TARRAGONA 21

Elvira Vidal: ‘El dret als serveis i als subministraments bàsics’

Aquesta setmana, en moments puntuals, se n’ha anat la llum al barri de Tarragona on visc, han estat, cada vegada, només uns deu minuts durant els quals hem estat sense electre i, de retruc, sense wifi. En aquests moments ens plantegem la fragilitat en què viuen moltes famílies en la crisi sanitària pel que fa a l’accés a serveis i subministraments. La manca d’informació, de comunicació, d’energia, d’aigua, de gas i també d’aliments, de medicaments, d’equipaments sanitaris… Tant per la dependència a les grans companyies subministradores com per la falta d’existències.

Elvira Vidal Sensi és consellera de Junts per Tarragona a l’Ajuntament de Tarragona

Hi ha dos aspectes que han quedat de manifest en la situació excepcional que estem vivint. Per una banda, la necessitat de garantir l’accés de la ciutadania als mitjans adequats per lluitar contra l’expansió de la Covid-19 i, per l’altra, la necessitat d’assegurar que els productes i serveis essencials es distribueixin i es venguin de manera ètica.

La crisi de la Covid-19 ha elevat, en menys d’una setmana, el preu d’alguns dels productes sanitaris més necessaris i s’han hagut de posar en marxa noves mesures mitjançant decrets llei amb l’objectiu d’establir quanties màximes a medicaments i altres productes sanitaris i de protecció. Són diversos els exemples d’aquests elevats preus, com ara l’increment d’un 690% del preu de les mascaretes que comercialitzava -finalment les ha retirat- un dels gegants del comerç electrònic, o l’augment en un 32% dels gels desinfectants que s’ha registrat en altres empreses. És vergonyós que determinades companyies aprofitin la situació que vivim per disparar preus.

A banda de l’abús de diverses companyies, aquesta crisi també ha posat de manifest les conseqüències del fet que el govern espanyol no hagi incrementat la inversió en salut pública des del 2017: grans llistes d’espera per consultes i intervencions, manca de llits -Espanya és un dels països amb menys llits d’hospital per cada 1.000 habitants-, manca de material sanitari adequat i equipaments obsolets. També ha quedat palès que el personal d’infermeria està molt per sota de la mitjana europea, un col·lectiu professional on la contractació és, majoritàriament, temporal i precària.

També ens sorprèn una altra qüestió. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) aconsella l’ús racional de mascaretes per tal d’evitar el malbaratament innecessari de recursos valuosos i el seu ús indegut. Això ens ve a dir que només s’han d’utilitzar si es presenten símptomes respiratoris o si se sospita que es pot estar contagiat per la Covid-19. Però què passa amb les persones que en són portadores i asimptomàtiques?

Em ve al cap el títol de l’obra de l’escriptora Pearl Sydenstricker Buck ‘Viento del este, viento del oeste’ perquè em sobta el concepte que tenen la majoria d’occidentals respecte als orientals. Mentre a occident l’ús de la mascareta es veu, per la major part, com una intrusió i amb el pensament interior ‘que no em contagiïn’, a Orient és un símbol de cortesia: ‘no vull contagiar al meu company de feina, de classe o als meus veïns’.

És una de les lliçons a aprendre, de la mateixa manera que aquesta situació d’incertesa i excepcionalitat ens ha aportat un element positiu: La reducció de la contaminació. Entre altres evidències, la qualitat de l’aire ha experimentat una millora sense precedents. Aquest fet, íntimament lligat al dret de serveis i de subministraments bàsics, ens impulsa encara més a la necessitat d’apostar d’una vegada per totes per les energies renovables. Qui no ha pensat a tenir un hort al balcó, un compostador al jardí, unes plaques solars a la teulada o una cisterna d’aigua per reutilitzar l’aigua de pluja?

No tinc cap dubte que d’aquesta crisi n’aprendrem i ens en sortirem més forts, lluitant tots junts perquè ningú es quedi enrere.

Elvira Vidal Sensi és consellera de Junts per Tarragona a l’Ajuntament de Tarragona

 

Ángel Juárez: ‘Después del confinamiento, toca cambio’

El confinamiento provocado por la pandemia del coronavirus está destapando nuestra sociedad. Se están poniendo capas de héroes a nuevas personas, y quitando las mascaretas a otras. Desde casa, es un orgullo ver la respuesta del pueblo, la respuesta más solidaria posible. Un pueblo, una sociedad, sin organización e incluso un poco anárquica, que está dando todo lo que tiene y dedica todos sus esfuerzos a salvar vidas, ni más ni menos. Desde el personal sanitario y las plantillas de los sectores primarios, hasta la gente que está confinada en casa ejerciendo tareas de voluntariado, ayudando a los más necesitados, fabricando el material, o ayudando a hacer el encierro más ameno. Una sociedad que todos los días a las 20h demuestra que está unida, y que es fuerte. Personas que desde sus balcones o ventanas no aplauden sin más, aplauden con conciencia.

Pero si miramos hacia otros sectores no podemos decir lo mismo. Menuda decepción. Fijémonos en la política en primer lugar. Partidos que en campaña electoral presumen de su red de afiliados, que hacen referencia a menudo a una militancia comprometida socialmente. Ahora nos preguntamos, ¿dónde está? ¿Cómo puede ser que estas redes de militantes no se pongan en marcha? Los partidos no han iniciado ninguna campaña solidaria, ya sea de donaciones de dinero o haciendo acciones voluntarias.

Y no sólo eso. Echo de menos a todos los cargos públicos vinculados a la política, que cada mes reciben un sueldo por y para trabajar para el pueblo. Ni yo ni nadie sabemos nada de ellos. Están encerrados en sus casas sin decir nada, y lo que es peor, sin hacer nada.

Estas son las mascaretas que están cayendo. Ahora, podemos darnos cuenta que los partidos políticos simplemente son maquinarias electorales, cuyo único objetivo es conseguir votos. Esto va para todos los partidos. Porqué todos se llenan la boca de amor hacia su gente y su tierra. Y yo les digo que no queremos palabras, queremos hechos. Actuar ahora si que es hacer país.

Los sistemas actuales han quedado obsoletos e inefectivos.Por ejemplo, ¿para qué sirve el Senado y cuánto nos cuesta? Pregúntense, ¿lo necesitamos? O planteémonos nuestro sistema electoral. Basta ya de listas electorales cerradas que esconden a personas no preparadas o “inútiles”. El coronavirus nos ha dejado claro que nuestro sistema debe cambiar. Y no podemos dejar de hablar del sistema sanitario. Cuando superemos la pandemia, porqué lo haremos, debemos reivindicar una sanidad pública y de calidad 100×100. Basta ya de
privatizaciones y de recortes, los cuales se habían olvidado pero el coronavirus nos ha recordado. Cuando salgamos a la calle, debemos seguir aplaudiendo. Aplaudiendo, gritando y  luchando por la sanidad pública que merecemos. Porqué no hay otra opción que una sanidad pública y de calidad.

Otro gran ejemplo es la iglesia. En primer lugar, quiero aplaudir el trabajo solidario tan importante de Cáritas y entidades religiosas. Pero no puedo decidir lo mismo de la institución. Una institución que se llena la boca de solidaridad pero que destina más dinero a financiar una televisión privada con la objetividad en duda (más de 10 millones para Trece TV), y que solo da 6 millones para la caridad y los trabajos asistenciales, los cuales lleva a cabo Caritas. Sus valores y su discurso pierden toda credibilidad. Y me reitero en la felicitación a Cáritas por su trabajo, como a todas las entidades religiosas y laicas que están llevando a cabo estas labores. Unas labores que corresponden al Estado, el cual una vez más demuestra que se ha quedado obsoleto. Un Estado que ha regulado, tarde y mal, el trabajo de los temporeros. Les está pidiendo que nos ayuden, pero luego los quiere dejar a la calle.

¿Es esto lo que queremos? ¿Son estas las instituciones y los representantes que merecemos? Yo lo tengo claro, NO. Después del confinamiento, toca cambio. No tenemos alternativa, no queremos seguir así. Basta de recortes, corrupción y aprovechamiento. Cuando todo esto termine, no podemos olvidar, debemos recordar y reivindicar. Exigir cambios hacia una sociedad igualitaria, justa y digna, con una riqueza repartida equitativamente. Los partidos ya no importan, ahora importan las vidas.

Mejoremos el sistema. Humanicemos la sociedad.

Y recordad, que nadie ni nada OS QUITE VUESTRA SONRISA.

Ángel Juárez, presidente de Mare Terra, de la Coordinadora de Entidades, y de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

 

Eloi Menasanch: ‘Cada dia a les vuit del vespre’

Cada vespre, a les 20h, sortim tots a la finestra o a la terrassa per aplaudir la gesta diària dels herois i heroïnes del nostre sistema de salut pública. I quan aplaudim a metges i metgesses, infermeres i infermers i a la resta del personal sanitari també aplaudim a tots aquells que estan, com ells i elles, a la primera línia de la batalla contra el virus. Transportistes, professionals del sector de l’alimentació, cossos i forces de seguretat, serveis d’emergències, etc. Tots i totes heu demostrat que sabeu estar a l’altura quan la vida ens posa a prova davant d’una repte tan colossal com la pandèmia que estem patint.

Eloi Menasanch. Federació del PSC del Camp de Tarragona

Però no tan sols els aplaudim a ells i a elles. Ens aplaudim, de fet, a tots i a totes perquè la nostra vida, efectivament, ha fet un gir en unes poques setmanes, de fet, en qüestió de dies. Quan el Govern va aprovar l’Estat d’alarma el vertigen davant de les possibles conseqüències d’una mesura dura, però absolutament imprescindible per derrotar al virus, va marejar algunes ànimes càndides. Els catastrofistes que abunden a les xarxes socials van assegurar que es bloquejarien els serveis essencials i que el sistema de distribució i venta de productes alimentaris patiria un desproveïment “com a Veneçuela”, amb botigues d’alimentació buides i cues per poder comprar aliments bàsics.

I no ha estat així. Malgrat que com a societat hem hagut de fer front a una situació sense precedents, sense igual a la nostra història contemporània, el manteniment de tots els serveis essencials, la resposta exemplar del sistema de salut, la garantia de la seguretat ciutadana, la protecció dels sectors més vulnerables, etc. ha estat assegurat en tot moment. Malgrat que el repte semblava (i ho era) aclaparador, l’impressionant manifestació de responsabilitat cívica col·lectiva de 47 milions de conciutadans nostres ha fet real el que semblava impossible. I és just dir-ho i reconeixeu perquè sense aquesta exemplaritat totes les mesures implementades pel Govern serien del tot ineficaces (per exemple, si no es respectés el confinament necessari per detenir el contagi del virus).

En situacions de crisi les societats i les persones treuen i mostren el millor de si mateixes, s’ha tornat a demostrar. Els i les socialistes mai hem tingut el menor dubte perquè sempre hem estat convençuts del coratge del nostre poble que assumiria, com ha fet, aquest sacrifici col·lectiu necessari per salvar vides. I així el que semblava impossible s’ha fet realitat. Tots els serveis públics essencials continuen actius, tot allò necessari per seguir funcionant se segueix perfeccionant malgrat la tempesta cruel i devastadora que ha suposat la pandèmia. La roca de la resistència i la voluntat de victòria dels ciutadans, de la que parla el president Pedro Sánchez, s’ha mantingut indestructible. I aquest és un mèrit de tots i de totes, també de tu que estàs llegint aquestes línies. Sí, això és el que aplaudim també cada dia quan sortir als balcons a encoratjar i agrair la tasca dels herois i heroïnes que treballen als hospitals amb una determinació absolutament inspiradora.

I quan sortim a les 20h a aplaudir també ignorem, com es mereixen, a tots aquells –pocs però que poden arribar a fer molt de mal- que divulguen sabent-ho informacions falses per intentar desgastar al Govern enlloc de combatre al virus com fem la immensa majoria. I ho ha fan sense escrúpols i sense vergonya. En uns moments en què persones que han estat menystingudes i que han patit en carn pròpia les retallades socials dels darrers anys demostren la seva vàlua moral i la seva grandesa, algunes altres que es consideren gegants es retraten més aviat a l’altura dels insults dels tweets que escriuen i publiquen.

Eloi Menasanch
Federació del PSC del Camp de Tarragona

Anna Carbonell: ‘Els gats no contagien el seu coronavirus als humans’

Han trigat ben poc des d’alguns mitjans de comunicació en escampar desinformacions especistes sobre el covid-19. Estic parlant de la noticia que ha difós la CCMA aquest migdia sobre la possibilitat que els gats puguin transmetre el coronavirus, només perquè un estudi xinès ho hagi mencionat i que no ha estat avalat per cap altre científic, un informe que s’ha basat en l’experimentació animal, amb l’inoculació del coronavirus d’afectacions humanes a diversos gats; és a dir, que han induït la malaltia als felins que han usat, donant-los la dosi de manera deliberada, pel que no té cap tipus de rigorositat ni equivalència amb la realitat, simplement perquè els mateixos vivisectors confessen que l’experimentació amb animals és un frau, un crim terrible i innecessari que només serveix per beneficiar a les corporacions farmacèutiques a través de la subvenció eterna.

Anna Carbonell és directora de Nova Eucària

És per això que cal que la societat sàpiga que el coronavirus en gats fa anys que existeix, que és una malaltia infecciosa que es contagia de gat a gat i que en cap moment existeix un factor de zoonosi, senzillament perquè no en compartim els virus; dit encara d’una altra manera: els gats no poden contagiar el seu coronavirus als humans. Tanmateix és necessari saber que existeixen diverses variants de coronavirus; algunes només afecten a animals com ara gats, gossos i porcs, mentre que d’altres són exclusives en humans. D’aquesta manera, un gat amb coronavirus no pot contagiar a un humà perquè compta amb un cep diferent al que pot afectar el nostre organisme.

Aquesta irresponsabilitat periodística fomenta l’alarmisme, l’abandonament d’animals considerats domèstics de companyia i la violència vers la resta d’espècies animals i, per tant, la comissió d’actes delictius que poden suposar l’increment de l’animadversió i l’hostilitat cap als no-humans. Des de Nova Eucària hem estat molt atents a aquesta possibilitat, i ja prevèiem que algú, en qualsevol moment d’ofuscació confinada, dirigiria el risc de propagació i contagi cap a una altra espècie que no fos la nostra, òbviament per militància especista i sense cap fonamentació del contrast dels criteris científics.

Els i les periodistes que han signat segons quina versió de la notícia no haguessin hagut de recórrer al sensacionalisme si haguessin fet una recerca simple als buscadors d’internet per trobar molta informació sobre el coronavirus felí, blogs i articles d’experts que desmunten aquesta nova conspiració contra aquest animal, que sempre volen culpar-lo de ser un perill per a la salut pública quan, de moment, els únics que hem suposat un risc extrem per la salut global som els propis humans, que sense tenir temps ni de pair el que estava passant a la Xina o a Itàlia, ja s’havia declarat una pandèmia i un estat d’alarma a casa nostra, un virus originat, precisament, per la ingesta humana de cadàvers d’altres animals.

Les persones que ens dediquem professionalment a la protecció i al dret animal coneixem molt bé aquest virus, el coronavirus entèric felí, denominat així per la seva forma de corona i que mata molts dels gats que sobreviuen en colònies, així com altres virus que també pateixen i que mai han provocat una pandèmia ni han exterminat als humans d’algun municipi, un virus poc resistent a l’ambient, de manera que es destrueix fàcilment per les altes temperatures i els desinfectants, aquells que emprem en refugis, colònies, protectores i a les clíniques i hospitals veterinaris a fi de controlar-lo i evitar-ne la propagació.

Vull acabar recordant que aquestes publicacions de difusió massiva provoquen que les administracions gestionin les colònies urbanes de felins sota criteris i justificacions fraudulentes que persegueixen la seva captura i sacrifici, és per això que a les persones expertes en el tema les hi demano que difonguin un missatge clar i entenedor per defensar els gats i a la ciutadania en general, sobretot de les intencions d’aquella minoria que ja planeja actuar de mala fe i administrar violència, a qui aprofito per recordar-los que els gats són animals protegits per llei.

Anna Carbonell és directora de Nova Eucària i lobbista en cap de la Taula Animalista de Catalunya

Noemí Llauradó: ‘Ens en sortirem’

No en tingueu cap dubte, ens en sortirem perquè entre totes i tots ho farem possible. Quan es produeix una crisi, les administracions tenim l’obligació de redoblar esforços per mitigar-ne els efectes sobre les persones a les quals prestem servei. En moments com el que ara ens toca viure, aquesta obligació es converteix en una responsabilitat ineludible: l’emergència sanitària derivada del coronavirus ha posat la ciutadania dels nostres municipis en una situació delicada, i només una reacció ràpida i decidida de les institucions públiques, les entitats i el conjunt de la població ens ajudarà a sortir-nos-en. Ara toca ser optimistes i fer front al COVID-19 amb totes les nostres energies.

La solidaritat de la ciutadania ens mostra el camí a seguir, la col·laboració entre tothom és determinant per aconseguir-ho. No puc deixar de meravellar-me per les accions solidàries arreu del país; per com les persones, des de la seva individualitat col·laboren amb la col·lectivitat per aconseguir un objectiu comú i superar aquesta crisi amb èxit. Com a presidenta de la Diputació de Tarragona, representant del món local de la nostra demarcació, agraeixo l’esforç de tots els municipis, del més petit al més gran, per front a la situació. Agraeixo enormement tot l’esforç que estan duent a terme.

Des del primer moment, a la Diputació vam creure que calia ser proactius, avançar-nos a les necessitats que podrien anar sorgint i també pensar en clau de futur. Primer calia preservar la salut de les persones, per aquest motiu vam decidir tancar els centres educatius, les oficines de BASE i tots els serveis de la Diputació i vam enviar tot el personal a treballar des de casa. Calia ser ràpids i eficaços i, en aquest sentit, tot el personal de la institució ha respost de manera exemplar.

Però, tot i el confinament, hem estat treballant intensament. Hem posat en marxa mesures extraordinàries per fer front a la crisi de manera immediata i també per prevenir-ne possibles efectes un cop se superi la pandèmia. Així, hem ajornat temporalment el pagament de tributs a través de l’organisme BASE-Gestió d’ingressos per ajudar la ciutadania en l’economia familiar. Però, alhora, hem pres mesures per garantir la liquiditat dels ajuntaments del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i el Baix Penedès perquè puguin continuar afrontant el pagament de factures i la prestació de serveis bàsics dels seus municipis. Així, hem fet efectiu el pagament d’una bestreta de 22M€ que contribueix a la viabilitat econòmica dels ens locals.

També hem actuat de forma concreta en ajudar els centres sanitaris, amb la donació de 6.000 guants de nitril procedents dels nostres centres d’ensenyament; la compra d’equips de protecció individual (EPIs) per ajudar municipis de menys de 500 habitants, que són els que presenten més dificultats d’accés al mercat global, i la desinfecció de carrers de pobles petits, entre d’altres accions destinades a la protecció de les persones. Perquè, al cap i a la fi, res té sentit si no som capaços de prioritzar la salut de les persones per davant de tot. Després vindran les mesures per pal·liar la consegüent crisi social i econòmica que es derivarà, de ben segur, d’aquesta emergència sanitària.

En en aquest sentit, també treballem en clau de futur. A la Diputació ja hem començat a idear iniciatives en l’àmbit del turisme, l’emprenedoria i l’activitat econòmica en general per tal de propiciar que l’economia de la nostra regió torni ben aviat a la normalitat. Actuem, en definitiva, per evitar en la mesura del possible que la crisi del coronavirus afecti negativament el devenir dels municipis, de les empreses, dels autònoms i petit empresariat i del conjunt de la gent de l’àmbit rural i urbà de les nostres comarques.

No vull acabar sense fer arribar els meus ànims i solidaritat a totes les persones afectades per la malaltia, i el condol més sentit a l’entorn de les que no van poder superar-la.

Així mateix, vull enviar un missatge d’agraïment a tot el personal sanitari de la Regió del Camp de Tarragona i de la Regió de Terres de l’Ebre. La seva tasca, el seu esforç i la seva actitud són mereixedores de tots els aplaudiments que des dels balcons del confinament podem sentir cada vespre. Des d’aquí, el meu particular i sentit aplaudiment. El sacrifici personal i la vocació de servei que uns i altres demostreu en l’actual situació de crisi serà el que ens permetrà sortir-ne de manera airosa. No tinc cap dubte que, entre tots i totes, ho aconseguirem. Mentrestant, cuideu-vos i recordeu que, per salut i solidaritat, #ensquedemacasa.

Noemí Llauradó i Sans, Presidenta de la Diputació de Tarragona

 

Francesc Pintado: ‘L’Associació d’Empresaris d’Hostaleria davant la crisi del coronavirus’

Primer de tot, vull transmetre un missatge d’agraïment i suport a tots els qui, des de casa, des del centres sanitaris o des dels serveis essencials seguiu lluitant per combatre el virus i fent que la vida torni, el més aviat possible, a la normalitat.

El sector de l’hostaleria ha estat un dels primers afectats per la declaració de l’estat d’alarma. Primer, amb el tancament dels bars, cafeteries, restaurants i altres establiments de restauració. Posteriorment, amb la suspensió d’obertura al públic dels establiments d’allotjament turístic. Ens trobem, actualment, en un escenari incert i complicat, no només pels empresaris d’hostaleria a qui representem, sinó també pels proveïdors que els abasteixen, i per les famílies que hi ha darrere.

Francesc Pintado és president de l’AEHT

Des de l’AEHT estem treballant des del minut 0 per donar resposta a la problemàtica i generant mesures que minimitzin les conseqüències que comporta la situació actual. La primera de les mesures adoptades va ser la carta que vam enviar a través de la FEHT a la presidenta de la Diputació de Tarragona i a tots els alcaldes de la província demanant suport expressat públicament i mesures concretes d’ajuda. És imprescindible que, quan el virus estigui controlat i tot torni gradualment a la normalitat, els nostres establiments puguin pujar persianes.

Els hotels, bars i restaurants del territori són un motor turístic claríssim i un agent imprescindible per retornar la vida als carrers, a les places i a les terrasses. Per aquest motiu, tot i ser conscients que el més important és derrotar junts aquesta pandèmia, el segon més urgent és disposar de les ajudes necessàries perquè les nostres empreses sobrevisquin amb les ferides mínimes i s’aixequin amb la major rapidesa possible.

Des de l’AEHT seguim demanant respostes i actuacions de les nostres administracions com moratòries als lloguers i les hipoteques, ajudes al consum i al pagament del personal, exempció de pagament d’impostos i taxes, bonificació de l’IBI, ajudes a autònoms o exempció del pagament de les terrasses, entre altres mesures que creiem necessàries.

Des de l’Associació d’Empresaris d’Hostaleria de la Província de Tarragona estem treballant principalment, en quatre fronts. El primer, defensant els interessos del sector fent d’interlocutors i intermediaris amb administracions per aconseguir les millors condicions possibles pels nostres socis. El segon, ajudant als establiments a través de la nostra gestoria especialitzada en hostaleria: Tarraco Formagest, la qual resol dubtes fiscals, tramita expedients laborals, ajuda a la tramitació d’ajuts i està en contacte permanent amb els seus clients a través de telèfon i correu electrònic. Ara, més que mai, hem d’estar al costat dels més de 650 socis de l’AEHT i dels més de 100 clients de Tarraco Formagest que confien en nosaltres des de fa 42 anys.

Són moments de representar, presionar, assessorar i gestionar. Però el tercer front, és tan important com la resta. L’AEHT vol ser una eina de recolzament i suport emocional. Perquè les associacions també serveixen per transmetre escalfor i empatia, i des de l’Associació d’Hostaleria de la Província de Tarragona ja hem engegat dues campanyes virals per aconseguir-ho. La primera: “Cuina’ns a Casa”, a través de la qual compartim vídeos amb receptes dels nostres xefs a la pàgina de Facebook i Instagram de l’Associació. Ja hi han col·laborat més de 15 establiments com Villa Retiro, Can Travé, Hostal Sport, El Pòsit, Deliranto o Casa Macarrilla. La segona: “Ens en sortirem”, campanya a través de la qual transmetem missatges de suport dels presidents territorials de l’AEHT i dels membres de la Junta Provincial mitjançant, també, vídeos a les nostres xarxes socials.

I l’últim front amb el que treballem és la promoció dels nostres socis i els seus establiments. Volem aprofitar aquest període per treballar en iniciatives que teniem engegades i que veuran la llum quan els negocis obrin de nou les seves portes. Per una banda, la 2a edició de la Guia Gourmet de Restaurants de la Costa Daurada i les Terres de l’Ebre, la qual comptarà amb els anuncis de 500 restaurants i els seus 15.000 exemplars es distribuiran arreu del territori: de nord a sud, i d’est a oest. Per altra banda, la recuperació de la revista de l’AEHT. Us avanço que es dirà Sobretaula, que serà una eina de promoció turística de referència, i que comptarà amb la veu de referents del sector gastronòmic i hoteler com Ferran Adrià, Joan Bosch o Pep Moreno.

Són moments molt durs pel nostre sector i per tota la població. Per això, des de l’AEHT sabem que ara toca quedar-nos a casa, però també sabem que no és moment de defallir ni de descansar. Ara, més que mai, toca recolzar als més de 650 socis de l’AEHT, toca promocionar-los per quan tornin a obrir les seves portes, toca defensar els seus interessos per minimitzar les conseqüències d’aquesta crisi, toca seguir al peu del canó enviant missatges de suport, ànims i confiança. Toca ser-hi!

Hem hagut de cancel·lar o posposar esdeveniments gastronòmics, formacions i publicacions, però estem aprofitant aquest break per reinventar-les, reprogramar-les i posar-les en marxa de nou quan sigui possible retornar la vida, l’alegria i el gust a les ciutats de la província de Tarragona.

Junts, ens ens sortirem, com sempre hem fet des de fa 42 anys!

Francesc Pintado és president de l’Associació d’Empresaris d’Hostaleria de la Província de Tarragona

,

Nacho García: ‘El contagi i la solidaritat dels joves’

Com sempre passa a la vida és en els moments difícils que cadascú demostra realment el que val, tant individual com col·lectivament. I en aquests dies en què la pandèmia ens està colpejant amb tanta cruesa els joves d’aquest país hem reaccionat amb una manifestació col·lectiva de valor i de solidaritat envers els més febles que realment impressiona.

I vull destacar-ho perquè tots haureu escoltat dir per part de determinats cercles més aviat conservadors que els joves érem “insolidaris, individualistes, egoistes, etc.” i que només ens preocupàvem per les nostres coses. I no és així. Estem demostrant que sabem respondre i estar a l’altura dels pitjors desafiaments. Aquests dies són molts i moltes els joves que tenen cura dels seus avis, que els van a fer la compra i deixen les bosses amb els aliments a la seva porta i que fan el mateix amb els seus veïns més grans que viuen al mateix edifici.

Em refereixo a la multitud de joves que s’han ofert per fer tasques de voluntariat. Als valents estudiants de medicina o infermeria que han anat voluntàriament als hospitals. A tots aquells que proposeu activitats a les xarxes, de manera altruista, per cobrir el lleure en aquests temps de confinament. Parlo també dels que tenen cura dels més petits, tranquil·litzant-los i donant-los esperança ara que la seva quotidianitat s’ha vist alterada.

Són només uns exemples, entre mil, que demostren que els joves som, no només el futur, sinó el present d’aquest país.

Gràcies a tots aquells que esteu responent amb civisme i disciplina social a les mesures que ha hagut d’emprendre el Govern per aturar la propagació del virus. Des de la JSC us encoratgem a seguir exercint aquest impressionant exemple de coratge que esteu demostrant. Com a joves, i per tant, persones molt actives a les xarxes socials us demano que no difongueu i no doneu credibilitat a les informacions falses que desautoritzin els criteris científics. Aquesta batalla contra el virus té molts fronts i un d’aquests, no menor, és el de les fake news que també són un aliat de la pandèmia.

Tristament, com haureu comprovat, hi ha determinats agitadors de l’odi que no han estès que estem davant d’una emergència sanitària mundial sinó que aprofiten la difícil situació que estem patint per intentar ridiculitzar al Govern. Tots i totes sabem que aquest esforç col·lectiu que estem fent no va de criticar o elogiar a un Govern o a un determinat líder polític, va de salvar vides, així de clar. I la vida dels nostres avis i àvies, dels nostres familiars i amics, la de tots i totes, és molt més important que qualsevol divergència política que, sincerament i tenint en compte la dimensió de la crisi que estem patint, ara no serveix per a res.

En conseqüència, perseverem tots en l’esforç que estem fent. Ho ha resumit molt bé el president Pedro Sánchez: tots aquests esforços i sacrificis valen la pena per salvaguardar la salut de les persones, recuperar quan més aviat millor la normalitat i la nostra forma de viure. No hi ha solucions màgiques, ni ningú té poders sobrenaturals. El que si que tots i totes tenim és la determinació de seguir perseverant fins a derrotar al virus. I no ho farem per por, sinó perquè estem convençuts que el que estem fent és necessari per salvar vides.

I sou molts i moltes els joves, com tu que està llegint aquestes línies, que contribuireu a assolir aquesta necessària victòria de la vida sobre la mort.

No feu cas d’aquells que tan sols són capaços d’expressar-se en termes d’odi. Vosaltres esteu molt per sobre i sou molt més grans que els corifeus del rancor. Vosaltres –tots nosaltres units- podeu fer que sortim enfortits d’aquesta crisi. Aquesta ha de ser l’essència de la dura prova que estem passant. Enlloc de criticar-ho tot i a tothom, o de lamentar-se sense fer absolutament res, lluitem junts per tornar-nos a aixecar sense deixar ningú abandonat a la cuneta. Això és que el que ens fer com som, joves solidaris i amb ideals que volen bastir una societat millor. Gràcies a tots i totes aquells que amb el vostre exemple diari ho esteu fent possible.

Nacho García, Primer secretari de la JSC de les comarques tarragonines

 

Eva Miguel: ‘Els municipis hem de parar el cop’

Fa uns 10 anys esclatava la crisi de la bombolla Inmobiliaria. Trontollava el sistema financer i, amb ell, els fonaments de l’estructura capitalista. En comptes d’aprofitar la situació per fer una esmena a la totalitat i promoure un nou paradigma productiu i econòmic, es va optar per salvar la banca i fer “polítiques d’austeritat”, eufemisme per justificar les retallades en drets laborals i socials. Les classes populars van pagar la crisi i els bancs van sortir-ne enfortits,  juntament amb les doctrines neoliberals.

L’embrió dels moviments socials combatius protagonitzats pels indignats del 15M i la PAH justament es van forjar com a resposta a la barbàrie. Vam presenciar la desaparició de l’anomenada classe mitjana, els sous mileuristes van passar a ser considerats valuosos i l’accés a un habitatge digne un privilegi. El negoci immobiliari va virar, trobant la clau per assolir beneficis en l’explotació feroç del mercat del lloguer. L’encariment dels preus del lloguer, els desnonaments encoberts o la proliferació dels pisos turístics que provoquen l’expulsió de les veïnes del seus barris són la instantània d’aquest segle XXI.

Des de llavors, l’administració, lluny de donar respostes, s’ha mantingut al costat dels interessos immobiliaris, i a dia d’avui té encara pendent la creació d’un parc públic d’habitatge que pugui garantir un lloguer de preu social.

És en aquest context, que la crisi sanitària sobrevinguda amb la COVID-19, com va passar el 2008, torna a evidenciar els deures pendents dels diferents governs i del mal anomenat “estat del benestar”. Són moltes les persones que han perdut la seva feina, que han deixat de percebre ingressos i que han esdevingut nous usuaris de serveis socials. L’estructura per donar resposta a les necessitats més urgents de la població es troba totalment desbordada i l’allau de nous casos serà una constant que anirà a més.

On queda el pla de xoc de mesures socials de l’anomenat “govern més progressista de la Història”? No veiem cap mesura clara en la defensa de les classes populars, cap gest que tranquil·litzi a les llars per fer front als pagaments de lloguers i subministraments bàsics i cap garantia per les PIMES i autònoms de poder tornar a la feina una vegada acabat el confinament.

Els municipis no ens podem permetre deixar a la nostra població en l’estacada i ens pertoca passar l’acció per tal d’aturar el cop de la crisi. A Tarragona no pot tornar a quedar un romanent d’un milió d’euros als Serveis Socials, no podem continuar construint habitatges des de SMHAUSA sense que aquest es destinin a lloguer social i no podem permetre tenir milers de pisos buits en mans de grans tenidors i bancs. És l’hora de la creació d’un parc d’habitatge públic i social. És hora de fer polítiques que facilitin que no hagi cases sense gent i gent sense casa. Aquesta crisi no la pagarem el poble.

Eva Miguel Gascón, Consellera del Grup Municipal de la CUP a la l’Ajuntament de Tarragona

 

Blanca Deusdad: ‘Deixem morir la gent gran’

Si una notícia ens ha colpit fortament aquests dies, ha estat saber que gent gran ha mort sola sense cap acompanyament i sense comiat. La manca d’equipaments mèdics per atendre tothom també ha alertat que les persones grans es veuen discriminades per l’edat per poder rebre atenció sanitària i són els darrers en el sistema a ser atesos.

El sociòleg Marius Meinhof reflexionava sobre el nou orientalisme occidental que ens feia menystenir el que estava passant a la Xina perquè el consideràvem, tot i la globalització, un país llunyà, autoritari i brut. L’actitud de superioritat d’Occident ens feia pensar que això, a nosaltres, no ens podia passar. Fins i tot quan Itàlia es veia fortament sacsejada (un país proper amb el qual tenim relacions estretes), semblava que a nosaltres no ens hauria d’afectar. No hem patit només una actitud racista, també edatista: estem discriminant per edat.

Blanca Deusdad, investigadora de la URV

La resposta mundial pel fet de ser les persones grans les afectades no ha estat ni ràpida ni eficient. Els estats han fet poc cas de les crides i recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Com apuntava Elvira Lindo en un article recent a El País (15/03/20), si la malaltia en comptes d’afectar gent gran afectés joves o infants, s’haurien demanat mesures urgents.

El fet d’afectar sobretot persones grans ha alentit la capacitat de resposta i el dramatisme dels fets. L’envelliment, per damunt d’un procés biològic, és una construcció social. Comencem a envellir quan socialment ja no som productius. La vellesa està estereotipada, s’identifica col·lectivament amb la dependència i amb el fet de ser una càrrega per a la societat. Per tant, la pèrdua de persones grans no suposa una desaparició gran personal i fins i tot pot ser vista com un guany per a la despesa pública.

El cas de les residències, on han mort persones grans la COVID-19, ens posa de manifest allò d’inhumà que hi pot haver en la institucionalització, tal com ja es va analitzar en les “institucions totals” destinades a malalts mentals a la dècada dels seixanta (GOFFMAN 1968).

Tots els estudis apunten que quan envellim les persones volem fer-ho a casa nostra. Malgrat que hi ha directrius de l’OMS (2007) i l’OCDE per potenciar la desinstitucionalització de les persones grans i mantenir només la institucionalització en casos molt extrems i en un període curt al tram final de la vida, es produeix més del que seria desitjable i amb unes condicions en molts casos força precàries.

Segurament entre tots ens hauríem de preguntar els recursos que destinem per poder envellir, tant a casa com en un entorn residencial. La precarietat laboral de les persones cuidadores i la manca de gericultors i gericultores en les llars residencials afecta molt seriosament la qualitat de la cura, tot i la dedicació de molts d’aquests professionals. Ens cal preguntar-nos com volem envellir, ja que forma part de la pròpia vida i no veure-ho com una cosa aliena. Com volem envellir a casa? En el cas que necessitem cures que l’entorn domèstic no ens pot oferir, quins centres residencials volem? Probablement necessitem centres més petits, amb una atenció centrada en la persona, que preservin el sentiment de llar i amb prou personal per atendre les nostres necessitats o invertir en altres tipus d’habitatges radicalment diferents, con els habitatges col·laboratius.

Aquesta crisi sanitària hauria de servir de catalitzador per, un cop superada, poder analitzar quin model residencial volem. Ara fem front a l’emergència sanitària, després vindran l’econòmica i la social. Entre elles, el tracte i el respecte a les persones grans, les quals es mereixen conservar la vida que han construït.

El maltractament a les persones grans —com estem veient aquests dies— ens ha de fer reflexionar sobre la necessitat urgent de tenir una llei per a les persones grans, que n’hi ha per a la infància i l’adolescència. S’hi haurien d’establir els drets subjectius i definir que la vellesa no és una edat que no cal viure sinó que en aquesta etapa es pot aportar molt a la societat i que tothom tenim, malgrat les nostres condicions físiques i mentals, el dret de viure-la amb dignitat.

Blanca Deusdad és investigadora del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la URV i coordinadora del projecte europeu SoCaTel (Horitzó 2020)

 

Santi Castellà: ‘Cap infant sense alimentació bàsica garantida’

Cap nen o nena s’ha de quedar sense l’alimentació bàsica garantida, ni enmig d’una emergència sanitària com la que estem patint. Precisament per això el Consell de Ministres d’aquest dimarts ha acordat destinar 25 milions d’euros (dels quals 3.003.000 euros a Catalunya) per garantir que cap infant es quedi sense els tres àpats nutricionals bàsics.

Santi Castellà és senador del PSC per Tarragona

És un tema menor (critiquen alguns)? En absolut, almenys per aquest Govern. Estem parlant de nens i nenes que rebien a les seves escoles una beca menjador que ara no tenen per estar, com la resta de la població, confinats a casa. No pot ser que aquesta situació d’excepcionalitat provoqui que es quedin sense aquesta alimentació essencial que rebien als seus centres educatius. Per això s’ha impulsat aquesta ajuda extraordinària que podrà consistir tant en transferències econòmiques directes com en la prestació també directe dels aliments. Aquestes ajudes, com ha assenyalat el mateix president Pedro Sánchez, es prolongaran el que sigui necessari mentre les escoles no tornin a reobrir i aquests menors puguin tornar a disposar de l’efectivitat de la seva beca menjador. En resum, cap nen o nena sense l’alimentació bàsica garantida, amb confinament o sense.

Vull subratllar aquesta mesura, entre d’entre moltes altres, perquè aquests dies, per les xarxes socials o fins i tot per part d’uns pocs (ir)responsables polítics, alguns destinen totes les seves energies no a lluitar contra la pandèmia sinó a intentar ridiculitzar al Govern liderat per Pedro Sánchez dient que no fa res o que ho fa tot tard i malament. Doncs bé, tingueu la seguretat, que el Govern està mobilitzant tots els recursos de l’Estat, tots, per lluitar contra el virus. Pel que fa a les mesures, quan aquestes demostren la seva eficàcia s’incideix en elles, quan no ho fan es rectifica ràpidament per intentar guanyar en efectivitat. Pot haver comès errors un Govern? Sense dubte, com jo i com vostè, amable lector, en les nostres vides. Perquè equivocar-se és una possibilitat quan un no defuig les seves responsabilitats i intenta actuar. I certament, els que no fan res més que criticar i assenyalar culpables tranquil·lament asseguts al seu sofà no s’equivoquen mai, perquè mai fan res.

Però ara el que menys ens convé com a societat, precisament, és aquesta mena d’actituds catastrofistes. Ens acostem al més dur de la crisi pel que fa a l’augment de contagis en aquests propers dies. Tots hem d’estar units i unides en aquesta batalla on tots tenim una responsabilitat, ja sigui la del president del Govern a l’hora de prendre decisions difícils com la del ciutadà que es queda a casa per curtcircuitar la propagació dels contagis. I en aquesta batalla no veig enemics, ni adversaris, ni rivals polítics. Veig veïns i veïnes meus que assumeixen les seves responsabilitats amb una lliçó de coratge impecable perquè saben que la situació de crisi que estem patint no requereix d’un esport d’espectadors sinó d’herois compromesos.

El que menys necessitem son fake-news o a propagadors de teories conspiratives de forces obscures per aconseguir no-se-què. Dir i propagar, per exemple, que els supermercats es quedaran sense aliments és d’una mesquinesa insuperable. O afirmar alegrement que el Govern està “retenint material sanitari” (però en quin cap entra, mare de Déu!). O que tot forma part d’un pla secret pensat fa mesos “per intervenir als Mossos”, etc, etc, etc. Prou mentides i insensateses. La situació ja es pot greu com per haver de perdre temps i energies en desmentir “bulos”. El subministrament d’aliments està garantit pel Govern, també per als infants més vulnerables, i òbviament l’executiu no està retenint res sinó intentant agilitzar l’arribada de més material als hospitals d’arreu del país.

Sabem que estem demanant esforços i sacrificis molt importants al conjunt de la ciutadania. Ho sabem. Però tingueu la completa seguretat que tot es fa amb un únic objectiu: salvar vides. Un noble objectiu que mereix aquest esforç col·lectiu que la gent està exercint amb un coratge i un civisme que realment impressiona.

Santi Castellà és senador del PSC per Tarragona

Marta Ruiz: ‘El CAP des de la finestra’

Marta Ruiz Batalla. Direcció Atenció Primària Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla Tarragona

Ara la nostra població ens mira des de la finestra i sembla que el CAP estigui adormit, fins i tot pot semblar que no hi estiguem. Hi ha poca activitat? Què ha passat? Habitualment, els metges de família, pediatres, infermeres i altres professionals de l’Atenció Primària estem molt a prop dels nostres pacients, som el primer nivell d’atenció, la porta d’entrada, diuen, però ara no volem ser la porta d’entrada del coronavirus per a ells, ara ens ha tocat reinventar-nos en dos dies i crear un nou model d’atenció, un model més telemàtic i telefònic que sembla que ens distancia però que és un model de seguretat, un model àgil i ràpid per resoldre al màxim totes les necessitats de salut, preservant el confinament de la població, evitant que els CAP i consultoris siguin un focus de transmissió i, per tant, contribuint a disminuir la velocitat de propagació, vetllant un cop més pels nostres pacients, sense posar-los en risc.

Sí que hi estem, estem molt a prop, com sempre, i hi volem estar fins al final, per això ens organitzarem fent llargues jornades de 12 hores i sacrificant la nostra vida personal i familiar, si cal. Anirem rotant per tal de limitar el nombre de professionals apartats de la tasca laboral i poder garantir fins al final d’aquest malson els serveis mínims per als nostres pacients. Ara ens hem de deixar la pell per aquells que més ens necessiten i no podem permetre’ns el luxe d’estar confinats a casa ni de baixa laboral perquè tenim i tindrem feina: haurem de detectar de forma precoç els infectats i, sobretot, els que no evolucionin bé; haurem de preservar al màxim els hospitals, que tenen una tasca molt important -hem d’evitar el seu col·lapse i haurem de resoldre en aquest primer nivell d’atenció el màxim nombre de problemes-, haurem de cuidar la nostra gent gran per evitar que es contagiïn i, per tant, garantir els equips d’atenció domiciliària, haurem de controlar i tranquil·litzar aquells pacients infectats que es trobin al domicili fins a la seva total recuperació i també resoldre aquells problemes importants que no tenen res a veure amb el coronavirus, perquè també n’hi haurà i, tot això, amb el mínim risc per a professionals i pacients. Certament és un equilibri difícil -tenint en compte també l’escassedat del material de protecció-, però que hem de ser capaços de fer-ho i puc afegir que fins ara tenim una activitat diària no presencial frenètica amb un altíssim grau de resolució que fa que gairebé ningú s’hagi de desplaçar.

Estem al vostre costat, estem aquí per vosaltres i anirem canviant i organitzant-nos potser de manera diferent cada setmana per adaptar-nos a les necessitats ràpidament canviants. Intentarem fer-ho fer de manera impecable, no sé si serà la millor manera o no perquè no hi ha precedents, no teníem aquesta experiència abans, però sí amb la millor de les intencions.

Els aplaudiments diaris a les sortides de guàrdia ens arranquen llàgrimes, no ho puc negar, i ens omplen molt. Els professionals m’ho han transmès i us ho vull agrair, però ens caldrà alguna cosa més d’ara endavant per fer front a tot això, ens caldrà col·laboració, coordinació i comprensió per part de tots, cal que algú ens estengui una mà virtual per dir-nos en què ens pot ajudar, com diem nosaltres als pacients. I no és un ajut per a nosaltres, a nosaltres només ens cal força i us asseguro que en tenim molta, és un ajut per als habitants del barri, de la ciutat i dels nostres pobles per poder estar més connectats amb els nostres pacients amb mitjans tècnics, per poder monitorar els nostres pacients infectats que es trobin pitjor i fer un seguiment més acurat… D’idees en tenim moltes i és que ara ens faran falta totes i més; alguns ajuntaments ja han contactat amb nosaltres per treballar conjuntament i ens han ajudat en tot el que han pogut, cosa que els agraeixo moltíssim perquè només sumant idees, esforços, col·laborant tots junts podem ser més forts davant d’aquesta situació i protegir al màxim els nostres pacients.

Els vostres professionals d’Atenció Primària seguim aquí, no podem tenir por, estem forts i amb energia però amb prudència.

Moltes gràcies de part de la vostra Atenció Primària.

Marta Ruiz Batalla. Direcció Atenció Primària
Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla Tarragona

Laia Estrada: ‘El col·lapse d’una sanitat desmantellada’

La crisi del coronavirus ha posat al descobert la importància de disposar d’un sistema sanitari públic. Heu pensat què seria de nosaltres si no tinguéssim aquest accés a la sanitat? Heu pensat què seria de nosaltres si depenguéssim d’empreses que gestionen la sanitat amb l’objectiu d’extreure’n un rendiment econòmic, que aprofiten la nostra malaltia per enriquir-se? Segur que recordeu aquell anunci d’una coneguda empresa que afirmava «El nostre benefici és la teva salut».

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Només cal observar l’escapolida quotidiana dels centres privats a l’hora de tractar patologies greus i costoses, les quals deriven de manera desacomplexada als centres públics. Una escapolida que ara encara s’ha evidenciat més, en relació a l’atenció de les persones contagiades pel coronavirus. Malgrat s’ha repetit fins a la sacietat que tots els recursos sanitaris existents es destinaran a la gestió pública de la COVID19, la realitat, segons recollien recentment els mitjans de comunicació, és que l’aportació de la sanitat privada es redueix a 100 llits dels 3.300 totals.

També podem fer-nos una idea del que implicaria no disposar d’un sistema sanitari públic veient què passa amb serveis externalitzats com són les ambulàncies, el personal de les quals s’enfrontava a patir un ERTO enmig de la present crisi epidèmica.

Així, ningú amb dos dits de front pot qüestionar que és literalment VITAL disposar d’un sistema sanitari públic i que aquest sigui fort. Amb equipaments que responguin a les necessitats del territori, amb professionals de sobres que gaudeixin de condicions laborals dignes.

Malauradament, a dia d’avui, no podem celebrar que disposem d’una sanitat pública forta. Tenim un model sanitari que promou l’externalització de la prestació, parcialment o total, i que ha permès aprimar la part gestionada de forma directa. És a dir, els successius governs de la Generalitat han permès que augmenti la gestió dels serveis mitjançant intermediaris que buscaran obtenir el màxim benefici possible, a costa reduir els serveis pertanyents i gestionats directament des del Catsalut.

Si bé el model de concertació públic-privada és el mal endèmic de la nostra sanitat, la realitat és que les retallades de la darrera dècada han permès desmantellar-la encara més. La darrera dècada s’han tancat llits, quiròfans i plantes senceres als nostres hospitals… hem perdut professionals i serveis sencers. Alhora, les empreses, fundacions i holdings sanitaris han anat ampliant el seu negoci. Són, sense cap mena de dubte, les dues cares de la mateixa moneda.

Per tot plegat, avui, desè dia des que es decretà l’estat d’alarma, ens trobem amb l’esgarrifosa xifra de 191 persones mortes a causa del coronavirus i prop de 300 a l’UCI a Catalunya. I el que és pitjor, ens trobem a les portes del col·lapse sanitari que es produirà inevitablement per la conjunció de dos factors fatals.

D’una banda, la gestió irresponsable d’un govern espanyol el qual, amb el beneplàcit de la resta de forces espanyoles majoritàries, s’ha mostrat més preocupat per la recentralització (potser pensant a mig termini) i per no incomodar l’Íbex35, que per la salut de la població. Una gestió, hi insisteixo, absolutament negligent que s’entesta en obviar les crides de la comunitat científica que recomana des de fa més d’una setmana aturar tota l’activitat econòmica que no sigui essencial i confinar els principals focus de contagi.

Per altra banda, un sistema sanitari que ha d’afrontar una crisi epidèmica greu, afeblit pel propi model i per les retallades imposades sota el pretext de la darrera crisi econòmica. Amb professionals que, injustificablement, encara a dia d’avui, denuncien que no disposen dels recursos elementals per poder-se protegir i tenir cura de les persones contagiades que requereixen hospitalització.

Per tot plegat, és urgent que, malgrat estiguem confinades, fem pressió per tal que el personal dels centres sanitaris (tot el personal, independentment de la seva funció) disposi dels recursos necessaris per desenvolupar la seva funció en les millors condicions possibles. Però més enllà d’aquesta necessitat immediata, és imprescindible que d’aquesta crisi sanitària en sortim, no només més conscienciades de la importància de disposar d’un sistema sanitari totalment públic, sinó més organitzades per defensar-nos i combatre totes les conseqüències econòmiques que se’n derivaran i que ja avui estan fent recaure sobre la classe treballadora.

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Eudald Carbonell: ‘El coronavirus és l’últim avís’

L’arqueòleg Eudald Carbonell, confinat i teletreballant. Foto: IPHES

L’any 2008 acaba el meu llibre ‘La consciència que crema’ amb aquestes paraules: “Penso, seriosament, que la pròxima gran revolució ja no serà cientificotècnica. La pròxima revolució serà l’èxit de l’espècie gràcies al desplegament de la consciència crítica d’espècie i operativa, i si no, ens espera el col·lapse d’espècie i l’extinció”. Ho deia perquè ja hem viscut fets com la crisi dels míssils o la guerra d’Iraq que ens han posat entre les cordes i han estat tocs d’alerta sobre la necessitat de preservar el que jo anomeno consciència crítica d’espècie. En aquells moments, la humanitat va ser conscient dels riscos globals i es va expressar una consciència universal que va portar persones d’arreu del món al carrer. Aquella reacció no era la causa d’un país o d’una classe social: era consciència d’espècie.

Ara, amb la pandèmia del coronavirus ens trobem davant d’una crisi que serà definitòria sobre com encarem el futur. En aquest procés, la consciència crítica d’espècie ha d’estar per damunt de qualsevol altre interès. Això significa que ens hem de comportar de manera conscient, sabent que tots els humans del planeta Terra som Homo sapiens i, conseqüentment, formem part d’una mateixa espècie, d’una cultura i d’un moment històric. Som els únics animals que tenim aquesta possibilitat i ho hem de fer de forma crítica, és a dir, no dogmàtica. A més, hem d’integrar la diversitat i cooperar, i no competir.

També he comentat des de fa algunes dècades que ens enfrontàvem a molts reptes que, si no els resolíem, ens durien al col·lapse del sistema: el creixement demogràfic, els problemes de la distribució de l’energia, la necessitat d’organitzar i socialitzar la revolució cientificotècnica, i ara el coronavirus.

La Unió Europea

En la meva opinió, per superar aquest moment i evitar altres situacions similars en el futur, cal establir uns mecanismes de col·laboració i d’interdependència al planeta. Per exemple, a Europa s’ha demostrat que els estats-nació que la constitueixen són febles. Hem vist que Alemanya no passava material sanitari a Itàlia, quan el primer que s’ha de fer és transferir informació. La Unió Europea (UE) ha estat una unificació econòmica, però no social. Ara, dins de l’Estat espanyol, està passant una cosa similar entre Catalunya i el govern de Pedro Sánchez, retenint material sanitari que no arriba als llocs on anaven inicialment destinats, per exemple.

Per tant, aquesta no és només una crisi sanitària. És una crisi social i universal que ens posa davant el mirall. És el col·lapse del sistema per no haver afrontat canvis estructurals quan fa uns anys vam tenir ja els primers advertiments, però hem actuat de manera deslleial amb l’espècie i amb nosaltres mateixos.

Avenços tècnics i científics

Aquesta vegada tindrem un daltabaix sanitari que, gràcies als avenços tècnics i científics, es podrà superar. Ara, el desgavell econòmic que vindrà, fruit d’una manca de cohesió social, serà tan gran que haurem de prendre moltes decisions. Si no ho fem, la propera vegada ja no serà un avís: serà el col·lapse d’espècie.

Eudald Carbonell, arqueòleg, investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i vicepresident de la Fundación Atapuerca.

Ángel Juárez: Confinament: un abans i un després

Estem vivint un moment realment excepcional i, quan aconseguim que tot acabi, ens adonarem. La societat està canviant a una velocitat de vertigen. I alguns dels canvis són positius. Per exemple, a la ciutat de Madrid, la
contaminació s’ha reduït un 35%. Per això, crec que en aquests moments tan difícils, hem de parar-nos a pensar, reflexionar i trobar el bo que podem treure de tot això.

Per a mi, és molt positiu que la societat s’estigui donant compte de totes les coses que no estan bé. Potser no de totes, però sí de moltes, començant per una que és vital, la sanitat.

Avui dia tot el país s’adona de la precarietat que sofreix la nostra sanitat pública. Necessitem més centres sanitaris públics, més personal i més material. Però tirem la vista enrere i analitzem perquè. Això és conseqüència de la privatització de fa 10 anys i dels polèmics, però oblidats, retallades. El confinament actual és una lluita contra el COVID-19, però també respon a la falta de recursos i de preparació de la nostra sanitat. Però no confonguin les meves paraules. La culpa no és dels professionals sanitaris que estan treballant durament, sinó dels dirigents. I per sort, això està sortint a la llum.

Des de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona portem anys denunciant les llistes d’espera i la precarietat laboral, i lluitant per una sanitat pública de qualitat. Personalment, en molts moments he pensat a tirar la tovallola. M’he desesperat veient la passivitat social. M’he desanimat, per exemple, en algunes reunions de la
Plataforma de *Salut, on parlem de salvar vides i de temes socials fonamentals, i acudien molt poques persones. No importa la vida digna? Em pregunto a vegades.

Durant les últimes dècades la societat ha estat desmobilitzada. La lluita contra la pobresa o els desallotjaments ha quedat pràcticament obsoleta. Les reivindicacions d’ensenyament, sanitat, sectors de dependència o ecològiques, estaven parades.

En aquesta quarantena estem començant a valorar els serveis bàsics, agraïm tenir aigua llum, menjar i fins i tot telecomunicació. Veiem la importància que tenen aquests serveis. Però no podem oblidar, que no totes les persones els tenen. I mentre hi hagi una persona que no disposi d’això, serà una societat injusta. Segons la estimadíssima, adorada i tan esmentada”, Constitució Espanyola, tot ciutadà, pel fet de ser-ho, té dret a tenir una vida digna: un habitatge, aigua, llum, etc. És realment trista que no es compleixi. Els dirigents ho saben, però ho ignoren avui i porten ignorant-ho tota la història.

Llavors, què hem de fer? Hem de lluitar per això, però no pensant en el bé individual, hem de mirar cap al bé col·lectiu. Pot ser que el teu tinguis llum, però el teu veí no. Perquè llavors, sal, reivindica i lluita, perquè el teu veí també ha de tenir llum. Des de la crisi que va esclatar en 2008, la classe mitjana va començar a desaparèixer. La diferència entre classes no fa més que augmentar i la societat es ressent, i es deteriora. Hem de deixar de ser tan individualistes i, en conseqüència, egoistes. Has fet alguna cosa pels altres? Pena-ho, i actua.

Aquestes línies pretenen fer-te pensar més enllà del superficial, apel·len als valors, alguna cosa que sembla oblidat també en els mitjans de comunicació. Els fils d’aquests canals de difusió els mouen la gent de poder segons els seus interessos. I que la gent pensi, no els convé. Volen una societat passiva, que no es queixi. I la societat actual és el resultat.

Us proposo aprofitar la situació actual per a canviar-ho. És un bon moment per a creure en els valors de nou: responsabilitat, igualtat i, sobretot, solidaritat. Estic convençut que serà un abans i un després. Estant confinats reflexionarem i pensarem que podríem haver fet, però també que podem fer.

I recordeu, que ningú, ni el coronavirus, us llevi el somriure estant a casa #quédateencasa

Ángel Juárez:

 

Pau Ricomà: ‘Podem fer-hi més, hem de fer-hi més’

Potser en llegir aquest títol molts ciutadans em maleiran. La veritat és que el comportament absolutament majoritari de les veïnes i veïns de Tarragona és exemplar. El seguiment del confinament és gairebé unànime i les xarxes per compartir habilitats i coneixements abunden en una demostració de solidaritat col·lectiva que emociona.

Pau Ricomà Vallhonrat és alcalde de Tarragona

Però no vull enganyar ningú. Els científics que ens parlen clar ens expliquen que el pitjor està per venir i que la progressió dels contagis és exponencial. Permeteu-me un parèntesi per reconèixer i agrair als investigadors de la nostra Universitat Rovira i Virgili, que estan actuant  com ariet en la lluita contra el coronavirus. Només hi ha una manera de plantar cara a la pandèmia, reduir al màxim els contactes i per això és important reduir si pot ser absolutament els desplaçaments.

Com ajuntament estem esprement totes les possibilitats competencials que tenim. És una llàstima, però, que el pretès estat d’alarma decretat no ens faculti per aturar encara més l’activitat i confinar literalment la població. Ans al contrari, el govern central no està encarant el problema en la seva dimensió real i obre massa escletxes que dificulten el confinament real i total de les poblacions i dels territoris que ho exigeixen per tal de garantir la salut dels ciutadans.

Sí, he dit aturar encara més l’activitat, l’econòmica. Que ningú s’enganyi, com abans aturem l’activitat no imprescindible, molt millor. Si no es prenen mesures dràstiques ara, les haurem d’acabar prenent, però enmig haurà quedat un estol de persones infectades i malauradament de morts. Ara mateix, tot el que fem ha d’estar adreçat a salvar vides, sobretot la de la nostra gent gran, pares i avis que estan en una situació extremadament vulnerable.
Hem de garantir els serveis socials bàsics, el subministrament de l’alimentació, la neteja i desinfecció dels espais públics, les activitats industrials que han de proveir derivats del clor, desinfectants, etc. Tots els esforços han d’anar dirigits a aturar el coronavirus.

Vull apel·lar a la solidaritat col·lectiva. A la d’empreses i persones que haurien de fer encara més esforços per la seguretat general de les persones:

1. En primer lloc, empreses i indústries que no proveeixen serveis imprescindibles en aquest moment. La construcció i el transport de mercaderies no bàsiques hauria de suspendre’s. És un sacrifici que hauran de fer més tard o més aviat. Minimitzem els riscos per a les persones.

2. Les entitats bancàries. Han fet un avenç espectacular en serveis telemàtics, combinant-ho amb l’atenció telefònica podrien tenir totes les oficines tancades maximitzant la seguretat de treballadors i clients.

3. Als particulars i professionals que tenim persones que ens ajuden en les feines de casa. Si us plau, no les posem en risc fent-les desplaçar i no posem en risc les mateixes famílies. I us demano que els retribuïu igual la feina. No fem recaure la crisi a la gent més necessitada. Recordeu que l’única estratègia guanyadora per guanyar el coronavirus és evitar els contactes.

4. Abstinguem-nos de fer compres telemàticament. Les llargues cues davant les oficines de correus i l’activitat frenètica dels repartidors de paquets delaten una notable inconsciència. Si volem lluitar contra la transmissió del virus, estem fent el pitjor que podem fer, creant corredors perquè es propaguin.

5. I apel·lo també als propietaris que lloguen locals i pisos a autònoms i famílies que perdran els ingressos mentre duri la crisi, que suspenguin el seu cobrament. Si l’economia productiva es paralitza, el cobrament de rendes també s’hauria de paralitzar. Tenir els llogaters contra les cordes té un preu social enorme.

Demano disculpes si algú se sent ofès per aquestes recomanacions. Són una apel·lació directa a veïns, professionals, empresaris i propietaris per evitar mals majors, fer que la pandèmia passi amb la menor afectació que siguem capaços i preparar-nos per una recuperació social i econòmica amb la menor afectació possible. Si pogués prendre aquestes mesures per decret, no dubteu que ho faria. Ara mateix això va de salvar vides i cada minut compta. Amb la col·laboració de tothom això ho superarem. I com abans ho fem, millor.

Pau Ricomà Vallhonrat és alcalde de Tarragona 

Joan Ruiz: Units guanyarem al virus’

Vivim una situació realment d’emergència, per tant, el primer missatge que us vull adreçar és clar i meridià: tan sols aconseguirem derrotar al virus quan més aviat millor si en aquest esforç col·lectiu ens hi sumem tots. Tots i totes, sense distincions. Com molt bé ha dit el president Pedro Sánchez la pandèmia no entén de territoris, ni d’ideologies, ni d’idees polítiques. En conseqüència, no és temps de batalletes de campanar, de critiques estèrils o de pugnes nacionalistes, hem de remar tots a una per sortir d’aquesta crisi epidèmica quan abans millor.

Joan Ruiz és diputat del PSC per Tarragona

Hem d’actuar amb responsabilitat, tant les institucions com cada ciutadà individualment. Cal fomentar l’ambició col·lectiva per guanyar la batalla contra el virus amb els menors danys possibles. Repeteixo: cadascú de nosaltres ha de fer tot el que estigui al nostre abast per reduir els contagis en la nostra activitat diària, en primer lloc, sortint de casa tan sols quan sigui imprescindible.

La tasca que tenim per endavant aquests propers dies i setmanes l’ha detallat el president Pedro Sánchez: primer, frenar la corba de contagis del virus, després detenir-lo i, finalment, eliminar-lo. Per aconseguir-ho cal que actuem coordinadament optimitzant esforços i recursos en defensa de la comunitat. Repeteixo que el virus no entén de competències ni de greuges nacionalistes. La salut i la vida dels ciutadans és el més essencial, el que dona sentit a tot el que puguem fer des de la política. Ens esperen uns dies de sacrificis i esforços, no malbaratem energies amb polèmiques polítiques artificials que, sincerament, ara no tenen sentit.

Hem de ser capaços també de tallar la cadena de transmissió del pànic. Els grups de whatsapp i les xarxes van plens de missatges tipus “tinc un amic que té un amic que té conegut que diu no-se-què”. Aturem les fake news i les especulacions amb informacions contrastades. Guieu-vos i segueu les recomanacions i indicacions de les autoritats sanitàries que estan fent una tasca immensa. Actuem amb sentit de la responsabilitat també en terreny de la informació fefaent. Totes els rumors que apunten a un col·lapse en el subministrament d’aliments són falsos. El Govern garanteix el subministrament alimentari a tots els supermercats i establiments d’alimentació així com el subministrament d’energia elèctrica, gas natural i derivats.

En aquest sentit vull transmetre un missatge de serenor malgrat la gravetat de la situació: ens enfrontem a una crisi sanitària sense precedents, cert, i seria una irresponsabilitat negar l’evidència, però el Govern està responent a la situació d’acord amb els criteris científics dels experts i coordinadament amb la Unió Europea, sense estalviar els recursos que siguin necessaris fins a restablir la normalitat. La nostra determinació és màxima i està focalitzada a un únic objectiu: protegir la salut dels ciutadans i guanyar-li al virus.

Tarragona no ha fallat mai en les grans ocasions i tampoc fallarem ara, n’estic convençut. Donem tots i totes el millor de nosaltres mateixos en aquests dies que estan per venir. Els nostres grans i també els nostres fills i filles mereixen aquest esforç. I quan la crisi hagi passat tocarà tornar-nos a alçar altre cop, com hem fet sempre en el decurs de la nostra història, treure’ns el pols i treballar per reduir al mínim els efectes que aquesta situació realment excepcional ha tingut i tindrà en l’economia.

Finalment, vull donar les gràcies infinites als professionals de la salut, dels serveis d’emergència, forces i cossos de seguretat, a tots aquells que doneu el millor de vosaltres mateixos per aconseguir que no faltin queviures als supermercats, als que treballeu per garantir que els serveis essencials segueixin funcionant, els que us mobilitzeu al vostre entorn quotidià solidàriament portant aliments a la gent gran, tenint cura dels més vulnerables, tranquil·litzant als més petits, etc. Sou els herois del moment, tots els reconeixements que se us facin són pocs. Gràcies, gràcies amb el cor a la mà. Ara hem d’aparcar les diferències i anar tots a una. Units tots i totes, amb ambició i sentit de comunitat, guanyarem al virus.

Joan Ruiz és diputat del PSC per Tarragona

Rocío León: ‘Anticapitalista soy yo’

Rocío León

«Si el sexo es irrelevante todas las políticas para combatir la desigualdad estructural que como mujeres padecemos se tornan irrelevantes». Alicia Miyares.

Las sociedades democráticas no pueden seguir evitando las cifras de la prostitución que pone en cuestión nuestros proyectos de ciudadanía y nos llevan a normalizar el acceso a un mercado para el uso del cuerpo de las mujeres.

Se oferta una mercancía, se paga por ella.

La normalización y banalización de la prostitución, las implicaciones de las relaciones de dominación y sometimiento entre hombres y mujeres, desde la perspectiva de clase y de género tienen unas consecuencias y plantea cuestiones que la sociedad debe enfrentar y resolver.

Son mujeres casi la totalidad de personas que se destinan a este mercado y son hombres quienes acceden a este mercado. Son los hombres quienes se otorgan el derecho de acceder al cuerpo de las mujeres a cambio de dinero. Una práctica que se legitima desde la izquierda y desde la derecha.

Curiosamente los partidos que se colocan más a la izquierda coinciden con partidos que se definen liberales en la idea de que hay que regular el mercado del cuerpo de las mujeres. Ambos utilizan como argumento el mito de la libre elección, o individualismo posesivo. ¿Por qué si la izquierda niega la libre elección en los salarios basura, una parte, que se define anticapitalista, acepta como el neoliberalismo, la libre elección para que se pueda mercadear con el cuerpo de las mujeres?

Una de las victorias del feminismo es haber conseguido, en la segunda ola, abolir formalmente la trata de blancas para acabar con la prostitución. ¿Cómo es posible que haya quien defienda, desde la izquierda, volver a antes de esta conquista social? Sin prostitución no hay trata.

Las sufragistas combatieron un modelo capitalista que colocaba a las mujeres obreras como mano de obra barata o las encerraba en casa otorgando a sus esposos estatus laboral y social.

Fue el feminismo socialista, el feminismo utópico, quien planteó que las causas de la opresión de las mujeres no tenían que ver con causas biológicas, si no sociales. Señalaron, además, las diferencias por clases sociales.

También surgieron voces en la izquierda que reclamaban proteger a las mujeres de la sobreexplotación laboral. No todos los socialistas veían la emancipación de la mujer como algo prioritario y no todos apoyaban su lucha.

Dicen quienes se autodenominan anticapitalistas que «Un mundo liberado de la dictadura del capital solo puede nacer mediante una ruptura radical con el (des)orden existente». También se autodenominan feministas.

Pues bien, la prostitución es una institución que permite acceder al cuerpo de una mujer en cinco minutos, incluso menos. Es la escuela de desigualdad más poderosa que existe.

Para satisfacer deseos se conculcan derechos de las mujeres

La pornografía y la prostitución construyen la subjetividad de lo que son los hombres y las mujeres, por lo que no es posible ser feminista y defender un neoliberalismo que pretende que los hombres no avancen hacia la igualdad con las mujeres, a excepción de unas pocas.

Oponerse a la abolición de la prostitución es ser cómplice del neoliberalismo que todo lo compra y todo lo vende, un neoliberalismo que financia las enseñanzas de la prostitución, que enseña lo que es una mujer y lo que se puede hacer con ella. La prostitución enseña que una mujer es un trozo de cuerpo para el placer de los hombres.

Con un discurso de apariencia progresista el neoliberalismo y la autodenominada izquierda anticapitalista pretenden el libre acceso de los hombres a los cuerpos de las mujeres.

Este anticapitalismo ignora que los problemas de las mujeres proceden de que toda la filosofía oriental teoriza sobre que las mujeres somos ontológicamente menos que los hombres. Protegiendo el sistema de dominación más universal y ancestral, están colaborando para que avancemos a un mundo cada vez más desigual. ¿Qué limite van a poner al poder si los cuerpos de las mujeres se pueden comprar y vender?

El poder es acceder a todo aquello que se desea, sin límites ¿Cómo pueden decir que ser puta empodera? ¿Cómo empodera estar pasando miedo y frio mientras esperan a que venga uno a decirle que se la chupe?
Desde la izquierda no se puede defender el capitalismo, menos aún el que somete a las mujeres de la manera más feroz. Da igual que sea transcapitalismo, homocapitalismo o heterocapitalismo.

Cuando la izquierda cae en el adanismo y no conoce, ni reconoce la historia y la teoría del feminismo, adopta el discurso neoliberal de los sentires maquillado de progresismo.

El feminismo es algo más que un movimiento social, es una teoría política. Es una ideología que toma como raíz prevalente la categoría de sexo. No sucede de acuerdo a nuestras propias individualidades. Nos aporta una visión completa de la vida. Nos permite saber de dónde venimos; conceptualizar; visibilizar.

Los puteros son hombres.

Rocío León Aller
Secretaria de políticas de las mujeres
PSC Camp de Tarragona

 

Òscar Peris: ‘Un projecte de ciutat i de país’

Divendres ho anunciaven el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, i l’alcalde de Tarragona. La ciutat de repòs i de vacances de Tarragona, la coneguda popularment com la residencial, reobrirà les portes com alberg de la Xanascat, la xarxa d’albergs de Catalunya. De fet, recuperarà part de la funció que havia tingut en origen –un lloc de lleure a l’abast de tothom- ara sense connotacions de cap mena.

Òscar Peris és delegat del Govern a Tarragona

Arribar fins aquí no ha estat fàcil. Ha calgut fer una tasca prèvia, discreta, allunyada dels focus, i que sovint queda amagada. L’espai –un espai privilegiat per situació, per condicions naturals- té també una sèrie de condicionants que calia resoldre, i resoldre bé. Des de l’ordenació urbanística, fixada al planejament de la ciutat, fins a poder assegurar l’encaix de totes les peces. Cal remarcar que, entre els condicionants, figura, de manera explícita, assegurar el caràcter públic de l’equipament, i això s’ha assolit plenament. Titularitat pública, inversió pública, gestió pública.

L’operació, però, va més enllà del que serà –no en tinc cap dubte- un dels millors albergs de la Xanascat. Es preveu la cessió d’una part de les instal·lacions per a equipaments municipals, i també que l’actual passera serveixi d’accés segur a la platja per a una bona part dels barris de llevant de la ciutat. I, encara més, una peça ara no necessària per a l’alberg queda com a reserva per a futurs equipaments públics.

Moltes vegades, en la gestió de la cosa pública, cal prendre decisions complicades, decisions que, tot i que beneficiïn la majoria, poden perjudicar algú. No és aquest el cas. Crec que hem aconseguit una solució en què tothom hi guanya. Un guanyarguanyar.

Hi guanya Catalunya, que posarà en marxa un nou alberg per a facilitar estades i vacances joves i familiars a l’abast de tothom. Hi guanya Tarragona, que veu com un espai privilegiat de la ciutat, i fins ara desaprofitat, es recupera amb un ús per a tothom i amb respecte al patrimoni i al paisatge. Hi guanya també perquè obté un espai per a usos municipals en uns barris que fins ara n’estaven mancats. Un resultat on hi guanyem tots, i això explica, en part, que hagi trigat, perquè no és fàcil.

Queda encara molta feina per fer. Cal completar l’ordenació urbanística, cal resoldre legalment la cessió a l’Ajuntament, cal fer el projecte i les obres… Molta feina. Però una feina que es podrà fer més bé per tota la tasca prèvia, que ha volgut deixar les coses el més lligades possibles.

Tarragona es mereixia una bona notícia com aquesta. Perquè suposa revertir una situació de possible degradació d’un espai públic, i també perquè evidencia la confiança del Govern en la ciutat i la capacitat de col·laboració entre institucions. Hi sortim guanyant tots; també tots ens en podem sentir orgullosos.

Òscar Peris és delegat del Govern a Tarragona

8-M, Paula Varas: ‘Enderrocant murs de formigó’

El 8 de març se celebra el Dia Internacional de la Dona i sembla que és una bona data per constatar que, malgrat tots els avenços, no hi ha cap país que hagi aconseguit fins al moment, la igualtat de gènere. Durant aquests dies es reflexiona sobre la lluita històrica de les dones, es lloa a la dona anònima i es premia a les valentes que, amb les seves accions, han contribuït a l’apoderament de dones i nenes a tot el món.

Paula Varas és regidora de l’Ajuntament de Tarragona

Tarragona no és una excepció, durant tot el mes, la ciutat s’omple d’actes, tallers, jornades, àpats, xerrades, exposicions, mostres de cinema i mobilitzacions que commemoren aquest dia amb reivindicacions feministes. No obstant això, es fa necessari recordar que aquesta és una lluita permanent, que s’ha de reflectir en la nostra quotidianitat, on les dones ens enfrontem cada dia a una societat patriarcal que ens aclapara.

En l’àmbit laboral es distingeix clarament la discriminació de gènere. Les dones parlem de sostre de vidre amb relació a la bretxa salarial, mentre que les dones gitanes, per exemple, parlen de murs de formigó.

Un dels desafiaments del govern del canvi és incorporar la perspectiva de gènere i l’enfocament de drets, transversalment en les polítiques locals i per tant, potenciar la participació de les dones en tots els sectors i territoris possibles: no hi ha cap dubte que la democràcia s’empobreix quan les dones no hi participen. És així, precisament, com creiem que en els Consells de Districte les dones han d’adquirir protagonisme en el seu rol com a dirigents veïnals, representants d’associacions culturals, socials o esportives.

Així mateix (entenent el relat feminista com una pràctica de resistència contra una cultura de poder que et cataloga segons el teu sexe, assignant-te un paper determinat), som conscients que aquesta lluita va més enllà de les dones, involucra també a homes que reneguen o que no assumeixen com a pròpia la cultura patriarcal. És a dir, incorpora a tota la població, independentment de la seva condició sexual, econòmica o social, la seva religió o el seu origen, inclou a una nova ciutadania considerant la situació de doble discriminació de les seves dones.

Però on s’expressa més brutalment aquesta opressió patriarcal és en la violència de gènere, perquè és un tema de vida o mort. Moviments feministes com #NiUnaMenos, el #MeToo o la cançó de #LasTesis, han posat al centre del debat polític la preocupació pels abusos i la violència que pateixen les dones de tot el món a causa d’aquesta cultura masclista, la qual ha de ser combatuda.

El desafiament està plantejat, només així, fent-nos conscients de la realitat, podrem enderrocar els murs de formigó per construir un món més just i igualitari.

Paula Varas és regidora de l’Ajuntament de Tarragona

8-M, Noemí Llauradó: ‘El Dia Internacional de les Dones, reivindiquem-lo tot l’any’

Fa poques setmanes, una campanya institucional ens feia notar l’escassa projecció mediàtica de l’esport femení al nostre país, i no pas per manca de jugadores, de clubs, de mèrits o de fites assolides. Moltes persones es van adonar aleshores d’una anomalia que la ciutadania ha acabat normalitzant: només seguim amb assiduïtat les competicions esportives que practica el 50 per cent de la població, és a dir, els homes. I l’altra meitat, la de les dones, on és? Doncs en llocs idèntics: camps d’esport, tornejos, entitats, esport base… tot i que, des del seu mateix origen, han estat activitats invisibles. Però que això sigui habitual no vol dir que ho haguem d’acceptar com a normal. ‘Habitual’ i ‘normal’ no són paraules sinònimes. Ni de bon tros.

Noemí Llaurado i Sans és presidenta de la Diputació de Tarragona

És per situacions com aquesta, i per moltes altres, que celebrem el Dia Internacional de les Dones, una jornada per reclamar la igualtat real de dones i homes en tots els àmbits de la vida, amb una especial incidència en aspectes bàsics de caire laboral, econòmic, social, domèstic o de representativitat en llocs de presa de decisions. Es tracta, en definitiva, de trencar estereotips socials i de reivindicar una societat més justa, integradora, lliure i equitativa, on els drets de les dones siguin plenament efectius i no es vulnerin. Una fita legítima, raonable i del tot comprensible, si bé la realitat actual ens recorda que els sostres de vidre encara existeixen.

Precisament, una de les moltes responsabilitats de les administracions públiques és la visibilització de les dones a través de la seva plena incorporació en llocs de responsabilitat. Les nostres institucions han de representar la diversitat de la nostra societat, i no hi ha cap raó que justifiqui la manca de representació paritària. En l’actualitat, del total de 189 municipis i entitats municipals descentralitzades de les nostres comarques, només una trentena estan governats per dones. I pel que fa al Parlament català, hi ha gairebé una seixantena de dones diputades d’un total de 135 representants. De fet, la mateixa Diputació de Tarragona té una assignatura pendent en aquest sentit: malgrat que ara estigui encapçalada per una dona, amb les meves companyes diputades no arribem al 26% de la Corporació, un percentatge que encara queda lluny de la paritat, per bé que dues de les vicepresidències les ocupin també dones.

El fet de ser la primera presidenta de la Diputació de Tarragona en els seus gairebé dos-cents anys d’història em satisfà doblement: a part de poder treballar per la millora dels municipis i la generació d’oportunitats per a les persones, em permet representar arreu els lideratges femenins del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i el Baix Penedès. Abans que jo, altres dones han exercit càrrecs de responsabilitat a l’administració local, com a alcaldesses o regidores, obrint així un camí que no sempre ha estat planer. Bé sigui des dels ajuntaments, les entitats, les empreses o l’àmbit domèstic i particular de cadascuna, la tasca diària de moltes dones, i també de molts homes, ha estat i continua sent cabdal per lluitar contra el sistema patriarcal i avançar en la necessària igualtat. El meu reconeixement a totes i a tots per fer-ho possible.

Noemí Llaurado i Sans és presidenta de la Diputació de Tarragona

 

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies