TOTS 21

Mariona Quadrada (CUP): ‘Les coses pel seu nom: Cipriano Martos va ser assassinat a Reus’

Mariona Quadrada. Ex regidora i militant de la CUP de Reus.

Aquest dissabte 18 de setembre s’ha fet l’enèsim acte en record a l’activista  i antifeixista Cipriano Martos Jiménez, membre del PCE (marxista-leninista) que va ser assassinat per la Guardia Civil de Reus el 17 de setembre del 1973. Al cap de 3 dies de tortures, li van fer beure un còctel corrosiu que el va cremar per dintre, un de tants crims comesos pel franquisme i el post-franquisme que han passat desapercebuts a la majoria de la gent.

La demanda, en aquest moment, és sobre l’exhumació del cos, iniciativa que promou la bona gent de la Xarxa Catalana i Balear de suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme.  La causa la va obrir la jutgessa María Romilda Servini de Cubría acollint-se al principi de jurisdicció universal; va començar amb dues querelles el 14 d’abril de 2010, i el gener de 2013 havia augmentat fins a 150.

Doncs bé, com hem repetit en diverses ocasions, la CUP durant el mandat passat va proposar el reconeixement de Cipriano Martos, posant una placa al domicili on va viure a Reus a més d’altres accions fetes o proposades per tal de divulgar la seva figura entre els ciutadans de Reus. La moció es va aprovar al Ple. Passats els mesos, l’alcalde Pellicer i com per acabar amb aquest corcó va dir que sí, que la podíem penjar.

Tanmateix aquesta acció no s’ha arribat a produir perquè al text que vam proposar hi deia: “va ser assassinat per la Guàrdia Civil a Reus”. Era massa violent i hi havia de dir va morir o algun altre eufemisme de les mateixes característiques.

El nostre alcalde «d’ordre» no podia permetre que senzillament es digués la veritat i acceptar que de taques a tot arreu n’hi ha, que no tot és tan net i polit i que de fet, aquests reconeixements ens fan créixer com a ciutat i com a persones. Ara bé, Cipriano Martos no va ser ni un gran senyor ni una figura noucentista ni ningú a qui puguem posar a la galeria del il·lustres, va ser un simple obrer, un lluitador antifranquista. Classisme pur i zero compromís amb les causes antifeixistes.

Fins i tot entenem que des d’un Pedecat es no es vulguin comprometre amb casos com aquest. Però i Junts, ara que són dues formacions separades? Alguna diferència entre ambdós? D’AraReus, res a comentar, ja en sabem les seves posicions i no s’hi val a perdre el temps. El que no entenem tant és que Esquerra no s’hagi fet càrrec d’atendre aquestes mocions aprovades en benefici de la memòria històrica, entre les quals hi ha també la demanda d’un carrer per a Guillem Agulló. Potser és més important seguir les normes de l’amo, tenir un AraReus com una pedra a la sabata i esperar còmodament les següents eleccions, a veure què.

Adhesions a la petició d’exhumació de Cipriano Martos: https://ciprianomartosjimenezinmemoriam.blogspot.com/p/adhesions-la-peticio-dexhumacio-den.html

 

Eduard Mejías (ERC Reus): ‘Sortir de la presó personal’

Eduard Mejías Montagut. Membre de la coordinadora de Polítiques LGTBI+ d’ERC i de l’executiva d’ERC Reus

Desgraciadament, aquests últims dies hem estat testimonis d’una presumpta agressió homòfoba contra dos menors a Reus. Aquest és un cas recent, però la realitat és que les agressions per motius d’opció de gènere o de sexualitat segueixen augmentant. De fet, ja en són gairebé 200 les agressions denunciades oficialment pel col·lectiu LGTBI des de principi d’any, però les que patim a la nostra vida diària en són moltes més.

Cronològicament, la discriminació pot començar a les escoles i instituts, on moltes vegades es relaciona amb l’assetjament escolar i crea enormes discriminacions que marcaran la resta de la nostra vida, fent que la nostra percepció de la realitat, de l’amor, de l’existència i de la pròpia consciència sigui diferent per sempre.

L’àmbit laboral també està molt afectat per la por a perdre la feina per motius discriminatoris o per la pròpia acceptació de les companyes i companys. La situació encara s’agreuja en l’àmbit social, on ens sentim cohibides per anar agafades de la mà o mostrar qualsevol orientació sexual diferent de la resta.

A Reus, comptem amb un Servei d’Atenció Integral (SAI) que ofereix suport en cas de ser víctimes o testimonis d’una agressió. És una eina que permet mostrar la diversitat sexual i d’identitat de gènere i prevenir la LGTBIfòbia. Ens ofereix suport per combatre la por a la discriminació.

Vivim amb por, una por que frenarà segurament oportunitats, relacions, projectes i il·lusions. Una desigualtat que, en molts casos, es pot convertir en la pitjor de les presons invisibles, la presó personal, que farà que no ens creiem amb drets fonamentals com estimar o tenir una vida digna.

Els que alimenten l’odi a la diferència ens volen callades i atemorides, però no renunciarem a seguir lluitant per canviar-ho. No ho hem de fer per cadascú de nosaltres, sinó pel conjunt de totes i tots aquells que han lluitat i han aconseguit arribar fins on som ara. No ens farem enrere davant dels qui promulguen els discursos d’odi i violència. Som una societat diversa i això ens fa més grans.

Quan les lluites són compartides sempre són millors. Perquè cada cop que sortim al carrer, ho puguem fer amb la llibertat que ens mereixem com a persones lliures. Sense odi ni violència.

Per un Reus lliure de discursos d’odi i LGTBfòbia.

 

Lorena de la Fuente (Cs): ‘Centrémonos en lo importante: Tarragona’

Lorena de la Fuente. Portaveu de Cs a l’ajuntament de Tarragona

Para la tranquilidad de los ciudadanos hemos de decir que no existe ningún pacto de Cs Tarragona con el equipo de gobierno que lidera ERC y el señor Ricomà. Estamos sorprendidos de los rumores que se han ido expandiendo sobre este tema. Nos hemos encontrado con intentos de desprestigiar a nuestro partido, nuestra labor o nuestra persona, pero no conseguirán que no continuemos trabajando para Tarragona y para todos sus habitantes. Los dos concejales que formamos el actual grupo municipal de Cs, Sergio Piriz y yo misma, estamos orgullosos del buen trabajo que estamos realizando.

Desde el Grupo Municipal de Ciudadanos apostamos por una política constructiva y, desde nuestra ideología política, apoyamos las iniciativas que favorezcan más a los ciudadanos. Por eso, hemos votado a favor en el pleno a determinados asuntos que hemos considerado necesarios para la ciudad, igual que lo han hecho otras formaciones políticas de la oposición. Y hemos votado en contra en otras tantas ocasiones, y no nos ha importado ser el único partido que lo ha hecho. Durante estos meses hemos insistido en temas como la mejora de los barrios, ayudas reales a las empresas y familias que siguen afectadas por la crisis generada por la pandemia o en la necesidad de considerar la seguridad una prioridad.

Los presupuestos son la herramienta básica de cualquier ayuntamiento y a día de hoy no hemos tenido acceso al documento ni conocimiento de cuanto se haya podido recoger en ellos. Supongo que el día que lo considere oportuno el concejal de Hacienda, el Sr. Fortuny, se pondrá en contacto con los diferentes grupos políticos para explicárnoslos y buscar los apoyos necesarios para que prosperen. Cuando dispongamos de la información y las explicaciones pertinentes de los presupuestos, los estudiaremos y los valoraremos políticamente y, en consecuencia, nuestro voto irá en función de lo que consideremos mejor para Tarragona.

Buena parte del presupuesto lo administran las empresas municipales, en las que la representación de los miembros no es proporcional a los resultados obtenidos en las últimas elecciones municipales y así lo hemos denunciado. Y es que Cs tiene más concejales que otros grupos municipales, pero menos representación. Se trata, por tanto, de una falta de proporcionalidad, una denuncia a la que también se han unido el grupo municipal socialista y el grupo municipal del Partido Popular. De hecho, a este respecto no deja de resultar sorprendente la posición de los socialistas, que cuando gobernaban fueron artífices de esa falta de proporcionalidad en los órganos de gobierno de las empresas municipales y ahora, paradójicamente, se suman a nuestras quejas por esa iniquidad que favorece la opacidad y la ineficiencia de la administración.

Ese es, de hecho, el único objetivo de nuestra denuncia: acabar con la falta de transparencia y la ineficiencia administrativa, y en ningún caso alterar el actual reparto en beneficio propio obteniendo sillas para personas afines a nuestra formación, posibilidad que, como todo el mundo sabe, siempre hemos rechazado frontalmente.

Desde Ciutadans seguiremos trabajando por el bienestar de todos los ciudadanos de Tarragona y el progreso de nuestra ciudad.

 

Josep Maria Buqueras: ‘Senyor Lesmes, per què no se’n va?’

Josep Maria Buqueras,

Recentment el Centre d’Investigacions Sociològiques/CIS ha publicat un sondeig sobre la valoració democràtica espanyola. Resultat, un cinc raspat. Entre els anys 2011 i 2016, la nota va ser pitjor, un suspens. Abans del 2021, era quelcom millor del que és ara. Winston Churchill va sentenciar que “la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics”. Hi ha molt per millorar. Tenim superestructures de poder ocultes, no fiscalitzades però molt influents. Hi ha corrupció. Tenim pendent, ja fa molts anys, reformes estructurals en diversos àmbits, des de la Constitució fins la funció pública, passant per la judicatura, Ja he escrit que cada vegada més que la política està judicialitzada al màxim i la justícia és polititza. Quan sortirem d’aquest garbuix?

Està clar que el Poder Judicial redobla la pressió als polítics per a renovar els seus òrgans. La falta de renovació en el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que és l’òrgan que regula als jutges i determina el nomenament en places tan sensibles com el Tribunal Suprem, tribunals superiors de justícia, Audiència Nacional o les provincials. Ja fa més de mil dies en pròrroga. Aquest òrgan té un mandat de cinc anys, que va finar fa gairebé tres anys. Està compost per vint vocals i per a la seva designació deuen de ser votats al Congrés de diputats, amb una majoria de dos terços, per tant prèviament obliga a un consens entre els PSOE i el PP. Ara l’arc parlamentari s’ha ampliat i la tensió existent és evident. Ente les associacions jurídiques també hi ha divergències i exigeixen/consideren que és improrrogable una reforma de la llei orgànica del PJ per a modificar el sistema d’elecció dels vocals. La situació actual és insostenible i escandalosa. La Comissió Europea està al cas de tot i també vol que siguin els jutges que designin els vocals, al menys un 50% de les designacions d’alts càrrecs, sobre la base dels seus mèrits professionals.

Hi ha opinions que manifesten que la justícia espanyola és l’únic dels tres poders constitucionals que no està a l’altura que correspon a una democràcia madura. Hi ha manca de garanties d’independència, ja que el nomenament de molts dels seus càrrecs institucionals depèn del poder legislatiu, i li falten mitjans econòmics, tecnològics i humans per a poder exercir la seva feina amb eficàcia, dins el termini i en la forma escaient. A més l’agitada política que estem vivint, d’una manera o altra està en mans dels jutges. Jutges i fiscals, amb càrrecs caducats o no, tenen la paella pel mànec d’assumptes molt importants: el futur del rei emèrit, els avals dels líder independentistes catalans per pagat al Tribunal de Comptes, els casos corruptes del PP, les denuncies de Vox davant el Constitucional per l’estat d’alarma o la llei Celaá d’educació, entre altres temes.

Molts estem perplexos amb el discurs del president del CGPJ en l’obertura de l’any judicial, davant el rei Felipe VI, per donar un cop damunt de la taula i llançar un missatge molt dur contra el Govern, al seu president, Pedro Sánchez i al PP per que deixen d’interferir en els assumptes judicials i els va urgir a que desbloquegin la seva renovació. Va lamentar que des del govern és parlés de “venjança” al referir-se a la sentència de sedició i justificar les mesures de gràcia com l’únic camí per abastar una convivència a Catalunya. El president Carlos Lemes manifesta que a cadascú el seu: ”nuestra labor es ajena a esa idea de revancha o con este sentimiento de rancor, pues juzgar es dar acuerdo con unes leyes que han sido democràticament aprobadas”. Està clar que la justícia espanyola ha actuat de part. Excés de patriotisme. Van aplicar el Codi penal com rebel·lió i sedició, per uns suposats delictes i fets que després el major Trapero va ser absolt. La rebel·lió havia dee ser portada a Madrid i per això així la van instruir. Demostrar que el poder real està a la capital del regne. M. Rajoy va dir per activa i per passiva que no hi hauria ni urnes, ni referèndum. Va haver de tot i després ve la venjança de don Mendo, de M. Rajoy, dels poders fàctics, entre ells els tribunals,

Senyor Lesmes (sou de 140.000 €/any) que ja porta queixant-se durant tres anys, si està fins la castanya, crec que ho té molt fàcil. Plegui vostè i els magistrats adients. Quedin tranquils. Però, per què no ho fa o fan? Per seguir manant, tenir poder, “moure les cireres”. Ell/s i tots el que tenen darrera. Aquesta és la raó, per la qual no se’n va?

 

Laura Arbonès: ‘Gènere no binari i llengua: quan la gramàtica no et representa’

Laura Arbonès Martínez és lingüista i lectora de català a Newcastle University (Regne Unit)

Fa deu mesos em vaig mudar al nord-est d’Anglaterra per començar un doctorat i treballar com a lectora de català a Newcastle University. Un vespre, mentre la meva amiga Lena i jo tornàvem cap a casa (vivim al mateix barri – si sou dones entendreu la tranquil·litat que això suposa), em va dir la frase: «I might see them on Saturday». Els que parleu anglès potser pensareu que la Lena m’estava explicant els plans que tenia per al cap de setmana amb els seus amics. Si aquest hagués estat el cas, ara probablement no estaria escrivint-ne un article. Aquell them que la Lena va deixar anar amb tanta fluïdesa i naturalitat no significava ells o elles, sinó que més aviat era un mecanisme lingüístic per referir-se a algú que no s’identifica amb el gènere masculí ni el femení, o que ho fa amb tots dos alhora. Als països de parla anglesa, comença a ser comú escoltar aquesta forma. Així com és cada cop més habitual que, en conèixer una persona nova, es demani quins són els seus pronoms, és a dir, amb quins pronoms desitja que ens hi referim.

Quan ets un expat i vius fora del teu país, hi ha un procediment que se’t produeix de forma repetida i involuntària al cervell: tendeixes a comparar-ho tot amb el teu país d’origen. Si a això, li sumes que jo soc lingüista, ja us podeu imaginar el torrent de preguntes al qual aquella conversa rutinària em va empènyer: on és el lloc de les persones no binàries en les llengües romàniques, que es basen en la distinció constant entre el gènere masculí i el femení, i no posseeixen un gènere neutre explícit? Si no em sentís còmoda utilitzant el femení, quina fórmula hauria d’utilitzar cada vegada que obrís la boca? I més concretament, com de preparada està la llengua catalana per incloure aquestes noves realitats?

Recentment, certes veus han començat a plantejar l’ús de la vocal i o de la consonant x (impossible d’utilitzar en l’àmbit oral) com una solució perquè les persones que no s’identifiquen exclusivament amb el masculí ni el femení puguin sentir-se representades en català. Si el tema del llenguatge inclusiu i el desdoblament de gènere ja havia generat gran debat entre els entesos de la llengua, probablement a hores d’ara es deuen estar estirant els cabells. Els lingüistes argumenten que la llengua no té el poder de canviar la societat, sinó al revés. Exposen que n’és només un reflex i que el fet de modificar les nostres conductes lingüístiques no tindrà un impacte real en el funcionament del món. D’altra banda, els col·lectius feministes i LGTBIQ+ reclamen que es proposi una solució, ja que el que no s’anomena, a efectes pràctics, acaba no existint.

El que és innegable és que existeixen persones que no se senten incloses en la tradicional divisió de gènere i, des del meu parer, és totalment necessari escoltar-lis. Si apareixen veus que reclamen canvis és perquè cada cop hi ha més gent que s’atreveix a escoltar-se i qüestionar els patrons preestablerts. Si volem avançar cap a una societat inclusiva, cal que l’escolta i el diàleg siguin al centre.

És veritat que les propostes lingüístiques suggerides potser no són del tot efectives: moltes vegades utilitzem la i com una forma de diminutiu efectiu (guapi). Tot i així, això no pot ser una excusa per arxivar un tema i mirar cap a una altra banda. Potser el canvi residirà a no utilitzar els termes masculí o femení, no ho sé. El que sí que sé és que caldrà parlar-ne tard o d’hora. Si desitgem protegir la llengua catalana i volem que cada vegada més gent la utilitzi, tothom ha de poder trobar-hi el seu lloc. Els lingüistes exposen que la llengua no canvia la societat, però i si, en realitat, la societat ja està canviant? No hauríem de mirar d’estar-ne a l’altura?

 

Josep Maria Buqueras: ‘Volem lo riu Siurana viu!’

Josep Maria Buqueras Bach

Divendres vint d’agost, dinou hores, cita a la Sala Polivalent de Poboleda. Objectiu visionar dos vídeos: 1. ‘On és lo riu Siurana? A Riudecanyes!’ i 2. ‘Volem lo riu viu’. Quin riu? El Siurana. Acte reivindicatiu organitzat per la Plataforma Riu Siurana, Gepec, Plataforma en Defensa de l’Ebre-PDE i l’Ajuntament de Poboleda. La primera intervenció va ser la de Núria Arias, ideòloga del projecte ’Diners blaus’. Va citar a la líder ambiental Lynn Margulís i ens va recordar la seva frase “La vida és una unió simbiòtica i cooperativa que permet triomfar als que s’associen”. Primer video: El delta de l’Ebre i el ‘Gloria’. La pregunta és: Quan val lo Delta de l’Ebre? La situació d’aquest parc natural és molt complexa i, si no fem el que toca, amb els anys desapareixerà. Existeix la necessitat urgent d’aportar sediments a la desembocadura del delta per evitar la regressió. Entre altres paràmetres, l’Ebre sense cabals és la mort del Delta. Arias es va inventar l’edició de bitllets, en aquest cas un de “5ebres” .

L’ecologista Andreu Escolà, membre de la Plataforma en Defensa del Riu Siurana i expresident del GEPEC, va posar el dit a la nafra denunciant la situació caciquil, prepotent, dèspota que viu el Priorat vers al seu riu. Està més al cas de tot el que hi ha al darrere del negoci de l’aigua, l’actual ministre per a la Transició Energètica i el Repte Demogràfic Teresa Ribera, que la Generalitat. Com es possible que això passi? Ens enganyen? Què ens amaguen? Ens estan robant l’aigua del Priorat? Escolà manifesta que en el seu moment l’eurodiputat Raül Romeva ja va fer gestions vers la Comunitat Econòmica Europea. Els mesos vinents, fins a finals de 2021, es han de prendre decisions molt importants. Crec que els ciutadans del Camp de Tarragona i la Costa Daurada no som conscients del que està passant i resulta que ens estem jugant molt respecte l’ús de l’aigua i tot el que significa com un bé natural, que hores d’ara està en mans d’uns quants, és a dir, la Comunitat de Regants de Riudecanyes.

Els reusencs Montserrat Cortadellas i Francesc Vidal, trencadors i llibertaris, als anys noranta van crear unes postals provocatives signades com a Fills Putatius de Miró. Han aconseguit el somni de crear un lloc físic des d’on generar força de combustió pel món artístic del Camp de Tarragona. Es tracta d’ADDEND que és un centre i residència d’artistes que resisteix el desmantellament cultural que, diuen, ha sofert el territori en els darrers anys. Cortadellas va fer una reflexió respecte la necessitat que té el Priorat de que se l’escolti. Els fets es van iniciar el 2017, quan una cinquantena de persones van desviar unes hores la llera del Siurana sense que la Comunitat de Regants de Riudecanyes pogués captar-la. La Comunitat es va querellar per aquesta usurpació. Inicialment es va arxivar, per l’any 2018 va haver una palanganada, i la batalla de l’aigua entre els pantans de Riudecanyes i Siurana encara no està tancada. La Comunitat té la concessió des dels anys trenta del segle passat, de quatre metres cúbics per segon. El desembre de 2018 es va crear la Taula del Siurana-Riudecanyes per arribar a un acord, però des del març de 2020 no s’ha reunit. No es tracta d’una disputa entre comarques, sinó de la gestió d’un bé tan preuat i escàs com és l’aigua.

Finalment l’artista dissenyador del 2n bitllet de Diners Blaus, per cert de 10 euros, i professor Àlvar Calvet ens va presentar el primer video que protagonitza ell i una botella. Dins una botella col·loca un paper amb la llegenda On és lo Riu Siurana? A Riudecanyes! , Tira la botella passades les nou del matí al pantà de Siurana, es precipita per la presa de formigó, l’assut dels Aubins, i veiem com la botella circula a lo llarg del seu recorregut, fins arribar al cap d’unes vuit hores al pantà de Riudecanyes. La metàfora, la realitat del que ens vol dir Calvet està clara. Els propietaris regants són els únics que es beneficien d’aquesta aigua. Ni més, ni menys.

Després de visualitzar el segon vídeo i un col·loqui, els assistents marxem colpits i preocupats per aquesta circumstància vital que ens afecta, i molt, a tots. I sobretot als nostres fills, al futur d’una terra i al seu creixement socioeconòmic. Perquè el riu sigui viu, arribem a temps?

 

Xavier Sabaté: ‘Energia renovable i línies de transport’

Xavier Sabaté

1.- El primer que hem de pensar és si volem un país 100 % renovable ( nou model ) o continuar amb l’actual model d’energia produïda a molt pocs llocs del país i portar-la de molt lluny ( països àrabs i Magrib ). Amb l’actual , emmalaltim i morim. Amb el nou potser encara som a temps de salvar-nos.

2.- Se suposa que volem el nopu model. Llavors hem d’incorporar al nostre imaginari que hem de produir tota l’energia a casa nostra, que podem ser autosuficients i que això requereix ocupació de terreny no a pocs indrets sinó a tot el país de forma distribuïda. El nou model requereix ocupació del terreny aquí i a Madagascar. No és possible no veure plantes de producció d’energia que, això sí, s’hauran de repartir per tot  el territori.

3.- Això significa aproximadament un 2% de la superfície de Catalunya la qual cosa vol dir 64.000 hectàrees. No és una quantitat massa significativa

4.- I això vol dir aprofitar sol, vent, biomassa i residus allà on n’hi hagi.

5.- En el cas del vent només el podem aprofitar on n’hi ha. Dir que fa vent a Collserola i al Port de Barcelona és incorrecte. Els estudis demostren que no es pot aprofitar el poc vent que hi ha. També dir que amb les teulades d’habitatges i polígons en tindríem prou. Ni de lluny.

6.- S’han de repartir per tant les instal·lacions de generació d’energia i aquests dies quan en alguns indrets com Sant Feliu de Guíxols es queixen que tenen talls de llum se’ls ha de dir que amb la generació distribuïda a cada municipi això seria molt menys probable

7.- Tot i la generació distribuïda, a Catalunya hi ha 32 comarques que poden ser excedentàries d’energia renovable i vuit – les que estan al voltant de Barcelona – que necessitaran que els portem energia altres indrets. Així i tot, s’hauran d’aprofitar totes les teulades possibles a les ciutats, als polígons, als pavellons esportius, als hipermercats, als centres educatius … Cada municipi sense excepció -gran o petit- haurà de reservar una part del seu terme municipal per generar energia renovable igual que ara tenen tots obligació de reservar zones verdes. Perquè si aquestes són necessàries per al benestar de la gent, també ho és l’energia renovable.

8.- Però com aquestes vuit comarques, tot i que també hauran de destinar terrenys a generar energia renovable, no en tindran prou, se’ls haurà de portar energia. Línies d’alta tensió a Catalunya n’hi haurà més si no generem energia renovable al nostre país. Pensàvem que generaríem energia renovable suficient per a les nostres
necessitats i que no ens caldrien més línies d’alta tensió tot i que estar ben connectats amb França és absolutament necessari. Però el que és absolutament clar és que si no generem l’energia que necessitem, seran imprescindibles per portar l’energia renovable que no volem fer nosaltres, de fora de Catalunya.

9.- Això exigeix en el nou model que hi hagi compensacions a través del que alguns anomenem un “ pacte territorial camp ciutat “. La darrera moció aprovada al Parlament a instàncies del PSC el mes de juny encomana al Govern una proposta que haurà de tenir aprovada abans de sis mesos – per tant abans de finals d’any – . Es va aprovar per 111 vots a favor i 19 en contra

10.- Per tant, primera prioritat tenir un país 100% renovable no només pels usos actuals sinó també per als futurs que en la mesura que s’haurà d’electrificar tota l’economia i descarbonitzar totes les activitats requerirà de més energia elèctrica malgrat que haurem d’estalviar més i també haurem de ser més eficients. Si no tenim electricitat tampoc tindrem emmagatzematge ni Hidrogen verd per les nostres indústries i els nostres transports. En definitiva, Catalunya serà molt més dependent que no pas ara en tots els sentits.

11.- Només parlar de l’impacte visual i de l’ocupació de terreny i no parlar de la situació d’emergència i de desastre climàtic que patim en aquests moments és absolutament kafkià. La nostra salut i la nostra vida – no la del Planeta que sobreviurà i s’adaptarà – están amenaçades

 

Cristina Guzmán: ‘Treballem per una Tarragona cívica i segura’

Cristina Guzmán, consellera de Seguretat Ciutadana i Protecció Civil

Ser consellera de la teva ciutat és un dels honors més grans que pot tenir una persona amb vocació de servei. Fa aproximadament un mes i mig, els tres representants del grup municipal de Junts per Tarragona ens vam incorporar a l’equip de govern amb tota la il·lusió i el màxim compromís de treballar per a tots els tarragonins i tarragonines.

Personalment, estar al capdavant de les àrees de Seguretat Ciutadana i Protecció Civil és un autèntic repte. L’afronto amb il·lusió i el convenciment que la prioritat indiscutible en aquest àmbit és fer de Tarragona una ciutat més segura, que preservi els drets i llibertats de les persones, i el més important, que així ho sentin.

Tenim molt clares quines són les principals línies de treball i quin és el model per tal de combatre els delictes, el sentiment d’inseguretat i, alhora, donar resposta a les demandes i necessitats de la nostra ciutadania d’una manera àgil i eficient.

Apostem per una policia de proximitat, on els nostres agents de la Guàrdia Urbana s’apropin als veïns i reculli i puguin atendre les seves inquietuds, agents que parlin amb els botiguers i tinguin contacte continuat en el temps.

Una policia en permanent comunicació amb les entitats veïnals, que resolgui els dubtes i conflictes que es puguin generar en matèria de seguretat. En definitiva, una policia que en el dia a dia dels carrers de la nostra ciutat.

Aquesta policia, però, també ha de disposar d’una unitat reforçada de seguretat ciutadana que ens permeti prevenir els actes antisocials i donar resposta immediata als requeriments i incidents que ens sorgeixen cada dia i, alhora, sigui capaç de complir amb els objectius establerts al Pla Integral de Seguretat de Districtes, el qual coordina a la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra de manera conjunta a peu de carrer.

És evident però que per fer possible aquesta policia és imprescindible dotar-la dels recursos materials i humans necessaris. Un dels principals hàndicaps que el meu antecessor, el conseller Castaño, va heretar de l’anterior govern és que la nostra Guàrdia Urbana tenia una greu mancança de places de comandaments i agents.

Per aquest motiu, una de les primeres accions que hem dut a terme és la creació de les bases per treure a concurs 14 places de càrrecs intermedis durant el mes de setembre. Un total de 5 sergents, un sotsinspector, un inspector i un intendent, que han de servir per enfortir la jerarquia interna del nostre cos.

De la mateixa manera, tenim previst obrir, durant el 2022, una nova borsa per cobrir totes les vacants que s’hauran creat a conseqüència de la provisió per promoció interna i la taxa de reposició, que se sumaran als agents que actualment es troben en fase d’oposició per mobilitat o bé fent el curs de formació a l’Institut de Seguretat pública de Catalunya.

Una altra eina que ens ha d’ajudar a fer de Tarragona una ciutat més segura és la implantació i desplegament d’un sistema de control a través de càmeres de videovigilància. És per això que estem treballant per poder instal·lar càmeres de videovigilància a la Part Alta, un sistema que, de manera progressiva, s’anirà estenent pels punts més calents de la ciutat.

A més, cal recordar que de manera imminent es procedirà a la instal·lació dels lectors de matrícula als accessos de les urbanitzacions del Llevant, procés que està en fase de contractació i que d’aquí a poc temps serà una realitat.

Amb tots aquests elements serem capaços de millorar la convivència i la seguretat a la nostra ciutat i facilitar que els nostres veïns i veïnes se sentin segurs en les seves places i carrers.

 

Mare Terra: ‘In memoriam d’Àngel Catena, el fotoperiodista tarragoní’

Àngel Catena, durant la presentació dels Premis Ones.

El febrer d’enguany, el president de Mare Terra, Ángel Juárez, ens presentava l’Àngel Catena, el seu amic, el mític i gran fotoperiodista tarragoní, ens va dir. Conèixer-lo fou una grata sorpresa.

Arribà amb una maleta plena de negatius, de fotografies autèntiques que retrataven una ciutat. Això sí, abans de poder gaudir de la seva obra, vam escoltar durant una llarga estona les “batalletes” de Juárez i Catena. Era per agafar un bolígraf i un foli en blanc, i prendre nota de cada relat. I com s’ho passaven els dos

Unes històries i anècdotes que van cobrar vida tant bon punt l’Àngel Catena ens va ensenyar el seu treball de vida. I d’aquí sorgí el projecte: “Moviment Social a Tarragona”, una exposició que ara es pot trobar al Mercat Central, i de la qual en sorgirà un llibre.

Moviment Social a Tarragona” és ara un orgull. Les vivències de Juárez i les imatges de Catena són la combinació ideal per construir la història d’una ciutat en lluita.

Ahir vam lamentar saber que aquest seria el seu últim projecte en vida. Catena estava il·lusionat i ple de vitalitat. I per honrar el seu record, l’exposició “Moviment Social a Tarragona” seguirà endavant. Perquè és així com Catena perdurarà, a través de les seves captures. I perquè Catena també és història de Tarragona.

En aquests moments només podem traslladar el condol a la seva fantàstica família. I recomanar-vos a totes i tots que dediqueu una reflexió i una mirada a l’obra del mític i gran fotoperiodista tarragoní, Àngel Catena.

Gràcies, en nom d’Ángel Juárez i tot l’equip de Mare Terra Fundació Mediterrània.

 

Eloi Menasach (PSC): ‘La Pàtria de Colón’

Eloi Menasach. PSC

Tenim un nou capítol del serial de “La pàtria de Colón”. No és d’estranyar; la dreta espanyola ens té acostumats ja a aquestes posades en escena; però el que és pitjor, aquest trio gens polifacètic -sempre mostra la mateixa cara- de PP, VOX i Cs és el primer que ha pres per costum autoconvocar-se a Colón per reivindicar una pàtria que no condueix a res. M’explico.

Si fem un exercici de memòria, sense anar gaire enrere, observarem quina és la manera de fer política que entén la dreta del nostre país. Per a mi és ben clara: la política del bloqueig i de les desqualificacions. A ningú se li escapa que vivim moments de gran transcendència i que requereixen de política i polítics amb visió de futur i mirada àmplia, que no pensin en la immediatesa i en els rèdits electorals, perquè això només condueix del fracàs al fracàs. Perquè sí, perquè ja ho coneixem. Necessitem governs que pensin en l’avui però que no renunciïn a col·locar les bases del país del demà, perquè això és el que reclamem com a societat. Volem viure bé avui, sí, però també volem construir un futur amb oportunitats que reculli les demandes dels moviments en defensa del planeta, per exemple.

I davant d’això, què tenim? Doncs tenim la pàtria de Colón. Tenim una dreta incapaç d’aportar res, que davant de qualsevol problema d’Estat, l’única acció que li veurem fer és la de trobar-se a Colón per fer-se una foto amb els seus companys de viatge mentre es miren de cua d’ull… Una dreta de PP, VOX i Ciudadanos que pregonen als quatre vents el patriotisme de la por. Tan és que Espanya avanci, que per a ells sempre es trenca, ja fa segles que es trenca. Excepte que governen ells, sols o agafadets de la mà.

Recollir signatures en contra de l’Estatut de Catalunya, en contra del català a l’escola, votar en contra les pressupostos més socials i amb més inversió de la història, en contra de la declaració de l’estat d’alarma, en contra de les seves pròrrogues, en contra de la fi de l’estat d’alarma, en contra dels Fons que ens arribem d’Europa per a la reconstrucció econòmica i social… En contra, en contra, sempre és en contra. I ara, en contra també dels indults. I jo em pregunto: però tenen alguna proposta a fer per petita que sigui i alguna idea de país més allà de la uniformitat que tots i totes coneixem? Amb aquest fals patriotisme no convenceran aquells que comprenen que existeixen problemes polítics territorials però tampoc els faran desaparèixer per més que s’embolcallin amb grans banderes de la “nación”. Qui estima Espanya no la divideix amb campanyes i fotos com les seves, ni destrueix ponts ni consensos.

El govern progressista de Perdo Sánchez ha fet una aposta pel diàleg. Sempre l’ha feta i l’ha explicada. Tot diàleg i solució és possible dins de la llei. Doncs practiquem-lo com es proposa. Els indults, per exemple, són una aposta d’avui per caminar cap a una solució del demà. No és cap renúncia a res ni cap derrota de falsos patriotismes. És acció valenta i de futur per la qual aposta i treballa Pedro Sánchez. És diàleg. És política.

 

Mario Soler (PSC Tarragona): ‘El gobierno de Schrödinger’

Mario Soler Santos. Conseller del Grup Municipal Socialista

¿Conocen la teoría del gato de Schrödinger? Describe una paradoja, según la cual un un gato puede estar vivo y muerto al mismo tiempo (simplificando).

Pues bien, últimamente no puedo dejar de pensar en los paralelismos que el gobierno de Tarragona tiene con ese pobre gato. Hace dos años, se configuró una mayoría alternativa a la lista más votada -la lista socialista- con la cual el Ayuntamiento de Tarragona pasó a estar en manos de  ERC y En Comú Podem, con el apoyo externo de la CUP y de JxTGN.

Un pacto lícito, no digo lo contrario, pero muy inestable. Y así lo hemos visto, no sólo por los dos años de caos y dejadez que ha sufrido esta ciudad, sino a la luz de todo el espectáculo al que estamos asistiendo los últimos días. Francamente, Tarragona no se merece esto.

Y  al margen del último sainete municipal que deja a todo el mundo preocupado pensando en quién gobierna nuestra ciudad… ¿Cuáles han sido  sus grandes hitos hasta el día de hoy? Pues ninguno, solo proyectos a medias que ya dejó empezados el anterior gobierno socialista: un banco de España que no querían, un plan parcial en Ponent que criticaron, un carril bici que se encontraron con el expediente ya hecho, … Su única propuesta propia es un Consell de Districtes con un consenso prácticamente nulo y que todavía ni existe.

Lo cierto es que este gobierno no ha sido capaz de proporcionar soluciones a las necesidades de Tarragona, solo ha dado titulares. Y a golpe de titular una ciudad no avanza. La gente no quiere que le digan que el gobierno planea hacer «esto o lo otro»; la gente lo que quiere es que las cosas se hagan. De nada sirven las palabras si luego no son reales.  Solo generan desconfianza y decepción (en aquellos que hubiesen confiado alguna vez).

Tenemos una ciudad viva a nivel social, pero muerta a nivel político -como el pobre gato-. La gente tiene ganas de actividad, de movimiento y de revitalización, pero se encuentra pasividad y dejadez,  calles más sucias, más palomas, más inseguridad… Lo que no recibe es dinamización comercial, no recibe movimiento turístico, una revolución energética verde, una mejora de servicios y atención; no recibe un proyecto de movilidad, una estabilidad económica ni una política que atraiga inversión. En resumen: no recibe.

Durante estos dos años hemos  hecho propuestas constructivas para la ciudad y aprobado todo lo necesario para combatir las consecuencias del COVID.  Presentamos al inicio de la pandemia cuarenta medidas de urgencia para la revitalización económica e incluso  «salvamos» decretos necesarios para la ciudad cuando los socios de gobierno no estaban dispuestos a hacerlo. Y después de todo esto,  Ricomà aún es capaz de decir que la nuestra no es una oposición constructiva. Quizás debería dejar de hacer campaña desde la alcaldía y de oposición desde el gobierno, para  ponerse a trabajar que la ciudad no es un gato, ni Tarragona una parodia.

 

Cartes al director: ‘L’accessibilitat al teatre… tres anys i mig després’

Imatge del Teatre Tarragona. Foto: Ajuntament

(Mentre feia l’escrit que segueix em vaig assabentar de que es tanca el Teatre Tarragona per segona vegada per les deficiències estructurals existents. Espero que aquesta vegada aprofitin el tancament per fer les modificacions per tal de que els serveis per discapacitats compleixin la normativa  ja que òbviament la resta del teatre també ho farà. El text es el que segueix).

L’altre dia vaig anar amb la meva filla a veure un espectacle al Teatre Tarragona i a l’acabar vam voler anar al servei i no em puc estar de tornar a denunciar després de tres anys i mig la falta d’accessibilitat dels serveis adaptats, és impossible que una persona sola amb cadira de rodes facis ús adequadament dels serveis, és impossible entra-hi i seure a l’inodor i poder tancar la porta. Convido a l’arquitecte que va fer el projecte o a les persones responsables de l’Ajuntament que s’asseguin en una cadira i facin la prova.

Cada vegada que anem al teatre veig més gent amb cadira de rodes i vull pensar que també s’han queixat i ningú els hi ha fet cas, ens omplim la boca parlant de fer parcs infantils inclusius, estem molt contents amb la nostra geganta inclusiva Frida, tot són molt bones paraules fins i tot l’alcalde del moment em va dir «El tema serveis Teatre Tarragona, potser serà més llarg, però hi estem a sobre» i tres anys i mig després continuem sense poder utilitzar els serveis amb normalitat.

Vaig presentar escrit de denúncia a l’Ajuntament amb data 4/01/2018 al Registre d’entrada núm. 2 i núm. 329, sense haver obtingut cap resposta fins al dia d’avui. El mateix dia vaig fer escrit al Síndic de Greuges de Catalunya que ha fet les gestions corresponents amb l’Ajuntament sense haver aconseguit la reparació de les deficiències dels serveis del teatre.

Si us plau m’agradaria no haver de tornar a fer un altre escrit dins de tres anys i mig.

José Luis Ortiz Lladó

 

Joan Llort (UGT): ‘Tot anirà bé .. per als de sempre’

Joan Llort Vallès. Secretari general UGT Tarragona

‘Tot anirà bé’ era un dels lemes que es van fer córrer al principi de la pandèmia, juntament amb el de ‘Que ningú es quedi enrere’. Com estem veient cada dia, les coses estan anant bé, (molt bé!) per als de sempre, mentre que la situació de la ciutadania segueix empitjorant, continuant el camí previ a la pandèmia.

Estem veient com hi ha empreses que augmenten els seus beneficis però no els reverteixen en la societat, al contrari: aprofiten per acomiadar personal, rebaixen les condicions laborals i obliguen treballadors a treballar més hores (això quan no els tenen sense contracte). D’exemples en tenim molts, només cal fixar-se en les entitats bancàries, que no han parat de fer diners a costa dels nostres i de manera totalment desvergonyida volen dur a terme EROs. Com ens demostren, la ciutadania només els interessa quan entrem com a clients i els reportem només beneficis i no problemes; fixem-nos sinó en el menyspreu que demostren amb la gent gran que no pot accedir a les noves tecnologies.

Però la situació no és pas diferent en el sector públic. Empreses com Correus estan assistint a un desballestament amb reducció de personal en municipis del nostre territori, Idiada va haver de fer una vaga per poder millorar les condicions laborals i els sectors sanitari i educatiu estan totalment desemparats.

Què ens ofereixen els governs de l’Estat i de la Generalitat? Doncs sembla ser que per a la ciutadania poca cosa. El govern de l’Estat està mostrant poca empatia vers les necessitats que calen i el govern de la Generalitat, després d’un període agònic d’interinatge, sembla que seguirà amb la inoperància que fins ara ens tenia acostumats no presentant, ni tan sols, uns pressupostos per a aquest 2021.

La UGT veiem com el final de la pandèmia s’acosta, però no veiem una recuperació de drets, de millores socials ni de sensibilitat vers els sectors més desafavorits. Esperem, però, arribar aviat a la famosa llum al final de túnel, ja sigui en hora punta, mitjana o vall.

 

Ferran Figuerola (Bravium): ‘Gràcies a tots!’

Ferran Figuerola, President del Bravium Teatre

Des de l’any 1987 fins avui han passat ja 34 anys en els quals he format part de la Junta directiva del Bravium Artístic i Cultural. Aquest recorregut el vaig començar com a secretari de la mà de l’aleshores president, en Josep Maria Vernis. Posteriorment, vaig formar part de la junta presidida pel Jaume Amenós fins l’any 2014, en què es va produir la fatídica notícia de la mort del Jaume, i això va suposar una forta sotragada per tota la família del Bravium teatre. M’emociono quan recordo els últims moments que vaig compartir amb el Jaume ja a l’hospital, on des del llit em va demanar que convoqués eleccions i que presentés candidatura, però sobretot em va reiterar que intentés mantenir la mateixa filosofia que havíem portat a la nostra entitat des de feia molts anys: la de tenir sempre les portes obertes a qualsevol iniciativa que es presentés. Vaig acceptar aquest repte i, des d’aleshores, he intentat seguir portant aquest esperit tan lligat al Bravium, i amb molt d’orgull presideixo aquesta entitat envoltat de grans persones, tant per formar la nova junta directiva, com per formar part de diferents comissions de treball. Tothom ha aportat el seu granet de sorra per seguir mantenint aquest tarannà tan propi del Bravium. La llavor del Jaume Amenós hi és encara ben present!

Durant tots aquests anys, he tingut l’oportunitat de poder fer diferents tasques al Bravium, i totes elles les valoro de manera molt positiva. La meva experiència en aquesta entitat en aquesta llarga trajectòria ha estat molt enriquidora personalment. Sobretot aprecio de manera molt satisfactòria i amb molta estima a totes les persones que, com jo, han contribuït a que el Bravium es mantingués com un referent a la nostra ciutat. Junts hem estat feliços, hem rigut, hem treballat amb esforç però molta il·lusió hores, dies, setmanes i mai a canvi de res i desinteressadament. També ens ha tocat viure moments durs plens de tristesa per la pèrdua de persones molt estimades, o acomiadaments i també hem tingut alguns maldecaps, però la força i la il·lusió per tirar endavant han fet que ens n’anéssim sortint. No obstant, mai durant tots aquests anys m’hagués arribat a imaginar que em tocaria viure una situació com la que estem vivint actualment. Rebre la colpidora notícia d’haver d’abandonar les instal·lacions que ocupem des de fa ja molts anys al carrer de la Presó ha estat un cop molt dur, i molt difícil d’assimilar. Ho havíem de buidar tot en un temps molt curt… 70 anys de material acumulat és molt material, però un cop més la família del Bravium ha demostrat que és una gran família. En unes setmanes hem pogut buidar tot i traslladar-ho a un magatzem que ens va cedir la família d’un soci. Ha estat realment trist veure la buidor que ha quedat, i escoltar el silenci del teatre. Aquesta és una situació molt punyent per a tots els que portem el Bravium en el nostre cor. Hem passat de viure grans moments en què la clamor del públic, els aplaudiments o les seves emocions davant els diferents espectacles que hem anat programant es podien sentir ben palpables, a una situació molt trista i desoladora, de fet per mi és la situació més trista que he viscut mai en la nostra entitat tan i tan plena de vida i emocions.

Ha estat, dins dels moments tan durs que estem vivint, tot just en l’any del nostre 70è aniversari, molt encoratjador sentit el recolzament tant de persones sòcies o no, com de diferents entitats i del teixit associatiu reusenc, que amb el seu suport ens han ajudat a poder fer més portable aquesta situació colpidora. Per tot això vull agrair fermament de tot cor a tothom que ens ha ofert la seva ajuda aquests dies per donar-nos un cop de mà en el trasllat: socis, persones anònimes o també a la gent de companyies de teatre com La Gata Borda o Tebac, a la Colla Castellera Xiquets de Reus, al Casal Despertaferro, a l’Ajuntament de Reus amb el Sr. alcalde Carles Pellicer i el regidor de cultura Sr. Daniel Recasens per les facilitats que ens ha donat amb el transport, així com a les Brigades Municipals i especialment al seu xofer Jordi, i Manolo Ortega i Hipòlit Montseny per la seva entrega i ajuda. També voldria agrair el suport del personal de cultura, i també a la bona gent del Centre de Lectura, de la Sala Santa Llúcia i de l’Orfeó Reusenc pel seu caliu i ajudar-nos amb la reprogramació. El meu agraïment també el faig extensiu a aquells partits polítics que s’han interessat per la nostra situació, i una menció especial també va dirigida als mitjans de comunicació que en tot moment ens han donat el seu recolzament informant de la situació. També es mereix una menció important la família Macaya-Cantenys per acollir-nos i posar a la nostra disposició temporalment les seves instal·lacions mentre estem en aquesta situació d’exili. Finalment vull agrair als socis i sòcies del Bravium per fer-nos costat en tot moment, i especialment a tota la família Bravium, que una vegada més heu demostrat el que som, una pinya!. Finalment voldria dir-vos gràcies també a tots els que formeu part de la Junta directiva per estar a primera fila en moments de tots colors i fer-me costat en tot! Per últim, també mereix un agraïment molt gran la meva família de casa per la vostra implicació, comprensió, paciència i entrega. Gràcies a tots perquè sense cadascú de vosaltres no hauríem pogut tirar endavant!

Hem de seguir lluitant amb força tot i que de moment, encara que amb resignació i amb molta tristesa, aquest passat dissabte vaig tancar les portes del nostre Bravium. No obstant, tinc l’esperança de poder tornar a obrir-les ben aviat amb energies renovades, i amb la il·lusió que ens caracteritzar, i sobretot seguir fent el que sabem, cultura!

Moltes gràcies

Visca el Bravium!

Raquel Sans (ERC): ‘El Feminisme s’obre pas al Govern’

«Perquè avui posem les bases de la societat del demà, em fa especial il·lusió veure asseguda a la bancada de govern a la companya Tània Verge, la millor consellera d’Igualtat i Feminismes que podríem tenir».

Després d’unes setmanes molt intenses de fer aquella feina que no es veu, poc a poc tot es va posant a lloc. Avui tenim un Ple al Parlament amb el govern ja constituït, on els consellers i conselleres ens expliquen les línies estratègiques per aquesta legislatura. Des d’una òptica personal, avui em sento molt alleugerida i feliç. Feliç de veure com el nou govern arrenca amb les energies renovades i amb tota la fortalesa i il·lusió que requereix la complexitat del moment actual. Ho necessitàvem!

Tenim per davant reptes molt importants i les decisions que prenguem avui condicionaran no només el present, sinó també i sobretot el futur dels nostres fills. I aquesta és una responsabilitat que, una legislatura més, encaro amb compromís i amb una clara vocació de servei públic. Per això, perquè avui posem les bases de la societat del demà, em fa especial il·lusió veure asseguda a la bancada de govern a la companya Tània Verge, la millor consellera d’Igualtat i Feminismes que podríem tenir.

Amb la consellera Verge i amb la companya Jenn Díaz al Parlament encarem de manera compartida el reptes d’una legislatura que ha de tenyir de lila totes les polítiques públiques del Govern. Perquè tenim molta feina a fer, perquè hem de combatre la violència masclista, perquè hem de combatre totes les desigualtats des d’una mirada interseccional. Com a diputada, però també com a Vicesecretària General de les Dones d’Esquerra Republicana, n’estic convençuda que totes les companyes que conformaran la conselleria faran una feina excel·lent. Tindran a tota la nostra organització política per acompanyar-les en aquesta tasca transformadora.

I tinc molt clar que l’oportunitat que avui tenim és fruit de la feina i de l’esforç de totes les companyes Feministes que ens han precedit a Esquerra Republicana. Quan no era fàcil, quan el discurs Feminista vivia a la perifèria de la política institucional, quan encara no hi havia xarxa. Per tot això, avui aprofito per donar-los de tot cor les gràcies i per dir-los que estarem a l’alçada! Com també toca agrair i recordar tres referents que han estat clau perquè tot això sigui possible. Carme, Dolors i Marta, gràcies, gràcies, gràcies!

 

 

Ramon Grau: ‘AMIC, una estructura de país que sempre hi és’

Ramon Grau i Soldevila, president de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació

Us imagineu un poble o ciutat sense un mitjà que us acompanyi, que us escolti, que us expliqui què passa a prop de casa? Manllevant unes paraules d’en Vicenç Villatoro, els mitjans de proximitat són la plaça del poble, una plaça on tothom hi té cabuda, on es parla, on s’escolta, on es debat del bo i del dolent, del que fa l’ajuntament, les entitats, les persones… On s’explica qui és qui, l’oferta dels serveis i el comerç més proper. Sense aquesta plaça, un poble és una urbanització.

L’AMIC és l’entitat de referència dels mitjans de proximitat a tots els territoris de parla catalana, formada per 475 mitjans tant en paper com digital, la gran majoria auditats, que sumen 2,5 milions de lectors en paper i en digital més de 12 milions d’usuaris únics. No hi ha cap mitjà que ho iguali i per això i per moltes altres coses, des de sempre reclamem tenir un lloc destacat en l’agenda de les administracions en el repartiment de la publicitat i dels ajuts.

Som l’estructura de comunicació de la gent, la que mai falla i que sempre s’ha mullat en defensa de la cultura, la llengua i tot el que representa la suma de moltes petites identitats que en conformen una de més gran. Si ho mirem des del vessant lingüístic, els mitjans de proximitat de l’AMIC utilitzen més del 85% el català en totes les comarques catalanes, i també en tota l’àrea metropolitana de Barcelona (més del 95% si hi afegim els mitjans bilingües). Sí, podem afirmar que la penetració dels mitjans en la llengua del país en espais on el català és minoritari és absoluta. És però, per desgràcia, una realitat amagada en molts despatxos tant de l’administració com dels departaments de comunicació de les grans i mitjanes empreses i de les centrals de mitjans.

L’AMIC, des de fa 20 anys, treballa per visibilitzar aquest fenomen únic i ric per la seva diversitat i pluralitat, que contribueix a mantenir l’equilibri territorial, la cohesió social i la democràcia.

Arriben nous responsables en els diversos departaments del Govern, i fora bo que ho tinguessin clar i no seguissin abocant tants recursos a la roda de sempre. Són temps nous i cal fer coses diferents. En aquest sentit, l’AMIC és un gran altaveu de 475 altaveus que junts arriben molt lluny.

 

Javier Ramírez (Cs Torredembarra): ‘¿Una RPT de izquierdas?’

Javier Ramírez. Regidor de Ciutadans Torredembarra

El pasado 22 de febrero se votó en sesión plenaria la implantación de la nueva Relación de Puestos de Trabajo (RPT) del Ayuntamiento de Torredembarra, un instrumento clave de la gestión de los recursos humanos del consistorio y que afecta de manera directa a los trabajadores. El actual grupo municipal de Ciutadans Torredembarra optó por votar en contra porque entendíamos que este proyecto rompía completamente con la equidad y planteaba dos RPT: una para pobres y otra para ricos. Uno de los motivos que alega el alcalde, el Sr. Rovira, para perpetrar tal desigualdad es que hay escasez de técnicos y de habilitados nacionales en la administración local, es decir, poco personal altamente cualificado.

Esta nueva RPT sigue limitada a nivel presupuestario (casi el 50% del presupuesto se invierte en el capítulo de personal) y se ha podido llevar a cabo recortando funciones, productividades y salarios a las escalas laborales de menor rango. Son funciones que han realizado de forma continua durante muchos años, prestando un servicio ejemplar al Ayuntamiento, y muchos de esos trabajadores no entienden por qué ahora se les veta de seguir realizando sus tareas. La cuestión que se nos plantea es: ¿Quién llevará a cabo esas funciones que los empleados públicos dejarán de realizar?  ¿Se contratarán empresas externas? ¿Se privatizarán servicios? En el caso de que debamos privatizar servicios, eso aumentará el coste para la administración y, por tanto, para los ciudadanos de Torredembarra.

A todo esto, se añade el hecho de que durante el proceso de elaboración de la RPT no se han cumplido todas las garantías previstas, puesto que se ha aprobado sin el pleno apoyo del comité de personal. De hecho, el comité actual no es el que pactó con el alcalde, en el mandato anterior, las condiciones establecidas porque en el 2019 hubo elecciones al comité de personal. Respecto a los trabajadores, únicamente pudieron presentar alegaciones los funcionarios de carrera, cosa que, por tanto, de facto, excluía a una buena parte de los empleados públicos de esta administración.

Además, la RPT la realizó una empresa externa. No entendíamos por qué teníamos que invertir miles de euros en realizar un estudio cuando tenemos un departamento de Recursos Humanos capacitado para tal función. Pero cuando el alcalde presentó una RPT para la inmensa mayoría de los empleados, basándose en las normativas vigentes y las indicaciones que marca el Estado en materia de salarios públicos, y otra paralela con criterios completamente subjetivos para unos pocos elegidos, lo entendimos. Entendimos que la única manera de sesgar y aumentar los salarios a unos pocos con la limitación presupuestaria que tiene este Ayuntamiento, sería a costa de otros muchos. ¿Por qué se evalúan de manera diferente a los funcionarios de mayor categoría que al resto?

Lamentable, el pasado 1 de mayo entró en vigor la nueva RPT y efectivamente, se confirmó y quedó de manifiesto que muchos empleados ven una rebaja sustancial de su salario de hasta un 40% en la nómina de final de mes. Este grupo presentó un Recurso Potestativo de Reposición alegando todo lo expuesto y solicitando al Sr. Rovira y a su gobierno que replanteara su postura. No hemos tenido respuesta alguna, la respuesta la han tenido todos los trabajadores el pasado 1 de mayo con la entrada en vigor con la nueva RPT de «izquierdas».

 

Nacho García (JSC): ‘Y cuando despertamos, la libertad era egoísmo’

Nacho García. Primer Secretari de la Joventut Socialista de les Comarques Tarragonines

No por esperados, los resultados en la Comunidad de Madrid han dejado de ser sorprendentes. Y lo es, especialmente, por los malos resultados de una izquierda que perdió en todos sus feudos y que acabó arrasado por una ola de libertinaje.

En los manuales de discursos populistas, seguro que el PP de Madrid tendría un destacado espacio. Y es que la libertad que propugnaron no deja de ser puro egoísmo, individualismo, en el que la persona importa más que la sociedad. Si este es el futuro que nos espera, paren el tren que yo me bajo. Libertad no es hacer lo que uno quiera, hay algo que está por encima de todo eso y es el bien común. ¿Si el discurso populista de Ayuso se extendiera, para que íbamos a necesitar una sanidad pública o una educación pública? Cada cuál, con su libertad, se pague aquello que pueda con su salario. ¿Y lo mismo pasaría con los impuestos, para que pagar si no es necesario un Estado del Bienestar? Si cada persona es responsable de aquello que hace y de sus actos, no debe existir una red de protección social pública.

Pero, ¿de verdad estamos dispuestos a apostar por una sociedad en la que prime el individualismo y no el bien común? ¿De verdad estamos dispuestos a llegar a una sociedad en la que no haya ningún sustento para quienes menos tienen? ¿O una red que nos proteja cuando las cosas nos van mal? Si estamos dispuestos a eso, es que ya no hay sociedad que defender, solo el egoísmo.

Yo no vivo en Madrid, pero créanme que no me siento menos libre. He tenido libertad para decidir sobre mi vida, sobre mi futuro, sobre mi trabajo y sobre a donde ir o no ir. Pero, ¿saben para que lo no hubiese tenido libertad? Para estudiar, si no fuese porque en esta sociedad que hemos creado, hay una cosa que se llama Estado del Bienestar, al que contribuimos con nuestros impuestos y que ayudan a gente como yo, hijo de trabajadores, a poder ir a la universidad con una beca. Les debo dar las gracias, a todos y cada uno de los que ayudaron a cumplir mi pequeño sueño, gracias a su contribución. Ahora me siento responsable de aportar todo aquello que aprendí para contribuir al enriquecimiento del país. Me gustaría muy especialmente que la gente más joven leyera este artículo. Todas y todos aquellos que se han visto deslumbrados por una dirigente, que en su ya más que habitual irresponsabilidad, les ha dejado salir de fiesta o ir a un bar, mientras las UCIs de los hospitales madrileños se llenaban día tras día. Me gustaría que reflexionaran sobre cómo se les ha inculcado un discurso en el que no importaba el número de contagios, ni siquiera el de fallecidos por COVID, solo ha importado su individualidad.

Y me gustaría que, por último, reflexionaran sobre otra cosa. Ayuso ha sido de las pocas dirigentes autonómicas que no ha dado ayudas directas a la hostelería, pero no lo ha hecho porque no los haya cerrado. No lo ha hecho porque sus continuas bajadas de impuestos a los más ricos, ha dejado sin recursos suficientes a la Comunidad de Madrid, y pronto veremos recortes en la sanidad y en la educación. Pero en el paraíso de la libertad, quién quiera recibir atención sanitaria básica o una educación de calidad, que se la pague. Un día despertaremos, y la libertad será un egoísmo imparable.

 

 

Òscar Peris: ‘La Vall de l’Hidrogen Verd, un projecte de país’

Òscar Peris. Delegat del Govern a Tarragona

En qualsevol aproximació seriosa de les oportunitats del Camp de Tarragona són presents l’atracció del sector turístic, la potència del Port de Tarragona, la fortalesa del sector industrial químic, una universitat potent i amb projecció internacional, una situació privilegiada en l’arc mediterrani… Molts elements que qualsevol territori envejaria, i que ara mateix resulten crucials per a refer-nos i sortir d’aquest sotrac causat per la pandèmia.

Però la convivència d’alguns d’aquests sectors econòmics, en un espai molt concret i intensament poblat, no ha estat fàcil, i han calgut –i segurament en caldran mésinstruments per a posar ordre. Recordem, per exemple, el Pla director de les activitats industrials i turístiques del Camp de Tarragona, un bon instrument per a delimitar espais, i una mostra de la necessitat –però també de la capacitat- de l’acció pública per a facilitar les activitats en benefici col·lectiu.

I no és l’únic cas d’empenta. Avui es presenta, amb tots els suports, el projecte de la Vall de l’Hidrogen Verd. Amb tots els suports vol dir tots, començant pel Govern de la Generalitat encapçalat pel Vicepresident en funcions de President, amb totes les institucions locals, amb el paper principal i singular de la URV, i amb els agents socials i empresarials. Voldria assenyalar que, en el conjunt d’institucions aplegades en aquesta iniciativa, no només hi ha la Generalitat, la primera institució del país, i les institucions del Camp de Tarragona. Hi ha també agents com l’Àrea Metropolitana de Barcelona o el Port de Barcelona, i això és un bon -i important- senyal. Algú podria pensar: “què hi fan, en un projecte que és d’aquí?”. Certament, és un projecte que té el seu nucli aquí, però és també, i sobretot, un projecte de país, un projecte central per al futur de Catalunya. El Camp de Tarragona s’erigeix com a protagonista i escenari principal d’un projecte de país, recolzat i reconegut per tothom, per tots els agents del país que hi han de ser. Una gran responsabilitat, i una gran confiança.

És un projecte ambiciós, complex, i suma de molts agents i moltes iniciatives, i sabem que no serà fàcil. Caldrà mobilitzar moltes energies, moltes hores de feina, molts processos de tota mena, per a dur-ho a terme. En aquest procés, el paper del Govern serà clau, per les responsabilitats i implicacions de tota mena –ambientals, urbanístiques, reguladores- que corresponen a les administracions públiques. Les complexitats, afrontades i resoltes des d’aquesta suma d’agents i complicitats, es converteixen en oportunitats. I la presentació d’avui n’és una mostra.

Des de la delegació del Govern puc dir que no fallarem. El Camp de Tarragona no fallarà. Som conscients del que representa, i de la nostra responsabilitat. El Govern sabrà ser part activa de les solucions, i això sol ja és un bon motiu per a fer que, més aviat que tard, tinguem un Govern plenament operatiu, fort, refet, i amb ganes i disposició d’assumir aquest i molts més reptes en la mateixa direcció.

 

Josep Rufà: ‘L’Equador, entre el neoliberalisme i el retorn al socialisme’

La dreta torna al poder després del gir trànsfuga del president sortint i de deu anys d’un projecte progressista que ha marcat la història del país

El diumenge 11 d’abril, més de 13 milions d’equatorians i equatorianes estaven cridats a les urnes, 410.000 dels quals resideixen a l’exterior del país -una part important viuen a Catalunya. Havien de triar entre 16 candidatures, el president i vicepresident dels pròxims quatre anys, els 137 electes de l’Assembla Nacional i 5 representants del Parlament andí.

Aquests comicis han estat uns dels més importants de la darrera dècada, amb un resultat molt ajustat en què s’ha imposat el banquer Guillermo Lasso amb el 52% dels vots (4.655.964), davant el jove economista Andrés Arauz, que va obtenir el 47% de suports (4.235.996 vots).

Josep Rufà és senador d’Esquerra Republicana per Tarragona, especialitzat en Amèrica Llatina

A l’Equador, el vot és obligatori, però a l’exterior és facultatiu. No obstant això, la constitució permet als residents a l’exterior escollir els seus propis representats a l’Assemblea Nacional per la circumscripció on viuen. El 62% d’aquest padró electoral es troba a la circumscripció d’Europa, l’Àsia i Oceania; el 31% al Canadà i els Estats Units; i el 7% a l’Amèrica Llatina, el Carib i l’Àfrica, que equival a 3 punts del vot total.

A la primera volta, celebrada el 7 de febrer, Arauz va guanyar amb 13 punts de diferència respecte a Lasso, però només va obtenir el 32%, fet que li va forçar anar a una segona votació. No obstant això, en la conformació de l’Assemblea, UNES (Unión por la Esperanza) d’esquerres, es posiciona com a primera força amb 50 membres electes, seguit pel moviment indigenista (Pachakutik), amb 27 electes i Lasso (CREO) se situa com la quarta força. També cal remarcar que UNES es va presentar amb un nom alternatiu anomenat Centro Democrático, ja que el Consell Nacional Electoral (CNE) va prohibir al partit Compromiso Social/Revolución Ciutadana presentar-se a les eleccions amb l’objectiu de deixar fora de la cursa l’expresident Rafael Correa, encara amb un gran suport popular.

Aquestes són unes eleccions que s’han realitzat amb el precedent de l’aixecament popular a l’octubre que es va saldar amb 34 morts i 1.200 persones ferides. I en el marc d’una severa crisi econòmica i sanitària anterior a la pandèmia i que ha sigut causada principalment per la implementació d’un model econòmic fallit, derivats dels acords amb l’FMI, la imposició de clàusules abusives i la paulatina desdolarització de l’economia del país.

Aquests comicis també han estat marcats per una forta polarització, la persecució política, el canvi de la llei electoral d’Hondt a la Sainte-Laguë, casos de guerra jurídica (lawfare), i la repressió vigent contra representants polítics de l’oposició. El vicepresident legítim, Jorge Glas, segueix a la presó, i el moviment correista ha hagut d’organitzar-se sense el seu principal referent. Rafael Correa continua exiliat a Brussel·les i, mesos abans de començar la carrera electoral, va ser inhabilitat per una de les 34 causes judicials obertes en contra seva.

Tots aquests fets s’han de sumar a una campanya d’odi i criminalització promoguda pel govern sortint i a un Consell Nacional Electoral (CNE) amb un marcat posicionament polític i diverses anomalies administratives, que arriben fins al punt de prohibir la cara de Correa als espots de campanya.

Així, doncs, després de quatre anys marcats pel gir trànsfuga de Lenin Moreno, s’imposa a les urnes Guillermo Lasso, del partit CREO, i propietari del segon banc més gran de l’Equador. Lasso també va ser exministre d’Economia de l’expresident Jamil Mahuad, conegut per haver provocat el «feriado bancario», una reforma neoliberal del sector financer que va desembocar en la dolarització de l’economia i la crisi econòmica i social més important viscuda al país, fet que va portar dos milions d’equatorians a veure’s forçats a emigrar, principalment a Espanya, Itàlia i als Estats Units.

Què ha passat a l’Equador?

Si hi ha un clar guanyador d’aquestes eleccions, aquest és el vot nul i el vot en blanc, producte del càstig electoral i la desafecció política, que va alimentar-se d’electors d’esquerres contraris a Correa, però també de votants de dretes que no se sentien identificats amb l’actual model conservador equatorià. Cal afegir que els principals líders dels sectors indigenistes amb una base molt heterogènia, diversa i força dividida entre progressistes i els del sector de dretes, també van cridar a un «vot nul ideològic».

En aquest sentit, els resultats són clars. El vot nul va tenir una gran implantació a 54 cantons: a 18 d’aquests va arribar a guanyar als dos presidenciables i a 36 més va aconseguir vèncer-ne un d’ells, especialment on guanyava Arauz.

Aquesta casuística no es va replicar a la circumscripció exterior d’Europa. Els migrants equatorians residents al vell continent van mostrar un contundent suport al progressisme, que només va ser superat per 3 punts en la circumscripció equatoriana de Manabí, històricament d’esquerres. Dins de la circumscripció d’Europa, Catalunya va registrar una alta participació i un suport majoritari (el 65,50% dels votants) al candidat Arauz, superant fins i tot Madrid, la comunitat equatoriana més gran a l’exterior.

La presa de possessió del president Lasso tindrà lloc el 24 de maig. El nou president es trobarà amb una assemblea molt dividida, tot i que s’ha de tenir en compte que el sistema de govern a l’Equador és presidencialista. El correisme torna a ser primera força a la cambra però sense prou majoria per tirar endavant propostes legislatives, llevat que s’arribi a consensos amb el sector d’esquerres de Pachakutik. Per altra banda, la unificació dels partits de dretes i els acords per a la implementació del model econòmic neoliberal marcaran aquest nou mandat amb l’objectiu de privatitzar sectors estratègics, serveis públics, així com el principal banc públic de l’Equador i diverses empreses turístiques que van ser projectes clau en la diversificació de la matriu productiva durant el govern de Correa. A més, el principal repte que es trobarà el govern entrant serà el repunt de casos de coronavirus que experimenta el país i la greu crisi econòmica agreujada per la pandèmia. S’estima que el PIB de l’Equador es contraurà un 8,9% al final d’aquest any.

Finalment, davant de la derrota de les esquerres en aquestes eleccions amb un fort rerefons històric i on es disputava el model de país, cal fer una reflexió profunda i conjunta amb tota la ciutadania i les principals organitzacions socials. L’Equador necessita abandonar el conflicte polaritzador i reestructurar el moviment de base per començar a teixir de manera cohesionada i inclusiva una força política sòlida que planti cara amb decisió en els propers comicis.

Josep Rufà és senador d’Esquerra Republicana per Tarragona, especialitzat en Amèrica Llatina

Mycaela Garcia és membre del Grup de Treball d’Amèrica Llatina d’Esquerra Republicana