TARRAGONA 21

Eva Miquel: ‘Salvem la Savinosa’

Un dels principals actius a la Costa Daurada és l’oferta de sol i platja. Aquest mercat econòmic juntament amb un model de turisme poc sostenible i acompanyat de l’especulació urbanística han fet que durant dècades molts dels espais de gran valor natural i paisatgístic del nostre entorn quedessin aniquilats o perillosament amenaçats. A Tarragona, però, ens queden encara petites joies naturals a l’Anella Verda que envolta el nostre terme municipal i que requereixen d’una planificació urgent per la seva preservació, més encara tenint en compte l’estat d’emergència climàtica en el que ens trobem.

Una d’aquestes petites reserves és el preventori de la Platja de la Savinosa. El reclam per recuperar socialment i ambiental aquest indret, i blindar-lo de projectes urbanístics agressius que privatitzin l’espai, ha estat una constant des de diferents grups ecologistes com la Plataforma Salvem la Platja Llarga, SOS Costa Daurada o el GEPEC. Però tal i com va quedar evidenciat just fa un any al ple extraordinari de la Diputació de Tarragona, cap de les administracions implicades té un projecte d’ús públic per aquest recinte abandonat, sinó que només es preveu construir un hotel i un restaurant de luxe sense saber a què es destinarà la resta del complex.

Fa molt de temps que el Preventori de la Savinosa forma part del catàleg de “Grans Runes” de Tarragona denunciat per la CUP de Tarragona, ja que porta dècades d’abandonament, contribuint a la degradació del paisatge i l’acumulació de residus. És una urgència desencallar la seva habilitació abans que l’estat ruïnós del recinte esdevingui irreversible. Ara bé, la seva rehabilitació no pot ser a costa de privatitzar-lo i elititzar-lo. A Tarragona hi ha una tradició: cada vegada que es vol donar sortida a algun edifici que es troba en mal estat, la gran idea que sorgeix és la d’ubicar-hi un hotel de luxe. I és que tenim un gran llistat “d’hotels estrellats”, com són Casa Foixà, Ca l’Ardiaca, Mas d’en Sorder… Cap d’aquests despropòsits fallits ha prioritzat donar resposta a les necessitats més urgents de la ciutat.

No queda clar en què quedarà l’anunci per part del govern de Ricomà de modificar el projecte de la Savinosa. El debat hauria d’emmarcar-se dins d’un procés participatiu per definir els futurs usos de l’espai, amb una col·laboració estreta amb les entitats ecologistes. Revertir la degradació de l’espai, apostar per polítiques d’educació ambiental, programes de sensibilització i prioritzar la creació d’una gran Àrea Forestal Recreativa haurien d’estar en l’agenda de qualsevol govern que aspira a trencar amb velles pràctiques i fer les coses radicalment diferents.

Eva Miguel, Regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 

Toni Cruz: ‘Una segona oportunitat’

La majoria de ciutadans desconeixen que la Llei 25/2015 obre un marc de solucions davant les dificultats de pagament d’hipoteca, crèdits targetes etc, permetent a més, suspendre execucions i embargaments. És un potent mecanisme de defensa per a les persones físiques i les Pimes que no poden atendre els seus compromisos econòmics.

La condonació del deute o l’alliberament del deute , és una causa per la qual s’extingeix legalment l’obligació de pagar. Fins ara, a Espanya, les Persones Físiques responien per a tota la vida pels seus deutes, ( Art. 1911 del Codi Civil). Amb aquesta modificació s’allibera al deutor de pagar els deutes després d’un Procediment de Segona Oportunitat (Concurs de creditors), i només amb l’inici del procediment ja és possible paralitzar embargaments i execucions hipotecàries.

«Ciutadans, va registrar la Llei de Segona Oportunitat, amb la qual es facilitaria la reestructuració i el perdó judicial dels deutes, la dació en pagament i el lloguer social. És una Llei, en definitiva, per a ajudar als qui ho han perdut tot.

La Llei de Segona Oportunitat és una prioritat per a Cs i per això estava inclosa en els dos pactes d’investidura, amb el PP (punt 35) i amb el PSOE (pàg. 9). Amb aquesta Llei, Cs ofereix un salvavides a les gairebé 400.000
famílies que s’han quedat sense res a causa de la crisi.

Cs té dues prioritats. En primer lloc, les famílies que han sofert o sofriran un desnonament, gràcies a aquesta Llei de Cs podrien cancel·lar el seu deute hipotecari amb la dació de pagament de l’habitatge en cas d’execució
i quedar-se en el seu domicili durant un termini mínim de 3 anys amb un lloguer social que no superarà el 30% dels seus ingressos.

En segon lloc, aquesta Llei de Cs permetria a les persones i famílies que es trobin en situació d’insolvència per circumstàncies sobrevingudes, com sofrir un accident o haver-se quedat en atur, a reestructurar i, en últim terme, obtenir el perdó judicial dels seus deutes de forma més senzilla.

Amb això s’aconseguirà que centenars de milers de famílies puguin refer la seva vida i que els autònoms i emprenedors que sofreixin un fracàs empresarial puguin tornar a aixecar-se i crear riquesa i ocupació en un
futur sense veure’s ofegats per a tota la vida per uns deutes que mai podrien arribar a pagar.»

Gràcies a la Llei proposada per Ciutadans de segona oportunitat, es permetrà l’accés a l’acord extrajudicial de pagaments de totes les persones físiques amb independència del seu patrimoni i que permetrà cancel·lar el seu deute amb la dació en paga de l’habitatge, tenint en compte que si la família és vulnerable opten a un lloguer social que no superi el 30% dels seus ingressos familiars .

La pregunta també seria l’assistència jurídica qui la paga? proposem assistència gratuïta a les persones físiques i jurídiques que es declarin en concurs de creditors i manquin de recursos .

Aquesta proposta de Llei, que proposes Cs ofereix una sortida digna a les famílies més vulnerables ‘perquè tinguin una segona opció els qui han sofert o sofriran un desnonament, lliurant en dació en pagament el seu habitatge habitual, i en cas que no tinguin alternativa habitacional, es puguin quedar en el seu domicili durant un període transitori de tres anys amb un lloguer social, i no haver de veure’s així al carrer’. Un altre dels punts que ha destacat d’aquesta Llei és l’ajuda als emprenedors, perquè, ‘a Espanya si emprens t’arrisques a pagar
aquests deutes tota la teva vida, la qual cosa fa que molts autònoms o possibles autònoms no s’arrisquin’. Per a posar fi a aquesta situació, Cs planteja una alternativa que ‘reestructuri els seus deutes de manera més
senzilla i que aquestes famílies, deutors de bona fe, tinguin una alternativa per a respondre a les seves dificultats econòmiques’.

‘Volem que els autònoms que han caigut es puguin tornar a aixecar per a tirar endavant els seus projectes i els seus somnis’. Però dit això, i davant el panorama que apunta amb el nou govern esquerra-comunista, seran capaços de posar això en marxa, tenint en compte que el seu full de ruta és pujar impostos per a fer front a l’exigència de la unió europea pel deute de més de 6.000 milions d’euros?.

Toni Cruz, portaveu del Grup Municipal de Cs a l’Ajuntament de Torredembarra

Cristina Guzmán: ‘La participació ciutadana i els Consells de Districte’

Actualment la ciutat de Tarragona es troba a la cua de la participació ciutadana. En els pressupostos municipals dels darrers anys no ha existit cap partida digna destinada a realitzar un procés participatiu amb cara i ulls perquè els tarragonins i tarragonines puguem decidir en quins projectes destinar els recursos públics.

Com tots i totes sabem, la participació ciutadana és el dret a intervenir activament a la creació i definició de les polítiques públiques que volem que s’estableixin en la nostra ciutat, al nostre barri.

En les darreres setmanes hem vist com l’actual equip de govern de Tarragona té la intenció de començar a caminar cap al procés participatiu mitjançant els anomenats Consells de Districte. Es tracta d’un model d’èxit en grans ciutats com Barcelona o València, però com bé deia el meu amic Albert Abelló, Tarragona és una ciutat polièdrica i cal entendre-la com a tal a l’hora d’aplicar i fer que funcionin determinades polítiques.

Els Consells de Districte poden ser una eina molt útil per la nostra ciutat sempre que aquests estiguin lligats amb el foment i l’impuls de les taules d’entitats que tants anys hem reclamat i ja funcionen amb èxit en barris com el de Sant Salvador.

És imprescindible que les persones membres de cada Consell de Districte disposin d’una taula d’entitats, una eina prèvia on recollir la totalitat de necessitats i propostes de la zona o del barri que representa per poder-les transmetre.

Si no es creen les taules d’entitats definint clarament les seves tasques, correm el risc que els Consells de Districte no copsin el conjunt de mancances, inquietuds i suggeriments de la ciutadania de cada una de les àrees de la ciutat.

Sense aquest instrument previ, els consells poden esdevenir un guirigall sense sentit i es pot caure en l’error de plantejar propostes que no són realment les desitjades per la major part de la ciutadania, sinó la idea d’una persona que ha tingut la fortuna de ser la representant d’aquest nou ens de participació.

És per tot això que animem a l’equip de govern a impulsar les taules d’entitats com a actuació prèvia i per garantir l’èxit dels Consells de Districte.

Cristina Guzmán

 

Xavier Sabaté: ‘Els Til·lers de La Masó com a exemple’

Xavier Sabaté. Foto: AIVP

L’escola Els Til·lers de La Masó és un joia que hem de conservar per diversos motius i en vull assenyalar dos.

En primer lloc pel seu passat. Ha acomplert cent anys des que la va crear la Mancomunitat de Catalunya, i l’única que ha mantingut l’activitat fins avui. Fou inaugurada el 19 de gener de 1919, i com a personatge destacat va assistir-hi Eugeni d’Ors. Així que el passat dissabte dia 18 de gener me’n vaig anar a la celebració de l’aniversari. No m’havien invitat però m’hi vaig presentar. De vegades faig aquestes coses i llavors em venen al cap persones que penso que els hauria agradat ser-hi. En aquest ca vaig pensar en la Marta Mata, mestra de mestres, mestra també de polítics a qui vaig demanar que m’apadrinés quan vaig prendre possessió com a Delegat del Govern de Pasqual Maragall al Camp de Tarragona el 2004. La Marta que posava tants cops com a exemple l’obra de la Mancomunitat hauria estat encantada amb aquesta celebració.

I jo també. Espriu deia que “no nomes hem de fer memòria per a no perdre la identitat, sinó també per poder respondre a la pregunta, què volem ser?”.

A la celebració hi va assistir el Conseller Josep Bargalló a qui vaig felicitar per ser-hi malgrat ser una escola de les més petites del país. Penso que amb el seu gest i amb el seu discurs va demostrar el sentit profund de l’acte. Per l’entroncament amb un dels períodes de curta glòria del nostre país malgrat l’escassedat de recursos però d’esperit unitari de les nostres institucions i les nostres empreses.

Però també segons les paraules del Conseller que subscric – i ara ve el segon motiu de per què cal conservar aquesta Escola i per què hi vaig anar un dissabte al matí – per la qualitat de la pedagogia que en aquesta escola s’hi practica. Conec l’Aurora – la seva directora – de fa temps. A més és una gran soprano a la Coral de la URV. La seva trajectòria professional des de l’escola de Pratdip, passant pel Martinet a Ripollet i ara als Til·lers a la Masó és elogiada per tothom. És una mestra de 10. Allà on va, èxit educatiu assegurat amb un tipus d’aprenentatge  obert, preparat amb cura infinita a la mida de cada infant. Si entres a una de les seves classes, els infants no s’immuten, continuen treballant. Ho enteneu per què ho dic, no ? Hi van nens i nenes d’altres poblacions que coneixen el projecte educatiu, fins i tot de Salou. Està tot dit.

A l’escola hi ha una altra mestra, la Carol amb el grup de petits. També hi intervé la Núria, la mestra d’educació física, la Belén, la mestra de música, la Marta, la mestra d’anglès, i l’Esther, la mestra de suport i de religió per als alumnes que demanen aquesta opció. No les conec però vaig veure les aules i el material i ja en tinc prou.
En marxar de la celebració vaig saludar el Conseller: “ Aquí tens una joia, Conseller. Tenim molta necessitat de projectes com aquest a Catalunya que funcionin tan bé ”. “Ho sé, ho sé”, em va respondre.

Per sort en tenim més de bones escoles i de bones i bons professionals i els vull retre també homenatge. En uns temps com els que vivim, Catalunya necessita exemples – educatius però en tots els terrenys – com aquest que aconsegueixen consensos i resultats de molta qualitat. Exemples de l’Aurora i de la Carol. I de l’Ajuntament que ara els està fent costat – i ho aconseguiran – per eixamplar el pati i fer encara més fructífera l’educació dels catalans i catalanes de demà però que viuen una pedagogia que els i les considera persones d’avui.

Xavier Sabaté,

Ex-conseller de la Generalitat

Agustí Mallol: ‘Estic dolgut’

Agustí Mallol

La setmana passada, la indústria petroquímica de Tarragona va patir un dels accidents més impactant dels darrers trenta anys amb l’explosió a les instal•lacions de IQOXE. Voldria expressar mitjançant aquestes línies, el meu condol a les famílies afectades per la pèrdua de vides humanes i el meu suport i ànim incondicional per la recuperació dels ferits. Tanmateix vull felicitar al cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya, cos de Mossos d’Esquadra, Guardia Urbana de Tarragona, membres de Protecció Civil, periodistes locals i tots aquells i aquelles que van sumar en aquest tràgic accident.

Estic dolgut per la politització que s’ha realitzat per aquesta desgracia per part de determinats mitjans de comunicació estatal, per alguns sindicats i també per algunes associacions ecologistes. Cert és que les hores posteriors a l’explosió van tenir moments de descoordinació i estic d’acord en que les sirenes havien d’haver sonat des del primer minut. En els catorze anys que vaig ser Tinent d’Alcalde de Medi Ambient i des de la meva experiència personal i professional, el matrimoni entre la indústria petroquímica situada als polígons de Tarragona i la ciutadania sempre ha estat una aliança positiva, ferma, segura i de confiança mútua. Una confiança i una convivència que durant la meva etapa al consistori vaig explicar en fòrums especialitzats a Oslo, Buenos Aires, Montpellier, Alger, entre moltes altres. Fent bandera de Tarragona i del complexa petroquímic.

Aquesta confiança entenc que s’hagi pogut esquerdar pels fets succeïts i és per això, que per recuperar tot allò que s’havia fet bé en la gestió dels plans d’emergència i de protecció de la ciutadania, demano públicament una taula de treball real entre l’administració pública, l’Ajuntament de Tarragona i la AEQT per sumar esforços perquè una situació de ‘descontrol’, com així ho ha sentit la ciutadania, no torni a passar. Tarragona és pionera, i ha de seguir amb pas ferm perquè una desgracia com la que hem viscut no quedi en paper mullat. Cal depurar responsabilitats, certament, com a ciutadans, ens deuen explicacions, del que no s’ha fet bé, per descomptat, ara bé, no oblidem, que fan moltes coses bé, i aquestes, també han d’estar a l’aparador de la llum pública.

Durant quinze anys he format part del Panell Públic Assessor de DOW a Tarragona. De primera mà sempre ens han obert les portes i han explicat i hem pogut preguntar tot allò referent amb la seguretat, la prevenció i els processos interns i externs que duen a terme. La indústria petroquímica no s’amaga, ni amaga res, ja que la formen persones, éssers humans que com nosaltres habiten el nostre entorn. És per això que reitero per finalitzar, la taula de treball real entre l’administració pública, l’Ajuntament de Tarragona i la AEQT pel benestar i la seguretat de tots nosaltres. És hora! Mallol per Tarragona.

Agustí Mallol

 

Article de l’exconseller Xavier Sabaté: ‘Més enllà de l’accident químic’

En primer lloc, condol a les famílies de les persones mortes a l’accident químic aquest passat dimarts i el desig més fervent que es recuperin les ferides.

Colpits encara per l’accident de dimarts, hem destinat tots plegats molt de temps a parlar de la gestió de l’emergència. Té certa lògica. Per l’impacte del moment i perquè les deficiències tant de l’empresa com de l’Administració de la Generalitat han estat evidents tant en les decisions com en l’ús dels mitjans.

Xavier Sabaté és ex-conseller de Governació de la Generalitat

I és que ni tan sols es va ser capaç d’activar les sirenes. Per cert, acabant el 1r quart del segle XXI, aquest mitjà ha de ser complementat necessàriament per altres sistemes de més difusió i més instantanis. S’haurien d’haver activat les sirenes – quan si no? -, però si els nostres mòbils reben avisos de tot tipus, fins i tot de les grans cadenes comercials, com no fer-ho de l’Administració per les situacions de risc?

Aquests nous sistemes s’han d’assajar ja en  els simulacres i no fiar-ho només a les sirenes que també han de funcionar per les persones que ho necessitin. I  el Govern no pot dir que no es van activar perquè no hi havia núvol tòxic perquè les sirenes han d’alertar una situació greu i dimarts ho va ser molt i perquè si hem d’esperar a saber si hi ha toxicitat o no, potser la propera ocasió ja no quedarà ningú per explicar-ho mentre esperem l’anàlisi.

Hem trobat a faltar la compareixença de l’empresa responsable de les instal·lacions. Va donar la cara tard i malament quan havia d’haver estat la primera. Guanyar diners, sí; a qualsevol preu i posant en perill la vida de les persones com sembla que ja havia estat advertida i sancionada l’empresa, no. Comparèixer tard i per llegir el manual dient que s’havien seguit els protocols d’actuació és perdre tota credibilitat i generar desconfiança. I si ho fa un senyor a qui no coneixem, encara pitjor. Seria exigible que l’empresa tornès a comparèixer per explicar-nos les sancions que ja havia rebut amb anterioritat. De quin tipus van ser, si les va pagar o no i quines mesures correctores va adoptar si és que ho va fer. Ho esperem delitosos. Hi tenim dret. La ciutadania en general i la dels barris propers en primer lloc.

I crec que és molt rellevant que sense dilació comencem  a parlar i debatre sobre el sistema productiu del Camp de Tarragona i com es gestiona. I en particular  la nostra indústria química que tants beneficis dóna i esperem que en continuï donant però que volem que ho faci en les màximes condicions de seguretat.

Perquè em temo que s’ha baixat la guàrdia els darrers temps amb excuses com la competitivitat, el perill de deslocalització i la por a perdre llocs de treball. Però també hi tenen a veure les formes d’actuar d’algunes empreses pensant molt o únicament en els beneficis econòmics amb pràctiques que al final perjudiquen i/o ens posen en situacions de risc: subcontractacions a tort i a dret, mobilitat laboral – àdhuc dels seus directius – , dobles escales salarials que disminueixen l’estabilitat i el coneixement de les instal·lacions dels treballadors que porten i passen poc temps a l’empresa. En definitiva, conseqüències de la liberalització extrema de l’economia i de les relacions no només laborals sinó també econòmiques, socials, culturals i de convivència.

I també de la inestabilitat política que impedeix disposar d’instruments sòlids de planificació, gestió, inspecció, o avaluació o tenir interlocutors estables arreu, també i molt principalment a les administracions. El cas de Suècia on no s’han avançat eleccions des de 1.958 i on preparen plans d’actuació a tots els nivells a vuit anys, hauria de ser un exemple a seguir. Allà van per feina de veritat. A veure si ens posem al cap que estabilitat política és igual a estabilitat i progrés social, econòmic, cultural i cívic.

Així que tenim un gran debat pendent al nostre territori on fa massa anys que no reflexionem ( el darrer cop va ser el 2006 quan es va engegar el Pla Estratègic del Camp de Tarragona que es va acabar dos anys després ). Cal que definim quin tipus de progrés desitgem i com el volem gestionar, quins valors han de primer i quins canvis hem de perseguir perquè ja ens hem dit massa cops que si volem canviar les coses no podem continuar fent el mateix però sembla que no ens ho acabem de creure.

Cal reconstituir consensos i marcar estratègies de política econòmica, inversions i desenvolupament metropolità sota l’eix de la sostenibilitat, transició ecològica i energètica en particular i incorporant criteris d’economia circular i social de veritat: les persones i la seva – nostra – seguretat i dignitat, el primer.

Hem de repensar , doncs, el Camp de Tarragona, com el volem gestionar i el paper de cadascú, quines activitats noves  – i netes i segures – volem i podem incorporar. Hi són i les podem afegir. No podem deixar únicament a l’atzar del mercat el nou teixit econòmic que hem de construir a les nostres comarques. És una contradicció que l’economia canviï i al Camp de Tarragona continuem amb el mateix model com si encara fóssim als anys 70. No hi ha noves formes , nous nínxols d’activitat ? Deixem a l’albur del mercat noves implantacions o ens conjurem per tenir una actitud proactiva i anem a cercar-que de noves basades en economia del coneixement , circular, noves formes d’energia o química verda per exemple ?

Per cert, també hauríem d’anar repensant l’urbanisme. O al segle XXI és normal que no pensem si cal continuar amb barris pràcticament dins de les indústries de risc ? . I, per suposat , mentre anem transitant cap a nous models, amb la màxima exigència i rigor en la vigilància de les que comporten risc i amb una nova forma d’administrar les emergències quan es produeixin.

Xavier Sabaté és ex-conseller de Governació la Generalitat

Els correbous que volem al segle XXI

Erradicar els abusos als animals a les festes populars tradicionals no comporta una pèrdua de la nostra cultura autòctona, ans el contrari, és una reafirmació de la nostra identitat cultural, ja que la majoria de festes majors catalanes d’índole taurina ja se celebren amb figures o carcasses zoomorfes que representen els bous, les mulasses i altres animals mitològics del bestiari popular.

Des de ben petita, la cultura popular de casa nostra ja m’encisava, especialment les comparses i el bestiari popular de les festes majors, ja que el patrimoni festiu dels Països Catalans és immensament ric, tant per la seva varietat, com per la seva singularitat de caràcter antropològic. L’any 1952, l’Editorial Salvat va publicar la primera edició de l’obra etnogràfica de referència sobre els costums dels catalans: «Costumari Català, el curs de l’any», l’obra cabdal del folklorista Joan Amades i Gelats, el qual va dedicar-hi trenta-cinc anys de la seva vida. L’any 1982, una col·laboració entre les editorials Salvat i Edicions ’62 feu possible una reedició del facsímil. Aquesta obra mestra es troba recollida en 5 volums i més de 5.000 pàgines, l’objectiu de les quals era deixar constància de tot allò que els catalans fem en nom de les tradicions. Lògicament, hi ha diverses referències a les celebracions d’índole taurina. Aquesta tipologia de festes, com a la resta de la península Ibèrica i tot el continent Europeu, guarden els seus orígens en la transhumància, les fires de bestiar i els mercats medievals. Actualment, en algunes comarques i viles, les celebracions taurines encara utilitzen bestiar boví real, atès que el marc legal ho permet. Aquestes festes són conegudes a les comarques septentrionals amb el nom genèric de «correbous» i «los bous» a les meridionals. No obstant això, a la majoria de comarques catalanes la cultura popular taurina perviu a través de les figures del bestiari popular, en festes que encarnen la mateixa simbologia taurina de la cultura mediterrània ibèrica, però esdevenint manifestacions culturalment més evolucionades. Tot i que no s’utilitzi bestiar real, preserven l’esperit festiu i la fascinació mediterrània per la figura del brau.

El bestiari festiu és el conjunt de figures de desfilada que acompanya les comparses de gegants i nans; sovint representen animals, reals o mitològics, els quals en un seguici tradicional encarnen una simbologia concreta: els tres estaments de la societat medieval. El lleó és la representació del rei, l’àliga representa les autoritats eclesiàstiques i civils i els dracs i les víbries s’identifiquen amb l’estament cavalleresc, i els últims, els bous i les mulasses, representen la patuleia, la pagesia, els qui treballen la terra i produeixen aliment per a tothom. En algunes viles i ciutats, els heretges, idolatres i altres inadaptats i exclosos, són representats per una altra bèstia de la mitologia ibèrica, la Cucafera. Les figures del bestiari popular compten amb un gran arrelament a la societat catalana, més que no pas les celebracions amb animals reals, ja que aquest bestiari és l’essència de la majoria de festes majors, especialment entre les més concorregudes d’arreu de Catalunya, atès que la funció cultural d’una festa major és la cohesió social, perquè es tracta d’un moment cíclic de retrobament amb la família, amb les amistats i amb els veïns en un context carregat de simbologia.

Les tradicions festives que impliquen la utilització d’animals (i per tant inevitablement el seu patiment) són de caràcter universal; tanmateix, les cultures altament evolucionades no han renunciat a les tradicions, sinó que les han transformat i adaptat als temps de les llums, la ciència i la raó. Si de petita m’encisava la cultura popular del nostre país, de jove vaig descobrir que encara era més encisadora la capacitat de molts pobles europeus per saber fer compatible la preservació de les tradicions i el manteniment de la seva identitat cultural amb la modernitat i la civilització. Un exemple extraordinari d’evolució cultural el trobem a la ciutat d’Ypres, a Flandes. Ypres ha esdevingut coneguda arreu del món per la celebració tradicional del «Kattenstoet», una magnificent desfilada o cavalcada d’homenatge als gats, la qual cada tres anys esdevé una explosió d’alegria col·lectiva i atrau milers d’amants dels gats i curiosos d’arreu del món. Tot i això, els orígens del «Kattenstoet» no són precisament dolços, i els trobem a finals de l’Edat Mitjana, moment en el qual Europa vivia un fenomen social de repressió generalitzada, expressió extrema de violències masclistes i exclusió social dels més febles: una onada de persecució molt virulenta cap a la bruixeria. Les suposades bruixes, culpades d’haver causat la pesta negra i tots els mals del món, suposadament estaven conxorxades amb els gats, els quals també van ser víctimes de tota aquesta repressió violenta i desraó emmetzinada amb fòbies paranoiques i fanatisme religiós. Ypres esdevingué una ciutat coneguda per la seva peculiar metodologia per espantar les bruixes: llençar gats (reals i vius) des de dalt del campanar. Tan abominable i absurda tradició, en tant a la seva crueltat i finalitat, es va convertir, ja fa més d’un segle, en una gran festa popular d’homenatge als gats, i avui encara es llencen gats des del campanar, però són gats de peluix, atès que el marc legal belga és molt diferent del de l’Estat espanyol i no dóna cap mena de cobertura al maltractament d’animals per diversió popular.

Tanmateix, la capacitat per reinventar les tradicions i fer-les compatibles amb la civilització no és una virtut dels flamencs, doncs a tots els països i cultures les tradicions es poden adaptar al progrés moral i científic. A Catalunya, de fet, la reconversió de festes amb animals està documentada des de l’Edat Mitjana, amb la presència de bestiari popular com la Cucafera de Tortosa, la Mula Guita de Berga o el drac de Vilafranca del Penedès, així com moltes altres tradicions i figures les quals perviuen sense comprometre els valors de la civilització. De fet, la majoria de festes d’índole taurina ja se celebren sense bous reals, tant en festes infantils com en festes per a públic adult. Sobre aquesta tipologia de celebracions ja n’havia fet esment en Joan Amades. A mitjans del segle XIX, en un acte que fou celebrat a la plaça del Pedró del Raval de Barcelona per les Festes del Carme, els bous ja eren figures de cartó sense potes, portaven una faldilla i eren traginats per homes; per cloure la festa se simulava una baralla amb gossos i la mort de la fera.

Des de temps immemorials, en viles del Maresme, la figura de la Momerota empaitava a la gent que volia fer festa major. L’any 1979, en el marc històric de la transició a la democràcia, amb la reconfiguració de les festes majors, la ciutat de Mataró va recuperar la figura d’aquesta bèstia mitològica amb cap de bou i cos de mulassa. La Momerota fou construïda per l’actor Boris Ruiz i, juntament amb la Momeroteta, han esdevingut uns dels bous de foc més emblemàtics del bestiari festiu dels Països Catalans. Un altre cas paradigmàtic deriva de la modalitat del bou enflocat, la qual es practicava a Reus amb un bou real per la festivitat de Corpus. El bou es guarnia amb flocs i cintes, i el joc consistia a treure-li alguna d’aquestes cintes o flocs. En l’actualitat, Reus ha incorporat un nou bou de cartró-pedra al conjunt del seu bestiari festiu i que, a diferència d’altres components de la imatgeria festiva, es dedica a perseguir i a jugar amb els que contemplen les cercaviles i seguicis. Val a dir que la proposta d’incorporació d’un bou al conjunt del bestiari festiu de Reus es va produir en un moment en què el debat sobre l’abolició de les festes amb bous reals ja era d’absoluta actualitat. Molts altres municipis celebren bous amb figures i carcasses zoomorfes, mantenint l’essència de tradició taurina ibèrica i la funció de cohesió social de la festa popular. A Granollers i en altres viles del Vallès Oriental, com ara Canovelles, Les Franqueses o Parets, els bous embolats són un dels plats forts de la festa. A Granollers van sortir per primer cop l’any 1983 amb un disseny de Manel Martín de la Colla dels Blaus, però els toros que es van construir l’any 1983 estaven fets de paper-cartró. L’any 1997, després d’una nit de «toreig nocturn» la mateixa colla els va destrossar amb la promesa de fer-ne uns de nous per a l’any vinent. Així doncs, els toros que podem veure actualment van ser construïts per la colla de «Els Gabitos» l’any 1998. L’encierro dels toros es porta a terme el dijous de festa major després de la cerimònia del pregó.

A mode de conclusió, val a dir que erradicar els abusos d’animals en les celebracions populars no significa en absolut haver de renunciar a l’alegria, a la participació col·lectiva, al retrobament i a la cultura autòctona. L’alternativa als animals maltractats, documentada en territori català des de l’Edat Mitjana -i recuperada amb l’adveniment del règim democràtic-, és el variadíssim bestiari festiu. Es fa palès que erradicar els abusos als animals a les festes populars no comporta una pèrdua de les tradicions, sinó una reafirmació de la nostra identitat cultural. Cal, doncs, apostar per una nova cosmovisió que deixi enrere el malson antropocèntric i que sigui capaç de reconciliar els catalans amb els bous.

Helena Escoda, historiadora, antrozoòloga, autora d’assaig i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.

Tarragona, una dècada de retards

Tarragona

Estem a poques hores de què s’acabi un altre any. Els anys, les dècades, i qualsevol altra unitat de mesura del temps, són referències per a calcular l’avançament de les coses. I de la vida. Hi ha projectes que poden desenvolupar-se en pocs dies, d’altres necessiten anys. En tot cas, deu anys és un bon període de temps per mesurar com ha avançat una ciutat com Tarragona.

La Coordinadora d’Entitats de Tarragona té una dècada i mitja de vida. Va néixer petita, gràcies a l’impuls de disset entitats, però ha anat creixent fins al dia d’avui, en què podem dir que ja som un agent de lluita important al territori. A l’última dinar de Nadal, hi van estar representades unes cinquanta, de les més de cent associacions que formen part de  la CET actualment. Cada vegada en som més: con amb més i menys paciència.

Com és tradició, durant l’acte vaig pronunciar algunes paraules de balanç de l’any que s’acaba. Començaré per la part negativa. En nom de la Coordinadora, vaig manifestar la nostra decepció en adonar-nos que, malgrat haver impulsat i assistit a desenes de reunions, malgrat la quantitat de temps i energia invertits, malgrat els anys de reivindicar temes socials, d’urbanisme i d’emergències ecològiques; malgrat el compromís de molts representants polítics, ens adonem de què s’han materialitzat molt pocs canvis.

Si hi ha alguna cosa que no vols que es faci, porta-la al ple.  De totes les reivindicacions en què hem treballat durant aquests anys a la CET, un bon número s’han portat al ple en forma de moció. Fins i tot, moltes s’han aprovat. Això no obstant, ni un 80% de les mocions tractades i aprovades a l’Ajuntament de Tarragona s’han portat a terme. Tant de bo existís un mecanisme de control (un termini màxim de tremps?) per poder denunciar por frau, quan aquest tipus de compromís no es compleix.

A Tarragona tenim encallats temes de ciutat importants como la Ciutat Residencial, el problema d’aparcament a la Platja Llarga, l’estudio epidemiològic,  la necessitat de crear un òrgan tan democràtic com el Consell Ciutadà, el pàrquing de Jaume I, les barreres arquitectòniques. Un reguitzell de compromisos i bones paraules, però poques actuacions. Què fem, ara? Llancem la tovallola i marxem cap a casa o busquem noves tàctiques que generin més impacte? Ho tenim clar.

Per últim, volem demanar al nou any (i a la nova dècada) que les administracions cuidin més les associacions. La salut i la riquesa de ciutats i territoris passen per una bona i variada xarxa d’entitats. Per això, ajudar-les ha de ser una prioritat per les administracions públiques (totes, no només els ajuntaments). Cal donar-los suport sense fissures, assessorament, facilitats. Demanem que els tràmits amb les administracions no sigui tan complicats o que, al menys, les entitats puguin comptar amb personal funcionari a qui poder recórrer. No parlem de diners, sinó de suport administratiu i material. La CET, sense anar més lluny, fa anys que demana un local on desenvolupar totes les activitats que voldria tirar endavant.

Que tanquin entitats sempre és mala notícia, igual que el fet que tanqui el petit comerç. Si us plau, que al menys no sigui per manca de voluntat política

La part positiva del balanç és que les persones són qui fan canviar les coses i el teixit associatiu es compon de persones. El factor humà és la clau de tot.

Per un 2020 ben guerrer!

Ángel Júarez és president de Mare Terra – Fundació Mediterrània i de la CET

 

Xavier Sabaté: ‘La roda de Vladimir’

Vladimir és una de les estrelles de casa. Va néixer amb quatre potes com tots els hàmsters però en va perdre una que li van haver d’amputar perquè se li va quedar enganxada al radiador d’una residència barcelonina d’estudiants. En arribar el juny de l’any passat els estudiants van marxar de vacances i Vladimir va fer cap a casa meva “temporalment ” segons em van dir quan el vaig carregar al cotxe amb la seva gàbia.

Xavier Sabaté

Però aquella temporalitat ha esdevingut permanència i jo, que a l’inici de la nostra convivència el rebutjava, poc a poc l’he anat integrant a la meva quotidianitat fins al punt que si gosen venir els seus antics propietaris, em trobaran disposat a defensar la seva actual residència i habitat familiar amb tots els mitjans – democràtics, naturalment – al meu abast. Vladimir és un cas d’èxit i de superació personal de la seva situació tri-potes.

L’hauríeu de veure com corre pel jardí amb la seva mancança i com torna a trepar a la gàbia ell solet. Si pogués parlar, el portaria a algun plató de televisió o a sessions de TED on s’expliquen i aplaudeixen vivències com la seva. De ben segur que narraria, amb tot el dramatisme que caracteritza històries com la seva, el trauma de l’amputació i els feixucs entrenaments per superar la seva discapacitat. I el que és pitjor, la soledat en llargues nits de desesperança.

Ve a tomb la seva història perquè Vladimir tenia, com gairebé tots els hàmsters domèstics, una roda de plàstic on feia els seus kilòmetres diaris de forma incansable ja superada la seva terrible lesió. Bé, més que diaris, diria que nocturns, la qual cosa em comportava i comporta baixar-lo al garatge cada nit, perquè l’altra membre del zoo de casa, la gossa Nube no bordi en plena matinada.

He dit que Vladimir tenia una roda. Notarà qui llegeixi aquesta reflexió que ho escric en passat. I és que ignoro la causa però va arribar un dia que Vladimir va començar a rosegar tant la roda que se la menjava. De forma que va començar a minvar i a semblar més una serra d’aquelles circulars que no pas una roda de hàmster com cal. Qui sap si va ser una forma de cridar l’atenció; o de protestar contra el fatalisme; o simplement que li va mutar algun gen.

El cas és que li vàrem treure la roda per evitar mals majors com alguna intoxicació de plàstic o potser una esgarrinxada amb les punxes que van resultar de tan frenètica activitat rosegadora. Fa uns dies que no dormo comparant la situació i l’actitud de Vladmir amb la dels nostres homes i dones que es dediquen a l’alta política a Catalunya i a Espanya. Talment com el meu hàmster no paren de caminar per la roda sense anar enlloc o, encara pitjor, per tornar sempre al mateix indret d’on han sortit.

El cas és que en aquesta roda hi anem tots i totes i començo a pensar que , per no sé quins set sous, ja han començat a menjar-se-la sense cap mirament ignorant que no només ells acabaran malament sinó també vostè que llegeix aquest divertimento, tots els nostres veïns i veïnes , familiars, amics i saludats i un servidor. Vladimir no és un cas isolat a la història.

Recordo la filosa de la Balanguera o Sísif i la seva pedra. Per no parlar de Margarida a la seva filosa de Goethe que va inspirar el lied de Schubert que és una de les peces més angoixants de la historia de la música. No sé si els alts i les altes polítiques que ens representen , els haguem votat o no, tindran el privilegi de passar a la història positivament com aquests. Per si de cas, jo avui afegeixo modestament Vladimir. La seva història romandrà per sempre més a les xarxes. S’ho mereix. I ell sense saber-ho…..

Xavier Sabaté

Xavier Fortuny: ‘L’art de fer passar bou per bèstia grossa’

“Això també ho fa el meu fill de tres anys!” o “això és una presa de pèl; és una aixecada de camisa!” o “Fer aquests quatre ratllots val tants diners?” Qui no ha escoltat mai unes frases semblants davant d’una obra d’art contemporani que no sigui figurativa? Vull fer especial èmfasi en el caràcter figuratiu de l’obra ja que ningú o gairebé ningú no pot negar que, en l’art, tot allò que és figuratiu, a primer cop d’ull, s’entén millor. Però què passa amb tota la resta d’art, el que en diem abstracte?

S’ha d’entendre que l’art contemporani no és una tasca senzilla d’entendre; de la mateixa manera que tampoc no ho va ser pels contemporanis de Miró, Picasso, Cuixart, Tàpies, Guinovart, Dalí o Van Gogh. Per arribar a comprendre’l, l’espectador s’ha de posar davant per davant de l’obra i afrontar-ne els obstacles que genera. En certa manera podem dir que l’art d’avui és problemàtic.

F. Xavier Fortuny Torres

Per un costat, existeix un rebuig social. Rebuig que neix a partir de la sensació d’estafa; de fer passar bou per bèstia grossa, i de descontrol dels paràmetres coneguts com artístics davant la contemplació d’una creació contemporània. En certa manera podem entendre que la nostra societat no acaba d’acceptar tot allò que representa l’evolució, el canvi dels mitjans de producció artístics i els seus resultats. Una societat que se sent més còmoda en les representacions reconeixibles del seu imaginari i que defuig de la interpel·lació que busca l’artista amb l’espectador.

En el meu entendre, penso que les obres d’art contemporani no són prou valorades pel gruix de la societat, fins al punt de mirar de fit a fit els intel·lectuals, que semblen ser atrets per obres d’art com més rares i estrambòtiques millor. És igual el missatge que vulguin transmetre, el cas és que l’obra en qüestió sigui la més original i la més abstracta de totes. Hem de tenir present que, des de sempre, ha existit una difícil relació entre art i societat ja que no sempre van juntes en qüestió d’avantguardes.

Però hem d’admetre que en l’art contemporani no tot s’hi val. De la mateixa manera que molta gent rebutja l’art evolucionat d’avui, hem de tenir present que no existeix només un únic art que es dóna en un lloc i en un temps determinat. N’hi ha molt, i són molts els factors que s’han de tenir en compte a l’hora de jutjar-lo. I dic no tot s’hi val perquè no tot el que es fa és vàlid. La prova del 9 d’això que dic serà quan, passades unes dècades, tornem a mirar les obres i llavors veurem què és el que ha quedat realment per a la posterioritat i què va ser la moda del moment. En relació amb aquest tema, penso que el creador, l’artista, ha de deixar-se portar per tot allò que sent en cada moment. És igual que els seus sentiments siguin agradables o no, el que realment ha d’importar és la capacitat i la intenció de transmetre missatges.

La capacitat de comunicar que té l’art. Capacitat que mai no falla. Davant d’una obra d’art, no basta només en observar-la; hem de saber escoltar-la i no hem d’estar encegats perquè sigui estèticament bonica o estigui -o no- de moda.

Però, si el que entenem per art canvia tan sovint i a més és un concepte molt subjectiu, jo m’atreveixo a qualificar l’art actual com allò que no és el que va ser, ni tan sols si el volem entendre en conceptes estètics i d’originalitat. Una obra d’art d’avui dia no es materialitza en la mateixa manera que ho feien els creadors del barroc, ni tampoc les tècniques són les mateixes. En aquest sentit, vull citar unes paraules d’Avelina Lésper, crítica d’art mexicana, quan diu: “L’art contemporani ha pervertit el sentit de la intel·ligència i la sensibilitat humana per a igualar-lo amb el que és kitsch i bonic. La cosa bonica no és bella, el kitsch és vulgaritat… cerquen decoració, aferrar-se al que és més digerit, comercialitzat i vendible de l’estètica fàcil de la botiga de regals, l’objecte rebutjable de consum massiu”.

Així, doncs, l’art contemporani és una presa de pèl que no val la pena que l’analitzem? Doncs, si és així, per què anem a museus i galeries si tot està desvirtuat i portat a la màxima vulgaritat? Són molts els entesos que defensen que l’art d’avui és com un estat gasós i volàtil que es basa en l’experiència, en les relacions provocades d’actituds i conceptes. La bellesa, la perfecció ho ha invalidat tot, des dels anuncis que porten els autobusos fins a les cremes facials que prometen l’eterna joventut. Així, doncs, aquesta penetració en tots els àmbits fa que la presència artística es vegi minvada per la seva incapacitat de distinció.

Ernst Gombrich, expert en sociologia de l’art, en la seva Història de l’Art, afirma que l’art, tal com l’entenem, no existeix. Existeixen els artistes. Penso que això és prou veritat i, en certa manera, vindria a donar l’alto a tant fer passar bou per bèstia grossa que pateix el món de l’art. Personalment, sóc dels qui opina que, des de fa temps, tant la pintura com l’escultura estan ferides de mort. A dins de l’art contemporani s’hi amaguen falsos artistes, gent sense escrúpols, que ens volen aixecar la camisa. Les creacions d’aquests falsos artistes no es poden entendre pas com expressions d’avantguarda, sinó que obeeixen a qüestions d’estètica i de mercat.

L’obra d’art, per definició, està sotmesa al corrent artístic del moment del qual és concebuda. Ha de ser original i a la vegada ha de tenir una gran qualitat plàstica. Això no vol dir pas que hagi de ser estètica per força, no, no cal. La creació de l’artista ha de ser excel·lent en el seu estil i que, a la vegada, faci una aportació sòlida al desenvolupament i al progrés de l’art.

I hi ha qui es pregunta: així tot pot ser considerat art? Doncs, jo m’atreviria a dir rotundament que sí, però, sempre tenint present que sigui contrari a una cosa feta anteriorment. La titularitat d’art es concedeix en tot allò que tingui la consideració d’insòlit. L’art modern fa una apel·lació cap el futur, ben al contrari del que és l’art acadèmic que té la mirada posada cap al passat. Però com podem distingir què és i el que no és art contemporani? Doncs bé, els espectadors han de tenir una opinió crítica i aconseguir interpretar l’objecte en qüestió. L’espectador, quan contempli l’obra, ha de ser capaç de formar-se una opinió crítica, analitzar-la i aconseguir interpretar-la; en definitiva, ha de deixar de ser part del públic per intervenir en el procés de creació, d’emocinar-se amb ella i qüestionar-se i formar-se una opinió del que ha vist. Hem de pensar que qui té la clau de la peça d’art sempre és l’espectador.

Al concepte art, penso que li pot passar el mateix que al concepte de realitat o de veritat. Per què dic això? Doncs, perquè algú em pot dir què és la realitat? Què és la veritat? Ningú no ho pot dir exactament. Jo en tinc un concepte, tu en tindràs un altre i aquell grup de persones, un altre. Així, doncs, existeix la realitat?

De la mateixa manera, si preguntem a la gent: Què és l’art? Ningú no ho sabrà respondre. No obstant això, sabem que és una cosa subjectiva i sotmesa al mercat. Els artistes augmenten la seva cotització quan una obra seva, en subhasta, es ven per més diner del que es va adquirir. Moltes vegades per una tela blanca amb un punt negre al mig es pot arribar a pagar milers d’euros només pel fet de tenir una crítica favorable de l’autor. Per altra banda, altres creacions, per molt més elaborades que puguin estar, no seran mai considerades art. Hem de ser plenament conscients que, avui dia, el que fa apujar el valor de l’art és el que diuen els crítics de l’obra. Això és així, ens agradi o no.

Entenc que els criteris per qualificar una obra d’art són tan diversos com capriciosos com ho som tots nosaltres. És més, jo diria que fins i tot l’art està massa influït pel temps i per la moda. El que avui considerem horrorós d’aquí deu anys pot deixar extasiats els crítics, i a la inversa. Gargots d’arreu del món són joies artístiques. En el món de l’art, com passa amb el vi, per saber si una obra és bona o dolenta s’ha de saber esperar. El temps ho posa tot al seu lloc.

Per acabar i resumint: L’art dolent és tot allò que s’allunya gairebé de totes les variables constituents de la seva definició objectiva. L’art dolent comunica ineficaçment, utilitza tècniques a mitges, representa la realitat a mitges i compon de forma maldestre. En aquest sentit Ayn Rand, filòsofa russa, afirma que, pel fet de ser una recreació de la realitat, un objecte d’art ha de ser representatiu, la llibertat de l’estilització està limitada per la seva intel·ligibilitat, si no és intel·ligible deixa de ser art. A partir d’aquí vull fer una reflexió: ¿Podria ser, doncs, aquesta la variable que l’art modern, l’art contemporani s’ha proposat eradicar?

Un artista pot tenir tot el dret del món a expressar una visió irracional i perversa del món, de la vida, tenir pànic existencial, tenir fòbies, pot odiar i tenir llàstima i al mateix temps, fins i tot un gran sentit de culpabilitat com ha estat el cas de molts artistes; però tot això no pot ser mai en detriment de llegibilitat en el seu llenguatge comunicatiu. Un artista ha de donar tot allò d’autenticitat, no pot falcejar la seva obra. Si ho fa, les seves creacions seran simplement objectes de decoració, mai obres d’art.

F. Xavier Fortuny Torres

Macià Riutort: «Gorbatxov i la caiguda del mur de Berlin»

Macià Riutort, professor de l’URV i director del Departament d’Estudis Anglesos i Alemanys

Macià Riutort, professor de l’URV i director del Departament d’Estudis Anglesos i Alemanys

El vespre del 9 de novembre 1989 es va produir la caiguda simbòlica del mur de Berlín. El secretari general  del comitè central de la República Democràtica Alemanya, l’Erich Honecker, tanmateix, s’havia negat a percebre la cadena de canvis que la perestroica, iniciada pel Mikhaïl Gorbatxov, havia endegat quatre anys abans i que havia propiciat una nova relació de la relació que estat i ciutadans mantenien a la República Democràtica Alemanya. El 19 de gener d’aquell mateix any, encara havia dit que “el mur continuarà existint d’aquí a cinquanta i també d’aquí a cent anys, si no s’eliminen les raons existents per a les seva existència”. Per més que ho devia veure, no volia adonar-se que, si bé les raons de l’existència del mur continuaven essent plenament vàlides -evitar que ciutadans ben formats de la RDA abandonessin el país-, la continuïtat de l’existència del mur depenia d’un suport de l’URSS que havia desaparegut amb la perestroica d’en Gorbatxov.

Efectivament, el procés de reformes de la Perestroica i la Glàsnost gorbatxovianes havien canviat en quatre anys les condicions que definien la relació entre l’estat de la República Democràtica Alemanya i els seus ciutadans. Aquests havien iniciat un reivindicatiu moviment de protesta que s’havia anat enfortint al llarg de l’any, perdent com més anava més la por a l’estat. La confrontació entre ciutadans i estat s’havia anat aguditzant i no mancava gaire perquè s’arribés a una situació a la qual només hi hauria tres sortides possibles: l’enrocament en la defensa de l’estat socialista –que versemblantment implicaria un vessament major o menor de sang-, l’assumpció de diferents punts del moviment de protesta –que implicaria la reforma de l’estat socialista-, o la cessió davant la voluntat popular amb el consegüent esfondrament de l’estat. Quan va arribar el moment decisiu, els governants de la República Democràtica Alemanya, sense el suport soviètic que havien tingut fins al 1985, i per tant, insegures pel que fa a la via a seguir, van decidir no actuar i cediren així a la pressió popular. La frontera es va obrir, és a dir, el mur va caure.

La caiguda del mur només fou possible perquè quatre anys abans s’havia iniciat la perestroica gorbatxoviana a l’URSS.

La conseqüència més coneguda de la caiguda del mur és, òbviament, la reunificació de les dues Alemanyes. Però la reunificació només fou possible per una altra conseqüència de la caiguda del mur poc coneguda aquí: les reformes gorbatxovianes i la caiguda del mur varen propiciar la fi de la Segona Guerra Mundial, la qual, si bé havia acabat de facto el 1945, encara no ho havia fet de iure.

La fi de iure de la Segona Guerra Mundial es va aconseguir amb la signatura del “Tractat Dos més Quatre” (és a dir, un tractat entre la República Federal d’Alemanya i República Democràtica Alemanya d’una banda –com a representants del Reich– i França, Gran Bretanya, Estats Units d’Amèrica i URSS de l’altra –com a representants dels antics aliats-), signat a Moscou el 12 de setembre del 1990. Per aquest tractat els dos estats alemanys, entre d’altres coses, reconeixien les fronteres alemanyes en els límits que les coneixem avui, acceptaven una limitació de 370.000 homes per a l’exèrcit alemany i el compromís de no posseir mai armes biològiques, químiques o atòmiques.

Les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial, per llur banda, renunciaven a reclamar a Alemanya el pagament de reparacions de guerra -en la plena consciència que aquest fet havia estat un dels detonants de la SGM-, iniciaven la retirada de llurs tropes del territori alemany i, el fet més important de tots, i alhora el més desconegut: tornaven als dos estats alemanys la plena sobirania tant en els afers exteriors com interiors, posant així punt final al Dret de Control Aliat (Alliiertes Vorbehaltsrecht), vigent des del 1949. Al meu entendre, doncs, la conseqüència més important de la caiguda del mur ha estat la recuperació de la plena sobirania internacional i nacional que dóna a Alemanya una maniobrabilitat en els escenaris internacionals que no havia tingut des del 1945.

Macià Riutort, professor de l’URV i director del Departament d’Estudis Anglesos i Alemanys

Òscar Peris: «Una llei necessària»

Òscar Peris, cap de llista d’ERC per Tarragona el 21D

No fa massa dies, vaig tenir notícia del malestar d’uns pares i mares del Camp de Tarragona amb el servei de menjador escolar de la seva canalla. Amoïnats pel que creuen que és un mal servei per part de qui se n’encarrega, i amb la lògica preocupació per una correcta alimentació de les criatures, van mirar de fer gestions per a una nova concessió.

Resultat: no es pot. L’empresa va guanyar el concurs perquè oferia el preu més barat, i això és l’únic que la llei vigent obliga a tenir en compte. És precisament per coses com aquestes que es tramita al Parlament el projecte de llei de contractes de serveis a les persones, que alguns han rebatejat com a llei Aragonès. El problema és que no només l’han rebatejada, també l’han tergiversada, i li fan dir coses que no diu. Perquè la llei de contractes de serveis a les persones no privatitza res, sinó que posa limitacions a les externalitzacions.

Per a fer-ho, limita el pes del factor econòmic en les adjudicacions: les administracions ja no hauran d’adjudicar al més barat, encara que sospitin –o sàpiguen del cert- que el servei no serà bo, sinó que també comptaran elements de qualitat, com ara la continuïtat, la millora del conveni col·lectiu als treballadors, mesures mediambientals… Fins ara, la llei –una llei estatal- no permetia introduir aquestes variables, i és aprofitant una oportunitat europea, les directives 2014/23 i 2014/24, que la Generalitat pot redreçar aquesta situació i marcar un nou camí.

La llei no obliga a externalitzar res ni a gestionar res directament i només pel sector públic. El que fa és limitar el pes del preu en les concessions i possibilitar criteris qualitatius en les concessions. Concessions, que no privatitzacions: el servei continua essent de titularitat pública.

A partir d’aquest nou marc, doncs, seran les administracions titulars del serveis les que decidiran el grau d’externalització, si és que la volen. I en el marc de la llei tindran la capacitat, fins ara negada, de marcar criteris qualitatius, i d’afavorir la concessió a cooperatives o altres empreses de treball social.

Res que no coneguem ara mateix, que molts serveis públics s’estan prestant per empreses sense aquestes condicions. Ara hi haurà l’opció d’afavorir, si es vol, condicions més socials i amb criteris qualitatius. Convindria, doncs, deixar de manipular el projecte de llei, i deixar de fer-li dir i fer el que no diu ni fa.

Convindria que, des de les administracions públiques, des dels governs, se’n fes una aplicació decidida en aquest sentit. I això serà possible amb la llei. Sense la llei, continuarem subjectes a una norma estatal que obliga a l’abaratiment i impedeix els controls socials i de qualitat. Això és el que volen? Jo no ho vull. Jo vull que l’AMPA dels meus veïns, amb l’ajut i col·laboració del consell comarcal corresponent, tingui opcions a triar la millor opció per al menjador dels seus fills. D’això es tracta.

Òscar Peris, delegat del Govern al Camp de Tarragona

Laura Castel: ’25-N, la lluita continua en ple segle XXI’

Avui commemorem, com cada 25 de novembre, el Dia Internacional contra la violència envers les dones. En ple segle XXI.

Sí, en ple segle XXI, ens toca recordar, fer visible i manifestar, el rebuig cap a qualsevol violència masclista i erradicar aquesta vulneració de drets humans, contra la meitat de la població de la terra.

Sembla mentida que, en ple segle XXI, ens trobem en aquesta situació, no només de desigualtat, sinó de dominació en les relacions humanes. No ens cansarem de denunciar aquestes violacions, però sense la implicació de l’altra meitat de la població, no ens en sortirem.

Laura Castel i Fort és consellera d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

Jo sempre faig la comparació següent: si estiguéssim parlant de violència contra qualssevol altres col·lectius vulnerables (de religió, raça, culturals, etc.), semblaria tan insuportable que ja s’haurien posat els instruments per prevenir aquests atemptats.

Però la violència masclista, no només perviu, sinó que ara mateix ens trobem amb partits polítics que ni es plantegen que sigui un problema contra el que calgui refermar-ne el compromís. Al contrari, qüestionen les estratègies de condemna o les accions, per prevenir aquestes violacions de drets humans.

Com diu el manifest d’ERC, l’única manera d’assolir els nostres objectius feministes, és implicant-nos tots i totes, transformant-nos tots i totes en agents actius, per tal de garantir els drets de les dones i la denúncia de les violències masclistes. Perquè les dones volem ser lliures, no valentes.

I no només cal denunciar els casos més visibles, sinó també les violències quotidianes que passen més desapercebudes i són més difícils de detectar i atacar, perquè el sistema és discriminatori. Per això no ens cansarem de repetir que cal una república amb polítiques encaminades a la prevenció i l’educació afectivo-sexual, i que generi maneres respectuoses de relacionar-se.
32 feminicidis portem aquest any. 32 assassinats en 11 mesos, que si fossin d’un col·lectiu diferent, serien un escàndol mundial. Però la tolerància davant els feminicidis és molt preocupant. Cal repensar, doncs, quin tipus de ciutadania tenim, i quins valors amaren la nostra ètica pública. Relacions de domini, d’imposició, de violència i desigualtat es toleren, es generalitzen i s’expandeixen de manera preocupant.

Violència masclista, violència sexual, violència econòmica, violència simbòlica, i totes les situacions de discriminació que patim les dones pel sol fet de ser dones.

La llibertat, la democràcia i l’Estat de Dret, per ser reals i legítims, han d’incloure totes les dones. I amb violència no hi ha llibertat.

Laura Castel i Fort és consellera d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

Xavier Sabaté: «Derrotar Pedro Sànchez»

Xavier Sabaté és ex-conseller del Govern de la Generalitat

«Llegeixo que alguns líders independentistes proposen com a objectiu en aquestes eleccions ‘derrotar Pedro Sànchez’. No crec que hagin copsat de què van aquestes eleccions. Ni pels models socials, econòmics ni d’equilibris ambientals. Però tampoc per les esperances de trobar solucions al conflicte Catalunya – resta d’Espanya.

Si derrotar Pedro Sànchez volgués dir que guanyés l’opció dels qui desitgen que perdin els socialistes encara ho podria entendre. Però aquestes eleccions van de governar Espanya on Catalunya encara hi és malgrat que fa anys se’ns ha anat dient que és el darrer. I així anem passant – i perdent – el temps mentre ens passen la mà per la cara altres pobles, països i nacions.

Derrotar Pedro Sànchez vol dir que guanya la dreta més carca dels darrers quaranta-dos anys com ja passa a gairebé tota Europa.

Derrotar Sànchez és una trista i eixorca proposta, una vana il·lusió de les que corren aquests  darrers temps mancats de projectes engrescadors.

Sisplau, si derroten Pedro Sànchez que ens diguin en aquestes poques hores que falten de campanya, com evitaran que guanyi la dreta més agra i intolerant dels darrers quaranta-dos anys a Espanya.

Algú em dirà que utilitzo l’espantall de la por a la dreta i que és una resposta simplista. És possible però és que la proposta de derrotar Sànchez no deixa de ser   també, lineal, poc elaborada, reduccionista i poc atractiva. Proposar-se la derrota de l’adversari no crec que sigui tampoc gens engrescador.

Ara bé, si en realitat el que es pretèn és  ” quant pitjor, millor “ , llavors tinc dues respostes una mica més elaborades :

Primera: portem set anys perduts i amb Catalunya paralitzada. La perspectiva pot ser d’uns quants anys més aturats. Però hi ha milions de catalans i catalanes que no aguanten més. Allò d’eixamplar l’espai del sobiranisme crec que quedarà definitivament lluny.

Segona: Companys i companyes, comencem a preparar el manifest d’una Nova Assemblea de Catalunya com la que es va constituir el set de novembre del 1971. I em temo que l’escrit haurà d’acabar amb els mateixos eslògans que aquella de fa 48 anys: llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia.

Tants anys per tornar a començar de nou?»

Xavier Sabaté

Ángel Juárez: «La felicitat»

Ángel Juárez

«Què és la vida? La de les persones, la solitud de ser els únics éssers vius que sabem que morirem. Però, justament per això, també som amos del nostre temps, els únics que podem gestionar-lo. El com ho gestionem ja depèn de com ens veiem a nosaltres mateixos, de la nostra fortalesa o la nostra debilitat, dels nostres complexos i de les nostres pors o de les nostres alegries.

A vegades vivim tant que ens oblidem de ser feliços, que convé recordar sempre que és la finalitat de tots els éssers humans. Vivim en la perpètua contradicció d’una realitat cada vegada més líquida, uns recursos cada vegada més precaris i l’obligació de mostrar-nos sempre joves, actius, amb somriures tan falsos com els de molts candidats a la presidència del Govern.

La informació, que hauria de guiar-nos per aquesta selva, s’ha convertit en una eina inútil per excessiva. Cada dia rebem un bombardeig de dades inassumible i, per si no n’hi hagués prou, en una barreja de la veritat amb la falsedat, l’important amb l’irrellevant, el que és urgent amb la frivolitat i, entremig, que no faltin els gatets.

Davant d’aquest panorama, és fàcil sentir ansietat, angoixa, por o estrès i ens calen eines per domar aquestes sensacions i recordar-nos que la felicitat és el nostre objectiu vital.

En aquest context, estic molt feliç de l’aliança que Mare Terra Fundació Mediterrània ha segellat amb el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) per difondre aquestes eines de salut mental i emocional que tant ens fan falta per viure amb més pau.

Tarragona té, a més, un altre focus de malestar personal en el qual pensem poc fins que ho veiem en tota la seva esplendor. O millor dit, resplendor, el del cel vermell o taronja per fuites o per incendis. Moltes persones, després d’aquests accidents, m’han explicat que ara senten por o que estan nerviós com una mala cosa per si en passa algun de greu. També aquí el COPC pot ajudar-nos, i molt, a conviure amb el nostre paisatge industrial amb respecte, però sense por.

Així, m’il·lusiona moltíssim aquesta col·laboració amb el COPC perquè està plena de possibilitats positives per a tothom. Una de les primeres propostes que tenim al cap és la d’oferir formació a les nostres instal·lacions, en grups reduïts, per saber identificar què ens produeix malestar personal i poder així abordar-lo.

És una satisfacció constatar que el COPC, en aquest sentit, és un col·legi modèlic per la seva actitud proactiva i oberta a la societat. Els professionals de la psicologia no es queden quiets esperant, sinó que surten al carrer a complir la seva comesa: recordar-nos que hem de ser feliços i ajudar-nos a aconseguir-ho».

Ángel Juárez Almendros

President

Mare Terra Fundació Mediterrània

Coordinadora d’Entitats de Tarragona

Red Internacional de Escritores por la Tierra

Laia Estrada: «Que la violència policial no quedi impune»

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Al llarg de la setmana passada, després que es fes pública la sentència del procés, a la nostra ciutat hem viscut una situació greu en la que s’han vulnerat drets fonamentals de la població. El passat dimarts 15 d’octubre, just en finalitzar l’acte organitzat per Òmnium Cultural, les assistents vam veure com en qüestió de minuts passàvem de la lectura de cartes i l’encesa d’espelmes als cops de porra i la persecució de persones amb els furgons policials.

A partir d’aquell moment, els vespres i les nits es van succeir amb una mena de toc de queda imposat per les forces policials. El que ha passat a la nostra ciutat, com a la resta de capitals de província del Principat, és greu. Molt greu. Persecucions i cops de porra indiscriminats, trets de foam i bales de goma, ús de porres extensibles, identificacions a centres hospitalaris, detencions arbitràries que posteriorment hem sabut que van comptar amb falsejament de proves inculpatòries.

De tota aquesta salvatjada, hi ha hagut fets que han estat especialment durs. El primer va ser la persecució de manifestants per part de mossos d’esquadra al crit de “Veeniiuuuu… som gent de paaaaaaauu” emès a mode sociòpata per la megafonia del furgó. El segon fet va ser l’atropellament de diversos joves a la Plaça Imperial Tarraco, derivat d’un carrusel dels Mossos (perseguir la gent amb les furgones per dispersar-la). Les imatges van deixar-nos tan impactades que molts veïns i veïnes vam fer picar les cassoles arreu de la ciutat. Posteriorment va tenir lloc la detenció de la Laura la nit del dijous, un autèntic despropòsit no només perquè el fet que siguin policies infiltrats qui se l’enduen fa tot l’efecte de ser un segrest, sinó per la brutalitat amb la que es duu a terme l’actuació.

Tanmateix, malgrat tot, hi ha qui es veu amb la necessitat de condemnar per igual les actuacions policials i la crema de contenidors per tal d’erigir-se com a força política d’ordre. Doncs no. Identifiquem clarament quin és el problema i no caiguem en el parany. El problema de fons és que tenim davant un estat que mou les restes físiques de Franco, per dissimular que les restes ideològiques del franquisme es mantenen a tot l’aparell de l’estat espanyol i España es una y  no cincuenta y una, coño. I si ens atrevim a qüestionar-ho ens empresonen, i si persistim ens apallissen, ens atropellen i ens mutilen.

Els culpables de la violència que hi ha hagut a la nostra ciutat han estat els responsables polítics de les forces policials, perquè l’única violència contra les persones que hi ha hagut ha estat la perpetrada per la policia nacional i l’ARRO, i volem que se’n vagin. I aquesta violència respon a la mateixa operació política que ha forçat la sentència dels líders del procés, així com els empresonaments sense fonament dels CDRs el passat setembre i dels diferents joves aquests darrers dies, entre ells la Laura, el David i el Joan. Tots ells presos polítics.

Davant de tot plegat, les forces polítiques municipals tenim el deure d’estar a l’alçada de la dignitat que ha demostrat la gent. El mínim és trencar la normalitat institucional i ser a peu de carrer posant el cos. A banda, però, és imprescindible personar-nos com acusació popular per impedir que la brutalitat policial desfermada als nostres carrers quedi impune.

Hi ha una cosa que és, però, més important. Lluny de desmobilitzar, des de les institucions tenim el deure d’amplificar el poder de la desobediència civil, eina sense la qual serà impossible materialitzar el nostre dret a l’autodeterminació i l’amnistia de totes les persones represaliades. No és cert que ho tinguem a tocar, però sí que mai no hi hem estat tan a prop.

Laia Estrada (regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)

24 d’octubre de 2019

Jordi Martí Font: «Condemnem totes les violències, incloses les vostres!»

Jordi Martí Font és conseller municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Ni CUP, ni CDR ni Tsunami Democràtic. Tampoc són els 300 anarquistes italians que «La Vanguardia» fa 30 anys que diu que sembren el terror a Catalunya, perquè ara tindrien 60 d’anys i ja no podrien córrer tal com ho fan.

Cap d’aquests hi ha darrere dels aldarulls viscuts aquests darrers dies a Catalunya a les quatre capitals provincials i algun altre punt i que, misteriosament, comencen gairebé alhora i en algun lloc després d’intervencions policials poc mesurades. Les persones que s’enfronten amb els policies als carrers no són cridats per cap organització a fer-ho, no tenen qui els mani ni qui els coordini. Són molt joves i no comparteixen les formes que fins ara ha tingut el moviment sobiranista, tot i que tampoc les neguen.

Es tapen, tallen carrers i s’enfronten a la policia. Ens diuen, ens demanen i ens obliguen (si volem ser bona gent) a condemnar-los i que condemnem així «la violència», «les violències», alhora que donem suport a la policia que aquests dies se sent molt sola.

I jo em pregunto, vist el que ha passat fins ara, si aquesta demanda és justa i si té res a veure amb el rebuig a les violències que jo com a persona sento i expresso sempre que puc. Tenim milers de persones a qui han pegat amb porres legals i il·legals aquests dies, tenim joves que han perdut ulls i testicles, a qui han disparat projectils de foam i boles de goma de forma legal i il·legal, des de lluny i des de molt a prop, tenim gent amb el cap obert, gent a qui la mateixa policia ha atropellat intencionadament (fins i tot això és una tàctica policial i té un nom tècnic)… Tenim més de 1.200 agressions per part de la policia d’ocupació contra persones fetes l’1 d’octubre de 2017 mai condemnades per molts dels partits que ara demanen condemnes públiques de l’actual violència.

De fet, alguns d’aquests partits les van aplaudir i homenatjar qui les va fer un cop i un altre cop, públicament i sense vergonya. Tenim 9 persones incomunicades a les presons espanyoles, segrestades de casa seva a punta de pistola acusades de ser terroristes sense haver fet mai cap atemptat ni ser membres de cap organització que es dediqui a estendre el terror. I dues més acusades de terrorisme que mai no han fet a casa seva esperant què decideixen els jutges sobre les seves vides.

Tenim líders socials i polítics esdevinguts presos polítics com a conseqüència d’intentar deixar-nos votar en un referèndum d’autodeterminació, empresonats preventivament des de fa dos anys perquè diuen que hi havia risc de fuga, tot i que van ser ells qui es va lliurar a la policia.

Tenim persones exiliades per cantar cançons, per fer política, per fer activisme social, que prefereixen viure lluny de casa a fer cap a la presó. Tenim milers de persones encausades -i algunes desencausades- en causes que només buscaven estendre la por i aturar la mobilització social davant l’autoritarisme de l’Estat.

Tenim professores i professors que tenen por de fer classes perquè saben com ha actuat la Guardia Civil en llocs com l’Institut de Sant Andreu de la Barca. Tenim paraules prohibides als mitjans de comunicació («presos polítics» o «exili»), paraules obligades («AUTOANOMENAT» O «AUTOPROCLAMAT» QUAN ES PARLA «CONSELL DE LA REPÚBLICA» O «ASSEMBLEA DE CÀRRECS ELECTES») I PARTITS QUE PRETENIEN PROHIBIR-NE ALTRES COM «repressió policial» i «referèndum de l’1 d’octubre».

Tenim desenes de comandos arrancallaços formats per gent diversa, des de membres dels autoanomenats cossos i forces de seguretat de l’Estat fins a grups feixistes de diversa tipologia. I tenim gent, majoritàriament gran, a qui han pegat, insultat, vexat o escarnit per portar un llaç groc o tenir-ne a casa un de visible.

Tenim una Constitució que només pot ser canviada pels poders econòmics del capitalisme global i que en el seu articulat blinda la possibilitat de cap canvi amb exigències per fer-los impossibles. Tenim un estatut d’autonomia aprovat per la majoria de votants en referèndum que va ser canviat per una alta instància judicial prèviament retocada per interessos partidistes.

Tenim milers de persones mal ateses pels serveis sanitaris catalans, en llistes llarguíssimes esperant operacions o visites, perquè els mateixos polítics que demanen prou violència, sense cap mena d’escrúpols, fa anys que els estan privatitzant i en fan el seu negoci. Tenim unes lleis (legals) que precaritzen l’absoluta majoria dels nostres joves per anys i panys i generen una frustració absoluta, que els impossibiliten per a una vida autònoma fora de casa dels seus pares o els expulsen a l’estranger si són brillants investigadors.

Tenim milers de dones assassinades pel sol fet de ser dones i aquest no és un problema nacional de primer ordre perquè mai ho ha estat per a un Estat i una societat que és bàsicament masclista; i sabem que de cara als assassins la majoria de jutges intenten aplicar exculpacions, reduccions de condemnes o «comprensió». Tenim un habitatge impossible per a bona part de la població. I tenim una policia que descarrega tota la seva violència (legal) contra qui no pot continuar pagant el seu lloguer o la seva hipoteca.

Tenim agressions continuades contra persones LGTBI que en la majoria dels casos queden impunes. Tenim centenars de milers de persones enterrades en cunetes, amb famílies que no oblidem i tenim clar qui va guanyar la guerra del 36-39 i qui va fundar el règim del 78 que avui patim: els mateixos. Tenim centenars de persones agredides de forma absolutament salvatge per policies de tots els cossos amb total impunitat, amb la impunitat que dona portar un uniforme i saber que ets una figura d’autoritat pel sol fet de portar-lo. Tenim una cultura patriarcal construïda damunt la violència contra les dones que continua posant en dubte les víctimes i exculpant o emparant els agressors.

Tenim memòria i tenim clar qui exerceix la violència, les violències, 365 dies a l’any. Per això ens sobta que ara els líders polítics de l’Estat i els opinadors professionals ens demanin que condemnem la violència. Però ho fem perquè ho fem sempre, sense cansar-nos del silenci que sempre hi ha a l’altre costat, al costat responsable de la majoria de les violències contra les persones que patim.

És per això que emplaço Pedro Sánchez, Casado, Rivera, Iglesias i tots els partits de l’arc parlamentari catalunyès i espanyol; tots els tertulians i tertulianes, les creadores d’opinió…. a condemnar totes les violències, totes, començant per les violències contra les persones i, evidentment, si teniu algun tipus de complicitat o responsabilitat sobre aquestes violències, condemneu-vos a vosaltres mateixos, o millor encara, deixeu-les d’exercir. A continuació, condemnem totes les altres violències… i ja ho tindríem.

Si, ben al contrari, el que demaneu és que callem, assumim, ens agenollem i esperem que ens pegueu sense contemplacions, ens empresoneu o ens envieu a l’exili, tingueu clar que no ho farem, ningú. Decididament alçats, des de la noviolència que hem practicat sempre, des de la noviolència amb què vam derrotar l’exèrcit en el moment de la insubmissió a la mili i la PSS, us plantarem cara i no acceptarem mai la condemna, perquè és injusta i part de les violències que condemnem. Per tant, condemneu totes les violències incloses les vostres, tal com fem nosaltres, i deixeu de fer mal.

Ángel Juárez: «Ya asoma el desastre»

Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)

Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)

“No nos queda tiempo”, decía en mi último artículo de opinión, pero no pensaba que fuera tan poco. El ejemplo del Mar Menor, con peces boqueando en busca de un oxígeno que ya no tienen por culpa de la mano del hombre, es el espejo que nos muestra que mundo más horripilante nos espera si no hacemos algo ya mismo.

Las administraciones han mirado hacia otro lado demasiado tiempo y ya no vale cerrar los ojos. El desastre ecológico de esta laguna de Murcia es la historia de un disparate consentido y alentado que ha relatado un artículo de La Verdad. Causa desazón leer que en 1987, el Gobierno autonómico aprobó una ley pionera para proteger este ecosistema singular, pero nada más nacer, el PP, capitaneado por el exministro Federico Trillo, la denunció al Tribunal Constitucional. “Como telón de fondo estaban las pérdidas que podían sufrir los insaciables promotores de la zona y la industria del hormigonado en general”, narra la noticia. La Ley marcaba ya algunas medidas que se proponen hoy en un plan de choque para salvar la laguna, si es que tiene salvación. Total, solo ha  pasado 32 años desprotegida, expoliada, envenenada, intoxicada, sentenciada y ahora, de esos polvos, estos lodos.

Trillo perdió la causa, pero en el 2001, el PP dio el golpe de gracia sacando una Ley del suelo a la que el Mar Menor tenía que adaptarse. Daba igual que pisoteara el Convenio de Ramsar sobre humedales y varias figuras de protección de aves y ecosistemas de la Unión Europea. Una vez más, lo que mandaba era el beneficio económico, aún a costa de hipotecar el futuro.

A todo esto, proliferaron las desaladoras ilegales para regar los campos, algunas tan ocultas que parecen instalaciones de narcotraficantes en vez de agrícolas y una tupida red de tubos y pozos ilegales han explotado los acuíferos sin dar ni un respiro.

La excusa es que nunca llegó el trasvase Tajo-Segura, otro argumento que clama al cielo. Si son tierras de secano, ¿se puede saber por qué se ha estimulado esta economía de regadío? ¿Acaso alguna mente preclara cree que convertirá las piedras en agua como si fuera un mesías haciendo el milagro del agua y el vino?

El desastre del Mar Menor puede hacernos abrir los ojos de una vez por todas y tomar medidas, que deberán ser drásticas o no estaremos a tiempo.

Algunos nos acordamos de cuando se instaló la industria petroquímica y secó todos los pozos de Tarragona. Agua de boca para la gran industria que ahora, 40 años después, sigue así. Tan solo se ha avanzado en usar agua de las depuradoras urbanas de Tarragona y Vila-seca-Salou, que suponen una pequeña parte de agua reutilizada de todo un gran caudal de agua de boca. El mini trasvase del Ebro ha sido un impulso para nuestro territorio, pero también aquí hago la misma reflexión: ¿Por qué hacemos una economía basada en el agua si somos zona de secano? ¿Por qué seguimos bombeando agua del río Ebro si los acuíferos ya están regenerados? ¿Por qué, a todo esto, pagamos el agua mucho más cara? Podemos hablar de muchos y muchos ejemplos de la gestión del agua en Tarragona, pero eso ya será tema de otro artículo. Mientras tanto, el reloj sigue corriendo hacia el desastre.

Ángel Juárez

Laia Estrada: «No abandonem els carrers»

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

A primera hora coneixíem el contingut, prèviament filtrat, d’una sentència que estava dictada, com a mínim, des del moment en què es va produir la primera de totes les detencions, la dels Jordis. El conjunt de les condemnes suma l’aberrant xifra de 99 anys i mig de presó per posar urnes i per manifestar-se. Només a tall de recordatori, l’assassí i torturador dels GAL, Enrique Rodríguez Galindo, o l’assassí de Guillem Agulló, Pedro Cuevas, tan sols van complir 4 anys de presó.

La sentència de l’1 d’octubre és el punt àlgid d’un muntatge policial i judicial al servei d’una operació d’Estat per acabar amb el moviment independentista. La mateixa operació que manté empresonats a set dels membres dels CDR detinguts el passat 23 de setembre. L’objectiu és criminalitzar tant els partits com el moviment popular independentista, sense escrúpols, perquè hi ha massa en joc: els fonaments del règim del 78 van trontollar amb el referèndum d’independència i no és qüestió que a aquestes alçades es deslligui allò que van deixar tan ben lligat.

Veus d’ordre de les altes esferes independentistes han estat fent una crida obscena a la desmobilització, vaticinant que la paralització del país no ens duria res de bo. Afortunadament, avui, ha quedat clar que el poble no vol ser súbdit, ni de Madrid ni dels de casa, perquè ja hem aguantat massa. Entre empresonaments i exilis, causes obertes, lleis suspeses, amenaces constants, militarització del nostre territori, demonització del nostre poble i de la nostra causa,… ha arribat un moment en què no podem més, i potser és quan, per fi, ho podrem tot. És l’hora de canalitzar tota la ràbia, tot el dolor i tota la frustració acumulada en mobilització i protesta organitzada, ferma i coordinada, seguint els principis de la desobediència civil.

L’única sortida al conflicte polític que vivim al nostre país és aquella que reconegui el nostre dret a l’autodeterminació i que permeti l’amnistia de totes les persones represaliades. Aquesta sortida no ens vindrà regalada, sinó que ens l’hem de guanyar.

Avui hem demostrat que estem a l’alçada del moment. Avui hem pres els carrers i, a diferència del que va passar després del 3 d’octubre, no podem abandonar-los. Toca posar el nostre granet de sorra no només per impedir la normalitat enmig de la barbàrie repressiva, sinó també per deixar clar que si l’Estat espanyol persisteix en negar-nos el dret que tenim per decidir el nostre futur i el present de les nostres vides, serem ingovernables. Només hi ha una sortida justa al conflicte polític que patim al nostre país, i passa pel reconeixement del nostre dret a l’autodeterminació i l’amnistia per a totes les preses polítiques, les setze, les exiliades i totes les encausades arran de l’1 d’octubre i les posteriors protestes.

Laia Estrada (regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona).

Eduard Marimon: ‘Què va passar aquell 10 d’octubre’

D’aiguats sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà, però les quantitats de precipitació recollides durant el 10 d’octubre del 1994 son absolutament excepcionals com els 450 a Alforja, 395 al pantà de Siurana i fins i tot valors de 600 litres a Farena o La Mussara. Es lògic tenir la temptació de dubtar d’alguns d’aquests valors, per massa elevats, però les persones que van viure-ho, i patir-ho, en primera persona no tenen cap dubte de que son certs. M’agradaria insistir aquí en un càlcul que esmentava el Dr. Enric Aguadé en el seu llibre «Memorial d’aiguats» i que incomprensiblement ha passat desapercebut per la major part de bibliografia de l’aiguat del 94, fins i tot dins l’àmbit oficial. En desconec el motiu.

L’aigua que va entrar des del dia de l’aiguat fins a finals d’octubre al pantà de Siurana, mesurada oficialment, va ser 62.209 hm3 (Font: ACA). Tenint en compte que la superfície de la conca que aporta aigua a l’embassament és de 60 km2, també dada oficial, ens trobem que la pluviometria mensual va ser 62.209 / 60 = 1037 litres/m2. Una autèntica barbaritat, sí, però els números son tant fiables com ho sigui la mesura oficial de l’aigua que entrava al pantà.

D’aquests litres hem de descomptar la pluja que va caure posteriorment al dia de l’aiguat, entre els dies 16-19, quan va ploure de forma ja habitual. Descomptant aquesta aigua calculem que la pluviometria a la conca del pantà el dia 10 devia voltar els 850 l/m2, que segueix sent una autèntica desmesura.

El que està clar és que el pantà es va omplir en un sol dia, això no necessita de cap aparell de mesura, es va veure a simple vista. L’aigua va seguir entrant amb força durant els dies posteriors de forma que les comportes es van haver d’obrir el mateix dia de l’aiguat i no es van tancar en tot el mes. En total al mes d’octubre va entrar el cabal d’aigua equivalent a 5 pantans sencers!
Fossin 600, 800 ó 1000 els que van caure aquell dia, el que és innegable és que si va passar un cop, pot tornar a passar encara que trigui 100 ó 200 anys a repetir-se. I el que és més important, demostra del que és capaç la orografia de les nostres muntanyes quan les condicions meteorològiques es posen d’acord. Millor no oblidar-ho.

Eduard Marimon és llicenciat en ciències químiques, observador meteorològic de la XOM i membre de Meteoprades.

Vint-i-cinc anys dels aiguats:el dia que el cel ens va caure al damunt.

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies