TARRAGONA 21

Paco Zapater: ‘El juicio al procés’

Hoy ha comenzado el juicio del procés, una estación importante del desdichado calvario que sufrimos en Catalunya desde hace año y medio. Un punto al que no debimos llegar, y en el que estamos gracias a dos élites políticas: el nacionalismo mesetario de Aznar y sus herederos, inflexible y autoritario, y el nacionalismo mágico de Puigdemont y compañía, insensato y aventurero.

Es, pues, la hora de poner el foco en la vertiente jurídica, y a ella me referiré en las siguientes reflexiones.

Paco Zapater és advocat

El Tribunal Supremo, secundando a la Fiscalía General, se sintió Estado y, en tanto que tal, atacado por la DUI del 27-0 y garante de la legalidad. Algo en principio plausible, si hubiera obrado con mesura y dentro de la más estricta legalidad. Pero su reacción –en mi opinión- fue arbitraria y desproporcionada, en algunos aspectos. Optó por un castigo ejemplar, bíblico, para que los dirigentes indepes no volvieran a las andadas.

De entrada, el Supremo elevó el tiro de la imputación (delito de rebelión) y se declaró competente para una causa que, a priori, correspondía al Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, como aconteció con el proceso que juzgó a Artur Mas por el 9-N. De esta manera se atribuyó, de facto, la competencia de toda la vía penal, desde la instrucción hasta la sentencia definitiva, incluida su ejecución, con el riesgo de abrir una vía hacia Estrasburgo por posible vulneración del derecho al juez natural predeterminado por la ley. Con la misma vara de medir (el delito de rebelión) el Supremo decretó después la prisión provisional incondicional de nueve personas, cuando una medida de ese tipo debe ser excepcional -la norma es la libertad provisional-, máxime cuando todo podría quedar, como luego veremos, en un delito de desobediencia y otro de malversación. Es decir, en su afán de dar un castigo bíblico, nuestro más alto tribunal penal otorgó a la prisión provisional dos de los fines que la ley reserva a la condena: la prevención especial y la prevención general, o sea, el escarmiento de los acusados y de quienes en el futuro los quieran emular. Pero la prisión provisional tuvo un efecto bumerán, no difícil de imaginar, pues fue uno de los dos regalos argumentales que el Estado dio al independentismo (el otro fue el aporreamiento generalizado del 1-0), sin los cuales no estaríamos donde estamos.

De chapeau hay que calificar, sin embargo, la decisión del Supremo de televisar en directo el juicio completo, una decisión tomada a propósito de la petición de las defensas de reservar cinco plazas para observadores internacionales. Coincidimos plenamente con la defensa -viene a decir el tribunal en su auto de 1 de febrero- en la importancia de observadores como elemento fiscalizador del ejercicio democrático de la función jurisdiccional. Y –añade- es por eso que superando restricciones históricas todavía vigentes en la mayoría de los países de nuestro entorno, el juicio se televisará en directo y todo ciudadano podrá convertirse en observador. Una decisión pionera que, en mi opinión, sentará precedente en nuestro país, y dejará en evidencia otros sistemas procesales. Como el alemán, que prohíbe imágenes del juicio y la entrada de móviles en la sala, y continúan con el dibujo a mano del artista de turno. Hay un adagio jurídico que viene a decir: no temo a un juez corrupto, si me hacen un juicio público.

¿Existe delito de rebelión? En mi opinión, no, pues falta el requisito de la violencia exigido por el artículo 472 del Código Penal (de 25 a 30 años de prisión). Y si no se dan todos los requisitos del tipo penal, no puede haber condena. ¿Y de sedición? Pues tampoco, según mi criterio. Al menos en lo que concierne a los acusados políticos. Pero no lo tengo tan claro con los Jordis. Es sedición (artículo 544, con pena de 10 a 15 años) alzarse pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza, la aplicación de las leyes o a cualquier autoridad o funcionario el legítimo ejercicio de sus funciones o el cumplimiento de las resoluciones judiciales ¿Y qué hicieron los Jordis el 20-S ante la Conselleria d’Economia mientras la comisión judicial estaba dentro? ¿Se alzaron con ese objetivo o, por el contrario, intentaron rebajar el soufflé de los concentrados? Esa es la cuestión, y probablemente uno de los puntos más controvertidos del juicio. Juzguen Vds. mismos.

Que hubo delito de desobediencia (art. 410, pena de multa e inhabilitación) parece de libro, pues entre el 6 de septiembre y el 27 de octubre de 2017 los acusados políticos incumplieron de manera reiterada las resoluciones del Tribunal Constitucional. Y este delito, de carácter casi objetivo, está demostrado, con la firma incluso de los acusados en el requerimiento. Pudo haber también delito de malversación de caudales públicos (art. 432, con pena de 4 a 8 años de prisión e inhabilitación hasta 20 años), si se demuestra que el referéndum del 1-0 se pagó con dineros públicos. Pero la carga de la prueba recae sobre las acusaciones, pues los acusados gozan de la presunción de inocencia.

En esta encrucijada, ¿por qué bloque se decantará el Tribunal Supremo? ¿Rebelión-sedición o desobediencia-malversación? Esa es la madre del cordero. Si prioriza el escarmiento ejemplar, condenará por los delitos más graves. Aunque mi pronóstico es que condenará solo por desobediencia y malversación. Por ser la decisión más acorde con la ley, por propio prestigio del tribunal, y porque habrá muchas miradas sobre él, entre ellas la de Estrasburgo.

Y este último es el camino procesal que se debió seguir desde el principio, como se hizo con los exconsellers Santi Vila y Carles Mundó, que solo están acusados de desobediencia y malversación, dos delitos con un margen punitivo no desdeñable. Además, con una sentencia de esta naturaleza el horizonte de libertad de los presos podría no estar muy lejano, lo que generaría, probablemente, un escenario más calmado, propicio para dialogar y encontrar, de una vez por todas, una solución política al embrollo en el que estamos metidos.

Si el procés ha sido el paso hacia atrás en la evolución moderna de Catalunya, no emulemos de nuevo al cangrejo. Caminemos hacia adelante.

Paco Zapater és advocat

Xavier Puig: ‘L’Espanya real i el judici a la democràcia’

Xavi Puig i Andreu
Conseller d’ERC-MES-MDC

El ministre de propaganda, Josep Borrell, acaba d’iniciar una campanya publicitària que es diu This is the real Spain amb l’objectiu de demostrar al món que Espanya és una democràcia. Haver de pagar per explicar que ets quelcom tan bàsic és la prova fefaent que el món no et percep com tu voldries. Algú s’imagina un anunci narrant que el Canadà respecta els drets humans o que el Regne Unit és un sistema democràtic?

A l’espot hi apareixen algunes personalitats conegudes –com la Sra. Botín, icona de la casta bancària rescatada amb diners públics, veritable propietària del país- anunciant una barreja de tòpics, certeses i vaguetats. Efectivament, “la democràcia formal existeix des de 1978”, “tenim diferents llengües, cultures i anhels” i “Espanya és diversitat”. LEspanya real és això però s’obliden de dir que lEspanya oficial esclafa tot això: democràcia, anhels i diversitat. Amb tot, Espanya és alguna cosa més que el que en diguin els seus propagandistes.

Espanya és l’únic país de la Unió Europea que té presos polítics i que reprimeix els moviments polítics del canvi. Els membres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya són a presó o a l’exili per donar veu a la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur polític, tal com els havíem demanat que fessin. No hi estan per cobrar sobres en negre a canvi d’obres públiques, ni per embutxacar-se els diners que la UE havia de destinar als desocupats, no. Hi estan per donar veu a la gent, democràticament i pacífica. Llurs partits, JxC i ERC, van tornar a guanyar les eleccions de Catalunya fa poc més d’un any. Amb la CUP, conformen els tres partits amb els lideratges i les idees més perseguides pel règim.

També hi són els líders civils, els Jordis, per pujar dalt d’un cotxe de la Guàrdia Civil i dissoldre una manifestació, amb permís del mateix cos policial. Un cotxe que els agents van deixar obert i amb armes dins, per a que algun dels manifestants es prengués la justícia pel seu compte. Però això no va passar perquè el poble de Catalunya ha demostrat en les més reiterades i difícils ocasions ser un poble de pau. Un poble sofert i sense estat, però persistent, lliure i pacífic.

Tots ells són en presó preventiva, sense judici ni sentència. Se’ls acusa de cometre rebel·lió amb violència… Quan qualsevol ciutadà, sigui català, espanyol o europeu, serà incapaç de visualitzar la mínima actitud agressiva per part d’ells, malgrat no tindrà cap problema en aglutinar centenars de proves de violència i terror contra la població catalana per part de les forces de l’Estat. De ben a prop vam veure amb els nostres ulls i vam viure en les nostres carns de quin ciment està feta la unitat d’Espanya.

Aquestes persones són a presó perquè són en territori espanyol. A Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Regne Unit o a qualsevol altre país amb una justícia imparcial serien lliures, com ens demostren els nostres exiliats. Exiliats que van des del president legítim, consellers i diputades fins a músics i cantants perseguits per les seves lletres, més crítiques amb el règim del 78 del que aquest règim pot tolerar. Us en recordeu de quan la plana major de PP, C’s i PSOE donava suport a la causa de Je suis Charlie?

Aquestes persones no tindran un judici just. Van ser traslladades com animals de granja, malviuen en presons que són autèntiques neveres, se’ls nega la possibilitat d’imprimir els 80.000 folis de la causa per preparar bé la defensa, se’ls deneguen testimonis importants i també la possibilitat de tenir el temps mínim necessari per preparar el cas. Estan condemnats d’antuvi.

Ells són homes i dones que han pagat el preu més alt per defensar la llibertat dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Som amb ells, perquè no és a ells a qui jutgen, sinó el nostre país. “Ells som nosaltres”, com diu l’admirat Cuixart. Ho tornarien a fer. Ho tornarem a fer. Ara, de moment, parlaran en nom de tots per defensar els drets i les llibertats fonamentals. Com diu l’Oriol, “la causa dels catalans i la causa de la democràcia al món són la mateixa cosa”. Acusaran l’Estat de reprimir el poble de Catalunya -i les dones, i els infants, i els artistes, i els treballadors…- i de fer ús de les clavegueres i la força contra la societat civil i institucional del país.

Tot això també és Espanya. La de l’unitarisme, la repressió i la involució democràtica i social. La de la bona gent a la presó i els franquistes a les institucions, els violadors als carrers i els mafiosos a casa. Així que allibereu els presos polítics, obriu la porta als exiliats, cesseu la repressió, pactem un referèndum, defenseu el no a la República i respecteu la voluntat dels catalans. Dialoguem i entenguem-nos. El món us reconeixerà com una democràcia de veritat. I en tant que tal, no us caldrà pagar més anuncis ni vendre el que no sou. Isabel Coixet us ho agrairà, ja que “res és més valuós que la veritat”.

Arga Sentís: ‘Centres de culte i racisme institucional’

Arga Sentís. Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

Article 18 de la Declaració dels Drets Humans “Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret comporta la llibertat de canviar de religió o de convicció i la de manifestar-les individualment o en comú, en públic i en privat, mitjançant l’ensenyament, la predicació, el culte i l’acompliment de ritus.”

El ple extraordinari de dilluns de l’Ajuntament de Tarragona ha aprovat finalment, amb un únic vot en contra (el meu) la denegació del Pla Especial per a la implantació d’un centre de culte al barri de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona.

La denegació diuen que està motivada per l’incompliment de la normativa urbanística vigent. Quina és aquesta normativa? Doncs una modificació del POUM aprovada definitivament el 2016 que se suposava que havia de servir “per regular les zones on es permet implantar els centres de culte”.Des de l’entrada en vigor de la Llei 16/2009 de Centres de Culte aquestes modificacions tindrien sentit per donar compliment a l’article 4 de la llei, que estableix que els planejaments urbanístics han de preveure sòls amb la qualificació d’equipament comunitari on s’admetin els usos de caràcter religiós de nova implantació, atès que l’objectiu de la llei és garantir l’exercici de la llibertat religiosa, i en cap cas limitar-lo. Perquè, encara que alguns no ho vulguin veure,  vivim en una societat cap cop més plural,  en la nostra ciutat  convivim ateus, agnòstics i practicants de diferents religions, i la llibertat religiosa i de culte és un dret fonamental, sembla mentida que ho hagi de recordar una atea.

En el seu moment (2013), s’hi van presentar dues al·legacions a aquella modificació puntual del POUM de Tarragona. Una del PP, que demanava “prohibir la implantació de més mesquites a la ciutat de Tarragona”, i la que vaig presentar jo, que alertava  que  la modificació permetria una interpretació discrecional que a la pràctica podria implicar criteris discriminatoris en funció de la religió i donar una aparença de decisió tècnica a la voluntat política d’enviar determinades confessions als polígons industrials. Totes dues van ser desestimades, però vés per on, encara que la del PP no fos acceptada formalment,el curs de les coses ens fa recordar les instruccions que acompanyaven el Decret de Nova Planta, allò d’actuar de manera “que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”.L’efecte és evitar-se problemes i tenir l’excusa per justificar tècnicament una decisió política motivada per la por a la reacció dels veïns.

Que els veïns tinguin recances a la instal·lació d’un centre de culte per diferents motius entra dins del que és humanament previsible, perquè aprendre a conviure amb la diversitat (també la religiosa) forma part d’un procés que alguns ajuntaments han gestionat d’una manera valenta i enriquidora. Que l’Ajuntament de Tarragona, en comptes d’afrontar el problema des de la previsió i la mediació per garantir els drets de tots,busqui excuses per no fer-hoés una irresponsabilitat. Quan l’administració no garanteix l’exercici dels drets provoca indefensió d’una part dels ciutadans i obre la porta a l’arbitrarietat i l’exclusió. No és així com es fa una ciutat oberta, no és així com es genera cohesió social. Sembla mentida que no siguin capaços de veure una cosa tan òbvia.Sembla mentida que una atea hagi de recordar als que s’apunten a totes les processons que la llibertat de culte és un dret de tots i que tots som ciutadans de Tarragona.

Arga Sentís

Portaveu del grup municipal d’ICV-EUiA

Toni Cruz: “Torredembarra, una mirada atrás”

Toni Cruz és portaveu municipal de Ciutadans a l’Ajuntament de Torredembarra

Torredembarra, el pueblo donde nací y he crecido, con admiración y satisfacción de lo que fue mi tierra natal. Ahora, después de 47 años, me pregunto ¿qué fue de aquella Torredembarra abierta al mar, plural, progresista, admirada y acogedora? Supongo que esta pregunta se la hacen muchos, sobre todo los de mi generación y anteriores a la mía.

Hoy en día decimos que nos alegramos de haber tenido y disfrutado de aquella Torredembarra, abierta y dinámica, que creció desde su urbanismo, pasando por toda la costa, disfrutando del comercio y el turismo donde las familias lo tenían todo sin moverse de su pueblo y la juventud teníamos todo el ocio que queríamos, con respeto, educación y con diversión.

Torredembarra se dejaba admirar por todo su territorio comarcal. Con una comunicación de 12 km a Tarragona y 92 km a Barcelona y un eje ferroviario de unión entre estas dos ciudades y venían turistas nacionales y extranjeros con un ambiente cultural envidiable a gusto de todos.

Después de la transición en España el Sr Salort gobernó más de 20 años en Torredembarra, pero luego vinieron los cambios. Uno de ellos, fue político con un cambio de ejecutivo de Convergencia y Unión, que apostó por una ciudad dormitorio y cambios urbanísticos, donde ahora se puede reflejar la falta de hostelería y restauración. Después llegaron los socialistas, donde a mi modo de ver siguieron la misma estela, sin cambios importantes pero con un modo de vida saludable y respetuoso entre los vecinos aunque mirando siempre a un sistema de voluntad política muy estable y cómoda. Ahora el nuevo modelo político, social y cultural de Esquerra Republicana donde Toreredembarra, está inmersa en un pozo poco respetuoso para el prójimo que no sea republicano o independentista y con una obsesión de ganar dinero mediante nuestros impuestos, acabar con la constitución que es la que representa la convivencia entre pueblos y ciudades y hacer del ocio una cultura que a la vez nos empuja más a una independencia republicana que lo único que hace es dividir más, la vida social y económica de nuestra ciudad y nuestros intereses comerciales y económicos.

Ahora Torredembarra se está convirtiendo en mi opinión, a lo descrito anteriormente. La historia no se puede borrar, una  historia que empezó en el siglo XIX cuando mucho inmigrantes vinieron a trabajar a Catalunya y sobre todo a Torredembarra, donde aquel crecimiento laboral y social se mostraba en las calles y plazas, donde se representaba y se plasmaba el trabajo de esas personas no nacidas en Cataluña y que ahora algunos gobiernos de postín quieren borrar junto con sus secuaces que insultan mediante pinturas a los que representamos a esa masa social que trabajo y luchó por una Torredembarra plural y abierta al mundo.

Este no es el pueblo y el modelo de ciudad que quiero y tampoco el que conocí, nuestros hijos se merecen más y volver a recuperar los valores plurales que todos teníamos.

¿De verdad que esta es la Torredembarra y la ciudad que queremos?

Toni Cruz, portaveu municipal de Ciutadans a l’Ajuntament de Torredembarra

Dídac Nadal: ‘Rehabilitem, fem accessible i creem habitatge’

Dídac Nadal

Dídac Nadal

L’accés a un habitatge a la ciutat de Tarragona s’està convertint en un impossible per molts sectors de la població, sectors entre els quals es troben els joves i famílies amb recursos limitats. És la conseqüència de la política local d’habitatge duta a terme en els darrers anys, que ha provocat que els preus de compra i de lloguer s’incrementin notablement davant l’escassa oferta i l’elevada demanda.
Durant l’any 2017 es van construir 488 habitatges d’obra nova a la ciutat de Tarragona, una xifra que sobta davant dels 1.077 que es van construir a Girona en el mateix any. L’escassa oferta ha provocat que actualment Tarragona sigui la tercera capital del conjunt de l’Estat espanyol on més ha pujat el preu de l’habitatge, una dada a la qual també cal sumar la gairebé inexistent construcció d’habitatges de lloguer social a la nostra ciutat.
D’altra banda, l’escassa regulació està deixant el preu del lloguer en mans del propi mercat i això, concretament a Tarragona, ha provocat que durant el 2017 el preu s’incrementés un 0,08% -i es preveu que l’augment hagi estat superior aquest darrer 2018-. Els últims estudis indiquen que llogar un pis de vuitanta metres quadrats a la ciutat de Tarragona comporta que els joves o les famílies amb rendes baixes es quedin només amb el 30% del salari per viure.
Hem de recordar que el dret a l’habitatge digne i adequat –encara que alguns ho vulguin amagar- és un dret que recull l’article 47 de la Constitució espanyola i, com a tal, no es pot deixar exclusivament en mans del mercat. La poca oferta d’habitatges i els elevats preus per comprar o llogar que hi ha actualment a la nostra ciutat està provocant que nombrosos joves i famílies hagin de marxar de Tarragona per poder adquirir o llogar un habitatge.
El fet que nombrosos sectors de la població no puguin accedir a un habitatge a la nostra ciutat resulta absolutament incomprensible quan som coneixedors que a Tarragona hi ha un gran nombre d’habitatges buits, immobles que cal rehabilitar i convertir en habitatges de lloguer social.
D’altra banda, tan important és l’accés a l’habitatge com el fet que aquest sigui digne i adequat. En aquest sentit, no podem deixar de parlar dels nombrosos immobles de la nostra ciutat on manquen ascensors, immobles construïts fa anys on viu, majoritàriament, gent gran. És imperdonable que moltes persones grans no puguin sortir de casa perquè el seu habitatge no està adaptat. I, en el cas de la gent gran, a les dificultats d’accés a l’habitatge cal sumar altres qüestions com ara la mala conservació dels habitatges i la no adaptació d’aquests a les seves necessitats.

El mal estat dels immobles també perjudica molts habitants, persones que viuen en edificis vells que presenten problemes estructurals. Els últims estudis realitzats apunten que el parc immobiliari de la ciutat de Tarragona se situa en la cinquena posició dels parcs més envellits de l’Estat espanyol. Les mateixes anàlisis determinen que la mitjana dels edificis de la nostra ciutat és de 52 anys, una xifra que supera la mitjana de l’Estat espanyol, que se situa en 44,5 anys.

Tots aquests fets, la pujada dels preus per comprar i llogar habitatges, la manca d’habitatges de lloguer social i el mal estat i les barreres arquitectòniques que presenten molts dels immobles, repercuteixen directament en les condicions de vida dels tarragonins i tarragonines. És imprescindible posar en marxa una nova política d’habitatge per revertir tota aquesta tendència.

És urgent ampliar el nombre d’habitatges de lloguer social i fomentar la rehabilitació dels nombrosos pisos buits existents a la ciutat. És del tot necessària una política ferma de l’administració local que permeti la construcció d’habitatge nou assegurant l’existència d’un alt percentatge de protecció pública i de naturalesa concertada, facilitant l’accés a tota la població. És improrrogable la posada en marxa de noves subvencions per instal·lar ascensors i fer accessibles aquells edificis que no ho són i és imprescindible iniciar un pla rigorós de reparació de façanes de forma coordinada amb les comunitats de propietaris.

Dídac Nadal és portaveu municipal de PDeCAT

Joan Sabaté: ‘Uns pressupostos per a tothom’

El gran debat polític del moment, malgrat que la situació és complexa i les problemàtiques sovintegen, és sobre el projecte  de Pressupostos Generals  de l’Estat. Hi haurà o no pressupostos? És un bon projecte de pressupostos?

Joan Sabaté és subdelegat del Govern central a Tarragona

El projecte dels  P.G.E respon  a un increment  important tant en els ingressos (7,9%) com en les despeses (5%). Són uns pressupostos ben equilibrats que entre altres coses, han de permetre reduir l’endeutament públic. Amb  tot però, representen sobretot un gran esforç en despeses socials (57%). Això  vol dir increment  de les pensions, increment de les ajudes a la Dependència, més beques per als estudiants, ampliació del subsidi per l’atur de llarga duració, als majors de 52 anys, entre moltes altres millores.

L’esforç en despeses socials va acompanyat d’un important paquet d’inversions, que s’incrementen globalment i  en números rodons en un 5%, però sobretot a Catalunya que representen  més de 2.200 milions de euros, dit d’una altra manera, un increment del 65% respecte  als darrers pressupostos del PP. Així mateix les inversions  del Grup Foment, o sigui del Ministeri de Foment  amb les empreses públiques que se’n deriven, representen el 19.2% del total  d’inversió a Espanya, donant compliment a allò que s’estableix a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. D’aquets recursos per a inversions, 242,33 milions  d’euros van a Tarragona,  destinats a l’autovia A-27, a la xarxa ferroviària, al Port i l’Aeroport, a la neteja  de l’embassament  de Flix, el parador Nacional de Turisme  de Tortosa, etc…

És un projecte de pressupostos que respon als paràmetres clàssics del Keynesianisme, es a dir a les polítiques  clàssiques de la socialdemocràcia, que van portar a la creació i manteniment de l’estat del benestar a Europa. Increment de la pressió fiscal, amb un increment a les  rendes més altes, l’ increment de l’IRPF per als ingressos superiors als 130.000 euros anuals i fort augment de les despeses  socials i de la  inversió, amb una política fiscal  progressiva   i redistributiva. Tot  i que les  forces polítiques conservadores parlen d’augment “brutal”   de la pressió fiscal i d’espoli, és molt més senzill: que pagui més   qui més te, i a l’hora de utilitzar els recursos públics per redistribuir la riquesa mitjançant mesures  de protecció social.

Les mesures fiscals i de protecció social però, no són suficients   si no  van acompanyades de creixement  econòmic generador de riquesa. El Keynesianisme  clàssic aposta  per utilitzar els pressupostos públics per estimular l’economia mitjançant la inversió pública. En el fons, aquest és el debat: o bé  baixar la pressió fiscal i “qui més en pela, més en menja” o dit d’una altra manera, “campi qui pugui” deixant desprotegits amplis sectors de la població, especialment els més febles, en definitiva política d’austeritat i de retallades en serveis socials   (recepta liberal del PP – CIU dels darrers anys), o bé  l’aposta progressista de   major  despesa pública com va fer  l’administració demòcrata dels EEUU,  amb Barack Obama,  que els va permetre  sortir de la crisi molt més aviat i amb major  cohesió social.

Aquest és el debat: donar suport o no a uns pressupostos que si s’apliquen contribuiran clarament a millorar les condicions de vida de la gran majoria de les persones. Es Tracta de decidir  entre polítiques liberals  d’austeritat i retallades o polítiques  social-demòcrates d’estímul al creixement  i les despeses social.

Tot el demés, és fer “volar coloms” i com diu  l’Eclesiastès  1:9, “No hi ha res de nou sota el sol”.

Joan Sabaté és subdelegat del Govern central a Tarragona

Dídac Nadal: “Tarragona, capital sanitària”

Dídac Nadal

Qualsevol qüestió relacionada amb la salut és de vital importància, el nostre benestar i la qualitat dels serveis sanitaris als quals ens adrecem tenen una repercussió immediata en el nostre dia a dia, en la nostra vida. Lamentablement, en els darrers anys, hem estat testimonis de les indesitjables i extremadament doloroses retallades que ha patit el sector sanitari. Aquest context de caràcter nacional i general també ha esquitxat a Tarragona.  Entre altres aspectes, els serveis oferts a l’Hospital Joan XXIII s’han vist progressivament reduïts en pro d’una malentesa reorganització i d’uns protocols inexplicables de derivacions a altres localitats i centres per alguns tractaments que havien estat coberts, amb resultats francament exitosos, en aquest hospital, el referent a la demarcació de Tarragona.

És ben cert que aquesta sensació de pèrdua de serveis i de qualitat d’atenció sanitària, així com les condicions laborals dels professionals, s’ha posat de manifest en diverses ocasions, sobretot amb experiències personals i familiars, totes elles situacions de neguit i inquietud davant la més sensible de les matèries, la salut. És precisament per aquest motiu que celebrem els compromisos que el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha anunciat en els darrers mesos, com és el fet que els 48,5 milions d’euros per la primera fase del nou Hospital Joan XXIII estan garantits i contemplats en el pla economicofinancer aprovat l’agost passat.

La construcció del nou Hospital Joan XXIII és una condició indispensable per la capitalitat sanitària de Tarragona que tindrà conseqüències directes en la millora de l’atenció a les persones.  El nou hospital s’aixecarà al costat de l’actual centre, deixant enrere l’obsoleta i envellida estructura i fent un pas endavant amb una aposta ferma per la coordinació i qualitat sanitària. I ara,  un cop garantida aquesta primera inversió de gairebé 50 milions d’euros,  és necessari insistir per conèixer i veure licitat i executat el projecte guanyador del concurs d’idees per la construcció del nou Hospital Joan XIII al més aviat possible.

Ens comprometem a lluitar persistentment amb qui sigui i on sigui  per garantir la creació del nou hospital amb celeritat i perquè els compromisos no s’oblidin ni s’esvaeixin. Sense cap dubte, exigirem i reclamarem a qui sigui convenient  que,  al marge del nou centre hospitalari de referència a la demarcació, Tarragona disposi de tots els serveis necessaris, oberts i a disposició dels tarragonins i tarragonines, evitant per damunt de tot trasllats indesitjats que només fan que perjudicar encara més als usuaris i usuàries.  Treballarem per defensar la capital sanitària de Tarragona i el lideratge de l’Hospital Joan XXIII com el centre de referència.

Laia Estrada: ‘El cinisme sobre l’incivisme’

Darrerament és habitual que pràcticament totes les formacions polítiques denunciïn “l’incivisme creixent” a la ciutat i que aquest s’acabi associant a la degradació present a tots els barris de Tarragona. Associar o fins i tot responsabilitzar l’incivisme com a causa de la degradació amaga en el millor dels casos una gran ignorància i en el pitjor i, alhora, més comú dels casos, una actitud cínica i perversa.

Laia Estrada Cañón. Portaveu del grup municipal de la CUP

El deteriorament que veiem de punta a punta de la ciutat, de llevant a ponent, des de la part baixa fins a Sant Salvador, passant per tot el centre tarragoní, és el resultat de la deixadesa i negligència de les polítiques públiques. És la conseqüència d’anys de prioritzar grans projectes aparador i de parar atenció quasi exclusiva a aquelles àrees susceptibles d’esdevenir font de negoci o, el que és el mateix, els llocs d’interès turístic.

La degradació que veiem arreu de Tarragona és la conseqüència directa de no fiscalitzar els contractes que s’encarreguen de multitud de serveis públics. En comptes de dur a terme una gestió directa que permetria oferir un millor servei i millors condicions laborals a les plantilles, l’Ajuntament entrega quantitats esplèndides de diners públics a empreses, la majoria de les quals són grans i multiserveis, perquè netegin la ciutat, s’encarreguin del manteniment de les zones verdes, dels parcs infantils, de l’enllumenat, etc. Lluny de fiscalitzar la prestació dels serveis, el que veiem és justament el contrari: malgrat hi ha queixes constants en relació a aquests serveis, el govern de torn sembla més interessat en mirar cap a una altra banda.

Un altre exemple de degradació el trobem en l’estat de molts habitatges de la ciutat. Edificis sencers que, buits o no, presenten un estat tan lamentable que en ocasions acaben esfondrant-se. La solució seria senzilla, caldria obligar els grans tenedors a mantenir els habitatges en condicions dignes i, alhora, facilitar ajudes locals que complementin les de la Generalitat per a totes les llars que no poden fer front a les despeses d’una rehabilitació. O també podríem parlar de l’absència d’elements de mobiliari urbà essencials a qualsevol ciutat com ara lavabos públics, cartelleres per a entitats sense ànim de lucre, pipicans, zones d’esbarjo on poder jugar a pilota, etc.

De totes aquestes absències no se n’acostuma a parlar. Només s’apunta, es responsabilitza i es culpabilitza la conducta individual dels veïns i veïnes com a causants de tots els mals i s’engloba sota l’etiqueta d’incivisme. Això, lògicament, resulta molt més interessant per a qui governa una ciutat, doncs eximeix els poders públics de complir amb les seves obligacions. De pas, el discurs sobre el civisme  s’acaba imbricant amb el de la convivència i amb aquells conflictes derivats de les tensions relacionades amb pràctiques dutes a  terme per persones en situació de vulnerabilitat, fins al punt que s’arriba a criminalitzar la pobresa.

Enguany s’han aprovat uns pressupostos municipals que compten amb la previsió de més de vint-i-dos milions d’euros en inversions. Amb aquesta quantitat, fàcilment podríem revertir la degradació que pateix Tarragona. Però malauradament no serà així. No hi haurà una aposta per l’espai públic capaç de dignificar tots els racons de la nostra ciutat, i no només els destinats a alegrar la vista de turistes i visitants. Ni hi haurà una aposta per revertir la injustícia i l’exclusió social. Això no ho veurem, com no ho hem vist la darrera dècada, ja ho sabem, però si us plau, deixin de responsabilitzar la gent d’allò que no està fent el govern, més quan la lògica del poder municipal està mercantilitzada i es tracta la ciutadania com a client i no com a protagonista i corresponsable de la gestió.

 

 

 

 

Cartes al director: ‘En un lugar más allá del Arco Iris’

Mar era una de esas personas que tenia un gesto agradable, amable, con mucho carisma y muy cercana a las personas, Mar era un ser especial, inteligente, culta, tenía mucho talento, ya de pequeña era una niña superdotada acompañada de un corazón noble, es de esas personas que dejan un vacío muy grande.Una sonrisa siempre le acompañaba en su cara de ángel bajado a la tierra.

Me acuerdo cuando se la entrevisto en el Hospital Sant Joan de Reus, un diario de papel gratuito donde la entrevista la dio con fuerza,  con ganas, y con mucho valor donde nos enseñaba MAR a la mayoría de personas esa parte humana que llevaba ella en su corazón. Mar con mucha ilusión, con muchas ganas de coger sus rotuladores, lapices,su papel, su ordenador, para cuando realizaba sus creaciones  artísticas que sacaba de sus sueños, como muy buena ilustradora que fue, su trabajo era capaz de cautivar hasta al más exigente en cuanto a la belleza visual. Mar se centraba en disfrutar en sus creaciones dentro de la habitación del hospital, donde el resplandor del sol de unos minutos le entraba por la ventana.

Los que estuvimos con ella, en especial su madre, sus tías, su tio y su primo, vivimos su tremenda belleza que nos expresaba todos los días, su fuerza, con esas ganas de vivir, con sus  comentarios filosóficos,sabia de todo, la historia del arte, idiomas, la época Medieval etc.etc.Nos daba un ejemplo a todos de lo que realmente es ser humano. Te recordare siempre MAR esos cortados que nos tomábamos en el Cappuccino de la Font, observando  los dibujos y planeando un buen proyecto artístico junto a ti MAR.Te seguire queriendo y continuare dibujandote estes donde estes lo veras!!.D.E.P.

Jordi Ferré i Fibla

Mario Téllez (Vila-seca en Comú): ‘Vila-seca cierra 2018 sin presupuestos’

Se veía venir y sucedió. El equipo de gobierno de Vila-seca, a pesar de contar con mayoría absoluta, ha sido incapaz de sacar adelante sus cuentas antes del día 31 de diciembre, contraviniendo lo que establece el punto dos del artículo 169 del texto refundido de la ley reguladora de las haciendas locales. Así pues, el consistorio tendrá que sacar adelante sus cuentas a lo largo del ejercicio al que estas deben servir de guía cuando la ley -y la lógica- indican que no deben aprobarse más tarde de diciembre del año anterior alejercicio en que debe aplicarse.

Mario Téllez Molina. Regidor de Vila-seca en Comú

Si bien esta puede ser una situación comprensible en gobiernos en minoría, resulta insólito que un gobierno que no precisa de necesidad alguna de alianzas, sea incapaz de sacar adelante sus presupuestos. De hecho, gobiernos muy en minoría, como por ejemplo el de Barcelona, ha sido capaz de sacar adelante su presupuesto en el plazo legalmente establecido, mediante una moción de confianza vinculada a la aprobación del presupuesto.

Esta absurda situación es claramente nefasta a nivel de gestión política puesto que acarrea importantes perjuicios al conjunto de la ciudadanía.Esto es así debido a que, al iniciarse el ejercicio económico sin que haya entrado en vigor el presupuesto correspondiente, se considerará automáticamente prorrogado el del anterior, con sus créditos iniciales, implicando claras demoras en las inversiones, en la concesión de subvenciones a entidades y en la concesión de ayudas de urgencia social, por poner tres ejemplos de extrema gravead.

Lamentablemente todo indica que un año más las entidades culturales, vecinales o deportivas, que tan buenas acciones realizan en el municipio, tendrán que vérselas canutas en términos financieros, como consecuencia de una mala gestión política. Más grave aún es el caso de las personas con necesidades socioeconómicas, que padecerán demoras en el recibo de las ayudas de urgencia social. Esperemos que este año, al menos, las entidades no se vean contaminadas por parte del equipo de gobierno con falsas acusaciones dirigidas a los partidos de la oposición.

Por más que pretendan echar balones fuera, por más que quieran expiarse de toda culpa, no existen excusas convincentes a este desatino. Atribuir el problema al departamento de intervención, tampoco es la solución. En términos deportivos, de hecho, equivaldría al caso del equipo perdedor que culpa al árbitro por no conseguir los resultados esperados.

No voy a ser yo quien niegue que, tradicionalmente, el gobierno de Vila-seca ha presentado sus cuentas con tiempo, en forma y con solvencia. Pero, a lo largo de esta legislatura, están apareciendo los achaques.Los años pasan factura y, tras más de tres décadas gobernando, empieza a acusarse cierto desgaste y dejadez en cuanto al cumplimiento de sus funciones. Estamos cerca de entrar en la tercera década del siglo XXI, no se puede seguir gobernando usando el mismo método de finales los años 80.

Quizás sea el momento de una retirada a tiempo. Quizás toque dejar paso a otros equipos, más y mejor formados, que sepan plantar cara a las situaciones de los tiempos que corren. Sabia nueva para los tiempos que vienen.

Josep Maria Buqueras: ‘Rambla Science’

A la darrera reunió del senat tarragoní vam conèixer els detalls del projecte ‘Rambla Science’, presentat pel conseller d’Ensenyament Francesc Roca. Amb aquest projecte hi ha dos objectius fonamentals: 1. Donar una utilitat “de ciutat” i amb impacte a l’edifici del Banc d’Espanya, que sense renunciar a la projecció nacional i internacional, sigui un referent a la Catalunya Sud i que contribueixi a la vitalització del centre de la ciutat i 2. Apropar la ciència a la ciutadania de la 4ª Universitat espanyola en recerca i d’Instituts de recerca de primer nivell.

Josep Maria Buqueras

Aquest edifici, amb 2.800 metres quadrats, es desenvolupa en tres plantes, data de l’any 1928, va projectar l’arquitecte Juan de Zavala Lafora i està catalogat com un Bé Cultural d’Interès Local/BCIL. És de caràcter eclèctic, tant les finestres com el tractament de la planta baixa  en els seu revestiment. A destacar les columnes jòniques sobreposades a la façana principal, que pretenen donar la imatge de poder estatal com era freqüent durant els anys de la República.Els finestrals i les portes amb arcs de mig punt a la planta baixa, recullen el fanalisme del porxo com a element relacionat amb l’escala de vianants. Té columnes i capitells clàssics. També cal dir que en el coronament no tenim el frontó convencional; en canvi, si que existeix un fris en què es llegeix el nom de l´entitat. La part superior té una cornisa i un escut a l’eix de la façana. Sens dubte, el Banc d´Espanya és un edifici emblemàtic de la Rambla Nova, el qual té una arquitectura rica i elaborada molt representativa de l’arquitectura monumental del segle XX.

En la memòria del projecte es descriuen els treballs de rehabilitació i adaptació per adaptar-lo a les necessitats de museïtzació i de comunicació i transferència de ciència, Els eixos queden reflectits en tres continguts: 1. Comunicació de la ciència; 2. Transferència dels resultats de la recerca i 3. Activitats dirigides a infants i adults. Es proposaran actives interactives i participatives per a escoles i instituts de secundària, Antena del Coneixement de la URV, Aules de la Gent Gran. Tot està pensat perquè sigui un espai molt dinàmic, actiu i obert, tot plegat per apropar la ciència a la ciutadania.

Tres fortaleses enriqueixen aquesta dèria: 1. La suma de la URV, els Instituts, la ciutat, la regió CATSUD; 2. Continguts  diversos com són l’enginyeria, la química, la nutrició, les ciències socials, la història i l’arqueologia i 3. La localització i un edifici emblemàtic.

‘Rambla Science’ està sota la tutela de la URV, l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social/IPHES, l’Institut Català d’Investigació Química/ICIQ, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica/ICAC i l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili/IISPV, que donen tota la garantia que arribi a bon port el projecte. També col·laboren la Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura/UNESCO i la Càtedra UNESCO pel Dret a l’habitatge de la URV, que dirigeix el professor Sergio Nasarre. El finançament serà a través de la convocatòria ‘Eix 6 FEDER’. El recorregut és/serà complexa, feixuc, però les línies estan ben marcades.

 

Imanol Rico (Cs): ‘Cambrils podía bajar impuestos y tasas, y no lo hizo’

Es una afirmación atrevida, pero que no es nueva. Es mía al menos desde el 2015 que soy portavoz de Ciutadans Cambrils y conozco la situación económica del Ayuntamiento. Seguramente alguna persona la haya dicho antes que yo. Pero lo que es seguro es que ningún político cambrilense se ha atrevido a decirlo al mismo nivel que Ciutadans, unos porque gobiernan, otros porque venían de gobernar, otros porque no creen en ello y algunos porque solo creen de manera simbólica.

Imanol Rico. Portaveu Cs Cambrils

¿Pero se puede bajar la presión fiscal a los ciudadanos y emprendedores? Yo opino que sí. La prueba es que hay margen para hacerlo, llevamos todo el mandato, los 4 años, con superávit. Es decir, después de ofrecer los servicios y hacer las inversiones acordadas, y después de devolver el dinero pactado a los bancos, nos sobraba dinero. Por tanto, quien me diga que no se pueden bajar impuestos y tasas, miente.

¿Es fácil bajar los impuestos? no, cuesta mucho. ¿Cuánto nos cuesta? pues bajar entre un 3 y un 7% el IBI, nos costaría un millón de euros. O bajar la tasa de basuras lo mismo que ha subido con este gobierno (ERC, PdeCat y PSC), un 8%, nos costaría 300 mil euros. Una tasa, por cierto, que nunca debería haber subido, porque la calidad del serviciodeja mucho que desear. Con contenedores soterrados aún sin sustituir dos años después de firmar la renovación del acuerdo con el Consell Comarcal, y con la chapuza que hicieron con algunos contenedores de superficie que ahora tendrá que equiparar con pedales para abrirlos.

Pero lo peor de todo no es que no hayan bajado, sino que los impuestos y tasas subirán. Esa es la intención del tripartito cambrilense. Su regidor de Hacienda defendía la medida apuntando a informes del interventor. Pero no explica que esos informes se basan en las políticas económicas de los últimos años. Por tanto, solo queda una posibilidad para no tener que subir impuestos y tasas, y es cambiar la política económica de este ayuntamiento.

Y para mí, esa nueva política económica se debe basar en dos premisas. Primero, gestionar mejor lo que tenemos. Segundo, buscar financiación lejos del bolsillo del ciudadano. Ni debemos gastar más de lo que tenemos ni debemos subir impuestos para tener más. Si queremos tener más, tenemos que buscar dinero lejos del bolsillo del cambrilense por ejemplo, en otras administraciones, Diputación, Generalitat, Estado, fondos europeos. O incluso fomentar la actividad económica para ingresar más del sector privado. Ahí es donde hay que buscar lo que nos falte para hacer aquello que queremos. Incluso con lo que tenemos, gastando lo mismo, podemos hacer más.

La fórmula es sencilla también, optimizando recursos, en definitiva, gestionando mejor.

Arga Sentís: ‘Pressupost municipal en any d’eleccions’

L’anunci que el govern municipal del PSC i el PP disposa ja de suports per aprovar el pressupost del 2019  no crec que sigui per a ningú una sorpresa. Que el suport vingui de C´s, tampoc. Sí que potser és sorprenent que l’anunci es faci abans de veure l’esborrany d’uns pressupostos que no sabem com seran en la seva totalitat però sí que inclouran una partida d’inversions  per a millores als barris i el centre de la ciutat que confessen que “ha estat demanada per tots” però reivindiquen com “el pla de xoc de barris de C’s”.


Arga Sentís. Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

Que el pressupost d’un any electoral inclogui partides per a inversions en la via pública que responguin a les demandes dels veïns és més que previsible. I segurament no m’equivoco si pronostico que les actuacions s’executaran durant el primer quadrimestre, o sigui, abans de maig. La bona notícia és que es faran. La pregunta (retòrica) és perquè cal esperar a un any electoral perquè aquestes inversions siguin reals i no entelèquies vinculades a la venda de patrimoni, com els tres anys anteriors.

El cas és que, previsiblement, el del 2019 serà un pressupost (electoral i electoralista) fet d’un retalla i enganxa de coses diferents i inconnexes, que acumularà els deures quotidians pendents que no s’han fet els darrers anys, que inclourà propostes com el bus gratuït i que tindrà molt d’aparador i poca previsió de futur… més enllà del que els pactes pressupostaris d’hivern puguin anunciar sobre pactes postelectorals de primavera

Crec que Tarragona i els seus ciutadans es mereixen un pressupost coherent  i amb visió de futur. I per això és imprescindible que parlem  també dels ingressos. No s’hi val passar de puntetes, com cada any, pel tema de les ordenances fiscals, congelant-les per no haver de parlar. O parlant només de bonificacions, això sí, a posteriori.

Necessitem un pressupost que aposti per les persones (serveis socials, ensenyament, cultura, joventut, igualtat, cooperació, ocupació…) però de poc serveix augmentar les partides dedicades a serveis si la manca de personal no permet oferir-los, així que és imprescindible parlar d’una cosa tan poc electoralista com el capítol 1, perquè sense la dotació necessària de personal i sense una organització i distribució adequada és impossible que els serveis funcionin.

I naturalment que necessitem inversions en espais públics! I vincular-les a pressupostos participatius, perquè els ciutadans decideixen quines són les prioritats d’actuació. No pot ser el “pla de xoc” d’un grup municipal o d’un partit, sinó el dels veïns i les veïnes de Tarragona.

Necessitem un pressupost que es prengui seriosament l’accessibilitat i la mobilitat (no ocurrències com el bus gratuït!). Que inclogui partides per a la compra d’habitatge destinat a lloguer social. Que d’una vegada per totes encari el dèficit de biblioteques. Que mostri amb fets (partides pressupostaries) i no amb paraules el compromís amb el patrimoni.

Un pressupost real, per a tot el 2019 i no només per al primer quadrimestre. Un pressupost per a Tarragona i no un pressupost de precampanya.

 

Santiago J. Castellà: ‘Constitución y República’

Cuando por todo el mundo global suenan de nuevo tambores tribales reclamando un recreado idílico retorno a órdenes tradicionales perdidos, celebrar el 40 aniversario de nuestra Constitución debería, cuanto menos, provocarnos un gesto de tranquila satisfacción.  Nuestro periodo más largo de convivencia -o conllevanza- sin enfrentamientos civiles, sin asonadas,  sin gloriosos golpes de estado, sin cruzadas, sin más derramamiento de sangre que el de los intentos desestabilizadores, parece que definitivamente superados, de terrorismos extremos.

Santiago J. Castellà Surribas. Professor Titular de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals i Director Càtedra Tarragona Smart Mediterranean City de la URV

Sin embargo, nuestra Constitución quizás nació prematuramente envejecida. Incipientemente cuestionada por aquellos que, en vez de ver la virtualidad de un pacto difícil y complejo,  -logrado entre posiciones dura y sangrientamente enfrentadas no hacía tantos años-, quisieron ver la posibilidad del regate corto,  para avanzar en sus posiciones a menudo más electorales qué materiales, pues la cultura política postfranquista era aun escasamente democrática, escasamente –si me lo permitís- republicana. Nació denostada por una derecha que había asistido ya con poco entusiasmo a su nacimiento, pero que quiso parapetarse detrás de ella para imponer una lectura de la misma restrictiva, cicatera y desconectada de la realidad. Nació utilizada con espíritu recentralizador, para oponer a unos pueblos contra otros,  reclamando las entrañas por encima de la razón. Pronta fue la llamada a su ruptura por  quiénes la miraban cómo incapaz de dar solución a las pretensiones de identidades diferenciadas.  Y ha sido  presentada por algunos, como fruto de un vergonzoso pacto de silencios, ajeno a la voluntad mayoritaria de la ciudadanía.

Sin embargo las jugadas a corto, no han logrado debilitar la virtualidad que ha tenido para establecer las reglas de juego que han permitido el periodo de convivencia democrática y en libertad, pacífico, más largo de toda nuestra historia política moderna y contemporánea. Cuando algunos han alzado su voz afirmando que estábamos igual que en el franquismo, o peor que en Turquía, no escuchaban la voz de nuestros mayores que veían en la Constitución el final real de tantas humillaciones, silencios, perversiones, represión, tortura, arbitrariedad  y miedo.  Decía Gil de Biedma, y me gusta recordarlo, que entre todas las historias de la Historia, la más triste es la de España, porque acaba mal. Pues bien, el denostado espíritu de la transición, puso fin, parece ser que de manera bastante larga y esperemos que definitiva, al dramático destino,  -que como la pertinaz sequía-,  en el que colectivamente habíamos claudicado.

Pienso que convertir la Constitución en un catecismo sagrado e intocable es tan contrario a su espíritu cómo el intentar derogarla  sin atender ni a las mayorías, ni a los procedimientos previstos para ello; anteponer el plebiscito espontáneo a las reglas democráticas y los procedimientos pactados es tan profundamente contrario al espíritu democrático, cómo pensar que una mayoría,  coyuntural -como todas-,  está por encima de las reglas de juego y el respeto a las minorías.  No en vano recordaba Alexis Tocqueville que en una democracia, más importante que  el gobierno de la mayoría es el respeto de las minorías.

Cuando los unos y los otros,  -quizás deberíamos escribir ambos con h: los Hunos y los Hotros-, han visto la rentabilidad electoral de agitar las pasiones, con escaso realismo,  pero con gran algarabía mediática; cuándo los indefinidos y etéreos futuribles se han impuesto a la construcción dialogada y constante de lo concreto; … cuanto menos, creo, es bueno pararse, mirar de contener las emociones, las rabias y los maximalismos que abanderamos demasiado a menudo al despertar con las primeras tertulias  radio-televisivas,   e intentar reflexionar un rato con la pausada, compleja, y a menudo menos atractiva voz de la razón.

El reaparecido debate sobre la República nos puede servir como buena excusa.  Efectivamente, saliendo de una dura crisis económica y escuchando los primeros voceros que anuncian nuevas oleadas, después de haber dejado algunos derechos básicos y algunas concreciones sociales que considerábamos hasta hace poco irrenunciables;  en un momento de crisis de credibilidad de instituciones tan básicas en una democracia como lo es el poder judicial;  cuando hemos establecido en el imaginario de muchas personas la contradicción entre lo que quiere la calle y lo que hacen las instituciones;  cuando los populismos acechan desde diferentes esquinas la construcción europea, y las contradicciones de un mundo que ha globalizado las posibilidades de grandes beneficios multinacionales antes que la democracia y los derechos;  cuando el panorama es tan complejo y los retos tan elevados….  es cuanto menos curioso, y sin duda sintomático, que cobre tanta fuerza el debate sobre la forma política del Estado reducida a monarquía o República.

La simplificación de los debates ayuda a vaciar de contenido aquellas palabras que simbolizan  imaginarios colectivos a los que no podemos renunciar, y hacer posible que todo cambie para que siga igual.  Podemos plantearnos cambiar la Constitución para eliminar la monarquía, pero si nos ponemos a modificar la Constitución, y muchos estaríamos de acuerdo en que alguna falta le hace, no estoy seguro que tengamos que reducirnos a una tarea tampoco efectiva. Nuestra convivencia real, nuestros derechos y libertades, las garantías, y la exigencia de políticas poco tienen que ver, por suerte, con la monarquía. Jugando a corto, algunos, en su intento de cuánto peor mejor para deslegitimar el Estado, podrán pensar que todo vale, porque la idea de una monarquía sin rey,  ya les conviene sí en el regate a corto aparecen algunos votos con los que seguir igual.

Muchos de los que siempre hemos sido republicanos compartimos estos días una cierta  estupefacción y  recordamos ese triple “no es esto, no es esto, no es esto”  de Ortega y Gasset.  Y es que efectivamente, no es esto:   nuestra cultura política adolece profundamente de republicanismo,  o lo que es lo mismo, adolece de compromiso con la construcción de un espacio público plural, abierto y profundamente democrático. La simple pretensión de que un voto más, en un improvisado procedimiento refrendario, se puede imponer a corto por encima de un consenso continuado sobre reglas de juego pactadas, es la mejor muestra de nuestra poca cultura republicana.

La República, el republicanismo tiene que ver con otros temas dónde nada o poco importan los reyes. Tiene que ver con el ejercicio real de la democracia, con el activismo en las asociaciones de  de madres y padres,  con la lucha contra la exclusión escolar y los dobles circuitos público-concertados,  tiene que ver con una sanidad universal por encima de los recortes y de los negocios,  tiene que ver con el ejercicio de la democracia a nivel local, con las asociaciones de barrios, con el compromiso en las luchas sindicales, con velar por la pluralidad permanente del espacio público, con el respeto a las ideas con las que no estamos de acuerdo, con la pluralidad en los medios de comunicación, con elevar el nivel cultural, con más y mejor presencia de creaciones artísticas, con cantautores y poetas pero también con intelectuales independientes y mejores universidades, tiene que ver con más realidades autogestionadas y menos con pesebres subvencionados,  con más laicidad y menos cruces y velos en el espacio público,  con jueces y fiscales que no son  de partido, con una función pública motivada, ilusionada y comprometida, y con protestas que no sé programan teniendo en cuenta el calendario de la Liga de Fútbol. Tiene que ver con elevar el nivel de la educación, con más humanidades y más filosofía, con más literatura, tiene que ver con menos miedo y más riesgo, con más ciudadanía y menos vasallaje,  con más disidencia a los tuyos y más proximidad empática con los otros…

Hay, estoy convencido, en nuestra Constitución, sin necesidad de tocar ni una coma,  muchas posibilidades todavía inexploradas de republicanismo. Pretender que uno de los debates trascendentales en el que debemos empeñar nuestros esfuerzos es el de la corona, con la que nos está cayendo, significa que hay muy  poca cultura republicana, muy poco republicanismo, y mucha jugada a corto. Y en mi experiencia,  jugar a corto puede crearte la ilusión de que estás en racha y vas ganando, pero al final, como en el casino, siempre gana la banca.  La necesaria profundización democrática que tanto precisamos, y el establecimiento real de una cultura ciudadana republicana, necesitan más reflexión, más intercambio de ideas y más debate serio,  y menos banderas, eslóganes y algarabías.  Cuando la postmoderna internacional populista-comunitarista abre nuevas sucursales en nuestro país, con el aplauso entusiasta de los Le Pen, los Putin y los Trumps, quizás es necesario que empecemos hablar de verdad de cosas serias,  para poder pensar en repetir 40 años más de democracia y convivencia, de pluralidad y de libertades; y con una constitución renovada desde el consenso complejo entre nuestras republicanas diferencias.

 

Ferran Civit: ‘Compartir, compartir, compartir la República’

El moviment republicà sempre ha mostrat un model inclusiu com a pilar de la seva societat. I si no sempre ho ha mostrat, sí que es pot reconèixer que la voluntat majoritària ha estat aquesta: fer un projecte de tothom per a tothom. Un país en què plegats decidim com fer-ho real i quina realitat volem.

Ferran Civit, diputat d’ERC al Parlament de Catalunya

Ara mateix tenim més de 2 milions de republicanes i republicans que assumeixen plenament aquest anhel. 2 milions plenament convençuts i mobilitzats i que no es faran enrere. Però si en lloc de 2, en som 3? O en som 4?

Gràcies a la dinàmica de les Consultes Populars, la darrera etapa s’ha articulat a través del símbol de les urnes, que remeten a una lluita democràtica i pacífica de manera més visible. Una reivindicació que també s’ha vehiculat a través de les mobilitzacions massives, populars, festives i imaginatives. Sempre amb un discurs en positiu, esperançador i obert. I malgrat això, a dia d’avui encara hi ha gent que no s’ho sent seu. Gent que ho mira des de lluny i que, fins i tot, es considera amenaçada pel que interpreta no com un adversari, sinó directament per un enemic que vol el seu extermini. I aquí no estem per a crear enemics o que ens considerin com a tals, sinó per a sumar partidaris.

Diagnòstic fàcil i solució complexa: entendre perquè l’altre ens veu com una amenaça. Exemple paradigmàtic: per què va guanyar a Sant Vicenç dels Horts C’s, quan al ser un municipi relativament petit tothom es coneix i, lògicament, coneixen l’home bo que és el seu exalcalde Oriol Junqueras? Què no senten empatia per al seu empresonament injust? I si no hi senten empatia, per què passa?

Que la normalització del català o la simple existència de TV3 ho interpretin com una agressió, que és qüestioni i critiqui amb ferotgia la construcció de la nostra normalitat; quan ells la tenen instal·lada amb tota la força del sistema, el que es coneix com a nacionalisme banal. I que darrerament gràcies a l’Estat de Repressió espanyol veiem que el nacionalisme banal s’ha exacerbat amb la policia, la judicatura, la monarquia i els mitjans de comunicació centrals.

És la mateixa reacció visceral que genera l’assumpció de més drets per uns, que es veu com una pèrdua de drets per a un altre col·lectiu. El mateix passa amb el feminisme o el moviment LGBTI. De la mateixa manera que el feminisme no és només cosa de dones o el moviment gai, lesbià, transsexual o intersexual no és només d’homosexuals, l’independentisme ha de seduir els de l’altre costat i que desapareguin els blocs granítics que alguns han volgut crear. Com més porosos siguin els sectors, millor, i recordem-ho sempre: no trenquem mai ponts perquè algun dia els haurem de creuar.

I davant d’això, la solució és complexa perquè no és ràpida i lineal. Però sí que es pot resumir en una paraula: compartir. Una expressió que he sentit en boca d’en Jordi Cuixart diverses vegades, tant quan Òmnium va dissenyar la campanya Lluites Compartides com també, per desgràcia, dins la pròpia presó.

Compartir significa fer coses plegats, no que tu véns a on estic jo. Seria com la interculturalitat, la generació d’una cosa nova per totes les parts. No el multiculturalisme que no genera l’intercanvi o la integració que sovint busca la dissolució. Compartir entre iguals. Abans de poder convèncer, hem d’aprendre a escoltar. Menys símbols i més parlar amb l’altre. Sinó, no salvarem el mur o el fossat que ens volen construir entre uns i altres.  Perquè no hi pot haver un uns i uns altres, sinó un nosaltres. Un nosaltres compartit.

I això és el que feia Mandela amb els seus carcellers: comprendre l’adversari. Si el carceller et coneix, després empatitza, després simpatitza i finalment t’allibera. Mandela va aprendre fins i tot la seva llengua, l’afrikaans, i va acabar tenint amistat sincera amb els que tenien la clau de la cel·la. Literalment i sense ràbia ni odi.

I compartir significa tant dins com a fora del moviment. Actuar amb generositat sempre i arreu. I això compet també a les xarxes socials, per exemple. Certes actituds agressives resten en lloc de sumar. Insultar no suma res, no ajuda en res al projecte col·lectiu. És més, no el fa un projecte engrescador, atractiu i inclusiu. Més aviat, tot el contrari. I quan ho fas amb companys de trinxera, només es genera mal rotllo innecessari.

Compartir entre partits polítics i entitats i ciutadans republicans i, sobretot, compartir amb qui encara ho assumeix la República. Compartint, dissenyarem una estratègia consensuada per encarar una nova etapa que ens permeti fer la República lliure feta de persones lliures.

La situació de repressió actual ens dóna més motius per continuar lluitant i més arguments per a continuar sumant. Sense frenar res, sense parar; toca compartir, compartir, compartir la República.

Dr. Roger Quesada: ‘I ara què?’

La mandra és quelcom habitual a la raça humana i encara més quan es tracta de visitar el dentista. El concepte de por escènica, dolor i maltractament físic, entre altres, arriba al nostre cap quan apareix la necessitat d’anar-hi, ja sigui per anar a fer-se una revisió i/o tractament. En l’actualitat, la visita al dentista no ha de fer mal, això no vol dir que sigui agradable, però està socialment acceptat i així ho viu una majoritària part de la nostra societat.

Doctor Roger Quesada. Clínica Maxilart

Si ja ens dóna mandra anar-hi quan necessitem un tractament o hem decidit millorar la nostra funció, salut o estètica dental, com no ens ha de fer més mandra encara quan ja tenim el resultat en la nostra boca i no tenim cap molèstia o queixa.

No obstant això, les visites més importants són les que s’han de fer una vegada finalitzats els tractaments d’ortodòncia, periodòncia, implants, etc., amb la cadència que ens indiqui el nostre professional de preferència. Aquestes proves descobriran de forma precoç qualsevol problema o inconvenient que se’ns pugui presentar, abans que ens causi un mal major o faci que el tractament i esforç realitzats no tinguin la durada desitjada.

Per la qual cosa, deixi la mandra a la butxaca i no s’oblidi de visitar la seva clínica dental després dels tractaments realitzats tal com l’hi han indicat.

 

 

Pau Ricomà: ‘Ofeguem el franquisme!’

Per diferents fonts ha corregut la notícia que la fundación Francisco Franco té interès en instal·lar-se a Tarragona dins d’un procés d’expansió, com si fos una franquícia de menjar ràpid. Ull! Com no hi plantem cara, serà un plat difícil de digerir.

Pau Ricomà, portaveu del grup municipal

No és normal que un “estat democràtic” mantingui i engreixi una entitat que té la trista missió d’homenatjar la figura i l’obra d’un dictador criminal. Entre la retòrica i l’estètica a la posada en pràctica només hi la fina línia de l’oportunitat. N’hem de ser conscients i el conjunt de la societat hem de posar als feixistes lluny de la línia de l’oportunitat, que ben segur aprofitarien.

Ho van aprofitar bé quan van tenir l’ocasió, deixant un reguer de repressió i mort que es va estendre durant quatre dècades. Les joves generacions potser associen el franquisme a unes imatges en blanc i negre, d’uns homes ridículs, braç enlaire, amb una parafernàlia chapliniana. Imatges que per la seva llunyania sembla que no es puguin reproduir.

Els 766 ciutadans identificats a la fosa comuna del cementiri de Tarragona, assassinats sumàriament per les autoritats franquistes, testimonien la repressió dels primers anys i ens comprometen a mantenir-nos fidels als ideals de la pau i la democràcia.

Però el franquisme no és una història del passat llunyà. Gairebé la meitat de l’actual població catalana va viure el franquisme, encara que només fossin els últims alers. Un regim de la mort que, fins només dos anys abans de l’agònic traspàs del dictador, usava mètodes tan terribles com el garrot vil per dur a terme les inhumanes condemnes. Tarragona va tenir el trist honor de ser l’última ciutat de l’estat que acollí una execució per garrot vil, en la persona d’un pres comú, Heinz Chez. El mateix dia, a Barcelona usaven el garrot vil contra un pres polític, Salvador Puig Antich.

No acabava aquí l’ús reiterat de la pena de mort. Només dos mesos abans de la mort de Franco van tenir els darrers cinc afusellaments. L’acomiadament d’un regim que havia començat aterrint i acabava aterrint.

Res del que avui ens és comú, res del que forma part de l’organització del nostre sistema de valors democràtics era permès a les acaballes del franquisme. Sindicalistes, polítics, objectors de consciència, homosexuals –tractats com a “vagos i maleantes”-…eren reclosos a les presons. Ni dret a sufragi, ni dret al divorci, ni molt menys dret a l’avortament, drets especialment retallats a les dones, escolarització només en llengua castellana i un llarg etcètera de privacions.

Que el feixisme, amb la seva covardia, agressivitat i violència contra els oprimits, campen per l’Europa culta, que cada tant en tant oblida els seus orígens il·lustrats, és una evidència. Hi ha governs que li planten cara. Malauradament no és el cas de l’estat espanyol, on el franquisme que ara torna a mirar el sol de cara, s’ha mogut durant dècades sota l’ombra de la protecció policial i judicial.

Ens correspon als demòcrates de totes les ideologies i pelatges plantar cara als feixistes. Negar-los l’aire que necessiten per viure i créixer. Fem-ho! no ens ho quedem mirant, ens hi va tot allò que ens estimem.

Jordi Solé: ‘Perfumada’

Fa pocs dies que Alexandre Fernández, líder del PP català, va ser objecte d’una acció que atempta contra el dret del lliure pensament i per tant, en contra de la irrenunciable legitimitat de pensar diferent i disserti d’allò que un no creu que s’ajusta a la seva concepció política.

Malgrat el distanciament d’idees, van ser molts i moltes les persones de l’esquerra que van denunciar aquest fet, com ha de ser, gent de diferents partits van fer sentir la seva veu en pro de la llibertat d’opinió de l’Alexandre, i es van solidaritzar amb ell davant d’un acte digne de ser reprovat per qualsevol demòcrata, o al menys dels i les que així es defineixen.

Jordi Solé F. és regidor a lAjuntament de Torredembarra i membre de Federalistes d’Esquerres

Actes que no son més que el resultat d’un enfrontament ideològic i que reflexa la poca personalitat dels o les autores. Com a aquelles o aquells que van llençar pots de pintura a la casa d’un jutje. No sé molt bé si aquests grans revolucionaris, creuen que aquestes accions afavoreixen el seu marc ideològic, o si creuen que fent aquestes ximpleries son més republicans o jo què sé. La realitat és que queden retratats, com diuen ara, com incívics i intolerants.

Com deia, tota l’esquerra va sortir en defensa dels atacats, dels assenyalats, dels marcats a base de pintura.

PERÒ…

El passat diumenge, un numero indeterminat de falangistes van anar a passejar-se pels carrers d’algunes ciutats i pobles al crit (indigne) de FRANCO,FRANCO !. Com si els carrers fossin seus (uns altres).

Aquell diumenge, es complia el 85è aniversari del dret a vot de les dones (dret interromput pels franquistes, ja veus), i precisament van ser tres dones, a pit descobert, que amb la valentia i la dignitat per davant, van irrompre a l’acte que els feixistes van organitzar (oh, ves per on) a la Plaça d’Oriente de Madrid.

Els feixistes (potencials torturadors, gossos al servei del capital, que porten impregnat en el seu ADN la violència contra tot el que suposi tenir idees i opinió), van llençar-se a cops i a puntades de peu contra les tres dones del col·lectiu FEMEN, els insults més masclistes i repugnants ressonaven per la plaça.

Els feixistes van fer de feixistes. Ni més ni menys.

És aquest un acte de violència menor que altres? No cal ni fer-se aquesta pregunta, és obvia la resposta.

Aleshores deixeu que em faci un altra potser no tan obvia per alguns/es: perquè tota l’esquerra no ha fet desenes de missatges repudiant aquest acte i aquesta violència?; perquè no han sortit tots el partits (tots, no només els que he pogut comptar amb els dits d’una mà i encarà m’han sobrat dits), demanant amb contundència la il-legalització dels partits feixistes, les concentracions, les fundacions, els símbols, la parafernàlia d’aquesta gent ?; perquè no ha sortir l’esquerra reclamant la immediata aplicació, amb tots els ets i uts, de la llei de memòria històrica?. Per què no ha sortit tothom a solidaritzar-se amb el col·lectiu FEMEN?

Per por, per covardia, per responsabilitat, per prudència ? És Alexandre millor que les noies de Femen? Té més sentit la reprovació d’un acta que l’altra?

Alguna esquerra fa olor a perfum. Està perfumada. Perfumada quan es parla de República, de catalanisme, de monarquia, d’antifeixisme. Caldrà reflexionar i molt de quin paper s’està jugant davant de l’increment dels autoritaris, dels que odien la democràcia, la llibertat. I caldrà prendre posicions no “perfumades” sinó radicals en defensa dels valors identitaris de l’esquerra. Si no som capaços unes i altres en recuperar la senya d’identitat és que alguna cosa estem fem malament.

Avui és 20-N potser sigui un bon dia per començar a pensar on és el nostre lloc i amb qui estem. O no és responsabilitat això?

Jordi Solé F. és regidor a lAjuntament de Torredembarra i membre de Federalistes d’Esquerres

Dídac Nadal: ‘Millorar l’espai públic, dignificar els nostres carrers, places i espais verds’

L’espai públic és l’espai que tots i totes compartim, és on la ciutadania es relaciona: són els nostres carrers, les nostres places i els nostres espais verds. La millora de l’espai públic és un dels reptes més importants que tenim actualment a la ciutat de Tarragona, davant el seu notori envelliment i deteriorament. És un repte clau per la millora de la vida quotidiana, de la convivència i del desenvolupament econòmic, l’objectiu és fer de Tarragona una ciutat més amable per tothom.

Dídac Nadal és candidat del PDeCAT a l’alcaldia de Tarragona

Des del primer dia que he entrat a formar part de la política municipal he tingut l’oportunitat d’escoltar a nombroses tarragonines i tarragonins del centre de la ciutat, de Llevant, de Ponent, de Sant Salvador, de Sant Pere i Sant Pau, de la Part Alta, de la Part Baixa, del Serrallo, del Parc del Francolí… Tots i totes elles coincideixen en reclamar la urgent millora de l’espai públic, del seu espai.

La millora de la neteja, la reparació de voreres, el manteniment i dignificació dels parcs i de les zones verdes, l’increment de l’enllumenat, l’arranjament del mobiliari urbà, l’eliminació dels abocadors il·legals i dels solars abandonats són algunes de les preocupacions dels veïns i veïnes de totes i cadascuna de les zones de Tarragona. No només són les nostres preocupacions, sinó també la nostra obsessió. No és just que deixem als nostres fills una ciutat més deixada del que la vàrem rebre.

Treballar per la qualitat de l’espai públic és un dels nostres principals compromisos. De fet, ja hi estem treballant. Davant la previsió de l’aprovació del pressupost municipal per a l’any vinent, des del Grup Municipal del Partit Demòcrata (PDeCAT) hem sol·licitat una partida econòmica per posar en marxa un pla de xoc de millora de l’espai públic.

L’anàlisi que hem realitzat a totes les zones de Tarragona ens indica, entre altres problemàtiques, les greus carències que existeixen en matèria de neteja i en la supervisió d’aquesta. Cal procedir urgentment a supervisar punt per punt la neteja de la nostra ciutat, substituir els contenidors soterrats pels de superfície i millorar el programa de recollida de deixalles i de residus.

Una altra de les problemàtiques detectades és la de l’incivisme. En aquest sentit calen actuacions tant a curt com a llarg termini, incrementant des del dia d’avui la vigilància i interposant les sancions corresponents, així com la posada en marxa de campanyes de sensibilització a les escoles per transmetre als infants i joves la importància de preservar allò que és de tots i totes. Tot i això, no comparteixo en absolut la idea que tot és culpa i responsabilitat del ciutadà com el senyor Ballesteros ens vol fer creure. L’incivisme creix exponencialment allí on ja existeix i, malauradament, és això el que està passant a Tarragona.

No ens cansarem de treballar amb l’objectiu que, al més aviat possible, la nostra ciutat torni a tenir els seus carrers, places i espais verds nets, cívics i dignes. Hem de fer el gran salt cap a la Tarragona que desitgem, una ciutat de la qual tots i totes ens en tornem a sentir orgullosos.

Dídac Nadal és candidat del PDeCAT a l’alcaldia de Tarragona

Josep Maria Buqueras: ‘El temps, fes-lo teu’

Hem tornat a passar a l’horari d’hivern, com ja ho estem  fent des dels anys 60. Hem de canviar el viure per treballar per un més convenient treballar per viure. Des de la societat civil catalana i ja fa quatre anys s’està treballant per estructurar un seguit d’iniciatives per aconseguir aplicar una reforma horària que garanteixe un ritme més ordenat i, per tant, més saludable. Està constituït el Pacte Nacional per a la Reforma Horària, amb la creació d’una oficinasota la tutela del Departament de Presidència de la Generalitati amb l’horitzó de posar en pràctica els seus postulats l’any 2025: compactar horaris de la jornada laboral per sortir abans de la feina, avançar els horaris dels àpats i sincronitzar els horaris de les empreses, institucions i actors socials i culturals.

Josep Maria Buqueras

Fent història hem de recordar que aquest desgavell prové de la segona meitat del segle XX, en ple desenvolupament franquista, del sistema fabril i de l’auge dels serveis, de l’arribada de la plurioucupació i de les hores extres, que van canviar tot el sistema laboral. La realitat és que la conciliació laboral i familiar és un tema que hores d’ara no està resolt al nostre país, a la nostra cultura. Treballar a temps complet – de nou del matí fins a les set de la tarda, amb dues hores per dinar – és incompatible amb, per exemple, anar a buscar als fills al col•legi. Entre 2007 i 2014, malgrat la crisi i el context econòmic, s’ha augmentat el percentatge d’empreses que ja han aplicat mesures de conciliació, sobretot la flexibilitats horària o l’elecció de torn després d’una baixa per maternitat o paternitat. Cada vegada més hi ha treballadors que segueixen totalment o parcial l’horari laboral europeu. És a dir, començar a treballar abans de les nou, realitzar una pausa per dinar inferior a una hora i finalitzar la jornada laboral a les cinc. La indústria és el sector que més aplica aquesta horari, sent el comerç i l’hoteleria els que tenen més dificultats per portar-lo a terme.

L’any 2010 TV3 va fer la campanya “El temps és el millor que tens, fes-lo teu”. Des de ja fa més de 10 anys l’”Asociación para la Racionalizació de los Horarios Españoles/ARHOE” organitza congressos i reunions per tal de què tots els ciutadans optimitzem el temps . El temps és un bé únic i insustituïble al qual li hem de donar el màxim valor i hem de respectar el temps dels altres. La puntualitat ha de ser un principi ètic que ha de guiar la nostre conducta. Tots els pares i les mares han de disposar de temps per conviure i dialogar amb els seus fills, interessar-se pels seus sentiments i els seus problemes. Les iniciatives de racionalització i flexibilització dels horaris permeten a las persones atendre millor la vida privada i en conseqüència es troben amb més motivació i més lleialtat a la seva empresa. El ciutadà és conscient que el seu laboral grinyola, però no ho és del tot que això afecta la seva salut.

Es tenen que fer molts canvis i molt profunds, que afectaren sobretot en tres àmbits bàsics: l’escola, la feina i el servei públic. A l’escola s’haurà d’incorporar el dinar a l’horari dels instituts i avançar les extraescolars perquè també acabin abans. Al mon del treball es té que garantir  la flexibilització de la jornada laboral i les bosses d’hores; som un dels països més rígids pel que fa a horaris i estemobsessionats amb la feina presencial i no es fomenta el teletreball. Respecte a les administracions, cal més flexibilització i més treball per objectius, horaris més compactes i el foment dels tràmits i les gestions administratives per internet.

En l’entorn de la nostre vida diària es tenen que produir una sèrie de canvis amb els horaris comercials que tenen que ser més flexibles en benefici de tots, sense perjudici de què els treballadors del sector disposin del seu temps de descans i de lleure, per un costat, i els programes televisius i espectacles en general haurien d’ajustar els seus horaris de forma més racional, per un altre. En el treball, las persones tenen que ser valorades per la eficiència, no per la presència i las jornades laborals perllongades perjudiquen la qualitat de vida de les persones i no són rendibles per a las empreses. Las relacions laborals tenen que basar-se en la confiança i el compromís, no tan sols en el compliment estricte del horari. La conciliació laboral és molt important, així com la familiar, tot amb el comú denominador de la reforma horària, que ens portarà també a millorar la salut, aspecte que ara tothom ho comença a entendre i ho comparteix.

En resum, el temps segurament és el millor que tenim i no li donem la importància de saber gestionar-lo bé. Aquest és el tema. Fes-lo teu. Fem-ho.

 

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies