TOTS 21

Mar Joanpere: ‘Si no ets part de la solució, ets part del problema’

Mar Joanpere, membre de la Xarxa solidària de víctimes de violència de gènere a la universitat

L’any 2014 cursant els estudis de màster a la Universitat de Barcelona, un alumne del mateix, va començar-nos a assetjar a diverses alumnes. Mentre la institució ens donava l’esquena i ens negava l’ajuda, així com persones de l’entorn, professorat i alumnat (indiferentment del sexe), només dos professors del màster varen atrevir-se a ajudar-nos solidàriament i de forma altruista des del primer moment.  Mentre representants de les comissions d’igualtat de la facultat ens titllaven d’exagerades, i algunes professores, amb un marcat discurs progressista a les classes, ens posaven cada vegada més traves, el professor i la professora no van dubtar ni un segon en mostrar-nos el seu suport incondicional.

Sense aquells suports, molt probablement mai hauríem denunciat el cas i mai l’hauríem guanyat, aconseguint la primera victòria entre iguals a la universitat per un cas d’assetjament sexual. Nosaltres vàrem suportar les humiliacions, revictimitzacions i silencis de molts professors i professores i de la gran majoria de l’alumnat, però aquell professor i aquella professora que s’havien posicionat amb nosaltres, pel senzill fet de fer-ho, es van haver d’enfrontar a crítiques, desprestigi, atacs cap a ells, cap al centre de recerca al qual formaven part i el menyspreu de molts i moltes. El què es coneix com a violència de segon ordre.

L’any 2016 amb les veus de representants polítics, mitjans de comunicació, entitats ciutadanes i un públic molt valent i divers, es desenvolupaven les primeres jornades al món sobre assetjament sexual de segon ordre, amb l’objectiu de posar nom i aprofundir en les causes i conseqüències dels atacs a les persones que protegeixen. Atacs que es realitzen per part del lobby dels agressors per trencar els suports a les víctimes i aconseguir així que quedin aïllades i per tant silenciades.

Les llavors sembrades pel treball científic i la valentia de les persones que, trencant el silenci, des de sempre han protegit a les víctimes, han germinat per primera vegada a la història al Parlament de Catalunya. El passat 17 de desembre de 2020 va aprovar unànimement la modificació de la Llei 5/2015 incloent la Violència de segon ordre a l’articulat. És així com el Parlament de Catalunya, escoltant a les víctimes de violència masclista i amb la ferma voluntat de protegir a qui protegeix, ha fet un pas pioner a tot el món que ha generat una gran mobilització. La comunitat científica s’ha mobilitzat per incloure la violència de segon ordre en els seus estatuts i codis ètics, així com per agafar el referent i poder instar a altres institucions nacionals i internacionals a seguir els mateixos passos. Recentment l’agència SINC publica un article sobre els avenços històrics de la lluita contra l’assetjament o la violència de segon ordre. A Catalunya, les institucions han parlat de forma clara i valenta, ara és hora que la ciutadania des de tots els nostres àmbits d’actuació els prenguem la paraula i l’omplim de contingut i actitud, protegint sempre aquells qui protegeixen, amb la convicció que, com va dir Ruth Milkman a les primeres jornades, si no ets part de la solució, ets part del problema.

 

Cinta S. Bellmunt: ‘Covid-19: Ara sempre penso que potser serà l’últim instant’

Cinta S. Bellmunt és periodista

Al març del 2020, a les portes de la primavera, va arribar l’estat d’alarma i el confinament. Paraules que ara malauradament ens resulten tan quotidianes i ens dominen, però són mots que han trasbalsat les nostres pors i els nostres sentiments més profunds.

Era novembre de 2019. Aquell diumenge al matí vaig anar al centre sociosanitari de Llevant, a Tarragona, on tenia un bon amic ingressat; portava dies i hi anava sovint. Aquell festiu vaig marxar especialment trista perquè, fora de la seva habitació, la meva conversa amb un ésser que li era molt íntim ja se centrava sobre un possible poema pel seu comiat. Tot i així, amb l’amic que se n’anava vam riure i, sembla rar dir-ho, però tot i la situació vam estar molt bé.

Quan vaig marxar vaig veure que encara em donava temps d’arribar a un vermut que havia organitzat una amiga meva al port esportiu. Arribava tard, però sabia que a ella li faria il·lusió. De camí, vaig parar un moment a casa per agafar un llibre meu que li volia regalar a ella i al seu company. Vaig ser rebuda amb molta alegria i em vaig quedar una llarga estona. Hi havia bon ambient i aquesta persona amiga em propiciava una molt bona estada, encara que jo no coneixia a la resta d’amistats que havia reunit. Ella feia temps que arrossegava també una malaltia, però semblava que ho portava força bé i estava molt contenta explicant-me que pocs dies després marxava de viatge amb el seu company i els seus dos fills.

Quan la vaig veure amb aquell entusiasme, vaig pensar que es trobava bé i anava superant la malaltia. Poc em podria esperar que aquell diumenge seria l’últim cop que estaríem juntes. Va poder gaudir d’aquelles vacances, però després del retorn no va viure molt més. En acabar la cerimònia al tanatori vam brindar com ella volia i em van comentar que aquell vermut i el posterior viatge havien estat la seva manera de dir adeu.

Així que sense saber-ho, aquell diumenge de novembre casualment va ser la darrera vegada que vaig veure al meu amic i a la meva amiga. El primer va morir aquell mateix novembre i ella al desembre, però ja no vam coincidir; pel mig jo vaig tenir un petit problema de salut i era recomanable que no anés als hospitals. Sempre he estat feliç de pensar que va ser un encert arribar tard a aquell vermut i gaudir-ne, perquè no podria imaginar-me que seria l’últim instant. Igual em va passar amb l’amic. Curiosament, aquella visita al sociosanitari va ser molt més llarga de l’habitual, perquè no el volia atabalar; jo feia intents de marxar, però a la seva manera, ell em retenia.

Llavors jo tampoc sabia que, mentre ells morien d’altres malalties, la Covid-19 estava a punt de canviar per sempre més les nostres vides. Al març del 2020, a les portes de la primavera, va arribar l’estat d’alarma i el confinament. Paraules que ara malauradament ens resulten tan quotidianes i ens dominen, però són mots que han trasbalsat les nostres pors i els nostres sentiments més profunds.

Els millors moments compartits

La Covid s’ha anat estenen, i sembla que ha vingut per quedar-s’hi. Mentre s’intenta minimitzar els seus efectes, anem perdent més éssers estimats, sigui per aquesta o altres malalties, situacions en tots els casos que han colpit els nostres cors i les nostres emocions. En aquest context, quan algú pròxim a mi ha traspassat, penso en els millors moments compartits. També ho faig sovint amb els amics i amigues incondicionals amb els quals ara no em puc trobar. En fer memòria sempre tinc un somriure als llavis i un sentiment de felicitat per haver gaudit, sense saber-ho, del que seria aquella darrera trobada, en alguns casos per sempre més i, en d’altres, per molt de temps.

D’aquesta trista manera he après a valorar més que mai les amistats autèntiques, sobretot les que em donen pau i tranquil·litat, i ara no perdo l’oportunitat de gaudir-les, perquè a dia d’avui sempre penso que, en les relacions humanes o en altres aspectes de la vida, per malaltia o per qualsevol altre motiu, pot ser serà l’últim instant.

 

Raül Font: ‘Excel·lentíssim senyor Albert Vallvé In Memoriam’

Raül Font-Quer Plana. President Gremi de Pagesos

Com a conseqüència d’aquelles coses que, de vegades succeeixen en el món de tots els partits, a la fi de la meva trajectòria política ens vàrem anant distanciant, però la memòria és selectiva i, en aquests moments de tristor i profund sentiment de condol per la pèrdua de l’Albert, només vull i puc recordar la grandesa del seu caràcter i de la seva seductora personalitat.

Una constant en la seva existència fou el lluïment de la seva gran capacitat de simpatia i exquisida amabilitat i educació. Era un home de modals refinats, gairebé decimonònics, que combinava amb exagerada cortesia, bona educació i savoir faire. Però allò que dominava ampul·losament. era l’art de saber distendre i rebaixar la tensió en aquelles reunions polítiques que compartíem en la nostra condició de tinents d’alcalde dels governs Nadal, des de 1999 a 2007 i al partit Unió Democràtica de Catalunya, en el sí del qual vaig tenir l’honor de militar i l’ocasió de treballar colze a colze amb ell. Persona sempre de tracte fàcil, gens orgullós i molt generós, que sempre trobava sortida del carreró sense sortida que sovint ens frequentava i al qual ens conduien aquell tipus de trobades polítiques. No sabies per quin motiu, però no t’hi podies enfadar amb ell. Era de reflexos ràpìds i tenia una cintura política encomiable que dominava a la perfecció.

Alhora, era una persona polifacètica i cultivada. Sabia gaudir dels petits plaers quotidians però també dels reservats a les persones instruides i sàvies. Li encantava el protocol, però també gaudia saltant-se’l. Fou un gran col·leccionista d’obres d’art que rescataba dels encants o dels més insospitats brocanters i antiquaris. Des d’incunables a rajoles de ceràmica, passant per estilogràfiques, espases, bastons, icones i imatges de sants, entre d’altres.

Era un militant en el tarragonisme més radical. Excepte en la vessant esportiva que no era el seu fort, participava en quasi tota la resta de la vida social i cultural de la seva estimada Tarragona. Què pot haver-hi, més tarragoni, que poder ser el Magí de les Timbales? Era o fou: casteller dels Xiquets de Tarragona, Confrare de La Sang, president del Sindicat d’Iniciatives i Turisme, de la junta del Col·legi d’advocats, de la Reial Societat Arqueològica tarraconense, Senador, vicepresident de la Diputació, president d’UDC a la província, etc,etc. Fis i tot  era membre del Gremi de Pagesos, entitat datada l’any 1321!

Des d’aquí proposo que l’Excel·lentíssim Ajuntament li dediqui el nom d’algun carrer de la ciutat.

Et recordarem sempre amb el teu permanent somriure, Albert. Descansa en pau.

 

Cinta Pastó: ‘Fem que cada dia sigui 8 de març!’

Un cop més sortirem al carrer a favor dels drets de les dones i per seguir fent evidents les desigualtats de gènere. Volem i ens mereixem una societat més justa i igualitària. Les dones som més del 50% de la població, és incomprensible que el ple segle XXI encara se’ns discrimini només pel simple fet de ser dones. Ara, més mai, cal seguir fent passos endavant, ferms i contundents, per deixar enrere una etapa on la dona vivia a l’ombra. Tot i els (pocs) avenços, les desigualtats i les discriminacions cap a les dones encara són presents i, malauradament, encara és necessari que reivindiquem cada 8 de març. Ara bé, això no ens ha de fer res més que empoderar-nos per canviar la història!

Cinta Pastó, consellera d’ERC a l‘Ajuntament de Tarragona. Foto: Pep Escoda

Des d’ERC defensem que el feminisme és igualtat, només persegueix que totes les persones tinguin els mateixos drets, independentment del seu gènere. És una demanda lògica i natural però que costa implementar. Lluitem per aconseguir-ho!

Hem de passar pàgina, cal cloure una etapa llarguíssima i cal que se n’enceti una altra on es deixi enrere la bretxa salarial i on s’avanci d’una vegada per totes pel que fa a les tasques de cura, unes tasques feminitzades que cal que homes i dones comparteixin. La situació actual encara ha fet més evident una major precarietat laboral per a les dones i això suposa una feminització de la pobresa. Hem d’acabar amb els models heteropatriarcals i amb el masclisme que, lamentablement, encara embruta part de la nostra societat.

El que tenim clar és que no podem permetre que hi hagi cap víctima més de violència masclista, la qual té la seva part visible en els feminicidis però que comprèn molts tipus de violències contra les dones, invisibilitzats però ben reals i cruels. Hem de combatre, també, la ultradreta, els partits feixistes, que neguen la violència masclista i que fan discursos d’odi. Unim-nos, anem totes a una per ser més fortes, més valentes i per no retrocedir ni mig pam!

Hem de trencar d’una vegada per totes amb l’anomenat sostre de vidre, les dones no tenim sostre, podem arribar on vulguem! Ningú ens ha de fixar el topall! Ja hem demostrat (tot i que no hem de demostrar res a ningú) que podem ocupar càrrecs importants a les administracions, a les empreses i allà on es concebia que havia de ser un home.

Per altra banda, des de les administracions cal que també es portin a terme mesures per afavorir aquesta erradicació de l’heteropatriarcal que ens té oprimides, ens violenta i ens discrimina i alhora és necessari que hi hagi polítiques feministes transversals. I des d’ERC hi estem treballant!

Per tot plegat, us animo a fer que aquesta lluita no quedi només en el 8 de març. Avui i cada dia de l’any hem de seguir reclamant i alhora exigint que els drets de les dones siguin plenament efectius i que no es vulnerin en cap circumstància. Som-hi!

Cinta Pastó, consellera d’ERC a l‘Ajuntament de Tarragona

Toni Teixidó: ‘Que ve el Pitu? Una memòria pel Josep Maria Sans i Romeu’

L’autor de l’article, Toni Teixidó

Que ve el Pitu? Ho preguntava amb la insistència del delit quan la mare parlava pel telèfon fix -model Teide roig- amb la Neus i miraven de quedar per celebrar el cap de setmana. Sense el Pitu era ben cert que podia ser alegre i entretingut, però amb ell es feia realitat l’aventura; tot era millor, més emocionant, més divertit… El Pitu era l’ànima d’una colla estable d’amics que tenien com a principal nexe d’unió el fet d’estar divorciats i amb fills, els primers de l’època a tot el país. Ens estimaven molt, així que la nostra primera infantesa fou una sort d’afecte i atenció, tanta que fins i tot aquell grup tenia energia per a què els festius fossin, per regla general, intensos i molt feliços per a canalla com la Verònica, la Thais i jo mateix.

El ‘Pitu’

La litúrgia del cap de setmana començava amb la ruta del segon cafè, seguit pel de la canya i el vermut final. A cada establiment se’ns ajuntava gent, i pels nens, la part alta se’ns presentava com una zona íntima i tranquil·la de Tarragona per a tarufejar. Tot seguit es dinava a casa d’algú del grup. Tot era riure i jugar a descobrir la vida. Si tocava a casa de la Pepita, es ballava i es jugava al «Commando» de Capcom en el primer ordinador que va caure’m a les mans. Abans calia comprar un litre de vi a la bodega de «la bocacalle» i uns pastissos artesans per postres.

El dinar, la llarga sobretaula, tan interminable pels petits que aprofitàvem per tancar-nos en qualsevol estança a jugar, sempre amb les seves riallades i anècdotes de fons. Amb nosaltres no hi havia opció per a la migdiada. El «Maná-Maná» era ideal per a fer safareig i gana, i si no se n’havia fet prou, la fira de Salou o els seus carrers hi ajudava. Si el sopar al restaurant s’allargava molt, el cubalibre de rigor per a uns, i el 7up per a altres, es feia a la pista de l’àtic de la discoteca «Level 0», a La Pineda de Vila-seca de camí cap a casa. Si el grup sortia de matinada, sempre ens deixaven a la «casa de guàrdia» amb algú del grup que es convertia en cangur, on corrien les pel·lícules de vhs i els jocs fins que quedàvem clapats. Si era estiu, la platja era pel diumenge. Si era hivern, el cinema, als «Óscar» de Ramon i Cajal. Petits i grans fèiem les mil i una, sempre sota promissió de no revelar mai cap peripècia als companys de classe ni a ningú del nostre entorn.

El Pitu es movia bé en qualsevol àmbit, però sobretot en el de l’hoteleria, ja no com a client habitual, sinó com a professional del sector. Durant anys fou agent comercial de «Tecnobar», també cambrer, començant de ben jovenet en discoteques com la «Torreón» de Cala Romana. El carisma li venia donat per la seva pròpia seguretat. La broma era el seu recurs preferit, que tant podia anar des de la fina ironia fins al sarcasme versat sobre qualsevol tema que es plantegés. Era curiós, perquè poc li agradava la música més enllà de les versions de La Trinca, però això no impedia que perdés l’ocasió de fer playback amb qualsevol dels hits dels 80 o de posar el play amb els acudits de l’Eugenio, perquè la qüestió essencial, sempre, era riure. No era cap home extravagant, ni cap dels prototips patriarcals que havien patit les seves amigues, mascles d’aquells que definia com una generació de bandarres, cagabandúrries i fantasmes. No, ell era un home bo i honest, generós, intel·ligent, meticulós, divertit i, com li deien sovint, un sac d’ossos molt atractiu. Si, era un home bell, d’aquelles poques persones que pots conèixer tocades per la noble essència, amb un cor bastit per l’amor que va veure i rebre a casa, fruit del matrimoni format pel constantinenc Federico Sans i la tarragonina Josepa «Pepita» Romeu, ambdós treballadors a la porteria que «La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona» tingué a l’actual número 77 de la Rambla Nova tarragonina.

La colla va durar el que van provar tots de refer la seva vida sentimental. Les trobades van passar a ser casuals o intermitents, però ni els amics que va perdre, per sempre o temporalment, van deixar d’omplir l’espai que sempre reservava per a la família. Les seves trobades amb el seu tiet Benjamín, el trafegar, els esmorzars i els berenars de forquilla, les tapes, l’entrepà de brioix i tall a la planxa. El Benjamín i ell eren especials i igual de generosos, s’estimaven, era el vincle del camí del retorn a casa, a través del record, amb els seus pares difunts. També és molt dur perdre un nebot que és alhora com un fill.

M’anava fent un adolescent, i el Pitu seguia amb mi. Fins a la meva adolescència i primera jovenesa vaig mantenir-hi contacte, però ara, vist amb perspectiva, no tot el que hagués volgut. Els últims anys van ser els més íntims, perquè suposo que ja em veia prou madur per a poder parlar de tot, per la qual cosa els temes se succeïen a un ritme vertiginós, diàlegs apassionats d’aquells que de seguit es tornaven monòlegs quan quedava aclaparat per aquella agilitat mental que tenia. Acostumàvem a presentar un seguit d’aproximacions filosòfiques, quasi sempre en cru, perquè raonava que per caminar per la vida calia conservar l’abelliment de la bellesa, però també acostumar-se al verí i la claveguera. Era un entusiasta de la tecnologia i la geopolítica, professant predilecció pels sistemes socials anglosaxons. Era independentista, d’aquells militants emocionats per aquella ERC que es coïa el 1989. Vaig beure d’ell les teories d’alliberament nacional, cites d’autors que després completava amb bibliografia nocturna per anar bastint el meu incipient activisme. Pàtria li era un concepte insubornable, per això crec que hagués maleït a tots els mercenaris a sou de la traïció al Primer d’Octubre, començant per l’infantilisme sectari dels del llaç groc.

Feia temps que el seu organisme assimilava més verí del que podia expulsar i molts menys nutrients dels que necessitava. El Pitu bevia i patia de tabaquisme. Feia petits glops de cervesa i brandi al llarg del dia. No suposaven més que un sixpack de quintos i l’equivalent a una copa de conyac per jorn, consum preocupant, però no letal si hagués sigut menjador. No recordo veure’l mai borratxo ni perdre els papers, i val a dir que les úniques vegades que el vaig veure desvariejar van ser quan feia dies que no rebia les visites de les persones en qui confiava. A causa del seu estat de salut, suposo que es quedava reclòs molts dies perquè no tenia esme ni forces per anar a comprar o buscar feina, potser hi ajudava l’embotiment, perquè feia massa dies que no podia mantenir cap diàleg mínimament enriquidor amb ningú. Les feines que trobava l’avorrien o en quedava avorrit de la incompetència descaradament orgullosa de qui pagava i manava. No sé fins a quin punt portava bé la soledat en aquell pis impregnat de nicotina residual, en aquell búnquer obac que va reduir a una isolada saleta amb calefactor, paper, bolígraf, televisor i una finestreta amb vistes ocasionals a la plaça de braus.

La mare i la Carmen Arcos «Carmela» l’assistien sovint, sempre que podien; li netejaven el pis i li cuinaven, li organitzaven les gestions, parlaven i s’abraçaven, tot des de l’estima i l’horitzontalitat més solidària que es professen els amics. Volien que remuntés. La Carmela va aparèixer pels volts del 93 a les nostres vides, amiga incorporada a l’últim pinyol que quedaria conformat pels tres. Ella el va plorar, es va enrabiar molt per la mort del Pitu, però tampoc no va donar temps a la reacció de ningú quan un vessament cerebral li va causar la mort. Crec que va gaudir molt dels seus últims 10 anys de vida, del seu alliberament personal, d’allò que va ballar. Aquell 1.999 la desfeta fou total a casa meva. Res tornaria a assemblar-se a aquella família d’amics del «club dels primers divorciats» de Tarragona.

Al Pitu se li va oficiar el funeral a l’Església de Sant Joan on estic batejat. No vaig poder entrar, perquè com al tanatori, no m’hi vaig veure amb cor. Érem just davant, a la plaça de «la Mitja Lluna» amb la Chus fent un cubalibre, un Bacardí amb cola, perquè brindàvem en honor seu, com es fa en la litúrgia de les animetes, amb el seu combinat preferit. Però la negació que arrossegava va esclatar quan l’entaforaven dins del nínxol. El xiscle, l’esglai i punt final. I la soledat, una de molt específica que m’ha acompanyat de llavors ençà, amb un buit que s’explica per haver estat el meu referent, àncora i confident a la nostra ciutat podrida. En totes les èpoques de la meva vida l’he enyorat perquè l’he necessitat, i l’he necessitat perquè l’estimava, per això sempre m’agrada pensar que hi ha alguna cosa d’ell en mi. La seva potència intel·lectual, la meticulositat i el càlcul en la relació amb el món material. Més Iturrioz que Hurtado.

Era molt recelós de parlar de la seva filla, però sé que la major part del seu temps l’ocupava en evocar i estimar a la Thais, en paraules seves, el seu tresor, la seva gran obra, el millor que li havia succeït a la vida. Res ni a ningú s’estimava tant com a ella. I és a qui vull demanar disculpes, ja que sóc conscient que hagués necessitat que li parlés sobre el seu pare, potser vint anys enrere i no pas fa unes setmanes. Li haguera traslladat que no era l’única que es va sentir orfe, i que podia comptar amb mi. Però es va compartir cap record i tot el silenci.

Per sort, d’ell no n’està tot perdut; per Tarragona hi batega la seva sang, començant per la seva germana Dolors, una reconeguda arquitecta; per qui us agradi Port Aventura, sapigueu que va formar part de l’equip que va implementar i definir el seu disseny, i que també va co-signar la construcció de la Unitat de Radioteràpia de les Terres de l’Ebre de l’Hospital de la Santa Creu de Jesús de Tortosa, la primera clínica satèl·lit d’Europa. Alguns tarragonins també reconeixereu el seu espòs, el Rafa Figueroa, per haver sigut el vostre professor en diversos instituts de Tarragona. Ambdós rubriquen el relleu generacional amb els seus fills Víctor i David. I és clar, acabant amb la seva filla Thais, llicenciada en ADE i Dret, hereva directa de la seva intel·ligència i els seus ulls.

El pes de la seva absència continua 8.000 dies després per a tots els qui l’estimàvem. Tarragona no ens engolirà el seu record mentre parlem d’ell, mentre fem, mentre siguem part del que fou ell. Que ve el Pitu? Aquesta pregunta ja només pot tenir una resposta onírica. I sí, sempre que apareix sento la mateixa il·lusió i felicitat de quan era petit.

 

Xavier Cabanillas: ‘Un nou pacte social per a una reconstrucció econòmica sostenible’

La situació d’excepcionalitat que ha provocat la pandèmia del coronavirus ha comportat el pitjor daltabaix econòmic que ha viscut el nostre país en els últims 80 anys. Durant els darrers mesos, s’han agreujat enormement els reptes sanitaris, econòmics i socials, que s’afegeixen als que ja estàvem encarant abans de la pandèmia, com l’emergència climàtica.

Xavier Cabanillas és director de Transformació i Sostenibilitat d’Agbar

A causa de l’impacte de la COVID 19, l’atur ha pujat a Espanya en 527.900 persones l’any 2020 i s’han destruït 622.600 llocs de treball, les pitjors dades des del 2012. Segons el darrer informe anual de desigualtat d’Oxfam Intermón, la taxa de pobresa relativa a Espanya ha passat del 20,7% al 22,9%, el que suposa que hi ha un milió de persones més per sota del llindar de pobresa. Són 10,9 milions de persones que viuen sense recursos.
La crisi a la qual ens enfrontem és dura i ha accentuat les desigualtats que ja hi havia en termes d’ingressos, salut, educació i gènere. No és una crisi llunyana, l’estem veient dia a dia en els nostres municipis: famílies sense ingressos, increment de les persones en situació de vulnerabilitat, tancament de negocis, etc.

Davant d’aquest context, Europa ha establert les bases per a la reconstrucció amb els fons del programa Next Generation EU, un instrument temporal de recuperació dotat amb 750.000 milions d’euros que ajudarà els Estats membres a fer front als efectes econòmics i socials de la pandèmia. L’objectiu és reforçar l’aposta per una transició ecològica i digital per ser més sostenibles i resilients davant les amenaces actuals i futures. És una oportunitat que hem d’aprofitar per fer la transformació que requereix l’emergència climàtica, econòmica i social.

Per això, és important l’entesa entre totes les parts a l’hora de concretar solucions i, sobretot, d’establir mecanismes per definir una governança efectiva que garanteixin que avancem en inversions realment transformadores. Per fer-ho, la col·laboració publicoprivada és fonamental; només així podrem desenvolupar les accions necessàries per garantir els nivells de benestar amb els quals ens hem compromès mitjançant els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU. En aquest àmbit, des d’Agbar, hem presentat una sèrie de projectes vinculats a les diverses palanques estratègiques del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’Economia que mobilitzarà 72.000 milions d’euros fins al 2023. Marquem el camí cap a la sostenibilitat, la resiliència i la generació d’ocupació en el sector de l’aigua i el medi ambient.

Les empreses hem demostrat, un cop més, ser actors destacats per la nostra capacitat de concretar respostes. Des d’Agbar, considerem que urgeix establir, municipi a municipi, un pacte social que garanteixi una reconstrucció econòmica sostenible que impacti positivament en l’àmbit local. Aquesta és la nostra proposta, que compta amb un paper destacat de l’empresa com a part de la solució.

Amb aquesta mirada posada en el present i en el futur, proposem un pacte social construït des de la col·laboració i des dels municipis, que es basa en tres eixos: 1) la solidaritat, atenent a les necessitats de les persones en situació de vulnerabilitat, sense deixar a ningú enrere i des de la transparència; 2) l’ocupació de qualitat, oferint a la societat un retorn en forma de treball de qualitat i desenvolupament professional, amb formació orientada a l’ocupació verda i els green jobs; i 3) la reconstrucció verda i inclusiva, fent confluir les agendes del creixement econòmic sostenible i inclusiu a curt termini, amb la de la transició ecològica i justa a llarg termini.

El full de ruta per avançar conjuntament ens el proporciona les Nacions Unides amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible. I, en aquest context, pren especial protagonisme l’ODS número 17, Aliances per a assolir els objectius, perquè serà més necessari que mai la col·laboració publicoprivada. Per això, per desenvolupar aquest pacte social, necessitem que tots els actors s’hi comprometin: ciutadania, administracions, entitats socials i empreses. Perquè només aconseguirem progressar i protegir el nostre estat de benestar si tots els agents fem que aquest pacte social esdevingui un repte comú.

L’emergència sanitària de la COVID-19 ha posat de manifest la necessitat d’accelerar la transformació de l’economia cap a un model més sostenible que garanteixi una major resiliència davant d’esdeveniments crítics i globals. Perquè només podrem superar els reptes presents i futurs si apostem per la innovació i reforcem la nostra capacitat d’adaptació.

És el moment de mirar endavant amb l’impuls de les aliances publicoprivades i situar les persones al centre de la nostra acció. És el moment d’avançar junts cap a una recuperació econòmica sostenible, inclusiva i solidària, que no deixi ningú enrere. És el moment d’un nou pacte social.

Xavier Cabanillas és director de Transformació i Sostenibilitat d’Agbar

 

Enrique Martín (UGT): ‘La importància de valorar uns serveis públics: Sanitat’

Enrique Martín Domínguez, Secretari General de la FeSP-UGT Comarques de Tarragona

Els que fa anys que defensem la sanitat vam celebrar els aplaudiments de les 8 de la tarda durant el confinament, però ho vam fer amb prudència, ja que ens temíem que quan passés tota la ciutadania es tornés a oblidar que la defensa dels serveis públics és cosa de tots. Desgraciadament, va ser així, i no havíem arribat a la «nova normalitat» que molts ja preferien continuar a la taula d’un bar abans que aixecar-se a reivindicar amb les treballadores i els treballadors de la sanitat els mitjans necessaris per desenvolupar la seva important tasca.

Considero que hi ha un problema de base en aquesta actitud, la població en molts casos no visualitza que la defensa d’una sanitat pública de qualitat –i això inclou la concertada que dóna un servei públic i les residències- per part dels sanitaris també els afecta, i que s’haurien d’estar manifestant amb ells. De fet, qualsevol reivindicació de les treballadores i treballadors públics inclou d’una manera o una altra la defensa d’uns serveis públics.

El col·lectiu sanitari continua en molts casos sense comptar amb els EPIs necessaris, sense els mitjans humans i amb una sobrecàrrega de treball intolerable. Només la seva dedicació i professionalitat està pal·liant aquests dèficits i que la pandèmia no estigui sent més terrible del que ja és. L’administració ha d’actuar amb més celeritat i de forma molt més eficaç, no podem trobar-nos en situacions com la que recentment hem viscut a la Residència de Gent Gran de Reus on cada Departament passa la responsabilitat a l’altre a l’hora de proporcionar granotes impermeabilitzades a la plantilla d’un centre amb un brot de COVID actiu.

Per tant, ciutadà, ciutadana, la pròxima vegada que tinguis coneixement d’un acte reivindicatiu del col·lectiu sanitari pensa que també està lluitant per tu, perquè quan els necessitis tinguin els mitjans per atendre’t com et mereixes. Mentrestant jo em continuaré preguntant, on són els aplaudiments de les 8 de la tarda?

 

Ana López (PSC): ‘Tren Tramvia, Tren Trampa o propaganda electoralista?’

Ana López, cap de llista del PSC a Cambrils

Deixeu-me explicar-vos breument com comença una història que ens sorprèn i que creiem, no és de rebut. Enmig de la campanya electoral, el departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat fa una nota de premsa, parlant dels avenços del tren-tramvia que unirà Cambrils, Salou i Vila-seca i arribarà a Tarragona i Reus per l’antiga via que s’ha de desmantellar.

Sorprenen les declaracions de l’Alcaldessa de Cambrils poc temps després, afirmant que «la Generalitat ha comprat el discurs del nostre municipi de que volem un tren-tram i que el volem integrat a la ciutat». La pròpia alcaldessa explicava «és un projecte en tres fases en el que Cambrils hi surt ben ubicat. En una primera fase ens uneixen amb Salou i en una segona fase ens uneixen a l’estació d’Adif. Quan hi hagi tota la xarxa feta servirà per anar a Reus, Tarragona, l’hospital,… una xarxa de transport públic que ja hi havia de ser fa anys i que és el que es mereix el territori».

Quan dic sorprèn, és perquè en reiterades vegades li hem demanat que ens expliqui el projecte i fins ahir dimecres 17 de febrer que van tenir junta de portaveus, afirma que no ens pot explicar massa perquè el que sap és el que és d’informació pública, penjat a la web i per tant no ens poden explicar res, ja que es un projecte de la Generalitat. En canvi en declaracions a la premsa destaca que “prèviament, hi ha hagut un treball en equip, ja en el mandat anterior vam fer una reunió a Madrid de la mà de la Generalitat.

Es va crear una comissió tècnica entre la Generalitat i Ajuntaments i una altra entre Adif i Ajuntaments. A través d’aquestes comissions hem anat fent alguna aportació.» Tot plegat el grup municipal socialista ja venim advertint que ens preocupa molt la poca transparència d’un tema tan cabdal pel desenvolupament social i econòmic de la nostra ciutat. La Generalitat ha proposat l’aprofitament de l’actual traçat entre Cambrils i Salou per a posar-hi el tramvia. Nosaltres sempre hem estat partidaris d’eliminar la barrera de la via. Una barrera social que ha marcat la comunitat cambrilenca entre ‘dalt’ i ‘baix’ de la via, una barrera física que manté tallats carrers, barrera en cas de pluja que talla i embassa l’aigua, quedant aïllada la part de mar. També, genera una barrera psicològica que impedeix l’accés tranquil a col·legis, instituts, residències d’avis, centres cívics .

Necessitem recuperar la permeabilitat, la tranquil·litat,el lliure flux de persones es un objectiu immediat per la ciutat, i això no significa renunciar a un transport públic lleuger i sostenible……. Els objectius de la ciutat han de ser, recuperar la permeabilitat, pacificar el trànsit i ordenar l’espai al voltant de la via, Tot això no està garantit: la solució del pont de la Riera d’Alforja, el encreuament del Molí de la Torre, el pas per Vilafortuny, requereixen la participació de l’Ajuntament, sí o sí. També és el cas de les parades, com la del Molí de la Torre, on s’ubica el CEIP Cambrils, o els quatre camins on s’ubiquen els dos equipaments escolars, el rosa i el blau. Aquests són exemples de la importància de la participació de l’Ajuntament en el projecte.

La solució tècnica que proposa el projecte resulta contradictòria; Ample ibèric es sinònim d’una solució tipus tren convencional, una màquina pesada i amb poca capacitat de frenada i acceleració; un tren no pot fer de tramvia urbà. Els tramvies moderns, de nova planta, funcionen amb ample estàndard (1.435 mm.) com és el cas de Saragossa i Barcelona. En el context actual, molt diferent del de fa 20 anys, l’ample estàndard UIC (unió internacional del ferrocarril), s’anirà imposant en el futur. La mostra és que el corredor del mediterrani migrarà de forma immediata a l’ample estàndard. Per tant no podem apostar per un sistema que es farà obsolet en pocs anys.

L’altre dubte fonamental és la via única, es pot deduir fàcilment que la freqüència de pas pot ser molt millor amb dues vies que amb una sola, tal com s’ha fet evident el tram Vandellòs Tarragona, un autèntic coll d’ampolla. Els tramvies que no necessiten catenària en part del recorregut és una tecnologia a avaluar, cal pensar en l’accés de vaixells per terra al Port. Aquesta millora no està disponible en l’ample ibèric així com tampoc la possibilitat en el futur de circular en pila d’hidrogen.

En resum, un seguit de dubtes que les bases de l’encàrrec no resolen i que temem que doni pas a un projecte incomplet, falta per conèixer la resta de fases sense les quals la resta del projecte no serà viable, el tram a l’estació de l’ave, a Reus, a l’aeroport . Sense debat públic i d’amagat no és poden fer actuacions tant importants pel futur de la ciutat. No és de rebut que es facin volar coloms com si estiguessin parlant del pati de casa seva. No es pot resoldre amb una nota de premsa improvisada de la nit al dia a rel de la moció presentada pel PP i recolzada pel PSC sobre aquesta qüestió.

Ana López, portaveu PSC Cambrils

Joan Llort (UGT): ‘Mobilitzacions 18 de febrer: Ara toca’

Joan Llort és secretari general d’UGT a Tarragona

Els treballadors i treballadores d´aquest país comencem a estar farts de promeses i que després no es portin a la pràctica. Quan la UGT demanem derogar les reformes laborals, derogar la llei de pensions de 2013 o l’apujada del Salari Minin Interprofessional, és per superar elements que permetin acabar amb els problemes tan greus que existeixen en el mercat de treball. Per tant, és el moment d’impulsar les mesures necessàries perquè ningú es quedi enrere.

La UGT, juntament amb l´altre sindicat majoritari, hem treballat durant la pandèmia per sostenir a les empreses i les persones treballadores d’aquest país. Els treballadors han complert amb la seva responsabilitat per sostenir els sectors productius de la nostra economia. Ara, el Govern ha de fer un pas endavant i començar a implementar les mesures compromeses a tots els estaments de la societat.

Per tot això, ara toca la necessitat d’apujar l’SMI per 2021 per poder reactivar l’economia i el consum. No hi ha raons per no apujar-lo, més encara quan a Europa també ha repercutit amb força aquesta crisi i els diferents països l’estan augmentant. 

També ara toca la derogació de les reformes laborals de manera immediata, substituint els aspectes fonamentals i tan negatius de les mateixes per nous elements que permetin superar els problemes tan greus que existeixen en el nostre mercat de treball, amb l’objectiu de crear ocupació digna, decent i amb drets. 

I també ara toca la derogació de la reforma de pensions de 2013 i la necessitat de tornar a l’Acord Social de 2011. Per UGT i CCOO, és imprescindible que les pensions es revalorin cada any per llei d’acord amb l’IPC, es derogui definitivament el factor de sostenibilitat (que empobrirà any a any als nostres pensionistes) i assegurar la viabilitat i sostenibilitat del nostre sistema públic. 

És el moment: el dia 18 ens concentrarem a les 12 del migdia a la plaça Imperial Tarraco perquè ara sí toca.

 

Cristina Berrio (PSC): ‘El 14 de febrero, con Salvador Illa cambiaremos de pantalla’

Cristina Berrio.

En marzo de 2020 el mundo se paró, y con la pantalla en “pausa”, la clase media española sufrió la última y peor de las embestidas.

Nací en Campo Claro y vivo desde hace muchos años en el barrio del El Pilar. Por mi manera de ser y mis propias circunstancias personales, hablo y me relaciono a diario con decenas de vecinas y vecinos de aquí, de Campo Claro, de Bonavista, de San Pedro y San Pablo o de cualquier barrio de Tarragona. Cientos de casos de personas, con nombres y apellidos, que ejemplifican la inseguridad y las dificultades para llegar a final de mes. Para pagar el agua, la luz, el alquiler, o simplemente para poder llenar la nevera semana tras semana. Familias ya golpeadas por la crisis de 2008, que cuándo todavía no se habían recuperado, se vuelven a enfrentar a la realidad de que en sus hogares no entra ningún ingreso.

Y en estas circunstancias, ante esta cruda verdad, vuelven a llegar unas elecciones autonómicas. Y me doy cuenta de que a mi vecina no le interesa el eslogan de nuestra campaña o que está harta de los discursos a golpe de banderas “indepes”, pero vacíos de soluciones a los problemas reales.

A mi vecina, lo que le interesa y me pregunta cada mañana, es cómo voy “a pelear” por sus derechos. Qué medidas sociales voy a defender para amortiguar el golpe económico que estamos sufriendo y que les sitúa, en algunos casos por primera vez, en el umbral de la pobreza.

Úrsula, Montse, Juanjo, Israel… trabajaré, trabajaremos con Salvador Illa al frente, para qué en los primeros seis meses de Gobierno, mediante el diálogo con los agentes socioeconómicos y el mundo local, se apruebe “la Agenda por el Buen Trabajo y las Nuevas Oportunidades”, con el objetivo de reducir el paro y contribuir a un tejido productivo más sostenible.

A día de hoy, el Gobierno de España ya ha implementado diversas medidas cómo el incremento salarial de un 0,9% para este 2021, las nuevas ayudas a las personas que han agotado la prestación de desempleo, o la necesaria aplicación en tiempo récord de un Ingreso Mínimo Vital histórico.

Pero aún podemos hacer más, mucho más. Por eso hay que ir a votar, porque los y las socialistas queremos establecer cómo prioridad urgente el aumento de la ocupación y la disminución del desempleo.

Xavi, Luís, Dori… tenemos que ir a votar, porque juntos y juntas, con el Presidente Illa vamos a pasar pantalla. Vamos a desactivar el botón de “pausa” provocado por la pandemia, pero también por los gobiernos de derechas y independentistas, y vamos a darle al botón de “recuperar la igualdad de oportunidades y el fin de la precariedad laboral”.

El 14 de Febrero, con Salvador Illa, lo haremos posible!

 

Xavier Sabaté: ‘No vull un país de focs de camp i kumbayàs’

Xavier Sabaté.

Als anys 60 i 70 del segle passat, a redós del maig del 68, van proliferar cantants i grups de folk. Qui més qui menys participàvem en algun. Sempre la guitarra a l’esquena, imitàvem Xesco Boix i Jaume Arnella i el Grup Falsterbó 3. Els nostres referents de fora eren Bob Dylan, Joan Baez i Pete Seeger. I tant ells, com els de casa, com nosaltres pensàvem que cantar era fer activisme cívic i per suposat polític.

Cantàvem a tota hora, als trens i als busos, a les places, a les vores dels rius, a les esglésies. Es va dir que érem “ kumbayàs “ perquè l’espiritual negre “ Kum ba yah’ ( deformació de Come by Here, ‘Vine aquí’ ) formava part dels nostres repertoris.

Vivíem feliços llavors emparats – tot sigui dit – per la protecció paterna  que sabíem que sempre ens podria donar un cop de mà. Què no farien ells que havien superat guerra i/o postguerra. Amb poca cossa en teníem prou: un entrepà, una cançó i si podia ser alguna arrambada a la guitarrista que tenies al costat en acabar la cantada.

Però aviat començàrem a dubtar de si la vida kumbayà ens solucionaria els problemes de les 8/10 hores de feina inacabables de l’estiu amb dissabtes i diumenges en supermercats o Hotels de Salou que et deixaven el magatzem per  dormir entre pots de tomàquets i prèssec amb almívar.

Però encara pensàvem que quan acabés el franquisme tot seria diferent, Catalunya seria rica i plena i la classe treballadora agrupada internacionalment deixaria de ser explotada. A més, érem els més avançats d’Europa. Seríem els primers en assolir la felicitat i ja no tindrien sentit les paraules d’Espriu:

“ Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Seríem com Suècia o Noruega . Kumbayà, my Lord, Kumbayà ¡¡¡¡

Vingué la transició i els qui ens dedicàvem a l’ensenyament traspassàrem aquest esperit kumbayà als infants; anàvem de colònies que era tota una novetat i vinga amb la cançoneta i amb altres per l’estil. Les nits muntàvem uns focs de camp de nassos desprès de jugar amb les llanternes i continuàvem cantant. Que si “ pujarem dalt del cim “ ; que si “ 9 pometes “

Però aquest món es va esvair i aviat ens vam adonar que Serrat ens havia advertit ja el 69 amb Machado que no existeix el camí sinó el caminar. Un dia cantava la Internacional al costat del Pep Jai , pagès i diputat i vaig sentir que on jo deia “ la lluita final “ ell deia “ lluita social”. En acabar li vaig preguntar sobre el tema i em va dir : “ Company, no hi ha lluita final, la lluita és cada dia “.

Ara portem deu anys de governants catalans que ens volen Kumbayàs, que fem focs de camp cada nit; que ens emboliquem amb símbols però amb els seus. Torra diu que “ apretem” encara que si “apretes” massa desprès t’envia ell mateix els mossos. Puigdemont diu a Perpinyà que ve la “lluita definitva” i jo recordo al Pep Jai que em va dir que no n’hi havia d’aquestes. Em diuen que amb la independència tindrem de tot i més i recordo que ja fa tres mil anys algú va prometre al poble que els portaria a un lloc on rajaria llet i mel i va resultar que era i és un país àrid i amb molt de desert…

No saben que tot aquest món feliç que ens prometien Huxley i Marx tampoc per moltes manis que ens “xupem”  i que la majoria de religions ho han vist tan fotut que t’ho prometen…. però per l’altra vida.

Així que prou de focs de camp i de kumbayàs. No cal renunciar-hi, eh ? Jo encara agafo la guitarra i de tant en tant em surt…. normalment per afinar però té la seva utilitat. Sóc socialista, federalista, sobiranista no-independentista però no proclamaré el socialisme ni vull que el proclami ningú. Ara, jo continuo lluitant perquè el meu país sigui el màxim de just i solidari possible.

Sóc sobiranista i vull que es posi a consideració del poble de Catalunya un pacte amb Espanya – que inclogui la llengua catalana – i amb Europa perquè el que teníem se’l va carregar el TC i els retalls del PP; però no demanaré referèndums que no siguin acordats encara que guanyin els meus.

Sóc federalista i lluitaré perquè Espanya ho sigui; però no vull que s’aprovi amb el 51% dels vots perquè demà algú ho pot tirar enrere amb el mateix percentatge.

I sí, que surtin del presó els monitors. Mai no hi haurien hagut d’entrar. Però que em tornin les meves institucions ocupades, els meus símbols menystinguts, els mitjans de comunicació públics partiditzats, el respecte a les normes que s’han fet a la seva mida . Perquè només així podrem tenir un país amb garanties d’afrontar els reptes que fa deu anys han oblidat els qui se n’havien d’ocupar i que no es poden encara si no és amb grans acords amb els veïns dels quatre punts cardinals.

 

Marina Berasategui: ‘Un país, una ciutat, un habitatge’

Per què volem un país lliure? Perquè volem una ciutat republicana? Doncs perquè volem un habitatge digne per a tothom.

El dret a l’habitatge és un dret fonamental. Per això, tenim l’obligació de vetllar-ne el compliment i treballar amb determinació per fer-lo accessible a tothom. La manca de competències i les ingerències del Tribunal Constitucional impedeixen l’evolució ferma de les mesures necessàries per regular el preu del lloguer i protegir les persones més vulnerables. Tot i això, des d’Esquerra continuem pensant que si no posem límits a l’augment dels preus del lloguer, l’habitatge mai esdevindrà un dret.

La determinació republicana per garantir un habitatge digne per als ciutadans i ciutadanes d’aquest país les concretem en sis línies de treball:
La primera és l’impuls del decret antidesnonaments, suspès pel Constitucional, aquest cop en forma de llei. El segon àmbit de treball és l’ampliació de la inversió en habitatge, arribant als 1.000 milions d’euros anuals. En tercer lloc, destaca el treball perquè en aquells municipis de forta demanda acreditada, un 15% del parc d’habitatge estigui destinat a polítiques socials. Altres mesures activades són la millora de l’aplicació de l’impost sobre habitatges buits, la creació d’un fons d’inversió social per a la construcció i el lloguer d’habitatge social i, per acabar, l’aprovació d’una llei d’arrendaments urbans catalana que protegeixi els llogaters davant els abusos.

Davant de causes multifactorials que originen les dificultats per fer efectiu el dret a l’habitatge calen respostes diverses. També ens fem les preguntes en l’àmbit local.

Primer ens preguntem: com podem avançar en un servei públic d’habitatge de proximitat a les ciutats? Hem de reforçar el model d’atenció d’habitatge a la ciutadania a través d’eines com les oficines de proximitat i l’atenció telemàtica per informació, assessorament i tràmits. Hem de col·laborar entre les administracions, les entitats del tercer sector social, el sector privat i la ciutadania organitzada. Hem d’excel·lir en la gestió del parc públic de lloguer.

En segon lloc, quines eines de planificació i gestió hem d’impulsar? Per un costat, hem de desplegar el marc legal, en què hi ha camp per recórrer. D’altra banda, també hem de planificar solidàriament a diversos nivells amb eines com el Pla Local d’Habitatge o el Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge. Per acabar, també cal impulsar àrees de conservació i rehabilitació.

Encara queda molta feina per fer. Però persistirem per garantir el dret a un habitatge digne per a tothom, des de ciutats republicanes i des d’un país lliure.

Marina Berasategui Canals, regidora d’Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Reus i presidenta del Consell Municipal de l’Habitatge de Reus

Edgar Fernández (CUP): ‘El vot per a la CUP és el vot útil antifeixista’

Edgard Fernández. Número 2 de la candidatura de la CUP

El dissabte passat a quarts de dotze de la nit, VOX va anunciar que faria un míting a la ciutat de Reus amb presència del seu número dos, Ortega Smith. L’antifeixisme de la ciutat i la comarca es va organitzar ràpidament per plantar-li cara. Com no podia ser d’altra manera, les militants de la CUP i de l’Esquerra Independentista vam participar de la convocatòria i vam fer veure a VOX que no són benvinguts a la nostra ciutat.

Es dóna la casuística que el partit d’ultradreta i la CUP ens disputarem un diputat en els propers comicis del 14 de febrer. La nostra organització no només és un bastió contra el feixisme a nivell d’estratègia política, discurs i propostes, sinó que es troba en la situació que, obtenint representació per portar la veu del territori al Parlament, evitarà que entri la llista de VOX a la circumscripció. És el que en diem el vot útil antifeixista.

El debat de la normalització

Actualment, hi ha un debat als mitjans de comunicació sobre de quina manera s’ha d’encarar la presència de VOX en aquesta campanya. Aquest debat, al nostre entendre, arriba tard. Mentre, per una banda, es fan aquestes consideracions, per l’altra els entrevisten i els deixen participar dels debats electorals equiparant-los a un partit normal i, de retruc, normalitzant també els seus postulats d’odi contra les persones migrades, el col·lectiu LGTB i les dones.

Aquest debat també existeix al carrer, per descomptat. Hi ha qui creu que, davant convocatòries com la de Reus del cap de setmana passat, s’ha de «fer un Tortosa», és a dir, fer-los el buit. Però com adverteix el fotoperiodista Jordi Borràs, «Ignorar l’extrema dreta, el feixisme, la dreta radical populista no fa que desapareguin». L’Esquerra Independendista sempre hem defensat que el feixisme avança si no se’l combat.

Estratègia antifeixista

Un altre exemple d’estratègia antifeixista en la línia combativa és la intervenció del diputat de la CUP Carles Riera en el debat electoral de TVE. Quan el candidat del partit ultradretà va engegar el seu discurs racista i islamòfob, Riera va plantar-se i va demostrar contundentment el seu rebuig vers la normalització de les proclames d’odi a la televisió pública. El discurs de VOX no ha d’ignorar-se sinó afrontar-lo de cara, de manera crítica i des d’una perspectiva de defensa dels drets humans.

Riera també advertia que Europa té una record molt recent del perill que aquests discursos suposen. La CUP sempre hem defensat aferrissadament la importància de la reparació històrica i la denúncia del feixisme. És una obligació de les institucions públiques dur a terme tasques de sensibilització, divulgació i reparació com a denúncia i prevenció del feixisme que ens facin entendre també el moment actual.

I, en aquesta mateixa línia, cal tenir en compte per què el populisme que pregona VOX cala en la nostra població. En moments de crisi profunda com l’actual, atiar el foc i polaritzar l’opinió pública en detriment dels més vulnerables dona rendiment electoral. Però cal advertir a la classe treballadora que l’extrema dreta només té com a prioritat defensar els interessos dels més rics. A més a més de combatre’ls de cara, recuperant pam a pam el terreny que han invadit, la millor estratègia antifeixista és treballar per una transformació social anticapitalista, feminista i ecologista.

 

Ruben Viñuales (PSC): ‘Todo comienza aquí y ahora, con Salvador Illa’

Rubén Viñuales, número 2 del PSCa la demarcació. 

El próximo 14 de febrero tenemos una cita histórica en Cataluña. Un día importante para nuestra casa, para nuestra tierra.

Tenemos la oportunidad de apostar por la convivencia y por un proyecto que nos ayude a avanzar más allá del inmovilismo y la división.

Hemos estado inmersos en una década perdida por las andanzas independentistas, en las que hemos sufrido recortes históricos en sanidad. El gasto sanitario en Cataluña representa un 3.7% de nuestro PIB, mientras que la media en España es del 6.2% y el de Europa el 7.2%.

Hemos sido testigos de la falta de financiación en educación pública, del retroceso en liderazgo económico y del lamentable “olvido” de los servicios sociales. A día de hoy, el 28% de los niños y niñas catalanes están en riesgo de pobreza.

Por eso son tan importantes estas elecciones, porque necesitamos pensar en un futuro en el que prevalezca el diálogo, la esperanza y el fin de la crispación. Tenemos que volver a recuperar la unidad. Como decía John Lennon, “podrán decir que soy un soñador, pero no soy el único. Espero que algún día te nos unas. Y el mundo vivirá como uno solo”. Cataluña, vivirá como una sola.

Estos días se habla del “factor Illa”. ¿Pero cuál es su significado? Yo lo tengo claro. Es el reflejo de un candidato que representa aquellos valores de los que siempre hemos estado orgullosos los catalanes y las catalanas. Generoso, trabajador y poseedor del tan añorado “seny”. Es por ello que se que será el mejor Presidente para todos y todas. Porque nos urge volver al respeto y a centrarnos en los problemas reales que nos afectan en nuestro día a día. Necesitamos un Presidente que busque soluciones, no que cree problemas y enfrentamientos.

El factor Illa significa preservar la individualidad, pero superar las barreras que nos dividen.

El 14 de febrero tenemos que ir a votar, porque ese día empieza todo. Todo comienza aquí y ahora, con Salvador Illa.

¡Juntos lo haremos posible!

Dídac Nadal: ‘L’ombra a plaça Corsini, cada cop més a prop’

Dídac Nadal. President de l’empresa de Mercats de Tarragona

L’entorn de la plaça Corsini s’ha convertit en un dels punts neuràlgics de Tarragona. El paper del Mercat Central com a eix dinamitzador des d’un punt de vista comercial, social, cultural… és innegable. Com també resulta inqüestionable la rellevància que tindrà per al centre de la ciutat fer realitat un projecte com l’Illa Corsini que, després de molts anys, ara comença a prendre forma.

Pocs projectes de ciutat han generat un consens tan absolut com el de l’Illa Corsini, proposada per l’enyorat Albert Abelló el 2015 i, posteriorment, aprovada per unanimitat pel consell plenari. En els darrers mesos, des de l’empresa pública de Mercats hem fet evident un canvi de tendència i hem apostat per fer realitat aquest projecte que és tan necessari, com desitjat i reivindicat.

Malgrat la increïble sotragada que ha suposat l’aparició de la maleïda pandèmia, des de Mercats de Tarragona, en col·laboració amb diverses conselleries de l’Ajuntament, s’han fet passes decidides en la línia d’aconseguir que la plaça Corsini sigui un espai amable per a les persones i un nucli des d’on es dinamitzi la zona centre de Tarragona des d’un punt de vista comercial, social i cultural.

Fa unes setmanes vàrem posar en marxa el concurs d’idees per humanitzar la plaça Corsini i dotar-la d’ombra amb una pèrgola, un projecte que ha de ser capaç de conviure amb l’actual mercadet, fires i actes culturals de la plaça i alhora convertir aquest punt de la ciutat en un indret amb zones verdes i espais de descans. En total s’han rebut 30 propostes que a partir d’ara hauran de valorar els membres del tribunal format pel Col·legi d’Arquitectes, l’Ajuntament, l’empresa de mercats i, especialment, l’Associació de Veïns i Veïnes del centre de Tarragona.

El 2021 ha de ser l’any de començar a fer realitat l’Illa Corsini. Sóc optimista. Els pressupostos aprovats recentment, amb partides per a la redacció del pla i la remodelació del carrer Canyelles, han de ser un punt de partida. També és rellevant i cal fer menció a la intenció d’obrir el recinte del Fòrum de la Colònia a la ciutat.

L’Illa Corsini és un projecte que ens sentim nostre i que estem convençuts que pot marcar l’inici d’una nova tendència basada en un model que cedeixi la via pública als ciutadans i ciutadanes, revitalitzi els comerços de Tarragona i que s’acabi replicant a altres zones de la ciutat.

 

Raquel Sans (ERC): ‘Per totes les Dolores Pimienta, pel dret a la pròpia identitat’

Raquel Sans Guerra, diputada per ERC i candidata al Parlament de Catalunya.

En el darrer ple de la legislatura vam poder aprovar la Llei de desaparicions forçades de menors. Al Parlament, malgrat que no ho van poder fer des de l’hemicicle, ens van acompanyar representants de les diverses associacions de víctimes, també de l’Observatori de desaparicions forçades de menors que té la seu a Tarragona. Entre elles, però, no hi va poder ser la Dolores Pimienta.

Precisament el dia que vam aprovar la Llei la Dolores feia 96 anys. I 60 anys després no ha llençat la tovallola per poder trobar el seu fill. La Dolores, com la meva àvia, va marxar d’Extremadura a finals dels anys 50. I també com la meva àvia, no sabia ni llegir ni escriure. Van venir a Barcelona, buscant un futur millor. I aquí es va quedar embarassada del seu segon fill.

El Fèlix va néixer el 29 de maig de 1960 a l’Hospital Clínic de Barcelona. La Dolores va anar a donar a llum sola. El seu marit treballava. Després de parir un nen aparentment sa, va pesar gairebé 3 kg, era pèl roig… La infermera se’l va endur –suposadament a netejar-lo-. La infermera va tornar al cap d’una hora amb les mans buides. Li va dir que el seu fill havia mort. Després del xoc, la Dolores va demanar de veure el seu fill, de poder-lo enterrar. Li van dir que això no era possible, que ja l’havien enterrat.

Des de llavors va començar el seu periple per trobar un fill que encara avui -60 anys després- té clar que li van robar. Després de molts anys d’investigació: hi ha massa coses que no casen… El part de la Dolores no va quedar registrat, al cementiri no hi van trobar el cadàver…El de la Dolores i el Fèlix és només un dels 300 mil casos que es calcula que es van produir a l’Estat espanyol entre 1938 i 1996. Sí, ho han llegit bé: 1996. Les xifres són esgarrifoses.

A Catalunya hi ha centenars de denúncies presentades pels anomenats robatoris de nadons, les desaparaicions forçades de menors. La situació actual és que milers d’afectats –mares, pares, fills i filles– es veuen obligats a viure en el neguit i el patiment, incapaços d’avançar en la cerca dels seus familiars i restablir el dret fonamental a la seva identitat biològica.

El que hem fet amb aquesta Llei és un acte de JUSTÍCIA i de REPARACIÓ DEMOCRÀTICA. Aquesta Llei també serveix per anar a l’arrel d’un fenomen que té l’origen en la repressió feixista, que va suposar un genocidi ideològic i que aquesta transició modèlica que ens han volgut vendre ha invisibilitzat i ha amagat sota la catifa de les vergonyes. Com si aquí no hagués passat res. Des d’Esquerra Republicana de Catalunya treballem per la vida i el benestar de la gent. La justícia i la reparació democràtica són elements clau per avançar com a societat. Aixequem aquesta catifa de les vergonyes i oferim a les víctimes una eina que les ha d’ajudar en la recerca i la reparació d’aquest dolor.

 

Laia Estrada (CUP): ‘IQOXE: un any després, i aquí no ha canviat res’

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

La majoria de nosaltres tenim gravat a la retina què fèiem, on érem i com vam viure l’explosió a IQOXE. Una explosió que, malauradament, no es pot entendre com un fet anecdòtic ni aïllat. Tal com denunciaven treballadors i treballadores a les portes de l’AEQT l’endemà de l’explosió, aquesta és el resultat de l’únic objectiu que tenen les empreses: l’obtenció de la major taxa de beneficis possible a costa del que calgui. L’estalvi en personal, en el compliment de les mesures de seguretat, en la inversió de les infraestructures,… no són res més que vies per a incrementar els guanys. I ho fan totes les empreses perquè l’administració els ho permet, tant per acció com per omissió.

En el sistema capitalista, la normativa que ha de regular l’activitat industrial està feta per protegir les empreses. Serveix per limitar la seva responsabilitat i garantir la seva rendibilitat. D’aquesta manera, la pròpia administració actua fixant una normativa basada en uns estàndards que són més laxes que els que recomana l’OMS per tal de facilitar un major enriquiment dels lobbies químics. I quan apareixen indicis que les empreses estiguin incomplint aquesta mateixa normativa, com van posar de relleu els estudis desenvolupats per la UPC gràcies a la Plataforma Cel Net i els ajuntaments d’alguns municipis petits, lluny de facilitar més estudis independents, el que es va és mirar cap a una altra banda o inventar instruments com la Taula per la Qualitat de l’Aire.

És evident que la indústria petroquímica al Camp de Tarragona té un risc i un impacte permanent sobre la nostra salut i el medi ambient. El més greu, però, és que a hores d’ara ignorem el seu abast real, doncs no s’ha fet mai cap estudi epidemiològic malgrat les reivindicacions de Departaments tan importants com el de Toxicologia de la URV, que pertany a la facultat de medicina. Per això, que l’Alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, afirmés hores després de l’accident a IQOXE que la petroquímica estava «per lo bo i per lo dolent», és terrible si tenim en compte que ignorem la magnitud de «lo dolent» perquè se’ns oculta deliberadament.

De la mateixa manera, se’ns infantilitza quan el principal objectiu en la gestió d’una emergència és «no crear alarma», com va passar amb IQOXE. O quan no se’ns tracta com a població que viu en contacte amb un risc permanent, fet que requeriria dur a terme amb regularitat simulacres o que cada any ens arribés a casa un pamflet informatiu recordatori dels protocols d’emergència. I se’ns enganya quan no es garanteix una política de control estricte vers les mesures de seguretat laboral i d’emissions.

Tot just fa un any de l’explosió a IQOXE que es va endur la vida de tres persones. Des de llavors, s’han succeït les declaracions de bones intencions, s’ha obert una investigació judicial i fins i tot s’ha desenvolupat una Comissió al Parlament. Teníem la petita esperança que el 14 de gener de 2020 representés un punt d’inflexió que trenqués amb l’opacitat i la impunitat regnant. La realitat, però, és després d’aquest any no ha canviat res. Els poders públics ni han desenvolupat normatives més restrictives, ni han incrementat els controls en matèria ambiental ni laboral, ni han impulsat estudis independents de la qualitat de l’aire ni epidemiològics. Només amb una mobilització continuada des de tots els sectors de la població serà possible que es produeixi aquest punt d’inflexió.

Laia Estrada (regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)

Pau Ricomà: ‘Un any després de l’explosió a IQOXE’

En el primer aniversari de la fatídica explosió a la planta d’IQOXE, que va causar 3 morts, diversos ferits i nombrosos danys, voldria fer arribar el nostre escalf a les famílies que van perdre un ésser estimat en l’accident i a totes les persones que en van patir les conseqüències materials, psicològiques o de qualsevol índole.

Pau Ricomà és alcalde de Tarragona

El que va passar la tarda del 14 de gener del 2020 no pot tornar a passar mai més. Una de les expressions més repetides després de l’accident va ser que calia un canvi de paradigma, un abans i un després en la seguretat del sector químic. No podem perdre de vista que era la primera vegada que, per un accident en una indústria química, moria una persona externa al complex. Ni tampoc podem obviar que van passar 32 minuts des de l’explosió fins que es confirma en quina empresa s’havia produït l’accident, ni que mitja hora després encara no se sabés quin producte cremava, ni que no sonessin les sirenes en cap moment. Una mostra evident que interpel·lava a un canvi immediat dels protocols d’actuació i a una inversió en nous sistemes tecnològics capaços de monitoritzar i detectar -a temps real- qualsevol fuita que pugui posar en perill la població.

L’impacte psicològic d’aquest accident sobre la població de Tarragona va ser enorme, posant en qüestió la confiança de la gent amb la indústria. I -per recuperar aquesta confiança amb un sector que aporta el 30% del PIB del Camp de Tarragona- cal una feina ingent entre els diferents actors implicats. La inversió en tecnologia, en les condicions de treball –no només en aquelles indústries amb millors protocols de seguretat- en la transparència en la informació, en la formació continua a la societat i en la gestió ràpida i eficaç de les situacions crítiques, són els únics camins que ens poden dur a una recuperació real de la confiança.

El retorn de la gestió de les emergències químiques al territori amb la recuperació del PLASEQTA, en resposta al clam unànime de la societat tarragonina, és el canvi més significatiu que s’ha produït en aquest any. Un pla en què s’han incorporat les al·legacions d’ajuntaments i entitats i que preveu, entre altres canvis, que es facin sonar les sirenes d’alarma des del moment de l’activació de l’emergència a l’espera de conèixer la seva afectació. Malgrat la complexitat de la situació sanitària que vivim des de fa mesos, s’han produït avenços, ara bé, la pandèmia no pot esborrar la necessitat imperiosa de dotar de recursos econòmics aquest pla perquè el seu desplegament sigui real i immediat.

En un extraordinari missatge d’unitat a l’ajuntament de Tarragona, tots els grups municipals vam acordar que el consistori ens personéssim com a part afectada en la causa penal que s’instrueix en motiu de l’accident d’Iqoxe. El camí de la justícia, que amb tota probabilitat serà llarg i lent, no pot condicionar aquest canvi de paradigma necessari perquè no torni a passar un accident com aquest. Les conclusions de la comissió del Parlament de Catalunya sobre el cas IQOXE, les nombroses aportacions d’entitats, administracions i col·lectius en les diverses reunions celebrades durant aquest any i en l’el·laboració del nou Plaseqta, aporten suficients elements per començar a materialitzar el canvi de paradigma necessari perquè mai més torni a passar.

El Camp de Tarragona assumeix la càrrega solidària de suportar les externalitats d’una indústria que comporta grans beneficis per a tot el país, per tot l’estat i per tota la humanitat. I per això ens sembla que és just reclamar com a compensació totes les inversions en seguretat necessàries perquè els veïns visquin amb la tranquil·litat que es mereixen.

Pau Ricomà és alcalde de Tarragona

Joan Llort (UGT): ‘IQOXE: Tot continua igual. No volem compromisos, volem fets’

Joan Llort Vallès. Secretari General d’UGT de les Comarques de Tarragona

Un any després de la tràgica explosió a la planta d’Iqoxe -que va acabar amb la vida de tres persones- no s’ha fet absolutament res per millorar la seguretat i la formació en la indústria química i lamentem que la situació a les plantes industrials i el seu entorn és igual, o fins i tot, pitjor que fa 365 dies.

Si avui hi hagués un altre accident s’actuaria exactament igual, no s’ha avançat en res, la població està igual de desinformada, ja que no s’ha dut a terme cap procés per millorar la formació i informació sobre com actuar .

Després de la vaga general convocada per la UGT i CCOO del sector petroquímic el 19 de febrer de 2020, el departament de treball convocava a les patronals del sector i els sindicats majoritaris per incrementar el nivell de seguretat en la indústria, per millorar els nivells de formació i informació als treballadors, però tot ha quedat parat per la falta de voluntat de l´administració i les patronals .

Però hem de ser crítics amb la Generalitat en la implementació del nou Plaseqta, que retorna el poder de decisió a el territori. Sabem que existeix un document, però no sabem res més. No sabem com està aquest document ni ens han volgut escoltar ni als sindicats i tampoc als veïns.

Des de la UGT considerem incomprensible que després de compromisos amb el territori el Govern digui que no té 1,4 milions d’euros per implementar els sensors perimetrals i continuem amb la frivolitat amb que alguns empresaris actuen en matèria de riscos laborals, no posant les eines necessàries per evitar accidents ni involucrant-se en matèria de prevenció de riscos, posant com a únic objectiu aconseguir més beneficis.

Per a la UGT és inconcebible la manera de actuar de les administracions, que permeten que les empreses tinguin impunitat quan succeeix un accident. Ja n’hi ha prou de fer simulacres protocol·laris de cara a la galeria que tan sols serveixen per fer veure que s’està fent alguna cosa, ja n´hi ha prou de falses promeses que no es compleixen, no volem compromisos volem fets.

 

Mercè Puig (CCOO): ‘IQOXE: L’administració hauria de convocar la taula de prevenció que l’AEQT té bloquejada’

El 14 de gener farà un any de l’accident d’IQOXE, i estem igual. Després de la vaga es va crear una taula de prevenció on estem els sindicats majoritaris, l’administració i l’AEQT. Aquesta taula es va reunir vàries vegades i havíem avançat en diversos temes per poder arribar a acords. I va arribar la pandèmia i es va aturar, però després del confinament es va intentar reprendre i no ha sigut possible, ja que l’AEQT la té bloquejada. És una taula molt important perquè es tracta la prevenció i seguretat dels treballadors i treballadores dels polígons químics de Tarragona, i en conseqüència, de tota la ciutadania de Tarragona.

Mercè Puig Cañellas. Secretaria General U.I. Tarragona

Des de CCOO creiem que aquest és un tema prou important per no deixar-lo a banda i treballar-lo paral·lelament encara que estiguem en pandèmia. L’administració hauria de convocar aquesta mesa i obligar a totes les parts a avançar. El passat 29 de juliol, CCOO d’Indústria de Catalunya, a través del Gabinet Tècnic i Jurídic, va presentar un escrit a la Fiscalia de Tarragona exposant que l’estratègia de reducció de costos portada a terme per la direcció d’IQOXE, repercuteix directament en les mesures de prevenció i seguretat, ocasionant els dos accidents mortals ocorreguts a IQOXE aquest any. CCOO també manifesta a la Fiscalia que aquesta obsessió per primar els beneficis per sobre de tot, incloent-hi la seguretat tant de les persones que treballen a les seves instal·lacions, com de la ciutadania que hi viu al voltant, és la base dels diferents accidents i incidents ocorreguts. Per tant, sol·licitem a la Fiscalia que obri diligències i ampliï la causa en curs contra IQOXE incloent tots els accidents dels darrers sis mesos.

El Plaseqta ha tornat a Tarragona però sense inversió pressupostària darrere. Per això l’únic que farà és fer sonar les sirenes. Si tornéssim a tenir un accident similar estaríem igual que fa un any: La ciutadania no sabria que fer i les empreses químiques cadascuna seguiria el seu pla d’emergència tal com van fer en el seu moment.

En el seu dia el conseller d’interior ens va reunir a Tarragona per donar-nos aquesta notícia i nosaltres vam demanar ser presents en les meses per poder fer aportacions. Això no ha sigut així, no han comptat amb nosaltres per res.

La inseguretat i la por de la ciutadania, i dels treballadors i treballadores, no desapareixerà si segueixen sense donar-li la importància que té el polígon químic de Tarragona. CCOO apostem i volem un polígon químic, però que sigui més segur per tothom.

Per això la concentració del dia 14 de gener a les 18:40 h a la plaça de la Font, hora en què va tenir lloc l’accident d’IQOXE, perquè que Tarragona NO OBLIDEM el que va passar, i CCOO no pararà fins que escoltin les nostres reivindicacions.