TARRAGONA 21

Balanç dels primers cent dies d’obertura de DIR Golf Costa Daurada: ‘Il·lusionats des del primer dia’

100 dies de reptes i d’il·lusions intactes. Així finalitzen les primeres 14 setmanes d’aquest espectacular projecte conegut sota el nom de DiR Golf Costa Daurada.

I és que ni la Covid-19 ni la situació econòmica actual han aconseguit aturar l’avenç inapel·lable del centre esportiu de referència de fitness a la província de Tarragona.

Els més de 800m2, repartits en dues plantes i en més de 7 espais diferents -entre els que destaquen la zona funcional, l’espai de salut i benestar o l’SpinDiR- han generat una gran resposta entre tots els nous abonats de l’entitat. Gairebé són ja 1000 nous usuaris que ja poden gaudir de tots els avantatges d’aquesta nova instal·lació que va obrir les seves portes fa vora els quatre mesos.

Un temps curt però suficient per aclarir alguns dels dubtes sorgits arran la situació mundial actual el dia de la presentació de les noves instal·lacions: es manté el creixement a l’alça de socis al club del Catllar. Un ingrés de noves altes que no ha vist afectat el seu desenvolupament per la pandèmia mundial i amb el que els dirigents de l’entitat esperen mantenir l’evolució favorable pels propers mesos, tal i com apunta el màxim responsable de la secció, Xavier Pueyo: “Tenim molts projectes i idees en ment que esperem que la Covid-19 ens permeti tirar endavant. Hem ampliat la llista de nous serveis que ens estem segurs que ens ajudarà a seguir creixent. Creiem que l’oferta actual és espectacular”.

A les seccions ja conegudes de Golf, Pitch&Putt, Pàdel i Tennis, ara se suma al Tarragona Sports Center l’únic centre de benestar i fitness de la marca registrada DiR a la demarcació tarragonina que compta també amb una piscina exterior de 25 metres.

En un entorn idíl·lic per posar-se en forma, Dir Golf Costa Daurada ha ampliat la seva oferta mensual d’activitats dirigides. El passat 3 d’octubre es va realitzar una Masterclass a l’exterior del gimnàs aprofitant la presentació de les noves coreografies de Body Combat i Body Pump i que va aplegar més d’un centenar de socis. Una activitat que se suma a la llista d’activitats outdoor impulsades al Club entre les quals destaquen les noves seccions de BTT -bicicleta de muntanya- i Running que cada dia compten amb més adeptes entre les seves files. Una combinació única amb la natura que s’ha convertit ja en marca personal del Club.

 

ERC: ‘Seguretat a la indústria. Confiança de la població’

El passat 14 de gener de 2020 va tenir lloc l’accident de l’empresa IQOXE, un dels accidents més greus a la indústria química assentada en el nostre territori. Un accident que havia de suposar un punt i a part en les relacions indústria – població, en la seguretat i control d’un sector clau per al desenvolupament del territori.

Tot i que va causar la mort de tres persones, nombrosos ferits i múltiples desperfectes a immobles de les poblacions del voltant, ens trobem davant d’un escenari en què moltes decisions que s’haurien d’haver pres, molts canvis que ja haurien d’estar operatius, encara no s’han produït.
Un cop aixecat el secret de sumari de l’accident d’IQOXE, s’hi entreveuen deficiències de seguretat i vulneracions de drets laborals, defectes en les instal·lacions, males praxis i vessaments d’aigües residuals de forma no controlada.

Cal esperar que la justícia actuï, però mentrestant no es pot mirar cap a una altra banda, ni resignar-nos a que torni a passar. Som conscients de la importància econòmica del sector químic al nostre territori. Sabem que el pa de moltes famílies depèn d’aquesta activitat. Però cal parlar de condicions de seguretat, de prevenció de riscos, de no estalviar en materials de qualitat, en manteniment, en formació, de no reduir plantilles a nivells de qüestionar l’operativa de les plantes (com han denunciat els sindicats). El risc de no complir l’hem comprovat: si els treballadors de la indústria química no poden desenvolupar la feina en condicions dignes, qui pagarà el preu serem tota la població, i aquest no és un risc assumible.
Dit això, qui vegi aquí un rebuig cap a la indústria, erra. Volem ser bons veïns amb la indústria química, no hi ha cap dubte. Això comporta tenir un sector conscienciat de la seva perillositat, dels seus riscs inherents i de la seva responsabilitat cap a la societat. Beneficis per sobre de tot? Malauradament, aquesta la sensació que hi ha ara instal·lada a la població. Cal un canvi de mentalitat i treballar cap a una indústria rendible, però responsable. I sí, ambdues són totalment compatibles.

Imatge de la planta sinistrada d’IQOXE. Foto: ACN

D’aquest accident hem après que els controls no són, segurament, els més adequats. Davant de la casuística d’aquestes indústries i de la seva perillositat i incidència a tot el territori, es pot arribar a la conclusió que falten eines per dur a terme aquest control de manera eficaç. És per això que el grup d’Esquerra Republicana – EH Bildu al Senat ha impulsat una ponència referent a aquesta temàtica. Amb la ponència s’obtindran estudis exhaustius de l’estat de la indústria a casa nostra que han de servir perquè el sector es nodreixi de les recomanacions exposades pels experts.
Des d’Esquerra Republicana del Camp de Tarragona pensem que una bona solució a contemplar seria l’existència d’un organisme, públic i multidisciplinari, on hi intervinguin Inspecció de Treball i els departaments de Medi Ambient i d’Indústria, amb mitjans, atribucions i capacitat per vigilar els processos que s’hi duen a terme, que duguin la inspecció i la fiscalització d’aquest sector.

No oblidem tampoc que estem obligats a donar respostes a altres camps, com la salut. Cal disposar d’una legislació més estricta pel que fa a la contaminació ambiental, que contempli tots o, com a mínim, els compostos més representatius de l’activitat que es desenvolupa en el nostre entorn i que tenen una afectació sobre la nostra salut. Òbviament, es fa patent la necessitat d’estudis de la qualitat de l’aire. Amb el coneixement es podran prendre decisions.

No podem aplicar la lògica de retallar per guanyar, ens hi va la vida.

Marc Riu Rusell (ERC la Canonja), Pineda Vaquer Ferrando (ERC Vila-seca), Sílvia Puerto Lleixà (ERC Constantí), Albert Roig Rovira (ERC el Morell) i Marina Domènech López (ERC Perafort i Puigdelfí).

Jèssica Albiach (ECP): ‘Un model energètic per a tota Catalunya’

Jèssica Albiach, candidata ECP a la Presidència de la Generalitat

El canvi climàtic i la crisi ecològica són una realitat ja innegable: el fet que aquest mes setembre del 2020 hagi estat el més càlid de la història des de que hi ha registres n’és bona prova. Aquesta doble amenaça empeny amb urgència al desenvolupament d’estratègies energètiques que aturin la degradació del planeta i contribueixin sense matisos a la protecció del medi ambient i la biodiversitat.

El context de crisi social i econòmica exigeix que aquestes estratègies es plasmin en un model de transició verd que vetlli pels drets de la ciutadania, garantint l’accés universal a l’energia, protegint especialment les persones més vulnerables i, simultàniament, respectant l’equitat territorial i el repartiment just de la riquesa.

D’aquesta manera, i dins d’un horitzó de creixement de la demanda d’energia, és hora de deixar enrere una economia depenent dels combustibles fòssils i invertir en fonts d’energia neta, com la solar, l’eòlica, l’hidro-elèctrica, la termal, el biogàs, la biomassa i d’altres fonts renovables que, a més de frenar la degradació climàtica, poden estimular el creixement econòmic i el desenvolupament sostenible. En aquest sentit, cal celebrar que el Govern de l’Estat estigui avançant en aquesta direcció, tot i que convé fer-ho més i millor.

Sembla més que evident que, en aquesta revolució verda, aquells que han controlat fins ara les fonts de producció i els mercats de distribució, àmpliament culpables de la situació en la que ens trobem, no són els idonis per liderar aquest canvi. En cap cas podem confiar aquesta transició a les mans de l’oligopoli energètic, d’aquell que ha fet de l’energia una mercaderia, negant el dret a l’accés als recursos energètics i propiciant, en conseqüència, les circumstàncies de vulnerabilitat social, o d’aquell que ha provocat i ocultat la degradació del medi ambient, el paisatge i la salut a costa d’engrandir el seu gran negoci.

De la mateixa manera, aquest canvi de model, també s’ha d’adaptar necessàriament a unes estructures més democràtiques, transparents i centrades en els drets de tota la ciutadania. Un nou model més net, horitzontal, sostenible i descentralitzat, i amb una participació decisiva del sector públic, que vetlli perquè aquest sector estratègic no sigui hostatge dels interessos de les grans empreses que se n’han aprofitat durant dècades. Un model basat en la producció i el consum de l’energia mitjançant la creació de xarxes descentralitzades i en la implicació de tot el territori i la seva ciutadania, assolint les condicions perquè aquesta transició sigui una oportunitat per a molts municipis, en especial aquells que es veuen afectats per processos de despoblament, i no pas, com s’està percebent, una amenaça, quan no una depredació, dels seus recursos. La informació i l’acompanyament a la ciutadania per part de les administracions públiques esdevenen així claus per construir aquest nou model energètic, i no pas la desregulació i deixar-ho tot en mans de les dinàmiques del capitalisme més descarnat.

El despoblament té unes enormes conseqüències per a la gestió del territori, doncs frena la consecució dels grans objectius per la sobirania alimentària, la prevenció d’incendis, la preservació del patrimoni, la gestió del paisatge o la lluita contra l’emergència climàtica. Cap d’aquests grans reptes podrà afrontar-se si no tenim un món rural poblat, viu i actiu.

La proliferació de grans centrals de producció elèctrica per mitjà d’aerogeneradors colossals i de grans extensions de panells foto-voltaics, dites eufemísticament “parcs eòlics” o “parcs solars”, concentrades en uns pocs territoris, en mans de les grans corporacions energètiques, en perjudici dels valors mediambientals, paisatgístics i econòmics locals i sense una regulació que garanteixi el retorn dels beneficis al territori, ni la creació de llocs de treball, ni la preservació del medi ambient, ni tan sols el desmuntatge un cop esdevingui tecnologia obsoleta, no respon a aquesta transició energètica cap a un model ecològic, equilibrat i sostenible, sinó que respon a la continuïtat del capitalisme especulador i extractivista, maquillat de color verd, això sí, per raons de màrketing.

L’experiència de la Terra Alta i el Baix Ebre, on la proliferació d’aerogeneradors i el sacrifici de la qualitat de vida de la seva ciutadania no només no ha revertit una preocupant dinàmica de despoblament i manté les comarques en la cua de la renta per càpita a Catalunya, contrastada, per cert, amb el veí Priorat, que va impedir la instal·lació, són casos paradigmàtics. Avui, més d’una dècada després, no només no se n’ha tret cap ensenyança, sinó que aquest model es vol aprofundir i, al mateix temps, expandir castigant els territoris més rurals, incidint especialment en la Segarra, les comarques de l’altiplà central i el camp de Tarragona.

Per contra d’això, cal dotar de finançament al món rural pels serveis ambientals, ecològics i paisatgístics.  La Catalunya urbana no pot seguir donant l’esquena a la Catalunya rural mentre es beneficia dels seus recursos naturals. Recursos sense els quals les zones urbanes no podrien viure.  Les àrees metropolitanes de Catalunya no podrien funcionar sense els recursos i serveis ambientals que se’ls proveeix des del món rural: aigua, energia i aliments. Però també paisatge i captació de CO2.

Per tant, abans que sigui massa tard i es castigui una part del territori, enterrant el seu desenvolupament en pro d’una pretesa transició energètica fallida, és imprescindible un enfocament integral i planificat del país, vetllant per l’equitat territorial, una producció solidària i de proximitat al consum, una garantia de creació d’ocupació digne i de qualitat i d’estímul de la riquesa local.

En conseqüència, és més que urgent una Llei de la Transició Energètica de Catalunya, que defineixi els paràmetres de la transició energètica, el procés de descarbonització i la progressiva substitució de les fonts d’energia vinculades a combustibles fòssils i nuclears per l’aprofitament dels recursos renovables i que ho faci permetent que tot plegat sigui una oportunitat il·lusionant de justícia i equitat i no una amenaça de desequilibri i desigualtat.

Perquè, estem convençudes, de la mateixa manera que anem tard, encara som a temps i un altre model energètic és possible. És qüestió de voluntat política i compromís col·lectiu.

Jèssica Albiach, candidata ECP a la Presidència de la Generalitat

Jaume Moya, portaveu Terres de Lleida

Eva Amposta, alcaldessa de Pinell de Brai

Anna Querol, portaveu Catalunya Central

 

Ángel Juárez: ‘La Costa Daurada, un mar de plásticos’

Ángel Juárez, presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània 

La crisis medioambiental y ecológica que sufren las playas de Tarragona y el fondo marino no es una novedad, pero eso no significa que no sea una emergencia. La problemática sigue empeorando, mientras que las administraciones y las empresas no hacen nada al respecto. Desde Mare Terra Fundació Mediterrània, y yo personalmente, llevamos más de 20 años intentando buscar soluciones, reclamando intervenciones y exigiendo responsabilidades. Pero nadie parece reaccionar. Necesitamos personas y entidades valientes que hagan un paso adelante.

Empecemos por los microplásticos. Como varios estudios han demostrado, el litoral tarraconense es uno de los más afectados. Según el estudio del grupo TecnATox-URV, el 57% de los plásticos son fibras de ropa. Este material artificial recala en el medio marino a través de torrentes y rieras, arrastrado por ríos caudalosos como el Ebre o a través del alcantarillado y de los emisarios marinos.

El mismo estudio analizó los sedimentos y las arenas de las playas, encontrado microplásticos de 3 tipos principalmente: polipropileno (un 42%), poliestireno (un 37%) y polietileno (un 16%). Y entramos en una nueva categoría: los pellets.

Los pellets son unas pequeñas bolas de polipropileno de unos dos milímetros de diámetro, que muchos habréis visto en las playas de Tarragona. Este verano, solo en la playa de la Pineda, se encontraron este 30 y 90 millones de unidades. ¿El origen de estos vertidos? En el polígono petroquímico hay industrias que los producen y otras que los utilizan como materia prima y también se transportan por barco.

9 meses después

Ayer también se cumplían 9 meses de la explosión de Iqoxe, la cual tuvo lugar el pasado 14 de enero. Y aún no se ha depurado ninguna responsabilidad. Como se está demostrando en la investigación del caso, la empresa aumentó su producción de forma clandestina, sin tener capacidad en la depuradora.

¿Su solución? Iqoxe realizó regularmente vertidos al mar, que para no ser detectados se realizaban por la noche o en fin de semana y eran tratados con desespumante para no ser percibidos.

¿Cómo algo así puede pasar desapercibido? ¿Nadie va actuar? Nosotros sí. A lo largo de esta semana hemos estado realizando reuniones para planear nuevas acciones. Lo que queremos es sencillo: queremos un mar limpio, y queremos saber la verdad. Por eso exigimos a administraciones y empresas transparencia total, y responsabilidad ecosocial. Basta ya de maltratar nuestro mar. Quién ensucie debe limpiar, quien incumpla la ley debe pagar. Políticos y empresarios, el Mediterráneo es de todos, y ya no puede esperar más.

Y recordad, ¡que nadie os robe vuestra sonrisa!

 

Jordi Salvador, Noemí Llauradó i Pau Ricomà (ERC): ‘Una victòria del municipalisme republicà’

Després de dir-nos reiteradament que era impossible, el govern espanyol ha hagut de cedir i permetre que els nostres pobles i ciutats facin servir els seus recursos per atendre l’emergència social, econòmica i sanitària

Jordi Salvador, diputat per Tarragona al Congrés dels Diputats

Els ajuntaments dels nostres pobles i ciutats podran fer servir els recursos dels que disposen per atendre les necessitats urgents dels seus veïns i veïnes. Milions i milions d’euros fins ara bloquejats als bancs per les injustes i inhumanes regles de l’austeritat fiscal serviran per afrontar l’impacte de la pandèmia més important del darrer segle. Un fet d’una lògica aclaparadora per als que ens dediquem al servei públic però que ha costat una llarga batalla contra un govern del PSOE i Unides Podem que fa mesos que ens repetia, una i altra vegada, que suspendre els topalls de les regles de despesa era, ras i curt, “impossible”. Aquest dimarts, però, ho han aprovat en Consell de Ministres.

La demarcació de Tarragona és la segona de Catalunya en romanents immobilitzats als ajuntaments amb un total de 359,95 milions d’euros. Concretament al Camp de Tarragona, hi trobem força exemples, com el de la ciutat de Tarragona, amb 6,6 milions d’euros que es podran destinar a atendre les necessitats assistencials de la Covid, a reactivar l’economia i a quadrar els comptes municipals després d’una caiguda dels ingressos de prop de 12 milions. A Reus, l’import supera els 1’9 milions d’euros i podria injectar-se al pla de xoc contra la pandèmia, xifrat en 4,5 milions. Cambrils, amb 3,1 milions, i Torredembarra, amb 800.000 euros, en són altres casos significatius.

Noemí Llauradó, presidenta de la Diputació i vicealcaldessa de Reus

Durant anys, les regles imposades pel ministre d’Hisenda del govern del PP, Cristóbal Montoro, ens han impedit impulsar projectes imprescindibles per al territori, bloquejant els estalvis de tots i totes. I quan ha estat més necessari que mai, quan les botigues dels nostres barris tanquen, els nostres conciutadans pateixen els estralls dels ERTOs, la manca d’oportunitats i l’emergència dels contagis, el govern espanyol ens plantejava com a única opció transferir-los aquests fons acumulats, i si de cas ja ens els anirien retornant a terminis. Un xantatge inacceptable, més encara quan la mateixa Unió Europea va recomanar a l’abril, fa ja gairebé sis mesos, que s’eliminessin els topalls de despesa per atendre l’emergència.

El republicanisme català ens vam plantar, i vam anunciar que ni els ajuntaments ni les diputacions republicanes del país cedirien els diners dels nostres veïns i veïnes a l’Estat. Hem lliurat la batalla política als municipis, hem impulsat nombroses iniciatives al Congrés i al Senat, i vam posar-ho reiteradament sobre la taula durant els debats de l’estat d’alarma. Sempre amb la mateixa resposta. Fins i tot quan vam haver de tombar el decret – xantatge del govern espanyol, ens van dir que “no hi hauria una segona oportunitat”. Trilerisme polític de baixa estofa. I el que ens deien que era impossible, el municipalisme republicà ho ha fet possible.

L’alcalde de Tarragona, Pau Ricomà.

Evidentment no n’hi ha prou. Exigim que el fons Covid de 5.000 milions d’euros arribi als municipis que ho necessiten. Demanem també que es garanteixi la participació dels ajuntaments en els fons europeus de reconstrucció. I si ens creiem que la democràcia va de baix a dalt, és imperatiu respectar l’autonomia municipal en l’ús d’aquests recursos.

Amb tot, seguirem insistint en la necessitat de revertir el marc d’austeritat aixecat pel Partit Popular. Tampoc no confiem en un partit socialista que va contribuir a posar les bases de les lleis austericides de Montoro reformant l’article 135 de la Constitució amb “agosticitat i traïdoria” per prioritzar el pagament del deute abans que l’atenció a les nostres escoles i hospitals. Però s pera construirta i , justa, solid la nostra gent, sempre, fins a la victores escoles i hospitals. Si confiem, perrmant l’e cataí tenim tota la confiança en la força del municipalisme republicà, que seguirem posant al servei de la nostra gent, sempre, per a construir els fonaments d’una república catalana que la volem lliure, justa i solidària.

 

Tomàs Carot: ‘Ferran Gerhard’

Ferran Gerhard. Foto: Jonathan Oca

Ferran, xec, has fotut el camp a la francesa. Sense dir adéu! Són temps estranys (i mira que n’hem viscut i compartit, de dies, nits i cincumstàncies estranyes!), i des de la sortida de la pandèmia que gairebé no havíem coincidit pel carrer, com abans.

Teníem pendent una conversa, per recollir dades que han de bastir el contingut del llibre que preparem amb Josep M. Arias sobre la història del periodisme amb les experiències de la professió, i de com vam viure l’ofici als inicis de la nostra activitat, desplaçant la carcúndia feixista.

Els primers contactes el vam tenir al setmanari Mestral, a finals del 79. En aquests més de 40 anys, mentre jo era a la SER tu estaves a la COPE. En la defensa de la dignitat de professió, vas tenir els collons d’enfrontar-te a la vaca sagrada del programa matinal, Antonio Herrera, que feia les desconnexions per al programa local cada cop més tard; et va costar el lloc, però et va valdre el reconeixement.

Més tard vàrem treballar junts a l’edició d’El Periódico de Catalunya Sud, una experiència del grup Zeta entre 1982 i 1984. En plegar, et vas quedar de corresponsal, fins que les reestructuracions del grup et fan fer fora amb una jubilació daurada i massa prematura.

Sempre vam seguir en contacte, per què als meus llocs de treball en comunicació corporativa, sempre demanaves dades, contrastar i volies fonts en les quals sustentar la informació. Feies l’ofici. En paral·lel, exploraves les vies literàries i també el reconeixement de personatges, com Guigui, a qui vas reivindicar, i ha quedat per a la posteritat tarragonina, amb l’obra que vas editar molt acuradament.

A les nits buscàvem el nostre espai de desintoxicació mental i la inspiració etílica al pub Nikon, quan existia, i si no en tants d’altres «antros» que has deixat escrits en les teves narracions publicades. L’endemà, però, alhora, estàvem respectivament a la feina amb el cap ben clar i les eines esmolades per treballar.

En acabar el compromís quotidià amb el paper escrit, vas deixar emergir el teu esperit llibertari, afiliant-te a la CNT i fent costat a causes. En paral·lel, des de la teva nova oficina, l’altell del Moto Club, atiaves la ciutat, les vides, la realitat i ho conjugaves en narracions curtes, reflexives, esplèndides, amanides en referències musicals, que han bastit les obres i vestit els llibres que han sortit regularment.

Presentacions casolanes memorables, després en llocs públics, buscant sinergies i complicitats, com la jove tatuadora que va il·lustrar el teu darrer llibre. L’impacte de la novela ‘Gatos rumberos’,…

Les tardes als actes culturals, amb posterior cervesa i conversa més que gratificant, sempre amb projectes i idees, o suggeriments que sabíem impossibles de fer realitat. Amb les jubilacions que apuntalen el temps disponible, parlàvem de com l’invertim pensant a seguir aportant coses a la comunitat, com el seu cas les obres amb un fons de denúncia…. La darrera ha quedat per publicar, i segurament que en el futur en podrem gaudir, quan en un moment o altre ens retrobarem els amics i companys per recordar-lo i beure’ns una birra a la seva memòria i la nostra salut. La música veurem qui la posarà. Les paraules, potser no caldran però: serà un espai per deixar fluir els sentiments.

Salut!

Jaume Garcia: ‘Incorruptible Ferran Gerhard’

Ferran Gerhard

Som hereus dels temps, no hi ha dubte, i si el llogarret on ens ha tocat viure és com és, l’explicació rau en la història. Les comarques de Tarragona han generat una vida pròpia, arrecerada amb la del país, sovint contradictòria, que ha merescut el relat de grans periodistes i que fan que entenguem el present. Hem endreçat el país, tal vegada, però no tot ha acabat bé. Un alcalde de Reus, Josep Abelló, va dir un cop: ‘Quan ens sabíem les respostes, ens van canviar les preguntes’. Superats els anys, comptat i debatut tot el viscut, cal que ens preguntem: Ha guanyat el periodisme? O ens han guanyat? El Ferran no dubtaria de quina és la resposta.

Sí, un dels grans ens acaba de deixar. El vallenc empeltat de tarragoní Ferran Gerhard va viure les grans guerres informatives dels anys 80, 90 i 2000, principalment des de les pàgines d’El Periódico, una corresponsalia per a tot moment, sempre de guàrdia, sempre amb els auriculars de la ràdio posats a l’orella per no perdre el fil de l’actualitat. En aquells temps la SER i la Cope marcaven la pauta radiofònica a casa nostra, però a Tarragona destacava Ràdio Tarragona. El Ferran fou cap d’Informatius de la Cope durant vuit anys i en 1995 l’ínclit Antonio Herrero el va acomiadar en una d’aquestes sortides de sergent ofès que tenia la Cope dels José Maria García i altres aprenents de bruixot. Rebel com ell sol, el Ferran havia protestat en antena perquè els programes locals eren sistemàticament moguts d’horari a benefici del d’Herrero.

Van ser els anys de glòria d’Enric Pujol, de Tomàs Carot, de Josep Maria Arias, de l’Elies Pujol des de la corresponsalia de La Vanguardia, de Xavier Icart, anys en què per la professió rondaven uns ‘carpantes’ que ja han desaparegut i que es feien dir corresponsals d’agències, els Peres Martorells Jareños i d’altres que només apareixien a les rodes de prensa on hi havia piscolabis.

A la SER despuntaven Josep Maria Martí i Josep Maria Girona i després vindrien joves com el Francesc Domènech. Des de Reus la Natàlia Borbonès era la ploma de referència al Reus Diari. Hi ha hagut i hi ha molt bons periodistes, però si parlem de plomes virtuoses, jo em quedo amb la Natàlia i amb el Jordi Siré.

Els veterans protagonitzarien la transició mediàtica des del Balcó del Mediterrani, la Plaça Prim o la Plaça del Blat de Valls, una potència mediàtica amb El Pati com a gran baluart comarcal. El Diario Español va començar a perdre el seu nom imposat i va iniciar, de la mà d’Antoni Coll i el seu germà Jesús, la seva adaptació al present. Noms com Carles Abelló o Luis Romero -el meu mestre- porfiaven per les primícies quan al territori no hi havia ni molt menys tants mitjans com ara. Vindrien aleshores joves com Rafa Villa, Àngel Juanpere o Moisès Peñalver per enriquir un canvi, que no era fàcil executar en aquella santa casa, apostòlica i romana.

En 1983 ens trobaríem amb la creació de Catalunya Ràdio, amb Josep Sabaté com a delegat, procedent del Correo Catalán, on també hi havia fet cap Tomàs Carot, que en 1972 havia començat les seves aventures periodístiques com a corresponsal a Tortosa del Tele Exprés, que dirigirien Ibáñez Escofet i Tristán la Rosa, tots, encabat, escola La Vanguardia. Tarragona, Reus, Valls, Tortosa, però també La Pobla de Montornès eren titulars a la premsa barcelonina, com les desconnexions de la Cope del Ferran i la SER dels Francino-Domènech eren respectades per Madrid i per Barcelona. Aquí hi hem perdut tots.

Frederic Porta col.laborava amb el Diario Español i amb alguna emissora de ràdio abans de fer el salt a la televisió i Xavier Pedrol, amb la seva veu radiofònica, era la cara de les connexions de RTVE.

El Ferran, que no va renunciar mai al seu anarco-marxisme, entenia el periodisme des de l’honestedat i des de la fiscalització del poder. Tenia una idea com molts teníem de la professió, la que Manuel Vázquez Montalbán deixaria escrita a ‘Informe sobre la información’. S’ho qüestionava tot, no s’empassava les versions oficials fàcilment, però el periodisme obliga a tenir una mentalitat liberal, sense apostes ideològiques. I ell la tenia. La transició no va acabar, ideològicament, com ell hagués desitjat.

A la Cope va coincidir amb aquests titulars en qualsevol planter: Jordi Cervera, Ferran Calabuig, Marià Arbonès… i un tal Andreu Buenafuente. Guanyaria el Ferran la batalla judicial contra la Cope, emissora que té el trist bagatge d’haver acomiadat el Carles Francino, el Ferran Gerhard i el Ferran Calabuig per raons allunyades del professionalisme, un encert empresarial, vaja. I un cop retirat, el Ferran es dedicaria a fer d’escriptor, amb un vistós barret a l’estil Josep Maria de Sagarra, per tal de remenar en els llocs foscos i apassionats de la seva Tarragona estimada, bohèmia, voluptuosa, decadent i molt, molt humana.

Jaume Garcia és director de T21

 

Ángel Juárez: ‘La cultura no debe parar, y la política debe actuar’

Ángel Juárez, president de Mare Terra Fundació Mediterrània

Es evidente que seguimos viviendo en una situación de crisis sanitaria realmente grave. Las muertes no han dejado de sucederse, y los agentes políticos no hacen nada al respecto. Desde el inicio de la pandemia no se han ejecutado políticas inteligentes, a ningún nivel, que de verdad salven vidas. Salvar vidas. Esta es la misión, la cual los políticos parecen no entender. Y no solo hablamos de medidas sanitarias, que también, requerimos acciones en todos los ámbitos, como por ejemplo, en cultura. Durante el confinamiento que sufrimos, la cultura nos salvó a muchísimos de nosotros y por este motivo debemos considerarla “un bien esencial”.

Desde aquí quiero mostrar toda mi solidaridad con el mundo cultural y reivindicar que la cultura es segura #culturasegura. Tres semanas atrás, desde Mare Terra Fundació Mediterrània, celebramos la gala de los XXVI Premis Ones Mediterrània, y debo reconocer que fue todo un éxito. El acto se retransmitió en directo a través de TAC12, tanto por televisión como por internet, y de esta forma logramos que fuese la ceremonia de los Premis Ones más vista de sus 26 años de historia.

Como presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània quiero agradecer a todos los premiados su participación en su gala, y felicitarles por la gran labor que desempeñan. Cecilio, Carlos, Grethel, Sicus, Robert, Neus, Santi, Ángeles, María José, José María, Mayte, Nadia, Jon, Gemma, Eduardo, Sonia, Pere, mi más sincera enhorabuena. Muchas personas, y de verdadera influencia, intentaron que la gala de los Premis Ones no se celebrase, alegando que podría ser “peligroso” en materia de salud. Pero la ceremonia demostró todo lo contrario.

Los Premis Ones fueron otra muestra de que la cultura no mata, la cultura salva vidas, resumiendo la cultura es segura. En el acto se cumplieron con todas las medidas sanitarias y de seguridad y, cuando han pasado más de tres semanas desde el acto, debemos decir que no ha habido ningún caso positivo de COVID-19. Los Premis Ones y Mare Terra Fundació Mediterrània hemos demostrado que con trabajo, esfuerzo y confianza, se puede. Debemos dar ejemplo, debemos respetar las medidas de seguridad y todas las políticas relacionadas, pero eso no significa poner en pausa nuestras vidas. La cultura debe seguir, y las políticas deben empezar.

La sanidad no puede esperar más, y el planeta nos sigue mandando señales alarmantes, y tampoco puede esperar. Por este último motivo, el mes que viene celebraremos una nueva edición del Curso Científico de forma virtual: “El Medio Ambiente con perspectiva de género”. Pronto conoceréis todos los detalles.

Y recordad, ¡que nadie os robe vuestra sonrisa!

 

Christian Soriano (PSC): ‘Convèncer, no vèncer’

Christian Soriano. Secretari de Formació JSC CCTT i 1r Tinent d’Alcalde al Vendrell

Després de tres anys de desgovern, tornarem a tenir eleccions al Parlament de Catalunya el proper mes de febrer. Aquestes seran les quartes eleccions catalanes en nous anys, el que evidencia un clar símptoma dels successius i permanents fracassos dels governs independentistes.

Un independentisme que es readapta constantment a l’evolució dels esdeveniments però que sense el Partit Popular al Govern de l’Estat veu com el seu missatge es va diluint. Perquè no es pot vendre la necessitat de la confrontació si a l’altre costat tens un interlocutor que reclama diàleg i acord. És complicat parlar d’una impetuosa i necessària ruptura democràtica quan a l’altre costat de la taula s’asseu un Govern de l’Estat que reivindica la necessitat de negociar, d’acordar i de pactar una sortida que compti amb tota la societat catalana.

I davant aquesta actitud dialogant i oberta del Govern espanyol l’independentisme ha patit una crisi d’identitat. El discurs d’una Espanya que no escolta trontolla i el projecte va quedant nu, deixant a la vista de tothom les vergonyes d’uns partits independentistes més preocupats en esgarrapar quatre vots entre ells que de governar per millorar la qualitat de vida dels catalans i les catalanes.

I davant d’aquesta nova situació veiem la realitat i és que l’independentisme ha servit per posar la catifa vermella a unes retallades les conseqüències de les quals s’accentuen amb la crisi econòmica i social que el país avui pateix.

A Catalunya estem acostumats al show, a la perfiormance permanent. A tapar amb estelades les grans mancances que el país pateix. Aquest és el veritable full de ruta de l’independentisme, seguir retallant la qualitat de vida dels catalans sota l’ombra de l’estelada.

No s’entén que una força que s’autoanomena progressista com ERC sigui còmplice de les retallades de la dreta catalana. No s’entén que ERC hagi callat davant unes retallades del 20% en educació, sanitat i inversió social i encara més complicat és d’entendre que siguin responsables de no haver revertit aquesta situació des del Govern.

I dic que no s’entén des d’una lògica purament ideològica. Però, malauradament, l’eix sobre el qual gira la política catalana no és aquest.

No parlem de sanitat, parlem de banderes. No parlem d’educació, parlem de plebiscits. I clar, així ens va. L’independentisme va renunciar fa anys a governar a aquest país. I ho va fer perquè millorar la vida dels catalans no és compatible amb un discurs nacionalista que troba en les banderes i les sobreactuacions els pilars fonamentals de la seva obra de govern.

L’independentisme ja només parla de vèncer, no de convèncer. Han renunciat a la idea de dirigir-se al conjunt de la ciutadania perquè per ells això mai ha estat un debat polític, sinó d’un combat ideològic on cal derrotar a aquells qui pensen diferent.

El proper mes de febrer la Catalunya oberta, diversa i plural s’ha d’obrir pas. Una Catalunya que s’oblidi de trinxeres i que abraci el clima d’estabilitat i consens que el país necessita.

Convèncer, no vèncer. Això ens juguem en els propers mesos.

 

Laia Estrada (CUP): ‘Les ocupacions s’acaben garantint el dret a l’habitatge’

Laia Estrada. Portaveu del Grup Municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Des de fa mesos una bona part del focus mediàtic sembla haver pres especial interès al voltant de l’ocupació de pisos, fins al punt que des de la caverna mediàtica s’ha parlat d“okupandèmia”, servint als interessos de l’extrema dreta espanyola. Del que no se’n parla, però, és de la sistemàtica vulneració del dret a l’habitatge. Un dret que la sacrosanta constitució espanyola recull però que als seus acèrrims defensors sembla no importar que s’incompleixi. Només les darreres setmanes s’han produït centenars de desnonaments, molts dels quals han acabat amb dures càrregues policials.

Tampoc no s’explica que l’Estat Espanyol és a la cua en habitatge social, doncs només en té 0,9 per cada 100 habitants, una xifra molt menor dels 3,9 de mitjana europea i que és ridícula si la comparem amb els 12,5 corresponents als Països Baixos. Si la comparativa es fa en relació al percentatge respecte el total d’habitatge, el resultat també és vergonyós. A l’Estat espanyol l’habitatge públic representa el 2,5% del total del parc d’habitatges, una xifra que queda molt lluny del 30% que trobem als Països Baixos i molt per sota del 9,5% de mitjana europea.

Igualment, s’acostuma a parlar de les ocupacions de pisos obviant que el 90% dels immobles ocupats són propietat de grans tenidors, o que en el 99,8% dels casos els pisos ocupats estaven totalment deshabitats. És més, no només s’oculta aquest tipus d’informació sinó que s’exposen situacions puntuals i aïllades d’ocupacions de pisos que no estaven deshabitats, com si es tractés d’una qüestió generalitzada, promovent una campanya de por i paranoia.

A més, se situa l’ocupació de pisos com un problema que apareix per si sol quan en realitat s’ha d’entendre com la conseqüència directa de l’empobriment creixent de la població. I en temps de crisi econòmica l’empobriment de la població augmenta, alhora que es redueixen drets socials i, per tant, malauradament, la gent es veu abocada a autogarantir-se’ls com bonament pot. Per aquest motiu es produeixen la majoria de les ocupacions. O algú pensa que la gent ocupa per gust?

Que quedi clar que tot plegat no vol dir que haguem de negar ni minimitzar els conflictes greus de convivència que han tingut lloc en alguns casos a diverses ciutats, com és el cas de Tarragona. Al contrari. Cal tenir-los ben presents perquè precisament són els veïns i les veïnes qui pateixen les conseqüències, mai els grans tenidors, de la problemàtica creixent de la vulneració del dret a l’habitatge juntament amb l’augment de pisos buits als nostres municipis. Un fet pervers doncs l’enfrontament s’acaba produint entre les mateixes classes populars, que és justament el que més interessa als voltors que mercadegen amb el dret a l’habitatge.

És per aquests motius que, tenint en compte que som a l’inici d’una nova crisi econòmica, és urgent que les administracions públiques despleguin polítiques d’habitatge reals i tangibles d’una vegada per totes. En el cas de Tarragona, no ens va sorprendre que durant el mandat anterior, el govern del PSC i el PP ignorés totes les nostres reclamacions sobre habitatge, però no ens ho esperàvem d’un govern que es fa dir d’esquerres com l’actual. De fet, recordem que durant la campanya electoral el dret a l’habitatge va ser un dels temes clau defensat per ECP, que són precisament qui se n’encarreguen a l’actualitat. Tanmateix, la realitat és que les polítiques d’habitatge brillen per la seva absència.

Cal crear una borsa pública de lloguer social i la millor manera de fer-ho és mobilitzant el gran parc de pisos buits presents a la ciutat, tant sancionant com incentivant. Per això és imprescindible disposar del cens de pisos buits a la ciutat, per saber quants en tenim, on són i de qui són, així com facilitar ajudes per a la rehabilitació de pisos desocupats que posteriorment es destinin a lloguer social. D’aquesta forma podrem sancionar els bancs i grans tenidors o fins i tot expropiar-los, si persisteixen en mantenir els seus pisos permanentment desocupats.

 

Ismael Fraile (PSC): ‘El Nacionalista’

Ismael Fraile. PSC de Tarragona

L’esquerra sempre ha posat l’accent en la solidaritat i la fraternitat entre els éssers humans com un dels seus valors fundacionals essencials. Tots i totes som “nosaltres”. És igual la llengua que parlis, és igual on hagis nascut, és igual el símbol nacional que t’identifiqui. Tots som germans i germanes units entorn d’uns ideals de progrés social que ens igualen a tots i a totes.

La pròpia existència i supervivència de l’ésser humà demostra que, per prosperar, hem hagut d’unir-nos i viure en comunitat. Primer en ciutats-estat, després en regnes medievals, després en estats nacionals, i ara en federacions supranacionals (què és, sinó, la Unió Europea?). El comportament social gregari de les persones és innegable i és una constant històrica. Quan ens unim ens va millor.

I davant d’això ens trobem… al nacionalista. Què farà el nacionalista davant d’aquesta realitat? Doncs el que ha fet sempre, establirà una dicotomia primigènia entre “nosaltres” i “ells”. “Nosaltres” és el nacionalisme propi, “ells” és el nacionalisme del considerat “altre”. “Nosaltres” som democràtics, pacífics, civilitzats, solidaris i virtuosos. “Ells” son demofòbics, violents, insolidaris, egoistes i malvats. Un dirigent nacionalista va presentar-se a les eleccions de 2017 demanant a la ciutadania que fes “que el bé triomfes sobre el mal”. Textual, tal qual. És a dir, aquells que legítima i democràticament no compartim el seu nacionalisme identitari som “el mal”. Així com sona, amics i amigues. El nacionalista sempre establirà les més arbitràries diferències entre els éssers humans. Dibuixarà línies al terra i buscarà culpables externs a qui responsabilitzar de les mancances o dificultats pròpies.

El nacionalista sempre és de dretes, encara que afirmi el contrari. La solidaritat, que va sorgir de la convicció que aquells que més tenen han de contribuir més en benefici de la comunitat, serà sempre la seva primera víctima. Així, ens trobem amb la típica campanya reaccionària que afirma que “Espanya ens roba” o bé que “la Catalunya productiva paga l’Espanya subsidiària”. Segons aquesta afirmació proto-racista, típica del populisme de dretes, tots els problemes que tenim els catalans són culpa dels treballadors andalusos o dels camperols extremenys. “Ells” viuen en una mena de festa permanent, tombats a la fresca, mentre “nosaltres” treballem. Exactament el mateix que diu el senyor Salvini (conegut progressista) a Itàlia: si ets més pobre “m’estàs robant”. El nacionalista sempre és l’expressió de la insolidaritat.

El fet que una part de les elits extractives catalanes “autòctones” hagin marxat tradicionalment d’excursió a Andorra a posar els seus dinerets per evitar contribuir amb els seus impostos al benestar general, tipus família Pujol, senzillament s’ignora perquè forma part del “nosaltres”. I son “ells”, els treballadors andalusos que estan cobrant una prestació d’atur, els responsables de la nostra desgràcia.

La base de l’esquerra ha estat sempre ampliar el nosaltres, és a dir, el progrés. L’esquerra catalanista no tan sols ha estat federalista al conjunt d’Espanya, també ho és pel que fa al projecte europeu. Ens cal aquesta unió solidària.

Però veiem com el nacionalista vol dividir les nacions que, com la nostra, tenen una diversitat cultural, lingüística, de costums, etc., que és un element de riquesa extraordinària (sí, sí, gent de la dreta nacionalista espanyolista), en petits països amb identitats nacionals monolítiques. Això suposaria, ras i curt, el trencament del projecte de la Unió Europea.

Sí, perquè si hem d’independitzar Catalunya perquè té una identitat pròpia incompatible –segons ens diuen- amb un projecte de progrés i solidaritat amb el conjunt dels pobles d’Espanya també hauríem de fer amb mateix amb la identitat basca o gallega. Però compte! Això suposa també dividir França per independitzar l’antiga Occitània que com sabem té una identitat i llengua pròpia –l’occità- que, per cert, també es parla a la Vall d’Aran el que implicaria la seva independència d’una hipotètica República catalana. Això a banda d’altres identitats pròpies diferenciades com la dels corsos o els bretons amb importants minories nacionalistes. Però compte! Això comportaria també dividir Bèlgica entre flamencs i valons, o la República txeca entre Bohèmia i Moràvia. I què dir de l’Estat lliure de Baviera fins fa un segle una monarquia sobirana independent de Prussia? Dividim també Alemanya!

Però compte! Perquè no acaba aquí la cosa… la mateixa Eslovènia, no té una minoria italiana amb identitat pròpia a la península d’Istria? Doncs mereix el seu “dret a l’autodeterminació”. I Transilvània, no té una minoria de llengua hongaresa sotmesa al “jou” romanès? Que s’independitzi també. I l’Eslovàquia independent, és que no té població de llengua ucraïnesa a la Rutènia subcarpàtica? S’han de constituir també en un Estat independent, igual com els romanesos de la República de Transnitia, a Moldàvia, que –per cert- van organitzar un referèndum d’autodeterminació el 2017. I així in eternum…

Si algú fa l’exercici de comptabilitzar el sorgiria del que el nacionalista anomenaria “l’Europa dels pobles” conclourà que la Unió Europea passaria de ser una unió de 27, diguem-ne, Espanyes a 91, diguem-ne, Catalunyes. És a dir, que s’acabaria el projecte d’unió federal que representa la Unió Europea. I podria imaginar-se també la gran alegria que això suposaria al president dels Estats federats i units d’Amèrica, al president de la República Popular Xina i al president de la federació russa.

El dia que escric aquestes línies m’arriba la informació que el nacionalista està preparant un nou “embat contra l’Estat opressor” que comportarà, segons ens diu, “sacrificis personals i laborals” però que és condició sine qua non per aconseguir “la intervenció de la comunitat internacional”. Magnífics castells de focs artificials combinats amb més confrontació en plena pandèmia… Com si no tinguéssim prou problemes ja.

 

 

Jordi Martí: ‘El meu 1 d’Octubre de 2017 a Tarragona’

Jordi Martí 

L’1 d’octubre de 2017 va ser una dia dels que comencen a primera hora del dia i tens ben clar que tot el que hi passi durarà i durarà, no vint-i-quatre hores sinó molt i molt més. Un dia que arribava ple de sensacions acumulades des de feia dies, setmanes, mesos i anys. Perquè allò que pensàvem que faríem aquell dia donava sentit a moltes de les coses que havíem fet en els mesos anteriors, moltes de les que havíem fet durant gairebé mitja vida o més.

Mai m’ha emocionat massa això de posar una papereta dins d’una urna, per què ens hem d’enganyar? Que a això li diguin democràcia ho trobo una gran presa de pèl, perquè democràcia (el poder en mans del poble si fa no fot) per mi inclou poder decidir sobre tot, sempre, en tot moment; i no només un cop cada quatre anys entre un botxí o un altre que normalment s’assemblen tant que si no són iguals tenen tan poques diferències que ni es noten. No, votar sol no és res a què puguem dir-li democràcia i massa sovint serveix de cortina de fum per negar altres fets molt més determinants que el nom d’un president, qui serà el cap de no sé què o qui és la nova secretària general de no sé on.

L’1 d’octubre del 2017, però, el fet de votar suposava un clar desafiament a l’Estat, a l’Estat espanyol en aquesta cas, que era qui es negava a admetre que, malgrat ser absolutament legal, aquell referèndum d’autodeterminació que havíem decidit fer, el volíem fer i el faríem. Compte», si hagués estat il·legal jo també hi hagués participat, perquè era just poder decidir col·lectivament sobre un tema com la independència o al dependència i la justícia, per mi, sempre és més important que la Llei. De fet, la majoria de les lleis, al llarg de la història de la humanitat han estat escrites contra la majoria de les persones per grups reduïts que amb elles només volien ampliar, refermar o crear la seva dominació.

Just abans d’anar cap a Sant Pere i Sant Pau, l’Eduard i jo vam quedar amb el Jaume, que havia vingut expressament des de Londres per documentar la jornada. Com ell, milers i milers de persones van acudir des de l’exterior i des d’altres indrets dels Països Catalans aquell dia no només per documentar què passava sinó, sobretot, per veure i viure en directe, posant-hi el cos si calia, una jornada història. Una jornada històrica perquè el referèndum havia arribat, tal com ja es preveia, enmig d’una repressió de l’Estat que començava a mostrar les urpes, acumulava professionals de la porra en vaixells a Barcelona i Tarragona i s’anunciava des del poder com a violenta, tot i que nosaltres teníem més que clar que si hi havia violència aquesta no vindria des de la banda de les qui defensàvem les urnes per solucionar un conflicte que era, és i serà polític, malgrat els intents de l’Estat per convertir-lo en un simple problema d’ordre públic o en un tema judicial.

Els darrers dies havien estat complicats. Jo, com a conseller de l’Ajuntament de Tarragona, però també com a membre de la CUP de Tarragona, havia assistit a desenes de reunions, trobades, preparacions… res que no haguessin fet desenes o centenars de persones del meu voltant i més enllà. Aquesta forma de fer multitudinària era el que més m’agradava de l’organització del referèndum. És clar que hi havia gent que tenia moltes més responsabilitats que altres, gent que ho havia pensat gairebé tot i que rumiava allò que calia fer i allò que no s’havia de fer, però també és cert que la decisió final de ser-hi, de formar-ne part, era individual, venia d’arreu i no entenia d’especialistes. Cada persona que formava part del grup més petit que garantia que res no fallés era tan important com les que havien pensat, per exemple, on amagarien les urnes que la policia no parava de buscar.

Al Camp de Tarragona, la recerca d’urnes i paperetes ens havia donat unes imatges precioses. Desafiaments a Valls, a la caserna de la Guardia Civil o enmig de encartellades multitudinàries entre formacions militaritzades de la policia d’ocupació que, desplegada per fer por, no entenia que la gent se’n rigues a al cara dels que només saben obeir i fer mal quan els seus caps, sempre polítics, els ho manen.

De matinada, a l’Institut de Sant Pere i Sant Pau ja hi havia les primeres persones, era obert i a poc a poc s’hi van anar sumant desenes de dones i homes, algunes conegudes i altres encara no. A poc a poc s’anava muntant tot, es repartia cafè, papers amb indicacions de com s’havia de fer la resistència no violenta en cas que calgués (se’n va fer una tirada de 5.000), s’engegaven ordinadors, es parlava de què podria passar depenent de com arribés la policia, es posaven a lloc les taules… Salutacions i més salutacions, abraçades i més abraçades, gent que ens anàvem sumant. Menjar compartit, bon humor i alegria de veure que tot anava a poc a poc però bé.

En un moment determinat, un cotxe ple de gent arribà davant del col·legi electoral i d’ell, a banda d’algunes persones, en sortiren urnes, urnes que en entrar al col·legi foren rebudes com a veritables heroïnes. L’Estat, amb milers i milers de policies i militars, havia estat incapaç de trobar aquells contenidors de plàstic que, amb l’escut de la Generalitat, servirien per votar. Setmanes després, sabríem que n’hi havia diversos jocs preparats, que aquelles s’havien guardat a la Catalunya del Nord, previ desembarcament a Marsella procedents de la Xina. Elna fou el lloc triat per guardar-les emmagatzemades fins que arribà l’hora de distribuir-les entre centenars de cases de persones que, sense cap excepció, mantingueren el secret absolut sobre el material que guardaven a casa. Tothom tenia més que clar que sense urnes no hi hauria referèndum i allò que calia era, precisament, fer el referèndum i burlar l’Estat en un dels seus mantres més repetits aquells dies: «no es farà referèndum perquè no hi haurà urnes i tampoc hi haurà paperetes.» Hi havia urnes i hi havia paperetes, malgrat els escorcolls policials i militars a impremtes, redaccions de periòdics i empreses de bustiatge. L’Estat, doncs, havia perdut la seva primera batalla.

Les emocions eren moltes però calia estar atents al que podia passar, ja que si érem en aquell col·legi era, bàsicament, perquè diverses informacions apuntaven que podia produir-se algun fet violent com a conseqüència d’amenaces diverses d’un reduït grup de neonazis que es movien aquells dies pel barri i que ja havien protagonitzat algun incident. Repeteixo: «neonazis» i afegeixo, familiars de guàrdies civils, no «veïns del barri» com deien alguns mitjans aleshores. Preveient possibles incidents, quan van arribar els primers Mossos d’Esquadra a controlar què hi feia tanta gent allí en aquelles hores de la matinada els vam indicar que en el mateix carrer on hi havia el col·legi electoral hi havia un cotxe amb uns nois al seu interior que ens semblaven sospitosos. En ho semblaven, digueu-li prejudicis, perquè tenien la mateixa estètica skinhead que els feixistes del MSR que treien pit pel barri. Els policies els van demanar la documentació, igual que a nosaltres, i res més va passar amb ells, ja que les més de 150 persones presents al col·legi estàvem en actitud ni hostil ni violenta, tot el contrari, i les votacions no s’hi donaven encara perquè encara no eren les nou.

Una mica abans d’aquella hora, la Laia Estrada, el Jaume i jo vam baixar al centre de Tarragona. La Laia per poder votar al seu col·legi i jo, amb el Jaume, per participar en una tertúlia de Catalunya Ràdio a través dels estudis de Ràdio Ciutat de Tarragona. Arribades les nou i començat el debat de la tertúlia, només hi vaig poder participar un cop, ja que a aquella hora es difonien les primeres informacions i les primeres imatges en què es veia clarament la repressió policial desfermada que esdevindria tònica dominant durant aquell matí. Arribaven notícies sobre la presència de policies antiavalots en diversos col·legis de Tarragona i, veient que allò podia acabar malament després de presenciar escenes d’una violència i crueltat extremes a la tele, des de la ràdio es va decidir aturar el debat en què participava i, nosaltres, marxar cap al nostre col·legi.

La Laia ens va trucar que moltíssimes furgonetes de la Policia Nacional s’havien presentat a Sant Pere i Sant Pau. Vam córrer cap al nostra col·legi i, en arribar-hi, ja vam tenir clar que el que hi havia allà era una autèntica ocupació del barri per part dels uniformats. Com a regidors de l’Ajuntament de Tarragona, ens vam dirigir a l’operatiu policial, desmesurat i que havia fet un cordó d’antiavalots a l’institut mentre unes desenes de policies més intentaven entrar al centre educatiu. La resposta d’alguns policies que no eren antiavalots i que van voler contestar-nos va ser que ens apartéssim d’allà, que allò era un dispositiu per aturar un acte il·legal que s’estava produint en el centre educatiu i que aquell no era el nostre lloc. Vam demanar d’entrar al centre i aleshores la contesta va ser una bateria de mirades d’odi i empentes amb els seus escuts, mentre una policia ens filmava les cares al dictat d’un dels que donava ordres.

Allà es preveia una massacre. 150 persones de totes les edats estaven darrere de la reixa de la porta de l’institut. A fora, desenes de policies antiavalots feien un cordó davant el munt de gent del barri que s’havia apropat al col·legi en veure l’arribada de policies en formació militar i fortament armats. La gent de fora del cordó els cridava de tot, que anessin a buscar lladres al Congrés, que allò era un vergonya, que marxessin i, sobretot, «Libertad, libertad». Més enllà d’aquest munt de gent del barri, hi havia un reduidíssim grup de neonazis darrere d’una estanquera cridant «viva la policia» i «Viva España». Davant de l’institut, un grup de policies van decidir entrar a buscar les urnes, però enlloc de fer-ho per la porta, darrere de la qual hi havia moltíssima gent aplegada, van començar a picar amb grans malls per fer un forat a la paret de ciment armat del centre. Després de veure que allò no portava enlloc i d’una negociació amb diverses de les persones que hi havia a dins, la porta de l’institut va cedir, la van trencar, i van robar algunes de les urnes que hi havia al centre, així com centenars de paperetes. La seva retirada del barri va ser enmig de crits multitudinaris dient-los que marxessin.

A l’interior del col·legi, en entrar-hi una indignació absoluta, moltíssima gent plorant i abraçant-se i dient, amb la cara, que tot i no tenir les urnes s’havia guanyat, s’havia derrotat als de la porra sense donar ni un sol cop, sense provocar cap ferit entre els seus. Entre els nostres sí que n’hi havia, perquè en una situació com aquella és ben normal que els atacs d’ansietat, els ofecs i el mal que fa caure al terra després de rebre una empenta amb totes les forces d’algú entrenat per fer mal es multipliquin. Tothom tenia ben clar que, malgrat les imatges de sang i ferits que ja corrien per la xarxa, a Sant Pere i Sant Pau ningú no s’havia tirat enrere, tothom havia posat el cos davant de les porres i si hagués calgut tothom hauria fet resistència pacífica davant la dictadura dels violents. Sense cap mena de dubte, allò era nou. Les persones que sempre hem defensat la no-violència i la desobediència civil teníem els ulls com taronges perquè, un cop més però ara en la nostra contemporaneïtat, el poble havia resistit, no s’havia arronsat i, per tant, havia tornat a donar vida a la cèlebre frase de Garcia Oliver el 19 de juliol de 1936, «Amb l’exèrcit, sí que es pot» però a la nostra, d’una forma diferent però que per a alguns com jo era complementària.

Aquell dia, sense cap mena de dubte, vaig assistir a la sentència de mort d’Espanya a Catalunya, signada per la mateixa policia, actuant com a exèrcit, contra dones i homes grans, de totes les edats, xiquets i xiquetes, per tal de complir una ordre que els obligava a impedir que poguéssim votar i fer-ho, segons alguns dels «cervells pensants» dels atacs, sense massa miraments. Quan, al vespre i en els dies que seguiren l’1, vam veure a casa les imatges de molts altres llocs vam constatar que en alguns casos no només sense miraments sinó amb la voluntat expressa de fer mal, de fer molt mal. I quan un Estat l’únic que té per mantenir la seva unitat és la força desfermada contra la seva població és clar que podrà durar més o menys però ha perdut el consens necessari per existir, per ser. A Sant Pere i Sant Pau, els únics que van aplaudir l’actuació policial aquell dia van ser els neonazis i un Estat no s’aguanta amb quatre cap-rapats, ni amb cent, ni amb mil.

Aleshores, va arribar la bona notícia: que el cens havia passat a ser universal i, per tant, tothom podia votar on volgués. Jo havia d’anar a votar al Priorat però a partir d’aquell moment em podia quedar tot el dia a Tarragona i votar allà, on semblava que caldria ser-hi i mantenir la calma tant com fos possible.

Desmuntat el col·legi electoral de Sant Pere i Sant Pau ens vam dirigir cap al col·legi electoral de l’Institut Martí Franquès, el més gran de la ciutat. El dia abans, una colla de gent s’hi havia quedat per mantenir-lo obert i fer-hi diverses activitats i durant el matí també hi havia programats tallers de ioga i de pancartes, que acompanyaven la jornada. En arribar-hi allò feia feredat. Centenars de persones (quan al migdia les vam comptar n’hi havia vora 1.200 persones al recinte de l’institut), moltíssimes taules i una de les tanques de l’institut que dona directament al pàrquing de la Policia Nacional on anaven arribant grups de furgons i desenes de policies amb urnes que havien robat en diversos indrets de la ciutat.

No paraven d’arribar notícies inquietants i imatges indignants sobre una repressió que per molt que la intentin amagar i ens acusin precisament als que la vam rebre de protagonitzar-la sabem perfectament i en tenim mil i una proves que va partir constantment i sense treva fins a la tarda de la banda dels uniformats. A alguns, és lògic, se’ls va lesionar el canell de tant pegar gent que l’únic que volia, que volíem, era votar. La vergonya d’obeir ordres com la que aquella gent tenien hauria d’haver omplert les comissaries de gent plegant d’una feina com aquesta. No es va donar el cas. Deu ser que els va agradar tornar a mostrar-se, amb uniforme blau o negre, com els seus predecessors d’infausta memòria. O, siguem clars, que la majoria de policies obeeixen ordres criminals amb molt de gust.

Cap al migdia, ens vam assabentar que la Policia Nacional havia encerclat l’Institut Tarragona i estava entrant sense cap mirament dintre. Caminant ens vam traslladar fins a la plaça Imperial Tàrraco, on un desplegament policial immens tenia aturat el trànsit, amb el suport de la Guàrdia Urbana de la Tarragona ballesteril, i impedia el pas de gent normal fins a la porta de l’institut. Entre la gent em vaig trobar Jordi Salvador, diputat al Congrés per ERC, que em va explicar com, després d’acreditar-se com a diputat, uns policies l’havien empès per no deixar-lo entrar al col·legi sense cap mena de miraments. Vaig saludar Sergi Albarran, d’ERC, i vaig veure de lluny algun regidor del PSOE, com el Pau Pérez, mentre repartíem avellanes entre la gent del voltant.

Quan els policies que havien pegat a tort i a dret a l’interior de l’Institut Tarragona van sortir, ho van fer emportant-se per davant qui van trobar. Van ser escridassats per centenars o milers de persones que érem a les immediacions de la plaça i es van tancar en ells mateixos d’una manera que va fer possible moments d’alta tensió. Era buscat o era ineptitud per part seva? No ho sabrem mai. El que sí sabem és que el seu replegament va propiciar escenes de violència policial duríssimes com poques vegades s’havien vist a la ciutat en les darrers temps. Moltes persones van ser apallissades sense solta ni volta. No per participar en atacs contra la policia, sinó només i purament perquè eren més fàcils de pegar que altra gent. Els cops van anar només en una direcció: de la policia cap a la gent, i gent com Sergi Albarran van ser pegades amb plena intenció de fer-los mal. De les furgones en van sortir policies armats amb piloteres i van efectuar trets a l’aire. Després de molts minuts de màxima tensió, es van replegar camí d’un altre objectiu.

Nosaltres vam tornar a l’Institut Martí Franquès pendents del que pogués passar, que no semblava que fos res bo, vist el que havíem vist a la Imperial i vist el que ens arribava a través de les xarxes socials. La Policia Nacional i la Guardia Civil estaven protagonitzant atacs contra la gent d’una duresa que posava els pèls de punta, tot i que no entendríem la totalitat de l’atac fins que el dia acabés i uns dies després.

Aquell 1 d’octubre, aquests cossos policials van protagonitzar l’atac més salvatge i ampli contra la gent del que se suposava que era el seu poble en la contemporaneïtat. Un atac realitzat amb l’excusa que s’estava realitzant un referèndum que ells qualificaven d’il·legal. Un atac que no amagava que havien perdut Catalunya i, malgrat la ineptitud de polítics i partits, la desafecció havia esdevingut rebuig total a l’Estat, a la seva violència i, de retruc, a la seva nació i les seves formes. L’1 d’Octubre l’Estat espanyol va posar el seu punt i final a l’ocupació d’aquesta part dels Països Catalans. Que aquest punt final tanqui la història és un altre tema però, en aquell dia que dura anys, el no retorn es va assegurar, a Tarragona, al Priorat i arreu de les quatre províncies.

ERC Camp de Tarragona sobre els parcs eòlics: ‘Aquí també, així no’

La història recent de les energies renovables al Camp de Tarragona -i, de fet, a Catalunya- no és una història gaire brillant. No ho és per resultats, perquè encara és escassa l’energia d’aquest origen, i tampoc no ho és pels processos seguits, que sovint han tingut més de polèmica que d’aposta decidida per aquesta mena d’energia.

Tot plegat, en diversa mesura, es deu a la regulació de les implantacions d’energia eòlica i fotovoltaica -altres fonts són més escasses, i poc polèmiques-. Recordem aquell pla d’energia eòlica de fa anys, que assenyalava les zones on era permès, amb una evident i esbiaixada diferència nord-sud. I també, cal dir-ho, uns procediments farragosos, poc clars, afegits a l’absurd «impost al sol» que desanimaven qualsevol implantació.

Ara s’ha modificat aquesta regulació, però sembla que només s’hagi volgut simplificar el tràmit -que també calia fer-ho- però no marcar criteris clars, acordats amb tothom, per a minimitzar impactes. I això fa que els desacords amb aquesta manera de fer s’acabin convertint en una acusació d’enemic de les energies renovables, que no volem ni podem admetre. Deixem, doncs, algunes coses clares:

Estem a favor de les energies renovables. Clar i català. Creiem que cal anar a més en eòlica, en fotovoltaica, en geotèrmica, en biomassa. És precisament perquè estem a favor d’això que volem fer les coses bé. I, en aquest sentit, creiem que la prioritat -no l’exclusivitat- ha de ser fomentar l’autoconsum i les instal·lacions descentralitzades. Les possibilitats a escala local són immenses, i una oportunitat per al protagonisme i l’empoderament de les comunitats, per avançar en la sobirania energètica. Una política energètica absolutament enganxada a la realitat territorial, com ens deien, fa poques setmanes, quatre alcaldes del Camp de Tarragona en un article conjunt.

Això vol dir facilitar al màxim l’autoconsum i les xarxes locals compartides. A Rocafort de Queralt, l’aprofitament del sostre de la pista poliesportiva amb fotovoltaiques, possibilita l’enllumenat públic de l’antic consultori, la piscina, el casal d’avis i l’Ajuntament. Això, en el marc d’un pla de diverses etapes per assolir el 100% renovable i amb instal·lacions pròpies.

Però també som conscients que les necessitats, a escala nacional, superen la suma de les iniciatives locals i personals. El que ha fet l’Ajuntament de Rocafort de Queralt és extraordinàriament positiu, i va en la bona direcció, però, si el que volem -i nosaltres ho volem- és tancar les nuclears i abandonar l’energia fòssil, ens caldran també -també, no només- instal·lacions més grans, amb un determinat i inevitable impacte al territori.

I a l’hora d’allotjar algunes -algunes- d’aquestes instal·lacions, no podem ni volem ser els únics, ni deixar de marcar criteris des del mateix territori. Criteris de respecte al sòl de valor agrari, en un sentit ampli, ara que la pandèmia ens ha ensenyat la fragilitat de la manca de sobirania alimentària, i la necessitat de comptar amb producció pròpia; criteris de respecte paisatgístic, admetent que l’impacte zero no existeix, i que caldrà assumir-ne algun; criteris de participació efectiva i significativa en el disseny i en la gestió de les instal·lacions, en forma de cànon significatiu i de subministrament energètic a la comunitat.

No volem ser els d’un «Aquí no» que es reclama a favor de les renovables però no les deixa fer. Si de cas, volem ser els de «Aquí també (però no només aquí)» i els de «Així no». Si és de manera dialogada, repartint càrregues i beneficis, prioritzant l’autoconsum i les instal·lacions locals, i preservant els sòls no urbanitzables i, especialment els de valor agrari i el paisatge, serem els primers a dir «així sí».

Irene Aragonès, presidenta regional d’ERC Camp de Tarragona

Raül Franquet, president comarcal d’ERC Tarragonès

Francesc Xavier Làzaro, president comarcal d’ERC Baix Camp

Laia Pié, presidenta comarcal d’ERC Alt Camp

Oriol Pallissó, president comarcal d’ERC Conca de Barberà

Àngel Cortadelles, president comarcal d’ERC Priorat

 

Noemí Llauradó: ‘Diada Nacional de Catalunya’

Noemí Llauradó i Sans. Presidenta de la Diputació de Tarragona

L’11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya, és un dia especial per a totes les catalanes i catalans. Enguany, però, la celebrem en un context extraordinari, la pandèmia mundial que patim des de fa ja mesos i que ens ha obligat a replantejar-nos la vida com l’havíem viscut fins ara. Hem perdut amics, familiars, coneguts… afectats per un virus que ens ha obligat a adaptar-nos personalment i laboral a una situació sense precedents.

La ciutadania de Catalunya ha respost des de la responsabilitat i el sentit comú, demostrant que entre totes i tots podem fer front a la situació i que plegats ens en sortirem. Les institucions ens hem coordinat per treballar de manera conjunta, fer passos útils que reverteixin de manera àgil i directa en la ciutadania. Des de la Diputació de Tarragona hem estat al costat de tots els municipis del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre i del Baix Penedès, dels ajuntaments i de les persones que hi viuen; escoltant i adaptant-nos per donar resposta a les necessitats sorgides arran de la pandèmia.

La col·laboració entre la institució que presideixo, la Generalitat de Catalunya, els consells comarcals i els ajuntaments ha estat un puntal imprescindible en la gestió de la crisi. Treballem des del rigor i el respecte institucional que requereix el moment de màxima dificultat de la història contemporània. També amb la importantíssima col·laboració d’entitats socials del territori que han contribuït enormement a pal·liar els greus prejudicis socials d’aquesta pandèmia.

Des del món local hem fet molts esforços per fer front a aquesta situació, sempre amb les persones com a màxima prioritat, tenint cura especialment de les més vulnerables i també per protegir l’economia. La Diputació de Tarragona ha treballat intensament per impulsar accions i mesures, moltes d’elles inèdites fins al moment. Entre elles, hi destaca un pla específic d’ajuts per als ajuntaments i entitats del territori; el Pla de Xoc Covid-19 que, amb una inversió de 10 milions d’euros, vol potenciar la reactivació econòmica i social dels municipis, donar-los suport en matèria d’ocupació i emprenedoria, en temes culturals, esportius i educatius; en despeses de salut pública derivades de la pandèmia, i també per donar impuls al sector turístic, greument afectat, així com col·laborar amb les entitats socials i empreses culturals de la demarcació.

Són molts els reptes que hem d’afrontar. El que tenim tot just a tocar és el nou curs escolar. Dilluns les aules del país tornaran a obrir les portes a l’alumnat que el mes de març va veure interrompuda la seva formació educativa. Comença un nou curs escolar amb unes característiques extraordinàries, però amb la ferma convicció que el dret universal a l’educació és un puntal d’una societat rica, d’una societat madura. Per aquest motiu cal garantir que tots els infants, adolescents i joves puguin reemprendre la seva formació. Els centres educatius de la Diputació -d’educació especial, d’art i disseny i els conservatoris de música- a Tortosa, Reus i Tarragona han adoptat plans específics d’obertura que recullen totes les mesures preventives per garantir un curs escolar segur. És prioritari garantir la seguretat de l’alumnat, dels equips docents i del personal d’administració dels centres educatius, però també ho és vetllar perquè tot l’alumnat pugui seguir les classes i pugui continuar formant-se.

Precisament en aquesta etapa que ens trobem és més necessari que mai que els ens locals disposem d’autonomia financera, la millor eina per atendre les necessitats de la ciutadania. Per poder fer front al futur ens calen recursos, molts, i per això és imprescindible poder disposar de totes les fonts econòmiques. La capacitat d’estalvi dels últims anys dels nostres ajuntaments i també de la Diputació, ha de revertir directament en els nostres ciutadans i ciutadanes. En els darrers anys els governs locals hem patit la pressió de la normativa ‘Estabilitat pressupostària’, on la prioritat era reduir el deute i s’imposava l’obligatorietat de generar superàvit. Hem fet els deures, i avui disposem d’estalvis acumulats, dels quals ara no podem disposar, ara que ens calen per invertir directament en els nostres pobles, per donar resposta immediata a les urgències provocades per la pandèmia, per ajudar els veïns i veïnes dels nostres municipis. És urgent potenciar la governança de proximitat i donar suport als ens locals perquè puguin atendre de forma directa les necessitats de les persones. I així ho he fet saber com a presidenta de la Diputació, juntament amb els màxims representants d’altres diputacions catalanes i amb les entitats municipalistes del nostre país.

Per altra banda, no oblidem que estem encara en un context d’anomalia democràtica. El conflicte català, latent de fa dècades, ha comportat l’empresonament, l’exili i la persecució tant de líders i representants polítics i socials com d’alts càrrecs, funcionariat, empresariat i ciutadania en general. Tots amb un nexe en comú, el seu suport al dret a l’autodeterminació. És del tot necessari acudir a les eines polítiques que contribueixen a un enteniment on, les diferents visions i opinions no siguin derrotades ni vençudes, sinó que basteixin un futur on només hi hagi vencedors. I això no es pot aconseguir mitjançant la repressió i la persecució judicial ni policial de les persones per la seva ideologia política, quan aquesta s’insereix en un marc democràtic i de pacífica convivència. Es fa necessària, doncs, una llei d’amnistia que impliqui el reconeixement que els ja condemnats ho han estat injustament per les seves idees polítiques i que acabi amb l’escalada repressiva actual.

Bona Diada Nacional de Catalunya!

 

Begoña Floria (PSC): ‘A l’escola, tothom amb mascareta’

Begoña Floria. Consellera del Grup Municipal Socialista de Tarragona 

Mans, distància i mascaretes. Els nens i nenes de la nostra ciutat s’ho saben molt bé i el dia d’inici del curs escolar ho aplicaran amb disciplina i rigor. Ells faran la feina, però hem de tenir les garanties que la Generalitat també la farà i sobretot ha de garantir que les desigualtats socials no posin en perill les mesures de seguretat als centres educatius. Per fer-ho, cal garantir el subministrament del material protector a totes les famílies i és important, a la vegada, mantenir un diàleg obert i continu amb tots els agents que ho han de fer possible, des dels pares i mares fins als directors i directores.

Les competències en què tot rutlli són de la Generalitat, però l’Ajuntament de Tarragona té un paper fonamental perquè ha de poder garantir que les administracions actuants facin la feina que pertoca. En aquest sentit, com a Grup Municipal Socialista i en exercici de les nostres funcions, hem dut a terme en els darrers dies diferents reunions amb les famílies, representants d’Associacions de Famílies (AFA’s), representants sindicals i la conselleria d’Educació de l’Ajuntament de Tarragona amb de l’objectiu de conèixer les preocupacions de les famílies i els problemes davant la tornada a l’escola. Amb aquestes trobades, hem constatat la gran feina realitzada pels equips directius, el professorat, les educadores i els educadors, el personal de neteja i tothom qui està sumant esforços per garantir la seguretat i la qualitat de l’educació davant d’un inici escolar inèdit, tasca que la nostra portaveu Sandra Ramos va agrair públicament a principis de setmana.

Amb aquestes trobades hem pogut constatar, lamentablement, la manca diàleg directe entre el Govern Municipal (ERC i En Comú Podem) i la comunitat educativa, que s’ha assabentat dels plans de l’alcalde i del conseller d’educació a través dels mitjans de comunicació, quan l’ordre, al nostre entendre, hauria d’haver estat a la inversa. En tot cas, des del Grup Municipal Socialista, som coneixedors i ens solidaritzem amb les dificultats de gestió de molts aspectes vinculats amb l’educació, per la manca de resposta de la Generalitat. Durant el govern de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros també ho vam patir. De fet, Catalunya és una de les Comunitats Autònomes que no ha recuperat les dades d’inversió en educació de fa deu anys, i té un dels sistemes educatius més segregadors d’Europa.

En aquest tema l’Ajuntament no ha de abaixar la guàrdia i des del Grup Municipal Socialista donarem suport al govern local per reclamar a la Generalitat mesures per reduir les desigualtats, com garantir el subministrament de les mascaretes per l’alumnat. Cal recordar que el cost en mascaretes mensual d’una família de 4 persones oscil·la entre els 70 i els 150 €, depenent del tipus de mascareta, segons els darrers informes de les organitzacions de consumidors (OCU). És important garantir que els sectors més vulnerables no quedin fora del sistema.

 

Torredembarra en Comú: ‘ A voltes amb les escombreries’

Durant els darrers mesos hem estat publicant imatges que ens han fet arribar persones de Torredembarra en relació amb el nefast servei de recollida d’escombraries. Un problema que no és nou però que s’ha agreujat darrerament. Així que, sense entrar en com es va adjudicar aquest servei ni amb el posicionament dels altres partits en aquell moment, cal parlar de la situació el dia d’avui.

Atribuir l’estat dels nostres carrers i contenidors a l’augment de la població a l’estiu com s’està escoltant en alguns mitjans, és culpabilitzar a la ciutadania i no reconèixer els errors comesos per part de l’administració torrenca.

A Torredembarra en Comú estem convençuts que la recollida d’escombraries i la neteja dels carrers (que cal recordar és responsabilitat de l’Ajuntament) s’ha de fer de forma responsable, amb una gestió eficient i un sistema de reciclatge veritable i sostenible.

Entenem que no és tasca fàcil aconseguir el canvi de model. Està clar que per a això s’ha de disposar dels recursos materials, humans i econòmics. Alguns d’ells sorgits ja de l’amortització del mateix contracte actual i la resta, procedents d’una visió àmplia municipalista i a llarg termini. També és cert que s’ha de tenir voluntat política i no només de l’equip de govern. La resta de partits amb representació o no al consistori, hem de posar de la nostra part.

D’altra banda, està demostrat que és possible realitzar una remunicipalització de qualsevol servei externalitzat per part dels Ajuntaments i aconseguir una major taxa de satisfacció de la ciutadania. Diferents poblacions ho han començat a fer des de fa temps i en molts casos ja és una realitat. Torredembarra no pot quedar-se enrere. Més encara després de les resolucions aprovades en el darrer plenari en referència al contracte de recollida d’escombraries.

També, cal dir que paral·lelament a la remunicipalització del servei, és imprescindible realitzar campanyes d’educació cívica comptant amb tots els agents socials, polítics i comercials del municipi.

Un altre cosa, de què serveix invertir en la promoció turística de la ciutat si tots els carrers estan bruts i plens d’escombraries? Una despesa inútil.

És per tot això que des de Torredembarra en Comú emprendrem totes les accions que estiguin al nostre abast i donarem suport a qualsevol iniciativa que permeti posar punt final al problema actual, vagi encaminada a remunicipalitzar completament el servei i cap a un model de gestió totalment pública. De moment, el de la recollida de la brossa i la neteja viaria, però sense perdre de vista d’altres.

Estem disposats a treballar per aconseguir-ho. Escoltant, aportant, estan…

Torredembarra en Comú

 

Joan Llort (UGT): ‘El desgavell de l’Ingrés Mínim Vital’

Joan Llort Vallès. Secretari General UGT Camp de Tarragona

Quan el passat mes de juny, el govern d’Espanya va aprovar l’Ingrés Mínim Vital (IMV), el vicepresident Pablo Iglesias va qualificar la mesura com el major avanç en drets socials de la història d’Espanya des de la aprovació de la democràcia.

Els milions de persones que sabem en el que ha quedat la Llei de la dependència, que el govern del PSOE va presentar en el seu dia com uns del majors conquestes de drets socials en la historia teníem, motius per sospitar que l’IMV podria acabar en un fracàs similar.

També sabem que l’IMV no es cap dret social, sinó una mesura assistencial que en realitat retalla drets socials a la classe treballadora. I quan es va aprovar, des de la UGT de Tarragona ens vam posar en contacte amb el subdelegat del govern central per alertar-lo de la situació de col·lapse de les oficines del SEPE a Tarragona que tenien ja amb els ERTES.

Els entrebancs burocràtics, les interferències amb la renda mínima d’inserció i la descoordinació de les oficines de les diferents administracions han provocat un col·lapse administratiu que ha trencat les ajudes promeses per als més necessitats

Quan l’IMV es va aprovar el 29 de maig, el govern va dir que el subsidi beneficiaria a 2,3 milions de persones. Des de que es va obrir el termini per sol·licitar-lo el 15 de juny, a part dels 74100 que es van concedir d’ofici a finals d´agost, només estan aprovades 3966 sol·licituds a tot el país d’un total de més de 600000 que van arribar a l´administració a finals de juliol. No s´han concedit ni l’1% de les ajudes que se suposava que eren una mesura d’emergència que havia d’arribar a la població amb pobresa i en risc d´exclusió social. I, a més a més, es va dir que l’IMV seria compatible amb les prestacions de la renda mínima vital i el que està passant és que l’IMV està paralitzant aquestes prestacions fins que l´administració resolgui si són o no són compatibles, és a dir, estan fins i tot restant recursos a les famílies que més ho necessiten.

Però, per què tenim aquests pobres resultats?

El col·lapse administratiu: l´administració central no ha previst dotar a les entitats públiques que tramiten les sol·licituds de personal suficient, només cal recordar que els últims 10 anys l’INSS (Instituto Nacional de la Seguridad Social) ha perdut 2100 funcionaris.

Uns requisits burocràtics i telemàtics que moltes persones ni poden pagar la connexió d’internet ni tenen prou coneixements per presentar la sol·licitud telemàtica, i que es veuen amb la necessitat de recórrer a terceres persones, però també està passant que locutoris i gestories que cobren entre 40 i 60 euros per simplement fotocopiar i presentar telemàticament les sol·licituds.

Per últim, l’excessiu període de tramitació de tres mesos i el silenci administratiu que equival a que la sol·licitud està denegada, provocant a les persones sol·licitants de l’ingrés mínim vital (que sembla el menys vital de tots els ingressos) una angoixa que se suma a una desesperada situació material.

Davant d’aquesta situació de bloqueig en la gestió de les sol·licituds de l’IMV, UGT posarà en marxa un servei de reclamació davant l’INSS, a la pagina web www.ugt.es, per a aquelles persones que, havent presentat una sol·licitud, no hagin tingut resposta o cap comunicació, tenint en compte que el termini límit de resolució per l’INSS és de 3 mesos.

 

Ainhoa Amigo (Vila-seca en Comú): ‘La importància de l’accessibilitat’

Ainhoa Amigo.
Representant de Vila-seca en Comú al nucli de la Pineda

En algun moment de la nostra vida tots, turistes o residents del municipi, hem tingut algun tipus d’incapacitat; una malaltia transitòria, una operació, una fractura puntual, fins i tot un embaràs ja sigui de risc o no, o senzillament, fer-se gran. 

La incapacitat no afecta únicament a una petita part de la població, que la pateix permanentment, si no que és una cosa que sofrim, d’ una o altra manera, totes les famílies en un moment donat.

L’accessibilitat millora la vida de les persones, i això no cal discutir-lo. Crear ambients adequats per a persones amb diversitat funcional ha de ser un compromís i una responsabilitat dels nostres governants.  En moltes ocasions no implica fer grans inversions, entenc que estem en una situació complicada, sinó petits retocs al que ja tenim i, d’altra banda, que els futurs projectes siguin sobre la base d’un pla estratègic d’accessibilitat, com el que indica el programa de govern i que encara no coneixem.

Cal que les institucions públiques es sensibilitzin més amb les persones amb capacitats diferents, treballar per l’accessibilitat, ajuntar esforços, coneixements i experiències. Millorar en aquest àmbit és important per al nostre municipi ja que suposarà no sols la millora de la qualitat de vida dels veïns, sinó que millorarà la imatge del nostre municipi, afavorirà la nostra marca i li afegirà valor a un nou model de ciutat inclusiva, sostenible i, sobretot, accessible per tothom.

Per aquest motiu faig una crida als nostres governants per redoblar esforços en aquesta direcció. Mai més una inversió a Vila-seca sense tenir present les diferents capacitats de les persones.

 

Xavier Sabaté: ‘Sobreexplotadores’

Ja sé que no existeix en català aquest mot, però no sé com nomenar les persones – som nosaltres la gent de l’anomenat primer món principalment – que contribuïm cada anys amb més eficàcia a superar els límits de la Terra. En anglès a aquest dia li diuen “overshootDay”. Aquest és el promig perquè si comptem només el consum de recursos d’Espanya, el nostre dia seria  el 27 de maig. Clar que Qatar ja va acabar l’any l’11 de febrer i Luxemburg el 16 del mateix mes. Qui no es consola és perquè no vol.

Xavier Sabaté. Regidor de Transició Energètica de Flix

Enguany hem celebrat aquest dia de la sobreexplotació de la Terra una mica més tard, el passat dissabte 22 d’agost perquè el 2019 va ser el 29 de juliol, degut a l’única cosa positiva del Covid19 a banda de la menor contaminació els dies de confinament. Però cada any aquest dia és més aviat com es pot observar en el gràfic. Aconseguim rècords, doncs, any rere any. I ho fem nosaltres, vostè i jo que som uns cracks gràcies a la nostra acció constant de destrucció de la nostra casa. Com si cada dia, en anar a ajocar, ens entretinguéssim en picar un tros de paret de la nostra habitació. Cada dia tindríem una mica menys de casa  fins que ja no en quedaria. Això és el que li fem al Planeta. Galdosa herència que deixem als infants i joves d’ara que em temo que no en son prou conscients perquè els ho amaguem, no sigui que ens maleeixin ja en vida.

I així anem passant cada cop amb menys recursos i més pobres; pobrets i alegrets que vol dir persones conformades, resignades, acomodatícies com  Joan Martí Castell, ex-rector de la URV diu en el seu diccionari de locucions del 95.

Més pobres i per cert més malalts però tampoc no sembla que això ens impressioni perquè un dels remeis més fàcils que és el canvi d’ús d’energia, tampoc no sembla que progressi gaire, al menys a Catalunya on s’ajunten defensors del vell model i nimbys ( que es posi energia renovable però no prop de casa meva ). Aquests es diuen defensors de les energies renovables però hi posen “peròs”de tot tipus i parlen dels municipis favorables com els qui pateixen aquestes implantacions. És el cas del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre que ha aprovat una moció utilitzant aquests termes. Però sí que podem implantar un model nou, no especulatiu i més favorable a la gent del territori. I evidentment, hi haurà de participar cada municipi sense excepció en la mesura de les seves possibilitats d’aprofitament de l’energia que pot produir. També al nord de  Catalunya on estan desaprofitant el vent incomprensiblement.

Ara, el que no podrem evitar serà que posem energia renovable de forma massiva si volem substituir urani africà i gas i petroli dels àrabs que tant contaminen i tants diners s’emporten de nosaltres per regalar-los en corrupcions. I que tant afecten la nostra salut. Sí, una nuclear no es substitueix així com així,. Per substituir els dos grups d’Ascó i el de Vandellòs es necessiten 1.500 grans molins aproximadament. Si no s’accepta això, no es pot dir que una persona és partidària de les energies renovables perquè voldrà dir que continuarà acceptant nuclears i centrals de gas i importacions de petroli.

El 2020 hem tingut un dia de la sobreexplotació a finals d’agost. Estaria bé que aquest dia l’any que ve sigui més tard fins aconseguir un Planeta més sostenible i una salut que ens proporcioni una qualitat de vida millor per tothom. Que aquesta és una altra, la crisi climàtica, l’energètica, el covid19 i tantes altres crisis afecten i perjudiquen més les classes socials més desfavorides. Depèn de nosaltres i només de nosaltres.

 

Jaume Parés: ‘Gent entranyable i oficis perduts als Pallaresos de fa 50 anys’

 

Tarragona21 reprodueix un ampli extracte del pregó que Jaume Parés va llegir el 5 d’agost de 2020 a la Festa Major de Sant Salvador als Pallaresos donat l’alt valor etnològic i antropològic que té per la vila dels Pallaresos.

Us faré un repàs de com ha anat vivint els Pallaresos les transformacions a què ha estat sotmès, com molts altres pobles. Parlarem del terme, dels establiments, de personatges i dels diferents oficis que s’hi han desenvolupat, i per acabar faré un retrat de com eren les festes majors uns 50 anys enrere.

1.- El terme.- Si parlem d’on està situat i què era Els Pallaresos anys ha, hauríem de dir que és un lloc que estava format per 96 cases i dues masies i que tenia sols 384 habitants, i situat al nord de Tarragona, d’on dista 7 quilòmetres, que disposava d’una escola d’ensenyança primària molt incompleta, que l’ajuntament donava els serveis administratius molt rudimentaris, la nostra església gaudeix d’una parròquia d’ençà que es planteja el concordat de 1751, i si ens remuntem al segle XIV, la població estava governada pel consolat, com si es tractés de masies foranes.

Jaume Parés és president de l’Associació de Jubilats dels Pallaresos

Per acabar de fer un retrat de què i com era el nostre poble he trobat en el Diccionari estadístic històric d’Espanya del 1840 que Els Pallaresos és una localitat amb ajuntament, partit judicial i diòcesis de Tarragona, d’on dista una hora i mitja (llavors la gent es desplaçava majoritàriament a peu), que tenia una bona ventilació i clima temperat i sa (bé, en aquell temps no es coneixia encara la refineria de Repsol, que de tant en tant ens il·lumina per les nits amb la seva flama), i que les malalties que es patien comunament eren febres gàstriques i de caràcter inflamatori, sens dubte per l’excés i l’abús del vi (no es practicava encara “el botellon”).

2.- Entraré ara a descriure una mica el nostre poble. A part de l’església la gent solia reunir-se al «Cafè,» i en aquell temps era conegut com «El cafè de la Malena dels Pallaresos,» on era freqüentat per una cinquantena de veïns els dissabtes nit i diumenges tarda. Com tots els cafès de l’època tenia les taules de marbre blanc amb potes de ferro i pintades de negre, on no hi podia faltar l’ampolla d’aigua. Estava situat al carrer Major, cantonada amb carrer del Pou. He de dir que fa quaranta anys, quan vaig venir per primera vegada al poble, encara funcionava, i per les festa major d’hivern s’hi feia un bon ball.

3.- Un dels racons bonics del poble el tenim a la plaça de l’església. Tot i que és petita i fa baixada hi podem contemplar una sèrie de cases amb molt renom, com són Ca l’Andreu, que llueix amb una bonica porta, uns balcons, la font i l’abeurador, imprescindible als anys que el transport no era el cotxe sinó la cavalleria. Trobem també Cal Bou i Ca Solé, aquell cancell, i porta, les reixes amb l’empremta del mestre Jujol, un arquitecte tarragoní que va fer molt pels Pallaresos com ho reflecteix Ca Bofarull i l’interior de l’església.

4.- Dels personatges que ressaltaven dintre de la població començaré pel metge, que a mitjans del segle passat assistia a la població. Dic assistia perquè la meitat de les vegades i sort dels coneixements de les àvies es resolien els problemes amb les herbes remeieres que sempre es tenien a les cases: farigola, te de roca i altres per curar el mal de panxa, fulles de garrofer i d’oliver que elles sàviament sabien aplicar. Però si la cosa es complicava havies d’avisar, calia anar a Cal Bou, que recollia l’encàrrec i el passava al Sr. Vallespinosa, metge casat a Perafort, on residia, i llavors amb puntualitat i a peu per la drecera arribava al poble, ben tapat a l’hivern i amb ombrel·la a l’estiu.

5.- L’agutzil.- Aquest personatge no sols feia d’agutzil sinó que estava empleat per l’ajuntament i feia alhora de campaner i enterramorts. Sort tenia que en aquells temps no moria massa gent alhora. Parlo del Pepet de la Sula, que a més també era espardenyer, el so de la seva trompeta recordava a les dels drapaires. A la seva mort ocupà el seu lloc en Josep Fortuny, el «Pep del Xolla», que igual que el seu antecessor també coixejava una mica, doncs li faltava una cama que la suplia per una d’ortopèdica. Finalment, com a agutzil recordo ja dels anys 80 al nostre soci numero 111 en Joan Baptista Pallejà, que tothom l’anomenava «Batista», i que ja no tocava la trompeta, ja que la nova tecnologia l’havia dotat d’un servei de megafonia des de l’ajuntament (edifici que tenim aquí al davant) i que sempre en sentir el so de la sardana, que ens anunciava el pregó, ja esperàvem per veure quines novetats ens diria, que si teníem peix a bon preu i fresc o que podríem trobar un camió de melons a tal lloc. L’única pega que trobava jo des de casa era que segons com bufava el vent et quedaves a mig pregó. El nostre Batista sempre ha estat un home del poble i pel poble, disposat a ajudar, i no tenia un NO per a ningú. Gràcies Batista. El tenim encara entre nosaltres i és el soci número 111.

6.- El Peó de carreteres.- Per aquells temps, com a carreteres es coneixien els camins una mica amples per poder-hi passar dos carros, i es necessitava personal per netejar les voreres. Una persona encarregada de la carretera d’Els Pallaresos a Perafort era en Francisco Jové, més conegut per «Cisco de la Bibina». Jo encara el vaig conèixer, però, ja jubilat. Les eines que disposava per la seva feina eren un xapo i una senalla per repartir algunes pedres que transportava a mà d’un lloc a l’altre per tapar algun clot, i no es podia deixar la cistella on portava la carmanyola per poder dinar.

7.- La Llevadora.- Hem de recórrer novament a Perafort; allí trobem a l’Anna Blai Vidal (coneguda com la senyora Anita), que igualment i amb carro es traslladava a masies i pobles del voltant ajudant a parir, pot ser que algú de vosaltres -els mes grans- encara hagi passat per les seves mans.

Un moment de la lectura coral del pregó de la Festa Major dels Pallaresos. Foto: Tarragona21

8.- El Pastisser, Secretari i Estanquer. També ja del meu record n’era el Cisquet de Ca Santos, el «Paco Montejo», que a més de fer el pa de cada dia, regentava l’estanc i portava les secretaries dels ajuntaments de Perafort i Els Pallaresos. També disposava de l’únic telèfon del poble on poder trucar. Perquè et posessin en contacte amb la persona que necessitaves parlar, prèviament ell els havia d’anar a avisar a les cases. I aquí no acaba la tasca: els dijous el trobaves venent el vi a la Cooperativa. Quanta feina Cisquet de Ca Santos, sortosament també entre nosaltres en tenim com a sòcia numero 81 la seva filla gran, la Roser.

9.- L’Emblanquinador.- Personatge imprescindible en aquells temps que els focs de llenya regnaven a les cases i embrutaven tot al seu voltant. Es necessitava un artista que amb poca pintura -normalment calç- et deixés les parets blanques i desinfectades. D’això, en tenia cura el Gaietano Queralt, un home no gaire alt i prim que amb el cigarret a la boca i l’escombra a la mà ho pintava tot, i eren famosos els seus dibuixos que posava als arrimadors.

10.- Els Pastors.- No sempre ha estat com ara que es pot anar al supermercat i comprar aquesta o aquella llet desnatada o sencera. En aquells temps la cosa no anava així, doncs la persona que en tenia cura del ramat el treia a pasturar diàriament i a la tarda despatxava la llet que lliurava directament del braguer de la cabra a la lletera que portava el client, i que després havia de bullir per eliminar qualsevol microbi. Aquí hi entrava l’Assumpció de Càndio, una dona que amb pas lent seguia el seu ramat en companyia del seu gos, i que coneixia a cada una de les cabres pel seu nom, i en tenia cura d’elles quan parien. El Miquel Juvany, «Miquel de Ca Marxant», també buscava les pastures més fresques, a més matava a casa seva,

Arribats aquí vull fer esment molt sentit per un pastor nascut a Cervera del Maestrat i que s’afincà al nostre poble, en Josep Obiol i Noves, que com ja s’ha dit, curiosament, va ser el primer president de l’Associació de Jubilats l’any 1979. Podria dir d’ell que va ser un home molt afortunat, perquè un dia que pintava bon temps va sortir a pasturar el seu remat d’unes 60 ovelles, i de sobte un nuvolet va aparèixer sobre ell i un llamp el va tocar de ple a ell i el remat que va perdre quasi completament, pel que fa a ell va tenir la sort de portar unes sandàlies de goma que el va aïllar i així salvar la vida.

11.- També persona inevitable al poble era el carter, gent en aquells temps que no feien mai festa, sols el dia de Nadal, doncs havien de repartir a més de la correspondència els diaris que arribaven. I com arribaven? Havien d’anar a cercar la «saca» del correu que venia en tren a l’estació de La Secuita i tant si feia fred com calor, si feia sol o plovia, amb la saca al coll cap als Pallaresos. Suposo que els dies que a la gent li donava per escriure i la saca pesava més ho devia maleir, el Josepet de la Sula, qui era en temps passat qui feia aquesta tasca. Després el succeí la Rosita de Ca l’Asarit, la Rosita Solé.

Últimament ja vaig conèixer al Victu Jové  i després d’ell ja es va posar en marxa l’oficina de Correus, però tot i ser moderna amb servei de burofax i controls electrònics d’entrega té el defecte que el repartiment no és diari, amb una mica de sort una vegada a la setmana. El personal va deixar de ser funcionari i com a ens autònom funciona, però no com voldríem. Sort que quasi tots rebem ja la correspondència per correu electrònic i les comunicacions amb empreses de gas, llum i telefonia es fan de forma telemàtica.

12.- Una altra persona imprescindible als Pallaresos era el barber. Se’n recorden dos, un era a Cal Titus, i l’altre en fou també l’Anton del Fino (Anton Poy) encarregats que el jovent per les festes portés el cap ben pelat. La gent gran utilitzava el barber, com el seu nom indica, per afaitar-se setmanalment, doncs eren pocs els que s’afaitaven la barba ells mateixos. Expressions de «He d’anar a xollar-me els cabells» o «A veure si m’esquilen que porto massa pèl» eren les que s’utilitzaven molt freqüentment i amb naturalitat per la gent del poble. Es diu que el Fino s’havia especialitzat a tallar els cabells a «la garçon», moda que en aquells temps arribava de París. La seva vídua, la Joana Alegret Solé, és entre el nostres associats amb el número 3, igualment que la seva filla, la Irene, que també és associada amb el número 120.

13.- Si anteriorment he esmentat com a pastisser el Paco Montejo, com a prestador del servei de telèfon al poble també he de fer menció de la Maria, de Cal Rato, que a més de queviures també va exercir com a telefonista, també amb l’únic aparell per tot el poble.

14.- L’Escorxador. La gent tenia pocs diners, els jornals eren minsos, es guanyava 6 pessetes per dia treballat i això el que podia. Normalment totes les cases s’abastien de la verdura que plantava, les patates, guixes, fesols i tot el que es podia cultivar, a part no es llençava res, tot anava a parar al garrí, que s’engreixava perquè en arribar els vols de Nadal, fer la matança i tenir llonganisses i botifarres a més de cansalada i pernil la resta de l’any. La feina d’escorxador, la venia practicant l’Anton de la Tecla, qui de bona matinada ja anava a la casa on se’l demanava amb el seu joc de ganivets ben esmolats (aquí us estalvio la descripció de com feia la feina, doncs jo de petit en vaig presenciar una i recordo que em vaig mig desmaiar).

15.- El Comerciant. Això era nou a Els Pallaresos, on tothom vivia de la pagesia, doncs no es tenien coneixements en el món del comerç. Però vet aquí que un home amb empenta ho prova i li va bé, encara que la gent feia comentaris que no se’n sortiria, que ho perdria tot, aquest home és Petà, de nom Francisco Boada Boix, però se’l coneixia com el Sisco de Petà. Es dedicà a comprar vi, i era molt conegut a Vilafranca, ajudat per la seva dona, la Maria. Treballaven de valent, compraven els fons dels cups i de les bótes i en treien un bon rendiment, varen posar quatre tavernes a Tarragona, al Serrallo. Era ben conegut i respectat. Aquí, al poble, va posar el bar de Ca Petà, on anàvem a comprar el vi de les botes que hi tenia. Avui funciona com a Restaurant Boada, regentat pel seu nét.

16.- El ciclista, despunta com a ciclista el jove Josep Rue Muntañola. nascut a Cervià l’any 1939 i casat amb la Rosa Ma. Tasias. Són els nostres socis números 56 i 57, i alhora els meus veïns amb qui quasi cada dia fem petar la xerrada. L’he conceptuat com a ciclista jove, doncs als 17 anys s’estrena en una cursa a La Secuita, el dia 15 d’agost de 1958, seguits d’altres poblacions, Perafort, El Morell,… Tenia fama de molt bon corredor, però sempre arribava el segon. Corria per un bon equip, el Club Ciclista Tarragona, i participà en moltes proves al costat de ciclistes de fama com Ramon Mendibur, Francesc Heras… En una cursa celebrada a Barcelona, on s’hi va apuntar, se’n van riure d’ell en saber que era de poble, però ell els va tapar la boca quedant guanyador. Ja no era aquell que sempre feia segon. Més endavant participà en el campionat d’Espanya, on corrien dos de cada equip i va ser el guanyador, tot i els problemes amb la cadena, que se li escapava, segons em va dir. Va superar tots els contrincants i anava donant ànims als que doblava recomanant que bevessin i mengessin per no defallir. Enamorat de la bicicleta, va comprar la del gran corredor Miquel Poblet.

L’última cursa la va córrer a Saragossa l’any 1963, ja que per culpa d’una gimnàstica mal aplicada, que l’afectà la musculatura, el va obligar a deixar aquest esport, que per ell era la seva vida i només tenia 23 anys. Avui sóc jo qui, com ell va fer en aquella cursa donant ànims als companys, li dic: ‘Ànims, Josep, que encara ens queda molta carretera als dos’.

17.- El Senyor Mestre. Un dels que es recorda és el senyor Piqué, home que infonia un gran respecte, de caràcter seriós, i d’aquells que si no et portaves bé et feia ensenyar la mà, i ell l’acariciava amb el regle.

Filla dels Pallaresos va ser la senyora Maria Bargalló, que va exercir en els temps de guerra, als anys 1936-39, i que en entrar el règim de Franco, per allò de ser catalana la van treure. Era la sogra del nostre soci num 95 Francisco Vidal Bullo, i al seu lloc ens van portar a una senyora de Saragossa, Doña Rosario García Vaca, a qui li van dedicar un carrer. També va passar per l’escola Don José María Echevarria Ysasi. Cal fer esment que l’escola estava situada a on ara hi ha la nostra seu social de l’associació de jubilats (aquí, en aquestes finestres -Centre Jujol-), com a dependència per a nens i l’actual biblioteca era destinada a les nenes. Cal esmentar que la sòcia numero 99, la senyora Concepció Pons, va tenir cura de la guarderia infantil també dintre de les dependències de l’ara Centre Jujol, i que a causa de la poca quantitat d’infants es va haver tancar, cosa ben al contrari d’ara, que amb la població jove que ha vingut a viure al municipi, de quitxalla en tenim i podem omplir les guarderies.

18.- I fet aquest repàs d’oficis i persones del nostre poble per acabar parlaré una mica del que era la festa major. Com succeiex ara, en teníem dues, la del 20 de gener -Sant Sebastià, anomenada la petita- i la dedicada el dia 6 d’agost, la grossa, a la Transfiguració del Senyor o Sant Salvador. La festa major era molt esperada per tothom ja que a principis del segle XX no es menjava pollastre cada dia, era motiu perquè les mestresses de casa preparessin amb molta cura viandes que provenien del mateix corral, era ocasió per destapar els vins envasats que es compraven per aquesta ocasió, el caldo o brou que precedia al pollastre junt amb unes postres refinades crema catalana, avellanes torrades i alguna coca. Quins dinars de festa major, després que no hi faltés el cafetó regat amb unes gotes de licor, i quasi tots els homes treien un caliquenyo, i el que podia més un cigar “habano”.

Els balls de tarda i nit omplien el recinte petit de l’era de Ca Bofarull, i tan aviat com l’orquestra arrancava ja tenies la pista plena de parelles que ballaven molt bé i escoltant el compàs de la música per no equivocar-se. I en el moment que sonava el vals de «La Viuda Alegre», era quan les parelles més grans s’hi afegien i ara sí que no s’hi cabia, i així fins que sonava l’última peça, el vals jota que es tocava a molta velocitat per fer suar una mica més els balladors. I qui no recorda les toies que es rifaven a la meitat del ball, durant molts anys l’encarregat de subhastar-la fou el Josep de l’Olivé. També un bon costum que hi havia era que a l’última noia amb qui ballaves l’havies de convidar a un vermut. Després de sopar venia el concert, que era un recull de músiques de sarsuel.les, i per acabar el famós vals-jota. Aquells anys, als Pallaresos, com a molts pobles, no hi havia fondes ni llocs per allotjar els músics, alhora se’ls repartia per diferents cases, que els acollien a menjar i dormir. A Ca Solé sempre se’n quedaven tres o quatre.

Va ser cap a l’any 1975 que tres persones es posaren d’acord per celebrar la festa major. Eren en Josep Maria Tasias, en «Panxeta», l’Antonio de Ca l’Andreu i l’Anton del Fino, que juntament amb altres es disposaren a portar les millors orquestres del moment, com era la Gran Orquestra Internacional Maravella, que aprofitant que aquells dies d’agost es feien poques festes majors tenien certa disponibilitat, arribant al punt de contractar-la un any per l’altre. Altres orquestres van ser la Virginia Club de Manresa, Los Bohemios, de Tarragona; la Sensación, del Vendrell; la Marabú, de Valls; La Principal, de Girona; els Montgrins, l’Atlantida i la Selvatana.

Hi havia bona entesa entre els pobles del voltant doncs els joves d’altres localitats no pagaven entrada i en contraprestació els pallaresencs tampoc pagaven en les seves festes majors. Tot això duraria fins a l’any 1984, quan a partir d’aquí es comença a perdre el sentit de la festa tal com la descric per passar a regir-se per la mentalitat nova del jovent, fins a arribar a l’actual tal com la coneixem, a excepció d’enguany, que amb el maleït virus no sabem si ens la deixaran fer.

Jaume Parés és president de l’Associació de Jubilats dels Pallaresos