Laia Estrada: ‘Acollim ja, com voldríem que ens acollissin a nosaltres’

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Quan la guerra i les bombes esdevenen l’escenari i la banda sonora de la quotidianitat, és més que comprensible que una persona arrisqui la seva vida i la de la seva família a la recerca d’un lloc que creu més segur. I la realitat és que mentre seguim permetent la vulneració de drets humans i sense garantir vies segures i legals, el Mediterrani cada cop es transforma més en un gran monstre bulímic, que no deixa d’engolir i engolir cossos: 3.771 persones desaparegudes i mortes l’any 2015; el 2016 el vam tancar amb 5.000; en aquests primers quatre mesos del 2017, n’han mort prop de 900.

Les “afortunades” que aconsegueixen arribar a territori europeu continuen patint una vulneració de drets a les fronteres que aixeca la Unió Europea (UE), on no es garanteixen les condicions sanitàries mínimes, ni d’alimentació, educació o accés a la informació. Algunes mantindrem gravades a la retina les imatges que ens van arribar de les refugiades gasejades de matinada, incloent-hi criatures… O els efectes terribles de l’onada de fred dels passats mesos, l’acarnissament de la neu als camps de refugiades…

No hi ha prou espai per a parlar amb deteniment de les implicacions del pervers acord entre la UE i Turquia, perquè deporti les refugiades a canvi que la UE faci la vista grossa mentre massacra la població kurda, o obviï el muntatge d’un cop d’estat. La realitat és que la UE, lluny de donar una resposta basada en el drets humans, segueix apostant pel blindatge de fronteres en lloc de garantir vies segures i legals per a persones que necessiten protecció internacional. Els seus estats membres, com l’Estat espanyol, incompleixen els compromisos de reubicació i reassentament. El “compromís” i la “responsabilitat” de la comunitat internacional brilla per la seva absència quan no hi ha interessos econòmics en joc.

Cal aplaudir Stop Mare Mortum per haver-se decidit a emprendre accions legals contra l’Estat espanyol davant el vergonyós incompliment de les quotes d’arribada de persones refugiades acordades. El pitjor és que, tal com afirma aquesta entitat, ens toca reivindicar l’acompliment de les quotes quan aquest no és el sistema que hauria de funcionar, perquè en si mateix és una vulneració de drets humans.

El passat 18 de febrer més de 300.000 persones, es van manifestar a Barcelona en la marxa “Prou excuses, volem acollir ara!”, per demanar la lliure circulació de persones, i per exigir responsabilitats a tres bandes: a la UE, per les morts al Mediterrani; a l’Estat espanyol, per incomplir els compromisos adquirits en matèria d’acollida; i a la Generalitat, per excusar-se amb que es tracta d’una competència de Madrid.

El passat consell plenari, l’Ajuntament de Tarragona ha donat el vist-i-plau a una moció per “reclamar que l’Estat espanyol traspassi a la Generalitat la totalitat de les competències en matèria d’acollida i immigració i els recursos per fer-les efectives”. Es tracta d’una bona iniciativa, però seria més efectiu fixar data i pregunta ja per al referèndum, i seguir amb el full de ruta que ens permeti exercir la nostra pròpia sobirania.

Expliquen que, quan els refugiats i les refugiades republicanes van arribar a Valparaíso a bord del Winnipeg, en el millor poema d’amor de Neruda, van ser rebudes i acollides amb pancartes de benvingudes i, alhora, a mida que caminaven, al seu pas els llançaven flors. Confiem que no hagi de passar gaire temps perquè arreu dels Països Catalans també puguem acollir entre pancartes i flors.

Jesús Gellida: ‘La lepenització dels esperits’

Jesús Gellida és politòleg.

Els resultats de la primera volta de les presidencials franceses constaten la desafecció creixent de la població amb els principals partits (socialistes i conservadors) i l’esgotament del règim de la V República. El desastre dels partits tradicionals, plens de corrupció i de polítiques austeritaries, se consuma en el suport a candidats outsiders com Macron i Le Pen. Un representant neoliberal de les altes finances i una candidata de l’extrema dreta xenòfoba seran les opcions presidencials per a la segona volta a disputar el 7 de maig.

Amb una participació del 78,7%, el candidat del moviment En Marxa, Emmanuel Macron, ha liderat la primera volta amb un 23,86% dels vots, seguit per la presidenta del Front Nacional, Marine Le Pen, que ha obtingut un 21,43%.  Molt igualats en tercer i quart lloc, el candidat dels Republicans, François Fillon amb un 19,96% i, el líder de la França insubmisa, Jean-Luc Mélenchon amb un 19,62%. Lluny ha quedat el candidat socialista, Benoît Hamon, amb tan sols un 6,35%.  Uns resultats que evidencien l’hegemonia de la dreta a França.

Macron. L’ex-ministre d’economia en l’executiu socialista (2014 – 2016) es converteix en el màxim exponent a substituir a François Hollande, el seu padrí polític, com a president de la República francesa. Macron va trencar amb els socialistes l’agost del 2016 per dedicar-se plenament a la seva plataforma política En Marcha!. El fenomen del liberal Macron ha estripat al socialisme francès ja que el candidat centrista a l’Elisi ha atret a figures de renom de les files socialistes. L’ex-banquer s’auto-erigeix com el renovador de la democràcia francesa i apel.la “a la unió de tots els francesos” per fer font al lepenisme i convertir-se en el president “dels patriotes davant l’amenaça dels nacionalistes”.

Le Pen. La líder del Front Nacional (FN) arriba a la segona volta d’unes presidencials enarborant el discurs de la por sota l’eslògan “Aturem la immigració”. Els seus cavalls de batalla són la retòrica islamòfoba, l’antieuropeisme i el patriotisme econòmic que tan bé li va funcionar a Trump i que Le Pen explotarà en la segona volta. Le Pen declarava en la nit electoral “Jo sóc la candidata del poble”, i va afegir “Aquest resultat posa damunt meu la responsabilitat immensa de defensar la nació francesa”. En la seva carrera cap a l’Elisi, la presidenciable del FN, hauria de trencar el seu “sostre de cristall” electoral. En aquest sentit, Le Pen ja va guanyar les passades eleccions europees de 2014 i va treure uns bons resultats a les regionals de 2015, així mateix, el FN és el partit amb més implantació social. Le Pen intentarà polaritzar la segona volta en relació als seus temes estrella fent tot el possible per activar el vot de la por a la immigració i el vot de protesta, en clau nacional, contra les mesures austeritaries del dogma neoliberal que professa la UE.

Fillon. La dreta francesa, per primer cop en la seva història, celebrava unes primàries per elegir candidat a president demostrant en el procés la seva alta mobilització i politització. Fillon va guanyar unes primàries republicanes, amb 4,3 milions de votants – una altíssima participació que suposava un 10% de tot el cos electoral del país – que va fer pressuposar que podíem estar davant el nou president francès. No obstant, els casos de corrupció relacionats amb la seva dona i la seva imputació van minvar-li la fortalesa i el crèdit com a candidat fins fer-lo fracassar.

Mélenchon. Desarticulat el Front d’esquerres per les contínues disputes internes Mélenchon va llançar-se a la carrera cap a la presidència amb el moviment “França insubmisa”; un moviment de impugnació de les polítiques d’austeritat i del dogma neoliberal de la Unió Europea que plantejava la refundació del país a través d’una assemblea constituent per instaurar la VI República. La remuntada electoral de Mélenchon en les ultimes setmanes s’ha quedat a les portes de poder disputar la segona volta. Aquest fet hagués estat no solament un recolzament a les forces d’esquerres europees sinó sobretot a un replantejament d’un projecte europeu alternatiu des del “sud”.

Hamon. Desastre històric del Partit Socialista que obté els pitjors resultats des de 1969. La candidatura de Hamon era la crònica d’una mort anunciada. La crisi de la socialdemocràcia europea convertida al social-liberalisme abocat a la gestió i aplicació de les mesures austeritaries com a crossa de les elits. L’aparell socialista francès va boicotejar “al seu” inesperat candidat, guanyador de les primàries socialistes a l’ex primer ministre Manuel Valls, el qual va trencar la disciplina de vot del seu partit donant suport explícit a Macron. Sense la crisi política-electoral dels partits socialistes no podríem entendre gran part dels èxits dels nous partits o moviments que a la seva esquerra i a la seva dreta ocupen gran part del buit electoral del desastre socialista.

Ens trobem davant una revolta anti-establishment que s’expressa a través d’aquests terratrèmols electorals que espanten a les elits franceses i europees en un cicle electoral europeu incert. Unes elits que temien una segona volta entre Le Pen i Mélenchon i que ara ja tenen un candidat, partidari dels postulats de l’actual UE, com a gran favorit –segons les enquestes- al que donar suport per a la segona volta. Unes enquestes que no van preveure ni la victòria de Trump als EEUU ni la del Brexit a Gran Bretanya i que poden tornar a equivocar-se davant de l’ascens de la que Hamon ha qualificat com a “adversària de la República”.

Fillon i Hamon ja han demanat el vot útil per a Macron, convertint-se de facto en l’anticòs del sistema contra Le Pen. Per la seva banda, Mélenchon consultarà a les bases si dóna suport o no al liberal per neutralitzar a la pitjor de les opcions. No obstant, l’extrema dreta té l’hegemonia del discurs, marcant en els últims anys els temes centrals que han conformat l’agenda pública del país en el que es coneix com la “Lepenització dels esperits”. La revolta electoral contra les elits i la UE i el vot protesta, reaccionari i racista, dels “nacionals enfront dels migrants” que pot portar a Le Pen, contra tot pronòstic, a l’Elisi, és fruit d’aquesta Europa neoliberal i xenòfoba i de la incapacitat d’organitzar i construir un canvi real des de l’esquerra social i política.

Davant de la implosió de la socialdemocràcia i de l’enfortiment de l’extrema dreta la recomposició de l’esquerra antiausteritat europea és la única alternativa per a la majoria social.

Mario Téllez: ‘La tarificación social. Una apuesta redistributiva para el ámbito local’

Los ayuntamientos han ido creando equipamientos y servicios con la voluntad de hacerlos accesibles para el disfrute de toda la ciudadanía. De esta manera se han ido consolidando servicios de titularidad pública municipal como conservatorios de música, jardines de infancia, gimnasios, piscinas, cursos de formación, residencias, centros de día, casales de verano, pabellones deportivos y un largo etcétera.

Mario Téllez és regidor de Vila-seca en Comú

Estos servicios se han ido desarrollando con el objetivo de mejorar las prestaciones sociales de los municipios bajo criterios de calidad, viabilidad económica y función pública. No obstante, si los analizamos con detenimiento, podemos contemplar que buena parte de ellos sólo son fácilmente accesibles para las franjas de población con mayor poder adquisitivo, perdiéndose por el camino la función social de los mismos y la vocación de universalidad inherente a cualquier servicio de carácter público. Como medida correctora muchas familias en situación de pobreza extrema pueden pedir ayuda a los servicios sociales municipales. Este modelo, de corte asistencialista o caritativo, acarrea el problema de dejar en la cuneta a toda aquellas familias que no tienen suficiente poder adquisitivo para poder hacer uso de ciertos servicios pero que, a su vez, tampoco están en situación de ser beneficiarias de las ayudas existentes.

Así pues, ante una situación en que las familias con rentas bajas o medias no pueden, o tienen serias dificultades, para gozar de los servicios públicos municipales, entendemos que es preciso minimizar el modelo de “ayudas a los más pobres que las pidan” para empezar a virar hacia un modelo universal de precios según la renta que dificulte que hayan personas que no pueda gozar de un servicio municipal por no poder costearlo.

Existen alternativas basadas en el concepto de progresividad que son socialmente más justas y posibilitan que los servicios públicos municipales sean verdaderamente universales. En esta dirección cada vez hay más ayuntamientos que han salido de su zona de comfort y han empezado a estudiar cómo modificar su política de precios públicos introduciendo el concepto de tarificación social.

Para las personas que ostentamos cargos de representación local es muy fácil delegar en ámbitos territoriales superiores la función redistributiva de la riqueza y achacar que el aumento de las desigualdades es consecuencia de las políticas autonómicas, estatales y europeas. Y hay mucha razón en ese análisis. Pero no es menos cierto que a nivel local existen muchos mecanismos que permiten mitigar los efectos de las políticas fiscales de ámbitos territoriales superiores. Está en nuestra mano contribuir a la reproducción de la desigualdad o trabajar, dentro de nuestro margen de maniobra, en la construcción de un municipalismo capaz de trabajar por una sociedad más próspera y justa donde nadie pueda quedar privado de algo que le pertenece.

Mario Téllez és regidor de Vila-seca en Comú

Arga Sentís: ‘Salvem la residencial’

Hem començat la setmana amb la notícia que el fiscal demana deu anys de presó per a l’antic director de la Ciutat de Repòs i de Vacances, la residencial, acusant-lo de delictes de malversació de cabals públics, falsedat documental, infidelitat en la custòdia de documents públics i activitats prohibides a funcionaris.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Tarragona

Si aquestes acusacions resulten certes, es veu que aquest home utilitzava el seu càrrec per muntar negocis en paral·lel, valent-se de les instal·lacions de la residencial per enriquir-se a títol particular. En un detall propi de pel·lícula de Berlanga, la fiscalia li retreu que fins i tot organitzés el seu casament al local que dirigia, passant després les factures a la Generalitat.

Aquests dies, els grans casos de corrupció, amb xifres milionàries de diners evaporats, tornen a omplir les portades dels mitjans de comunicació. Per això és important que ens assabentem que la justícia actua també en altres afers, potser no tan espectaculars, però que causen un mal no menor allà on es produeixen.

La residencial està tancada des de l’any 2011, i s’ha convertit des d’aleshores en una altre d’aquells equipaments tarragonins respecte els quals les administracions no disposen de cap projecte concret, ni tenen cap idea sobre què s’ha de fer. Potser ha arribat l’hora que ens preguntem si una mala gestió, o una gestió delictiva, ha contribuït poc o massa a la seva decadència.

És un punt a favor de la Generalitat que en el seu moment es detectés el comportament estrany del director i se l’acomiadés, però és un punt en contra, molt en contra, que la pròpia Generalitat pretengui ara llogar les instal·lacions a emprenedors privats, suposadament amb finalitats hoteleres, sense tenir en compte el parer de l’Ajuntament ni les necessitats de la ciutat.

Encara que la titularitat dels terrenys i els edificis sigui del Departament de Treball, no podem passar per alt que la residencial és patrimoni dels ciutadans i ciutadanes de Tarragona, i no se’n pot disposar com d’una finca privada. Si el director no podia, i per això està ara davant dels tribunals, la Generalitat tampoc. Si li manquen idees, que consulti a l’Ajuntament i al teixit associatiu tarragoní. Segur que usos alternatius i socials no mancaran. O és que hem de convertir en hotels tots els edificis buits?

Tenim, doncs, una doble tasca. Exigir que s’aclareixi del tot aquest escàndol i es recuperin els diners malversats, d’una banda, i de l’altra posar les administracions i entitats de la ciutat en moviment per trobar un ús públic a la residencial que n’aturi la degradació i la recuperi per a la ciutadania.

Ho hem de saber fer, perquè la Ciutat de Repòs i de Vacances s’ho val.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Tarragona

Ángel Juárez: ‘El pessigolleig, el compromís i els Premis Ones’

M’ha tornat a passar. No ha estat una sorpresa; de fet, ja és una mena de tradició amb mi mateix. Em refereixo al pessigolleig, aquest pessigolleig tan particular que s’apodera de mi quan s’acosta la celebració dels Premis Ones Mediterrània. És una sensació singular, una cosa molt especial que només jo puc entendre. Podria fins i tot batejar-lo i tutejar-lo, sent com és un company fidel. És una conseqüència física i mental que neix dels meus nervis, la meva il·lusió i les ganes que arribi aquest dia que és tan important per a la ciutat de Tarragona. Des de fa uns dies el pessigolleig m’acompanya a tot arreu. I és que en poques setmanes, concretament el divendres 2 de juny, celebrarem la 23a edició (que es diu aviat) dels Premis Ones. Com per no posar-se nerviós…

Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

Totes les edicions dels Premis Ones són especials per un motiu o un altre, però crec sincerament que la d’enguany ho és fins i tot més de l’habitual. No, no és un truc de màrqueting ni un ganxo enginyós per cridar l’atenció. Realment ho penso (i el pessigolleig m’ho confirma). La 23a edició demostrarà que aquests premis són més necessaris que mai perquè estarà molt centrada en un assumpte que malauradament encara hem de defensar amb ímpetu: aconseguir la igualtat real de gènere i acabar per sempre amb la discriminació de la dona en tots els àmbits.

Les dades són esgarrifoses i fan por. A Espanya van ser assassinades 44 dones per les seves parelles durant el 2016. En aquest mateix any es van registrar fins a 390 denúncies per violència de gènere… al dia! I seguint amb el 2016, un total de 33.593 dones van ser víctimes de violència masclista, un 8’8% més que el 2015. La discriminació s’estén a altres esferes de la vida quotidiana: la bretxa salarial, el repartiment de tasques domèstiques, la desigualtat d’oportunitats laborals… Què podem fer per posar fi a totes les formes de discriminació contra les dones i les nenes del món? La nostra aposta com a entitat consisteix en condecorar a dones que dediquen les seves vides a complir aquest objectiu, fins al punt que podem definir-les com a símbols de la lluita feminista.

Per això aplaudim el treball de Cristina Almeida, una gran revolucionària i una de les persones que més va batallar a Espanya per despenalitzar l’avortament i treure de l’armari la problemàtica de la violència masclista. I fem el mateix amb Ana Bella, l’emprenedora que ajuda cada any milers de dones maltractades a trencar el seu silenci, denunciar els seus agressors i començar una nova vida com a dones supervivents. I què dir de Marina Rossell, la cantautora que es va convertir en un emblema per a moltes dones en una època en la qual la paraula feminisme gairebé ni es coneixia. Una altra persona que ha trencat moltes barreres ha estat Patricia Campos, la primera dona en la història de les Forces Armades Espanyoles que va pilotar un caça, demostrant que el sexe de l’individu mai ha de ser un obstacle. Existeixen moltes altres dones dignes de ser premiades. Esperem que altres segueixin el nostre exemple i ajudin a visibilitzar una realitat que és present i que ha d’avergonyir-nos com a societat.

Els Premis Ones d’enguany tindran un reconeixement especial per a un altre col·lectiu: les persones amb diversitat funcional. Una altra realitat que ens fa mal i precisament per això no podem amagar-la, ja que ens recorda que socialment no estem tan avançats com hauríem d’estar. Queda moltíssima feina per fer en aquest camp. Per exemple, penseu per un moment en la gran quantitat de barreres arquitectòniques que segueixen formant part del paisatge de les nostres ciutats… Els premis són per al Consell Municipal de la Discapacitat de Tarragona i el projecte ‘Festa per a tothom’, per promoure que la discapacitat es visualitzi amb normalitat des d’una perspectiva humana i ciutadana; i per al Nàstic Genuine, la iniciativa del Gimnàstic de Tarragona consistent en posar en marxa un equip format per joves amb Síndrome de Down que ha estat un gran èxit.

No vull acabar sense esmentar que també celebrarem un petit homenatge a José Antonio Labordeta, que anirà a càrrec de la cantautora María José Hernández, una artista a reivindicar. Reconec que com a admirador de Labordeta em fa una gran il·lusió, ja que considero que en aquests temps tan foscos per a la política és quan més hem de recordar que existeixen figures com la de l’aragonès, i hem de tenir-les sempre presents. I com és habitual hi haurà moltes altres sorpreses (ho sé, aquesta frase sí que és pur màrqueting).

Fa un temps vaig escriure que “considero que els Premis Ones són un dels grans èxits de la meva vida i els passejo amb orgull pel món. Comparo la primera edició de l’esdeveniment amb la que acabem de celebrar i malgrat haver-ho viscut sempre en primera persona em sorprèn tot el que hem après. Afortunadament, sempre vam anar a poc a poc perquè sabíem que la meta era llunyana”. Avui, gairebé un any després, no puc estar més d’acord amb aquestes paraules ni puc pensar en un final millor per a aquest article.
Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

Xavier Ferrer: ‘Municipis oberts a Europa i al món ‘

Xavier Ferrer és president del Consell Català del Moviment Europeu (CCME).

Xavier Ferrer és president del Consell Català del Moviment Europeu (CCME).

Estem en un món canviant, ple d’incerteses i amb dificultats d’albirar un futur clar. Els equilibris polítics es desestabilitzen i donen pas a més actors i a conflictes en diferents àrees del planeta, la solució dels quals és complexa.

En el pla econòmic, les coses passen molt ràpid i, propiciat per les noves tecnologies, assistim a una revolució que està canviant les relacions econòmiques, amb empreses que tenen més poder que molts estats i amb incidència important en el mercat de treball. I tot això afecta l’escenari social, que esdevé més inestable, amb importants migracions de caràcter econòmic i també polític, que alteren la cohesió social a les àrees afectades.

A més, Europa travessa per dificultats en l’àmbit econòmic amb una crisi encara no superada i en el pla polític ens trobem amb una crisi d’identitat europea propiciada per la dificultat de gestionar la l’economia i la immigració, especialment el drama dels refugiats, que ha abocat a alguns governs europeus a tancar-se i a partits polítics a apostar per l’anti europeisme i la xenofòbia. Tot plegat ha generat un estat de la qüestió que ha propiciat descontentament vers la UE i, en part, ha provocat el Brexit i, en el pla internacional, l’elecció de Trump, i que prediu dificultats en l’escenari immediat del 2017, si no revertim la situació explicant a la ciutadania les virtuts i avantatges d’una Europa unida i democràtica. És per això que, des del municipalisme, s’ha d’apostar per Europa i fer saber les virtuts i avantatges que la UE ofereix a la ciutadania, naturalment millorant-ne el que calgui. Per això ens convé que els municipis, que és la institució més propera a la ciutadania, siguin oberts i actius a la realitat més propera, però també a Europa i al món. La internacionalització de les ciutats i els territoris ja es un fet i una necessitat, i cal ser-ne protagonistes directes.

D’aquesta dimensió estratègica internacional de les ciutats i dels territoris en parlarem el proper dia 3 de maig a Tarragona, en una jornada amb experts i casos d’èxit i bones pràctiques de municipis i territoris que ja han assumit aquest rol.

L’actual viabilitat del projecte europeu i la inevitable projecció internacional del món local es necessiten per oferir a la seva ciutadania un espai de cohesió, solidari, innovador i de progrés que ens garanteixi una estabilitat política, social i econòmica en base als valors de l’ètica, la pau i la seguretat.

Pau Ricomà: ‘Parlem d’urbanisme, sens mandra i sense por’

Després de parlar reiteradament amb urbanistes, arquitectes, tècnics de diferents administracions, geògrafs, veïns, hem trobat un punt general de coincidència en què el Pla d’Ordenació Municipal de Tarragona és un mal instrument. Està fet amb els mateixos criteris que el Pla General de l’any 1984 i amb la mateixa lògica de creixement per extensió, amb poca preocupació pel malbaratament de recursos naturals, històrics i paisatgístics.

Pau Ricomà és portaveu grup municipal ERC-MES-MDC

Tenim, doncs, un planejament urbanístic fet amb la lògica del segle XX. La lògica de la bondat del creixement continuat i il·limitat, allunyat dels criteris de l’urbanisme actual de sensibilitat mediambiental i de priorització de la conservació, recuperació i regeneració dels centres històrics i dels espais amb alt valor social.

Que ha passat des de l’aprovació inicial del POUM, l’any 2010, fins ara? Bàsicament tres coses, que considerem que han de ser motiu de reflexió:

1.- S’ha demostrat que les previsions demogràfiques estaven absolutament exagerades. La previsió desbocada de creixement servia per justificar la necessitat d’haver d’ocupar grans extensions a la zona de Llevant que ara són un pulmó per a la ciutat.

2.- Estem patint els efectes d’una crisi devastadora 10 anys després que s’iniciés. Crisi originada en la sobreoferta immobiliària, que va provocar una escalada especulativa dels preus de l’habitatge i que ha acabat amb centenars de milers de pisos buits i centenars de milers de famílies expulsades de casa seva. Altres conseqüències són l’índex d’atur més alt d’Europa, la precarització del mercat laboral i l’exili laboral forçat de molts joves. Sembla lògic que alguna cosa hàgim après d’aquesta crisi. Els dos enormes plans parcials de la zona de Llevant segueixen la mateixa lògica de sobreoferta immobiliària que tan dramàtiques conseqüències ens ha portat.

3.- La consciència cada cop més compartida de la necessitat d’actuar activament per frenar l’escalfament global i les conseqüències del canvi climàtic. La Carta d’Aalborg, recollida a l’Agenda 21 de l’Ajuntament de Tarragona, adverteix de la necessitat de preservar els espais naturals i de prioritzar la recuperació de les zones degradades.

A Tarragona s’està intensificant el problema de la pèrdua de qualitat de l’habitatge i dels espais comuns a la zona centre. Bàsicament la part sud de la Rambla i la Part Baixa. Precisament, aquella zona històrica de Tarragona, la de fa 150 anys, que li dóna caràcter i la fa diferent d’altres ciutats. La recuperació d’aquesta part de la ciutat hauria de ser la prioritat del planejament urbà, juntament amb l’aproximació entre Centre, Ponent i Nord, convertint el Francolí en un parc fluvial i en el gran connector i cohesionador de Tarragona. Necessitem una sola Tarragona, un Centre fort i un Llevant verd.

Val a dir que, de la mateixa manera que hi ha un reconeixement general que el POUM no és un instrument útil, hem detectat en alguna persona una mena de conformisme que té com únic argument que va costar massa fer el POUM, per a què ara ens plantegem revisar-lo. És evident que si un instrument perjudica la ciutat, ens n’hem de desfer. I ho hem de fer sense mandra i sense por perquè el futur de la gent de Tarragona es mereix el màxim esforç.

Pau Ricomà és portaveu grup municipal ERC-MES-MDC

Jordi Rom: ‘Fira Marítima, del repte a l’oportunitat’

Un gran aparador de la realitat del turisme i l’activitat nàutica a casa nostra. D’aquesta manera es podria definir avui en dia la Fira Marítima de la Costa Daurada que un any més, es realitzarà a Cambrils durant el mes de maig. Aquesta edició pren una rellevància especial ja que enguany es commemora la desena edició. Fa uns anys, assumir el compromís d’organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques era tot un repte, degut a la dinàmica que vivia l’Estat espanyol. Malgrat aquest context poc optimista, la il·lusió, la confiança i la motivació dels que creien en el projecte, van fer que s’anessin superant les diferents adversitats que anaven apareixent i la Fira fos una realitat en el seu moment i avui en dia estigui consolidada.

Jordi Rom és gerent de l’Estació Nàutica Costa Daurada

Aquell repte inicial de tirar endavant una fira d’aquestes característiques a la Costa Daurada esdevé avui en dia una gran oportunitat de present i de futur. La feina feta durant els darrers anys, -els més difícils-, ha convertit la Fira Marítima en un esdeveniment de referència, que projecta en nom de Cambrils i el de la Costa Daurada més enllà de Catalunya i que atrau a potencials clients, però també a amants del turisme nàutic. L’equilibri entre l’àmplia oferta que ofereix la Fira –venda d’embarcacions, obtenció de titulacions, activitats nàutiques diverses, material i equips, etc- és una de les claus d’aquesta consolidació i projecció de la Fira.

Ens trobem en un moment en que el turisme actiu agafa cada cop més rellevància arreu. En aquest context en el que el públic busca gaudir de sensacions i viure experiències, la nàutica esdevé un valor afegit de gran importància a les destinacions costaneres. Les activitats i el turisme nàutic han permès obrir el mar i donar a conèixer, popularitzar en definitiva, tot allò que la nàutica en les seves diverses formes i vessants pot fer per nosaltres, trencant aquells tòpics i barreres que etiquetaven tot el relacionat amb la nàutica com elitista.

En un context en que el 70% del turisme relacionat amb el mar a Espanya es situa avui en dia al litoral Mediterrani, i d’aquest, una part important a Catalunya, pren especial rellevància un esdeveniment com és la Fira Marítima de la Costa Daurada, que convertirà Cambrils, durant quatre dies, en l’epicentre de la nàutica a Catalunya i punt de visita obligada per a tots aquells que d’una o altre forma viuen o volen viure el mar.
Jordi Rom és gerent de l’Estació Nàutica Costa Daurada

Arga Sentís: ‘Volem el carril bici a Tarragona’

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipàl d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Tarragona

Estudiants i gent jove han protagonitzat una bicicletada reivindicativa entre l’Institut Vidal i Barraquer i l’antiga universitat laboral per reclamar un carril bici entre aquests dos punts de la ciutat.  Aquest fet ha estat un símptoma més que l’ús urbà de la bicicleta compta amb una base social que el reclama, que moltes persones el consideren necessari perquè Tarragona tingui un desenvolupament equilibrat, també en matèria de circulació.

De fet, el Pla de Mobilitat Urbana de Tarragona, que l’Ajuntament aplica actualment, compta amb un capítol dedicat a l’ús de la bicicleta, en el qual es preveu la promoció de carrils bici amb prioritat en la interconnexió entre el centre i la zona de Ponent, els accessos a l’estació de ferrocarril, i fins i tot la comunicació amb els “nuclis de perifèries urbanes i de localització d’activitats productives”, segons el document.

Tot un catàleg de bones intencions que, malauradament, encara està sobre el paper i només sobre el paper. És cert que hem superat el temps en que es deia que, com que Tarragona era molt costeruda, la bicicleta no hi serviria de gran cosa. Ara s’observa l’àrea urbana en tota la seva extensió, es reconeix que el trams amb grans desnivells no són realment tants i es fina com a objectiu  la implementació d’un mitjà de transport del que moltes altres ciutats ja disposen, i que ha demostrat abastament la seva utilitat.

És difícil imaginar una ciutat universitària sense bicicletes. És difícil imaginar alternatives a la massificació del cotxe privat sense bicicletes. És difícil ignorar-les quan parlem de la necessitat de pacificar el trànsit, i de relligar el centre amb els barris.

La reivindicació dels estudiants ha estat, doncs, prou entenimentada. El més curiós és que fins i tot l’Ajuntament, mitjançant el Pla de Mobilitat, comparteix aquest punt de vista. Costa d’entendre, doncs, per què no es du a terme tot un seguit de mesures que compta amb un consens tan gran.

Volem el carril bici a Tarragona.

Albert Abelló: ‘Sant Jordi’

Albert Abelló és portaveu del Grup Municipal de CDC a l’Ajuntament de Tarragona

Aquest diumenge 23 d’abril Tarragona celebrarà la Diada de Sant Jordi, un dels dies més esperats de l’any que representa les essències més pròpies del poble català. Aquest dia, milers de persones sortim al carrer per expressar tres sentiments: l’estima al nostre país a través del seu patró, a les persones a través de les roses i a la cultura a través dels llibres.

La millor manera de viure la Diada de Sant Jordi és compartint-la, gaudint-la en directe, participant-hi activament. Veure en primera persona com la Rambla Nova torna a bullir amb milers de persones prenent part de les nombroses activitats populars organitzades per les entitats, les institucions i els ciutadans i ciutadanes de Tarragona i dels municipis veïns.

Sant Jordi és una diada festiva, familiar i integradora on cada any demostrem el millor esperit cívic i cultural de Tarragona i de Catalunya. I aquesta celebració ens serveix també per reivindicar la llengua i la cultura catalanes, una jornada que convida a penjar la senyera del bacó i a trencar una llança a favor dels autors i autores catalanes, a favor dels llibres en la nostra llengua.

La Diada de Sant Jordi, declarada Festa Nacional de Catalunya per la Generalitat, ens representa com a poble davant els ulls del món. Ens dóna l’oportunitat de mostrar-nos tal com som, un poble que aposta i treballa dia a dia per la pau, la llibertat, la justícia i la inclusió social, un poble que cada 23 d’abril celebra una diada on tothom és benvingut.

També hem d’estar orgullosos de l’enorme projecció exterior d’aquesta celebració, una festa que s’ha internacionalitzat i que, cada cop més, se celebra a molts altres indrets del món. L’intercanvi de llibres i roses s’està convertint en un fenomen mundial amb més d’un centenar d’activitats organitzades per voluntaris a una cinquantena de països.

Tot i aquesta internacionalització, no hem de perdre de vista la veritable essència de Sant Jordi, una diada que és difícil d’entendre si no s’ha viscut mai, una jornada festiva i popular que a casa nostra té el seu centre neuràlgic a la Rambla Nova. I tampoc hem d’oblidar l’origen ni la llegenda popular. No hem de deixar d’explicar mai la història que manté la tradició viva, la història en la qual narrem que un bell cavaller es va enfrontar al drac i que de la sang en va créixer una rosa.

Per tot el que la Diada de Sant Jordi significa, aprofitem plenament aquest diumenge 23 d’abril per gaudir-lo al carrer amb els nostres i viure’l amb alegria, respecte i civisme.

Feliç Sant Jordi, visca Catalunya i visca Tarragona!

Carles Xavier Gómez: ‘Pedro y el lobo’

Ara ve el president estatal i ens promet inversions en infraestructures. És curiós que vingui a prometre unes inversions que normalment ja figuren en els pressupostos de l’Estat de cada any i que no s’han executat. Com que no tenien intencions de complir-les, suposo que les feien constar als pressupostos perquè els catalans estiguessin contents. Ara sí, ara les faran perquè el president ha dit que sí, que les faran. I quan aquest president, que no compleix res del que promet, incompleixi, què podrem fer els catalans? Però què es pensa? Que vindrà aquí amb vidres de colors i quedarem encantats? Es pensa que som tontos? ? Ja ho diu el proverbi àrab: la primera vegada que m’enganyis serà culpa teva, la segona, meva.

Carles Xavier Gómez és coordinador de l’ANC a Tarragona

La Cambra de Comerç de Barcelona ha informat que el 2015 ha estat el pitjor any en inversió en Catalunya en infraestructures de mobilitat des de 1997. El pitjor. Només s’ha executat el 59% del previst. Queda clar, doncs, que es pressuposta menys però encara s’incompleix més.

El greuge és brutal i demolidor. El Port de Barcelona és el primer contribuent del sistema portuari espanyol. El tram d’autopista entre Martorell i Tarragona s’ha pagat 79 vegades. Entre Tarragona i Alcanar, 157 vegades. La síntesi és: pagueu i, en cas contrari, circuleu per una via molt més perillosa.

Així ens trobem que mentre les carreteres d’Espanya redueixen els seus accidents en un 50%, a Catalunya augmenten i es dupliquen a Barcelona. En canvi, a les autopistes tenim els mateixos percentatges d’accidents que la resta de l’Estat, el que demostra que és la qualitat de les vies i no la densitat del trànsit el causant dels accidents. Podríem passar de l'”Espanya ens roba”, a “Espanya ens mata”. Una mofa a la igualtat entre espanyols.

Malgrat aquest fre a la nostra economia, Catalunya continua sent el territori més productiu de l’Estat. Molts catalans veiem el greuge econòmic que patim, però d’altres, no. Caldrà triar. Les societats democràtiques resolen aquestes qüestions sotmetent-les a referèndum. Quan els polítics espanyols no volen ni sentir parlar, demostren que segueixen amb mentalitat del segle XX. Una mentalitat prepotent i autoritària. Una raó més per votar a favor de separar-nos d’un Estat així.

Les inversions futures les farem nosaltres. I el nostre futur el dissenyarem nosaltres, entre altres coses perquè parlem de la recerca de la felicitat, i amb això no es juga. El president estatal hauria de fer el viatge amb els vidres de colors a un altre lloc. Aquí ja no cola. Tots ens sabem el conte de “Pedro y el lobo”.

Carles Xavier Gómez és coordinador de l’ANC a Tarragona

Jorge Regidor: ‘El Derecho de Asilo’

El Derecho de Asilo es un derecho humano reconocible y de obligatorio cumplimiento para todos los Estados que estén obligados en la medida que tengan firmados Convenios Internacionales sobre la materia. Es uno de los derechos humanos más antiguos de la humanidad, ya que desde la edad media se produjeron numerosas oleadas de perseguidos por motivos religiosos o territoriales.

Jorge Regidor Sánchez és jurista, col·laborador d’Europe Direct Tarragona

Da lugar al principio de inmunidad, por la cuál una persona deber ser siempre respetada y no violentada. Debe definirse como una protección que presta un Estado en su territorio a personas que no son nacionales suyos y que llegan a él perseguidas por motivos políticos u de otra índole, y que se hallan en situación de grave peligro individual en el Estado de procedencia o en términos de derecho internacional, Estado perseguidor.

En definitiva, un refugiado es una persona que se ha visto abocada a llevar a cabo un desplazamiento forzoso de su país por haber sufrido graves violaciones de derechos humanos debido a la descomposición de las instituciones democráticas, la proliferación de agentes no estatales perseguidores, la diversidad de diferentes formas de criminalidad, problemas económicos, conflictos bélicos y otras e infinidades formas de persecución y de violación sistemática de los derechos humanos.

.A nivel normativo, la regulación genérica del derecho de asilo se halla en el Art. 14 de la DUDH “en caso de persecución, toda persona tiene derecho a buscar asilo, y a disfrutar de él, en cualquier país. Este derecho no podrá ser invocado contra una acción judicial realmente originada por delitos comunes o por actos opuestos a los propósitos y principios de las Naciones Unidas.

La problemática de los refugiados en guerras y conflictos de África, más conocidos como refugiados en masa, los desplazados por terrorismo, el caso de los refugiados haitianos en las costas de Alta mar en los EEUU, el desastre humanitario que significó en conflicto de la ex-Yugoslavia, los Kurdos, los refugiados palestinos con apoyo jurídico de la UNRWA (Oficina de socorro para la ayuda de palestina), los casos de refugiados medioambientales debido al cambio climático o los últimos refugiados en Italia de Libia y Túnez y los actuales refugiados que provienen de Siria son muchos de los diferentes casos que existen a nivel mundial.

Desde los gobiernos actuales se debe fomentar la política de Asilo desde la perspectiva de facilitar, promover y ayudar al interesado a solicitar sin temor una petición de y reforzar ante los gobiernos las garantías de asistencia jurídica gratuita en el acceso al procedimiento y durante el mismo.

Jorge Regidor Sánchez és jurista, col·laborador d’Europe Direct Tarragona

Sergio del Campo: ‘Tarragona en los Presupuestos Generales del Estado’

Después de unas intensas semanas de trabajo parlamentario, negociaciones y “tiras y aflojas” todo parece indicar que España tendrá presupuestos para este ejercicio 2017. Ciudadanos ha logrado arrancar al Gobierno más de 4.000 millones de euros con un doble objetivo: por un lado avanzar en la recuperaración de la clase media y trabajadora y por otro modernizar nuestro país, avanzando hacia un nuevo modelo productivo.

Sergio del Campo es diputado de Cs por Tarragona en el Congreso

Hasta 2.000 millones irán destinados a incrementar las partidas para la dependencia, luchar contra la precariedad laboral, el desempleo, la pobreza infantil o la violencia de género. Otros 2.200 millones irán destinados a la innovación y economía del futuro con incrementos de inversión en modernización de la justicia, fomento de la economía digital, lucha contra el fraude o ayuda a la modernización de nuestras PYMES.

Después de años de políticas de recortes y austeridad vamos a conseguir que se inviertan hasta 5.300 millones de euros adicionales para las CCAA. La educación, la sanidad y los servicios sociales serán los protagonistas recibiendo la mayor transferencia de los últimos siete años. Se acabaron los recortes y ajustes. Tampoco habrá subida de impuestos y sí un compromiso de ahorro en burocracia y duplicidades de 900 millones de euros.

Pero este compromiso obtenido por Cs, no solo es bueno para España en su conjunto, también lo es para Cataluña y para Tarragona. Nuestra CCAA será la más beneficiada por el aumento de la financiación autonómica. Más de 18.500 millones de euros irán destinados a educación, sanidad y servicios sociales, lo que supone casi 1.100
millones de euros más que en 2016.

Estos presupuestos también contemplan la mayor oferta de empleo público de la democracia, que convertirá 250.000 empleos temporales en fijos en toda España durante los próximos 3 años, lo que permitirá reducir la
temporalidad en el sector público de Cataluña del 22% al 8% y que más de 50.000 interinos pasen a ser fijos en los próximos años.

Las inversiones en infraestructuras catalanas aumentan hasta los 1.091 millones de euros, un 7,13% más que en 2016. Cataluña será la segunda CCAA que más inversión recibirá de toda España. Se invertirán 205 millones en el Corredor Mediterráneo, el 30% del total, principalmente en actuaciones en los tramos Frontera
Francesa-Barcelona-Tarragona y Barcelona- Tarragona-Castellón, destacando los 75 millones para la Variante de Vandellòs-Tarragona, así como en la adaptación de las línea al ancho internacional y a la alta velocidad.

Para los aeropuertos catalanes la inversión prevista es de 53 millones, que irán destinados fundamentalmente a financiar actuaciones de mantenimiento y mejora en el Aeropuerto de Barcelona-El Prat y para la construcción de la nueva terminal de embarque del Aeropuerto de Reus. También se incrementa el presupuesto para _rodalies_ hasta los 271 millones (un 60% más) incluyendo una partida para mejora la estación de Tarragona.

Otra parte importante de este esfuerzo inversor se destina a las carreteras de Cataluña, en total, 217 millones que se
invertirán, entre otras, en diversas actuaciones en la A-27 entre Valls y Montblanc. Por su parte, el Puerto de Tarragona contará con 40,2 millones que se invertirán principalmente en el acceso a la Zona de Actividades Logísticas (ZAL) y la terminal internacional.

Por último, destacar que la aprobación de estos Presupuestos suponen la celebración de los Juegos Mediterráneos 2018. Cs ha exigido al Gobierno que cumpla sus compromisos y finalmente el Estado aportará 6,7 millones de euros este año, lo que permitirá finalmente su celebración.

Estos no son nuestros presupuestos, pero es indudable que gracias a los 32 Diputados de Cs suponen un punto de inflexión para Cataluña tras años de “mirar para otro lado” por parte del PP y demuestran que se consigue mucho mas negociando y pactando que desconectando o abandonando hemiciclos.

Sergio del Campo es diputado de Cs por Tarragona en el Congreso

Jordi Martí: ‘Ballesteros endeuta Tarragona “ad eternum” i… “ja ho pagaran los nois”‘

Jordi Martí Font és
conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

Es veu que anàvem tan bé que el nostre mag de les finances municipals rebia els elogis del seu propi Equip de Govern i d’algun despistat del que s’anomena oposició i que té com a única característica comuna que és formada per gent que no forma part del Govern, una colla de fracassats entre els quals ens incloem si entenem que quan et presentes a les Eleccions l’únic èxit és guanyar-les. I ja ho pagaran los nois…

Es veu que anàvem tan bé que el Govern de l’Estat copiava del de la Generalitat i exigia al PSC, tal com el d’aquí a la CUP, que li aprovés els pressupostos si volia quatre xavos, quincalla a preu d’or, per fer una piscina olímpica i una mica més. Una piscina olímpica que, diu la publicitat, falsa com un duro sevillano, és perquè en gaudeixin les veïnes de Campclar. I ja ho pagaran los nois…

Es veu que anàvem tan bé que ens felicitàvem (aquí qui no es felicita és perquè no vol) pel sant, per l’aniversari i per ser aquí i ser com som. De fora estant érem la riota absoluta de qualsevol que tingués dos ulls o un o cap a la cara, però aquí ens felicitàvem. I era mal tarragoní qui no ho feia. Fins i tot sant Fructuós ens felicitava, fins i tot la Tecla fugint del no sant Pau, o el saurí Magí de la Brufaganya… tothom ens felicitava! I ja ho pagaran los nois…

Es veu que anàvem tan bé que l’alcalde confiava en el seu voltant i trobava lògic i normal que estiguéssim permanentment a tocar del col·lapse, de la fallida, del desastre… Total, no passava res!, ho fèiem tot tan bé i érem tan agraciats que cap “dels nostres” ens advertís de res que amb vestit nou lluent projectàvem festes i inauguracions. I ja ho pagaran los nois…

Es veu que anàvem tan bé que no importava que la tela no la notéssim, que les costures no hi fossin, que els botons no cordessin res, que les butxaques no tinguéssim forat perquè no hi havia butxaques, que les corbates tinguessin tacte de corda i les rialles mentre ens les emprovàvem fossin impostades i atenguessin, sobretot, a pensar “quina hòstia que es fotran!, quina hòstia que ens fotrem!”. I ja ho pagaran los nois…

Es veu que anàvem tan bé que cada cop més fèiem més plens extraordinaris, urgentíssims i superextraordinaris per triar el color de la soga amb què ens havíem de penjar. Plens municipals sense importància, plens entre presentació i presentació d’opuscle de Setmana Santa, entre penitència de la carn i carn de penitent. Aprofito per exhortar Jaume Pujol i Balcells a pagar l’IBI d’un punyetera vegada o a pagar per ocupació de la via pública com qualsevol altre mortal. I ja ho pagaran los nois…

Es veu que anàvem tan bé que teníem butlla papal (del papa de “papito, dame serrucho”) per gastar, malgastar i endeutar-nos fins al màxim. Gastar, malgastar i endeutar-nos fins més enllà del possible.. total, quan s’hagi de pagar els que ara manen i s’endeuten ja no hi seran… I ja ho pagaran los nois…

Es veu que anava tot tan bé que dir que no a la corda al coll en forma de crèdits i més crèdits i allargaments dels crèdits i del temps de pagar els crèdits i del no res enmig del cretinisme imperant era sinònim d’antitarragonisme. Antitarragonisme. Lluïa la Tarragona il·luminada i deia públicament què cali pensar, què calia dir, per ser bons tarragonins, per ser bones tarragonines. I ja ho pagaran los nois…

Es veu que anàvem tan bé que tenir micròfons davant del morros permetia dir ximpleries sense parar, enredar qui es deixava enredar i pensar que si no m’entenen jo ja m’entenc. I quan m’entenc, els meus m’entenen i, si no, millor encara. I ja ho pagaran los nois…

Es veu que anàvem tan bé que calia dir prou i és ara que ho tornem a dir. Prou! Són vostès una colla d’incompetents, són un perill per a aquesta ciutat, per a les arques municipals, per al nostre futur com a persones que vivim en aquest espai, per a Tarragona tota, per a tota Tarragona. Deixin d’endeutar aquesta ciutat i deixin de mostrar la seva inutilitat ple extraordinari rere ple extraordinari superurgent. I pleguin ara que encara hi són a temps, perquè avui i aquí el mag de les finances ha fet el seu darrer truc i ha fet llufa. I ja ho pagaran los nois…

Es veu que anàvem tan bé que avui acabem cantant. 1975, Al Tall, “Cançó popular del País Valencià”, “Que vinga la llum”, aquella que diu:

Que vinga, que vinga, que vinga la llum

i que al senyor alcalde li peguen en lo cul;

les bigues són plantades i la llum ja vindrà,

i que el senyor alcalde se’n vaja a Panamà.

O, millor encara, enllaçant amb les darreres paraules de l’alcalde Ballesteros al Ple Municipal Extraordinari i Urgent del 5 d’abril de 2017:

“Molt lluny d’aquí a l’altra banda del món és on

viuen contents els barrufets.

El nostre poble és el país on tot es pot fer,

si tu barrufes jo també.

Però alerta, aneu amb compte, molt a prop hi ha qui us vigila

Ai, si us agafa en Gargamel…”

Es veu que anàvem tan bé… que ja ho pagaran los nois…

Pau Ricomà: ‘Davant l’incivisme cal gestió, no victimisme’

Que Tarragona no està prou neta és una opinió generalitzada entre els ciutadans. Així ho reflecteixen les enquestes que regularment es fan i es desprèn de les converses que tenim amb tarragonins de totes les zones de la ciutat. Quan l’opinió és tan generalitzada, no podem parlar d’anècdota.

Pau Ricomà és portaveu grup municipal ERC-MES-MDC Ajuntament de Tarragona

El nostre grup municipal hem demanat reiteradament una major inspecció del compliment dels grans contractes que actuen en l’espai públic, com el de la brossa i el del manteniment de parcs i jardins, i ens hem trobat sempre amb la negativa per part de l’equip PSC-PP-Unió. Val a dir que la majoria de ciutats de la dimensió de Tarragona hi dediquen molts més esforços.

Davant de tanta inoperància municipal, l’únic argument de l’alcalde Ballesteros és que a Tarragona hi ha molts incívics. Segur que n’hi ha, però m’imagino que com a tot arreu. No crec que els tarragonins tinguem un gen diferencial que ens impel·leixi a destruir mobiliari, deixar matalassos al carrer o a convertir els espais urbanitzats pendents de construir-hi en abocadors il·legals. Un alcalde responsable ha d’utilitzar tots els instruments de gestió que té al seu abast per afrontar els problemes que afecten la ciutat i no refugiar-se en el victimisme.

Segons dades municipals, el cost dels actes incívics s’ha multiplicat gairebé per quatre del 2012 ençà. L’any passat vam passar del milió sis-cents mil euros. Sembla de sentit comú que aquesta situació no la capgirarem només fent anuncis de gossets o de matalassos que se senten abandonats. Cal una gestió estratègica per la millora de la qualitat de l’espai públic i per afrontar els perjudicis de l’incivisme.

Hem demanat a l’alcalde que convoqui un ple monogràfic per abordar l’incivisme. Hem de ser capaços de detectar les seves causes, els seus elements més significatius, fer una diagnosi ben acurada del problema i apuntar les solucions adequades. No és un tema que es pugui deixar només en mans de la conselleria de medi ambient. Cal un treball transversal, ben planificat, en el que intervinguin també altres conselleries, com serveis socials, educació, guàrdia urbana i contractació.

De tant en tant, quan Ballesteros s’entrebanca amb les seves manifestes dificultats de gestió, fa veure que convida l’oposició a participar en grans temes de ciutat. Aturar aquest problema, que comença a tenir un cost econòmic desbocat, hauria de ser un tema de ciutat. Convocant un ple monogràfic per abordar-lo, l’alcalde demostraria sinceritat, que no utilitza un doble llenguatge de dir una cosa i fer-ne un altre, i donaria peu a que altres grups participéssim en la solució d’un problema que a la vista de les xifres publicades l’equip de govern no es capaç de solucionar tot sol.

Pau Ricomà és portaveu grup municipal ERC-MES-MDC Ajuntament de Tarragona

Andreu Suriol: ‘Impressions d’un escèptic en promeses messetàries sobre infraestructures’

Amb l’esperança de que “aquesta vegada sí que sí”, el Secretari general de la Cambra i jo mateix, ens vam mentalitzar per tal de resistir esportiva i estoicament a un llarg matí de campanya de màrqueting. Mariano Rajoy, qui fins ara s’ha dedicat a incomplir, sistemàticament, totes les promeses en matèria d’infraestructures, es volia redimir a Barcelona en forma de pluja de milions. O això semblava en el tràiler de la convocatòria.

Andreu Suriol és president de la Cambra de Tarragona

Com a institució representativa de les empreses del Tarragonès i Baix Penedès, i preocupada per les inversions en infraestructures, la nostra obligació era assistir-hi i prendre bona nota de les bones noves que ens volien anunciar el President del Govern central, en companyia del ministre de Foment i el secretari d’Estat d’Infraestructures. Tota la plana major, vaja.

La causa mereixia l’esforç. “Vinga Andreu, pensa en la via única a Vandellós, la manca de connexió en ample internacional del Port de Tarragona, la N-340 i el túnel del Coll de Lilla… aguanta, resisteix”, em deia a mi mateix.

A mesura que passaven els segons, els minuts, les hores… ni la lletra ni la música sonaven bé. De manà res de res. Com a molt l’administració Rajoy mirarà de pagar el que es deu. Oidà! Si fos tot i aviat. Però escaldats com tots els presents estàvem/estem dels incompliments messetaris l’entusiasme inicial, si és que n’hi havia, es va esvair. Com també va quallar el desencís, encara més, en advertir que tant de rebombori només incloïa pagar el deute, no invertiran d’ara en endavant res més que això.

Tot plegat un “dejà-vu”.

He deixat pel final el més punyent: el Corredor del Mediterrani i el del Madriterrani. I és que en cap moment va quedar clar que el Corredor que tots coneixem i esperem el Algeciras, Múrcia, València, Tarragona… sigui el prioritari del Govern espanyol.

Tot això vol dir, si no ho aclareixen, que qualsevol obra que es faci a Madrid en matèria d’infraestructures, pot ser imputada al Corredor Mediterrani. L’excusa és la de “vertebrar el territori”. Des de quan centralitzar és vertebrar?
I acabo. Cada cop que es referien al Corredor Mediterrani deien que era “una” prioritat pel Govern Central. “Una”! No “la” prioritat. De què ens serveix a Tarragona que sigui “una” prioritat si no és “la” prioritat? Quants trens haurem d’esperar fins que arribi el nostre?

En fi, Mariano va tornar a fer de Mariano. I nosaltres, de claca. I cap a casa!

Andreu Suriol és president de la Cambra de Tarragona

Rubén Viñuales: ‘Responsabilidad’

Hemos tenido noticia de que el Estado prevé una partida de 10,5 Millones de Euros para los Juegos del Mediterráneo 2018 más 2 millones de euros vía Loterías del Estado.

Rubén Viñuales és portaveu municipal de Ciutadans Tarragona

Una gran noticia por la cual todos se congratulan pero obvian un hecho determinante: dicha aportación está sujeta a la aprobación de los Presupuestos Generales del Estado.

Esto significa que de no aprobarse dichos Presupuestos no habrá aportación alguna a los JJMM Tarragona 2018 y, consecuentemente, no se realizarán los Juegos.

Y he aquí donde radica nuestra sorpresa. El PSC debe dar por hecho de que su Partido a nivel nacional aprobará dichos presupuestos ya que, en caso contrario, deberá todo su agradecimiento a los partidos que en un ejercicio de responsabilidad, altura de miras y mentalidad de Estado evitarán la parálisis negociando y aprobando unos presupuestos que evitarán que España se halle pétrea, inmóvil y hierática, sin posibilidad de afrontar los retos que ante nosotros se plantean ante la ausencia de la herramienta indispensable para ello.

Nuestra líder, Inés Arrimadas, en su reunión con la Vicepresidenta del Gobierno le solicitó expresamente la aportación a los JJMM Tarragona 2018, consciente de la oportunidad para nuestra Ciudad y nuestra Provincia así como conscientes de la falta de resultados del pacto PSC-PP en Tarragona para exigir de manera firme tal aportación al Gobierno de España.

Dicho extremo nos resulta aún más paradójico cuando quien gobierna en Tarragona con el señor Ballesteros es el Partido Popular. La influencia del Partido Popular de Tarragona en Madrid se ha demostrado inexistente, para desgracia de nuestra ciudad.

Los presupuestos del Gobierno de España nunca serán los deseados en su totalidad por Ciudadanos pero, conscientes de las consecuencias de una falta de ellos para todos los españoles, debemos ejercer algo que en la reciente Política ha devenido inexistente: responsabilidad. La misma responsabilidad que hizo en la Transición buscar puntos de encuentro, la misma responsabilidad que en los momentos críticos de nuestra Historia provocó que los dirigentes huyeran de sus nimiedades y egoísmos privativos para alzar la vista de su saciado ombligo para tomar decisiones que ponderadas beneficiaran a la mayoría de ciudadanos. Éste es uno de esos momentos.

Ha llegado la hora de dejarse de juegos de salón y pensar en el bien común. Ha llegado de dar sentido a la frase que citó Winston Churchill: “El precio de la grandeza es la responsabilidad”.

Rubén Viñuales és portaveu municipal de Ciutadans Tarragona

Mar Joanpere: ‘Oppida o l’esperança necessària’

Fa ja uns anys que la ciutat de Tarragona conviu entre Runes, algunes petites, d’altres gegants, algunes deteriorant-se, d’altres ja a terra. Runes que formen part ja del paisatge urbà. Runes tancades amb pany i clau, sense vida, amb molt de passat però poc futur. Algunes i algunes ja varen fer un treball de camp exhaustiu recuperant, posant nom i història a les Grans Runes, presentant-les a la ciutadania i reivindicant-ne el seu us, la seva recuperació, la seva obertura a la ciutadania, qui directament està pagant les conseqüències del seu ràpid deteriorament.

Mar Joanpere Foraster. Veïna de Tarragona​

Paral·lelament al gran nombre de runes, la ciutat de Tarragona conviu amb un gran nombre d’entitats ciutadanes de tots els caires, estils i orígens, que desenvolupen les seves activitats sense locals on acollir-se. Ocupant places, centres cívics, cases particulars, llogant espais a preus elevadíssims… la qual cosa sembla que podria seguir la màxima “com s’entén? Gent sense cases, cases sense gent!” en aquest cas vindria a ser alguna cosa així com “com s’entén? entitats sense espais, espais sense entitats”. El cert és que es formuli com es formuli, no s’entén de cap manera.

Són molts els projectes que a gran i petita escala han recuperat espais, runes buides, en desús, per convertir-les en locals d’acollida de les entitats, col·lectius, persones a títol individual que per una o altra raó han decidit tirar endavant projectes ciutadans gaudint dels mateixos espais de la pròpia ciutadania per desenvolupar-los. Sembla obvi, oi? Allò que paga el poble, ho utilitza la gent del poble. Exemples a tot el món, amb finalitats infinitament diferents, ens demostren que la recuperació d’espais abandonats amb finalitats socials és una realitat que funciona arreu. No només funcionen sinó que aglutinen un reconeixement social i veïnal molt major a qualsevol altre projecte, creat i gestionat de forma institucional.

Ara bé, iniciar un projecte social de forma autogestionada en cap cas vol dir, obrir unes portes que anteriorment estaven tancades per tornar-les a tancar en nom de la “transformació” “l’autogestió” o com es vulgui dir. Aquesta estratègia, malauradament massa estesa, és precisament la que allunya els veïns i veïnes del projecte “social”, convertint-lo en un projecte d’uns pocs, apoderats d’un espai col·lectiu, amb unes finalitats totalment individuals. Sembla obvi, però no ho és.

http://www.elpunt.cat

És precisament per aquest motiu que Tarragona i el Camp en general, amb Oppida ens omplim d’esperança. Perquè és l’evidència clara que si es treballa realment de forma col·lectiva, oberta i 100% social, la diversitat, la transformació, la confiança dels veïns i veïnes, i el canvi de model de ciutat estan garantits. Oppida és la primera plataforma ciutadana de Tarragona que ha aconseguit aglutinar ja més de quaranta entitats diverses, amb objectius, persones i somnis molt diferents sota un mateix objectiu: recuperar un espai abandonat per obrir-lo a la ciutadania. I aquesta és la veritable força, sumar diversitat, sumar somnis i projectes de forma oberta, transparent i transformadora. Passi el que passi Oppida és ja un referent social de treball col·lectiu.

Encara que pocs són els referents que ens envolten capaços d’obrir les seves portes com ho fa constantment Oppida , cal fer una especial menció a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, exemple brutal de diversitat, solidaritat, transparència i transformació. La PAH ens demostra cada dia que només de forma col·lectiva i plural, podem fer front i superar amb èxit els desastres d’un sistema que vulnera de forma sistemàtica els drets fonamentals de la ciutadania. Generant vincles de solidaritat que traspassen qualsevol barrera individual, i transformen de manera directa no només els problemes econòmics relacionats amb l’habitatge sinó també els problemes de racisme i sexisme que sense aquests vincles de solidaritat i compromís mutu seria impossible.

Els fonaments hi són, i són sòlids, ara cal començar a edificar, projectant cada somni ciutadà a cada una de les finestres obertes d’aquest espai enorme que reivindica vida, moviment i transformació d’una història de treball a un treball històric que de ben segur crearà deu, mil, cent oppides.

Mar Joanpere Foraster. Veïna de Tarragona​

Jordi Solé: ‘Les tres ferides’

Tres son els fets que han ocorregut recentment i els tres relacionats amb l’anomenat “Procés” que a Catalunya estem immerssos des de fa bastant, per alguns massa i per altres poc, temps. I no crec que cap dels tres siguin bons per la continuïtat del mateix, si més no, no crec que afavoreixin gaire a aquells que han fet bandera de les bonances del mateix, car el contrari. Podríem dir, en Homenatge a Miguel Hernández, en el 75é aniversari de la seva mort que son “les tres ferides”.

Jordi Solé és regidor del PSC a Torredembarra

Primera: Han passat ja divuit mesos de la promesa feta des de diferents sectors independentistes, que aquesta seria la data per arribar als objectius marcats desprès d’un seguit de passos que es concretaven en: Eleccions al Parlament (“les eleccions de les nostres vides”), Govern de Concentració per preparar les estructures d’Estat, Declaració de la Independència per part del Parlament, Eleccions Constituents, Constitució Catalana per acabar en un Referèndum per aprovar la Constitució.

Dons bé, desprès d’ aquests 18 mesos ací estem. Tant segurs estaven o així ens ho volien fer creure, que el Sr. Rufián, gran Santa Santorum dels Twitters i “fustigador” de les dretes, esquerres i el que calgui, va dir: “No hi ha Pla B: serem 18 mesos al Congrés, ni un dia més”. No sé que ens dirà ara aquest senyor, però venint d’ell qualsevol cosa es pot esperar (bona o dolenta).

Sigui com sigui i brometes a part, el Procés està encallat o mossegant-se la cua, què ve a ser el mateix. No s’avança i no ho fa senzillament perquè no sé sap ni com ni cap on avançar, segurament per què també son conscients que sense un acord ample amb la resta de les forces polítiques, socials i econòmiques catalanes i amb el diàleg i posterior consens amb els representants de l’Estat és pràcticament impossible, és inviable del tot. Un Referèndum com el que ara diuen que farem no serà més que una repetició del 9N i ja vam veure on ens va portat aquella experiència, a part d’una mobilització important i una demostració de força que el Govern espanyol no va ni dignar-se a considerar.

No vull creure que allò dels divuit mesos va ser una enganyifa, més aviat vull pensar que va ser un error de càlcul, o una distracció política més, o una manera de mantenir desperta una flama que podria apagar-se si fets com els protagonitzats per Arran el passat dilluns es consoliden degut al despropòsit i la tardança a complir promeses pràcticament impossibles, fet que obrirà encara més ferides entre els seguidors més fidels.

I aquest és el segon fet d’importància política que cal tenir en compte. A part que Arran ha fet un gran favor al PP i poc a l’independentisme, el fet que aquests estiguin lligats a la CUP, partit que forma part inseparable de l’actual estratègia independentista, si no debilita, sí que posa en una situació molt més que difícil al Govern i al seu missatge d’un Procés tranquil i sense grans ensurts.

No penso que hagi estat un acte “feixista”, com ràpidament és va dir, en veu del Sr. Albiol, des del PP, i no ho crec perquè no ho és, però si és una exteriorització d’on poden arribar les coses si no posen un xic de fre a la radicalització de les parts, tant en fets com en paraules com les que va dir el Sr. Mas que va assegurar el febrer passat en un acte de l’ANC: “Hem de tenir un esquema de mobilització organitzada que posi molt difícil a l’Estat impedir el referèndum, o que sigui enorme el cost que hagi de pagar per impedir-ho”

I vet aquí el tercer fet greu: la crida a una mobilització que té tots els matisos de confrontació, no ideològica naturalment, sinó que va molt més enllà , crec jo, del desig d’una transició cap un model de relació diferent entre Espanya i Catalunya, respectuosa i d’ igual a igual, que segon diuen les enquestes és la opció més desitjable a Catalunya, ja que ni està ni vol confrontacions que desestabilitzin encara més la situació actual, fortament complicada a conseqüència d’un Govern català que ha suat per aconseguir aprovar uns pressupostos amb els vots dels protagonistes de l’intent d’ocupació a la seu del PP, i farta de contradiccions, paraules i pocs fets, ja que la realitat, ara per ara, ens demostra que poca cosa més es pot fer a part de mantenir la tensió entre les parts enfrontades.

I per continuar amb aquesta estratègia, el president de l’ANC, Jordi Sánchez, va explicar el 24 de febrer a Valls que la seva organització està preparada per acampar al Parc de la Ciutadella i impedir la inhabilitació dels membres del Parlament: “Quan un jutge dicta una inhabilitació i aquell càrrec públic decideix, amb nosaltres al costat, que aquella ordre d’inhabilitació és paper mullat, i torna a treballar al seu despatx, l’Estat té un problema perquè ha d’utilitzar un altre possible esglaó, el de la violència”. Què ens preparen ?. Què s’està cuinant ? Ho ignoro però no té molt bona pinta.

No voldria acabar donant la sensació que aquest guirigall només es produeix al cantó nacionalista català, en el nacionalisme espanyol, i amb el Govern al davant seguit de barons i partits de nova fornada de caràcter marcadament anti-catalanista, també fan el seu joc, tant o més inversemblant com el que acabo de descriure. La inacció, la burla, la xuleria, el tant se me’n fot, el vocabulari ofensiu… també hi és, i naturalment amb poca delicadesa. Un comportament que res ajuda a moderar les relacions entre l’Estat i Catalunya, i molt menys a obrir ponts de diàleg per molt que s’engresquin a fer-nos creure des de Madrid o des d’on sigui, que aquesta és la seva voluntat. És més que evident que la confrontació és, per uns i pels altres, la millor eina per tensar una corda que els afavoreix electoralment.

Perquè en definitiva el nacionalisme espanyol també està arribant a cotes exasperants d’intolerància, sense projecte i sense alternativa més enllà de “lo establecido”. Y d’aquí no es mouen .

Jordi Solé és regidor del PSC a Torredembarra

Marc C. Griso: ‘Ens ho hem de creure’

Des de fa unes setmanes he deixat la meva ciutat per començar una nova aventura en el món professional. Una aventura desitjada i que feia temps que buscava però ja sigui per una variable o una altra, encara no havia sorgit. Ara visc a Girona i sovint, tinc la sensació que estic molt més lluny del Camp de Tarragona que a dues hores i poc de cotxe o una estona més amb transport públic.


Marc C. Griso és responsable de Comunicació i Premsa d’RGB Suports

La música, llibres, els festivals de música i tot el que és la cultura com eina de dinamització econòmica i social forma part d’un teixit que traspua els carrers i se sent en el dia a dia de la
gent. Artistes de prestigi internacional i un ampli ventall de cantants i músics de casa, amb
música feta en català o amb ADN propi del territori, omplen locals, sales de concerts i teatres de forma continuada.

De fet, Girona és ciutat de festivals i carrers plens de música i esdeveniments com el Black Music Fest o Strenes són un mirall al que molts hauríem de fer-hi una ullada. És un luxe, però també una tristesa quan mires al teu territori, a casa… hi ha un buit en aquest sentit.

El turisme familiar, els grans centres d’oci i les rutes gastronòmiques omplen milers de
propostes de diferents municipis del Camp de Tarragona. De fet, les propostes enomusicals, de les que he tingut el privilegi de formar-ne part, s’han estès però no amb la continuïtat i la força amb la que la música es mereix. Vestim-ho, donem-li voltes i que cada part implicada hi posi la seva marca i s’ho faci una mica més seu, però fem-ho.

I dins d’aquest degoteig continuat de propostes, per què no una aposta clara, ferma i continuada de música i tot el que ho rodeja la indústria musical al territori? Per què ens costa acceptar i entendre que la música, els seus autors i compositors tenen un valor en si mateix i que treballar-ho de forma transversal pot dinamitzar i trencar l’estacionalitat turística amb jornades formatives o colònies musicals per als més petits?

Crec, com molt bé comparteixen professionals amb els que treballo de forma continuada, que al Camp de Tarragona ens ho hem de creure i donar.li valor. Si volem créixer i seguir sent una potència al país que estem construint, la demarcació ha de fer un pas endavant en aquest turisme cultural. Tenim els teatres i auditoris; les escoles de música a moltes poblacions i els artistes però falta creure’s de veritat un projecte que pot dinamitzar i fer créixer encara la potència i força d’un territori com el nostre.

Tot i que es valora, de poc serveix la flor d’estiu d’un únic festival a tota la demarcació de quinze dies a cavall de juliol i l’agost o el volum de les dues actuacions musicals a la TAP de Tarragona. I la resta de l’any?

Ens ho creiem de veritat i donem a la cultura i la música la importància que realment té?

Marc C. Griso és responsable de Comunicació i Premsa d’RGB Suports