Arga Sentís: ‘Més AVE?’

El nou ministre de Foment ha anunciat que en dos anys, és a dir el 2019, es faran totes les obres de conversió del tram Castelló Tarragona en ample europeu i a més també estarà enllestit el tercer carril des de Tarragona fins a Castellbisbal. Valentia no li falta.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

I per si la promesa fos insuficient, el ministre de Foment anuncia que a partir de 2019 es començarà a construir l’AVE Valencia Tarragona. De fet, el que s’ha anunciat es la construcció una nova plataforma de doble via exclusiva per a l’alta velocitat al costat de l’actual en el tram València-Castelló de manera que entre València i Castelló hi haurà quatre vies, dos d’alta velocitat en ample europeu i dues en ample ibèric amb el tercer fil incorporat.

Als usuaris dels serveis de rodalies de Castelló i València que han estat patint durant anys les tallades de circulació, les interrupcions i deficiències produïdes per la instal·lació del tercer carril, se’ls diu ara que d’aquí dos anys es farà una nova via exclusiva per l’AVE de manera que les dues vies primitives tornaran a ser per als trens de rodalies que podran circular com ho feien abans, potser una mica més lents per les limitacions que imposa el tercer fil. Podríem dir que és una broma de mal gust si no fos pel malestar i els inconvenients que tot això ha comportat als nostres veïns.

I a Tarragona? A Tarragona tranquils perquè els AVE no passaran per cap de les ciutats del Camp de Tarragona i aniran directament a l’estació de La Secuita-Perafort.
Mentrestant, podrem gaudir durant uns quants anys de les obres per instal·lar un tercer fil en una línia gairebé saturada i quan s’acabin les obres previstes, els trens hauran de circular amb limitacions de velocitat i per tant seran més lents. Això sí, a l’estació de Tarragona podrem gaudir del pas de tots els trens de mercaderies que pujaran de València i Múrcia , mentre els Euromed i AVE circulen per Perafort.
Es inevitable aquest despropòsit?

Nosaltres pensem que no. Que hi ha alternatives perfectament viables que permetrien la circulació de viatgers i mercaderies en ample internacional per connectar tota l’àrea amb Europa o la circulació de trens d’alta velocitat per les estacions de les principals ciutats del Camp de Tarragona.

Fa pocs dies es presentava a Tarragona un estudi elaborat per les diferents entitats de defensa del transport públic –Pdf.Camp i PTP- en el qual s’exposava la crítica situació del ferrocarril que usen diàriament milers de ciutadans de les nostres comarques i la necessitat de realitzar una forta inversió per millorar les línies convencionals. Malauradament, els accidents ocorreguts aquests dies ratifiquen un cop més aquesta afirmació.
L’estudi posa de manifest que Barcelona és la destinació del 80% dels viatgers de les nostres comarques i planteja quatre actuacions prioritàries:

Pla d’inversions per als regionals i rodalies que contempli millores en les vies, estacions i material mòbil.
Serveis d’alta velocitat des de les principals ciutats de la demarcació amb Barcelona.
Manteniment de la línia Cambrils-Salou-Tarragona i la seva reconversió en tren-tramvia
Ample europeu per a mercaderies sense perjudicar els transport de viatgers.

No estem en contra de la millora del tren entre València i Barcelona, ni de la unió ferroviària amb Europa. Ambdós són objectius absolutament necessaris i que ja porten molts anys de retard, però s’han d’aconseguir tenint també en compte les necessitats de les nostres ciutats.

Aquesta és la responsabilitat dels ajuntaments del territori. Presentar un front comú davant de les administracions catalana i estatal per la millora real del transport ferroviari a les nostres comarques.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

Xavier Puig: ‘Ballesteros, l’alcalde popular’

Ballesteros sempre ha estat un alcalde popular. Al principi, perquè connectava amb la gent. Després per inèrcia. I ara, per la bona sintonia política amb el seu soci de govern. Diria que s’enyora aquell alcalde de reputació afable i dialogant si no fos pel fet que jo ja no l’he conegut. El pacte de la catifa amb els partits de la dreta i el búnquer des d’on ens governen ha mostrat una cara de l’alcalde desconeguda. Contrariat i allunyat de la gent, la seva entesa política amb el PP és preocupant. Tant, que fins i tot es permet la llicència d’avançar-lo per la dreta.

Xavier Puig és regidor d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

Aquesta setmana en tindrem un exemple greu amb la moció antireferèndum que lidera un PSC fent de PP. La moció combina una part òbvia amb una altra d’ofensiva. En efecte, el referèndum de l’1 d’octubre tindrà plena cobertura legal, tant per la ciutadania com pels funcionaris que optin per col·laborar-hi. Qui ho vulgui, pot consultar-ne dubtes a www.garanties.cat.

El problema és la motivació, la intenció, el significat i la instrumentalització del funcionariat. És trist però mentre la Generalitat assumeix tota mena d’amenaces per tal que els tarragonins puguem votar, els governants de Tarragona, lluny de col·laborar amb les institucions democràtiques del país, posen pals a les rodes. Amb aquesta actitud, els socialistes populars no ajuden a escoltar la gent sinó a sotmetre-la.

La moció anteposa la legalitat a la voluntat democràtica, i essent cert que la llei és important -per això ens hi cenyim-, oblida que el que ens distingeix d’un sistema autoritari no és la llei sinó la llibertat i el vot. Les dictadures feixistes també en tenen, de lleis! Més: la moció confon tota legalitat amb la legalitat constitucional espanyola llegida amb les restrictives ulleres dels populars (rebudes per herència del règim anterior). La legalitat catalana, la propera, no compta i, ai l’as, la legalitat internacional, la de més rang, tampoc. Sí, Espanya té subscrit el dret d’autodeterminació des de l’any 1976 i està obligada a respectar-lo. Però d’això, ni una paraula.

Al text s’hi afirma que la convocatòria del referèndum “serà suspesa pel Tribunal Constitucional” (TC). Val a dir: com ho saben? Potser perquè els jutges del TC els posen a dit PP i PSOE? Potser perquè a Espanya no hi ha separació de poders? La contradicció s’eixampla quan afirmen que “no existeix una majoria social per iniciar un procés unilateral cap a la independència”. Es curiós perquè el que permetria saber-ho és el referèndum que ells mateixos pretenen impedir. En canvi, se n’inventen el resultat, els molt populars. Decidiran ells en nom de tots?

Amb dades del darrer baròmetre del CEO (abril de 2017) sabem que si la Generalitat organitzés un referèndum sense acord amb l’Estat hi participaria un 73% de la població. El més rellevant és que el 62% dels votants de C’s, PSC i PP anirien a votar! Però poc els importa: “tot pel poble però sense el poble!”

Després de la fallida experiència federal de l’Estatut Maragall, produeix estupefacció veure que la solució proposada pel PSC és tornar a prometre el que no van complir al seu moment. Més lamentable encara és veure el PSC al costat del PP i el TC –els botxins d’aquell Estatut!- en la batalla contra el dret a decidir. Un dret conquerit per milions de catalans i tarragonins, molts dels quals votants socialistes contraris a la independència però demòcrates fins al moll de l’os!

No és bo allargar el procés infinitament. La pregunta l’ha de contestar la gent i ningú en nom de la gent. Si l’alcalde no vol col·laborar en ajudar-nos a superar les traves del govern del PP i a protegir-nos de la seva repressió, com a mínim que sigui neutral. El convidem a respectar una ciutat alçada en urnes, sobirana i popular (en el bon sentit de la paraula).

Xavier Puig Andreu

Sergi Saladié: ‘De BCNWorld a HardRock: Aquesta és la Catalunya que volen?’

El passat dilluns 10 de juliol el Govern de la Generalitat de Catalunya va obrir el sobre B (Sobre. B. Ai las!) del concurs d’allò que es coneixia com a BCNWorld, i el govern en ple va sortir a aplaudir-ho. També membres de les territorials del PDCat i d’ERC han sortit en defensa del projecte per construir dos macrohotels i un macrocasino.
Resulta, però, que allò que al 2012 es va anunciar que havia d’ocupar 480 hectàrees i desplegar-se en 6 grans àmbits temàtics i un total de 6 casinos+hotels, s’ha quedat en un 1 casino i 2 hotels, un en forma de guitarra (Bé, no farem broma d’aquest esperpent de la guitarra perquè la cosa és seriosa).

Sergi Saladié és diputat de la CUP-CC al Parlament de Catalunya

Durant tot aquest temps des del Govern de la Generalitat s’ha fet, es fa, política jugant la misèria de les persones. Perquè com poden prometre 10, 20, 30, 40.000 llocs de treball quan al final només presentat un sol projecte? Demanaran disculpes als milers i milers de currículums que van fer enviar a diverses institucions de la zona?

A més, si abans ni ara, s’ha dit res de les condicions de precarietat laboral d’aquests suposats nous llocs de treball.

Quan cobraran al mes les persones que puguin arribar a treballar al Casino? En quines condicions? Saben quan cobra un croupier que són dels més ben pagats? 900€ al mes. Saben d’algú que treballi al sector turístic per menys d’aquest sou mensual per 12 hores diàries de jornada laboral? Creguin-me que son milers de persones les que treballen en condicions paupèrrimes en aquest sector.

Coneixen algú que s’hagi enganxat al joc i hagi destrossat la seva vida i la dels que l’envolten? Creguin-me que estem parlant de moltes persones que passen autèntics drames personals i socials.

Seguim. El Govern de la Generalitat de Catalunya o els ajuntaments de Vila-seca o Salou es responsabilitzaran d’exposar més densitat humana a 500 metres del polígon químic més gran del sud d’Europa?

Per què el Govern rebaixa els impostos al joc (del 55% al 10%), mentre mantenen un sistema impositiu injust, desequilibrat i que penalitza a les classes populars? Què vol el Govern, que els amos paguin un 10% mentre els treballadors i treballadores continuem pagant el 21% d’IVA per a totes les necessitats bàsiques? Quin exemple de país fa el Govern amb polítiques com aquesta?

Més preguntes. En quin pla estratègic de turisme de la Costa Daurada (ja sigui dels elaborats pels Ajuntaments, la Diputació de Tarragona, la Universitat Rovira i Virgili, o la Generalitat de Catalunya) hi consten el joc i els casinos? Ja els hi dic jo, en cap. Aleshores, perquè les administracions públiques s’han gastat milions d’euros en l’execució de plans, estratègies, i campanyes, si per rescatar a la Caixa tot s’hi val?

Efectivament, en 20 anys als terrenys del Centre Recreatiu i Turístic La Caixa no hi ha desenvolupat l’”interès general” que a principis dels anys 90 va permetre expropiar a les veïnes de Vila-seca i Salou. I ara, el Govern de la Generalitat no només no defensen els interessos de les veïnes, sinó que es vol premiar a La Caixa amb una requalificació dels terrenys i amb un rescat de 110M€ amb l’execució de l’opció de compra que la Generalitat té sobre 150 hectàrees actualment propietat de l’entitat financera. No seria més raonable que si durant tot aquests temps no s’hi ha desenvolupat “l’interès general” aquests terrenys puguin tornar als seus antics propietaris, o com a mínim obrir un debat social sobre què fer amb aquests terrenys?

La societat ha de saber que el que s’amaga darrera d’aquest espectacle esperpèntic fins ara conegut com a BCNWorld és un autèntic frau: un rescat amb diners de totes d’uns terrenys tòxics de La Caixa. I no, no volem un altre Castor. Que aquí som molt valents criticant al Gobierno de torn i al Florentino, que ho hem de fer, és clar, però rescatant amb diners públics uns béns improductius de La Caixa el Govern de la Generalitat de Catalunya ens situarà al mateix nivell d’allò que critiquem en altres.

I que el Govern s’ho faci mirar, que mentre prediquen que volen ser la “Dinamarca del sud” no ens acabin convertint en “Las Vegas d’Europa”. Això és la Catalunya que volen?

Sergi Saladié. Diputat de la CUP-CC al Parlament de Catalunya

Alexandre Boquet: ‘L’alcalde de Salou enreda i posa pedres en el camí del referèndum’

L’alcalde Pere Granados(CiU) va tornar a enredar en el darrer Ple de l’Ajuntament de Salou celebrat el passat dimecres 5 de juliol. Aquest cop, es va mostrar al mateix temps favorable i contrari al referèndum previst per a l’1 d’octubre. Una contradicció flagrant i una mostra més d’incoherència política. Va votar en contra de la moció del Partit Popular que demanava rebutjar el referèndum independentista i es va negar a facilitar que els salouencs puguem votar.

Alexandre Boquet és portaveu municipal d’ERC a l’Ajuntament de Salou

La Moció del PP va ser rebutjada per 11 vots: Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT, antiga CiU amb els 4 “independents” de Granados), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Guanyem Salou. I va obtenir 10 vots a favor: Partit Popular (PP), Partit Socialista de Catalunya (PSC) i Ciutadans (C’s).

Per sort, vam poder frustrar la intenció dels populars de posicionar Salou en contra del referèndum. Tot i que som conscients que es tracta d’una victòria fràgil, ja que tot i que els partits a favor de la consulta vam guanyar aquesta batalla en el ple de Salou, l’alcalde va deixar clar el seu posicionament contrari a facilitar que la ciutadania de Salou pugui votar. Va assegurar que quan hi hagi una resolució del Tribunal Constitucional, l’acatarà i que si demanen que no se cedeixen espais, no deixarà locals per posar les urnes.

Així doncs, el vot contrari a la moció de l’Alcalde i els seus era més contra els populars que a favor de celebrar el referèndum, tot i que la suma de vots pugui transmetre un altre missatge. Per això, PP i Ciutadans, coherents amb el seu posicionament poc democràtic, van criticar aquesta ambigüitat de discurs i vot de Pere Granados.

A Esquerra de Salou ens costa entendre que un Alcalde que es va presentar a les eleccions municipals encapçalant la llista amb les sigles de CiU, mantingui aquesta ambigüitat respecte al referèndum i vagi a la seva, fent ressorgir el FUPS, separat del PDeCAT tal com va mostrar al Ple. Cosa que no fa a la Diputació de Tarragona, on per ser diputat de CiU cobra 50.000 €.

Es vol presentar Granados sense la coalició actual en les pròximes eleccions? Això deixa els militants i simpatitzants del PDCat i Demòcrates.Cat a Salou en una situació molt fràgil i podríem dir de indefensió democràtica. És el preu de regalar la marca com si fos una franquícia comercial. A veure com reaccionen els dirigents del PDeCAT davant aquesta estrambòtica situació.

Pel que fa al PSC, l’altre partit que forma part de la coalició de govern, ens sembla que deu una explicació del seu vot a favor d’una moció del PP i que haurien d’acceptar que el seu progressisme ha quedat anacrònic. Per sort, una part del socialisme ja ha abandonat el federalisme i ha abraçat el sobiranisme. És el mateix procés que en els darrers anys ha seguit el catalanisme polític en el seu conjunt, que ha evolucionat a posicions més independentistes. Els representats polítics hem d’acceptar aquesta nova realitat i n’hem de fer front, anant al capdavant.

Amb la voluntat de decidir el nostre futur, estem fent història. Estem vivint un moment històric cabdal per la nostra ciutadania i els representants polítics hem d’estar a l’altura de les circumstàncies, ja no podem amagar-nos, no podem dubtar, hem de decidir quin futur defensem pels nostres fills i néts.

En definitiva, en una situació com aquesta es pot estirar del carro o posar pedres al camí. I en el darrer Ple de l’Ajuntament de Salou va quedar clar que Esquerra estem a favor de la democràcia i estirem del carro, mentre l’Alcalde Granados enreda i posa pedres en el camí, dificultant l’exercici democràtic de la ciutadania a votar, a favor o en contra de la independència, en el referèndum de l’1 d’octubre.Ens veiem a les urnes.

Alexandre Boquet és portaveu Grup ERC-AM a l’Ajuntament de Salou

Irene Aragonès: ‘Esperem que esperarem…’

Irene Aragonès és portaveu d'ERC a l'Ajuntament de Mont-roig del Camp

Irene Aragonès és portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Mont-roig del Camp

Ens trobem a l’equador del mandat municipal 2015-2019. Han passat dos anys del pacte antinatural a Mont-roig del Camp entre PSC, PLAMIMO i ARA. Les tres formacions que no podien ni veure’s i que fins i tot van arribar a la denúncia pública a un d’ells en l’anterior mandat, ara van de bracet (això sí, sempre amb un ull obert, per si de cas…) i la trànsfuga, Núria Esquius, que se’ls va llençar al coll, des d’un principi, en veure l’oportunitat de tocar poder en un format de cadira còmode, sense importar-li què, ni qui, ni com, amb l’ambició que la caracteritza.

La tendència i dinàmica de l’equip de govern segueix en la mateixa línia: grans despeses en ambiciosos projectes, de titulars mediàtics només, i mancats de total inversió. Un govern que viu de la imatge i per a la imatge, tancat entre les quatre parets de la Casa de la Vila, ja que a alguns d’ells no els veiem ni per casualitat passejant pel municipi ni als actes, tot hi estar convidats.

I mentrestant, el dia a dia, totalment abandonat: brutícia al municipi, accessos a les platges impossibles i perillosos, manteniment nul en el desbrossament dels camins i rieres, talls d’aigua imprevistos i constants malgrat el servei ja renovat de connexions, 33º graus de temperatura a les nostres biblioteques i casal d’avis… Tenim un greu problema amb el servei de neteja i manteniment del nostre municipi que ja dura massa i ningú hi posa solucions. Ens enganyen amb falses promeses culpabilitzant-ne la manca d’organització i plantejament del servei, dient-nos que hi estan posant remei però de resultat no se’n veu ni un.

Un exemple palpable és l’estat d’inutilització DE FA MÉS D’UN ANY dels contenidors soterrats de la plaça de mossèn Gaietà Ivern (plaça de l’Església). En reiterades ocasions hem demanat explicacions de per què no funcionen i la resposta sempre és la mateixa: perquè arranjar-los costa massa diners. I què? Doncs si s’han espatllat, (probablement per manca de manteniment) que els arreglin ja! Els veïns i veïnes d’aquesta zona han de tenir el servei garantit. A més, amb l’agreujant d’estar localitzats al nucli antic del poble, on no podem permetre que la imatge de deixadesa, desídia i negligència embruti la bellesa d’uns dels racons més bonics del poble.

I la guinda del pastís, reflex del ridícul més esperpèntic: el serial en format de telenovel·la barata que ens estan oferint en la gestió de la col·locació de gespa als dos camps de futbol.

Seguim també amb la particular peregrinació de molts veïns i veïnes que no se’ls responen els correus, instàncies i peticions d’agendes, sense anomenar l’atenció 2.0 que no funciona com cal. I del retard en la confecció de certificats per no reparar l’ordinador?

Estem pendent de la col·locació de canviadors per a nadons als poliesportius municipals. La moció presentada va ser rebutjada perquè ens van assegurar que aquesta proposta ja la tenien present i que l’executarien en breu a tots els equipaments municipals. I de les places d’aparcament per a minusvàlids a la Casa de Cultura, què en sabem? I el manteniment de les senyeres que van treure per substituir les estelades? Promeses i més promeses…

El govern municipal de Mont-roig del Camp té dos segells d’identitat: transparència virtual, opacitat real.

Mercè Dalmau: ‘Alguns prefereixen el soroll, nosaltres la música’

Mercè Dalmau Mallafré és regidora i portaveu del PDeCAT a l’Ajuntament de Cambrils

L’altre dia llegíem la següent frase “Si vols veure l’arc de Sant Martí, has d’aguantar la pluja”. Fa unes setmanes va ploure i molt a Cambrils. Ni una gota al carrer o a les rieres. Cap paraigüa a les mans però sí a les xarxes socials i a tots els mitjans de comunicació després de la trista i dolorosa notícia que, segons totes les investigacions, vincula l’expromotor del FIM Cambrils a una estafa piramidal. Va ploure tristesa al veure com el nom d’un projecte tan important, potent i únic al territori es veia tristament afectat per la mala gestió .

Però sobretot va ploure decepció al llegir els comentaris d’alguns grups de l’oposició o expolítics als que no els agrada la música. Prefereixen el soroll, la distorsió de la informació, la confrontació o la crítica gratuïta. Ens costa entendre que aquells regidors que tan han piulat ara, van ser els primers en buscar entrades per a ells o familiars i, en saludar i fotografiar-se amb els artistes a la zona del backstage. Deu ser la pluja…

Enlloc d’estar al costat del govern municipal en un moment delicat com aquest, la seva opció ha estat la de desafinar (i molt) en el to i en el discurs. L’oposició ha de fer d’oposició, només faltaria, però és aquesta l’oposició que ens mereixem com a govern? On són les alternatives constructives? En més de 2 anys no en tenim cap, només comunicats plens de falta de respecte, insults cap els regidors i la nostra gestió. Deu ser la pluja…

Mentre alguns seguien amb les seus tristos comentaris lluny de la realitat, el govern, indiferentment de les sigles que el formem, vam optar per començar a buscar solucions a la pluja i al soroll. En poc més d’una setmana, vam podem assegurar que Cambrils gaudirà d’una nova edició del Festival Internacional de Música.

Potser hi ha gent que encara no ho ha entès, però… realment ens tornem a imaginar un festival sense artistes internacionals i artistes del país que ens projecten com a municipi? FIM Cambrils és fort i robust per damunt de la mala gestió d’un privat. El FIM és motiu d’atractiu turístic i de promoció de la ciutat. Necessitem propostes potents, que siguin reclam i projectin la ciutat i el FIM ho és.

Ja ha deixat de ploure i veiem l’arc de Sant Martí…. gaudim-lo, intensament i amb tots els seus colors, del 24 de juiol al 13 d’agost

Santi Castellà: ‘Democracia, referéndum y garantías’

Creo que podemos estar sensatamente de acuerdo, refiriéndonos al anuncio del referéndum por la independencia de Catalunya, en la idea de que aquello que nos parece bueno y correcto para nosotros nos ha de parecer también bueno y correcto para los demás. Y por lo tanto, las condiciones democráticas que creamos adecuadas para un referéndum aquí, serían las mismas que exigiríamos –razonablemente- a cualquier otro referéndum. Y que si lo que se quiere hacer aquí se hiciera en Turquía, en Marruecos, en Venezuela o en Ecuador, por ejemplo, lo aceptaríamos como democrático y legítimo. Creo que el propuesto es un criterio de valoración bastante ecuánime.

Santi Castellà es Profesor de Derecho Público y Primer Secretario del PSC de Tarragona

Después de varios años escuchando como nos llaman antidemócratas a los que considerábamos inadecuado un referéndum para dar salida a los problemas de relación y encaje entre Catalunya y el Estado español; y de explicarnos que no se trataba de independencia, ni de identidad nacional, sino de democracia.., resulta que ahora, por milagrosa transubstanciación, lo democrático es lo contrario de lo que siempre habíamos sostenido y de lo que exigiríamos en cualquier situación equiparable. Parece que la excepcionalidad justifica lo que sea porque somos nosotros y “porque yo lo valgo”.

Veamos algunos ejemplos. El primero es la equiparación reduccionista de democracia con plebiscito, algo que horroriza en la mayoría de espacios de debate intelectual y científico, y que ha enraizado peligrosamente en nuestra cultura política. Tiene que ver con la idea de que el mandato de los electores está por encima de las leyes, con el “yo hago lo que me piden mis votantes y por eso estoy por encima de cualquier norma, pues lo contrario no sería democrático”. Afirmaciones así, en boca de líderes extremistas nos harían temblar: por suerte Donald Trump sigue sometido a las leyes y no puede hacer lo que le da la gana por muy legitimado que se sienta por las urnas, y Marine Le Pen, de haber resultado vencedora, se vería sometida a un marco jurídico que impediría hacer alguna de las barbaridades que su discurso insinúa. Ya decía Tocqueville que la democracia se caracteriza más por las garantías a las minorías que por la fuerza de las mayorías.

En segundo lugar nos encontramos con una ley hecha para el caso concreto, cuando todas las recomendaciones internacionales que garantizan la democracia y legitimidad de los procesos de referéndum exigen que esta se haya elaborado con suficiente antelación y para regular una generalidad indeterminada de posibles supuestos. Una ley que permanece oculta, y que se presenta en un acto político organizado por los partidarios del Si, y que ignorando o despreciando la necesaria neutralidad de la misma, la reciben coreando “in-inde-independencià”; y dirigiendo el coro, -y presentadas protocolariamente como tales- están las máximas autoridades que deben garantizar las garantías del referéndum.

Una ley cuyo debate parlamentario se escamoteará, pues se ha cambiado el Reglamento del Parlament, para poder aprobarla en lectura única y sin debate, con un trámite de urgencia. Una ley que, ignorando toda jerarquía normativa, se proclama superior y por encima de cualquier otra norma existente. Y una ley que no da respuestas reales y efectivas a la posibilidad de poder celebrar en referéndum “como siempre” con censo, autoridad electoral, neutralidad institucional, equilibrio de medios, …

En tercer lugar, que pasa si explicamos todo esto en un contexto en que se aprueba una norma que invita a retirar ayudas a medios de comunicación que no acepten a publicar publicidad institucional de un “referéndum” tan poco garantista; o que en base a esta norma presentada fuera del Parlamento, cualquier ciudadano puede ser obligado a estar en una mesa electoral de un proceso que los propios juristas del Consejo de Garantías Estatutarias (el Tribunal Constitucional catalán) y los servicios jurídicos del Parlament consideran no ajustado a Derecho y con graves lagunas jurídico-democráticas. Pues pasa que cualquier demócrata, con una mirada mínimamente objetiva, sea cual sea su opinión sobre la independencia, debería escandalizarse.

Un elemento nuevo, hasta ahora solo insinuado, ha emergido recientemente. Si el artículo 1 del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos reconoce el derecho de los pueblos a la libre determinación, se dice que la legalidad internacional nos ampara, y eso es suficiente para hacer un referéndum independentista. Pero la realidad es que este artículo señala que se ejercita de acuerdo con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas, y que solo se ha ejercitado en su versión secesionista con los pueblos coloniales y excepcionalmente con los equiparables, como los ocupados militarmente o los sometidos a apartheid; que el ejercicio a la libre determinación en pueblos constituidos en Estado opera como principio democrático y no como derecho a la secesión.

Pero en todo caso, se puede acudir al Comité de Derechos Humanos reclamando el ejercicio de este derecho, y nos dirá como viene diciendo desde el caso de los indígenas del Lago Lubicon contra Canadá, que no es ejercible por pueblos ya constituidos en Estados democráticos, y que en estos tienen que buscarse los procedimientos internos democráticos para cambiar su condición.

Pero lo que es más básico aún: las normas internacionales se integran en los ordenamientos jurídicos de los Estados; no pueden alegarse para saltarse las normas internas, pues en caso de contradicción, el juez nacional deberá decidir si existe dicha contradicción y hacer primar la norma internacional; o bien , agotados los recursos jurídicos internos –sin que ninguna instancia judicial avale nuestra interpretación-, podrá buscarse el amparo de las instancias internacionales adecuadas. Pero, nada más lejos que buscar la legitimación alegando directamente una interpretación concreta de una norma internacional para incumplir con el ordenamiento interno, ni aquí ni en ningún lugar del mundo.

Lo más grave de esta inversión de términos, de lógica y de principios jurídicos, y de ser llamados anti-demócratas los que explicamos las cosas razonables, es que cada vez está más claro lo que sospechábamos: que todos los esfuerzos (como diría Unamuno, con razón, sin razón o contra ella), están orientados exclusivamente a conseguir la independencia –con o sin mayoría-, y no para que los catalanes nos expresemos libremente. Y que al final de todo el proceso, un referéndum organizado sin garantías democráticas, y al que no se siente convocada gran parte de la población-, sea el argumento para una proclamación unilateral de independencia, que solo quiere una parte no mayoritaria -a pesar de todos los esfuerzos- de la población.

Cosas así de claras, los conceptos de democracia “de siempre”, con los que se han derrotado las dictaduras y se han construido todas las actuales democracias, se explican en la web impulsada por Miquel Iceta www.garantia.cat, un intento de resituar en un lenguaje por todos comprensible el debate político, superando la estéril etapa del procesismo. Cuidado: en TV3 y 3/24 se refieren a ella, repetitivamente y sin corrección alguna, como “garantía.com”, sin duda un simple error profesional que no nos permite dudar ni de la neutralidad, ni de la pluralidad de nuestra televisión pública. Pero en democracia, no todo vale. Y ningún fin, por legítimo y noble que nos parezca, justifica los medios.

Santi Castellà es Profesor de Derecho Público y Primer Secretario del PSC de Tarragona

Jordi Martí: ‘La Tarragona ballesteril: negar l’autodeterminació per salvar la pell’

El proper 21 de juliol, el plenari municipal de l’Ajuntament de Tarragona debatrà una moció del Grup Municipal del PSC que, segons la nota de premsa que l’acompanya i les declaracions de la portaveu del Govern Municipal, Begoña Floria, pretén que Tarragona rebutgi «el referèndum il·legal» previst per l’1 d’octubre de 2017 i, per tant, esdevingui el cap i casal del «no» al procés independentista que està vivint aquest tros de país que és Catalunya, posant-ho tot tan difícil com sigui possible per tal que el poble de Catalunya –i dic «poble» perquè el cent per cent de la població que en anteriors comicis és cridada a votar- no puguem exercir el nostre dret a decidir entre si volem continuar dins del Regne d’Espanya en forma de comunitat autònoma, tal com ara, o bé volem construir una República Catalana que pugui fer el que li doni la gana un cop esdevingui independent: federar-se amb qui vulgui, mantenir-se soleta enmig del món o viatjar per la galàxia sense cordes que la subjectin enlloc.

Jordi Martí és conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

I tot això de la moció tarragonina contrària al dret a decidir, segons diuen públicament amb una barra com d’aquí a allà, amb l’objectiu-excusa de protegir els funcionaris dels dolentots independentistes que amb la seva mania de deixar votar la ciutadania només els volen portar problemes, com si les funcionàries i funcionaris fossin menors d’edat o imbècils incapaços de decidir per ells mateixos. Sembla mentida que els manaires tarragonins tinguin en tan poca consideració les persones que fan feina a l’Ajuntament, tot i que aquesta és també una pràctica a què ens tenen acostumats.

La postura d’aquest PSC no és cap sorpresa perquè, pràcticament, cada cop que al ple municipal s’ha debatut aquest tema han dit el mateix: «Espanya intocable!…, tot i que seria bonic que fos federal…, no?» No és cap sorpresa perquè el PSC de Tarragona, junt amb el del Lleida, representen el sector més espanyolista i autoritari dins d’aquesta partit que es diu d’esquerres i catalanista, tal com defensa la paraula «transparència» alhora que ens fa viure en la foscor més absoluta. No és cap sorpresa perquè el PSC mana a Tarragona gràcies als ultraespanyolistes del PP i de Prats, no el de les gasolineres sinó el darrer regidor de l’extingida Unió Democràtica, i els peatges cal pagar-los, i més si d’ells en depèn la circulació. I no és cap sorpresa perquè el flotador dels Jocs Mediterranis depèn d’aquest vot que vagi inflat i serveixi per no ofegar-se més, d’aquesta presa de postura pública contra el procés.

Com que dels primers temes ja en teniu moltes dades, em centraré ara en la darrera de les no sorpreses. Tarragona, després de fer el ridícul més absolut a nivell mundial endarrerint un any un esdeveniment esportiu internacional -desconegut arreu del món, també cal dir-ho- com són els Jocs Mediterranis per incapacitat de gestió, havia perdut la «fe» en si mateixa. Dic «fe» perquè cap dada objectiva podia fer preveure que aquest esdeveniment es fes a la ciutat abans que s’ajornés ja que no hi havia ni finançament suficient ni diners ni pràcticament res de res a banda de ganes de privatitzar la gestió de les instal·lacions públiques esportives amb l’excusa mediterrània.

Dos cops, el rei d’Espanya havia vingut a Tarragona a mostrar públicament el seu suport als Jocs, cent cops els del Govern tarragoní havien assegurat que hi hauria diners i que no perdien l’esperança, ni la fe, però el diners que l’Estat central havia promès -o de què havia parlat, per ser exactes- no es materialitzaven de cap de les maneres. L’estat central va allargar aquesta agonia fins a l’extenuació, fent passar dies d’autèntic calvari a qui governa la ciutat i posant-los contra les cordes infinits cops. El PP anunciava que vindrien diners i els anuncis sempre eren paraules buides. Ni un euro… fins que el desembarcament va ser dels que fan història i van arribar els diners. L’Espanya pepera va salvar Ballesteros! I Millo, Soraya i tota la seva colla van venir a Tarragona, en plena Operació Catalunya, Operació Diàleg o vés a saber què, a explicar que sí que hi hauria diners i, amb els diners, alegria a dojo. Amb els Jocs, ja no hi havia Inipro que valgués i cap dels desastres de gestió viscuts a la ciutat tenia cap mena d’importància perquè finalment la Tarragona ballesteril seria olímpica…

És de ximples pensar que una operació com aquesta, que una decisió -real en aquest cas- com aquesta es faci només per fomentar l’esport a la ciutat, per fer feliç Ballesteros i la seva colla o per mostrar que l’Estat està amb Tarragona i se l’estima molt. És de ximples perquè és més que clar que Tarragona és el lloc on el debat públic sobre el referèndum decidirà de totes totes si aquest serà o no serà. Tarragona és la baula que pot caure si l’Estat aposta fort i juga les seves cartes espanyolistes i antidemòcrates. I és que ara ens trobem, ni més ni menys, enmig de la partida de cartes i cadascú jugarà les que té intentant que siguin les guanyadores. Sabem que molts «van de farol» i que alguns juguen brut, molt brut si del que es tracta és de guanyar la partida, però ens hi va molt més que uns Jocs o que una moció més o menys ben aprovada, molt més que una trista partida de cartes…

L’Estat sap que si vol que l’1 d’octubre no sigui, cal que Tarragona ciutat (no parlo de la demarcació perquè la capital n’és excepció) es mostri clarament unionista, negui el dret democràtic a votar i decidir i faci impossible la realització del referèndum. I a Ballesteros li calen els Jocs Mediterranis com l’aire que respira entre tanta caspa i investigats (antics imputats) nedant pel seu voltant. És per això que, ara, per tapar la possible corrupció i la ineptitud total s’embolica amb l’estanquera -tal com fan els de CyU amb l’estelada- i endavant les atxes que no ha estat res. I si cal votar i decidir que es voti i es decideixi… però coses més importants com posar el nom de Tàrraco al nou model de Seat, que això també és participació!

Un final més que trist per qui va arribar amb empenta i decisió a fer una ciutat nova, un fi de cicle que ens caldrà redreçar quan fineixi i deixi darrere quilos i quilos de naftalina, metres i metres de caspa, gracioses gràcies pels serveis prestats i lleialtats que fan mal a qui s’estima aquesta ciutat per damunt de qualsevol altra cosa. Ni fidelíssima ni hòsties. Tarragona de la gent, Tarragona de tots els barris, Tarragona popular i combativa, Tarragona de les persones que hi vivim, Tarragona que vol decidir i ser, Tarragona que no vol esdevenir l’última capital de l’Espanya antidemocràtica que nega a qui viu en el seu Estat la possibilitat de triar entre quedar-s’hi o anar-se’n. Tarragona tarragonina!

D’aquí al 21 de juliol de coses en veurem moltes, més de les que cap lector d’aquestes línies pot arribar a imaginar, però seran poca cosa si les comparem amb les que veurem i experimentarem d’aquí a l’1 d’octubre i els dies que vindran darrere. Perquè no cedirem davant els que volen que no tinguem el dret bàsic de triar. I l’1 d’octubre, triarem, decidirem, votarem i ens autodeterminarem… a Tarragona també!

Jordi Martí és regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Josep M. Milà: ‘Responsabilitats territorials’

El 26 de desembre de 2006 es va inaugurar l’estació del Camp de Tarragona amb funcionalitat parcial, i no va ser fins al 20 de febrer de 2008 que va resultar completament operativa amb la finalització de la línia de ferrocarril d’alta velocitat de la Frontera Francesa a Madrid per Barcelona i Saragossa.

Josep M. Milà és conseller de Territori de l’Ajuntament de Tarragona

El territori es va trobar amb una infraestructura de gran rellevància pel Camp de Tarragona, però tinc la sensació que no es va ser prou conscient de les responsabilitats territorials que aquest fet va significar i em refereixo als deures territorials que calia abordar en el transcurs de la seva gestació.

L’Estat va fer la seva feina sense entrar ara, perquè seria inútil i una pèrdua de temps, en l’encert o no de la seva ubicació que per altra banda ja ha estat suficientment debatut. El projecte del Ministeri de Foment tenia un abast limitat a la xarxa ferroviària i les estacions, però la resta de conseqüències que la seva implantació comportava eren i són de competència del Territori i quan dic territori vull dir Generalitat, Diputació, Consells Comarcals i Ajuntaments i en definitiva el Camp de Tarragona en el seu conjunt.

Encara ara, passat deu anys de la implantació de la infraestructura, hi ha mancances territorials evidents en la xarxa viària de connexió, en la mobilitat del transport públic urbà i interurbà, en l’aparcament a preu assequible de l’estació i amb la regulació del taxi.

Fa poc temps que ha estat finalitzada la primera fase de l’A-27 que connecta el Port de Tarragona i la ciutat de Tarragona amb Valls i a curt termini serà una realitat el túnel del Coll de Lilla i la connexió amb Montblanc i la AP-2 fins Lleida, amb totes les implicacions de mobilitat comercial i turístiques que aquesta infraestructura significa pel nostre territori, per l’Alt Camp i la Conca de Barberà.

Hi ha notícies de que en la segona meitat de l’any 2018 serà operatiu el corredor del Mediterrani amb ample ibèric, ample internacional o amb tercer fil, però d’una manera o altra serà operatiu i, per tant, tindrà una gran repercussió en el territori pel que fa a les connexions ferroviàries de gran recorregut, regionals i rodalies.
És possible que a curt termini sigui operatiu el tercer fil, que entenem provisional, però que no resolt definitivament el pas de les mercaderies i més concretament les mercaderies perilloses per la ciutat de Tarragona i els municipis costaners fins a Sant Vicens.

Hi ha evidencies de que l’aeroport de Reus i el de Girona seran les pistes complementaries i alternatives a l’aeroport de Barcelona amb tot el que això significa per l’accessibilitat aèria de les comarques costaneres de Catalunya.
Ja és una realitat la implantació de Ferrari Land i a curt termini pot ser-ho el Centre Recreatiu i Turístic, realitat que no té una repercussió únicament en els municipis de Salou, Vilaseca i el Consorci, sinó que implica una repercussió, encara no prou avaluada, en l’àmbit Central del Camp de Tarragona.

També és una realitat l’arribada de creuers i la concreció de línies estables, que implica una aportació molt significativa en el turisme del Camp de Tarragona.

A més a més, hi ha la previsió certa de la continuació de la A-7 des de la Móra fins a Torredembarra i la finalització de la concessió estatal de la AP-7 a l’any 2019 i la possible gratuïtat de la mateixa.
Per altra banda, cal fer esment a l’evident repercussió territorial que tindrà l’ ”Anella Mediterrània” situada a ponent de la ciutat de Tarragona, que sens dubte esdevindrà una “ciutat esportiva” d’abast municipal i àdhuc supramunicipal.

Com veiem hi ha una gran quantitat d’iniciatives certes, que tindran una gran repercussió en el nostre territori i que impliquen una gran responsabilitat dels ciutadans i de les nostres institucions. El seguit de transformacions que hem enumerat tindran sens dubte unes rellevants conseqüències en la concreció de la realitat metropolitana o regional de casa nostra.

No pot ser que no fem el que calgui a nivell de Generalitat, Diputació, Consells Comarcals i Ajuntaments per avaluar i actuar en conjunt, per a donar resposta de consens als reptes que aquestes transformacions signifiquen.
No farem res coherent i rellevant sinó tenim una veu territorial de conjunt per donar resposta als reptes que se’ns plantegen en un futur immediat.

Cal posar tots els mitjans complementaris que donin coherència territorial i aprofitin al màxim -per al conjunt de la ciutadania- les bondats de la millora de les infraestructures.

El nostre territori té una gran quantitat d’infraestructures de tot tipus, però hi ha el convenciment de que són de pas i no tenen la suficient implicació i connexió eficient amb les infraestructures locals. És per això, que hem de fer els deures en conjunt, amb consens i eficàcia per aprofitar al màxim els nous reptes que seran una realitat a curt termini. Deures que s’han de fer abans de que siguin realitat les iniciatives relacionades i no esperar actuar un cop ja estiguin acabades i operatives.

Cal fer esment que hi ha molts indicis positius en el territori que fan pensar amb optimisme que serem capaços de resoldre amb eficàcia el reptes plantejats.

Josep M. Milà és conseller de Territori de l’Ajuntament de Tarragona

Pau Ricomà: ‘El nou Joan XXIII, una gran oportunitat’

Totes les qüestions que afecten la salut són de gran importància per la seva repercussió immediata en la vida dels malalts i en el seu entorn. Hem viscut uns anys de retallades i alguns casos de mala gestió i presumpta corrupció que han posat en dubte un sistema que fa una dècada no es qüestionava.

Pau Ricomà és portaveu d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

Tarragona no s’ha escapat d’aquesta sensació de desengany, expressada a través de les queixes del personal sanitari i de les persones afectades, respecte a l’allargament de les llistes d’espera i a la mancança d’inversions. A aquests problemes se li uneix un “no model” sanitari, en el qual als darrers anys s’havia confós la participació de proveïdors concertats amb un lideratge difús –per dir-ho d’una manera suau- per part dels gestors públics. El deteriorament de l’Hospital Universitari Joan XXIII ha sigut l’element més clar d’aquesta pèrdua de qualitat, que fins i tot planejava com una amenaça per la continuïtat de la preponderància sanitària de la nostra ciutat en el conjunt del Camp de Tarragona.

L’orientació dels actuals responsables del Departament de Salut ha canviat sensiblement, escometent el repte d’organitzar el sistema sanitari al Camp de Tarragona amb les premisses, entre d’altres, de millorar l’atenció als malalts, ampliar la cartera de serveis, millorar l’atenció bàsica i fer-ho tot amb criteris d’eficiència i d’eficàcia.

Encara no coneixem el detall de pla de salut del Camp de Tarragona, però des de la nostra ciutat s’ha expressat reiteradament que sense una condició prèvia inajornable: la construcció d’un nou hospital, no era assumible cap plantejament coordinat. No es tracta de cap posicionament tancat. El Joan XXIII està funcionalment obsolet, estructuralment envellit i en aquestes condicions no pot aportar el nivell de qualitat necessari al conglomerat sanitari. A més, l’estat de l’hospital projectava una situació de davallada del pes de Tarragona en el conjunt de la regió sanitària. Potser per algú no és el més important, però pel futur de la ciutat no és poca cosa.

Amb bon criteri, al nostre entendre i de la major part del cos facultatiu de l’Hospital Joan XXIII, el nou hospital es construirà com un edifici contigu a l’actual centre. És la manera més fàcil de coordinar les tasques sanitàries amb la menor repercussió pels malalts; és la fórmula més econòmica, ja que s’usarà sòl de titularitat pública i és la manera més ràpida de fer-ho. Es desestimen per tant els plantejaments previstos pel POUM de fer un nou hospital a una de les macro zones de Llevant de futura expansió. Només pel temps que es tardarien a completar els planejaments urbanístics derivats, si mai s’arriben a fer, Tarragona pagaria un cost d’oportunitat inassumible.

El nou Joan XXIII es construirà en tres fases, la primera de les quals costarà 48,5 milions. Estem davant d’una inversió pública transcendent per Tarragona que tindrà conseqüències en la millora de l’atenció a les persones i en el paper de la nostra ciutat en l’àmbit sanitari de la regió. És important que tots entenguem l’oportunitat que representa.

Pau Ricomà és portaveu d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

Mariano Pescador: ‘Mi posición ante el referéndum del 1-O’

El sentimiento nacionalista , ya sea el catalán , vasco , español , o el de cualquier otro lugar del planeta, no es compartido por quien esto escribe. Todo lo contrario, creo que el nacionalismo y la religión no son ningún tipo de ideología racional, sino una exaltación de los sentimientos primarios de las personas que han originado las más grandes guerras y catástrofes a lo largo de la historia de la humanidad.

Mariano Pescador es militante de Podemos Tarragona

No obstante, sin ser independentista tampoco soy anti, considero que lo que se juega el 1 de octubre en Catalunya no es tanto independencia sí o no, sino soberanía, democracia y participación ciudadana sí o no.

Como revolucionario que aspira a la transformación de esta sociedad, siempre estaré al lado de aquello que pueda ayudar a remover la intransigencia, la parálisis y el statu quo de un gobierno que como el español quiere que nada se mueva, para así continuar igual en lo fundamental . ¿Y qué es lo fundamental? Que nada pueda poner en riesgo los cimientos de un sistema basado durante 40 años en un bipartidismo con correcciones ( PP-PSOE + nacionalismos de derecha CiU-PNV), donde siempre priman los intereses económicos de los poderosos frente a la clase trabajadora .

Es por ello que el 1 de Octubre participaré en un referéndum que puede no ser legal, dentro de los parámetros restrictivos de aquellos para los que las leyes están por encima de los deseos de la mayoría, pero no para los que como yo entendemos que ninguna ley puede impedir la voluntad mayoritaria de un pueblo .

Si hubiera sido así a lo largo de la historia no se hubieran alcanzado jamás derechos como las 8 horas de trabajo diario, el derecho de manifestación y huelga, el voto de la mujer, etc. Estaríamos aún en plena esclavitud porque las leyes siempre han sido elaboradas por los que detentan los privilegio y el poder .

No hay ninguna duda que al margen de que se desee votar sí o votar no, la mayoría de la población catalana quiere dar su opinión. Tenemos que acabar de una vez con esta negativa situación, que nos impide avanzar en las cuestiones más importantes para la ciudadanía catalana, como son sus derechos humanos fundamentales, sanidad, enseñanza, medio ambiente, y sus aspiraciones económicas y de justicia social .

Mariano Pescador es militante de Podemos Tarragona

Francesc Roca: ‘Llars d’infants: oportunitat per millorar l’educació dels nostres fills’

Francesc Roca és conseller d’Educació de l’Ajuntament de Tarragona

Després d’un treball molt intens dels últims mesos tant a la Conselleria d’Educació com en molts d’altres departaments de l’Ajuntament de Tarragona per fer l’estudi pel canvi de gestió de les llars d’infants, la pregunta que es podria fer la ciutadania és perquè hem plantejat aquest canvi de gestió. Que no estava bé el que es feia fins ara?

És cert que el primer que hem de reconèixer és que s’ha donat el moment idoni per fer-ho, i entre els factors que han propiciat que el moment fos idoni cal remarcar que l’empresa que fins ara gestionava cinc llars d’infants ha renunciat a fer-ho,  amb la qual cosa el camí estava obert.  Abans no hagués estat viable ni l’estudi, doncs caldria haver assumit indemnitzacions i hauria dificultat molt el procés natural per portar-ho a terme. Per altra banda, també ens trobàvem en un moment oportú ja que teníem els recursos humans que podien liderar i coordinar aquest estudi i aplicar-lo si era el cas a la realitat i,  finalment, després dels estudis fets i veient que eren tots favorables, i que es podia tirar endavant, hem comptat amb el recolzament i el consens de tots els grups polítics municipals, cosa que significa el recolzament necessari de tota la ciutadania per a fer-ho.

Per tant, teníem el marc que ho feia possible, però no podem confondre les condicions, és a dir, el marc amb els fonaments. El que ha fonamentat el canvi no ha estat una moda política, ni el fet de sortir als diaris,  sinó el fet de ser Ciutat Amiga de la Infància per Unicef i la voluntat de liderar el Pla de la Infància i l’Adolescència des de la Conselleria d’Educació, que fonamenta no només els passos que estem donant amb les llars d’infants sinó molts d’altres que han de venir després, sustentats tots pels objectius marcats en els tres eixos del pla. El sentit de ser servei educatiu municipal de gestió directa ens permet amb les llars d’infants, a banda de donar un servei igual o millor del que es donava, donar resposta a diferents objectius concrets que només es poden fer des del servei públic municipal com són:

  • Impulsar un projecte educatiu marc de les llars d’infants de la ciutat, un document inexistent fins ara, proposant uns itineraris 0-18 en que també hi hagi coordinació entre les etapes educatives posteriors i les altres propostes educatives no formals. Establir com a prioritari l’acompanyament escolar des dels zero anys com a garantia d’èxit educatiu en les etapes posteriors.
  • Definir un model de costos (ingressos i despeses per a cada llar) que ens permeti avaluar i millorar el grau d’eficiència.
  • Millorar l’educació dels infants, apostant per la innovació i revisió de projectes educatius i a través de la formació continuada a l’equip educatiu.
  • Promoure el projecte educatiu de cada llar, millorant el lideratge i el protagonisme dels equips directius, mestres i educadores de les llars d’infants, coparticipant amb l’entorn i amb la xarxa d’entitats de la ciutat i les conselleries de l’ajuntament.
  • Fer sostenible la xarxa de llars d’infants municipals, compensant els punts forts i febles de cada zona de la ciutat de Tarragona. I fent eficient i eficaç el servei a través d’un pla d’actuació anual liderat per l’Institut Municipal d’Educació.
  • Establir un nou model de gestió basat en processos i indicadors que permetran la millora contínua de la qualitat del servei en 4 àmbits: l’àmbit tècnico-pedagògic, el d’organització, el de la qualitat de la gestió del servei i l’àrea econòmica.

Totes aquestes accions creiem que són únicament possibles de liderar des de la gestió directa per part de l’ajuntament, a través de la Conselleria d’Educació,  amb transversalitat amb la resta de departaments de l’ajuntament i entitats de la ciutat que vetllen per la infància, fent treball en xarxa i transversal tal com es demana en el Pla de la Infància i l’Adolescència.

Invertir en educació és una garantia per a la igualtat d’oportunitats i és el futur de la nostra societat, especialment en una etapa tan important com la dels 0 als 3 anys. Econòmicament, a més, els informes conclouen que el canvi de gestió no suposarà un increment de la despesa municipal. La part econòmica, en qualsevol cas, s’ha de tenir en compte però no és la més important. Aquí estem parlant de quin model pot permetre millorar la qualitat del servei educatiu pels nostres infants. L’educació, especialment la dels infants més petits, no ha de ser motiu de benefici econòmic i tots els recursos disponibles s’han de reinvertir en el propi servei.

Tot i així no vull acabar aquest article sense dir que el servei que s’ha ofert durant tots aquests anys als infants i les seves famílies ha estat bo, i que han estat fins ara ben ateses, i vull remarcar que  les treballadores (i parlo en femení perquè en tots els casos són dones) han estat i són excel·lents professionals i clau de la bona marxa de les llars. Simplement ara ens trobem en disposició de donar una passa més enllà,  que ho ha de fer millor sota els nous paràmetres de gestió i del marc de la UNICEF.

Begoña Floria: ‘Festes de barri, patrimoni de Tarragona’

Begoña Floria és consellera municipal de Festes

Enfilem l’inici de l’estiu i amb ell l’esclat de les festes dels diferents barris de la nostra estimada Tarragona. Unes més tradicionals que d’altres, totes elles són exemple del nostre tarannà mediterrani, ens agrada gaudir el carrer, compartir taula, riure, ballar. Darrere de cada trobada hi ha molta feina i moltes il·lusions, i retrobar-nos any rere any en un ambient festiu ens fa adonar que per sort i hi ha molta bona gent el nostre voltant. La ciutat té les seves festes patronals, Sant Magí i Santa Tecla, i moltes altres que formen part del calendari oficial, com Carnaval, Nadal o Sant Joan.

Cada barri, cada comunitat, manté però la seva festa pròpia, cadascuna amb identitat diferent però totes amb trets comuns. El principal d’ells és la feina que hi ha darrere, la tasca de les associacions veïnals que any rere any preparen durant molts mesos els dies grans, pensant en com millorar la festa, en com fer perquè participi el veïnat cada vegada més i en com conciliar diversió i descans. Les festes parlen de vosaltres, dels veïns i veïnes de cada barri.

De la vostra capacitat d’innovar, de programar activitats transformadores, les que impulsen el canvi social. Actes per tothom, festes construïdes entre tota la comunitat i pensades per a tothom. Cada any es renoven tradicions i es busca refermar les senyes d’identitat.

Crec fermament que les festes de barri també són patrimoni de tots els tarragonins i tarragonines. És per això que com a regidora de l’Ajuntament visc com un gran privilegi poder participar de les diferents festes, compartir-les des del carrer amb els veïns i veïnes, ser digna de la seva confiança per seguir lluitant fent de Tarragona una gran ciutat, a la mida dels qui l’habitem.

Són dies per divertir-se, per fer un parèntesi de somriures i alegria en el treball diari i constant. Gaudir també és necessari per assolir els grans projectes, per assolir els objectius. Desitjo que tots els barris de Tarragona llueixen més que en les festes d’anys anteriors. Que s’omplin de gent, que gaudeixin petits i grans i que soni la música, aquesta música que segons Kurt Cobain és “sinònim de llibertat, aliment de l’amor”. Com deia Cervantes, “donde hay música no puede haber cosa mala”.

Antonio López: ‘La política’

No he entès la mai la política com un joc de les cadires (tu caps, tu no caps, tu entres, tu no…). La política, stricto sensu, consisteix en guiar metodològicament una acció per transformar la realitat. Tolstoi deia que no hem d’obsessionar-nos en els grans discursos teòrics globals sinó en esforçar-nos per corregir les injustícies que se’ns presenten quotidianament. Des de la proximitat, des de la humanitat i des de l’empatia.

Antonio López  és conseller delegat de benestar socials del Consell Comarcal del Tarragonès i portaveu del PSC a l’Ajuntament del Catllar

Darrerament s’ha especulat molt sobre noms, càrrecs i organigrames en el Consell Comarcal del Tarragonès per aquests propers dos anys de mandat. Això no és l’essencial. El nom no fa la cosa, la política que s’aplica sí. Com a responsable de l’àrea social el que m’enorgulleix del Consell Comarcal és la gran feina que es fa, per exemple, a nivell de beques de menjador, d’ajuda a les dones maltractades víctimes de la violència masclista, d’assistència a les persones grans al seu domicili, etc. Gràcies a l’esforç dels tècnics i de tots els treballadors implicats i compromesos amb el servei social que oferim des del Consell.

Un pot prescindir d’un nom però no pot restar una beca menjador a un nen que no tingui l’alimentació bàsica garantida. Hem de seguir fent-ho i desenvolupant-ho guiats pels valors de justícia social i equitat sense els quals les dades econòmiques d’un pressupost no serveixen per a res. Això és el que hem fet aquests darrers dos anys i el que seguirem fent els propers dos anys des del Consell Comarcal pensant tant en els grans nuclis urbans com en els petits pobles del Tarragonès.

Aquest compromís polític és vàlid pel Consell Comarcal i també ho és per l’Ajuntament del Catllar. Com molts dels lectors recordaran ara fa un any els perdedors de les eleccions van sumar les seves ambicions per descavalcar del govern municipal a aquells que havíem guanyat la confiança majoritària dels veïns a les eleccions municipals. Sempre he pensat que els pactes que tenen com a únic objectiu frustrar allò que les urnes han decidit no porten enlloc. Per desgràcia, no ens hem equivocat. En tan sols un any els membres de l’actual majoria de Govern (perquè són una majoria de Govern més que no pas un equip de Govern) han procedit a impulsar tres remodelacions de l’organigrama municipal, tinents d’alcalde, junta de Govern, etc. Canvis, inoperància i inestabilitat… en menys d’un any!

Sou molts els que us adreceu a nosaltres aquests mesos, a peu de carrer, per demanar-nos que continuem davant l’evident manca de lideratge i d’acció política coherent per part d’aquells que van creure que havien de posar els seus interessos partidistes per davant dels interessos generals del poble. El vostre suport és la millor injecció de motivació moral que podem tenir. Treballarem per no decebre la vostra confiança i per garantir, ara sí, el canvi que el Catllar necessitat amb urgència a les eleccions municipals de 2019.

Vull, per tant, expressar la meva sincera gratitud a tots els veïns i veïnes del meu poble, m’hagin votat o no, pel seu escalf i a tots aquells companys i companyes que han confiat en la meva persona per coordinar accions polítiques transformadores des de diferents àmbits de responsabilitat institucional.

Aquesta és la motivació que ens empeny (perquè els socialistes parlem sempre de projectes col·lectius). Com és aquest Catllar que desitgem? Com podem reforçar aquesta comarca per la que treballem des del Consell? Ho resumiré fent meves les paraules de Bruno Kreisky, canceller socialista austríac, que sempre responia això quan se li preguntava que oferia als seus electors: “la seguretat i el benestar, la llibertat i el progrés a totes les llars, a tots els homes i dones. Em refereixo als milers de pisos i apartaments on els treballadors i els que es guanyen el pa amb el seu empeny diari s’esforcen, enmig dels accidents i de les dificultats de la vida, en protegir de la privació material als seus fills i en educar-los en base a uns conceptes ètics que després els permetran assumir responsabilitats amb coherència.”

Això és el que entenc per política, l’autèntica, la de veritat. No els noms, ni els càrrecs, ni les retribucions, ni les batalletes de campanar. Aquesta és la convicció que ens porta a liderar el canvi necessari al Catllar i a donar continuïtat a la bona feina que s’està fent des del Consell Comarcal sumant esforços entre molts per garantir prestacions, serveis i eficiència.

Antonio López  és conseller delegat de benestar socials del Consell Comarcal del Tarragonès i portaveu del PSC a l’Ajuntament del Catllar

 

Mònica Alabart: ‘El declivi del carrer Unió, el declivi del centre’

Any rere any anem veient com algunes de les principals artèries de la ciutat, aquelles que ens donaven personalitat pròpia, es van quedant sense vida. El carrer Unió és una mostra paradigmàtica d’aquest fet. El carrer que era un dels principals eixos comercials de la nostra ciutat progressivament es va buidant. Actualment ja hi podem trobar prop d’una vintena de locals buits i aquesta realitat, desafortunadament, va en augment.

Mònica Alabart és consellera ERC-MES-MDC Ajuntament de Tarragona

Ens agradi o no, aquesta situació és responsabilitat de tots. Les noves tendències de compra, que passen per les botigues on-line i els grans centres comercials -dins i fora de la ciutat- fan que els consumidors haguem perdut el costum de passejar pels carrers tot comprant allò que necessitem. Altres realitats com els preus dels lloguers dels locals i l’estat del carrer en general, acaben d’empitjorar el problema.

La comparació entre els diferents tipus de comerç es fa difícil, tot i que els trets diferencials són més que evidents. Sovint veiem com s’inauguren alguns comerços que venen els seus productes a preus irrisoris. Potser caldria que, individualment, féssim l’anàlisi de com és possible que una empresa vengui els seus productes a aquest preu: redueixen el seu marge de benefici? Qui i on es fabrica el que venen? Quant cobren els seus treballadors? Aquestes i altres preguntes ens poden ajudar a prendre una decisió sobre on i com comprem.

Cal defensar el petit comerç, no per caprici sinó perquè assegura uns llocs de treball dignes tant pels qui produeixen els productes com pels qui ens els venen, amb uns horaris raonables (a qui li agrada anar a treballar els diumenges??) i uns sous adequats. De fet, el petit comerç genera quatre vegades més llocs de treball, això vol dir que els productes que en un gran centre comercial ven un sol venedor, en el petit comerç repercuteixen en quatre llocs de treball. En cap cas ens agradaria que a la nostra ciutat acabés passant allò que passa en altres països, on una part dels treballadors viuen dins els límits de la pobresa i necessiten el suport dels serveis socials. Però a més de generar feina amb unes condicions adequades, el comerç dóna vida i seguretat al carrer, garantint els camins segurs per a què grans i petits es puguin moure tranquil·lament per la ciutat. Per on preferiríeu sortir a passejar, per un carrer amb botiguetes o per un carrer desèrtic? La resposta és evident, oi?

Cal que siguem conscients que una bona part de la responsabilitat del tancament del comerç del centre és nostra, és dels tarragonins. Però cal també que l’Ajuntament entomi aquest tema com a propi i comenci a dissenyar polítiques que reactivin la vida comercial de la nostra ciutat, passant pels carrers principals però també pels petits carrers de totes les zones de la ciutat on cada mes podem trobar una nova persiana abaixada. Només posant-hi ganes entre tots, consumidors i administració, aconseguirem que els eixos comercials de la nostra ciutat tornin a brillar i que els nostres carrers tornin a ser acollidors i segurs.

Mònica Alabart és consellera ERC-MES-MDC Ajuntament de Tarragona

Ángel Juárez: ‘Matemàtiques, anglès i educació ambiental’

Angel Juárez és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

Sempre faig servir la mateixa anècdota per explicar com ha evolucionat la consciència ecològica en la nostra societat. El proper 13 de juliol la narraré un altre cop, ja que celebrarem la vint-i-sisena edició del ‘Dia de neteja de la platja’ (sí, vint-i-sisena, hi ha fotos en què no tinc cabells blancs que així ho demostren). La història és la següent: en una jornada de voluntariat ambiental celebrada als anys noranta, mentre els bussos recollien residus de l’aigua van trobar… una rentadora! Sembla difícil de creure, però hi havia persones per a les quals el millor cementiri possible per a un electrodomèstic era el fons del mar. Quan en el ‘Dia de neteja de la platja’ els participants comenten que troben pocs residus, jo els recordo aquella troballa submarina i se’ls posen els ulls com a plats.

Això demostra que tot i que no corren bons temps per als ecologistes hem creat una societat compromesa amb el medi natural, fins al punt que l’anècdota de la rentadora sembla irreal, gairebé una broma. Hem evolucionat, malgrat que encara no hem arribat ni a la meitat del camí. ¿És possible construir una societat els membres de la qual respectin i tinguin cura del medi ambient sense excepció? Vull pensar que sí, perquè per això porto tota la meva vida lluitant. I si alguna cosa tinc clara a dia d’avui, en aquests temps foscos de Trump i de desastres ambientals, és que no aconseguirem una societat plenament compromesa amb la salvació del nostre planeta si no apostem de veritat per l’educació ambiental.

No vull anar de guru, que d’aquests el món està ple, però alguna noció tinc d’aquest tema. L’entitat que presideixo des de fa més de 25 anys va ser la primera de la província de Tarragona i una de les pioneres de l’estat que va basar la seva acció en l’educació ambiental. Sempre ho vaig tenir clar: Mediterrània havia de denunciar tots els atemptats contra la naturalesa i ser guerrillera, però l’objectiu principal de la fundació era el foment de l’educació ambiental. Si alguna cosa hem intentat durant més de dues dècades, i crec que no ens ha anat gens malament, ha estat fer entendre a tots aquests nens i nenes que protegir els boscos, les platges, els arbres i els animals no era una opció per a ells sinó una obligació moral com a éssers humans. I l’única eina útil per aconseguir-ho ha estat l’educació ambiental.

Cada vegada hi ha més entitats que es pugen al carro de l’educació ambiental i imparteixen tallers i xerrades, organitzen excursions per paratges naturals, etc. És lògic i cal celebrar-ho, com el fet que actualment tots els partits incorporin propostes ecologistes quan fa quinze anys era un assumpte que no interessava pas i no apareixia en els programes electorals. Un cop tenim el context, arriba l’hora de fer la gran pregunta: ¿que el tercer sector aposti de manera ferma per l’educació ambiental és suficient? Els molts anys de treball a la meva esquena i la meva intuïció, que segueix tan diligent com sempre, em fan pensar que no. La nostra funció és necessària, però incompleta. Necessitem ajuda.

Llenço aquí una proposta amb l’esperança que arribi a l’opinió pública i es debati en els fòrums indicats. Disparo: crec que és necessària la creació d’una assignatura d’educació ambiental que sigui obligatòria per a tots els alumnes que estudien al nostre país. Una matèria que estigui al mateix nivell que les matemàtiques, l’anglès o la història. I és que… ¿per què volem que els nostres nens i nenes sàpiguen conjugar el to be i fer arrels quadrades quan el nostre món està molt malalt i si no ho canviem radicalment està condemnat a morir? ¿De debò cal que els nostres fills i filles sàpiguen història quan el canvi climàtic amenaça seriosament el seu futur? La meva tesi, basada en estudis que tenen el suport de la immensa majoria de la comunitat científica, és molt simple: o els més joves aprenen a tenir cura del nostre planeta, o molt aviat no tindrem planeta que cuidar. És tan necessari impartir una assignatura d’educació ambiental que em sembla una insensatesa que aquesta qüestió no s’hagi posat encara sobre la taula.

Hi ha una frase de Cocteau que m’encanta i encaixa a la perfecció amb allò que aquí defenso: “Formar-se no és gens fàcil, però reformar-se ho és encara menys”. No perdem més temps i instruïm els més petits perquè siguin la generació més conscienciada amb el medi ambient que hagi existit mai. Que siguin tan ecologistes que quan els expliqui que una vegada vàrem trobar una rentadora al fons del mar es pensin que m’he tornat boig o que potser vinc d’un altre planeta.

Mario García: ‘Salou y el caso Villa Enriqueta: Qué tienen que ocultar?’

Mario García es portaveu del PP a l'Ajuntament de Salou.

Mario García es portaveu del PP a l’Ajuntament de Salou.

En los últimos días hemos oído hablar mucho del caso “Villa Enriqueta”, después de que el TSJ de Catalunya dictara una sentencia que declara nulas las licencias de obras, de primera ocupación y de actividad del citado chalet, y como consecuencia de la cual el Ayuntamiento de Salou se está enfrentando a una reclamación por parte de la propiedad de casi 7 millones de € como indemnización de responsabilidad patrimonial.

Por este motivo pedimos la celebración de un pleno extraordinario con un único punto del orden del día consistente en la aprobación de una moción a efectos de que se creara una comisión de investigación para depurar las responsabilidades políticas existentes por los hechos que han provocado esta situación.

Lamentablemente la moción no prosperó, ya que el Gobierno municipal de CiU y el PSC se opusieron a la creación de la misma.

No es la primera ocasión en la que nuestro Ayuntamiento es condenado a pagar indemnizaciones millonarias como consecuencia de decisiones políticas, al igual que tampoco es la primera ocasión que el equipo de Gobierno se opone a que se depuren responsabilidades políticas. Tenemos el reciente caso de la Aduana, por el los tribunales nos han condenado a pagar 4,3 millones de euros, y de momento los únicos que están asumiendo las consecuencias son los salouenses, que ven cómo se dilapidan cantidades millonarias de dinero público que deberían utilizarse para mejorar nuestros servicios, para tener un Salou mejor.

Los políticos nos debemos a nuestros vecinos, y si en un momento dado tomamos decisiones que pueden ser perjudiciales para el interés general estamos obligados a pasar cuentas, dar las explicaciones oportunas y asumir las responsabilidades que correspondan. El voto en contra de la creación de la comisión de investigación por parte de CIU y el PSC dista mucho de lo que nos reclama la sociedad civil a los políticos: transparencia y responsabilidad.

La gestión política en toda esta cuestión queda en entredicho, por una falta evidente de transparencia. ¿Por qué no se ha querido crear esta comisión de investigación ?, ¿qué tienen que ocultar al respecto ?.

Jesús Gellida: ‘Censura per dignitat’

Jesús Gellida és politòleg.

Jesús Gellida és politòleg.

En una situació d’emergència social que es cronifica i en un context on desenes de casos de corrupció assetgen al Partit Popular, on la divisió de poders està en entredit i la recentralització territorial és una evidencia, era necessària una iniciativa com la moció de censura per començar a construir els ponts d’una futura alternativa; sent el digne discurs de presentació d’Irene Montero un bany de realitat per al PP.

La moció de censura de Podemos no ha prosperat. Els d’Iglesias han obtingut el suport de la seva formació i les confluències, a més d’ERC i Bildu, 82 vots a favor, 97 abstencions i 170 vots en contra, quedant-se lluny de la necessària majoria absoluta, 176 vots favorables. No obstant, la moció ha servit per posar en entredit a Mariano Rajoy, fent explícit que l’executiu només compta amb el suport minoritari de la seva crossa taronja (Ciutadans) i de Coalició Canària, sent efímera la majoria absoluta articulada, a través de la geometria variable parlamentaria, per aprovar els pressupostos.

El president, Mariano Rajoy, ha baixat a l’arena, en el primer dia, per defensar el seu govern i menysprear la iniciativa dels podemites. No ho ha fet així en un segon dia on només ha aparegut per escoltar la intervenció masclista de Rafael Hernando, portaveu del PP, i per a la posterior votació. No obstant, la dialèctica més bel·ligerant s’ha donat amb Ciutadans, amb un dur enfrontament entre Rivera i Iglesias. Podemos i Ciutadans mantenen els vetos creuats, i el partit taronja no pensa moure un dit per canviar el govern espanyol, al qual salva una vegada i un altra.

La moció ha tingut el suport de Bildu i d’ERC. “Ens fem nostra la vostra moció de censura”, afirmava el portaveu d’ERC, Joan Tardà, fent una defensa aferrissada i amb “orgull” de la iniciativa d’Iglesias. No així el PDECat, que s’ha abstingut, argumentant que no es “fien” de Podemos, que es neguen a firmar-li un “contracte d’adhesió” i que “la moció no servirà ni per fer el referèndum ni per fer fora Rajoy”. Una mala opció dels hereus de Convergència si volen apropar a Podemos i als Comuns a la convocatòria de referèndum unilateral de l’1 d’octubre. Per la seva banda, i a l’espera de la concreció programàtica i de constituir una nova executiva en el Congrés socialista del 17 i 18 de juny, el PSOE del “No” és “No” s’ha volgut mantenir equidistant de la moció, argumentant que a curt termini no és possible fer fora Rajoy. Els socialistes han agraït el “to” d’Iglesias, recollint la invitació d’entesa amb Podemos per canviar les polítiques, no obstant, els han acusat de generar “més frustració”, justificant l’abstenció per tenir “dubtes seriosos” de la intencionalitat de la moció. Un instrument parlamentari, que el PSOE  no ha descartat presentar durant aquesta legislatura, això si, no a mig termini.

El discurs de Montero i Iglesias s’ha centrat en la corrupció del PP, en la defensa d’una alternativa de govern basada en la justícia social i la dignitat dels de baix, i en la necessària articulació d’un país plurinacional, amb especial èmfasi en la qüestió catalana. Per primera vegada en la història, un candidat a la presidència de l’Estat ha portat el referèndum d’autodeterminació de Catalunya al Congrés dels diputats. Esgrimint la necessitat de fórmules federals o confederals per resoldre la qüestió territorial, Iglesias ha defensat fins a les últimes conseqüències el dret a decidir, a través d’un referèndum amb garanties, però, deixant entreveure que la formació lila pot acabar avalant la convocatòria de l’1 d’octubre, entenent-la com una forma de mobilització democràtica i legítima, tal i com defensa la direcció de Podem Catalunya. En aquest sentit, Iglesias ha dit que “si tenen la temptació [el govern del PP] d’utilitzar Catalunya per tapar casos de corrupció a costa de drets civils, llibertats i institucions catalanes, us puc assegurar que ens tindreu al davant perquè serà un atemptat contra la democràcia”, i ha demanat al PSOE i al PSC que es sumin al clam pel dret a decidir. Una petició que els socialistes descarten, insistint en la defensa de la unitat d’Espanya i de la seva proposta de reforma federal de la Constitució. Sobre aquest tema, encara que Podemos i el PSOE  xoquin en la concepció plurinacional de l’Estat i en la defensa del dret a decidir, poden arribar a entendre’s al Congrés en matèria social, començant per articular majories parlamentàries per derogar la reforma laboral, la llei mordassa i revertir les retallades.

La moció de censura fallida ha evidenciat que la governabilitat de l’Estat espanyol és fràgil, que el dret a decidir de Catalunya s’ha situat en un lloc preeminent de l’agenda política, que hi ha un desgel en les relacions entre Podemos i PSOE, i que, després del 20D, no es va treballar prou per bastir una alternativa de govern al PP, basada en un acord programàtic per la justícia social.

Pau Ricomà: ‘El dret a viure en una ciutat digna’

Pau Ricomà és portaveu Grup Municipal d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

Una de les competències de l’Ajuntament és tenir una ciutat endreçada, que ofereixi oportunitats vitals a les persones, amb un nivell de serveis digne, equilibrada socialment i que sigui respectuosa amb el medi ambient.

És oportú parlar d’això arran d’un nou dret, fins ara no recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans, i esgrimit per la portaveu del PSC a l’Ajuntament de Tarragona, que duu un títol molt explícit: “el dret a viure al costat del mar”. És una proposta a la qual auguro poc recorregut. Dubto que cap constitució la incorpori al seu articulat, a no ser que sigui una carta magna redactada pels polítics depredadors menys dissimulats que hàgim vist mai.

De moment, en virtut d’un interès molt més general i sens dubte més sostenible, les novetats legislatives van en la línia contrària a la del suposat dret:  protegeixen els espais amb més valor natural i lluiten contra la proliferació d’habitatges –especialment de zones de gran densitat poblacional- a prop del mar. Per això es creen els plans directors costaners, per protegir el paisatge i de pas lluitar contra el canvi climàtic. Minúcies, als ulls de segons qui.

Està clar que a la segona meitat del segle XX els defensors de construir tocant a mar van guanyar la partida a amplíssimes zones de la Mediterrània, però com encara ens queden els minuts de descompte volem defensar-nos i si podem fer algun gol encara millor. Com que aquests suposats drets deuen tenir alguns límits, intentarem posar aquests límits ben a prop de l’interès general.

Un punt de l’argumentació de la portaveu socialista, especialment sorprenent, és la invitació que fa a les joves generacions de ciutadans de Ponent a tenir millor alternatives que viure al seu barri. A banda que l’oferta que fa d’habitatges a prop del mar a preus assequibles per a tothom és una fal·làcia –tan falsa com aquelles ofertes d’apartaments en règim de multipropietat que fa uns anys eren tan corrents-  la portaveu socialista obvia alguns detalls. Entre altres, aquests dos:

1) A l’hora de triar l’habitatge, els joves tarragonins tenen un comportament metropolità. Trien entre les ciutats i pobles del nostre entorn, tenint en compte moltes variables, entre elles el preu. L’oferta a La Budellera no incidirà a rebaixar el preu. La millor manera d’estimular que els joves elegeixin una zona de Tarragona per viure, tal vegada el seu barri, és que la qualitat i quantitat de serveis, les polítiques de regeneració urbana i de manteniment dels espais públics facin atractiu viure al Centre, al Nord o a Ponent.

2) L’oferta de més sòl no suposa que baixi el preu de l’habitatge. La prova és que quan el PP va liberalitzar el sòl, quan va haver-hi més terreny per a construir que mai, els preus es van disparar més que mai. La propietat de sòl urbanitzable no vol dir que es posi al mercat tot de cop, sinó que els grans tenedors sovint el van administrant en petites dosis, a mesura que els preus pugen i augmenta el seu marge de benefici. Per què si no la Vall de l’Arrabassada ha tardat 25 anys i encara no està acabada? Ens imaginem quin poder ostentaria  qui tingués un espai urbanitzat 5 vegades més gran que la Vall de l’Arrabassada per anar posant-lo al mercat a la seva conveniència?

Per més que s’empenyin els amics socialistes, una ciutat no és un catàleg d’habitatge, que cadascú tria segons els diners que es pugui gastar. Una ciutat és molt més, és un espai de cultura compartida, d’intercanvis, d’arrelaments i de desarrelaments, l’espai on desenvolupar un projecte de vida personal, familiar i social. Mentre no tinguin això al cap, no tindran cap model vàlid de ciutat per oferir.

Jose A. Susín: ‘Cap Salou, la perla olvidada’

Jose A. Susín és regidor de Ciutadans a Salou.

Jose A. Susín és regidor de Ciutadans a Salou.

Incluso los grandes municipios turísticos, cuyas playas, agua y paisaje atraen a miles de visitantes cada año, tienen también sus rotos y descosidos. Salou es un ejemplo de ello, y un recorrido por sus Calas, revela la desidia institucional hacia uno de los parajes más bellos de la Costa Dorada.

Cala Morisca, Cala Vinya, Cala Font, Penya Tallada y Cala Crancs, sin duda, esconden la belleza natural de unos parajes incomparables, pero que contrasta con la dejadez de sus calles y servicios por parte de los gobernantes locales.

Los vecinos de Cap Salou reclaman la misma atención que el resto de de sus habitantes desde que Salou se segregase de Vila-seca. Reclaman los derechos que, como los demás salouenses, les confiere el contribuir y rellenar las arcas municipales mediante tasas e impuestos, y que, sin embargo, no se refleja suficiente en la contraprestación obtenida que revela un mal estado de sus calzadas, una escasa iluminación o una casi ausente limpiezas de sus calles.

Los vecinos de Cap Salou carecen de colegios y gozan de todas las incomodidades que ello supone; situación que se repite con las guarderías, las instalaciones deportivas o las oficinas municipales. Utilizar cualquiera de estos servicios les supone un desplazamiento mínimo de cuatro kilómetros más el gasto extra del desplazamiento y, tal vez, el aparcar.

Todos los salouenses agradecemos obras como el costoso Camí de Ronda, un precioso camino que nos permite recorrer el litoral de Salou y parte de Cap Salou, pero resulta paradójico que podamos caminar sobre las aguas de Cap Salou y sin embargo, no lo podamos hacer por sus calles, carentes de aceras, repletas de vías resquebrajadas y con el asfalto levantado.

Promesas incumplidas para Cap Salou por parte del señor Pere Granados, oídos que tan solo oyen pero no escuchan. Nos acordamos de Cap Salou en campaña electoral y excepcionalmente este verano para haber intentado ‘colocarles’ un maratón musical como es Elrow. ¿Alguien pidió opinión a los vecinos afectados?

Se ponían trabas al Saloufest por no representar al turismo familiar y ocasionar ‘molestias’ a los vecinos en la zona turística de Salou y, sin embargo, ahora intentamos desplazar dichas molestias al cabo.

Como decía, promesas incumplidas por parte del equipo de gobierno pero eso sí, de aquí a dos años, CiU con el señor Pere Granados al frente, volverá a pedirles el voto.