TARRAGONA 21

Laia Estrada: ‘Un any turbulent’

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

Avui fa just un any que la CUP vam obtenir per segona vegada representació a l’Ajuntament de Tarragona. Està clar que esperàvem obtenir major representació com a resposta a la feinada feta durant l’anterior mandat, no ho hem ocultat mai, però no va ser així. Vam consolidar la nostra presència mantenint els dos càrrecs electes, que en el context generalitzat dels malaurats resultats obtinguts per la CUP les darreres eleccions municipals als municipis grans, va ser tot un èxit.

Així, la nit del passat 26 de maig va acabar amb un gust agredolç, barreja de satisfacció en veure la tangibilitat de la fi de l’era ballesteril, havent-t’hi desenvolupat un paper essencial, i de certa tristor per no poder incorporar més companyes de gran vàlua al grup municipal.

Des d’aquesta lògica de posar fi a tres mandats consecutius de caciquisme que substituí a l’anterior, no vam dubtar en facilitar la investidura de Pau Ricomà. La raó és senzilla: amb ERC i ECP no teníem la certesa de la transformació real que necessitava, i necessita, Tarragona, però s’obria una possibilitat que amb Ballesteros era impossible. De fet, vam ser l’única formació que va prendre aquesta decisió pensant exclusivament en el bé de la ciutat, sense avantposar interessos de partit ni de de cadires. Vam donar la investidura a canvi de 5 punts que eren claus per conformar la base d’un canvi a la ciutat, i que enteníem que compartíem amb el nou govern de la ciutat. Ni més càrrecs de confiança, ni millors remuneracions, ni més representació, ni presidències,… només compromís polític de canvi i de transformació.

Ningú no pot negar que el darrer any han tingut lloc fets realment excepcionals a la nostra ciutat i arreu del país. Començant per la resposta a l’abominable sentència del procés, i la brutalitat policial amb la que va ser reprimida, i acabant amb la pandèmia del coronavirus, passant per l’explosió a IQOXE i el temporal Glòria. Aquest cúmul de situacions extremes, juntament amb el fet que el nou govern municipal hagi comptat amb poques mans, moltes dels quals no tenen una trajectòria d’implicació profunda en la ciutat (no cal ser càrrec electe per tenir-la), amb l’afegit d’una actitud conservadora en alguns casos, ha jugat un còctel fatal pel que fa a les expectatives de canvi generades arran dels darrers resultats electorals municipals.

Tanmateix, i més enllà de l’activitat institucional a la nostra ciutat, tots els fets excepcionals, polítics, ambientals i socials, que s’han succeït al llarg d’aquest any evidencien una realitat amarga: la nostra societat convulsiona davant una crisi climàtica cada cop més irreversible, unes elits extractives que engrandeixen la bretxa entre rics i pobres, una política autoritària i militarista que redueix els drets i les llibertats a la mínima expressió,… I tot això a les portes d’una nova crisi econòmica fruït de la recessió que s’esperava i accelerada per la Covid-19, que aplanarà encara més el camí per a l’auge del feixisme i el masclisme.

Davant de tot plegat, després de fregar la distopia, els propers anys no seran en absolut plàcids. La qüestió és si es té la capacitat i la valentia per transformar l’adversitat en oportunitat. Oportunitat per acabar amb privilegis i injustícies i construir una alternativa real al servei de la majoria, capaç de preservar el planeta i repartir la riquesa.

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 

Xavier Sabaté: ‘Covid19: ni accident ni temporal’

Xavier Sabaté

Al·lucino amb la disminució de la gravetat de la crisi que patim per part d’alguns responsables polítics, de comunicadors públics i privats, d’empresaris, de professors universitaris que diuen que bé, sí, estem fotuts, però això ha estat un accident, trobarem una vacuna i tornarem a la normalitat, a una “nova normalitat” que, diuen, serà diferent de la que teníem al febrer. Com si la d’abans fos una etapa normal de la Humanitat.

No és una crisi sanitària, no és una epidèmia greu que s’encomana més fàcilment que altres i que ha arribat a tot el món. No és que se li hagi ajuntat una crisi econòmica i social i que , per tant, tinguem una crisi més gran de les que hem conegut fins ara. És molt pitjor. És que, com diu Jeremy Rifkin aquests dies “Som davant l’amenaça d’una extinció i la gent ni tan sols ho sap”.

Per tant, no hem tingut un accident que es resol amb una vacuna que encara que es trobi, no guarirà la nostra principal malaltia. El Covid19 només és una manifestació dels desequilibris que hem provocat escalfant el Planeta i fent desaparèixer milers d’espècies que mantenien l’equilibri. Estàvem avisats: vaques boges, grip aviar, SARS, Ebola, per no parlar del VIH. I encara tenim una malaltia més mortífera que provoca nou milions
de morts anuals prematures a tot el món de les quals quatre mil a Catalunya que és la contaminació de l’aire. Millor no tornar al febrer, seria letal.

Anàvem destruint la nostra casa i no podem al·legar desinformació: El 1987 l’Overshoot Day o dia de la sobre-explotació era el 19 de desembre; el 2000 es va avançar a l’1 de novembre; el 2019 el 29 de juliol ja havíem esgotat els recursos que ens podia oferir la Terra per tot l’any. Ara veiem que la malaltia i la mort no és del Planeta sinó que és de veïns i familiars nostres a qui no podem deixar de recordar. No hi ha cura, doncs ? Sí, encara podem ser a temps. Ara bé, Hipócrates ja va escriure fa 2.500 anys: “Abans de guarir algú pregunta-li si està disposat a renunciar a allò que el va emmalaltir.” I no sé si podem ser optimistes. No veig gaire intenció de canviar. És com aquella addicció que tot i reconeixent que és nociva per a la pròpia salut, es continua practicant ie t va matant poc a poc. Ara la cosa pot anar més de pressa.

Cal canviar, doncs, per evitar el col·lapse i la mort passant de les paraules als fets, de les declaracions a l’acció amb urgència. L’emergència no la té el Planeta, que sobreviurà, sinó nosaltres que si no canviem, no ho contarem. Polònia, Xina i USA ja han dit que reduiran els controls ambientals a indústries i vehicles; Alemanya i França callen i 10 països de sud i del nord de la UE, entre ells Espanya i Itàlia demanen que no es rebaixin les ambicions climàtiques per eliminar combustibles fòssils. Si imposen les seves tesis els primers, tornarem al febrer i continuarem amb nous desequilibris, nous virus, més devastació.

Si la majoria del Planeta estem d’acord que per restaurar-lo i restaurar-nos hem de descarbonitzar totes les activitats que desenvolupem, ens hi hem de posar sensedilacions i passar a consumir només energia renovable. Deixarem d’escalfar i de disminuir la biodiversitat restaurant els equilibris perduts. Catalunya té moltes possibilitats i les comarques tarragonines també. S’han de reformular totes les activitats que desenvolupem: les de casa, les del món productiu, educatiu, sanitari, culturals, d’esbarjo. Hem de re-socialitzar la nostra vida en el seu conjunt i és responsabilitat de cadascú.

Aquesta crisi obliga també a revisar el paper de la política que s’ha demostrat molt insuficient pels reptes que hem d’afrontar. Cal definir un nou paper del sector públic en solitari o amb empreses mixtes, en la planificació de l’economia i en la presència en alguns sectors productius que no poden ser a milers de quilòmetres i reservar-se l’exclusiva en els serveis bàsics que asseguren drets: educació – gran oblidada, Conseller -, salut, atenció social, aigua i energia. I no deixar més a l’activitat mercantil la cura de la gent gran.

Tampoc no es pot planificar i avaluar l’economia amb el PIB sinó amb l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) que ha d’incorporar la biodiversitat, la contaminació i lacontribució a l’escalfament. Cap activitat en contra de la salut del Planeta que és la nostra es podrà permetre.

Els governs han de liderar i posar d’acord els diferents sectors en un món descarbonitzat, crear un marc en què les grans corporacions no s’ho mengin tot sense contribuir res o molt poc i hauran d’acceptar que tindran competència i vigilància de la ciutadania organitzada i no a l’inrevés.

La política ha d’establir una nova relació amb la ciutadania buscant la seva complicitat i empoderament tot i sabent que aquesta exercirà nous controls sobre els poders públics ieconòmics i dels mitjans de comunicació públics.

Cal més humanització i no un New Deal de les Pantalles (Screen New Deal) que podria destruir la convivència. En un context punyent de mort massiva, se’ns ven la promesa que les tecnologies són l’única forma possible de protegir les nostres vides amb seguiment de dades, comerç sense efectiu, tele-salut, escola virtual a partir d’una proposta “sense contacte i altament rendible ” en paraules de Naomi Klein.

Aquests dies hem vist d’una altra manera les persones treballadores que asseguren la continuïtat de la nostra existència. Cal establir una nova relació laboral perquè no són un recurs més com una màquina. Democratitzar l’empresa i desmercantilitzar el treball és un altre repte.

No podem tornar al febrer i cal fer molts canvis. De moment, l’esforç conjunt que reclamava Pedro Sànchez en un nou Pacte de la Moncloa ha estat descafeïnat pel PP i ha quedat en una Comisió Parlamentària i el President de la Generalitat Quim Torra en va anunciar una altra el 24 d’abril – que no contemplava ni l’educació – i mai més se n’ha sabut res. Hem de controlar aquest virus i tardarem encara molt. Però tenim molta altra feina, és urgent i nno sé si hi ha gaires ganes d’escometre-la. Malgrat tot, depèn de nosaltres el present i el futur.

Xavier Sabaté
President deel Fòrum Ecològic

 

Noemí Llauradó: ‘Camí de la reactivació’

Fa dos mesos, la pandèmia del coronavirus submergia el nostre país i bona part del món en una crisi sanitària i econòmica sense precedents en la nostra història recent. L’aturada de l’activitat en la majoria de sectors, a causa d’un confinament ciutadà del tot necessari, ens obligava a modificar hàbits quotidians, relacions familiars i fórmules de treball. I el pitjor de tot: causava un reguitzell de víctimes mortals que, malauradament, encara no s’ha aturat. Des de bon començament, a la Diputació de Tarragona ens vam mobilitzar per atendre les necessitats socials i econòmiques dels ajuntaments i del conjunt de la ciutadania en una situació tan greu i excepcional com aquesta, amb la posada en marxa de múltiples mesures encaminades a mitigar-ne els efectes en el present i avançar-nos a les possibles conseqüències de la crisi en el futur. L’objectiu era i és ben clar: prevenció, atenció i reactivació.

Noemí Llauradó i Sans és presidenta de la Diputació de Tarragona

El ple extraordinari celebrat fa pocs dies a la Diputació, el primer que hem dut a terme telemàticament, ha significat un nou pas endavant en el nostre objectiu de garantir la liquiditat els ens locals del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i el Baix Penedès, en un moment en què es fa més necessari que mai. Les iniciatives en aquest sentit han estat múltiples. D’una banda, es va aprovar la convocatòria d’ajuts del Pla d’Acció Municipal, el PAM, que preveu 85M€ per al present quadrienni, dels quals 21M€ es destinen a l’actual exercici. També es va donar llum verda a la modificació de crèdit que augmenta el pressupost general d’enguany en un total de 16M€, part dels quals es destinaran a mesures directament destinades a la lluita contra la Covid-19, com ara la desinfecció d’espais públics als municipis.

Així mateix, en la sessió també es va donar via lliure a l’adaptació del conveni quadriennal amb els consells comarcals perquè puguin rebre de manera immediata ajuts per fer front al coronavirus als respectius municipis, i es van impulsar projectes d’especialització i competitivitat territorial (PECT), que contribueixen a dinamitzar el territori. Iniciatives totes elles que, val a dir, han obtingut el vistiplau del ple de manera unànime. No hem d’oblidar tampoc que, abans de l’arribada del coronavirus, bona part de la demarcació havia patit les conseqüències del temporal Glòria, i que anteriorment diversos municipis també van resultar afectats pels forts aiguats de l’octubre. Per a aquests pobles, destinem també més recursos per tal que puguin refer els serveis i les infraestructures malmeses.

Tot plegat representa una gran i necessària injecció de capital per als nostres ens locals, en un moment en què es fa imprescindible que les administracions duem a terme polítiques keynesianes, prioritzant la despesa pública per tal que l’economia no s’aturi. Arran de crisis anteriors, com la de 2008, hem après que les retallades o l’austeritat extrema debiliten l’estat del benestar, una de les nostres grans fites socials. Per això, des de la Diputació de Tarragona centrem els esforços en la recerca de solucions que no representin una minva de les inversions, sinó tot al contrari. Solucions que han de pal·liar la manca d’ingressos i l’augment de despeses dels ajuntaments en els darrers mesos. En base a aquesta premissa hem aprovat les iniciatives anteriorment esmentades, i ara continuem dissenyant-ne de noves en el marc d’una comissió de reactivació econòmica de la nostra demarcació. A través d’aquesta eina, encetarem altres accions per ajudar els municipis en la seva liquiditat, tot impulsant alhora el seu teixit empresarial i social, en àmbits com el turisme, el comerç o les entitats del tercer sector.

L’esforç que la ciutadania, el sector econòmic, les entitats i les administracions duem a terme de manera intensa des del passat mes de març ens ha de permetre superar amb èxit l’actual conjuntura adversa. La situació continua sent delicada, si bé comptem amb les eines per superar-la, d’entre les quals sobresurten els aplaudits equips sanitaris que lluiten en primera línia. La feina de tothom és cabdal per tal de superar amb èxit la pandèmia. A les dues regions sanitàries de la nostra demarcació, aquest esforç conjunt ens ha permès arribar a la fase 1 de desescalada. Un cop assolit aquest esglaó, no hem de baixar la guàrdia, i hem de seguir rigorosament les indicacions de les autoritats sanitàries sanitàries en matèria de prevenció. No fer-ho, pot representar un increment de persones afectades i un retrocés en la lluita contra la malaltia. Per això, la col·laboració, la solidaritat i la responsabilitat han de ser les nostres companyes de viatge en el nostre camí diari. Un camí que, de ben segur, ens ha de dur a bon port.

Molta força a tothom.

Noemí Llauradó i Sans és presidenta de la Diputació de Tarragona

Teresa Valls: ‘La Música i el Confinament (Concerts per tot arreu)’

Aquests dies la música tot i estar confinada ha sonat per tot arreu, per tots els pobles i ciutats: als balcons, terrats, sales d’estar, menjadors, patis,… i ha ajudat passar les hores i els dies d’estar a casa.

Quasi segur que s’haurà descobert, un veí músic o un nen o nena o potser un adult que estudia música i toca un instrument, o que canta i els ha alegrat cada vegada que estudiava o que feia un petit concert per la seva família, que gravava un vídeo, que es connectava a traves de les xarxes o senzillament ho feia al balcó. I es gairebé segur que aquest regal haurà tingut l’aplaudiment i la complicitat de tots els que l’han escoltat.

Teresa Valls

Perquè tot això passi al darrera hi ha una feina, és el treball de les escoles de música i del seu professorat i sobretot de l’alumne que dedica unes hores (moltes) del seu temps a l’estudi. Hi ha un esforç a tots nivells, personal, familiar i econòmic.

Quantes vegades l’alumne ha de dir: No puc vindre perquè vaig a música, o perquè tinc un assaig…i moltes vegades es potser no ho acaben d’entendre que vol dir això “d’anar a música”

Es pot fer música individualment i en grup.

Moltes vegades quan escoltem una coral o un grup instrumental o un solista ens podem preguntar moltes coses, si canten o toquen bé, si el repertori de molta dificultat, si ens agraden o no, però segurament no ens preguntem que els aporta a aquests nens, nenes, joves i no tan joves, el fer música.
Probablement no pensem en el llistat de valors que té participar en un grup musical. Millora moltes coses però n`hi ha una de molt important i que és difícil de trobar, el silenci, s’aprèn a valorar el silenci. Es desenvolupa la sensibilitat, el gust estètic, la creativitat, la comunicació, la integració i la convivència. S’aprèn a compartir. S’ha de tenir respecte. Respecte a un mateix, els companys, el director o la directora i al públic.

Es igual la situació social, les aficions, les diferències, el més important serà el resultat musical i sentir-se part d’un grup. La música uneix.

Es treballa per aconseguir un bon resultat, cadascú ha deixat de ser una mica jo per passar a ser una mica tots. És el treball d’un equip. Els components d’un grup saben que tots són necessaris però no imprescindibles. Saben que l’esforç individual i col·lectiu ha de donar un bon resultat traduït en una bona interpretació

Han de ser ordenats, disciplinats, tenir esperit de col·laboració i ser solidaris, s’enriqueixen uns dels altres, han de tenir paciència per aprendre les obres. La música en grup es teixeix es com la tela d’una aranya, de mica en mica i deixa un pòsit traduït en costums. Els costums i els valors que adquireixen són útils i aplicables a qualsevol altra matèria que no sigui la música.

Estudiar música crea hàbits i ajuda a desenvolupar les facultats intel·lectuals. Educa per ser homes i dones lliures.

Veus molt experimentades han “cantat” les excel·lències, i els valors terapèutics de la música.

Per tot això i per moltes coses més, fer música, té un valor i un encant que ens enamora.  I encara penseu que la música es una “maria”? Ai! aquesta “maria”…ara resulta que ens ha salvat… de la soledat, ens fa fet companyia i ens alegrat les hores. Potser amb aquesta nova realitat que ens tocarà viure hi podem incloure un reconeixement social i valorar-la com es mereix.

Hem d’ agrair a tots els músics professionals, estudiants i aficionats que han fet que, a través de la música, aquests dies siguin molt millors.

Vull tenir un record per tots els que han patit i pateixen les conseqüències del coronavirus per la pèrdua d’un familiar o amic i un agraïment a tots els professionals de la salut per la seva feina i dedicació.

Un brindis per la música i les seves escoles!

Això no s’ha acabat! Seguim!

#JosocEstudideMusica
#musicaacasa

Teresa Valls és professora de Cant i presidenta de l’Estudi de Música de Tarragona

Alejandro Caballero: ‘Animals d’un sol ús: Delicte del maltractament i abandonament animal’

Des que el 14 de març s’implantés l’estat d’alarma a l’Estat Espanyol, molt s’ha escrit i parlat en relació a l’afectació de drets que hem patit les persones, però poc o gens se’n sap de com han afectat aquestes mesures i la «nova realitat» als animals que conviuen amb nosaltres. A això cal sumar-li que, en una ostentació de picaresca, alguns han aprofitat la flexibilitat del confinament, atorgada a aquells ciutadans encarregats de la cura d’animals, per intentar adquirir, acollir o adoptar fraudulentament a animals dels denominats «domèstics» per poder gaudir dels beneficis de sortida a l’exterior.

I és que, malauradament, ens podem trobar davant d’adoptants amb ànim espuri, que han acollit als animals pel seu propi interès i no per garantir el benestar de l’animal. Doncs bé, cal advertir a aquestes persones que l’adopció dels seus nous companys de vida, tot i que els ha pogut garantir uns beneficis pels quals han pogut sortir al carrer per passejar-los, també els ha comportat unes obligacions a les quals no poden renunciar, i que els pot comportar conseqüències jurídiques en cas que les desatenguin.

Porto a col·lació aquest tema perquè són moltes les veus, inclosa la de la Fiscalia, les que adverteixen que ens podem trobar davant d’una situació d’abandonament massiu d’animals, en concret de gossos, després de la finalització de l’estat d’alarma. I és que alguns poden tenir la temptació d’intentar desfer-se dels animals que tan alegrement van acollir a la recerca de beneficis legals, sense tenir en compte ni el mal que poden causar a l’animal, ni els efectes legals que preveu la llei davant d’aquestes actuacions.

Així doncs, hem de recordar que l’obligació de cura dels animals és una obligació legal amb plena vigència. Per tant, qui té un animal al seu càrrec roman obligat a garantir el seu benestar i protecció sota pena de presó en cas d’incompliment injustificat. En aquest sentit cal recordar que l’art. 337 castiga amb pena de tres mesos i un dia a pena d’un any de presó a qui maltracti injustificadament a un animal, causant-li lesions que menyscabin greument la seva salut o sotmetent-lo a explotació sexual, podent aconseguir aquestes penes els 18 mesos de presó si es causa la mort de l’animal que està al nostre càrrec. Referent a això, hem de recordar, per tant, que es manté l’obligació d’alimentar i hidratar als animals que estan sota la nostra tutela, pel que se’ls ha de garantir de la mateixa manera el refugi.

Efectivament, l’abandonament està tipificat al nostre codi penal, ex art. 337.bis, castigant amb penes de multa d’un a sis mesos als qui posin en perill la vida o integritat de l’animal. Com a societat hem de fer una crida responsable a la tinença d’animals domèstics o de companyia, en primer lloc, per ètica i humanitat; no hem d’oblidar que el tracte que dispensem a la resta d’animals diu molt del tipus de societat que som. I en segon, hem de garantir que els éssers vius que ens envolten gaudeixin d’un benestar i un respecte en acord amb els estàndards de la nostra pròpia societat.

Per tot això, a hores d’ara hem d’exigir a les autoritats, sobretot a les locals, que són les que tenen les competències en relació amb l’abandonament d’animals en els nuclis urbans, perquè romanguin en alerta i persegueixin a tots aquells delinqüents que, després d’haver fet servir als animals per al seu propi benefici, decideixin que ja poden desfer-se’n com si fossin un simple moble. Des de Nova Eucària posem a disposició de la ciutadania la nostra experiència jurídica en l’àmbit dels drets dels animals per perseguir aquells que, com a espècie, han de provocar-nos rebuig pel tracte que donen a la resta d’espècies animals.

Alejandro Caballero és advocat de Nova Eucària.

 

Pau Ricomà: ‘Mirant a Europa al seu dia’

Avui, 9 de maig, és el dia d’Europa. Europa comença amb la lletra E, d’esperança. L’esperança en un gran territori, on la pau, el progrés social, els drets humans i les oportunitats laborals i econòmiques van ser els anhels que van originar de les actuals institucions europees.

Pau Ricomà Vallhonrat és alcalde de Tarragona

Tanmateix, tenim la sensació que queden massa lluny les grans aspiracions col·lectives. Les desigualtats socials s’han intensificat dramàticament i la incapacitat de donar resposta a la vulneració dels drets humans ha esdevingut manifesta en temes tan importants com la defensa de la mínima dignitat vital pels refugiats polítics i econòmics, alhora que permet l’escandalosa existència de presos polítics en el seu territori, com bé sabem els catalans.

Fa poc dies vaig sentir a Pere Portabella que criticava que la construcció europea s’havia fet sense comptar amb la Cultura. Ho qualificava de terrible i potser sí que ho és. Si tenim en compte que un dels significats de Cultura és la forma de relacionar-se de les persones, en aquest cas persones de diferents orígens, que parlen diferents llengües i que professen diferents religions, sembla que ningú no ha fet l’esforç de generar un espai compartit, inclusiu i amb una enorme capacitat d’influència en la resta de món.

I això que tenim un immens rebost abarrotat de producció cultural que més enllà de la seva nació d’origen ha influït determinadament amb la manera que tenim els europeus de qualsevol indret de sentir i d’interpretar el món. M’atreveixo a començar amb Casals, Cervantes, Marx, Wilde, Maquiavel,Ciceró, Plató, Freud… però no puc acabar perquè la llista és gairebé infinita i l’herència cultural que hem rebut gairebé tots alhora és immensa. Doncs sí. Sembla mentida però amb aquests fangs no hem sabut fer un bon càntir.

Ara, Europa, s’enfronta a una nova crisi econòmica i social que no resoldrà posant els ciutadans d’esquenes als uns als altres. El COVID-19 ens força a superar el repte de la reactivació econòmica i social per recuperar. Europa ha de guanyar aquest repte, ho deu a la seva gent i s’ho deu ella mateixa si vol mantenir la influència al món. S’ha de mostrar intel·ligent i valenta. No pot encarar aquesta crisi amb les retallades propiciades fa 10 anys, no van servir llavors i molt menys ens serveixen ara. Si els ciutadans europeus no veuen que les seves institucions els ajuden quan més ho necessiten, la E d’escepticisme avançarà en substitució de l’esperança.

No ens ho podem permetre i les institucions europees tenen una gran oportunitat per reconciliar-se amb la seva població. Avui és un bon dia per pensar-hi.

Pau Ricomà Vallhonrat és alcalde de Tarragona

Cristina Guzmán: ‘Cal confiar en el nostre teixit associatiu’

Arran de la crisi sanitària que estem vivint, el passat dia 14 de març es van aturar tots els procediments administratius, entre altres també es van paralitzar els tràmits per a l’atorgament de les subvencions a federacions i entitats veïnals de la ciutat de Tarragona.

Després de múltiples queixes de les entitats veïnals, el Conseller de Relacions Ciutadanes va obrir la porta a descongelar la línia 1 de les esmentades subvencions, la qual es destina al pagament del lloguer del local i als costos de l’aigua i l’electricitat. Reactivar només aquesta línia no resolt en absolut les necessitats i demandes de les nostres entitats.

Aquest fet també qüestiona la confiança d’aquest equip de govern en la capacitat de decisió i adaptació de les associacions de la ciutat. De manera unilateral, l’equip de govern no ha deixat opció a la possibilitat que les associacions de veïns puguin realitzar les activitats necessàries per poder recosir l’actual distanciament social generat per la Covid-19.

En cap moment s’estan tenint en compte les activitats que aquestes entitats han realitzat durant el primer trimestre de l’any i els compromisos adquirits mitjançant els contractes previs a l’esclat de l’actual crisi sanitària. Amb aquest comportament, l’àrea de Relacions Ciutadanes deixa totalment penjades les entitats i, de retruc, els nostres barris.

Aquesta actitud evidencia que l’equip de govern no confia en les nostres entitats ni en la seva capacitat d’adaptar les seves festes, activitats i actuacions a la nova realitat i modificar-les convenientment per tal de complir amb les mesures de seguretat adients.

El confinament ja ha estat prou dur per als nostres veïns i ara és inadmissible que es pretengui deixar a la ciutadania sense cap mena d’activitat durant la resta de l’any i, especialment, a l’estiu.

El teixit associatiu de Tarragona ha demostrat en infinites ocasions ser capaç de reinventar-se i reorientar les seves activitats en funció de cada nova realitat. L’administració no ha de dificultar més la seva tasca, sinó que ha d’acompanyar a les entitats, ajudar-les, estar al seu costat.

La participació ciutadana no ha de ser un eslògan de campanya, ha de ser una realitat. Si la resta de línies de les subvencions adreçades a les entitats veïnals no es reobren de manera immediata, aquest estiu als nostres barris no hi haurà vida, es deixaran perdre totes aquelles activitats (que en el context actual s’adaptarien a les mesures de seguretat) que fomenten la cohesió veïnal i la bona convivència.

També cal tenir en compte que si aconseguim que es descongelin les subvencions adreçades a les entitats veïnals, aquestes tardaran a resoldre’s entre dos i tres mesos. Tothom es pot imaginar que passarà als nostres barris i a totes les àrees de la ciutat, ja de per si tocades i enfonsades per l’anterior crisi econòmica.

És urgent que l’equip de govern s’adoni que no atorgar les subvencions ha estat un error i que encara és a temps de reparar-lo. El nostre teixit associatiu es mereix la confiança de qualsevol qui governi, es mereix i té dret a participar en les decisions que els afecten sense deixar a ningú enrere.

Cristina Guzmán, Consellera de Junts per Tarragona a l’Ajuntament de Tarragona

 

Anna Merino: ‘No som herois, som professionals’

Aquest passat 29 d’abril s’han aprovat els pressupostos de l’Ajuntament de Valls, uns pressupostos que, davant la pandèmia del Covid19, s’hauran de modificar en moltes àrees per tal de fer front a la crisi social sorgida després de la crisi sanitària.

Malgrat tot, sembla que l’Equip de Govern ha optat per mirar cap una altra banda a l’hora d’afrontar la gestió dels propers mesos del binomi PIUS/RAC, tot i ser un hospital i una residència de titularitat municipal. Tant el PIUS com la RAC pateixen fa anys moltes mancances, tant a nivell assistencial (manca de personal) com d’impagaments dels objectius als seus treballadors (DPOS), i és per això que la CUP va proposar crear un fons de contingència per al Pius i la RAC que permeti fer la millora de recursos, però aquesta proposta va ser rebutjada per l’equip de govern.

Existeix un Consell d’Administració que esperem que vetlli perquè aquestes mancances es puguin mirar de solucionar, o almenys vetllar pel bon funcionament del seu sistema. La CUP va portar una proposta al Parlament de Catalunya per tal que li fos retornat el 5% que se li va retallar als Sanitaris fa anys, proposta rebutjada pels mateixos partits (JxC i ERC) que formen l’equip de govern de Valls i la presidència del Consell d’Administració del PIUS. No és d’estranyar doncs, que a Valls hagi passat el mateix: la poca empatia d’aquest equip de govern amb les mancances que pateix el sistema i amb el personal sanitari a Valls.

No s’han reunit ni una sola vegada amb els representants dels treballadors de PIUS/RAC des de que va començar la pandèmia del COVID- 19, i és una queixa constant que ens fan arribar els seus representants. La situació que han patit els sanitaris, els canvis de protocols en matèria de protecció enfront el COVID, fins a 10 protocols diferents, canvis de torns continus, jornades de 12 hores, EPIS (equips de protecció individuals) insuficients i inadequats .

Sembla ser, que amb els aplaudiments purament mediàtics de les 20h, i una declaració d’agraïment, els sanitaris han de tenir-ne més que suficient, o això és el que percebem. Els sanitaris no són herois ni ho volen ser, son professionals responsables que s’ han vist obligats a donar el 200%, a la seva feina, estant a primera línia amb els malalts de COVID, i com a mínim es mereixen un reconeixement i una resposta a la seva tasca, que no es tradueixi en uns copets a l’esquena. Volen la mateixa responsabilitat dels seus governants, com la que estan tenint ells a la seva feina.

És de consciència que se’ls retorni com a mínim el 5% de les retallades que van patir i se’ls abonin els seus objectius, que està sobradament demostrat que s’han guanyat.

Anna Merino, Tècnic Auxiliar en Cures d’Infermeria al Pius, Delegada Sindical de la CGT al Pius i Regidora de la CUP

 

Mercè Puig (CCOO): ‘1 de Maig. Precarietat femenina’

Vull tenir un record per totes les persones que han mort, i la meva solidaritat amb les famílies. Aquest primer de maig es un homenatge a tots els treballadors i treballadores que estan a primera línia, els treballadors i treballadores essencials que han continuat treballant per tota la societat.

Mercè Puig Cañellas és secretaria General CCOO Tarragona

Aquesta pandèmia ha fet sorgir als ulls de tothom que aquest treballs essencials són la majoria feminitzats i precaris i que el sindicat portem molt anys denunciant i reclamant millores. Hem vist el que ha passat a les residències geriàtriques, intolerable. En aquestes residències privades amb places concertades, l’administració ha de tenir l’obligació de fer un seguiment i no consentir que qualsevol pugui gestionar-les, aquest sector és molt feminitzat i precari i ara hem vist el drama que estan vivint elles i els familiars, ara és el moment de canviar les coses perquè no torni a passar i l’administració s’en faci càrrec. El sector de la neteja, tant invisible moltes vegades, ara hem vist l’imprescindible que és i amb la precarietat que han de viure.

Reivindiquem un treball digne, sobretot els precaris que sín essencials i feminitzats. La salut, la prevenció de riscos laborals estan associats a la salut pública. La pandèmia ha evidenciat l’associació indissoluble de la salut laboral i la salut pública, i la feblesa de la prevenció de riscos laborals. Considerem que després de la COVID-19, la salut i la seguretat de les persones treballadores ha de convertir-se en un eix central en les relacions laborals i en les polítiques econòmiques. Justícia social, més serveis públics, més recursos i millors condicions per als treballadors.

A CCOO ens preocupa molt la manca de presència i d’eficiència dels serveis de prevenció de la majoria de les empreses. És el moment de canviar un model de gestió de la salut laboral que ha mostrat les seves debilitats.

Aquesta crisi del coronavirus està sent especialment dura per al col·lectiu de persones treballadores amb contracte fix-discontinu, tant per les que no han pogut iniciar la temporada com per a les que la seva prestació de serveis s’ha vist interrompuda, ja que no tenen cap tipus d’ingrés per part de les empreses i a més no se’ls reconeixen prestacions per desocupació.

Hem après que la contracció del poder adquisitiu de la classe treballadora empitjora l’escenari i que calen inversions públiques en sectors castigats, però apostant per ocupació i producció d’alt valor afegit. Cal repensar el teixit productiu en clau de millora de l’ocupació, de reorientació de determinats sectors productius. I cal invertir, d’una vegada per totes, en sectors fins ara marginats per ser considerats femenins i poc rellevants, com l’educació i la sanitat, pilars fonamentals i intocables de l’estat del benestar. Toca demostrar que hem après la lliçó.

Mercè Puig Cañellas és secretaria General de CCOO a Tarragona

 

Joan Llort (UGT): ‘1 de Maig. Salut, treball i justícia social. La prioritat és la vida’

Aquest 1 de Maig està marcat pel coronavirus i que constarà, durant el matí, de manifestacions virtuals difoses a través de les pàgines web i xarxes socials amb la participació de delegats, afiliats i treballadors; i a la tarda, d’un concert virtual des de les 18:00 a les 20:00 hores, moment en què UGT se sumarà a l’aplaudiment solidari d’homenatge a tots i totes els treballadors que mantenen els serveis bàsics per a les persones.

Joan Llort és secretari general d’UGT a Tarragona

Serà un Primer de Maig que girarà al voltant d’una major protecció per a les persones i un reconeixement sincer i profund als treballadors i treballadores dels serveis essencials del nostre país.

Des de la UGT proposem posar damunt de la taula la necessitat de crear una xarxa de protecció per a les persones que no reben cap tipus de percepció i estan en una situació de penúria extrema. Cal posar en marxa, de manera immediata, una Renda Mínima Vital que els permeti subsistir. Hem de deixar de pensar amb caràcter ideològic i de centrar-nos més en la situació de les persones i les famílies d’ aquest país perquè, sense elles, no hi haurà recuperació plena quan tot això acabi. El govern Central es va comprometre amb els sindicats a engegar-la i agafem la paraula del govern que sempre ha manifestat la necessitat de no deixar ningú enrere quan sortim d’aquesta crisi.

Aquest Primer de Maig posarà en valor el paper de les persones treballadores dels serveis públics essencials durant aquesta crisi. Volem que la societat manifesti seu homenatge i reconeixement als treballadors i treballadores dels serveis essencials: als sanitaris, netejadors, forestals, personal de logística, de les comunicacions, als pagesos, els treballadors de la indústria càrnia, dones que treballen en l’assistència domiciliària o en les residències … que arrisquen la vida perquè aquest confinament sigui més suportable i ens permeti tenir els serveis essencials a la ciutadania. A tots i totes, moltes gràcies per la vostra entrega, per jugar-vos la vida perquè visquem una mica millor.

D’aquesta manera, hem de considerar que l’1 de maig ha d’obrir vells debats. Portem molts anys denunciant les retallades en els serveis públics. Si no s’haguessin produït en la sanitat durant aquests últims anys, no tindríem la situació de col·lapse que tenim en aquests moments. Si no s’haguessin reduït els recursos a la investigació, estaríem en una millor situació per fer front al coronavirus. La globalització és un instrument que només ha estat al servei d’uns pocs, de les grans corporacions, i això cal revisar-ho. Els països han de tenir cobertes les seves necessitats fonamentals.
Aquest Primer de Maig hem de situar-lo amb noves exigències. Hem de reforçar els pilars fonamentals de la nostra economia per afrontar amb les millors garanties la desescalada. Resulta imprescindible arribar a un acord amb la patronal primer, i després amb el Govern, perquè els treballadors i treballadores no paguin les conseqüències d’aquesta crisi.

En aquest sentit, la UGT reclama la necessitat de tenir en compte, durant aquesta deshibernació, els treballadors i treballadores que estaven a prova a l’inici de la crisi i que no han generat la percepció de les prestacions durant la mateixa, amb un reconeixement de caràcter retroactiu; o als fixos discontinus, perquè es puguin incorporar a les empreses quan tot això acabi; o evitar el tancament de moltes petites i mitjanes empreses.
A més, és l’hora del debat en relació al canvi del model productiu. Volem que s’abordi aquesta qüestió. Depenem molt del sector turístic, cal reforçar la indústria per garantir més i millor ocupació . A més, aquest país necessita recaptar més impostos i de manera més equitativa. Els que han estat criticant la pujada d’impostos des de fa mesos són els que avui reivindiquen més recursos a l’Estat. Sense impostos, l’Estat no té recursos per a res.

Per això, haurem de parlar d’un sistema fiscal just, eficient i equitatiu.

Per tot això des de la UGT demanem Salut, treball i justícia social. La prioritat és la vida.

Joan Llort és secretari general d’UGT a Tarragona

 

Mar Vázquez: ‘Ertos, Eros… Com acabarà la crisi del Covid-19?’

La situació no pinta bé.

A Catalunya, hi ha registrats 93.967 ERTOS amb un total de 688.052 treballadores que hauran d’anar a l’atur temporalment (a data 26 d’abril). El sector econòmic català amb més ERTOS és la restauració i els serveis de menjar i begudes amb 18.890 expedients que afecten 107.717 persones. El comerç al detall continua la llista de subsectors més castigats amb 12.440 procediments per a 55.643 persones, sectors primordials a la nostra província i especialment al Camp de Tarragona. Des del 22 de març, el nombre de persones afectades s’ha multiplicat per tres.

A Tarragona la xifra és poc positiva amb 7243 expedients presentats per FORÇA MAJOR, que afecten a 37147 persones treballadores i 253 expedients presentats per CAUSES, que afecten a 5994 persones treballadores, que fan un total de 7496 expedients presentats i 43141 persones afectades.

I les expectatives a nivell econòmic i laboral no són bones. Què passarà amb aquests expedients presentats? Els expedients per força major tenen vigència fins que s’acabi l’estat d’alarma que, a falta d’una nova pròrroga és el proper 9 de maig. Què significa? Que els treballadors i les treballadores afectades tornaran als seus llocs de treball i l’empresa té L’OBLIGACIÓ de mantenir el lloc de feina, com a mínim, durant sis mesos. La realitat serà que moltes de les empreses del nostre territori no podran iniciar la seva activitat al 100% o no podran aixecar persianes i, en tots dos casos, no podran mantenir el 100% dels llocs de treball.

Què ens trobarem? Diferents possibilitats. La primera, molts empresaris i empresàries es veuran obligades a presentar un altre ERTO, aquesta vegada, per causes econòmiques i productives. De nou incertesa, inestabilitat i precarietat per a les persones treballadores. Una nova tramitació per un nou procediment. Pel que sabem, les organitzacions empresarials demanen que es faci aquesta reconversió automàticament quan informin que no poden absorbir els treballadors afectats per l’ERTO pel Covid-19 (és a dir, ERTOS de força major per ERTOS per causes productives i econòmiques) amb la finalitat d’evitar un nou col·lapse a l’administració que afectarà a les empreses i que com a principal perjudicat final tornem a ser els treballadors i les treballadores.

La segona possibilitat, que hi hauran empreses que no podran obrir i presentaran un cessament de la seva activitat, evidentment, sense diners per afrontar acomiadaments, quitances i indemnitzacions i sense complir amb les condicions dels ERTOS per força major “seguir amb el personal contractat”. Hauran de retornar les quotes subvencionades de la seguretat social? Hauran d’indemnitzar a les persones treballadores des de la data de concessió de l’ERTO? Vacances, antiguitat… Com assumiran aquestes despeses si porten dos mesos sense facturar i acumulant deute? Estem preparats per assumir l’augment de la taxa d’atur i gestionar tot el que es visualitza que passarà?

L’Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de l’any, que es publicarà dimarts, reflectirà una pèrdua de més de 160.000 ocupats, fins als 19,8 milions, i una pujada de la taxa d’atur de gairebé mig punt, per la crisi del coronavirus, tot i que les dades reals no reflectiran «del tot» l’impacte de la crisi del coronavirus, ja que la pandèmia només va afectar a un de cada sis dies analitzats en aquesta enquesta i fins a juny no veurem als xifres reals.

En aquests temps de crisis som molts els sindicalistes de la UGT que estem treballant diàriament per donar sortides i solucions a la problemàtica presentada per moltes persones treballadores que s’han vist afectades per aquesta situació, inesperada per a tothom, excepcional, devastadora però que de la que hem de sortir reforçats. I el sindicalisme que defensa a la classe obrera sempre ha estat present i ho continuarem estant després de més de 130 anys.

Des del nostre sindicat portem dies denunciant els incompliments laborals que algunes empreses estan fent, el retard de la tramitació al SEPE i al SOC, l’incompliment dels empresaris en matèria de Prevenció de riscos…entre d’altres, perquè no, no ens callaran i no ens aturarem.

També treballem en realitzar propostes que ja estem presentant a diferents organismes públics i les volem fer arribar a tothom perquè d’aquesta situació només ens en sortirem JUNT@S, sense egos polítics ni protagonismes personals, perquè d’aquesta situació ens en sortirem treballant amb un únic full de ruta, perquè els que ens estimem el nostre territori, sabem que entre tot@s ho aconseguirem!!!

Som drets. Som lluita. Som UGT.

Mar Vázquez Oliveros, Secretària d’Igualtat i Polítiques Socials de la UGT a Tarragona i Delegada Territorial de la UGT al Baix Penedès.

 

Xavier Sabaté: ‘Sense Terra sana, vida malalta’

Quan l’any 2007 l’ONU advertia que cada dia desapareixien 150 espècies a la Terra on s’estima que hi ha 7,7 milions, poca gent li atorgava importància.

Xavier Sabaté és president del Fòrum Ecològic

La vida al nostre Planeta, doncs, és fràgil i hi ha dos factors fonamentals que desequilibren la situació:

La primera és la diversitat de les espècies: totes, la humana també, depenem de les altres. Quan una s’altera, veu modificada la seva vida o simplement desapareix, moltes altres espècies que i tenen relació també veuen canviar la seva existència. En iniciar-se aquest 2020 que tants fenòmens convulsos ens ha donat, es feia públic que les papallones monarca havien passat dels 4,5 milions d’exemplars el 1980 a només 29.000 enguany per causa de l’acció humana que destrueix el seu hàbitat natural. La notícia es va donar a conèixer davant la desaparició del seu màxim defensor, l’enginyer forestal mexicà Homero Gómez González el passat 13 de gener. La notícia va durar quinze dies fins que el seu cos fou trobat en un pou a l’estat de Michoacan. Un defensor menys de la biodiversitat que lluitava no només pel manteniment d’una espècie de papallones sinó també per la nostra pròpia vida. Perquè si no hi ha papallones no hi ha pol·linització i vagin afegint vostès a la cadena.

El segon factor és la temperatura. La principal amenaça de la Humanitat i dels éssers vius que som a la Terra és ara la del canvi climàtic. Va només de dos o tres graus, una altra mostra de la nostra fragilitat.

Si en aquests dos factors de l’estabilitat de la vida dels éssers que habitem el Planeta una d’aquestes espècies, la humana, actuem tan destructivament, no hi ha possibilitat de mantenir l’equilibri. Ho fem amb accions extractives superiors a les que pot suportar la Terra, cremant combustibles fòssils, talant arbres , eliminant espècies que no desapareixerien si no fos per la nostra acció. Si alterem el clima apareixen fenòmens meteorològics violents o malalties noves cada cop més freqüents .

En resum, l’era de l’asèpsia, dels antibiòtics, dels productes que netegen com mai, sorgeixen noves amenaces en forma de virus que no hi ha forma d’eliminar ni de prevenir. I quan hem acabat amb el del Sida vé el SARS i ara el Covid19 mentre es manté l’ébola o altres com la malària, la febre groga i altres malalties tropicals que poden propagar-se a països com el nostre com ens adverteix aquests dies Joanna Haigh

El vaixell cada cop té més vies d’ aigua i nosaltres no fem més que buscar cada vegada bombes més potents en forma de nous fàrmacs per evacuar-la. Però el problema és que hem estat obcecats en viatjar en un vaixell que no serveix. Ens porta molts problemes i cada cop més i l’hem de canviar. Tal qual. Perquè el covid19 ja no ens deixarà viure com abans , haurem d’estar constantment atents a la seva presència, tan atrafegats que ni ens podrem abraçar i la propera via d’aigua, és a dir, el proper virus, pot ser encara més letal.

Mentrestant podem criticar a uns governs que s’han vist desbordats no per la situació actual, per les accions d’altres que els han precedit. I podem alertar-los que no ens deixarem prendre la intimitat ni la nostra llibertat… de moviments. Està bé, és fins i tot necessari. Però em temo que la nostra intimitat ja fa temps que l’hem anat venent a miques a bancs, xarxes, i grans distribuïdores. I em temo que les grans corporacions ens tenen agafats per tot arreu i ens indiquen allò que és bo o dolent i no pas per la nostra salut i els nostres interessos sinó per als seus. Em preocupen aquestes llibertats però també la garantia dels drets a disposar d’aigua i aire nets, que s’assegurin la salut per tothom –no és cert que aquesta crisi afecti tothom per igual sinó principalment als més febles – i que no agredim més el Planeta perquè ens agredim a nosaltres mateixos.

Quan hem parlat de canvi climàtic i de biodiversitat els darrers anys, molts ens han titllat de romàntics, idealistes, utòpics. Però el pitjor ha estat veure com una immensa majoria creia que aquestes coses no anaven per ells. Que els quedava lluny en l’espai i en el temps. Doncs ja ho tenim aquí i ho tenim ara.

La bona notícia és que encara hi som a temps. Cada cop en tenim menys però en tenim. Però els canvis han de ser radicals i definitius
H.G.Wells ( La màquina del temps, l’home invisible… ) va dir: Adaptar-se o morir , ara com sempre, és el mandat inexorable de la natura. D’això fa cent anys. N’aprendrem d’una vegada ?

Xavier Sabaté és president del Fòrum Ecològic

Laia Estrada: ‘El Capital o la Vida’

Processed with VSCO with hb1 preset

Ha passat un mes des que el govern de l’Estat espanyol va decretar l’estat d’alarma. Els darrers recomptes xifren en 3.331 les persones han perdut la seva vida a Catalunya, de les 16.353 que han mort a tot l’estat.

La pèrdua de vides és la faceta més dura, la conseqüència irreversible, d’aquesta epidèmia. Ara bé, el virus no n’és l’únic responsable. En són còmplices i col·laboradors tots els dirigents polítics i els respectius partits que han permès el desmantellament de la sanitat pública, i que han pres les recents decisions polítiques avantposant interessos econòmics al benestar de la població. En són corresponsables tots els que, encara avui, incomprensiblement, són incapaços de garantir que tot el personal que està a primera línia dels nostres centres sanitaris i residencials pugui treballar amb la protecció i els recursos necessaris.

A la temeritat que va comportar trigar dues setmanes en decretar l’aturada de les activitats econòmiques no essencials, o el fet de no confinar el principal focus de contagi a l’Estat espanyol, ara hi hem d’afegir el precipitat inici del desconfinament, desoint les advertències d’experts de diferents àmbits. Tot plegat, per no molestar en excés els veritables amos, els mateixos que amb una mà llencen la seva caritat i amb l’altra empenyen perquè «es torni al treball».

I és que hi ha una altra faceta que no es quantifica a diari, i que és conseqüència directa d’una malaltia anterior i més cruel anomenada capitalisme. Els efectes socio-econòmics de la Covid 19 són l’altra cara de la pandèmia i, com passa en l’aspecte sanitari, colpegen amb més brutalitat els cossos més debilitats. El suposat «gobierno más progresista de la historia», un cop ha imposat una política de recentralització i militarització patriotera, ha posat al descobert una vergonyosa timidesa a l’hora de protegir la població, tant des d’un punt de vista de salut com socialment i econòmica. Els ERTOs, la pèrdua d’ingressos dels autònoms, l’ofegament de les petites empreses,… contrasten amb els milers de milions d’euros de beneficis que han estat embutxacant-se les grans multinacionals any rere any i a qui ara pretenen que aplaudim per donar-nos, com deia Engels, «una centèsima part del que ens pertany».

Als municipis es mira de parar el cop de la millor manera possible. Però les suspensions o les ajudes tributàries, en el millor dels casos, mitiguen la càrrega d’una part de la població que no deixa de ser «privilegiada» entre moltes i moltes cometes. Perquè al final, la pitjor part de les repercussions econòmiques recau sobre un sector de la població que és encara més invisible, que està instaurat en la precarietat extrema. No se’n parla de la gent més vulnerable i més vulnerada, la que s’ha de guanyar la vida com pot, quan pot i en el que pot, cobrant misèria submergida, sobrevivint i malvivint. No es quantifiquen los nadies, los ninguneados, dels que parlava Galeano, els que han triplicat les ajudes demanades, problablement suplicades, a les entitats del tercer sector.

La virulència de la COVID 19 rau en la feblesa de la sanitat pública d’un país i en la incapacitat, o manca voluntat, per repartir la riquesa i garantir el benestar del conjunt de la població. Els plantejaments que fins ara han estat marginals, només defensats des de les organitzacions anticapitalistes, han d’ocupar la centralitat de l’agenda política. Si, tal com tot indica, les principals forces independentistes han abandonat tota temptativa d’alliberament nacional, la derogació de la LRSAL i de l’article 135 de la CE, el retorn immediat dels 60.000 milions d’euros del rescat bancari, i l’assumpció del control real i efectiu del teixit industrial i dels serveis públics han de ser la recepta que se segueixi per superar la crisi actual i les que continuaran arribant. És senzill, el capital o la vida.

Laia Estrada (regidora de la CUP a l’ajuntament de Tarragona)

 

Rosa Mas: ‘Covid19, des de les profunditats del bosc’

SARS Covid-2 (agent causal de l’Covid 19), Ebolavirus, VIH, MERS-Cov… són virus que tenen alguna cosa en comú: ens produeixen malalties potencialment letals i viuen, -vivien-, en intricats espais forestals formant part de l’ecosistema. Fa uns deu anys que es coneix l’efecte protector de la natura enfront dels agents patògens; en nombroses malalties zoonòtiques, que són aquelles en què hi ha espècies d’animals no-humans implicades en la seva transmissió i difusió, passa que el contagi no es dóna des d’una altra única espècie a les persones, sinó que hi ha una sèrie d’elles que poden actuar com reservoris de la malaltia. Això produeix un efecte d’amortiment o de dilució de la càrrega viral entre els diferents hostes, de manera que queda repartida dificultant l’arribada dels elements infecciosos a l’ésser humà. No obstant això, com a agraïment a la protecció que els ecosistemes i els seus habitants ens brinden davant de greus patologies, ens hem dedicat a assolar el medi, matant a aquells individus que exercien un efecte pantalla entre els agents patògens i l’ésser humà.

L’aparició d’aquestes malalties sol donar-se en zones del món espoliat (el que sol situar-se al tercer lloc); però, la responsabilitat no és de les persones que viuen en aquests territoris, ja que no són elles les que arrasen l’ecosistema amb retroexcavadores ni els que provoquen incendis devastadors; els boscos es destrueixen per aclarir la terra i dedicar-la a menesters poc saludables però molt beneficiosos econòmicament per als de sempre, per als mercaders. Any rere any la selva primigènia perd enormes quantitats de superfície a causa de l’activitat humana. Segons l’informe, cinc anys després de la «Declaració de Nova York sobre els Boscos» en què governs, empreses i comunitats indígenes es comprometien a posar fi a les pèrdues de bosc el 2030, no s’han pres mesures serioses per evitar l’alarmant regressió de la jungla. Per contra, la desaparició de l’entorn original avança amb total descontrol, especialment en aquells llocs on s’elimina la vegetació per desenvolupar monocultius, infraestructures mineres o pastures amb els quals encebar als mal anomenats animals de consum. La indústria extractiva, les empreses ramaderes, negocis sinistres que treuen rèdit de la desforestació: coltan, coure, palma, pastures, matèries primeres arrencades a la terra danyada i que serviran per mantenir el nostre acomodat manera de vida. Una manera de vida insaciable que es basa en el consum desaforat d’uns recursos que són limitats.

Ha estat la destrucció mediambiental la que ha provocat l’aparició de l’actual pandèmia de Covid 19 i moltes altres malalties al posar-nos en contacte amb virus, bacteris o protozous que causen la mort de milions de persones cada any. De fet, ja el 2007, un grup de científics proposava el terme «Antropocè panepidèmic» per referir-se a malalties infeccioses causades per l’acció humana, i suggeria la formació específica dels futurs metges en aquesta nova disciplina davant la possibilitat, -ara certesa-, que cada vegada sorgirien pandèmies més greus degudes a l’absoluta falta d’empatia, fins i tot de sentit comú, pel que fa a les relacions que mantenim amb els altres i amb el medi, i que va portar a la qualificació d’aquesta època com «la civilització de les escombraries» per part del naturista Félix Rodríguez de la Fuente en els anys 70.

I entre aquests recursos que no deixem de malgastar, la natura que no deixem d’aniquilar i nosaltres, es troben les altres espècies animals. A algunes les fem servir directament i a altres les ignorem; però totes elles, sense excepció, són menyspreades com a mers objectes que es divideixen en dues categories: les que explotem perquè ens reporten algun benefici, i les que no tenim en compte tret que ens molestin i decidim massacrar, sempre considerant al medi natural com una botiga gratis inesgotable. Davant les dades irrefutables que mostren, sense cap dubte, que el dany mediambiental de la nostra civilització tecnoindustrial a la fi s’acaba tornant-se contra nosaltres, la resposta ha estat de tipus conservacionista i alhora egoista, ja que tracta de protegir el medi i als seus habitants només perquè no fer-ho ens perjudica, sense tenir en compte que aquesta visió utilitarista i antropocèntrica és la que ens ha portat a aquesta situació nefasta. Aquesta mateixa ciència que ha evidenciat el caràcter protector de la natura i de la biodiversitat, és la mateixa que ha posat de manifest la complexitat fisiològica i social dels altres animals, de manera que es desenvolupa el concepte de Drets Animals anàleg al dels Drets humans.

Des d’aquesta perspectiva es proposa que els altres animals siguin considerats com a persones no-humanes, quelcom ja acceptat per alguns grups com cetacis i primats, però que s’estén a les altres espècies a mesura que sabem que la seva organització social i les seves capacitats cognitives són molt més complicades del que imaginàvem i, per tant, el correcte és aplicar el principi d’igualtat. Aquesta és una visió solidària que s’oposa al tradicional plantejament de conservació i protecció de certes espècies tenint en compte només la utilitat que puguin tenir per a l’ésser humà. Hem de deixar de fer servir als altres, no perquè ens perjudiqui, sinó perquè és el correcte; seria fàcil (i real fins a cert punt) dir que en un món vegà no estaríem davant d’aquesta pandèmia, ni haurien aparegut el VIH o la MERS, però aquesta només és una conseqüència més de l’explotació que l’ésser humà exerceix sobre els altres animals, de la visió discriminatòria que arbitràriament decideix que no tenen drets tot i l’ètica i de la ciència, que només sembla tenir-se en compte quan resulta convenient.

Cal una revisió de la relació que mantenim amb els altres animals i reconèixer la consideració que mereixen per dret propi més enllà del nostre interès. Hem de canviar competició i supremacia per solidaritat i suport mutu i prendre exemple del comportament dels individus d’altres espècies en la natura; ells no fan més que demostrar-nos que són els nostres aliats i companys de viatge en aquest petit planeta que volem que segueixi sent blau.

Rosa Mas és biòloga de Nova Eucària i activista pels drets animals.

 

Elvira Vidal: ‘El dret als serveis i als subministraments bàsics’

Aquesta setmana, en moments puntuals, se n’ha anat la llum al barri de Tarragona on visc, han estat, cada vegada, només uns deu minuts durant els quals hem estat sense electre i, de retruc, sense wifi. En aquests moments ens plantegem la fragilitat en què viuen moltes famílies en la crisi sanitària pel que fa a l’accés a serveis i subministraments. La manca d’informació, de comunicació, d’energia, d’aigua, de gas i també d’aliments, de medicaments, d’equipaments sanitaris… Tant per la dependència a les grans companyies subministradores com per la falta d’existències.

Elvira Vidal Sensi és consellera de Junts per Tarragona a l’Ajuntament de Tarragona

Hi ha dos aspectes que han quedat de manifest en la situació excepcional que estem vivint. Per una banda, la necessitat de garantir l’accés de la ciutadania als mitjans adequats per lluitar contra l’expansió de la Covid-19 i, per l’altra, la necessitat d’assegurar que els productes i serveis essencials es distribueixin i es venguin de manera ètica.

La crisi de la Covid-19 ha elevat, en menys d’una setmana, el preu d’alguns dels productes sanitaris més necessaris i s’han hagut de posar en marxa noves mesures mitjançant decrets llei amb l’objectiu d’establir quanties màximes a medicaments i altres productes sanitaris i de protecció. Són diversos els exemples d’aquests elevats preus, com ara l’increment d’un 690% del preu de les mascaretes que comercialitzava -finalment les ha retirat- un dels gegants del comerç electrònic, o l’augment en un 32% dels gels desinfectants que s’ha registrat en altres empreses. És vergonyós que determinades companyies aprofitin la situació que vivim per disparar preus.

A banda de l’abús de diverses companyies, aquesta crisi també ha posat de manifest les conseqüències del fet que el govern espanyol no hagi incrementat la inversió en salut pública des del 2017: grans llistes d’espera per consultes i intervencions, manca de llits -Espanya és un dels països amb menys llits d’hospital per cada 1.000 habitants-, manca de material sanitari adequat i equipaments obsolets. També ha quedat palès que el personal d’infermeria està molt per sota de la mitjana europea, un col·lectiu professional on la contractació és, majoritàriament, temporal i precària.

També ens sorprèn una altra qüestió. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) aconsella l’ús racional de mascaretes per tal d’evitar el malbaratament innecessari de recursos valuosos i el seu ús indegut. Això ens ve a dir que només s’han d’utilitzar si es presenten símptomes respiratoris o si se sospita que es pot estar contagiat per la Covid-19. Però què passa amb les persones que en són portadores i asimptomàtiques?

Em ve al cap el títol de l’obra de l’escriptora Pearl Sydenstricker Buck ‘Viento del este, viento del oeste’ perquè em sobta el concepte que tenen la majoria d’occidentals respecte als orientals. Mentre a occident l’ús de la mascareta es veu, per la major part, com una intrusió i amb el pensament interior ‘que no em contagiïn’, a Orient és un símbol de cortesia: ‘no vull contagiar al meu company de feina, de classe o als meus veïns’.

És una de les lliçons a aprendre, de la mateixa manera que aquesta situació d’incertesa i excepcionalitat ens ha aportat un element positiu: La reducció de la contaminació. Entre altres evidències, la qualitat de l’aire ha experimentat una millora sense precedents. Aquest fet, íntimament lligat al dret de serveis i de subministraments bàsics, ens impulsa encara més a la necessitat d’apostar d’una vegada per totes per les energies renovables. Qui no ha pensat a tenir un hort al balcó, un compostador al jardí, unes plaques solars a la teulada o una cisterna d’aigua per reutilitzar l’aigua de pluja?

No tinc cap dubte que d’aquesta crisi n’aprendrem i ens en sortirem més forts, lluitant tots junts perquè ningú es quedi enrere.

Elvira Vidal Sensi és consellera de Junts per Tarragona a l’Ajuntament de Tarragona

 

Ángel Juárez: ‘Después del confinamiento, toca cambio’

El confinamiento provocado por la pandemia del coronavirus está destapando nuestra sociedad. Se están poniendo capas de héroes a nuevas personas, y quitando las mascaretas a otras. Desde casa, es un orgullo ver la respuesta del pueblo, la respuesta más solidaria posible. Un pueblo, una sociedad, sin organización e incluso un poco anárquica, que está dando todo lo que tiene y dedica todos sus esfuerzos a salvar vidas, ni más ni menos. Desde el personal sanitario y las plantillas de los sectores primarios, hasta la gente que está confinada en casa ejerciendo tareas de voluntariado, ayudando a los más necesitados, fabricando el material, o ayudando a hacer el encierro más ameno. Una sociedad que todos los días a las 20h demuestra que está unida, y que es fuerte. Personas que desde sus balcones o ventanas no aplauden sin más, aplauden con conciencia.

Pero si miramos hacia otros sectores no podemos decir lo mismo. Menuda decepción. Fijémonos en la política en primer lugar. Partidos que en campaña electoral presumen de su red de afiliados, que hacen referencia a menudo a una militancia comprometida socialmente. Ahora nos preguntamos, ¿dónde está? ¿Cómo puede ser que estas redes de militantes no se pongan en marcha? Los partidos no han iniciado ninguna campaña solidaria, ya sea de donaciones de dinero o haciendo acciones voluntarias.

Y no sólo eso. Echo de menos a todos los cargos públicos vinculados a la política, que cada mes reciben un sueldo por y para trabajar para el pueblo. Ni yo ni nadie sabemos nada de ellos. Están encerrados en sus casas sin decir nada, y lo que es peor, sin hacer nada.

Estas son las mascaretas que están cayendo. Ahora, podemos darnos cuenta que los partidos políticos simplemente son maquinarias electorales, cuyo único objetivo es conseguir votos. Esto va para todos los partidos. Porqué todos se llenan la boca de amor hacia su gente y su tierra. Y yo les digo que no queremos palabras, queremos hechos. Actuar ahora si que es hacer país.

Los sistemas actuales han quedado obsoletos e inefectivos.Por ejemplo, ¿para qué sirve el Senado y cuánto nos cuesta? Pregúntense, ¿lo necesitamos? O planteémonos nuestro sistema electoral. Basta ya de listas electorales cerradas que esconden a personas no preparadas o “inútiles”. El coronavirus nos ha dejado claro que nuestro sistema debe cambiar. Y no podemos dejar de hablar del sistema sanitario. Cuando superemos la pandemia, porqué lo haremos, debemos reivindicar una sanidad pública y de calidad 100×100. Basta ya de
privatizaciones y de recortes, los cuales se habían olvidado pero el coronavirus nos ha recordado. Cuando salgamos a la calle, debemos seguir aplaudiendo. Aplaudiendo, gritando y  luchando por la sanidad pública que merecemos. Porqué no hay otra opción que una sanidad pública y de calidad.

Otro gran ejemplo es la iglesia. En primer lugar, quiero aplaudir el trabajo solidario tan importante de Cáritas y entidades religiosas. Pero no puedo decidir lo mismo de la institución. Una institución que se llena la boca de solidaridad pero que destina más dinero a financiar una televisión privada con la objetividad en duda (más de 10 millones para Trece TV), y que solo da 6 millones para la caridad y los trabajos asistenciales, los cuales lleva a cabo Caritas. Sus valores y su discurso pierden toda credibilidad. Y me reitero en la felicitación a Cáritas por su trabajo, como a todas las entidades religiosas y laicas que están llevando a cabo estas labores. Unas labores que corresponden al Estado, el cual una vez más demuestra que se ha quedado obsoleto. Un Estado que ha regulado, tarde y mal, el trabajo de los temporeros. Les está pidiendo que nos ayuden, pero luego los quiere dejar a la calle.

¿Es esto lo que queremos? ¿Son estas las instituciones y los representantes que merecemos? Yo lo tengo claro, NO. Después del confinamiento, toca cambio. No tenemos alternativa, no queremos seguir así. Basta de recortes, corrupción y aprovechamiento. Cuando todo esto termine, no podemos olvidar, debemos recordar y reivindicar. Exigir cambios hacia una sociedad igualitaria, justa y digna, con una riqueza repartida equitativamente. Los partidos ya no importan, ahora importan las vidas.

Mejoremos el sistema. Humanicemos la sociedad.

Y recordad, que nadie ni nada OS QUITE VUESTRA SONRISA.

Ángel Juárez, presidente de Mare Terra, de la Coordinadora de Entidades, y de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

 

Eloi Menasanch: ‘Cada dia a les vuit del vespre’

Cada vespre, a les 20h, sortim tots a la finestra o a la terrassa per aplaudir la gesta diària dels herois i heroïnes del nostre sistema de salut pública. I quan aplaudim a metges i metgesses, infermeres i infermers i a la resta del personal sanitari també aplaudim a tots aquells que estan, com ells i elles, a la primera línia de la batalla contra el virus. Transportistes, professionals del sector de l’alimentació, cossos i forces de seguretat, serveis d’emergències, etc. Tots i totes heu demostrat que sabeu estar a l’altura quan la vida ens posa a prova davant d’una repte tan colossal com la pandèmia que estem patint.

Eloi Menasanch. Federació del PSC del Camp de Tarragona

Però no tan sols els aplaudim a ells i a elles. Ens aplaudim, de fet, a tots i a totes perquè la nostra vida, efectivament, ha fet un gir en unes poques setmanes, de fet, en qüestió de dies. Quan el Govern va aprovar l’Estat d’alarma el vertigen davant de les possibles conseqüències d’una mesura dura, però absolutament imprescindible per derrotar al virus, va marejar algunes ànimes càndides. Els catastrofistes que abunden a les xarxes socials van assegurar que es bloquejarien els serveis essencials i que el sistema de distribució i venta de productes alimentaris patiria un desproveïment “com a Veneçuela”, amb botigues d’alimentació buides i cues per poder comprar aliments bàsics.

I no ha estat així. Malgrat que com a societat hem hagut de fer front a una situació sense precedents, sense igual a la nostra història contemporània, el manteniment de tots els serveis essencials, la resposta exemplar del sistema de salut, la garantia de la seguretat ciutadana, la protecció dels sectors més vulnerables, etc. ha estat assegurat en tot moment. Malgrat que el repte semblava (i ho era) aclaparador, l’impressionant manifestació de responsabilitat cívica col·lectiva de 47 milions de conciutadans nostres ha fet real el que semblava impossible. I és just dir-ho i reconeixeu perquè sense aquesta exemplaritat totes les mesures implementades pel Govern serien del tot ineficaces (per exemple, si no es respectés el confinament necessari per detenir el contagi del virus).

En situacions de crisi les societats i les persones treuen i mostren el millor de si mateixes, s’ha tornat a demostrar. Els i les socialistes mai hem tingut el menor dubte perquè sempre hem estat convençuts del coratge del nostre poble que assumiria, com ha fet, aquest sacrifici col·lectiu necessari per salvar vides. I així el que semblava impossible s’ha fet realitat. Tots els serveis públics essencials continuen actius, tot allò necessari per seguir funcionant se segueix perfeccionant malgrat la tempesta cruel i devastadora que ha suposat la pandèmia. La roca de la resistència i la voluntat de victòria dels ciutadans, de la que parla el president Pedro Sánchez, s’ha mantingut indestructible. I aquest és un mèrit de tots i de totes, també de tu que estàs llegint aquestes línies. Sí, això és el que aplaudim també cada dia quan sortir als balcons a encoratjar i agrair la tasca dels herois i heroïnes que treballen als hospitals amb una determinació absolutament inspiradora.

I quan sortim a les 20h a aplaudir també ignorem, com es mereixen, a tots aquells –pocs però que poden arribar a fer molt de mal- que divulguen sabent-ho informacions falses per intentar desgastar al Govern enlloc de combatre al virus com fem la immensa majoria. I ho ha fan sense escrúpols i sense vergonya. En uns moments en què persones que han estat menystingudes i que han patit en carn pròpia les retallades socials dels darrers anys demostren la seva vàlua moral i la seva grandesa, algunes altres que es consideren gegants es retraten més aviat a l’altura dels insults dels tweets que escriuen i publiquen.

Eloi Menasanch
Federació del PSC del Camp de Tarragona

Anna Carbonell: ‘Els gats no contagien el seu coronavirus als humans’

Han trigat ben poc des d’alguns mitjans de comunicació en escampar desinformacions especistes sobre el covid-19. Estic parlant de la noticia que ha difós la CCMA aquest migdia sobre la possibilitat que els gats puguin transmetre el coronavirus, només perquè un estudi xinès ho hagi mencionat i que no ha estat avalat per cap altre científic, un informe que s’ha basat en l’experimentació animal, amb l’inoculació del coronavirus d’afectacions humanes a diversos gats; és a dir, que han induït la malaltia als felins que han usat, donant-los la dosi de manera deliberada, pel que no té cap tipus de rigorositat ni equivalència amb la realitat, simplement perquè els mateixos vivisectors confessen que l’experimentació amb animals és un frau, un crim terrible i innecessari que només serveix per beneficiar a les corporacions farmacèutiques a través de la subvenció eterna.

Anna Carbonell és directora de Nova Eucària

És per això que cal que la societat sàpiga que el coronavirus en gats fa anys que existeix, que és una malaltia infecciosa que es contagia de gat a gat i que en cap moment existeix un factor de zoonosi, senzillament perquè no en compartim els virus; dit encara d’una altra manera: els gats no poden contagiar el seu coronavirus als humans. Tanmateix és necessari saber que existeixen diverses variants de coronavirus; algunes només afecten a animals com ara gats, gossos i porcs, mentre que d’altres són exclusives en humans. D’aquesta manera, un gat amb coronavirus no pot contagiar a un humà perquè compta amb un cep diferent al que pot afectar el nostre organisme.

Aquesta irresponsabilitat periodística fomenta l’alarmisme, l’abandonament d’animals considerats domèstics de companyia i la violència vers la resta d’espècies animals i, per tant, la comissió d’actes delictius que poden suposar l’increment de l’animadversió i l’hostilitat cap als no-humans. Des de Nova Eucària hem estat molt atents a aquesta possibilitat, i ja prevèiem que algú, en qualsevol moment d’ofuscació confinada, dirigiria el risc de propagació i contagi cap a una altra espècie que no fos la nostra, òbviament per militància especista i sense cap fonamentació del contrast dels criteris científics.

Els i les periodistes que han signat segons quina versió de la notícia no haguessin hagut de recórrer al sensacionalisme si haguessin fet una recerca simple als buscadors d’internet per trobar molta informació sobre el coronavirus felí, blogs i articles d’experts que desmunten aquesta nova conspiració contra aquest animal, que sempre volen culpar-lo de ser un perill per a la salut pública quan, de moment, els únics que hem suposat un risc extrem per la salut global som els propis humans, que sense tenir temps ni de pair el que estava passant a la Xina o a Itàlia, ja s’havia declarat una pandèmia i un estat d’alarma a casa nostra, un virus originat, precisament, per la ingesta humana de cadàvers d’altres animals.

Les persones que ens dediquem professionalment a la protecció i al dret animal coneixem molt bé aquest virus, el coronavirus entèric felí, denominat així per la seva forma de corona i que mata molts dels gats que sobreviuen en colònies, així com altres virus que també pateixen i que mai han provocat una pandèmia ni han exterminat als humans d’algun municipi, un virus poc resistent a l’ambient, de manera que es destrueix fàcilment per les altes temperatures i els desinfectants, aquells que emprem en refugis, colònies, protectores i a les clíniques i hospitals veterinaris a fi de controlar-lo i evitar-ne la propagació.

Vull acabar recordant que aquestes publicacions de difusió massiva provoquen que les administracions gestionin les colònies urbanes de felins sota criteris i justificacions fraudulentes que persegueixen la seva captura i sacrifici, és per això que a les persones expertes en el tema les hi demano que difonguin un missatge clar i entenedor per defensar els gats i a la ciutadania en general, sobretot de les intencions d’aquella minoria que ja planeja actuar de mala fe i administrar violència, a qui aprofito per recordar-los que els gats són animals protegits per llei.

Anna Carbonell és directora de Nova Eucària i lobbista en cap de la Taula Animalista de Catalunya

Noemí Llauradó: ‘Ens en sortirem’

No en tingueu cap dubte, ens en sortirem perquè entre totes i tots ho farem possible. Quan es produeix una crisi, les administracions tenim l’obligació de redoblar esforços per mitigar-ne els efectes sobre les persones a les quals prestem servei. En moments com el que ara ens toca viure, aquesta obligació es converteix en una responsabilitat ineludible: l’emergència sanitària derivada del coronavirus ha posat la ciutadania dels nostres municipis en una situació delicada, i només una reacció ràpida i decidida de les institucions públiques, les entitats i el conjunt de la població ens ajudarà a sortir-nos-en. Ara toca ser optimistes i fer front al COVID-19 amb totes les nostres energies.

La solidaritat de la ciutadania ens mostra el camí a seguir, la col·laboració entre tothom és determinant per aconseguir-ho. No puc deixar de meravellar-me per les accions solidàries arreu del país; per com les persones, des de la seva individualitat col·laboren amb la col·lectivitat per aconseguir un objectiu comú i superar aquesta crisi amb èxit. Com a presidenta de la Diputació de Tarragona, representant del món local de la nostra demarcació, agraeixo l’esforç de tots els municipis, del més petit al més gran, per front a la situació. Agraeixo enormement tot l’esforç que estan duent a terme.

Des del primer moment, a la Diputació vam creure que calia ser proactius, avançar-nos a les necessitats que podrien anar sorgint i també pensar en clau de futur. Primer calia preservar la salut de les persones, per aquest motiu vam decidir tancar els centres educatius, les oficines de BASE i tots els serveis de la Diputació i vam enviar tot el personal a treballar des de casa. Calia ser ràpids i eficaços i, en aquest sentit, tot el personal de la institució ha respost de manera exemplar.

Però, tot i el confinament, hem estat treballant intensament. Hem posat en marxa mesures extraordinàries per fer front a la crisi de manera immediata i també per prevenir-ne possibles efectes un cop se superi la pandèmia. Així, hem ajornat temporalment el pagament de tributs a través de l’organisme BASE-Gestió d’ingressos per ajudar la ciutadania en l’economia familiar. Però, alhora, hem pres mesures per garantir la liquiditat dels ajuntaments del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i el Baix Penedès perquè puguin continuar afrontant el pagament de factures i la prestació de serveis bàsics dels seus municipis. Així, hem fet efectiu el pagament d’una bestreta de 22M€ que contribueix a la viabilitat econòmica dels ens locals.

També hem actuat de forma concreta en ajudar els centres sanitaris, amb la donació de 6.000 guants de nitril procedents dels nostres centres d’ensenyament; la compra d’equips de protecció individual (EPIs) per ajudar municipis de menys de 500 habitants, que són els que presenten més dificultats d’accés al mercat global, i la desinfecció de carrers de pobles petits, entre d’altres accions destinades a la protecció de les persones. Perquè, al cap i a la fi, res té sentit si no som capaços de prioritzar la salut de les persones per davant de tot. Després vindran les mesures per pal·liar la consegüent crisi social i econòmica que es derivarà, de ben segur, d’aquesta emergència sanitària.

En en aquest sentit, també treballem en clau de futur. A la Diputació ja hem començat a idear iniciatives en l’àmbit del turisme, l’emprenedoria i l’activitat econòmica en general per tal de propiciar que l’economia de la nostra regió torni ben aviat a la normalitat. Actuem, en definitiva, per evitar en la mesura del possible que la crisi del coronavirus afecti negativament el devenir dels municipis, de les empreses, dels autònoms i petit empresariat i del conjunt de la gent de l’àmbit rural i urbà de les nostres comarques.

No vull acabar sense fer arribar els meus ànims i solidaritat a totes les persones afectades per la malaltia, i el condol més sentit a l’entorn de les que no van poder superar-la.

Així mateix, vull enviar un missatge d’agraïment a tot el personal sanitari de la Regió del Camp de Tarragona i de la Regió de Terres de l’Ebre. La seva tasca, el seu esforç i la seva actitud són mereixedores de tots els aplaudiments que des dels balcons del confinament podem sentir cada vespre. Des d’aquí, el meu particular i sentit aplaudiment. El sacrifici personal i la vocació de servei que uns i altres demostreu en l’actual situació de crisi serà el que ens permetrà sortir-ne de manera airosa. No tinc cap dubte que, entre tots i totes, ho aconseguirem. Mentrestant, cuideu-vos i recordeu que, per salut i solidaritat, #ensquedemacasa.

Noemí Llauradó i Sans, Presidenta de la Diputació de Tarragona

 

Francesc Pintado: ‘L’Associació d’Empresaris d’Hostaleria davant la crisi del coronavirus’

Primer de tot, vull transmetre un missatge d’agraïment i suport a tots els qui, des de casa, des del centres sanitaris o des dels serveis essencials seguiu lluitant per combatre el virus i fent que la vida torni, el més aviat possible, a la normalitat.

El sector de l’hostaleria ha estat un dels primers afectats per la declaració de l’estat d’alarma. Primer, amb el tancament dels bars, cafeteries, restaurants i altres establiments de restauració. Posteriorment, amb la suspensió d’obertura al públic dels establiments d’allotjament turístic. Ens trobem, actualment, en un escenari incert i complicat, no només pels empresaris d’hostaleria a qui representem, sinó també pels proveïdors que els abasteixen, i per les famílies que hi ha darrere.

Francesc Pintado és president de l’AEHT

Des de l’AEHT estem treballant des del minut 0 per donar resposta a la problemàtica i generant mesures que minimitzin les conseqüències que comporta la situació actual. La primera de les mesures adoptades va ser la carta que vam enviar a través de la FEHT a la presidenta de la Diputació de Tarragona i a tots els alcaldes de la província demanant suport expressat públicament i mesures concretes d’ajuda. És imprescindible que, quan el virus estigui controlat i tot torni gradualment a la normalitat, els nostres establiments puguin pujar persianes.

Els hotels, bars i restaurants del territori són un motor turístic claríssim i un agent imprescindible per retornar la vida als carrers, a les places i a les terrasses. Per aquest motiu, tot i ser conscients que el més important és derrotar junts aquesta pandèmia, el segon més urgent és disposar de les ajudes necessàries perquè les nostres empreses sobrevisquin amb les ferides mínimes i s’aixequin amb la major rapidesa possible.

Des de l’AEHT seguim demanant respostes i actuacions de les nostres administracions com moratòries als lloguers i les hipoteques, ajudes al consum i al pagament del personal, exempció de pagament d’impostos i taxes, bonificació de l’IBI, ajudes a autònoms o exempció del pagament de les terrasses, entre altres mesures que creiem necessàries.

Des de l’Associació d’Empresaris d’Hostaleria de la Província de Tarragona estem treballant principalment, en quatre fronts. El primer, defensant els interessos del sector fent d’interlocutors i intermediaris amb administracions per aconseguir les millors condicions possibles pels nostres socis. El segon, ajudant als establiments a través de la nostra gestoria especialitzada en hostaleria: Tarraco Formagest, la qual resol dubtes fiscals, tramita expedients laborals, ajuda a la tramitació d’ajuts i està en contacte permanent amb els seus clients a través de telèfon i correu electrònic. Ara, més que mai, hem d’estar al costat dels més de 650 socis de l’AEHT i dels més de 100 clients de Tarraco Formagest que confien en nosaltres des de fa 42 anys.

Són moments de representar, presionar, assessorar i gestionar. Però el tercer front, és tan important com la resta. L’AEHT vol ser una eina de recolzament i suport emocional. Perquè les associacions també serveixen per transmetre escalfor i empatia, i des de l’Associació d’Hostaleria de la Província de Tarragona ja hem engegat dues campanyes virals per aconseguir-ho. La primera: “Cuina’ns a Casa”, a través de la qual compartim vídeos amb receptes dels nostres xefs a la pàgina de Facebook i Instagram de l’Associació. Ja hi han col·laborat més de 15 establiments com Villa Retiro, Can Travé, Hostal Sport, El Pòsit, Deliranto o Casa Macarrilla. La segona: “Ens en sortirem”, campanya a través de la qual transmetem missatges de suport dels presidents territorials de l’AEHT i dels membres de la Junta Provincial mitjançant, també, vídeos a les nostres xarxes socials.

I l’últim front amb el que treballem és la promoció dels nostres socis i els seus establiments. Volem aprofitar aquest període per treballar en iniciatives que teniem engegades i que veuran la llum quan els negocis obrin de nou les seves portes. Per una banda, la 2a edició de la Guia Gourmet de Restaurants de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre, la qual comptarà amb els anuncis de 500 restaurants i els seus 15.000 exemplars es distribuiran arreu del territori: de nord a sud, i d’est a oest. Per altra banda, la recuperació de la revista de l’AEHT. Us avanço que es dirà Sobretaula, que serà una eina de promoció turística de referència, i que comptarà amb la veu de referents del sector gastronòmic i hoteler com Ferran Adrià, Joan Bosch o Pep Moreno.

Són moments molt durs pel nostre sector i per tota la població. Per això, des de l’AEHT sabem que ara toca quedar-nos a casa, però també sabem que no és moment de defallir ni de descansar. Ara, més que mai, toca recolzar als més de 650 socis de l’AEHT, toca promocionar-los per quan tornin a obrir les seves portes, toca defensar els seus interessos per minimitzar les conseqüències d’aquesta crisi, toca seguir al peu del canó enviant missatges de suport, ànims i confiança. Toca ser-hi!

Hem hagut de cancel·lar o posposar esdeveniments gastronòmics, formacions i publicacions, però estem aprofitant aquest break per reinventar-les, reprogramar-les i posar-les en marxa de nou quan sigui possible retornar la vida, l’alegria i el gust a les ciutats de la província de Tarragona.

Junts, ens ens sortirem, com sempre hem fet des de fa 42 anys!

Francesc Pintado és president de l’Associació d’Empresaris d’Hostaleria de la Província de Tarragona

,

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies