TARRAGONA 21

Jordi Martí Font: «Condemnem totes les violències, incloses les vostres!»

Jordi Martí Font és conseller municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Ni CUP, ni CDR ni Tsunami Democràtic. Tampoc són els 300 anarquistes italians que «La Vanguardia» fa 30 anys que diu que sembren el terror a Catalunya, perquè ara tindrien 60 d’anys i ja no podrien córrer tal com ho fan.

Cap d’aquests hi ha darrere dels aldarulls viscuts aquests darrers dies a Catalunya a les quatre capitals provincials i algun altre punt i que, misteriosament, comencen gairebé alhora i en algun lloc després d’intervencions policials poc mesurades. Les persones que s’enfronten amb els policies als carrers no són cridats per cap organització a fer-ho, no tenen qui els mani ni qui els coordini. Són molt joves i no comparteixen les formes que fins ara ha tingut el moviment sobiranista, tot i que tampoc les neguen.

Es tapen, tallen carrers i s’enfronten a la policia. Ens diuen, ens demanen i ens obliguen (si volem ser bona gent) a condemnar-los i que condemnem així «la violència», «les violències», alhora que donem suport a la policia que aquests dies se sent molt sola.

I jo em pregunto, vist el que ha passat fins ara, si aquesta demanda és justa i si té res a veure amb el rebuig a les violències que jo com a persona sento i expresso sempre que puc. Tenim milers de persones a qui han pegat amb porres legals i il·legals aquests dies, tenim joves que han perdut ulls i testicles, a qui han disparat projectils de foam i boles de goma de forma legal i il·legal, des de lluny i des de molt a prop, tenim gent amb el cap obert, gent a qui la mateixa policia ha atropellat intencionadament (fins i tot això és una tàctica policial i té un nom tècnic)… Tenim més de 1.200 agressions per part de la policia d’ocupació contra persones fetes l’1 d’octubre de 2017 mai condemnades per molts dels partits que ara demanen condemnes públiques de l’actual violència.

De fet, alguns d’aquests partits les van aplaudir i homenatjar qui les va fer un cop i un altre cop, públicament i sense vergonya. Tenim 9 persones incomunicades a les presons espanyoles, segrestades de casa seva a punta de pistola acusades de ser terroristes sense haver fet mai cap atemptat ni ser membres de cap organització que es dediqui a estendre el terror. I dues més acusades de terrorisme que mai no han fet a casa seva esperant què decideixen els jutges sobre les seves vides.

Tenim líders socials i polítics esdevinguts presos polítics com a conseqüència d’intentar deixar-nos votar en un referèndum d’autodeterminació, empresonats preventivament des de fa dos anys perquè diuen que hi havia risc de fuga, tot i que van ser ells qui es va lliurar a la policia.

Tenim persones exiliades per cantar cançons, per fer política, per fer activisme social, que prefereixen viure lluny de casa a fer cap a la presó. Tenim milers de persones encausades -i algunes desencausades- en causes que només buscaven estendre la por i aturar la mobilització social davant l’autoritarisme de l’Estat.

Tenim professores i professors que tenen por de fer classes perquè saben com ha actuat la Guardia Civil en llocs com l’Institut de Sant Andreu de la Barca. Tenim paraules prohibides als mitjans de comunicació («presos polítics» o «exili»), paraules obligades («AUTOANOMENAT» O «AUTOPROCLAMAT» QUAN ES PARLA «CONSELL DE LA REPÚBLICA» O «ASSEMBLEA DE CÀRRECS ELECTES») I PARTITS QUE PRETENIEN PROHIBIR-NE ALTRES COM «repressió policial» i «referèndum de l’1 d’octubre».

Tenim desenes de comandos arrancallaços formats per gent diversa, des de membres dels autoanomenats cossos i forces de seguretat de l’Estat fins a grups feixistes de diversa tipologia. I tenim gent, majoritàriament gran, a qui han pegat, insultat, vexat o escarnit per portar un llaç groc o tenir-ne a casa un de visible.

Tenim una Constitució que només pot ser canviada pels poders econòmics del capitalisme global i que en el seu articulat blinda la possibilitat de cap canvi amb exigències per fer-los impossibles. Tenim un estatut d’autonomia aprovat per la majoria de votants en referèndum que va ser canviat per una alta instància judicial prèviament retocada per interessos partidistes.

Tenim milers de persones mal ateses pels serveis sanitaris catalans, en llistes llarguíssimes esperant operacions o visites, perquè els mateixos polítics que demanen prou violència, sense cap mena d’escrúpols, fa anys que els estan privatitzant i en fan el seu negoci. Tenim unes lleis (legals) que precaritzen l’absoluta majoria dels nostres joves per anys i panys i generen una frustració absoluta, que els impossibiliten per a una vida autònoma fora de casa dels seus pares o els expulsen a l’estranger si són brillants investigadors.

Tenim milers de dones assassinades pel sol fet de ser dones i aquest no és un problema nacional de primer ordre perquè mai ho ha estat per a un Estat i una societat que és bàsicament masclista; i sabem que de cara als assassins la majoria de jutges intenten aplicar exculpacions, reduccions de condemnes o «comprensió». Tenim un habitatge impossible per a bona part de la població. I tenim una policia que descarrega tota la seva violència (legal) contra qui no pot continuar pagant el seu lloguer o la seva hipoteca.

Tenim agressions continuades contra persones LGTBI que en la majoria dels casos queden impunes. Tenim centenars de milers de persones enterrades en cunetes, amb famílies que no oblidem i tenim clar qui va guanyar la guerra del 36-39 i qui va fundar el règim del 78 que avui patim: els mateixos. Tenim centenars de persones agredides de forma absolutament salvatge per policies de tots els cossos amb total impunitat, amb la impunitat que dona portar un uniforme i saber que ets una figura d’autoritat pel sol fet de portar-lo. Tenim una cultura patriarcal construïda damunt la violència contra les dones que continua posant en dubte les víctimes i exculpant o emparant els agressors.

Tenim memòria i tenim clar qui exerceix la violència, les violències, 365 dies a l’any. Per això ens sobta que ara els líders polítics de l’Estat i els opinadors professionals ens demanin que condemnem la violència. Però ho fem perquè ho fem sempre, sense cansar-nos del silenci que sempre hi ha a l’altre costat, al costat responsable de la majoria de les violències contra les persones que patim.

És per això que emplaço Pedro Sánchez, Casado, Rivera, Iglesias i tots els partits de l’arc parlamentari catalunyès i espanyol; tots els tertulians i tertulianes, les creadores d’opinió…. a condemnar totes les violències, totes, començant per les violències contra les persones i, evidentment, si teniu algun tipus de complicitat o responsabilitat sobre aquestes violències, condemneu-vos a vosaltres mateixos, o millor encara, deixeu-les d’exercir. A continuació, condemnem totes les altres violències… i ja ho tindríem.

Si, ben al contrari, el que demaneu és que callem, assumim, ens agenollem i esperem que ens pegueu sense contemplacions, ens empresoneu o ens envieu a l’exili, tingueu clar que no ho farem, ningú. Decididament alçats, des de la noviolència que hem practicat sempre, des de la noviolència amb què vam derrotar l’exèrcit en el moment de la insubmissió a la mili i la PSS, us plantarem cara i no acceptarem mai la condemna, perquè és injusta i part de les violències que condemnem. Per tant, condemneu totes les violències incloses les vostres, tal com fem nosaltres, i deixeu de fer mal.

Ángel Juárez: «Ya asoma el desastre»

Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)

Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)

“No nos queda tiempo”, decía en mi último artículo de opinión, pero no pensaba que fuera tan poco. El ejemplo del Mar Menor, con peces boqueando en busca de un oxígeno que ya no tienen por culpa de la mano del hombre, es el espejo que nos muestra que mundo más horripilante nos espera si no hacemos algo ya mismo.

Las administraciones han mirado hacia otro lado demasiado tiempo y ya no vale cerrar los ojos. El desastre ecológico de esta laguna de Murcia es la historia de un disparate consentido y alentado que ha relatado un artículo de La Verdad. Causa desazón leer que en 1987, el Gobierno autonómico aprobó una ley pionera para proteger este ecosistema singular, pero nada más nacer, el PP, capitaneado por el exministro Federico Trillo, la denunció al Tribunal Constitucional. “Como telón de fondo estaban las pérdidas que podían sufrir los insaciables promotores de la zona y la industria del hormigonado en general”, narra la noticia. La Ley marcaba ya algunas medidas que se proponen hoy en un plan de choque para salvar la laguna, si es que tiene salvación. Total, solo ha  pasado 32 años desprotegida, expoliada, envenenada, intoxicada, sentenciada y ahora, de esos polvos, estos lodos.

Trillo perdió la causa, pero en el 2001, el PP dio el golpe de gracia sacando una Ley del suelo a la que el Mar Menor tenía que adaptarse. Daba igual que pisoteara el Convenio de Ramsar sobre humedales y varias figuras de protección de aves y ecosistemas de la Unión Europea. Una vez más, lo que mandaba era el beneficio económico, aún a costa de hipotecar el futuro.

A todo esto, proliferaron las desaladoras ilegales para regar los campos, algunas tan ocultas que parecen instalaciones de narcotraficantes en vez de agrícolas y una tupida red de tubos y pozos ilegales han explotado los acuíferos sin dar ni un respiro.

La excusa es que nunca llegó el trasvase Tajo-Segura, otro argumento que clama al cielo. Si son tierras de secano, ¿se puede saber por qué se ha estimulado esta economía de regadío? ¿Acaso alguna mente preclara cree que convertirá las piedras en agua como si fuera un mesías haciendo el milagro del agua y el vino?

El desastre del Mar Menor puede hacernos abrir los ojos de una vez por todas y tomar medidas, que deberán ser drásticas o no estaremos a tiempo.

Algunos nos acordamos de cuando se instaló la industria petroquímica y secó todos los pozos de Tarragona. Agua de boca para la gran industria que ahora, 40 años después, sigue así. Tan solo se ha avanzado en usar agua de las depuradoras urbanas de Tarragona y Vila-seca-Salou, que suponen una pequeña parte de agua reutilizada de todo un gran caudal de agua de boca. El mini trasvase del Ebro ha sido un impulso para nuestro territorio, pero también aquí hago la misma reflexión: ¿Por qué hacemos una economía basada en el agua si somos zona de secano? ¿Por qué seguimos bombeando agua del río Ebro si los acuíferos ya están regenerados? ¿Por qué, a todo esto, pagamos el agua mucho más cara? Podemos hablar de muchos y muchos ejemplos de la gestión del agua en Tarragona, pero eso ya será tema de otro artículo. Mientras tanto, el reloj sigue corriendo hacia el desastre.

Ángel Juárez

Laia Estrada: «No abandonem els carrers»

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

A primera hora coneixíem el contingut, prèviament filtrat, d’una sentència que estava dictada, com a mínim, des del moment en què es va produir la primera de totes les detencions, la dels Jordis. El conjunt de les condemnes suma l’aberrant xifra de 99 anys i mig de presó per posar urnes i per manifestar-se. Només a tall de recordatori, l’assassí i torturador dels GAL, Enrique Rodríguez Galindo, o l’assassí de Guillem Agulló, Pedro Cuevas, tan sols van complir 4 anys de presó.

La sentència de l’1 d’octubre és el punt àlgid d’un muntatge policial i judicial al servei d’una operació d’Estat per acabar amb el moviment independentista. La mateixa operació que manté empresonats a set dels membres dels CDR detinguts el passat 23 de setembre. L’objectiu és criminalitzar tant els partits com el moviment popular independentista, sense escrúpols, perquè hi ha massa en joc: els fonaments del règim del 78 van trontollar amb el referèndum d’independència i no és qüestió que a aquestes alçades es deslligui allò que van deixar tan ben lligat.

Veus d’ordre de les altes esferes independentistes han estat fent una crida obscena a la desmobilització, vaticinant que la paralització del país no ens duria res de bo. Afortunadament, avui, ha quedat clar que el poble no vol ser súbdit, ni de Madrid ni dels de casa, perquè ja hem aguantat massa. Entre empresonaments i exilis, causes obertes, lleis suspeses, amenaces constants, militarització del nostre territori, demonització del nostre poble i de la nostra causa,… ha arribat un moment en què no podem més, i potser és quan, per fi, ho podrem tot. És l’hora de canalitzar tota la ràbia, tot el dolor i tota la frustració acumulada en mobilització i protesta organitzada, ferma i coordinada, seguint els principis de la desobediència civil.

L’única sortida al conflicte polític que vivim al nostre país és aquella que reconegui el nostre dret a l’autodeterminació i que permeti l’amnistia de totes les persones represaliades. Aquesta sortida no ens vindrà regalada, sinó que ens l’hem de guanyar.

Avui hem demostrat que estem a l’alçada del moment. Avui hem pres els carrers i, a diferència del que va passar després del 3 d’octubre, no podem abandonar-los. Toca posar el nostre granet de sorra no només per impedir la normalitat enmig de la barbàrie repressiva, sinó també per deixar clar que si l’Estat espanyol persisteix en negar-nos el dret que tenim per decidir el nostre futur i el present de les nostres vides, serem ingovernables. Només hi ha una sortida justa al conflicte polític que patim al nostre país, i passa pel reconeixement del nostre dret a l’autodeterminació i l’amnistia per a totes les preses polítiques, les setze, les exiliades i totes les encausades arran de l’1 d’octubre i les posteriors protestes.

Laia Estrada (regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona).

Eduard Marimon: ‘Què va passar aquell 10 d’octubre’

D’aiguats sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà, però les quantitats de precipitació recollides durant el 10 d’octubre del 1994 son absolutament excepcionals com els 450 a Alforja, 395 al pantà de Siurana i fins i tot valors de 600 litres a Farena o La Mussara. Es lògic tenir la temptació de dubtar d’alguns d’aquests valors, per massa elevats, però les persones que van viure-ho, i patir-ho, en primera persona no tenen cap dubte de que son certs. M’agradaria insistir aquí en un càlcul que esmentava el Dr. Enric Aguadé en el seu llibre «Memorial d’aiguats» i que incomprensiblement ha passat desapercebut per la major part de bibliografia de l’aiguat del 94, fins i tot dins l’àmbit oficial. En desconec el motiu.

L’aigua que va entrar des del dia de l’aiguat fins a finals d’octubre al pantà de Siurana, mesurada oficialment, va ser 62.209 hm3 (Font: ACA). Tenint en compte que la superfície de la conca que aporta aigua a l’embassament és de 60 km2, també dada oficial, ens trobem que la pluviometria mensual va ser 62.209 / 60 = 1037 litres/m2. Una autèntica barbaritat, sí, però els números son tant fiables com ho sigui la mesura oficial de l’aigua que entrava al pantà.

D’aquests litres hem de descomptar la pluja que va caure posteriorment al dia de l’aiguat, entre els dies 16-19, quan va ploure de forma ja habitual. Descomptant aquesta aigua calculem que la pluviometria a la conca del pantà el dia 10 devia voltar els 850 l/m2, que segueix sent una autèntica desmesura.

El que està clar és que el pantà es va omplir en un sol dia, això no necessita de cap aparell de mesura, es va veure a simple vista. L’aigua va seguir entrant amb força durant els dies posteriors de forma que les comportes es van haver d’obrir el mateix dia de l’aiguat i no es van tancar en tot el mes. En total al mes d’octubre va entrar el cabal d’aigua equivalent a 5 pantans sencers!
Fossin 600, 800 ó 1000 els que van caure aquell dia, el que és innegable és que si va passar un cop, pot tornar a passar encara que trigui 100 ó 200 anys a repetir-se. I el que és més important, demostra del que és capaç la orografia de les nostres muntanyes quan les condicions meteorològiques es posen d’acord. Millor no oblidar-ho.

Eduard Marimon és llicenciat en ciències químiques, observador meteorològic de la XOM i membre de Meteoprades.

Vint-i-cinc anys dels aiguats:el dia que el cel ens va caure al damunt.

Joan Arús: ’25 anys del 10 d’octubre de 1994′

El 9 d’octubre un servidor sortia d’una nit de guàrdia al llavors INM (Institut Nacional de Meteorologia) i suggeria a la predictora entrant de posar com a molt l’alerta M del pla Previmet de l’època (pluges persistents i moderades). Poc em podia pensar que estàvem davant d’un episodi que difícilment es repeteix dues vegades en la vida d’un predictor. Finalment es va activar l’alerta L (locals però fortes) i el mateix dia 10, plovent ja a bots i barrals, l’alerta G (generals i fortes) que era la màxima de l’època.

El dilluns dia 10 ja des de la matinada les pluges són torrencials (més de 60 mm en 1 hora). Primer descarreguen al prelitoral de Tarragona, i s’eixamplen al llarg del dia cap a llevant tot resseguint un eix marcat per la serralada prelitoral. Els desperfectes ocasionats s’avaluen en uns 15.000 milions de les antigues pessetes (uns 90 milions d’euros) i, el que és pitjor, 10 víctimes mortals a tot Catalunya.

Són de remarcar els aiguats que es focalitzen a la rodalia de les serres del Montsant, Prades i la Mussara, on destaquen els 415 mm de Porrera, 120 dels quals caigueren en només una hora, els 403 mm enregistrats a Alforja, 240 dels quals caigueren en unes dues hores, o els 397 de Cornudella-Siurana. Aquestes quantitats són acumulades en 24 hores, si bé un percentatge molt alt es va recollir en encara no 6 o 7 hores. No obstant això, i segons informava Miquel Taverna, observador oficial de l’INM (avui AEMet) a Alforja en 34 hores es van registrar 420 mm i a la part alta del poble 450 mm. Altres registres oficiosos però de total confiança parlen de 603 mm a l’Albiol, 600 a Farena o 560 a la Mussara al costat de quantitats minses com per exemple al poble de la Masó. Déu-n’hi do quins registres, tot i no tenir gaires pluviòmetres en aquella època, que provocaren impressionants crescudes dels rius i rieres de la zona. Riudecanyes, que estava gairebé buit, es va omplir en tres hores.

I només cal donar un cop d’ull al mapa de precipitacions per adonar-nos que l’efecte orogràfic té una importància cabdal; en efecte, l’orografia és una constant en la majoria dels episodis tardorals d’inundació a Catalunya, però actua de manera selectiva i cal que es combini amb molts altres factors i que coincideixin en temps i espai durant un cert temps, i això es difícil i poc probable. Però la matinada del dia 10 va coincidir l’entrada d’un fort corrent de llevant, càlid i humit, l’aire del qual era empès cap amunt formant grans nuvolades a causa de l’efecte de palanca produït per la serralada prelitoral, alhora que un màxim de vent amb entrada d’aire fred a nivells alts afegia un nou forçament a modus de xuclar aire cap amunt. Aquests dos mecanismes dinàmics van entrar en fase i van fer créixer les nuvolades desaforadament i, a diferència d’una tempesta ordinària, mantenien organització i vida pròpies durant un temps relativament llarg. Durant el dia els forçaments externs es van anar desplaçant cap al nord i es van anar desacoblant tot resseguint la serralada prelitoral que actuava d’espina dorsal.

No es disposa de llargues sèries d’intensitat pluviomètrica ni tampoc prou denses com per saber la recurrència d’aquests aiguats. No obstant això, la coincidència i persistència dels mecanismes que magnifiquen l’episodi el fan extraordinari. I la meteorologia popular ho ratifica batejant-lo com l’Aiguat de sant Tomàs, ja que el 10 d’octubre és el dia de sant Tomàs de Vilanova, que passa a engruixir la llista: santa Tecla, sant Lluc, sant Miquel, etc.
I finalment una referència que fa servir el meteoròleg local, Miquel Taverna, tot esmentant el seu il·lustre convilatà Josep Fusté i Grifoll (Alforja, 1923 – Arbolí, 1978), que, referint-se a l’aiguat de sant Miquel del 1959, deia: “Tot ve que torna”.

Joan Arús, llicenciat en ciències físiques i meteoròleg

Per ampliar informació:
http://oratge.org/10-oct.html

Vint-i-cinc anys dels aiguats:el dia que el cel ens va caure al damunt.

Moisés Peñalver: ‘Carreteres sense carreteres, 25 anys dels aiguats’

L’àvia de la meva dona és d’un poble proper als Pics d’Europa, a Lleó. Sempre em diu que la gent de ciutat no sabem què és això d’estar incomunicats per la neu. La sensació de no poder tornar a casa o sortir d’ella. I jo li contesto que sí que ho sé, que em va passar una vegada: aquell dia que la pluja es va endur les carreteres. Era el 10 d’octubre del 1994. Avui fa 25 anys.

Moisés Peñalver és periodista

He tornat a llegir el que vaig escriure aquell dia, del qual recordo tres escenes molt marcades. La primera va ser anar al costat del riu Francolí, a prop de Joan XXIII, i veure com aquell rierol s’havia convertit en un llac com el de Banyoles. La segona, va ser trobar-me carreteres que l’aigua s’havia emportat; i la tercera, la sorpresa de trobar-nos -el fotoperiodista Lluís Milián i jo- amb Lluís Llach, un dels damnificats.
Però, aniré més enllà. La vida d’un redactor del fet divers és variadeta: un judici d’assassinat, el mateix assassinat al qual vas anar uns anys abans i vas estar amb els policies; un accident de trànsit on veus els morts, un ofegat a la platja, un suïcidat al Balcó del Mediterrani, un camió cisterna bolcat… De tota aquesta col·lecció d’imatges que el teu cervell esborra ràpidament per poder viure sense plorar, se’n guarden quatre o cinc al teu disc dur. Després, et dediques a l’humor -com un servidor- o a vendre cotxes, i el teu record d’aquella època són aquestes quatre o cinc imatges.

Un d’aquests records històrics que m’han quedat és una pel·lícula, un curt, que comença a la carretera entre Falset i Porrera amb Milián conduint el seu Peugeot i jo al seient del copilot. Després d’un revolt, la carretera havia desaparegut. Al seu lloc només hi havia l’estrèpit de l’aigua desbocada. En una situació normal, en aquell tall de carretera, convertit en penya-segat, hi hauria hagut una patrulla policial. Però hi havia tantes carreteres convertides en no-res que no hi havia prou policies per controlar-ho. Aquella imatge d’un tram de carretera sense carretera i sense avís previ em va fer veure que ens trobàvem en una situació d’autèntica emergència. Com diuen tantes vegades en el món dels successos: «Si hagués passat una mica abans, hauríem caigut amb el cotxe al riu i haguéssim mort». Però, bregat en aquest tema, ja sabem que la gent sempre diu que podria haver estat pitjor.

Dels periodistes que estàvem repartits per les zones afectades per les pluges, a mi em va tocar el Priorat. Vam arribar a Porrera, no sense patir algun ensurt. Vam contactar amb gent del poble que miraven espantats com el riu Cortiella s’emportava per davant tot el que trobava… arbres, cotxes i furgonetes que quedaven xafats contra el pont com si estiguéssim fets de cartó. A dins d’aquells porxos, un veí em va ensenyar una marca a la paret. «Miri, fins aquí va arribar l’aigua l’any 1967». Feia 27 anys d’aquella data, i avui fa 25 de la nova riuada.

A Porrera ens van atendre com si fóssim veïns del poble, ens van donar de menjar, vam passejar per aquells carrers que fan pujada. Vam parlar amb gent i vam picar un intèrfon per preguntar a algun pagès per les conseqüències dels aiguats a les seves terres. En una d’aquelles cases ens va obrir una cara coneguda. Era el Lluís Llach, que ens informava que l’aigua s’havia emportat una casa de la família, concretament va dir «un lloc de mals endreços».

A mesura que passava el dia, vèiem com els veïns intentaven treure una furgoneta que havia quedat encallada sota el pont i posava en perill l’estructura, perquè la força de l’aigua s’ho emportava tot per davant. Aquell soroll del riu, i com els cotxes quedaven destrossats en xocar contra el pont, ha estat una imatge que sempre he conservat a la memòria. Al Serrallo també patien la inundació i recordo com el Ramon, un company periodista que vivia a Torres Jordi, es va quedar sense cotxe.

«La aventura de salir del Priorat» vaig titular per descriure el París-Dakar en què es va convertir la tornada. Allò que diu l’àvia de la dona: no poder tornar a casa. Per on tornaríeu a Tarragona des de Porrera, sabent que trams de carretera ja no existeixen? S’havia de provar. Així que el Peugeot del Milian va anar sortejant pedres i munts de terra sobre la via, dos trams de carretera mig desfeta i un torrent “enfadat”. Ens vam arriscar. La carretera de Falset a Reus estava tallada al Coll de la Teixeta, així que vam anar a Marçà per tornar per la carretera que passa per la Torre de Fontaubella. Però, vaig escriure «¡Sorpresa! La carretera acabava como el anuncio de Peugeot en el fin del mundo». Un pont havia desaparegut. Vam tornar a Falset i vam agafar la nacional fins al Coll de la Teixeta i vam baixar per la carretera de Dosaigües, que s’havia convertit en una muntanya que s’havia empassat un tot terreny i l’havia deixat allà bolcat.

Tota una aventura periodística. Una vivència personal que sempre recordaré. Que no s’enfadi Bruce Lee, però jo no vull ser aigua, «my friend».

Moisés Peñalver és periodista. Va va cobrir els aiguats de 1994 per Diari de Tarragona

Vint-i-cinc anys dels aiguats:el dia que el cel ens va caure al damunt.

Óscar Molero: «Con la casa apuestas»

Òscar Molero

«¡Juventud divino tesoro! Los desquiciados locales vacíos han encontrado un nuevo franquiciado de ocupación. Una manera al alza de rentabilizar el espacio cerrado cuyo fin es vaciar los bolsillos al descubierto de una juventud instalada en aplicaciones de inmediatez.

Escenarios de atracción accesibles a través de consumos abaratados, medios inasequibles gratuitos e ilusiones fomentadas por la tímida valentía al riesgo del doble o nada. Jóvenes que juegan a caer o esquivar los mecanismos de adicción configurados a posta por los manipulantes del “dinerego” haciéndoles recorrer de adicción en adicción el tablero de la tentación como pantallas en su afán impostado por vivir su propia “vidajuego”.

Si la vida se toma como un juego en el que fácil parece ganar, los valores se pierden en la batalla contra canallas que primero se hacen los perdidos para que una vez ya adictivo sólo se quiera jugar para creer ganar. Los bajos de las calles de las ciudades y barriadas con mayor índice de necesidad, son los lugares estratégicos en los que las casas de apuestas con sus inquiniosos inquilinos han apostado para establecerse. Una apuesta ganadora en la ruta de la tentación.¿Por qué no se premia el descubrir ante el acertar?, ¿por qué no se fomenta la inversión, el ahorro y el esfuerzo?.

Deberían premiar al joven que más ahorra por mes, al que apuesta por mejorar la sociedad mediante proyectos sociales, a quienes saben perder y a quienes juegan para divertirse y por divertir, pero mientras que la mayoria de clubes de “futbolítica” de este país lleven en el pecho publicidad infecciosa, la tentación no se desinstalará de nuestro estadio mental.

Licencias con via libre hacen de ello una realidad, la banca siempre gana señores…¡salgan del juego!. La bola de la tentación ronda por un gran número denuestra juventud, desde a la niña bonita al cero negro pasando por el uno más uno. Ya hay familias arruinadas con la casa acuestas por esta destructiva droga que no pulula a escondidas ni trapichea por las esquinas, sino que nos decora en su descarada legalidad de sobremanera en locales de todo el país. El Franquiciado de Loterias y Apuestas del Estado se convertirá con el tiempo en “Loquerías a cuestas del estado”…¿qué te apuestas?”.

Óscar Molero Espinosa

Josep Mª Buqueras: «Hem de reconèixer l’impuls de l’obra polièdrica jujoliana»

Josep Maria Buqueras

Des del dijous 26 de setembre al diumenge 29 he viscut intensament el món creatiu de l’arquitecte tarragoní Josep Maria Jujol en la ciutat de Sant Joan Despí/SJD, en el seu Centre Jujol-Can Negre. Els tarragonins hem de reconèixer  l’impuls que SJD, encapçalat per l’alcalde socialista Antoni Poveda i el treball logístic de Carles Español, realitzen vers a tota l’obra polièdrica jujoliana. Tarragona prioritza el seu conjunt patrimonial de la humanitat romà. El 26/09 es presentava el magnífic llibre editat per Triangle Postals Gaudí & Jujol, que per cert ja s’havia presentat al COAC demarcació de Tarragona i seguidament s’inaugura l’exposició “Maquetes crítiques. Jujol i la modernitat”, realitzades per els alumnes final de la llicenciatura d’arquitectura de la Universitat Internacional de Catalunya Barcelona School of Architectura/UIC. Mostra que potser la veurem a la seu del COAC Tarragona, amb el recolzament de la Fundació Trencadís, ja que es una mostra en la qual l’estudiant intueix els recursos necessaris per entendre l’obra arquitectònica. De les sis maquetes, dues eren de la Cases Ximenis i Bofarull, situades a Tarragona i Els Pallaresos, respectivament.

Dijous i divendres vam gaudir de les Jornades Internacionals, a l’entorn de l’arquitecte Jujol, amb l’esperit d’”animar les pedres i posar la vida”, lema que l’arquitecte i professor de la UIC, Guillem Carabí Bescós, director de les jornades va comentar a l’inici d’aquest esdeveniment. Apel·la a les pedres de l’arquivolta de la porta de la façana gòtica de la Catedral de Tarragona, l’encunya l’arquitecte mentre descriu, l’any 1946, el pas de la processó dels Penitents quan marxa per davant de la porta. Les pedres assoleixin la vida és la verbalització d’allò que Jujol veu en aquell precís moment: una manifestació plàstica protagonitzada pels colors vermellosos dels marbres de la façana, barrejats amb la lluentor dels uniformes dels soldats en processó i de les torxes en flames dels penitents.

Al llarg dels dies 27-28/09 es van anar succeint les intervencions de M. Àngels Fondevila/Museïtzació de Jujol, Anna Pujadas/Jujol i l’esperit de Carnaval, Rowan Moore/Taking Architecvture for a Walk, Mireis Freixa/L’obra de Josep Ma. Jujol, dins l’estela del gaudinisme; Diego A. Rodriguerz Solano/Mirada y desplazamiento: algunes reflexiones sobre el proceso creativo de Jujol, Toshiaki Tange/Entre Jujol y Gaudí; Aruro Frediani/Des de la tribuna de la Casa Planells i Roger Miralles/Jujol i el diable, aquest dos darrers, per cert, director i cap d’estudis actual de l’Escola d’Arquitectura de la URV. Finalitzaven les jornades amb una taula rodona amb representants dels gabinets d’arquitectura VORA barcelonés, NUA tarragoní amb Arnau Tiñena i Tomàs Lòpez, dissenyador i interiorista, format a l’escola EINA i professor actualment d’ELISAVA.

Tot plegat finalitzava al Camp de Tarragona, visitant el Teatre Metropol, la Casa Bofarull dels Pallaresos i l’Església del Sagrat Cor de Vistabella. Aquesta visita a tres peces fonamentals  de l’anomenat Territori Jujol/TJ, que recentment el professor Roger Miralles ha implantat a casa nostra posava punt final com fermall d’or. També tenim a casa nostra el santuari dedicat a la moreneta a Montferri, la capella de Mas Carreras a Roda de Berà, tot el patrimoni jujolià de Gremi de Pagesos, las ermites del Roser a Vallmoll i la del Loreto a Renau, entre altres demostracions de l’esperit i petjada del encara molt desconegut arquitecte Josep Maria Jujol.

Josep Mª Buqueras

Jordi Martí Font: «Xavier Joanpere, ara i aquí»

Jordi Martí Font és
conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

El primer cop que vaig poder parlar amb el Xavier Joanpere va ser com a conseqüència d’una casualitat si més no curiosa. En el 25 aniversari de l’assassinat de Salvador Puig Antich, el _Nou Diari_ havia publicat dos articles d’opinió sobre el fet, un era d’ell i l’altre, meu. Ell feia temps que expressava públicament les seves idees per diversos mitjans i jo li coneixia només les d’aquell moment; jo just començava a fer-ho. Un dia per la tarda, entre setmana, com molts dies entre setmana per la tarda, vaig anar al local de la CGT del Baix Camp-Priorat, a Reus, al pis del raval de Santa Anna, ell va entrar per la porta i el Joan Rosich ens va presentar dient que en la clandestinitat al Xavier li deien «Ramiro».

Vam xerrar poc però vaig quedar parat que un home com ell, de qui coneixia el llibre «Aventurers i solidaris», es declarés llibertari, més que res perquè jo l’associava més amb els àmbits de solidaritat internacionalista i a la defensa de posicions independentistes. El 2002, quan va publicar «Les causes pendents», vaig tornar a llegir el Xavier ara en llibre i, a poc a poc, vaig entendre que el seu camí vital i polític era molt més ampli que el que les meves velles i gastades etiquetes podien arribar a explicar.

I fugir d’aquestes etiquetes, de les etiquetes, crec que va ser, potser, una de les seves formes de fer al llarg de tota la seva vida. Fugir de les etiquetes o, almenys, ampliar-ne els significats. Per això a «Les causes pendents» hi cabien, entre altres, Pere Casaldàliga i Núria Cadenas, Pep Riera i Hebe de Bonafini, Leonardo Boff i Joan E. Garcés. Per això, la seva força solidària el portava a conèixer més encara el món rodó on vivim i, sobretot, Amèrica Llatina, sense deixar de tenir clar que era aquí on la lluita esdevenia imprescindible. Avui, quan sabem que no el podrem tornar a sentir parlar perquè la mort se l’ha endut, retornar a les seves opinions escrites és entendre que per transformar el món cal conèixer-lo tot i a fons, sense deixar mai de lluitar per fer-ho.

I potser aquest seria un dels ensenyaments bàsics del seu viure, tant vital com polític, de les seves idees escrites. Que cal anar-hi i conèixer qui, abans que nosaltres hi ha anat, perquè sense conèixer el passat no podem emprendre la tasca de transformar-ho tot avui mateix.

Perquè, tal com ell mateix deia, «Les causes restaran pendents mentre les tinguem a la memòria i actuem per elles i aquestes estaran perdudes quan les oblidem o abandonem.» El darrer cop que el vaig veure va ser a la presentació del darrer número de la revista «La Corbella», en la qual la Mar Joanpere hi publicava un interessant article sobre el Col·lectiu Llibertari de Vilaplana, on ell milità. Deu ser el primer article escrit sobre l’espai llibertari al Baix Camp durant la Transició, que tanta importància ha tingut a nivell general i, sobretot, per a aquella barreja estranya que veiem cada dia més entre independentisme i anarquisme i que a Vilaplana va tenir un dels seus llocs fundacionals el 1982 amb la creació de la Coordinadora Llibertària dels Països Catalans.

Tenia la intenció d’ampliar les informacions que tenia sobre aquell fet ben aviat amb el Xavier, però ja no podrà ser. Malgrat tot, les seves paraules continuen vives en llibres, records, articles i converses fetes i pendents. I

és per això que ja que podem fer-ho, no l’hem d’oblidar i, si no el coneixíem, llegir-lo i aprendre, potser, que ens hagués agradat conèixer-lo més, sobretot quan deia coses com que «Lluito per a la independència de Catalunya, per a la demolició de les centrals nuclears, contra el treball precari, contra la política agrícola dels diferents governs catalans i espanyols, que han enfonsat un país eminentment agrícola com el nostre. Em vaig negar a fer el servei militar i faig objecció fiscal a l’exèrcit i a l’església.»

I és clar que la seva mort, l’1 d’octubre mentre visitava la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ens ha allunyat de part del seu futur, però no hem de permetre que ens allunyi també del que deia i pensava, del que ens deia i del que ens podia portar a pensar, de la part del seu futur que sí que pot ser, del guanyarem que serà el nostre futur compartit. Xavier Joanpere era pintor de parets, un «ofici de festa», que deia Papasseit.

Un pintor de la colla del Salvador Seguí, que serà recordat per fer política des de baix, fora de l’espectacle, per al poble i amb la gent, en defensa de la Terra i del territori, aprenent del passat i tenint clar que allò que cal transformar és el futur, un futur que ell volia -i feia tot el possible per tal que ho fos- lliure i solidari, aquí i arreu del món.

Helena Escoda: «El Parlament no va blindar mai els correbous»

Helena Escoda, coportaveu de la
Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya

«Una afirmació com «blindatge dels correbous» no té sentit en el nostre ordenament jurídic, ja que qualsevol llei no contemplada en la part dogmàtica de la Constitució, es pot derogar. Les qüestions relatives als espectacles taurins, donada la seva abjecció moral, sempre han estat profundament controvertides. No obstant això, durant la darrera dècada, els arguments ètics s’han vist més eclipsats que mai per qüestions deliberadament polititzades.

Tot i que en determinats mitjans de comunicació s’ha repetit com un mantra que el mateix any que el Parlament de Catalunya va abolir les curses de braus, per contrapartida també va blindar els correbous, aquesta afirmació no és certa. El Parlament va abolir les curses de braus però mai va blindar els correbous, en realitat el que va fer fou regular-los, cosa que no va suposar cap blindatge.

El 28 de juliol de l’any 2010, com a resultat de la iniciativa legislativa popular portada a terme per la Plataforma Prou!, el Parlament va aprovar per 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Tanmateix, les festes populars d’índole taurina, conegudes amb el nom genèric de correbous (o «los bous» a les Terres de l’Ebre), no es van veure afectades per aquesta prohibició, ja que a causa d’un desconeixement molt generalitzat sobre la tortura que implica un correbou per a l’animal i la falta de voluntat política, el límit es va fixar en abolir només aquelles celebracions en les quals es fereix l’animal amb la finalitat de culminar la festa amb la seva mort.

La polèmica era, en qualsevol cas, inevitable, tant per les queixes expressades pels aficionats als toros, com per les queixes dels qui demanaven també l’abolició dels correbous, ja que la major part dels arguments contra la tortura emprats per abolir la tauromàquia de mort, són vàlids per abolir la tauromàquia sense mort. Durant els correbous, malgrat que no s’utilitzin estocs, ni es pretengui matar l’animal de cap altra manera, els bous són sotmesos a un seguit de turments extrems. Precisament per aquest motiu, el dia 1 d’octubre de l’any 2010, el Parlament va aprovar la Llei 34/2010 de regulació de les festes tradicionals amb bous, el marc de la qual és la llei de protecció dels animals, ja que calia endreçar aquest assumpte.

Els mateixos grups parlamentaris que van votar a favor de l’abolició de les curses de braus van votar a favor de l’aprovació d’aquesta llei. Per descomptat, aquest fet encara va encendre més una polèmica inevitable i va causar interpretacions errònies, de vegades malintencionades, que van derivar en un titular efectista amb dos objectius directes: per una banda, polititzar encara més la qüestió dels correbous per eclipsar els arguments ètics emprats pels abolicionistes i desacreditar-los i, per l’altra, com de costum, atacar i desprestigiar el Parlament i la Generalitat de Catalunya.

Per molts mitjans, la polèmica no fou analitzada ni amb rigor, ni des d’una perspectiva purament en favor de la causa dels bous, sinó de manera absolutament tendenciosa i, fins i tot, maliciosa. Arran de tot això, l’1 d’octubre de l’any 2010 es va crear un titular sensacionalista, tendenciós i fals: El Parlament blinda els correbous. Tanmateix, amb la Llei 34/2010 els correbous no es van blindar sinó regular, la qual cosa no va promoure per a res la creixença, ni molt menys el blindatge, d’aquesta tipologia de celebracions a Catalunya.

La finalitat d’aquesta llei no era promoure els correbous, sinó intentar minimitzar el patiment dels animals i que la seguretat dels espectadors no es veiés compromesa, una matèria en la qual la Generalitat ja havia incidit l’any 1988 amb l’aprovació d’una la llei pionera a tot l’Estat espanyol relativa a la protecció dels animals (Llei 3/1988, de 4 de març), gràcies a la qual ja es van abolir les modalitats de correbous que culminaven amb la mort de l’animal, així com les corrides de toros en places desmuntables.

Molts municipis catalans, alguns d’ells d’un gran pes demogràfic, no van poder tornar a celebrar festes taurines. Aquesta llei de fa més de 30 anys tampoc va estar exempta de polèmica, sobretot perquè va comportar l’abolició de la sort de mort al corre de bou de Cardona, una localitat que, malgrat va desobeir la llei durant quatre anys successius donant mort als toros, avui se’n vanagloria d’abanderar els anomenats correbous incruents (locució paradoxal).

Però si analitzem el que realment va comportar la Llei 34/2010 podem concloure el següent: en primer lloc, fins a l’any 2010, la realització dels correbous no estava regulada per cap llei catalana específica, només existia un manual de recomanacions i bones pràctiques en les festes tradicionals amb bous, l’objectiu del qual era vetllar per la seguretat i el bon desenvolupament d’aquests espectacles. La normativa vigent i de legal compliment per la qual es regulaven els correbous era la Resolució de 12 de maig de 1989, sobre espectacles i festes tradicionals amb bous sense mort de l’animal i la mateixa Llei 22/2003, de 4 de juliol, de protecció dels animals.

I a la resta que no estigués regulat per cap llei catalana, s’aplicava la normativa estatal relativa a aquesta matèria. A partir de l’entrada en vigor de la Llei 34/2010 el manual de recomanacions i bones pràctiques va adquirir la categoria de Reglament i, per tant, d’aleshores ençà es contemplen obligacions i prohibicions, així com un règim sancionador específic el qual en cas d’incompliment preveu multes de 60.000 a 150.000 euros o la inhabilitació per un any en l’exercici de l’activitat ramadera o en l’organització d’espectacles taurins.

En segon lloc, el reglament restringeix els municipis autoritzats (només aquells que puguin acreditar arrelament de la tradició en dates concretes) i restringeix les modalitats de correbous autoritzades a Catalunya, les quals són: bous a la plaça, bous al carrer, bou capllaçat, bou embolat, bou salvatge i exhibicions d’habilitats. Gràcies a l’aplicació d’aquesta legislació vigent, denúncies animalistes com les relacionades amb les tientas i els bous a la mar van prosperar.

L’abril de 2013, amb motiu de la seva il·legalitat, la Generalitat va suspendre cautelarment les tientas per a turistes a les ramaderies de la localitat d’Alfara de Carles, i el febrer de l’any 2015, va obrir un expedient sancionador a l’organització dels bous a la mar de les localitats de l’Ampolla i les Cases d’Alcanar, perquè aquesta modalitat ja no es troba contemplada a la Llei 34/2010. Un altre aspecte important fou la prohibició de la participació de menors de 14 anys als espectacles i la fixació dels límits de la durada del martiri dels animals, per exemple els bous embolats no poden romandre més de 15 minuts amb la cornamenta encesa.

Altrament, cal esmenar que després de l’èxit de la ILP per l’abolició de les curses de braus, les organitzacions animalistes han seguit treballant per informar i sensibilitzar a la societat catalana sobre la veritat dels correbous. Una realitat que fins fa pocs anys molts catalans concebien de forma esbiaixada, però avui gràcies als avenços del coneixement científic i a la bona feina documental realitzada per organitzacions i voluntaris, la nostra societat és conscient del maltractament que impliquen els correbous.

Un maltractament que no es pot regular. La majoria de catalans considera els correbous barbàrie incomprensible en un país civilitzat. El passat 26 de setembre, el Parlament va aprovar una Resolució presentada per Catalunya en Comú-Podem en la qual s’insta al Govern a abolir els correbous. Malgrat que la Llei 34/2010 des de fa una dècada pretén minimitzar el patiment dels bous a través de la regulació, podem considerar que ja n’hem après les lliçons següents: les vulneracions al reglament no són cap anècdota, sinó quelcom habitual, però tot i això, el més important rau en el fet que no serveix de res regular la tortura, aquesta només es pot abolir.

I encara que es compleixi la llei rigorosament, correbous i benestar animal són i seran sempre totalment incompatibles i el compliment rigorós del reglament tampoc garanteix la seguretat dels participants i dels espectadors, perquè els animals en situacions adverses poden tenir reaccions del tot inesperades. Un cas exemplar és l’accident del passat setembre a Vidreres, l’organització del qual ho tenia «tot en regla». Per tant, després de gairebé una dècada de regulació, és l’hora de demostrar valentia política i abolir definitivament els correbous».

Helena Escoda és historiadora, antrozoòloga i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya

Óscar Molero: «Presidente en defunciones»

Óscar Molero

«Presidente en Defunciones»
“Por un afán de resurrección política, el rey de los humos tal caballero de Atila desbocado, se afana en exhumar al superviviente dictador. Desde luego que hay vida después de la muerte, que se lo digan a los españoles que hayan sobrevivido la envuelta vida, esperada muerte e impetuosa resurrección del último dictador “en diferente mente” del mando o banda del que hayan formado, o deformen, juez y parte.

En vida nadie provocó tanta muerte, fallecido pereció tan vivo, ni un apresurado “presidente en defunciones” tuvo el poder de insurreccionar a un franco dictador para cumplir su primera medida mal tallada al llegar a su mausoleo viviente. Un traslado que además de cuerpo y alma en cincuenta kilómetros, remueve mil y una conciencias de la cuarentena de la “_dicta y dura”_ post morten , algunas esqueletizadas y muchas otras momificadas en la _“ideal ización”_ del totalitarismo.

Un Valle de caídos que quedará huérfano y profanado por un candidato a presidente, que antes de su elección, empleando su inepta competencia del momento, pretende alzarse en el “valle de los subidos”. La está liando en el Pardo, “parda quien parda” cuando ni el Papa ejerce de padre en el escenario del ¡madre mía!. Unos se rasgan las vestiduras y otros vitorean su honor.

Un patético despótico político gracias a un mal enterrado dictador y un desenterrador semi desterrado. Conquistas de territorios, exhumaciones y efectos de humo,batallas entre vivos y muertos entre ejércitos de colores… El pasado viviente de la historia malherida y maltratada de nuestro país,es el voto a resucitar que el caballero desbocado quiere enterrar en sus urnas para revivir las vacaciones de estos últimos meses en La Moncloa. Un golpe franco apunta la portería, como suba a su marcador…tendrá que dar las gracias a su difunto desterrado”.

Óscar Molero Espinosa

Begoña Floria: «Tarragona és capital, procurem recordar-ho»

Begoña Floria, tinent d’alcalde de Cultura, Festes i Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona

«Acaba l’estiu, de fet ja estem al mig de les festes de Santa Tecla, i el nou govern municipal continua donant signes que encara no sap on està. Tarragona, és una capital de província, ciutat referent al Mediterrani, vila de fortes tradicions des d’època romana i municipi motor de la segona àrea metropolitana de Catalunya. Lamentablement, l’alcalde Pau Ricomà (ERC) i el seu equip ho han oblidat. O almenys, això sembla i és profundament preocupant. Tarragona és el hi va gran.

Cal recordar que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va ser la llista més votada, malgrat alguns voldrien esborrar-ho de la memòria col·lectiva. De forma legítima, el republicà Ricomà va voler ser alcalde, i va aconseguir els suports necessaris gràcies a En Comú Podem, cosa que va causar decepció a molta gent que els va votar. També va obtenir el beneplàcit de Junts per Catalunya i, especialment, de la CUP (que ha protagonitzat el serial de l’estiu «Vull entrar al govern però no em volen»).

Per tant, una llista preparada per a governar, la socialista, va ser substituïda per un altre equip sense suficient preparació. És una apreciació objectiva tenint en compte que no paren de dir que necessiten temps. Això si, han estat ràpids per prendre decisions incomprensibles com treure per l’article primer (perquè jo ho dic) el Memorial Marbel Negueruela de la Mitja Marató. Ara ho volen arreglar però el fet és que es va fer sense comunicar-ho prèviament en els òrgans col·legiats on estan la resta de grups polítics i amb el silenci dels socis de govern, els comuns, que sempre parlen de la importància de la transparència i la participació però a l’hora de la veritat ho exerceixen poc (es veu que el Patronat d’Esports no cal tenir-lo en compte per decidir, visca la coherència).

Tarragona és capital, no fa falta dir-ho contínuament en les intervencions públiques, com fa Pau Ricomà. És capital i per això l’alcalde (ni Josep Fèlix Ballesteros ni Joan Miquel Nadal) mai feia discursos com si fos el cap de l’oposició, criticant a l’anterior govern o a altres partits polítics en els actes públics. És capital, i per això una àrea tan important com Cultura i Festes la portava un regidor o regidora que podia dedicar-se en exclusiva i atendre la seva complexitat sense compartir-la amb la gestió de tota una ciutat.

És un tema de saber estar, i de saber parlar. I de tenir una mirada alta, i de saber realment a qui representes. Tarragona no és un poble, amb tot el respecte als pobles, ni una capital de comarca qualsevol. Per a governar una capital l’equip ha d’estar preparat, no hi ha període de prova. S’ha d’arribar après i, sobretot, cal tenir sentit institucional i saber el que tens entre mans».

Begoña Floria, periodista i consellera socialista a Tarragona

Josep Maria Buqueras: «Espanya vs Catalunya i viceversa»

Josep Maria Buqueras

«Es preveu una tardor més que calenta, tardor política. Tardor al “rojo vivo”. Aquest article podia tenir diversos títols: 1. Embolica que fa fort; 2.Política, art de l’impossible; 3. Més del mateix; 4. A on anem a parar; 5. Què ens porta tot plegat.; 6. El teu títol; 7. L’atzucac: carreró sense sortida. Fins quan? i 8. Etcètera, etcètera.  A continuació, com a mostra del que està per vindre, pots llegir una sèrie de titulars i dels destacats, de la premsa de paper, dels darrers dies. Des del trenta d’agost al 8 de setembre, deu dies. Tots els entre cometes corresponen a declaracions dels líders espanyols i catalans. Som-hi doncs.

30/08. Sánchez demana “responsabilitat” per evitar noves eleccions; El plenari sobre el “Open Arms” accentua la fractura entre PSOE i UP; “No es pot voler ser govern i contra govern a la vegada”; El PDECat obre un procés intern per discutir si es dilueix en JxCat; Montero creu que fins desembre no es liquidarà el deute autonòmic; Les 370 mesures de Sánchez; “No podem confiar en vostès”

31.08. Sánchez solament anirà a una altre investidura si té la garantia de ser president; Podem, el vodevil.

01/09. Sánchez es prepara per eleccions a la espera d’un gir d’Iglesias; El PSOE llança el darrer ham a Podemos pensant en novembre; Moncloa creu que una “majoria cautelosa” recolzaria a Pedro Sánchez a la tardor; Els socialistes proposaran a UP una via per generar “confiança mútua”.; Catalunya: el desenllaç; Estem en la recta final de la inèdita unitat d’acció entre l’antiga Convergència i ERC; Podem i el nus escorredor; UP pot elegir si trenca amb el PSOE o li regala els vots a despit; Creix la sospita en l’entorn  d’Iglesias que Sánchez busca la destrucció de Podem; Torra planteja investir a Puigdemont com resposta a la sentència del 1-O; Ni coalició, ni eleccions, existeix una altra via: programa comú progressista; Incertesa, inestabilitat, desconfiança; “PP i Cs, entre un Govern socialista i un socialista amb independentistes, prefereixen el segon”; La estabilitat política no pot dependre dels independentistes, amb un calendari aliè al interès d’Espanya”;  “Hem d’exhaurir al màxim per arribar a un acord amb Podem”; Torra avisa Torrent que es prepari per si s’ha d’investir Puigdemont com a president; “Un govern de concentració ho embolicaria tot més”; Som la casa gran del constitucionalisme.

02/09. El PP accentua la pressió sobre Ciutadans davant la proximitat d’eleccions; Casado insisteix en què els votants de Rivera no entendrien que la dreta anés desunida i es presenta com a líder que ha conquerit pactes; Casado veu la possibilitat de guanyar a l’esquerra si suma amb Ciutadans; Tres mesos d’incertesa; El Govern recolza un fòrum de SCC en defensa del bilingüisme; El president de l’Assemblea francesa recolza a Espanya; Hi haurà manifestacions important però és impossible la repetició de la DUI, “Tornar a votar motivaria la tabola de la dreta”; “Parlar únicament de confrontació ens empetiteix”.

03/09. El jutge acusa a Aguirre de “idear” el finançament il·legal del PP en Madrid; Sánchez supedita la trobada amb  Iglesias a la negociació del programa; La Moncloa celebra que Podemos “tindrà difícil“ el document que es presentarà avui; ERC manté l’abstenció com a gest per al diàleg: El jutge vol saber si Aguirre coneixia o, fins i tot si controlava, la suposada caixa B del PP; L’independentisme busca refer la unitat com el Tsunami Democràtic; El TSJC fixa el 25 i 26 de setembre el judici a Torra pels llaços grocs; Aguirre i Cifuentes, investigades per finançament irregular del PP

04/09. Sánchez ofereix a Podem càrrecs fora del govern i garanties sobre el pacte; El PSC no serà a la Diada perquè és un protesta “independentista”; El president espanyol rebutja el referèndum català perquè “trenca la convivència”; El PSC s’absentarà de l’acte institucional de la Diada dedicada a “presos i exiliats”; Els populars tanquen files en defensa de Esperanza Aguirre; Sánchez situa a Iglesias en el dilema: investidura i estabilitat o eleccions; El líder del PSOE ofereix a Podemos càrrecs institucionals i garanties dels pactes; Podemos en almívar ; El PP evita comentar les noves acusacions; Cs recolza una comissió d’investigació sobre el cas Avalmadrid; La Diada organitzada pel Govern enfronta als partits catalans; Andalucia crea un pla d’ajudes als “afectats per la immersió lingüística”; El Partit Socialista està en la cresta de la onada. Però, i Espanya? Això què és?; El PSOE tanca la porta per escrit al referèndum; La factura del desgovern espanyol;

5/09. Sánchez aixeca la pressió sobre Iglesias amb el recolzament d’ERC, PNV i EH Bidú; Torra amenaça amb la secessió si la sentència és condemnatòria; Ara és l’hora sí, de comprendre que la independència és inabastable sense una majoria social clara i nítida, y menys sense ajustar-se a les regles i procediments democràtics.

06/09. PSOE i Podem s’atrinxeren en la discòrdia; Casino parlamentari; Abascal no es veu a la suma; Torra ratifica a Madrid la seva aposta per la confrontació; Torra ratifica la seva aposta per la confrontació;  “Cap demòcrata hauria de tenir por del vot en unes eleccions” Nou assalt sense avançar entre el PSOE i Podem; El cor té raons que la ment no sap explicar;

07/09. La actitud de Ciudadanos; Rivera torna al Parlament per a recordar el convuls ple del 6 i 7 de setembre; La llei del Referèndum i la de Transitorietat foren “un cop d’Estat postmodern”, segons el líder de Cs”: Junqueras recrimina a Torra el vet al avançament electoral; JxCat lamenta que ERC, faciliti la investidura de Sánchez i, a la vegada, no descarti eleccions catalanes; Dies d’esquizofrènia; El PP demana que compareixen tots el ministres per subratllar la seva debilita; El PSOE exigeix a Iglesias garanties de que serà lleial en la qüestió catalana; Un acord “gairebé impossible”

08/09. Sánchez pressiona a Iglesias i li urgeix que doni  “un pas al davant”; El PSOE calibra riscos o beneficis del 10-N; La onada que ve; Adéu Catalunya, hola economia. Casado repta als barons socialistes a exigir a Sánchez els diners que els deu; L’independentisme s’encomana a la Diada per recuperar la unitat; Altres eleccions, per a què?; Puigdemont i Rovira demanen “combatre la pressió” des de la unitat per la Diada; Roldán ve a Cs ,és forta malgrat del darreres sortides; Sánchez admet que hi ha un “risc cert” d’eleccions; “Hem de tancar el dol i tornar a posar com a objectiu la independència de Catalunya”; Detindran Quim Torra?  .  .  .  s’apunta al “Jo em planto” i no compareix al TSJC?; “Si marquem un horitzó comú, sembla lògic un govern de concentració”; El govern impulsa la identitat digital “auto sobirana”.

Torno a repetir els possibles titulars d’aquesta col·laboració periodística? No cal. Ara vull fer unes pinzellades subjectives polítiques. Amb el tema del Tribunal Suprem i la sentència que dictaminaran està clar que el que prevaldrà serà l’esperit ja manifestat el seu dia per Soraya Sáenz de Santamaria. És a dir, demostrà que el poder legislatiu/judicial està a la capital del regne. La vicepresidenta va fer ostentació de escapçar al president de la Generalitat (i tot el seu entorn = presos polítics) També recordo les seves paraules que “ .  .  . el Diplocat està en liquidació”

Tot els mals venen des de l’Estatut d’Autonomia 2011 i tot els esforços del PP, també d’alguns dirigents del PSOE, d’anar polint les seves competències. Als inicis de la dècada de l’any 2010 els independentistes eren al voltant del 10/12 %, i ara després de les Diades 2012-2013-2014 .  .  .   2018   gairebé arriben al 50 %. El mèrit de tot plegat és deu els darrers governs de Mariano Rajoy, està en el seu “haver”, que amb el seu tarannà de “verlas pasar”, deia que les manifestacions ciutadanes al carrer, amb diversos formats, eren com un “souflée”, un coet que segur que baixarien per la llei de la gravetat. Doncs no, senyors de la dreta no ha estat així.

Amb el govern del PSOE, hi ha més diàleg, han canviat sobretot les formes, però estem igual des de la moció de censura i Pedro Sánchez és president del govern? Crec que no. L’ambient era molt crispat i amb el PP, Cs i Vox, les coses estarien bastant pitjor. Però no avancem. Crec que els poders fàctics econòmics  –  l’IBEX + la CEOE + altres patronals  -, per un costat i també, des del punt vista internacional, el president Sánchez rep moltes pressions, per un altre. Moltes, moltíssimes. També del quart poder: els mitjans de comunicació no afins a l’esquerar política i social. Li falta valor, coratge? Doncs si. Està mal assessorat? L’estratègia política és important, però te la tens que jugar. En aquest mitjà li vaig dedicar dos articles, “Pedro Sánchez i la resiliència” (16.11.2016)  i  “Pedro Sánchez, el ressuscitat” (31.05.2017). Considero que l’admiro, li demano i li manifesto: Pedro, sigues estadista».

Josep Maria Buqueras

Laia Estrada: «Pirateria formal i encorbatada»

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

«Aviat farà tres anys que va morir a Reus la Rosa, una dona de 81 anys que vivia sola i a qui feia  dos mesos que Gas Natural Fenosa havia tallat la llum per impagament. El novembre de 2016 va morir en un incendi, després que una de les espelmes amb les que s’il·luminava des que l’havien deixat sense corrent elèctric caigués i encengués el seu matalàs, estenent el foc per tot el seu pis. Va caldre que la Rosa morís perquè s’agilitzés la implementació dels protocols que impedeixen els tall de llum a persones en situació de pobresa.

El gener d’enguany, tres persones van morir i una trentena va resultar ferides a un barri de Badalona; set persones més també van quedar ferides al barri del Clot, a Barcelona; i a Manresa una família amb criatures va haver de ser desallotjada. En tots els casos les veïnes vivien en pisos ocupats i van ser víctimes d’incendis originats per la pobresa energètica que patien. Aquestes tragèdies van evidenciar que el risc de la pobresa energètica s’incrementa quan hi afegim l’exclusió residencial, doncs les persones que viuen en immobles ocupats no poden acollir-se als protocols vigents. Ara per ara, però, la realitat és que encara no existeix cap protocol que faciliti la llum a tot immoble en el qual hi resideixin persones, malgrat els bombers porten anys denunciant la relació directa entre incendis amb víctimes mortals i situacions de vulnerabilitat.

El passat mes d’abril l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) reclamava al President Torra la signatura d’un conveni amb les empreses elèctriques a Catalunya, per donar solució als deutes de les famílies que es troben en situació de pobresa energètica. Aquest conveni no es va arribar a signar i dilluns es feia pública l’amenaça d’ENDESA de tallar la llum a les famílies vulnerables que deuen factures a la subministradora elèctrica, si els ajuntaments no es fan càrrec de pagar la meitat del deute acumulat. En el cas de Tarragona, la subministradora comptabilitza 342.927 euros.

A tall d’informació, el benefici net d’ENDESA va ascendir a 1.511 milions d’euros, 1.463 milions d’euros i 1.411 milions d’euros el 2018, 2017 i 2016, respectivament. Tenint en compte que el total d’aquest deute és de 21 milions d’euros, que representa menys de l’1,5% del benefici net que va obtenir ENDESA durant l’exercici del 2018, la resposta per part dels poders públics ha de ser contundent. S’ha de forçar les elèctriques a signar convenis per solucionar els impagaments, tal com preveu la Llei 24/2015, i s’han d’aplicar les màximes sancions previstes en cas que es talli la llum a persones vulnerables. Però, sobretot, és imprescindible deixar clar que ni un sol cèntim de les arques públiques anirà a parar a ENDESA ni a cap altra subministradora per sufragar les factures que no poden abonar persones i famílies en situació de pobresa. I confiem que aquesta sigui la postura que adopti l’actual govern de Tarragona en defensa tant de les 370 llars que podrien patir el tall de subministrament com de les arques públiques.

Dit tot això, hi ha un aspecte més a tenir en compte. Cada vegada som més les llars que apostem per contractar els serveis amb subministradores alternatives. Ho fem per responsabilitat i també perquè som conscients que la sobirania també passa per fugir de les urpes de les grans empreses. Ara bé, fer front a l’Íbex 35 no és una tasca que ens ateny només a títol individual, sinó que ha de ser un compromís de país i hauria de formar part del full de ruta cap a la independència. La nacionalització dels sectors estratègics no és un concepte romàntic sinó un repte imprescindible per esdevenir un país lliure, on la seva població tingui els drets bàsics garantits i no siguin una mercaderia amb la qual especular».

Laia Estrada (portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)

 

Àngel Juárez: «Ocupes, drets, màfies o biax de classe?»

Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)

Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)

«Primer van ser pisos solts, ara són blocs sencers i fins i tot, xaletet amb piscina ocupat a l’estiu per a desesperació dels amos, però també dels veïns que pateixen, dia a dia, la degradació del seu espai personal. A la ciutat de Tarragona ja és tristament famós el bloc ocupat a la Part Baixa, focus de baralles, tràfic de drogues, sorolls i porqueria. Aquesta estela bruta s’estén en tants altres punts-afecta tots els barris- que sembla una invasió sorollosa dels bàrbars expulsant a la ciutadania. I tant de bo fos només a Tarragona, perquè el problema és general.

Tenir un sostre digne és un dret constitucional que s’ha convertit en un potatge en què, com es coreja al carrer, hi ha gent sense casa i cases sense gent. Però tots tenim clar que una cosa són les persones o famílies que no tenen on viure i l’altra, les màfies que s’aprofiten del sistema i sense cap rubor, lloguen i venen cases que no són seves amb un estil no precisament amable.

Tampoc són precisament amables els bancs que, invocant ves a saber quin dret, no compleixen les seves obligacions amb la comunitat un cop han expulsat als habitants d’un pis. I si un no paga la llum de l’escala ni la neteja ni el manteniment de les zones comunes, la resta ha de asumir la part dels morosos més fins que, al final, no paga ningú. El resultat? L’esforç de tota una vida degradat a la velocitat de la llum. Que no deixa de ser un altre avanç de la barbàrie.

No obstant això, aquest retrocés del civilitzat no afecta tota la societat. Té un clar biaix de classe social. Un cop més, qui té diners té casa i recursos per no veure al carrer o amb veïns mafiosos devaluant la seva propietat. Però els desfavorits, un cop més, o els expulsen o els degraden el seu entorn.

No oblidem que l’habitatge és més que un sostre segur. És el teu propi espai vital per desenvolupar-te com a persona, el teu refugi en el teu projecte de vida. La intempèrie no és només física, sinó emocional. Devastadora, doncs, a tots els nivells.

Apel·lar a la solidaritat és molt bonic, però com rares vegades funciona, apel·lo al dret constitucional d’un habitatge digne i a les competències de les autoritats per protegir aquest dret. És de sentit comú afirmar que una bona borsa d’habitatge social reduiria l’ocupació. També els incentius per al lloguer social dels pisos buits com, per exemple, amb la garantia que els inquilins no destrossaran la casa, sinó que la cuidaran.

Podria fer-se amb acompanyament, supervisió i formació dels inquilins. Una altra fórmula seria amb ajuts a la rehabilitació a canvi d’un lloguer assequible durant un termini de temps raonable. O, fins i tot, amb una assegurança que garanteixi el cobrament del lloguer. La realitat és que s’ofereixen autentiques coves.

Però quant d’ habitatge social hi ha a Espanya, a Catalunya, a Tarragona? Desconec la xifra, però tinc clar que és insuficient i amb massa casos de caus disfressats de pis. La manca de terrenys no ha de ser excusa: o es compren, com tot pot comprar-se en aquesta vida, o s’expropien.

Convé recordar el cas de Tarragona. Fa molts anys es va crear una empresa pública per vetllar per l’habitatge. Poc recorregut té del molt que podria haver fet amb un mínim de voluntat política. Voluntat que no hi és, encara que molts l’esperem.

Els ajuntaments donen ajudes al lloguer de les persones i famílies més vulnerables. Això també redueix les ocupacions il·legals, però amb un matís de caritat que grinyola. No seria millor una borsa de treball social? La cita del peix per menjar un dia o ensenyar a pescar serà vigent tota la vida, per molt que s’enfadin vegans i animalistes fanàtics.

No es pot permetre de cap de les maneres que hi hagi gent dormint al carrer i famílies senceres privades dels seus drets més bàsics mentre els de sempre continuen engreixant els seus comptes corrents. És una obligació moral buscar solucions i, en aquest sentit, la Coordinadora d’Entitats de Tarragona (CET) plantejarà crear una borsa de treball social entre el més de centenar de socis que la composen. Si hi ha feina, no hi ha ocupació. De les màfies, que s’ocupin, mai millor dit, les autoritats. Però ja».

Àngel Juárez Almendros

President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la CET

Antoni Jordà: «Prades amb la seva Reina Margarida»

Dr. Antoni Jordà Fernández, Catedràtic d’Història del Dret, URV.

L’Ajuntament de Prades ha organitzat , per segon any, les Jornades d’estudi entorn de la reina Margarida de Prades (1388-1430). Qui fou Margarida de Prades? De la família dels contes de Prades, a finals del segle XIV entrà al servei de la cort de la reina Maria de Luna (primera muller del rei Martí l’Humà) com a dama de companyia. Morta la reina Maria de Luna i mort també el fill i successor de la corona (Martí el Jove), l’any 1409 el rei Martí l’Humà es mullerà amb la jove Margarida de Prades, amb l’objectiu de donar hereu a la corona. Mesos després el rei Martí morí sense successió, i finalment, després del compromís de Casp (1412), arribà una nova dinastia pels regnes de la corona d’Aragó: la casa Trastàmara.

La reina vídua participà en les vicissituds del cisma d’Occident, donant suport al Papa Benet XIII (el papa Luna. Per les seves qualitats personals fou lloada i enaltida per joglars i trobadors. Va contraure matrimoni en secret amb un noble valencià (Joan de Vilaragut), amb qui va tenir un fill (Joan Jeroni de Vilaragut) també mantingut en secret,  per conservar les migrades rendes i l’estatus que com a reina vídua li corresponien. La parella es refugià en el monestir de Valldonzella a Barcelona, i després de la mort del marit, Margarida hi continuà com a monja professa. Després es traslladaria al monestir de Bonrepòs (la Morera del Montsant), on seria nomenada abadessa. Sabem que Margarida de Prades fou senyora de Prades i de Cornudella, i que sojornà a la vila vermella l’any 1428. Morí de pesta a Riudoms el 1430, i fou sepultada inicialment a Bonrepòs i més tard a Santes Creus. El seu fill fou criat secretament a Barcelona, i posteriorment  lliurat al monestir de Santes Creus. Descoberta la seva identitat, el fill de la reina Margarita s’exclaustrà i intentà recuperar la fortuna familiar paterna.

Les Jornades d’enguany sobre la reina Margarida s’han centrat especialment en el seu entorn familiar més personal. La cloenda de les Jornades va anar a càrrec de la germana Teresa Forcades, teòloga i monja del monestir de Sant Benet de Montserrat, que va intervenir entorn dels canvis experimentats sobre  l’espiritualitat femenina en els inicis del segle XV, i com la “devotio moderna” podia haver influït en un cercle cultural femení tan distingit com el de les corts de les reines Maria de Luna i Margarida de Prades. Una reina, aquesta darrera, que fou objecte d’atenció de Pilarin Bayés (il·lustradora del llibre “Petita història de la reina Margarida”), i que obsequià als assistents amb uns dibuixos dels diferents estadis de la vida de la reina: jove soltera, casada, vídua i monja.

Algunes de les novetats exposades pels investigadors han estat la probable naixença de Margarida de Prades a terres valencianes, a les propietats de l’àvia paterna Sança Ximénez d’Arenós a Torres Torres (prop de Sagunt), on s’havia refugiat part de la família. També s’ha destacat el món turbulent de mitjan segle XV a València, on el fill de Margarida, Joan Jeroni de Vilaragut, era conegut per les seves baralles i maniobres per eludir la justícia. Tot plegat, una setmana plena de referències històriques a la reina Margarida. S’ha avançat en el coneixement de la reina Margarida de Prades. Encara hi ha llacunes, algunes importants. Esperem que en ocasions futures es puguin donar a conèixer a un públic interessat que, de forma molt massiva ha acompanyat tots aquest dies a la reina Margarida, de qui es va dir era “Reyna bonica y adorable”.

Dr. Antoni Jordà Fernández, Catedràtic d’Història del Dret, URV.

Ángel Juárez: «Catalunya també es desertitza (i molt més ràpid del que crèiem)»

Imatge de l’articulista Ángel Júarez.

Qui ho havia de dir, però Tarragona també es desertitza i les dades que tenim damunt la taula són més que preocupants. Alguns ja fa temps que advertim sobre aix, sobretot des de l’Oficina d’informació mediterrània de Medi Ambient, Cultura i Desenvolupament Sostenible (MIO-ECSDE), una federació d’ONG de la Mediterrània de la qual Mare Terra en forma part des de fa més de deu anys.

Qui escriu aquestes ratlles és el representant de l’Estat espanyol al comitè executiu de MIO i puc donar fe que l’escalfament global, l’erosió i la desertització preocupa especialment als països de la Mediterrània, uns dels més vulnerables a aquest fenomen que l’acció de l’home ha accelerat i continua accelerant sense aturador.

Fins ara, sabíem que a Espanya, la zona més amenaçada per la desertització era Andalusia, per la seva proximitat amb l’Àfrica, però les dades de l’Inventari Nacional de l’Erosió evidencien que Catalunya lidera el rànquing de pèrdua de sòl per culpa de l’erosió, amb una pèrdua de 23,67 milions de tones de sòl a l’any de mitjana, una mica per davant d’Andalusia, que en registra 23,17.

Les dades que usa l’inventari són força precises i tenen en compte la superfície no erosionable (l’artificial i l’aquàtica) i el nivell d’erosió.

Barcelona té un problema greu, amb una mitjana de 34 millones de tones per any. A la distància, segueix Tarragona amb una pèrdua de 23 milions de tones anuals i després, Girona (21,70) y Lleida (18,64).

Val a dir que un 95% de la superfície de Tarragona (598.894,05 hectàrees) és erosionable i d’aquestes, un 42,05% presenta un estat molt greu (264.971,14 hectàrees).

Si creuem dades amb altres registres, trobem que el Pla contra la desertificació qualifica de «tolerable» una pèrdua de sòl de 12 tones per hectàrea i any. Dit d’una altra manera, a Tarragona pràcticament doblem la xifra considerada com a llindar acceptable.

Si anem a les causes d’origen humà, hem de destacar sobretot la sobreexplotació dels recursos i l’abús de ciment, urbanització i infraestructures. Factors contra els quals es pot i s’ha d’actuar.

La diagnosi està més que feta i ja a l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible de l’ONU hi ha un compromís ferm en «protegir i restablir l’ús sostenible d’ecosistemes terrestres, gestionar els boscos, lluitar contra la desertificació; aturar i invertir la degradació de les terres».

No obstant això, a la Unió Europea no hi ha cap acció global ni cos normatiu per lluitar contra la desertització, més enllà de punts genèrics dins d’altres programes.

Així ho evidencia l’auditoria del Tribunal de Comptes europeu titulada «La lluita contra la desertificació a la UE: una amenaça creixent contra la qual s’ha d’actuar amb més força». D’aquest informe en destaco l’error de considerar que la degradació de les terres és un fenomen local perquè les partícules del sòl es mouen. L’erosió, les tempestes de pols; la contaminació química tenen un impacte que supera les fronteres.

Així ho anem alertant des del MIO des de fa molt de temps enrere i continuarem advertint-ho des de Mare Terra Fundació Mediterrània abans no sigui massa tard.

Ángel Juárez

Laia Estrada: «Tanquen llits a l’estiu, però les malalties no fan vacances»

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

Aquesta setmana hi ha hagut una concentració de mig centenar de persones a les portes de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, convocades pel grup de treball en defensa de la sanitat pública. Desafiant les supersticions, el dimarts 13, sota la intensa calor d’un migdia de ple agost, es va denunciar el tancament de llits a l’estiu als diferents hospitals públics de Catalunya.

Es tracta d’una pèrdua de llits (es tanquen plantes i es rebaixa l’activitat dels quiròfans) que té lloc any rere any com a conseqüència del no cobriment de les vacances dels i les professionals dels centres sanitaris. Les conseqüències del tancament de llits, evidentment, les patim les usuàries i els usuaris així com els mateixos treballadors i treballadores, perquè ni la malaltia fa vacances, ni la cura de la salut tampoc.

La crua realitat, en primer lloc, és que d’una banda es produeixen els «clàssics» col·lapses a les urgències i d’altra banda l’acumulació de persones que són donades d’alta de les urgències i que han d’esperar per poder ser hospitalitzades als boxes, i són tractades allà fins que no hi ha llits lliures. En segon lloc, el tancament de llits i la reducció de l’activitat quirúrgica a l’estiu empitjora encara més les desesperants llistes d’espera i comportarà sobrecàrregues assistencials al setembre.

I malgrat tot plegat, això no és res més que la punta de l’iceberg. Segons les dades que ens faciliten els sindicats, només a l’Hospital Joan XXIII des que van començar les retallades s’han perdut definitivament 200 professionals i 100 llits. El pressupost de salut s’ha incrementat fins a superar el de fa una dècada, però les retallades no s’han revertit. La gran afavorida per aquestes retallades que van començar el 2010 ha estat la sanitat privada: la crisi ha servit per apuntalar el neoliberalisme i possibilitar que els serveis públics esdevinguin una font de lucre segura. Calia desballestar la sanitat pública per afavorir les mútues i la idea de «saltar-se les llistes d’espera» ha quallat entre qui s’ho pot permetre.

Igualment, els directius de tota la xarxa de centres concertats gestionats per ens que, suposadament, no tenen ànim de lucre han pogut fer créixer els seus projectes que els proporcionen suculents beneficis a costa de l’erari públic. No ens cansarem de recordar els sous astronòmics dels directius de centres com la Xarxa Santa Tecla, el Pere Mata o l’EBA Muralles Salut, en temps de crisi. Segons diversos mitjans em refereixo als 125.031,48 euros, 160.672,04 euros i 97.922 euros, que es van arribar a retribuir respectivament de forma anual.

És per això, que no podem limitar-nos a reivindicar un major pressupost en sanitat, que també, sinó que cal acabar amb la concertació públic-privada i construir un únic model 100% públic per a usuaris i professionals, per garantir que la totalitat dels diners públics es destini únicament i exclusiva a la cura de la nostra salut en les millors condicions possibles. Els diners, de totes i tots, hi són, es tracta d’impedir que ningú no es lucri a costa de la nostra malaltia.

Laia Estrada (portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)

Sumem per Salou presentarà una moció per poder decidir el lloc i l’itinerari de les manifestacions al carrer

 

Imatge d’arxiu de l’ACN de la manifestació de l’any passat.

Per tal de no perturbar l’activitat de Salou i garantir la convivència ciutadana, en clara referència a les manifestacions convocades per aquests dies, el grup municipal de Sumem per Salou, presentarà una moció que manté l’esperit de l’acord de la Junta de Portaveus de data 23 d’agost de 2018, de no autoritzar cap acte polític o reivindicatiu en indrets d’alta concentració turística, si bé facilitant itinearis i llocs alternatius per donar compliment al dret de manifestació.

La propia moció argumenta que “cal adoptar mesures que garanteixin tant l’exercici del dret a manifestar-se, com també la protecció dels drets i béns de tercers; amb la qual cosa quedaria legitimada a modificar l’exercici del dret de reunió, amb l’oportú judidi de proporcionalitat i ponderació dels efectes i perjudicis que l’exercici d’aquest dret pogués comportar”. I la mesura que invoca la moció seria que els ajuntaments fossin les administracions competents per, en darrera instància, i després dels corresponents informes, puguessin determinar si s’escau la modificació de la data, el lloc, la durada i l’itinerari, quan hi concorrin raons fonamentades.

Segons el portaveu del grup, Jesús Barragán, “en un municipi de gran dinamisme turístic i vacacional, amb més de dos milions de visitants d’una gran diversitat de condicions, sensibilitats, conviccions i principis; el fet d’acollir accions reivindicatives o de protesta al carrer de col·lectius que s’aprofiten de Salou per donar major ressò a la seva causa, podría generar malestar, preocupació i inquietud al visitant i, en conseqüència, podria perjudicar indirectament l’activitat económica de la zona afectada i en darrer terme la imatge de la destinació”. Afegia que “en una setmana s’han convocat dues manifestacions, i permetre manifestacions reivindicatives en zones determinades d’altra concentració turística, no solament poden provocar efecte rebuig i incidències entre participants i no participants, sinó també generar un indesitjat efecte crida”.

Per tot això, la proposta de moció busca l’acord per “modificar la Llei orgánica 9/1983, de 15 de juliol, referent al dret de reunió i manifestació en espais públics, a fi i efecte que amb els corresponents informes tècnics, de caràcter preceptiu i vinculant, els ajuntaments, en última instància, puguin determinar i definir l’itinerari i lloc on poder exercir el dret a manifestació, de forma que es garanteix aquest dret, se salvaguarden les activitats pròpies del municipi, s’eviten tensions i incidències, i es garanteix el respecte, la convivència ciutadana en l’espai públic i la pau social”.

José Luis Martín (PP) critica la «incoherència del govern de Pau Ricomà respecte el projecte Ten Brinke»

José Luís Martín García
Conseller i Portaveu del Grup Municipal del Partit Popular. Foto: Mayo Lorda

Després de que el responsable de l’àrea de Territori i portaveu de govern, el tinent d’alcalde Xavier Puig, anunciés que ERC i En Comú Podem no frenaran el projecte Ten Brinke tot al·legant que el projecte ja està iniciat i en fase de licitació, el portaveu del Partit Popular de Tarragona, José Luis Martín, ha manifestat: “Si durant la seva campanya electoral l’alcalde Ricomà va prometre tirar enrere un projecte per motius de urbanístics i de model comercial, resulta una flagrant demostració d’incoherència política i de falta de rigor que, al arribar a l’alcaldia, reconegui que no saben com parar-ho. Coneixien perfectament l’estat del pla des de fa mesos, i, si no ho coneixien, és que no estaven fent la seva feina. Haurien d’explicar en què més van enganyar als tarragonins durant la seva campanya electoral i quin és el seu grau de nivell de coneixement de l’administració tarragonina”.

 

El portaveu popular també ha volgut recordar que  “és una prioritat pel Partit Popular de Tarragona la revitalització del teixit comercial de la ciutat” i ha exigit a l’equip de govern que “deixi la política de símbols i pancartes i es posi a treballar per transformar i regenerar les grans artèries comercials de la ciutat”.

Així mateix,  el conseller Martín reivindica a l’equip de govern tres actuacions que considera prioritàries per frenar la desertització del centre de la ciutat:

“1. Posar en marxa un pla de subvencions per a la reforma de les façanes de la ciutat i la rehabilitació de nous locals comercials;

2. Prendre el relleu de les polítiques del Partit Popular en matèria d’abaixada de tarifes d’aparcaments municipals;

3. Impulsar polítiques que facilitin els tràmits administratius per l’obertura de nous comerços i que ajudin a progressar a aquells comerços en actiu”.

 José Luis Martín (Grup Municipal del Partit Popular de Tarragona)

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies