Pau Ricomà: ‘Que bo fóra que la Marta ens enganyés’

Les declaracions de Marta Rovira, respecte a la violència que el govern espanyol estava disposat a exercir, han aixecat una reacció ferotge. Una desproporcionada indignació entre aquells partits, mitjans de comunicació i habituals de les xarxes que de manera recurrent han justificat -i molts d’ells han aplaudit- la violència d’estat dels darrers mesos. La de l’1 d’octubre i la posterior.

Pau Ricomà és portaveu municipal d’ERC-MES-MDC

Tracten la Marta de mentidera, la volen deshumanitzar en articles plens d’odi, on la presenten com una indocumentada. És contradictori perquè ho diuen els mateixos que reiteradament justifiquen la violència. La pregunta que jo els faria és per què diuen que no ens l’hem de creure? Els sembla que la policia o l’exèrcit no tenen capacitat per fer una cosa així? O els queda una mica de decència i pensen que mai s’hauria d’actuar violentament contra la població civil desarmada? Si és així, m’agradaria saber on posen el límit de la violència que serien capaços d’acceptar? Veure àvies llençades a terra, un noi amb un ull volat per una bala de goma –armament prohibit a Catalunya, per cert- , una xicota magrejada… està dins dels llindars acceptables?

Només cal veure la trajectòria política de Marta Rovira, en contraposició amb els que ara pretenen denigrar-la, per saber a qui creure’ns. Convido a repassar els discursos de la Marta. No hi trobareu una sola expressió de violència, odi ni agressivitat. Tot el contrari, les seves paraules sempre han estat inclusives i a favor de la justícia social. Podeu tirar tan enrere com vulgueu.

Dels que l’acusen de mentidera, també trobareu molts discursos. Tant se val que busqueu molt enrere com ahir mateix. El to bel·ligerant és bastant comú. Entre les declaracions més sonades, la de la ministra de defensa dient que, si calia, estaven preparats per actuar “por tierra, mar y aire”. Altres, com Rivera, demanen condecorar als policies que van intervenir l’1O.

Però, posem-nos que tenen raó, que Marta Rovira està desinformada, o que directament ens enganya. Seria fantàstic. Una gran notícia. De fet, estic disposats a creure-me’ls –ho sento, Marta- si només compleixen una petita condició. Una condició que estic segur que, tant com s’han indignat, no hauria de ser cap inconvenient pel govern espanyol. Només cal que públicament, i amb la major solemnitat que correspongui, el govern de Rajoy es comprometi a no atacar la població indefensa catalana, encara que implementem la República. Si com van fer amb el 155, afegeixen al pacte a C’s i PSOE, estaria molt bé.

Algú em diu a cau d’orella que somio truites, que l’estat espanyol no renunciarà a la violència per mantenir la seva unitat territorial, per més que en alguns territoris hi hagi ciutadans que vulguin una altra cosa, i que les paraules de la Marta Rovira tenen tota la versemblança del món. Llàstima.

Pau Ricomà és portaveu municipial d’ERC-MES-MDC

Raquel Sans: ‘Aquell dia, el 20 de setembre de 2017’

El 20 de setembre de 2017 alguna cosa va canviar en la meva manera d’entendre la política. La veia de prop, de molt a prop, però em sentia només una espectadora privilegiada. Aquell dia, però, quan una trucada em va alertar que la Guàrdia Civil acabava d’entrar a la conselleria d’Economia i Hisenda alguna cosa em va sacsejar la consciència.

Raquel Sans. Candidata d’ERC a les eleccions del 21-D

Els agents buscaven detalls sobre l’organització de l’1 d’octubre, i la posta en escena de tot plegat va resultar intimidatòria i delirant. Companys de feina emmanillats, agents armats a la porta d’una conselleria, companys detinguts mentre portaven la canalla a la feina… No tenien indicis que volguessin matar a ningú, tampoc creien que estiguessin robant els diners de tots, com sí que han fet tants i tants d’altres sense que això hagi tingut conseqüències… Només sospitaven que podrien estar organitzant allò al que s’havien compromès: un referèndum perquè la gent –els del sí, els del no i els del no ho sé- pogués votar. Aquell dia, el 20 de setembre de 2017, vaig sentir frustració i ràbia, de veure com ens estaven vulnerant els drets com a persones i com a representants d’institucions democràtiques. Però també vaig sentir molt d’orgull de veure com el meu poble reaccionava amb fermesa però de manera pacífica.

Aquell dia, 20 de setembre de 2017, casualitats de la vida van fer que acabés pujant a l’escenari per gestionar –a través del micròfon- la multitud que s’havia aplegat a la Rambla Catalunya. Només em van donar una indicació: hem d’aconseguir que sigui una protesta pacífica i que no hi hagi cap acte violent. Des de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, els Jordis, em van repetir una i altra vegada aquesta consigna. Vaig clamar tantes vegades al silenci i a la no violència que em vaig arribar a sentir com una mestra de p4 intentant dirigir una classe una mica esverada.

El que va passar després ja ho sabeu: la detenció aberrant dels Jordi, basada a en l’auto d’una jutgessa que descriu una realitat totalment oposada a la que aquell dia, el 20 de setembre de 2017, jo vaig viure en primera persona. I ara ja fa un mes que el Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart són  a la presó, on també hi tenim a la meitat del Govern. Ara ja no val ser una simple espectadora de tot plegat. Cal fer el pas, implicar-se i comprometre’s. Perquè això ja no va només d’independència. Va de la defensa dels drets i les llibertats de les persones i això no m’ho penso pas mirar. Aquell dia, el 20 de setembre de 2017, alguna cosa va canviar.

 

Arga Sentís: ‘Congelar els impostos i fugir d’estudi’

Pau Pérez, regidor d’Economia i Hisenda, ha anunciat que congelarà els impostos i les taxes municipals per quart any consecutiu. Ho presenta com una mesura de progrés, favorable per al conjunt de la població, amb l’argument que així s’afavorirà l’activitat econòmica i la creació de llocs de treball. Al mateix temps, remarca que totes aquestes mesures es deriven del pla d’ajustament econòmic aprovat el 2012, que implica la supervisió de l’Estat sobre les finances municipals.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Tarragona

De fet, fins i tot dins els límits estretíssims que aquests mesures coercitives ens imposen, resta la circumstància que un pressupost ha de tenir necessàriament una part d’ingressos i una de despeses, i si renunciem a actuar sobre els ingressos, la nostra renúncia condicionarà les despeses, o sigui les inversions i els serveis que serem capaços de fer i de prestar.

Congelar els ingressos no és una pràctica generosa, benevolent o d’esquerres. Caldria mirar, cas per cas, totes i cadascuna de les ordenances fiscals. Aplicant el principi de progressivitat en els impostos, potser ens trobaríem que en cal augmentar alguns i rebaixar-ne uns altres, o que cal cobrar-los proporcionalment a la capacitat econòmica de les persones i al dret que totes tenen de percebre serveis municipals. Parlar de pressupostos no vol dir, només, examinar els diners que es destinen a aquella obra o aquella altra. Cal que siguem capaços de debatre d’on els traurem, aquests diners, de qui i com.

Totes aquestes coses són les que no vol fer l’actual equip de govern. Totes aquestes coses es nega a fer-les des de fa quatre anys. Administra, però no governa. Gestiona el dia a dia amb criteris sobre els que no vol que hi hagi gaire publicitat, i encara menys debat polític, participació.

I no podria ser d’altra manera, atès que aquest equip de govern està format pels socialistes i el PP, amb algun suport extern de tendència conservadora que no li mancarà. No és només un govern en minoria, és un govern sense programa, sense missatge, sense res per oferir. L’únic objectiu que té és mantenir-se. És un executiu autoreferencial, que tot ho justifica utilitzant el nom de la nostra ciutat. La paraula “Tarragona” avala qualsevol improvisació, qualsevol sortida que els permeti seguir navegant.

De ben segur, un cop presentada la congelació dels ingressos com una mesura popular, veurem que en el capítol de despeses hi haurà una part substancial destinada al Jocs Mediterranis. Aquest és l’únic tòtem que encara ens ensenyen, amb un orgull digne de millor causa. El fet que hagin estat ajornats, el fet que depenguin ara de la incertíssima situació política a Catalunya i a l’Estat espanyol, el fet que se’ns llencin a sobre tots aquests terminis fora de termini, no alterarà la disposició municipal a seguir posant-hi diners i compromisos que després es convertiran en deute. No volen parlar dels ingressos, no volen parlar dels comptes públics, però segueixen disposats a fer despeses sumptuàries.

Aquesta no és una manera raonable d’enfrontar-se a la crisi econòmica, ni de plantar cara a les necessitats de la ciutat. A Tarragona cal una actitud valenta, també en el terreny de les finances municipals, que són les de tots els veïns i veïnes.

 

Lucia López: ‘Que no us enganyin més! El mite del 50%’

Estimats amics i compatriotes, independentistes de bona fe, si us plau, que no us enganyin més. Què no us enganyin més determinats líders irresponsables que prometen escenaris irreals, quasi miraculosos i meravellosos, sabent que són impossibles de convertir-se en realitat.

Lucia López. Secretària d’igualtat de la JSC del Camp de Tarragona.

Diguem-ho ja, alt i clar, per desfer equívocs i posar en evidència els enganys d’aquells que menteixen conscientment: la via unilateral cap a la intendència mitjançant la subversió de l’ordenament jurídic democràtic d’un Estat membre de la Unió Europea és una via morta que porta Catalunya al desastre. Només des de la fe, la fe literal, en la virtut immaculada de “la idea” és possible encara que determinants dirigents frívols prometin a la ciutadania que continuar per aquest carreró sense sortida porta cap a un Itaca utòpica. “Ho tenim a tocar!”, van prometen a tort i dret.

A la gent que llegeixi aquestes línies i ja m’estigui maleint tan sols els convido a què repassem conjuntament la realitat objectiva. Se us va prometre que la independència seria “sense costos” i sense conflicte, que tot seria -per dir-ho d’alguna manera- innocu, que seria com una mena de festa major sense conseqüències econòmiques, ni socials. I què s’ha esdevingut en realitat? Just el contrari. Se us va assegurar que “tot està pensat”, que “el món ens mira”, se us van prometre estructures d’Estat, se us va dir que cap empresa marxaria del país. Sí, molt bé, resultat? La DUI proclamada no apareix ni tan sols al diari oficial de la Generalitat, les estructures aquestes han brillat per la seva absència i més de 3.000 empreses catalanes ja han traslladat la seva seu social fora de Catalunya. Un balanç desastrós.

Se us va dir que un cop es proclamés la independència hi hauria “molts països” que reconeixerien el nou Estat perquè “s’havia fet la feina”. I quina ha estat la realitat? Hi ha 27 països membres de la Unió Europea amb els seus corresponents Governs regionals (per exemple, 16 länders federals alemanys) i 193 Estats que formen part de les Nacions Unides. Quants han reconegut la independència de Catalunya d’entre aquests quasi 200 països i centenars de Governs regionals? Ningú. Ningú, literalment. Cap país del món. Cap. Seran tots els Estats del món “còmplices del feixisme”? Deixeu a banda les consignes i penseu per vosaltres mateixos, analitzem la realitat críticament perquè només des de la reflexió i des de la sensatesa trobarem el camí de sortida del laberint.

Tot ha resultat doncs un gran bluf construït a base de mentides però ja se sap que la màquina ha d’estar permanentment tensionada i mobilitzada per evitar que s’aturi i provoqui que aquells que juguen amb la realitat i fan bombolles de sabó quedin en evidència. Per això els actuals líders d’ERC, el PDeCAT, i previsiblement també els de la CUP a partir d’aquest cap de setmana, us demanaran ara que voteu per ells massivament a les eleccions del 21-D sacsejant un nou mite: el mite del 50%. Segons aquest mite, un engany com una casa de pagès similar als enganys que ens han portat fins aquí, si després de les eleccions la suma de vots independentistes arriba al 50% “la Unió Europea intervindrà i arribarà el reconeixement internacional que anhelem”, com ja es diu en entrevistes als mitjans, declaracions públiques i per les xarxes socials.

Mentida. Només cal recordar, literalment, les paraules del president del Parlament Europeu, ratificades per tots els portaveus i presidents de Govern de la UE, per tots: “la independència unilateral de Catalunya és contrària a l’estat de Dret, a la Constitució espanyola i a l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que són part de l’ordenament legal de la Unió Europea. Ningú reconeixerà aquesta declaració d’independència. Més que mai és necessari restablir la legalitat com a base per a propiciar el diàleg a fi i efecte de garantir les llibertats i drets de tots els ciutadans de Catalunya.”

Més clar l’aigua. Ni el 47’8%, ni el 50’1%, ni cap percentatge talismà, ni res. Qualsevol sortida a l’actual conflicte polític i institucional passa pel respecte a la legalitat vigent, condició sine qua non per obtenir qualsevol reconeixement internacional. Qui vulgui la independència, objectiu polític que nosaltres no compartim però que és tan respectable com qualsevol altre, el primer que ha de fer és reformar la Constitució. La resta és fer volar coloms i jugar amb les il·lusions de la gent. Que no us enganyin més!

Els socialistes creiem que ara és l’hora de les solucions. Solucions que no passen ni per quedar-nos com estem ni per llançar-nos per un precipici. Cada cop som més a Catalunya els que estem per una sortida dialogada i negociada al conflicte. Una sortida que passa per assolir un acord que garanteixi un millor autogovern, un millor finançament i un nou protagonisme de Catalunya en una Espanya i una Europa respectuoses i plurals. Una proposta sensata, realista i pragmàtica –que no comporta talls de carretera, ni agitació al carrer, ni pèrdua d’empreses ni llocs de treball- capaç de pilotar un gran acord majoritari a Catalunya que abasti tant al constitucionalisme com al catalanisme moderat, un espai de centralitat representat pel PSC obert a totes les forces que vulguin bastir aquest ampli consens. Sense odis, sense humiliacions, sense desgavell econòmic i sense divisió entre catalans.

I mentre, determinats venedors de fum seguiran prometent arcàdies felices on calgui arribar al 50% per després aplicar un nou pla ocult, secret i sorprenent, que no es pot fer públic però que deixarà tothom estupefacte. I estupefactes i bocabadats ens deixen, certament.

Ángel Juárez: ‘El dit i la lluna’

Des de fa diverses setmanes no puc treure’m del cap el proverbi xinès que afirma que quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit. Tinc la sensació que la societat espanyola s’ha anat transformant progressivament en el ximple que observa embadalit el dit i no presta cap mena d’atenció ni al satèl·lit ni a la llum que ens proporciona. Les persones haurien de ser capaces de discernir què és allò que de veritat importa (la lluna) sense tenir en compte les notícies que obren els informatius (el dit). Per desgràcia està quedant clar que som una societat amb poca capacitat crítica i analítica. El problema ja no és que sigui fàcil ficar-nos un gol, sinó que ho celebrem encara que sigui a la nostra pròpia porteria.

Ángel Juárez

En tots i cadascun dels dies que han conformat els darrers cinc anys, el conflicte entre Catalunya i Espanya ha aparegut en la meva vida d’una manera o d’una altra (a través dels mitjans, en una conversa agafada al vol, en un tweet…) sense excepció. I com tots sabem, aquesta situació ha anat in crescendo durant les darreres setmanes, fins al punt que les enquestes ja reflecteixen que és una de les màximes preocupacions dels espanyols.

No dic que el tema no sigui important (òbviament sí que ho és), ni que no tinguem dret a informar-nos i a expressar la nostra opinió sobre l’assumpte. A mi mateix, com a demòcrata fins a la medul·la que soc, m’entristeix que hi hagi persones a la presó o l’excés de repressió que s’ha viscut en algun moment del procés polític. Però com a militant del sentit comú, em pregunto: no ens haurem obsessionat en excés amb el procés català? Pot ser que ens haguem convertit sense adonar-nos en els necis que no deixen de mirar el dit? Així ho crec. Durant les darreres setmanes s’han produït diversos successos d’extrema gravetat, però amb prou feines els hem donat importància ja que la nostra atenció estava en un altre costat. I és que les banderes, com ha succeït al llarg de la història, serveixen per cobrir moltes coses…

Potser alguns no ho sabeu, però la sequera s’ha convertit en un problema que hauria de preocupar-nos i posar-nos en alerta. Els pantans espanyols es troben en el seu conjunt per sota del 40%, una situació que no es registrava des del 2006. A més, ja són tres anys consecutius en què plou per sota de la mitjana, motiu pel qual la manca d’aigua s’està convertint en el pa nostre de cada dia. Existeixen tres conques, Júcar, Segura i Duero, la situació oficial de les quals segons el govern és de “sequera perllongada”. Hi ha alguns pobles gallecs que s’estan abastint mitjançant camions cisterna. I encara podria enumerar més exemples que són per posar-se a tremolar. El pitjor de tot és que aquesta crisi hidrogràfica no serà passatgera. De veritat que no hauríem de centrar els nostres esforços en aquest contratemps?

Una altra qüestió que no és gens banal, tot i que així ho sembli per als mitjans, és que ja han transcorregut tres setmanes des de l’onada d’incendis que van cremar 50.000 hectàrees a Galicia, provocant a més tres víctimes mortals. Les imatges van donar la volta al món, i a les persones que com jo estimem la naturalesa ens van provocar un riu de llàgrimes. No obstant això, el tema va perdre pistonada mediàtica a la mateixa velocitat que el maleït foc cremava la vegetació. A dia d’avui gairebé ningú de fora de Galícia està pendent de la tragèdia, tot i que els interrogants continuen sent enormes. Les detencions han estat mínimes, i existeixen molts dubtes sobre la gestió que va portar a terme l’executiu en aquest cas de terrorisme ambiental. Molta gent ho va perdre tot, i tots els espanyols vam perdre una part del nostre país. En aquest context, no seria prioritari centrar-nos en dictaminar sentència i castigar els culpables?

Qui no està massa atent a les novetats de Puigdemont, Rajoy i companyia és el canvi climàtic. Ell segueix endavant amb la seva feina, impertèrrit davant el que succeeix al seu voltant. De fet, els últims mesuraments que s’han realitzat via satèl·lit demostren que el gel de l’Àrtic s’està fonent un 25% més ràpid del previst. Segons les prediccions més recents, el desgel podria ser una realitat entre el 2040 i el 2050, i això és una cosa que canviarà la vida per sempre sobre la faç de la terra. Fins i tot podria provocar la desaparició de l’espècie humana. Però… això no és tan important com el procés, oi?

Arribats fins aquí, i com que el món que m’envolta està ensenyant les urpes i amb ganes de guerra, deixeu-me fer un aclariment: a mi em sembla perfecte que els ciutadans estiguin involucrats al màxim amb el cas català i totes les seves ramificacions. És més, tots som partícips del procés encara que no ho desitgem. Es tracta d’un assumpte de vital importància per a tots els catalans i espanyols, i marcarà el nostre futur com a país (o països), així que és lògic que ens tregui la son. El que defenso és que es pot i s’ha d’estar preocupat pel tema català, però existeixen moltes altres qüestions que haurien d’intranquil·litzar-nos al mateix nivell. I, per tant, també hauríem d’implicar-nos i posar de la nostra part per aconseguir una solució satisfactòria.

Allò que demano és compromís social contra la sequera, els incendis i el canvi climàtic, que afecten el nostre dia a dia tant com el nostre status quo polític. Al cap i a la fi, si no aturem el canvi climàtic, aviat no existiran fronteres ni països que defensar. No estic sent apocalíptic, sinó conseqüent amb allò que indiquen els científics. Crec que com a societat hem de reordenar les nostres prioritats. Lluitem pels nostres països i les nostres idees, però fem-ho també pel nostre planeta abans que sigui massa tard.

Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

Josep Maria Buqueras: ‘El Tsunami del procés: 15-22/10’

El monotema del procés ha agafat una velocitat de fórmula 1. Cada dia, cada hora tenim la pantalla canviada. Ara i aquí vull descriure un reflex de la premsa escrita durant la setmana del 15 al 22 de novembre. Només em quedo amb els titulars i frases de la setmana referenciada, que m’han cridat l’atenció. El meu article és un mosaic, és la suma de paraules d’editorialistes, articulistes d’opinió, cròniques periodístiques, notícies. Estan escrits indiferentment amb català o castellà i d’una manera expressa no especifico l’autoria d’aquestes.

Josep Maria Buqueras

DIA 15, diumenge.

La inseguretat jurídica ha portat a que 500 empreses hagin canviat de seu en tres dies; Barcelona, amb el procés, sota la tempesta perfecta; El nacionalisme no és el problema, és el populisme; Cataluña bajo una autocracia; No hay pasión 155 en el Gobierno, però Rajoy recibe mucha presión de su derecha; Un “assumpte intern” molt europeu; Al president li preocupa que l’aplicació 155 o que el líder de l’ANC vagi a la presó provoqui protestes violentes.

Dia 16, dilluns.

“Los tanques en la Diagonal se han sustituído por una reforma de la Ley de Sociedades que posibilita el cambio de domicilio socials/Si yo no fuera jurista ya no sabria lo que existe y lo que es y lo que no lo es”; Me aterra que el odio llegue a la cultura; Tenen que sortir tots: no és bo que el PP o els independentistes quedin fora; Albiol diu que s’educa als nens per odiar Espanya i Ponsatí li retreu les “mentires sense escrúpols”; Pedro Sánchez pregunta si estem davant una nova transició.

DIA 17, dimarts.

Sánchez i Cuixart ingressen a la presó acusats de sedició; Cercle sense sortida: La Generalitat ha caigut en el seu propi embolic; En democràcia no haurien d’existir enemics a batre, sino adversaris als que se’ls reconeix legitimitat; És important la percepció que cada banda tingui de la seva feblesa, perquè ningú no guanya per golejada; L’abat de Montserrat defensa una sortida on ningú acabi humiliat.

DIA 18, dimecres.

Rajoy i Puigdemont estan a temps per evitar un daltabaix; El Govern emplaza a Rajoy a elegir entre “dialogo y represión”; De veritat algú creu que poden resoldre el conflicte català a cop de patacada, presó i 155?; Siendo antagónicos, el irredentismo español y catalán coinciden en un punto: “Cuanto peor, mejor”; L’activitat turística a Catalunya es edueix un 15% des de l’1–O; Economia alerta de l’empobriment de Catalunya amb la independència; Colau i els empresaris s’uneixen contra la caiguda de la l’economia; Crònica d’un èxode anunciat: l’equidistància és sempre fugir cap a la dreta; Catalunya ha de cortar la sangría empresarial y, después, revertir sus efectos en la medida de lo possible.

DIA 19, dijous.

PP i PSOE aperceben que solament unes eleccions autonòmiques evitaran el 155; Presos polítics, clar/ L’escàndol es que Sánchez i Cuixart ho són d’una democràcia de la Unió Europea; La inestabilitat amenaça amb restar al PIB del 2018 fins a 13.400 milions; Les 260.000 empreses que ni s’han mogut ni pensen fer-lo són una gran majoria silenciosa; Els conflictes irlandès i basc es van resoldre amb diàleg: Mediadors “in nomine patris”.

DIA 20, divendres.

El Gobierno segueix davant el 155 amb el suport de PSOE i Cs; Iglesias insta a derrotar amb vots i no per la força al independentisme; Urkullu rebutja que s’intervingui la Generalitat; La crisi d’Estat castiga a l’IBEX front a les grans borses europees: l’espanyola cau gairebé un 2% des del referèndum per la incertesa; La crisi d’Estat castiga al IBEX front a les grans borses europees: l’espanyola cau gairebé un 2% des del referèndum per la incertesa; La crisis catalana es un ejemplo de la tensión que afecta a muchos Estados-nación occidentales.

DIA 21, dissabte.

Colau exige al PSC que es desmarqui de l’article 155; Quant més s’intervinguin les institucions, més protagonisme tindrà la societat civil i més diverses seran les formes de resistència; Basta ja! Hem d’anar al diàleg pensant en un futur en el qual Catalunya no avanci cap a la pobresa i la irrellevància; La Fiscalia acusarà a Puigdemont de rebel•lió i declara la independència; El Rei: “Catalunya es y serà una parte esencial de España”, davant un “inacceptable intento de secesión”; La banca assegura que el boicot de l’ANC i Òmniu m ha tingut poca incidència; Frenada a la inversió internacional a Catalunya;

DIA 22, diumenge.

Rajoy anuncia el cesse del Govern i Puigdemont convoca al Parlament; “No sé la solución, però en Cataluña lo que ha fallado es la política”; Para arreglar todo esto hay que leer a Maquiavelo: Sus consejos sirven de inspiración para hacer frente a las actuales amenazas a nuestra democràcia/El maquiavelismo también està detrás de líderes como Merkel, Trump y Macron; El PSOE apoya la medida “en defensa de la Constitución”; El 155 és Història i és un esvoranc; El futur d’Espanya i de la UE està en joc, lluny de tota retòrica; Podemos diu que el “procés” és una oportunitat per a desacreditar el Règim del 1978; El Gobierno prepara el cese del cap dels Mossos; ¿Aguantarà l’estrebada el PSOE? Sánchez ha optat per una política d’Estado; “Intervinguda, no suspesa, l’autonomia”; Barcelona és aquests dies una ciutat deprimida, políticament desnonada i amb brots d’odi; El Gobierno restaura el orden constitucional en Cataluña; El procés secessionista ha causat un terratrèmol de proporcions que ni els seus dirigents van preveure; El TC assumeix l’aplicació del 155 provocarà una pluja de recursos; Podemos acusa a Rajoy de suspendre “la democràcia i els pactes de 1978”; El més sever 155: El Gobierno cessarà a tot el Consell Executiu i vol deixar al Parlament sota mínims; El president denuncia que és el “peor golpe al autogobierno desde Franco; Unes 450.000 persones reclamen la llibertat dels “Jordis”; “Què volen aquesta gent”; El 155 és un atemptat d’incalculables conseqüències per dècades; El coneixement de llengua castellana dels alumnes catalans és superior al de moltes comunitats monolingües espanyoles. Tot plegat fruit de la deixadesa i ceguera del Gobierno del PP durant els darrers sis anys davant el que deien “soufflé” independentista i que té la seva solidesa, passi el que passi el 21 D.

Jordi Fortuny: ‘República o més monarquia’

El proper 21 de desembre es ventilen moltes causes a les urnes, moltes causes que les podem resumir en la disjuntiva de República o més monarquia.

Jordi Fortuny i Guinart
és Conseller d’ERC-MES-MDC de l’Ajuntament de Tarragona

Legítim és el “Viva el Rey” cridat per la catedràtica de dret constitucional Teresa Freixes a la manifestació del passat diumenge 29 d’octubre a Barcelona organitzada per SCC, amb la participació de Cs, PSC, PP i altres que s’hi van apuntar com Falange.

Legítim és demanar, voler i cridar que res no canviï o fins i tot involucioni. Ja era hora que la ‘majoria silenciosa’ s’expressés i es pogués comptar encara que sigui a ull d’helicòpter. El que no és de rebut és el capteniment d’un partit que tenia una matriu democràtica i republicana en situar-se al costat de l’involucionisme més retrògrad. Incomprensible, quan en altre temps van ser forjadors de les nostres estructures.

El PSC ha eliminant qualsevol bri d’esperança per Catalunya, abraçant el lerrouxisme més escandalós. El discurs del Sr. Josep Borrell (PSC) del dia 29 d’octubre deia: “Si hubiera independencia, muchos de ustedes irían al paro. Pero si eso no va a ocurrir es gracias al 155”. Ens va tractar a tots d’ignorants i acrítics. Sols li quedava dir com deia Alejandro Lerroux  “Yo no me he hecho conservador, hablo como gubernamental.“ Va quedar palès que el PSC defensa la monarquia, la monarquia de l’atur estructural al 15%, de l’emigració dels nostres joves, de la corrupció estructurada, de la devaluació dels salaris i la precarietat laboral. Defensa i dóna beneplàcit al PP i les seves  mentides sobre l’escola, les mentides del ministre d’exteriors dient que a Catalunya no s’ensenya castellà, dit en un mitjà de comunicació francès.

Les afirmacions del PP i Cs dient que a Catalunya s’adoctrina, la conversa entre De Alfonso i Fernàndez Diaz: “Les hemos destrozado la sanidad”, haurien de ser prou revulsiu per no donar el suport al PP, però no és així, donen suport al 155, donen suport a encausar al govern, al president i vicepresident i a la mesa del parlament. “Que la justícia haga pronto su trabajo” va dir el Sr. Borrell, alliberat aquesta mateixa setmana de la investigació per la imputació del consell d’administració d’Abengoa.

Defensem amb les urnes altre cop la República. Defensem la República perquè la monarquia que coneixem, serà més monarquia. Sortim amb força a defensar que no volem a ningú encausat, que no volem ningú a la presó, perquè no hem comés cap delicte. Pensar, enraonar no és cap delicte. Sortim a defensar les institucions dels catalans amb les nostres eines: la pau i les urnes.

Ramon Tibau: ‘Opción colaborativa para ser padres’

La “gestación subrogada” (GS) o por sustitución (mal llamada “vientres de alquiler”) es una práctica cada vez más frecuente por ser una forma alternativa de acceder con garantías de éxito a la paternidad/maternidad, en el marco de las técnicas de reproducción humana asistida reconocidas tanto por la OMS como por nuestro propio ordenamiento jurídico, aunque por éste no sea permitida.

Ramon Tibau és periodista

Lo cierto es que la GS es una realidad consecuencia y solución a la vez de una realidad muy natural y humana como es el legítimo deseo de formar una familia con hijos, pasando por el sufrimiento de no poder concebirlos por motivos genéticos, biológicos, o por problemas de salud o de fertilidad. Por lo que se debería considerar como un “avance” hacia una mayor igualdad y libertad del individuo y/o pareja, justificada por la felicidad que proporciona y que nadie tiene derecho a limitar. Y es que la GS es una práctica que no afecta a los derechos de los demás, a no ser, en última instancia, los de la madre gestante, que siempre puede resolverlo por un acto altruista o por la vía de un contrato que regule y garantice sus acuerdos. En este sentido la GS se alza como uno de los grandes paradigmas de la libertad y el derecho de la mujer a decidir sobre su propio cuerpo.

Pero curiosamente, cuando parece que estamos avanzando hacia un mundo que reclama mayor libertad individual, donde el ser humano pueda decidir sobre las cuestiones esenciales de su vida, aparecen en escena grupos y colectivos que acuden a sus eternos sermones paternalistas: que la “gestación subrogada” va contra la ética social y la moral pública (unos), o contra los principios de igualdad, integridad y dignidad de la mujer (otros), con el propósito de intoxicar a la opinión pública contagiándola de sus alergias. Desde sus respectivas prisiones ideológicas no solamente pretenden impedir la GS a sabiendas que esta técnica supone la última opción y única alternativa de muchas mujeres y hombres para llegar a ser madres y padres; sino que además coartan su derecho a la procreación (mediante la colaboración de una madre sustituta en este caso), reconocido como derecho fundamental del ser humano por la ONU.

¿Qué decir de la mujer que decide generosamente ceder su propia capacidad de gestar, de sentir y de vivir esta experiencia como algo útil, con el objetivo de dar vida a un pequeño y deseado ser humano? ¿Se debe prohibir su libre decisión a gestar una criatura bajo el acuerdo con quien va a criarla, atenderla y educarla? Las dudas y los prejuicios que se levantan contra la mujer que toma la decisión de gestar por otra de forma consciente, responsable y con consentimiento, sabiendo además los compromisos que asume, incluso los que puedan afectar a sus derechos, ponen peligrosamente e injustamente en duda su inteligencia y su humanidad. Cuando además es el ejemplo manifiesto del ejercicio de los derechos de soberanía absoluta sobre el propio cuerpo, y por lo tanto del derecho de cada mujer a poder optar o decidir libremente si quiere utilizar su útero para gestar el hijo de otra, sea de forma altruista o por interés económico, ambos totalmente legítimos.

En este sentido no existe poderosa razón para oponerse a que una mujer pueda percibir una contraprestación o retribución económica por gestar y concebir un hijo de otra a la cual le es imposible, porque invierte tiempo, esfuerzo, cuidados durante el embarazo, además de los gastos clínicos, permisos laborales, y la renuncia final a un derecho.

Como lo he vivido, puedo asegurar a los que peyorativamente califican de “mercantilista” la gestación subrogada, que la retribución económica a la madre gestante (mediante contrato) incide en la mejora de las condiciones de vida de sus familias; porque destinan la compensación recibida a ajustar la economía doméstica, a satisfacer algunas necesidades y/o acceder a derechos básicos como la vivienda o la formación. Y nada tiene que ver con que los países tengan mayor o menor PIB per cápita o desarrollo económico, porque en países del bloque de los llamados “ricos”, a los que se suponen altos niveles de calidad de vida y de bienestar, ni tan siquiera se garantiza una suficiente cobertura de derechos, servicios y prestaciones sociales.

Del mismo modo es absurdo acusar la GS de “mercadeo y abuso” de la condición femenina, relacionándola con el aprovechamiento de sus necesidades o precariedades, para de este modo justificar la limitación de su libertad a gestar para otra mujer; porque en EEUU, donde más se practica la “gestación subrogada”, muchas mujeres de clase media y acomodadas se prestan a gestar por otras, y además no por ello renuncian a alguna contraprestación.

Por lo tanto, la “gestación subrogada” nada tiene que ver con la riqueza o la pobreza de un país, una clase social o un colectivo. Muchas mujeres ponen a disposición su capacidad reproductora al amparo de sus derechos y libertades, como otras ponen a disposición su fuerza de trabajo, regulada por el derecho y el mercado laboral.

Ramon Tibau és periodista
ramontibau@gmail.com

Xavier Sabaté: ‘Al PSC no hi ha necis’

Xavier Sabaté és ex-conseller del Govern de la Generalitat

Entre els danys co-laterals del Procés, al sistema de partits ha estat i és notable. Alguns fins i tot han desaparegut, altres han disminuït molt sensiblement la seva acceptació manuifestada a les urnes, mentre escric aquestes línies sento la notícia que finsi tot a Podem – Catalunya els han comunicat des de Madrid que a partir d’ara els dirigiran des de la capital del Reino. Algú ja li ha tret punta i ha dit que els han aplicat un 155.

Bé, doncs el PSC no ha estat exempt de problemes com per altra banda és ben notori. Doncs bé, el sr. Joaquim Coll, que practica un nacionalisme espanyol per altra banda al qual hi té tot el dret i que firma unes columnes a un diari digital que el qualifica d’expert en catalanisme – que ja és dir en un nacionalista espanyol – , va publicar fa uns dies una columna titulada ” la conjura de los necios ” en veure que uns quants socialistes ens pronunciàvem en contra de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Hi feia aparèixer els alcaldes de Granollers, de Castellar del Vallès i el del cap de llista del PSC a l’Ajuntament de Barcelona. El meu nom no hi era però em considero afectat igualment per tal com vaig ser el primer a manifestar-me i encara avui ho faig, contrari a l’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat.

Els talibans i els papistes sempre són més guardians de les essències, de les doctrines i dels dogmes. Així que el sr. Coll surt de tant en tant a fustigar quiell creu que s’aparta de l’ortodòxia fins i tot com en aquest cas, arriba a inventar-se conjures que només són a la seva imaginació.

Les mesures que el Govern de l’estat ha dictat ja tenen precedents a la història que el sr. Coll ja coneix com a historiador que és. Sap que constitueixen una veritable liquidació de les institucions catalanes i, per tant, del nostre autogovern. I hauria de saber – potser aquí no hi arriba però ja li dic jo -, que el pitjor no són les mesures i el temps que duraran, sinó el precedent que suposen de supeditació del nostre autogovern a les decisions del Govern de l’Estat. A patir d’ara es podran posar i treure les nostres institucions des d’altres instàncies quan el catalanisme del que ell es vanta ser expert ha considerat sempre que dimanen de la voluntat del poble de Catalunya manifestada al llarg de segles. L’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat que ha dictat emparant-se en l’article 155 és una aberració política, però també jurídica. No he trobat cap expert en dret constitucional que ho justifiqui llevat de la sra Teresa Freixes, amb qui el sr. Coll coincideix en les manifestacions espanyolistes.

El sr. Coll no va dir res d’altres socialistes com Raimon Obiols , Daniel Font, Laia Bonet o el mateix ex-president Montilla i tants altres alcaldes i grups municipals socialistes que també s’han manifestat contraris. Formen també part de la conjura dels necis a la qual es refereix el sr. Coll ?

N’hi ha que voldrien uns partits hermètics, que tots caminessin a toc de corneta, uniformes i potser uniformats. Altres creiem que pel bé del propi partit, si es vol ser representatiu d’un ampli ventall de la societat, no hi ha altre remei que expressar les opinions diverses que també existeixen el si de l’electorat. I li puc assegurar al sr. Coll que a l’electorat socialista hi ha opinions que potser no li agraden però que van en la línia d’un catalanisme d’esquerres que molts encara defensem i que inclou el dret dels catalans a expressar com ha de ser el nostre futur i la condemna de la liquidació de l’autonomia de Catalunya ni que sigui temporal.

De vegades, quan un denuncia no té alternativa en aquell moment concret. Passa i més sovint del que sembla L’article de Jordi Évole aquest diumenge passat ” I això és el que no vull ” n’és un exemple. Però això no és obstacle perquè un digui el que no li sembla bé. De tota manera li diré al sr. Coll que l’alternativa al 155 era i és el diàleg, una Constitució federal i un referèndum legal i acordat a continuació.

I això és el que s’hauria hagut de plantejar al sr. Puigdemont i als seus irresponsables companys de viatge. I estic bastant convençut que plantejat així, es podia arribar a un acord…i guanyar el referèndum la reforma federal i no la independència.

Apa, sr. Coll, de conjures, cap. Treballem honestament segons les nostres concepcions per la ciutadania. I si tenim diversitat d’opinions sàpiga que és normal i sa, convenient i imprescindible.

Xavier Sabaté és ex-conseller del Govern de la Generalitat

Jordi Solé: ‘Una nova Reconciliació?’

Corrien els finals del 70 quan un grup de militants del PSUC estàvem molt empipats pel fet que el PCE acollia i acceptava la bandera “rojigualda” (l’estanquera com la coneixíem). Allò , dèiem, era una traïció a la República que tants morts, empresonats i torturats havien costat a la guerra civil i en els anys foscos de la dictadura franquista. Aquella bandera, aquesta bandera, simbolitzava la repressió, la dictadura i por molt canvi d’escut i proclames del moment, mai l’hem considerat “la nostra”.

Jordi Solé. Regidor del PSC Torredembarra.

L’esquerra, en general, mai ens hem sentit espanyols amb el sentit nacionalista estricte de la paraula, de fet no s’ha mostrat mai favorable als nacionalismes, per història i per conviccions polítiques, i per tant les banderes…

Després va venir la Constitució. Va ser un procés de reflexió molt llarg entre la militància ja que no estava molt segura que en Suárez – i els de l’antic règim -, obris un nou marc on s’elimines tot el passat amb una aposta efectiva i sincera cap un Estat democràtic recollint, entre altres, les aspiracions de la Catalunya d’aquell moment.

Un procés complexa, dur i difícil. Però a les hores tothom va convenir que el resultat de mesos de negociacions va donar un fruit millor del que molts esperaven i deien. Hem de reconèixer que la Constitució del 78 va ser reflexa de molts anhels i mercès a diputats/des del PCE i dels Socialistes, així com la mà oberta de partits catalans i bascos va ser possible fer una Constitució que ha estat la més llarga en el temps.

Però com totes les coses, fins i tot les lleis, queden desfasades amb el temps. I com si d’una casa es tractés, la Constitució necessita una mà de pintura i fins i tot reformes a la teulada per tenir un aixopluc segur, necessita com el pa una Reforma en profunditat.

Potser sí que el denominat “problema català” a accelerat un proposta que fa anys molts socialistes i federalistes, entre els que em compto, hem demanat per activa i per passiva. Potser sí que hem entès tots plegats que sense un nou encaix de Catalunya i altres comunitats autònomes no és possible construir un país modern per reconduir-lo cap una Comunitat Europea Federal.

Sigui com sigui caldrà obrir de nou un espai de debat. Un espai amb una participació oberta a tota la societat civil, i penso amb Sindicats (drets laborals…); amb ONG’s (drets d’asil i acollida…); el món de la cultura (el dret a expandir la cultura, el dret d’ampliar el coneixement de les diferents llengües de l’Estat…); entitats relacionades amb el dret civil (habitatge, llibertat d’expressió…), i naturalment amb els Governs de les diferents Comunitats Autònomes (dret de decidir, estat plurinacional…). Moltes coses damunt la taula. Molt a parlar.

De fet, si ens ho mirem des de certa perspectiva hi ha algun que altre paral•lelisme en el 78.

Estem en un moment d’alta tensió, posicions molt enfrontades que es creuen parlar en nom de tot el poble (català i espanyol ara, reformistes i immobilistes el 78), i estem com aleshores en una forta crisi política i social. Té dons tots els elements per què la comparació no sigui en va.

Només una diferencia ho podria trencar tot: L’alçada dels actuals polítics que en res es semblen a aquells del 78, on la gran majoria venien d’una clandestinitat que donava la possibilitat de combinar la teoria amb la pràctica política, i a on els moviments unitaris (Assemblea de Catalunya/ Plataforma para la Democràcia) sobreposaven la paraula i l’acord a la ideologia i als interessos de partit . Ara això ja no existeix.

Som en un barranc de dimensions desconegudes, i el cotxe va sense conductor. No pot haver-hi una societat capaç d’avançar en llibertat i concòrdia si els líders polítics son incapaços de dialogar sense condicions prèvies, el què ens conduirà a l’estampida. Sense una voluntat ferma i sincera d’acord el xoc i l’enfrontament (DUI i/o aplicació del 155) ens portarà irremeiablement a una situació molt difícil, sinó impossible, per refer la convivència.

L’esquerra mai ha fet seva la bandera “rojigualda”, ni la Monarquia, però la va acceptar sense renunciar a la esperança d’un retorn a la normalitat democràtica arrancada el 1936. I es va acceptar per no trencar l’oportunitat de realitzar allò que en Carrillo i en Gregori López Raimundo denominaven “la reconciliació nacional”.

Meravellosa lliçó de visió política.

Laia Estrada: ‘República: només des del poble i per al poble’

Després de la gerra d’aigua glaçada del passat 10 d’octubre, just després del viatge de tornada a casa, una coneguda em va fer arribar un missatge enviat des de la “Crida per la democràcia”. Era un missatge que festejava la proclamació de la república suspesa. El missatge acabava afirmant “República declarada, mediació internacional real i termini raonable per fer-la efectiva. Units i mobilitzats, ÈXIT ASSEGURAT”.

Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Ignoro quin és l’efecte que va generar aquest missatge en la majoria de persones que el van rebre, però pel que a mi respecta em va semblar de mal gust. La República declarada no va trigar ni 10 segons en ser suspesa; la mediació internacional real a hores d’ara encara no sabem qui l’ha de dur a terme; en quant al termini raonable, únicament la CUP hem fixat un termini d’un mes (Rajoy el va escurçar), que el govern encara no ha confirmat que accepta. Només la darrera idea em va semblar encertada: només unides – les classes populars – i mobilitzades garantirem l’èxit.

De fet, la defensa del referèndum del passat 1 d’octubre ha estat l’ocasió que major consciència de classe ha possibilitat les darreres dècades (a nivell català, espanyol, europeu). Treballadors i treballadores posant les seves capacitats al servei d’un objectiu col·lectiu comú.

Dies previs al referèndum vam veure el sector de l’estiba, durament criminalitzat i castigat per la reforma impulsada pel govern espanyol, es va negar en rotund a abastir els creuers de Barcelona i Tarragona, on les forces policials portades d’arreu de l’Estat Espanyol per a impedir a qualsevol preu el referèndum s’hi albergaven; l’estudiantat, la flor de tantes revoltes, van impulsar mobilitzacions arreu del Principat, ocupant, en alguns casos, fins i tot els rectorats; els Bombers que, enfilats a la teulada del Museu d’Història de Catalunya, van desplegar una pancarta a favor del referèndum (Love Democracy) s’oferien com a cordó de seguretat per a mobilitzacions de l’ANC; i els sindicats alternatius, la CGT, la IAC i la COS, feien el seu preavís de vaga general per defensar els drets democràtics i polítics de la classe treballadora.

Durant la jornada de l’1 d’octubre, malgrat les mentides i l’estratègia de la por de l’aparell de l’Estat, vam aconseguir votar. Posant la nostra solidaritat enfront la seva brutalitat; la nostra valentia enfront la seva barbàrie; els nostres cossos enfront les seves porres. L’1 d’octubre es va saldar amb prop de 900 persones ferides pels cops de puny, puntades de peu, cops de porra, i fins i tot bales de goma; i alhora, es va saldar amb una lliçó enorme de Dignitat, la d’un poble que no s’ha doblegat.

La jornada de vaga del 3 d’octubre, transformada en “aturada general” de manera gens atzarosa, inocent ni inofensiva, va ser històrica: els nostres carrers esdevinguts un clam unitari de rebuig a una actuació policial aberrant i miserable, de rebuig a la repressió i la vulneració sistemàtica de drets i llibertats fonamentals.

Restava la part més difícil: garantir la proclamació de la República Catalana, sense subterfugis, dilacions, ni terceres vies. I va passar el que més temíem. La mediació que (ara) reivindiquen algunes va ser la justificació per a no fer efectiu (o posposar, o suspendre) el resultat del referèndum. I vam perdre l’oportunitat d’esdevenir subjecte polític, actor autodeterminat i protagonista sobirà per a erigir-nos com a interlocutor vàlid a nivell internacional i, només llavors, poder dur a terme totes les mediacions necessàries.

L’ombra de la Reforma constitucional es va deixar veure hores més tard, conjuntament amb l’aval de la UE i l’amenaça del 155. I al mateix temps els missatges que intenten justificar allò injustificable em segueixen arribant. A mi i a centenars de milers de persones, imagino. “No serviria per a res declarar una independència que al dia següent cap altre país reconeixerà, no és una paraula màgica que amb dir-la ja està tot arreglat…”. És massa d’hora per a treure conclusions fermes sobre què hi ha darrera de tot plegat, però la història està plagada d’exemples que recorden massa al que estem veient. I tenim memòria.

L’Estat espanyol del qual ens volem independitzar neix del Cop d’estat feixista, i només ha servit per garantir que els que manaven i s’enriquien aleshores, ho segueixin fent ara. La república que defensem neix dels nostres cossos defensant el dret a votar interposant-se davant forces policials armades fins a les dents, però només si mantenim la mateixa implicació serà real i un instrument efectiu per a la millora de les nostres vides. La República i el procés constituent ens necessiten, és el mateix poble que va defensar les urnes, que va plantar cara contra les detencions de càrrecs públics, escorcolls i setges a seus de formacions independentistes, el millor garant perquè esdevingui una realitat.

I mentre escric aquestes línies, sona la cançó de KOP. “…y una vez más, y una vez más,… sols el poble salva el poble!”

Jordi Fortuny: ‘República: el mandat del poble’

El president de la Generalitat de Catalunya, el govern i representants del poble han constituït la República catalana com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social, perquè així ho ha manat el poble. Aquest és el pas i la determinació inequívoca per esdevenir realitat efectiva, realitat d’allò que ha manat el poble.

Jordi Fortuny i Xavier Puig és
Conseller d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona.

Malgrat tots els intents, i com més intents encara més, de desvirtuar la validesa del l’1-O, la validesa del referèndum d’autodeterminació i malgrat tots els intents de no acceptar el resultat clar, evident, legítim, encara més i més, fa que el mandat del poble de Catalunya sigui rotund i d’obligat compliment.

És precisament la combinació d’una molt bona participació al referèndum, participació comparable amb altres processos electorals i referendaris, i la barroera repressió de la rància dreta espanyola, la repressió del govern d’un estat en contra, el que ha fet vàlid, cert i obligatori el mandat del poble. És a partir d’aquestes evidències quan queda ben explicitat el mandat del poble, quan el mandat impera.

Ho sap Europa, ho sap el món, saben el que ha manat el poble de Catalunya. Ho sap el PSOE, el PP i els C’s. Malgrat s’escudin dins d’una estratègia de legalismes, de consideracions jurídiques i d’homologacions, saben que el veritable mandat democràtic va sorgir indiscutiblement el diumenge 1 d’octubre, superant totes les estratègies d’uns partits que, tot preveient que perdrien, van renunciar a participar en el joc democràtic. Partits que van intentar enganyar els partidaris legítims del no. Partits que no fan altra cosa que mantenella e no enmendalla, perquè no saben com dir que han intentat enganyar, quan ens volien fer creure que pertanyíem al segle XIX i que no podíem opinar sobre determinades coses.

Caldrà fer-ho entendre i desemmascarar a tots aquells que intenten invalidar-lo. Ho sabem, ho saben, saben que el referèndum és legítim, és vàlid, és cert. El referèndum no és un muntatge. No hi ha res de muntatge quan més de 2 milions de persones van a votar, i encara més quan, fins i tot et jugaves el físic. A més repressió, més validesa, més legitimitat, més certesa.

Quan l’única resposta d’un estat és organitzar casernes policials i militars, casernes flotants als ports de Barcelona i Tarragona, quan no es vol entrar en el joc democràtic de confrontar parers i raons pel sí o pel no, quan el missatge és la repressió, es legitima encara més el mandat del poble, el veredicte inequívoc.

Tot plegat, i malauradament, vet aquí la resposta d’un estat que encara no ha actualitzat el manual d’en Baldomero Espartero del 1842, un manual que deia que pel bé d’Espanya calia bombardejar almenys cada 50 anys Barcelona. Error de càlcul d’un gobierno que encara no ha revisat les formes decimonòniques de fer. Error de càlcul quan existeix Twitter, Facebook, i els smartphones, a l’hora de tractar amb Catalunya.

Catalunya esdevé estat, esdevé república, celebrem-ho i preparem-nos per gaudir-la, per construir-la, per estimar-la, per preservar-la i per defensar-la. Ens ho hem manat com a poble.

 

Josep Maria Buqueras: ‘23.09 + 1-O’

Vull, tinc la necessitat d’explicar dues experiències viscudes recentment i que tinc l’oportunitat de fer-les públiques i se conscient de que tu mateix, lector desconegut o no, també podries explicar la teva història quotidiana.

Josep Maria Buqueras

SANTA TECLA. 23/09. D’ençà que sóc membre del Senat tarragoní, any 2009, tinc la possibilitat d’anar a les processons patronals de Sant Magí i Santa Tecla. Protocolariament la processó sempre té els seus protagonistes amb aquest orde: tot el seguici popular i la representació eclesial encapçalada pel bisbe Jaume Pujol, acompanyant tots plegats a Sant Magí o al Braç de Santa Tecla. Després va la pubilla/l’hereu, els Magins , les Tecles, nosaltres (els senadors), la representació de totes les forces de seguretat, el cronista oficial de la ciutat, el president del Port, els diputats/senadors que realitzen la seva feina política a Madrid, els diputats del Parlament català o provincials, els consellers comarcals i finalitza òbviament la representació municipal amb la bandera de la ciutat, tancant musicalment i com a colofó de la festa la Banda Municipal.

Doncs bé, he viscut any darrera any el fet de que quan les autoritats apareixen a la vista de la gent/veïns que estan a les escales de la catedral, la xiulada està garantida. Xiuladissa que ja els darrers anys de l’alcalde Nadal també és produïa. Però, aquest any, ha estat una passejada processal, que des de la sortida de la catedral, teníem al nostra costat dos policies de paisà a cada costat, i a l’entorn de les autoritats molts més.

Processó de festa major única, increïble, històrica, estranya, paradoxal, irrespectuosa. El 70/80 per cent en tot el recorregut el crit “votarem” va ser la frase més escoltada, també “Ballesteros dimissió”, demostrant el seu desacord amb la postura del Govern municipal davant l’1-O. Si hi havia silenci, era suficient que algú recordés que votaria, i seguidament més d’un es sumava a aquest desig.

Vam arribar al carrer Cos del Bou i gairebé en tot el recorregut regnava el silenci, però no, no podia ser. Davant el local de la Colla Jove, castellers i no, van començar a dir “aquest local, és un centre electoral”. Baixada de Peixateria, places del Rei i del Fòrum, arribada al Pla de la Seu amb la seva espectacularitat i grandiositat, moment àlgid on totes les representacions festives llueixen i venerem a Santa Tecla, però quant el Braç ja entrava a la seu catedralícia, també el “votarem” es va sentir una vegada més. Tot plegat em va recordar aquest 23.09 l’obra orteguiana/gasetiana de la rebel·lió de les masses. Molt, molt lamentable, massa dolorós.

1–O: diumenge de votació. 10.05 h.: Surto de Cala Romana com cada diumenge cap a la Vall de l’Arrabassada per disposar de la premsa dominical. L’entorn de la rotonda, davant la benzinera de La Savinosa i voravies/cunetes properes estan plenes d’automòbils. Amb els diaris a la mà em dirigeixo al meu col·legi electoral, aparco on puc. A les 10,35 h. arribo al meu centre electoral que és el CIFO, on en el que més que una filera, hi havia un tap d’unes 300 persones, que més que arrenglerades avançaven en línies de 8/10 persones, que es dirigien a la porta d’accés per poder votar.

Tres hores d’espera donen per molt. Et trobes amb coneguts que potser fa anys que no has tingut ocasió de fer una conversa. De cop i volta, unes senyores demanen pas perquè el Sr. Centelles, de més de noranta anys, vol votar. Altres persones també sol·liciten pas per entrar al centre formatiu, ja que les seves necessitats fisiològiques tenen que ser satisfetes.

11.50 h. Apareixen ampolles d’aigua, “oreos”, pastes salades, en fi l’espera és converteix quelcom més suportable, sobretot, quan una ventolina d’aire fresc ens refresca el matí de xafogor, que fa que més d’un/a es maregi.

Des de l’organització hom demana tres voluntaris per constituir una mesa electoral, que disposin d’un mòbil amb un mínim de 4 MB i la seva disponibilitat d’estar fins que s’acabi l’escrutini corresponent, silenci i en menys d’un minut problema resolt.

13.40 h., finalment entro a l’interior i vaig a la taula que gestiona el director de cine Jesús Momlleó. Voto. Baixo pel camí de la Budallera, saludo al bon amic i ex-rector de la URV, que ja feia un parell d’hores que havia votat i em manifesta que ha estat dels primers en arribar, i tant (a l’albada: 5,40 h.)

Epíleg. Escrit aquestes línies al matí del dimecres dia 4, després d’un dimarts en que la marea humana contra la violència viu la manifestació més multitudinària els carrers/avingudes de Tarragona. Preciso aquesta data, ja que dia darrera dia estan passant coses a una velocitat del so i els esdeveniments van a una velocitat difícil de digerir. Ahir va parlar el Rei, les cassolades es van avançar a sonar, amb fermesa i turpitud. Se que molts catalans no es senten representats per Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Òmnium Cultural, ACN, quan parlen. És cert. Avui també hi ha catalans que tampoc es sentim representats per aquestes paraules reials, ja que no va haver cap ullet, no va obrir cap petita finestra a l’acord. Perquè també és cert que constitucionalistes de prestigi, inclosos membres del TC, han manifestat que la nostra Llei Magna si permet fer referèndums. Rajoy va dir al respecte: “No quiero ni puedo”. Poder podia, però mai ha volgut. Aquesta és la realitat, la mateixa que l’any 2011 hi havia sols un 12% d’ independentistes, i ara a l’entorn del 50%. Tot gràcies a les polítiques del Gobierno del PP.

Noemí Rovira: ‘L’odontologia durant la infància’

L’odontopedriatria és la branca de l’odontologia que tracta la dentició temporal i definitiva dels nens. Avui en dia, tenim cura d’una forma més exhaustiva en les dents dels nostres fills que antigament. De la mateixa forma que la dentició definitiva, les dents temporals poden tenir problemes de caries, principalment, de genives o de males posicions, entre altres.

La doctora Noemí Rovira. Clínica Maxilart

La malaltia crònica més freqüent durant la infància és la caries dental, podent ocasionar una important dolència, infeccions i fins i tot arribar a la necessitat d’ingressos hospitalaris. Els factors de risc de la caries son principalment una insuficient higiene oral, la qual genera una acumulació de placa bacteriana, i el consum elevat de carbohidrats, entre altres. La caries a les dents temporals s’han de sanejar de la mateixa forma que si fossin dents definitives en un adult.

És molt freqüent en nens que hi hagi una inflamació gingival en certes zones (molars i parts internes de les dents) a causa d’un hàbit higiènic insuficient. La higiene dels nens va relacionada amb l’edat. S’hauria d’iniciar l’hàbit de la higiene als quatre mesos, amb la finalitat que el bebè s’acostumi a la manipulació per part dels seus pares de la cavitat oral. S’haurien d’utilitzar didals de silicona o gases humitejades amb sèrum per tal de netejar la superfície de les genives.
Des del moment en què hi ha dents, s’ha de realitzar un raspallat suau amb raspalls adaptats a l’edat del nen dos cops al dia. Però, hem d’utilitzar dentifrici? Per a menors de dos anys no és aconsellable, degut a que no controlen la deglució.
La cura de la boca del seu fill es responsabilitat nostra, com a mínim fins que el nen tingui habilitat motora independent (7 – 10 anys). Des d’aquest moment fins l’adolescència, es recomana supervisar el raspallar dels nens.

Una de les preocupacions més freqüents dels pares és quan s’ha d’iniciar un tractament d’ortodòncia. Els tractaments d’ortodòncia inicials (a partir dels 5 anys) tenen com a objectiu corregir problemes ossis per tal de facilitar i agilitzat l’ortodòncia fixe posterior si fos necessari.

Dra. Noemí Rovira

Clínica Maxilart

Sergi Albarran: ‘Sí, sóc jo i estic bé’

Sergi Albarran, president d’ERC Tarragona, va ser ferit el dia 1 d’octubre.

“Sí, sóc jo i estic bé”, potser ha estat la frase que més he repetit des del diumenge 1 d’octubre, repetint-la sovint amb un somriure forçat als llavis, amb un punt de vergonya, una mica de cansament i amb molt agraïment.

I sí, sóc jo al que el dia del nostre referèndum li van obrir el front amb un cop de porra a Tarragona, després que els cossos repressius de la democràcia, vestits de Policia Nacional, armats amb armadures, cuirasses, porres i armes de foc assaltessin l’IES Tarragona per endur-se una cosa tan perillosa com una urna amb vots. I sí, són meves les imatges, que potser heu vist, que han sortit per televisió i la premsa, que han provocat missatges de suport de tot arreu.

Els dies posteriors a l’agressió he rebut centenars de missatges de suport i moltíssima gent s’ha apropat a mi a les manifestacions, i pel carrer, molts només amb una mirada, altres amb la indignació i la ràbia als ulls, i molts m’han donat les gràcies. I, sincerament no sé per què, no les mereixo en absolut, l’única diferència entre el que em va passar a mi i el que van patir molts altres són les imatges, perquè algú va fer una foto o un vídeo.

Als que hem de donar les gràcies, les gràcies de veritat i de tot cor, els veritables herois de l’1 d’octubre són les persones que van anar a votar sabent el perill que comportava, perquè van continuar omplint els col·legis tot i saber com actuava el gobierno de l’estat espanyol i els seus matons. Els veritables herois són els voluntaris que, mans en l’aire s’afrontaren als monstres de la repressió, el veritable heroi és el meu amic Àlex, que va plantar cara als policies per evitar que rematessin la feina. Els veritables herois som tot i cadascun de nosaltres que diumenge vam plantar cara, des del primer votant fins a l’últim bomber, als periodistes imparcials, als sanitaris valents, a la gent del carrer, perquè diumenge potser ens van robar els vots, però ens van deixar un sentiment de lluita que mai podran vèncer, la lluita pacifica d’un poble que sap que ha guanyat.

Jo continuaré, el temps que duri, donant les gràcies, rebent petons d’àvies amb llàgrimes als ulls, i emocionant-me quan algú simplement en reconegui i em miri als ulls, però no ho faré en nom propi. Permeteu-me que quan respongui “estic bé” ho digui en nom de tots, que quan digui, ens queda feina a fer, sigui perquè tots en som conscients.

Espero que a tots se’ns curin les ferides, les físiques i les emocionals, que tanquin totes però que ens deixin les cicatrius ben a la vista, per recordar-nos que l’1 d’octubre del 2017 vam ser tossudament democràtics i vam plantar cara.

Mayo Lorda ‘España ha perdido a Cataluña por varias generaciones’

‘España ha perdido a cataluña para varias generaciones’ , esa es mi reflexión después de los hechos acontecidos ayer.

Mayo Lorda és gerent de Tarragona21

Voy a hablar sin reservas, aunque no me guste demasiado la política y tampoco expresar mis ideas en público. Vaya por delante que lo que sí me ha gustado siempre es simpatizar con personas de todo tipo de  ideales políticos y religiones

Hace 24 h horas estaba cabreadísima con el fracaso  de nuestros gobernantes-(de todos)-, juraba en arameo! ¿Cómo es posible que se esté actuando de esta forma? 844 heridos… pero estamos locos!!
Conforme han ido avanzando las horas me ha invadido una tristeza que sólo me invita a reflexionar sobre las imágenes que el mundo entero ha visto.

El 1-O parecía que iba a ser el final del camino y en realidad es solamente el principio. Tiene que haber la voluntad de dialogar por ambas partes, se tiene que designar a personas con un perfil político más tranquilo y conciliador. Tiene  que dimitir Rajoy, (se ha caído con todo el equipo). ¿Cómo piensa restituir la legalidad de Catalunya? ¿Cómo piensa restituir la imagen internacional de España? No se dio por enterado de una realidad muy grave: El Estado ha perdido el control sobre una parte de España, Cataluña. Ayer intentó ejercer ese control y se sintió desbordado y una vez más niega la mayor.

Tiene que dimitir Puigdemont. Anoche actuó rápidamente: Ha empezado la nueva etapa sin esperar a que acabara el recuento, dando a entender que no le interesaban los resultados de la votación, que todo era una maniobra para cargarse de razón propagandística y seguir con la declaración de independencia que es lo que buscaba desde el principio.

El 1-O parecía que iba a ser el final del camino, o eso se creían algunos y en realidad es solamente el principio… El futuro se ha acercado a pasos agigantados, pero si declaramos la independencia vamos a una vía muerta ya que entramos en un terreno que ya no es sólo una confrontación entre españoles y catalanes o entre catalanes, entramos en el terreno del derecho internacional. ¿O nos vamos a  presentar al mundo con un simple ‘Buenos días aquí estamos, somos independientes’? Es muy complejo y si no hay legalidad es imposible sentarse a dialogar.

Ayer el independentismo salió reforzado gano la batalla de la imagen, sólo hay que ver la prensa internacional. Nos esperan días muy antipáticos por delante pero que eso no nos desmoralice, diálogo, diálogo y más diálogo, hacer un referéndum censado , legal y con garantías. LEGALIDAD la base de la democracia.

Mayo Lorda

Arga Sentís: ‘Hard Rock, Pedra Dura’

Sembla que a la Generalitat li costa una mica acabar d’engegar el negoci que abans es deia Barcelona World i ara es dirà, o no, Hard Rock Entertainment World o alguna cosa així. La llicència s’havia de donar aquest setembre, però ara l’empresa ha demanat una pròrroga i caldrà esperar a una data indeterminada d’octubre, mes ple d’incertesa, perquè digui definitivament si està interessada o no i posi diners sobre la taula. Es veu que instal·lar un casino, un hotel i botigues –oci familiar de tota la vida, vaja- en una garriga entre Vila-seca i Salou propietat de La Caixa és extremadament complicat.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

Aquest interès bancari en vendre els terrenys, i aquest ball de noms que suposadament el volen comprar i després es fan el ronso,  acompanya el projecte des del primer dia. Recordem que va arribar un magnat americà que volia muntar un Eurovegas –així li deia ell- tocant a Barcelona. Un paradís de joc i altres diversions, com al Vegas original. O potser no volia, i jugava a fer l’oferta per obtenir millors condicions pel que  ja estava negociant a Madrid. El cas és que la Generalitat li va comprar el farol i li va posar la catifa vermella, i després, quan va marxar sense haver amollat ni un euro, es van quedar tots amb un pam de nas. Però això no va fer defallir els nostres esforçats consellers, que aleshores es consideraven “el govern dels millors”. En Mas Collel se’n va anar a Macau, pàtria de l’oci familiar xinès, i va contactar amb les famílies adequades. Els germans Ho, grans propietaris de ruletes i escurabutxaques, van consentir a obrir una sucursal a Catalunya, assessorats pel senyor Bañuelos, de Veremonte, societat experta en operacions immobiliàries a València que té reputació d’acabar sempre el que comença, o gairebé sempre, o mai. Aleshores va entrar La Caixa en l’afer, i es va determinar que tanta distracció i tanta alegria s’havia de fer al Tarragonès, al costat de Port Aventura. Això sí, li dirien Barcelona World, que es un nom que deu facilitar la disposició dels jugadors a jugar.

Ves a saber per què,  al cap d’un temps aquests homes de negocis tampoc no ho van veure clar –tenen un gran olfacte per a les seves coses, i no és recomanable dur-los la contrària-, i la Generalitat es va tornar a quedar sense parella de ball. L’aparició del Hard Rock és va celebrar, doncs, com aigua de maig. O d’agost. Un miracle de Sant Magí.

I ara ve quan aquesta prestigiosa marca americana comença a arrufar el nas. Perquè de fet són una marca, no una empresa. Cosa que vol dir que ells posen el nom sempre i quan obtinguin bones condicions dels promotors i puguin atreure socis comercials, que són els que duen els diners. Com els intermediaris i comissionistes de tota la vida, vaja. Si Hard Rock signa l’adjudicació, hauran d’avançar uns pagaments que, ara com ara, sembla que no els facin gaire gràcia. I mentre, La Caixa esperant col•locar-li a algú la seva garriga i la Generalitat aparentant un optimisme oficial que deu ser gairebé obligatori per sortir de l’embolic on s’han ficat.

I mentre s’allarguen, anys i anys, tots aquests tripijocs, trobem a faltar un projecte econòmic seriós i fonamentat per a aquestes comarques. Un pla sostenible que posi en valor tots els recursos que tenim, que produeixi ocupació de qualitat i ofereixi garanties de sostenibilitat de cara al futur.

Totes les llumeneres que ens han ofert meravelles per al Camp de Tarragona no han estat capaços de veure més enllà del solar que hi ha al costat de Port Aventura. Encara és hora que presentin un discurs, mínimament articulat, sobre què proposen, de debò, per al nostre territori.

 

Xavier Puig: ‘La nostra resposta és la democràcia’

Perquè el que divideix no és debatre i votar les coses sinó censurar-les i imposar-les. El que ens juguem ja no és només entre monarquia i república; és entre autoritarisme i democràcia.

Xavier Puig Andreu és
conseller d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona.

Votem. Votar ens fa lliures i ens fa iguals. Votar ens fa debatre, pensar i compartir. Ens uneix, encara que pensem diferent. Contràriament al que diu el PP, no és la llei la que distingeix la democràcia del totalitarisme sinó el vot. Votar és la millor lliçó que podem donar, com a poble, al cop democràtic que està vivint el país, amb la detenció dels membres legítims del govern, la persecució de 750 alcaldes i milers de regidors, les clavegueres de l’Estat, la censura als mitjans de comunicació, el tancament de pàgines web, la criminalització d’entitats i la restricció de les llibertats polítiques i civils. Votar l’1-O és la confluència entre el sobiranisme, el 15-M i tots els moviments socials que tenen en l’Estat un mur. És la cruïlla de les lluites compartides!

Sense por. Ens volen atemorits i callats per dominar-nos. Però tenen un problema: som molts, moltíssims, la immensa majoria del país, que farà sentir la seva veu sense ingerències. Som els que han fet les manifestacions més grans i cíviques d’Europa. Som els estibadors, els mestres, els bombers, els estudiants, els metges, els professors, els emprenedors, els treballadors, els aturats, els pensionistes… Com diu el filòsof Josep Maria Terricabras: “quan camines sol pel bosc, de nit, tens por; quan ho feu 50 persones, ja no; quan ho feu 500, és el bosc qui té por!”

Amb tot el dret. El referèndum és legal perquè està emparat en la Llei del referèndum, aprovada pel Parlament. Aquest llei es fonamenta en la legislació internacional de més rang: els drets humans. En concret, el dret a la lliure determinació dels pobles. Un dret, per cert, que forma part del corpus legal espanyol en virtut dels tractats subscrits per Espanya. Altra cosa és que a l’Estat no li agradi, i faci servir el seu braç inquisidor, el Tribunal Constitucional, per frenar-lo. El mateix òrgan que es va carregar l’Estatut federal, la llei de pobresa energètica, l’impost a la banca, la llei d’igualtat entre dones i homes, i tantes altres coses que valen la pena.

Amb reconeixement. Que el referèndum és legítim i reconegut ho reforcen els posicionaments de països com els EEUU, que en dues ocasions han manifestat que “treballaran amb la entitat o govern que sorgeixi del referèndum” de l’1 d’octubre. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, fa pocs dies, va afirmar que respectaria si guanya el Sí i llavors negociarien. Hem rebut el suport dels parlamentaris danesos, suïssos o britànics, així com de nombroses personalitats mundials, entre les quals 5 premis Nobel.

Per viure millor. Els que voten No a la independència tenen les seves raons i jo les respecto. Jo tinc les meves i votaré que Sí per disposar de totes les eines que té un Estat per generar riquesa i treball -per exemple la millora del rodalies i el corredor del mediterrani- i repartir-la justament -per exemple enfortint la sanitat pública i implementant la renda garantida de ciutadania-. Votaré sí per obrir un marc de noves oportunitats i assumir la plena responsabilitat de les nostres decisions. Vull una república que tracti les persones com a ciutadans i no com a súbdits d’una colònia. Un país que escolti la seva gent i que faci créixer les arrels sobre la fèrtil terra de la democràcia.

Però, tant si sou del Sí com si sou del No, la pregunta és: qui decidirà el nostre futur si no nosaltres? Veïns i veïnes, ens veiem a les urnes!

Clara Rivas: ‘Estirant la corda’

Des de fa anys que entre el govern de l’Estat i el govern de la Generalitat estan jugant a estirar la corda, l’han tirat tant que la mateixa està a punt de trencar-se.

Seria bo que es preguntessin si han pensat amb el poble o només amb les seves obsessions.

Clara Rivas

D’una banda tenim un govern estatal hereu de la dictadura franquista i ara per desgràcia els està ressorgint les maneres de fer que havien anat camuflant sota el vernís de demòcrates i a l’altra part tenim un govern català que en el 2014 estava perdent força i que va entendre que sumant-se al moviment independentista del seu soci podria reflotar, tant uns com altres amb problemes judicials -que estan quedant cada vegada més tapats- i mentrestant els caps estirant la corda a veure qui la trenca.

La CUP no queda exclosa, ja que en aquest estira-i-arronsa ha demostrat que el primer dels seus interessos no són els temes socials, si no la independència per la qual s’ha venut aprovant uns pressupostos antisocials.

Això referit als governs, però aquí no acaba tot, d’una banda tenim el PP i C’s, que formen part del Govern estatal, i a l’altra el PSC encara en el desconcert de què ha passat durant aquest temps enrere en el PSOE i els partits que es diuen d’esquerres que naveguen en no sé quantes aigües.

Aquesta estirada de corda ha conduït al fet que el que s’està tirant endavant ha estat organitzat només entre dos interlocutors, els que estan fent servir al poble per veure qui tira més fort, desgraciadament n’hi ha que es creuen que quan la corda es trenqui tot estarà resolt, no comprenen que res estarà resolt per contra, ja que mentre els que es diuen polítics que haurien d’haver actuat amb seny, a la societat l’hauran deixat amb ferides, que ja veurem les profundes que seran.

Ni uns ni altres han actuat ni estan actuant amb decència.

Recordarem la dita: “A río revuelto, ganancia de pescadores” o les sàbies paraules d’Antonio Machado: “En los trances duros los señoritos invocando a la patria y la venden; el pueblo no la nombra siquiera, pero la compra con su sangre”.

Josep Maria Buqueras: ‘1-O: La política versus la justícia’

Ara i aquí (24.09) vull transmetre els arguments per tal de ajudar, si s’escau, a la decisió que cadascun de nosaltres podem optar davant la cita de l’1-O. Estem rebent un allau de manifestacions per totes bandes polítiques que em permeten recordar la frase feta “embolica que fa fort”. Hem de situar el tema des de la Constitució de 1978 que organitza territorialment l’Estat en Comunitats Autònomes, que amb l’intent del cop d’Estat del 23F/1981, aquest disseny va quedar tocat.

Josep Maria Buqueras

La possibilitat de reconèixer les singularitats de Catalunya, País Basc i Galícia va quedar aparcada per una política coneguda amb el “cafè per a tots” en virtut de mantenir una lectura jurídicament positivista, que va anar laminant les competències autonòmiques. El Tribunal Constitucional/TC elaborava una doctrina reduccionista i igualitària que convertia els afanys i els desitjos autonomistes en paper mullat.

L’estatut de 2006 pretenia aconseguir instruments jurídics i polítics de sobirania i l’any 2010 amb la sentència del TC, motivada pel recurs presentat pel Partit Popular, el catalanisme polític queda desbordat pel nacionalisme sobiranista. Artur Mas presenta el Pacte Fiscal i el president Rajoy, “ni caso”, ara el ministre De Guindos diu que Espanya tenia altres priorites davant la crisis econòmica.

Hi ha qui diu que la Democràcia està per damunt de la Llei, quan és precisament la Llei que institueix la Democràcia. La Constitució, com totes les lleis poden tenir diferents interpretacions i ara, des de fa temps, són molt restrictives i sempre (ves per on) són a favor del més poderós. Des del dimecres 20.IX hem entrat a un estat d’excepció? Hem tornat a la dècada dels 70? El Tribunal d’Orde Públic/TOP i els presos polítics tornen al cap de 40 anys? La desobediència dels polítics independentistes catalans està a l’orde del dia, desobeir a qui? La violació clara de la separació de poders que estem patint tots els ciutadans d’arreu de l’Estat ja fa temps que la tenim a casa. La Llei del Referèndum Autodeterminació/LRA gairebé fa dos anys es va intentar el seu debat al Parlament i no va ser possible.  Els presidentes dels grups parlamentaris Ciutadans/C’s, Socialistes/PSC i Populars/PP ho van recórrer al Tribunal Constitucional. Al Parlament, lloc on tots els assistents estan aforats, no es pot debatre qualsevol tema?

Resultat: l’espectacle del 6.IX al Parlament català no em va agradar, es va aprovar per majoria i l’abandó de tots els polítics de la oposició. Per què? Perquè “menges” amb els dits? No es pot menjar sense coberts ni nadar si t’estan ofegant. Això es el que ha passat, ja que als diputats independentistes els hi han tret gairebé totes les possibilitats reglamentàries a l’abast i al final han passat el “seu corró”. I a Madrid, al Congrés de Diputats quantes vegades el PP, el PSOE també, ha passat sense cap mena de contemplacions la seva majoria absoluta? Legalitat i legitimitat són dos conceptes força clars, elementals pels estudiants de la Facultat de Ciències Jurídiques. La “legalitat” és senzillament el que estableixen les lleis. La “legitimitat” és la sanció democràtica de les mateixes.

La situació actual pot tenir cinc solucions: 1. Aplicar l’article 155, que per la porta del darrera ja s’està fent; 2. Legislació d’Excepcionalitat?; 3. Llei de Seguretat Nacional?; 4. Amenaça de delictes a persones amb multes de 3.000 a 30.000 euros, és possible sancionar tècnicament a 100.000 persones abans de l’1-O i 5. Bloqueig de les urnes. Constitucionalistes diuen que “el dret internacional és molt pragmàtic. Tot plegat es resumeix en què quan algú actua com un Estat, es regeix com un Estat i funciona com un Estat, és que és un Estat”.

L’any 1931 molts partits catalans estaven a favor de l’autodeterminació, com també el Parlament de Catalunya va estar a favor d’autodeterminar-se (legislatura 1988 – 1992), inclòs amb els vots de Centre Democràtic i Social. La “via Mariano” històrica era/és: “No decir nada, no pasa nada, no hacemos nada, todo se arregla con el paso del tiempo”. Tot ara és mentida? Catalunya, diuen, que està dividida i davant la divisió que manifesten els unionistes/espanyolistes que ara existeix a Catalunya, provocada pel procés, hem de tenir present que davant unes eleccions sempre es divideix entre els partidaris de cada opció polític. Pregunto jo: Quants partits tenim ara a l’ajuntament de Tarragona, set partits? O no és així? A més la paraula partit, intrínsecament ja significa que un tot queda dividit, partit!!! Quina democràcia és aquesta que ens té que dir els temes que si es poden tractar i quins no al Parlament? Frase imperativa de Mariano Rajoy: “La legalitat és democràcia”. Sempre és així? Crec que no, les lleis franquistes també recolzaven a la democràcia? Avui molts franquistes reconeixen la dictadura espanyola 1939 – 1976. La dictadura franquista va establir una “legalitat il·legítima”, la Democràcia estableix una “legítima legalitat”. Esta clar, oi?

La clau de tot resideix en la sobirania, aquest és el tema fonamental. Ser sobirans com a país, ser una república és l’objectiu. Estem davant d’una Revolució Nacional Popular, que té una dimensió desconeguda, però que es té que encarar amb molta il·lusió i amb alegria absoluta a la diversitat. El Referèndum interpel·la a tothom, ja que tant el Govern com el Parlament han fet un esforç per tal d’acomplir el seu programa electoral. Els programes electorals no s’han de complir? O sols interessant els que ens convenen als ciutadans? Els cops d’Estat no els fan els Parlaments ni els seus Governs, ni dos milions de persones. La revolta d’ara porta un milió de persones al carrer des de 2011 a les manifestacions de la Diada. Per acabar amb la corrupció i els fanatismes, solament es pot combatre des de l’ensenyament, l’educació. Aquest té que ser el camí de futur.

Ara ja no es tracta d’analitzar si las “coses” s’han fet bé o malament, ara la pilota ja està al camp de joc. Fins l’1 – O el somriure té que ser l’ànima i l’esperit de molts ciutadans. No ens hem de confondre, la ciutadania ha entomat/ha iniciat el procés i aquesta mateixa ciutadania té que acabar amb l’objectiu. Ara hi ha una pregunta que mereix una resposta, sempre s’ha d’anar a votar i es té que participar. No són els dirigents els que decideixen qui vota o no vota, és la infanteria, nosaltres que anem o no a la mesa electoral. Sense llibertats nacionals no ni ha llibertats socials, i viceversa.

En resum, la política es té que resoldre amb actituds polítiques, no passant la pilota als magistrats, que quan se’n van manifesten que ja estan farts que tinguin que fer la feina que no els hi pertoca. Quan va plegar el que era president del TC, López de los Cobos va dir que ells son del poder judicial, no pas del executiu ni del legislatiu. “Zapatero a tus zapatos”. Recordo la generositat dels polítics de la transició, es van fer l’”hara-kiri” i van donar pas a les eleccions democràtiques. Per acabar, vull manifestar quines són les meves tres vergonyes com català que he viscut darrerament i per orde cronològic: 1. Cas Orfeó Català, Fèlix Millet; 2. Cas Jordi Pujol, 23 anys de la Generalitat, i família i 3. Parlament de Catalunya: debat del 6 de setembre. Ara tothom fa les seves estratègies, tothom galleja de la seva picardia. Així és i serà fins l’1 – O, que malgrat que la LRA va néixer deslegitimada, els sobiranistes guanyen dia darrera dia suports al dret a decidir des de sectors socials i polítics, gens cupaires, allunyats del independentisme, dintre i fóra de Catalunya. Quan les actuacions de la Fiscalia General de l’Estat, amb flaire més turc que europeu, fa que Òmnium Cultural i l’ANC, hagin posat la sisena velocitat cap l’1-O. Pedro Sánchez ha dit, que “sense llei no hi ha sortida, però sense política, tampoc”.