.

.

TOTS 21

Mikel Seijas, veí del Catllar: ‘Alegries, preocupació i la desaparició de l’Estat’

«Durant la marxa veïnal de camí cap a la casa ocupada hem passat per davant de l’illa de contenidors de Mas Blanc i presentava un estat lamentable». Foto: Cedida

Aquest primer diumenge de l’any ha començat mogut i amb emocions fortes al Catllar. Una concentració veïnal enfront l’ocupació d’un habitatge a la urbanització Mas Blanc ha sigut tot un èxit de convocatòria amb més de 300 persones segons la premsa.

Alegria de veure a tants veïns ajudant-nos entre nosaltres. Recordava aquella tarda, fa quatre anys, quan una ventada va afectar el municipi i vam ser molts els que vam sortir al carrer a enretirar arbres caiguts, col·laborant desinteressadament en la neteja de les parcel·les els uns dels altres.

Alegria per veure a Janet, una senyora de 70 anys, veïna exemplar que fa pocs mesos exposava les seves pintures al Centre Cultural del poble, somriure per poder tornar a entrar a la que durant tants anys ha sigut la seva casa.

Però també altres emocions que haurien de causar molta preocupació a qualsevol persona amb una mica de seny.

Les masses exaltades de gent desenfrenada no acostumen a acabar bé. Una cosa tan evident que fins i tot forma part de la cultura popular: des de les pel·lícules del Ku Klux Klan fins als dibuixos de La Bella i la Bèstia de Walt Disney.

I aquest diumenge, entre molts dels assistents a la concentració hi havia esperit de turba incontrolada amb voluntat d’anar casa per casa fent fora a la gent, fins i tot per la força si calgués.

Com hem arribat fins aquesta situació?

L’actual onada de robatoris i ocupacions apunta com a causa principal de l’emprenyament de la població, tanmateix la veritat és que sempre hi ha hagut de robatoris i ocupacions i l’índex de criminalitat del Catllar segueix sent molt més baix que la mitjana del conjunt de poblacions. Durant la marxa veïnal de camí cap a la casa ocupada hem passat per davant de l’illa de contenidors de Mas Blanc i presentava un estat lamentable. Desgraciadament el mateix estat deplorable que em trobava cada dia durant els anys que hi vaig viure en aquesta urbanització. Successius governs municipals no han sigut capaços d’aconseguir que es reculli la brossa com toca.

Els carrers de Mas Blanc, com tants altres de les 28 urbanitzacions que formen el terme municipal, no disposa d’enllumenat públic i la màquina que neteja els carrers no passa ni una vegada al mes.

Al Catllar no tenim policia local i la plantilla del cos de vigilants municipals amb prou feines ha cobert les baixes en els últims anys.

I tot això amb un gran augment de la població, amb més de 500 nous residents en els dos últims anys, amb pandèmia inclosa.

Com pots sentir-te segur si quan truques al vigilant et diu que està ell sol de guàrdia i no pot acudir perquè se li ha espatllat el vehicle? Quina protecció ofereixen les lleis, incomprensible d’entendre, que semblen protegir només a qui no ho necessita, siguin bancs o delinqüents?

Aquest diumenge al Catllar se sentia l’abandonament dels poder públics cap a la ciutadania, es palpava la desaparició de l’Estat. Un dèficit democràtic que si no posem remei de manera urgent portarà greus conseqüències per a tots.

 

Manel Castaño: ‘La ciutadania té un paper rellevant en traçar el futur d’Europa’

Europa està immersa en un procés per reescriure el seu futur i en això la ciutadania hi té un paper fonamenta. És important i vital que els ciutadans i ciutadanes, sobretot els joves, s’impliquin en els debats per escriure el futur que volem que sigui aquesta unió de països bàsicament perquè ells i elles són el futur.

L’eina que pretén dinamitzar aquest canvi és la Conferència sobre el Futur d’Europa. L’objectiu és rellançar el projecte democràtic implicant tots els ciutadans europeus i la societat civil per a debatre sobre els reptes i prioritats per encarar el demà. Està previst que a la primavera del 2022 com a molt tard, la Conferència arribi a unes conclusions i que aporti les orientacions sobre el nou rumb.

Manel Castaño és regidor de l’Ajuntament de Tarragona

Tots som conscients que cal avançar cap a una Europa que estigui realment al servei de les persones, els seus pobles i les seves nacions. La Unió Europea ha de portar per bandera els drets humans i la defensa de la democràcia i ser un agent actiu que ha de liderar de manera molt efectiva i urgent els reptes globals que tenim a sobre, com el canvi climàtic, la pandèmia, l’envelliment de la població, la transformació digital, les desigualtats entre persones i territoris, els fluxos migratoris, els conflictes armats o la universalització dels drets humans, entre molt altres.

És imprescindible tenir una Europa que aposti per la gent, que fomenti el capital humà com a base per a la recerca i la innovació i que garanteixi de desenvolupament. I evidentment, és urgent caminar cap a una economia més forta, basada en la justícia social i l’ocupació. A més, necessitem una Europa plural, que respecti la diversitat nacional, cultural i lingüística de tots els països que en formen part.

Davant d’aquest escenari que hi ha sobre la taula, a Tarragona no podem, ni volem, ser uns simples espectadors. Volem incidir en traçar el futur d’Europa. Per tot plegat és important prendre’n part, cal que puguem dir el que pensem de tot plegat i poder anar fent puntades per poder enfilar el futur que volem.

A la ciutat s’han portat a terme algunes accions des de l’oficina d’Europe Direct, com l’obra de teatre “La Idea d’Europa” i un posterior debat amb conclusions que es va celebrar el 22 d’octubre a la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili. Va ser una jornada molt enriquidora. Els alumnes universitaris van plantejar temes molt i molt actuals que fan referència als valors i drets, sobretot la discriminació i la violència. Una de les propostes dels alumnes va ser la creació d’una institució formada per experts que faci un acompanyament a les víctimes perquè se sentin segures i s’acabi amb aquesta xacra, a partir d’un protocol, el qual arribaria al Parlament Europeu i que acabaria traduint-se en directius comunitàries per encarar-ho.

Per altra banda, fa uns dies a l’Institut Martí i Franquès es va fer una simulació del Parlament Europeu, amb alumnes de segon de Batxillerat. Aquesta experiència ens va demostrar que a Tarragona tenim uns ciutadans preocupats pel futur i preparats per encarar el camí per a canviar-lo.
De cara al 2022, les activitats continuaran amb una nova representació de l’obra de teatre “La Idea d’Europa” i un posterior debat amb les conclusions que se n’hagin pogut extreure, el 9 de febrer, i també se celebraran diferents debats on es posaran a sobre la taula temes tan rellevants com medi ambient, gènere o ocupació, entre molts altres.

És hora seguir dibuixant el futur que necessitem i no hi ha res millor que fer-ho amb la implicació de tota la ciutadania. Així que, som-hi. Participeu-hi!

Manel Castaño és regidor de l’Ajuntament de Tarragona

 

Marc Ferré (CUP): ‘El PSC no vol que sapiguem què respirem’

Marc Ferré Llauradó. Membre de l’Assemblea Local de la  CUP Tarragona

El setmanari El Crític va publicar el 18 de març un article on detallava les 15 empreses més contaminants de Catalunya. (https://www.elcritic.cat/dades/aquestes-son-les-15-empreses-mes-contaminants-de-catalunya-83975).

La primera d’aquestes seria Repsol situada al Tarragonès i la quarta seria DOW Chemical situada a la Pobla de Mafumet. La zona del Camp de Tarragona és la zona més contaminant amb diferència de tot Catalunya.

L’any 2012, la plataforma Cel Net va impulsar amb ajuntaments del Tarragonès (Constantí, El Morell, Vilallonga i Perafort) un estudi de l’aire.

L’estudi va detectar nivells alts de concentracions d’1,3 butadiè i benzè, valors alts de TCOV (Total Compostos Orgànic Volàtils), així com també concentracions importants de PM10 (Partícules materials de diàmetre inferior a 10 μm), en un percentatge significatiu dels controls realitzats. Les emissions provenien especialment del Polígon Riu Clar, Polígon Nord i Polígon de Constantí.

Amb tots aquests antecedents, el 18 de juliol del 2015 el Ple de l’Ajuntament de Tarragona va aprovar una moció per unanimitat per tal de fer un estudi de la qualitat de l’aire a la ciutat. El primer punt de la moció era el d’avaluar la situació real de la qualitat de l’aire i en especial la identificació i quantificació d’aquells compostos menys controlats.

Tot i que aquesta moció va ser aprovada i votada favorablement per l’equip de Govern, que incloïa el PSC, no es va convertir en una realitat.  Potser el PSC va decidir malgastar els diners de la ciutadania en dinars, sopars i estades d’hotels de membres del partit i afins, tal i com explica Rafa Marrasé  en el seu llibre «Tarragona, el rastre del sutge»;  potser van preferir llançar els diners en uns jocs que es van ajornar per ineptitud −i no per pandèmia− o potser van preferir no fer enfadar aquestes empreses: no fos cas que deixessin de regalar caramels per a la cavalcada  de reis.

El cas és que l’aprovació d’aquesta moció va quedar en paper mullat com tantes altres promeses del PSC malgrat que en els seus principis ideològics consti que són ecologistes i volen el benestar de la gent a més d’estimar la terra, el patrimoni o el paisatge

Han hagut de passar 6 anys i ha calgut un govern on hi hagi la CUP perquè per primer cop es pressuposti una despesa per fer front a aquest estudi de l’aire. Però curiosament el pressupost està encallat i en conseqüència aquest estudi també.

Podemos Tarragona, amb forts vincles amb seccions sindicals a la Petroquímica, s’ha oposat als pressupostos i per tant a la possibilitat de saber què respirem.  Però a més,  el 28  de desembre en declaracions al Diari Més, Sandra Ramos, portaveu del grup municipal del PSC,  deia que fer un estudi de l’aire era llançar els diners perquè no era competència municipal i a més caldria que s’impliquessin pobles de les rodalies.

La capitalitat de Tarragona hauria de ser un referent i a la vegada pionera en projectes de respecte amb l’entorn.  Des de sempre, l’Ajuntament ha assumit funcions que no li pertocaven però que eren d’interès comú com ara educació, foment del treball, etc. però la veritat és que sí que és competència municipal vetllar per la qualitat de l’aire. La Llei de Bases Reguladores Locals (article 25) permet promoure actuacions per a la protecció de contaminació acústica, lumínica i atmosfèrica en zones urbanes.

Així doncs, no voler fer l’estudi no és una qüestió de competència sinó de servitud  del PSC cap a un dels lobbys de poder de la ciutat.

 

Josep Maria Buqueras: ‘Gaudí en el MNAC’

Fins el sis de març de2022 es pot veure l’exposició ‘(Re)conèixer Gaudí. Foc i cendres’ al Museu Nacional d’Art de Catalunya/MNAC. Durant l’itinerari, mínim una hora, pots analitzar i entrar en el món gaudinià amb tota una sèrie de panells acompanyats d’una informació molt exhaustiva de tota la producció del genial i únic Antoni Gaudí (1852-1926), que sens dubte és l’arquitecte català més popular i reconegut en l’àmbit internacional. És una proposta amb una nova mirada sobre l’arquitecte reusenc. Vol ser un exercici de desconstrucció del mite i de la seva obra, sovint reduïts i simplificats fins al punt de convertir-los en una marca. Tot acompanyat de més de 650 objectes arquitectònics, de disseny i mobiliaris, obres d’art, plànols, documents i fotografies d’Antoni Gaudí, però també d’altres artistes catalans i internacionals amb els quals va ser coetani.

Josep Maria Buqueras

En el recorregut ens trobem cinc panells. El primer titulat ‘Anys de formació de Gaudí’. El mite d’un Gaudí que tot ho havia après gràcies a una mena de ciència infusa, mirant amb ulls de nen la natura; és quan va tenir coneixement crític de les obres dels teòrics i arquitectes europeus més influents, com Viollet–le-Duc, Jhon Ruskin o els moderns reformadors anglesos del disseny. El segon, ‘Primers projectes’. Tot i que la seva família tenia prou mitjans per pagar-li una carrera a Barcelona, la veritat és que Gaudí, arribat de Reus, i d’origen artesà, va haver de treballar al seu inici professional, i de vegades de molt mal grat, com a empleat de les obres d’altres arquitectes: per a Josep Fontserè en el parc de la Ciutadella, o per a F. de Paula del Villar en el cambril de la Verge de Montserrat. Els primers projectes corresponen a mobiliari urbà. Als inicis del 1880 ja rep l’encàrrec de la Casa Vicens i els pavellons de la finca Güell.

El tercer panell ens parla de l‘Exposició de París. El 1910, gràcies al patrocini d’Eusebi Güell, va tenir lloc una exposició de l’obra de Gaudí i poc després de la Setmana Tràgica, Gaudí abandona tots els encàrrecs privats per dedicar-se, exclusivament i fins a les acaballes a la Sagrada Família; en aquest àmbit tenim plafons fotogràfics que el 1927, en el primer aniversari de la seva mort, es va fer en un exposició com a homenatge. El quart panell és ‘El Temple de la Sagrada Família. El taller de Gaudí’. La idea de construir un temple dedicat a la Sagrada Família sorgeix a la dècada del 1870. L’Asociación de Devotos de San José va decidir construir a la ciutat un temple expiatori. L’arquitecte ja citat, F. de P. del Villar, va començar les obres i hi va renunciar el 1883. A través de Joan Martorell ja li van encarregar a Gaudí, que ja va significar un canvi radical en la seva vida, als seus 31 anys. Hi va establir el seu obrador i va crear un dels centre artístic, ideològic de producció simbòlic més importants de la Barcelona moderna i d’aquest arquitecte demiürg i visionari que li dona forma essent des d’un inici el monument més popular de la ciutat.

Antoni Gaudí, davant de la Sagrada Família, setembre de 1920. Foto: Centre de Documentació de l’Orfeó Català

El darrer panell es refereix a ‘La doble fortuna de Gaudí’. Quan Gaudí moria el 10 de juny del 1926, quinze dies abans de fer 74 anys, tres dies després que l’atropellés un tramvia, dos camins van obrir-se: 1.- Popularitat com un barceloní molt excèntric, gran solitari, esquerp i incomprès; És l’”arquitecte de Déu”, que junt amb la seva genialitat i divinitat el fan un personatge irrepetible. 2.- El caràcter propi de Gaudí i la seva obra serà decididament universal, serà un “precursor” de les avantguardes i un “mestre” inopinat d’artistes tant diversos com Joan Miró, Salvador Dalí o Antoni Tapies, entre tots els qui van reclamar-ne l’origen, això escriuen.

En fi, val molt la pena visitar aquesta mostra per admirar els treballs dels arquitectes de fa més de cent anys. Dibuixos aquarel·lats, rajoles florals com les de la Casa Vicens, trencadís, mobiliari de Gaudí i de Jujol, del que també tenim peces religioses com làmpades, sagraris i canelobres. També tenim un bon ventall de maquetes i que no faltin les notes humorístiques de Josep Costa/Picarol amb els seus dibuixos sarcàstics.

Amic, desconegut lector, t’ho passaràs d’allò més distret i segur que et sorprendrà la grandiositat d’un arquitecte que és immortal. Ah, aquesta exposició al MNAC està oberta fins al sis de març del 2022, que després se’n va al Musée d’Orsay parisenc, ni més ni menys.

Josep Maria Buqueras

 

Anna Tarragó (JuntsxCat a Reus): ‘Junts, al servei de Reus i un nou Estat’

Anna Tarragó, JuntsxCatalunya a Reus

JuntsXCat a Reus som un partit nou, però amb presència tant al Govern del país com al de la ciutat. Som el partit del president legítim Carles Puigdemont, i agrupem persones provinents de sectors molt diversos, amb qui compartim la necessitat i la urgència de la independència per aconseguir un país millor.

La ciutat de Reus és la capital econòmica i social d’una àrea important de l’activitat productiva i social del país. Tant per la seva aportació a la història política, cultural i patrimonial com pel seu pes poblacional hem estat sempre un referent per a molts catalans, essent motiu d’orgull de reusenques i reusencs.

Som un partit amb vocació de govern, i les dues regidores de JuntsXCat a Reus, Montserrat Vilella, regidora de Benestar Social; i Teresa Pallarès, regidora d’Economia, Coneixement i Habitatge, formen part del grup municipal de Junts per Reus (marca electoral del 2019), grup que comparteixen amb regidors del PDeCAT. Des de JuntsXCat a Reus vam iniciar aquest mandat amb ambició, i el projecte resultant és la combinació d’èxits i renúncies que han fet tots els partits que componen l’actual govern: PDeCAT, JuntsxCat, Esquerra i Ara.

Aquest 2022 faltarà poc més d’un any per a les properes eleccions municipals, on hi trobarem propostes diverses. Propostes molt diferents a les que es van presentar a les darreres eleccions, bàsicament per dos motius:

En primer lloc, els esdeveniments de l’1-O han reubicat algun partit en les seves ambicions nacionals, conformant-se a gestionar un “mentrestant” i rebaixant la voluntat popular de seguir amb l’embat democràtic per un Estat propi. En aquest punt JuntsXCat som irreductibles: mantenim l’esperit de l’1-O i sumarem els electors/es d’altres forces que s’han sentit defraudats en la lluita per la independència del seu país, que volen un Ajuntament  fidel al legítim President Carles Puigdemont i a un Govern independentista de la Generalitat.

En segon terme, en un exercici d’honestedat política i de coherència, JuntsXCat posem de relleu la tasca de les dues regidores al govern de la ciutat i el seu paper al de la Generalitat: Pallarès, delegada del Govern al Camp de Tarragona, i Vilella, directora general d’Autonomia Personal i Discapacitat. Reivindiquem l’obra de govern com ahir feia conjuntament el grup municipal al Castell del Cambrer, i destaquem que hi tenim un rol central, on l’aportació de les regidores de Junts és transcendental.

Així, el 2023 aspirem a ser el primer partit municipalista de Catalunya. Per aconseguir-ho estem elaborant una proposta que situï Reus al punt mig necessari entre l’economia valenciana i la de Barcelona, i per això cal una formació al capdavant de l’Ajuntament. Si podem millorar l’entorn econòmic i productiu -fent-lo créixer sosteniblement, amb sensibilitat social i criteri propi- generarem els recursos necessaris per poder assegurar una qualitat de vida òptima a les nostres veïnes i veïns, amb polítiques socials i educatives.

JuntsXCat, amb la nostra vocació de ser pal de paller de l’independentisme i la transversalitat, apostem per liderar una candidatura a Reus oberta a tothom. Estem construint un projecte guanyador al servei de la ciutat i la seva gent, perquè som el partit de la unitat. Volem atreure talent, i ho fem sumant famílies i procedències polítiques diferents, persones que fins i tot mai abans s’havien implicat políticament. Entenem els matisos i la suma com un valor. Volem aglutinar tothom qui aporti per construir un projecte il·lusionant per seguir governant la ciutat, continuant la bona feina feta, i a la vegada incorporant noves idees, noves maneres de fer i nous lideratges que donin un nou impuls a Reus. Junts tenim l’aval de l’experiència en la gestió i a la vegada el de la novetat.

El nostre segell en l’acció de govern és visible i notori, i tant Vilella com Pallarès encapçalen alguns dels projectes estelars del mandat com el Centre Social El Roser o el projecte de la Hispània, ambdós en marxa properament. Són responsables, també, del desplegament d’avançades polítiques socials, d’habitatge i de desenvolupament econòmic.

És per això que, atès l’actual pes polític de Junts al país i a la ciutat, que el PDeCAT no va aconseguir representació parlamentària el 14-F i fixant-nos també en els resultats de les últimes cites electorals a Reus, entenem que ens pertoca a Junts liderar la candidatura a les eleccions municipals del 2023, i ho farem essent generosos amb qui vulgui implicar-se al projecte de ciutat que Reus necessita.

A JuntsXCat tenim vocació de lideratge, tenim molt clar que ens presentarem amb les nostres sigles. Partint d’aquí, molts escenaris resten oberts. Estem disposats a encapçalar una gran aliança, com més àmplia i integradora millor, capaç d’incorporar el màxim de sectors que comparteixin que Reus ha de fer un salt qualitatiu. Cal construir un projecte de ciutat ambiciós i engrescador, i tenim les portes obertes de bat a bat. Però no serem crossa de ningú.

Emplacem la ciutadania de Reus amb inquietuds a involucrar-se per anar definint entre tots un projecte guanyador al servei del país, de la ciutat i de la seva gent. El repte de fer un Reus millor, més pròsper i més just, al servei de la lluita per la llibertat nacional, és apassionant. Tots hi som cridats.

Anna Tarragó, en nom de l’Executiva de JuntsXCat a Reus

 

Cinta Pastó: ’25-N: una crida convençuda per a l’erradicació de la violència masclista’

Cinta Pastó.
Consellera de Feminismes i LGTBIQ+ a l’ajuntament de Tarragona

Prou! Les dones diem prou a la violència que patim! Aquest 25-N ha de servir per fer un pas endavant, de forma ferma i decidida, per erradicar aquesta xacra que està tan enquistada en la societat. Aquest any no pot ser un més, ha de ser el decisiu, ja n’hi ha prou de sortir al carrer per a commemorar el Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència envers les Dones si no hi ha polítiques reals i necessàries que vagin cap a aquesta direcció.

No hem de defallir en la nostra lluita ni tampoc en el fet de denunciar la violència que s’exerceix sobre les dones a tot el món perquè les xifres són realment esgarrifoses. Un nou informe d’ONU Dones, elaborat amb dades procedents de 13 països des que va començar la pandèmia, detalla que dues de cada tres dones van denunciar que elles o una dona que coneixen van ser víctima d’alguna forma de violència i només 1 de cada 10 va dir que aniria a la policia a buscar ajuda. Segons el mateix estudi, es va afirmar que aquestes dones tenen més probabilitats d’enfrontar-se a situacions de pobresa i escassetat d’aliments.

Sabem que durant la pandèmia s’ha intensificat la violència en l’àmbit de la llar, provocant una altra classe de pandèmia menys visible, però molt dura, com és la de la violència cap a les nenes i les dones i també cap a les persones amb capacitats diverses. La violència no només pot ser sexual sinó també física, psicològica i econòmica. Totes són importants i rebutjables a parts iguals, és clar, i per això és vital que es posi fi a la precarietat legislativa en aquest sentit.

Enguany, aquest 25-N, també se centra en la violència vicària, on les agressions les pateix o pateixin unes persones en substitució d’unes altres. La majoria d’aquestes agressions les reben els fills i filles per part dels pares per a fer mal a les mares. Aquest 2021 hi ha hagut casos esfereïdors que demostren que no ho estem fent bé, que no estem treballant prou ni prou bé.

Com ho podem fer? Realment tractant el tema de la violència masclista com a cabdal, desenvolupant polítiques per empoderar-nos i defensant a capa i espasa els drets de les dones. No som ‘feminazis’, som dones que volem viure en pau, en llibertat, amb seguretat i sobretot, volem viure!

Ara bé, la lluita no és només nostra, ens cal la complicitat i la convicció dels homes també. És vital i essencial que recorreguem plegats aquest camí. No ens podem permetre perdre més temps, hem d’avançar sense excuses, sense demores i sobretot sense pal·liatius, no volem alleujar els símptomes sinó eliminar aquesta xacra, per sempre. En això els homes hi tenen molt a dir també, cal que assenyalin sense miraments les conductes i actituds masclistes pròpies i dels seus iguals i que les rebutgin, les denunciïn i se n’allunyin. És imprescindible que entres tots i puguem construir una nova masculinitat responsable, lliure, igualitària, diversa, inclusiva i cuidadora.

Per tot això, hem de treballar molt, de valent, en l’educació, la conscienciació i el compromís social contra la xacra de les violències masclistes. No n’hi ha prou en sortir al carrer amb pancartes, cal actuar de manera estructural i preventiva i comptar amb la ciutadania. Cal acabar d’una vegada per totes amb el patriarcat i la seva ideologia masclista i deixar enrere les agressions a les nenes, dones i també al col·lectiu LGTBIQ+. Ho aconseguirem!

 

Lluís Agustench: ‘Eines jurídiques per fer realitat la República Catalana’

Lluís Agustench. Advocat i membre de l’associació d’Advocats 1-O, del secretariat de l’ANC de Reus i de Debat Constituent

El Procés d’Independència de Catalunya és viu, el mandat de l’1 d’octubre no té marxa enrere i el Referèndum d’autodeterminació n’és la síntesi. És urgent aixecar la suspensió de la declaració d’Independència, declaració que és totalment legal i vàlida, i proclamar la DUI. El Consell per la República vol fer un Procés d’autodeterminació que altres països ja han fet. Cal que estiguem completament segurs que el Referèndum del primer d’octubre va ser un acte legal i legítim pel que fa als mitjans que vam utilitzar els organitzadors, els votants i el president de la Generalitat. En canvi, la repressió de l’Estat espanyol per impedir-lo va ser il·legítima.

Marc legal

El Referèndum estava emparat per les Lleis del Parlament de Catalunya votades els dies 6 i 7 de setembre de 2017. També estava emparat per les Lleis Internacionals firmades i ratificades per l’Estat espanyol.

Per si algú no n’està ben segur, tenim el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides, que va ser ratificat per Espanya el dia 27 d’abril de 1977, en el qual no va expressar cap mena de reserva o limitació. L’article primer del Tractat diu: «Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació». En el moment que un Estat ratifica un Tractat Internacional ja són drets vinculants i d’obligat compliment (Ius Cogens). Això vol dir que està per damunt de cada legislació nacional i trenca aquesta última en cas de contradicció.

A més a mes, l’article 10.2 de la Constitució Espanyola de 1978 diu: «Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans, els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificades per Espanya».

Sobirania fiscal, una eina imprescindible

Actualment més del 90 % dels impostos que es recapten a Catalunya són ingressats directament a la Hisenda espanyola. Cal incentivar que tots els independentistes practiquin la Sobirania fiscal, i ingressin els impostos a l’Agència Tributària de Catalunya. És fonamental fer una forta campanya aquest final d’any perquè tots els ingressos es realitzin a l’Agència Tributària Catalana i no a la Hisenda espanyola. La meva proposta és fer sobirania fiscal i no insubmissió fiscal. Quan l’Agència Tributària de Catalunya gestioni tota la recaptació dels impostos tindrà la força suficient en el moment que es produeixi el trencament amb l’Estat espanyol. Quan ja tingui gestionats i controlats els pagaments d’impostos podrà tancar l’aixeta a Madrid.

Els Consells Locals han d’estar ben preparats per encarar amb garanties d’èxit una confrontació democràtica i pacífica amb l’Estat, perquè la Independència culmini amb èxit i també han d’estar disposats a assumir-ne els riscos. La confrontació amb l’Estat és imprescindible per debilitar-lo i enfortir l’independentisme. Cal que els Consells Locals empoderin i mobilitzin a tots els catalans per construir aquesta institució on hi cap tothom. Cal incidir a fer créixer la base social i electoral de l’independentisme perquè des de les bases estarem millor preparats per a la confrontació a la qual ens aboca inexorablement l’Estat espanyol. Necessitem una desobediència civil permanent sense cap por a l’adversari.

Em presento a les eleccions de l’Assemblea de Representants del Consell per la República Catalana per aportar totes les eines jurídiques imprescindibles per fer realitat una República lliure, independent, democràtica i europea.

 

Camí Mendoza (ERC Cambrils): ‘El cant de sirenes del senyor Klein’

Camí Mendoza Mercè, portaveu del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Cambrils

PSC, C’s, PP i els dos regidors no adscrits han sucumbit al cant de sirenes del senyor Oliver Klein a Cambrils. Un cant de promeses difícil de complir i d’interessos molt personals. D’entrada, hem hagut d’esperar tres setmanes des de la presa de possessió del nou alcalde a celebrar el plenari per aprovar el cartipàs municipal. Un ple després d’un mes de paràlisi municipal que s’ha convocat de forma extraordinària i urgent, en menys de 24 hores, retallant els nostres drets per estudiar la documentació en temps raonable.

Les dones tornen a quedar relegades a un paper secundari: si mirem la fotografia del frontal del plenari, tan sols trobem quatre dones al nou govern, relegades a un racó. Cap entre les cinc primeres tinences d’alcaldia. Fa molts anys que lluitem per ocupar aquells espais dels què sistemàticament hem estat excloses. La paritat en l’ocupació dels càrrecs polítics no hauria de ser ja qüestionable. El nostre sempre ha estat un govern paritari i, particularment, amb una dona al capdavant de la màxima representació municipal.

D’altra banda, veiem, un cop més, la manera de fer del senyor Klein, amb una carrera política plena d’enganys i deslleialtats. Aquest cop, envers els dos regidors no adscrits. Davant de la formació del nou govern amb 13 regidors, incloent-hi els no adscrits, des d’ERC i Junts vam sol·licitar un informe als serveis jurídics de l’Ajuntament, ja que passar a ser regidors no adscrits comporta unes conseqüències jurídiques. L’informe determina que tant el senyor Artigau com la senyora De Miguel tenien el dret de representació per recolzar la moció de censura però en cap cas poden prendre responsabilitats de govern. O bé la moció es va presentar amb total improvisació o bé, un cop més, el senyor Klein va prometre coses que després no pot complir, enganyant als seus socis. Segurament, els dos alhora. El senyor Klein ha encarregat un altre informe extern. Més enllà del menyspreu cap al criteri dels tècnics i la Secretària municipal, segueix venent fum per què alguns dels seus socis no perdin l’esperança de format part del govern.

Si afegim la inesperada renúncia de la senyora Ana López, el nou govern que ens havien venut d’ampli suport, quedaria format per tan sols 10 dels regidors signants, per sota dels 11 que conformen la majoria del plenari. Un govern, el del senyor Klein, que comença a caminar venent fum. I coix. I, de moment, ni ampli ni transformador. Veurem si acaba naufragant.

 

Dídac Nadal: ‘Suma’t al nostre comerç’

Dídac Nadal. Conseller de Comerç de l’Ajuntament de Tarragona

Ha arribat el dia, aquest divendres els Bons Comerç TGN es posen en funcionament a Tarragona amb l’objectiu principal de recuperar econòmicament un sector que ha patit molt, especialment durant els darrers mesos.

Des de la conselleria de Comerç estem convençuts que aquesta campanya ha de marcar el punt de partida al despertar comercial de la nostra ciutat. No parlem només des d’un punt de vista de reactivació econòmica. Som molt conscients que el sector està cansat i fins i tot instal·lat en una atmosfera de falta d’optimisme provocada per la dinàmica dels darrers anys. No obstant això, estem convençuts del potencial de Tarragona i de la necessitat de donar un impuls definitiu des de l’administració local, per tal de convertir la ciutat en un sol centre comercial, que vagi des de Ponent a la Part Alta, passant pel Serrallo o Sant Salvador, sense oblidar el paper que juguen els grans agents com Les Gavarres, Parc Central o El Corte Inglés, com a pols d’atracció.

Des de l’Ajuntament de Tarragona hem posat a disposició de la campanya 500.000 euros en forma de subvenció directa a les botigues, negocis de restauració i hostaleria. Es calcula que l’impacte econòmic mínim directe serà d’1’5 milions d’euros, ja que cada bo gastat de 5 euros assegura una despesa mínima de 15. Els Bons Comerç TGN arriben més tard del que tots hauríem volgut, però també ho fan en el moment que més ho necessita el nostre comerç, ja que les setmanes prèvies a la campanya de Nadal tradicionalment sempre han estat una època molt dura per al sector.

Es tracta d’una campanya principalment comercial, però ens equivocaríem si només l’entenguéssim des de la dimensió de la conselleria de Comerç. Amb motiu de la posada en circulació dels bons, hem preparat un programa d’activitats de dinamització comercial a tota la ciutat, ambiciós i apassionant, per fer que la ciutat desperti. Talls de carrers al centre, un trenet turístic gratuït que connectarà els principals reclams comercials, espectacles de carrer, tallers de mobilitat, un rocòdrom, showcookings… més de vint activitats per dinamitzar tota la ciutat. No serà una acció puntual, ja que volem que aquest model es repeteixi de manera continuada durant tot l’any i a tot el municipi.

En aquest sentit, hem d’agrair la col·laboració dels departaments de mobilitat, Guàrdia Urbana, l’Empresa Municipal de Transports Públics de Tarragona, així com l’empresa municipal de Mercats, que s’ha bolcat amb la campanya. No podem oblidar tampoc la gran implicació de la Cambra de Comerç, qui ha tingut un paper clau a l’hora de validar els comerços i serà també l’encarregada de donar el vistiplau a les operacions i realitzar la posterior transferència als comerços.

En definitiva volem que la campanya de Bons Comerç TGN sigui un projecte de ciutat. La conselleria de Comerç té una responsabilitat clara a l’hora de capgirar la situació actual, però canviar la dinàmica depèn de tots i totes. És per aquest motiu que el lema de la campanya no podia ser altre que ‘Suma’t al nostre comerç’, ja que quan parlem de la nostra ciutat i de les nostres botigues és imprescindible sumar esforços per col·locar Tarragona on es mereix.

Amb l’ajuda de tots i totes hem d’aconseguir que Tarragona es converteixi en un referent comercial, amb una oferta àmplia i atractiva que sigui capaç d’actuar com a pol d’atracció tant per als tarragonins i tarragonines com per als visitants i turistes, i que faci bategar els carrers. Per això, us convido a viure i gaudir amb optimisme de la posada en marxa de la campanya dels Bons Comerç TGN. El nostre comerç ens necessita, ‘Suma’t al nostre comerç’.

 

Manel Castaño: ‘Al President Companys, símbol de la Catalunya republicana’

Manel Castaño. Conseller de Memòria Històrica de l’Ajuntament de Tarragona

«Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m’omple d’una serenitat extraordinària (…). No admetis, doncs, condols i no ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per a tu i els meus fills, amb l’amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís». Aquest és un fragment de la carta de comiat que va escriure Lluís Companys a Carme Ballester, el 13 d’octubre de 1940, sabedor que seria assassinat pels feixistes. Aquestes paraules serenes mostren com era el president Companys: lluitador, ferm en les seves conviccions i idees empeltades dels valors republicans i un gran amant de la seva família i la seva terra, Catalunya. Avui, doncs, fa 81 anys que el primer president de govern del món, escollit democràticament, va morir executat.

Aquest article vol retre homenatge a Lluís Companys, i a tot el que ell defensava. Com no em cansaré de repetir, la memòria històrica és essencial, ja que només facilitant el coneixement del que va succeir podrem aconseguir en l’avenir una societat més lliure, més justa i més democràtica. Perquè… com es pot valorar la democràcia si no es coneix què significa la dictadura? Com es pot evitar el ressorgiment dels monstres d’abans si ni tan sols som capaços d’identificar-los? Només es poden valorar i defensar els drets, la justícia i les llibertats, actuals i futures, si es reconeix la vivència d’una realitat en què es prohibien i es negaven.

Si les institucions del règim dictatorial franquista, entre 1939 i 1975, van disposar d’un poder absolut i de molt de temps, més de 36 anys, per imposar l’oblit i per transmetre el seu relat oficial del passat, la nostra obligació com a societat és evitar la perpetuació d’aquesta manipulació interessada de la història que, desgraciadament, actualment ens colpeja amb més intensitat.

Per això, aquest escrit és curull de cites del President. A través de les seves paraules textuals se’ns revela la història i la força d’un país: «En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i, en establir i fortificar la relació amb els dirigents contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls». 6 d’octubre de 1934.

El president Companys va tenir una trajectòria vital i política compromesa en la defensa de la justícia, de la llibertat i dels valors republicans, tant en temps de pau com de guerra, enmig de la violència, de la repressió i del terror, fins al final: «Ara els exèrcits estrangers són a les portes de casa nostra. (…) Si les seves plantes trepitgessin el territori català s’estremiria el subsòl de Catalunya i les nostres muntanyes tremolarien de vergonya. El nostre idioma seria perseguit, les nostres institucions escarnides, la nostra gent sotmesa, els nostres costums befats. (…) Catalans! Catalans! A lluitar i a treballar. A resistir, perquè resistir és el triomf”. 30 de març de 1938.

La realitat és que en total, a Espanya, un cop acabada la guerra, a principis de 1940, hi havia 270.000 persones empresonades i 92.000 recloses en camps de concentració. Entre el final de la guerra i l’any 1946 es van executar 50.000 persones. Més de 275.000 van marxar a l’exili. D’altra banda, es registraren centenars de milers de professionals depurats. Espanya, durant uns anys, va ser una immensa presó i, avui en dia, encara resten per localitzar les restes de més 140.000 persones, segons la Plataforma de Víctimes de Desaparicions Forçoses. En aquest context, el president es va convertir, després de ser assassinat per un escamot d’execució, en un mite en la memòria popular i el símbol de la Catalunya republicana que perdurarà per sempre.

Malgrat la fosca història que el nostre país va patir durant aquells anys i molts dels que els van seguir, avui, les paraules de Companys en defensa de la terra, la llengua, la cultura… en definitiva, el poble català, segueixen tenint tot el sentit. Treballarem per no oblidar i així, seguir aprenent i persistirem en construir un món més lliure i democràtic, seguint el seu llegat i el de tantes i tants d’altres que van lluitar per Catalunya. Com ells, volem un món millor i més just pels nostres fills. Gràcies President.

 

Article de David Puertas sobre la mort de Xavier Blanc, president de la Fundació Camerata XXI: ‘La música fins a l’últim racó’

El de l’esquerra, d’empeus i de blanc, sóc jo. I el de la dreta, assegut i de negre, és en Xavier Blanc. Aquí està amb el seu violí a la mà, com gairebé sempre, però des d’avui ja no el farà sonar més. Portava dos mesos lluitant a l’hospital de Reus i, quan semblava que les coses anaven a millor, s’han torçat de cop i ha mort.

En Xavi ha estat un dels músics més importants que hi ha hagut al nostre país. Ha tocat amb tothom, però no passarà a la història pels concerts que ha protagonitzat ni per les dotzenes i dotzenes d’alumnes que ha tingut en la seva tasca docent. Al Xavi el recordarem com a impulsor de la Fundació Camerata XXI, una idea nascuda fa 20 anys que ha portat la música clàssica a tots els racons del país, especialment a les comarques tarragonines. Van començar a inici dels anys 90 una colla de músics fincats a la província de Tarragona impulsant una orquestra de petit format que, poc a poc, va anar creixent fins que es va constituir la Fundació. L’empenta era tan forta i la il·lusió tan gran que van crear la primera orquestra simfònica catalana fora de la província de Barcelona.

L’any 2007 en Xavi va contactar amb mi i em va proposar d’afegir-me al projecte: es tractava d’incorporar un presentador que expliqués al públic què feien els músics en cada concert, què tocaven, quines eren les obres, perquè les havien triat… En Xavi tenia clar que la música, a més de tocar-la, s’havia d’explicar. Sobretot perquè havíem d’anar a fer concerts a pobles on mai ningú no hi havia interpretat música clàssica. Va ser així com vaig conèixer poblacions menudes com Aiguamúrcia, Riudecanyes, Alió, Montferri, La Riba, Maspujols, Prades, Aldover, Solivella, Marçà i dotzenes i dotzenes més on, al llarg dels darrers 15 anys, he fet concerts amb en Xavi i amb tota la camarilla de Camerata XXI. Naturalment, també hem fet concerts més enllà de Tarragona: recordo el projecte al Museu d’Història de Catalunya, o els concerts al Palau de la Música, o al Caixaforum de Palma de Mallorca o fins i tot la gira al Japó (on no us vaig poder acompanyar!). L’últim cop que vaig trepitjar escenari al costat del Xavi va ser el passat juliol a La Canonja.

Aquesta ha estat la seva petjada, que ja és imborrable: haver apropat la clàssica als llocs més remots, buscant finançament sota les pedres, creant sinergies, facilitant sempre la tasca de tothom, discutint repertori i contractant músics, donant oportunitats als joves i treballant sempre pel futur. Ara fa 10 anys ens vam empescar el projecte “Anem a concert” que, hores d’ara, ja ha portat la clàssica les escoles tarragonines amb la participació de milers d’alumnes.

Ostres, Xavi: ens deixes molta feina per davant. D’on treurem la força per reemprendre-la? Com podrem estar a l’alçada del teu llegat? Deixa’ns uns dies per situar-nos en aquest món sense tu i tingues la confiança que, els que més t’han estimat, no deixaran morir el teu projecte. Allà on siguis: segueix fent música!

David Puertas Esteve

Cinta Pastó: ‘La salut mental és la base del benestar i el funcionament efectiu de l’individu i la comunitat’

Cinta Pastó. Consellera de Salut de l’Ajuntament de Tarragona

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la salut com l’estat de complet benestar físic, psíquic i social, i això avui implica que totes les necessitats fonamentals de les persones estiguin cobertes: afectives, sanitàries, nutricionals, socials i culturals. Per tant, la salut mental és inseparable de la salut general d’una persona i per aquest motiu és important prestar serveis d’alta qualitat per a les persones que pateixen un problema mental, però no és suficient ni sostenible només tractar els problemes i els trastorns mentals quan es presentin, sinó que les solucions prolongades per millorar la salut mental amb estratègies de prevenció i promoció de la salut han de ser una prioritat.

La greu situació sanitària, econòmica i social que ha provocat la pandèmia ha deixat al descobert, encara més, les necessitats i la importància que té la salut mental i les mancances del sistema. El confinament, segons dades de la Federació de Salut Mental de Catalunya, va provocar estralls en el benestar emocional de tots els ciutadans i l’estrès posttraumàtic es va triplicar. La pandèmia ha afectat de manera molt dura a alguns col·lectius, especialment als joves, a les persones grans per la manca de contacte i empitjorada amb la seva desconnexió i agreujada amb la seva soledat mai desitjada, entre molts altres exemples.

La salut emocional també és un dels indicadors de benestar i qualitat de vida, i la pandèmia ens ha passat factura. Les pors, l’angoixa i el desànim han guanyat molt de terreny i ho hem de revertir. Sense dubte, cal prevenir i afrontar els problemes de salut mental i s’han de posar a sobre la taula les conseqüències que s’hi relacionen com la discapacitat, l’exclusió social, l’estigma i sobretot, acabar amb les desigualtats. La salut mental, com deia, forma la base del benestar i el funcionament efectiu de l’individu i la comunitat i un dels determinants més evidents de la salut mental és la pobresa.

El Mes de la Salut Mental és una oportunitat per a reivindicar que ens cal un model de salut mental comunitària. Necessitem un model de mirada àmplia, transversal, orientat a la recuperació de les persones i fonamentat en la protecció dels drets. Un model que garanteixi respostes adients a necessitats múltiples, de salut, socials, educatives, d’inclusió i d’ocupació.

Des de l’Ajuntament de Tarragona ens bolquem amb el Mes de la Salut Mental perquè som conscients d’aquesta realitat i ho fem amb un ampli programa que s’allargarà tot el mes d’octubre amb més de 25 activitats, organitzades conjuntament amb entitats de la ciutat. Des d’aquí m’agradaria donar el meu reconeixement a les associacions i entitats que treballen intensament impulsant iniciatives molt valuoses de suport social que s’han posat al servei de la ciutadania per a millor la seva qualitat de vida.

Per cloure, i això ho dic com a consellera de Salut Pública i també com a metgessa que treballa amb persones amb problemes de salut mental, des de l’Ajuntament de Tarragona sempre estarem al costat de les iniciatives que lluitin per la integració de persones amb problemes de salut mental, per combatre les desigualtats i l’estigma, per la visualització de les persones que pateixen alguna malaltia mental al conjunt de la societat i sobretot per la defensa dels seus drets i per la millora en l’atenció i els recursos en salut mental. Un cop més, reivindiquem un ambient de respecte i protecció dels drets civils, polítics, socioeconòmics i culturals de totes les persones. Tot això és fonamental per a la promoció de la salut mental.

 

Jordi Domingo (Junts): ‘Junts… eina de servei!’

Jordi Domingo. Responsable al Camp de Tarragona de l’àrea de Societat del Coneixement de
Junts per Catalunya

La recent creació de Junts per Catalunya com a organització política va impulsar la creació d’una gran xarxa de representació territorial a les diverses Vegueries del País. A la vegada, la capil·laritat també s’ha anat estenent en els àmbits de les sectorials, com és el casa de la sectorial de la Societat del coneixement, que engloba l’educació formal i no formal, l’artística, la formació professionals, la informal, la universitat i la recerca. Una visió holística del fet d’educar que ens ha de permetre, entre d’altres, el trencar barreres conceptuals arcaiques o apostar per la permeabilització entre etapes, itineraris, etc.

Tenim la responsabilitat d’esmerçar tots els nostres esforços per tenir una societat i un sistema educatiu centrat en el benestar de l’alumnat, en crear totes les condicions per oferir-los espais de confortabilitat, seguretat, estímul i progrés, en definitiva, de felicitat, en un recorregut vital que va des dels 0 anys fins on es vulgui.

Junts, tot i ser un partit jove, té tota la voluntat i determinació d’esdevenir una de les millors eines de suport i de transformació del món educatiu perquè es donin les condicions on tota la comunitat educativa (pares, mares, docents, societat) es conjurin per crear les sinèrgies necessàries i irrenunciables per poder comptar amb les millors generacions de nens i nenes que mai no hem tingut. Junts té aquesta voluntat i assumeix, amb humilitat, la responsabilitat de fer de palanca, conjuntament amb altres actors, del progrés socials del nostre País. Som conscients que tenim entre les mans el bé més preuat de la nostra societat, i per això cal que estiguem atents a les necessitats de millora dels centres, a les reclamacions laborals, a progressar en un sistema just de drets i també de responsabilitats dels integrants dels sistema escolar de Catalunya. I, com sempre, des de la proximitat del territori és on es poden copsar aquestes necessitats, alhora que atendre’n les causes i la cerca de solucions.

Per això, i com a nou responsable de la vocalia de la Societat del Coneixement de Junts per Catalunya al Camp de Tarragona, em poso a disposició des d’ara mateix per ser l’altaveu de les vostres reivindicacions, el gestor de les vostres demandes, el suport en els vostres dubtes i el guia en els vostres suggeriments. I, sempre, comptant amb el suport dels nostres companys i companyes representants tant a les institucions locals, comarcals, territorials, al Parlament català i a les corts espanyoles. Tot un equip humà que us ofereix un servei en benefici de l’educació del nostres País. També, però , serem coherents amb els nostres plantejaments programàtics, però, alhora, oberts a suggeriments, a guanys en drets i en veure els reptes com a oportunitats de creixement.

 

Mariona Quadrada (CUP): ‘Les coses pel seu nom: Cipriano Martos va ser assassinat a Reus’

Mariona Quadrada. Ex regidora i militant de la CUP de Reus.

Aquest dissabte 18 de setembre s’ha fet l’enèsim acte en record a l’activista  i antifeixista Cipriano Martos Jiménez, membre del PCE (marxista-leninista) que va ser assassinat per la Guardia Civil de Reus el 17 de setembre del 1973. Al cap de 3 dies de tortures, li van fer beure un còctel corrosiu que el va cremar per dintre, un de tants crims comesos pel franquisme i el post-franquisme que han passat desapercebuts a la majoria de la gent.

La demanda, en aquest moment, és sobre l’exhumació del cos, iniciativa que promou la bona gent de la Xarxa Catalana i Balear de suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme.  La causa la va obrir la jutgessa María Romilda Servini de Cubría acollint-se al principi de jurisdicció universal; va començar amb dues querelles el 14 d’abril de 2010, i el gener de 2013 havia augmentat fins a 150.

Doncs bé, com hem repetit en diverses ocasions, la CUP durant el mandat passat va proposar el reconeixement de Cipriano Martos, posant una placa al domicili on va viure a Reus a més d’altres accions fetes o proposades per tal de divulgar la seva figura entre els ciutadans de Reus. La moció es va aprovar al Ple. Passats els mesos, l’alcalde Pellicer i com per acabar amb aquest corcó va dir que sí, que la podíem penjar.

Tanmateix aquesta acció no s’ha arribat a produir perquè al text que vam proposar hi deia: “va ser assassinat per la Guàrdia Civil a Reus”. Era massa violent i hi havia de dir va morir o algun altre eufemisme de les mateixes característiques.

El nostre alcalde «d’ordre» no podia permetre que senzillament es digués la veritat i acceptar que de taques a tot arreu n’hi ha, que no tot és tan net i polit i que de fet, aquests reconeixements ens fan créixer com a ciutat i com a persones. Ara bé, Cipriano Martos no va ser ni un gran senyor ni una figura noucentista ni ningú a qui puguem posar a la galeria del il·lustres, va ser un simple obrer, un lluitador antifranquista. Classisme pur i zero compromís amb les causes antifeixistes.

Fins i tot entenem que des d’un Pedecat es no es vulguin comprometre amb casos com aquest. Però i Junts, ara que són dues formacions separades? Alguna diferència entre ambdós? D’AraReus, res a comentar, ja en sabem les seves posicions i no s’hi val a perdre el temps. El que no entenem tant és que Esquerra no s’hagi fet càrrec d’atendre aquestes mocions aprovades en benefici de la memòria històrica, entre les quals hi ha també la demanda d’un carrer per a Guillem Agulló. Potser és més important seguir les normes de l’amo, tenir un AraReus com una pedra a la sabata i esperar còmodament les següents eleccions, a veure què.

Adhesions a la petició d’exhumació de Cipriano Martos: https://ciprianomartosjimenezinmemoriam.blogspot.com/p/adhesions-la-peticio-dexhumacio-den.html

 

Eduard Mejías (ERC Reus): ‘Sortir de la presó personal’

Eduard Mejías Montagut. Membre de la coordinadora de Polítiques LGTBI+ d’ERC i de l’executiva d’ERC Reus

Desgraciadament, aquests últims dies hem estat testimonis d’una presumpta agressió homòfoba contra dos menors a Reus. Aquest és un cas recent, però la realitat és que les agressions per motius d’opció de gènere o de sexualitat segueixen augmentant. De fet, ja en són gairebé 200 les agressions denunciades oficialment pel col·lectiu LGTBI des de principi d’any, però les que patim a la nostra vida diària en són moltes més.

Cronològicament, la discriminació pot començar a les escoles i instituts, on moltes vegades es relaciona amb l’assetjament escolar i crea enormes discriminacions que marcaran la resta de la nostra vida, fent que la nostra percepció de la realitat, de l’amor, de l’existència i de la pròpia consciència sigui diferent per sempre.

L’àmbit laboral també està molt afectat per la por a perdre la feina per motius discriminatoris o per la pròpia acceptació de les companyes i companys. La situació encara s’agreuja en l’àmbit social, on ens sentim cohibides per anar agafades de la mà o mostrar qualsevol orientació sexual diferent de la resta.

A Reus, comptem amb un Servei d’Atenció Integral (SAI) que ofereix suport en cas de ser víctimes o testimonis d’una agressió. És una eina que permet mostrar la diversitat sexual i d’identitat de gènere i prevenir la LGTBIfòbia. Ens ofereix suport per combatre la por a la discriminació.

Vivim amb por, una por que frenarà segurament oportunitats, relacions, projectes i il·lusions. Una desigualtat que, en molts casos, es pot convertir en la pitjor de les presons invisibles, la presó personal, que farà que no ens creiem amb drets fonamentals com estimar o tenir una vida digna.

Els que alimenten l’odi a la diferència ens volen callades i atemorides, però no renunciarem a seguir lluitant per canviar-ho. No ho hem de fer per cadascú de nosaltres, sinó pel conjunt de totes i tots aquells que han lluitat i han aconseguit arribar fins on som ara. No ens farem enrere davant dels qui promulguen els discursos d’odi i violència. Som una societat diversa i això ens fa més grans.

Quan les lluites són compartides sempre són millors. Perquè cada cop que sortim al carrer, ho puguem fer amb la llibertat que ens mereixem com a persones lliures. Sense odi ni violència.

Per un Reus lliure de discursos d’odi i LGTBfòbia.

 

Lorena de la Fuente (Cs): ‘Centrémonos en lo importante: Tarragona’

Lorena de la Fuente. Portaveu de Cs a l’ajuntament de Tarragona

Para la tranquilidad de los ciudadanos hemos de decir que no existe ningún pacto de Cs Tarragona con el equipo de gobierno que lidera ERC y el señor Ricomà. Estamos sorprendidos de los rumores que se han ido expandiendo sobre este tema. Nos hemos encontrado con intentos de desprestigiar a nuestro partido, nuestra labor o nuestra persona, pero no conseguirán que no continuemos trabajando para Tarragona y para todos sus habitantes. Los dos concejales que formamos el actual grupo municipal de Cs, Sergio Piriz y yo misma, estamos orgullosos del buen trabajo que estamos realizando.

Desde el Grupo Municipal de Ciudadanos apostamos por una política constructiva y, desde nuestra ideología política, apoyamos las iniciativas que favorezcan más a los ciudadanos. Por eso, hemos votado a favor en el pleno a determinados asuntos que hemos considerado necesarios para la ciudad, igual que lo han hecho otras formaciones políticas de la oposición. Y hemos votado en contra en otras tantas ocasiones, y no nos ha importado ser el único partido que lo ha hecho. Durante estos meses hemos insistido en temas como la mejora de los barrios, ayudas reales a las empresas y familias que siguen afectadas por la crisis generada por la pandemia o en la necesidad de considerar la seguridad una prioridad.

Los presupuestos son la herramienta básica de cualquier ayuntamiento y a día de hoy no hemos tenido acceso al documento ni conocimiento de cuanto se haya podido recoger en ellos. Supongo que el día que lo considere oportuno el concejal de Hacienda, el Sr. Fortuny, se pondrá en contacto con los diferentes grupos políticos para explicárnoslos y buscar los apoyos necesarios para que prosperen. Cuando dispongamos de la información y las explicaciones pertinentes de los presupuestos, los estudiaremos y los valoraremos políticamente y, en consecuencia, nuestro voto irá en función de lo que consideremos mejor para Tarragona.

Buena parte del presupuesto lo administran las empresas municipales, en las que la representación de los miembros no es proporcional a los resultados obtenidos en las últimas elecciones municipales y así lo hemos denunciado. Y es que Cs tiene más concejales que otros grupos municipales, pero menos representación. Se trata, por tanto, de una falta de proporcionalidad, una denuncia a la que también se han unido el grupo municipal socialista y el grupo municipal del Partido Popular. De hecho, a este respecto no deja de resultar sorprendente la posición de los socialistas, que cuando gobernaban fueron artífices de esa falta de proporcionalidad en los órganos de gobierno de las empresas municipales y ahora, paradójicamente, se suman a nuestras quejas por esa iniquidad que favorece la opacidad y la ineficiencia de la administración.

Ese es, de hecho, el único objetivo de nuestra denuncia: acabar con la falta de transparencia y la ineficiencia administrativa, y en ningún caso alterar el actual reparto en beneficio propio obteniendo sillas para personas afines a nuestra formación, posibilidad que, como todo el mundo sabe, siempre hemos rechazado frontalmente.

Desde Ciutadans seguiremos trabajando por el bienestar de todos los ciudadanos de Tarragona y el progreso de nuestra ciudad.

 

Josep Maria Buqueras: ‘Senyor Lesmes, per què no se’n va?’

Josep Maria Buqueras,

Recentment el Centre d’Investigacions Sociològiques/CIS ha publicat un sondeig sobre la valoració democràtica espanyola. Resultat, un cinc raspat. Entre els anys 2011 i 2016, la nota va ser pitjor, un suspens. Abans del 2021, era quelcom millor del que és ara. Winston Churchill va sentenciar que “la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics”. Hi ha molt per millorar. Tenim superestructures de poder ocultes, no fiscalitzades però molt influents. Hi ha corrupció. Tenim pendent, ja fa molts anys, reformes estructurals en diversos àmbits, des de la Constitució fins la funció pública, passant per la judicatura, Ja he escrit que cada vegada més que la política està judicialitzada al màxim i la justícia és polititza. Quan sortirem d’aquest garbuix?

Està clar que el Poder Judicial redobla la pressió als polítics per a renovar els seus òrgans. La falta de renovació en el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que és l’òrgan que regula als jutges i determina el nomenament en places tan sensibles com el Tribunal Suprem, tribunals superiors de justícia, Audiència Nacional o les provincials. Ja fa més de mil dies en pròrroga. Aquest òrgan té un mandat de cinc anys, que va finar fa gairebé tres anys. Està compost per vint vocals i per a la seva designació deuen de ser votats al Congrés de diputats, amb una majoria de dos terços, per tant prèviament obliga a un consens entre els PSOE i el PP. Ara l’arc parlamentari s’ha ampliat i la tensió existent és evident. Ente les associacions jurídiques també hi ha divergències i exigeixen/consideren que és improrrogable una reforma de la llei orgànica del PJ per a modificar el sistema d’elecció dels vocals. La situació actual és insostenible i escandalosa. La Comissió Europea està al cas de tot i també vol que siguin els jutges que designin els vocals, al menys un 50% de les designacions d’alts càrrecs, sobre la base dels seus mèrits professionals.

Hi ha opinions que manifesten que la justícia espanyola és l’únic dels tres poders constitucionals que no està a l’altura que correspon a una democràcia madura. Hi ha manca de garanties d’independència, ja que el nomenament de molts dels seus càrrecs institucionals depèn del poder legislatiu, i li falten mitjans econòmics, tecnològics i humans per a poder exercir la seva feina amb eficàcia, dins el termini i en la forma escaient. A més l’agitada política que estem vivint, d’una manera o altra està en mans dels jutges. Jutges i fiscals, amb càrrecs caducats o no, tenen la paella pel mànec d’assumptes molt importants: el futur del rei emèrit, els avals dels líder independentistes catalans per pagat al Tribunal de Comptes, els casos corruptes del PP, les denuncies de Vox davant el Constitucional per l’estat d’alarma o la llei Celaá d’educació, entre altres temes.

Molts estem perplexos amb el discurs del president del CGPJ en l’obertura de l’any judicial, davant el rei Felipe VI, per donar un cop damunt de la taula i llançar un missatge molt dur contra el Govern, al seu president, Pedro Sánchez i al PP per que deixen d’interferir en els assumptes judicials i els va urgir a que desbloquegin la seva renovació. Va lamentar que des del govern és parlés de “venjança” al referir-se a la sentència de sedició i justificar les mesures de gràcia com l’únic camí per abastar una convivència a Catalunya. El president Carlos Lemes manifesta que a cadascú el seu: ”nuestra labor es ajena a esa idea de revancha o con este sentimiento de rancor, pues juzgar es dar acuerdo con unes leyes que han sido democràticament aprobadas”. Està clar que la justícia espanyola ha actuat de part. Excés de patriotisme. Van aplicar el Codi penal com rebel·lió i sedició, per uns suposats delictes i fets que després el major Trapero va ser absolt. La rebel·lió havia dee ser portada a Madrid i per això així la van instruir. Demostrar que el poder real està a la capital del regne. M. Rajoy va dir per activa i per passiva que no hi hauria ni urnes, ni referèndum. Va haver de tot i després ve la venjança de don Mendo, de M. Rajoy, dels poders fàctics, entre ells els tribunals,

Senyor Lesmes (sou de 140.000 €/any) que ja porta queixant-se durant tres anys, si està fins la castanya, crec que ho té molt fàcil. Plegui vostè i els magistrats adients. Quedin tranquils. Però, per què no ho fa o fan? Per seguir manant, tenir poder, “moure les cireres”. Ell/s i tots el que tenen darrera. Aquesta és la raó, per la qual no se’n va?

 

Laura Arbonès: ‘Gènere no binari i llengua: quan la gramàtica no et representa’

Laura Arbonès Martínez és lingüista i lectora de català a Newcastle University (Regne Unit)

Fa deu mesos em vaig mudar al nord-est d’Anglaterra per començar un doctorat i treballar com a lectora de català a Newcastle University. Un vespre, mentre la meva amiga Lena i jo tornàvem cap a casa (vivim al mateix barri – si sou dones entendreu la tranquil·litat que això suposa), em va dir la frase: «I might see them on Saturday». Els que parleu anglès potser pensareu que la Lena m’estava explicant els plans que tenia per al cap de setmana amb els seus amics. Si aquest hagués estat el cas, ara probablement no estaria escrivint-ne un article. Aquell them que la Lena va deixar anar amb tanta fluïdesa i naturalitat no significava ells o elles, sinó que més aviat era un mecanisme lingüístic per referir-se a algú que no s’identifica amb el gènere masculí ni el femení, o que ho fa amb tots dos alhora. Als països de parla anglesa, comença a ser comú escoltar aquesta forma. Així com és cada cop més habitual que, en conèixer una persona nova, es demani quins són els seus pronoms, és a dir, amb quins pronoms desitja que ens hi referim.

Quan ets un expat i vius fora del teu país, hi ha un procediment que se’t produeix de forma repetida i involuntària al cervell: tendeixes a comparar-ho tot amb el teu país d’origen. Si a això, li sumes que jo soc lingüista, ja us podeu imaginar el torrent de preguntes al qual aquella conversa rutinària em va empènyer: on és el lloc de les persones no binàries en les llengües romàniques, que es basen en la distinció constant entre el gènere masculí i el femení, i no posseeixen un gènere neutre explícit? Si no em sentís còmoda utilitzant el femení, quina fórmula hauria d’utilitzar cada vegada que obrís la boca? I més concretament, com de preparada està la llengua catalana per incloure aquestes noves realitats?

Recentment, certes veus han començat a plantejar l’ús de la vocal i o de la consonant x (impossible d’utilitzar en l’àmbit oral) com una solució perquè les persones que no s’identifiquen exclusivament amb el masculí ni el femení puguin sentir-se representades en català. Si el tema del llenguatge inclusiu i el desdoblament de gènere ja havia generat gran debat entre els entesos de la llengua, probablement a hores d’ara es deuen estar estirant els cabells. Els lingüistes argumenten que la llengua no té el poder de canviar la societat, sinó al revés. Exposen que n’és només un reflex i que el fet de modificar les nostres conductes lingüístiques no tindrà un impacte real en el funcionament del món. D’altra banda, els col·lectius feministes i LGTBIQ+ reclamen que es proposi una solució, ja que el que no s’anomena, a efectes pràctics, acaba no existint.

El que és innegable és que existeixen persones que no se senten incloses en la tradicional divisió de gènere i, des del meu parer, és totalment necessari escoltar-lis. Si apareixen veus que reclamen canvis és perquè cada cop hi ha més gent que s’atreveix a escoltar-se i qüestionar els patrons preestablerts. Si volem avançar cap a una societat inclusiva, cal que l’escolta i el diàleg siguin al centre.

És veritat que les propostes lingüístiques suggerides potser no són del tot efectives: moltes vegades utilitzem la i com una forma de diminutiu efectiu (guapi). Tot i així, això no pot ser una excusa per arxivar un tema i mirar cap a una altra banda. Potser el canvi residirà a no utilitzar els termes masculí o femení, no ho sé. El que sí que sé és que caldrà parlar-ne tard o d’hora. Si desitgem protegir la llengua catalana i volem que cada vegada més gent la utilitzi, tothom ha de poder trobar-hi el seu lloc. Els lingüistes exposen que la llengua no canvia la societat, però i si, en realitat, la societat ja està canviant? No hauríem de mirar d’estar-ne a l’altura?

 

Josep Maria Buqueras: ‘Volem lo riu Siurana viu!’

Josep Maria Buqueras Bach

Divendres vint d’agost, dinou hores, cita a la Sala Polivalent de Poboleda. Objectiu visionar dos vídeos: 1. ‘On és lo riu Siurana? A Riudecanyes!’ i 2. ‘Volem lo riu viu’. Quin riu? El Siurana. Acte reivindicatiu organitzat per la Plataforma Riu Siurana, Gepec, Plataforma en Defensa de l’Ebre-PDE i l’Ajuntament de Poboleda. La primera intervenció va ser la de Núria Arias, ideòloga del projecte ’Diners blaus’. Va citar a la líder ambiental Lynn Margulís i ens va recordar la seva frase “La vida és una unió simbiòtica i cooperativa que permet triomfar als que s’associen”. Primer video: El delta de l’Ebre i el ‘Gloria’. La pregunta és: Quan val lo Delta de l’Ebre? La situació d’aquest parc natural és molt complexa i, si no fem el que toca, amb els anys desapareixerà. Existeix la necessitat urgent d’aportar sediments a la desembocadura del delta per evitar la regressió. Entre altres paràmetres, l’Ebre sense cabals és la mort del Delta. Arias es va inventar l’edició de bitllets, en aquest cas un de “5ebres” .

L’ecologista Andreu Escolà, membre de la Plataforma en Defensa del Riu Siurana i expresident del GEPEC, va posar el dit a la nafra denunciant la situació caciquil, prepotent, dèspota que viu el Priorat vers al seu riu. Està més al cas de tot el que hi ha al darrere del negoci de l’aigua, l’actual ministre per a la Transició Energètica i el Repte Demogràfic Teresa Ribera, que la Generalitat. Com es possible que això passi? Ens enganyen? Què ens amaguen? Ens estan robant l’aigua del Priorat? Escolà manifesta que en el seu moment l’eurodiputat Raül Romeva ja va fer gestions vers la Comunitat Econòmica Europea. Els mesos vinents, fins a finals de 2021, es han de prendre decisions molt importants. Crec que els ciutadans del Camp de Tarragona i la Costa Daurada no som conscients del que està passant i resulta que ens estem jugant molt respecte l’ús de l’aigua i tot el que significa com un bé natural, que hores d’ara està en mans d’uns quants, és a dir, la Comunitat de Regants de Riudecanyes.

Els reusencs Montserrat Cortadellas i Francesc Vidal, trencadors i llibertaris, als anys noranta van crear unes postals provocatives signades com a Fills Putatius de Miró. Han aconseguit el somni de crear un lloc físic des d’on generar força de combustió pel món artístic del Camp de Tarragona. Es tracta d’ADDEND que és un centre i residència d’artistes que resisteix el desmantellament cultural que, diuen, ha sofert el territori en els darrers anys. Cortadellas va fer una reflexió respecte la necessitat que té el Priorat de que se l’escolti. Els fets es van iniciar el 2017, quan una cinquantena de persones van desviar unes hores la llera del Siurana sense que la Comunitat de Regants de Riudecanyes pogués captar-la. La Comunitat es va querellar per aquesta usurpació. Inicialment es va arxivar, per l’any 2018 va haver una palanganada, i la batalla de l’aigua entre els pantans de Riudecanyes i Siurana encara no està tancada. La Comunitat té la concessió des dels anys trenta del segle passat, de quatre metres cúbics per segon. El desembre de 2018 es va crear la Taula del Siurana-Riudecanyes per arribar a un acord, però des del març de 2020 no s’ha reunit. No es tracta d’una disputa entre comarques, sinó de la gestió d’un bé tan preuat i escàs com és l’aigua.

Finalment l’artista dissenyador del 2n bitllet de Diners Blaus, per cert de 10 euros, i professor Àlvar Calvet ens va presentar el primer video que protagonitza ell i una botella. Dins una botella col·loca un paper amb la llegenda On és lo Riu Siurana? A Riudecanyes! , Tira la botella passades les nou del matí al pantà de Siurana, es precipita per la presa de formigó, l’assut dels Aubins, i veiem com la botella circula a lo llarg del seu recorregut, fins arribar al cap d’unes vuit hores al pantà de Riudecanyes. La metàfora, la realitat del que ens vol dir Calvet està clara. Els propietaris regants són els únics que es beneficien d’aquesta aigua. Ni més, ni menys.

Després de visualitzar el segon vídeo i un col·loqui, els assistents marxem colpits i preocupats per aquesta circumstància vital que ens afecta, i molt, a tots. I sobretot als nostres fills, al futur d’una terra i al seu creixement socioeconòmic. Perquè el riu sigui viu, arribem a temps?

 

Xavier Sabaté: ‘Energia renovable i línies de transport’

Xavier Sabaté

1.- El primer que hem de pensar és si volem un país 100 % renovable ( nou model ) o continuar amb l’actual model d’energia produïda a molt pocs llocs del país i portar-la de molt lluny ( països àrabs i Magrib ). Amb l’actual , emmalaltim i morim. Amb el nou potser encara som a temps de salvar-nos.

2.- Se suposa que volem el nopu model. Llavors hem d’incorporar al nostre imaginari que hem de produir tota l’energia a casa nostra, que podem ser autosuficients i que això requereix ocupació de terreny no a pocs indrets sinó a tot el país de forma distribuïda. El nou model requereix ocupació del terreny aquí i a Madagascar. No és possible no veure plantes de producció d’energia que, això sí, s’hauran de repartir per tot  el territori.

3.- Això significa aproximadament un 2% de la superfície de Catalunya la qual cosa vol dir 64.000 hectàrees. No és una quantitat massa significativa

4.- I això vol dir aprofitar sol, vent, biomassa i residus allà on n’hi hagi.

5.- En el cas del vent només el podem aprofitar on n’hi ha. Dir que fa vent a Collserola i al Port de Barcelona és incorrecte. Els estudis demostren que no es pot aprofitar el poc vent que hi ha. També dir que amb les teulades d’habitatges i polígons en tindríem prou. Ni de lluny.

6.- S’han de repartir per tant les instal·lacions de generació d’energia i aquests dies quan en alguns indrets com Sant Feliu de Guíxols es queixen que tenen talls de llum se’ls ha de dir que amb la generació distribuïda a cada municipi això seria molt menys probable

7.- Tot i la generació distribuïda, a Catalunya hi ha 32 comarques que poden ser excedentàries d’energia renovable i vuit – les que estan al voltant de Barcelona – que necessitaran que els portem energia altres indrets. Així i tot, s’hauran d’aprofitar totes les teulades possibles a les ciutats, als polígons, als pavellons esportius, als hipermercats, als centres educatius … Cada municipi sense excepció -gran o petit- haurà de reservar una part del seu terme municipal per generar energia renovable igual que ara tenen tots obligació de reservar zones verdes. Perquè si aquestes són necessàries per al benestar de la gent, també ho és l’energia renovable.

8.- Però com aquestes vuit comarques, tot i que també hauran de destinar terrenys a generar energia renovable, no en tindran prou, se’ls haurà de portar energia. Línies d’alta tensió a Catalunya n’hi haurà més si no generem energia renovable al nostre país. Pensàvem que generaríem energia renovable suficient per a les nostres
necessitats i que no ens caldrien més línies d’alta tensió tot i que estar ben connectats amb França és absolutament necessari. Però el que és absolutament clar és que si no generem l’energia que necessitem, seran imprescindibles per portar l’energia renovable que no volem fer nosaltres, de fora de Catalunya.

9.- Això exigeix en el nou model que hi hagi compensacions a través del que alguns anomenem un “ pacte territorial camp ciutat “. La darrera moció aprovada al Parlament a instàncies del PSC el mes de juny encomana al Govern una proposta que haurà de tenir aprovada abans de sis mesos – per tant abans de finals d’any – . Es va aprovar per 111 vots a favor i 19 en contra

10.- Per tant, primera prioritat tenir un país 100% renovable no només pels usos actuals sinó també per als futurs que en la mesura que s’haurà d’electrificar tota l’economia i descarbonitzar totes les activitats requerirà de més energia elèctrica malgrat que haurem d’estalviar més i també haurem de ser més eficients. Si no tenim electricitat tampoc tindrem emmagatzematge ni Hidrogen verd per les nostres indústries i els nostres transports. En definitiva, Catalunya serà molt més dependent que no pas ara en tots els sentits.

11.- Només parlar de l’impacte visual i de l’ocupació de terreny i no parlar de la situació d’emergència i de desastre climàtic que patim en aquests moments és absolutament kafkià. La nostra salut i la nostra vida – no la del Planeta que sobreviurà i s’adaptarà – están amenaçades