TARRAGONA 21

ERC Camp de Tarragona sobre els parcs eòlics: ‘Aquí també, així no’

La història recent de les energies renovables al Camp de Tarragona -i, de fet, a Catalunya- no és una història gaire brillant. No ho és per resultats, perquè encara és escassa l’energia d’aquest origen, i tampoc no ho és pels processos seguits, que sovint han tingut més de polèmica que d’aposta decidida per aquesta mena d’energia.

Tot plegat, en diversa mesura, es deu a la regulació de les implantacions d’energia eòlica i fotovoltaica -altres fonts són més escasses, i poc polèmiques-. Recordem aquell pla d’energia eòlica de fa anys, que assenyalava les zones on era permès, amb una evident i esbiaixada diferència nord-sud. I també, cal dir-ho, uns procediments farragosos, poc clars, afegits a l’absurd «impost al sol» que desanimaven qualsevol implantació.

Ara s’ha modificat aquesta regulació, però sembla que només s’hagi volgut simplificar el tràmit -que també calia fer-ho- però no marcar criteris clars, acordats amb tothom, per a minimitzar impactes. I això fa que els desacords amb aquesta manera de fer s’acabin convertint en una acusació d’enemic de les energies renovables, que no volem ni podem admetre. Deixem, doncs, algunes coses clares:

Estem a favor de les energies renovables. Clar i català. Creiem que cal anar a més en eòlica, en fotovoltaica, en geotèrmica, en biomassa. És precisament perquè estem a favor d’això que volem fer les coses bé. I, en aquest sentit, creiem que la prioritat -no l’exclusivitat- ha de ser fomentar l’autoconsum i les instal·lacions descentralitzades. Les possibilitats a escala local són immenses, i una oportunitat per al protagonisme i l’empoderament de les comunitats, per avançar en la sobirania energètica. Una política energètica absolutament enganxada a la realitat territorial, com ens deien, fa poques setmanes, quatre alcaldes del Camp de Tarragona en un article conjunt.

Això vol dir facilitar al màxim l’autoconsum i les xarxes locals compartides. A Rocafort de Queralt, l’aprofitament del sostre de la pista poliesportiva amb fotovoltaiques, possibilita l’enllumenat públic de l’antic consultori, la piscina, el casal d’avis i l’Ajuntament. Això, en el marc d’un pla de diverses etapes per assolir el 100% renovable i amb instal·lacions pròpies.

Però també som conscients que les necessitats, a escala nacional, superen la suma de les iniciatives locals i personals. El que ha fet l’Ajuntament de Rocafort de Queralt és extraordinàriament positiu, i va en la bona direcció, però, si el que volem -i nosaltres ho volem- és tancar les nuclears i abandonar l’energia fòssil, ens caldran també -també, no només- instal·lacions més grans, amb un determinat i inevitable impacte al territori.

I a l’hora d’allotjar algunes -algunes- d’aquestes instal·lacions, no podem ni volem ser els únics, ni deixar de marcar criteris des del mateix territori. Criteris de respecte al sòl de valor agrari, en un sentit ampli, ara que la pandèmia ens ha ensenyat la fragilitat de la manca de sobirania alimentària, i la necessitat de comptar amb producció pròpia; criteris de respecte paisatgístic, admetent que l’impacte zero no existeix, i que caldrà assumir-ne algun; criteris de participació efectiva i significativa en el disseny i en la gestió de les instal·lacions, en forma de cànon significatiu i de subministrament energètic a la comunitat.

No volem ser els d’un «Aquí no» que es reclama a favor de les renovables però no les deixa fer. Si de cas, volem ser els de «Aquí també (però no només aquí)» i els de «Així no». Si és de manera dialogada, repartint càrregues i beneficis, prioritzant l’autoconsum i les instal·lacions locals, i preservant els sòls no urbanitzables i, especialment els de valor agrari i el paisatge, serem els primers a dir «així sí».

Irene Aragonès, presidenta regional d’ERC Camp de Tarragona

Raül Franquet, president comarcal d’ERC Tarragonès

Francesc Xavier Làzaro, president comarcal d’ERC Baix Camp

Laia Pié, presidenta comarcal d’ERC Alt Camp

Oriol Pallissó, president comarcal d’ERC Conca de Barberà

Àngel Cortadelles, president comarcal d’ERC Priorat

 

Noemí Llauradó: ‘Diada Nacional de Catalunya’

Noemí Llauradó i Sans. Presidenta de la Diputació de Tarragona

L’11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya, és un dia especial per a totes les catalanes i catalans. Enguany, però, la celebrem en un context extraordinari, la pandèmia mundial que patim des de fa ja mesos i que ens ha obligat a replantejar-nos la vida com l’havíem viscut fins ara. Hem perdut amics, familiars, coneguts… afectats per un virus que ens ha obligat a adaptar-nos personalment i laboral a una situació sense precedents.

La ciutadania de Catalunya ha respost des de la responsabilitat i el sentit comú, demostrant que entre totes i tots podem fer front a la situació i que plegats ens en sortirem. Les institucions ens hem coordinat per treballar de manera conjunta, fer passos útils que reverteixin de manera àgil i directa en la ciutadania. Des de la Diputació de Tarragona hem estat al costat de tots els municipis del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre i del Baix Penedès, dels ajuntaments i de les persones que hi viuen; escoltant i adaptant-nos per donar resposta a les necessitats sorgides arran de la pandèmia.

La col·laboració entre la institució que presideixo, la Generalitat de Catalunya, els consells comarcals i els ajuntaments ha estat un puntal imprescindible en la gestió de la crisi. Treballem des del rigor i el respecte institucional que requereix el moment de màxima dificultat de la història contemporània. També amb la importantíssima col·laboració d’entitats socials del territori que han contribuït enormement a pal·liar els greus prejudicis socials d’aquesta pandèmia.

Des del món local hem fet molts esforços per fer front a aquesta situació, sempre amb les persones com a màxima prioritat, tenint cura especialment de les més vulnerables i també per protegir l’economia. La Diputació de Tarragona ha treballat intensament per impulsar accions i mesures, moltes d’elles inèdites fins al moment. Entre elles, hi destaca un pla específic d’ajuts per als ajuntaments i entitats del territori; el Pla de Xoc Covid-19 que, amb una inversió de 10 milions d’euros, vol potenciar la reactivació econòmica i social dels municipis, donar-los suport en matèria d’ocupació i emprenedoria, en temes culturals, esportius i educatius; en despeses de salut pública derivades de la pandèmia, i també per donar impuls al sector turístic, greument afectat, així com col·laborar amb les entitats socials i empreses culturals de la demarcació.

Són molts els reptes que hem d’afrontar. El que tenim tot just a tocar és el nou curs escolar. Dilluns les aules del país tornaran a obrir les portes a l’alumnat que el mes de març va veure interrompuda la seva formació educativa. Comença un nou curs escolar amb unes característiques extraordinàries, però amb la ferma convicció que el dret universal a l’educació és un puntal d’una societat rica, d’una societat madura. Per aquest motiu cal garantir que tots els infants, adolescents i joves puguin reemprendre la seva formació. Els centres educatius de la Diputació -d’educació especial, d’art i disseny i els conservatoris de música- a Tortosa, Reus i Tarragona han adoptat plans específics d’obertura que recullen totes les mesures preventives per garantir un curs escolar segur. És prioritari garantir la seguretat de l’alumnat, dels equips docents i del personal d’administració dels centres educatius, però també ho és vetllar perquè tot l’alumnat pugui seguir les classes i pugui continuar formant-se.

Precisament en aquesta etapa que ens trobem és més necessari que mai que els ens locals disposem d’autonomia financera, la millor eina per atendre les necessitats de la ciutadania. Per poder fer front al futur ens calen recursos, molts, i per això és imprescindible poder disposar de totes les fonts econòmiques. La capacitat d’estalvi dels últims anys dels nostres ajuntaments i també de la Diputació, ha de revertir directament en els nostres ciutadans i ciutadanes. En els darrers anys els governs locals hem patit la pressió de la normativa ‘Estabilitat pressupostària’, on la prioritat era reduir el deute i s’imposava l’obligatorietat de generar superàvit. Hem fet els deures, i avui disposem d’estalvis acumulats, dels quals ara no podem disposar, ara que ens calen per invertir directament en els nostres pobles, per donar resposta immediata a les urgències provocades per la pandèmia, per ajudar els veïns i veïnes dels nostres municipis. És urgent potenciar la governança de proximitat i donar suport als ens locals perquè puguin atendre de forma directa les necessitats de les persones. I així ho he fet saber com a presidenta de la Diputació, juntament amb els màxims representants d’altres diputacions catalanes i amb les entitats municipalistes del nostre país.

Per altra banda, no oblidem que estem encara en un context d’anomalia democràtica. El conflicte català, latent de fa dècades, ha comportat l’empresonament, l’exili i la persecució tant de líders i representants polítics i socials com d’alts càrrecs, funcionariat, empresariat i ciutadania en general. Tots amb un nexe en comú, el seu suport al dret a l’autodeterminació. És del tot necessari acudir a les eines polítiques que contribueixen a un enteniment on, les diferents visions i opinions no siguin derrotades ni vençudes, sinó que basteixin un futur on només hi hagi vencedors. I això no es pot aconseguir mitjançant la repressió i la persecució judicial ni policial de les persones per la seva ideologia política, quan aquesta s’insereix en un marc democràtic i de pacífica convivència. Es fa necessària, doncs, una llei d’amnistia que impliqui el reconeixement que els ja condemnats ho han estat injustament per les seves idees polítiques i que acabi amb l’escalada repressiva actual.

Bona Diada Nacional de Catalunya!

 

Begoña Floria (PSC): ‘A l’escola, tothom amb mascareta’

Begoña Floria. Consellera del Grup Municipal Socialista de Tarragona 

Mans, distància i mascaretes. Els nens i nenes de la nostra ciutat s’ho saben molt bé i el dia d’inici del curs escolar ho aplicaran amb disciplina i rigor. Ells faran la feina, però hem de tenir les garanties que la Generalitat també la farà i sobretot ha de garantir que les desigualtats socials no posin en perill les mesures de seguretat als centres educatius. Per fer-ho, cal garantir el subministrament del material protector a totes les famílies i és important, a la vegada, mantenir un diàleg obert i continu amb tots els agents que ho han de fer possible, des dels pares i mares fins als directors i directores.

Les competències en què tot rutlli són de la Generalitat, però l’Ajuntament de Tarragona té un paper fonamental perquè ha de poder garantir que les administracions actuants facin la feina que pertoca. En aquest sentit, com a Grup Municipal Socialista i en exercici de les nostres funcions, hem dut a terme en els darrers dies diferents reunions amb les famílies, representants d’Associacions de Famílies (AFA’s), representants sindicals i la conselleria d’Educació de l’Ajuntament de Tarragona amb de l’objectiu de conèixer les preocupacions de les famílies i els problemes davant la tornada a l’escola. Amb aquestes trobades, hem constatat la gran feina realitzada pels equips directius, el professorat, les educadores i els educadors, el personal de neteja i tothom qui està sumant esforços per garantir la seguretat i la qualitat de l’educació davant d’un inici escolar inèdit, tasca que la nostra portaveu Sandra Ramos va agrair públicament a principis de setmana.

Amb aquestes trobades hem pogut constatar, lamentablement, la manca diàleg directe entre el Govern Municipal (ERC i En Comú Podem) i la comunitat educativa, que s’ha assabentat dels plans de l’alcalde i del conseller d’educació a través dels mitjans de comunicació, quan l’ordre, al nostre entendre, hauria d’haver estat a la inversa. En tot cas, des del Grup Municipal Socialista, som coneixedors i ens solidaritzem amb les dificultats de gestió de molts aspectes vinculats amb l’educació, per la manca de resposta de la Generalitat. Durant el govern de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros també ho vam patir. De fet, Catalunya és una de les Comunitats Autònomes que no ha recuperat les dades d’inversió en educació de fa deu anys, i té un dels sistemes educatius més segregadors d’Europa.

En aquest tema l’Ajuntament no ha de abaixar la guàrdia i des del Grup Municipal Socialista donarem suport al govern local per reclamar a la Generalitat mesures per reduir les desigualtats, com garantir el subministrament de les mascaretes per l’alumnat. Cal recordar que el cost en mascaretes mensual d’una família de 4 persones oscil·la entre els 70 i els 150 €, depenent del tipus de mascareta, segons els darrers informes de les organitzacions de consumidors (OCU). És important garantir que els sectors més vulnerables no quedin fora del sistema.

 

Torredembarra en Comú: ‘ A voltes amb les escombreries’

Durant els darrers mesos hem estat publicant imatges que ens han fet arribar persones de Torredembarra en relació amb el nefast servei de recollida d’escombraries. Un problema que no és nou però que s’ha agreujat darrerament. Així que, sense entrar en com es va adjudicar aquest servei ni amb el posicionament dels altres partits en aquell moment, cal parlar de la situació el dia d’avui.

Atribuir l’estat dels nostres carrers i contenidors a l’augment de la població a l’estiu com s’està escoltant en alguns mitjans, és culpabilitzar a la ciutadania i no reconèixer els errors comesos per part de l’administració torrenca.

A Torredembarra en Comú estem convençuts que la recollida d’escombraries i la neteja dels carrers (que cal recordar és responsabilitat de l’Ajuntament) s’ha de fer de forma responsable, amb una gestió eficient i un sistema de reciclatge veritable i sostenible.

Entenem que no és tasca fàcil aconseguir el canvi de model. Està clar que per a això s’ha de disposar dels recursos materials, humans i econòmics. Alguns d’ells sorgits ja de l’amortització del mateix contracte actual i la resta, procedents d’una visió àmplia municipalista i a llarg termini. També és cert que s’ha de tenir voluntat política i no només de l’equip de govern. La resta de partits amb representació o no al consistori, hem de posar de la nostra part.

D’altra banda, està demostrat que és possible realitzar una remunicipalització de qualsevol servei externalitzat per part dels Ajuntaments i aconseguir una major taxa de satisfacció de la ciutadania. Diferents poblacions ho han començat a fer des de fa temps i en molts casos ja és una realitat. Torredembarra no pot quedar-se enrere. Més encara després de les resolucions aprovades en el darrer plenari en referència al contracte de recollida d’escombraries.

També, cal dir que paral·lelament a la remunicipalització del servei, és imprescindible realitzar campanyes d’educació cívica comptant amb tots els agents socials, polítics i comercials del municipi.

Un altre cosa, de què serveix invertir en la promoció turística de la ciutat si tots els carrers estan bruts i plens d’escombraries? Una despesa inútil.

És per tot això que des de Torredembarra en Comú emprendrem totes les accions que estiguin al nostre abast i donarem suport a qualsevol iniciativa que permeti posar punt final al problema actual, vagi encaminada a remunicipalitzar completament el servei i cap a un model de gestió totalment pública. De moment, el de la recollida de la brossa i la neteja viaria, però sense perdre de vista d’altres.

Estem disposats a treballar per aconseguir-ho. Escoltant, aportant, estan…

Torredembarra en Comú

 

Joan Llort (UGT): ‘El desgavell de l’Ingrés Mínim Vital’

Joan Llort Vallès. Secretari General UGT Camp de Tarragona

Quan el passat mes de juny, el govern d’Espanya va aprovar l’Ingrés Mínim Vital (IMV), el vicepresident Pablo Iglesias va qualificar la mesura com el major avanç en drets socials de la història d’Espanya des de la aprovació de la democràcia.

Els milions de persones que sabem en el que ha quedat la Llei de la dependència, que el govern del PSOE va presentar en el seu dia com uns del majors conquestes de drets socials en la historia teníem, motius per sospitar que l’IMV podria acabar en un fracàs similar.

També sabem que l’IMV no es cap dret social, sinó una mesura assistencial que en realitat retalla drets socials a la classe treballadora. I quan es va aprovar, des de la UGT de Tarragona ens vam posar en contacte amb el subdelegat del govern central per alertar-lo de la situació de col·lapse de les oficines del SEPE a Tarragona que tenien ja amb els ERTES.

Els entrebancs burocràtics, les interferències amb la renda mínima d’inserció i la descoordinació de les oficines de les diferents administracions han provocat un col·lapse administratiu que ha trencat les ajudes promeses per als més necessitats

Quan l’IMV es va aprovar el 29 de maig, el govern va dir que el subsidi beneficiaria a 2,3 milions de persones. Des de que es va obrir el termini per sol·licitar-lo el 15 de juny, a part dels 74100 que es van concedir d’ofici a finals d´agost, només estan aprovades 3966 sol·licituds a tot el país d’un total de més de 600000 que van arribar a l´administració a finals de juliol. No s´han concedit ni l’1% de les ajudes que se suposava que eren una mesura d’emergència que havia d’arribar a la població amb pobresa i en risc d´exclusió social. I, a més a més, es va dir que l’IMV seria compatible amb les prestacions de la renda mínima vital i el que està passant és que l’IMV està paralitzant aquestes prestacions fins que l´administració resolgui si són o no són compatibles, és a dir, estan fins i tot restant recursos a les famílies que més ho necessiten.

Però, per què tenim aquests pobres resultats?

El col·lapse administratiu: l´administració central no ha previst dotar a les entitats públiques que tramiten les sol·licituds de personal suficient, només cal recordar que els últims 10 anys l’INSS (Instituto Nacional de la Seguridad Social) ha perdut 2100 funcionaris.

Uns requisits burocràtics i telemàtics que moltes persones ni poden pagar la connexió d’internet ni tenen prou coneixements per presentar la sol·licitud telemàtica, i que es veuen amb la necessitat de recórrer a terceres persones, però també està passant que locutoris i gestories que cobren entre 40 i 60 euros per simplement fotocopiar i presentar telemàticament les sol·licituds.

Per últim, l’excessiu període de tramitació de tres mesos i el silenci administratiu que equival a que la sol·licitud està denegada, provocant a les persones sol·licitants de l’ingrés mínim vital (que sembla el menys vital de tots els ingressos) una angoixa que se suma a una desesperada situació material.

Davant d’aquesta situació de bloqueig en la gestió de les sol·licituds de l’IMV, UGT posarà en marxa un servei de reclamació davant l’INSS, a la pagina web www.ugt.es, per a aquelles persones que, havent presentat una sol·licitud, no hagin tingut resposta o cap comunicació, tenint en compte que el termini límit de resolució per l’INSS és de 3 mesos.

 

Ainhoa Amigo (Vila-seca en Comú): ‘La importància de l’accessibilitat’

Ainhoa Amigo.
Representant de Vila-seca en Comú al nucli de la Pineda

En algun moment de la nostra vida tots, turistes o residents del municipi, hem tingut algun tipus d’incapacitat; una malaltia transitòria, una operació, una fractura puntual, fins i tot un embaràs ja sigui de risc o no, o senzillament, fer-se gran. 

La incapacitat no afecta únicament a una petita part de la població, que la pateix permanentment, si no que és una cosa que sofrim, d’ una o altra manera, totes les famílies en un moment donat.

L’accessibilitat millora la vida de les persones, i això no cal discutir-lo. Crear ambients adequats per a persones amb diversitat funcional ha de ser un compromís i una responsabilitat dels nostres governants.  En moltes ocasions no implica fer grans inversions, entenc que estem en una situació complicada, sinó petits retocs al que ja tenim i, d’altra banda, que els futurs projectes siguin sobre la base d’un pla estratègic d’accessibilitat, com el que indica el programa de govern i que encara no coneixem.

Cal que les institucions públiques es sensibilitzin més amb les persones amb capacitats diferents, treballar per l’accessibilitat, ajuntar esforços, coneixements i experiències. Millorar en aquest àmbit és important per al nostre municipi ja que suposarà no sols la millora de la qualitat de vida dels veïns, sinó que millorarà la imatge del nostre municipi, afavorirà la nostra marca i li afegirà valor a un nou model de ciutat inclusiva, sostenible i, sobretot, accessible per tothom.

Per aquest motiu faig una crida als nostres governants per redoblar esforços en aquesta direcció. Mai més una inversió a Vila-seca sense tenir present les diferents capacitats de les persones.

 

Xavier Sabaté: ‘Sobreexplotadores’

Ja sé que no existeix en català aquest mot, però no sé com nomenar les persones – som nosaltres la gent de l’anomenat primer món principalment – que contribuïm cada anys amb més eficàcia a superar els límits de la Terra. En anglès a aquest dia li diuen “overshootDay”. Aquest és el promig perquè si comptem només el consum de recursos d’Espanya, el nostre dia seria  el 27 de maig. Clar que Qatar ja va acabar l’any l’11 de febrer i Luxemburg el 16 del mateix mes. Qui no es consola és perquè no vol.

Xavier Sabaté. Regidor de Transició Energètica de Flix

Enguany hem celebrat aquest dia de la sobreexplotació de la Terra una mica més tard, el passat dissabte 22 d’agost perquè el 2019 va ser el 29 de juliol, degut a l’única cosa positiva del Covid19 a banda de la menor contaminació els dies de confinament. Però cada any aquest dia és més aviat com es pot observar en el gràfic. Aconseguim rècords, doncs, any rere any. I ho fem nosaltres, vostè i jo que som uns cracks gràcies a la nostra acció constant de destrucció de la nostra casa. Com si cada dia, en anar a ajocar, ens entretinguéssim en picar un tros de paret de la nostra habitació. Cada dia tindríem una mica menys de casa  fins que ja no en quedaria. Això és el que li fem al Planeta. Galdosa herència que deixem als infants i joves d’ara que em temo que no en son prou conscients perquè els ho amaguem, no sigui que ens maleeixin ja en vida.

I així anem passant cada cop amb menys recursos i més pobres; pobrets i alegrets que vol dir persones conformades, resignades, acomodatícies com  Joan Martí Castell, ex-rector de la URV diu en el seu diccionari de locucions del 95.

Més pobres i per cert més malalts però tampoc no sembla que això ens impressioni perquè un dels remeis més fàcils que és el canvi d’ús d’energia, tampoc no sembla que progressi gaire, al menys a Catalunya on s’ajunten defensors del vell model i nimbys ( que es posi energia renovable però no prop de casa meva ). Aquests es diuen defensors de les energies renovables però hi posen “peròs”de tot tipus i parlen dels municipis favorables com els qui pateixen aquestes implantacions. És el cas del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre que ha aprovat una moció utilitzant aquests termes. Però sí que podem implantar un model nou, no especulatiu i més favorable a la gent del territori. I evidentment, hi haurà de participar cada municipi sense excepció en la mesura de les seves possibilitats d’aprofitament de l’energia que pot produir. També al nord de  Catalunya on estan desaprofitant el vent incomprensiblement.

Ara, el que no podrem evitar serà que posem energia renovable de forma massiva si volem substituir urani africà i gas i petroli dels àrabs que tant contaminen i tants diners s’emporten de nosaltres per regalar-los en corrupcions. I que tant afecten la nostra salut. Sí, una nuclear no es substitueix així com així,. Per substituir els dos grups d’Ascó i el de Vandellòs es necessiten 1.500 grans molins aproximadament. Si no s’accepta això, no es pot dir que una persona és partidària de les energies renovables perquè voldrà dir que continuarà acceptant nuclears i centrals de gas i importacions de petroli.

El 2020 hem tingut un dia de la sobreexplotació a finals d’agost. Estaria bé que aquest dia l’any que ve sigui més tard fins aconseguir un Planeta més sostenible i una salut que ens proporcioni una qualitat de vida millor per tothom. Que aquesta és una altra, la crisi climàtica, l’energètica, el covid19 i tantes altres crisis afecten i perjudiquen més les classes socials més desfavorides. Depèn de nosaltres i només de nosaltres.

 

Jaume Parés: ‘Gent entranyable i oficis perduts als Pallaresos de fa 50 anys’

 

Tarragona21 reprodueix un ampli extracte del pregó que Jaume Parés va llegir el 5 d’agost de 2020 a la Festa Major de Sant Salvador als Pallaresos donat l’alt valor etnològic i antropològic que té per la vila dels Pallaresos.

Us faré un repàs de com ha anat vivint els Pallaresos les transformacions a què ha estat sotmès, com molts altres pobles. Parlarem del terme, dels establiments, de personatges i dels diferents oficis que s’hi han desenvolupat, i per acabar faré un retrat de com eren les festes majors uns 50 anys enrere.

1.- El terme.- Si parlem d’on està situat i què era Els Pallaresos anys ha, hauríem de dir que és un lloc que estava format per 96 cases i dues masies i que tenia sols 384 habitants, i situat al nord de Tarragona, d’on dista 7 quilòmetres, que disposava d’una escola d’ensenyança primària molt incompleta, que l’ajuntament donava els serveis administratius molt rudimentaris, la nostra església gaudeix d’una parròquia d’ençà que es planteja el concordat de 1751, i si ens remuntem al segle XIV, la població estava governada pel consolat, com si es tractés de masies foranes.

Jaume Parés és president de l’Associació de Jubilats dels Pallaresos

Per acabar de fer un retrat de què i com era el nostre poble he trobat en el Diccionari estadístic històric d’Espanya del 1840 que Els Pallaresos és una localitat amb ajuntament, partit judicial i diòcesis de Tarragona, d’on dista una hora i mitja (llavors la gent es desplaçava majoritàriament a peu), que tenia una bona ventilació i clima temperat i sa (bé, en aquell temps no es coneixia encara la refineria de Repsol, que de tant en tant ens il·lumina per les nits amb la seva flama), i que les malalties que es patien comunament eren febres gàstriques i de caràcter inflamatori, sens dubte per l’excés i l’abús del vi (no es practicava encara “el botellon”).

2.- Entraré ara a descriure una mica el nostre poble. A part de l’església la gent solia reunir-se al «Cafè,» i en aquell temps era conegut com «El cafè de la Malena dels Pallaresos,» on era freqüentat per una cinquantena de veïns els dissabtes nit i diumenges tarda. Com tots els cafès de l’època tenia les taules de marbre blanc amb potes de ferro i pintades de negre, on no hi podia faltar l’ampolla d’aigua. Estava situat al carrer Major, cantonada amb carrer del Pou. He de dir que fa quaranta anys, quan vaig venir per primera vegada al poble, encara funcionava, i per les festa major d’hivern s’hi feia un bon ball.

3.- Un dels racons bonics del poble el tenim a la plaça de l’església. Tot i que és petita i fa baixada hi podem contemplar una sèrie de cases amb molt renom, com són Ca l’Andreu, que llueix amb una bonica porta, uns balcons, la font i l’abeurador, imprescindible als anys que el transport no era el cotxe sinó la cavalleria. Trobem també Cal Bou i Ca Solé, aquell cancell, i porta, les reixes amb l’empremta del mestre Jujol, un arquitecte tarragoní que va fer molt pels Pallaresos com ho reflecteix Ca Bofarull i l’interior de l’església.

4.- Dels personatges que ressaltaven dintre de la població començaré pel metge, que a mitjans del segle passat assistia a la població. Dic assistia perquè la meitat de les vegades i sort dels coneixements de les àvies es resolien els problemes amb les herbes remeieres que sempre es tenien a les cases: farigola, te de roca i altres per curar el mal de panxa, fulles de garrofer i d’oliver que elles sàviament sabien aplicar. Però si la cosa es complicava havies d’avisar, calia anar a Cal Bou, que recollia l’encàrrec i el passava al Sr. Vallespinosa, metge casat a Perafort, on residia, i llavors amb puntualitat i a peu per la drecera arribava al poble, ben tapat a l’hivern i amb ombrel·la a l’estiu.

5.- L’agutzil.- Aquest personatge no sols feia d’agutzil sinó que estava empleat per l’ajuntament i feia alhora de campaner i enterramorts. Sort tenia que en aquells temps no moria massa gent alhora. Parlo del Pepet de la Sula, que a més també era espardenyer, el so de la seva trompeta recordava a les dels drapaires. A la seva mort ocupà el seu lloc en Josep Fortuny, el «Pep del Xolla», que igual que el seu antecessor també coixejava una mica, doncs li faltava una cama que la suplia per una d’ortopèdica. Finalment, com a agutzil recordo ja dels anys 80 al nostre soci numero 111 en Joan Baptista Pallejà, que tothom l’anomenava «Batista», i que ja no tocava la trompeta, ja que la nova tecnologia l’havia dotat d’un servei de megafonia des de l’ajuntament (edifici que tenim aquí al davant) i que sempre en sentir el so de la sardana, que ens anunciava el pregó, ja esperàvem per veure quines novetats ens diria, que si teníem peix a bon preu i fresc o que podríem trobar un camió de melons a tal lloc. L’única pega que trobava jo des de casa era que segons com bufava el vent et quedaves a mig pregó. El nostre Batista sempre ha estat un home del poble i pel poble, disposat a ajudar, i no tenia un NO per a ningú. Gràcies Batista. El tenim encara entre nosaltres i és el soci número 111.

6.- El Peó de carreteres.- Per aquells temps, com a carreteres es coneixien els camins una mica amples per poder-hi passar dos carros, i es necessitava personal per netejar les voreres. Una persona encarregada de la carretera d’Els Pallaresos a Perafort era en Francisco Jové, més conegut per «Cisco de la Bibina». Jo encara el vaig conèixer, però, ja jubilat. Les eines que disposava per la seva feina eren un xapo i una senalla per repartir algunes pedres que transportava a mà d’un lloc a l’altre per tapar algun clot, i no es podia deixar la cistella on portava la carmanyola per poder dinar.

7.- La Llevadora.- Hem de recórrer novament a Perafort; allí trobem a l’Anna Blai Vidal (coneguda com la senyora Anita), que igualment i amb carro es traslladava a masies i pobles del voltant ajudant a parir, pot ser que algú de vosaltres -els mes grans- encara hagi passat per les seves mans.

Un moment de la lectura coral del pregó de la Festa Major dels Pallaresos. Foto: Tarragona21

8.- El Pastisser, Secretari i Estanquer. També ja del meu record n’era el Cisquet de Ca Santos, el «Paco Montejo», que a més de fer el pa de cada dia, regentava l’estanc i portava les secretaries dels ajuntaments de Perafort i Els Pallaresos. També disposava de l’únic telèfon del poble on poder trucar. Perquè et posessin en contacte amb la persona que necessitaves parlar, prèviament ell els havia d’anar a avisar a les cases. I aquí no acaba la tasca: els dijous el trobaves venent el vi a la Cooperativa. Quanta feina Cisquet de Ca Santos, sortosament també entre nosaltres en tenim com a sòcia numero 81 la seva filla gran, la Roser.

9.- L’Emblanquinador.- Personatge imprescindible en aquells temps que els focs de llenya regnaven a les cases i embrutaven tot al seu voltant. Es necessitava un artista que amb poca pintura -normalment calç- et deixés les parets blanques i desinfectades. D’això, en tenia cura el Gaietano Queralt, un home no gaire alt i prim que amb el cigarret a la boca i l’escombra a la mà ho pintava tot, i eren famosos els seus dibuixos que posava als arrimadors.

10.- Els Pastors.- No sempre ha estat com ara que es pot anar al supermercat i comprar aquesta o aquella llet desnatada o sencera. En aquells temps la cosa no anava així, doncs la persona que en tenia cura del ramat el treia a pasturar diàriament i a la tarda despatxava la llet que lliurava directament del braguer de la cabra a la lletera que portava el client, i que després havia de bullir per eliminar qualsevol microbi. Aquí hi entrava l’Assumpció de Càndio, una dona que amb pas lent seguia el seu ramat en companyia del seu gos, i que coneixia a cada una de les cabres pel seu nom, i en tenia cura d’elles quan parien. El Miquel Juvany, «Miquel de Ca Marxant», també buscava les pastures més fresques, a més matava a casa seva,

Arribats aquí vull fer esment molt sentit per un pastor nascut a Cervera del Maestrat i que s’afincà al nostre poble, en Josep Obiol i Noves, que com ja s’ha dit, curiosament, va ser el primer president de l’Associació de Jubilats l’any 1979. Podria dir d’ell que va ser un home molt afortunat, perquè un dia que pintava bon temps va sortir a pasturar el seu remat d’unes 60 ovelles, i de sobte un nuvolet va aparèixer sobre ell i un llamp el va tocar de ple a ell i el remat que va perdre quasi completament, pel que fa a ell va tenir la sort de portar unes sandàlies de goma que el va aïllar i així salvar la vida.

11.- També persona inevitable al poble era el carter, gent en aquells temps que no feien mai festa, sols el dia de Nadal, doncs havien de repartir a més de la correspondència els diaris que arribaven. I com arribaven? Havien d’anar a cercar la «saca» del correu que venia en tren a l’estació de La Secuita i tant si feia fred com calor, si feia sol o plovia, amb la saca al coll cap als Pallaresos. Suposo que els dies que a la gent li donava per escriure i la saca pesava més ho devia maleir, el Josepet de la Sula, qui era en temps passat qui feia aquesta tasca. Després el succeí la Rosita de Ca l’Asarit, la Rosita Solé.

Últimament ja vaig conèixer al Victu Jové  i després d’ell ja es va posar en marxa l’oficina de Correus, però tot i ser moderna amb servei de burofax i controls electrònics d’entrega té el defecte que el repartiment no és diari, amb una mica de sort una vegada a la setmana. El personal va deixar de ser funcionari i com a ens autònom funciona, però no com voldríem. Sort que quasi tots rebem ja la correspondència per correu electrònic i les comunicacions amb empreses de gas, llum i telefonia es fan de forma telemàtica.

12.- Una altra persona imprescindible als Pallaresos era el barber. Se’n recorden dos, un era a Cal Titus, i l’altre en fou també l’Anton del Fino (Anton Poy) encarregats que el jovent per les festes portés el cap ben pelat. La gent gran utilitzava el barber, com el seu nom indica, per afaitar-se setmanalment, doncs eren pocs els que s’afaitaven la barba ells mateixos. Expressions de «He d’anar a xollar-me els cabells» o «A veure si m’esquilen que porto massa pèl» eren les que s’utilitzaven molt freqüentment i amb naturalitat per la gent del poble. Es diu que el Fino s’havia especialitzat a tallar els cabells a «la garçon», moda que en aquells temps arribava de París. La seva vídua, la Joana Alegret Solé, és entre el nostres associats amb el número 3, igualment que la seva filla, la Irene, que també és associada amb el número 120.

13.- Si anteriorment he esmentat com a pastisser el Paco Montejo, com a prestador del servei de telèfon al poble també he de fer menció de la Maria, de Cal Rato, que a més de queviures també va exercir com a telefonista, també amb l’únic aparell per tot el poble.

14.- L’Escorxador. La gent tenia pocs diners, els jornals eren minsos, es guanyava 6 pessetes per dia treballat i això el que podia. Normalment totes les cases s’abastien de la verdura que plantava, les patates, guixes, fesols i tot el que es podia cultivar, a part no es llençava res, tot anava a parar al garrí, que s’engreixava perquè en arribar els vols de Nadal, fer la matança i tenir llonganisses i botifarres a més de cansalada i pernil la resta de l’any. La feina d’escorxador, la venia practicant l’Anton de la Tecla, qui de bona matinada ja anava a la casa on se’l demanava amb el seu joc de ganivets ben esmolats (aquí us estalvio la descripció de com feia la feina, doncs jo de petit en vaig presenciar una i recordo que em vaig mig desmaiar).

15.- El Comerciant. Això era nou a Els Pallaresos, on tothom vivia de la pagesia, doncs no es tenien coneixements en el món del comerç. Però vet aquí que un home amb empenta ho prova i li va bé, encara que la gent feia comentaris que no se’n sortiria, que ho perdria tot, aquest home és Petà, de nom Francisco Boada Boix, però se’l coneixia com el Sisco de Petà. Es dedicà a comprar vi, i era molt conegut a Vilafranca, ajudat per la seva dona, la Maria. Treballaven de valent, compraven els fons dels cups i de les bótes i en treien un bon rendiment, varen posar quatre tavernes a Tarragona, al Serrallo. Era ben conegut i respectat. Aquí, al poble, va posar el bar de Ca Petà, on anàvem a comprar el vi de les botes que hi tenia. Avui funciona com a Restaurant Boada, regentat pel seu nét.

16.- El ciclista, despunta com a ciclista el jove Josep Rue Muntañola. nascut a Cervià l’any 1939 i casat amb la Rosa Ma. Tasias. Són els nostres socis números 56 i 57, i alhora els meus veïns amb qui quasi cada dia fem petar la xerrada. L’he conceptuat com a ciclista jove, doncs als 17 anys s’estrena en una cursa a La Secuita, el dia 15 d’agost de 1958, seguits d’altres poblacions, Perafort, El Morell,… Tenia fama de molt bon corredor, però sempre arribava el segon. Corria per un bon equip, el Club Ciclista Tarragona, i participà en moltes proves al costat de ciclistes de fama com Ramon Mendibur, Francesc Heras… En una cursa celebrada a Barcelona, on s’hi va apuntar, se’n van riure d’ell en saber que era de poble, però ell els va tapar la boca quedant guanyador. Ja no era aquell que sempre feia segon. Més endavant participà en el campionat d’Espanya, on corrien dos de cada equip i va ser el guanyador, tot i els problemes amb la cadena, que se li escapava, segons em va dir. Va superar tots els contrincants i anava donant ànims als que doblava recomanant que bevessin i mengessin per no defallir. Enamorat de la bicicleta, va comprar la del gran corredor Miquel Poblet.

L’última cursa la va córrer a Saragossa l’any 1963, ja que per culpa d’una gimnàstica mal aplicada, que l’afectà la musculatura, el va obligar a deixar aquest esport, que per ell era la seva vida i només tenia 23 anys. Avui sóc jo qui, com ell va fer en aquella cursa donant ànims als companys, li dic: ‘Ànims, Josep, que encara ens queda molta carretera als dos’.

17.- El Senyor Mestre. Un dels que es recorda és el senyor Piqué, home que infonia un gran respecte, de caràcter seriós, i d’aquells que si no et portaves bé et feia ensenyar la mà, i ell l’acariciava amb el regle.

Filla dels Pallaresos va ser la senyora Maria Bargalló, que va exercir en els temps de guerra, als anys 1936-39, i que en entrar el règim de Franco, per allò de ser catalana la van treure. Era la sogra del nostre soci num 95 Francisco Vidal Bullo, i al seu lloc ens van portar a una senyora de Saragossa, Doña Rosario García Vaca, a qui li van dedicar un carrer. També va passar per l’escola Don José María Echevarria Ysasi. Cal fer esment que l’escola estava situada a on ara hi ha la nostra seu social de l’associació de jubilats (aquí, en aquestes finestres -Centre Jujol-), com a dependència per a nens i l’actual biblioteca era destinada a les nenes. Cal esmentar que la sòcia numero 99, la senyora Concepció Pons, va tenir cura de la guarderia infantil també dintre de les dependències de l’ara Centre Jujol, i que a causa de la poca quantitat d’infants es va haver tancar, cosa ben al contrari d’ara, que amb la població jove que ha vingut a viure al municipi, de quitxalla en tenim i podem omplir les guarderies.

18.- I fet aquest repàs d’oficis i persones del nostre poble per acabar parlaré una mica del que era la festa major. Com succeiex ara, en teníem dues, la del 20 de gener -Sant Sebastià, anomenada la petita- i la dedicada el dia 6 d’agost, la grossa, a la Transfiguració del Senyor o Sant Salvador. La festa major era molt esperada per tothom ja que a principis del segle XX no es menjava pollastre cada dia, era motiu perquè les mestresses de casa preparessin amb molta cura viandes que provenien del mateix corral, era ocasió per destapar els vins envasats que es compraven per aquesta ocasió, el caldo o brou que precedia al pollastre junt amb unes postres refinades crema catalana, avellanes torrades i alguna coca. Quins dinars de festa major, després que no hi faltés el cafetó regat amb unes gotes de licor, i quasi tots els homes treien un caliquenyo, i el que podia més un cigar “habano”.

Els balls de tarda i nit omplien el recinte petit de l’era de Ca Bofarull, i tan aviat com l’orquestra arrancava ja tenies la pista plena de parelles que ballaven molt bé i escoltant el compàs de la música per no equivocar-se. I en el moment que sonava el vals de «La Viuda Alegre», era quan les parelles més grans s’hi afegien i ara sí que no s’hi cabia, i així fins que sonava l’última peça, el vals jota que es tocava a molta velocitat per fer suar una mica més els balladors. I qui no recorda les toies que es rifaven a la meitat del ball, durant molts anys l’encarregat de subhastar-la fou el Josep de l’Olivé. També un bon costum que hi havia era que a l’última noia amb qui ballaves l’havies de convidar a un vermut. Després de sopar venia el concert, que era un recull de músiques de sarsuel.les, i per acabar el famós vals-jota. Aquells anys, als Pallaresos, com a molts pobles, no hi havia fondes ni llocs per allotjar els músics, alhora se’ls repartia per diferents cases, que els acollien a menjar i dormir. A Ca Solé sempre se’n quedaven tres o quatre.

Va ser cap a l’any 1975 que tres persones es posaren d’acord per celebrar la festa major. Eren en Josep Maria Tasias, en «Panxeta», l’Antonio de Ca l’Andreu i l’Anton del Fino, que juntament amb altres es disposaren a portar les millors orquestres del moment, com era la Gran Orquestra Internacional Maravella, que aprofitant que aquells dies d’agost es feien poques festes majors tenien certa disponibilitat, arribant al punt de contractar-la un any per l’altre. Altres orquestres van ser la Virginia Club de Manresa, Los Bohemios, de Tarragona; la Sensación, del Vendrell; la Marabú, de Valls; La Principal, de Girona; els Montgrins, l’Atlantida i la Selvatana.

Hi havia bona entesa entre els pobles del voltant doncs els joves d’altres localitats no pagaven entrada i en contraprestació els pallaresencs tampoc pagaven en les seves festes majors. Tot això duraria fins a l’any 1984, quan a partir d’aquí es comença a perdre el sentit de la festa tal com la descric per passar a regir-se per la mentalitat nova del jovent, fins a arribar a l’actual tal com la coneixem, a excepció d’enguany, que amb el maleït virus no sabem si ens la deixaran fer.

Jaume Parés és president de l’Associació de Jubilats dels Pallaresos

 

Dídac Nadal: ‘Es busca Conseller de Cultura per a la ciutat de Tarragona’

Dídac Nadal. Portaveu de Junts per Tarragona a l’Ajuntament de Tarragona 

El sector cultural ha patit, pateix i patirà de manera sagnant les conseqüències d’una pandèmia mundial que els ha deixat en un estat agònic. Ara més que mai, la cultura necessita suport i acompanyament. I malauradament, a Tarragona no l’està trobant.

Fa uns dies vaig tenir el plaer d’assistir al primer concert de la Banda Unió Musical de Tarragona (BUMT) després de l’Estat d’Alarma. Un espectacle meravellós, amb una forta càrrega emocional, tenint en compte els mesos que els seus membres havien estat lluny dels escenaris. Uns dies abans, em van convidar a la presentació del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) 2020 de noves dramatúrgies. Els seus organitzadors han aconseguit crear un festival original i carregat de creativitat. Tristament, en cap dels dos casos vaig coincidir amb cap membre de l’equip de govern municipal. On està el Conseller de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona?

També les entitats culturals i populars que conformen el Seguici Popular viuen amb preocupació i incertesa el futur més proper en matèria d’actes populars i celebracions tradicionals. Des de fa setmanes, s’ha fet palès el malestar dels diferents sectors de la ciutat que consideren que no s’han tingut en consideració les seves propostes alternatives per tal de poder celebrar Santa Tecla buscant l’equilibri entre les noves exigències i el respecte a les tradicions.

Ara fa dos mesos, pràcticament la totalitat dels col·lectius que participen en el Seguici Popular van treballar de manera conjunta en l’elaboració d’un document que van fer arribar a l’Ajuntament, amb un total de sis elaborades propostes que buscaven el mencionat equilibri. Una a una, totes aquelles propostes van ser descartades, ja que s’havia decidit que l’únic escenari possible per acollir els elements del Seguici aquest any era l’Auditori del Camp de Mart.

Dos mesos després, s’ha fet arribar una carta a les mateixes entitats demanant, ara sí, «propostes» per incorporar al programa de Santa Tecla. Una carta que hauria d’haver signat el Conseller de Cultura, assumint una responsabilitat i competència que li és pròpia.

Tots i totes som conscients que ens trobem davant d’una situació de màxima excepcionalitat. Però és en moments així quan cadascú ha d’assumir les seves responsabilitats i escoltar les inquietuds i propostes dels que més coneixen i estimen aquestes celebracions, és a dir, les mateixes entitats tarragonines.

El món de la cultura ha patit molt. Ara més que mai, cal no amagar-se i estar al costat de la cultura.

 

Mercè Dalmau (PNC): ‘Política líquida’

Mercè Dalmau Mallafré. Membre de l’executiva nacional del Partit Nacionalista de Catalunya

Recordo el meu últim parlament a Sala de Plens de l’Ajuntament de Cambrils. Era el 12 de juny de 2019. Tancava una etapa de 12 anys dedicada a la política municipal: 4 anys a l’oposició, 4 com a primera alcaldessa del meu municipi i 4 més davant de l’àrea més important per Cambrils: el turisme i la seva projecció.

Prop de 18 mesos allunyada del dia a dia però amb la vista constant posada en el país, les persones i les seves necessitats. Ara, a les portes d’unes noves eleccions sense data he tornat a trobar un espai polític, al Partit Nacionalista de Catalunya, on em sento còmode, escoltada, valorada i amb un full de ruta nacionalista que s’escapa dels extremismes i les unilateralitats que hem perseguit durant anys i que podrien obrir un debat ampli i transversal d’on ens ha portat tot plegat i els beneficis reals i palpables que ha obtingut tot el Procés més enllà del focus mediàtic, portades de diaris i informatius i persones que han perdut durant més de dos anys la seva llibertat.

Amb la distància i perspectiva que et dóna no estar a la primera línia, no tenir responsabilitat directa respires, veus, escoltes i mires diferent. L’Ajuntament i les directrius de partit absorbeixen tant que no hi ha espai per veure si allò que defensem públicament és el que realment preocupa la gent o no. L’experiència m’ha demostrat que no sempre és així, i que tot i les hores de reunions, mocions i decisions que es prenen, sovint tenen poca rellevància en el dia a dia del ciutadà que ha de dedicar tota la seva energia, força i dedicació a trobar solucions als seus problemes, els reals.

És ben cert que tot ha canviat molt, en molt poc temps i més amb la pandèmia de la Covid-19. Les necessitats d’ara no són les mateixes que les de fa un parell d’anys enrere, ni tan sols de les de principis d’aquest 2020. Per tant, és el moment de redreçar objectius, activar encara més l’escolta activa i analitzar què tenim al nostre abast per atendre les necessitats de les persones i empreses del conjunt del nostre país que s’han vist greument afectades aquest 2020.

Cal una política líquida i activa que s’adapti, en un tancar i obrir, d’ulls als canvis que el món ens mostra dia a dia. Repassant l’agenda i accions de la campanya del 2015, un dels meus assessors em va suggerir que dediqués hores a fer un cafè amb associacions, empreses però sobretot, particulars per escoltar les necessitats reals, els problemes que es troben i que com a polítics hem de saber trobar una solució. De no fer-ho, de no ser líquids, transversals i molt àgils, tornarem un cop més (i la llista ja és molt llarga) a presumir i omplir-nos la boca de nova política però en el fons carregada d’egoisme i les unilateralitats que tots coneixem.

Redacció

 

Pedro Sánchez: ‘Aparcar en las zonas azules en Tarragona y obligar al usuario a utilizar la APP’

Pedro Sánchez.

Tarragona por su situación con varios barrios alejados y desconectados del centro hacen de esta una ciudad a veces complicada para ir a comprar, de urgencias al hospital, o simplemente salir de ocio en coche, puesto que aparcar en el centro de la ciudad puede llegar a ser una odisea. Me estoy refiriendo a la zona azul, verde.

Pero ahora solo nos faltaba la casi imposición por parte del Ayuntamiento de hacer pagar con la nueva App. Creo que todos somos conscientes que las nuevas tecnologías van bien para los usuarios jóvenes y para los que tienen cierto manejo de las redes, pero también es bien cierto que no todo el mundo dispone de un móvil con internet para realizar el pago por la APP.

Lo que creen muchos vecinos y vecinas de la ciudad, además de los usuarios forasteros que la utilizan, es que no se deberían imponer casi a la fuerza. Ver como una madre con su hijo llega a urgencias de Santa Tecla y además del padecimiento por tener a su pequeño enfermo tiene que padecer por que la máquina de la Calle San Francisco donde ha aparcado no le aceptaba las monedas, y se ha dejado de poner tiquet al no poder pagar en metálico, créanme que es muy triste, o ver una persona que no está acostumbrada a utilizar internet verse acongojada por no poder pagar con monedas, (tal y como comentó esta persona, ahora que ya he aprendido a pagar con monedas en las máquinas. Ahora las tapan y no admite el pago sino es con tarjeta o la APP).

Señores responsables, ¿creen ustedes que hay que imponer las cosas cerrando y poniendo chapas a las máquinas?, no sería mucho mejor ya que los vecinos y vecinas de la ciudad pagan las zonas azules sin rechistar facilitarles la labor, y no hacer las cosas por imposición? Sean responsables y recuerden que a ustedes los votamos para que nos faciliten las cosas y mejoren nuestra calidad de vida, no para que actúen con la imposición que en otros tiempos se utilizaba y que ustedes y muchos criticaban.

 

Joan Llort (UGT): ‘La Generalitat sempre contra els dèbils’

Joan Llort Vallès. Secretari General UGT Camp de Tarragona

Una altra vegada els més vulnerables i més dèbils són els perjudicats de les decisions del Govern de la Generalitat.

Mentre milers de nens i nenes no poden gaudir de tres menjades al dia i passen gana cada dia, no podem deixar-los sense les targetes moneder de menjador escolar i amenaçar les famílies que han d’exhaurir el saldo que tinguin disponible abans del proper 31 de juliol i que, si a l’esmentada data no ho han fet, el Departament d’Educació iniciarà el procediment per recuperar els saldos que puguin restar i deixar les targetes amb saldo zero.

El Govern de la Generalitat es desentén de garantir un àpat als infants més vulnerables la resta de l’estiu i, mentrestant, la pobresa infantil i l’exclusió social segueixen en augment a Catalunya. Conseller Bargalló, Conseller Chakir el Homrani, President Quim Torra, vostès no pensen menjar la resta de l’estiu?

El que no vulguin per a vostès no ho apliquin als altres.

 

Jaume Vilella (Escola Internacional del Camp): ‘L’escola que volem per als nostres fills’

Director general de la Fundació Escola Internacional del Camp

Quina és la millor escola per als nostres fills i filles i com triar-la? Aquestes són les preguntes que es fan les famílies que se’ns acosten per veure i decidir si el nostre centre podria ser a partir d’ara el lloc on els seus fills i filles rebin l’educació que desitgen. És el moment de decidir allò més preuat que tots valoren per igual: “l’educació és el més important que podem deixar als nostres fills/es per al seu futur”. En el moment actual, aquesta és una pregunta que està més que mai acotada per l’oferta real que poden esperar trobar en els diferents models escolars que tenen, coneixen o visiten. En realitat, la qüestió clau a resoldre és: quina escola se’ls oferirà el curs vinent?

A l’EIC sempre hem recomanat a les famílies acostar-se, visitar-nos, conèixer el màxim l’equip de professionals i el seu model educatiu, detalls de la vida escolar, dels valors i funcionament d’una institució i d’un equip que, si es decideixen a venir, serà el seu partner educatiu, l’altra meitat de l’important binomi educatiu: la família i l’escola. Val per a l’EIC i per a qualsevol escola. Conèixer i sentir-se seduït, segur i convençut de l’escola que escollim és molt important. Per als pares i mares, però també i de forma evident, per la confiança que transmetran als seus fills i filles de forma directa i indirecta i que esdevindrà la base de la seguretat amb què entren a l’escola cada dia.

D’un alumne segur de si mateix, confiat en l’escola i motivat, en un entorn feliç, en sortirà un millor aprenentatge i un futur prometedor. El seu futur, que és únic i diferenciat, com ho és ell mateix, les seves capacitats, talents i ambicions. Si això sempre ha sigut cert, perquè ara se’ns presenta com especialment rellevant i novedós?

Doncs perquè, malauradament, amb la pandèmia de la Covid-19, hem vist el món i la nostra existència complicar-se com no havíem ni sospitat: ràpida, crua i intensament. També hem vist com s’ha reaccionat d’una forma o altra davant de molts dels reptes socials que se’ns presentaven: sector sanitari, investigació, cursa per les vacunes, economia, llocs de treball… i fins i tot normes concretes per poder treure a passejar el gos o sortir a fer esport al carrer.

Malauradament, també hem vist com d’educació se n’ha parlat poc, massa poc, i com hi ha un sentiment generalitzat que ha quedat en mans dels docents motivants i amb vocació, els centres organitzats i els projectes capaços de reaccionar. D’un dia per l’altre, s’ha deixat fora de les aules l’alumnat i, en moltes ocasions, sense escola: ni continguts, ni rutines ni acompanyament. No cal dir, aprenentatge acadèmic.

Comprenem aquesta sensació i sentiment, perquè nosaltres mateixos com a centre educatiu hem viscut aquest temps com un repte colossal, un compromís ineludible i alhora un motiu de treure la vocació que sentim i el deure que tenim de tenir cura del nostre alumnat (i, de retruc, les seves famílies), ja que compreníem que ara érem més importants que mai i calia estar al seu costat des del primer dia.

Per això en els mesos que han passat, hem desenvolupat el que hem batejat com “l’Escola del confinament” (des de P1 fins a BAT&IB), un model híbrid (en línia i presencial alhora) o finalment ja només presencial però “covid-free” (en un espai cuidat i vigilat, segur i protegit amb rutines i protocols estrictes). D’aquest sobreesforç fet per tota la comunitat EIC, n’hem tret rendiments molt evidents (manteniment de rutines, reforç de l’autoestima i l’autonomia personal, guanys acadèmics i molts aprenentatges en general) i, sobretot, posar la base del pla estratègic del curs vinent 20/21.

Per això, quan ens venen i pregunten pel curs vinent, podem explicar a les famílies tot el que hem fet durant el 19/20 i que ara estem a punt per començar amb presencialitat (com el Departament d’Educació recomana, però amb molta cura de fer-ho en un entorn molt segur), alhora que també estant a punt i havent planificat qualsevol gir que la situació pugui donar durant l’estiu o durant el curs: podria ser que al final només puguin anar a l’escola uns grups d’edat i la resta en línia, podria ser que tots però uns dies al centre escolar i uns dies a casa, o en una situació més extrema tots a casa i una escola en línia. Per a tots els casos tenim un pla, i per a cada tram del pla ja tenim experiència.

Una experiència que ha donat bons fruits, però que amb el temps de maduració, revisió amb famílies i alumnat hem pogut millorar, per portar a nivells superiors i molt garantistes de poder oferir un curs consistent, acadèmicament sòlid i socialment adient per a l’alumnat. De petits a grans, per a totes les edats, des de P1 fins a BAT&IB, perquè per a totes les edats és important no perdre el referent dels docents, l’aportació educadora de l’escola, la figura del mestre i la relació amb els companys. També per les famílies a qui cal ajudar més que mai a compaginar el seu doble rol de pares, mares i educadors si l’escola finalment es trasllada a casa. Per això afrontem amb optimisme el curs vinent, que serà un nou repte, però ara ja, a l’EIC, amb garanties renovades.

 

Ángel Juárez: ‘Mare Terra, reinventarse para seguir luchando’

Ángel Juárez. Presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània

Quizás suena redundante decir que estamos sufriendo una pandemia, pero es importante contextualizar. Nos encontramos en una situación de incertidumbre, de cambios e incógnitas. Una situación de crisis que nos ha obligado a cambiar nuestras formas de vida y a adaptarnos a una “nueva normalidad”.

Aunque no debemos confundir el cambio con el paro. No es cuestión de dejar de trabajar, sino de adaptación. Y de esto, el equipo de Mediterrània ya sabemos bastante. Ya son 30 los años ininterrumpidos trabajando, y os puedo asegurar que nunca ha sido fácil. De hecho, es muy difícil trabajar desde una posición de libertad e independencia. Somos conscientes que hay bastantes políticos y poderes económicos a los que les somos incómodos y rehúyen la colaboración. Nuestra única política es la de un mundo mejor, más solidario, ecológico sostenible. Esa es la ideología en la que creemos y que defendemos.

Las adversidades a uno lo matan o lo hacen más fuerte. A nosotros las adversidades nos han hecho crecer y nos han ayudado a curtirnos. Y una vez más, el pasado miércoles, el equipo de Mare Terra Fundació Mediterrània, en colaboración con muchísimas entidades, demostró su capacidad de adaptación y su voluntad de cambio. La pandemia de la COVID-19 no ha podido pararnos, sino que nos ha hecho repensar, reestructurar, reinventar y crear nuevas formas de trabajo para seguir cumpliendo nuestro objetivo: sensibilizar y concienciar a la población, sobre todo a la más joven, los verdaderos autores del cambio.

El miércoles, en la Playa Larga dimos ejemplo de trabajo y compromiso. Quizás algunas personas dudaron en ir, infravalorando la fuerza y la voluntad del equipo de Mediterrània. Finalmente, la 29ª edición del Día de Playa de Mare Terra fue un éxito de responsabilidad y de participación, con un centenar de asistentes.

La crisis climática y el deterioro del planeta no puede esperar y, por lo tanto, nuestras acciones tampoco. El miércoles enseñamos a niños, niñas, familias y autoridades a amar la naturaleza, a cuidarla y a respetarla.

Después de 30 años de trabajo y del éxito de la pasada jornada, quiero transmitir, como siempre, un mensaje positivo. Las circunstancias no deben ser las protagonistas, todos y todas tenemos la capacidad de transformarnos y adaptarnos a los nuevos cambios, y creer en nuestra propia fuerza. Si creéis en la causa que defendéis, encontrareis la forma de seguir luchando por ella.

Mediterrània es un equipo fuerte, que no se quedará con los brazos cruzados frente a un mundo que no nos gusta. No tenemos ni una pizca de conformistas. Y es por esto que el 18 de septiembre realizaremos los Premis Ones, una gala que llegará a las casas de todo el mundo. Desde Mare Terra seguiremos premiando y reconociendo la labor de grandes personas y entidades que luchan día tras día por un mundo mejor. Este virus, no nos impedirá seguir generando ilusión.

Y recordad, que nadie os robe vuestra sonrisa.

 

Josep Maria Buqueras: ‘Gaudí és de Cambrils?’

Josep Maria Buqueras, president executiu del Consell de Modernisme de Tarragona

Recentment en un mitjà de comunicació amb l’àmbit del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre hi havia la crònica “Gaudí, un arquitecto adelantado a su tiempo”. Com a reusenc i president executiu del Consell de Modernisme  de la ciutat de Tarragona, vull fer dues precisions.

La periodista escriu que  “Una de las cuestiones más polémicas entorno a la figura de Gaudí es su lugar de nacimiento: ¿Riudoms o Cambrils? Gaudí se sintió siempre unido al municipio riudomense …» Antoni Gaudí, és de Cambrils? Em xiulen a l’orella, que ha estat un lapsus periodístic, però com la lletra impresa queda, vull manifestar, com ja he hi fet altres ocasions, que en Gaudí és reusenc. En el reportatge llegim referències gaudinistes a Riudoms, però també llegim: “Siguiendo con el misterio de dónde nació realmente Gaudí, en el centro de Reus, en la calle  de Sant Vicenç, número 4, se encuentra la que se supone  sería la Casa  natal de Antoni Gaudí. Allí viviría  durante su infància y juventud”. En el índex toponímic del llibre  Riudoms * amb 26 entrades tenim sols quatre referències biogràfiques: 1. El pròleguista i periodista Carles Sentís Anfruns escriu “…però els Gaudí continuaren lligats a Riudoms en cos i ànima (pàg. 5); 2. “Josep Pla, que sosté la naixença riudomenca  de Gaudí en el seu llibre Homenots … “ (pp. 98) ; 3. “El monument a Antoni Gaudí … obra de l’arquitecte Josep Piqué Iserte va ser aixecat l’any 1975 en homenatge a l’il·lustre riudomenc Antoni Gaudí Cornet” (pp.125) i 4. “Existeix una fotografia de grup del Sometent Armat de Riudoms … on es pot distingir perfectament la presència de l’arquitecte riudomenc Antoni Gaudí … (pàg. 155)  Està clar que Cambrils mai ha estat en qüestió, si les ciutats de Reus i Riudoms apareixen en les biografies gaudinianes, en la proporció mínima de nou a u a favor de Reus. Daquest arquitecte més que universal.

També llegeixo: “Ha dejado un rastro en localidades como Reus, Riudoms y la Ciudad de Tarragona. En esta última, de hecho se encuentra el Santuari del Sagrat Cor, la única obra del arquitecto  Antoni Gaudí en la demarcación de Tarragona … que ha pasado desaprecibida por buena parte  de la sociedad tarraconense”. El pes històric de la Tarragona romana és tant potent que las Tarragona medieval i modernista passen força desapercebudes pels tarragonins, aquest Santuari va ser projectat per l’arquitecte Ignasi Jordà Arnalich, autor també del col·legi de les monges de la Congregació de Jesús i Maria, que va ser enderrocat l’any 1978, edificant-se el col·legi públic Pau Delclós. Les dues úniques obres documentades de Gaudí són el manifestador(1879), de fusta sobredaurada i d’enormes proporcions amb cúpula semiesfèrica i l’altar (1880), amb taula gruixuda d’alabastre i antependi format per tres espais quadrats que allotgen bustos angèlics emmarcats per columnes.

Per cert, aquest Santuari des de fa més de cinc anys està patint problemes greus d’humitat, degut a la xarxa de recollida d’aigües pluvials del col·legi esmentat, que passa precisament per sota del presbiteri on està situades els dos béns mobles esmentats gaudinians, per anar a connectar a la xarxa general que passa pel carrer Ponç d’Icart, afectant també als veïns de la comunitat de propietaris i els locals comercials d’aquest edifici cantoner amb el carrer Méndez Núñez, Aquesta incidència constructiva pot afectar seriosament a la única obra que hi ha a tot el Camp de Tarragona de l’arquitecte reusenc i universal Antoni Gaudí.

*CORTS, Joan-Ramon i TODA, Josep M. Riudoms. Col·lecció la Creu de Terme. Cossetània Edicions, Valls, 2000.

Robert Casadevall: ‘Sobre el futur PDU metropolità del Camp de Tarragona’

La decisió de formular un planejament urbanístic en clau metropolitana en sis municipis del Tarragonès i del Baix Camp és una bona notícia per als qui portem anys demanant aquesta mirada llarga sobre el territori. Des de la llunyana decepció del Pla dels 21 municipis, liquidat abans de néixer ara fa prop de quaranta anys, i passant per les enganyifes del Consorci, aquest nou intent es mereix –ens mereixem- més sort. Benvingut sigui.
Ara bé, precisament perquè és una bona notícia, no hauríem de confondre les coses. Puntualitzem:

PDU, només (i ja és prou!)

És un pla director urbanístic. Que no és poca cosa, al contrari, però no és una àrea metropolitana. No confonguem aplicar instruments amb una lògica metropolitana –això no és nou, ja ho fa, més o menys, l’Autoritat Territorial de la Mobilitat- amb la creació d’un ens local metropolità. Per això segon falta molt, si és que s’hi ha d’arribar. Un PDU té moltes possibilitats, i faríem bé d’aprofitar-les, però respon a uns objectius i metodologia urbanístics. Sense anar més lluny, a Catalunya hi ha, actualment, vint-i-vuit plans directors urbanístics, i evidentment no hi ha vint-i-vuit àrees metropolitanes. No demanem ni esperem, doncs, coses que el PDU no ens podrà donar.

Robert Casadevall i Camps és professor de planejament territorial i urbanístic de la URV

Un PDU pot, segons la llei d’urbanisme, establir directrius, fer reserves de sòl per a grans infraestructures, programar polítiques de sòl i habitatge, i més, totes referides a un àmbit supramunicipal. Això possibilita moltes coses, però també genera unes necessitats posteriors de gestió. Si tenim un PDU però després es gestiona només a escala municipal –que també, però no només- no haurem avançat tot el que podríem. Per altra banda, de PDU ja en tenim uns quants, i algun més a mitges. La previsió del PDU de l’Àrea central del Camp de Tarragona, que figura al Pla territorial parcial des del 2010, i que va ser aprovat inicialment i arxivat; el PDU de la Química i el Turisme, amb una sèrie de previsions –per exemple, de xarxa viària del polígon- molt poc complertes; el futur PDU de revisió de sòls urbanitzables no sostenibles… Potser planifiquem molt i executem poc?.

I l’àrea metropolitana?

Una àrea metropolitana no és –o no hauria de ser només- una altra administració (per cert, que també podríem començar a parlar de la viabilitat dels actuals consells comarcals, si hi hagués àrea metropolitana). Treballar en clau metropolitana vol dir mutualitzar recursos –per exemple, per aquestes polítiques de sòl i habitatge-. Hi estem disposats? A l’Àrea metropolitana de Barcelona, el recàrrec de l’IBI –una de les formes de finançament- serveix per a finançar actuacions concretes a qualsevol dels punts de l’àrea, de manera que l’IBI de Barcelona paga una promoció d’habitatge a Sant Vicenç dels Horts, o la platja de Viladecans, o el parc de Badalona. Estem disposats a fer això mateix? Estem disposats a admetre que hi ha instal·lacions amb efectes –d’impacte sobre la mobilitat, sobre el medi, sobre el mercat de treball i el d’habitatge- a escala metropolitana, i que potser els impostos que paguen també haurien de ser a aquesta escala? El polígon petroquímic o el CRT, per exemple?. Àrea metropolitana també vol dir això.

L’àmbit

L’àmbit del PDU proposat comprèn sis municipis: Tarragona, Reus, Vila-seca, Salou, la Canonja i Constantí. De la documentació que conec (“Diagnosi del sistema metropolità del Camp de Tarragona”, facilitada –gràcies Agustí!- per la Secretaria de l’Agenda Urbana i Territori) no se’n desprèn el criteri seguit. Això no vol dir que aquest àmbit no sigui vàlid; al capdavall, és un concepte social, no natural, i tindrà l’abast que tingui en funció dels criteris aplicats. En un treball acadèmic jo mateix vaig examinar prop d’una vintena de metodologies de delimitació d’àrea metropolitana, aplicades al Camp de Tarragona, amb uns resultats que anaven des de l’agrupació de pocs municipis, fins a àrees extenses de seixanta i setanta municipis. Això no és estrany, i depèn de quin és el criteri que pesa més: la densitat de població, la intensitat i extensió de la taca urbana, la mobilitat obligada, la integració d’activitats econòmiques, etc. Donar més o menys importància a un o a altre d’aquests criteris ens donarà un àmbit diferent (que, a més, sempre serà provisional, en la mesura que parlem de dinàmiques territorials, no de situacions estàtiques).

Ara bé, en totes aquestes possibles delimitacions, aquests sis municipis –potser no sempre Constantí- hi eren presents, de manera que el dubte no és pels que hi són, que semblen indiscutibles, sinó pels que no hi són, i que hi podrien ser si apliquéssim uns criteris diferents. El problema és que, en aquesta diagnosi, no els coneixem. Hi ha moltes dades sobre sòl, sobre població, sobre activitat, però sempre referides només a aquests sis municipis, com si ja d’entrada s’hagués decidit aquest àmbit sense que sapiguem com i perquè.

Confio que això sigui un punt de partida –d’alguna manera s’ha de començar- però que no tanqui la porta a un àmbit diferent, si els treballs d’elaboració del pla ho aconsellen. L’extensió urbana, per exemple, ens portaria a considerar Cambrils i, per conceptes –i segurament conseqüències- diferents Almoster i Castellvell del Camp amb Reus, i el Catllar i els Pallaresos amb Tarragona; la mobilitat obligada i la integració econòmica, aconsellarien contemplar també el Morell, Perafort i la Pobla de Mafumet. Crec que caldrà reflexionar a fons sobre això.

De manera que benvinguda la iniciativa, no li demanem més del que és, i a treballar.

Robert Casadevall i Camps és professor de planejament territorial i urbanístic a la Facultat de Turisme i Geografia de la URV

Josep Maria Cornadó (URV): ‘Una prova per garantir la millora en la selecció dels joves que volen ser mestres’

Josep Maria Cornadó, coordinador de la Prova d’Aptitud Personal per a l’Accés als Graus de Mestre del Consell Interuniversitari de Catalunya i professor de la Facultat d’Educació i Psicologia de la URV

Hi ha poques coses en el calendari acadèmic tan pensades i planificades com les dates dels diferents exàmens per accedir a la Universitat. Aquest any, les circumstàncies sobradament conegudes han fet que les PAU, les proves d’accés per majors de 25 i 45 i la Prova d’Aptitud Personal (PAP) per a l’accés als graus d’educació hagin de modificar les dates previstes.

El Govern i les universitats van acordar en el marc del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) el nou calendari de celebració de les diferents proves d’accés a la universitat. La data per la PAP per a l’accés als graus d’educació és el proper dimecres 15 de juliol. Aquest any tot serà diferent als anteriors i es seguiran les instruccions i recomanacions del Departament de Sanitat: aforament limitat, distància social, gel hidroalcohòlic, mascaretes, etc. bé, tot serà més complex però segur que sortirà bé.

La PAP per als graus d’educació afecta prop de 5.000 joves i té com a objectiu garantir la millora en la selecció dels joves que es volen dedicar a ser mestre d’infantil o primària. Es pretén que l’estudiant de nou ingrés iniciï la carrera universitària amb un nivell prou satisfactori d’algunes competències bàsiques per l’exercici d’aquesta professió: la capacitat comunicativa, el raonament crític i també la capacitat logicomatemàtica, que són els tres eixos dels exàmens.

Dos equips de professors universitaris de diferents facultats d’educació catalanes elaboren els tres exàmens organitzats ens dues proves: La de competència comunicativa i raonament crític (CCiRC) i la de competència logicomatemàtica (CLOM). Aquests exàmens es contrasten, revisen, analitzen i finalment es validen. No és una tasca fàcil, avaluar en una prova escrita d’un dia, totes les estratègies, habilitats, procediments i coneixements que implica cada un d’ells. Després, uns equips de professors especialistes realitzen la correcció i qualificació. Al final, el resultat és “apte” o “no apte”, per tant, la PAP no pretén ordenar acadèmicament als estudiants, que és una tasca que ja realitza les PAU, sinó acreditar que el futur estudiant de mestre té assolides les competències que es consideren mínimes. Després, la nota de tall, fa la seva funció en funció de l’oferta i la demanda.

Les proves d’aptitud s’utilitzen tradicionalment per a mesurar les habilitats, capacitats i els coneixements dels candidats. Normalment estan dissenyades per avaluar si el perfil del candidat és l’idoni per desenvolupar els estudis. En el cas dels graus d’educació, es parteix de la idea, assentada en països amb sistemes educatius de prestigi, que per iniciar aquests estudis, l’aspirant ha de tenir desenvolupades unes capacitats de caràcter general: bona comprensió i expressió escrita, capacitat de síntesi i raonament crític, facilitat per aplicar la lògica en la resolució de problemes, aplicació del coneixement científic, interpretació de la realitat, capacitat per predir resultats… en definitiva, una base cultural sòlida.

Les altres, més específiques i relacionades amb la psicologia, la pedagogia i la didàctica, s’aprenen al llarg de la formació inicial a les facultats i també en les diferents estades (pràctiques) que es fan en els centres escolars al llarg de la carrera. És fonamental que la formació inicial del mestres sigui de qualitat i per això és important que els estudiants siguin excel·lents acadèmicament parlant.

La PAP forma part d’una sèrie de mesures, que les institucions catalanes amb responsabilitat i competències en el camp de l’educació, han pres per tal d’avançar en la millora del sistema educatiu. Fa temps que es treballa per assolir una educació de més qualitat i per aquest motiu les facultats de mestres revisen i avaluen els plans d’estudi, i amb el Departament d’Educació es treballa per millorar les pràctiques que fan els estudiants a les escoles, si pot ser, amb mestres-tutors de màxima qualitat per tenir així els millors models, es busca incorporar professorat universitari amb experiència escolar prèvia, en definitiva fer el més professional possible la formació inicial.

Pel que fa referència a aquest requisit per iniciar els estudis de mestre, Catalunya és pionera i aquest 2020 es realitzarà per primer cop a les Illes Balears, però són els únics 2 territoris de l’estat que les porten a terme, encara que la tendència sembla ser la generalització i ja s’han interessat alguns territoris en informar-se sobre el seu desenvolupament.

Respecte les perspectives de futur, sense cap mena de dubte el gran objectiu a mig termini ha de ser que la prova sigui més complerta i pugui avaluar competències de les anomenades “no cognitives” tan necessàries en la professió de mestre. Hom té clar la necessitat que l’aspirant a mestre sigui una persona empàtica, amb capacitat de  lideratge i assertivitat, reflexiva, amb habilitats socials i maduresa, etc. que són molt difícils de constatar només en una prova escrita, sinó que caldria buscar una situació pràctica, una simulació o inclús una entrevista personal, tot i que, amb el volum d’estudiants que es presenten i la complexitat del calendari acadèmic és una tasca complicada a curt termini.

Redacció

 

Dídac Nadal: ‘Responsabilitat compartida’

Dídac Nadal, portaveu de Junts per Tarragona a l’Ajuntament de Tarragona

La ciutat de Tarragona comença a despertar després de rebre un dels cops més forts de les darreres dècades. Com a la resta del planeta, la pandèmia ha sacsejat amb virulència les nostres vides, amb conseqüències terribles. Fa uns dies, al Parc del Francolí, recordàvem les víctimes de la Covid-19 i agraíem profundament la tasca titànica de tots i totes les professionals que han lliurat la batalla des de la primera fila. Però les notícies que ens arriben de zones molt properes a la nostra, ens recorden que la lluita encara no ha acabat.

L’amenaça sanitària segueix present, però també els efectes socioeconòmics derivats de la recent i històrica aturada de molts sectors econòmics. I sovint, la voluntat de recuperar les nostres vides ‘prepandèmia’ sumada a la necessitat de reactivar els motors econòmics es converteixen en un còctel perillós que ens ha de fer reflexionar.

La desescalada ha avançat més ràpidament del que segurament havíem imaginat inicialment, fins al punt que entre tots s’ha creat una falsa sensació de normalitat. I en aquests moments, una passa en fals pot suposar un enorme salt enrere que seria nefast per a tots i totes.

Durant les darreres setmanes, el sector de la restauració ha sigut un dels que millor ha reflectit el batec de la ciutat. La prudència inicial ha anat donant pas de manera progressiva al retorn de la vida al carrer i a les terrasses. Però darrerament hem observat una evident relaxació general, com si el risc de contagi i de propagar el virus de nou no fos real.

En moltes ocasions l’administració  ha posat el focus únicament en una possible mala praxi per part d’alguns establiments, amenaçant amb fortes sancions a un sector molt castigat i oblidant que en la lluita contra la Covid-19, la responsabilitat ha de ser col·lectiva i compartida.

La precaució, la prevenció i el seny són essencials per evitar que es torni a repetir una catàstrofe com la que hem viscut, però m’agrada pensar que la nostra ciutat és prou adulta per a saber escollir entre un negoci que compleix amb els requisits i aquell que no respecta les normes de seguretat i higiene.

Ja n’hi ha prou de criminalitzar el sector de la restauració, ja n’hi ha prou de caces de bruixes a un sector que està lluitant per sobreviure. Si una cosa ens ha ensenyat aquesta crisi, és que només serà possible superar-la si tots i totes assumim la nova cultura, els nous hàbits i assumim la part de responsabilitat que ens correspon com a ciutadans i ciutadanes.

Noemí Llauradó i Quim Nin: ‘Treball i consens: un any de mandat a la Diputació de Tarragona’

Noemí Llauradó i Sans. Presidenta de la Diputació de Tarragona

La Diputació de Tarragona sempre és al vostre costat, com sap prou bé el conjunt de pobles i ciutats de la nostra demarcació. Així ho evidencien les múltiples i constants actuacions en pro dels nostres municipis i del conjunt de la ciutadania del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i el Baix Penedès. Però d’ençà que vam iniciar el present mandat, ara fa tot just un any, hem hagut de multiplicar les nostres actuacions arreu, ateses les greus crisis que ens han afectat com a societat en els darrers dotze mesos. Aquest també han estat, doncs, un període ben atípic per a la nostra institució.

No feia ni una setmana de la presa de possessió de la presidenta, el 2 de juliol, que ja ens reuníem amb afectats del gran incendi que va afectar la Ribera d’Ebre i el Priorat. Tres mesos i mig després, arribaven els no menys devastadors aiguats de la Conca de Barberà, que al gener es repetien al delta de l’Ebre i en moltes altres comarques amb el temporal Gloria i que gairebé coincidien amb l’explosió de la planta química Iqoxe de la Canonja. I unes setmanes més tard, el coronavirus ens submergia en una crisi sanitària i econòmica sense precedents. La Diputació de Tarragona sempre ha estat en primera línia per donar resposta a les persones afectades per totes aquestes tràgiques situacions, en les quals s’han hagut de lamentar, sobretot, la pèrdua de vides humanes pels temporals, l’accident al polígon i la Covid-19.

Quim Nin i Borredà. Vicepresident primer de la Diputació de Tarragona

Pel que fa a la crisi sanitària, la més llarga i que encara ens afecta, hem implantat mesures en diferents àmbits. Per això, hem mobilitzat ajuts econòmics extraordinaris per als ajuntaments i hem incrementat altres partides ja previstes, en àmbits estratègics clau per permetre als municipis i la seva gent poder tornar a la normalitat com més aviat millor. Un autentic pla de xoc que vam impulsar amb determinació en iniciar-se la pandèmia, amb els ajuntaments com a principals destinataris i en base als nostres valors de proximitat, transparència, qualitat, servei públic i compromís amb la ciutadania. Per bé que aquesta és la nostra essència i raó de ser, mai fins ara hem hagut de desenvolupar la nostra acció de govern en unes circumstàncies tan adverses, que a escala interna ens han obligat a teletreballar, a desplegar noves eines de l’administració electrònica i a incidir en l’atenció més urgent sense oblidar la resta d’àmbits que són de la nostra competència.

I si històriques han estat les crisis viscudes en el darrer any, històric també va ser el canvi polític que es va produir a la Diputació al juliol de 2019. Més enllà del relleu pel que fa a la presidència, els dos grups que actualment formem l’equip de govern (ERC i JxCat) vam encarar aquesta nova etapa com una evolució de la institució -aprofitant la bona feina feta-, més que no pas com un punt d’inflexió, i hem reforçat l’accent social i apostat clarament pel desenvolupament sostenible i la transformació digital de la nostra regió. D’altra banda, hem desplegat la nostra estratègia buscant el consens en tot moment, i en aquest sentit, cal agrair també el paper proactiu i propositiu dels grups de l’oposició (PSC i C,s) durant tot aquest temps. De la mateixa manera, el nostre Pla de Mandat –a punt de fer-se públic, després de la paràlisi general que ha suposat la Covid-19– s’ha nodrit de les opinions i propostes dels alcaldes i alcaldesses, que, per primer cop, s’han incorporat de manera activa en el procés de planificació estratègica de la institució. I així mateix, la definició de nous serveis ciutadans i la manera de repensar-los i millorar-los també s’aborda de forma conjunta i col·laborativa amb els municipis de la demarcació, principals coneixedors dels reptes i de les necessitats de les seves respectives col·lectivitats.

Un cop ja hem enfilat el retorn cap a la desitjada normalitat –mantenint, això sí, les necessàries mesures preventives contra el coronavirus– continuem ferms en la nostra tasca de mitigar els efectes de les crisis passades i presents, alhora que engeguem noves accions de futur per al nostre territori. La darrera la presentàvem i aprovàvem al ple la setmana passada: el programa quadriennal d’inversions a la xarxa viària local, per millorar les carreteres de la nostra titularitat, contribuint així al manteniment de la població als municipis més petits de l’interior. La lluita contra el despoblament és, de fet, un dels nostres cavalls de batalla, amb mesures encaminades a equilibrar les oportunitats entre els pobles i les ciutats, i entre la costa i l’interior, entre les quals també destaquen els plans per instal·lar fibra òptica en nuclis rurals, els ajuts als ajuntaments per a equipaments públics a través del Pla d’Acció Municipal quadriennal, el PAM –dotat amb més recursos econòmics que mai, i amb una planificació a llarg termini que afavoreix els municipis– o la potenciació d’emprenedoria i ocupació. Posem i seguirem posant l’accent en la cultura i l’educació i seguirem treballant conjuntament amb tots els actors d’un dels sectors claus de la nostra economia: el turisme.

En paral·lel a totes les accions per garantir el benestar ciutadà arreu de les nostres comarques, participem activament en iniciatives conjuntes amb altres administracions i entitats per tal de millorar el nostre posicionament econòmic com a regió, com és la defensa del corredor ferroviari mediterrani o l’impuls de la Regió del Coneixement. Al mateix temps, a la Diputació de Tarragona exercim de portaveu d’interessos comuns –econòmics, turístics, socials– que tenim com a gran regió del sud de Catalunya, mitjançant una única veu que representa els diferents accents del nostre territori.

Els propers tres anys de mandat seran cabdals en la nostra estratègia per continuar augmentant les oportunitats i la qualitat de vida dels nostre pobles i ciutats. Tenim molts reptes per endavant, però també l’embranzida, la determinació i l’experiència demostrada els darrers dotze mesos de bona feina col·lectiva que refermen la nostra solidesa com a administració pública.

 

Maria Grau Alasà (Pallaresos): ‘Encara queda molta feina per fer…’

Maria Grau Alasà, regidora d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament dels Pallaresos

Fa uns dies veiem com les xarxes socials s’omplien de missatges i imatges per celebrar el dia de l’Orgull LGTBI i reivindicar els drets de tots els que formem part d’aquest col·lectiu. Des d’ERC fa molts anys que lluitem per reivindicar els drets de les persones i per erradicar la discriminació i sobretot les agressions cap a unes persones que són «diferents» només per la raó d’estimar a algú del mateix sexe, canviar el sexe del seu cos, etc. Aquesta paraula diferent és i hauria de ser també erradicada del nostre vocabulari, perquè ningú és diferent per estimar, ningú és diferent per voler ser allò que realment se sent.

Estimar, és de les paraules més boniques que existeixen en el diccionari, ja ho deia Martí i Pol:

«Molt he estimat i estimaré molt més

sense cap llei de mirament ni traves

que m’escatimin el fondo plaer

que molta gent dirà incomprensible».

Estimar no ha de ser mai un obstacle, un impediment o una condemna, estimar ha de ser lliure per poder decidir i ser.

El 28 de juny ens acostumem a veure tota mena de mostres de reivindicació d’aquests drets i llibertats, però malauradament la resta de dies de l’any ens trobem notícies d’agressions verbals i físiques que pateixen les persones LGTBI, i llavors, de tots els col·lectius, entitats, partits, etc. Que fins ara feien bandera del dia de l’orgull poc en condemnen aquestes agressions.

Tenim molta feina a fer encara, una flor no fa estiu i hem d’agrair a les associacions i col·lectius que dia rere dia lluiten per defensar aquests drets. Gràcies a aquestes persones: voluntaris, tècnics, psicòlegs, experts, etc, per ajudar a combatre aquesta homofòbia sense cap mena de sentit, que només ataca pel fet de ser.

Molta feina a fer encara… al món hi ha 12 països on l’homosexualitat està penada amb la pena de mort: Iran, Aràbia Saudita, Iemen, Sudan, Brunei, Somàlia, Nigèria, Pakistan, Afganistan… alguns d’ells inclús formen part de l’ONU. No només això, a 57 països està penada amb presó: Marroc, Uganda, Zàmbia, Índia, Barbados… Només hi ha 11 països on l’homosexualitat està protegida constitucionalment: Sud-àfrica, Bolívia, Mèxic, Portugal, Suècia, Suïssa… Queda molta feina a fer…

Per sort Espanya és un dels països on tenim una àmplia protecció però no és suficient, des de tots els àmbits hem de seguir treballant per aconseguir la plenitud de drets i condemnar totes i cada una de les agressions que es produeixin en el nostre entorn, callar és de covards, hem de donar la cara i demostrar a totes aquelles persones de ment retrograda que queden, que no tenim por. ESTIMAR A QUI VULGUIS I COM VULGUIS, PERÒ ESTIMAR!

Gràcies a tots aquells ajuntaments, sobretot al de Pallaresos, per donar visibilitat a totes aquestes persones, tant de bo algun dia puguem deixar de celebrar aquest dia i poder dir que som lliures per estimar sense estigmes i sense pors.

No dubteu que des d’ERC, tant en l’àmbit nacional com nosaltres des dels Pallaresos, passant per tots els àmbits i sectors, seguirem lluitant dia rere dia per aconseguir la plena llibertat de tothom, pensin com pensin, estimin a qui estimin i siguin el que vulguin ser.

 

 

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies