TOTS 21

Raquel Sans (ERC): ‘Per totes les Dolores Pimienta, pel dret a la pròpia identitat’

Raquel Sans Guerra, diputada per ERC i candidata al Parlament de Catalunya.

En el darrer ple de la legislatura vam poder aprovar la Llei de desaparicions forçades de menors. Al Parlament, malgrat que no ho van poder fer des de l’hemicicle, ens van acompanyar representants de les diverses associacions de víctimes, també de l’Observatori de desaparicions forçades de menors que té la seu a Tarragona. Entre elles, però, no hi va poder ser la Dolores Pimienta.

Precisament el dia que vam aprovar la Llei la Dolores feia 96 anys. I 60 anys després no ha llençat la tovallola per poder trobar el seu fill. La Dolores, com la meva àvia, va marxar d’Extremadura a finals dels anys 50. I també com la meva àvia, no sabia ni llegir ni escriure. Van venir a Barcelona, buscant un futur millor. I aquí es va quedar embarassada del seu segon fill.

El Fèlix va néixer el 29 de maig de 1960 a l’Hospital Clínic de Barcelona. La Dolores va anar a donar a llum sola. El seu marit treballava. Després de parir un nen aparentment sa, va pesar gairebé 3 kg, era pèl roig… La infermera se’l va endur –suposadament a netejar-lo-. La infermera va tornar al cap d’una hora amb les mans buides. Li va dir que el seu fill havia mort. Després del xoc, la Dolores va demanar de veure el seu fill, de poder-lo enterrar. Li van dir que això no era possible, que ja l’havien enterrat.

Des de llavors va començar el seu periple per trobar un fill que encara avui -60 anys després- té clar que li van robar. Després de molts anys d’investigació: hi ha massa coses que no casen… El part de la Dolores no va quedar registrat, al cementiri no hi van trobar el cadàver…El de la Dolores i el Fèlix és només un dels 300 mil casos que es calcula que es van produir a l’Estat espanyol entre 1938 i 1996. Sí, ho han llegit bé: 1996. Les xifres són esgarrifoses.

A Catalunya hi ha centenars de denúncies presentades pels anomenats robatoris de nadons, les desaparaicions forçades de menors. La situació actual és que milers d’afectats –mares, pares, fills i filles– es veuen obligats a viure en el neguit i el patiment, incapaços d’avançar en la cerca dels seus familiars i restablir el dret fonamental a la seva identitat biològica.

El que hem fet amb aquesta Llei és un acte de JUSTÍCIA i de REPARACIÓ DEMOCRÀTICA. Aquesta Llei també serveix per anar a l’arrel d’un fenomen que té l’origen en la repressió feixista, que va suposar un genocidi ideològic i que aquesta transició modèlica que ens han volgut vendre ha invisibilitzat i ha amagat sota la catifa de les vergonyes. Com si aquí no hagués passat res. Des d’Esquerra Republicana de Catalunya treballem per la vida i el benestar de la gent. La justícia i la reparació democràtica són elements clau per avançar com a societat. Aixequem aquesta catifa de les vergonyes i oferim a les víctimes una eina que les ha d’ajudar en la recerca i la reparació d’aquest dolor.

 

Laia Estrada (CUP): ‘IQOXE: un any després, i aquí no ha canviat res’

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

La majoria de nosaltres tenim gravat a la retina què fèiem, on érem i com vam viure l’explosió a IQOXE. Una explosió que, malauradament, no es pot entendre com un fet anecdòtic ni aïllat. Tal com denunciaven treballadors i treballadores a les portes de l’AEQT l’endemà de l’explosió, aquesta és el resultat de l’únic objectiu que tenen les empreses: l’obtenció de la major taxa de beneficis possible a costa del que calgui. L’estalvi en personal, en el compliment de les mesures de seguretat, en la inversió de les infraestructures,… no són res més que vies per a incrementar els guanys. I ho fan totes les empreses perquè l’administració els ho permet, tant per acció com per omissió.

En el sistema capitalista, la normativa que ha de regular l’activitat industrial està feta per protegir les empreses. Serveix per limitar la seva responsabilitat i garantir la seva rendibilitat. D’aquesta manera, la pròpia administració actua fixant una normativa basada en uns estàndards que són més laxes que els que recomana l’OMS per tal de facilitar un major enriquiment dels lobbies químics. I quan apareixen indicis que les empreses estiguin incomplint aquesta mateixa normativa, com van posar de relleu els estudis desenvolupats per la UPC gràcies a la Plataforma Cel Net i els ajuntaments d’alguns municipis petits, lluny de facilitar més estudis independents, el que es va és mirar cap a una altra banda o inventar instruments com la Taula per la Qualitat de l’Aire.

És evident que la indústria petroquímica al Camp de Tarragona té un risc i un impacte permanent sobre la nostra salut i el medi ambient. El més greu, però, és que a hores d’ara ignorem el seu abast real, doncs no s’ha fet mai cap estudi epidemiològic malgrat les reivindicacions de Departaments tan importants com el de Toxicologia de la URV, que pertany a la facultat de medicina. Per això, que l’Alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, afirmés hores després de l’accident a IQOXE que la petroquímica estava «per lo bo i per lo dolent», és terrible si tenim en compte que ignorem la magnitud de «lo dolent» perquè se’ns oculta deliberadament.

De la mateixa manera, se’ns infantilitza quan el principal objectiu en la gestió d’una emergència és «no crear alarma», com va passar amb IQOXE. O quan no se’ns tracta com a població que viu en contacte amb un risc permanent, fet que requeriria dur a terme amb regularitat simulacres o que cada any ens arribés a casa un pamflet informatiu recordatori dels protocols d’emergència. I se’ns enganya quan no es garanteix una política de control estricte vers les mesures de seguretat laboral i d’emissions.

Tot just fa un any de l’explosió a IQOXE que es va endur la vida de tres persones. Des de llavors, s’han succeït les declaracions de bones intencions, s’ha obert una investigació judicial i fins i tot s’ha desenvolupat una Comissió al Parlament. Teníem la petita esperança que el 14 de gener de 2020 representés un punt d’inflexió que trenqués amb l’opacitat i la impunitat regnant. La realitat, però, és després d’aquest any no ha canviat res. Els poders públics ni han desenvolupat normatives més restrictives, ni han incrementat els controls en matèria ambiental ni laboral, ni han impulsat estudis independents de la qualitat de l’aire ni epidemiològics. Només amb una mobilització continuada des de tots els sectors de la població serà possible que es produeixi aquest punt d’inflexió.

Laia Estrada (regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)

Pau Ricomà: ‘Un any després de l’explosió a IQOXE’

En el primer aniversari de la fatídica explosió a la planta d’IQOXE, que va causar 3 morts, diversos ferits i nombrosos danys, voldria fer arribar el nostre escalf a les famílies que van perdre un ésser estimat en l’accident i a totes les persones que en van patir les conseqüències materials, psicològiques o de qualsevol índole.

Pau Ricomà és alcalde de Tarragona

El que va passar la tarda del 14 de gener del 2020 no pot tornar a passar mai més. Una de les expressions més repetides després de l’accident va ser que calia un canvi de paradigma, un abans i un després en la seguretat del sector químic. No podem perdre de vista que era la primera vegada que, per un accident en una indústria química, moria una persona externa al complex. Ni tampoc podem obviar que van passar 32 minuts des de l’explosió fins que es confirma en quina empresa s’havia produït l’accident, ni que mitja hora després encara no se sabés quin producte cremava, ni que no sonessin les sirenes en cap moment. Una mostra evident que interpel·lava a un canvi immediat dels protocols d’actuació i a una inversió en nous sistemes tecnològics capaços de monitoritzar i detectar -a temps real- qualsevol fuita que pugui posar en perill la població.

L’impacte psicològic d’aquest accident sobre la població de Tarragona va ser enorme, posant en qüestió la confiança de la gent amb la indústria. I -per recuperar aquesta confiança amb un sector que aporta el 30% del PIB del Camp de Tarragona- cal una feina ingent entre els diferents actors implicats. La inversió en tecnologia, en les condicions de treball –no només en aquelles indústries amb millors protocols de seguretat- en la transparència en la informació, en la formació continua a la societat i en la gestió ràpida i eficaç de les situacions crítiques, són els únics camins que ens poden dur a una recuperació real de la confiança.

El retorn de la gestió de les emergències químiques al territori amb la recuperació del PLASEQTA, en resposta al clam unànime de la societat tarragonina, és el canvi més significatiu que s’ha produït en aquest any. Un pla en què s’han incorporat les al·legacions d’ajuntaments i entitats i que preveu, entre altres canvis, que es facin sonar les sirenes d’alarma des del moment de l’activació de l’emergència a l’espera de conèixer la seva afectació. Malgrat la complexitat de la situació sanitària que vivim des de fa mesos, s’han produït avenços, ara bé, la pandèmia no pot esborrar la necessitat imperiosa de dotar de recursos econòmics aquest pla perquè el seu desplegament sigui real i immediat.

En un extraordinari missatge d’unitat a l’ajuntament de Tarragona, tots els grups municipals vam acordar que el consistori ens personéssim com a part afectada en la causa penal que s’instrueix en motiu de l’accident d’Iqoxe. El camí de la justícia, que amb tota probabilitat serà llarg i lent, no pot condicionar aquest canvi de paradigma necessari perquè no torni a passar un accident com aquest. Les conclusions de la comissió del Parlament de Catalunya sobre el cas IQOXE, les nombroses aportacions d’entitats, administracions i col·lectius en les diverses reunions celebrades durant aquest any i en l’el·laboració del nou Plaseqta, aporten suficients elements per començar a materialitzar el canvi de paradigma necessari perquè mai més torni a passar.

El Camp de Tarragona assumeix la càrrega solidària de suportar les externalitats d’una indústria que comporta grans beneficis per a tot el país, per tot l’estat i per tota la humanitat. I per això ens sembla que és just reclamar com a compensació totes les inversions en seguretat necessàries perquè els veïns visquin amb la tranquil·litat que es mereixen.

Pau Ricomà és alcalde de Tarragona

Joan Llort (UGT): ‘IQOXE: Tot continua igual. No volem compromisos, volem fets’

Joan Llort Vallès. Secretari General d’UGT de les Comarques de Tarragona

Un any després de la tràgica explosió a la planta d’Iqoxe -que va acabar amb la vida de tres persones- no s’ha fet absolutament res per millorar la seguretat i la formació en la indústria química i lamentem que la situació a les plantes industrials i el seu entorn és igual, o fins i tot, pitjor que fa 365 dies.

Si avui hi hagués un altre accident s’actuaria exactament igual, no s’ha avançat en res, la població està igual de desinformada, ja que no s’ha dut a terme cap procés per millorar la formació i informació sobre com actuar .

Després de la vaga general convocada per la UGT i CCOO del sector petroquímic el 19 de febrer de 2020, el departament de treball convocava a les patronals del sector i els sindicats majoritaris per incrementar el nivell de seguretat en la indústria, per millorar els nivells de formació i informació als treballadors, però tot ha quedat parat per la falta de voluntat de l´administració i les patronals .

Però hem de ser crítics amb la Generalitat en la implementació del nou Plaseqta, que retorna el poder de decisió a el territori. Sabem que existeix un document, però no sabem res més. No sabem com està aquest document ni ens han volgut escoltar ni als sindicats i tampoc als veïns.

Des de la UGT considerem incomprensible que després de compromisos amb el territori el Govern digui que no té 1,4 milions d’euros per implementar els sensors perimetrals i continuem amb la frivolitat amb que alguns empresaris actuen en matèria de riscos laborals, no posant les eines necessàries per evitar accidents ni involucrant-se en matèria de prevenció de riscos, posant com a únic objectiu aconseguir més beneficis.

Per a la UGT és inconcebible la manera de actuar de les administracions, que permeten que les empreses tinguin impunitat quan succeeix un accident. Ja n’hi ha prou de fer simulacres protocol·laris de cara a la galeria que tan sols serveixen per fer veure que s’està fent alguna cosa, ja n´hi ha prou de falses promeses que no es compleixen, no volem compromisos volem fets.

 

Mercè Puig (CCOO): ‘IQOXE: L’administració hauria de convocar la taula de prevenció que l’AEQT té bloquejada’

El 14 de gener farà un any de l’accident d’IQOXE, i estem igual. Després de la vaga es va crear una taula de prevenció on estem els sindicats majoritaris, l’administració i l’AEQT. Aquesta taula es va reunir vàries vegades i havíem avançat en diversos temes per poder arribar a acords. I va arribar la pandèmia i es va aturar, però després del confinament es va intentar reprendre i no ha sigut possible, ja que l’AEQT la té bloquejada. És una taula molt important perquè es tracta la prevenció i seguretat dels treballadors i treballadores dels polígons químics de Tarragona, i en conseqüència, de tota la ciutadania de Tarragona.

Mercè Puig Cañellas. Secretaria General U.I. Tarragona

Des de CCOO creiem que aquest és un tema prou important per no deixar-lo a banda i treballar-lo paral·lelament encara que estiguem en pandèmia. L’administració hauria de convocar aquesta mesa i obligar a totes les parts a avançar. El passat 29 de juliol, CCOO d’Indústria de Catalunya, a través del Gabinet Tècnic i Jurídic, va presentar un escrit a la Fiscalia de Tarragona exposant que l’estratègia de reducció de costos portada a terme per la direcció d’IQOXE, repercuteix directament en les mesures de prevenció i seguretat, ocasionant els dos accidents mortals ocorreguts a IQOXE aquest any. CCOO també manifesta a la Fiscalia que aquesta obsessió per primar els beneficis per sobre de tot, incloent-hi la seguretat tant de les persones que treballen a les seves instal·lacions, com de la ciutadania que hi viu al voltant, és la base dels diferents accidents i incidents ocorreguts. Per tant, sol·licitem a la Fiscalia que obri diligències i ampliï la causa en curs contra IQOXE incloent tots els accidents dels darrers sis mesos.

El Plaseqta ha tornat a Tarragona però sense inversió pressupostària darrere. Per això l’únic que farà és fer sonar les sirenes. Si tornéssim a tenir un accident similar estaríem igual que fa un any: La ciutadania no sabria que fer i les empreses químiques cadascuna seguiria el seu pla d’emergència tal com van fer en el seu moment.

En el seu dia el conseller d’interior ens va reunir a Tarragona per donar-nos aquesta notícia i nosaltres vam demanar ser presents en les meses per poder fer aportacions. Això no ha sigut així, no han comptat amb nosaltres per res.

La inseguretat i la por de la ciutadania, i dels treballadors i treballadores, no desapareixerà si segueixen sense donar-li la importància que té el polígon químic de Tarragona. CCOO apostem i volem un polígon químic, però que sigui més segur per tothom.

Per això la concentració del dia 14 de gener a les 18:40 h a la plaça de la Font, hora en què va tenir lloc l’accident d’IQOXE, perquè que Tarragona NO OBLIDEM el que va passar, i CCOO no pararà fins que escoltin les nostres reivindicacions.

 

Alba Muntadas (coalcaldessa d’Altafulla): ‘Gestió amb visió de futur per a canviar la nostra relació amb la naturalesa’

Alba Muntadas Olivé. Coalcaldessa d’Altafulla

Deixem enrere un any marcat per una pandèmia que segurament encara estarà present entre nosaltres durant aquest any 2021. Una pandèmia causada per la ràpida expansió d’un virus que podria ser conseqüència de l’alarmant pèrdua de biodiversitat que està provocant la humanitat. Així ho explica el doctor Fernando Valladares en una entrevista a ‘El Confidencial’ (https://www.elconfidencial.com/tecnologia/2020-04-28/entrevista-fernando-valladares-coronavirus-vacuna_2569143/): “El coronavirus pot ser el pròleg del que ens espera si no canviem la nostra relació amb la naturalesa”.

En aquest àmbit totes les administracions hi tenim una gran responsabilitat; cal tirar endavant polítiques que permetin la preservació i millora del nostre entorn per a fomentar la conservació de la biodiversitat. Tancàvem el 2020 amb una bona notícia per al Baix Gaià: a finals de novembre la Generalitat anunciava la compra dels terrenys de la plana del Vinyet. Amb aquesta adquisició es tanca la porta a l’especulació i comença un procés de recuperació d’un gran espai natural al nostre litoral que permetrà ampliar el bosc de ribera de la riba esquerra del riu Gaià i guanyar un sistema de llacunes litorals, dos ecosistemes molt maltractats en el nostre país.

Aquest projecte de recuperació de l’ecosistema litoral està en sintonia amb el canvi de rumb que hem donat a la gestió de la platja d’Altafulla. Des d’una visió de la platja com a sistema natural del qual en podem gaudir de manera respectuosa, posant accent en la seva naturalesa d’ecosistema dinàmic. D’aquesta manera, tenint en compte el seu paper com a sistemes naturals, aconseguim una gestió amb visió de futur i tenint en compte el context global del canvi climàtic.

Grans projectes de recuperació d’espais naturals com els del Vinyet i petites actuacions com les d’un canvi de visió en la gestió de sistemes naturals com el de la platja d’Altafulla són necessaris per a canviar la nostra relació amb la naturalesa (com deia el doctor Valladares) i frenar la pèrdua de biodiversitat. Esperem que aquest nou any que comença en veiem més exemples.

 

Laia Estrada (CUP): ‘Jugar amb la desmemòria’

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Portem unes setmanes mogudetes a «la Tarragona Complexa». La CUP hem aprovat els pressupostos de l’Ajuntament de Tarragona i sembla que això ha frustrat algun que altre pla. Els nervis i la ràbia contra la nostra formació des del moment que vam fer públic que estàvem negociant els comptes municipals serien comprensibles si els emmarquem en una mena de conte de la lletera.

El nostre objectiu des del primer moment en què vam trepitjar l’Ajuntament ha estat, únicament, vetllar pels interessos de la majoria de la població tarragonina. Això, en l’actual context de pandèmia, es tradueix en fer uns pressupostos que ajudin a construir un dic de contenció davant la crisi socioeconòmica en la que estem immerses. Per això les nostres han requerit destinar grans partides a habitatge, ajudes socials d’urgència, beques menjador, o projectes educatius per garantir la cohesió social.

Però més enllà de l’excepcionalitat a la que ens ha abocat la Covid19, vetllar pels interessos de la majoria de tarragonins i tarragonines implica, necessàriament, combatre els interessos i els poders fàctics de la ciutat. A ningú se li escapa que ens trobem en un moment crucial, amb la crisi de legitimitat del lobby petroquímic, i per suposat, per la recent anul·lació del POUM.

Així, la CUP és imprescindible tant per apaivagar els estralls de la crisi com per garantir la inevitable confrontació de poders que necessitem a la ciutat i al Camp de Tarragona. Vam donar l’alcaldia a Pau Ricomà amb el lema «FORA LA MÀFIA» i avui hem aprovat els pressupostos repetint el que portem dient des de l’inici del mandat: si ERC i ECP volen fer realitat el canvi que van prometre a la ciutadania, han de veure la CUP com una aliada, malgrat no estiguem al govern, en comptes de veure’ns com una amenaça.

El paper de la CUP al llarg del mandat anterior va ser imprescindible per facilitar el canvi de sigles que demanava la gent; i en aquest mandat la CUP és imprescindible perquè el canvi de sigles esdevingui un canvi de polítiques. Aquest és el nostre paper com a oposició. Per tant, que ningú no es confongui. Que la resta de l’oposició no vulgui utilitzar el paper crític de la CUP amb el govern actual, a vegades i en segons quins temes molt crític, per jugar amb la desmemòria, blanquejar la decadència del PSC i aplanar el terreny per al seu retorn amb els malabarismes que es vulguin – el «fitxatge» de Viñuales ens dona pistes de per on aniran les coses –. I que el govern de Ricomà no pensi que l’amenaça d’un possible retorn de qui tant ens ha costat fer fora, farà que la CUP deixi de fiscalitzar i assenyalar tot allò que siguin renúncies per a la transformació de la ciutat.

Avui hem aprovat els pressupostos municipals sense la garantia que ERC i ECP compliran tot allò que han acordat amb la CUP, però amb la certesa que, si no ho fan, facilitaran que tornin els d’abans.

 

Raquel Sans, Jordi Salvador, Laura Castel i Josep Rufà (ERC): ‘A la República Catalana hi hem de ser totes i tots’

Raquel Sans Guerra, diputada al Parlament i cap de llista per Tarragona; Jordi Salvador Duch, diputat al Congrés; Laura Castel Fort, senadora, i Josep Rufà Gràcia, senador.

Acabem aquest maleït 2020 pendents de com podrem celebrar les festes amb la família. Passada la segona onada de la Covid-19, milers de llars han patit la pèrdua d’un ésser estimat, fan mans i mànigues per tirar endavant pendents dels ERTOs o ajusten una vegada i una altra els comptes per garantir que el mes vinent podran tornar a aixecar la persiana. L’objectiu que ens hauríem de plantejar tots i totes avui és poder celebrar amb els nostres tots els Nadal que han de venir. De la mateixa manera, qualsevol projecte col·lectiu que veritablement ho vulgui ser ha de tenir ben clar que avui, o ens en sortim tots i totes, o el país nou que volem construir serà molt més lluny.

Hi ha qui es pregunta per què Esquerra Republicana ha aprovat els pressupostos de l’Estat. Uns comptes que, per posar un exemple, doblen el pressupost per a la dependència, per a que els nostres avis i àvies tinguin els recursos necessaris per una vida de dignitat. O una inversió rècord en sanitat gràcies als fons europeus. O que fruit de l’acord que hem assolit Catalunya recupera tot el deute pendent en beques per a l’estudi, per garantir que les matrícules universitàries no suposen un fre per a la igualtat d’oportunitats. O, també, que suposen transferències directes per valor de més de 500 milions d’euros per donar aire a una Generalitat perquè, per exemple, avui hagi pogut posar 2.000 euros a disposició de cadascun dels 116.000 autònoms en una situació més precària.

La pregunta de la gent republicana hauria de ser: perquè no s’haurien d’haver aprovat? Algú es pensa que si no els haguessin votat Esquerra Republicana de Catalunya i EH Bildu l’Estat no tindria pressupostos? Oi tant que sí: els pressupostos austericides i contra Catalunya de Rajoy i Montoro, si haguessin prosperat les esmenes a la totalitat que van presentar alguns grups, o bé, de la mà de Ciutadans, uns comptes totalment contraris a Catalunya i a les necessitats socials. I Esquerra Republicana en aquesta negociació ha tret Ciudadanos de l’equació. Jugada mestra, dirien alguns. Nosaltres preferim dir-ne fer política. Ser útils, a la ciutadania i a Catalunya.

Les dades de la demarcació de Tarragona corroboren aquesta necessitat urgent de ser útils a la gent del nostre territori. Tenim un índex d’atur del 16,22% amb 59.232 persones aturades; 43.353 beneficiàries de prestacions per desocupació, 14.895 de les quals reben el subsidi; més de 71.000 afectats per ERTO’s; 160.000 pensionistes; 35.000 persones ateses cada dia pel Banc dels Aliments de les Comarques de Tarragona… Som una de les zones de Catalunya més afectades i ara no podem dir no a les inversions socials.

Tal com estan les coses, amb moltes persones a l’atur, negocis tancats, empobriment i patiment generalitzat a Catalunya, hem prioritzat l’oportunitat d’ampliar inversions socials, per a autònoms, per a pimes, en educació, en sanitat, en beques, en dependència… en definitiva, per donar un impuls imprescindible a la cobertura social i a la reactivació econòmica.

Hem posat la força de la nostra negociació per fer possible que el nostre govern (el govern de la Generalitat, no el nostre partit) pugui gestionar els recursos necessaris i es doti de més eines per afrontar la situació d’emergència que estem vivint. La gestió directa de l’ingrés mínim vital o de les ajudes de la Unió Europea en són alguns dels exemples. També la finalització del 155 financer a la Generalitat i inversions i transferències per valor de 2.339 milions d’euros, per primer cop per sobre del pes del PIB català. I com que tenim memòria, una clàusula de compliment de les inversions en infraestructures per garantir que veritablement tiren endavant.

És evident que aquests no són els nostres pressupostos. No ens agrada la inversió, en armament, a la Casa Reial, en toros. Però és que són els pressupostos de l’Estat espanyol. És per això, també, que volem construir una República Catalana independent. Amb els pressupostos veritablement justos que Catalunya vol i es mereix.

Està clar que el PSOE no és un soci possible. Per això, no podem entendre pactes com el de la Diputació de Barcelona, perquè els nostres projectes són antagònics. Però mai renunciarem tampoc a arrencar els màxims recursos de Madrid que, no ho oblidem, són nostres. Malgrat tot, estem condemnats a entendre’ns, estem obligats a fer política, a ser útils i, tal com vam prometre, a mirar de negociar una sortida democràtica al conflicte amb l’estat espanyol. Vàrem dir en campanya que si Esquerra era forta i el PSOE era dèbil l’obligaríem a seure i negociar. Això és el que hem fet. Sabem, tal com dèiem, que el PSOE no fa, sinó que se l’obliga a fer. Aliances republicanes a Catalunya, i fer servir la nostra força a Madrid.

Gràcies a Esquerra Republicana, el govern del país que surti de les urnes el 14 de febrer tindrà els recursos per afrontar un 2021 que es preveu molt difícil. També trobarà un escenari polític a Madrid que, si es treballa amb convicció i sense travetes ni càlculs electoralistes, podrà continuar un diàleg polític que si finalment no dóna els fruits que anhelem, estem convençuts que durà molts i moltes a sumar-se al projecte integrador de la República Catalana.

Treballant pel país i la seva gent avancem, caminant cap a la República Catalana millorant el dia a dia de la ciutadania. Perquè tenim companys i companyes a la presó i a l’exili, companys i companyes represaliades, però també una mare depenent, un fill que vol estudiar i un germà que malda per tirar endavant el seu negoci. I Esquerra Republicana treballa per tots ells, ara i sempre. Sumant majories avancem cap a la República Catalana. Perquè a la República Catalana hi hem de ser totes i tots.

 

Óscar Sánchez, alcalde de Constantí: ‘Un Nadal ben diferent’

Óscar Sánchez, alcalde de Constantí

No. No es tracta de l’activitat que es realitza a les escoles de pensar què passaria si en comptes de ser hivern, el Nadal passés a l’estiu. Hi hauria molt canvis. Qui més qui menys ha escoltat algun infant recitar el poema de Joan Vilardell Caixàs: els Reis d’Orient es tallarien les barbes, els pastors anirien en bermudes i portarien gelats al nen … Es tracta de qüestions una mica més reflexives, de dubtes generats, de voluntats descoratjades pel devenir de la conjuntura.

Sí. Efectivament aquestes festes nadalenques seran diferents, a títol individual i també col·lectiu. No sabem si seran millors o pitjors. El que és cert és que possiblement res tinguin a veure amb el que tradicionalment són aquestes dates. Ja ho veieu: les famílies dirimeixen com celebrar les festivitats, si és prudent fer reunions, si és trist deixar els avis sols, si és agosarat el desplaçament, etc. És a dir, tot un seguit de neguits implantejables fa exactament un any, fa exactament tres-cents seixanta-cinc dies.

Potser. Possiblement, l’any vinent tot pugui tornar a ser com abans. Però també tal vegada hi haurà fets, esdeveniments o circumstàncies que passaran a formar part de la nostra història. El món no s’atura i les situacions varien; ni millor ni pitjor, però dissemblant.

Cert. Segur que de tot això podem conjecturar-ne avantatges. D’antuvi, us puc asseverar que un dels més evidents ha estat la capacitat de reacció de l’administració local davant la infinitat d’inconvenients i contratemps que han anat aflorant durant aquests deu mesos. En un primer moment, l’aturada general ens va fer cancel·lar i suprimir els nostres projectes. Però no ens vam quedar de braços plegats. Ens hem reinventat i poc a poc, xano-xano, hem recuperat el ritme i hem alimentat l’entusiasme per donar als nostres ciutadans i ciutadanes una sèrie d’al·licients per fer de la circumstància una realitat encoratjadora i estimulant.

Amb l’absoluta confiança que la prudència i el sentit comú, que com a societat estem demostrant, ens portaran temps més plàcids, us desitjo que tingueu unes molt bones festes nadalenques. Diferents, però igualment entranyables.

Molt bones festes!

 

Laia Estrada (CUP): ‘La normalització de la repressió’

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Tan sols el darrer mes hem vist destapada una trama d’espionatge a les organitzacions de l’Esquerra Independentista que apunta haver estat orquestrada per la Generalitat; desenes d’independentistes, entre ells, regidores de la CUP, citades a declarar pel Tall del Tsunami a la Jonquera; bombers de Girona citats per participar a les protestes de l’endemà de l’1oct; onze lleidatans i lleidatanes enfrontant-se a 5 anys de presó per participar a una protesta contra la detenció del President Puigdemont el març del 2018, de la mateixa manera que el Marcel Vivet s’enfronta a 6 anys i mig de presó per haver participat al «Holi Festival». I per si aquest «tastet» de les darreres setmanes no fos suficient, recentment hem conegut les abominables sentències de presó de l’Adrián Sas, el Fracisco Garrobo o el Moisés Fernández.

Aquest retrat esfereïdor evidencia que la repressió sobre el moviment independentista no ha deixat de desplegar-se mitjançant judicis polítics i muntatges policials, en el marc de la macro causa que no ens cansarem d’assenyalar. Parlem de prop de 3000 represaliades des de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, i és imprescindible recordar que el Govern de la Generalitat d’ERC i JxCAT i els Mossos d’Esquadra estan desenvolupant un paper de vergonyosa complicitat amb la deriva autoritària de l’Estat espanyol.

Avui hem estat quatre veïnes de Tarragona les que hem estat citades a declarar, en una causa general per suposats desordres públics el passat 21 de desembre de 2018. El nostre cas no és una excepció, forma part d’aquesta operació repressiva que busca desmobilitzar a base d’atemorir la gent que lluitem per l’alliberament del nostre poble i per una societat més justa.

Personalment, he decidit no entrar als jutjats. Es tracta d’una decisió política que compartim la majoria d’electes de l’Esquerra Independentista. Fem ús del nostre dret de no col·laborar amb una justícia que quan es tracta de perseguir l’independentisme o la dissidència política no té problemes per tirar endavant causes que no s’aguanten per enlloc, però que troba tots els obstacles del món quan toca perseguir la corrupció que nosaltres mateixes denunciem.

Avui, per tant, m’he negat a comparèixer voluntàriament davant la jutgessa tal com ja vaig fer en les causes anteriors en les que també se m’acusava de desordres públics, a les vagues del 3-oct i el 8-nov, les quals ja van ser arxivades. Com en aquells dos casos, a mi i les altres set persones encausades ens citen a declarar per uns escrits elaborats pels Mossos d’Esquadra en els que construeixen relats fantasiosos que no s’ajusten en res a la realitat.

El 21 de desembre de 2018 se celebrava el Consell de Ministres a Barcelona, una excusa per justificar un nou desplegament de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil a Catalunya que tot el sobiranisme va identificar com una clara provocació. Arreu del Principat es van dur a terme protestes unitàries sota el lema «Tombem el Règim» i vam exercir el nostre dret a manifestar-nos, sense cap mena de violència que pugui sostenir una causa per desordres públics. Aquest tipus d’acusacions, per tant, no només són un despropòsit sinó que són una autèntica amenaça i un atac, com tot el que estem veient darrerament, contra el nostre dret a manifestar-nos. Es confirma, així, que com més cedim i obeïm pitjor se’ns tracta, i mica en mica anem normalitzant la doctrina repressiva.

 

Nacho García Latorre (PSC): ‘Por la Educación Pública, sí a la LOMLOE!’

Nacho García Latorre. Primer Secretari de la JSC Comarques Tarragonines

Nunca he sido muy partidario de reconocer las leyes con el nombre de los o las ministros que las promueven, pero vamos a hablar de la LOMLOE, más conocida últimamente como la ley Celaá. Y, sobre todo, vamos a hablar de los malditos bulos, de las fake news que corren y promueven desde la derecha en sus distintas versiones. La LOMLOE es un triunfo para la escuela pública, lo es porque se termina con la LOMCE, más conocida como la ley Wert, que puso en jaque a nuestro sistema público de educación. La LOMLOE corrige y mejora aquella ley y garantiza la igualdad de oportunidades.

Lo primero que debemos saber es que las leyes educativas son leyes orgánicas, eso significa que para poder aprobarse es necesario una mayoría absoluta del Congreso de los Diputados (eso significa 176 votos). La ley Wert fue aprobada con los votos únicamente del PP, que de 2011 a 2015 gozó de esa mayoría absoluta. En cambio la LOMLOE ha sido respaldada por 5 partidos y se han abstenido otros 6, es decir, goza de un apoyo mucho más amplio que la imposición que supuso la LOMCE.

Pero vayamos a por las fake news que han hecho correr desde la derecha de este país, siempre empeñada en impedir un pacto educativo amplio, con la única voluntad de imponer sus ideas, incluso cuando estas no las respaldan ni las urnas.

El primer bulo es la desaparición del castellano de las aulas, y no es verdad. No habrá cambios respecto a lo que reconocía ya las demás leyes educativas, se garantiza el castellano y se garantiza la enseñanza de todas las lenguas de nuestro país, el catalán, el gallego o el euskera. Nuestras lenguas son motivo de orgullo, no de división, conocer nuevas lenguas nos hace más ricos intelectualmente. Por cierto, un apunte, la inmersión lingüística en Cataluña nació de la mano de los y las socialistas, porque el resto de partidos pretendían tener escuelas segregadas en función de la lengua, en definitiva un país dividido según si hablamos en catalán o en castellano (un disparate vamos). Además la ley Wert ya reconocía las lenguas de las comunidades como vehiculares en sus territorios.

Avancemos hacia el siguiente bulo, los centros de educación especial. Es falso que se persiga o se pretenda acabar con la educación especial y con esos centros. La LOMLOE lo que dice es que los centros ordinarios deberán tener la financiación suficiente en diez años para atender a los alumnos con discapacidades. En definitiva, se está buscando la integración de esos alumnos en el sistema público educativo y evitar así su discriminación. Esto es un avance muy importante en la igualdad de oportunidades, porque va a garantizar que ningún alumno en función de la renta de su familia, quede excluido y no pueda acceder a una educación de calidad. Es la garantía de una educación pública y de calidad para toda la ciudadanía.

Y pasemos al último bulo (último no porque no haya más, si no porque no quiero aburrir), hablemos de la escuela concertada. No se pretende ni cerrar, ni acosar a la educación concertada, se pretende garantizar que la escuela pública tenga las plazas suficientes para evitar que familias recurran a una educación privada sufragada con fondos públicos. Por cierto, unos fondos que han aumentado mucho más durante los años de crisis de lo que lo ha hecho los que van dirigidos a las escuelas públicas. Esta es una medida que va en contra de la segregación por motivos económicos que vivimos en España. Las clases con más recursos se están concentrando en las escuelas concertadas y las clases más humildes en las públicas, un asunto criticado por la ONU.

En definitiva la LOMLOE es una gran ley, en defensa de la educación pública y gratuita de calidad, que no va en contra de nadie, sino a favor de una mejor escuela. Garantizando una financiación suficiente para tener las plazas necesarias y una enseñanza inclusiva en los valores que como democracia consolidada deberíamos tener.

Por una educación pública, gratuita y de calidad, SI a la LOMLOE!

 

Paula Varas, Maria José López i Cinta Pastó: ’25-N, l’arrel del problema’

Any rere any, un dia com avui, commemorem el Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones. Una lluita que, sent inqüestionable, ha de seguir rebent les eines necessàries per a que tant les dones com els moviments feministes puguin aconseguir la igualtat que tant desitgem.

Quan parlem de violència masclista, parlem de violències masclistes. La lluita persistent de les dones i del feminisme d’aquesta ciutat i del país per impregnar la societat de la consciència social necessària sobre l’abast de la qüestió ens ha ensenyat, durant els darrers anys, que no podem cenyir-nos a les agressions físiques i a la violència mortal que encara pateixen les dones a casa nostra.

Sí, els feminicidis, els assassinats masclistes, la violència física i verbal que es pateix a les llars, les violacions i els abusos sexuals en espais públics i privats,… són, sens dubte, a la cúspide d’aquesta xacra social contra la qual ens hem conjurat i que pretenem erradicar. Sí, la violència física i sexual, són la part més fosca i dura d’una realitat profundament arrelada en l’estructura patriarcal que, desgraciadament, encara governa tots els espais de les nostres vides.

Ara bé, no podem deixar que l’arbre ens impedeixi veure el bosc. O dit d’una altra manera, no podem deixar que la duresa, el profund dolor, el fàstic i el rebuig que ens produeixen els assassinats, les violacions o els abusos sexuals no ens permetin anar a l’arrel del problema i entendre l’abast de la qüestió. Hem d’abordar el problema des de totes les seves vessants, des de les seves arrels en l’estructura social i en el dia a dia de les nostres relacions. Als llocs de treball, en l’espai públic, a les nostres institucions, a l’escola, en els plenaris municipals, al carrer, als espais d’oci i entreteniment, a la família, en les colles, dins l’espai també de la cultura… i, òbviament, en un espai clau, cabdal, el dels nostres mitjans de comunicació, públics i privats.

Una violència que tenim arrelada com a normal, però que cal erradicar.

Com deia la Virginia Woolf: “Una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia si vol escriure ficció” i des d’ERC-MES continuarem lluitant per tal que les dones i el feminisme disposin dels recursos necessaris per a que la ficció d’un món just i igualitari esdevingui una realitat.

Paula Varas, Maria José López i Cinta Pastó són regidores d’ERC-MES a l’Ajuntament de Tarragona

 

ERC: ‘Dia internacional de la no violència contra les dones i les nenes’

Durant els darrers anys s’ha realitzat un gran avenç en la lluita per erradicar la violència masclista, en primer terme obtenint dades no disgregades, posant-les en context i en segon terme donar-ne visibilitat i exigint instruments a les institucions públiques. Amb aquestes accions hem aconseguit un doble objectiu: que la societat identifiqui les violències sexuals com una forma de violència masclista i reconèixer que es manifesten de diverses maneres i en diferents àmbits de la vida (públic i privat).

Les violències masclistes avui en dia ja no es veuen únicament com a fets aïllats sinó que es veuen com una expressió de la dominació patriarcal i, una greu vulneració dels drets de les dones i les nenes. Són moltes les institucions públiques que han impulsat mesures i instruments per lluitar contra aquesta violència masclista, elaborant plans d’igualtat, impulsant protocols d’assetjament, impartint formació en violència de gènere als i a les professionals, amb l’objectiu de prevenir i abordar les agressions masclistes que pateixen les dones i les nenes en el marc de relacions de poder desiguals, integrant per fi, els micromasclismes o actituds masclistes con avantsala de la violència física a la dona i a la nena.

Enguany, fa 60 anys que varen ser assassinades les germanes Mirabal, tres activistes polítiques i membres actives de la resistència. En honor a elles es va establir aquesta data com a Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones i les nenes. Certament des de llavors hem recorregut molt camí, però encara ens en queda per poder dir que vivim en una societat igualitària. Sense anar més lluny, és sabut que durant el confinament a causa de la pandèmia, s’han incrementat els casos de violència masclista en l’àmbit privatiu (llars) i com a conseqüència s’ha fet palesa la vulnerabilitat d’aquestes dones i els nens i les nenes. I no només parlem de violència física, sinó també psicològica, a causa de la reducció de la interacció social o l’increment del teletreball, la manca de recursos econòmics ha afavorit els favors sexuals, agressions sexuals. Per tant, queda molt per fer, no ens hem de relaxar, però per fer-ho hem de comptar amb totes les persones que formen la societat.

És l’hora de fer un pas endavant i exigir a aquells homes que comparteixen els mateixos valors republicans de la igualtat i la llibertat, que denunciïn les violències masclistes en tots els seus àmbits i formes i sobretot que no permetin cap acció o comentari en detriment la dona i la nena. Hem d’exigir a aquests homes que agafin un paper actiu i es facin responsables.

Perquè qui no pren part en la defensa de la no discriminació, la llibertat o igualtat n’és còmplice. Perquè és responsabilitat de totes i tots defensar els valors republicans propis d’una societat democràtica per erradicar les violències masclistes i els micromasclismes, per assolir avançar en una societat igualitària. En aquest sentit, la Secció Local de Tarragona, manifestem el nostre ferm compromís en seguir treballant per promoure polítiques i accions per posar fi a qualsevol tipus de violència masclista.

Secretaria de la Dona de la Secció Local d’ERC Tarragona

 

Neus Oliveras (URV): ‘La violència de gènere en temps de la COVID: la pandèmia oculta’

Amb motiu del Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, la professora Neus Oliveras reflexiona sobre la necessitat d’abandonar la visió reduccionista de la violència de gènere com un fenomen desvinculat de la desigualtat de gènere i, per contra, posar la cura i la sostenibilitat de la vida al centre de les polítiques públiques

El confinament que es va decretar per donar resposta a l’avenç de la pandèmia del Coronavirus va suposar l’empitjorament d’una altra pandèmia, la de la violència masclista. Mentre es repetien les consignes que proclamaven “queda’t a casa”, “junts ho aconseguirem” i “tot anirà bé”, un altre drama es desfermava: el de les dones víctimes de violència de gènere, que s’han  vist obligades a conviure de forma permanent i forçosa amb els agressors, amb unes possibilitats de sortir nul·les o molt reduïdes, i sense accés a les seves xarxes de suport de familiars, amistats o professionals. Més enllà de les dades més extremes de la violència, és a dir, dels feminicidis, les trucades a les línies d’ajuda a les dones víctimes de violència masclista es van disparar; segons dades de Observatori de la Igualtat de l’ICD, durant el primer mes i mig de la pandèmia van augmentar un 88% respecte de les setmanes anteriors.

Neus Oliveras, professora de Dret Constitucional de la URV

A aquesta situació es refereix un recent informe de l’EIGE, l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere, on es reconeix que bona part dels Estats van reaccionar ràpidament i van adoptar tot un seguit de mesures per garantir l’atenció a les dones durant la pandèmia. D’entre aquests països, Espanya apareix entre els més amatents, amb algunes iniciatives que han estat posteriorment seguides per d’altres Estats.

És prou indicatiu del context en què es mou la violència de gènere que una de les primeres i necessàries actuacions fos una campanya de conscienciació i de visibilització del problema, on es va haver de recordar encara que la violència de gènere no és un problema privat, sinó una vulneració dels drets humans que incumbeix a tota la societat, i especialment als poders públics. La campanya servia també per fer difusió de guies detallades de les mesures a disposició de les víctimes de violència masclista, tant de les ja existents com de les novetats dissenyades per encarar les limitacions que l’estat d’alarma suposa, tant per les dones com per a les seves filles i fills.

En aquesta línia, no només es van reforçar les línies d’atenció telefònica, que funcionen les 24 hores tots els dies, sinó que es van afegir nous canals, com ara línies de Whatsapp, més discretes i més ràpides a l’hora de demanar ajuda i rebre una resposta. El problema de l’aïllament de les víctimes es va intentar pal·liar també mitjançant la iniciativa “Establiment segur contra la violència masclista”, en que es demanava el suport dels comerços que estaven operatius durant el confinament per donar suport a les víctimes de violència masclista i, si fos necessari, trucar en el seu nom als telèfons d’atenció a la violència masclista. En particular, pel que fa a les farmàcies, l’informe de l’EIGE recull la iniciativa “Mascareta19”, nascuda a Canàries però que ja s’ha difós a nombrosos països: quan una dona utilitzava aquesta fórmula, significava que es trobava en una situació de risc i que calia alertar als serveis d’emergència.

Es destaca que aquestes iniciatives no només són vies per facilitar ajuda a les víctimes de violència masclista, sinó també, en una perspectiva més àmplia, mostrar a la víctima que no està sola i a l’agressor que la violència de gènere no és socialment acceptable. Cal afegir que en el context de l’estat d’alarma, tot un seguit de serveis assistencials es van considerar serveis essencials, i per tant, van continuar funcionant, com ara els centres d’emergència i acollida, els serveis de psicologia, advocacia o treballadores socials, o els serveis de guàrdia per a l’assistència a víctimes de violència de gènere.

Tanmateix, totes aquestes mesures s’han adoptat en el context, o al marge, d’un discurs majoritari dels poders públics que no ha tingut present la perspectiva de gènere, és a dir, que no ha valorat les conseqüències diferents que la gestió majoritària de la pandèmia té per a dones i per a homes. Així, de la mateixa manera que cal recordar que els drets de les dones són també drets humans, cal recordar i insistir que la violència de gènere no és un fenomen aïllat, desvinculat de la societat, sinó que és una violència estructural, sistèmica, la manifestació més extrema d’una situació de desigualtat basada en el gènere; per tant, la única forma efectiva i real d’eradicar la violència de gènere és acabar amb la desigualtat estructural de la nostra societat. És per això que les mesures adoptades per fer front a la violència de gènere, esmentades anteriorment, contrasten amb la resta de disposicions preses en proclamar l’estat d’alarma.

Així, l’estratègia fonamental de quedar-se a casa dissenyada pels poders públics no s’ha plantejat si la llar és un lloc segur, atès que per a les dones no necessàriament és així, i més quan el confinament pot agreujar les agressions. Tampoc s’ha plantejat si la llar, per si mateixa, garanteix el benestar, cosa que significa que s’invisibilitzen les tasques de treball domèstic i de cura, en un moment en que l’emergència sanitària ha suposat una extraordinària sobrecarrega de treball que assumeixen majoritàriament les dones, que de mitjana ja hi dedicaven 2 hores més al dia en relació als homes.

Han estat les dones, doncs, les que majoritàriament s’han fet càrrec de la cura, l’entreteniment i educació de les criatures o la cura de les persones dependents, i del recolzament emocional en unes circumstàncies de molt d’estres; la prevenció del contagi ha suposat més neteja, més rentadores, i tot això, sense tenir accés ni a ajuda externa ni a la família extensa, que viu fora de la llar, és a dir, que la xarxa familiar ha desaparegut, o a l’inrevés, reclama ajuda. Cal afegir a més que, sovint, s’ha confós teletreball amb conciliació, un teletreball que, segurament, han seguit més les dones, que es troben en professions més feminitzades a les oficines o en l’educació, i que han estat els homes els primers en abandonar per sortir de la llar i tornar a la feina presencial.

És així com es presenta la paradoxa, doncs, que per una banda s’estan fent esforços per acabar amb la violència de gènere, i per altra, s’adopten polítiques que, en ignorar la perspectiva de gènere, tenen l’efecte d’augmentar la desigualtat de gènere, i per tant, perpetuen la base sobre la que sustenta la violència masclista.

La COVID ha estat una lent magnificadora de la situació de desigualtat de gènere a la nostra societat; ara cal reaccionar davant d’aquesta imatge tan decebedora del present. Per això, cal abandonar aquesta visió reduccionista de la violència de gènere com un fenomen desvinculat de la desigualtat de gènere, i, en una reflexió més àmplia i profunda, cal posar la cura i la sostenibilitat de la vida al centre de les polítiques públiques: una vida lliure i sense violències de cap mena.

 

Mar Vázquez (UGT): ‘Una pandèmia endèmica: La violència contra les dones’

Mar Vázquez. Secretària de Polítiques Socials i d’Igualtat de la UGT a Tarragona i delegada territorial al Baix Penedès

Un nou 25 de novembre sense solucions, sense una actuació contundent, per part dels Governs, que acabi amb els assassinats, amb el terrorisme masclista que des de 2003 ha robat la vida a 1075 dones de forma directa, ha destrossat la vida de 1075 famílies i ha deixat nens i nenes sense mares. De forma indirecta i sense comptabilitzar en aquests 1075 assassinats: amigues, mares, familiars que han mort víctimes, també, d’aquesta xacra social.

Aquest 2020 no ha estat millor, 42 dones assassinades, 23 orfes i òrfenes pel camí. I tenim la pandèmia de la Covid19 pel mig, que ha tancat a casa, amb el seu maltractador, a dones i fills i filles, tres mesos que han degut de ser un infern. I seguim sumant, una nova crisi econòmica, que com sempre, afecta més a les dones i agreuja la situació del maltractament. La crisi i el confinament han agreujat la situació de les dones que pateixen aquesta violència i s’ha enregistrat un gran augment de trucades i de peticions d’ajudes als serveis habilitats. A nivell nacional, durant el confinament, les trucades al 016 van augmentar un 12% tot i que les denúncies van disminuir per la impossibilitat d’abandonar el domicili.

Des de la UGT ho tenim clar: incorporar la perspectiva de gènere en les mesures dirigides a pal·liar les pèrdues d’ocupació, ingressos i altres impactes negatius de la crisi, a nivell social; incorporar la perspectiva de gènere al sistema judicial i treballar per incorporar aquesta perspectiva de gènere en totes les vessants de la societat des de la base, formant en igualtat.

A les empreses EXIGIM que totes les empreses tinguin el Protocol d’assetjament sexual i per raó de sexe, ja que estan obligades independentment del número de treballadors i treballadores i EXIGIM tolerància zero contra les violències masclistes. I davant de qualsevol denuncia s’ha d’actuar de forma ràpida i contundent per erradicar aquestes situacions.

La violència no és més que una manifestació de les relacions desiguals de poder i de la discriminació contra les dones, que es veuen agreujades per les crisis sanitària, social i econòmica que estem vivint. Qualsevol situació ataca a la persona més dèbil i la fractura social cada dia va en augment. No ho podem permetre.

Instem les treballadores i treballadors i el conjunt de la societat a participar en els diferents actes i manifestacions organitzats al voltant del 25 de novembre, per a manifestar el nostre compromís amb l’erradicació de la violència masclista… perquè ens volem vives!!!!

 

Laia Estrada (CUP): ‘Prou silencis còmplices!’

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Els motius pels quals molts col·lectius i moviments socials estan profundament decebuts amb el Govern espanyol «més progressista de la història» són múltiples i variats. Les entitats de suport al poble sahrauí afegeixen a la trista llista de decepcions el silenci eixordador en relació a l’escalada militar al Sàhara Occidental, veient que l’únic pronunciament oficial al respecte ha estat una tímida crida a la calma. Hi havia molta gent que esperava que per fi l’Estat espanyol treballés, ajudés, facilités, l’avanç del conflicte. Però lluny d’això, l’Estat espanyol s’ha posat de perfil i manté, en termes generals, el seu silenci còmplice.

Possiblement ningú esperava que el PSOE canviés el paper que ha mantingut fins al moment, però que Unidas Podemos hagi, aparentment, oblidat tota la lluita pel poble sahrauí que defensava quan no era al govern, ha fet mal a moltíssims col·lectius. I és que la sortida al conflicte existent és un referèndum lliure, net i imparcial per a la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental i, és clar, això, ja sabem que comporta assumir contradiccions.

I tot i que a algunes no ens hagi sorprès, no deixa de ser trist. Molt trist.

El Desembre del 2016, just quan vaig saber la sentència del judici del cas Bershka i que es volia aprofitar per fer-me plegar com a regidora de l’Ajuntament, em trobava al Camp de Refugiats Smara, un dels molts camps de refugiats ubicats en Territori Algerià. Va ser una experiència colpidora. Volen saber què és el Sàhara, més de quaranta anys després de l’ocupació marroquina amb el beneplàcit del rei franquista? És un poble esquarterat en tres parts.

La part que viu al seu territori, ocupada militarment i sota un règim d’apartheid, que és espoliada pel Capital internacional que paga una misèria d’impostos per alimentar el règim autoritari i corrupte de la monarquia marroquina, la que «casualment» sempre ha fet negocis amb el rei emèrit espanyol, que viu als Emirats Àrabs Units i guarda els seus beneficis a Suïssa.

La part que viu escampada arreu del món en busca d’una vida millor. Una diàspora que trenca el seu vincle amb el seu poble, com milers de catalans i catalanes es veieren obligades a fer l’any 1939, quan també hagueren de viure durant quaranta anys a milers de quilòmetres de casa seva.

I la part que viu a l’altra banda del mur militaritzat més llarg del món. La que viu al mig del no res. Sorra i més sorra, i tones de plàstics que serveixen d’aliment per a les cabres famolenques que no tenen res més per menjar, perquè l’ajuda humanitària a prou feines arriba perquè les persones puguin gaudir d’una mínima base alimentària. El camp de refugiats més antic del món, el qual no ha sigut necessari ni tancar amb valles, perquè al seu voltant només hi ha quilòmetres i quilòmetres de sorra. Un camp de refugiats on fins i tot han reaparegut les classes socials. L’únic camp de refugiats del món on hi ha un cementiri on hi descansen milers de persones que no han pogut tornar a casa seva i milers de persones que mai no l’han coneguda.

Saben què és el que més em va impactar? Quan els preguntàvem com és que havent passat tan de temps en aquells camps de refugiats, no havien millorat mínimament les infraestructures més elementals, la seva resposta era clara. Allò no era casa seva, no volien sentir-s’hi còmodes perquè estaven convençudes que tornarien a la seva terra i serien lliures. Tan de bo sigui així, però serà difícil si la comunitat internacional persisteix en mantenir-se al marge o fins i tot, com és el cas l’Estat Espanyol, manté la seva complicitat amb el Marroc.

 

Raquel Sans, Ramon Font i Marina Berasategui (ERC): ‘L’habitatge, peça clau de l’estat del benestar’

Raquel Sans Guerra, diputada al Parlament de Catalunya per Tarragona; Ramon Font Herrera, regidor d’Habitatge de l’Ajuntament de Valls i Marina Berasategui Canals, regidora d’Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Reus.

Garantir l’accés a l’habitatge és garantir un espai de seguretat i dignitat per a moltes famílies. Una de les causes que pot incrementar la pobresa i el risc d’exclusió social, fins i tot per a persones que tenen un treball és que un preu de l’habitatge molt alt, també un dels impediments per a l’emancipació de les persones joves és la dificultat d’accedir a un habitatge, fet que endarrereix l’edat per tenir fills i fer un projecte vital propi. Per això és tan important que les administracions posem les eines necessàries per garantir-ne un accés estable i a un preu accessible. Sense això, altres polítiques de lluita contra la pobresa i exclusió no poden tenir èxit, perquè l’habitatge és la peça clau de l’estat del benestar.

És urgent que les administracions garanteixin l’accés a un habitatge amb el desenvolupament de polítiques públiques a favor de qui més ho necessita i que exigeixin que els grans tenidors assumeixin també la seva responsabilitat social. Als bancs, com a grans tenidors, els hem d’exigir el retorn dels diners amb què els vam rescatar al 2008. És important que la ciutadania exigim aquest retorn, especialment en un moment tan complicat com el que vivim, arran de la pandèmia, on moltes famílies han vist reduïts els seus ingressos i fins i tot els han vist desaparèixer. No volem més famílies vulnerables expulsades de casa seva sense una alternativa.

Dos bons exemples són les mesures impulsades des del Govern català i el Parlament de Catalunya recentment com són la Llei de regulació del preu dels lloguers i el retorn social del rescat bancari a través de la Sareb o “banc dolent”. Accions que pretenen millorar les condicions d’accés a l’habitatge i canviar d’arrel la problemàtica. Dues mesures en defensa de la ciutadania, com també ho és el decret llei urgent per frenar els desnonaments aprovat pel Govern català aquesta mateixa setmana. Accions valentes, malgrat ser conscients que les nostres competències en la matèria són limitades. Perquè qui tindria la clau a les seves mans, el govern espanyol, no ho fa.

Davant d’un mercat que expulsa moltes famílies, desenvolupar polítiques de tinença alternativa d’habitatge per garantir-ne l’accés a tota la població ajuda a donar resposta a les necessitats de col·lectius més vulnerables davant el mercat, com poden ser les persones joves i els col·lectius en risc d’exclusió social. Col·lectius que són expulsats pel mercat tradicional. I aquí el paper del món local és clau. Hem creat legislació i iniciatives que cerquen alternatives al desnonament com la mediació i forçar acords a bancs i fons d’inversió a oferir lloguer social, fet que s’està donant ja en molts casos de desnonaments durant aquests mesos.

Els governs republicans estem compromesos amb la defensa del dret a l’habitatge digne i per això des dels nostres espais de governança impulsem i defensem polítiques com l’ajuda a la rehabilitació, posar a disposició solars en règim de cessió d’ús per la construcció d’habitatges cooperatius en règim de lloguer social, treballar conjuntament amb entitats socials per adquirir habitatges i posar-los a disposició de qui més ho necessita o plans per rejovenir el centre del municipi amb projectes de masoveria urbana, especialment destinats a persones joves.

És el cas de Valls, on la regidoria d’Habitatge treballa des del 2015 en diverses línies a través de l’Oficina Local d’Habitatge: ajuts per a reformes de pisos privats si es destinen a lloguer social, un fons per a famílies amb escassos recursos per tal que puguin accedir a habitatges i la compra i rehabilitació de vivendes velles destinades a habitatge cooperatiu per a joves, entre d’altres mesures.

Els reptes en matèria d’habitatge són diversos en origen i impacte i s’han d’abordar de manera multifocal i anar més enllà de les polítiques públiques. Així, per primera vegada, a Reus se celebrarà el primer Consell Municipal de l’Habitatge que arrenca aquesta tardor i permetrà encetar els debats necessaris respecte les necessitats i reptes de futur a la ciutat.

Així doncs, cal tenir en compte les moltes eines que l’urbanisme ens ofereix per fomentar la generació d’habitatge digne i assequible i per a la protecció de les persones. La política del sòl és indestriable de les polítiques d’habitatge perquè permet promoure la transformació del sòl d’habitatge planificat i localitzar projectes d’habitatge cooperatiu en sòl municipal o privat. I, en referència a la protecció de les persones, és essencial identificar les àrees urbanes on destinar recursos de rehabilitació d’edificis per a la seva regeneració.

 

Jordi Molinera (coalcalde d’Altafulla): ‘En temps de crisi: diàleg, generositat i cooperació’

Jordi Molinera Poblet. Coalcalde d’Altafulla

A mitjans de desembre aprovarem el Pressupost Municipal per a l’any 2021. Es tracta del pla econòmic i financer anual que vincula la gestió municipal amb el dia a dia de la ciutadania, esdevenint així una eina clau per a la planificació, programació, control i seguiment i avaluació de les actuacions. És l’eina més important per al municipi que té per objecte vincular l’assignació i gestió dels recursos amb l’acompliment de l’estratègia municipal marcant prioritats i objectius.

En un any tan difícil per a totes i tots arran de la pandèmia de la Covid-19, cal que siguem generosos, prioritzem el diàleg, la unitat d’acció i la cooperació per damunt de la confrontació, la fragmentació i la competició partidista. Fer-ho voldrà dir estar al costat del bé comú, allò que compartim com a comunitat, allò que és beneficiós per a totes i tots. Fer-ho voldrà dir estar a l’alçada com a servidors públics.

Per això hem volgut que el pressupost no només sigui una eina del Govern republicà i del canvi d’Altafulla, sinó que també ho sigui dels grups de l’oposició, fent-los partícips d’aquest pressupost, que el tenen des del passat 23 d’octubre amb temps suficient per a estudiar-lo i fer-nos arribar les seves propostes. Un pressupost que, de fet, multiplicarà la capacitat de la participació ciutadana.

En temps de crisi i dintre de la pluralitat, més diàleg, més generositat, més cooperació i més unitat d’acció. Aquest és el nostre punt de partida per a buscar una resposta conjunta a la situació generada per la Covid-19 a la ciutadania i el teixit empresarial d’Altafulla. Per tant, mà estesa a totes les forces polítiques per a fer front al primer pressupost d’any de pandèmia.

Que la recuperació sanitària, social i econòmica sigui construïda amb la participació de totes i tots. Perquè el pressupost municipal ha de ser l’eina més comunitària, participativa, realista i democratitzadora de totes.

 

Vicenç Garcia (Intersindical-CSC): ‘Reducció de plantilla al Banc Sabadell i fusió amb el BBVA: Per dignitat i compromís, ens trobaran dempeus!’

L’article està signat per Vicenç Garcia, Secretari General de la Secció Sindical de la Intersindical-CSC al Banc Sabadell

Quan una empresa amb guanys comunica que vol rebaixar un 12% la plantilla, els sindicats hem de fer el què sigui per mantenir llocs de treball i garantir els drets de tothom.

És el que passarà al Banc Sabadell d’aquí dos dies.

Entre la plantilla del banc, a més, hi ha un gruix de treballadors i treballadores que està esperant una oferta econòmica per plegar. Si els sindicats hem de seure per negociar amb les direccions, cal
fer-ho partint de la garantia màxima de drets, minimitzant qualsevol risc; les condicions econòmiques i d’edat per jubilar-se anticipadament poden canviar. Els canvis en l’edat de jubilació que l’Estat espanyol vol introduir, poden afectar molt tot allò que es negociï sense tenir en compte la possibilitat de qualsevol canvi en el marc legislatiu estatal respecte el vigent en el moment actual.

A Intersindical-CSC no entendrem que s’arribi a un acord que no protegeixi davant d’aquesta eventualitat.

Fins ara, encara preocupaven més les condicions en què quedés la plantilla. Amb una rebaixa de la capacitat productiva de més de 12.000 hores diàries, quin impacte tindria en els companys i companyes que continuïn treballant? Com es repartiria la feina que feien els qui se’n van amb els qui es quedin? Com ho encaixaríem dins la nostra jornada si, actualment, ja hi ha situacions de càrregues de treball excessives?

De les 1.800 persones afectades, al voltant de 700 seran del Principat i prop de 700 més del País Valencià. Un impacte del 75% als Països Catalans. La banca, un sector necessari, s’aprima després d’allunyar els centres de poder -encara que sigui només formalment- de Catalunya.

També es produeix l’habitual menysteniment de certes funcions, com ara les administratives. Tota feina necessària cal que estigui reconeguda i valorada.

Amb l’anunci formal de negociacions entre el Banc Sabadell i el BBVA les negociacions per les extincions de les relacions de treball queden tocades i la incertesa per a qui quedi a l’entitat augmenta. En cas de tancar-se aquest acord, l’impacte a Catalunya serà gran.

La negociació per aquestes sortides continuarà. Seguirem treballant per minimitzar els riscos i corregir l’impacte. Són qüestions cabdals a resoldre, afecten les nostres companyes i companys i, com a sindicat, no abaixarem la guàrdia en cap moment. Ni davant l’empresa ni davant la connivència amb el banc d’altres sindicats.

Ens trobaran dempeus. Negociant condicions justes i que cobreixin riscos per qui plegui. Reclamant càrregues de treball ajustades. Prioritzant el manteniment de llocs de treball. Canalitzant i organitzant la reclamació i lluita per condicions de treball justes.

Rosa Maria Ibarra (PSC): ‘Un govern (ERC-Junts per Catalunya) a la lluna’

Rosa Maria Ibarra. Diputada del PSC al Parlament per Tarragona

Hi ha vegades, suposo que molts ho compartireu amb mi, que hi ha notícies que semblen pura faula o més pròpies d’un espectacle públic del despropòsit. O notícies falses, directament.

Aquest n’és el cas. Escoltava les notícies horàries amb el sentiment agre que sempre produeix sentir testimonis de persones que s’han quedat sense feina o sense activitat laboral com a conseqüència de la pandèmia. Després escoltava a representants de la restauració o del petit comerç demanar ajudes urgents a la Generalitat per pal·liar la duríssima situació que estan patint com a conseqüència de les restriccions implementades per la mateixa Generalitat. Escoltava també testimonis d’autònoms preguntar angoixats sobre les ajudes del Govern d’ERC i Junts que no rebien. Escoltava, doncs, paraules de preocupació, ansietat, dolor i neguit.

I, enmig d’aquest panorama, vaig patir una commoció: una notícia assenyalava que –repeteixo, en ple daltabaix provocat pel COVID- el Govern d’ERC i dels incondicionals del senyor Puigdemont havia decidit crear una agència espacial de Catalunya, una mena de NASA depenent de la Generalitat. Parin atenció amics i amigues, perquè hi ha 20.000 famílies de les comarques tarragonines que tenen un familiar dependent i que no cobren les ajudes a les que tenen dret, 54.000 autònoms tarragonins que veuen perplexos com la Generalitat no fa la feina, milers de restauradors, emprenedors i petites empreses amb l’aigua al coll. I enmig aquesta situació social dificilíssima el Govern independentista anuncia que es gastarà 2’5 milions d’euros en llançar a l’espai dos nanosatèl.lits al primer semestre de l’any vinent, un projecte que consideren “prioritari”.

Semblava increïble! Malgrat que ja tots i totes estem curats d’espants la notícia de la posada en marxa d’aquesta fascinant agència espacial venuda com “un projecte de país”, la fabulosa dissociació entre això i la realitat que es viu a peu de carrer, em va fer pensar -o juro- que era una fake news o un meme d’aquests que abunden per Internet. Doncs no! Era veritat!

Com no m’havia acabat d’espolsar el sentiment d’estupefacció vaig recuperar la intervenció del conseller Puigneró presentant aquesta “prioritària” iniciativa. Era també fabulosa perquè la sensació d’irrealitat no m’abandonava. Així, el conseller explicava que la Generalitat entrava en un terreny fins ara reservat a les grans potències com els Estats Units, Rússia o la Xina (textual). Després es va perdre en les característiques de determinats satèl·lits de baix cost que orbiten a baixa altura per l’espai sideral. Finalment, i com no podia d’una altra manera tractant-se del Govern ERC-Junts i seguint fil per randa l’argumentari independentista, el conseller va voler fer un “avís a l’Estat perquè no impedeixi la nova agència espacial catalana.” L’Estat, doncs, regne de les tenebres i senyor de les mosques, ja maniobrava segons el senyor Puigneró per evitar aquesta “democratització de l’espai.”

Haig de reconèixer però que amb qui jo pensava després d’escoltar al conseller no era amb l’Estat sinó amb els dependents, els autònoms o els restauradors catalans que no cobren les prestacions, ajudes i serveis que depenen de la Generalitat. Pensava amb ells (també amb els que fins ara han votat als partits independentistes) i imaginava que els passaria pel cap quan escoltessin la notícia a la que he fet referència. No podem, no mereixem, tenir un Govern que està a la Lluna, no de València sinó a la galàctica, que juga a simular ser una potència espacial com els Estats Units mentre centenars de milers de catalans i catalanes, que no estan pensant en “democratitzar l’espai” sinó en rebre alguna ajuda del seu Govern, se les veuen magres per arribar a final de mes. No ens ho mereixem, així de clar.

El que necessitem és un canvi del que hem tingut a la Generalitat des de 2012, ja és un clam social. Ni volem més confrontació, ni més plans secrets que acabin en desastre, ni més “jugades mestre” sorgides de la imaginació del senyor Puigdemont. Hem de passar pàgina, canviar per millorar. Necessitem un Govern que governi pensant en la gent, ras i curt. I aquest Govern que recuperi les polítiques socials tan sols pot ser un Govern progressista liderat per Miquel Iceta que toqui de peus a terra enlloc d’orbitar per la Lluna. Creieu-me, tots i totes en sortirem guanyant, també els que fins ara han votat als partits independentistes.