Jordi Solé: ‘Referèndum, PSC i Torredembarra’

Des del PSC hem estat sempre respectuosos amb totes les idees i pensaments, tant dels sectors immobilistes com cap aquells partits que defensen la independència, hem volgut sempre defensar la democràcia, la llibertat d’expressió i el dret que tenim tots i totes a defensar allò que creiem.

Jordi Solé és tinent d’alcalde (PSC) a l’Ajuntament de Torredembarra

Ara, ens toca viure moments complicats per Catalunya (per altra banda previsibles), on la política en majúscules hauria de ser la protagonista d’aquesta etapa per tal d’evitar fissures entre la ciutadania , no augmentant la crispació i la radicalització dels diferents “bàndols”

Ens trobem per una part al PP i C’s que no volen moure ni un dit per solucionar una situació que necessita sense cap mena de dubtes consens i diàleg (meravellosos paraules que anem oblidant, com si fossin part d’altres temps, on la política es feia pensant en el bé comú i no en el partidisme i conveniències de partit).

Ells han estat, sobre tot el PP, responsables de l’actual situació colpejant a Catalunya i creant el gran desencís actual amb l’Estat. La seva recollida de signatures contra l’Estatut (o contra Catalunya?), la presentació del recurs al Tribunal Constitucional de moltes lleis promulgades pel Parlament i un llarg etcètera no han fet més que consolidar el distanciament d’una població que veia, i veu, usurpada la seva voluntat d’avançar cap una autonomia més rica en valors socials i econòmics.

Per l’altre els sector secesionistes , que volen tirar endavant un projecta polític que, ara per ara, ens porta a la divisió i ens vol arrestar cap un camí que no tothom comparteix. El paper d’aquests en les dues sessions del Parlament va estar deplorable en tots els sentits democràtics, no ja fent cas omís a les advertències del TC, sinó també del juristes del Parlament i del propi Consell de Garanties Estatutàries. L’oposició es va sentir tant indignada (amb justícia) que fins i tot partits com CSQEP va aconseguir els aplaudiments del PP. Indignació que han compartir fins i tot sectors de l’independentisme menys radical i milers de ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Els i les socialistes estem amb el país i amb la democràcia i ens neguem a acceptar que hi hagi una sola visió de Catalunya i d’Espanya, reivindiquem el dret a la plena llibertat, sense cap mena d’intimidació, discriminació o amenaça vingui d’on vingui aquesta. Les declaracions del President Puigdemont cridant al assajament a Alcaldes/ses socialistes, i desprès el Govern del PP a través del Fiscal General de l’Estat amenaçant en presó, no fan més que tensar una corda on els únics perjudicats son les autoritats municipals escollits democràtica, legalment i amb totes les garanties.

Nosaltres, com diria el company Miquel Iceta, no tenim perquè escollir pollastre si el que volem és paella. Volem un Estat integrador, Solidari, respectuós, que reconegui l’Estat plurinacional i preservi els drets dels pobles. Volem un Estat Federal que faci possible trobar un encaix just per la nació catalana i que garanteixi solidàriament la fiscalitat, les inversions i els serveis que assegurin el progrés de Catalunya, el benestar i la justícia social. Creiem que paga la pena canviar les lleis, per fer fora democràticament al PP del Govern d’Espanya, únic impediment per avançar en aquesta direcció

Ara la pregunta que ens fa molta gent de Torredembarra és: què passarà amb el Govern Municipal.

Dir que la llista que vaig tenir l’orgull d’encapçalar, va presentar-se sota tres premisses bàsiques: polítiques d’esquerres, catalanista i torrenca, sempre posant el nostre treball al servei de les nostres veïnes i els nostres veïns.

Vam tenir clar des d’un primer moment que existien, dins de l’Equip de Govern, diferències polítiques quant a la situació a Catalunya, n’érem conscients, per això vam establir que la prioritat pels tres partits era el respecte de totes i cada una de les opcions i que el que calia era fer un esforç per treballar en la millora de la institució, la consolidació de polítiques socials, la millora dels serveis, la promoció de l’educació, una millor projecció urbanística, una política propera al comerç, a la joventut i a l’esport, potenciar la nostra fortalesa cultural i patrimonial.. En resum fer de Torredembarra un poble més amable, modern, respectuós.

Per tant els tres punts bàsics del programa que el PSC va oferir a la ciutadania va per bon camí. I n’estem orgullosos de la feina feta i esperançats en allò que vindrà.

El fet innegable és que el PSC de Torredembarra no pot participar ni vol en un acte que no té les mínimes garanties democràtiques, com han reconegut juristes catalans i fins i tot el propi Consell de Garanties Estatutàries. És per tan una opció política que no permet, al nostre parer, matisos. O s’està amb l’Estat de Dret i amb la democràcia o ho trenquem tot, fins i tot els drets dels catalans i catalanes. Nosaltres hem escollit l’Estat de Dret.

No neguem el dret a votar, com alguns volen fer creure, però pensem que s’ha d’obrir un marc de negociació entre les dues Institucions (Generalitat-Estat) recolzada i pactada amb els partits representatius del catalanisme i aquells d’àmbit estatal que, fora d’un estricte sentit radical de l’espanyolisme ranci, estiguin oberts a una Reforma Constitucional que obri pas a un nou model d’Estat on sigui reconeguda la Nació Catalana com a tal i preservi i garanteixi els drets inherents d’una Nació dins d’un Estat plurinacional. Repeteixo: un Estat Federal

És complicat, ho sabem, però no més que el repte d’anar cap una independència que, com va quedat demostrat en el Parlament i també podem veure a carrers i places de tot Catalunya, no té un consens majoritari que hi doni suport.

Jordi Solé és tinent d’alcalde (PSC) a l’Ajuntament de Torredembarra

Mònica Alabart: ‘Salut, somriures i República’

Un any més ens hem mobilitzat massivament per celebrar l’onze de setembre. Com cada any ha estat una manifestació multitudinària, festiva, neta i pacífica. Una onada verda que ha anat apareixent progressivament pel cor de Barcelona, un verd esperança que vol recordar al món que estem aquí i que estem esperançats pel futur que se’ns apropa.

Mònica Alabart és regidora d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

Cal reconèixer que com a poble som fantàstics. Sortim al carrer a defensar els nostres drets de manera festiva i organitzada. Només cal veure la concentració de la setmana passada davant del diari el Vallenc. Allà els vallencs, amb el màxim sentit de l’humor, cantaven el Passi-ho bé de la Trinca quan la Guàrdia Civil marxava. Justament aquest bon humor fa que el contrast sigui encara més evident amb les estratègies i amb el filibusterisme que alguns utilitzen per aturar-nos.

Aquesta és la gran diferència: nosaltres som optimistes, tenim il·lusió, defensem el nostre objectiu amb alegria i no estem enquistats en el ressentiment que emeten els que no pensen com nosaltres. No utilitzem argúcies per aconseguir allò que volem, al contrari, volem escoltar el poble català i saber si aquests que diuen que els independentistes som una minoria tenen raó o no. Tenim clar que només hi ha una manera de saber-ho, posant les urnes l’1 d’octubre. Ara és l’hora, volem democràcia, volem el referèndum, volem la república. Els que encara no tinguin clar el seu vot, que pensin si volen estar al costat dels que porten el somriure per bandera o del costat dels de la crispació.

Som, com dèiem, un poble organitzat, un poble que ha posat al capdavant del país un govern amb la voluntat de defensar fins al final el mandat de la gent que reclama la seva llibertat. No tenim cap dubte que l’estat activarà tots els seus mecanismes per evitar que puguem votar l’1 d’octubre, igual que no tenim cap dubte que el nostre govern mobilitzarà tots els seus recursos perquè les paperetes i les urnes estiguin al seu lloc, perquè els col·legis electorals estiguin oberts i que els representants de l’administració vetllaran perquè la jornada es desenvolupi amb la màxima normalitat, com sempre ha passat. Encara més, el govern garantirà que tots els que volen votar sí, tinguin les urnes disponibles, i que els que volen votar no, també. Això és la democràcia, permetre que tothom expressi a les urnes la seva opinió, sigui quina sigui.

Potser a Tarragona Ballesteros no ens permetrà votar com sempre. De fet en el seu discurs de l’onze de setembre rememorava la pèrdua de llibertats dels catalans. Una glossa carregada de cinisme quan ell mateix posa traves als tarragonins quan volem recuperar les nostres llibertats negant-se a posar les urnes. Però no patiu que l’1 d’octubre tindrem urnes també a Tarragona, la Generalitat se n’ocuparà. Ningú impedirà que els tarragonins expressin la seva opinió lliurement, perquè com va dir Salvador Allende l’11 de setembre de 1973, poc abans de morir defensant els drets dels xilens, ‘la historia es nuestra y la hacen los pueblos’.

Mònica Alabart és regidora d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona

Marta Minguella: ‘Es busca professorat confident’

Passa sovint, en els moments en què el cap necessita més serenitat per fer una anàlisi profunda de les coses que ens afecten, tant en l’àmbit personal com en el social, és quan tendim a fer més ús de la víscera i ens deixem emportar per reaccions que no tan sols no ajuden a solucionar el problema, sinó que moltes vegades l’empitjoren.

Marta Minguella Rebull. Professora i delegada sindical de CGT Ensenyament.

D’aquesta manera, després dels terribles atemptats de Barcelona i Cambrils, en plena situació de trasbals i estat de xoc i per calmar la nostra angoixa, sentim la necessitat d’alimentar-nos de notícies que asseguren que s’estan aplicant mesures per evitar que els fets es repeteixin, sense aprofundir en les nefastes conseqüències que aquesta aplicació pot tenir a nivell social.

I això és exactament el que està succeint en l’àmbit de l’educació. Tot i no ser noves, l’atac de Barcelona ha accelerat les intencions de la Conselleria d’Ensenyament d’implicar el professorat en la tasca de l’aplicació del PRODERAI (Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització islamista). En altres paraules, s’espera que els i les docents i les persones que es dediquen a l’atenció educativa, facin de policia, estigmatitzin, i contribueixin a convertir els espais escolars en espais de vigilància i d’institucionalització del racisme.

Va ser el novembre del 2015, amb els atemptats de París encara recents, quan Jordi Jané va anunciar per primera vegada la intenció d’aplicar el protocol. D’experiències com aquesta se n’han donat a diversos països europeus, amb resultats molt perversos en molts dels casos. Al Regne Unit, el Prevent, un programa homòleg del que vol estendre el govern de Catalunya, ha rebut una forta oposició social perquè ha demostrat que els paràmetres que s’utilitzen en cap cas eviten la ‘radicalització’ i en canvi, fomenten un ambient de desconfiança que posa en perill els espais de debat crític als centres, tan necessaris especialment en adolescents, que estan en ple procés de la configuració de la identitat.

Per què cal plantar cara a l’aplicació del PRODERAI?

Segons Ensenyament, l’objectiu del protocol és posar a l’abast dels centres educatius les orientacions i els recursos per prevenir conductes de radicalització i capacitar els centres per detectar-los per així poder fer una intervenció educativa. Una finalitat fàcilment compartible, si no fos perquè els mecanismes que s’utilitzen per intentar assolir-la són dubtosos i fins i tot fan córrer el risc d’aconseguir l’efecte contrari. És evident que la desconfiança provoca alineament, i l’alineació pot anar associada al sentiment d’exclusió tant social com institucional, un context ideal que certs grups podrien aprofitar per la cooptació.

Entre els múltiples motius que ens haurien de portar a organitzar-nos socialment perquè el Departament d’Ensenyament rectifiqui la posada en marxa de les mesures anunciades a cop de titular aquests dies, cal destacar la manera que s’ha forjat l’elaboració d’aquest protocol, que no ha partit de la reflexió col·lectiva dels agents implicats en l’educació i, per al·lusions, tampoc ha contemplat la participació de la comunitat musulmana. En canvi, ha preferit que el procés estigui liderat pel Cos de Mossos d’Esquadra (CME), el Departament d’Interior i el Departament d’Ensenyament.

Ja fa anys que el Departament d’Ensenyament i el CME treballen conjuntament per normalitzar la presència d’aquest cos policial als centres educatius. Dintre les ‘tasques de proximitat’ dels agents s’inclou la de fer xerrades a escoles i instituts sobre moltes temàtiques (consum de drogues, violència de gènere, etc). Així, es dona veu i presència dels mossos en espais escolars en comptes de prioritzar la veu dels organismes, entitats i persones que tenen una llarga experiència treballant en aquests àmbits. Com podem esperar un impacte positiu d’aquestes pràctiques si qui et parla de les maldats del món és la mateixa persona que et sanciona? Les conseqüències són clares, les aules deixen de ser espais de foment del debat obert i segurs, on s’hi poden expressar totes les opinions, fins i tot les que presenten més controvèrsia.

Un aspecte cabdal per oposar-se a la implementació del programa radica en el contingut del protocol, que estigmatitza l’alumnat musulmà (ho sigui o ho aparenti) convertint-lo en grup objecte de sospita, reduint al no res aquelles experiències de foment de la cohesió social que, de manera imprescindible, han de ser presents a les escoles.

Un altre motiu per aturar aquest protocol és que el discurs que s’utilitza per trobar elements identificadors pot influir en la configuració d’imaginaris dicotòmics molt perillosos, enfrontant categoritzacions de terrorista vs no terrorista, de manifestant violent vs manifestant pacífic, immigrant per motius econòmics vs refugiat polític, etc. Aquest fet té un component de repressió ideològica molt greu especialment quan la interpretació dels termes ‘terrorisme’ i ‘radicalització’ queda intencionadament reduïda i esbiaixada, associada a l’islamisme i per tant, identificant tota una comunitat com a culpable. Aquest procés té un nom, i és la institucionalització del racisme i la xenofòbia en espais que l’haurien de previndre.

A més a més de la discriminació de l’alumnat musulmà, aquest tipus de programes esdevenen l’eina perfecta per criminalitzar qualsevol tipus de dissidència, fixem-nos en l’ús del concepte de ‘terrorisme no violent’ per identificar indicis de comportaments ‘radicalitzats’ que serviran per qüestionar qualsevol pràctica que posi en dubte el manteniment del status quo dels poderosos.

Quin tipus de societat esperem construir quan convertim l’escola en espai de vigilància?

La funció del professorat és sobretot la d’establir un clima de confiança que fomenti l’aprenentatge i acompanyi el procés maduratiu de l’alumnat. La pretensió del Departament d’Ensenyament que els docents adoptin el rol de policies i esdevinguin vigilants implica convertir els centres escolars en espais intimidatoris on l’alumnat s’hi pot sentir assetjat, especialment si és musulmà, però no solament.

Els sindicats ens hem d’implicar perquè el PRODERAI no s’acabi imposant als centres educatius, de la mateixa manera que ho fem per la defensa de l’ensenyament públic, per combatre la precarietat laboral,   i per derogar qualsevol política que no fomenti la igualtat social. La societat que volem només es pot sostenir establint lligams amb la resta de lluites socials i la lluita contra el racisme és una prioritat.

Ens hi juguem massa per deixar-ho córrer, mentre la ultradreta s’està congratulant del disseny d’aquestes polítiques, nosaltres hem de crear un eix frontal que les combati.

Aturem el PRODERAI, si us plau!

 

Jordi Martí: ‘Puigdemont, cap exèrcit ens cal perquè cap defensa la pau’

Quan la por que es veu que no tenim continua sense fer acte de presència fefaent en el dia a dia de la catalana terra… Quan han passat massa pocs dies per poder fer relats mínimament coherents sobre les conseqüències de l’atemptat del Daesh a Barcelona i Cambrils… Quan l’acusació contra Felip VI de traficant d’armes i la denúncia de les seves boníssimes relacions familiars amb Aràbia Saudita continuen ressonant per la Rambla de Barcelona… Quan menys t’ho esperes i sense avisar…, surt qui havia de sortir, dribla la defensa i marca gol.

Jordi Martí Font és regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

No és gol en pròpia porta però sí fet de penal, per sorpresa i aprofitant precisament la por que es veu que no teníem. És el militarisme que parla de vendes d’armes que no s’han de fer i d’allò que tant repeteixen els que sempre han aspirat a tenir torturadors que torturessin en català com a màxima aspiració d’això que en diuen «independència» i que en bona part no ho és encara perquè no inclou sobiranies, o no tantes com caldrien. Tot alhora embolcallat en doctrina del xoc a petita escala, o no tant petita. Ara que estan discrets, que no poden reaccionar, que estan horroritzats per to el que ha passat i ho admetran tot… canvien les condicions del joc, i ho fan perquè per a ells canviar-les no és cap anècdota sinó el seu principal objectiu; i repeteixo, el principal.

El substitut de Mas ha tret la cavalleria al carrer i ha deixat anar, en una entrevista a Vilaweb, que «Catalunya ha de poder tenir una política de defensa moderna, democràtica i sobretot molt homologable als esforços que fan les nacions aliades». Els argument que ha fet anar per fer aquesta afirmació que equival a dir que, segons ell, Catalunya ha de tenir exèrcit, han estat precisament els arguments de la por que es veu que no teníem. És per això que davant del gihadisme ha afirmat que «cal fer un esforç, cal intel·ligència militar, i recursos per a encarar els atacs de les guerres modernes». Llegiu «La doctrina del xoc» de Naomi Klein i entendreu a on som i a on anirem.

No importa que un atac com el de Barcelona i Cambrils no tingués res a veure amb un exèrcit, que mai l’hagués pogut aturar, ni amb allò que normalment entenem que són els militars, s’anomenin moderns o siguin el que són: de sempre. Perquè aquesta és la realitat. Un dels fets més evidents de les amenaces terroristes provinents del gihadisme a Europa és que enfrontar-s’hi amb èxit no té res a veure amb el desplegament d’un exèrcit, de militars armats pels carrers, d’allò que segons Puigdemont necessita Catalunya perquè «som un país exposat».

Ahir s’anunciava, en la presentació de la Llei de transitorietat, que a Catalunya entre totes i tots ho havíem de decidir tot en un procés constituent participatiu, un cop assolida la independència, que passaria per les tries majoritàries que calgués, però veient el que hi ha sembla clar que els que manen i volen continuar manant amb una colla de professionals de l’escopeta al seu costat han triat començar la campanya de com volen que sigui allà a on anem abans inclús de ser independents, i han apostat pel mateix projecte militarista de sempre. On són Òmnium i l’ANC per renyar Puigdemont públicament dient-li que primer la independència i després ja veurem? Enlloc, callen, callen i esperen.

De nosaltres dependrà, de la població que cridava i explicitava que no tenia por l’altre dia a la Rambla, però també de la que no hi va ser i sap i sabia què vol dir tenir un exèrcit, creure’s les falses necessitats de la indústria armamentística que, ho teníem clar però tinguem-ho encara més clar, és un actor de primera línia per tenir en compte en aquest procés que sembla que encara la recta final entre tombs i revolts.

Ni ahir, ni ara ni mai admetrem que Catalunya o qualsevol altre poble hagi de tenir exèrcit. Els professionals de matar ja tenen prou espais al món per estendre les seves urpes. De sempre ens hem oposat a les quintes, de sempre hem aturat els embarcaments de tropes cap a l’escorxador, de sempre hem estat antimilitaristes, de sempre hem dit «no a la guerra», de sempre hem estat insubmises, de sempre sabem que cap exèrcit defensa la pau, porti estanquera, quadribarrada o bandera negra pirata. Per això, defensarem Catalunya sense exèrcit com a exemple per a la resta del món. I si la campanya de com ha de ser això que ve ha començat avisin que ens hi posem de cap.

Hakima Abdoum: ‘El Islam no es paz’

Ahora que todo parece estar calmado después del atentado de Barcelona y Cambrils. Me paro a pensar, reflexionar y analizar las reacciones. Me paro a pensar después de tener la mente perdida unos cuantos días. Es obvio que, después de vivir una tragedia tan de cerca, la mente se bloquea. Parece ser un drama que no acaba ni acabará nunca.

Hakima Abdoun. Activista social.

Por mi condición social, marroquí e inmigrante en Cataluña, y, por poseer una ideología que intenta superar el hecho de distinguir las personas en función de su origen, religión, género, etnia, edad y condiciones económicas, me ubico entre dos visiones totalmente comprensibles. El rechazo hacía la comunidad musulmana que nace después de cada atentado terrorista y que exige a ésta repudiar el terrorismo como si fuera una obligación y, por otra parte, la comunidad musulmana, que se siente señalada con un dedo inquisidor que les sitúa en el mismo nivel que los terroristas.

¿Islamofóbia? ¿racismo? No me gusta calificar las personas con etiquetas. La reacción del rechazo no deja de ser comprensible, es una herida emocional que nace por alguna consecuencia sufrida, nace del miedo y de la preocupación. Calificar las personas hace que dividamos la sociedad en dos partes, los malos y los buenos. Los verdugos y las víctimas. Es un panorama que caracteriza unos en diabólicos crueles y, otros, en mártires victimizados. Nadie es cien por cien malo ni bueno, si reflexionáramos un poco sobre ¿qué es lo que lleva el ser humano a rechazar alguien? La respuesta es el miedo, y, sobre ¿qué es lo que lleva el otro a sentirse rechazado? La respuesta es que está persona acepta ser rechazada, por lo tanto, le afecta. Ahora bien, cuando se convierte el rechazo en agredir, personalmente lo llamaría violencia más que islamofóbia.

Somos conscientes que existe un rechazo a la comunidad extranjera, a los inmigrantes económicos. No es algo nuevo. Pero el rechazo que recibe la comunidad musulmana o marroquí, cada vez aumenta más que al resto de la inmigración ¿Por qué? ¿Existe el rechazo? Sí, pero no debemos afrontar este problema desde el victimismo y darle tanta importancia le alimenta. Y, cuando salimos a la calle para rechazar el terrorismo, tal vez no deberíamos hacerlo bajo pancartas tipo el “islam es paz”. Por más que nos duela, es una realidad innegable que existe un islam que no es nada pacifico, estamos ante un islam terrorista y violento. Cierto que no es el mismo que conocieron nuestros padres y abuelos, porque tienen suerte que muchos de ellos solo aprendieron el islam que se transmitía a través de la inocencia, bondad, solidaridad y, con valores pacíficos.

La comunidad musulmana, estamos ante un problema muy grave, gravísimo. No es casualidad que todos los terroristas de hoy en día sean musulmanes. Deberíamos aceptar que el islam de hoy ya no es mismo que nos enseñaron nuestros abuelos. Reconocer que hay un islam que es terrorista y violento. No es cuestión de salir a justificarse ante el mundo con pancartas, tampoco se trata de alzar la voz gritando “no en mi nombre”, y tampoco se trata de hacer el gesto de “Soy musulmán, no soy terrorista. abrázame si no tienes miedo”, no hace falta gestos de victimismo, créete que no somos culpables. Se trata de aceptar un problema que causó tantas y tantas masacres y, aún no hemos sido capaces ni de aceptarlo ni de reconocerlo. Es trabajo de las mezquitas aclarar donde acaba el islam y donde empieza el radicalismo. Y, además de crear campañas contra la islamofóbia, crear campañas para denunciar cualquier sospecha del radicalismo en las mezquitas, vía pública e incluso en nuestras casas. ¿Deberíamos parar el rechazo? Sí. Pero vamos a parar primero los “nuestros”. Vamos a aceptar que estamos ante un islam diferente, un islam radical, un islam terrorista. Vamos a cambiar este islam, empezando por aceptar su existencia. No, no es suficiente decir “No en mi nombre”. Tampoco se trata de poner un policía en cada mezquita, sino la implicación de los musulmanes, trabajando en red entre administraciones, mezquitas y autoridad policial.

Respecto a los terroristas de Ripoll, estoy dolida. Muy dolida porque un nuevo islam, que no es religión de los musulmanes, está haciendo el mal más que el bien, causa dolor más que alegría, está llevando a nuestros jóvenes al infierno. No hay que perder de vista un factor que considero importante mencionar, la educación. Cómo han podido felizmente vivir seis meses entre idas, vueltas y desapariciones por medio sin que sus familiares y amistades se enterasen. La educación, como en todas sociedades patriarcales, los niños y niñas recibimos educación u otra en función de nuestro sexo. Si preguntáramos a los padres sobre sus hijas, nos sabrían decir hasta las veces que acuden al cuarto de baño. En cambio, los hijos no tienen nada que perder, ni tienen himen entre sus piernas, por lo que no pasa nada si salen a la calle sin avisar, no pasa nada si llegan tarde a casa y tampoco pasa nada si duermen en casa de desconocidos. ¿Para qué preocuparse por un hombre que no tiene nada que perder? con eso, no quiero decir que en todas las familias se vive así, pero en la mayoría sí. También existen padres que controlan a sus hijos e hijas demasiado, pero pierden el control y la autoridad cuando llegan éstos a la adolescencia. Y, en muchas otras, la comunicación entre padres-hijos no existe.

Una parte de la problemática es esta, que en los tres casos llevan al descontrol familiar, lo que hace que el hijo sea fácilmente captado por los terroristas, porque los jóvenes adolescentes sin futuro es el perfil terrorista buscado. Una vez captados, estos jóvenes, empiezan a rezar, leer el Corán, tratar bien a los padres. A ellos, los progenitores, les alegra ver a sus hijos volver al camino correcto. Creen que ya han tomado consciencia, después de mucho esfuerzo en exigirles que recen y que nunca les hicieron caso. Es normal que se alegren al verles más cercanos a Dios. Desgraciadamente, al final, se acaban llevando una sorpresa. ¿Cómo van a sospechar?

Todo nace por algún motivo, no es que seamos ángeles y ellos demonios, no es que seamos víctimas y ellos verdugos. Nada de esto. En una conversación con, Angel Belzunigui Eraso, profesor de sociología de la URV, me dice: “los individuos deberían poder expresar y tomar el control de sus vidas sin ningún aditamento comunitario-cultural”. Sí, soy marroquí y de origen musulmán. Acepto que tenemos un grave problema de adaptación, integración e inclusión. Es algo que ni en esta generación, ni en la futura podemos conseguir. Es mucho más complejo, al menos yo no tengo fe en que se cambiará. Sabiendo que en España el tipo de inmigración marroquí procede de pueblos con escasos recursos. Para conseguir tener la libre expresión y control de sus vidas, deberíamos empezar con la libertad religiosa en el país de origen, pero, tal como vamos en Marruecos, no será de inmediato.

Personalmente, creo que los planes de integración no es que sean insuficientes. El problema radica en que se está intentando integrar una generación perdida, la de mis padres. Por ello, considero prioritario prestar más atención a las hijas e hijos. Por mucho que vayan a colegios y tengan amistades de otras nacionalidades, dentro sus casas hay otra educación, otra cultura y otra ideología religiosa.

El islam que una minoría ha convertido en intranquilidad, enemistad y en guerras, no es islam de paz y, mientras haya intereses económicos detrás de las guerras, no será pacifico. Mientras haya quien alimente los terroristas, el islam no será pacifico. Mientras haya quien predique la violencia como método para lograr sus fines, el islam no será pacifico. Mientras haya la división de la sociedad entre victimismo y “verduguismo”, mientras exista el “ellos” y “nosotros” no erradicaremos el rechazo y seguiremos hablando de islamofóbia.

Jordi Solé: ‘La bufetada’

Per costum llegeixo tot el que cau a les meves mans. Estimat vici per altra banda. Penso que ha estat herència del meu pare que llegia i llegia sense parar desprès de moltes hores de feina al forn de casa. Recordo especialment els diumenges. Tots dos estirats al llit mentre ell llegia, pàgina per pàgina, notícia rere notícia de La Vanguardia. Jo al seu costat llegia els anuncis i de vegades el pare deixava anar algun que altra renec o bé una rialla, també l’havia vist deixat anar alguna quasi llàgrima al llegir penes de mort dictades pel dictador. Però el que més recordo són les rialles quan la fugida d’El Lute. El fracàs d’aquella policia repressora al servei d’un dictador que, segons deia, mai fallava un tret, queia en el més ridícul que podia caure la policia al servei “del orden y la patria”.

Jordi Solé. Regidor del PSC Torredembarra.

Més o menys com els del pare han estat els meu sentiments d’aquests dies llegint notícies, comentaris i opinions de tot el marc informatiu o des informatiu sí voleu referent els atemptats de Barcelona i Cambrils. Llàgrimes amagades, renecs i també rialles, poques, la veritat, però també.

Del dolor més profund, de l’espant més horrible, des de la solidaritat més gran potser demostrada pel poble de Barcelona i Cambrils majoritàriament, vam passar com per art de màgia a les desqualificacions, a l’oportunisme polític, a la xenofòbia més repugnant i al feixisme més ridícul (si encara es pot ser més ridícul que ser feixista en sí mateix). He llegit tantes i tantes coses que m’han omplert l’ànima d’il·lusió i esperança, he llegit coses que m’han deixat perplex, he llegit coses que m’han fet riure, però també he llegit coses que m’han inspirat un fàstic immens.

La premsa d’uns i altres. Uns dient que la culpa és de la Colau, altres que si la Guardia Civil, altres que sí els Mossos, altres que si Rajoy, altres que si amb independència això no passaria, altres que tot és culpa del procés, altres que “hay que echar a los moros que se lo llevan to”, altres que sí els … en fi.

Les xarxes i les televisions s’han omplert d’homes i dones que son, de cop, tertulians i opinadors especialistes amb terrorisme. Però no uns experts de ”pacotilla” no, experts de veritat. No sé com he pogut estat tan cec i no veure que estava envoltat de grans teòrics de la guerra bruta, de la policia, de com combatre el terrorisme, de l’ISIS i de tot plegat. Creia que això era un poder diví només atorgat a la Pilar Rahola !!!

S’ha fet especialment dur llegir alguns comentaris a una ressenya de la manifestació que es va fer a Torredembarra, poble en el que visc i estimo, organitzada pel col·lectiu musulmà. No m’havia imaginat tanta crueltat en el ser humà. Tanta ràbia cap unes persones que demanen perdó per un terrible atemptat que ni elles ni ells han comès. Que surten al carrer per dir-nos: estem amb vosaltres, volem la pau, no som terroristes i sentim el vostre dolor. Sí, elles i ells, els nou vinguts, els que representen la nostra diversitat i la nostra manera de ser, ells i elles que seran part del nostre futur i que ja son el present. Per què tants insults i tòpics excloents cap ells i elles, per què ?.

I desprès com una mena d’oasis entre tanta barbaritat, veig la fotografia que més m’ha emocionat i m’ha fet creure de nou amb aquesta espècie anomenada humanitat. Aquella fotografia és l’anima dels pobles, és el que som, que recull tantes emocions, tanta bondat i tanta fe en el que esdevindrà, que em resultarà difícil d’oblidar durant molts anys. Una fotografia que hauria de ser tot un símbol contra l’absurd del nostre comportament i fer-nos meditar per tot allò que deixem anar com a individus i individues, quan en realitat no sabem res de res, quan només som joguines en mans d’especuladors i farsants que fan negoci amb la mort, la nostra la de tots i totes, dels que son els nostres enemics invisibles amagats en mig d’un sistema que ens exclou de l’educació, de la cultura i que ens nega els drets més elementals…d’un sistema del que només som carn de canó.

La fotografia del pare del nen de només tres anys mort a l’atemptat abraçat amb l’Iman de Rubí.

Ai, aquesta fotografia !!

Quina bufetada per tots i totes aquelles persones que han vomitat odi i han col·laborat a fer créixer una mica més (o molt més) el feixisme entre els blancs, els cristians, els musulmans o de qualsevol ètnia i religió sense distinció. Quina bufetada per aquells i aquelles que han volgut enlairar una bandera com a símbol de supremacia i solució. Quina bufetada per Ministres, Ministresses i Consellers i Conselleres que han portat l’aigua cap el seu molí. Quina bufetada per a periodistes i dibuixants que van voler dividir-nos entre bons i dolents. Quina bufetada per tots i totes les i els polítics que han beneït aquestes posicions des dels seus púlpits a les xarxes i en els seus discursos antics i rovellats

Solidaritat, Pau, Justícia i Llibertat per tothom.

 

Pau Ricomà: ‘Ens afartarem de ballar Amparitos!!!’

Els brutals atemptats de la setmana passada ens han deixat sensacions molt profundes. La més positiva, sens dubte, un enorme orgull de poble que s’identifica en molts gestos, en moltes paraules escrites o pronunciades. Orgull col·lectiu per formar part d’una societat diversa i generosa que no s’ha deixat manipular. A qui buscava sembrar odi, li hem retornat fraternitat; a qui buscava culpabilitzar les idees i reconduir un moviment històric, li hem demostrat que som perfectament capaços d’escriure la nostra història i de tenir una societat millor que la que ells ens ofereixen.

Pau Ricomà.
Portaveu ERC a l’ajuntament de Tarragona.

Tarragona ha estat clarament a l’altura de les circumstàncies i ens hem comportat com la gran ciutat del Sud de Catalunya que som, posant-hi tot el que hi podíem posar: un respecte immens que ha arribat a tots els racons de la ciutat. Hi hem posat les nostres festes patronals. Per a moltes tarragonines i tarragonins ha significat un enorme sacrifici personal, ja que els dies de Sant Magí són la culminació dels esforços i preparatius de molts mesos.

No podia ser d’altra manera, Barcelona, Cambrils i Alcanar són tan casa nostra com les Muralles o el Balcó. Per molts de nosaltres són escenaris de part de la nostra vida: Hi tenim amics, familiars, potser hi hem viscut alguna època o hi anem sovint per feina. No ens hi sentim de fora. Aquest sentiment de pertinença, de dol compartit, va impulsar la decisió de tots els grups municipals de suspendre les Festes de Sant Magí. Una decisió difícil per les seves conseqüències, però absolutament lògica per les seves motivacions. Tots els portaveus municipals vam voler acompanyar l’alcalde en el moment de comunicar la difícil decisió -que en aquell moment no sabíem com s’acceptaria- amb una imatge extraordinària d’unitat institucional que la immensa majoria de ciutadans van entendre, malgrat la comprensible decepció.

I passat el dol, la vida continua. I ha de continuar, millor que abans. Millor perquè ens haurem fet més savis. Els moments crítics ens desvetllen els comportaments humans més sublims i també els més miserables. Som un poble que hem tingut la desgràcia d’haver de simultaniejar el dolor per la tragèdia amb els insults i desconsideracions constants a les xarxes, de patir el menyspreu d’exministres com Mayor Oreja, miserable, i la incompetència de ministres en exercici com Zoido. Tanmateix, hem rebut paraules solidàries i sinceres de molts amics espanyols –els que tinc són d’aquesta mena- personificats en l’alcadesa de Madrid, Manuela Carmena, una persona d’una vàlua humana immensa. De tot n’hem après i tot ens fa més forts.

Sabem, també, que una societat amb un nivell de seguretat absoluta és impossible, però que no pensem viure amb por perquè la llibertat és més rica i profitosa que la paranoia. D’aquí a un més celebrarem, amb més energia i vitalitat que mai, les festes de Santa Tecla. Desbordarem places i carrers amb el seguici, la professó, les nostres colles castelleres i els concerts. Farem de la Baixada de l’Àliga la nostra gran manifestació. I ens afartarem de ballar “Amparitos”, que serà la manera tarragonina de dir NO TINC POR.

Josep Maria Buqueras: ‘El trànsit és responsabilitat de tots’

Quantes hores ens passem conduint?  Quants sinistres tenen lloc cada dia? Som tots bons conductors? La veritat es que els conductors no volem reconèixer el nostres mals hàbits o que, senzillament, conduïm malament. S’ha de tenir una actitud correcta i molt sentit comú a l’hora d’agafar el volant.

Josep Maria Buqueras

Es té la impressió que existeix per part de l’Administració un esperit de recaptació de diners, que no pas de col·laborar en una bona praxis circulatòria. Hem de saber que els accidents de trànsit avui dia són un problema de gran impacte social i econòmic i s’ha convertit en una de les principals preocupacions de les societats modernes. Els sinistres són la primera causa de mort entre els joves de 16 a 29 anys i una de les primeres entre els menors de 50 anys. Les estadístiques demostren que els factors de risc més normals que fan que es produeixi un sinistre són la velocitat, el consum d’alcohol, les drogues, les infermetats i els fàrmacs, el son, la fatiga i l’ estrès. Tots aquest factors són condicionants que estan molt relacionats amb l’accidentalitat.

A banda de les sancions econòmiques i de la inevitable pèrdua de punts del carnet de conduir, acostumem a cometre errors. Anotem els 10 errors principals que poden ser corregits fàcilment i ajudar a una convivència cívica, per tal d’evitar situacions de risc. 1. No utilitzar el cinturó del conductor i els acompanyants; 2. No usar els intermitents i és el primer que tenim de fer abans de maniobrar; 3. Es tenen que mirar sempre els retrovisors, exteriors i interior; 4. La posició correcta de les mans al volant és la de les “tres menoscuarto” de les agulles del rellotge; 5. La velocitat sempre deu adaptar-se a les condicions de trànsit i a les climatològiques sobretot; 6. Usar el mòbil poden portar-nos a conseqüències tràgiques; 7.  Manipular el navegador: tot ha de ser en situació d’aturat; 8. Carril esquerrasempre és per avançar i únicament per fer el progrés. Així de senzill; 9.  Cada dues hores es recomanable descansar, hidratar-se i fer estiraments i 10. La distracció és molt habitual i la missió principal del conductor és atendre la carretera, tot el demés és prescindible.

Hi  ha dades inimaginables, però certes: A Espanya es produeixen cada any uns 90.000 accidents amb víctimes, que causen 3.500 morts i uns 130.000 ferits. Tot plegat significa una despesa de 16.000 milions d’euros a l’any: 400 euros a l’any paga cada espanyol per les despeses originades per els accidents. Cada any al món i a Europa hi ha 1.200.000 i 35.000 morts, respectivament. Les víctimes per accident a la carretera i a la zona urbana és el 53 i el 47 %, respectivament, sent els morts el 81 % a la carretera per el 19 % a les ciutats. Els ferits són pràcticament els mateixos.

De totes les morts que es produeixen, malalties incloses, les de trànsit són possiblement les més evitables i més tenint en compte que en tota situació de trànsit el factor humà representa entre el 70 al 90 % de les causes dels accidents, mentre que els factors via/entorn ambiental i el vehicle, signifiquen entre el 10 – 35 %  i  el 4 -13 %, respectivament. El conductor és la peça clau per solucionar i evitar els accidents, tenint en compte a més que són els que tenen major capacitat d’adaptació davant un possible sinistre vers les altres dos factors: la via i el vehicle.

Els turismes són els que tenen amb dades absolutes  més accidents i són les motos, amb dades relatives, les que tenen major risc d’accidents. La velocitat  és el factor principal dels accidents amb morts, ja que el 80 % esdevenen a les carreteres i sols el 20 % a les zones urbanes. Estadísticament  els accidents tenen lloc a l’estiu, el desembre, els caps de setmana, a la entrada i sobretot a la sortida del treball, la nit i la matinada. En zones urbanes, els atropellaments a vianants són els accidents que més víctimes produeixen, en canvi a la carretera gaire bé la meitat de les morts són causades per les sortides de la via, sobretot en les rectes.

La primera hora després d’un tropell és clau per el futur dels accidentats, ja que una vegada produït hi ha molta feina per fer. Existeix la regla mnemotècnica P.A.S./Protegir, Alertar, Socórrer, que és la pauta bàsica a seguir en cas de qualsevol accident de trànsit.Protegir: 1. La zona d’accident; 2. Un mateix i altres auxiliadors i 3. Les víctimes de l’accident. Alertar al 112, que integra i coordina a diversos professionals i és gratuït, facilitant: nom/telèfon de contacte, lloc de l’accident, nombre de ferits, tipus de lesions, entre altres. Socórrer per evitar en primera instància la mort immediata, el segon moment crític és l’hora d’or i finalment hi ha la mortalitat tardana, que suposen el 10,el 75 i el 15 % de les morts, respectivament.

Totes les actuacions que es realitzin sobre els ferits es tenen que limitar al anomenat “suport vital bàsic” en el que la prudència en tot el que es fa serà un dels principis fonamentals a seguir. Tenim una cadena assistencial que inclou el conjunt d’actuacions que es deuen portar a terme des d’abans del sinistre fins al final: prevenció, el PAS, transport sanitari, ingrés/tractament hospitalari (aquest cinc formen la cadena de supervivència) i la rehabilitació i reinserció. Si no estem segur del que podem fer auxiliant, sempre és millor esperar els tècnics sanitaris.

Tothom ha de saber que si es presencia un accident o el causa i no es presta el degut auxili, es comet el delicte d’omissió de socors, que és un dels més antisocials i una de les conductes més greus en el trànsit, ja que és una forma d’homicidi i és castigat amb pena de presó. (Art. 195 del Codi Penal)La majoria de conductors creiem que els accidents no els tenim nosaltres, per això a vegades no respectem les normes de convivència en el trànsit i obvien els consells sobre seguretat.

Amb aquestes actituds posem en perill la nostra vida i la de les persones que ens envolten, representant un atemptat directe contra els nostres drets fonamentals. Hem de tenir present sempre que la via pública és un espai compartit i de tothom, en el qual el respecte, la tolerància, la comprensió i la solidaritat haurien de ser els valors permanents de tots, conductors o no.El trànsit és un fenomen complex, en el que es combinen aspectes físics, tècnics, socials i jurídics, per tant hi ha un principis i valors de convivència i respecte imprescindibles.

El comportament del conductor està sotmès a unes responsabilitats legal, civil, personal i social, que poden significar sancions civils, administratives i penals, per a tots els membres de la societat que compartim les vies públiques, siguem conductors o no. En resum, el trànsit és responsabilitat de tots.

Jordi Martí: ‘Salafisme, wahhabisme i les armes del rei d’Espanya’

El salafisme és un moviment tradicionalista musulmà nascut a Egipte a final del segle XIX. Els seus objectius inicials anaven encaminats a tornar a l’Islam dels Salaf (Mahoma i els seus companys), que qualificaven com a «purs», davant les següents generacions que l’haurien perdut per la «contaminació cultural amb altres pobles», l’oblid de les fonts de l’Alcorà i l’auge de les supersticions. Alhora, buscava reformar la doctrina islàmica per adaptar-la a la seva contemporaneïtat sense occidentalitzar-la.

Jordi Martí, regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

Aquest moviment va rebre les influències del wahhabisme, un moviment fonamentalista islàmic anterior creat per Muhàmmad ibn Abd-al-Wahhab al segle XVIII. Aquest partia de la base que, després de les tres primeres generacions a partir de Mahoma totes les innovacions i canvis havien provocat que la fe es corrompés. Situaven en el centre de tot una lectura restrictiva de l’Alcorà i altres textos i, fins i tot, negaven alguns dels principis bàsics del sunnisme. Això no impedia que la sunnita fos la comunitat islàmica a qui anés adreçat el seu missatge, sobretot pel fet que xiïtes i sufís, segons ells, estaven molt més allunyats dels ensenyaments primigenis i fins i tot veneraven sants, quelcom completament prohibit pel wahhabisme.

El wahhabisme, des del seu inici, mostrava una clara voluntat d’expansió mundial a partir de centres d’estudis i mesquites arreu del món i, per a això va rebre el suport de la casa Saud, que acabaria imposant aquesta lectura de l’Islam a Aràbia i promocionant-la arreu del món gràcies al suport de la casa reial saudita. Avui en dia, són Qatar i Aràbia Saudita els principals impulsors de l’expansió d’unes propostes polítiques (religió i política esdevenen el mateix) que són totalitàries i que es troben en la base ideològica d’organitzacions com al-Qaida o l’autoanomenat Estat Islàmic (Daesh).

El passat 17 d’agost, els Països Catalans vam viure un atac terrorista assumit per l’autoanomenat Estat Islàmic que va provocar 11 morts a Barcelona i un a Cambrils, així com desenes de ferits i la mort de diversos membres del grup terrorista que els va dur a terme. Aquest atac tenia diverses intencions i una d’elles era acabar amb la que els terroristes anomenen «la zona gris», allà on hi ha la majoria de la població que té clar que Daesh és un grup terrorista però l’absoluta majoria de persones que segueixen l’Islam hi estan en contra, alhora que en són les principals víctimes mortals. És evident que no ho han aconseguit. La solidaritat entre les persones davant dels criminals del Daesh ha fet impossible que la majoria de la població caigués en la igualació de terrorisme amb Islam, llevat de petits grups de l’extrema dreta i feixistes que busquen exactament el mateix que el Daesh, acabar amb «la zona gris».

Segons el wahhabisme, la jihad és un dels objectius bàsics de qualsevol «bon musulmà». És la manera d’aconseguir els seus objectius, a través de la violència -d’un atemptat en aquest cas- i d’imposar el seu criteri a l’interior de la Umma (la comunitat dels creients). És per això que la major part de morts pels jihadistes arreu del món són musulmans que no segueixen les interpretacions de l’Islam primigeni que predica el wahhabisme. Els infidels, els que no són musulmans, són un segon objectiu, l’objectiu que perseguien els assassins de la Rambla i Cambrils. Cal una construcció ideològica important per tal d’aconseguir convertir persones que són com tu en enemics que mereixin la mort indiscriminada. És per això que la propaganda és importantíssima però és clar que per fer-la cal una ideologia per propaganditzar i aquesta arranca, es nodreix i es construeix a partir del wahhabisme i del salafisme.

Anem una mica més enllà. Està clar que el Daesh ha crescut a partir de l’extensió d’un islamisme negador i hostil davant qualsevol altra lectura de l’Islam que no sigui la seva. Està clar que l’extermini de la societat occidental (tota la no islàmica, que professa altres religions o és laica), la defensora de les llibertats públiques i la democràcia, és un dels seus objectius centrals. I està clar que aquesta construcció ideològica i la seva expansió són conseqüència, sobretot, del suport que el wahhabisme i el salafisme han rebut per part de Qatar i Aràbia Saudita. Aleshores, per què l’Estat espanyol manté tan bones relacions amb aquests dos estats? Fem-nos més preguntes.

Per què el Barça va portar durant diverses temporades propaganda de Qatar Foundation a la seva samarreta (amb l’evident voluntat de netejar el nom del país de les acusacions d’estat criminal) i fins i tot el seu president, Sandro Rosell, afirmava davant qualsevol qüestionament que «els valors de Qatar són els valors del Barça»? Per què gairebé ningú no es queixava quan la relació amb el terrorisme del Daesh no era només un rumor i fins i tot el ministre alemany de Cooperació i Desenvolupament, Gerd Müller, acusava Qatar de finançar-lo? Calia esperar que el clam fos eixordador per entendre que la guerra global que estem vivint no admet justificacions «comercials» de pacte amb qui estén les teories que porten a llençar furgonetes Rambla avall amb l’única intenció de fer com més morts millor?

Els arguments positivitzadors de les relacions comercials amb aquests estats són terribles però no els podem obviar, perquè existeixen i no s’aturen fins que els advertiments del que aquestes relacions poden arribar a provocar es materialitzen de la pitjor manera. Sabem que prop de quatre mil empreses espanyoles tenen contactes comercials «molt positius» amb Aràbia Saudita i Qatar i això per a determinada gent es veu que és sagrat, més enllà del fet que, a banda d’exportadors de salafisme i wahhabisme, Aràbia Saudita, per exemple, és un infern per a les dones, que no tenen cap mena de dret i són negades com a persones; per a les persones lgtbi, directament exterminades; i per a qualsevol que posi en dubte la monarquia amiga dels Borbons. Els informes d’Amnistia Internacional ho deixen ben clar i són accessibles a la xarxa. El suport incondicional dels amos dels EUA, també.

Alguns podrien justificar les «bones relacions comercials» dient que «els diners són els diners», si no fos que aquestes «bones relacions» també inclouen, per exemple l’any 2016, la venda d’armes per valor de més de 116 milions d’euros repartits entre míssils, bombes incendiàries, drons, pots de fum, torpedes o mines. I això no és res si tenim en compte que l’any anterior les vendes van arribar a 546 milions i, el 2014, a 293.

Per tal d’assegurar les vendes d’armes, Felipe VI, que treballa com a rei d’Espanya i és membre d’una família tradicionalment amiga de la que domina Aràbia Saudita, va visitar el gener del 2017 el país amb el ministre d’Afers Exteriors (Alfonso Dastis) i del de Foment (Íñigo de la Serna). Sí, el rei que visitava ferits de l’atemptat de Barcelona als hospitals acompanyat d’una colla de fotògrafs i que es proposava per encapçalar la manifestació de rebuig a l’atemptat amb el lema «No tinc por» és també «amic», «molt amic» segons la propaganda oficial, dels que estenen per tots els mitjans al seu abast les teories que van portar cinc nois de Ripoll a intentar assaltar el passeig marítim de Cambrils amb destrals i ganivets per provocar tants morts com fos possible.

Com que no tenim informes públics accessibles sobre l’extensió del wahhabisme als Països Catalans o a l’Estat espanyol, recorreré als que sí són accessibles -es poden consultar a la xarxa- sobre el Regne Unit i el finançament estranger de l’extremisme religiós en aquell país. El document de The Henry Jackson Society (http://henryjacksonsociety.org/wp-content/uploads/2017/07/Foreign-Funded-Islamist-Extremism-final.pdf)explica que els diners necessaris per estendre el wahhabisme procedeixen de governs i fundacions del Golf Pèrsic, però és Aràbia Saudita l’estat que més diners ha invertit en aquest aspecte: uns 2.000 milions de dòlars el 2007 i al voltant del doble en l’actualitat.

Som massa grans per creure’ns sopars de duro. Cap motiu és prou fort per mantenir bones relacions, i menys bones relacions comercials basades en la venda d’armes, amb qui promociona ideologies totalitàries i violentes com el wahhabisme i el salafisme en les versions expandides per Aràbia Saudita i Qatar. Sabem molt bé que per acabar amb el terror del Daesh no podem establir ponts comercials amb qui el predica i el propaganditza, no podem normalitzar el monstre per molts diners que tingui.

Si volem aturar el Daesh, la feina és gran, sense cap mena de dubte, i poc té a veure amb treure l’exèrcit al carrer com han proposat els nostres lliberticides habituals. Sí que podríem començar per trencar relacions comercials amb Aràbia Saudita i Qatar mentre no abandonin la promoció i la producció de terror; continuar, ja que hi som, investigant les fortunes personals de qui durant anys s’ha folrat amb aquest «comerç» (un d’ells es diu Juan Carlos I i cobrava fins fa poc com a rei d’Espanya); i tancar la ronda fent fora de la feina aquest que ara fa de rei per incompetent i responsable de rentar la cara a qui expandeix i patrocina el terrorisme del Daesh.

Amb això, insisteixo, just començaríem la feina que hi ha però també és cert que treballar amb una pedra a la sabata fa de mal fer. Tenim al davant una feinada que necessitarà tants caps i tantes mans com sigui possible. Però per a això no patim perquè hi són i segur que l’últim que volen és estendre més odi, encara que a alguns caps coronats els generi grans beneficis.

Xavier Sabaté: ‘Des del sobiranisme, així no’

Gràcies al PP i al sr. Rajoy gairebé tothom a Catalunya ens tornem a pronunciar sobre si la sobirania resideix en el poble espanyol com diu la Constitució  o en el poble català que no consta enlloc però que és la voluntat de milions de persones entre elles qui subscriu.

Xavier Sabaté.

Tan respectable és una postura com l’altra. Cap d’elles no hauria de ser immutable. De raons n’hi ha per les dues bandes però la que tothom hauria de respectar és la voluntat de cadascú que acaba determinant si un territori és una nació i com aquesta s’ha d relacionar amb els veïns. Els qui defensem que és el poble de Catalunya no admetem que sigui la Constitució l’origen de la sobirania espanyola. Cal recordar  que Joan Reventós va renunciar a la Presidència de la Generalitat Provisional el juny de 1977 precisament per  recuperar la legitimitat de les institucions catalanes que va poder continuar Tarradellas.

La Constitució és posterior, encara tardaria un any. És cert que allí diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, ens agradi o no als qui pensem diferent que som milions. Com resoldre aquest dilema ? No tenim cap altra fórmula en democràcia que votant – 50.000 signatures donen dret a una iniciativa legislativa popular i se’ns vol negar a dos milions ? -.

A Catalunya ja ho hem fet en els darrers vuitanta-cinc anys tres cops en referèndums: amb l’estatut de 1932, amb el de 1979 i amb el del 2006. En aquest darrer cas, el PP va utilitzar Catalunya per les seves campanyes. El 2010 un Tribunal Constitucional mediatitzat per impugnacions i renovacions ajornades, va retallar la màxima llei catalana que havien referendat les Corts Espanyoles i el poble de Catalunya  .

Per tant, referèndum sí. Ara bé, els qui no som independentistes volem que se’ns pregunti per altres opcions. I perquè el resultat sigui vinculant, reconegut i acceptat per tothom – també a Catalunya – caldrà que sigui legal i pactat.

El PP és el principal responsable del desastre. Ha estat el primer incomplidor de la llei i ens ha menystingut de forma sistemàtica. Però el govern català és també molt irresponsable per portar-nos a la tercera frustració del poble català en menys de cent anys. El 1.926 Francesc Macià va acabar a la presó i també Lluís Companys el 1934. L’imaginari col.lectiu es veurà greument afectat durant generacions si sumem un tercer desencís. Qui impulsa l’anomenat procés sap que té al davant un potent Estat que posa i posarà tots els mitjans al seu abast que són molts i molt potents. I al costat no té la majoria de la població.

Sóc catalanista convençut i practicant des que vivia el dictador i ho seré tota la vida per una nació i una cultura que ho necessitaran sempre. Tindria raons per ser independentista, però també crec que hi ha altres drets que m’interpel.len tant o més i afecten directament els catalans i les catalanes i la seva independència real: els socials, econòmics, ambientals, culturals i tots els humans que tenim  amenaçats cada dia més i no per culpa d’Espanya precisament.

Reduir la democràcia a un referèndum sense garanties no pot ser argument. La democràcia és quelcom més profund i molt més complex.  Si a més, es fractura per generacions la societat catalana es fa un flac favor a la Catalunya d’ara i a la del futur. Fins i tot a l’independentisme.

Pep Manresa: ‘Les nostres platges’

L’Ajuntament porta aquests dies com a bandera el “hashtag” #milloremTGN, però realment no es veuen enlloc aquestes ganes de millorar res. Poca eficiència en la pressa de decisions a l’hora de fer les coses, això fa que més que millores posin pegats.

Pep Manresa. President d’Ara Tarragona.

Dijous dia 3 es va presentar la nova zona de bany i els nous accessos per a discapacitats a la platja Arrabassada. L’acte va comptar amb la presència del president de la Creu Roja a Tarragona Ramón Grau i la consellera Ivana Martínez en representació de l’Ajuntament. A banda del comentari prou desafortunat de la consellera que va dir que moltes de les barreres existents no són físiques sinó mentals, que no té ni cap ni peus, de debò ens vol fer creure que fent aquesta petita aportació a les platges de la ciutat podem estar satisfets per una gestió del litoral tan pobre?

És totalment absurd fer que els socorristes pleguin de la seva feina a les set de la tarda quan en ple estiu la gent sol estar fins a les nou com a mínim. Amb totes les notícies que es veuen d’ofegats avui dia… Què passa llavors si algú decideix anar a la platja quan surt de la feina passades les set de la tarda? No hi ha socorristes? Les banderes d’avís de l’estat de la mar continuen posades o es recullen?? Molt deficient en aquest sentit.

Un altre tema és que queda molt bonic l’acte a la platja Arrabassada, però i els accessos al Miracle i a la Savinosa? Una altra vegada a Tarragona es fan les coses a corre-cuita, a alguns llocs sí i a altres no, com sempre. Molt deficient també.

L’últim tema referent a les platges és que hi ha molts ciutadans que porten anys demanant un tros de platja a on anar amb els gossos i com sempre això es queda al calaix en detriment d’altres decisions. Tant costaria tancar un trosset de platja (del Miracle per exemple) amb una tanca i una porta perque la gent pugui gaudir de l’estiu amb les seves mascotes? Perquè la platja autoritzada més propera està a Cambrils. Tanta propaganda fa el consistori amb el tema dels animals i no es veuen facilitats enlloc.

#milloremTGN? No gaire, només si hi ha una foto pel mig.

Jordi Fortuny: ‘Un sol taxi al Camp de Tarragona’

No avançar cap a la unificació del servei de taxi dins del Camp de Tarragona implica no reconèixer la realitat metropolitana on vivim.

Jordi Fortuny. Regidor d’ERC-MES-MDC de l’Ajuntament de Tarragona.

Avui el servei del taxi al Camp de Tarragona es presta a nivell municipal, sent un anacronisme en termes de mobilitat. Les inèrcies institucionals, sumades a una certa mandra a l’hora de crear l’àrea metropolitana del Camp, fan que es perpetuïn dèficits estructurals incompatibles amb la competitivitat al nostre territori.

Al Camp de Tarragona tenim més de 12 sistemes de taxis diferents, on cadascun sols pot recollir passatgers al municipi al qual pertany, sense l’opció a recollir fora dels límits municipals d’on es té la llicència.

Al Camp de Tarragona hi ha de l’ordre de 250 llicències de taxi en total. Una flota que podria treballar coordinada per donar servei a 400 mil persones a l’hivern i més del doble a l’estiu. Si un taxista de Tarragona et porta a l’aeroport de Reus acaba cobrant-te el viatge d’anada i de tornada perquè ell no pot recollir a l’aeroport. Si un taxi de Salou porta turistes a Tarragona no en pot portar després d’altres des de Tarragona a l’hotel de Salou o Portaventura

L’àrea metropolitana és la resposta jurídica, que amb la força de llei i no per la simple voluntat d’associació dels municipis, donaria solució a moltes qüestions que ens afecten a tots. Però mentre i tant no es creï l’entitat Metropolitana del Camp de Tarragona, si que podem crear l’Àrea de Prestació Conjunta o Àrea Territorial de Coordinació Intermunicipal del taxi del Camp. Aquesta figura legal ha de ser impulsada per l’entesa entre els municipis i coordinada pel Departament de Territori.

Les avantatges són incontestables des del punt de vista de la productivitat, de l’abaratiment de tarifes, de donar solució a la falta de taxis quan hi ha fortes demandes en moments puntuals, la reducció del quilometratge del taxi buit amb la conseqüent reducció d’emissions contaminants o la rendibilitat de les llicencies del taxi, perquè la creació de noves llicències en determinats municipis per cobrir les noves infraestructures generadores de mobilitat puntual no assegura que aquestes fossin rendibles.

Al Camp de Tarragona tenim precedents d’entesa entre municipis que ha regit, com són la Mancomunitat Intermunicipal d’Incineració dels Residus Urbans, Consorci del Transport Públic o Consorci d’Aigües de Tarragona, per què no podem fer el mateix amb el taxi?. Es cert que hi hagut intents que no han regit a causa d’interessos particulars de cada municipi que ho han impedit. Ara bé, no per això hem de desistir en trobar la millor formula per fer un sol taxi al Camp de Tarragona.

Ángel Juárez: ‘Tot per un càrrec’

Es coneix com a culte al càrrec (expressió que deriva de l’anglesa cargo cult) al conjunt dels rituals i litúrgies que diverses tribus australianes van començar a practicar al segle XX quan van entrar en contacte per primera vegada amb la civilització occidental. Poseu-vos per un moment en la seva pell: vius en una illa remota i mai has vist a ningú més enllà dels membres del teu clan, i de sobte apareixen altres éssers de diferent color que controlen uns aparells capaços de volar, i que a més estan carregats de coses extravagants com cafè, xocolata o…  roba! És natural que els aborígens pensessin que eren uns déus vinguts d’un altre món i es generés aquest culte al càrrec (l’origen de la frase és la càrrega que transportaven els suposats esperits divins que, valga’m Déu quina decepció, en general eren soldats americans).

Ángel Juárez és president de l’entitat Mare Terra Fundació Mediterrània.

Aquest apunt històric ve al cas no només pel seu innegable interès sinó per evitar confusions. I és que parlaré sobre el culte al càrrec, però amb una accepció diferent a la del xoc de civilitzacions. Em refereixo a les persones que (amb perdó) perden el cul per aconseguir una poltrona, a qualsevol preu, sense mirar enrere. I és que ostentar un càrrec equival a tenir influència, poder, accés a la informació, contactes, en algunes ocasions un sou assegurat… Al meu voltant orbiten un gran nombre de persones que es moren per un, ja sigui com a polítics o presidint entitats veïnals o socials. A mi, que he tingut diversos oferiments d’alguns partits i sempre els he rebutjat (perquè tot i respectar-ho sempre ha estat incompatible amb la meva carrera professional), m’entra la rialleta ximple quan veig a coneguts que comencen a actuar o opinar de manera diferent a l’habitual perquè han decidit que volen ser regidors de l’ajuntament de torn.

Aquests canvis sobtats de comportament no deixen de ser una trivialitat, però l’obsessió pels càrrecs pot arribar a ser perillosa. Pot passar que entri una persona nova amb idees revolucionàries i ganes d’agradar (de vegades per penjar-se una medalla) i això comporti que tot el treball fet anteriorment, encara que hagi estat positiu, acabi sent destruït. Se m’ocorren diversos exemples a la meva ciutat, i estic convençut que és una cosa que succeeix al llarg i ample del mapa. Pot semblar un tema menor, però no ho és: si totes les persones que ocupen un càrrec volen transformar-ho tot i deixar la seva empremta amb un projecte propi, s’entra en un bucle destructiu que esborra els vestigis d’èpoques passades. I això, a llarg termini, pot acabar provocant que els nostres carrers, barris, places, pobles o ciutats perdin la seva identitat, les seves arrels, el seu aroma, en definitiva, la seva història.

No vull dir amb això que aquells que ocupen llocs de responsabilitat no tinguin un programa a desenvolupar (només faltaria!). El que defenso és que hi ha d’haver un mínim de respecte per la feina feta pels seus predecessors, que es tendeix a infravalorar perquè els modus operandi o les tendències polítiques són diferents. He conegut molts cavalls d’Àtila dels nostres dies, persones que per on trepitgen no torna a créixer l’herba. Homes i dones que es van deixar seduir pel culte al càrrec i quan van accedir-hi a un van patir la síndrome de Juan Cuesta (el president de l’escala de la sèrie ‘Aquí no hay quien viva’), és a dir, creure’s molt més importants del que són, gairebé semidéus, i amb llicència per fer i desfer al seu antull. No és broma. Aquesta gent existeix. I es troba entre nosaltres.

El gran problema és que moltes de les persones que accedeixen a aquests càrrecs no tenen la capacitat, la responsabilitat ni la visió com per ser mereixedores de la seva posició. O el que encara és pitjor, no tenen el sentit comú necessari. De vegades caiem en el parany de pensar que el pitjor pecat dels polítics és la corrupció. I per descomptat que és denunciable (jo no deixo de fer-ho), però m’agradaria afegir un altre element que és igual de perjudicial: la ineptitud. I és que per a mi és tan greu que un polític fiqui la mà a la caixa com que obstaculitzi el progrés d’un barri o d’una ciutat a causa de la seva incompetència. Encegats pel seu ego, persones que ocupen un càrrec per al qual no estan preparats provoquen que els ciutadans perdin allò que mai podran recuperar: el seu temps. Un càrrec irresponsable pot paralitzar la prosperitat de la societat durant mesos o anys, i el temps perdut és tan valuós que no existeix compensació. A qui demanem responsabilitats quan no hi ha cap indemnització possible?

Hem de ser conscients que tenim un problema amb els càrrecs i el desenvolupament de les seves funcions, i en algun moment aquest tema haurà d’entrar en l’agenda política i social. I és que qui ens anava a dir a nosaltres que quinze segles després el cavall d’Àtila seguiria aquí, campant al seu aire, ben viu.

Arga Sentís: ‘Més AVE?’

El nou ministre de Foment ha anunciat que en dos anys, és a dir el 2019, es faran totes les obres de conversió del tram Castelló Tarragona en ample europeu i a més també estarà enllestit el tercer carril des de Tarragona fins a Castellbisbal. Valentia no li falta.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

I per si la promesa fos insuficient, el ministre de Foment anuncia que a partir de 2019 es començarà a construir l’AVE Valencia Tarragona. De fet, el que s’ha anunciat es la construcció una nova plataforma de doble via exclusiva per a l’alta velocitat al costat de l’actual en el tram València-Castelló de manera que entre València i Castelló hi haurà quatre vies, dos d’alta velocitat en ample europeu i dues en ample ibèric amb el tercer fil incorporat.

Als usuaris dels serveis de rodalies de Castelló i València que han estat patint durant anys les tallades de circulació, les interrupcions i deficiències produïdes per la instal·lació del tercer carril, se’ls diu ara que d’aquí dos anys es farà una nova via exclusiva per l’AVE de manera que les dues vies primitives tornaran a ser per als trens de rodalies que podran circular com ho feien abans, potser una mica més lents per les limitacions que imposa el tercer fil. Podríem dir que és una broma de mal gust si no fos pel malestar i els inconvenients que tot això ha comportat als nostres veïns.

I a Tarragona? A Tarragona tranquils perquè els AVE no passaran per cap de les ciutats del Camp de Tarragona i aniran directament a l’estació de La Secuita-Perafort.
Mentrestant, podrem gaudir durant uns quants anys de les obres per instal·lar un tercer fil en una línia gairebé saturada i quan s’acabin les obres previstes, els trens hauran de circular amb limitacions de velocitat i per tant seran més lents. Això sí, a l’estació de Tarragona podrem gaudir del pas de tots els trens de mercaderies que pujaran de València i Múrcia , mentre els Euromed i AVE circulen per Perafort.
Es inevitable aquest despropòsit?

Nosaltres pensem que no. Que hi ha alternatives perfectament viables que permetrien la circulació de viatgers i mercaderies en ample internacional per connectar tota l’àrea amb Europa o la circulació de trens d’alta velocitat per les estacions de les principals ciutats del Camp de Tarragona.

Fa pocs dies es presentava a Tarragona un estudi elaborat per les diferents entitats de defensa del transport públic –Pdf.Camp i PTP- en el qual s’exposava la crítica situació del ferrocarril que usen diàriament milers de ciutadans de les nostres comarques i la necessitat de realitzar una forta inversió per millorar les línies convencionals. Malauradament, els accidents ocorreguts aquests dies ratifiquen un cop més aquesta afirmació.
L’estudi posa de manifest que Barcelona és la destinació del 80% dels viatgers de les nostres comarques i planteja quatre actuacions prioritàries:

Pla d’inversions per als regionals i rodalies que contempli millores en les vies, estacions i material mòbil.
Serveis d’alta velocitat des de les principals ciutats de la demarcació amb Barcelona.
Manteniment de la línia Cambrils-Salou-Tarragona i la seva reconversió en tren-tramvia
Ample europeu per a mercaderies sense perjudicar els transport de viatgers.

No estem en contra de la millora del tren entre València i Barcelona, ni de la unió ferroviària amb Europa. Ambdós són objectius absolutament necessaris i que ja porten molts anys de retard, però s’han d’aconseguir tenint també en compte les necessitats de les nostres ciutats.

Aquesta és la responsabilitat dels ajuntaments del territori. Presentar un front comú davant de les administracions catalana i estatal per la millora real del transport ferroviari a les nostres comarques.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

Xavier Puig: ‘Ballesteros, l’alcalde popular’

Ballesteros sempre ha estat un alcalde popular. Al principi, perquè connectava amb la gent. Després per inèrcia. I ara, per la bona sintonia política amb el seu soci de govern. Diria que s’enyora aquell alcalde de reputació afable i dialogant si no fos pel fet que jo ja no l’he conegut. El pacte de la catifa amb els partits de la dreta i el búnquer des d’on ens governen ha mostrat una cara de l’alcalde desconeguda. Contrariat i allunyat de la gent, la seva entesa política amb el PP és preocupant. Tant, que fins i tot es permet la llicència d’avançar-lo per la dreta.

Xavier Puig és regidor d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

Aquesta setmana en tindrem un exemple greu amb la moció antireferèndum que lidera un PSC fent de PP. La moció combina una part òbvia amb una altra d’ofensiva. En efecte, el referèndum de l’1 d’octubre tindrà plena cobertura legal, tant per la ciutadania com pels funcionaris que optin per col·laborar-hi. Qui ho vulgui, pot consultar-ne dubtes a www.garanties.cat.

El problema és la motivació, la intenció, el significat i la instrumentalització del funcionariat. És trist però mentre la Generalitat assumeix tota mena d’amenaces per tal que els tarragonins puguem votar, els governants de Tarragona, lluny de col·laborar amb les institucions democràtiques del país, posen pals a les rodes. Amb aquesta actitud, els socialistes populars no ajuden a escoltar la gent sinó a sotmetre-la.

La moció anteposa la legalitat a la voluntat democràtica, i essent cert que la llei és important -per això ens hi cenyim-, oblida que el que ens distingeix d’un sistema autoritari no és la llei sinó la llibertat i el vot. Les dictadures feixistes també en tenen, de lleis! Més: la moció confon tota legalitat amb la legalitat constitucional espanyola llegida amb les restrictives ulleres dels populars (rebudes per herència del règim anterior). La legalitat catalana, la propera, no compta i, ai l’as, la legalitat internacional, la de més rang, tampoc. Sí, Espanya té subscrit el dret d’autodeterminació des de l’any 1976 i està obligada a respectar-lo. Però d’això, ni una paraula.

Al text s’hi afirma que la convocatòria del referèndum “serà suspesa pel Tribunal Constitucional” (TC). Val a dir: com ho saben? Potser perquè els jutges del TC els posen a dit PP i PSOE? Potser perquè a Espanya no hi ha separació de poders? La contradicció s’eixampla quan afirmen que “no existeix una majoria social per iniciar un procés unilateral cap a la independència”. Es curiós perquè el que permetria saber-ho és el referèndum que ells mateixos pretenen impedir. En canvi, se n’inventen el resultat, els molt populars. Decidiran ells en nom de tots?

Amb dades del darrer baròmetre del CEO (abril de 2017) sabem que si la Generalitat organitzés un referèndum sense acord amb l’Estat hi participaria un 73% de la població. El més rellevant és que el 62% dels votants de C’s, PSC i PP anirien a votar! Però poc els importa: “tot pel poble però sense el poble!”

Després de la fallida experiència federal de l’Estatut Maragall, produeix estupefacció veure que la solució proposada pel PSC és tornar a prometre el que no van complir al seu moment. Més lamentable encara és veure el PSC al costat del PP i el TC –els botxins d’aquell Estatut!- en la batalla contra el dret a decidir. Un dret conquerit per milions de catalans i tarragonins, molts dels quals votants socialistes contraris a la independència però demòcrates fins al moll de l’os!

No és bo allargar el procés infinitament. La pregunta l’ha de contestar la gent i ningú en nom de la gent. Si l’alcalde no vol col·laborar en ajudar-nos a superar les traves del govern del PP i a protegir-nos de la seva repressió, com a mínim que sigui neutral. El convidem a respectar una ciutat alçada en urnes, sobirana i popular (en el bon sentit de la paraula).

Xavier Puig Andreu

Sergi Saladié: ‘De BCNWorld a HardRock: Aquesta és la Catalunya que volen?’

El passat dilluns 10 de juliol el Govern de la Generalitat de Catalunya va obrir el sobre B (Sobre. B. Ai las!) del concurs d’allò que es coneixia com a BCNWorld, i el govern en ple va sortir a aplaudir-ho. També membres de les territorials del PDCat i d’ERC han sortit en defensa del projecte per construir dos macrohotels i un macrocasino.
Resulta, però, que allò que al 2012 es va anunciar que havia d’ocupar 480 hectàrees i desplegar-se en 6 grans àmbits temàtics i un total de 6 casinos+hotels, s’ha quedat en un 1 casino i 2 hotels, un en forma de guitarra (Bé, no farem broma d’aquest esperpent de la guitarra perquè la cosa és seriosa).

Sergi Saladié és diputat de la CUP-CC al Parlament de Catalunya

Durant tot aquest temps des del Govern de la Generalitat s’ha fet, es fa, política jugant la misèria de les persones. Perquè com poden prometre 10, 20, 30, 40.000 llocs de treball quan al final només presentat un sol projecte? Demanaran disculpes als milers i milers de currículums que van fer enviar a diverses institucions de la zona?

A més, si abans ni ara, s’ha dit res de les condicions de precarietat laboral d’aquests suposats nous llocs de treball.

Quan cobraran al mes les persones que puguin arribar a treballar al Casino? En quines condicions? Saben quan cobra un croupier que són dels més ben pagats? 900€ al mes. Saben d’algú que treballi al sector turístic per menys d’aquest sou mensual per 12 hores diàries de jornada laboral? Creguin-me que son milers de persones les que treballen en condicions paupèrrimes en aquest sector.

Coneixen algú que s’hagi enganxat al joc i hagi destrossat la seva vida i la dels que l’envolten? Creguin-me que estem parlant de moltes persones que passen autèntics drames personals i socials.

Seguim. El Govern de la Generalitat de Catalunya o els ajuntaments de Vila-seca o Salou es responsabilitzaran d’exposar més densitat humana a 500 metres del polígon químic més gran del sud d’Europa?

Per què el Govern rebaixa els impostos al joc (del 55% al 10%), mentre mantenen un sistema impositiu injust, desequilibrat i que penalitza a les classes populars? Què vol el Govern, que els amos paguin un 10% mentre els treballadors i treballadores continuem pagant el 21% d’IVA per a totes les necessitats bàsiques? Quin exemple de país fa el Govern amb polítiques com aquesta?

Més preguntes. En quin pla estratègic de turisme de la Costa Daurada (ja sigui dels elaborats pels Ajuntaments, la Diputació de Tarragona, la Universitat Rovira i Virgili, o la Generalitat de Catalunya) hi consten el joc i els casinos? Ja els hi dic jo, en cap. Aleshores, perquè les administracions públiques s’han gastat milions d’euros en l’execució de plans, estratègies, i campanyes, si per rescatar a la Caixa tot s’hi val?

Efectivament, en 20 anys als terrenys del Centre Recreatiu i Turístic La Caixa no hi ha desenvolupat l’”interès general” que a principis dels anys 90 va permetre expropiar a les veïnes de Vila-seca i Salou. I ara, el Govern de la Generalitat no només no defensen els interessos de les veïnes, sinó que es vol premiar a La Caixa amb una requalificació dels terrenys i amb un rescat de 110M€ amb l’execució de l’opció de compra que la Generalitat té sobre 150 hectàrees actualment propietat de l’entitat financera. No seria més raonable que si durant tot aquests temps no s’hi ha desenvolupat “l’interès general” aquests terrenys puguin tornar als seus antics propietaris, o com a mínim obrir un debat social sobre què fer amb aquests terrenys?

La societat ha de saber que el que s’amaga darrera d’aquest espectacle esperpèntic fins ara conegut com a BCNWorld és un autèntic frau: un rescat amb diners de totes d’uns terrenys tòxics de La Caixa. I no, no volem un altre Castor. Que aquí som molt valents criticant al Gobierno de torn i al Florentino, que ho hem de fer, és clar, però rescatant amb diners públics uns béns improductius de La Caixa el Govern de la Generalitat de Catalunya ens situarà al mateix nivell d’allò que critiquem en altres.

I que el Govern s’ho faci mirar, que mentre prediquen que volen ser la “Dinamarca del sud” no ens acabin convertint en “Las Vegas d’Europa”. Això és la Catalunya que volen?

Sergi Saladié. Diputat de la CUP-CC al Parlament de Catalunya

Alexandre Boquet: ‘L’alcalde de Salou enreda i posa pedres en el camí del referèndum’

L’alcalde Pere Granados(CiU) va tornar a enredar en el darrer Ple de l’Ajuntament de Salou celebrat el passat dimecres 5 de juliol. Aquest cop, es va mostrar al mateix temps favorable i contrari al referèndum previst per a l’1 d’octubre. Una contradicció flagrant i una mostra més d’incoherència política. Va votar en contra de la moció del Partit Popular que demanava rebutjar el referèndum independentista i es va negar a facilitar que els salouencs puguem votar.

Alexandre Boquet és portaveu municipal d’ERC a l’Ajuntament de Salou

La Moció del PP va ser rebutjada per 11 vots: Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT, antiga CiU amb els 4 “independents” de Granados), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Guanyem Salou. I va obtenir 10 vots a favor: Partit Popular (PP), Partit Socialista de Catalunya (PSC) i Ciutadans (C’s).

Per sort, vam poder frustrar la intenció dels populars de posicionar Salou en contra del referèndum. Tot i que som conscients que es tracta d’una victòria fràgil, ja que tot i que els partits a favor de la consulta vam guanyar aquesta batalla en el ple de Salou, l’alcalde va deixar clar el seu posicionament contrari a facilitar que la ciutadania de Salou pugui votar. Va assegurar que quan hi hagi una resolució del Tribunal Constitucional, l’acatarà i que si demanen que no se cedeixen espais, no deixarà locals per posar les urnes.

Així doncs, el vot contrari a la moció de l’Alcalde i els seus era més contra els populars que a favor de celebrar el referèndum, tot i que la suma de vots pugui transmetre un altre missatge. Per això, PP i Ciutadans, coherents amb el seu posicionament poc democràtic, van criticar aquesta ambigüitat de discurs i vot de Pere Granados.

A Esquerra de Salou ens costa entendre que un Alcalde que es va presentar a les eleccions municipals encapçalant la llista amb les sigles de CiU, mantingui aquesta ambigüitat respecte al referèndum i vagi a la seva, fent ressorgir el FUPS, separat del PDeCAT tal com va mostrar al Ple. Cosa que no fa a la Diputació de Tarragona, on per ser diputat de CiU cobra 50.000 €.

Es vol presentar Granados sense la coalició actual en les pròximes eleccions? Això deixa els militants i simpatitzants del PDCat i Demòcrates.Cat a Salou en una situació molt fràgil i podríem dir de indefensió democràtica. És el preu de regalar la marca com si fos una franquícia comercial. A veure com reaccionen els dirigents del PDeCAT davant aquesta estrambòtica situació.

Pel que fa al PSC, l’altre partit que forma part de la coalició de govern, ens sembla que deu una explicació del seu vot a favor d’una moció del PP i que haurien d’acceptar que el seu progressisme ha quedat anacrònic. Per sort, una part del socialisme ja ha abandonat el federalisme i ha abraçat el sobiranisme. És el mateix procés que en els darrers anys ha seguit el catalanisme polític en el seu conjunt, que ha evolucionat a posicions més independentistes. Els representats polítics hem d’acceptar aquesta nova realitat i n’hem de fer front, anant al capdavant.

Amb la voluntat de decidir el nostre futur, estem fent història. Estem vivint un moment històric cabdal per la nostra ciutadania i els representants polítics hem d’estar a l’altura de les circumstàncies, ja no podem amagar-nos, no podem dubtar, hem de decidir quin futur defensem pels nostres fills i néts.

En definitiva, en una situació com aquesta es pot estirar del carro o posar pedres al camí. I en el darrer Ple de l’Ajuntament de Salou va quedar clar que Esquerra estem a favor de la democràcia i estirem del carro, mentre l’Alcalde Granados enreda i posa pedres en el camí, dificultant l’exercici democràtic de la ciutadania a votar, a favor o en contra de la independència, en el referèndum de l’1 d’octubre.Ens veiem a les urnes.

Alexandre Boquet és portaveu Grup ERC-AM a l’Ajuntament de Salou

Irene Aragonès: ‘Esperem que esperarem…’

Irene Aragonès és portaveu d'ERC a l'Ajuntament de Mont-roig del Camp

Irene Aragonès és portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Mont-roig del Camp

Ens trobem a l’equador del mandat municipal 2015-2019. Han passat dos anys del pacte antinatural a Mont-roig del Camp entre PSC, PLAMIMO i ARA. Les tres formacions que no podien ni veure’s i que fins i tot van arribar a la denúncia pública a un d’ells en l’anterior mandat, ara van de bracet (això sí, sempre amb un ull obert, per si de cas…) i la trànsfuga, Núria Esquius, que se’ls va llençar al coll, des d’un principi, en veure l’oportunitat de tocar poder en un format de cadira còmode, sense importar-li què, ni qui, ni com, amb l’ambició que la caracteritza.

La tendència i dinàmica de l’equip de govern segueix en la mateixa línia: grans despeses en ambiciosos projectes, de titulars mediàtics només, i mancats de total inversió. Un govern que viu de la imatge i per a la imatge, tancat entre les quatre parets de la Casa de la Vila, ja que a alguns d’ells no els veiem ni per casualitat passejant pel municipi ni als actes, tot hi estar convidats.

I mentrestant, el dia a dia, totalment abandonat: brutícia al municipi, accessos a les platges impossibles i perillosos, manteniment nul en el desbrossament dels camins i rieres, talls d’aigua imprevistos i constants malgrat el servei ja renovat de connexions, 33º graus de temperatura a les nostres biblioteques i casal d’avis… Tenim un greu problema amb el servei de neteja i manteniment del nostre municipi que ja dura massa i ningú hi posa solucions. Ens enganyen amb falses promeses culpabilitzant-ne la manca d’organització i plantejament del servei, dient-nos que hi estan posant remei però de resultat no se’n veu ni un.

Un exemple palpable és l’estat d’inutilització DE FA MÉS D’UN ANY dels contenidors soterrats de la plaça de mossèn Gaietà Ivern (plaça de l’Església). En reiterades ocasions hem demanat explicacions de per què no funcionen i la resposta sempre és la mateixa: perquè arranjar-los costa massa diners. I què? Doncs si s’han espatllat, (probablement per manca de manteniment) que els arreglin ja! Els veïns i veïnes d’aquesta zona han de tenir el servei garantit. A més, amb l’agreujant d’estar localitzats al nucli antic del poble, on no podem permetre que la imatge de deixadesa, desídia i negligència embruti la bellesa d’uns dels racons més bonics del poble.

I la guinda del pastís, reflex del ridícul més esperpèntic: el serial en format de telenovel·la barata que ens estan oferint en la gestió de la col·locació de gespa als dos camps de futbol.

Seguim també amb la particular peregrinació de molts veïns i veïnes que no se’ls responen els correus, instàncies i peticions d’agendes, sense anomenar l’atenció 2.0 que no funciona com cal. I del retard en la confecció de certificats per no reparar l’ordinador?

Estem pendent de la col·locació de canviadors per a nadons als poliesportius municipals. La moció presentada va ser rebutjada perquè ens van assegurar que aquesta proposta ja la tenien present i que l’executarien en breu a tots els equipaments municipals. I de les places d’aparcament per a minusvàlids a la Casa de Cultura, què en sabem? I el manteniment de les senyeres que van treure per substituir les estelades? Promeses i més promeses…

El govern municipal de Mont-roig del Camp té dos segells d’identitat: transparència virtual, opacitat real.

Mercè Dalmau: ‘Alguns prefereixen el soroll, nosaltres la música’

Mercè Dalmau Mallafré és regidora i portaveu del PDeCAT a l’Ajuntament de Cambrils

L’altre dia llegíem la següent frase “Si vols veure l’arc de Sant Martí, has d’aguantar la pluja”. Fa unes setmanes va ploure i molt a Cambrils. Ni una gota al carrer o a les rieres. Cap paraigüa a les mans però sí a les xarxes socials i a tots els mitjans de comunicació després de la trista i dolorosa notícia que, segons totes les investigacions, vincula l’expromotor del FIM Cambrils a una estafa piramidal. Va ploure tristesa al veure com el nom d’un projecte tan important, potent i únic al territori es veia tristament afectat per la mala gestió .

Però sobretot va ploure decepció al llegir els comentaris d’alguns grups de l’oposició o expolítics als que no els agrada la música. Prefereixen el soroll, la distorsió de la informació, la confrontació o la crítica gratuïta. Ens costa entendre que aquells regidors que tan han piulat ara, van ser els primers en buscar entrades per a ells o familiars i, en saludar i fotografiar-se amb els artistes a la zona del backstage. Deu ser la pluja…

Enlloc d’estar al costat del govern municipal en un moment delicat com aquest, la seva opció ha estat la de desafinar (i molt) en el to i en el discurs. L’oposició ha de fer d’oposició, només faltaria, però és aquesta l’oposició que ens mereixem com a govern? On són les alternatives constructives? En més de 2 anys no en tenim cap, només comunicats plens de falta de respecte, insults cap els regidors i la nostra gestió. Deu ser la pluja…

Mentre alguns seguien amb les seus tristos comentaris lluny de la realitat, el govern, indiferentment de les sigles que el formem, vam optar per començar a buscar solucions a la pluja i al soroll. En poc més d’una setmana, vam podem assegurar que Cambrils gaudirà d’una nova edició del Festival Internacional de Música.

Potser hi ha gent que encara no ho ha entès, però… realment ens tornem a imaginar un festival sense artistes internacionals i artistes del país que ens projecten com a municipi? FIM Cambrils és fort i robust per damunt de la mala gestió d’un privat. El FIM és motiu d’atractiu turístic i de promoció de la ciutat. Necessitem propostes potents, que siguin reclam i projectin la ciutat i el FIM ho és.

Ja ha deixat de ploure i veiem l’arc de Sant Martí…. gaudim-lo, intensament i amb tots els seus colors, del 24 de juiol al 13 d’agost

Santi Castellà: ‘Democracia, referéndum y garantías’

Creo que podemos estar sensatamente de acuerdo, refiriéndonos al anuncio del referéndum por la independencia de Catalunya, en la idea de que aquello que nos parece bueno y correcto para nosotros nos ha de parecer también bueno y correcto para los demás. Y por lo tanto, las condiciones democráticas que creamos adecuadas para un referéndum aquí, serían las mismas que exigiríamos –razonablemente- a cualquier otro referéndum. Y que si lo que se quiere hacer aquí se hiciera en Turquía, en Marruecos, en Venezuela o en Ecuador, por ejemplo, lo aceptaríamos como democrático y legítimo. Creo que el propuesto es un criterio de valoración bastante ecuánime.

Santi Castellà es Profesor de Derecho Público y Primer Secretario del PSC de Tarragona

Después de varios años escuchando como nos llaman antidemócratas a los que considerábamos inadecuado un referéndum para dar salida a los problemas de relación y encaje entre Catalunya y el Estado español; y de explicarnos que no se trataba de independencia, ni de identidad nacional, sino de democracia.., resulta que ahora, por milagrosa transubstanciación, lo democrático es lo contrario de lo que siempre habíamos sostenido y de lo que exigiríamos en cualquier situación equiparable. Parece que la excepcionalidad justifica lo que sea porque somos nosotros y “porque yo lo valgo”.

Veamos algunos ejemplos. El primero es la equiparación reduccionista de democracia con plebiscito, algo que horroriza en la mayoría de espacios de debate intelectual y científico, y que ha enraizado peligrosamente en nuestra cultura política. Tiene que ver con la idea de que el mandato de los electores está por encima de las leyes, con el “yo hago lo que me piden mis votantes y por eso estoy por encima de cualquier norma, pues lo contrario no sería democrático”. Afirmaciones así, en boca de líderes extremistas nos harían temblar: por suerte Donald Trump sigue sometido a las leyes y no puede hacer lo que le da la gana por muy legitimado que se sienta por las urnas, y Marine Le Pen, de haber resultado vencedora, se vería sometida a un marco jurídico que impediría hacer alguna de las barbaridades que su discurso insinúa. Ya decía Tocqueville que la democracia se caracteriza más por las garantías a las minorías que por la fuerza de las mayorías.

En segundo lugar nos encontramos con una ley hecha para el caso concreto, cuando todas las recomendaciones internacionales que garantizan la democracia y legitimidad de los procesos de referéndum exigen que esta se haya elaborado con suficiente antelación y para regular una generalidad indeterminada de posibles supuestos. Una ley que permanece oculta, y que se presenta en un acto político organizado por los partidarios del Si, y que ignorando o despreciando la necesaria neutralidad de la misma, la reciben coreando “in-inde-independencià”; y dirigiendo el coro, -y presentadas protocolariamente como tales- están las máximas autoridades que deben garantizar las garantías del referéndum.

Una ley cuyo debate parlamentario se escamoteará, pues se ha cambiado el Reglamento del Parlament, para poder aprobarla en lectura única y sin debate, con un trámite de urgencia. Una ley que, ignorando toda jerarquía normativa, se proclama superior y por encima de cualquier otra norma existente. Y una ley que no da respuestas reales y efectivas a la posibilidad de poder celebrar en referéndum “como siempre” con censo, autoridad electoral, neutralidad institucional, equilibrio de medios, …

En tercer lugar, que pasa si explicamos todo esto en un contexto en que se aprueba una norma que invita a retirar ayudas a medios de comunicación que no acepten a publicar publicidad institucional de un “referéndum” tan poco garantista; o que en base a esta norma presentada fuera del Parlamento, cualquier ciudadano puede ser obligado a estar en una mesa electoral de un proceso que los propios juristas del Consejo de Garantías Estatutarias (el Tribunal Constitucional catalán) y los servicios jurídicos del Parlament consideran no ajustado a Derecho y con graves lagunas jurídico-democráticas. Pues pasa que cualquier demócrata, con una mirada mínimamente objetiva, sea cual sea su opinión sobre la independencia, debería escandalizarse.

Un elemento nuevo, hasta ahora solo insinuado, ha emergido recientemente. Si el artículo 1 del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos reconoce el derecho de los pueblos a la libre determinación, se dice que la legalidad internacional nos ampara, y eso es suficiente para hacer un referéndum independentista. Pero la realidad es que este artículo señala que se ejercita de acuerdo con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas, y que solo se ha ejercitado en su versión secesionista con los pueblos coloniales y excepcionalmente con los equiparables, como los ocupados militarmente o los sometidos a apartheid; que el ejercicio a la libre determinación en pueblos constituidos en Estado opera como principio democrático y no como derecho a la secesión.

Pero en todo caso, se puede acudir al Comité de Derechos Humanos reclamando el ejercicio de este derecho, y nos dirá como viene diciendo desde el caso de los indígenas del Lago Lubicon contra Canadá, que no es ejercible por pueblos ya constituidos en Estados democráticos, y que en estos tienen que buscarse los procedimientos internos democráticos para cambiar su condición.

Pero lo que es más básico aún: las normas internacionales se integran en los ordenamientos jurídicos de los Estados; no pueden alegarse para saltarse las normas internas, pues en caso de contradicción, el juez nacional deberá decidir si existe dicha contradicción y hacer primar la norma internacional; o bien , agotados los recursos jurídicos internos –sin que ninguna instancia judicial avale nuestra interpretación-, podrá buscarse el amparo de las instancias internacionales adecuadas. Pero, nada más lejos que buscar la legitimación alegando directamente una interpretación concreta de una norma internacional para incumplir con el ordenamiento interno, ni aquí ni en ningún lugar del mundo.

Lo más grave de esta inversión de términos, de lógica y de principios jurídicos, y de ser llamados anti-demócratas los que explicamos las cosas razonables, es que cada vez está más claro lo que sospechábamos: que todos los esfuerzos (como diría Unamuno, con razón, sin razón o contra ella), están orientados exclusivamente a conseguir la independencia –con o sin mayoría-, y no para que los catalanes nos expresemos libremente. Y que al final de todo el proceso, un referéndum organizado sin garantías democráticas, y al que no se siente convocada gran parte de la población-, sea el argumento para una proclamación unilateral de independencia, que solo quiere una parte no mayoritaria -a pesar de todos los esfuerzos- de la población.

Cosas así de claras, los conceptos de democracia “de siempre”, con los que se han derrotado las dictaduras y se han construido todas las actuales democracias, se explican en la web impulsada por Miquel Iceta www.garantia.cat, un intento de resituar en un lenguaje por todos comprensible el debate político, superando la estéril etapa del procesismo. Cuidado: en TV3 y 3/24 se refieren a ella, repetitivamente y sin corrección alguna, como “garantía.com”, sin duda un simple error profesional que no nos permite dudar ni de la neutralidad, ni de la pluralidad de nuestra televisión pública. Pero en democracia, no todo vale. Y ningún fin, por legítimo y noble que nos parezca, justifica los medios.

Santi Castellà es Profesor de Derecho Público y Primer Secretario del PSC de Tarragona