.

.

TOTS 21

Mercè Puig (CCOO): ‘Voleu dir que falten cambrers?’

Mercè Puig Cañellas. Secretària General UI de CCOO de Tarragona

En apropem a l’estiu i ja fa setmanes que els mitjans de comunicació expliquen que els empresaris de l’hostaleria estan desesperats perquè no troben cambrers per atendre l’allau de turistes que visitaran el nostre país aquest estiu. Com és possible que falti personal amb un atur superior al 10%.

Allò que primer ens hem de preguntar és si existeix l’ofici de cambrer. Fa dècades, sí que existia aquesta professió perquè les persones que es dedicaven a servir en bars i restaurants eren treballadores que aprenien l’ofici dels seus predecessors i continuaven en la professió durant molts anys i cobraven uns salaris dignes  que els permetien fer front a les seves necessitats vitals. Aquest fet permetia que l’atenció a la clientela fos professional i bona. Amb els anys aquesta professió s’ha anat desnaturalitzant i precaritzant de tal manera que ja és difícil anomenar la tasca de servir com una professió.

El sector turístic, molt important al nostre país, té una part del seu empresariat que no vol competir en qualitat sinó que ho vol fer amb baixos costos, fet que atrau a un turisme massificat i amb poc poder adquisitiu que provoca una gran agressió al medi ambient i treballs poc qualificats i mal retribuïts. Aquesta forma d’actuar, cerca el benefici a curt termini i una baixa inversió que solament afavoreix l’enriquiment personal aportant poc benestar comunitari.

En aquest context, els treballadors de l’hosteleria són els que tenen pitjors convenis col.lectius, que en molts casos els empresaris no volen aplicar empitjorant encara més las condicions laborals i de vida de les persones treballadores. Si a aquesta situació li afegim que moltes persones que treballen en aquest sector són desplaçades de llunyanes contrades,  que necessiten del lloguer d’un habitatge impossible de pagar, ja tenim descrites les causes per les quals no es troben persones que vulguin treballar en aquest sector.

Dit de forma més clara, si es volen contractar cambrers que han de treballar 12h al dia i solament els contracten per 8h. Si es volen contractar persones que no els respecten els descansos setmanals, Si es vol contractar gent que no li volen pagar el salari mínim interprofessional. Si es vol contractar persones que viuen lluny de les zones turístiques i no els volen pagar l’allotjament, de tal manera que moltes treballadores s’han de gastar més del 50% del que cobren en el lloguer. Llavors aquest sector passarà (de fet ja ho és) a ser el darrer recurs on s’ocuparan les persones que no han trobat feina en cap altre sector. I enlloc de cercar treballadors, es cercaran gairebé esclaus.

Crec, però, que aquest no és el camí que ha de seguir el Turisme, ni l’hosteleria en particular. Crec que s’ha d’apostar pel turisme de qualitat, que necessàriament implica serveis de qualitat i professionals ben formats i ben pagats, duent a terme activitats respectuoses amb el medi ambient. Actuant així,  farem un sector turístic més competitiu i genuí que generarà més riquesa col·lectiva a llarg termini.

 

Josep Maria Buqueras: ‘Ballesteros, la dignitat humana’

Josep Maria Buqueras

El dijous passat es va presentar el llibre ‘Demà, Tarragona’ que recull una selecció d’articles i escrits de Josep Fèlix Ballesteros, que ha estat tants anys regidor de Tarragona en diferents mandats democràtics: de l’any 1983 al 2003 com a conseller, i del 2007 al 2019 com a alcalde. Conté tres blocs principals: Llegat, Valors i Què volem, a manera de passat, present i futur. Amb un to força pedagògic Ballesteros expressa un relat de ciutat i una síntesi del seu full de serveis a Tarragona, amb la sensació i el reconeixement que també hi ha reptes que segueixen, malgrat tot, pendents.

La presentació, amb una durada de dues hores, va ser coral, dinàmica i molt emotiva. Va obrir l’acte Santi Castellà. Pep Fèlix va està acompanyat de les ex-conselleres Begoña Floria, Carme Crespo, Arga Sentís i Patrícia Anton, que va ser la entrevistadora i moderadora de tota la vesprada. Antón va anar recordant els tres mandats liderats per PSC: 2007-2011, PSC/13 i ERC/2, després de 18 anys de CiU. A les eleccions de 2011 la suma de CiU//7 i el PP/7, donava majoria absoluta al centre/dreta, però van governar els socialistes amb 13 consellers; hi havia un d’ICV. El període 2015-2019, segons va manifestar per primera vegada Sentís, s’hagués pogut constituir el primer tripartit municipal: PSC/9, ERC/4 IC/1, però ERC no va voler; la realitat va ser PSC/9, PP/4 i UD/1.

La republicana Rosa Rosell va enviar un missatge per vídeo “… sempre t’agrairé el teu suport …” El popular Alejandro Fernández va dir que “… porta la ciutat sempre al cor, és un polític vocacional que sempre serà el meu amic …” i el convergent Josep Poblet recorda que “… la vocació de servei públic va significar que ràpidament les diferències polítiques es van convertir en coincidències …”. Joan Aregio, alcaldable de CiU 2007, davant de tots els assistents, va dir … “Em va doldre que em guanyés les eleccions, però és honrat i té tot el meu reconeixement i respecte … junts vam posar en marxa Tinet i la cobertura de la Plaça de Toros”, entre altres coses.

Mentre es desenvolupava l’acte a la sala ‘El Magatzem’, plena de gom a gom, també van prendre la paraula Loli Gutiérrez, presidenta de l’A.V. de Bonavista, que va dir que Ballesteros ha estat l’alcalde més proper als barris, sobretot de Ponent. El conseller Berni Alvarez va parlar de l’Anella i el pavelló d’Esports Catalunya, que amb tot el seu complex esportiu -pista d’atletisme, piscina olímpica, velòdrom, llac, instal·lacions- és el gran llegat dels Jocs Mediterrani 2018. La joventut va estar present amb les paraules de la ex-regidora Ivanha Martínez, que va voler manifestar el suport rebut vers les activitats juvenils, creant espais com el Kesse.

El periodista Antoni Coll, prologuista del llibre, va ser el darrer invitat que va prendre la paraula dient que Ballesteros és “… un polític de llar recorregut, que no és presoner dels vicis més coneguts de la política …” A més lluitava perquè “… no hagi cap persona abandonada a la seva sort … penso que aquesta aposta vital de posar la humanitat de cada persona per davant de tot”.

També vull fer esments als epílegs de Begoña Floria, que escriu sobre la seva preocupació “… per la gent, de l’humanisme i l’empatia que el caracteritza … és el camí cap a un somni que mai acaba …”.

Santi Castellà d’entrada ja qualifica a Ballesteros com “la millor expressió del municipalisme socialista … traslladen a la ciutat com espai de polítiques socialdemòcrates que ens evoquen els valors de la igualtat, la llibertat i la fraternitat … I, sobretot, l’alcalde del diàleg, de la convivència, allunyat de l’enfrontament, sempre atent, flexible, obert i tolerant”.

El tercer epíleg és de Rubén Viñuales, que destaca el seu “… saber exercir el lideratge democràtic en contraposició amb el cabdillisme populista”. Un dia estant a l’alcaldia li va dir que “en política sempre s’ha de ser elegant”. Acaba escrivint que “… és sobretot una bona persona. Una molt bona persona. I això en política, com a la vida, és el millor que es pot dir a algú”. La darrera cloenda és del mateix alcalde que recorda “… els apologistes de la catàstrofe que auguren que ‘això no es farà’ i que tot va molt malament”. Són el que deien que no farien el nou POUM, els Jocs, la Rambla de Ponent, els nous Teatre i Mercat, … La inversió municipal en serveis socials es va disparar en un 148% degut a la crisi del 2008, no hi hauria rés de res. Sempre va respectar als seus adversaris polítics, “… sabia que la meva obligació com a alcalde era assolir punts de trobada amb ells per fer que la ciutat avancés … ha estat una convicció moral”

Vull acabar en el moment més màgic i emotiu de la trobada ciutadana. Va ser quan Arga Sentís, ex-consellera d’Iniciativa, va recordar la trista realitat que ara es viu a la ciutat d’insultar als representants polítics en actes públics, siguin processons, desfilades, passejades, per exemple. Quan les persones que estan assegudes a les escales de la catedral veuen aparèixer el consistori, que ve pel carrer Merceria, la xiulada és d’escàndol. Sentís ens va recordar aquests moments viscuts tant lamentables i volia reflectir la dignitat amb la qual l’alcalde mantenia la seva personalitat política. Tot un exemple de personalitat política.

 

Josep M. Panicello: ‘El Club Bàsquet Cambrils, un referent esportiu de primer ordre’

Article d’opinió de Josep M. Panicello, President Honorífic del Club Bàsquet Cambrils

El Sènior femení, que jugava a la categoria territorial ha pujat a Tercera Catalana i el Sènior masculí, a Segona Catalana. Fotos: Cedides

Cada any quan arriben aquestes dates i les competicions esportives s’acaben, és moment de fer repàs de com ha anat la temporada, d’analitzar els resultats, les classificacions, els objectius que els clubs s’havien marcat, quines renovacions són necessàries, quants calers els hi falten o quants els hi han sobrat, això ja és més difícil. Els aficionats, sobretot els més entesos, opinen, pronostiquen, debaten, es tornen bojos d’alegria o de tristor i fan bullir l’olla amb els millors condiments.

Tot això passa sobretot quan parlem d’equips de nivells superiors i de qualsevol esport, però al planeta hi ha un altre submón, els dels clubs que no són tant grans, en els que ningú cobra per jugar i que no esmercen esforços econòmics i familiars per donar una imatge del seu club i del seu municipi en consonància amb els elevats valors humans de les juntes i dels jugadors que en formen part. Són els clubs modestos, els que senten els colors, els que formen esportistes i també persones, perquè l’esport té aquesta doble vessant.

Avui vull escriure sobre una d’aquestes entitats: el Club Bàsquet Cambrils, perquè ha fet una temporada espectacular i amb uns mitjans realment precaris, només compensats per una gran dosi d’il·lusió, treball continuat, esforç i dedicació.

Actualment compta amb 17 equips federats, a part dels equips de primària que juguen als respectius col·legis. Els resultats obtinguts globalment han estat magnífics: el Sènior femení, que jugava a la categoria territorial ascendeix a Tercera Catalana i el Sènior masculí, a Segona Catalana. Tots dos equips han acabat la temporada en segona posició. A més dels ascensos s’han pujat nivells en totes les categories de promoció.

Certament és difícil trobar una millor projecció. El Club Bàsquet Cambrils mou actualment 218 jugadors i jugadores federades, a part dels 200 nens i nenes de les escoles i compta amb unes 50 persones entre entrenadors i entrenadores, coordinadors, membres de taula i delegats d’equips, que en molts casos també competeixen amb els seus respectius equips, a part dels membres de la junta. En total estem parlant de quasi bé 500 persones. Com podem apreciar, la feina de coordinació d’aquesta estructura és extraordinària: entrenaments, partits, desplaçaments, tant a les escoles com al pavelló, pistes exteriors i d’altres llogades a altres localitats, perquè a Cambrils ja no hi ha espai físic per acollir tants esportistes. I estem parlant només del bàsquet. Dono aquestes xifres per posar en relleu els mèrits d’aquesta organització modesta, però immensa quant a la tasca que està realitzant i sobretot a les persones que dia rere dia ho fan possible. Realment, tenen molt de mèrit i cal posar-ho en valor.

Aquests resultats encara són més meritoris si tenim en compte que els dos sèniors han d’entrenar a Mont-roig del Camp, alternativament, atesa la manca de pistes a Cambrils. L’afició al llarg de tota la temporada també ha estat magnífica, tant als partits de casa com als desplaçaments importants com els dies de Tortosa o el Morell, en els que va omplir els pavellons en partits decisius.

L’afició al llarg de tota la temporada també ha estat magnífica, tant als partits de casa com als desplaçaments importants com els dies de Tortosa o el Morell, en els que va omplir els pavellons en partits decisius.

Sens dubte aquesta X ha estat una de les millors temporades de la història del club i és per això que ho vull destacar en aquest article, posant en valor l’esforç, la dedicació i el projecte esportiu de la junta encapçalada pel Francesc Canaldas. Com a President honorífic del club em sento enormement satisfet i orgullós de les persones que en formen part. I també pels èxits obtinguts, per aquesta trajectòria exemplar d’un club que té com a prioritat crear i reforçar la base, sense renunciar a aconseguir fites importants amb els equips sèniors, que al cap i a la fi són referents pels equips que pugen i com veiem, amb molta força.

Vull felicitar també als jugadors i a les jugadores, als familiars i a l’afició en general, que al llarg de l’any donen el seu suport incondicional al club.

I també aprofito per reivindicar una especial atenció de l’Administració als problemes que té plantejats l’entitat, especialment els de manca d’espai per desenvolupar la seva activitat. No desaprofitem aquesta gran cohesió i aquesta gran riquesa associativa que tenim a Cambrils i donem-los-hi els instruments necessaris per poder créixer i realitzar-se.

Ens calen més infraestructures esportives. I a les portes d’elaborar nous programes municipals per a les eleccions de l’any que ve, és el moment de comprovar la sensibilitat dels nostres governants en aquest aspecte. Un municipi que disposi d’aquest potencial humà és un municipi ric i aquest és un actiu que no es pot malbaratar. Si s’entén així segurament serà una de les millors inversions que es puguin fer.

 

Jordi de Bofarull Bertran (URV): ‘Enfortim el català a la universitat’

Jordi de Bofarull Bertran. Secretari de la Comissió de Política Lingüística de la URV

Si aspirem a una llengua amb plenitud de funcions, la universitat i la recerca són àmbits estratègics. En aquest sentit, no hi ha dubte que el català es pot considerar una llengua acadèmica, present en una part important de la docència universitària i, encara que en menor proporció, també en la recerca i la transferència del coneixement.

Però tan cert com això és que la globalització i la mercantilització de l’espai universitari poden constituir una seriosa amenaça per a una llengua com el català, que pateix un marc legal asimètric i desfavorable, a més d’una política minoritzadora per part de l’Estat espanyol. Com a exemple, l’exclusió del català del Programa Erasmus+ d’intercanvi d’estudiants, que comporta que no puguem disposar de recursos formatius i acreditatius en català dins la plataforma europea OLS, a diferència d’altres llengües europees.

Cal assegurar per al català uns espais d’ús majoritari que la converteixin en una llengua necessària, especialment, en els usos institucionals no docents i en la docència de grau i de màsters habilitadors

Per això ens cal prendre decisions com a sistema universitari i de recerca. Decisions com, per exemple, donar garanties de seguretat al català en un context d’internacionalització creixent. És a dir, assegurar per al català uns espais d’ús majoritari que la converteixin en una llengua necessària i que en facilitin la prevalença global (especialment, en els usos institucionals no docents i en la docència de grau i de màsters habilitadors). Aquesta és, sens dubte, una estratègia del tot compatible amb l’objectiu d’internacionalització, amb el foment del poliglotisme i amb l’ús d’altres llengües en funcions concretes, com l’anglès a la recerca, d’acord amb el seu caràcter de llengua franca acadèmica.

No n’hi ha prou, doncs, d’apel·lar retòricament a la promoció del català i del multilingüisme. Ens cal adoptar, com a sistema, una estratègia clara de distribució funcional de llengües que aporti seguretat a la llengua minoritzada i que concreti objectius d’increment del català a la docència i a la recerca, on encara no ha assolit els percentatges que li corresponen com a llengua pròpia i d’ús normal. Una estratègia per a la qual és imprescindible disposar d’indicadors lingüístics fiables i complets, que malauradament ara per ara encara no tenim.

Destaquen tres ingredients perquè l’estratègia sigui efectiva: una política lingüística decidida, un augment de recursos i l’empoderament dels membres de la comunitat universitària

D’entre els ingredients imprescindibles perquè aquesta estratègia sigui efectiva, en vull destacar tres: una política lingüística decidida per part de la Generalitat de Catalunya i de les universitats (no en va volem millorar la societat que servim), un augment de recursos humans i econòmics per al català i l’empoderament dels membres de la comunitat universitària, que han de ser actius en l’exercici dels drets lingüístics.

Sens dubte, l’aprovació del Pla d’enfortiment de la llengua catalana en el sistema universitari i de recerca, aprovat recentment pel Consell Interuniversitari de Catalunya, és un molt bon pas en aquesta direcció. Ara, però, ens cal aplicar-lo eficaçment (i emmarcar-lo també en el Pacte Nacional per la Llengua, en un procés general de reacció davant la reculada de l’ús social del català).

El repte el va resumir perfectament Joan Solà el 2009 en una sola frase: “És imprescindible i urgent que tant les universitats com la Generalitat defineixin clarament una política lingüística que vagi més enllà de les simples declaracions de bones intencions i de les recomanacions, i que l’executin.” Potser hem trigat una miqueta, però més val tard que mai.

 

María José López (ERC): ‘Sempre al peu de canó pels drets laborals de la classe obrera’

María José López. Consellera d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

Aquest 1 de maig ens tornem a retrobar al carrer per reivindicar i defensar un cop més els drets i les condicions de la classe treballadora. El Dia Internacional del Treball és una data molt important de la història que ens recorda d’on venim i que ens esperona a aconseguir el què volem. I això farem, seguirem al peu del canó en defensa de la classe treballadora! No és cap secret que la pandèmia ha agreujat les condicions laborals de molts treballadors i treballadores, però no només això, sinó que també ha deixat sense feina a moltíssimes persones. Dos anys després ens trobem amb un complex panorama social on l’IPC al mes de març del 2022 se situava al voltant del 9,8% i on la taxa d’atur d’enguany només ha baixat un 0.5% respecte al 2021. I davant d’aquesta situació tan complicada que estem vivint i que ens tocarà viure els pròxims mesos és quan més fa falta alçar la veu, reivindicar, reclamar i protegir els drets laborals d’absolutament tota la classe obrera.

Reclamem salaris dignes amb unes condicions laborals reglades. I és que ja fa 102 anys que es va signar la jornada laboral de vuit hores diàries a l’Estat espanyol, però arran de la pandèmia i de noves formes de treball, com el teletreball, les hores de feina s’han fet extensibles en moltes jornades diàries, i fins i tot, en molts casos, sense cobrar-les. Estem esgotades de rebre explotacions constants per part dels empresaris. Estem cansades de caure en unes reformes laborals parcials, que ni molt menys, protegeixen a la classe obrera. Estem fartes d’haver-nos de sentir afortunades per tenir feina.

I és que, la realitat laboral dista molt de la utopia de l’article 23 de la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU on especifica que: «Tota persona ha de tenir dret al treball, a la lliure elecció del seu treball, a unes condicions equitatives i satisfactòries del treball i a la protecció contra l’atur». Fa anys que aquesta dura realitat la pateix entre 13% i 16% de la població on destaca per sobre de tot, la taxa d’atur de majors de 50 anys i dels joves menors de 25 anys.

És totalment intolerable que una societat culta i universitària com la de l’Estat espanyol es trobi actualment al voltant d’un 30% de taxa d’atur de joves menors de 25 anys. Unes generacions que han estudiat i s’han format amb estudis superiors pensant que el seu futur laboral seria estable per tenir estudis, tal com se’ls havia venut, i després de tot, que a la realitat s’ha pogut observar joves de 25 anys amb dos graus i diferents màsters que no troben feina perquè les empreses no aposten per persones joves. Per no dir, que les que ho fan, abusen de les condicions laborals dels joves somiadors per dedicar-se a allò que han estudiat amb molta passió. Com deia, fa anys que «Estudia allò que t’agrada i no treballaràs mai», és totalment una fal·làcia de la realitat adulta.

Sense oblidar-nos que el sistema arracona i menysprea a totes les persones majors de 50 anys, que després de tots els durs anys treballats pel sistema, aquest els oblida. I el que és totalment inadmissible i inacceptable, és que se’ls fa creure que no mereixen ni tenir dret a una feina.

Fa anys que tots lluitem per aconseguir unes condicions laborals dignes amb tota la llarga llista que això suposa i que és hora de dir prou! Prou al salaris precaris, prou a treballar hores extres sense cap tipus de remuneració, prou a l’explotació constant per part dels empresaris, prou a les desigualtats socials i econòmiques. Volem unes condicions laborals dignes, volem una conciliació familiar real, volem que la bretxa salarial desaparegui i reclamem, per sobre de tot, el compromís polític real de derogar la reforma laboral del PP no de posar pedaços a una llei lamentable. És hora d’enderrocar-la del tot, no ens serveix la modificació que s’ha fet i reclamem que es comenci a treballar per elaborar-ne una pensada i basada en els drets laborals i personals dels treballadors i treballadores.

 

Lorena Casal: ‘Anem al teatre!, una experiència cultural intergeneracional de l’institut Gabriel Ferrater de Reus’

«Els alumnes del Batxillerat Escènic i els professors del centre comparteixen l’avinentesa d’anar plegats al teatre». Foto: Cedida

Enguany, l’institut Gabriel Ferrater de Reus, que és l’únic centre que imparteix el Batxillerat de les Arts Escèniques a la comarca, ha iniciat una activitat cultural intergeneracional que consisteix a gaudir junts de l’art dramàtic: ‘Anem al teatre!’

Dins l’àmbit de les Arts Escèniques i des de gener del 2022, un cop al mes, els alumnes del Batxillerat Escènic i els professors del centre comparteixen l’avinentesa d’anar plegats al teatre aprofitant la rica programació que ens ofereixen els teatres de les nostres comarques.

Es tracta d’una proposta extraescolar, en què els nois hi participen de forma voluntària, de manera autònoma i amb l’objectiu de potenciar-ne la participació en el teixit cultural de la ciutat, que els proporciona la possibilitat d’anar al teatre i de desenvolupar l’esperit crític i artístic a fi de créixer com a persones i com a espectadors.

La riquesa i varietat en les programacions, que evidencia la gran tradició escènica de la ciutat, ens ha posat difícil de poder fer la tria de les obres de la proposta, que s’ha fet seguint els criteris de diversitat en els llenguatges i oferint també diferents estils artístics.

En aquest primer trimestre de l’any, hem anat a veure Poema inacabat (teatre, poesia i cuina a la Sala Trono de Tarragona), Bogumer (dansa i teatre al Teatre Bartrina) i Travy (clown, teatre gestual i teatre de text al Teatre Fortuny).

Aquest trimestre tenim en agenda l’espectacle de clown de la Pepa Plana, Si tu te’n vas,al teatre Bartrina i un clàssic del teatre de text a cura de grans actors de l’escena nacional: Final de partida, al Fortuny. Això sense comptar amb possibles opcions que vagin sorgint a propòsit del festival Trapezi o altres propostes que ens ofereix la ciutat com les del Cicle Paradigmes al voltant de la figura de Gabriel Ferrater, en el qual hi participem activament amb l’alumnat de 1er de BATX com a intèrprets en la peça de creació del director Iban Beltran.

Tot plegat, és un luxe poder veure i viure a l’escenari tot allò que aprenem a les aules!

Lorena Casal Valdés, professora d’arts escèniques a l’institut Gabriel Ferrater de Reus

 

Montserrat Flores (ERC): ‘Persones trans amb tots els drets’

Montserrat Flores Juanpere. Secretària de Feminismes de l’executiva regional d’ERC Camp de Tarragona

Que el 31 de març estigui declarat Dia Internacional de la Visibilitat Transgènere ens mostra fins a quin punt estem a les beceroles del reconeixement dels drets de les persones trans. Si no les veiem, no podem ni començar a posar remei a les mancances que pateixen.

La globalitat de discriminacions a què les persones d’aquest col·lectiu es veuen sotmeses abasta un àmbit amplíssim, sobretot les dones trans, que arrosseguen l’estigma de la imatge «esperpèntica i folklòrica»  heretada del passat, tal com denuncia l’activista trans Judit Juanhuix Gibert. Les dones del col·lectiu no són vistes com a dones amb tots els drets, sinó com a joguines, objectes de desig i també de rebuig. En definitiva, no són incloses dins de la societat, i són víctimes de discursos d’odi i transexcloents, cruels i carregats de maldat.

Aquest és el motiu pel qual els és pràcticament impossible tenir una feina legal fora de la prostitució, o bé, aconseguir un contracte formal de lloguer. No poden accedir al reconeixement legal de la seva identitat si abans no se sotmeten a un diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere, i a més, inicien un procés d’hormonació, que com és totalment comprensible, no totes desitgen realitzar. També es veuen rebutjades en situacions de la vida quotidiana, com entrar a vestuaris de dones o exercir lliurement de mares o pares en l’entorn escolar. En el llibre Una dona, la seva autora Judit Juanhuix Gibert denuncia el rebuig i les violències que pateixen si no s’hormonen i transformen el seu cos d’acord amb els cànons que la societat assigna, tant a dones com a homes.

Per tot això, és necessària una llei trans estatal que trenqui la totalitat de les discriminacions, canviï les cotilles legals, vetlli per l’acompliment de tots els drets i doni suport a la feina d’acompanyament i visibilització al col·lectiu trans. Una feina que des de fa anys duu a terme la Generalitat de Catalunya i els municipis del territori.

Fins ara, el govern de l’Estat s’ha negat a impulsar els avenços legislatius que necessiten les persones trans per començar a trencar les tuteles legals, socials, mèdiques i econòmiques en què es veuen sotmeses. És moment de canviar la situació en la qual es troba el col·lectiu trans, i tant de bo ben aviat es deixi d’infantilitzar a totes les persones que en formen part i s’afronti seriosament la garantia dels seus drets.

 

Begoña Floria (PSC): ‘Tarragona més petita, més desigual i més cara’

Begoña Floria, consellera del grup municipal socialista

Tarragona ha de ser, en pocs anys, una ciutat més petita, més desigual i més cara. Aquesta és la proposta que impulsa el govern municipal de Tarragona, i especialment ERC i la CUP, com a base del que ha de ser el nou Pla General d’Ordenació Urbana (POUM) que s’està cuinant en aquests moments sense cap mena de debat seriós, ni anàlisi per generar els màxims consensos possibles, ni estratègies per assolir els reptes que té per endavant una ciutat mitjana com la nostra que (fins fa tres anys) tenia vocació de ser una de les capitals de Catalunya.

Un poble gran, on la gent de baixa o mitjana renda visqui a Ponent i uns pocs privilegiats gaudeixin dels millors terrenys de la ciutat, a Llevant. Aquesta és la visió que té l’actual alcalde Pau Ricomà (ERC) i els seus socis de govern, principalment la CUP (de Junts per Tarragona no sabem res), del que ha de ser el futur de Tarragona, una ciutat on els lloguers han pujat un 3% el darrer mes i on les persones joves dels barris que volen un habitatge nou, en un espai més proper al mar, i més digne es veuen expulsats cap a pobles propers.

Només cal veure les dades, el 92% dels creixements previstos per l’actual govern municipal al futur POUM estan a la zona de Ponent, on ja tenim densitats altíssimes. I el 8% restant a Llevant, la zona més residencial. I també s’aposta per reduir els creixements possibles, eliminant els que preveia el POUM del 2013 a les millors zones de la ciutat, més properes al mar i a l’anella verda. Per tant, la proposta és d’una ciutat petita, més propera a un poble gran que a una capital catalana, i més desigual, amb segregació per rendes entre els diferents barris de la ciutat, perquè no tothom pot comprar un xalet i perquè serà difícil construir habitatge social a Llevant amb la previsió actual.

Cal recordar que el POUM de 2013 ha caigut per una sentència (pel recurs de l’empresa CLH), però en cap cas perquè deixés de ser vàlid. Ara, però, el nou govern vol aprofitar el benentès per canviar el model de ciutat i seguir, inexorablement, cap a la pèrdua d’influència i capitalitat que ja hem patit en els darrers tres anys i la decadència en què Tarragona es comença a instal·lar. Els inversos saben que l’Ajuntament actual, no és de fiar. Sense inversió no hi ha riquesa, ni possibilitat de redistribuir-la. I sense habitatge social a Llevant no hi ha igualtat, i continuarem fent créixer Ponent quan el que cal allà són més zones verdes i una gran Horta gran que permeti relligar la zona amb el centre. En qualsevol cas, Tarragona, i la seva gent, perd. Des del PSC Tarragona lluitarem per evitar-ho.

 

Eva Ferran (ERC): ‘Reus i Noemí Llauradó: un projecte de futur’

Eva Ferran Roig. Presidenta d’ERC Reus

Esquerra Republicana de Catalunya a Reus va escollir, fa uns dies, Noemí Llauradó com a candidata de la formació a les properes eleccions municipals. Una elecció, per unanimitat dels presents, que evidencia un fet que molts ja sabem des de fa temps: a ERC tenim les idees molt clares d’allò que volem per a Reus.

Com a presidenta dEsquerra Republicana a Reus estic convençuda que, en moments com els que estem vivint, calen lideratges definits i projectes ferms, sòlids. Per a mi, aquesta fortalesa, aquesta certesa, aquesta solidesa que necessitem laporta el projecte de Noemí Llauradó.

Ara és el moment de la cohesió i de donar seguretat a la ciutadania. Ara és lhora doferir a la ciutat un lideratge nou, reconegut i que no sigui qüestionat. Un lideratge amb capacitat de gestió i que, a la vegada, miri al futur. I que ho faci amb un equip unit i preparat. Aquest és lADN del projecte que encapçala Noemí Llauradó. Per contra, Reus no es pot permetre projectes grisos ni sense aspiracions, i tampoc projectes basats en el repartiment de quotes. Això són models del passat.

En aquest sentit, el projecte encapçalat per Noemí Llauradó destaca, en primer lloc, per la seva cohesió ja que compta amb un equip de dones i dhomes, de reusenques i reusencs preparats, que coneixen molt bé la ciutat i que han crescut en aquests anys de treball intens. Un equip potent i que està unit per un projecte ambiciós que no es conforma amb la ciutat que tenim, sinó que vol anar molt més enllà.

Una cohesió que és un aspecte clau per a nosaltres i que volem estendre a tota la ciutat. Perquè la gent dERC Reus som els del tomb de ravals i els dels altres barris. Som els del Reus sencer. Cal que trenquem esquemes antics i passem a entendre Reus com un tot. Estem parlant, doncs, de tota la ciutat. La que genera noves centralitats de vida col·lectiva i noves oportunitats per a tota la ciutadania. Perquè aquest és el principal objectiu que tenim, ser útils a totes les veïnes i veïns de la ciutat. Ser capaços danar a més, arribar més lluny i aconseguir que tothom sengresqui amb el que podem fer plegats durant els propers anys.

El de Noemí Llauradó i ERC Reus és, sobretot, un projecte de futur, perquè la nostra és una proposta de llarg recorregut , que anirem detallant els propers mesos. Tot i això, amb la feina que sha fet des dERC Reus durant aquest mandat ja ha quedat una cosa ben clara, que la mateixa Noemí va remarcar el dia de la seva elecció com a candidata: com més forta és Esquerra al govern, més i millor avança la ciutat.

En lactual mandat, des dEsquerra Republicana estem posant les bases de la ciutat del futur. I ho estem fent des dels valors de la democràcia, el progrés, el feminisme i lecologisme, i ubicant les persones al centre de les polítiques municipals, com hem fet al llarg de la nostra història. Però no ens conformem amb això. Volem anar molt més enllà.

Esquerra Republicana és la primera força municipalista a Catalunya i també vol ser-ho a Reus. Perquè estem a punt. A punt per fer un pas endavant, a punt per donar un nou impuls a Reus i encetar una nova etapa més il·lusionant. Som aquí per dedicar la nostra energia i els nostres millors anys a Reus. Perquè, en resum, volem el millor per a la nostra ciutat i estic convençuda que el millor per a Reus, el millor projecte de futur és el que encapçala Noemí Llauradó.

 

Marta Montagut (URV): ‘Combatre la desinformació’

Marta Montagut, professora agregada dels Estudis de Comunicació i membre del grup de Recerca ASTERISC. Col·labora al projecte ‘Learn to Check’

Amb la irrupció de la guerra a Ucraïna ha tornat a emergir, si és que ho ha deixat de fer algun moment, el debat sobre com combatre la desinformació. Els conflictes bèl·lics són fenòmens que posen en marxa de forma accelerada els aparells propagandístics de les parts. Això no és nou. Paral·lelament a la guerra real, el control del relat és un objectiu prioritari. La diferència, però, rau en el nou context mediàtic i en estratègies de desinformació molt més efectives.

Fa uns dies el Mobile World Congress acollia la xerrada “Deconstructing Disinformation”, organitzada pel think tank Digital Future Society. Allà vam poder escoltar a diversos verificadors i al director de la Comissió Europea a Catalunya, Manuel Szapiro, que inevitablement va referir-se a Ucraïna i a la quantitat de mentides -unes 500 al dia segons Efe Verifica- que es difonien tot just iniciada la invasió. De fet, Szapiro apunta a que el govern rus té una maquinària de construcció i disseminació d’informació falsa molt ben engranada i extremadament agressiva a través no només del contingut de determinats mitjans sinó també de l’ús estratègic de les xarxes socials. La Comissió Europea centra la lluita contra la desinformació -com la duta a terme des de la plataforma EU vs Disinformation dedicada a l’anàlisi de la desinformació russa- en monitoritzar les mentides, desacreditar-les, unir esforços, reforçar la legislació i formar els ciutadans a través d’iniciatives d’alfabetització mediàtica. Però no només això.

El debat també està en com es produeix aquesta legislació i control sobre la desinformació. La recent prohibició de mitjans com Russia Today o Sputnik, per molt justificada que pugui semblar, pot esdevenir un perillós precedent, sobretot tenint en compte que la dispersió de canals pels quals pot arribar la desinformació és tan variat com difícil de controlar. A més, l’ús popular del concepte fake news per part de determinats actors polítics per tal de desacreditar la feina dels periodistes és una temptació que pot legitimar la censura a través d’un relat institucional sobre la seguretat. És per això que verificadors com Desirée García, de Efe Verifica o Ruben Míguez, de Newtral, plantejaven que la solució passa per fer bon periodisme, amb tot el que implica en inversió i seguretat laboral. També feien referència a la combinació de tecnologia -especialment intel·ligència artificial- i criteri professional en la verificació d’informació per no només monitoritzar les mentides sinó també per poder distribuir massivament les veritats.

A tot això s’hi ha de sumar una darrera cosa. Com a ciutadans, necessitem aprendre a informar-nos adequadament, a ser exigents, crítics i selectius. Iniciatives com Learn to Check o altres plataformes internacionals com a First Draft són pioneres en la generació de recursos per a formar la ciutadania en l’àrdua tasca d’estar ben informats i que no ens la colin. Ens hi va la salut dels nostres sistemes democràtics.

 

Eudald Carbonell (URV): ‘Ucraïna: humanització o autodestrucció’

Eudald Carbonell Roura, catedràtic de Prehistòria, codirector del Proyecto Atapuerca i expert en Evolució Humana

Fa 20 anys, en el meu llibre Els somnis de l’evolució, escrit amb Cinta S. Bellmunt, parlava que la primera vegada que els humans, espècie Homo sapiens, s’havien adonat de que podíem destruir-nos va ser amb la crisi dels míssils del 1963. Si tot el poder nuclear de la URSS i dels Estats Units es materialitzava en un atac, com a conseqüència de la guerra freda, la nostra espècie podria desaparèixer o quedar molt malmesa.

Una altra data molt significativa per a l’augment de la consciencia crítica d’espècie es produeix amb les mobilitzacions contra la guerra a Iraq l´any 2003. Centenars de milions d’espècimens humans humanitzats de totes les edats es mobilitzen de forma planetària contra la confrontació bèl·lica i la mentida sistemàtica i sistematitzada. El pacifisme basat en la raó i l’humanisme semblava que havia reeixit entre els membres sensibles de l’espècie.

Ara, al segle XXI amb la guerra de Rússia contra Ucraïna es tornen a posar sobre la taula com a forma de dissuasió les armes nuclears que, per cert, ja no són les dels anys  50 i 60 del segle passat, sinó centenars de vegades més potents i destructives. N’hi ha milers distribuïdes pel planeta, que ara en el cas de Rússia estan en stand by preparades per fer-les explotar on calgui.

Qui es pensi que això és una conya que s’ho tregui del cap. Encara no som humans va ser una altra publicació que fa uns 20 anys vaig fer amb Robert Sala, on el títol es eloqüent. Cada vegada me n’adono més que som una espècie imbècil. Que ni la racionalitat ni l’humanisme ens ha fet conscients i crítics i ja no queda temps. Són molts avisos des de les malalties passant per amenaces de tipus estratègic i geopolític, la lluita per les matèries primeres fins la guerra que estem vivint. La primera i la segona guerra mundial es varen fer pera las mateixes raons i ja es va utilitzar el poder nuclear encara que de forma encapsulada.

Com estudiós de l’evolució humana no tinc bones noticies. Els humans produïm eines que poden funcionar massivament. En el cas de l’energia nuclear encara no l´hem socialitzada totalment, però és possible que acabi passant; conjuntures com la que estem vivint són les que ho propicien. No s’ha de fer por, sinó generar consciencia crítica d’espècie; això és el que pretenc.

Tots esperem que no passi res més greu del que està succeint, que ja ho és molt. Ens queda el principi d’esperança, la denúncia, el diàleg i la reflexió com argument. Sinó què podem esperar d’una espècie integrada per imbècils?

 

Tania Agudo (PSC Reus): ‘Hem de parlar de feminisme cada dia de la nostra vida’

Tania Agudo Regidora del PSC a l’Ajuntament de Reus

Un any més arriba el 8M, el Dia Internacional de les Dones, el dia en què les dones i cada vegada més homes reivindiquem la igualtat d’oportunitats per avançar cap a una societat més justa i igualitària. Des del PSC fa anys que estem conscienciats en aquesta lluita i tenim clar que no s’ha de fer tan sols un dia a l’any, sinó que consisteix en una tasca contínua de cada dia, perquè encara queda molta feina per fer.

Des del grup municipal del PSC de Reus, hem preparat dos actes per aquest any, un el vam celebrar divendres passat i ens va permetre veure com ha evolucionat (o no) la societat i el cànon de la bellesa vers les dones gràcies al magnífic treball de Batxillerat de la Laura López. Aquesta estudiant universitària va fer reflexionar molt a les persones assistents i va indicar que «hi ha tants cóssos com dones al món» i que «la bellesa depèn sempre dels ulls que la miren». Dues frases que són molt importants i que s’han de tenir sempre molt en compte, ja que hem de trencar d’una vegada per tots aquests ideals de bellesa i aquest concepte de cos perfecte, perquè el més important és que cada dona se senti a gust amb el seu cos, sigui quin sigui, i no es deixi condicionar pels ideals marcats per una societat encara massa marcada pels homes. I és que serà quan canviï aquesta visió dels homes cap a les dones quan farem una gran passa cap a la igualtat.

Parlar d’igualtat no és parlar només del físic de les dones, també cal aprofundir en el diferent tracte que rebem les dones en els diferents sectors de la societat, com pot ser el laboral, on pel simple fet de ser dona ens pertoquen feines considerades més “femenines” o el nostre valor acaba sent menor al d’un home, encara que la feina sigui exactament la mateixa o superior. També cal treballar per igualar els salaris entre homes i dones, ja que no pot ser que dues persones que fan la mateixa feina i amb el mateix grau de responsabilitat cobrin un salari diferent només pel seu gènere. Aquestes són polítiques en les quals el PSC fa temps que hi treballa i que el govern de Pedro Sánchez també està tenint molt en compte amb grans avenços cap a aquesta igualtat laboral.

Com a secretària de polítiques feministes del PSC a Reus, tinc clar que falten moltes coses per avançar cap a una societat igualitària i que per fer-ho cal treure la por a un perfil de gent que creu que l’objectiu final del feminisme és que la dona acabi tenint més poder que els homes, però no és això el que busquem, sinó un equilibri de poder que permetin fer avançar la societat i no pas retornar-la al passat, com busquen altres formacions polítiques. Per això, des del PSC hem cregut oportú fer dos actes on es parli del feminisme per sobre de la política, perquè tots, homes i dones, grans i petits i petites, tinguem constància que el que busca el feminisme és la plena igualtat de condicions en tots els àmbits de la vida.

Així va anar orientat el primer acte celebrat divendres passat, on, a banda de l’explicació de la Laura sobre l’evolució dels cànons de la bellesa vers la dona, tres ponents més, la Yvonne, la Sandra i la Cristina, van compartir experiències que han viscut en primera persona o de ben a prop i que demostren que encara queda molt camí per recórrer. Per finalitzar, em remeto a les paraules del primer secretari del PSC a Reus i portaveu de l’oposició, Andreu Martín, qui va destacar a l’acte que “hem de parlar de feminisme cada dia de la nostra vida”, i que “la lluita i la reivindicació continuen vigents, hi ha moltes coses substancials per aconseguir”.

El segon acte el celebrarem aquest divendres i estarà protagonitzat per la Lourdes Bayonas que farà un monòleg sobre el feminisme amb el qual, a través de l’humor i la ironia, explicarà circumstàncies que succeeixen en el nostre dia a dia i que són mostres de masclisme, ja sigui en petites o en grans quantitats. Un nou acte que servirà per fer-nos reflexionar a tots i totes sobre la societat en la qual vivim i com de lluny estem encara de la igualtat i que estarà protagonitzat per una de les poques monologuistes que reusenques i que es poden trobar en tota la demarcació.

 

Ingrid Duch (PSC Cambrils): ‘Fem visible el paper de les dones a l’espai públic de Cambrils!’

Ingrid Duch Regidora d’Igualtat, Ensenyament i Polítiques Actives d’Ocupació Ajuntament de Cambrils

A les portes del 8 de març hi ha un ampli ventall d’accions per anar reduint la invisibilització del gènere femení. Un detall d’aquesta realitat d’infravaloració de les dones a Cambrils és, per exemple, que només 5 carrers reconeixen professions d’homes, envers 0 de dones. Que tenim 3 escoles amb nom masculí, envers 1 (escola bressol Maria Dolores Medina) de dones; que dos instituts també tenen nom d’home envers 0 de dones; o sense anar més lluny, l’Hospital Lleuger també té nom d’home. I aquesta és només una pinzellada de la realitat.

Com a regidora d’Igualtat i d’Ensenyament de l’Ajuntament tinc el deure d’actuar per capgirar aquesta situació, amb el suport del departament i del govern municipal. Perquè d’una forma inconscient estem transmetent que el gènere masculí té un valor social més elevat; només estem facilitant referents masculins; quan en realitat, de femenins, en tenim, i moltíssims al llarg de la història. Per tant, com a servidor públics és el nostre deure d’estimular en les dones les plenes capacitats de ser i fer tot allò que vulguin. I de ser tractades i valorades d’una forma igualitaria a la societat, sense cap forma de violència masclista envers elles.

Mentre preparàvem els actes de les jornades institucionals al voltant de les Jornades per la Igualtat de Gènere que ja han arrancat aquesta setmana hem fet un exercici d’anàlisis que posa de relleu les evidències sobre la desigualtat en la nomenclatura d’edificis, carrers i places del municipi. Així que amb aquestes dades a la mà ens hem de replantejar un canvi en la manera d’anomenar el l’espai públic a Cambrils. Un canvi, que ha d’anar acompanyat d’una major sensibilitat per part dels mateixos governants, i que es fonamenta en una realitat numèrica desigual i inacceptable. Així que com a govern municipal no podem continuar amb el menysteniment a les dones en els espais quotidians de la ciutat.

Com a dona i feminista convençuda, vull dir-vos que ens comprometem, amb un acord de consistori per aprovar el compromís ferm de revertir, a partir d’avui mateix, aquesta situació indicant ja que les properes places, carrers, espais públics reconeixeran a les dones socialment amb plena igualtat.

Així que des del Departament d’Igualtat, i de forma transversal amb els departaments municipals que siguin necessaris, elaborarem una proposta en base a l’estudi del carrerer actual de Cambrils i sota la base legal i jurídica, que estableix l’obligació del reconeixement igualitari de les dones en l’espai públic de la ciutat.

I entenc que no és una reivindicació en va. Mireu quines són les dades actuals: la població de Cambrils està bastant equilibrada (dades de 2021) amb un 48,9% d’homes i un 51,08% de dones. Mentre que si analitzem la realitat que trobem als carrers del nostre municipi veiem que hi ha fins a 207 carrers/places dels quals un 89,37% (185) corresponen a noms d’homes i un 10,6% (22 en total) a noms de dones.

Els reconeixements per mèrits propis de persones, que no corresponen a sants religiosos, també manifesten una desigualtat; amb un total de 160 homes ( 91,9%) en front 11 dones (6,32%)

Totes aquestes dades evidencien la cultura patriarcal de la que venim. És un clam social, especialment per part de les dones, però també, afortunadament, cada cop més també per part de molts homes.

Per si aquest argument, no resulta prou coherent i democràtic, hi ha diverses legislacions específiques, com la Llei d’Igualtat Estatal i de Catalunya, que estableixen l’obligació de garantir la visibilització, reconeixement i participació de les dones en tots els àmbits de la vida i estableix la paritat mínima de representació equitativa de dones i homes al 40%-60%, tendint al 50%-50%, tal com està composada la societat i per mostra la ciutadania de Cambrils.

I des de l’Àrea d’Igualtat, treballarem per aconseguir trencar a aquesta tendència. Sabem que no és una acció immediata; però les ganes hi són i la necessitat també. Finalment us animo a totes i tots a participar als actes que hem reunit en aquestes noves jornades per la igualtat de gènere que s’allargaran fins al 29 de maig. Som-hi!

 

Ramon Arnabat (URV): ‘Guerra a Ucraïna, una mirada des de la història’

Ramon Arnabat Mata, professor d’Història Contemporània de la URV i investigador del Grup de recerca ISOCAC

La història, el coneixement del passat, ens ajuda a entendre i comprendre el present i  aquest és el sentit d’aquestes ratlles: conèixer la perspectiva història de la guerra a Ucraïna. Centrem-nos, però en l’època contemporània, on podem distingir tres grans etapes. La primera ve determinada per l’ocupació de l’oest i el centre d’aquest territori per part de l’Imperi Austrohongarès i l’est per part de l’Imperi Rus. Aquestes llargues ocupacions van acabar dividint Ucraïna en dues parts des del punt de vista lingüístic, cultural i religiós.

La segona comença el 1922 amb la creació de la República Socialista Soviètica d’Ucraïna que esdevé cofundadora de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i té veu pròpia a la ONU. De fet, és la primera vegada que Ucraïna conforma un estat, més o menys, propi i amb unes delimitacions semblants a les actuals.

Les fams de 1933 que causen milions de morts (Holodom); les purgues estalinistes de 1937-1938; l’alineament dels ucraïnesos de l’oest amb l’exèrcit alemany i la Waffen SS i l’assassinat de desenes de milers de polonesos en la matança de Volinia (1943-1945); l’establiment de l’efímer estat independent de Lviv sota protecció de Hitler;… van fer que les relacions entre ucraïnesos i russos es tensessin. Malgrat això, la RSS d’Ucraïna amplià territoris per l’oest a costa de Polònia, Romania, Txecoslovàquia i Moldàvia. Finalment, l’any 1954, la RSS de Rússia transfereix Crimea a la RSS d’Ucraïna.

Manifestació prorrussa a Crimea el 2014. Imatge : Andrew Butko

La tercera arranca el 1990, després de la caiguda del mur de Berlín (1989) i la dissolució de la URSS (1991), amb motiu dels acords Baker-Gorbachov, el tractat Dos més Quatre i la Carta de París entre els països de la Conferència de Seguretat i Cooperació d’Europa (CSCE). Tot plegat pretenia posar les bases de una nova Europa després de la Guerra Freda. La OTAN, però, no en va fer cap cas i va seguir amb una política expansionista amb l’objectiu d’aïllar militarment Rússia. Fins a tretze països de l’est d’Europa s’han integrat a l’OTAN des de 1997.

L’any 1991 Ucraïna es constitueix en un estat independent i inicia negociacions per entrar a la Unió Europea que el 2013 es trenquen per decisió del govern prorús i això origina la revolta del Maidan que provoca la caiguda del govern i l’elecció d’un de nou prooccidental el 2014. En resposta Rússia s’incorpora Crimea i a la regió prorussa del Dombàs es formen les autodenominades repúbliques populars de Donetsk i de Lugansk que no accepten el govern de Kíiv. Obrint una guerra civil que ja ha causat la mort de 13.000 persones.

Per intentar arreglar la situació es van signar els Acords de Minsk (2014 i 2015) entre les parts implicades i que contemplava, entre altres punts, que el govern ucraïnès elaboraria una nova constitució que contemplaria la descentralització i autonomia de les províncies. Però, els acords de Minsk no van ser respectats pels signants i l’any 2016 Ucraïna arribà a un acord amb la UE, mentre la Cimera de l’OTAN adoptava un Paquet d’Assistència Integral per Ucraïna; i el 2017 el parlament d’aquest país acordà reprendre les negociacions per a la seva integració a l’OTAN i es posà en marxa l’Acord d’Associació entre Ucraïna i la UE. Finalment, el setembre de 2020, el president ucraïnès aprovà una nova Estratègia de Seguretat Nacional que preveia l’associació definitiva d’Ucraïna a l’OTAN. A partir d’aquest moment, el govern rus accelerà l’escalada militar que ha portat a la invasió d’Ucraïna i l’esclat de la guerra.

 

Susana Borràs (URV): ‘Diàspores de guerra oblidades’

Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), vint-i-quatre hores després d’iniciar-se la invasió russa, entre 50.000 i 100.000 persones haurien abandonat les seves llars fugint dels bombardejos cap als països veïns de l’oest. Altres milers ho han fet cap a Rússia provinents de les regions del Donbass.

Susana Borràs Pentinat, investigadora del Departament de Dret Públic de la URV

Amb l’espai aeri tancat als vols civils, l’èxode s’ha iniciat per via terrestre cap als països fronterers, principalment a Polònia, Eslovàquia, Hongria i Romania. Les imatges colpidores de llargues cues de vehicles fugint de les ciutats, persones esperant a les fronteres per entrar a Eslovàquia o pujant als trens a Kiev en direcció a Varsòvia no ens deixen indiferents.

En els pitjors dels escenaris, segons Nacions Unides, podrien ser més de cinc milions de persones les que es vegin obligades a fugir, si el conflicte perdura i s’intensifica.

Evidentment es tracta d’una nova emergència humanitària, que requereix necessàriament una resposta solidària, bàsicament en compliment de les obligacions internacionals que imposa la protecció dels drets humans.

En aquest sentit, la Convenció de l’Estatut dels Refugiats de 1951, que es va adoptar després de la Segona Guerra Mundial per respondre a les seves conseqüències, ofereix protecció internacional i assistència a les víctimes de guerra. Aquesta Convenció determina qui és una persona refugiada, que pot demanar protecció internacional en un altre país i sol·licitar-hi asil. És a dir, una persona que creua fronteres internacionals perquè és perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinions polítiques, i que no pugui o no vulgui, a causa dels temors esmentats, acollir-se a la protecció del seu país. Segons ACNUR, hi han actualment 82,4 milions de persones fora de casa seva a causa de la persecució, situacions de conflicte o violacions de drets humans.

És cert que després que Kíev fes una crida desesperada, la Unió Europea (UE) ha activat el Mecanisme de Protecció Civil, comptant amb les ofertes d’acolliment d’Eslovènia, Romania, França, Irlanda i Àustria amb l’assistència addicional de Croàcia, Alemanya, Itàlia, Lituània, Espanya, Dinamarca i Suècia. Fins i tot Hongria, ha modificat la seva normativa per atorgar visats temporals a les persones provinents d’Ucraïna.

No obstant aquesta realitat, cal recordar que al 2014 ja es va produir un èxode massiu de persones a Ucraïna, que van fugir primer de l’annexió russa de la península de Crimea i mesos després de la guerra separatista de les províncies de Donetsk i Lugansk. Aleshores, la majoria de persones desplaçades ho van fer internament, sense creuar fronteres internacionals. Segons ACNUR, estaríem parlant d’un total de dos milions de persones que es van veure forçades a deixar casa seva: 1,2 milions desplaçades internament a ciutats com Kiev o Lviv i més de 800.000 refugiades a països veïns, la majoria a Rússia.

Aquesta realitat va passar desapercebuda, malgrat ser una altra emergència humanitària. Així, segons Eurostat, al 2015, Espanya va ser el tercer país dins de la UE amb més sol·licituds d’asil de persones ucraïneses, després d’Alemanya i Itàlia. De fet, la població ucraïneses va ser el segon col·lectiu després de la siriana, amb més sol·licituds d’asil a Espanya. Al 2014 van ser 890 sol·licituds i al 2015, 3345. Cap d’elles, fins a dia d’avui, ha rebut protecció internacional.

Així mateix, queda molt present en la memòria una altra crisis d’acollida, la iniciada també al 2014 i 2015 i que perdura fins a l’actualitat, quan milers de persones, com a conseqüència de la guerra a Síria, buscaven protecció internacional als països europeus. Aleshores i encara ara, no s’han complert les “quotes de repartiment” de persones i és més, s’ha fet tot el possible per reforçar i intensificar els mecanismes de protecció i protecció de les fronteres, terrestres i marítimes, amb l’objectiu evident de no deixar entrar les persones.

La tolerància en què s’està acceptant l’abandó, el maltractament i la mort de les persones refugiades no s’entén, de cap de les maneres, en una suposada i autoconvençuda, “Europa dels drets humans”.

Els mecanismes de solidaritat i responsabilitat compartida existeixen des de fa temps. Cal que la UE faci operativa la seva Directiva 2001/55 de Protecció Temporal, mai implementada fins ara, ja que permetria donar resposta a situacions d’emergència en cas d’afluència massiva de persones desplaçades, com la que està succeint ara mateix, tot establint corredors humanitaris des d’Ucraïna o països limítrofs, permetent la sortida ordenada i segura i processos àgils de reagrupament familiar.

Tan de bo, que l’evidència del patiment, potser ara sí, faci despertar la solidaritat cap a totes les diàspores de guerra oblidades i que no es permeti que altres interessos es superposin als drets de les persones que, desesperadament, busquen refugi.

 

Andreu Martín (PSC Reus): ‘Hub Foodtech & Nutrition, o el que és el mateix: Ressuscitar Shirota’

Andreu Martín
Portaveu del PSC a l’Ajuntament de Reus

El Govern de Reus aposta ara pel Hub Foodtech & Nutrition, un dels projectes que opten als Fons Europeus Next Generation, que compta amb el suport de la Diputació, la Universitat Rovira i Virgili, Eurecat i part del sector privat. Ara bé, aquesta iniciativa ja la vam presentar i fer funcionar nosaltres, els socialistes, durant el mandat de Lluís Miquel Pérez, aleshores anomenada Shirota. Cal recordar que l’empresa engegada pel PSC estava dedicada a la identificació, extracció i separació de principis actius procedents de fonts vegetals per a la seva incorporació en matrius alimentàries i per l’obtenció de nous aliments funcionals i, per tant, amb propietats saludables. Shirota Functional Foods va ser la primera empresa a tot l’Estat que va sorgir d’un projecte CENIT (Consorcios Estratègicos Nacionales de Investigación Tecnológica) del Ministeri d’Indústria i una de les principals empreses de base biotecnològica que operaven a Catalunya. De fet, Shirota era una iniciativa molt més ambiciosa que l’actual i en la qual l’Ajuntament prenia un paper més rellevant en l’aposta pel foodtech.

L’actual proposta del Govern és una calcomania del que va ser Shirota i que el Govern de Carles Pellicer, en el seu primer mandat, va portar a la justícia perquè no van ser capaços de gestionar una empresa que, en aquell moment, era pionera i que s’ajustava a un pla de viabilitat a mitjà termini. A causa d’aquesta poca visió de futur i de gestió, van liquidar la societat de manera desordenada i perdent la feina feta i els valuosos equipaments. El 2017 el Tribunal de Comptes va desestimar la demanda de l’Ajuntament pel cas Shirota, ja que l’exalcalde Lluís Miquel Pérez i els seus regidors van actuar amb responsabilitat.

Ara, 15 anys després de la creació de Shirota –va començar a caminar el 2007- el Govern format per Junts, ERC i Ara, vol ressuscitar una empresa que en el primer mandat van denunciar creant un greu dany reputacional a la ciutat, però també al PSC i sense cap mena de fonament. També recentment, es va conèixer que el jutge va arxivar, després de 10 anys, el cas pels pagaments als exregidors socialistes Eduard Ortiz i José Magrazó per assistències als consells d’administració de les societats municipals Amersam i Reus Transport entre 2003 i 2011. Un judici que va començar arran d’una denúncia d’Ara Reus el febrer del 2012 i que deu anys després ha acabat en no res, però amb un nou perjudici important cap a l’honorabilitat d’aquests dos regidors socialistes i de tot el partit a la capital del Baix Camp.

Defensem que és una bona notícia per al sector que es recuperi una empresa que uneixi la tecnologia i l’alimentació i potenciï tots dos sectors, però no s’ha d’oblidar que ara es necessiten Fons Europeus públics per a engegar-la i, fa 15 anys vam aconseguir que comencés a caminar amb l’aval públic. Si s’hagués gestionat de manera correcta, només haurien fet falta inversions puntuals per anar-la modernitzant i adaptant-la als temps actuals. Una mostra més de que portem 12 anys d’una mala gestió de govern conservador que ha estancat la ciutat i que ara pretén reactivar-la amb còpies de projectes de governs socialistes que van intentar paralitzar en el seu dia en una persecució política injustificable.

 

Article de Josep Maria Arauzo-Carod (URV): Rússia envaeix Ucraïna i els mercats tremolen

Rússia envaeix Ucraïna i els mercats tremolen
En moments d’elevada incertesa política, institucional o militar els preus es comporten amb una elevada volatilitat (sovint a l’alça) i les borses s’enfonsen, tal i com ha passat a les darreres hores amb el conflicte entre Rússia i Ucraïna

Quan parlem dels factors que determinen l’evolució dels preus dels béns i serveis en qualsevol economia cal dir que aquests són extremadament sensibles a l’estabilitat institucional imperant a cada moment. Això vol dir que en moments d’elevada incertesa política, institucional o militar els preus es comporten amb una elevada volatilitat (sovint a l’alça) i les borses s’enfonsen, tal i com ha passat a les darreres hores.

Josep Maria Arauzo-Carod, catedràtic del Departament d’Economia i director del Centre de Recerca en Economia i Sostenibilitat de la URV (ECO-SOS)

Ara mateix som en un d’aquests moments. La invasió d’Ucraïna per part de tropes russes ha desfermat tot un conjunt d’efectes als mercats internacionals, no només a Europa sinó arreu del món. Així, només arribar les primeres notícies de l’entrada de tropes russes en territori ucraïnès el preu del gas a Europa s’enfilava vora un 40%, situant-se prop dels màxims històrics de finals d’any, amb el conseqüent efecte sobre el preu de la llum al mercat majorista, que notarem tots des d’ara mateix.

En aquest sentit, cal recordar que prop del 40% del gas que consumim a la UE prové de Rússia a través del gasoducte d’Ucraïna, una infraestructura que no és inversemblant pensar que pugui ser tancada, sabotejada o, simplement, bombardejada. És cert que som a finals de l’hivern i que tots els països tenen reserves, però aquestes no són eternes i s’acaben. Pel que fa al petroli, el preu va assolir 103 dòlars el barril de Brent tot just després de la invasió (a tall d’exemple, al desembre tot just estava sobre els 70 dòlars) una xifra que no es veia des del 2014, i les previsions apunten cap als 125 dòlars. Per tant, de manera ràpida la pujada de preus del gas, l’electricitat i el petroli arribarà a les butxaques dels consumidors i les empreses, arrossegant bona part dels sectors i empenyent a l’alça els preus de manera generalitzada.

Així, els efectes van més enllà dels preus de l’energia i abasten tot un conjunt de sectors, com ara els cereals (cal no oblidar que Rússia i Ucraïna en són grans productors i exportadors i que a la darrera se la coneix com el graner d’Europa), la pujada del preus dels quals afectarà multitud de productes bàsics com ara el pa o la pasta, fonamentals a la cistella de la compra de moltes famílies. A tall d’exemple, en un parell de dies el preu del blat s’ha disparat prop d’un 6%, i les previsions indiquen que l’escalada serà molt més important.

Tot plegat no ha fet més que començar, ja que al marge del que passi a Ucraïna, les futures sancions a Rússia provocaran de ben segur la seva sortida del sistema de pagaments internacionals (Swift) i, per extensió, el bloqueig comercial amb la UE, els Estats Units i les principals potències mundials tret de la Xina. Aquestes mesures, per tant, suposaran tancar el mercat rus a les empreses catalanes, amb la necessitat de trobar mercats alternatius on col·locar els seus productes i, de manera simètrica, la necessitat d’oblidar-se del mercat turístic rus cara a la temporada turística d’aquest estiu.

En resum, la inestabilitat que provoca un conflicte com aquest genera uns efectes perversos que van molt més enllà dels dos països directament implicats, malgrat que siguin aquests els que pateixin de forma més intensa en forma de pèrdues humanes i materials. A escala global, les conseqüències que s’albiren en forma de trencament de les cadenes de subministrament, alça de preus i restricció d’inversions no només no han fet més que començar, sinó que són d’un final incert. Venen temps difícils per a Europa.

Josep Maria Arauzo-Carod, catedràtic del Departament d’Economia i director del Centre de Recerca en Economia i Sostenibilitat de la URV (ECO-SOS)

Sílvia Puerto: ‘Tolerància zero contra l’assetjament’

Un bon líder ha d’influir en els altres, ajudar, inspirar. Ens ho va transmetre el formador Víctor Küppers en una il·lustradora xerrada que vam organitzar a la Diputació la tardor passada. Fer del Camp de Tarragona, el Baix Penedès i les Terres de l’Ebre un bon lloc per viure és el propòsit principal que tenim a la Diputació de Tarragona. I això també implica fer de la Diputació un referent del sector públic.

Sílvia Puerto i Lleixà
Diputada delegada de Recursos Humans de la Diputació de Tarragona

Ho recull el nostre Pla de Mandat i hi estem esmerçant molts esforços. En aquest sentit, assolir entorns de treball segurs i respectuosos i un tracte igualitari en les relacions socials i laborals que es donen cada dia entre els més de mil treballadors i treballadores de la institució ha estat i és un compromís i una prioritat. I fruit d’aquest deure, en el primer ple de la Diputació d’enguany hem aprovat, per unanimitat, l’actualització del Protocol per a la prevenció i el tractament de l’assetjament en l’àmbit laboral de la Diputació i un nou Protocol específic per a la prevenció i el tractament de l’assetjament en els centres educatius.

Són dues eines fonamentals que ens han de permetre prevenir, detectar, identificar i actuar davant de qualsevol tipus d’assetjament, ja sigui psicològic, sexual, per raó de sexe, per identitat de gènere o d’orientació sexual. El nostre objectiu és que cap persona, tingui la relació que tingui amb la Diputació, pateixi cap mena d’assetjament i es pugui sentir lliure i segur. I si passa (tot i que hi posem totes les energies perquè no succeeixi) els protocols contenen tots els mecanismes per a actuar objectivament, fer-hi front i protegir a la persona afectada.

D’una banda, els canvis inclosos al Protocol per a la prevenció i el tractament de l’assetjament actualitzen les classes d’assetjament que es poden produir, aplicables també a personal extern que tingui relació contractual amb la Diputació. D’altra banda, el nou Protocol per a la prevenció i el tractament de l’assetjament en els centres educatius de la Diputació té en compte les especificitats dins la comunitat educativa.

Des de la Diputació hem de ser referents en la tasca de crear una societat de dones i homes lliures i iguals que comparteixin responsabilitats, on es respectin els drets de tothom i es lluiti contra qualsevol forma de discriminació. La igualtat i el treball digne són pilars fonamentals de l’actuació de la corporació. I ho direm i repetirem: tolerància zero contra qualsevol mostra d’assetjament.

És, precisament, gràcies al treball fet per les tècniques i els tècnics i els i les representants dels treballadors, membres de la comissió d’igualtat, que hem aconseguit aquesta fita. Exemple de com només amb l’aportació de tothom i el treball conjunt podem posar totes les eines possibles per arribar, tan aviat com sigui possible, a aquesta societat de dones i homes lliures i iguals. Perquè, si sumem, hi guanyem tots.

Sílvia Puerto i Lleixà és diputada delegada de Recursos Humans de la Diputació de Tarragona

 

Plataforma Conservem l’Estació de Cambrils: ‘Per la mobilitat a l’Eixample i per la defensa del patrimoni!’

Imatge de membres de la plataforma Conservem l’Estació de Cambrils per reclamar que es conservi l’edifici. Foto: ACN

Malgrat que a l’article del portaveu del GM del PSC a Cambrils sr. Vallès se’ns tracti de demagogs, des de la Plataforma Conservem l’estació de Cambrils li estem immensament agraïts. Agraïts perquè es bo abordar mitjançant el debat i l’intercanvi d’idees els problemes que es plantegen a nivell municipal i en especial «en un tema tan seriós com el de l’antic edifici de l’estació» com diu ell mateix. Massa vegades l’opció escollida pels governants és el silenci, que els exonera de donar arguments que justifiquin la seva postura.

Des de la Plataforma no ens sumarem a les desqualificacions perquè no és el nostre estil. Som un grup de persones motivades pel patrimoni que defensem els següents punts, recollits tal i com diu el nostre manifest fundacional:

  • Salvaguardar l’antiga Estació de Cambrils construïda  el 1865
  • Entendre que la connexió prevista entre les dues avingudes es pot fer igualment esponjant espais propers a l’Estació que formaria una plaça que podria portar el seu nom.
  • Reclamar  que l’antiga Estació com a edifici històric tingui un ús social i actuï de dinamitzador d’un barri que realment ho necessita.
  • Convertir l’antic traçat en una via verda.
  • Entendre que el creixement urbanístic ha de ser compatible amb la integració d’espais i edificis històrics que donen personalitat al municipi i ens connecten amb les societats que ens han precedit.

La Plataforma ha treballat sempre de manera constructiva: amb propostes, amb arguments i amb bon to. I no ens apartarem d’aquesta línia, malgrat  assistim per part de l’Ajuntament a una veritable carrera per enderrocar un edifici històric –fet que cada cop més gent de Cambrils troba incomprensible.

Hem buscat arguments a favor del manteniment de l’estació i hem buscat també què es deia abans: hem vist que el partit de l’alcalde al 2019 deia que calia preservar i donar usos ciutadans a l’edifici de l’estació i que l’Ana López promovia debats per a fer propostes sobre el mateix edifici. «Cambrils té molts punts emblemàtics que destaquen pel seu atractiu arquitectònic i per la seva història. Un d’aquests llocs és l’edifici de l’estació de tren i el seu entorn».

No hem entrat mai en si el PSC  defensa o no l’enderroc, simplement vam posar el focus en un acte que -als nostres ulls- apuntava en una altra perspectiva.

Com diu el Sr. Vallés  l’estació és un tema molt seriós. Tan seriós que l’edifici està inclòs en el Catàleg de patrimoni cultural de la Generalitat de Catalunya, i  estaria ara mateix catalogat com a BCIL si s’hagués fet cas a la petició que va fer l’Associació de Veïns del Barri de l’Estació en el seu moment.

Fetes aquestes consideracions, des de la Plataforma volem fer un pas endavant per a buscar solucions concretes.

Quan hem rellegit amb més detall el seu article, hi hem vist un gran malentès: el PSC parla en tot moment i al llarg dels anys d’acabar amb les barreres arquitectòniques, i diu que l’antiga via del ferrocarril és un dels principals eixos que tallen en dues meitats la ciutat d’una manera radical.

Des de la Plataforma, sr. Vallès,  hi estem totalment d’acord!!! Ja hem dit abans que defensem la unió de les dues avingudes i  fer compatible el creixement urbanístic amb la integració d’espais i edificis històrics.

I la solució per nosaltres és molt simple i l’hem esmentada més amunt: esponjar espais propers a l’Estació que formaria una plaça que podria portar el seu nom. La solució és unir les dues avingudes amb una rotonda al voltant de l’estació. Es una solució que l’ajuntament no ha volgut estudiar malgrat que des de la Plataforma ho vam reclamar fins i tot per instància -però  se’ns va denegar.

Per això, vam encarregar a un despatx d’arquitectes un estudi per valorar la seva viabilitat i aquests plànols els hem fet públics i demostren que és factible la seva execució.

Dit d’una altra manera: Naltros no anem en contra de cap de les millores que vostè proposa per a Cambrils!!! Naltros ho volem tot: millores i manteniment de l’edifici, perquè no hi ha incompatibilitat en voler-ho tot.

Per acabar, demanem seny per a trobar una solució que acontenti a tothom: als defensors del patrimoni i als que volen unir les 2 avingudes i els dos barris. Encara hi som a temps, i segur que Cambrils hi sortirà guanyant!

 

Josep Maria Buqueras: ‘De l’any 2022, què esperem?’

Josep Maria Buqueras

Hi ha qui manifesta, pronostica que properament hi haurà grans canvis en la economia, la tecnologia, la cultura, la ciència. També, és clar, en la política i, sobretot, en la salut. Estarem millor o pitjor que l’any passat? El periodista Xavier Mas de Xaxàs escrivia que “el món, sens dubte, sembla més perillós que ahir . . . Xina intenta imposar un nou orde mundial, Rússia exprimeix els seus recursos energètics per perseguir les seves ambicions globals, Estats Units assisteix a una ofensiva legislativa del partit republicà, la Unió Europea sofreix la irresponsabilitat democràtica d’alguns governs i de molts partits radicals”.

Quan escoltem i veiem les notícies televisives, llegim la premsa de paper i els diaris digitals, sembla que al món sols ‘produeix’ notícies negatives. Accidents de circulació, atracaments, violacions, agressions amb les policies governatives i els guardes jurats, intents de cops d’estat, morts amb pasteres, entre altres esdeveniments. Però també existeixen informacions positives, com per exemple ara sabem que tenim vacunes, que no les teníem l’any passat. A més estem vacunats percentatges de població bastant alts, impensables pels mateixos metges epidemiòlegs.

Espanya espera com si fos el tòpic fantasiós de la pel·lícula de Luís Garcia Berlanga “Bienvenido Míster Marshall, però amb la diferència que els fons europeus previstos l’any 2022 del programa New Generation seran una realitat, Espanya és el primer país que rep un primer tram important d’aquests fons (10.000 milions d’euros), si descomptem les bestretes que la Comissió Europea va lliurà l’estiu passat. Aquests fonts il·lumina l’horitzó d’un estat que ja va ser durament castigat per la crisi financera del 2008. L’horitzó més immediat no sols ha de ser econòmic i sanitari, també cívic i polític, tenint com senyera el diàleg, la concertació i la inclusió. El recent acord entre el Govern espanyol, la patronal i els sindicats pot ser un bon paraigua per la finalitat esmentada. És cert que la pandèmia ha significat un esvoranc entre nous rics i nous pobres, que s’ha ampliat encara més.

Brussel·les fiscalitzarà aquests diners i ajudarà a la vegada perquè Espanya recuperi la seva economia. La paciència social etá en joc. L’energia a l’alça i els colls de botella en la cadena de subministrament disparen els preus i, sens dubte, són la principal amenaça per a la recuperació. Una de les claus passa perquè l’estiu sigui bo per reactivar la indústria turística espanyola i la del territori també. Els desitjos de viatjar persisteixen, però veurem desplaçaments més curts, turisme de proximitat. Tot plegat estarà envoltat per un virus anomenat incertesa, ja que la pandèmia entra en el seu tercer any sense preveure solucions. Tampoc podem donar l’esquena a les tecnologies, estem condemnats a viure i treballar en universos virtuals.

Si tu em preguntessis que he demanat als Reis per aquest 2022, respondria desitjar per a tothom prosperitat, benestar i, sobretot, salut. A nivell cultural voldria col·locar el Modernisme del Camp de Tarragona en el mapa català, espanyol i europeu. Fa vint anys, el 2002 es va commemorar l’Any Internacional Gaudí, ja que feia cent cinquanta anys que va néixer a Reus. Any que Daniel Giralt- Miracle va ser el seu comissari i va posicionar el modernisme barcelonès a Europa i a tot el món. Des de llavors, les Cases Amatller, Terrades, Lleó Morera, Vicens i el Palau Güell, entre altres, es van afegir a les visites que ja es feien a les Cases gaudinistes Batlló i Milà/La Pedrera. La Casa Navàs reusenca ja avança a velocitat de creuer, amb totes les activitats que tenen lloc en aquesta finca urbana, tant creatives i pedagògiques.

Respecte a Tarragona sols demano dues coses. Una, que Tarragona amb l’arquitecteartista Josep Maria Jujol i totes les obres tarraconenses formi part del pòquer i genis de figures que patrocina la Diputació des de fa anys, com són: Pau Casals/El Vendrell, Gaudí/Reus, Miró/Montroig del Camp i Picasso/Horta de Sant Joan. La segona és el tema recurrent a totes les reunions del Consell de Modernisme/CM des del 2009, que és reivindicar el Centre Jujol que, com l’aire que respirem, necessita el modernisme local i territorial. Quan comprovo els sis milions d’euros que s’invertiran a l’edifici monumentalista del Banc d’Espanya (1928) per fer un espai tecnològic i educatiu vers la química i els dos milions a la Quinta Sant Rafael modernista, em pregunto, per què no hi la voluntat i la decisió política de fer el Centre Jujol?

Quines són les priorites ciutadanes? Sempre he cregut, com a ciutadà de carrer, que políticament es tenen els diners pel què es vol, després de les necessitats ciutadanes “obligades”. Ho torno a dir, des de l’any 2015 el CM disposa únicament de dos mil cinc cents euros de pressupost municipal i aquesta legislatura sols hem fet dues reunions del CM. La Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament tenen que portar a terme conjuntament el Centre Jujol, amb l’ajut empresarial que calgui, com es fa a la Rambla Science, (per cert a la web diu que es tenia que inaugurar el setembre de 2021 i encara no han començat les obres, ni el projecte definitiu està fet)

Més d’un pensarà que són poques les persones interessades amb el Modernisme a casa nostra. Mentida. El mes d’octubre i el primer cap de setmana de novembre van tenir lloc les primeres ‘Jornades de Divulgació Històrica Modernista’ a Els Pallaresos. Va ser un èxit total. Assistència a topall, unes deu mil persones, per veure els stands estrictament modernistes, els tallers, els dos passa carrers que es van fer dissabte i diumenge. els antiquaris, la venda de productes alimentaris.

Quants anys hem d’esperar per tenir el Centre Jujol? A la Rambla Nova? A la Casa de les Ànimes del COAC? Com els Reis d’Orient son màgics, espero que el 2022 es posi el dit a la nafra, el fil a l’agulla d’aquest desig, projecte que molts ciutadans d’arreu del món agraïran.