TARRAGONA 21

Antoni Jordà: «Prades amb la seva Reina Margarida»

Dr. Antoni Jordà Fernández, Catedràtic d’Història del Dret, URV.

L’Ajuntament de Prades ha organitzat , per segon any, les Jornades d’estudi entorn de la reina Margarida de Prades (1388-1430). Qui fou Margarida de Prades? De la família dels contes de Prades, a finals del segle XIV entrà al servei de la cort de la reina Maria de Luna (primera muller del rei Martí l’Humà) com a dama de companyia. Morta la reina Maria de Luna i mort també el fill i successor de la corona (Martí el Jove), l’any 1409 el rei Martí l’Humà es mullerà amb la jove Margarida de Prades, amb l’objectiu de donar hereu a la corona. Mesos després el rei Martí morí sense successió, i finalment, després del compromís de Casp (1412), arribà una nova dinastia pels regnes de la corona d’Aragó: la casa Trastàmara.

La reina vídua participà en les vicissituds del cisma d’Occident, donant suport al Papa Benet XIII (el papa Luna. Per les seves qualitats personals fou lloada i enaltida per joglars i trobadors. Va contraure matrimoni en secret amb un noble valencià (Joan de Vilaragut), amb qui va tenir un fill (Joan Jeroni de Vilaragut) també mantingut en secret,  per conservar les migrades rendes i l’estatus que com a reina vídua li corresponien. La parella es refugià en el monestir de Valldonzella a Barcelona, i després de la mort del marit, Margarida hi continuà com a monja professa. Després es traslladaria al monestir de Bonrepòs (la Morera del Montsant), on seria nomenada abadessa. Sabem que Margarida de Prades fou senyora de Prades i de Cornudella, i que sojornà a la vila vermella l’any 1428. Morí de pesta a Riudoms el 1430, i fou sepultada inicialment a Bonrepòs i més tard a Santes Creus. El seu fill fou criat secretament a Barcelona, i posteriorment  lliurat al monestir de Santes Creus. Descoberta la seva identitat, el fill de la reina Margarita s’exclaustrà i intentà recuperar la fortuna familiar paterna.

Les Jornades d’enguany sobre la reina Margarida s’han centrat especialment en el seu entorn familiar més personal. La cloenda de les Jornades va anar a càrrec de la germana Teresa Forcades, teòloga i monja del monestir de Sant Benet de Montserrat, que va intervenir entorn dels canvis experimentats sobre  l’espiritualitat femenina en els inicis del segle XV, i com la “devotio moderna” podia haver influït en un cercle cultural femení tan distingit com el de les corts de les reines Maria de Luna i Margarida de Prades. Una reina, aquesta darrera, que fou objecte d’atenció de Pilarin Bayés (il·lustradora del llibre “Petita història de la reina Margarida”), i que obsequià als assistents amb uns dibuixos dels diferents estadis de la vida de la reina: jove soltera, casada, vídua i monja.

Algunes de les novetats exposades pels investigadors han estat la probable naixença de Margarida de Prades a terres valencianes, a les propietats de l’àvia paterna Sança Ximénez d’Arenós a Torres Torres (prop de Sagunt), on s’havia refugiat part de la família. També s’ha destacat el món turbulent de mitjan segle XV a València, on el fill de Margarida, Joan Jeroni de Vilaragut, era conegut per les seves baralles i maniobres per eludir la justícia. Tot plegat, una setmana plena de referències històriques a la reina Margarida. S’ha avançat en el coneixement de la reina Margarida de Prades. Encara hi ha llacunes, algunes importants. Esperem que en ocasions futures es puguin donar a conèixer a un públic interessat que, de forma molt massiva ha acompanyat tots aquest dies a la reina Margarida, de qui es va dir era “Reyna bonica y adorable”.

Dr. Antoni Jordà Fernández, Catedràtic d’Història del Dret, URV.

Ángel Juárez: «Catalunya també es desertitza (i molt més ràpid del que crèiem)»

Imatge de l’articulista Ángel Júarez.

Qui ho havia de dir, però Tarragona també es desertitza i les dades que tenim damunt la taula són més que preocupants. Alguns ja fa temps que advertim sobre aix, sobretot des de l’Oficina d’informació mediterrània de Medi Ambient, Cultura i Desenvolupament Sostenible (MIO-ECSDE), una federació d’ONG de la Mediterrània de la qual Mare Terra en forma part des de fa més de deu anys.

Qui escriu aquestes ratlles és el representant de l’Estat espanyol al comitè executiu de MIO i puc donar fe que l’escalfament global, l’erosió i la desertització preocupa especialment als països de la Mediterrània, uns dels més vulnerables a aquest fenomen que l’acció de l’home ha accelerat i continua accelerant sense aturador.

Fins ara, sabíem que a Espanya, la zona més amenaçada per la desertització era Andalusia, per la seva proximitat amb l’Àfrica, però les dades de l’Inventari Nacional de l’Erosió evidencien que Catalunya lidera el rànquing de pèrdua de sòl per culpa de l’erosió, amb una pèrdua de 23,67 milions de tones de sòl a l’any de mitjana, una mica per davant d’Andalusia, que en registra 23,17.

Les dades que usa l’inventari són força precises i tenen en compte la superfície no erosionable (l’artificial i l’aquàtica) i el nivell d’erosió.

Barcelona té un problema greu, amb una mitjana de 34 millones de tones per any. A la distància, segueix Tarragona amb una pèrdua de 23 milions de tones anuals i després, Girona (21,70) y Lleida (18,64).

Val a dir que un 95% de la superfície de Tarragona (598.894,05 hectàrees) és erosionable i d’aquestes, un 42,05% presenta un estat molt greu (264.971,14 hectàrees).

Si creuem dades amb altres registres, trobem que el Pla contra la desertificació qualifica de «tolerable» una pèrdua de sòl de 12 tones per hectàrea i any. Dit d’una altra manera, a Tarragona pràcticament doblem la xifra considerada com a llindar acceptable.

Si anem a les causes d’origen humà, hem de destacar sobretot la sobreexplotació dels recursos i l’abús de ciment, urbanització i infraestructures. Factors contra els quals es pot i s’ha d’actuar.

La diagnosi està més que feta i ja a l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible de l’ONU hi ha un compromís ferm en «protegir i restablir l’ús sostenible d’ecosistemes terrestres, gestionar els boscos, lluitar contra la desertificació; aturar i invertir la degradació de les terres».

No obstant això, a la Unió Europea no hi ha cap acció global ni cos normatiu per lluitar contra la desertització, més enllà de punts genèrics dins d’altres programes.

Així ho evidencia l’auditoria del Tribunal de Comptes europeu titulada «La lluita contra la desertificació a la UE: una amenaça creixent contra la qual s’ha d’actuar amb més força». D’aquest informe en destaco l’error de considerar que la degradació de les terres és un fenomen local perquè les partícules del sòl es mouen. L’erosió, les tempestes de pols; la contaminació química tenen un impacte que supera les fronteres.

Així ho anem alertant des del MIO des de fa molt de temps enrere i continuarem advertint-ho des de Mare Terra Fundació Mediterrània abans no sigui massa tard.

Ángel Juárez

Laia Estrada: «Tanquen llits a l’estiu, però les malalties no fan vacances»

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

Aquesta setmana hi ha hagut una concentració de mig centenar de persones a les portes de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, convocades pel grup de treball en defensa de la sanitat pública. Desafiant les supersticions, el dimarts 13, sota la intensa calor d’un migdia de ple agost, es va denunciar el tancament de llits a l’estiu als diferents hospitals públics de Catalunya.

Es tracta d’una pèrdua de llits (es tanquen plantes i es rebaixa l’activitat dels quiròfans) que té lloc any rere any com a conseqüència del no cobriment de les vacances dels i les professionals dels centres sanitaris. Les conseqüències del tancament de llits, evidentment, les patim les usuàries i els usuaris així com els mateixos treballadors i treballadores, perquè ni la malaltia fa vacances, ni la cura de la salut tampoc.

La crua realitat, en primer lloc, és que d’una banda es produeixen els «clàssics» col·lapses a les urgències i d’altra banda l’acumulació de persones que són donades d’alta de les urgències i que han d’esperar per poder ser hospitalitzades als boxes, i són tractades allà fins que no hi ha llits lliures. En segon lloc, el tancament de llits i la reducció de l’activitat quirúrgica a l’estiu empitjora encara més les desesperants llistes d’espera i comportarà sobrecàrregues assistencials al setembre.

I malgrat tot plegat, això no és res més que la punta de l’iceberg. Segons les dades que ens faciliten els sindicats, només a l’Hospital Joan XXIII des que van començar les retallades s’han perdut definitivament 200 professionals i 100 llits. El pressupost de salut s’ha incrementat fins a superar el de fa una dècada, però les retallades no s’han revertit. La gran afavorida per aquestes retallades que van començar el 2010 ha estat la sanitat privada: la crisi ha servit per apuntalar el neoliberalisme i possibilitar que els serveis públics esdevinguin una font de lucre segura. Calia desballestar la sanitat pública per afavorir les mútues i la idea de «saltar-se les llistes d’espera» ha quallat entre qui s’ho pot permetre.

Igualment, els directius de tota la xarxa de centres concertats gestionats per ens que, suposadament, no tenen ànim de lucre han pogut fer créixer els seus projectes que els proporcionen suculents beneficis a costa de l’erari públic. No ens cansarem de recordar els sous astronòmics dels directius de centres com la Xarxa Santa Tecla, el Pere Mata o l’EBA Muralles Salut, en temps de crisi. Segons diversos mitjans em refereixo als 125.031,48 euros, 160.672,04 euros i 97.922 euros, que es van arribar a retribuir respectivament de forma anual.

És per això, que no podem limitar-nos a reivindicar un major pressupost en sanitat, que també, sinó que cal acabar amb la concertació públic-privada i construir un únic model 100% públic per a usuaris i professionals, per garantir que la totalitat dels diners públics es destini únicament i exclusiva a la cura de la nostra salut en les millors condicions possibles. Els diners, de totes i tots, hi són, es tracta d’impedir que ningú no es lucri a costa de la nostra malaltia.

Laia Estrada (portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)

Sumem per Salou presentarà una moció per poder decidir el lloc i l’itinerari de les manifestacions al carrer

 

Imatge d’arxiu de l’ACN de la manifestació de l’any passat.

Per tal de no perturbar l’activitat de Salou i garantir la convivència ciutadana, en clara referència a les manifestacions convocades per aquests dies, el grup municipal de Sumem per Salou, presentarà una moció que manté l’esperit de l’acord de la Junta de Portaveus de data 23 d’agost de 2018, de no autoritzar cap acte polític o reivindicatiu en indrets d’alta concentració turística, si bé facilitant itinearis i llocs alternatius per donar compliment al dret de manifestació.

La propia moció argumenta que “cal adoptar mesures que garanteixin tant l’exercici del dret a manifestar-se, com també la protecció dels drets i béns de tercers; amb la qual cosa quedaria legitimada a modificar l’exercici del dret de reunió, amb l’oportú judidi de proporcionalitat i ponderació dels efectes i perjudicis que l’exercici d’aquest dret pogués comportar”. I la mesura que invoca la moció seria que els ajuntaments fossin les administracions competents per, en darrera instància, i després dels corresponents informes, puguessin determinar si s’escau la modificació de la data, el lloc, la durada i l’itinerari, quan hi concorrin raons fonamentades.

Segons el portaveu del grup, Jesús Barragán, “en un municipi de gran dinamisme turístic i vacacional, amb més de dos milions de visitants d’una gran diversitat de condicions, sensibilitats, conviccions i principis; el fet d’acollir accions reivindicatives o de protesta al carrer de col·lectius que s’aprofiten de Salou per donar major ressò a la seva causa, podría generar malestar, preocupació i inquietud al visitant i, en conseqüència, podria perjudicar indirectament l’activitat económica de la zona afectada i en darrer terme la imatge de la destinació”. Afegia que “en una setmana s’han convocat dues manifestacions, i permetre manifestacions reivindicatives en zones determinades d’altra concentració turística, no solament poden provocar efecte rebuig i incidències entre participants i no participants, sinó també generar un indesitjat efecte crida”.

Per tot això, la proposta de moció busca l’acord per “modificar la Llei orgánica 9/1983, de 15 de juliol, referent al dret de reunió i manifestació en espais públics, a fi i efecte que amb els corresponents informes tècnics, de caràcter preceptiu i vinculant, els ajuntaments, en última instància, puguin determinar i definir l’itinerari i lloc on poder exercir el dret a manifestació, de forma que es garanteix aquest dret, se salvaguarden les activitats pròpies del municipi, s’eviten tensions i incidències, i es garanteix el respecte, la convivència ciutadana en l’espai públic i la pau social”.

José Luis Martín (PP) critica la «incoherència del govern de Pau Ricomà respecte el projecte Ten Brinke»

José Luís Martín García
Conseller i Portaveu del Grup Municipal del Partit Popular. Foto: Mayo Lorda

Després de que el responsable de l’àrea de Territori i portaveu de govern, el tinent d’alcalde Xavier Puig, anunciés que ERC i En Comú Podem no frenaran el projecte Ten Brinke tot al·legant que el projecte ja està iniciat i en fase de licitació, el portaveu del Partit Popular de Tarragona, José Luis Martín, ha manifestat: “Si durant la seva campanya electoral l’alcalde Ricomà va prometre tirar enrere un projecte per motius de urbanístics i de model comercial, resulta una flagrant demostració d’incoherència política i de falta de rigor que, al arribar a l’alcaldia, reconegui que no saben com parar-ho. Coneixien perfectament l’estat del pla des de fa mesos, i, si no ho coneixien, és que no estaven fent la seva feina. Haurien d’explicar en què més van enganyar als tarragonins durant la seva campanya electoral i quin és el seu grau de nivell de coneixement de l’administració tarragonina”.

 

El portaveu popular també ha volgut recordar que  “és una prioritat pel Partit Popular de Tarragona la revitalització del teixit comercial de la ciutat” i ha exigit a l’equip de govern que “deixi la política de símbols i pancartes i es posi a treballar per transformar i regenerar les grans artèries comercials de la ciutat”.

Així mateix,  el conseller Martín reivindica a l’equip de govern tres actuacions que considera prioritàries per frenar la desertització del centre de la ciutat:

“1. Posar en marxa un pla de subvencions per a la reforma de les façanes de la ciutat i la rehabilitació de nous locals comercials;

2. Prendre el relleu de les polítiques del Partit Popular en matèria d’abaixada de tarifes d’aparcaments municipals;

3. Impulsar polítiques que facilitin els tràmits administratius per l’obertura de nous comerços i que ajudin a progressar a aquells comerços en actiu”.

 José Luis Martín (Grup Municipal del Partit Popular de Tarragona)

Ángel Juárez: «Sant Magí y la Tecla ¿fiestas populares o no?»

Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)

Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)

«Parece que el nuevo equipo de Gobierno de Tarragona (ERC-ECP) quiere abrir las fiestas mayores y han empezado por eliminar el carro de las autoridades en la Portada de l’Aigua de Sant Magí –ya era hora-, sortear plazas en los balcones municipales y trasladar los pregones de las fiestas mayores de sant Magí y de Santa Tecla desde la sala de plenos al balcón de la fachada del Ayuntamiento.

En principio, encuentro estas medidas positivas porque ver siempre en los mejores sitios a los concejales y a sus amigos era una muestra más de perpetuar el sectarismo, aunque creo que puede darse todavía un paso más.

Ya puestos a introducir cambios, me permito una sugerencia para el día del pregón y es la de bajarlo directamente a la plaza, a pie de calle como hacemos en los barrios. Más próximo, imposible. Pasar del salón de plenos- un horno sin climatizar, por cierto – al balcón ya es un paso, pero no deja de ser ver el mundo desde la altura.

Croe que no sería tan complicado habilitar una tarima que sea còmoda para proclamar el pregon. Por cierto, estoy seguro de que el pregon de Eduard Boada –a quien aprovecho estas líneas para felicitarle- será tan delicioso como sus míticos bocadillos.

Ya tenemos precedentes de usar la calle en actos tan importantes como la entrega de las llaves de la Ciudad a Sus Majestades los Reyes Magos. No cuesta tanto seguir por ese camino.

Y de la calle, a los espectadores desde los balcones municipales. ¿Cuántas personas habrá que pagan religiosamente sus impuestos en la ciudad, les haría muchísima ilusión estar allí y hasta ahora, no tenían absolutamente ninguna opción a ocupar esos sitios privilegiados?   ¿Cuántas personas hay que emplean su tiempo de forma desinteresada en el tejido asociativo de la ciudad y a las que nunca han sido invitadas?

Muchas, seguro. Por ejemplo, desde la Coordinadora de Entidades de Tarragona (CET), que agrupa más de cien organismos, podemos explicar que en los Juegos del Mediterráneo, el por aquel entonces equipo de Gobierno (PSC-PP) no invitó a nadie del mundo vecinal ni asociativo. Sin embargo, hubo polémica y mucha sobre si se regalaron entradas, incluso antes de salir a la venta, a partidos de extrema derecha y asociaciones no precisamente locales. Los resultados de ese experimento ya los sabemos todos.

Podemos explicar también que Josep Poblet, el que fue alcalde imbatible de Vila-seca hasta que decidió retirarse por voluntad propia, solía salir en las fotografías rodeado de representantes de la sociedad civil. Algo parecido sucede con el alcalde de Reus, Carles Pellicer, quizás porque vieron que con el apoyo del pueblo se llega más lejos.

Este gesto del nuevo equipo de Gobierno de Tarragona de ir retirando privilegios es, pues, positivo pero queda mucho por hacer. Me pregunto quién redacta los protocolos que marcan quién asiste y quien no, quien participa y en qué sitio y quién queda excluido. Años atrás, en el barrio de Riuclar creamos un Ball de bastons y no nos dejaron participar en el Seguici Popular. Nos derivaron a otras calles. ¿Qué se hace hoy día para que los vecinos de los barrios sientan suyo el riquísimo patrimonio cultural de Tarragona? ¿Se les anima a participar, se les incentiva o simplemente se les aparta o se les ignora?

Hay que pasar de una vez por todas de fiestas mayores a fiestas populares de verdad, en la que todos los tarraconeses, sean del barrio que sean, las sientan suyas  y sean auténticos participantes en vez de invitados de piedra. La gente, ¿va a las verbenas o va a ver las verbenas? Las fiestas no se miran desde lejos o desde cerca. Sencillamente, se viven».

Ángel Juárez Almendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània

Albert Borràs i Elisa Alegre: «La convivència: un bé social i comú a preservar»

Albert Borràs Rius (Doctorant en Geopolítica) i Elisa Alegre-Agís (Doctoranda en Antropologia) i membres d’En Comú Podem Tarragona

Des de fa dies, a la muralla romana es van penjar llaços grocs, representant la voluntat de l’alliberament del presos polítics. Aquest fet, des d’un punt de vista  patrimonial,  ha generat un cert malestar ja que es poden causar desperfectes a la muralla. El problema resideix en la metodologia emprada per penjar-los, on es col·loca una “femella” amb un cordill lligat al llaç per a tal de que, al llançar-ho contra la muralla, es pugui quedar penjat a la malla protectora que la cobreix. Un informe tècnic ja està en procés per a detallar que la pràctica no és adequada per a la protecció i conservació d’un bé considerat d’interès nacional i Patrimoni de la Humanitat. Però, la dimensió del problema va molt més enllà, i implica posar damunt la taula una sèrie de reflexions que ens agradaria apropar a la ciutadania: l’espai públic és comú, és de totes i tots. Això vol dir que hauríem d’avançar cap a un enteniment “cohesionat”, plural i representatiu de totes les sensibilitats polítiques i ideològiques de l’espai públic i institucional, evitant que es produeixi una “guerra” simbòlica a la nostra ciutat, una Tarragona que totes sabem que és heterogènia i plural.

Actualment, ens trobem a les portes de una situació de “trauma” social, ja que estem en vistes d’una sentència judicial que és rebuda i viscuda per la societat des de diferents punts de vista. Ja ho va a dir en Roger Torrent (ERC), l’actual president del Parlament de Catalunya: la sentència “farà irreversible la ruptura entre la ciutadania catalana i les institucions espanyoles”. Des de la nostra formació política (En Comú-Podem) ens oposem frontalment a la judicialització de la política, a la presó preventiva que pateixen els presos i als greus càrrecs que se’ls imputen. Ara bé, oposar-se a això és, evidentment, defensar la democràcia, però  no podem deixar de ser conscients del greu error de polititzar els espais públics i les Institucions (que ens son pròpies a totes i a tots), amb els problemes que tot això comporta, com per exemple, confrontacions socials fruit d’aquesta “guerra” simbòlica del espai.

L’independentisme polític (és a dir, JuntsxCat, ERC i CUP), com bé vam veure amb la fulla de ruta unilateral (junt amb Òmnium i l’ANC), van organitzar aquest procés sense tenir força suficient (així ho reconeixen importants veus independentistes). No hi havia suficients suports internacionals (ni qualitativament ni quantitativament), ni havia suficient suport social (seria necessària almenys una majoria qualificada per evitar una greu fractura social), ni tampoc va controlar efectivament el territori, tot i que ho van intentar simbòlicament.

Òmnium Cultural i l’ANC, després de les detencions d’en Cuixart i d’en Sánchez, van engegar una campanya per “empapelar els barris” on es van adherir els CDR, que n’acabarien sent els principals promotors. Aquesta campanya amagava un factor menys innocent, el d’aparentar el control efectiu del territori. Val a dir que, dins de l’espai públic, qualsevol persona és lliure d’expressar-se, i volem aclarir que la nostra formació política defensa la llibertat d’expressió. Però, hi ha una diferència quan la voluntat és expressar, recolzar o defensar políticament una causa i quan aquesta llibertat es converteix en una eina d’assenyalament per aquells que no combreguen amb les teves idees, ja que, és així que l’espai deixa de ser de  totes. Els llaços s’han acabat convertint, malauradament, en un símbol independentista, més enllà dels presos polítics (coneixem be l’origen simbòlic del llaç, però tot element simbòlic es resignifica i es transforma). Pel que fa a les institucions, creiem necessari que aquestes mostrin de debò una imparcialitat, un govern sempre ha de governar per a tothom. A més a més, la ciutat de Tarragona, com bé vam constatar a les eleccions, no es majoritàriament ni independentista ni sobiranista. Tarragona és especialment plural i, les institucions han de cuidar de tota la ciutadania.

L’ocupació simbòlica de l’espai públic per alguns sectors independentistes no es banal, donat que va generar la resposta de la societat civil espanyolista, que ja portava mesos organitzant-se. Així és com es va generar una creixent “tensió” social vers la lluita de l’espai públic que va acabar en desenes d’enfrontaments entre bàndols identitaris. A Tarragona va aparèixer un dels grups mésactius, anomenat Resistència Alta Tabarnia. És preocupant la falta de reflexió d’alguns partits independentistes, com també la de determinats partits “espanyolistes” com C’s, que tenen incidència als Grups de Defensa i Resistència (GDR), com el de Resistència Alta Tabarnia. En definitiva, des de la nostra formació creiem innecessari jugar amb la simbologia política a l’espai públic i a les institucions.  La nostra formació representa gent que té tot tipus de sensibilitats nacionals, però a més a més, tenim la responsabilitat, com a part del govern de Tarragona, de preservar la convivència social de la nostra ciutat i la de Catalunya. Formem part d’un govern municipal, això vol dir que hem vingut a “fer ciutat”, a posar per sobre de tot el benestar de la ciutadania, a fer polítiques socials per a tothom, sense fer judicis de valor sobre les postures ideològiques que pugui tenir la gent envers el tema nacional.

Albert Borràs Rius i Elisa Alegre-Agís

Assessors d’En Comú Podem Tarragona

Joan Antón: «Un viaje en el tiempo»

Joan Antón, portaveu municipal de C's Vila-seca

Joan Antón, portaveu municipal de C’s Vila-seca

«El pasado 26 de mayo los ciudadanos de Vila-seca decidieron en las urnas la composición de nuestro consistorio para los próximos cuatro años. Por primera vez, después de casi tres décadas se acababa la mayoría absoluta en Vila-seca. Nuestro municipio paso en 24 horas de un estilo “totalitario” a una nueva situación, la de la democracia. Lo que para otros ayuntamientos del territorio era normal, el diálogo, la negociación, las leyes o los reglamentos de funcionamiento, aquí todavía se desconocía.

En los planes de JUNTS imaginaban otro escenario. Imaginaban una victoria en mayoría absoluta o muy cerca de ella, o como segunda opción utilizar el comodín del “pacto de los favores” fraguado a finales del 2018 entre Poblet y Ballesteros. Pero la vida no es siempre
como uno la planifica y menos en política. Esta nueva e inesperada situación da lugar al nacimiento de la democracia en Vila-seca, partimos del minuto cero.

Vila-seca no dispone de un reglamento de organización municipal (ROM), este reglamento es el que regula la organización de cualquier ayuntamiento democrático del siglo XXI, en 2015 Cs Vila-seca llevó a pleno una moción con la finalidad de estudiar y crear dicho reglamento, pero el “rodillo” del equipo de gobierno dijo no a los derechos de la oposición.

Tampoco disponemos de un reglamento de subvenciones para las entidades o asociaciones del municipio, hoy en día tenemos ochenta y cuatro subvenciones y tenemos ochenta y cuatro criterios para concederlas, es una herramienta política que no se puede permitir. El 13 de mayo de 2019, a menos de dos semanas de las elecciones, se otorgaron por Junta de Gobierno un paquete importantísimo de subvenciones y un día después de las mismas elecciones, el día 27 de mayo, se liberaron los pagos del resto de subvenciones, es inadmisible, esto no puede volver a suceder.

No disponemos de la posibilidad de crear una comisión de investigación o la posibilidad de que nuestro alcalde contemple la posibilidad de crear un decreto para poder asistir a una convocatoria, como observador, del proceso de selección de una plaza de funcionario público. No podemos ceder a la propuesta del equipo de gobierno de contratar cuatro cargos de confianza con la descripción de técnico, si contratan mediante un CV, no es un técnico, los técnicos se contratan mediante la creación de una plaza y un concurso abierto con la retribución que marque la ley, si el Sr. Pere Segura decide contratar a “dedo” al módico precio de 60.000€ año, es un cargo de confianza político de Pere Segura-JUNTS/ PSC.

Durante las últimas cuatro semanas desde Cs Vila-seca hemos intentado llegar al consenso en las negociaciones del “cartipàs” documento imprescindible para poder poner en marcha el mandato, donde deben reflejarse todas las asignaciones económicas y organizativas de nuestro consistorio. Ante la imposibilidad de acuerdo y el silencio del equipo de gobierno hacia nuestro grupo municipal hemos tomado la decisión de entrar en el registro del ayuntamiento nuestra propuesta, donde vamos a marcar cinco líneas rojas a las que no cederemos; la creación de una comisión para la creación del ROM, la comisión de Reglamento de subvenciones, la creación de una comisión de investigación, la creación de un decreto de alcaldía para asistir como observadores a los procesos de selección de funcionarios públicos y por último el reconocimiento del equipo de gobierno de la descripción de cargos de confianza político en la contratación de los mismos.

Pere Segura, es el “heredero” del “imperio” del Sr. Poblet, para lo bueno y para lo malo. Ha tenido la oportunidad durante estas semanas de demostrar que su “estilo” es diferente, pero desgraciadamente parece ser que también ha heredado el “estilo”, con la diferencia de que ya no dispone de mayoría absoluta.

Esperemos reflexione y seamos capaces entre todos de llevar al ayuntamiento de Vila-seca hacia donde se merece».

Joan Antón Ramírez
Portavoz municipal de Cs Vila-seca

Raquel Serrat: «Els animalistes ens entren a casa»

Raquel Serrat, responsable del sector boví d’Unió de Pagesos

Tristament ha tornat a passar. De nou, un ramader de casa nostra ha vist com se li omplia la granja d’adolescents animalistes sense poder defensar-se. Des de fa un temps, els ramaders estem patint una creixent pressió injustificada per part de sectors socials minoritaris però amb molt ressò mediàtic, moguts pel desconeixement i que jutgen i condemnen la nostra manera de treballar. Uns sectors socials que qüestionen la nostra professionalitat i que es creuen amb el dret de dir-nos el que està bé i el que no.

La clau per a una bona entesa i convivència sempre ha sigut i sempre serà el respecte. Violant la propietat privada i el dret a la intimitat, saltant-se mesures de bioseguretat i benestar, tocant els animals, donant aigua o aliments al bestiar sense saber si és o no és una pràctica correcte, la única cosa que s’aconsegueix és posar en perill la vida dels animals i la traçabilitat alimentària.

Les filosofies animalistes, especistes i veganes són plenament respectables a nivell individual però el sentit comú no ens pot fer contradir les recomanacions oficials de l’OMS, del Ministeri de Sanitat i del Departament de Salut de Catalunya basades en la piràmide dels aliments. Els ramaders som professionals. Complim les normes de benestar animal i bioseguretat que ens exigeix la Unió Europea, l’Estat i la Generalitat i som els principals interessats en el benestar dels nostres animals perquè volem produir aliments sans i segurs per tota la població.

Aquestes normatives impliquen una correcte traçabilitat que garanteix la seguretat alimentària (identificació, registre de tractaments veterinaris, respecte els temps d’espera abans de portar animals a l’escorxador, eliminació de llet que podria portar residus d’antibiòtics, etc) i una correcte condicionalitat, com són totes les mesures de benestar animal, fitosanitat i zoosanitat. Cada espècie animal i el seu corresponent maneig, té una condicionalitat associada. Les inspeccions que ens realitzen a les nostres empreses des dels departaments d’Agricultura, Salut i Consum, així com del cos d’Agents Rurals i SEPRONA, entre d’altres, garanteixen la nostra correcte praxis i professionalitat.

Les bones pràctiques d’higiene, sanitat i seguretat alimentària, salven moltes vides tant de persones com d’animals. La salut pública i la ramaderia van de la mà. Una afecta l’altra. Els ramaders en som conscients i treballem perquè el consumidor tingui totes les garanties quan s’alimenti amb els nostres productes.

Cada any desapareixen empreses familiars agràries i ramaderes. Som un país ric en producció d’aliments d’origen vegetal i animal sans i segurs, tant en producció ecològica com en convencional. Treballem cada dia per cuidar i conservar el territori. La realitat i les problemàtiques del sector primari les heu de conèixer de la mà de qui les viu, no de qui s’ho imagina. Ells tenen força mediàtica, nosaltres tenim la veritat.

Si voleu demostrar respecte per les persones, defenseu la salut per sobre de tot. Si voleu demostrar respecte pels animals, deixeu d’humanitzar-los. Deixeu de parlar des de la ignorància quan us referiu a la ramaderia del nostre país i aposteu per nosaltres. Pels nostres productes i per la nostre gestió territorial.

Raquel Serrat, responsable del sector boví d’Unió de Pagesos

Pedro Otiña: ‘Tornen els pirates!!’

Pedro Otiña Hermoso

Mario Mecineo va tenir sort. L’estiu de 1552 estava lligat a un rem a la nau capitana de Salah, rei d’Alger. Una nit, després d’alliberar-se de l’argolla que el subjectava a un rem, es va llançar a l’aigua, on s’hi va estar tota la nit, fins que de matinada va aconseguir arribar a terra davant de Cambrils. La seva declaració davant les autoritats militars ens aclareix, en termes històrics, el duríssim atac que Salah va fer contra Vila-seca el 22 d’agost de 1552.

Mecineo va declarar que arribaren a les cales de Salou procedents de Moncolobres i abans que es fes de dia, Salah va fer desembarcar sis-cents turcs per prendre Vila-seca. L’atac a terra va ser guiat per un renegà cristià que coneixia el territori i que els havia de portar directament a les portes de la vila. Però de camí a Vila-seca es toparen amb un escamot de guàrdies reusencs.

S’inicià la conseqüent lluita. La galera capitana va fer un tret de canó que avisava als desembarcats que havien de tornar a les galeres. Però no ho van fer. Poc temps després un turc va anar a la galera capitana i comunicà que no socorreguessin als desembarcats perquè estaven tots perduts. Salah va fer desembarcar quatre-cents homes més de les galeres que trobaren els seus mal ferits, morts i altres tants escampats per la garriga. Aconseguiren reorganitzar-se i utilitzant les paraules de Mecineo ‘arremetieron al lugar y entraron dentro y les echaron fuego y se retiraron’.

Vila-seca va quedar completament arrasada i va estar a punt de seguir les passes d’altres viles que van desaparèixer a conseqüència de les incursions de pirates i corsaris, com per exemple el petit llogaret de Barenys, situat aproximadament on avui dia s’aixeca la Torre Vella de Salou. L’atac va deixar una vintena de morts entre homes, dones, nenes i nens i sumant els captius que s’emportaren els atacant el número de baixes va superar la quarantena. Gràcies a la ferotge resistència que van oposar els vila-secans a l’atac, el monarca Carles I, va concedir un donatiu de cinc-centes lliures per a la reconstrucció de les cases cremades i enderrocades durant el saqueig.

Segons Mecineo, el recompte de tropa després de tornar els desembarcats a les galeres indicava la falta d’un centenar d’homes i hi havia molts ferits. Tot seguit Salah va iniciar una nova travessia cap a la costa valenciana, on va dividir la seva armada: uns quants vaixell tornaren a Alger i altres, entre ells el seu, la nau capitana, van tornar a la costa catalana, moment en el que Mario Mecineo va aprofitar per escapar.

De segur que al segle XVI hi van haver històries semblants a la que acabem de narrar. No són estranyes. De fet, aquest text només resumeix un dels tants atacs que va patir Vila-seca al segle XVI. El perill que generaven els pirates i corsaris era tal que va provocar que ningú volgués viure a prop de la platja. Només els pescadors tenien les seves botigues a tocar del mar. Guardaven les arts de pesca, de vegades cremades i sovint saquejats.

Els camins eren insegurs i especialment perillós era el camí del Racó, que connecta Vila-seca amb la platja. Al seu recorregut de 3,5 km trobem diferents torres de guaita i protecció: la torre del Mas Carboners, la torre d’en Dolsa i la torre de l’ermita de la Pineda, construïda cap a l’any 1600. En paral·lel al camí, la Sèquia Major aportava l’aigua dolça necessària per la subsistència. Tot plegat era un pol d’atracció pels pirates atès que en un espai molt definit de territori tenien al seu abast productes de primera necessitat, bestiar, aigua dolça i una població, Vila-seca, prou important que els podia aportar beneficis econòmics.

Com és conegut, especialment valuoses eren les dones, nens i nenes de curta edat que fàcilment renegaven de la fe cristiana per salvar la vida o simplement per no ser venuts com esclaus. La llegenda de la captura de la pubilla just abans del seu casament, una llegenda no exempta de realitat històrica atenent la gran quantitat de dones segrestades abans del seu casament i que va quedar dins l’imaginari popular de Vila-seca, reflecteix la problemàtica d’una població que podia perdre el seu futur en ser segrestades aquelles persones que poden ajudar a perpetuar els llinatges a les viles. Amb tot, algunes persones tenien sort i eren rescatades ràpidament, inclús abans de pujar a les embarcacions pirates; d’altres no tenien tanta sort i acabaven sent venuts als principals mercats d’esclaus del nord d’Àfrica.

Edificis cremats, la vila destruïda i condemnada a la ruïna econòmica, pillatge, assassinats, segrestos… Ara, quatre segles més tard, Vila-seca vol recordar aquells fets que deixaren a la població un clima de terror apropant als espectadors a un moment crític de la història de Vila-seca. A la partida del Racó, en un indret on desembarcaven els pirates i corsaris procedents del Nord d‘Àfrica, la nit del dissabte 13 de juliol tindrem oportunitat d’assistir a la recreació d’un desembarcament de pirates. Quina por! I quin espectacle! Que ningú esperi cap bandera negra amb calaveres! Els nostres assaltants no venen del carib. La recreació intenta ser fidel a la tradició marinera i social de la Vila-seca i el mediterrani del segle XVI amb tot un desplegament humà i material sense comparació a la costa de ponent de Catalunya.

Tota Vila-seca està en alerta. Tota la costa està vigilant. S’apropen galeres pirates!

Pedro Otiña Hermoso

Begoña Floria: «Museu Nacional, la paraula importa»

Begoña Floria

«L’alcalde Pau Ricomà (ERC) la va embolicar una mica fa uns dies amb la polèmica sobre el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, però malgrat equivocar-se en com ho va enfocar, té raó en el plantejament de fons, la paraula «nacional» és molt important. De fet, sempre hem defensat (jo mateixa en primera persona) que el Museu Nacional Arqueològic de Catalunya és i ha de ser el de Tarragona i que la resta han de ser extensions, no cal que tot estigui a Barcelona i Tarragona té prou força per defensar aquest posicionament.

Pels que no han seguit la polèmica, recordar simplement que va arrencar arran de l’anunci per part de consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, al Parlament. Vilallonga va anunciar que recuperava un antic projecte, crear un nou Museu Nacional d’Història i Arqueologia de Catalunya, amb la fusió en un únic equipament del Museu d’Arqueologia de Catalunya (en el Parc de Montjuïc) i el Museu d’Història de Catalunya. Immediatament l’alcalde Pau Ricomà va enviar un comunicat en el qual s’afirmava de forma contundent que «no acceptarem que el Museu Nacional d’Arqueologia no se situï a Tarragona».

Aquí és on va haver-hi la confusió, en cap cas el Departament de Cultura vol eliminar el MNAT, i de seguida el Govern de la Generalitat va sortir al pas explicant que té la continuïtat garantida, amb l’ampliació en un futur a Tabacalera. Alguns sectors del món del patrimoni i l’arqueologia es van incomodar per la confusió generada pel propi alcalde, i fins i tot Ricomà va estar a punt de provocar un greu conflicte institucional.

Potser per tot aquest enrenou ha quedat en segon terme la part important del tema, que el museu de Barcelona incorpori la paraula «Nacional». No és quelcom intranscendent, és importantíssim perquè les paraules són importants i si finalment la consellera de Cultura no rectifica amb aquesta pretensió, correm el perill de perdre pes com a referent arqueològic de Catalunya. És a dir, tot plegat pot condicionar de forma determinant el que l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros ja va demanar al conseller Santi Vila el 2016, esdevenir la Capital del Món Clàssic en l’àmbit de Catalunya i per tant que sigui el de Tarragona l’únic museu considerat de país (nacional).

En defensar aquest tema, estarem al costat del Govern de la ciutat. És important que tots ens hi posem en què Tarragona no perdi pes especialment en aquells temes en els quals històricament ha exercit un gran lideratge.

Un darrer apunt curiós. Patrimoni històric a l’Ajuntament de Tarragona ho porta Comú-Podem, concretament Herman Pinedo. Resulta curiós que mediàticament no ha sortit cap declaració seva i que la nota de premsa inicial, la que va generar la confusió, va sortir directament d’alcaldia. Hem de valorar aquest silenci com a significatiu? Qui ho sap….»

Begoña Floria

Begoña Floria: «De desconfiances i traïcions, i altres reflexions sobre els primers dies de mandat a Tarragona»

Begoña Floria

Comentava l’altre dia amb un periodista amic que l’actualitat política a Tarragona està certament moguda i informativament molt interessant. El moviment d’aquesta setmana de la CUP, de manifestar la seva profunda preocupació per la manca de resposta d’ERC i Comuns-Podem per entrar al govern municipal i de donar un ultimàtum per accedir-hi, que ha sonat certament amenaçador, donarà, segur, moments interessants.

Si ERC accepta el desafiament, profunditzarà en la seva imatge de dependre dels anticapitalistes per avançar, i si no ho fa, la CUP queda desairada i perdrà moltes plomes amb un impacte impredictible. Ara mateix, la sensació que impera entre alguns quadres de la CUP és que ERC els està aixecant la camisa. La formació radical ha canviat les seves estratègies i vol governar, ho ha dit des del primer dia. Però no sembla que els republicans tinguin pressa, més aviat al contrari. De fet, són conscients de la debilitat del seu govern i el volen consolidar. L’entrada dels radicals alteraria els minsos equilibris amb els socis principals, que tenen les seves pròpies guerres entre Podem i Podemos (batalla que encara no ha acabat).

Cal tenir en compte que l’entrada de la CUP al govern municipal afectaria directament la parella principal del ball, Comú-Podem. Els morats veurien incrementada la pressió en relació al paper de l’Ajuntament de Tarragona en el procés, amb debats oberts com el de posar el llaç groc no al balcó del palau municipal. Per una altra banda, els de Comuns-Podem passarien de parella protagonista a presumible comparsa. Cal tenir en compte que els anticapitalistes tenen una maquinària propagandística molt potent que arrossegaria els morats a la irrellevància mediàtica. Si Ruben Viñuales (Cs) ja ha batejat -amb molt d’encert i ironia- a la portaveu de la CUP com a «alcaldessa Estrada», que seria si estan dins? Veurem.

La segona part curiosa de la setmana ha estat el gir de relat que ha fet Junts per Catalunya, amb el portaveu Dídac Nadal al capdavant. De tots és sabut, així ho van pregonar arreu, que els Comuns-Podem van vetar la presència dels ex convergents al Govern Municipal. «No volem estar amb els del tres per cent», van dir alguns que ara veiem vestits de morat i que en altres èpoques no van gosar a rebutjar prebendes, favors i càrrecs als quals ara pretenen injuriar (alguns tenim memòria i aquesta ciutat és petita). Nadal, hàbil i amb bons mestres, ha fet un gir del relat, «sóc jo el que no vull estar al govern» ha dit aquesta mateixa setmana, sent coneixedor de la força que els republicans li han donat.

Junts per Catalunya està jugant bé les seves cartes. S’ha situat en sintonia amb un govern independentista, com li demanen les seves bases, però amb la comoditat que li atorga una oposició coneguda. Nadal ja no és aquell regidor novell i acabat d’aterrar, i se sap decisiu. Ha aprofitat l’avantatge que té davant un govern massa fràgil i desbordat. Els ex convergents han aconseguit fins i tot tenir més assessors que els inicialment previstos, i també més representants a les empreses municipals que les que li pertoquen proporcionalment. Tot plegat ha provocat la decisió d’ERC de fer fora Ciutadans de les societats mixtes, quelcom que ha generat una forta polèmica mediàtica durant tota la setmana. Els lliberals tenen quatre regidors, i en canvi JuntsxCat només tres.

Un altre tema polèmic ha estat la pujada de sou de l’alcalde Ricomà, cosa que no entenc. La democràcia costa diners i sempre he defensat que els càrrecs públics han d’estar ben remunerats perquè d’una altra manera només els rics podrien dedicar-se a ser alcaldes o regidors (això passava en el franquisme). Capítol a part té l’anàlisi de les dedicacions exclusives i parcials dels regidors i regidores de Govern. Aquí s’obren algunes preguntes interessants, perquè precisament els que major càrrega de treball tenen han agafat temps parcial (suposo que legítimament és per no perdre el sou, algun d’ells important, de les seves feines actuals). Sense entrar en judicis de les raons personals, si que m’agradaria apuntar que una capital de província no pot permetre’s a parer meu que el seu govern no s’hi dediqui de forma exclusiva i principal, almenys aquells que tenen responsabilitat sobre les àrees més estratègiques.

El soroll social i els atacs d’alguns opinadors assenyalats també s’ha calmat en qüestions que fins fa tres setmanes tot era cridòria. Alguns silencis sorprenen (m’haguera agradat veure les reaccions si les decisions haguessin estat de l’alcalde de la llista guanyadora, Josep Fèlix Ballesteros), però això ja és capítol d’un altre article amb més temps i perspectiva.

Laia Estrada: «Una oportunitat històrica»

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

El passat 15 de juny la CUP vam facilitar els seus dos vots perquè Pau Ricomà fos investit alcalde de Tarragona per dos motius. Primer, perquè ERC es va comprometre a desenvolupar les cinc mesures de mínims que els hi vam proposar: modificar el POUM per protegir l’Anella verda i cohesionar la ciutat, dur a terme un estudi independent de la qualitat de l’aire, garantir un estudi sobre la internalització del servei de neteja a la ciutat, fer front als pisos buits i garantir el dret a l’habitatge, i engegar uns veritables pressupostos participatius dotats, com a mínim, de l’1% del pressupost municipal. Segon, perquè si volem que puguin començar a canviar les coses en aquesta ciutat, era indispensable fer fora qui l’ha mal governat els darrers 12 anys.

Per això el dissabte que es va constituir el nou ajuntament, la CUP celebràvem que comencem a fer fora la màfia i ens conjuràvem per fer fora tota l’estructura corrupta i mafiosa que s’ha construït al llarg de les darreres dècades a la nostra ciutat. Alhora, ens felicitàvem per començar a posar les bases per a un canvi polític a la ciutat i ens comprometíem perquè aquest esdevingui una transformació real, sòlida i profunda.

Hi ha qui s’ha entestat en qualificar l’entesa que ha permès a Pau Ricomà ser alcalde, com un «pacte de l’odi». Res més lluny de la realitat. Aquí el que ha guanyat és l’amor, l’amor a Tarragona, a la seva gent, als seus interessos, al seu patrimoni, als seus valors naturals,... justament perquè estimem la nostra ciutat, formacions polítiques molt dispars, ens hem posat d’acord per fer fora qui l’ha governat des de la desídia i la negligència.

La CUP som una formació que no té por d’assumir alcaldies però ens costa avenir-nos a participar en pactes de govern amb altres partits polítics, donat que s’acaben diluint les propostes rupturistes. Tanmateix, l’assemblea local de Tarragona, conscient de l’excepcionalitat de l’actual mandat, va decidir assumir la responsabilitat d’un moment que requereix sumar. Per això la CUP vam manifestar estar obertes a treballar perquè hi hagi un acord programàtic de govern no només de 9 sinó d’11 consellers i conselleres, deixant clar, però, que si aquest no és possible, no passa absolutament res. No necessitem cadires per treballar, som més de mantenir-nos dempeus i amb el puny alçat, la nostra única motivació és servir el poble tarragoní com es mereix.

Ara tenim l’oportunitat històrica per acabar amb el mal govern, per fer front, amb diligència i sense por, a l’herència que rebem d’anys i dècades de malbaratament de recursos públics i de corrupteles. I és que el governs tarragonins no han combatut la corrupció, ni la que està tipificada com a delicte ni la que no ho està, com el clientelisme, els tractes de favors o les vendettes contra qui s’atreveix a dir prou o no aplaudeix prou fort. Sota el mandat ballesteril l’Ajuntament es va personar en el cas Bershka, però mai no s’ha volgut personar per depurar responsabilitats en casos de corrupció, ni d’Inipro, ni a les empreses municipals… Una bona manera de trencar amb aquesta lògica seria garantir que l’Ajuntament adopti un paper proactiu per esclarir el cas del Pàrquing Jaume I, d’una vegada per totes.

Transformar la ciutat requereix trencar amb la forma de governar que hi ha hagut fins ara. I quan afirmem que cal que «fem fora la màfia», ens referim a trencar amb les formes de fer política des del saló de plens i des de fora de l’Ajuntament, basades en el clientelisme i les corrupteles. És a dir, per transformar la ciutat cal deixar de rendir pleitesia als promotors immobiliaris, els interessos eclesiàstics i les grans empreses de l’Íbex 35, perquè ha arribat l’hora que les decisions polítiques que es prenguin a la nostra ciutat tinguin com a únic i exclusiu objectiu garantir el benestar de la població tarragonina, és l’hora que posem la vida de la gent al centre.

En aquest sentit, recordem que la CUP no només som capaces de fiscalitzar i destapar la corrupció, sinó que ara som aquí per construir l’alternativa a la Tarragona Desballestada. Som aquí per posar l’Ajuntament al costat de totes les Hayat a qui vulguin desnonar de casa seva i que hagin estat expulsades del criminal lliure mercat. Som aquí per posar l’Ajuntament de part de totes les Montse o les Maria que desenvolupen en condicions de precarietat els serveis externalitzats. Som aquí per posar l’Ajuntament al servei de totes les
Marimar, les Maruchi o les Núria, que lluiten per veure els seus barris dignificats. Perquè som aquí per portar el feminisme a la pràctica, i no permetre que es quedi en retòrica, perquè precarietat, pobresa i exclusió, malauradament són noms de dona, però lluita, dignitat i transformació, també.

El repte és titànic, però estem decidides a afrontar-lo. Si el nou govern assumeix aquest compromís de transformació real i profunda, a la CUP no ens tremolarà el pols per sumar-nos-hi. Si no, farem valer la nostra força com hem fet fins ara, des de l’oposició.

Laia Estrada

(regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)

Begoña Floria: ‘Cadascú de nosaltres som part del poble, però ningú de nosaltres «és» el poble’

Begoña Floria

Comencem el nou mandat municipal amb un canvi d’etapa a l’Ajuntament de Tarragona. Malgrat que el Partit dels Socialistes de Catalunya va ser la llista més votada, un pacte «anti» Ballesteros ha donat l’alcaldia al republicà Pau Ricomà. Personalment, em costa d’entendre la nova situació però l’assumeixo amb responsabilitat i amb vocació de servei públic treballar des de l’oposició, confiant en què el nou alcalde posi Tarragona per damunt de tot. M’agradaria que Ricomà entengui una premissa fonamental: cadascú de nosaltres som part del poble, però ningú de nosaltres «és» el poble. Aquest missatge el va donar clarament la nostra portaveu, Sandra Ramos, en la seva intervenció en el plenari de constitució de l’Ajuntament, i el subscric totalment.

Lamentablement, les escenificacions que vam viure dissabte em generen preocupació respecte a la nova etapa que comença. Des del meu punt de vista, el respecte institucional va quedar bastant en entredit, especialment per part de la CUP, i les referències al procés va tenir més protagonisme que tot allò que té a veure amb la ciutat. Per totes aquestes raons tinc seriosos dubtes que Pau Ricomà sigui capaç, com va dir, de ser l’alcalde de tots els tarragonins i tarragonines, els que l’han votat i els que no. Em remeto a les imatges de televisió i als reculls de premsa perquè cadascú valori per sí mateix.

Vull remarcar especialment que és un govern que comença amb desconfiança i temor, demanant que per elegir l’alcalde es fes amb un vot a mà alçada que va trencar una tradició històrica a Tarragona (mai s’havia fet així en els darrers trenta anys). Tothom sap que el vot en urna i en secret és l’expressió més democràtica i transparent del que opina cada persona íntimament, amb responsabilitat i coherència. Quina por tenia ERC per trencar una manera de fer que sempre ha estat així?

A Barcelona i altres ajuntaments importants es va votar en urna com sempre s’ha fet. A Tarragona no, la qual cosa traspua por i desconfiança, valors que estan als antípodes de qualsevol projecte que vulgui avançar en positiu. Des del Grup Municipal Socialista no vam voler fer qüestió tot i que ens vam oposar a trencar la tradició, sense èxit. El que va passar és un mal precedent que evidencia de forma alarmant la debilitat del nou govern que comença.

Un altre aspecte preocupant és que el nou alcalde ha situat en el debat municipal, com a eix central, la decisió de posar un llaç groc i la pancarta de llibertat presos polítics al balcó de l’Ajuntament. Redunda en el que he comentat abans, significa trencar una neutralitat històrica de la façana de l’Ajuntament, quelcom que sempre s’ha defensat històricament i que ajuda a donar valor a la principal institució que ens representa a tots i a totes, pensem com pensem.

Vull recordar que l’alcalde Ballesteros fins i tot ha tingut denúncies per treure del balcó totes les banderes (excepte per moments especials i festa major) i que la neutralitat del balcó ha estat un símbol de pluralitat des de l’inici de la democràcia. Reitero que és realment significatiu que el primer element de debat públic sigui vulnerar la institucionalitat de la façana de l’Ajuntament, la casa de tots, amb el perill evident de generar una major fractura en una societat, la tarragonina, que és diversa i plural. Preservar la convivència hauria de ser una prioritat.

Veurem com evoluciona la dinàmica política municipal. Els regidors i regidores socialistes farem una oposició contundent i responsable, i confiem que puguem avançar tots plegats en els grans temes de ciutat.

Begoña Floria és regidora del Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament de Tarragona

Carta al director: «Voté El Catllar-ECG (Comuns-ECG) y no a los independentistas»

Voté El Catllar- ECG ( Comuns-ECG) y no a los independentistas

«El pasado domingo 26 de mayo se celebraron las elecciones municipales en mi pueblo y tras muchas dudas y confiando en la palabra de mi candidato, acabé votando la candidatura de El Catllar- ECG (Comuns-ECG) como votante de izquierdas que soy y de acorde a mis valores y principios intentando mantener una cierta coherencia con mi voto.

Cuál es mi sorpresa cuando estos días voy oyendo por el pueblo que ya se da por hecho el no permitir gobernar a la candidatura más votada de nuevo como hace ya cuatro años, el Partido Socialista PSC y que volverán a realizar un cuatripartito con el apoyo, entre otros, del único representante que salió de El Catllar-ECG (Comuns-ECG).

No soy independentista y mi voto no iba en ese sentido como seguramente el de muchos de los votantes de Comuns el pasado domingo y entiendo también que debe respetarse la mayoría surgida de las urnas y no realizar más pactos forzados y contra natura solo por el ansía de gobernar de algunos y apoyar, desde dentro del gobierno o externamente, al partido ganador y permitirle desarrollar sus políticas de izquierdas en el pueblo y sus urbanizaciones.

¿Acaso realizan una segunda ronda de votación y nos consultan a los votantes sobre los pactos? No.

No quiero un ayuntamiento independentista en mi pueblo de nuevo, mi voto al sr. Marcelo Tarantino no iba en este sentido y él sabe que en campaña nos aseguró no tener nada pactado posteriormente con nadie si obtenía representación de nuevo.

Sería una profunda decepción para mí y para seguramente muchos de sus 173 votantes el saber que ya tenía en su mente un pacto independentista a cuatro bandas.

Espero un uso respetuoso y con criterio para nuestros votos sr. Tarantino. Cordialmente un votante (hasta ahora al menos)».

Joan Carmona Caparrós

El Catllar

 

Homilia de comiat de l’arquebisbe Jaume Pujol

Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona. Foto Montse Riera

Benvolguts preveres concelebrants i diaques, religiosos i religioses, laiques amb missió pastoral, ermitanes, fidels laics i laiques de l’arxidiòcesi de Tarragona. Molt estimats tots en el Senyor. A l’inici del meu escrit setmanal, que he titulat «Gràcies de cor» i que trobareu en el Full Dominical, començo així: «Estimats, amb certa tristor però també amb joia i esperança per aquesta nova etapa arxidiocesana, comparteixo amb tots vosaltres la meva darrera carta dominical […].

En arribar com a arquebisbe de Tarragona farà prop de quinze anys, em vaig proposar escriure cada setmana una glossa, un escrit per difondre l’evangeli, transmetre el Magisteri de l’Església i fer-me ressò, en la mesura del possible, de fets significatius de la nostra arxidiòcesi. Espero que us hagin servit per a créixer en l’amor a Jesucrist, a l’Església i als germans.» Això és el que voldria per a tots vosaltres, que continuéssiu creixent en l’amor a Jesucrist, a la seva Església i als germans.

En la primera lectura hem escoltat que va venir un vent impetuós que va omplir tota la casa. El vent de l’Esperit no es veu però té una força transformadora en els primers seguidors de Jesús, ja que transforma en llum les seves tenebres, el tancament en obertura, el dolor en joia, l’angoixa en esperança i la por en valentia.

Ara bé, nosaltres, com a seguidors del mateix Crist vint segles després, també experimentem les febleses de les nostres limitacions, el dolor produït per la incomprensió, la por a donar testimoni de la nostra fe davant de la societat, i tanquem les portes del nostre cor perquè en el fons potser hem dubtat d’aquesta força transformadora de l’Esperit Sant que habita dins nostre i que fa noves totes les coses. Estimats germans, realment creiem que portem la torxa de la flama de l’Esperit de Déu en els nostres cors?

En la lectura del Fets dels Apòstols, veiem com la primera comunitat cristiana es trobava reunida, perquè l’Església és convocació i congregació, i veiem com l’Esperit Sant baixa en forma de llengües de foc i els fa parlar un llenguatge que tothom entén, que s’adapta a totes les cultures i nacions, que no exclou ningú, perquè l’Esperit Sant ens fa ser generadors de relacions en la caritat i en la humanitat de Crist.

Hem de tenir un amor molt gran a l’Esperit Sant, el Gran Desconegut, con deia sant Josepmaria. L’Esperit Sant ens fa un regal important: expressar en les nostres relacions quotidianes l’amor de la Santíssima Trinitat, que és sempre diàleg continu i relació de persones en la caritat, que ens fa mirar-nos als ulls, acollir-nos amb les nostres diferències i dir-nos «t’estimo» i així poder ser missioners i apòstols de l’evangeli en els nostres ambients.

El Salm que hem cantat és també molt adient per a aquesta eucaristia. Jo us demano perdó pel mal que hagi pogut fer, que segurament és més del que penso, però prego al Senyor amb les paraules d’aquest Salm: «No em reprenguis, Senyor, tan durament, no em corregeixis amb tant de rigor. Compadeix-te de mi, Senyor.»

En l’exhortació apostòlica dirigida al joves, el papa Francesc diu a tots els joves —i també a tots nosaltres— aquesta gran veritat: «Déu és amor» i per tant «Déu t’estima, no ho dubtis mai» i pots «llançar-te amb seguretat en els braços del teu Pare diví». I a continuació el Papa diu: «La memòria de Déu Pare no és un disc dur que registra i arxiva totes les nostres dades; la seva memòria és un cor tendre de compassió, que s’alegra d’esborrar definitivament qualsevol rastre del nostre mal.» Quina alegria tenir Déu com a Pare que ens estima, ens perdona i ens llança a viure feliços, plens d’esperança, joiosos de ser fills de Déu. Tots estem en mans de Déu i no podem estar en millors mans.

També us he escrit que és gairebé impossible fer un balanç de tants anys d’episcopat, però vull fer-vos saber que per a mi el més important ha estat tenir cura de vosaltres i seguir les directrius dels Papes sota el mandat dels quals he exercit el meu episcopat: sant Joan Pau II, Benet XVI i ara el papa Francesc. He tractat en primer lloc d’evangelitzar, després celebrar els sagraments i, com a conseqüència, vetllar per la caritat, i especialment pels més pobres i necessitats. No ho he fet sol, m’hi heu ajudat tots vosaltres a través de les nombroses delegacions, secretariats, associacions, confraries i iniciatives eclesials amb què compta la nostra arxidiòcesi. Us agraeixo de cor a tots el vostre temps, esforç i lliurament. No defalliu, hi ha molt per fer, però estic segur que sereu generosos al costat del nou arquebisbe Joan.

He procurat, com tot cristià, treballar amb entusiasme pel Regne, i sempre sota la guia del Papa, que representa el Bon Pastor que és Jesucrist. Tots sabem que l’Església no travessa un moment fàcil, que certament no serà el primer de la seva història, però això no ha de fer-nos perdre l’esperança.

És poc habitual que un Papa, si les circumstàncies personals li ho exigeixen, deixi d’ocupar el seu lloc, com va passar amb Benet XVI; en canvi és molt habitual, i està canònicament legislada, la successió episcopal en vida. Qualsevol bisbe és successor dels Apòstols i aquest és el seu títol més gran. A partir de la setmana vinent, amb l’ordenació del nou arquebisbe electe, Mons. Joan Planellas Barnosell, s’inicia una nou període a l’arxidiòcesi. Animo a tots els fidels de l’Església a Tarragona a rebre’l amb els braços oberts, a pregar per ell i ajudar-lo en tot allò que necessiti. Jo també pregaré per ell en els anys de vida que em quedin, i també pregaré per tots vosaltres, per les vostres famílies i les vostres institucions.

La nostra esperança és el Senyor, però tenim també una Mare al cel, que Jesús ens va donar abans de morir a la creu. Ella és també la nostra esperança. Mantingueu i augmenteu l’amor a Maria en tantes esglésies i ermites a ella dedicades. Ara us encomano especialment a la Mare de Déu del Claustre, advocació mariana principal d’aquesta Catedral i protectora del Capítol catedralici.

Us repeteixo allò que us vaig dir en la meva carta del passat 4 de maig: us tindré ben presents en la meva pregària i en el meu cor, i malgrat residir fora de l’arxidiòcesi, estaré sempre a la vostra disposició. Que Déu us beneeixi i us guardi.

Jaume Pujol

 

 

Nicolás García: «La Pobla que jo imagino serà imparable»

Nicolá García, candidat del PSC a l'alcaldia de la Pobla de Mafumet

Nicolá García, candidat del PSC a l’alcaldia de la Pobla de Mafumet

 

«Si un eslògan ha fet fortuna en aquesta campanya de municipals a la Pobla de Mafumet, aquest ha estat el de #LaPoblaPotMés.

No negarem que al principi de fer-se públic, hi havia gent que no entenia el seu sentit. Però aquests dubtes inicials es van anar esvaint ràpidament quan els veïns i les veïnes de la Pobla van anar escoltant i comprovant de primera mà les nostres propostes electorals. En elles podien conèixer de forma clara i sense cap dubte què volia dir aquell eslògan: Que a la Pobla es poden fer moltes més coses de les que es fan; que la Pobla pot aspirar a molt més d’allò que és ara; i, en definitiva, que la Pobla pot més.

La gent que em coneix sap que soc una persona extremadament dialogant, amb uns ideals molt arrelats i unes fortes conviccions i valors polítics. Per aquest motiu, quan vaig decidir presentar-me a aquestes eleccions, ho vaig fer amb el convenciment que la Pobla actual necessita un canvi que doni resposta i combati l’actual apatia i falta d’il·lusió d’un projecte esgotat i, ara ja, inexistent. Però aquests són només alguns dels problemes que tenim a la Pobla.

Amb tot, no vull parlar de passat. El que a mi m’agrada és parlar de futur i el futur passa inevitablement per fer una transformació radical al nostre municipi i, sobre tot, a les formes de fer. La Pobla que jo imagino serà un referent en noves tecnologies, en transparència i en educació. També un referent esportiu (més enllà del primer equip de futbol), alhora que també un referent en serveis socials i en sostenibilitat mediambiental. En definitiva, la Pobla que jo imagino serà imparable en molts àmbits del nostre dia a dia.

Aquests dies he tingut l’oportunitat i el plaer de visitar moltes de les cases dels veïns i les veïnes del municipi i he pogut compartir amb ells l’explicació dels nostres projectes i propostes. He de confessar que estic gratament sorprès de la quantitat de consultes que m’han fet en relació a les propostes del nostre programa electoral com, per exemple, sobre la peatonalització parcial de la Rambla Jaume I; l’augment de les zones wifi gratuïtes; la implantació d’un Centre d’Alt Rendiment Tecnològic; o l’ampliació d’alguns equipaments com el col·legi, la llar d’infants i el gimnàs.

Tenim un pressupost que molts municipis voldrien tenir però, davant d’aquesta gran oportunitat, ens conformem amb avançar sense cap tipus de plantejament ni línia estratègica.

Jo proposo canviar tot això, retornar la il·lusió al consistori, pal·liar la deixadesa i, sobretot, emprendre un camí on tots junts i juntes siguem importants.

Així que, si aquest proper diumenge els veïns i les veïnes de la Pobla dipositen majoritàriament la seva confiança en mi i en el meu equip, els haig de dir que no esperin una altra cosa que no sigui la màxima il·lusió per transformar la Pobla en allò que tots i totes ens mereixem, la Pobla del futur. I tot això perquè #LaPoblaPotMés».

Nicolás García

Candidat a l’alcaldia PSC – La Pobla de Mafumet

Josep M. Buqueras: «L’alcalde Ballesteros»

Josep Maria Buqueras Bach

«El vint-i-dos de maig de dos mil quinze en aquest diari MÉS vaig escriure l’article “24M La força del diàleg”, amb motiu de les eleccions municipals. El bipartidisme ja no existeix des de fa anys, estem davant d’una manera nova de fer política. Les prioritats socials, econòmiques i culturals de tots els ciutadans estan canviant a marxes forçades i això significa, que totes les representacions institucionals tenen un ventall molt ampli de ideologies. Que ningú s’equivoqui estem davant d’una manera nova de fer política a tots els nivells. La campanya ha estat gairebé tots contra Ballesteros, amb dos fronts; l’independentista, format per Junts per Tarragona, ERC i la CUP i el bloc integrat per C’s i el PP.

En l’article citat el meu pronòstic va ser: “PSC, 9-10; CiU, 4-5; PP, 4: C’s, 4; ERC, 3; ICV-Eua, 2 i CUP, 0-1 . . . ERC tornarà a estar amb 3 ó 4 regidors, que mai els ha tingut. Els tres partits tradicionals baixaran la seva representació, però la llista més votada serà la socialista, amb certa diferència, doblant gairebé al segon en percentatge, nombre de vots i regidors. Per tant, Josep Fèlix Ballesteros és l’alcalde virtual, davant la fragmentació que tindrem i que impossibilitarà majories absolutes”. El resultat va ser: nou consellers el PSC, quatre l’ERC, C’s i PP, tres CiU, dos la CUP i un IC/Verds. Ara la meva intuïció és la següent: PSC, vuit/nou, ERC, set/vuit, C’s, sis/set, PP JxCat i CUP, dos. En qualsevol cas, la candidatura més votada serà la socialista i, per tant, malgrat el seu desgast de governar, però que no ha tocat fons, l’alcalde serà Ballesteros. Difícilment ERC i C’s es posaran d’acord per sumar catorze consellers, si es que els tenen. En canvi, el PSC pot pactar a esquerra i a dreta. Ara, a més de guanyar, es tracta de sumar. El proper govern municipal sortirà de la suma de dos o més grups. Per sumar no hi ha alternativa. El PSC té la clau.

L’independentisme a Tarragona és clarament minoritari, però el joc de pactes postelectorals, esquerra vs. dreta, per un costat, i independentisme vs. constitucionalisme, per altre, pot significar alguna proposta inversemblant. Hi ha pronòstics que la suma de ERC, PxCat, Cup i Comuns poden sumar una majoria absoluta, és a dir, 14 consellers. Crec que aquesta xifra no és possible. I en aquest cas, l’alcalde és la llista més votada. Potser, passarà com la foto finish esportiva, ja que l’alcaldia pot estar pel ball d’una senzilla conselleria dalt o avall.

Els pactes estaran sobre la taula, no es podran pas obviar. Ja qui opina que seria bo que els partits i els seus alcaldables en la campanya, manifestessin les seves preferències en els pactes postelectorals i, sobretot, ens anticipessin la capacitat i llibertat de pactes que tenen. Al menys, conèixer amb qui si estarien disposats a pactar i amb qui no. Però, és gairebé impossible que ho manifestin, ja que s’hipotecarien abans d’hora.

Viurem unes eleccions al límit i s’haurà de tenir molt present, a l’hora de formà govern, la capacitat de diàleg i del consens, per aconseguir l’estabilitat municipal d’una ciutat de més de 120.000 habitants. Al cap i a la fi és el que ja Ballesteros ha demostrat amb el seu tarannà. Ha liderat el govern municipal des de l’any 2007, governant amb diferents opcions polítiques en cadascuna de les tres legislatures passades. Pep Fèlix Ballesteros ha demostrat el pluralisme, la convivència, el respecte i la concòrdia entre tots els tarragonins. Per això jo m’he volgut sumar a la seva candidatura, ja que és la que inspira més confiança».

 

 

Àngel Juárez: «Trenquem el tabú del suïcidi»

Ángel Juárez

«En quin món vivim, que molts joves prefereixen suïcidar-se a viure-? Què fem tan malament com a societat per emmalaltir mortalment una època vital de rebel·lia, de ser indomable gairebé per obligació, de beure la vida a glops llargs i menjar-se el món a mossegades? Són xifres de la vergonya: el suïcidi és la primera causa de mort entre els joves, fins i tot per sobre dels accidents. Xifra que podria ser més gran perquè, segons alguns estudis, un 5% dels sinistres viaris són suïcidis encoberts.

El fenomen és a tot Europa i especialment sagnant en els països nòrdics, paradigma de societats i democràcies avançades. Quin contrast amb els joves que es deixen la carn i la sang en murs amb filferros de punxes per entrar en aquest mal anomenat primer món nostre. Què terriblement malament ho fem perquè joves que no tenen res valorin la vida per damunt de tot i joves que ho tenen tot perdin les ganes de viure.

Ho tenen tot … o no. També viuen amb l’amenaça de la precarietat, les altes taxes d’atur, la frustració de ser la generació més preparada de la història que no pot emancipar-se, de veure només carrerons sense sortida al que hauria de ser un enorme món per explorar. No obstant això, per molt dur que sigui, és insultant comparar-lo amb les persones que es juguen la vida creuant el mar dalt de barquetes gairebé de paper.

És el nostre deure tornar les ganes de viure als que les han perdudes,, han renunciat o se les han arrabassat per la raó que sigui. Hem de fer una reflexió urgent, seriosa i en profunditat sobre en quin monstre estem convertint el nostre món i per què no podem parlar d’aquesta xacra social.

Uns anys enrere, ningú parlava de càncer. Era un tabú amagat sota «una llarga malaltia» que ja s’està trencant. Trenquem també amb el tabú del suïcidi i abordem el problema de manera clara per posar-hi remei abans que sigui massa tard».

Àngel Juárez

Ander Basterrechea: «El Maltrato Animal ha sido y será una de mis luchas»

Ander Basterretxea cap de llista de Centrats per Vila-seca

Ander Basterretxea cap de llista de Tot Vila-seca-Centrats

«Ander Mikel Basterrechea Aranguren regidor y cabeza de lista de TOT PER VILA-SECA-CENTRATS ha solicitado al Ayuntamiento a través de la Comisión de Servicios Generales y de Seguridad, personarse en la causa que la fiscalía del Juzgado de Reus ha abierto contra la  L’Última Llar, Serveis d’Animals de Companyia.

Nuestro ayuntamiento tiene un convenio con dicha fundación la cual recibe subvenciones y pagamos sus servicios. Esta fundación ha estado y está cuestionada por el trato que reciben los animales y por ser sospechosa no solo meras irregularidades e infracciones administrativas, sino de la posibilidad de muerte innecesaria de un número elevado de animales, en cuyo caso existiría un delito contra la fauna y también otros delitos relacionados

Por tanto como ayuntamiento tenemos la obligación legal y moral de saber que está pasando con los animales que desde nuestro Municipio cuando se trasladan a la Ultima Llar. En caso de ser condenada, de inmediato exigimos cancelar el contrato y convenio suscrito.

La implementación de una protectora de animales, la creación de un espacio para promocionar y divulgar las leyes en defensa de los animales, la cooperación directa con la sección de defensa de los derechos de los animales de los Colegios de abogados, la creación de un enlace entre las asociaciones animalistas y la acción política de nuestro ayuntamiento y personarnos como acusación particular en los casos que se detecten de maltrato animal, son algunas de las muchas medidas para con los animales a las que me he comprometido cuando sea alcalde».

Ander Basterrechea.

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies