La lluita dels creients contra el franquisme a Tarragona, en un llibre

🔊 Escoltar la notícia

La història de l’arriscat compromís portat a terme pels sacerdots i religiosos obrers i el seu entorn format per creients durant el franquisme a Tarragona no es perdrà en la memòria.

Un llibre,  ‘Del nacionalcatolicisme a la democràcia. Món obrer, Església de base i antifranquisme a Tarragona (1951-1977)’, de la historiadora Neus Baena Gallardo, ha recollit a partir de desenes d’entrevistes i fons documentals el llegat de grups de persones, no massa nombroses a Tarragona, que es van enfrontar a l’església oficial, conservadora i avaladora del franquisme per lluitar a favor de canviar les condicions de vida dels obrers i per canviar el règim. L’obra que veu ara la llum va ser guanyadora del Premi Tarragonès Beca d’Investigació Lucius Licinius Sura de l’any 2019.

La presentació tenia lloc dimecres a la seu del Consell Comarcal del Tarragonès i anà a càrrec de Josep Sementé Moyà, activista social, que impartí una veritable lliçó magistral del context en què es va viure aquesta desigual batalla entre l’oficialitat franquista i els sacerdots, laïcs, laïques i monges de base, on ell també en seria protagonista, i que sovint arrastraria també a la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i a l’Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC).

“Jo sóc obrerista. Jo sóc del partit de Jesucrist“, deixà dit l’alforgenc Josep Asens. El rotund contrast entre el missatge de l’Evangeli i el desinterès que mostrava l’església oficial per les pèssimes condicions de vida dels obrers va obrir els ulls a gent procedent de la mateixa església de manera que es van enfrontar per principis als seus tutors i al règim en general.

Ho explicava de manera dramàtica Sementé. “Als anys 40, Tarragona tenia 40.000 habitants, però als anys 60 n’eren 106.000 amb l’esclat dels barris obrers. Però l’interès de l’església era, en primer lloc, aixecar una església als barris de nova creació, i només algun capellà es procupava per les condicions materials dels treballadors, per l’estat dels carrers o per si hi havia clavegueram”.

Sementé, que titllà de “valent, útil i imprescindible” el llibre de Baena, situava un tall cronològic crucial en la mentalitat i l’actuació dels sacerdots i religiosos obrers a partir dels anys 60 gràcies al Concili Vaticà II, que suposà un alè d’aire fresc a l’església conservadora. “Molta gent es preguntà per què servia la fe” davant les condicions paupèrrimes de vida dels obrers. Començà aleshores la col.laboració amb els sindicats de classe, amb els organitzadors de manifestacions, assistint també a les mateixes, amb el risc de ser detinguts per la policia o de patir les purgues dins l’església, i ambdós fets s’acabarien produint. Sementé recordava també el papel cabdal de les dones, com ara les que formaren l’Institut de les Missioneres Seculars, amb seus a La Selva del Camp i Reus.

Aquest compromís profund, arriscat, “no tindrà, per desgràcia, continuïtat avui en dia”, concloïa amb aquest lament Sementé, que preguntava al públic, farcit de persones que van viure l’època i que apareixen al llibre, què en queda de tot allò. I és que “la lluita sindial i política contra el franquisne a les comarques de Tarragona no hauria reeeixit sense l’aportació dels creients”.

L’autora, Neus Baena, subratllava al seu torn “la lluita ètica, l’entrega total sense cap benefici personal” dels implicats en aquesta batalla desigual, de ments inquietes “plenes d’esperança, d’utopia i amb la ferma convicció que podrien canviar les coses en uns temps que eren foscos, uns temps que es vivien amb por, amb gent represaliada, amb el perill de perdre la vida, amb un enfrontament amb les estructures de l’església d’un grup de persones que es van posar al costat dels obrers”.

Foren persones com Miquel Barberà, Jaume Fernàndez -el primer capellà obrer de la diòcesi de Tarragona-, Josep Asens, Lluís Maria Moncunill, Teresa Feliu o Ricard Cabré, que afirmaria en el llibre: “No podem pensar només en el cel. És aquest món el que hem de canviar i al que hem de lluitar. Per tant, no podem passar-nos la vida somiant amb el cel o vivint en una espiritualitat desencarnada.