación, pero el alcalde sigue desojando la margarita.

– El Jardín vertical más grande de Europa con un costo de 3.3 millones de Euros de todos los tarraconenses está destrozado por falta de mantenimiento. Y la pantalla gigante está fuera de servicio y sigue pendiente su definición y dotación de uso y servicios.

– La apertura al mar en la que prometía desencallar viejos proyectos históricos, como el Fortín de la Reina, la fachada marítima, la dignificación de la estación ferroviaria o la conversión en auditorio del antiguo hospital abandonado de la Savinosa, en primera línea de mar; en “stand by”.

– Los JJMM aplazados y su más que cuestionable gestión con grandes críticas recogidas en los medios locales, autonómicos y nacionales, con el consecuente deterioro de la imagen de Tarragona; una oportunidad pérdida.

– La Ciudad Residencial, cerrada en 2011 por pérdidas en la que el Alcalde propuso un resort de máximo nivel, con dos condiciones: que en el edificio que hay junto a la carretera se reserve un espacio para el centro cívico de Llevant, y que las instalaciones deportivas puedan ser de uso ciudadano. ¿Y este proyecto en qué ha quedado?

– Fórum Justicia: se hace el primer anuncio en 2006. La Generalitat argumenta que no ha dispuesto de presupuesto y el gobierno municipal ha sido incapaz de impulsar el proyecto suficientemente.

– Abandono de los barrios, instalaciones, calles, actos, inversión e inseguridad. Seguimos esperando la ejecución del Plan de choque de Barrios propuesto en pleno por Cs.

– Camp de Mart: mal estado e inseguridad, cero mantenimiento ni arreglos desde hace muchos años.

– Plataforma del Milagro: cerrada desde 2013 por seguridad. A finales de 2014 se aprobó la demolición y finalmente se echó para atrás. En este tema ha habido multitud promesas incumplidas. La última promesa incumplida por parte del Gobierno en 2017: “Para 2018 se incluirá en Presupuestos y obras durante este año (jardín y bares)”. Pasado el ecuador del año 2018 la realidad es que allí viven  parte de los sin techo, sin que el gobierno municipal haya hecho nada para encontrar una solución para estas personas.

– Mas Mallol: edificio modernista en desuso desde el cierre Colegio Olga Xirinacs en 2012. Es un bien cultural de interés local que está plena degradación tanto el edificio como los terrenos.

– Casa Canals y Castellarnau: tiene las visitas limitadas, en grupo y concertadas con antelación con escaso horario y personal. Se está estudiando externalización parcial, pero no se ha acabado de concretar nada; otro proyecto a la espera.

– Museo arqueológico: actualmente está anticuado y de manera provisional en el puerto. La reforma está prevista a largo plazo.

– Anfiteatro: este mismo año Cs avisó al gobierno municipal del mal estado del anfiteatro. Desafortunadamente hace poquitas fechas hemos tenido un incidente grave habiéndose producido grietas en el emblema cultural e histórico de la ciudad.

– Incivismo: la factura anual es de 1,6 millones €. Actualmente hay vertederos incontrolados, pintadas, destrozos y el alcalde no propone soluciones claras, eso sí, el Alcalde se niega a retirar simbología política de los lugares públicos y calles de la ciudad desconociendo la Ordenanza de Convivencia Ciudadana (posible prevaricación).

– Rambla Vella: en 2015 el alcalde promete que en 2018-2019 se ancharán las aceras y se reducirán los carriles dándole un perfil más peatonal. No se realizará por problemas presupuestarios. Suma y sigue.

– Comercio: el gobierno municipal contempla como el comercio de la calle Unió, Apodaca y alrededores se está degradando. Día a día aparecen más locales vacíos en la Rambla Nova y resto ciudad.

Más un interminable número de proyectos, presentados e incumplidos uno tras otro sin ningún tipo de autocrítica. Además, los ciudadanos de Tarragona también hemos sufrido con asombro y enorme preocupación:

– El uso indebido de una tarjeta ‘black’ por parte del ex gerente de la Empresa Municipal de Transportes (EMT) en la que se cargaron gastos por valor de más de 70.000 euros y la defensa y justificación de esos gastos por parte de la Presidenta de la EMT.

– El caso INIPRO y la aparición como investigados por presunta prevaricación, cohecho, tráfico de influencias, malversación de caudales públicos y alteración de precios en subastas públicas del alcalde Ballesteros, la ya exconcejal de Serveis Socials y el exgerente del Institut Municipal de Serveis Socials de Tarragona.

– La imputación de la portavoz municipal.

– La detención del que fuera mano derecha del alcalde Ballesteros, su jefe de gabinete.

– La vinculación familiar y profesional del concejal de Urbanisme, con el proyecto de la Budellera.

Y como colofón y por si fuera poco, últimamente, no dejan de llamar la atención las declaraciones del alcalde en las que se vislumbra un acercamiento a las tesis independentistas. Leo sus declaraciones sobre Torra y la verdad es que no salgo de mi asombro. Para el alcalde, los escritos pretéritos de Torra, incuestionablemente racistas y xenófobos, no tienen importancia por ser “antiguos” y además lamenta que se defina a Torra como racista. Sr. Ballesteros, Torra es un ferviente seguidor de los hermanos Badia y de Carmona y define a los españoles como “bestias con forma humana”.

Para más inri, también recientemente, afirmó que no perdería un solo minuto en los lacitos amarillos, símbolos partidistas que no representan a todos los ciudadanos, ni la pluralidad de la sociedad tarraconense. Y como colofón, afirma que hay que quitarse de encima el 155 y que exigirá que desaparezca de la Constitución. O sea que si los independentistas se empeñan en seguir incumpliendo la ley y de nuevo dan un golpe de estado, ¿qué haremos?

Contradictorio y cada vez más mostrando una irresponsabilidad que empieza a ser muy preocupante. Su alcaldía es un auténtico barco a la deriva. Y parece que se va a presentar de nuevo a la alcaldía de Tarragona. En definitiva confieso que poca sorpresa. El legado del Señor Ballesteros nos deja la realidad de sus acciones, su mermada credibilidad, su eterna ambigüedad y su distanciamiento cada vez más notorio de las necesidades reales de los ciudadanos de Tarragona.

Tarragona merece algo mejor.

Josep Maria Buqueras: ‘La Rambla Nova i els marxants’

Les parades a la Rambla Nova/RN s’instal·laren l’abril de 2007, amb un acord signat, en ple període electoral, amb l’equip de govern CiU-PP, encapçalat per l’alcalde Nadal. En un principi la previsió municipal era dos/tres anys l’estància a la RN, més endavant ja van ser cinc/sis anys i la realitat han estat els deu/onze anys. L’any 2007, Espimsa i els marxants no van manifestar rés respecte la seva tornada  a la plaça Corsini, quan acabessin les obres. Kafquià, increïble. Dos alcaldes i quatre consellers de Comerç: Raül Font, Sergi de los Ríos, Patrícia Anton i Elvira Ferrando, han estat els protagonistes.

Josep Maria Buqueras Bach

El proppassat dimarts 24 de juliol es va viure una situació esperpèntica, amb sols tres parades obertes i la resta, gairebé quaranta, reivindicant-se per la ciutat. Per què va passar això? El 29/11/2016 es va constituir la Taula de Treball de Marxants, formada per les quatre associacions i Espimsa. L’any 2017 es van reunir tres vegades per treballar plegats pel retorn definitiu a Corsini. Si es va consensuar la data del 24 de juliol, perquè allargar la temporada d’estiu? Raons econòmiques? Un mes més? Diuen que a la RN estan molt bé. I els ciutadans quants mesos portem sense la RN Lliure? Les Rambles son fonamentalment per passejar.

És cert el que Florenci Nieto, president de Pimec Comerç Tarragona, diu que qui va portar els marxants a la RN va ser l’Ajuntament. Amb 11 anys les prioritats/necessitats poden ser altres. Ningú culpa als marxants de que han ocupat els dimarts i els dijous la RN tot aquest temps. Els marxants deixen oberta la possibilitat de considerar si la opció de Corsini sigui la més idònia ara, l’any 2018: “Debemos decidir entre todos cuál es la mejor solución para todos”. Nieto apunta la plaça dels Carros o el tram final de la Rambla (a tocar a la plaça Imperial Tarraco? Per què no la Quinta Sant Rafael, amb l’adequació urbanística corresponent. Està a un pas de la terminal d’autobusos i del Parc Central, que són dos punts/focus de pas obligat pels tarragonins i els turistes. O no? Per potenciar el projecte tant esperat, també, de l’Illa Corsini, es necessita que els marxants estiguin a la plaça els dimarts i els dijous? Crec que dóna una altra visió més potent, ordenada i guapa tindré la plaça amb les terrasses. Ja sé que el mercat ambulant també dóna vida, a qualsevol zona urbana, però potser és el moment de replantejar ”vicis/costums ocults/reals”. Una plaça acabada de construir, cada setmana patirà el trànsit, com a mínim,  dels furgons/camions dels mercaders. Algú pensarà, que això ja estava previst i es sabia, però…  rectificar sempre és de savis.

Malgrat tot, els tarragonins ens hem de felicitar per recuperar el principal passeig de la ciutat, la Rambla Nova. Ara hem de lluitar per trobar una solució favorable a la majoria, si s’escau. Per a tothom és/serà impossible. No plou mai a gust de tothom.

 

Cartes al director: ‘Réplica al artículo publicado por la senadora de ERC Laura Castel’

Nos gustaría realizar una réplica al artículo publicado en su medio en el día de ayer por Laura Castel (ERC) limitado a tres ideas que resultan de todo punto inexactas.

Primero, es cosa evidente que en España no tenemos presos políticos, en esto coincidimos todos, incluida Amnistía Internacional y Human Rights Watch de modo que no se ha de insistir  en ello, por mucho que nos repita una mentira no vamos a aceptarla como verdad.

Consecuencia lógica de lo anterior es que la propuesta de resolución cuya votación nos describe, no acepta la redacción que sus colegas flamencos pretendían incluir para que se afirmase la existencia de presos políticos y exiliados  en la  España actual.

En segundo lugar, se asegura en su artículo que se ha producido un “menosprecio a los derechos políticos de los representantes y..(están) en prisión”, nada más lejos de la realidad lo que sucede es que algunos representantes políticos vulnerando (presuntamente) todas nuestras leyes pretendían de forma unilateral levantarse contra el Estado, que somos todos, y ahora cuando la justicia les reclama su responsabilidad pretenden eludirla alegando que han sido elegidos democráticamente, ¡faltaría más!

Ignoran voluntariamente que el decreto de 2 de Agosto por el que se convocaban elecciones al Parlament, fijaba con toda claridad que la convocatoria se hacía con sujeción a lo establecido en la Ley Electoral, el Estatuto y el resto de nuestro ordenamiento jurídico, su elección democrática no les autoriza, en modo alguno, a vulnerar todas nuestras leyes como sucedió en las aciagas noches del 6 y 7 de Septiembre.

En tercer lugar se elimina también de la propuesta de resolución, según nos relata, la mención a lo que Ud. denomina referéndum del 1 de Octubre último, en realidad no sabemos a ciencia cierta cómo calificar los hechos de aquella fecha , pero siendo notorio el incumplimiento de los requisitos exigidos por la Comisión de Venecia (contra la ley, con las condiciones fijadas quince días antes, sin supervisión de ningún tipo, etc.) es comprensible que los parlamentarios de la OSCE no acepten tampoco en esto la propuesta que sus colegas flamencos les realizaban.

En conclusión, ni en el resto de Europa ni en España se acepta su discurso sobre la existencia de presos políticos porque nadie está en prisión por sus ideas sino por sus actos y lo acaecido el 1 de Octubre en nada se parece a un referéndum de secesión que, por otra parte, no cabe tampoco en ninguno de los ordenamientos jurídicos de nuestro entorno.

José Antonio Martínez Herranz

Cartes al director: ‘En resposta a l’Excel·lentíssim senyor Torra’

Molt honorable Sr. Torra, avui he llegit tota una pàgina, escrita per vostè mateix, on reclama unitat contra el feixisme. Amb el títol “com un sol poble contra el feixisme” no sols a Catalunya, sinó a tot l’Estat, ho trobo més que correcte, tot i que s’ha oblidat dels grans protagonistes d’aquest escenari. L’un són la resta d’estats, d’Europa i del món. Tots som conscients del camí que cada cop du més clarament Europa i l’auge dels partits feixistes en aquest territori i al món sencer. Està clar que en el “nostre” Estat és molt preocupant, pot ser més que no pas a la resta, no ho sé, la impunitat en què actuen aquests grups més o menys descontrolats, més o menys autònoms -o no-. No en va dic impunitat.

Vostè esperona la societat, els partits polítics (un altre dels actors, encara que a aquests sí que els menciona) i les forces de l’ordre (a qui també menciona) a ajudar en aquesta lluita.

Vostè sap que hi ha partits que entre les seues files en tenen molts de feixistes (amb la deguda simbologia inclosa), que aquests partits, són part important d’aquest problema, part tan important que en són la causa. Vostè sap que fins i tot el més gran partit estatal que s’autoanomena “socialista”, té actituds contradictòries en aquest tema, té massa moments de silenci encobridor, no cal parlar doncs dels partits que identitariament ja són més de “dretes”.

Vostè, també sap que entre les forces de l’ordre hi ha fins i tot actuacions feixistes que no són ni tan sols causes d’amonestació, ni de suspensió, com el recent cas de l’agressió a un periodista al crit de “viva Franco”, per citar-ne una de mediàtica.

I com tampoc em vull estendre, entraré en el que hauria de ser el més gran dels actors, el sistema judicial, al qual vostè no en fa referència de cap mena. Vull imaginar-me que vostè, és plenament sabedor de la multitud de causes en què el feixisme ha estat absolt de tot delicte, agressió, apologia, temença d’armes (que no són pas de caça, sinó bèl·liques, amb llença-Morters, bombes de mà…) D’aquest darrer actor, vostè n’és conscient, però no el menciona, per què?

Nosaltres, bona part de la societat, de les forces de l’ordre i alguns partits, en som conscients i fa moltes dècades que d’una manera o altra, lluitem contra aquest càncer de qualsevol societat que vulgui ser civilitzada.

Nosaltres continuem i continuarem, però vostè, no vulgui passar de puntetes ignorant el més gran dels actors ni la directa implicació d’alguns partits polítics.

Josep Mª Muntané i Barceló

Jordi Martí: ‘Pel dret a viure a la ciutat i no només a visitar-la’

Fa tres setmanes, ens assabentàvem de l’expulsió d’uns veïns, magnífics veïns, de la Part Baixa de Tarragona, com a conseqüència de la conversió de la ha estat casa seva durant els darrers anys, en un pis turístic. Era el mateix dia que en la Comissió de Turisme de l’Ajuntament la consellera Imma Rodríguez feia públic un interessant document sobre l’actualitat dels pisos turístics a la ciutat, parlant tant dels que eren legals com dels que no ho eren. Una feina que s’ha de fer, és clar, però aquest és un tems que, com molts altres, no va de legalitat i d’il·legalitat només ni molt menys.

Jordi Martí és conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Cal que busquem solucions a un problema, i dic problema amb totes les lletres, que hem encarat de totes les maneres possibles i que hem pogut: l’habitatge i el dret a la ciutat que tenim totes les persones que hi vivim. I sabem, perquè els coneixem i els llegim, que el dret fonamental a l’habitatge de què hem de gaudir totes les persones pel sol fet de ser, topa amb un dret que no és fonamental però que alguns rics de la zona i dels seus representants qualifiquen com a tal: el dret a la propietat privada.

Que quedi clar que aquest articles escrit ara no parla d’aquest “dret a la propietat privada”. No pateixin que si algun dia ens hi posem a fons no farem cap article per suprimir-lo, hi ha altres mètodes més democràtics i efectius per fer-ho, recordin si no el 19 de juliol de 1936 de què es complien 82 anys fa quatre dies.

Cal que a Tarragona ens posem a regular, i de forma estricta, el que ja és “el problema dels pisos turístics”, perquè quan una persona és expulsada de casa seva pel “mercat”, perquè els lloguers no es regulen i esdevenen impossibles de pagar i les seves pujades tenen com a únic objectius fer fora la gent de casa seva per posar-ne d’altra que genera més beneficis, el que tenim és un greu problema d’habitatge. I si aquest greu problema d’habitatge el provoca la voluntat del propietari en qüestió de destinar casa seva a fer pisos turístics, qui genera aquest “greu problema d’habitatge” són, sense cap mena de dubte, els pisos turístics.

Fer fora de casa seva una persona és per si mateix un greu problema de convivència, encara que ho faci fora el propietari legal si és que el llogater té l’espai llogat com a primera residència i el propietari només vol especular amb aquell espai i no viure-hi.

A Tarragona, hi ha espais que l’Ajuntament ha deixat abandonats, i cada cop són més. Però parlo ara de la Part Baixa (on l’alcalde Ballesteros no hi baixa ni convidant-lo a vermut). Ara, com passa arreu, el procés de gentrificació avança i els espavilats de sempre esperen amb ànsia el “pelotazo” que els faci possible enriquir-se a costa de fer fora de casa seva la gent que, en els moments de més degradació del barri, s’hi ha mantingut com a veí o veïna.

Cal regular els habitatges d’ús turístic a Tarragona abans no sigui massa tard, limitar la seva presència perquè ja sabem què ha passat a altres indrets. com alguns barris de Barcelona. on això no s’ha fet, establir lloguer social real (no més del 25% del sou mitjà, tot  que si es volem posar restrictius podem proposar el 10% que proposa molta gent especialitzada en habitatge social), aturar de moment les llicències mentre no tinguem mecanismes de control tal com s’ha fet a Barcelona, per exemple, i, sobretot, liderar un espai supramunicipal per tal d’establir mecanismes coordinats d’accés a l’habitatge per a les persones que volen viure a la nostra ciutats, als nostres barris, i no només venir a fer-hi turisme.

És així que tindrem una ciutat cohesionada, fent possible la vida als barris, a cada un dels carrers, de cada una de les persones. Perquè hi ha tarragonins i tarragonines riques i propietaris, però també n’hi ha moltes, moltíssimes, que tenen tan dret a l’habitatge com les riques però no hi tenen accés o un accés fàcil. I aquest, repeteixo, és un dret bàsic i és i ha de ser feina de l’administració, mentre existeixi, fer possible la vida a la ciutat sense patiments innecessaris.

Posem-nos-hi i de turistes en vindran i ens visitaran, perquè tenim cases per donar i per vendre, però alhora garantirem que no ens acabin fent fora de casa els que passin per aquí a admirar allò que va ser la Tàrraco Imperial, la ciutat medieval, les platges i la natura, el fum de la petroquímica o el modernisme tarragoní.

Òscar Peris: ‘La represa’

Dir bon dia al personal, tornar a obrir la porta del despatx, engegar l’ordinador, repassar l’agenda… Sembla un dia com un altre, però no és ben bé així. Han passat gairebé nou mesos des del darrer cop. I ara hi tornem. Tornem a la delegació del Govern de la Generalitat a Tarragona, després d’una llarga absència. En aquests mesos, la delegació, i tota la Generalitat, ha continuat funcionant gràcies a la professionalitat dels seus treballadors. Milers d’homes i dones ben conscients del que vol dir servei públic. A tots, a totes, moltes gràcies.

Òscar Peris, delegat del govern al Camp de Tarragona.

Aquests mesos, però, no han estat un parèntesi. No podem, de cap manera, fer veure que no ha estat res i ignorar tot el que ha passat. Hem assistit a l’intent d’ocupació i desnaturalització de les institucions d’autogovern, a l’empresonament de part del govern i de dirigents civils, a la persecució judicial a l’exterior de dirigents polítics. I no se n’han sortit. Malgrat tots els impediments, les eleccions van confirmar la majoria parlamentària que ja existia, i la justícia europea ha anat desmuntant bona part de les elucubracions de l’espanyola.

La ciutadania, doncs, ens ha confirmat l’encàrrec que ja ens havia donat sobre el futur del país, i aquest és el nostre compromís. Ens ha confirmat, també, la confiança per a governar, i això reprenem. Perquè no n’hi ha prou amb mantenir el caliu, que s’ha fet, cal també treballar per canviar, per millorar, per avançar.

Reprenem la feina, doncs. Reprenem la feina de millorar i racionalitzar els equipaments sanitaris i donar un millor servei a tota la ciutadania del Camp de Tarragona. Reprenem la feina de reforçar l’escola catalana, inclusiva, integradora i lliure. Reprenem la feina de millorar el teixit productiu del Camp de Tarragona, batallant perquè els que encara en tenen la competència –una altra cosa és que l’exerceixin- entenguin que ens calen infraestructures al dia, eficients, i un cost de l’energia que no sigui prohibitiu. Reprenem totes les feines amb l’objectiu de millorar les condicions de vida dels homes i dones del Camp de Tarragona.

Deia Oscar Wilde, amb la provocació que li era característica, que l’experiència és el nom que donem als nostres errors. Sens dubte hi ha hagut errors, propis de la condició humana. Però en la nostra experiència, recent i no tan recent, també hi ha encerts i lliçons positives. És des d’aquesta experiència, doncs, que encarem aquesta represa, en un escenari diferent però amb els mateixos objectius i amb la mateixa voluntat. Ens en sortirem, segur.

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies