TARRAGONA 21

Josep Acero: ‘Reconocimiento a Protección Civil’

Hace algo más de un mes que los Juegos Mediterráneos 2018 celebrados en Tarragona bajaron el telón y desde esta tribuna quiero hacer un reconocimiento a todos aquellos que colaboraron para que el evento más importante realizado en la historia de nuestra ciudad fuera una realidad. Desde el personal de organización a los deportistas, técnicos y árbitros, pasando por los cuerpos de seguridad, el personal sanitario y todos aquellos que han colaborado en las diferentes áreas de Tarragona 2018. Una mención especial para los Voluntarios 2018, que en un número cercano a 3.000, fueron parte fundamental en el desarrollo de los diez días de actividad frenética. Merecidamente, los Voluntarios 2018 tendrán su reconocimiento en la avenida principal de la Anella Mediterrània.

Josep Acero. Conseller de Protección Civil de l’Ajuntament de Tarragona

En este artículo, y como concejal de Protección Civil del Ayuntamiento de Tarragona, quiero centrarme en los voluntarios de la Associació de Voluntaris de Protecció Civil de Tarragona. Desde aquí, mi más sincera felicitación por el trabajo realizado durante los Juegos Mediterráneos. Su colaboración ha sido importante para el buen desarrollo del evento, situando una Unidad Móvil de Coordinación (UMC). Durante los diez días de competición en la Anella Mediterrània, epicentro de la actividad deportiva en nuestra ciudad. El despliegue de esta UMC se completaba con una unidad de soporte vital básico, dos motos de tráfico y dos motos sanitarias. Todo este personal presto y dispuesto para actuar ante cualquier eventualidad.

Asimismo, la Associació de Voluntaris de Protecció Civil de Tarragona destinó un equipo de 50 personas para prestar servicio durante las ceremonias de inauguración y clausura de los Juegos Mediterráneos en el Nou Estadi. Una cifra similar a la del equipo que colaboró para que la prueba de media maratón, que discurrió por diversas zonas de la ciudad, se desarrollara con normalidad. Por último, dos motos sanitarias dieron apoyo en la prueba de triatlón celebrada en Altafulla. Afortunadamente, hay que felicitarse porque las intervenciones que realizaron fueron todas ellas de carácter leve.

Los voluntarios de Protección Civil no fueron el colectivo más numeroso durante los Juegos Mediterráneos, ese papel lo tuvieron los Voluntarios 2018, pero sí que hay que destacar su trabajo especializado, gracias a la experiencia acumulada durante muchos años de servicio, dada su participación en multitud de eventos en nuestra ciudad, que muchas veces no serían posible sin su presencia.

 

 

Sonia Orts (Cs): ’10 años de decepciones’

El pasado lunes día 30 asistí a la convocatoria del Alcalde Ballesteros para informar sobre la gestión de ciudad correspondiente a los últimos 10 años. En dicho acto hizo un repaso de su trayectoria acompañado de números y datos más que cuestionables.

Sonia Orts, regidora de Cs a l’ajuntament de Tarragona

En su análisis no hubo ni una sola alusión a los retrasos, las falsas promesas, los bandazos, los incumplimientos reiterados en el tiempo y algún que otro episodio poco claro. Nos dio una versión de su gestión muy lejana de los hechos reales y nos presentó una imagen de una Tarragona muy alejada del día a día de la ciudad.

Diga lo que diga Ballesteros, los ciudadanos sabemos que a lo largo de estos casi 11 años de gobierno, una buena parte de sus propuestas y proyectos se han quedado en “agua de borrajas” y/o en sonados fracasos.

Atónita, me puse a repasar las declaraciones y hechos pretéritos del alcalde y efectivamente, “blanco sobre negro”, Ballesteros vive inmerso en un optimismo que no se ajusta a la realidad. Claro que para el Alcalde seguro que todo esto simplemente son pequeñas anécdotas en su agenda de gobierno. Pero a estas alturas de su dilatada carrera política es muy patente que la autocomplacencia del alcalde no es compartida por muchos ciudadanos que, cada día más, cuestionan temas centrales de su gestión.

Pude comprobar que desafortunadamente vive en un mundo paralelo, ajeno a la realidad de Tarragona y a los intereses de sus ciudadanos. Repasemos algunos ejemplos:

– La obra de remodelación del Mercado Central, proyectada en su realización para tres años y que ha durado diez con enormes gastos y disputas, falta de consenso, cierre de comercios y un sobrecoste importante de 46 millones de €.

– El Banco de España, en los más de diez años que lleva ya en desuso han sido infinitas las propuestas para que recupere la actividad y se frene así su degradación, pero el alcalde sigue desojando la margarita.

– El Jardín vertical más grande de Europa con un costo de 3.3 millones de Euros de todos los tarraconenses está destrozado por falta de mantenimiento. Y la pantalla gigante está fuera de servicio y sigue pendiente su definición y dotación de uso y servicios.

– La apertura al mar en la que prometía desencallar viejos proyectos históricos, como el Fortín de la Reina, la fachada marítima, la dignificación de la estación ferroviaria o la conversión en auditorio del antiguo hospital abandonado de la Savinosa, en primera línea de mar; en “stand by”.

– Los JJMM aplazados y su más que cuestionable gestión con grandes críticas recogidas en los medios locales, autonómicos y nacionales, con el consecuente deterioro de la imagen de Tarragona; una oportunidad pérdida.

– La Ciudad Residencial, cerrada en 2011 por pérdidas en la que el Alcalde propuso un resort de máximo nivel, con dos condiciones: que en el edificio que hay junto a la carretera se reserve un espacio para el centro cívico de Llevant, y que las instalaciones deportivas puedan ser de uso ciudadano. ¿Y este proyecto en qué ha quedado?

– Fórum Justicia: se hace el primer anuncio en 2006. La Generalitat argumenta que no ha dispuesto de presupuesto y el gobierno municipal ha sido incapaz de impulsar el proyecto suficientemente.

– Abandono de los barrios, instalaciones, calles, actos, inversión e inseguridad. Seguimos esperando la ejecución del Plan de choque de Barrios propuesto en pleno por Cs.

– Camp de Mart: mal estado e inseguridad, cero mantenimiento ni arreglos desde hace muchos años.

– Plataforma del Milagro: cerrada desde 2013 por seguridad. A finales de 2014 se aprobó la demolición y finalmente se echó para atrás. En este tema ha habido multitud promesas incumplidas. La última promesa incumplida por parte del Gobierno en 2017: “Para 2018 se incluirá en Presupuestos y obras durante este año (jardín y bares)”. Pasado el ecuador del año 2018 la realidad es que allí viven  parte de los sin techo, sin que el gobierno municipal haya hecho nada para encontrar una solución para estas personas.

– Mas Mallol: edificio modernista en desuso desde el cierre Colegio Olga Xirinacs en 2012. Es un bien cultural de interés local que está plena degradación tanto el edificio como los terrenos.

– Casa Canals y Castellarnau: tiene las visitas limitadas, en grupo y concertadas con antelación con escaso horario y personal. Se está estudiando externalización parcial, pero no se ha acabado de concretar nada; otro proyecto a la espera.

– Museo arqueológico: actualmente está anticuado y de manera provisional en el puerto. La reforma está prevista a largo plazo.

– Anfiteatro: este mismo año Cs avisó al gobierno municipal del mal estado del anfiteatro. Desafortunadamente hace poquitas fechas hemos tenido un incidente grave habiéndose producido grietas en el emblema cultural e histórico de la ciudad.

– Incivismo: la factura anual es de 1,6 millones €. Actualmente hay vertederos incontrolados, pintadas, destrozos y el alcalde no propone soluciones claras, eso sí, el Alcalde se niega a retirar simbología política de los lugares públicos y calles de la ciudad desconociendo la Ordenanza de Convivencia Ciudadana (posible prevaricación).

– Rambla Vella: en 2015 el alcalde promete que en 2018-2019 se ancharán las aceras y se reducirán los carriles dándole un perfil más peatonal. No se realizará por problemas presupuestarios. Suma y sigue.

– Comercio: el gobierno municipal contempla como el comercio de la calle Unió, Apodaca y alrededores se está degradando. Día a día aparecen más locales vacíos en la Rambla Nova y resto ciudad.

Más un interminable número de proyectos, presentados e incumplidos uno tras otro sin ningún tipo de autocrítica. Además, los ciudadanos de Tarragona también hemos sufrido con asombro y enorme preocupación:

– El uso indebido de una tarjeta ‘black’ por parte del ex gerente de la Empresa Municipal de Transportes (EMT) en la que se cargaron gastos por valor de más de 70.000 euros y la defensa y justificación de esos gastos por parte de la Presidenta de la EMT.

– El caso INIPRO y la aparición como investigados por presunta prevaricación, cohecho, tráfico de influencias, malversación de caudales públicos y alteración de precios en subastas públicas del alcalde Ballesteros, la ya exconcejal de Serveis Socials y el exgerente del Institut Municipal de Serveis Socials de Tarragona.

– La imputación de la portavoz municipal.

– La detención del que fuera mano derecha del alcalde Ballesteros, su jefe de gabinete.

– La vinculación familiar y profesional del concejal de Urbanisme, con el proyecto de la Budellera.

Y como colofón y por si fuera poco, últimamente, no dejan de llamar la atención las declaraciones del alcalde en las que se vislumbra un acercamiento a las tesis independentistas. Leo sus declaraciones sobre Torra y la verdad es que no salgo de mi asombro. Para el alcalde, los escritos pretéritos de Torra, incuestionablemente racistas y xenófobos, no tienen importancia por ser “antiguos” y además lamenta que se defina a Torra como racista. Sr. Ballesteros, Torra es un ferviente seguidor de los hermanos Badia y de Carmona y define a los españoles como “bestias con forma humana”.

Para más inri, también recientemente, afirmó que no perdería un solo minuto en los lacitos amarillos, símbolos partidistas que no representan a todos los ciudadanos, ni la pluralidad de la sociedad tarraconense. Y como colofón, afirma que hay que quitarse de encima el 155 y que exigirá que desaparezca de la Constitución. O sea que si los independentistas se empeñan en seguir incumpliendo la ley y de nuevo dan un golpe de estado, ¿qué haremos?

Contradictorio y cada vez más mostrando una irresponsabilidad que empieza a ser muy preocupante. Su alcaldía es un auténtico barco a la deriva. Y parece que se va a presentar de nuevo a la alcaldía de Tarragona. En definitiva confieso que poca sorpresa. El legado del Señor Ballesteros nos deja la realidad de sus acciones, su mermada credibilidad, su eterna ambigüedad y su distanciamiento cada vez más notorio de las necesidades reales de los ciudadanos de Tarragona.

Tarragona merece algo mejor.

Josep Maria Buqueras: ‘La Rambla Nova i els marxants’

Les parades a la Rambla Nova/RN s’instal·laren l’abril de 2007, amb un acord signat, en ple període electoral, amb l’equip de govern CiU-PP, encapçalat per l’alcalde Nadal. En un principi la previsió municipal era dos/tres anys l’estància a la RN, més endavant ja van ser cinc/sis anys i la realitat han estat els deu/onze anys. L’any 2007, Espimsa i els marxants no van manifestar rés respecte la seva tornada  a la plaça Corsini, quan acabessin les obres. Kafquià, increïble. Dos alcaldes i quatre consellers de Comerç: Raül Font, Sergi de los Ríos, Patrícia Anton i Elvira Ferrando, han estat els protagonistes.

Josep Maria Buqueras Bach

El proppassat dimarts 24 de juliol es va viure una situació esperpèntica, amb sols tres parades obertes i la resta, gairebé quaranta, reivindicant-se per la ciutat. Per què va passar això? El 29/11/2016 es va constituir la Taula de Treball de Marxants, formada per les quatre associacions i Espimsa. L’any 2017 es van reunir tres vegades per treballar plegats pel retorn definitiu a Corsini. Si es va consensuar la data del 24 de juliol, perquè allargar la temporada d’estiu? Raons econòmiques? Un mes més? Diuen que a la RN estan molt bé. I els ciutadans quants mesos portem sense la RN Lliure? Les Rambles son fonamentalment per passejar.

És cert el que Florenci Nieto, president de Pimec Comerç Tarragona, diu que qui va portar els marxants a la RN va ser l’Ajuntament. Amb 11 anys les prioritats/necessitats poden ser altres. Ningú culpa als marxants de que han ocupat els dimarts i els dijous la RN tot aquest temps. Els marxants deixen oberta la possibilitat de considerar si la opció de Corsini sigui la més idònia ara, l’any 2018: “Debemos decidir entre todos cuál es la mejor solución para todos”. Nieto apunta la plaça dels Carros o el tram final de la Rambla (a tocar a la plaça Imperial Tarraco? Per què no la Quinta Sant Rafael, amb l’adequació urbanística corresponent. Està a un pas de la terminal d’autobusos i del Parc Central, que són dos punts/focus de pas obligat pels tarragonins i els turistes. O no? Per potenciar el projecte tant esperat, també, de l’Illa Corsini, es necessita que els marxants estiguin a la plaça els dimarts i els dijous? Crec que dóna una altra visió més potent, ordenada i guapa tindré la plaça amb les terrasses. Ja sé que el mercat ambulant també dóna vida, a qualsevol zona urbana, però potser és el moment de replantejar ”vicis/costums ocults/reals”. Una plaça acabada de construir, cada setmana patirà el trànsit, com a mínim,  dels furgons/camions dels mercaders. Algú pensarà, que això ja estava previst i es sabia, però…  rectificar sempre és de savis.

Malgrat tot, els tarragonins ens hem de felicitar per recuperar el principal passeig de la ciutat, la Rambla Nova. Ara hem de lluitar per trobar una solució favorable a la majoria, si s’escau. Per a tothom és/serà impossible. No plou mai a gust de tothom.

 

Jordi Martí: ‘Pel dret a viure a la ciutat i no només a visitar-la’

Fa tres setmanes, ens assabentàvem de l’expulsió d’uns veïns, magnífics veïns, de la Part Baixa de Tarragona, com a conseqüència de la conversió de la ha estat casa seva durant els darrers anys, en un pis turístic. Era el mateix dia que en la Comissió de Turisme de l’Ajuntament la consellera Imma Rodríguez feia públic un interessant document sobre l’actualitat dels pisos turístics a la ciutat, parlant tant dels que eren legals com dels que no ho eren. Una feina que s’ha de fer, és clar, però aquest és un tems que, com molts altres, no va de legalitat i d’il·legalitat només ni molt menys.

Jordi Martí és conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Cal que busquem solucions a un problema, i dic problema amb totes les lletres, que hem encarat de totes les maneres possibles i que hem pogut: l’habitatge i el dret a la ciutat que tenim totes les persones que hi vivim. I sabem, perquè els coneixem i els llegim, que el dret fonamental a l’habitatge de què hem de gaudir totes les persones pel sol fet de ser, topa amb un dret que no és fonamental però que alguns rics de la zona i dels seus representants qualifiquen com a tal: el dret a la propietat privada.

Que quedi clar que aquest articles escrit ara no parla d’aquest “dret a la propietat privada”. No pateixin que si algun dia ens hi posem a fons no farem cap article per suprimir-lo, hi ha altres mètodes més democràtics i efectius per fer-ho, recordin si no el 19 de juliol de 1936 de què es complien 82 anys fa quatre dies.

Cal que a Tarragona ens posem a regular, i de forma estricta, el que ja és “el problema dels pisos turístics”, perquè quan una persona és expulsada de casa seva pel “mercat”, perquè els lloguers no es regulen i esdevenen impossibles de pagar i les seves pujades tenen com a únic objectius fer fora la gent de casa seva per posar-ne d’altra que genera més beneficis, el que tenim és un greu problema d’habitatge. I si aquest greu problema d’habitatge el provoca la voluntat del propietari en qüestió de destinar casa seva a fer pisos turístics, qui genera aquest “greu problema d’habitatge” són, sense cap mena de dubte, els pisos turístics.

Fer fora de casa seva una persona és per si mateix un greu problema de convivència, encara que ho faci fora el propietari legal si és que el llogater té l’espai llogat com a primera residència i el propietari només vol especular amb aquell espai i no viure-hi.

A Tarragona, hi ha espais que l’Ajuntament ha deixat abandonats, i cada cop són més. Però parlo ara de la Part Baixa (on l’alcalde Ballesteros no hi baixa ni convidant-lo a vermut). Ara, com passa arreu, el procés de gentrificació avança i els espavilats de sempre esperen amb ànsia el “pelotazo” que els faci possible enriquir-se a costa de fer fora de casa seva la gent que, en els moments de més degradació del barri, s’hi ha mantingut com a veí o veïna.

Cal regular els habitatges d’ús turístic a Tarragona abans no sigui massa tard, limitar la seva presència perquè ja sabem què ha passat a altres indrets. com alguns barris de Barcelona. on això no s’ha fet, establir lloguer social real (no més del 25% del sou mitjà, tot  que si es volem posar restrictius podem proposar el 10% que proposa molta gent especialitzada en habitatge social), aturar de moment les llicències mentre no tinguem mecanismes de control tal com s’ha fet a Barcelona, per exemple, i, sobretot, liderar un espai supramunicipal per tal d’establir mecanismes coordinats d’accés a l’habitatge per a les persones que volen viure a la nostra ciutats, als nostres barris, i no només venir a fer-hi turisme.

És així que tindrem una ciutat cohesionada, fent possible la vida als barris, a cada un dels carrers, de cada una de les persones. Perquè hi ha tarragonins i tarragonines riques i propietaris, però també n’hi ha moltes, moltíssimes, que tenen tan dret a l’habitatge com les riques però no hi tenen accés o un accés fàcil. I aquest, repeteixo, és un dret bàsic i és i ha de ser feina de l’administració, mentre existeixi, fer possible la vida a la ciutat sense patiments innecessaris.

Posem-nos-hi i de turistes en vindran i ens visitaran, perquè tenim cases per donar i per vendre, però alhora garantirem que no ens acabin fent fora de casa els que passin per aquí a admirar allò que va ser la Tàrraco Imperial, la ciutat medieval, les platges i la natura, el fum de la petroquímica o el modernisme tarragoní.

Òscar Peris: ‘La represa’

Dir bon dia al personal, tornar a obrir la porta del despatx, engegar l’ordinador, repassar l’agenda… Sembla un dia com un altre, però no és ben bé així. Han passat gairebé nou mesos des del darrer cop. I ara hi tornem. Tornem a la delegació del Govern de la Generalitat a Tarragona, després d’una llarga absència. En aquests mesos, la delegació, i tota la Generalitat, ha continuat funcionant gràcies a la professionalitat dels seus treballadors. Milers d’homes i dones ben conscients del que vol dir servei públic. A tots, a totes, moltes gràcies.

Òscar Peris, delegat del govern al Camp de Tarragona.

Aquests mesos, però, no han estat un parèntesi. No podem, de cap manera, fer veure que no ha estat res i ignorar tot el que ha passat. Hem assistit a l’intent d’ocupació i desnaturalització de les institucions d’autogovern, a l’empresonament de part del govern i de dirigents civils, a la persecució judicial a l’exterior de dirigents polítics. I no se n’han sortit. Malgrat tots els impediments, les eleccions van confirmar la majoria parlamentària que ja existia, i la justícia europea ha anat desmuntant bona part de les elucubracions de l’espanyola.

La ciutadania, doncs, ens ha confirmat l’encàrrec que ja ens havia donat sobre el futur del país, i aquest és el nostre compromís. Ens ha confirmat, també, la confiança per a governar, i això reprenem. Perquè no n’hi ha prou amb mantenir el caliu, que s’ha fet, cal també treballar per canviar, per millorar, per avançar.

Reprenem la feina, doncs. Reprenem la feina de millorar i racionalitzar els equipaments sanitaris i donar un millor servei a tota la ciutadania del Camp de Tarragona. Reprenem la feina de reforçar l’escola catalana, inclusiva, integradora i lliure. Reprenem la feina de millorar el teixit productiu del Camp de Tarragona, batallant perquè els que encara en tenen la competència –una altra cosa és que l’exerceixin- entenguin que ens calen infraestructures al dia, eficients, i un cost de l’energia que no sigui prohibitiu. Reprenem totes les feines amb l’objectiu de millorar les condicions de vida dels homes i dones del Camp de Tarragona.

Deia Oscar Wilde, amb la provocació que li era característica, que l’experiència és el nom que donem als nostres errors. Sens dubte hi ha hagut errors, propis de la condició humana. Però en la nostra experiència, recent i no tan recent, també hi ha encerts i lliçons positives. És des d’aquesta experiència, doncs, que encarem aquesta represa, en un escenari diferent però amb els mateixos objectius i amb la mateixa voluntat. Ens en sortirem, segur.

Laura Castel (ERC): ‘L’OSCE PA i les clavegueres de l’Estat’

Dia 10 de juliol de 2018, a la seu del Bundestag de Berlín, estem tenint les reunions dels tres Comitès de l’OSCE parlamentària, perquè ens hem reunit en l’assemblea anual. Jo formo part del primer Comitè, el de Política i Seguretat. Estem discutint diferents propostes de resolucions.

Laura Castel Fort, senadora d’ERC per Tarragona.

Toca el torn de debat de la proposta de resolució de la representant del partit flamenc N-VA, Rita Bellens, sobre garantir que l’operativitat d’aquesta assemblea sigui efectiva. Resolució important per a nosaltres.

En el punt 15 d’aquesta proposta de resolució s’esmenta la preocupació pel constant menyspreu als drets polítics dels representants electes catalans i l’empresonament d’alguns d’ells ( “Worried about the continuing disdain for the rights of elected Catalan representatives following the referendum on Catalan independence of October 1st 2017 and the incarceration of some of those representatives”).

El senador espanyol Ignacio Cosidó, ex director general de la Policia Nacional durant el mandat del Ministre Jorge Fernández Díaz, i per tant, al comandament de les operacions que es varen destapar amb el nom Clavegueres d’Interior, va presentar esmena demanant que s’esborrés aquest punt 15.

Cosidó forma part de la delegació espanyola a l’OSCE parlamentària, com en formo jo i altres membres del PP, PSOE i Podemos, tots diputats i senadors.

Es procedeix a la defensa a favor i en contra de l’esmena. A favor parla Cosidó. Res de nou. En un minut parla d’aplicar l’estat de dret i de respectar la independència judicial i que no és el lloc per posar en qüestió els judicis ni la independència judicial. Demana que els parlamentaris tinguin confiança amb la democràcia espanyola!!!

Tot plegat, molt cínic, ja que quan es tracta de Rússia, Turquia, Ucraïna, o altres, llavors no li sento alçar la veu. Ans el contrari.

En el torn en contra parlo jo. També en un minut. Els explico als meus col·legues que esborrar una referència a Catalunya no canvia ni esborra la realitat de que Espanya té presoners polítics, acusats de rebel·lió i sedició per organitzar un referèndum, per als del sí i per als del no, perquè abans que res, els catalans som demòcrates.

Els recordo que l’Acta Final de Helsinki, que dóna origen a l’OSCE reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles. De fet, en aquesta mateixa assemblea de Berlín es torna a aprovar una Resolució on en el primer paràgraf se’n fa referència.

Esborrar la referència a Catalunya, perquè ho demana el partit polític més corrupte d’Europa, amb més de 800 casos de corrupció, els hauria de fer reflexionar, els dic, sobre què pretén el PP, i sobre en quin costat volen estar al votar l’esmena, al costat de la corrupció o al costat de la democràcia. En els pocs segons que em resten, els etzibo un últim detall: la persona que promou aquesta esmena, Cosidó, va ordenar una estructura policial, destinada a obstaculitzar la investigació dels escàndols de corrupció que afectaven al PP i la investigació i persecució d’adversaris polítics. Arran d’aquests fets, el Ministre va tenir que dimitir. Els assenyalo que aquestes dades (dades, que no opinions!), les poden trobar a les conclusions del dictamen del Congrés de Diputats sobre brigades polítiques, publicades el passat 21 de setembre de l’any passat.

En Cosidó demana la paraula per al·lusions. No es costum tornar a donar la paraula, però, com que és ell, membre del PP i per tant del PPE, doncs pel boc gros, el president (també membre del Partit Popular Europeu, PPE) li’n dóna.

Cosidó es queixa que és un atac personal. Ja no recorda la seva última intervenció al febrer passat a Viena. Es veu que acusar-me de mentir, per denunciar l’empresonament i judicialització de drets polítics (uns fets com una casa de pagès!), no és un atac personal. Però exposar unes dades certes, sí que ho és. Cinisme en estat pur.

Cosidó, per a la vostra informació, és una persona molt i molt propera al nou i flamant president del PP, Pablo Casado.

Passem al torn de la persona que promou la Proposta de Resolució, la senyora Rita Bellens, del partit N-VA. Es posiciona en contra de l’esmena de Cosidó i demana mantenir la referència als polítics catalans. Recorda que el dret d’autodeterminació és un dret reconegut al dret internacional.

Passem a la votació: vots a favor de l’esmena de Cosidó…la mesa compta. Vots en contra….la mesa compta. Abstencions…la mesa compta. A simple vista es veu que hi ha més vots en contra de l’esmena de Cosidó i, per tant, mantenir el paràgraf 15 (el vídeo, malgrat que el que es veu em dóna la raó, no permet veure un racó de l’assemblea, i per tant, no puc impugnar el recompte). Però ai!, amb velocitat supersònica, fan un recompte de 17 a favor, 17 en contra i 10 abstencions. Vaja, un afortunat empat que permet posar als díscols en cintura. L’encarregat del PPE, de peu dret, comença a mirar certs diputats per tal que no s’equivoquin amb la votació.

Procedim a la segona votació. Alguns diputats canvien la votació, el president riu satisfet amb el resultat del segon recompte. Recordem que el president del Comitè és del PPE, i tres partits europeus Popular, Socialista i Liberal es reuneixen cada matí abans de les reunions de l’OSCE per coordinar posicionaments en les votacions. Jo, com a representant d’ERC, sóc l’única catalana en aquesta organització internacional. La més gran després de les Nacions Unides, amb representants de 57 estats. No tenim cap grup polític al què ens puguem afegir (ni PPE, ni Socialista, ni Liberal són els nostres).

Per tant, i malgrat no tenir un grup polític que em recolzi, el resultat és el següent: 20 a favor, 18 en contra, 12 abstencions. L’esmena de Cosidó tira endavant i esborren el paràgraf que fa referència als presos i exiliats polítics catalans. Han suat.

Cosidó i el PP creuen que guanyen una batalla. De fet, està tant i tant content que em dóna un fort cop a l’espatlla, amb regust de victòria. Però, en realitat, aquesta gent del PP fan a les institucions internacionals el mateix que a les espanyoles: pressionar i forçar les costures de la llibertat individual i recórrer al constrenyiment.

Però s’estan quedant sols. Els seus col·legues els estan abandonant. Lentament, però inexorablement.

 

 

Josep Anton Burgasé: ‘Quaranta anys del PSC’

Han passat ja 40 anys des d’aquell calorós cap de setmana del 15, 16 i 17 de juliol de 1978 en què es va fundar el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) i es va escollir Joan Reventós com a Primer secretari.

Josep Anton Burgasé és militant del PSC

Va ser un procés admirable en què totes les forces representants de diferents sensibilitats socialistes i catalanistes d’esquerres a Catalunya van dissoldre les seves anteriors organitzacions per presentar un projecte transformador que permetés donar el salt endavant que la gent treballadora del país necessitava.

Cal reconèixer la generositat de molta gent, però principalment d’aquells que representaven el moviment socialista al nostre país: Joan Reventós, Josep Pallach i Josep Maria Triginer. La voluntat per fer que els catalans i catalanes, ciutadans i ciutadanes d’una mateixa comunitat nacional amb iguals drets i obligacions treballessin amb un mateix objectiu de crear una societat justa. Va ser des del primer moment l’únic que va guiar la seva voluntat d’acord al marge de les legítimes aspiracions que cadascú pogués tenir..

Els socialistes, junt amb d’altres col·lectius d’esquerres, han estat clau en la transició democràtica a Catalunya. Malgrat els problemes de cohesió que han aparegut ens els darrers temps a la societat catalana, el Partit dels Socialistes ha estat l’aglutinador de les polítiques de progrés més importants que s’han portat a terme, amb un clar compromís amb les sensibilitats i realitats del país.

Han estat 40 anys treballant per la igualtat , la llibertat i la justícia social, pels drets dels treballadors i treballadores i per una Catalunya que desenvolupés al màxim les seves aspiracions d’autogovernar-se. Hem estat els primers en defensar els valors que representa la pluralitat que constitueix la nostra identitat. Hem posat la llengua catalana com un instrument bàsic de cohesió de la societat , defensant els valors culturals del país respectant totes les sensibilitats que conformen la realitat catalana.

Pocs mesos després d’aquell 17 de juliol, al desembre del mateix any a Catalunya va ser referendada la Constitució de tots. Una data a recordar per tots els demòcrates. Els socialistes catalans i espanyols varen estar a l’alçada que el moment requeria, construint un model d’organització que marcava un camí a seguir, el de la plena llibertat. Amb algunes renúncies, sí, però amb fites assolides que han quedat per sempre: la democràcia, el respecte a la llei, drets bàsics fixats en el nostre imaginari.

Però igual que vàrem defensar aquest projecte, defensem que ara toca actualitzar-la i adaptar-la a la nova realitat del temps que vivim, lluny d’aquells que creuen que no cal tocar res i d’aquells que la volen ignorar i incomplir-la.

L’any 1979 va venir marcat per dos esdeveniments en els quals el nou partit va tenir un paper destacat: les primeres eleccions municipals i el referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. En els comicis locals, el Partit dels Socialistes que s’havia fundat un any abans, va obtenir la confiança majoritària a les poblacions més importants de Catalunya. Aquí va començar una etapa de transformació de les ciutats i pobles arreu del país.

Ningú no pot posar en dubte que la Catalunya de les ciutats d’avui és la realitat més potent que ens identifica com a país . La referencia municipal urbana i diversa en el territori i la conurbació metropolitana barcelonina tenint Barcelona com a capital, són reconegudes arreu del món, Han estat els socialistes junt amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya que han fet possible aquesta realitat d’avui.

L’Estatut d’Autonomia català, que feia possible la recuperació de l’autogovern, que ens reconeixia com a nació i feia oficial l’idioma català, va ser aprovat amb un 89% dels vots i una participació de 2/3 del cens.

Com és pot observar els socialistes, que varen fundar aquell partit a l’any 1978, han estat fonamentals en tots els moments històrics de l’historia moderna de Catalunya. Sempre que s’ha treballat a favor del conjunt i de la unitat dels ciutadans i ciutadanes, del país, s’ha demostrat que el Partit dels Socialistes de Catalunya ha estat i és el millor instrument per fer que la igualtat, llibertat i justícia social avanci al nostre país.

Josep Anton Burgasé és militant del PSC

Alexandre Boquet: ‘Un altre turisme és possible’

A Salou, tothom opina sobre el turisme i és lògic, ja que és una de les destinacions turístiques més importants de Catalunya. Sovint, però, es fa des d’una visió parcial o sense concretar. Una temàtica que dona per molt. Per això, amb aquest article, des d’Esquerra de Salou fem aquesta reflexió general.

Retrat de

En els darrers mesos, han sorgit veus demanant la intervenció de les administracions públiques per tal de millorar i minimitzar l’impacte del turisme sobre la població i sobre el municipi. En la nostra opinió, cal recordar-los que Salou és una ciutat turística i la seva economia es basa en el sector serveis. Una activitat que sovint genera desocupació d’una part considerable de la població local durant la tardor i l’hivern. Per tant, la gent del territori no podem estar en contra d’una inversió potent com el futur Hard Rock, que està previst que comporti la creació de 2.176 llocs de treball directes a temps complert durant els primers cinc anys i d’11.500 llocs de treball totals, directes i indirectes. Una xifra que equival a una tercera part de l’atur registrat al Camp de Tarragona l’any 2017 que va ser de 31.268 persones. Es tracta, doncs, d’un tipus d’inversió coherent amb la realitat socioeconòmica del municipi i del territori.

És clar que aquests nous llocs de feina que es crearan han de ser de qualitat i que cal lluitar contra la precarització laboral, la mala praxi en les contractacions i en les externalitzacions de serveis que algunes empreses del sector fan emparats per la legislació laboral vigent, son símbols característics d’aquesta precarització creixent.

Així doncs, quan es reclamen serveis de qualitat s’ha de començar per tenir en compte el personal del sector, els treballadors i les treballadores que tracten amb els visitants. Ells i elles són la cara visible de les empreses i els responsables directes del servei final al client, la part més important d’aquest negoci. I tenir-los en compte vol dir oferir-los formació permanent i unes condicions laborals adequades. Per això, pensem que és un error buscar benefici estalviant en el cost del personal, clau perquè els serveis funcionin i un factor que influeix de manera decisiva en el grau de satisfacció de la clientela i en la seva decisió de tornar o de parlar bé del lloc visitat, junt amb l’estat de les instal·lacions. Doncs no es pot pretendre augmentar la qualitat dels servei i la percepció de qualitat de la nostra destinació si les accions de les empreses locals van en direcció contraria.

Per tot això, considerem que quan el sector privat exigeix a l’administració pública millores i qualitat en la prestació dels serveis públics, cal que es qüestioni, també, si les empreses del sector turístic busquen l’excel·lència en els serveis que ofereixen.

Creu el sector hoteler i de la restauració, per posar només un exemple, que fan bé la gestió de residus com a grans productors? ¿Creu la patronal del sector turístic que els seus associats o altres agents del sector (stakeholders) compleixen amb la normativa laboral?

Els recursos humans, les persones, són el bé més preuat, l’ànima, de l’empresa i, per això, és necessari reivindicar del nostre model turístic madur,on una de les moltes accions és aquesta, precisament tant en el sector públic com en el privat, llocs de treball de qualitat i Responsabilitat Social Corporativa. Són aspectes tan importants com la innovació, les millores en els equipaments, el compromís amb la sostenibilitat, la renovació del nostre model turístic madur,etc,

Les administracions públiques poden exigir a les empreses, i encara més a aquelles que es beneficien de la seva actuació, un comportament ètic en la gestió dels recursos humans, és a dir, un respecte als drets dels treballadors i de les treballadores. Per això és inacceptable la problemàtica de “les Kellys” (professionals de la neteja de pisos i d’habitacions d’hotel), entre d’altres. Gent que treballa subrogada a preus i condicions miserables quan els convenis del sector marquen uns altres salaris. Cal fer complir la llei i si la llei és injusta, llavors cal canviar-la.

Existeix una sostenibilitat en quant a la convivència entre turistes i comunitat local? Són conscients els ciutadans de Salou o qualsevol altre municipi turístic, dels beneficis generats pel turisme per tal que s’impliquin favorablement a l’hora de conviure-hi?. Segurament si estan mal pagats i amb horaris i contractes  “extranys” o només poden treballar 4 /5 mesos de 12 que té l’any, difícilment percebin els beneficis que aporta el sector

Un altre aspecte a tractar són els pisos turístics il·legals. A Salou, si ho encarem bé, encara som a temps de posar-hi una mica d’ordre, com s’està fent a altres ciutats. És imperatiu actuar, seria una pena arribar a situacions com les de Barcelona, Palma, o d’altres que generen un afebliment de la convivència entre comunitat local i els visitants .S’ha d’actuar el més aviat possible.

Cal complir les ordenances i altres normatives locals en aspectes com el mal ús dels contenidors de la brossa, sorolls, ocupació de via pública, imatge i qualitat del comerç. També cal que l’Ajuntament actuï amb fermesa  en tot el municipi, sense discriminar cap zona, pel que fa als jardins, neteja, manteniment mobiliari urbà, voreres, estat de les platges, seguretat  etc. Tothom, turistes i vilatans, ens mereixem el millor Salou possible i el millor turisme possible. Uns per gaudir amb la seva visita. Altres per gaudir d’unes condicions laborals dignes i justes. I ambdós per una bona convivència i activitat sostenible que suposi beneficis per a uns i altres. Un turisme de qualitat, un altre turisme, és possible.

Alexandre Boquet

Regidor ERC Ajuntament de Salou

Ignacio Reyes: ‘Un balanç de la natació… i un llegat excel·lent’

La natació als Jocs Mediterranis ha tingut tres dies d’intensa competició a la piscina de l’Anella Mediterrània. L’assistència de públic ha estat força alta i, el darrer dia, estava gairebé ple de públic.

Hem vist grans finals de natació a la gran majoria de proves i estils amb un nivell força alt. S’han batut fins a 11 rècords dels Jocs, majoritàriament fets pels representants italians: Fabio ScozzioliI, 100m braça masculins i les noies Margheritta Panziera, als 100m papallona; Elena di Liddo, Silvia Scalia als 50 i 100m esquena i Arianna Castigglioni al 50m braça. L’egípcia Farida Osman, als 50m lliures i 50m papallona. La nedadora barcelonina Jèssica Vall ha fet dos rècords del Jocs als 100 i 200m braça. El nedador d’Argèlia Oussama Shanoune va nedar els 100m liures en 48 segons i 00 centèsimes, un temps impressionant. La castellonenca Lidon Muñoz ha esta la primera nedadora en establir un rècord d’Espanya en aquesta piscina, ha estat als 50 lliures en un temps de 25 segons i 20 centèsimes.

Ignacio Reyes Cabo, entrenador de Natació del 1er. Equip CN Tàrraco

En general, els comentaris dels protagonistes han estat força positius, segons els nedadors, és una piscina molt bona i ràpida per a la competició. Pel que fa al medaller, l’ excel·lent selecció italiana ha estat la gran protagonista amb 35 metalls, 21 ors, 10 argents i 4 bronzes. Espanya s’ha situat en segon lloc amb 21 metalls, 5 ors, 10 argents i 6 bronzes. Tercer lloc del medaller és per a Turquia i Egipte amb 7 metalls. La gran decepció ha estat la potent selecció francesa que va presentar un equip fluix i va fer un lleig als Jocs.

L’organització de la natació ha estat notable, és cert que hi han hagut alguna anècdota, però en general ha estat molt bona. En aquest sentit, el paper dels voluntaris ha estat determinant i cal valorar-lo en la seva justa mesura i recalcar que, sense la seva ajuda i suport no s’hagués pogut organitzar aquest esdeveniment. També destacar el comportament força educat i col·laborador de tots els esportistes i els seus responsables, delegats, tècnics i fisioterapeutes.

El llegat que ens queda és una piscina excel·lent de competició, que ha nascut per a donar cabuda a un esdeveniment competitiu de categoria internacional i que confiem, els aficionats de la natació a Tarragona, podem gaudir-la tant per a entrenar com per a competir.

Ignacio Reyes Cabo, entrenador de Natació del 1er. Equip CN Tàrraco

Diana Salvadó (PSC): ‘L’èxit dels Jocs és la victòria de Tarragona’

Aquests dies milions de persones han situat les comarques tarragonines al mapa gràcies als Jocs Mediterranis. Després d’anys de dur treball el somni, finalment, s’ha convertit en una realitat. Ja podem afirmar que s’ha aconseguit la fita de projectar-nos al món donant una imatge de modernitat i progrés, amb Tarragona i les nostres comarques com a símbol d’una societat cosmopolita i oberta a tothom.

Diana Salvadó. Portaveu del PSC del Camp de Tarragona

I això és un èxit, ho és, malgrat que a alguns els sàpiga greu. I no perquè sigui obra de cap dirigent polític en concret, sinó perquè ho és del conjunt de la gent de les comarques tarragonines. Per exemple dels milers de voluntaris i voluntàries que dediquen el seu temps a fomentar els valors de l’esport i fer que l’organització i la logística dels Jocs funcioni de manera impecable. Moltes gràcies sinceres a tots i a totes pel vostre esforç i la vostra implicació!

En efecte, cal destacar la coordinació i el bon funcionament dels dispositius de seguretat, logística i emergències que hi ha hagut a les 16 seus dels Jocs. És obvi que davant d’un esdeveniment esportiu d’aquesta magnitud (penseu que només ahir es van dur a terme més de 100 partits o competicions a 18 modalitats esportives diferents) hi hagi uns pocs incidents menors que, també cal dir-ho, s’han esmenat amb eficàcia i rapidesa. El que és lamentable és que uns pocs quasi celebrin cadascun d’aquests incidents poc menys que com una victòria personal per estimular una idea de “fracàs” i “catàstrofe” dels Jocs de Tarragona que tots aquells que hem anat les competicions no veiem per enlloc. I dic que és trist i lamentable perquè aquí ens juguem el prestigi i el bon nom de les comarques tarragonines i no res partidista en clau de vella política. En fi…

La veritat és que, gràcies a la bona feina impulsada per molta gent i per moltes institucions, estem podent gaudir d’una oportunitat històrica: d’una autèntica finestra oberta a tot l’arc mediterrani per projectar Tarragona i les nostres comarques. Tant els milers d’atletes que participen als Jocs com les federacions de molts dels països convidats estan encantats amb la vila Mediterrània i seran els millors ambaixadors de Tarragona quan tornin a casa.

Deia abans que uns pocs ja havien decidit que els Jocs havien de ser un fracàs abans, fins i tot, que comencessin, són els mateixos que juraven que “mai” es farien. Malgrat els obstacles que ens hem trobat els ciutadans del conjunt de les comarques tarragonines ens podem sentir orgullosos per l’esforç realitzat i pels seus resultats, començant per les noves instal•lacions esportives que hem aconseguit i per la projecció internacional assolida per Tarragona i les nostres comarques.

La participació va in crescendo a cada dia que passa i ha registrat assistències molt notables en les proves de natació, atletisme, la triatló d’Altafulla, esgrima o Halterofília, entre d’altres.

En darrer terme, des del PSC del Camp de Tarragona volem reiterar –i demanar- respecte escrupolós i absolut per a tothom, per a tots els representants polítics i per a totes les persones. Mai hem defensat altre cosa. Per tant, rebutgem totes les xiulades, sigui qui sigui el receptor, així com les manifestacions d’intolerància, els insults o les faltes de respecte. Som, majoritàriament, una societat respectuosa, tolerant, plural i oberta a totes les sensibilitats i així seguirà sent. Aquests són també, com diu l’alcalde Ballesteros, els Jocs del diàleg i de la pau.

Així doncs, convidem tothom a acabar de gaudir del moment històric que estem vivint ara que encarem la recta final dels Jocs. Estem en una situació única per les comarques tarragonines i per gaudir del llenguatge comú de l’esport. Mil gràcies, un cop més, als milers de voluntaris i voluntàries a qui mai agrairem prou la seva generositat, entrega i dedicació.

Visca els Jocs Mediterranis de Tarragona 2018!

 

Mercè Dalmau: ‘6 setmanes, un sol compromís, Cambrils’

El passat dilluns l’equip de regidors i diferents associats de PDECAT tancàvem una ronda de sis reunions per tots els centres cívics del municipi. Més d’un centenar de veïns ens heu acompanyat setmana a setmana i ens heu transmès les vostres sensacions i sentiments envers Cambrils.

Mercè Dalmau Mallafré
Portaveu PDECAT-CiU a l’Ajuntament de Cambrils.

Cada barri té unes necessitats diferents i per tant, demana de respostes particulars però totes elles són Cambrils, el que ens uneix. Asseguda al despatx de l’Ajuntament, amb totes les notes obertes del que ens heu transmès comparteixo una dualitat de sentiments.

D’una banda, l’orgull i el repte que per a mi i l’equip de regidors representa poder escoltar la vostra veu sense embuts ni formalismes propis de l’administració i amb el compromís de buscar la manera de donar-vos respostes però sobretot, solucions als temes que ens heu compartit. D’altra, la ferma convicció interna que encara queda molta feina a fer, més de la que ens imaginem o de la que podíem veure els anys anteriors quan la situació econòmica ens limitava a fer certes accions o inversions però, com sempre, la proximitat i l’escolta activa no per contestar, si no per aprendre i seguir construint un Cambrils millor, ha de ser un dels punts forts de l’agenda del nostra dia a dia d’ara en endavant.

A les reunions han sortit temes de proximitat (neteja, parcs, voreres…) però també d’altres més profunds com la visió de ciutat, la cohesió social, han estat unes reunions molt enriquidores i que ens han permès tenir una altre punt de vista de múltiples temes.

Estem a les portes d’un estiu que omplirà platges, comerços, restaurants i hotels. Des de fa setmanes, tots els sectors que representen un PIB important al municipi treballen i de valent. Es l’hora de seguir treballant després de mesos de promoció del municipi, sense aquesta tasca, el resultat no seria el mateix.

Amb l’arribada del mes de juliol i l’obertura al trànsit d’una part del Pont de la N-340 ja representa un abans i un després, no tan sols a nivell visual, si no també en la llum i tots els voltants dels edificis més propers. L’acondicionament dels terrenys del seu voltant seguirà donant vida i llum al barri de l’estació.

Tot i la feina feta encara en queda molta per a fer, així ens ho heu comunicat en les diferents reunions, teniu el meu compromís personal, el dels regidors i el dels associats del PDECAT de seguir treballant perquè Cambrils sigui un motor econòmic i de benestar a la Costa Daurada.

Us escoltem, us hem escoltat i us escoltarem, ara i sempre!

 

 

 

 

Rocío León: “Los jueces son el arma del patriarcado”

Poco ha tardado la bestia patriarcal en recordarnos que no nos perdona a las mujeres que alcancemos logros.

Rocío León Aller. Secretària de Polítiques de les Dones. PSC Camp de Tarragona

Nos declararon la guerra con la sentencia de la manada. Quisieron ponernos en, lo que consideran, debería ser nuestro sitio.

La respuesta en las calles fue formidable. “¡Ya está bien!” Plantamos cara, seguiremos haciéndolo. Algo cambió en el movimiento feminista el día que salimos a la calle por nuestro derecho a abortar. Acabamos con un ministro retrógrado de un gobierno que no quiere a las mujeres que somos y pretendía que fuéramos peones de su orden patriarcal.

Salimos para protestar por una sentencia, la de la manada, que pretendía taparnos la boca y reducirnos a un lugar de sometimiento. Que quiso amedrentarnos, porque no toleran que nos revelemos.

Salimos el 8 de mayo con los puños en alto a defendernos, a reivindicar igualdad. Todos los países miraban a las calles españolas repletas de mujeres valientes que levantaban la voz, que reclamaban libertad y justicia. Inyectamos valor y orgullo a las mujeres de todo el mundo.

La bestia no soporta que estemos orgullosas, felices y esperanzadas por tener el primer gobierno con más mujeres que hombres de la historia de Europa. Quiere que nos rindamos sumisas a su voluntad.

Se acabó el silencio. La historia está inmersa en la cuarta ola del feminismo y nos vamos a someter.

¿Por qué los jueces entienden que los violadores de la manada pueden salir a la calle? Han demostrado que son capaces de seguir violando, lo han hecho antes del caso que les condena, lo han hecho desde prisión vanagloriándose de haber cometido el delito.

Estas bestias violadoras no podrán estar en la Comunidad de Madrid. O lo que es lo mismo, la víctima no podrá salir. Pero todas las mujeres estamos amenazadas porque pueden deambular libremente por el resto del territorio.

Si la justicia no nos protege lo haremos nosotras. Nos defenderemos. No nos vamos a amedrentar. Somos muchas, somos más. No callamos, no nos escondemos y no lo vamos a hacer.

La Justicia nos amenaza, pone en peligro nuestra integridad y lanza el mensaje de que sale muy barato violarnos.

Estamos en las calles para ganar, para conquistar nuestra libertad. Este abuso judicial es otra violación de nuestros derechos. Nos quieren atemorizar, intimidar, pero somos valientes y lo vamos a demostrar.

No vamos a tolerar que salga gratis agredir, violar, abusar de mujeres.

No nos rendimos. No nos rendiremos. Os venceremos. Conquistaremos la Democracia, que solo lo será completamente cuando seamos libres y lo seremos.

#estajusticiaesunamierda

 

L’expert / Ignacio Reyes: ‘La natació als Jocs’

El proper dissabte 22 de Juny  i fins dimarts dia 1 de Juliol s’iniciarà la XVIII edició del Jocs Mediterranis. Pel que fa la natació de competició seran tres dies d’intensa competició  a la magnífica piscina tot just inaugurada la setmana passada per un grup de nedadors del Club Natació Tàrraco.

Ignacio Reyes Cabo, entrenador de Natació del 1er. Equip CN Tàrraco.

Pel que fa a la competició cal destacar que, en aquest cas, la gran majoria de les delegacions participants tindran a les seves principals estrelles. Les delegacions de França, Itàlia I Espanya són, a priori les delegacions més potents, però també cal comptar amb individualitats de països com Eslovènia, Turquia, Egipte, Sèrbia…

La selecció espanyola porta el seu millor equip possible on la principal estrella i abanderada de la inauguració, serà la campiona olímpica Mireia Belmonte. També cal destacar al Campió del Món Júnior, Hugo González, el finalista olímpic Joan Lluís Pons, la medallista als mundials Jessica Vall,  l’África Zamorano, bronze als mundials en categoria Júnior i Miguel Duran, un dels pocs nedadors que ha pogut baixar dels 00:03:50 als 400 lliures. La resta de l’equip espanyol és força competitiu. Estrelles de la natació mundial també participaran en aquest esdeveniment com per exemple: Gregorio Paltrinieri (Itàlia) campió olímpic,  els nedadors Velimir Stjepanovic (Sèrbia), Viktoria Gunes (Turquia), Fabio Scozzoli (Itàlia) i Marie Wattel (França) medallistes al Campionat d’Europa i també l’esportista Farida Osman (Egipte) medallista al Campionat del món i Andreas Vazaios (Grècia)  i Simona Quadarella (Itàlia) finalistes al Campionat del món.

Durant els Jocs Mediterranis, es nedaran les proves, 50-100-200 de cada estil, 400 lliures – 800 lliures femenins i 1500 lliures masculins, 200 i 400 estils individuals  i els relleus 4×100, 4×200 lliures, 4x100estils. Les proves segueixen el programa olímpic afegint les proves de 50 braça, esquena i papallona.

A les anteriors edicions de l’història dels Jocs del Mediterrani han participant els nedadors reusencs com Santiago Esteva i Adolf Coll i, els nedadors tarragonins Sylvia Fontana i R. Albert Duch. També ha participat als Jocs el nedador Jordi Neira a Waterpolo.

Carles Coll i Ferran Siré són dos nedadors de 16 anys del CN Tàrraco amb beca al CAR de Sant Cugat i que destaquen per al seu alt rendiment competitiu. En aquesta edició dels Jocs no hi podran ser, donat que el seleccionador nacional, Albert Tubella, ha triat el millor equip competitiu per ales diferents proves i, a més, encara són molt joves. Però de ben segur que a la propera edició, mantenint la seva progressió competitiva, tindran moltes opcions de participar-hi.

Ignacio Reyes Cabo, entrenador de Natació del 1er. Equip CN Tàrraco

Pau Ricomà: ‘Els Jocs de les expectatives’

A tres dies dels Jocs, tant des d’una perspectiva emocional com racional, desitgem que tot surti bé i que la gent s’ho passi el millor possible. Temps tindrem per fer balanç, amb el màxim rigor, com hem vingut fent fins ara. Ara, però, no hi ha marge de rectificació i, malgrat tots els imponderables que queden fora de control, hem de tenir clar que ens hi va el nom de Tarragona. Una part de la consideració que se’ns pugui tenir depèn d’un resultat digne dels Jocs.

Pau Ricomà és portaveu d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

No participarem, conscientment, de l’aplicació de superlatius que tant agraden a alguns polítics. Centrem-nos amb passar dignament la prova, que tal com han anat les coses ja serà molt. Aquests seran els Jocs de les expectatives, les més realistes es poden assolir, però s’evidencia que les més ambicioses ja han passat a l’oblit: La transformació de la ciutat, la millora d’infraestructures viàries, l’ampliació del parc hoteler, el nombre de llocs de treball generats, la repercussió econòmica i mediàtica, etc. formaven part d’un paquet propagandístic, però no d’una estratègia ben traçada de ciutat.

Ens quedaran, indubtablement, uns equipaments esportius modernitzats i no entenem els dubtes de l’equip de govern respecte a la gestió d’aquestes infraestructures esportives. Si altres ciutats són capaces de gestionar equipaments semblants o millors, Tarragona no n’ha de ser capaç? El Joc  de les expectatives pren, a tres dies de la cerimònia inaugural, una nova vesant: l’expectativa diplomàtica. Com un regal del cel a una organització inspirada per l’il·lusionisme se’ls presenta una possible trobada entre el President de la Generalitat, el President del Govern Espanyol i el Rei d’Espanya. Una coincidència que pretenen que desllorigui no sé ben bé què.

Vagi per davant que no tenim cap esperança posada en una potencial trobada casual. Estarem molt contents si hi és el President Torra i que, en el camí de la recuperació de les institucions catalanes, deixi molt clar que la Generalitat ha estat la institució que, amb molta diferència, més ha aportat a la celebració dels Jocs, atenent la petició de les autoritats tarragonines. Respecte al Rei, sincerament, ens agradaria que no hi fos. No oblidarem el terrible discurs del dia 3 d’octubre quan va legitimar la violència contra els ciutadans catalans, molts tarragonins, en un dia d’orgull democràtic que va tenir molts moments de por humana. Un discurs que donà llicència a la repressió jurídica i policial que encara continua.

Malgrat la nostra absoluta manca d’expectatives diplomàtiques i el nostre desig que el Rei finalment no vingui a la inauguració, els representants del Grup Municipal d’ERC-MES-MDC hi serem per tres raons: perquè és un acte important que se celebra a Tarragona; perquè volem estar al costat del President de la Generalitat en un acte tan rellevant per la nostra ciutat i perquè si algú hi està de més no som els representants electes del poble de Tarragona.

Xavier Sabaté: ‘Què fem amb les nuclears?’

En el moment d’escriure aquest article, el 42 % del parc nuclear espanyol està aturat per diverses raons anomenades tècniques . dels set reactors operatius a Espanya – cal recordar que tots elles operant sense llicència definitiva – n’hi ha tres de desconnectats de la xarxa: Vandellòs-2, Trillo i Ascó -2.

Xavier Sabaté. Ex conseller del govern de la Generalitat

Amb el que portem d’any han estat nombroses les aturades i diverses les denúncies. La Fiscalia de Tarragona ha obert diligències d’investigació sobre la sèrie d’incidències i avaries que s’han produït els últims mesos a la nuclear de Vandellòs 2 arran de la denúncia presentada per l’associació Sociedad Humana. També l’Associació  Professional de Tècnics en Seguretat Nuclear i Protecció Radiològica ( ASTECSN) formada per funcionaris del cos de seguretat nuclear i protecció radiològica del Consejo de Seguridad Nuclear ( CSN ) ha alertat també de la comissió de diferents irregularitats en els processos de seguretat interna.

Per si no n’hi hagués prou,   hem conegut fa pocs dies que Iberdrola Generación Nuclear, la filial que agrupa els interessos  nuclears del grupo energètic, va registrar unes pèrdues de 110,87 milions d’euros el 2017, amb la qual cosa  acumula uns números vermells  de gairebé 1.200 milions d’euros des de 2013. És a dir, cinc exercicis consecutius en negatiu.

L’energia nuclear s’acaba. I no ho dic jo sinó una llei. La llei canvi climàtic aprovada per tots els grups parlamentaris llevat del PP el mes de juliol passat al Parlament de Catalunya es pronuncia clarament per una Catalunya 100 % renovable i pel tancament de les nuclears. És molt rellevant que ho digui una Llei, la primera de tota Espanya que ho fa en el seu article 19: “………. s’ha d’establir un pla de transició per al tancament, no més enllà del 2027, de les centrals nuclears”.

És cert que no és competència de la Generalitat però, en primer lloc, és molt rellevant que ho digui una llei aprovada amb una majoria tan ampla i en segon lloc, cal començar a pensar que  l’article 26  de l’Estatut d’Autonomia vigent diu que “Correspon a la Generalitat la competència compartida en matèria d’energia” i més endavant que “La Generalitat participa en la regulació i la planificació d’àmbit estatal del sector de l’energia que afecti el territori de Catalunya.”. Amb aquest suport legal, la Generalitat té molt a dir sobre la nuclear i sobre qualsevol tipus d’energia.

Doncs bé, amb el propòsit que consta a la Llei i també al Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya que tenen tots els grups parlamentaris i els agents econòmics i socials damunt de la taula per discutir però que en el seu redactat inicial també es pronuncia pel tancament de les nuclears i a favor d’una Catalunya cent per cent renovable, els números han de sortir i hem de planificar quanta potència nova instal•lem si abandonem la contaminant i perillosa.

Això dóna per un altre article però allò que sabem segur perquè ho diuen tots els experts és que no es pot assolir aquesta un sistema basat en renovables sense una capacitat potent d’emmagatzematge a gran escala d’energia quan aquesta és sobrera i/o barata per utilitzar-la quan sigui escassa o cara. Per això alguns fa un temps que propugnem que les nuclears no es tanquin sinó que es dediquin a aquest emmagatzematge a gran escala que necessitarem.

De moment, tècnicament sabem que això es podria fer amb hidrogen perquè la tecnologia ja existeix i està prou contrastada ( a Oslo, Hamburg, Melbourne, México City i Sacramento ja s’han provat autobusos propulsats per hidrogen ). Algunes de les empreses més grans del Japò ja han constituït un clúster de l’hidrogen i sembla que el seu objectiu és assolir un gran desplegament als JJOO de Tokio al 2020. És un pas més en la cursa per obtenir un combustible net com ho és l’hidrogen, la combustió del qual només emet aigua com tothom sabem.

Un dels problemes és que obtenir hidrogen és car però per això es proposa generar-lo de l’aigua o del metà quan hi hagi excedents de renovables o en moments de cost baix de l’energia com a les nits. Això s’haurà de fer en entorns segurs, amb persones especialitzades, requisits que tenim de sobres a les nostres comarques on, a més, la industria química i els nostres centres de recerca hi poden jugar també un paper important.

Catalunya s’ha de sumar seriosament i no només amb lleis al repte d’assolir un país cent per cent amb energia neta, segura i inacabable i les nostres comarques poden tenir un paper rellevant generant així llocs de treball, investigació i recerca i essent pol d’atracció de noves activitats productives.

 

Josep Maria Buqueras: ‘A propòsit de la Quinta Sant Rafael’

Amb el primer ajuntament democràtic, l’any 1979, després de quaranta anys de la dictadura franquista, encapçalat pel socialista Josep Maria Recasens, Tarragona va apostar per recuperar tot el seu patrimoni romà. L’arquitecte Andrea Bruno redactà el projecte de la Capçalera del Circ i l’any 1981 acorda iniciar els treballs per a la redacció del Pla Especial d’Ordenació Urbanística de la Part Alta del Centre Històric de la ciutat que realitzen els arquitectes Lluís Cantallops i Xavier Romaní. Ara que la Tarragona romana té el seu ritme de creuer i som Patrimoni de la Humanitat des del 2001 i la Part Alta, malgrat el seu soroll, també llueix, crec ara toca apostar pel modernisme de la ciutat amb un Pla Director.

Josep Maria Buqueras Bach. President executiu del Consell de Modernisme

El Centre Jujol a tocar amb el Teatre Metropol, els Masos d’En Sordé i Bonet, el cambril jujolià del Pares Carmelites, entre altres no poden caure en l’oblit, ja que tots es troben en processos de degradació. Ara la Quinta de Sant Rafael ha obert un debat que m’obliga, com a president executiu del Consell de Modernisme, a opinar. La Quinta és una perla modernista i és un bon exemple de la Sezession vienesa, amb les seves flors disposades a les reixes, les garlandes de les finestres, el ferro forjat de la barana i els frisos ceràmics. Ara es troba abandonada, degradada i, a vegades, ocupada. L’any 2011 el plenari va aprovar per unanimitat el projecte bàsic i de restauració amb una dotació de 700.000 euros, per realitzar un Centre d’interpretació de la Natura. Aquest projecte de Miquel Orellana està en un calaix. L’any 2016 sent Prats Conseller de Cultura anuncia un projecte, probablement inspirat en el treball excel•lent de Marta Prunera, d’un màster de la UB dirigit per la historiadora ínclita Teresa Sala.

Els edificis, si no tenen vida, moren dia darrera dia. A Tarragona ben bé ho sap la CUP amb els seus recordatoris de la “Tarragona en runes”. La Quinta pot ser un equipament cultural: com m’agradaria que fos un centre modernista que complementés l’Arxiu Jujol de la Rambla tant desitjat per tots. Però també podria ser una concessió municipal i situar un establiment vinculat a la hoteleria. Abans, s’hauria de condicionar tot el Parc de la Ciutat que actualment no és atractiu ni per passejar, (això si, és un lloc de pas) ni per jugar els infants. Les famílies  – pares, avis, tiets  – tampoc hi van.

De la mateixa manera que tots quan tenim certa edat tenim, o almenys, prioritzem, el temps pel que volem, també els pressupostos municipals prioritzen segons les necessitats dels ciutadans, per un costat, i les polítiques de qui governa, per un altre. En temes patrimonials no podem ser curtterministes, s’han de prendre decisions a llarg termini. Per damunt de tot, té que haver una actitud positiva, sensibilitat patrimonial,  i creure en el que tenim, per poder oferir a la ciutadania el millor del nostre patrimoni. La Quinta forma part de l’inventari modernista, fet que no podem obviar.

Estem en ple “Any Jujol 140/70”, 140 anys del seu naixement a Tarragona i 70 de la seva mort a Barcelona (1879 – 1949). L’any vinent 2019 (15 de juliol) farà 10 anys de la constitució del Consell de Modernisme, Consell que des del 2015 gaudeix de 2.500 euros/any, si has llegit bé, dos mil cinc-cent euros, com a pressupost municipal. Això es mereixen “els modernistes” de tot el món? No em cansaré de picar pedra, per què ja s’ha començat a foradar. Però, una vegada més, tinc que proclamar a tots els vent que Tarragona també és modernista.

 

Jordi Fortuny: ‘Què ens diria el mestre Pau Casals?’

Tarragona va viure el passat diumenge 7 de juny un esdeveniment musical de primer ordre, d’una qualitat extraordinària. A la Catedral de Tarragona es va celebrar el  Concert  VIII JOCS OLÍMPICS DE PARÍS (1924) – XVIII JOCS MEDITERRANIS TARRAGONA (2018), que inaugurava el programa cultural Tarragona 2018. Un concert de l’OBC, dirigida magistralment per Kazushi Ono, que commemorava el concert que el mestre Pau Casals va dirigir amb a seva orquestra al Theâtre des Champs-Elysées  de la capital francesa el 1924.

Jordi Fortuny i Guinart és conseller d’ERC-MES-MDC de l’ajuntament de Tarragona

M’atreveixo a qualificar l’esdeveniment de concert històric. Considero que una sola interpretació no és suficient i, a més, és injusta perquè malgrat va ser gravat pel Canal 33 i emès per TAC12, només en va poder gaudir el públic assistent. Escoltar  en directe la música de Beethoven interpretada per un elenc de músics de primera línia és un plaer indescriptible. No endebades el 1924, a París, es va interpretar dues vegades.

Vaig descobrir la figura de Pau Casals el novembre de 1979 quan vaig assistir a la tornada de les despulles del mestre a Catalunya, que ara reposen al cementiri del Vendrell. I he de dir que des d’aleshores sempre m’ha captivat el personatge per tot allò que representa i pel caràcter ferm que sempre va demostrar. L’arribada del mestre va ser impressionant. Ells carrers del Vendrell eren plens a vessar i al cementiri les cues eren interminables. Aquell dia acabava definitivament un exili que sols va trencar una vegada, el 1955, quan va venir a enterrar Francesca, la seva muller.

Quan es va exiliar, va decidir no tornar a trepitjar territori espanyol mentre no tornessin les llibertats. Tampoc no volia ser enterrat al Vendrell fins que no tornés la democràcia a Catalunya. Pau Casals va morir a l’exili el 1973. Home de fortes conviccions, es va negar a interpretar en països no democràtics. Es va negar a tocar a l’Alemanya Nazi.

Avui estem vivint en una democràcia, diguem-ne, de mala qualitat, si és que es pot parlar de democràcia de mitges tintes. Segurament -i amb raó- pensareu que la democràcia és o no és. I certament es fa difícil pensar que hi pugui haver democràcia quan s’empresonen músics i cantants. És incomprensible parlar de democràcia en un país on hi ha presos polítics i exiliats. Em pregunto,  què hauria fet avui el mestre Casals? Hauria dirigit la seva orquestra a la Tarragona del 2018? Si més no,  quin missatge de pau ens hagués donat?

Fa massa dies que tenim bona gent empresonada i exiliada. No podem acostumar-nos al seu tancament injust a Estremera, a Soto del Real, a Alcalá-Meco o a Berlín, Brussel·les, Ginebra o Saint Andrews sense poder venir. Tant de bo el mestratge de Pau Casals, compositor de l’himne de les Nacions Unides, sigui mestratge de pau, mestratge de solidaritat i de valors democràtics, mestratge que ens encoratgi a no defallir en la defensa de la democràcia i de les llibertats del nostre país.

Javier Villamayor: ‘Llegó la hora: “fer Tarragonisme” y disfrutar de los Juegos’

Javier Villamayor Caamaño es Teniente de Alcalde y Comisionado de los Juegos Mediterráneos Tarragona 2018

Una vez más hablando de los Juegos Mediterráneos… debéis pensar al encontraros estas reflexiones. Si bien es cierto que la celebración de este acontecimiento deportivo se lleva buena parte de nuestra energía, especialmente ahora dada la cercanía de su inauguración, sería un error pensar que su mera celebración es el objetivo último de un proyecto de semejante envergadura, o un lucimiento personal o partidista del equipo de gobierno; de ganas de figurar. ¡Cuánto más lejos de la realidad!

De hecho, desde la misma génesis de la candidatura, la organización de los Juegos únicamente fue la punta del iceberg de una visión de mayor calado y alcance. A todos aquellos que  “empujamos” para que la organización de los Juegos sea un éxito, lo que realmente nos mueve es “construir Tarragona”, proyectar su nombre en el mundo y dar a conocer sus extraordinarias cualidades a todos aquellos que todavía no nos han descubierto.
En este sentido, el tarraconense siempre se ha sentido orgulloso de su pasado, de su historia, de esa Imperial Tárraco, que fue capital del mundo conocido mientras Augusto vivió en ella. A la par que mediterránea, llena de luz, ciudad Patrimonio Mundial. Y podría seguir citando ejemplos, ya que su testimonio de glorias pasadas siempre está patente y donde se echa de menos hablar con orgullo, en presente, de nuestra ciudad, Tarragona.

El futuro es nuestro y no debería estar lastrado por antiguos frenos, es así cuando los Juegos han de convertirse en una espoleta para romper esas cadenas de inseguridades y pesimismo, y poner a nuestra ciudad donde se merece.

De la misma manera que apostamos porque, gracias a los Juegos, Tarragona se sitúe como eje central de la segunda conurbación urbana de Cataluña, y esto no sería posible sin una visión de alcance metropolitano, global y de conjunto, donde cada municipio haga su papel y nos complementemos, hemos de ser conscientes que los más de 500.000 habitantes del Camp de Tarragona han de trabajar juntos. Sin esta necesaria cooperación, no será posible alcanzar los grandes retos que por nuestra capacidad económica, localización geográfica y grandes dosis de talento, merecemos.

En este momento es cuando volvemos a los Juegos Mediterráneos, excelentes por su proyección deportiva y por visualizar la marca Tarragona y Costa Dorada, pero igualmente necesarios para demostrar la capacidad de este territorio de unir fuerzas y alinear a los municipios sede, pero incluso también aquellos que no lo son, en aras a alcanzar una meta común. Un ejemplo de colaboración municipal, provincial, autonómica y estatal en la que diferentes partidos, con diversas ideologías y formas de pensar, son capaces de alinearse. Si atravesando momentos tan difíciles, hemos trabajado sin bandos, sin recelos, sin miedo, para lograr un objetivo común, realmente ahí tenemos el verdadero legado de estos Juegos. El respeto a las sensibilidades diversas, la unión, el trabajo leal, la capacidad de hacer equipo y la cohesión conseguida, especialmente en los momentos de mayor incertidumbre, son lecciones aprendidas que hemos de llevar siempre y hacer partícipe a la sociedad cuando más le hace falta ante tanta adversidad y desafección.

Al hacerlo hemos sido fieles a los valores éticos que hemos demostrado siempre los tarraconenses. Antoni Rovira i Virgili decía siempre que a la gente de nuestra tierra no les gustan los engreídos, los que se presentan como poseedores de verdades absolutas. En su lugar, los hijos de Tarragona han practicado siempre valores cívicos como la honestidad y el trabajo duro, la humildad, la responsabilidad y la tenacidad de luchar y no darse nunca por vencido cuando defiendes una causa justa. Es decir, valores auténticos. Valores que perduran. Eso es lo que, colectivamente, hemos logrado con los Juegos de Tarragona.

Así pues, si estos Juegos han seguido adelante, a pesar de los innumerables problemas y obstáculos de toda índole que han debido superar desde su misma concepción, confío en que serán el germen para nuevos retos y grandes esperanzas compartidas. Los primeros logros empiezan a verse ya: Tarragona, Reus y las principales ciudades de la demarcación, reunidos por primera vez alrededor de la una Mesa de Infraestructuras para planificar y actuar con una sola voz. De hecho, esto es únicamente la antesala de una apuesta por la articulación de un modelo de gobernanza regional que permita a nuestra demarcación convertirse en un referente territorial de conocimiento y desarrollo económico y social. Estas iniciativas son excelentes augurios de lo que está por llegar. Sigamos haciéndolo posible todos juntos.

Vivamos estos juegos como lo que son: esfuerzo, trabajo y capacidad de entendimiento y colaboración entre vecinos, y con el orgullo y la convicción que nuestra ciudad, Tarragona, y las 15 sedes, son capaces de albergar una competición internacional, y de tener en nuestras ya preparadas instalaciones a deportistas de gran nivel.

No nos perdamos la oportunidad de vivir un momento histórico, marcados sí, por grandes dosis de infortunio y situaciones especialmente complicadas de las que hemos sido capaces de salir a golpe de esfuerzo, tenacidad y de pensar en lo positivo que nos aporta, no lo duro del trayecto. Ahora es el momento de disfrutar del trabajo realizado, de la ilusión y de vivirlo también juntos. ¡! Vivamos nuestros Juegos!!

Javier Villamayor Caamaño es Teniente de Alcalde y Comisionado de los Juegos Mediterráneos Tarragona 2018

Toni Brull (PSC Salou): ‘Punt i seguit’

Toni Brull. Portaveu del PSC a l’ajuntament de Salou

Quan falta poc més d’un any per les eleccions municipals del proper 2019, he pres la decisió de no tornar-me a presentar com a candidat a l’alcaldia de Salou. Aquesta decisió ha estat molt meditada i a la vegada obligada per les noves responsabilitats i reptes de la meva vida laboral en el sector privat que, de cara al futur, es farien incompatibles amb els nous reptes i dedicació que un municipi com Salou precisa dels seus càrrecs electes.

Com molts sabeu, porto compaginant la meva vida laboral amb la funció publica des de fa més de 20 anys. Funció que he desenvolupat des de diverses responsabilitats com la de regidor de l’Ajuntament de Salou a la oposició, al Govern com a regidor de festes, noves tecnologies, sanitat i medi ambient des de 2007 al 2009 i com a regidor de l’àrea econòmica des de 2015; també com a conseller comarcal del Tarragonès del 1999 al 2007 o com a diputat provincial del 2011 al 2015. Sempre des del compromís de treball i defensant l’interès públic i a les persones amb la honestedat i responsabilitat que entenc que sempre s’ha de tenir a la política.

Vull agrair al meu partit, el PSC, la confiança que durant aquets anys ha tingut en la meva persona i sobretot agrair infinitament a tots aquells veïns i veïnes que amb el seu vot van mostrar la seva confiança en mi com a cap de llista i en l’equip de persones que m’han acompanyat tant als comicis del 2011 on vam aconseguir 5 regidors com als del 2015 en què vàrem obtenir 4 regidors.

Amb aquest punt i seguit que ara inicio s’obre una nova etapa en la meva vida política, en la que continuaré treballant des de l’Agrupació Socialista de Salou amb els companys i companyes en la defensa dels valors socialistes al nostre Ajuntament, reafirmant el meu compromís com a regidor al meu poble, Salou, i allà on sigui necessari lluitar per les persones com he fet durant els darrers anys.

Tinc fe en Salou i en el seu futur. Estic absolutament convençut que serem capaços d’aprofitar els nombrosos potencials que tenim com a poble per bastir aquest somni de benestar social, progrès econòmic i cohesió cívica que porta per nom Salou. Els reptes que ens esperen potser seran nous però els valors que ens han portat fins aquí: honestedat, esforç, valentia, treball i respecte perduraran. Som un gran poble, en podeu estar segurs.

Visca Salou!

Pere Valls: ‘Reditum Arena’

El Jocs Mediterranis son una ocasió, per posar en valor tot el que significa la ciutat de Tarragona, el seu passat i el present, per projectar-la al futur.

Pere Valls

El passat de la nostra ciutat té un exponent on l’esplendor de l’època romana la fa referent internacional de primer ordre, la declaració com a Patrimoni Mundial l’any 2000, ens va servir per començar un itinerari únic, ja fa uns anys que estem recollir-ne els fruits, recordem que en aquells moments poca gent hi creia en el valor patrimonial dels nostres monuments, ara amb al la vintena edició del Festival Tàrraco Viva s’ha posat de manifest el treball i l’esforç rigorós i científic dels seus organitzadors, essent referent internacional en tant que festival de recreació històrica.

En la seva inauguració d’enguany es va recrear la celebració dels Jocs de Nimea, amb molt de rigor científic vàrem poder reviure com eren i com hi participaven tant homes com dones interpretats majoritàriament per atletes del Club Gimnàstic, unint el passat històric amb l’esport actual, dit d’una altra manera unint cultura i esport a Tarragona.

Durant la representació dels Jocs de Nimea vàrem comprovar les similituds entre el passat i el present del mon de l’esport, avui encara son presents moltes de les competicions inclús com eren organitzades, la implicació del públic animant els equips que disputaven les curses al circ on cada un d’ells portava un color que els distingia els blau, verd, vermell o blanc. Cal recordar que al circ hi havia  a l’espai central paral•lel a la graderia la Spina on el comptavoltes eren uns dofins metàl·lics a la línia d’arribada amb uns jutges que validaven les curses.

Tots els espectadors sabien per quina porta havien d’entrar i la zona des d’on veurien els espectacles, res començava abans de l’arribada de les autoritats a la llotja el Pulvinar, les cerimònies dels lliuraments dels premis on es coronaven als guanyadors en mig del clamor popular per posar alguns exemples.

També cal recordar el que significava per una ciutat grega o romana un esdeveniment com el Jocs, l’activitat comercial era un dels temes més importants, els preparatius servien per dinamitzar l’economia de la zona  i per tenir les recintes sempre en bon estat, no cal dir si  coincidia amb la inauguració del Circ o l’Amfiteatre.

Ara estem a punt de celebrar els XVIII ens Jocs Mediterranis a Tarragona on entre d’altres coses podrem reviure allò que els habitants de Tàrraco  ja varen viure fa segles.

Durant els Jocs la ciutat rebia a gent d’altres contrades properes i llunyanes, aquest fet servia per agermanar  les ciutats del Mediterrani i interrelacionar als habitants de l’imperi, cosa més difícil en aquells temps, com deien els filòsofs estoics i pitagòrics, la historia té moviments cíclics i potser tenien raó.

Ara a Tarragona tornem a l’arena, com molt bé han deixat constància científica Joan Menchon Arqueòleg i Galo Bertran dissenyador amb la  creació de les medalles dels Jocs Mediterranis, recordant  Eutiques i Fucus aurigues veritables ídols de l’arena del circ de Tàrraco.

Reditum arenam, Tornem a l’arena.

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies