TARRAGONA 21

Hakima Abdoun: ‘La teocracia islamista no es democracia’

“Túnez ha logrado establecer un estado civil que muchos pensaban que era imposible. Han contradicho esto (y ahora) dicen que las sociedades donde el islam está presente son compatibles con la democracia”. Macron. La siguiente es una clásica declaración de tipo ‘colonizador’ acuñada por el actual presidente de Francia tras su visita a Túnez. Esta afirmación puede arruinar todos los esfuerzos que Túnez lleva desarrollando hasta el momento.

Hakima Abdoun. Activista social

Las críticas de los tunecinos que trabajan por una democracia laica en su país, no han sido pocas. Los líderes occidentales están acostumbrados a “hacer la pelota” a los árabes declarando: el islam es paz, es compatible con la democracia, etc. Pero, para muchos tunecinos este tipo de declaraciones son un flaco favor. De nada sirve el doble rasero de aquellos líderes políticos que en su metrópolis defienden el secularismo y, cuando visitan los países árabes, sirven un discurso teocrático más propio del medievo que del siglo XXI.

Ningún estado teocrático es compatible con la democracia. Francamente éste es un discurso inaceptable porque nos están robando una democracia laica. ¿Cómo es posible llamar democracia en el islam si el gobierno está reformando todo aquello escrito en la ley islámica y llevado a cabo hasta la primavera árabe? Es todo lo contrario. Túnez está haciendo un esfuerzo tremendo en separar la religión de la vida pública.

El gobierno actual tunecino trabaja por la igualdad entre hombres y mujeres reformando todas aquellas leyes islámicas que discriminaba o situaba a las mujeres en lugares inferiores al hombre. Actualmente, las tunecinas tienen el mismo derecho a la herencia que el hombre. Los colectivos de LGTBI pueden reivindicarse públicamente. Las mujeres pueden casarse con no musulmanes, hecho que hasta el momento era un acto prohibido. Las mujeres pueden ir a registrar a sus hijos y hacer un libro de familia sin la autorización del marido, entre otras reformas. De hecho, el proceso que está viviendo Túnez es radicalmente opuesto a la situación de involución que padecen sus países hermanos. Todas estas pequeñas revoluciones, son totalmente contrarias a la ley islámica. Tanto es así que la máxima autoridad islámica, Al-Azhar, ha eliminado Túnez de la lista de países musulmanes. ¿Cómo puede haber democracia e islam? El islam tiene de democracia lo mismo que el colesterol para una buena circulación sanguínea.

Ivan Sanz: ‘Imaginem Cambrils. (2017)’

Aquí començo un seguit d’articles d’opinió amb una doble finalitat. D’una banda, relatar de manera resumida les experiències viscudes durant els dos anys i nou mesos que portem de mandat municipal. I per una altra, presentar algunes propostes de futur sorgides del nostre espai polític, l’Assemblea de Cambrils.

Ivan Sanz. Regidor de l’Assemblea de Cambrils

En aquesta relació de relats tractaré qüestions com: l’anàlisi de la nostra participació institucional a l’Ajuntament, i de la nostra activitat veïnal i social al carrer; explicaré la visió que proposem per construir un municipi més integrador i plural, que no deixi a ningú enrere, i on totes i tots ens podem sentir representats; concretaré les propostes de millora, en l’àmbit local, que plantegem a curt i mitjà termini per Cambrils; referiré la situació de desgovern municipal que portem vivint durant els últims anys; descriuré l’aprofitament polític-electoral de l’Ajuntament, per part de l’equip de govern municipal, durant l’últim any mandat, després d’una inactivitat continuada dels tres primers anys de govern…

Com a organització política hem estat molt actius durant el temps que portem a la institució. Hem assistit a 12 plens municipals, on hem presentat 10 mocions, (5 pròpies i 5 conjuntes amb altres forces polítiques), hem formulat 121 preguntes de control al govern municipal, i hem participat activament als debats que s’han plantejat en seu plenària. Dins d’aquesta activitat institucional hem assistit a 229 comissions informatives, 42 reunions de consells de gestió de diferents òrgans municipals,i a 51 actes públics.

Des de la nostra presència al Consistori, sempre hem estat al costat de les lluites socials que s’han proposat a Cambrils. Hem col·laborat amb organitzacions com la PAH i la Taula de Suport a l’Educació, hem participat en campanyes de suport a l’escola pública, i hem assistit a les iniciatives socials i veïnals que han impulsat les associacions i entitats del municipi.

La nostra filosofia de treball sempre ha pivotat entre el carrer i l’Ajuntament. El nostre treball diari s’ha sustentat sota el principal objectiu amb el qual ens vam presentar a les eleccions municipals de 2015, demostrar que és més eficient resoldre les qüestions polítiques plantejant-les “des de baix”, des de les necessitats reals que reclama la gent. I que és des d’aquesta lògica d’entendre el municipalisme polític i social de la proximitat, des d’on han de sorgir les decisions de governabilitat, ja que, és des d’aquí, des d’on se solucionen de manera més eficaç els problemes de la majoria.

Perquè és més millor construir un espai de convivència comú, entre tots plegats.

Alejandro García: ‘Fem República des de Cambrils’

El passat 21 de desembre, els catalans, compromesos com sempre amb les urnes, vam decidir el futur que desitjàvem pel nostre país.

El resultat va marcar un full de ruta clar i contundent que passa pel rebuig al 155, el retorn a casa dels nostres presos polítics i exiliats, la recuperació immediata de les nostres institucions, el reconeixement del nostre govern legítim i la construcció de la República.

Alejandro García Muñoz és regidor d’Ensenyament i Polítiques Actives d’Ocupació. Regidor d’ERC-Avancem

La nostra República catalana és modernitzadora i compromesa amb el progrés social.

La nostra República catalana garanteix la igualtat d’oportunitats i la cohesió social.

La nostra República catalana és fruit de l’entesa, el respecte i el diàleg, tots ells basats en el seu teixit social i econòmic, el treball conjunt i la intel·ligència col·lectiva.

La nostra República catalana és municipalista i arrenca en les nostres ciutats i viles.

I amb aquest compromís hem estat treballant des d’ERC-Avancem en la tasca de govern del nostre municipi. L’atenció a les persones en la construcció de la societat del benestar, l’ensenyament, el desenvolupament econòmic de Cambrils i la transparència han estat, són i seran els pilars fonamentals de l’actuació del nostre grup. Encara més que això, han esdevingut la nostra vocació d’actuació dia a dia.

Cambrils registra, a data de desembre, 2773 aturats, dels quals més d’un 30% correspon a persones aturades de llarga durada (més d’un any). Davant d’aquest escenari de desocupació, l’Ajuntament de Cambrils ha decidit per primer cop dur a terme als primers Plans d’Ocupació Municipal finançats íntegrament per l’Ajuntament. D’aquesta manera es dobla l’aportació del pressupost municipal destinat a Polítiques Actives d’Ocupació.

Tenint en compte els sectors més afectats i les necessitats del municipi, les 14 noves contractacions realitzades s’han destinat a la realització d’actuacions de millora i manteniment de diferents espais de la via pública de Cambrils.

Val a dir que aquest programa complementa als que es venen desenvolupant, des de ja fa molts anys, amb les convocatòries del Servei d’Ocupació de Catalunya i que enguany ocuparan un total de 18 persones a afegir a les anteriorment esmentades.

Creiem en aquesta eina, que combina formació i treball, per contribuir a rebaixar la taxa d’atur, millora l’ocupabilitat de les persones amb més dificultats i alhora duu a terme projectes d’interès col·lectiu.

Amb aquest mateix esperit treballem a l’àrea de Polítiques Actives d’Ocupació en la resta de línies de treball: formació professionalitzadora, ocupació per a joves i programes transversals, entre altres.

I compromesos amb un dels altres pilars bàsics com és del de l’Educació, continuem treballant. Hem invertit, el 2017, al voltant de 100.000 € als centres formatius en millores en les seves infraestructures. Treballem per tal de fer accessibles les llars, Escola de Música i Escola Rosa dels Vents, treballant en dues línies: reducció de preus dels serveis i augment de les bonificacions per aquells col·lectius més desafavorits. Vetllem per una educació de qualitat i amb atenció a la diversitat de la que ja disposa el nostre municipi, tot gràcies a l’ampli ventall de professionals i comunitat educativa.

Construïm un municipi que lluita contra l’atur.
Construïm un municipi sobre la cimentació d’un ensenyament accessible i de qualitat.
Construïm República, amb l’esforç de tots plegats.

Alejandro García Muñoz és regidor d’Ensenyament i Polítiques Actives d’Ocupació. Regidor d’ERC-Avancem

Marjorie Machado: ‘Hombre, porqué no te quiero en el feminismo’

Lo sé, a lo mejor, me he pasado con el título, pero he conseguido que llegues hasta aquí, así que quédate. Seré breve. Si lo analizas bien es solo una cuestión preposicional…

Marjorie Machado Rico.

Cuando hablo de feminismo en mi entorno, aún hay hombres (la mayoría) que sienten animadversión hacia este término y, sí, aún hay muchos que creen que el feminismo es lo contrario al machismo (increíble ¿no?) Bueno, pues cuando percibo este sentimiento de rechazo, les pregunto el por qué. Les digo que si ya sabemos que el feminismo defiende la igualdad entre hombres y mujeres (y así ya meto la definición por si a caso…), por qué no comparten esta idea. Existen dos respuestas recurrentes: <<si el feminismo defiende la igualdad ¿por qué no se llama igualismo?>>, de esto no hablaré, porque ya me parece cansino el tema. La otra respuesta más cotizada es: “…pues yo quise participar en un grupo feminista y no me dejaron entrar…” En este momento les ofrezco mi hombro para llorar. ¡Ah no! Que los hombres no lloran. Seguramente que él jamás intentó participar en un grupo feminista pero se atribuye esta experiencia (claramente traumática (ironía)) porque es uno de los mensajes posmachistas más usados “Si quieren la igualdad ¿Por qué se reúnen sin nosotros? ¿Eh, eh? ¿Qué traman esas brujas?”

Bromas aparte, siempre les contesto si les preguntaron a esas mujeres por qué él no podía participar, nunca he tenido respuesta. Nunca preguntaron. ¿Para qué iban a hacerlo? Su ego de macho había sido insultado, sus buenas intenciones menospreciadas y ya tenía la perfecta excusa para volver a su espacio de privilegiado a decirles a sus amigos machos que ellas eran unas feminazis y así entre ellos asentían y se sentían orgullosos ya que ya habían hecho ese trabajo de acercamiento al feminismo y la respuesta había sido clara “Colectivo Feminista NO Mixto”.

Hombre, no te necesito en el feminismo, te necesito para el feminismo. No te necesito en un curso de empoderamiento de la mujer, ni en una conversación sobre menstruación, ni tampoco en un taller de defensa personal (bueno a lo mejor aquí sí, como voluntario).

Hombre, te necesito para el feminismo, no en el feminismo. Te necesito en los grupos de whatsapp donde se cosifica a la mujer, te necesito en puestos de mando, donde ya estás, para evitar el acoso, te necesito en el bar dónde hablan de nuestros cuerpos y se les pone precio.

Hombre, te necesitamos en la educación de nuestros hijos, en las reuniones de padres de la escuela, en el grupo de manualidades para adornar la fiesta de Navidad del colegio, en jugar a las cocinitas con nuestro hijo varón.

Hombre, te hubiéramos necesitado en el grupo de whatsapp de ‘La Manada’ dónde se planeó como violar en San Fermines. Pero no estuviste.

Hombre, no ocupes un espacio feminista, haz feminista tu espacio.

 

 

Arga Sentís: ‘On és la cultura dels Jocs?’

Ja havíem comprovat, dolorosament, que els Jocs Mediterranis no deixarien a la ciutat cap llegat que servís per solucionar alguns dels dèficits que arrosseguem,  tant  en matèria d’urbanisme com de transport públic o serveis. Que l’únic que en quedarà són unes instal·lacions esportives que, a sobre, no sabem ni quant costarà mantenir-les ni com es gestionaran després. Però ara, a més, hem de témer seriosament pel llegat cultural. La cosa pinta cada cop més tèrbola.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Tarragona

Aquesta setmana s’ha sabut que la regidora de Cultura, Begoña Floría, ha renunciat a fer-se càrrec de la programació cultural dels Jocs en favor de José Luís Martín, regidor del PP que té a càrrec els departaments de Presidència, Transparència, Govern Obert, Espais Públics i Contractació. Un munt de carteres que no tenen gaire relació amb la cultura, precisament. Quin és el motiu d’aquest estrany canvi de responsabilitats? El fet que l’Ajuntament no té diners per impulsar una programació pròpia, i que la Generalitat està com està. Davant d’aquesta situació, els organitzadors han fet el que ja fa temps que venen fent. Cedir la iniciativa i posar-se en  mans del PP.

Amb quin resultat? Pel que es diu, s’ha confiat del tot en l’Estat, en el Ministeri de Cultura del govern central. De manera que la programació cultural dels Jocs Mediterranis tindrà un caràcter genèric i estandaritzat. Veurem exposicions i espectacles d’aquells itinerants, que tant es poden fer en una província com en una altra, sense cap relació amb l’esdeviment que commemoren ni amb la ciutat on es fan. Aquesta és la mena de cultura, enllaunada, que la celebració dels Jocs ens oferirà.

La desaparició dels gestors culturals reconeguts i l’entrada de l’Estat per la porta del darrera representen per a Tarragona una altra ocasió perduda. S’ha renunciat a tenir un projecte propi, i a vincular-lo tant a les produccions artístiques locals com a les nacionals, i al patrimoni del que oficialment estem tan orgullosos.

Al voltant dels Jocs hi haurà una mena de lluïment de segona. De la mateixa manera que s’ha reduït el component esportiu tant com ha estat possible, i les potencialitats transformadores de la ciutat a zero, les ocasions artístiques i culturals es pensen per sortir del pas, sense cap voluntat d’originalitat, d’impacte social o de generar quelcom que perduri.  Tristíssim per a una ciutat que té en la cultura i el patrimoni  el seu actiu més important.

Mònica Alabart: ‘100 anys del vot femení’

Si algú vingués ara i ens digués que les dones, el 52 % de la població, no tenim dret a votar, ens posaríem les mans al cap. Tot i això el dret de les dones a escollir els seus representants no es va assolir fins fa 100 anys.

Mònica Alabart és
Consellera ERC-MES-MDC a l’ Ajuntament de Tarragona.

Des d’abans del 1900 les dones van començar a lluitar per defensar els seus drets i aconseguir el sufragi igualitari- que no universal- que no va arribar fins uns quants anys més tard. Una de les principals dificultats de l’època era la visió tradicional del paper femení a la nostra societat, fortament influenciada per l’església, que considerava que les dones s’havien de dedicar  a la vida privada, a la cria dels fills, i a complaure i obeir a l’espòs. L’any 1893 Nova Zelanda va ser el primer país que va crear una llei que permetia a les dones votar, tot i que no els permetia ser candidates a cap elecció. A les europees els hi va costar una mica més poder votar. Els països nòrdics, com és habitual, són els que van fer el primer pas: Finlàndia el 1906 i Noruega el 1913.

La primera guerra mundial va portar el canvi definitiu. Les dones es van incorporar al món laboral fent funcions d’infermeres a la rereguarda o treballant en les fàbriques d’armes. A partir d’aquest moment les dones van començar a reclamar el seu dret a la igualtat, sota el lema women work, women vote, és a dir, si les dones podem treballar les dones podem votar. Així, en el període d’entreguerres, es va assolir el vot femení a gran part d’Europa.

A Espanya, durant la dictadura, Primo de Rivera va fer una primera proposta per a que poguessin votar les dones majors de 23 anys emancipades que no fossin casades ni prostitutes, és a dir, pràcticament cap. Després d’aquest intent de burla, quan es va proclamar la República es va assolir finalment el dret de vot per a les dones, que es va aprovar l’1 d’octubre del 1931.

Han passat més de 85 anys però cal plantejar-nos si hem assolit la igualtat real entre homes i dones o si tot això és només un miratge. Hi ha certs aspectes que ens indiquen en quin punt ens trobem, considerem-ne només tres del que podria ser una llarga llista:

És ben evident que la dona s’ha incorporat al món laboral, dedicant gran part de la seva jornada a les feines fora de llar, el que també sembla ben evident és que l’home no s’ha incorporat a l’esfera domèstica. Les dones continuen dedicant a les tasques de la llar més del doble del temps setmanal que hi dediquen els homes. Ni les dones naixem amb els gens de rentar els plats ni els homes neixen amb el gen de fer les reparacions domèstiques.

La bretxa salarial, o el que és el mateix, que les dones guanyen salaris significativament inferiors als que guanyen els homes. Les dones perceben, en general, una menor remuneració que els homes, fet que comporta menors rendes per al col·lectiu femení tant en el present com en el futur, atès el seu lligam amb les prestacions de jubilació futures, i una major exposició al risc a la pobresa.

De fet, en cap país del món les dones cobren més del 80% del que cobren els homes. Un factor que influeix aquí és la penalització per fill. La cura del fill, especialment quan aquest és petit, recau habitualment en la dona. Això té conseqüències per a les dones en tant que dificulta la possibilitat de conciliar la vida laboral i la vida familiar, la promoció laboral i el ple desenvolupament d’una carrera professional. Una de cada quatre dones treballa a temps parcial, ser mare avui en dia és un bitllet cap a la precarietat laboral, especialment si s’és una família monoparental.

S’ha avançat molt des del segle XIX i les dones hem assolit drets que abans eren impensables. Tot i això estem encara lluny d’una igualtat real i efectiva entre homes i dones. Cal que la lluita continuï i que la República ens torni a portar la igualtat, igual que fa 85 anys.

Josep Antoni Buqueras: ‘Patrimoni Cultural/PC’

L’ínclit historiador d’art tarragoní Francesc Miralles va escriure en el meu llibre ‘Arquitectura de Tarragona des del segle XII’ (1991, ISBN 84 – 606 – 0090 – 4): “… després, el 1975, el Consell d’Europa va declarar-lo Any Europeu del Patrimoni Arquitectònic i Josep Maria Buqueras no va poder resistir-se a començar una tasca, des de llavors sistemàtica, de divulgació dels nostres monuments, d’estudi de les seves vicissituds històriques, d’anàlisis dels seus valors”.

Josep Maria Buqueras

Des de 1975 he anat a la recerca dels nostre patrimoni arquitectònic de les ciutats de Tarragona, Reus, Valls, que s’ha vist reflectida amb els cinc llibres publicats. També és cert que, els deu darrers anys, em dedico gairebé exclusivament a l’estudi del Modernisme i per extensió a l’arquitectura urbana i industrial, datada entre els anys 1880 i 1930, del Camp de Tarragona, la ruta jujoliana i fent divulgació de les catedrals del vi de l’arquitecte vallenc Cèsar Martinell, des de la Terra Alta fins el Penedès.

Ara, la Unió Europea ha designat aquesta any 2018 com any europeu del Patrimoni Cultural/PC, per tal d’animar als ciutadans a descobrir el llegat cultural i a implicar-se en la seva protecció i promoció. Aquest patrimoni està format per monuments, obres d’art, llibres, roba, maquinaria, jaciments arqueològics i ciutats històriques, però també s’expressa de manera immaterial: pràctiques socials, tradicions orals, arts escèniques o productes artesans. Hem de sumar el patrimoni natural: paisatge, flora i fauna. Així, d’aquesta forma tan àmplia està definit aquest PC pels experts. A més, diuen que no es tracta de contemplar-lo com una fotografia fixa del passat. No. Sinó tot al contrari, ja que el PC evoluciona en funció de l’ús que fem d’ell.

Tots sabem que l’església té un patrimoni importantíssim, a tot Europa hi ha mig milió d’edificis religiosos (esglésies, sinagogues, mesquites, temples), i després d’una enquesta feta a 6.000 europeus d’Alemanya, Bèlgica, Espanya, França, Països Baixos, Polònia, Regne Unit i Suècia, valoren que es doni un ús a aquests edificis més enllà de la seva funció estrictament de llocs de culte. El 87% dels enquestats recolzen que s’obrin al turisme si contenen tresors artístics o arquitectònics. I el 72% estan a favor que acollin actes culturals com concerts, conferències, exposicions, sobretot si ajuden a finançar el seu manteniment.

L’atractiu turístic de l’arquitectura lligada amb la fe és d’una evidència objectiva innegable. La basílica gaudiniana de la Sagrada Família Barcelona i la catedral de Santiago de Compostela són punts amb visites multitudinàries. Fomentar l’ús polivalent d’aquests espai també és una realitat. Un exemple el tenim a l’antic seminari de Tarragona (1883), edifici  neogòtic/historicista  projectat per l’arquitecte August Font Carreras, articulat entorn als dos claustres i centrat amb la capella romànica de Sant Pau, que funciona com un centre cultural de primer orde després de la seva rehabilitació als 7.000 metres quadrats. Tots els espais estan pensats per allotjar activitats acadèmiques, culturals i pastorals i per realitzar reunions, presentacions de llibres, conferències, congressos, exposicions. Amb els espais Claustre, Catedral i Muralla, sales de Graus/Fòrum i una magnífica biblioteca del Seminari Pontifici amb més de 100.000 volums, amb un espai obert a tots el erudits i ciutadans.

En resum, el PC és la herència cultural pròpia del passat d’una comunitat, mantinguda fins l’actualitat i transmesa a les generacions presents i futures. Les entitats que identifiquen  i classifiquen determinats bens com rellevants per a la cultura d’un poble, d’una regió o de tota la humanitat, que vetlen també per la salvaguarda i la protecció d’aquests bens, de forma tal que siguin preservats degudament per a les generacions futures i que poden ser objectes d’estudi i font d’experiències emocionals per a tots aquells que els utilitzen, gaudeixen o visiten. La Unesco amb la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural (16.11.1972) tenia l’objectiu de promoure la identificació, la protecció i la preservació del patrimoni cultural i natural considerat especialment valuós per a la humanitat. Més endavant, 7 d’octubre de 2003, la Unesco va aprovar la Convenció per a la Salvaguarda del PC Immaterial que el va definir com els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques  que les  comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeixen com a part integrant del seu PC, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per a les comunitat i grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la natura i la seva història, transmetent un sentiment d’identitat i continuïtat i contribuent així a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana.

Mercè Dalmau: ‘La teva veu, el meu compromís’

Els mesos de desembre i gener són sinònim de balanços i de mirar amb ull crític però sincer, la feina feta durant l’exercici anterior. L’experiència a l’administració m’ha ensenyat que tot i les mil planificacions prèvies, cal escoltar les opinions i les valoracions de tots els agents del sector i marcar el nou full de ruta amb tot el que hem après d’un dels motors del municipi i del territori.

Mercè Dalmau Mallafré, regidora de turisme i portaveu del grup municipal del PDeCAT-CiU de l’Ajuntament de Cambrils

Les dades ens somriuen i ens dibuixen un escenari allunyat d’etapes anteriors marcades per la incertesa i la prudència portada a l’extrem, tant per part d’empresaris, usuaris finals com de la mateixa administració. Hem tancat l’any 2017 amb quasi 3 milions de pernoctacions a Cambrils, de les quals més d’1 milió a càmpings. Tot i això, aquest primer mes de l’any també té marcat diferents cites en majúscules que, des de l’àrea de Turisme, considerem vitals per arrencar i perfilar el rumb del que ha de ser aquest 2018.

Amb poc més de tres setmanes, Utrech –amb la Fira Vakantiebeurs centrada en el món del càmping- i Madrid -amb dos grans certàmens, FITUR i Madrid Fusión- ens han servit per compartir experiències i veure el nostre món sota els ulls dels altres. Mentiria si us digués que entre les desenes de reunions que hem fet totes les qüestions i els “última hora” del Procés han estat el teló de fons dels principis i finals de trobades amb empresaris. Però també ens ha servit per recordar l’ampli ventall de producte que tenim des del paisatge natural amb les nostres platges, els nostres segells de Turisme familiar i Turisme esportiu, passant per la matèria prima de la terra o el mar, fins al procés final que ens donen un turisme gastronòmic de qualitat. Més enllà d’una reunió o altra; o de les noves accions que des de l’àrea de Turisme de Cambrils veuran la llum aquest 2018, el que segueix ferm és el compromís amb els nostres empresaris, restaurants, cuiners i professionals del sector. Segueix dempeus el compromís adquirit en reunions petites, en projectes que han començat amb la senzillesa d’un mail o en una conversa perquè la teva veu, és el compromís que tenim per seguir posicionant Cambrils en el mapa turístic i gastronòmic. És difícil aventurar-se que pot passar enguany.

La incertesa política o el mateix dia a dia ens poden portar a situacions que ni ens imaginem però el que no ha de defallir és aquest desig de seguir treballant amb la fermesa d’un projecte que ens il·lusiona. Aquest ha de ser el nostre llegat, haver fet un pas endavant en posicionar el municipi entre les destinacions de referència a la Costa Daurada. Tenim un entorn ple de contingut i opcions sense haver perdut l’essència de poble de costa amb profundes arrels marineres.

En aquests prop de 18 mesos que ens queden fins a les noves eleccions i tal com hem fet des de el primer moment, amb els seus encerts i errors, aquest és un dels nostres objectius com a grup municipal i membres del govern de Cambrils. Sí, que la teva veu, sigui el nostre compromís.

 

Pere Saura (ICV): ‘Els noms dels carrers’

La moció que demanava canviar el nom de la plaça del Rei de Tarragona per plaça de la República, presentada per la CUP el passat plenari, més enllà de la intencionalitat concreta que pogués tenir, permet un debat, sempre interessant, sobre el nomenclàtor.

Pere Saura. Coordinador d’ICV Tarragona.

Els noms dels carrers expliquen la història de la ciutat, com a mínim una part, i més enllà de noms descriptius (carrer dels Ferrers o del Trinquet, per exemple) són també un relat de quin és el marc social, polític i l’imaginari col·lectiu de cada moment. Triar noms per batejar carrers i places és decidir qui o què es considera digne d’homenatge o de record, no és una decisió neutra. Per això amb la República (la segona) la Rambla va ser l’avinguda del 14 d’abril, la plaça del Rei, la de la Llibertat, i la de la Font, la de la República. I la dictadura va omplir el nomenclàtor oficial de noms franquistes, començant per la Rambla del Generalísimo i passant per José Antonio, Conde de Vallellano, Tercio de Monserrat, General Sanjurjo, etc.

El primer ajuntament democràtic després de la dictadura franquista, governat pel pacte de progrés (del qual en formaven part PSC, PSUC, CiU i ERC, eren altres temps!) va emprendre aviat la tasca d’eliminar els noms lligats a la dictadura dels carrers de Tarragona, i va decidir, amb bon criteri, canviar-los pels noms populars. Rambla Nova, Rambla Vella, Gasòmetre, plaça dels Carros, plaça de la Font… més enllà que oficialment aquesta plaça hagués passat de ser de la República a la de José Antonio, si sempre havia estat per a tothom la plaça de la Font, l’opció amb més sentit comú era fer oficial el nom popular. Perquè de canvis fallits en tenim alguns exemples, potser el més eloqüent és el de la plaça que oficialment és de Santiago Rusiñol, així és va decidir quan va morir, l’any 31… i 87 anys més tard, tothom la continua coneixent com a plaça de les Cols, que n’era i n’és el nom popular. Si es tractava d’homenatjar-lo, més hauria valgut posar el nom de l’escriptor a una plaça nova!

Si la intenció de la moció que es va discutir la setmana passada al ple era reivindicar la República (no diu quina, però no hi entrarem), millor hauria estat proposar-la per a una plaça o carrer nou, perquè no se m’acut pitjor resultat que una plaça que oficialment fos de la República i continués, popularment, sent la del Rei.

Demanava també la moció una feina de revisió del nomenclàtor, “seguint les pautes dels nous noms” (sic). Anem per parts.

En primer lloc, pel que fa a la “revisió”, tot és revisable, evidentment, però els criteris han de ser molt clars i els motius molt compartits. Per exemple, tornant a la proposta de la moció, si la intenció era suprimir del nomenclàtor noms que cal bandejar, per què aquest “rei” genèric (que a més no té res a veure amb la monarquia borbònica, deixo per als historiadors l’explicació) i no, per exemple, Jaume I o Violant d’Hongria o, ja posats a fer neteja, August, que era emperador i segur que no era un angelet? On tallem? Fins on arribem? I d’altra banda, no se m’acut intent més poc afortunat de mostrar el rebuig cap a determinat personatge o concepte, o d’homenatjar alguna persona o alguna cosa que proposar un canvi per rebatejar un carrer i trobar-se amb l’oposició dels veïns, perquè els canvis provoquen trasbals i millor fer-los amb consens. No pot ser que demanem per a tot la participació dels veïns i no els tinguem en compte per canviar el nom del lloc on viuen.

En segon lloc, pel que fa a “seguir les pautes dels nous noms”, quines? perquè precisament una de les mancances que tenim és l’absència de pautes, la discrecionalitat. En algun moment a Tarragona havia existit una Comissió d’Estudi del Nomenclàtor, com existeix a d’altres ciutats. Ens fa falta, i no la pot suplir, per més bona voluntat que hi posi, la Comissió Informativa de Cultura, integrada per polítics.

I aquí és on crec que tots hi podem estar d’acord: ens cal disposar de criteris clars, transparents, harmonitzadors (que no vol dir uniformadors) i compartits per al nomenclàtor perquè els noms que triem per als carrers explicaran la ciutat els nostres valors, com som i com volem ser recordats. Ens cal un espai d’assessorament, informe i consulta, amb presència ciutadana i d’experts en història i toponímia que aportin el seu coneixement, on es puguin fixar els criteris i tenir tots els debats necessaris, perquè és intolerable que no hi hagi noms de dones al carrer, si són el 50% de la ciutat, és preocupant que alguns col•lectius o oficis hi estiguin sobrerepresentats i d’altres absents, és una pèrdua irreparable que desapareguin els topònims tradicionals, que són patrimoni de tots (un patrimoni humil, lligat a la quotidianitat, però ben nostre) i tantes altres coses que no poden dependre de la discrecionalitat ni del moment concret. Ens cal una Comissió del Nomenclàtor. Hi estem d’acord? Doncs fem-la.

 

Arga Sentís: ‘Un any nou una mica vell’

Quan pensem en les tasques pendents que la ciutat de Tarragona té per a aquest 2018 que comença, no podem evitar la sensació que aquest any nou sembla vell. Fa molt de temps que hem perdut l’habilitat de fer els deures, i així és com se’ns va acumulant la feina endarrerida.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

De tant en tant se succeeixen “novetats” sobre els Jocs Mediterranis, com ara la visita del ministre Méndez de Vigo, sempre carregades d’optimisme i de confiança, mentre el cert és que no falten cinc mesos per a aquests jocs, sinó que en sobren set. S’havien de fer l’estiu passat, i es van ajornar perquè les obres no estaven acabades i no s’havia resolt el finançament. Ara, veiem que el finançament que queda per cobrir depèn dels pressupostos de l’Estat per a 2018, que ni estan aprovats ni sembla que es puguin tirar endavant a curt termini. La incertesa que patim, doncs, no és cosa nova. La coneixem de fa temps, i fa cara que ens vulgui acompanyar fins a l’últim dia. I tot perquè l’Ajuntament no va ser capaç de prendre una decisió valenta quan calia.

Es facin o no, aquests jocs, algun equipament esportiu quedarà. I com el gestionarem, aleshores? Perquè aquestes instal·lacions són cares de mantenir. L’equip de govern no ha amagat una certa disposició a encarregar-ne el funcionament a una empresa privada, i aleshores ens trobarem que tot els esforços que, de grat o per força, han fet les diverses administracions, serviran perquè algú en faci negoci. Aquesta polèmica, sí, va esclatar l’any passat, però com sol passar aquí encara no s’ha resolt.

Com no s’han resolt moltes qüestions vinculades al desenvolupament del Pla Urbanístic, el POUM, la més notable de les quals és la construcció d’un nou barri a la Budellera. A proposta del nostre grup, l’Ajuntament va acordar la reactivació del Consell Assessor de Territori, com a fòrum per tractar tots els problemes relacionats amb el desenvolupament de les construccions a la ciutat. Però encara no s’ha constituït ni s’ha reunit, acumulant retards als retards.

No veiem tampoc cap reacció del govern municipal a la preocupant notícia que l’entrada en funcionament de la variant Vandellós-Vila-seca/ Perafort comportarà el desmantellament de l’actual via de la costa Tarragona-Salou Cambrils i no la seva conversió progressiva en tren-tramvia, com s’havia anunciat, una pèrdua irreversible que comprometria la mobilitat del tot el Camp de Tarragona, i que coincideix amb altres pèrdues com la desaparició dels trens de llarg recorregut de l’estació urbana de Tarragona, les limitacions al trànsit entre Tarragona i Sant Vicenç a causa de les obres d’instal•lació del tercer fil, la negativa de la Generalitat a plantejar un enllaç directe d’altra velocitat entre les estacions urbanes del Camp de Tarragona i l’àrea metropolitana de Barcelona… un panorama terrible que hauria de disparar totes les alarmes.

I com a súmmum de la incertesa, tenim la qüestió del model sanitari. No sabem, perquè ningú no ens ho ha volgut dir, quins plans tenen per a Tarragona els responsables d’aquest sector, crucial per a la vida de la població. Quin paper li reserven al sector públic i quin al privat, si és que aquest darrer n’ha de tenir cap. I no veiem a l’Ajuntament advocar cada dia en favor dels interessos de la ciutadania.

Com aquests exemples en podríem posar molts més. Ens agradaria comptar amb un pla d’accessibilitat universal, perquè tothom pugui accedir als espais, serveis i productes en igualtat de condicions, sense barreres de cap tipus. També voldríem veure enllestida l’aplicació del pla de mobilitat, que existeix però està subjecte gairebé sempre a polèmica. La llista de coses pendents es pot fer interminable.

Hem encetat l’any nou, doncs, però encara no hem sabut iniciar una vida nova, i l’equip de govern continua en fora de joc, sense marcar unes prioritats clares i un horitzó als ciutadans i les ciutadanes.

Jordi Fortuny: ‘La Renda Bàsica Universal, és possible?’

La Renda Bàsica Universal (RBU) és una quantitat de diners pagat per l’estat, com a dret de ciutadania, a cada ciutadà, simplement pel fet de ser membre de ple dret. És una renda independent de que el ciutadà treballi o no treballi, fins i tot tant si vol o no vol treballar.

Jordi Fortuny i Guinart és conseller d’ERC-MES-MDC de l’ajuntament de Tarragona

No es tracta d’una renda que substitueixi l’estat de benestar, és a dir, les prestacions universals de sanitat i d’educació queden a més garantides i no són substituïdes per la RBU. Per tant, es tracta en tot cas d’un complement emancipador del ciutadà, no compensatori de res .

La RBU a banda de ser incondicional i universal, és a més individual i suficient. És a dir, individual perquè independentment que l’individu convisqui en una unitat familiar, és lliure de prendre les seves pròpies decisions amb independència, per tant gaudeix de renda pròpia i suficient perquè pugui, amb els estàndards culturals i propis de la societat concreta, portar una vida digna.

Els detractors de la RBU assenyalen que una mesura d’aquest tipus fomentaria la mandra. Es pregunten perquè cal treballar si tens una renda garantida. Els que estan a favor de la RBU assenyalen que és una mesura per eradicar la pobresa, la qual cosa és de justícia. Tot plegat implica un canvi de paradigma que requereix trencar motlles i models socials que són molt presents en la societat actual.

Hi ha unes dites castellanes que diuen “El hambre agudiza el ingenio” o “No hay mejor estímulo y maestro que la necesidad”. Si analitzem de quin “ingenio” i de quin “estímulo” es tracta, trobarem ja dins de la novel·la picaresca, el buscavides i el pícaro, gairebé delinqüent. Si analitzem els nivells de delinqüència a que estan sotmesos els països amb sectors socials de pobresa estructural i endèmica trobarem que aquests són alts. En canvi, els països on la societat ha fomentat un estat de benestar són els que han acabat sent els més desenvolupats i on l “ingenio” ha florit en el camp de la ciència i la enginyeria i on els índex de delinqüència són més baixos.

En un món, on tècnicament som capaços d’abastir d’aliments a tota la població, on tenim coneixements suficients per fer un món sostenible i on no hi haurà treball per tothom tal com l’entenem ara, la RBU serà un element consubstancial a l’existència i serà possible. Sols cal obrir la ment i imaginar-ho.

En definitiva, la pobresa no és quelcom natural, com deia Nelson Mandela, sinó creada per l’home i són les accions que pot fer l’home qui la pot eradicar. Potser ens caldria ara preguntar-nos quina seria la RBU pròpia de Tarragona per portar una vida digna a la nostra ciutat.

Laia Estrada: ‘El govern del PSC, d’esquena als seus treballadors i treballadores’

La major part del pressupost municipal del nostre ajuntament va a parar al Capítol 1, que són les despeses de personal, cosa fonamental per tal que l’administració pugui funcionar. Tanmateix la voluntat del PSC d’acabar amb la precarietat i l’explotació laboral que predica a les campanyes electorals brilla per la seva absència.

Laia Estrada és portaveu de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

D’una banda, una de les demandes que el grup municipal de la CUP hem repetit amb major insistència des que vam obtenir representació al consistori el passat maig del 2015, tant als plens com a les comissions informatives dels Serveis Centrals, ha estat la necessitat que l’Ajuntament disposés d’una Relació de Llocs de Treball (RLT). Es tracta d’una eina bàsica de la qual han de disposar totes les administracions públiques per poder estructurar la seva organització laboral. Per a la CUP, el fet que l’Ajuntament de Tarragona disposés d’una RLT era essencial per evitar tota mena de favoritismes o càstigs cap a la plantilla.

El 2017, per fi, es va aprovar una RLT i el problema és que les grans mancances estructurals en matèria laboral continuen sense solucionar-se. L’Ajuntament de Tarragona segueix tenint molts treballadors i treballadores duent a terme funcions per sobre la seva categoria (fet recorrent en la majoria de casos d’auxiliars), i es mantenen els desequilibris en quant als complements específics que fan que treballadores o treballadors que realitzen la mateixa tasca estiguin percebent retribucions molt diferents. La protesta que van protagonitzar els representants de gairebé tots els sindicats de l’ajuntament el darrer plenari, va fer palès el malestar present. La protesta es va dur a terme girant l’esquena a un govern que contínuament gira l’esquena als seus treballadors i treballadores, tal com fa amb la majoria de la població.

D’altra banda, el PSC afirma voler lluitar contra l’abús i la precarietat, però a Tarragona (com a la majoria de municipis) és profundament reticent a internalitzar els serveis que ara mateix gestionen empreses privades, les quals ofereixen condicions laborals força pitjors que les del sector públic. La vergonyosa realitat és que, de manera indirecta, l’Ajuntament té treballant a persones que perceben salaris i condicions de treball altament precàries.
La CUP hem presentat en reiterades ocasions propostes per municipalitzar serveis públics, de forma general o concreta, com és el cas de la grua municipal, la neteja de les escoles i edificis públics, o la brossa; la resposta sempre ha estat negativa, excepte en el cas de les llars d’infants. Es dóna la circumstància que quan el govern va tenir la valentia d’estudiar la possibilitat d’internalitzar aquest servei, se’n van adonar de l’estalvi que comportava aquesta decisió política.

Portem des d’abans d’obtenir representació en aquest consistori demanant que es municipalitzin els serveis públics, però amb l’excepció esmentada, el partit de Ballesteros i els seus socis del PP no es dignen ni a estudiar-ho quan saben els beneficis que comportaria per a l’economia de l’Ajuntament, doncs estalviaríem costos, per al conjunt de la ciutat, doncs tindríem molta més facilitat per a garantir el correcte desenvolupament del servei i per als treballadors i treballadores, doncs tindríem la possibilitat de garantir unes condicions laborals dignes (un cop hi hagi un altre govern, perquè està clar que per aquest no és una prioritat).

Josep Maria Buqueras: ‘Hem d’acaronar el turisme’

Turisme és el fet de viatjar per un país pel sol gust de conèixer-lo, per recreació. Hi ha qui pensa i escriu que el turisme va ser el motor de riquesa i diversitat que ens va ajudar sortir de l’autarquia, de l’autosuficiència i del desenvolupament. Tots sabem que La Rambla de Barcelona està inundada de turistes, això és bo? És dolent? Què passa amb el turisme?

Josep Maria Buqueras Bach

Passa, entre altres paràmetres, que avui dia vivim 8.000 milions d’homes i que per primera vegada en la història milions de persones contacten amb els altres milions. Bé és cert que el turisme no és ni necessitat ni imposició, no és obligatori, però ja comença a ser un fenomen social que hem d’aprendre a gestionar-lo. Gestionar el turisme es posar límits raonables, donar alternatives i millorar el repartiment de la prosperitat que genera. El turisme sense límits degrada la ciutat, a la vegada que la encareix. Hem de cobrar al turista, perquè vinguin menys? Aquesta no crec que sigui la solució, perquè tots hem sigut turistes, ho som i ho serem, perquè el sistema vol que estiguem de vacances de tant en tant. El turisme ben gestionat no solament és una indústria neta i rentable, també és una oportunitat de comunicació per a les cultures. Els turistes no sols fan pujar els preus, sinó també els sous i fa baixar l’IBI.

A Tarragona ens visiten gairebé tres milions de persones a l’any, significant un impacte econòmic de més de 300 milions d’euros anuals a la ciutat. La primera potència local del turisme són els càmpings que tenen una capacitat d’unes 10.000 persones, més de tres vegades que la dels hotels i pensions del centre urbà. Les icones més visitades són l’amfiteatre i la catedral, amb visites superiors al 65 %, seguits per el Pretori, el Circ Romà i el Passeig Arqueològic i les muralles, amb valors del 40 %. No es pregunta pel balcó del Mediterrani, quan es punt d’obligada visita ja qui no “toca ferro” i no contempla el seu horitzó mediterrani, no ha estat a Tarragona.

La promoció turística es sustenta en dos pilars, el patrimoni i la cultura, amb el valor afegit de que Tarragona es posiciona com la que millor explica la història romana. En resum, Tarragona a més d’industrial, portuària, comercial, també és turística. Sens dubte la Tarragona turística té un futur inqüestionable.

Aquesta setmana s’ha firmat per quinzena vegada el Conveni Corner, amb l’aixopluc/coordinació de la Diputació i els agents turístics del territori, per a promocionar-se conjuntament sota la marca Costa Daurada, en fires nacionals i internacionals. Són 24 entitats públiques i privades que han sumat els seus objectius. Aquest any es participarà a les fires ITB (Berlín), Vakantiebeurs (Utrecht), VTM (Londres) i MIT (Moscou). A Espanya es participarà a Fitur, Navartur (Pamplona) i B-Travel (Barcelona). La dotació pressupostària aprovada és de 287.000 euro, que representa un 20% més que l’any passat i es comparteix proporcionalment entre tots els participants.

Quan es celebren congressos a casa nostra, tots sabem que s’organitzen visites a la Tarragona romana (també la medieval i la modernista estan cada vegada més present entre els congressistes), al modernisme reusenc, a la ruta del Císter (Santes Creus i Poblet), els cellers del Priorat, entre altres destins. Sense oblidar-nos de l’atractiu del delta de l’Ebre i, sobretot, Port Aventura/Ferrari Land. A més la ruta paisatgística de les parelles Pau Casals/El Vendrell, Antoni Gaudí/Reus, Joan Miró/Mont-roig del Camp i Picasso/Horta de Sant Joan; quan tindrem la parella Josep Maria Jujol/Tarragona?

La disminució de l’activitat turística des de l’1-O és una realitat, com també ho és que el producte turística de casa nostra està força consolidat. Tots els esforços/inversions que es facin en aquest sentit, tenen un retorn inqüestionable. Un dels pilars de l’economia de tot el territori dels propers anys és la indústria turística. Sens dubte, tots plegats hem d’acaronar el turisme.

 

Toni Vera: ‘Et trobarem molt a faltar, Rosa Puig’

En veritat sí que recordarem el dilluns 15 de gener del 2018 com un dilluns trist. La Rosa Puig, presidenta de l’AAVV del Barri del Port, ens ha deixat, i amb ella se’n va una manera de fer i una manera de ser al nostre barri i al moviment veïnal de Tarragona.

Toni Vera
President Associació Empresaris #Baixatgn

Et trobarem molt a faltar acompanyada de la resta de la teva família a les tradicionals festes de finals de juliol, amb aquell somriure perenne i aquell atabalament perquè tot sortís bé, en aquelles revetlles multitudinàries, en les activitats per la canalla i a les actuacions de la cucafera, tot sempre sota la teva atenta mirada, sabedora de tota la feina que hi ha al darrera i tota la il·lusió abocada.

Et trobarem a faltar a la premsa emprenyada i seriosa reclamant millores per la part baixa de la ciutat, però sobretot trobarem a faltar la teva predisposició a donar suport a qualsevol iniciativa destinada a donar protagonisme a la nostra zona, a millorar el dia a dia dels veïns. T’estimes el barri i lluites per ell cada dia, Rosa.

I això ho has demostrat amb escreix, per la teva disponibilitat total cap als que et rodejàvem, amb un telèfon permanentment connectat i una porta sempre oberta al local de l’associació.

Des de #baixatgn ens permetràs que t’agraïm especialment la teva tasca Rosa. Sense el teu suport i de la resta de la teva junta no hauria estat possible el nostre naixement com a associació d’empresaris, així com la confiança dipositada en l’organització de diferents esdeveniments realitzats durant els darrers dos anys, amb especial menció de la Cucafesta, del Sant Joan a la plaça dels Carros i de KukiTecla.

Trobarem a faltar que ens donessis escalf en totes les nostres idees per millorar el barri, trobarem a faltar el teu consell davant les nostres inquietuds, la teva fermesa i el teu respecte a la paraula donada.

Et conec des de sempre Rosa, i francament, trobaré molt a faltar no saludar-te quan surto de treballar els diumenges i ben just t’acabes de llevar. O quan busco aparcament i parles amb un grup d’àvies amigues de la teva mare al final del carrer Rebolledo. O les teves trucades per trobar solucions o demanar-me l’opinió sobre problemes del barri.

Quan em vas dir que estaves malalta també recordo que, al moment, em vas dir que no em preocupés, que tot i que era greu te’n sortiries, i ara no em puc creure que ja no hi siguis. La tarda de Reis amanyagaves al meu fill des de la porta de l’associació, on la munió de petits era considerable, i no hagués pensat mai que no et tornaria a veure. Aquest serà el meu record, que a pesar de tots els reptes que et va posar la vida, sempre vas transmetre tranquil·litat i alegria, així com has estat un exemple de voluntarietat i solidaritat amb els altres. Descansa en pau, si algú ho mereix ets tu Rosa.

Et trobarem molt a faltar, recollim el teu testimoni i seguirem treballant per millorar el Barri del Port, per així millorar Tarragona sencera, tal i com tu vas fer.

Una enorme abraçada a tota la teva família, i en especial a la senyora Isabel, l’àvia de carrer de tots els “nens” de la meva edat del Barri.

Pau Ricomà: ‘La Part Alta per a vianants?’

Pau Ricomà Vallhonrat és portaveu d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

La Part Alta, d’alguna manera, sempre ha sigut meva: la del carrer dels Descalços, on va néixer ma mare; la dels racons més amagats darrera de l’Arc d’en Toda que de la mà del meu amic Campos -el gitano del col·legi- vaig descobrir als 10 anys; la del Seminari, on vaig fer el batxillerat superior; la del carrer Santa Anna, on porto bastant més de mitja vida acompanyant, recollint o anant a veure la meva dona a la feina; la del carrer Cós del Bou, on m’he fet gran amb la meva colla castellera. La Part Alta de les copes a Poetes i La Havana –no els busqueu al TripAdvisor perquè ja no existeixen- o la de les escales de la Catedral; la de les grans actuacions castelleres i la de les professons.

Ara la Part Alta s’enfrontarà a una nova transformació que pot marcar el seu futur: la conversió en zona de vianants. La idea és atractiva i com a tendència general estem a favor que els veïns i vianants guanyin espais als cotxes. Tanmateix, una cosa són els models perfectes i l’altra és l’aplicació concreta a cada lloc. En aquest sentit, ens sembla extremadament important que tots, i els veïns més que ningú, tinguem clar on volem portar la Part Alta.

El principal valor de la Part Alta és la coincidència de molts usos diferents. Això vol dir que la gent fa vida normal dins de cases incrustades a la muralla i d’altres fonamentades sobre restes romanes. Qualsevol canvi a futur s’ha de plantejar des de la premissa que la gent hi ha de seguir vivint, que han de poder comprar a prop de casa i que els nens han de poder jugar tranquils al carrer. Per a què puguem tenir un barri viu -sense cotxes, per què no?- és imprescindible un comerç ric i divers. Un comerç que pugui atreure compradors selectes, però sobretot que satisfaci les necessitats dels veïns.

Per això, abans de prendre decisions irreversibles sobre la Part Alta, hauríem de prendre’ns molt seriosament que no la podem convertir en una mena de polígon d’oci, on bars i terrasses esdevinguin un monocultiu. El principal atractiu del barri i la principal garantia de supervivència és la diversitat d’usos, entre ells el turístic, és clar, i la vida veïnal. Els polígons d’oci estan lligats per definició a les modes canviants i solen tenir un cost molt alt per a la convivència.

Per tot el què he explicat, el nostre grup municipal està a favor d’obrir el debat sobre la zona de vianants, amb la màxima participació ciutadana possible, després de resoldre tres qüestions: l’aparcament, absolutament imprescindible per a veïns i visitants; la confecció d’un pla d’usos comercials que asseguri la diversitat del barri; i la presentació del mapa de sorolls al que l’alcalde es va comprometre i que ja fa tres mesos hauria d’estar acabat.

Volem una Part Alta viva, atractiva, on la convivència, el patrimoni, les entitats, el comerç i la cultura siguin el principal valor.

Laia Estrada: ‘Procés constituent, poder popular i unilateralitat, ingredients per a la llibertat’

Han passat poc més de tres mesos des que Catalunya protagonitzà els dos episodis d’apoderament popular més importants i massius de les darreres dècades: el referèndum de l’1 d’octubre i la vaga general del 3 d’octubre. Han passat dos mesos des que la proclamació de la República va ser avortada pel Cop d’Estat constitucional via 155. Seguim tenint presos polítics, que s’han afegit a la llarga llista existent molt abans de la celebració del referèndum, i seguim tenint càrrecs electes exiliats. Ara bé, malgrat tenir-ho tot en contra, les eleccions imposades han tornat a reflectir una majoria independentista, la gent segueix organitzada al carrer i els nostres municipis bateguen amb una incansable activitat solidària i republicana. Seguim dempeus, seguim clamant República, i ho seguim fent entenent la independència no com a fi sinó com a eina, l’única, ara mateix, que ens pot brindar quotes de llibertat que són del tot impossibles en el marc de l’Estat espanyol.

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Davant hi tenim la reacció de la dreta extrema en estat pur en totes les seves facetes. Des d’aquella que es passeja sense màscares, protagonitzada pel feixisme més ranci, que cada cop gaudeix de major impunitat arreu dels Països Catalans, a qui la premsa espanyola s’entesta en anomenar “ultres”, en un intent obscè d’obviar el nom del porc; fins a la més renovada, aquella que passa per “xapa i pintura” per encobrir el veritable rostre de la forma i el fons, submisa i obedient als mandats de l’Íbex35, de la Patronal i de tota l’oligarquia espanyola. Una i altra celebren que hi hagi persones innocents empresonades mentre els lladres gaudeixen de les seves vacances; una i altra corejaven i corejaran a l’uníson aquell “a por ellos”, ens amenacen, ens insulten, ens agredeixen i, per a més inri, capgiren la realitat i es victimitzen en un exercici d’insultant cinisme.

Al mateix temps, la cantarella de la bilateralitat, de la via pactada i de la negociació segueix sonant, com si es tractés del hit de moda de l’hivern. En el millor dels casos, si descartem un intent de ressuscitar l’autonomisme o el processisme, és una trampa al solitari o una tàctica condemnada al fracàs, doncs si el que es pretén és alliberar els presos mostrant un canvi de discurs, tan bon punt retornem a la via unilateral, ens obriran de nou el cap i ens empresonaran, il·legalitzaran, multaran, embargaran, etc.

La unilateralitat és l’única via possible per assolir llibertats, tal com ha succeït al llarg de la història quan qui ostenta el poder no està disposat a renunciar als seus privilegis. En el nostre cas, a més, la unilateralitat és indispensable per dos motius clau. D’una banda perquè és l’única forma de forçar la intervenció internacional d’una Unió Europea que està massa acostumada a mirar cap a una altra banda quan es vulneren drets i llibertats fonamentals. D’altra banda, perquè l’únic camí per ampliar la majoria republicana és aplicar la unilateralitat en la conquesta de guanys socials, mitjançant la restitució de totes les lleis suspeses pel Tribunal Constitucional i anant un pas més enllà amb l’aprovació de “decrets de la dignitat” que millorin la qualitat de vida de les classes populars. Si abans del Cop d’Estat del 155 la unilateralitat es va emprar exclusivament per a possibilitar el referèndum en comptes de traslladar-la, també, a la defensa de les lleis aprovades pel Parlament, ara cal actuar en aquest sentit i interpel·lar els comuns. Si mantenen allò que la desobediència només l’han de fer els moviments socials, no les institucions, hauran de donar explicacions a la PAH, entre d’altres, per justificar per què no volen implementar una Llei justa que emana de la força i el compromís de la gent.

Hem passat de tenir el focus de l’actualitat i l’activitat política al carrer, a tenir-lo als despatxos. El debat ha passat d’estar centrat en el desplegament de la República a focalitzar-se en la lluita antirepressiva, a nivell de carrer, i en aspectes de forma a les institucions, com ara la manera d’investir el President, qui presidirà la Mesa del Parlament, què cal fer amb les actes dels diputats exiliats,… Sense voler treure importància a aquestes qüestions, és evident que allò essencial ara mateix és continuar materialitzant la República, engegant el Procés Constituent i aprovant mesures valentes compromeses amb el benestar social, per ampliar-ne el suport. Accions que, sense retornar el protagonisme a la gent i als carrers, seran francament complicades, perquè si hi ha una estructura d’Estat que és fonamental en l’embat contra un Estat autoritari i sàdic és la gent constituïda en Poder i Unitat Popular, disposada a defensar els seus drets, la seva vida i la d’aquelles i aquells a qui estima.

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Ángel Juárez: ‘Any nou, queixes velles’

La ciència encara no ha estat capaç de dictaminar per què el temps passa més ràpid a mesura que ens fem grans. És un fenomen inescrutable que tots coneixem i que em genera una profunda insatisfacció. Em molesta que els anys transcorrin cada vegada més de pressa i el temps se segueixi desaprofitant. No suporto que les agulles del rellotge avancin a tota màquina i mentrestant les nostres queixes o reivindicacions continuïn caient en sac trencat. Però… existeix alguna solució? Em temo que no. Per tant, hem de seguir ensenyant les urpes i confiar que, aquest cop sí, els nostres desitjos es facin realitat. Fem cas al proverbi clàssic: mentre hi ha vida hi ha esperança (a més, tampoc tenim cap altre remei…).

Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra.

Molts dels anhels i lamentacions per al 2018 són els mateixos que els del 2017 i el 2016, i encara podria rebobinar enrere uns quants anys més. I tot i que això no deixa algunes persones en bon lloc, jo he de seguir amb la meva cantarella. Per exemple, he de desitjar que els Jocs del Mediterrani de Tarragona se celebrin d’una santa vegada (un nou retard no es podria justificar) i que aquests siguin un èxit per a la ciutat. Però el que realment demano als nostres mandataris és que siguin responsables i sàpiguen gestionar de manera intel·ligent totes les infraestructures i espais que s’han creat per a l’esdeveniment. El futur de la nostra urbs estarà lligat a l’administració d’aquest llegat, així que és una qüestió que ens hem de prendre de manera molt seriosa.

La meva carta als reis prossegueix amb un altre clàssic que tots els tarragonins ens sabem de memòria: solucionar d’una vegada i per sempre els greus problemes que tenim amb el ferrocarril. Això significa diverses coses: tenir una estació digna d’una capital de província, acabar amb el tercermundisme que existeix en el sistema de rodalies, millorar les connexions… I no podem oblidar allò que per a molts és una utopia o una fantasia irrealitzable: desviar el trànsit de mercaderies de la línia de costa i aconseguir una ciutat que miri al mar en lloc de donar-li l’esquena. Digueu-me boig si voleu, però estic convençut que els meus ulls ho veuran algun dia.

Un altre tema històric de la meva estimada (però maltractada) ciutat és la connexió (o, més aviat, la seva absència) entre el centre i els barris perifèrics. Quan jo era un jovenet imberbe i acabava d’arribar (i el temps passava molt més lentament que ara) ja es parlava d’aquest problema. Més de quatre dècades després, seguim en aquesta lluita. Perquè un miserable carril bici que a més està ple d’obstacles no pot considerar-se com la plena connectivitat. Anar caminant des d’alguns barris fins al centre pot considerar-se com un esport d’alt risc, i això, en ple 2018, no ens ho podem permetre. Per si no havia quedat clar, jo continuaré insistint fins a quedar-me sense al·lè. I no acceptaré excuses.

Hi ha moltes altres qüestions que em preocupen i hem de posar el dit a la llaga, tot i que ens produeixi coïssor. Per citar algunes, penso en les mancances en l’àmbit de la cultura, la proliferació de locals buits i els problemes cada cop més greus per al petit comerç, la dignificació del Francolí, la degradació de la Part Baixa, els edificis en mal estat de la Part Alta, la manca d’il·lusió de molts ciutadans que, cansats, han optat per llençar la tovallola… Però per sobre de tots ells hi ha un assumpte que em treu la son i enguany s’ha de començar a resoldre. Em refereixo, per descomptat, a la realització d’un estudi epidemiològic al Camp de Tarragona.

Ja ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir-ho (tot i que tant de bo aquesta sigui la darrera ocasió): necessitem que es posi en marxa aquest estudi perquè com a veïns de Tarragona tenim tot el dret del món a saber com afecta l’activitat econòmica i industrial a la nostra salut (en cas que realment tingui conseqüències, compte, perquè tampoc ho sabem amb total seguretat). No és un caprici, sinó una necessitat. Tenim el suport de la població (vàrem recollir més de 5.000 signatures en poques setmanes) i de l’Ajuntament (el ple del qual va aprovar per majoria una moció destinada a l’elaboració d’un sistema de vigilància ambiental). I no hem deixat d’insistir a totes les administracions perquè es posin d’acord i comencin a treballar d’una punyetera vegada. En definitiva, hem fet tot allò que ens van dir que havíem de fer però no hem obtingut la recompensa que ens van prometre. I això no ens sembla ni just ni honest.

I ara què? L’experiència m’ha demostrat en múltiples ocasions que no existeixen receptes màgiques, així que seguiré confiant en l’única poció miraculosa que conec: treball, treball i més treball. Que aquests desitjos es compleixin no depèn de mi, però m’hi deixaré la vida. El 2019, quan arribi el moment de redactar una nova carta als reis, comprovaré si l’esforç ha estat o no en va. Com diuen en castellà, el tiempo apremia, així que no penso perdre’l. Bon any nou a tothom, i tant de bo que les vostres il•lusions també es facin realitat.

 

Jordi Fortuny: ‘El risc d’acostumar-nos a l’excepcionalitat’

Fer un article per publicar l’última setmana d’un any 2017 ple d’excepcions és per mi un exercici al qual espero no acostumar-me. Per una banda em venen moltes ganes de parlar de coses de la ciutat de Tarragona, de coses que hem impulsat des del grup municipal; per repassar i repensar tot allò que tenim pendent i pendent amb urgència.

Jordi Fortuny i Guinart és conseller d’ERC-MES-MDC de l’ajuntament de Tarragona

M’agradaria parlar: del glifosat, Merkel i Tarragona; de la mobilitat del Camp i el taxi. Com també d’altres temes que malauradament hem incorporat amb caràcter de normalitat quan haurien de ser temes excepcionals com: del centre de la ciutat i del comerç; del model urbanístic, de la Budellera i de la revisió del POUM; del contracte de la neteja i dels contenidors soterrats o no; de la Tabacalera i del pla director; de la governança i de la participació; de l’àrea metropolitana del Camp i la connectivitat amb el món; de la indústria i del preu de l’energia; de la cultura i el paupèrrim pressupost. El gruix i la cronificació de tots aquests temes em fa reflexionar sobre el risc d’insensibilitzar-nos com a ciutadans crítics i exigents, per tenir la sensació de que són qüestions insolubles.

A Tarragona tenim una sèrie de temes pendents que esdevenen quotidians, normalitzats en la vida de la ciutat, quan tots ells són en realitat temes excepcionals. No podem normalitzar l’excepcionalitat. Les deficiències en la neteja són excepcionals, no normals. La degradació del centre és excepcional, no normal. Tancar el Camp de Mart a l’estiu és excepcional, no normal. Perdre subvencions per la Part Alta és excepcional, no normal. No tenir un model urbanístic pensat per les persones és excepcional, no normal. Fer propostes assenyades com fiscalitzar i inspeccionar el contracte de la neteja de 23 milions d’euros a l’any i negar-s’hi, és excepcional, no normal.

El grup d’ERC-MES-MDC de l’Ajuntament de Tarragona, no acceptem normalitzar totes aquelles qüestions que per inacció s’incorporen a la quotidianitat del ciutadà com una càrrega lligada al simple fet de ser tarragoní. No acceptem la inacció del govern de la ciutat. No acceptem externalitzar els orígens dels problemes en altres institucions. No acceptem no combatre el marasme burocràtic que comporten moltes iniciatives i esdevingui l’excusa perfecta per la inacció. Per tant, defensem amb tota passió que volem acabar amb tots els temes crònicament excepcionals, malgrat ens diguin que estem davant d’impossibles, perquè l’únic que ho fa impossible és la inacció normalitzada de l’equip de govern.

El 2017 ha estat un any excepcional, un any d’estat d’excepció, un any ple d’accions repressores per part del govern del PP que es pretenen normalitzar i, el que és pitjor, inculcar en les consciències que reprimir sense causa justa és normal. I mirar-s’ho i aplaudir-ho com fan Cs i PSC és indignant. Imputar l’endemà de les eleccions Rovira, Gabriel, Mas, Pascal, Boya i Lloveras, no és normal i no podem normalitzar-ho. La protesta, la indignació i el rebuig han de ser unànimes. Però no cal esperar res en aquest sentit del govern de la ciutat. Ens volen fer pensar que si els investiguen és perquè “alguna cosa hauran fet”. No podem deixar de protestar per l’acció político-judicial de l’Estat espanyol. No és normal que els Jordis, el Quim i l’Oriol, no hagin passat el Nadal a casa. És la cara de l’estat d’excepció en què vivim. No és normal.

Us desitjo a tots un 2018 en què el normal sigui enraonar de com millorar Tarragona amb efectivitat i amb fets.

Jordi Fortuny i Guinart és conseller d’ERC-MES-MDC de l’ajuntament de Tarragona

Josep Maria Buqueras: ‘Objectiu: Seny+Diàleg+Reconciliació’

De bell antuvi vull manifestar que estem a on estemper què venim de la dada objectiva que l’any 2011 hi havia sols un 12% d’ independentistes, i ara a hi ha l’entorn del 50%. Tot gràcies a les polítiques del Gobierno del PP.  En realitat, hi hagut política? o tribunals de justícia? La ceguera i l’immobilisme que s’ha fet des de l’Estat ha estat evident. Tothom ha comet equivocacions, errades importants. El 5/6 de setembre, el Parlament català va “tirar pel dret”, també en el Congrés de Diputats s’ha passat el corró, amb moltes lleis emparant-se amb la majoria que té.

Josep Maria Buqueras

El 21 – D es realitzaran unes eleccions molts especials, singulars, diferents a totes les que hem celebrat des de l’any 1977. Per què? Perquè hi ha uns líders nacionalistes escapçats,“decapitats”, segons la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria: uns a la presó i uns altres a l’exili, gràcies al Govern de Rajoy i a l’aplicació  del article 155. No deien que hi havia separació de poders. I, ara, el PP capitalitza aquesta situació penal. Són les primeres eleccions autonòmiques convocades pel Governestatal, que aspira portar la pau a Catalunya, encara que el més probable és que aquesta sigui difícil d’abastar.

Els catalans, històricament, ens han qualificat com persones amb rauxa i seny. La rauxa és la determinació sobtada, pensada capriciosa i el seny és la ponderació mental, és a dir, la sana capacitat que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació. Dies enrere en un setmanari d’àmbit estatal i més aviat dretà, la carta del director deia: “Miquel Iceta, en medio del enredo, emerge como la soluciónmenos mala y más viable para los no independentistas. Susposibilidades de ser president parten de la hipòtesis de que Ciudadanos, PSC i PP tenganmayoría  en escaños, però no mayoría absoluta, y que en En Comú-Podem pudiera aportar los diputadosnecesarios para conseguirla  .  .  . podria ponerfin al procés por un tiempo, pero que generaria otras complicacions . . .   Permitiría un president de la Generalitat no independentista con el mandatoparlamentario de enterrar el procés, que no es poco, pero que puede ser no suficiente”. Això, no passarà: segons les enquestes,la suma dels diputats constitucionalistes no sumaran els 68 diputats. En canvi els independentistes estan a més prop, i sobrepassen els 68 amb els diputats “comuns”.  Si sumen ERC amb els socialistes i els CeC-Podem, tampoc sumen 68, però podrien formar govern.

En aquest dies de campanya  s’han escoltat frases i paraules força radicals, es tenen que entendre des de la passió partidista i envoltat dels seus votants. Això sempre ha estat així i serà així. Però hi ha hagut paraules que millor no s’haguessin pronunciat, ja que poden dificultar l’entesa per arribar a acords polítics. Hi ha dos blocs ben definits: els independentistes i els constitucionalistes. Uns i altres es donen l’esquena mútuament i juguen a la contra uns i altres. Tots? Tots menys els de CeC-Podem i els  socialistes, sobretot el seu candidat  Iceta que no va contra ningú i aspira a una Catalunya de tots i per a tots. Vol solucionar l’atzucac en el que estem, vol canviar el rumb del qual venim, hem de passar del garbuix a les solucions, de la confusió a la claredat, de l’engany a la sinceritat, de la discòrdia a la concòrdia, de la desconfiança a la confiança i, sobretot, de la frustració a l’esperança.Els nacionalistes han criticat per activa i per passiva el triumvirat del 155: PP + C’s + PSC.Tots tres al mateix paquet, fet que no crec que sigui així tant clar i evident, ja que el PSC respon a una altra trajectòria política, catalanista i progressista en afers socials.

Òbviament, l’única papereta que pot canviar les cosesi superar la dinàmica de blocs existents, que es llençant “floretes” dia darrera dia, és segurament la del PSC, que fa coalició amb “Units per avançar”. Iceta pot ser president de la Generalitat sense ser el candidat més votat. Com pot ser possible això? La resposta és senzilla, és l’aritmètica parlamentària. Els sondeigs apunten que els partits constitucionalistes no sumen la majoria parlamentària. Però hi ha una quarta força que probablement recolzaria la investidura de Iceta, són els comuns d’Ada Colau i Podemos, i el seu candidat Domènec des de la transversalitat  també pot optar a la presidència.  Hem de saber que qui pot ser president és qui més suports té, no qui més vots espleta. Malgrat tot, la candidatura socialista és la més transversal de totes amb exdemocristians, excomunistes, activistes de la Societat Civil Catalana, de la plataforma Tercera Via, dirigents de Federalistes d’Esquerra, de CCOO, d’UGT i d’USO.

Després del 21-D, es necessitarà molt diàleg i voler/saber pactar. Hi ha ciutadans que esperen del resultat electoral que hagin uns vencedors i un vençuts. Llavors, els seus representants què faran? Una altra vegada més monotema independentista? Per quan de temps? Això es el que pretenen els independentistes i la CUP, tornarà a lluitar per la unilateralitat de la República catalana? I els unionistes del PP i C’s amb el seu immobilisme constitucional, que voldran:un monotema constitucionalista?

La única sortida és dialogar per unir i reconciliar tot el que està separat, recuperant el respecte per les idees, la negociació i l’acord. Catalunya ha de recuperar la centralitat del catalanisme polític que ens ha marcat molts anys. Els socialistes són el garant de les polítiques socialsi des del catalanisme es vol construir una ambiciosa proposta de reforma constitucional. Després de la rauxa que hem viscut els darrers dos anys, hem de fer gala del nostre seny català que sempre ens ha caracteritzat, per un costat, i hem de sumar consensos no tant sols polítics, sinó empresarials, institucionals, culturals, socials, per un altre. Hem de triar entre totes les opcions polítiques la que lluiti per trobar la resposta adequada, a l’embolic tan gros que tenim. El consens probablement es produirà entre les posicions catalanistes i de centreesquerra.Està clar que, a hores d’ara, l’independentisme no és una opció, però l’immobilisme constitucionalista tampoc. Ara, més que mai, es tracta de sumar majories, no uns contra els altres. Aquesta serà/és la clau, la suma del seny català, el diàleg i voler reconciliar a tots els catalans.

Pau Ricomà: ‘Censors per vocació’

Tarragona està vivint uns dies d’esperpèntica aplicació de l’article 155. Com si no n’hi hagués prou amb l’ignominiós acord entre PP, C’S i PSOE per escapçar les nostres institucions democràtiques, han sortit cabdills locals disposats a estendre la feina dels repressors. Res d’estrany. Sempre que es retallen llibertats, sorgeixen escolanets i escolanetes disposats a fer mèrits. És de manual. Per alguna cosa es diu que en aquestes contrades quan a algú li poses una gorra es creu que ja és capità. Us explicaré dos exemples recents que podrien haver signat Azcona o García Berlanga, en un dels seus genials guions retratant la quotidianitat d’una societat acomplexada i grisa.

Pau Ricomà és portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona.

El passat divendres, Rubén Viñuales, portaveu de C’s a la Diputació de Tarragona, va votar contra la subvenció a la Colla Sardanista Dansaires del Penedès perquè havien exhibit una estelada en una actuació. Va afegir que no tenia res a dir de la seva actuació com a sardanistes, això sí. Amb el seu criteri, el representant de C’s pretén que en les manifestacions culturals no es pugui fer ús de la llibertat expressió. Qui ho faci, hauria d’acceptar automàticament un tracte discriminatori. I a qui li tocarà després dels sardanistes? Prepareu-vos castellers, rapsodes, músics, actors, pintors plàstics… perquè hi ha un partit que pretén governar aquest país que no vol que mostreu estelades, que utilitzeu el color groc o que recordeu, en qualsevol actuació o aparició que feu, que a l’estat espanyol hi ha presos polítics empresonats sense judici.

L’altra demostració de patetisme cultural i vol gallinaci l’ha protagonitzat la presidenta de l’Empresa Municipal de Mercats, consellera municipal de comerç, Elvira Ferrando. Després d’haver acordat l’ajut a un col·lectiu de fotògrafs per la confecció del calendari 2018, va retirar l’ajut perquè la portada del calendari és de color groc i perquè hi ha una foto on surt el número 155. Ja ho sé que sembla mentida, però és veritat. Aquest és el nivell!

Els fotògrafs accepten impertèrrits la situació. El col·lectiu costeja íntegrament l’edició. Quan es disposen a vendre el calendari a l’espai que tenen assignat dins del Mercat Central, se’ls presenta un treballador de l’empresa municipal i els diu que no el poden vendre. Ordres de dalt.

Aquestes dues actuacions, que conviden al somriure i a fer-ne conyeta, deixen veure una situació lamentable: dèria per prohibir i paranoia. El poder mal entès que es pensa que l’expressió artística és una activitat “permesa” per ells i no una necessitat social, indispensable per a una societat digna i sana.

Vivim en una ciutat on el poder polític prohibeix colors i banderes, però calla com un mort quan els soldats utilitzen els nostres carrers com a camp de maniobres. Una ciutat governada amb aquests criteris, feble amb els poderosos i implacable amb els senzills, té un problema molt gran. És feina de tots desempallegar-nos-en, per higiene democràtica i salut convivencial.

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies