Marc C. Griso: ‘Ens ho hem de creure’

Des de fa unes setmanes he deixat la meva ciutat per començar una nova aventura en el món professional. Una aventura desitjada i que feia temps que buscava però ja sigui per una variable o una altra, encara no havia sorgit. Ara visc a Girona i sovint, tinc la sensació que estic molt més lluny del Camp de Tarragona que a dues hores i poc de cotxe o una estona més amb transport públic.


Marc C. Griso és responsable de Comunicació i Premsa d’RGB Suports

La música, llibres, els festivals de música i tot el que és la cultura com eina de dinamització econòmica i social forma part d’un teixit que traspua els carrers i se sent en el dia a dia de la
gent. Artistes de prestigi internacional i un ampli ventall de cantants i músics de casa, amb
música feta en català o amb ADN propi del territori, omplen locals, sales de concerts i teatres de forma continuada.

De fet, Girona és ciutat de festivals i carrers plens de música i esdeveniments com el Black Music Fest o Strenes són un mirall al que molts hauríem de fer-hi una ullada. És un luxe, però també una tristesa quan mires al teu territori, a casa… hi ha un buit en aquest sentit.

El turisme familiar, els grans centres d’oci i les rutes gastronòmiques omplen milers de
propostes de diferents municipis del Camp de Tarragona. De fet, les propostes enomusicals, de les que he tingut el privilegi de formar-ne part, s’han estès però no amb la continuïtat i la força amb la que la música es mereix. Vestim-ho, donem-li voltes i que cada part implicada hi posi la seva marca i s’ho faci una mica més seu, però fem-ho.

I dins d’aquest degoteig continuat de propostes, per què no una aposta clara, ferma i continuada de música i tot el que ho rodeja la indústria musical al territori? Per què ens costa acceptar i entendre que la música, els seus autors i compositors tenen un valor en si mateix i que treballar-ho de forma transversal pot dinamitzar i trencar l’estacionalitat turística amb jornades formatives o colònies musicals per als més petits?

Crec, com molt bé comparteixen professionals amb els que treballo de forma continuada, que al Camp de Tarragona ens ho hem de creure i donar.li valor. Si volem créixer i seguir sent una potència al país que estem construint, la demarcació ha de fer un pas endavant en aquest turisme cultural. Tenim els teatres i auditoris; les escoles de música a moltes poblacions i els artistes però falta creure’s de veritat un projecte que pot dinamitzar i fer créixer encara la potència i força d’un territori com el nostre.

Tot i que es valora, de poc serveix la flor d’estiu d’un únic festival a tota la demarcació de quinze dies a cavall de juliol i l’agost o el volum de les dues actuacions musicals a la TAP de Tarragona. I la resta de l’any?

Ens ho creiem de veritat i donem a la cultura i la música la importància que realment té?

Marc C. Griso és responsable de Comunicació i Premsa d’RGB Suports

Pedro Sánchez: ‘El preu de l’incivisme a Tarragona’

Alguna cosa no hem fet bé aquestes últimes dècades. Fa anys que llencem diners (i molts) a la paperera com a conseqüència de l’incivisme que pateix la nostra ciutat, diners que és podríem destinar a crear llocs de treball, ajudar a les famílies més necessitades o millorar els nostres parcs infantils, les places públiques, els carrers, els barris, crear pipicans o dotar d’una millor il·luminació les zones més fosques de la ciutat.

Pedro Sánchez és regidor de Ciutadans Tarragona

Uns actes incívics que no milloren la qualitat de vida i el dia a dia dels veïns i veïnes i fan que la imatge de Tarragona es deteriori cada cop més.

A través d’una entitat veïnal l’any 2005 i de forma personal, ja vaig instar a la regidoria corresponent de l’Ajuntament a prendre mesures sobre el que estava passant als nostres carrers i ens costava molt car a tots. Recordo les dades que vaig llegir a premsa el 2009. Prop de 565.000 euros costava l’incivisme a les arques municipals.

Avui dia no tenim clara la quantitat de diners que llencem a la brossa en aquest sentit. Les xifres ballen a la premsa. Hi ha mitjans de comunicació que diuen que es tracta d’un milió d’euros, i en altres llegim declaracions del nostre batlle que diu que entre un milió i mig i dos milions. Altres dades, diuen que l’any 2016 en desperfectes en
dependències municipals es van gastar 181.500 € i en enllumenat públic prop de 43.000 €.

En tot cas, sigui quina sigui la xifra real que es malgasta en reparar i reposar el mobiliari urbà per actes vandàlics, no deixen de ser molts diners llençats a la brossa que s’haurien d’aprofitar per altres necessitats actuals.

Per això, crec amb rotunditat que des del govern de la nostra ciutat s’han de fer urgentment accions per deixar de llençar aquests diners i combatre aquesta xacra que hem deixat créixer en les últimes dècades.

I s’ha de fer per un millor aprofitament dels recursos, per una millora de la situació de benestar, per fomentar els valors de civisme i respecte de la nostra societat i per recuperar la bona imatge de Tarragona.

Pedro Sánchez és regidor de Ciutadans Tarragona

Rocío León: ‘Por qué apoyo a Susana Díaz’

Entiendo el proceso interno de primarias como método para escoger quien ostente la Secretaría General del partido, sólo eso. El proyecto de partido lo define el partido debatiendo en los espacios de los que nos hemos dotado. Primero el qué, luego quién.

Rocío León, militante socialista desde hace 36

Es una de las razones por las que apoyo a Susana Díaz en su carrera a la Secretaría General del PSOE.

Confiaba en que alguien con su trayectoria de militancia socialista y feminista se presentara. Me alegra que lo haga y estaré el domingo acompañándola en Madrid cuando dé el paso. No estará sola. Ella lidera un proyecto colectivo heredero de la tradición socialista.

A Susana Díaz el socialismo se le nota en la mirada, le rebosan por los poros los años de militancia en el partido, demuestra su solvencia política desde la presidencia del Gobierno de Andalucía. Desde allí nos ha servido de ejemplo de cómo se pueden hacer políticas de izquierdas, a pesar de la crisis y de los recortes del gobierno del Partido Popular. Ha sido un aliento en los momentos más difíciles para las personas, en los que el sufrimiento ha aumentado en los hogares en la misma proporción que lo hacían los recortes.

Su apuesta por las políticas públicas es un faro que nos indica el camino de cómo ser socialista en los momentos duros.

Admiro su coherencia, su tenacidad incansable, su tesón en seguir sumando, para volver a hacer del PSOE un partido de gobierno, de que vuelva a ser el gran partido de izquierdas que dé respuestas a las necesidades de la gente.
El PSOE necesita un liderazgo fuerte que huya de los caudillismos populistas, que sea capaz de aglutinar, incluso a aquellos que han rivalizado en anteriores procesos, para poder recuperar la energía y la ilusión con su militancia unida. La militancia es quien hace fuerte a una organización, sin ella seríamos un club de fans aclamando a alguien que se interesa más por vender que por hacerlo bien.
Apoyo a Susana Díaz porque hace uso de un lenguaje popular bien lejos del populismo. Porque a mí sí me representa y yo quiero gobernantes que me representen con todas las molestias políticas que esto supone. Es la manera de sostener una democracia representativa y deliberativa.

Susana Díaz puede liderar el partido en el que quepan todas y cada una de las diferentes sensibilidades, por minoritarias que sean.

Admiro su lealtad a las siglas y a quienes las han encabezado. Que lejos de renegar de nuestro pasado y nuestros dirigentes se sienta orgullosa de nuestra historia y nuestros logros.

Está dispuesta en liderar al PSOE capaz de transformar la sociedad.

Defensora de la paridad, no concibe la democracia sin la igualdad de las mujeres, apuesta por la mitad de la población que sufre la discriminación por razón de sexo.

Porque a pesar de los envites no pierde la sonrisa, escucha a quien la cuestiona y la critica. Porque su lealtad es inquebrantable.

Porque sabe que pertenece a la clase obrera.

“Socialismo es libertad”, Pablo Iglesias Posse

Rocío León, militante socialista desde hace 36

Alvaro Solà Pérez: ‘La cultura, un llenguatge amb valors’

La cultura, de vegades, si és adequada, fa millor el món. La cultura, no sempre, obra horitzons i desperta somnis desconeguts. La cultura, molt sovint, ens manté dinàmics davant un impuls. La cultura ens condueix, quasi cada dia, a un espai envejable de felicitat.

Alvaro Solà Perez

A Tarragona, la cultura, forma part de la seva identitat i en aquesta podem trobar, de forma meravellosa, moltes entitats i persones que, al món local, fan expandir el seu talent tot mostrant-lo al conjunt plural de la societat. Seria bo, així ho faig, reconèixer i agrair-ho

Necessitem una cultura que permeti aglutinar la pau amb el rebuig a la violència, més encara quan, de manera dolorosa, moltes persones estan patint el terrorisme, el qual, no pot ser mai la resposta a un problema per molt complex que esdevingui aquest.

Els agents culturals, dignes d’admiració, per la tasca, que desenvolupen, sovint infravalorada, haurien d’implicar-se més en la potenciació de la cultura entén-la com quelcom essencial i irrenunciable per la ciutat de Tarragona i per la seva gent.

Demano a les institucions que destinin majors pressupostos a la cultura i així poder convertir-la en un llenguatge modern, pacífic, col·lectiu, variat i divulgatiu d’uns valors que defineixin la societat. Uns valors com la fraternitat, la dignitat, la llibertat i el respecte que necessitem més que mai

Pau Ricomà: ‘Ens estimem la Part Alta’

La Part Alta forma un ecosistema urbà sotmès a una altra pressió. De fet, malgrat la immobilitat dels seus edificis nobles i carrers estrets, és la part de la ciutat que més he vist transformar. La Part Alta de la meva joventut ja havia canviat molt respecte a la de la meva infància i podria dir que els seus usos, hàbits i ofertes de diferents tipus han viscut canvis significatius des que tinc ús de raó.

Pau Ricomà és portaveu ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

La Part Alta concentra la representació del poder polític i eclesiàstic ciutadà, algunes de les millors referències del nostre patrimoni monumental, els millors museus, entitats cíviques molt arrelades i populoses, iniciatives interessants de creació artística, seus de col·legis professionals, centres docents; i s’ha convertit en l’espai preferit pels tarragonins per passejar i gaudir dels petits plaers quotidians que ofereix una oferta de restauració variada, en alguns casos de gran qualitat, i la concentració de bars i terrasses.

Aquesta realitat té molts aspectes positius. El contrapunt, però, és que tenim la sensació que tot s’ha de fer a la Part Alta. Sembla que no hi hagi més Tarragona. Això provoca que determinades activitats absolutament prescindibles, poc respectuoses amb els drets de la gent que hi viu, prenguin carta de normalitat en aquest espai. És un fràgil equilibri que no se’ns pot escapar de les mans.

El dret a viure amb normalitat centra un debat entre veïns, que no ens agradaria que prengués formes abrandades. I aquest dret té un punt d’extraordinària sensibilitat, com és el descans. És un fet objectiu i mesurable que la manca de descans té conseqüències negatives en la salut de les persones. Descans no ha de voler dir silenci absolut, sinó soroll suportable.

És obvi que no tots els veïns se senten afectats pel problema del soroll de la mateixa manera. La llàstima, però, és que l’equip de govern de l’Ajuntament no hagi estat proactiu en aquesta qüestió i no hagi posat d’acord la immensa majoria de veïns en aquells punts en què se senten molt pròxims. Sincerament, he escoltat diferents posicionaments i crec que en la majoria de qüestions hi ha marge suficient per arribar a acords acceptats per gairebé tothom. Amagant el cap sota l’ala només s’aconsegueix que creixin les desconfiances entre uns i altres.

No només apel·laré a la responsabilitat de l’equip PSC-PP-Unió de mediar en el conflicte incipient de la Parta Alta. Em mullaré, tot i que el breu espai d’aquest article no em permet desenvolupar en profunditat els temes.

Estic a favor del turisme cultural i familiar, absolutament majoritari a la Part Alta; dels actes festius de tradició popular; dels actes de les entitats cíviques, que segur que de forma dialogada s’avindran a rebaixar la seva repercussió acústica, tant en decibels com en horaris; d’identificar els punts especialment conflictius pel que fa a la presència de joves fins altes hores de la matinada i oferir opcions alternatives ; de les actuacions artístiques i musicals en directe, sense amplificació o amb poca amplificació i dins uns horaris acotats. De fet, sóc totalment partidari d’actuacions positives en suport als intèrprets locals, finançades des de l’Ajuntament, a qualsevol indret de la ciutat.

Estic en contra, en canvi, que la Part Alta es converteixi en una discoteca a l’aire lliure; que hagi de rebre les continuades sorolloses visites de comiats de solters/res; que els bars es converteixin en el monocultiu comercial de la zona; que hi hagi establiments oberts fins altes hores de la matinada; que sigui certa la denunciada relaxació en el control a la venda d’alcohol a menors i que no es reprodueixin els episodis de petits fets delictius.

Tres coses per acabar: Estic totalment a favor dels mercats del dimecres i dissabtes; m’agradaria que s’utilitzés el Mercat del Fòrum i sóc partidari que la policia actuï amb autoritat i sentit de la proporció en els punts més sorollosos.

Aquestes són les meves cartes. Estic disposat a escoltar altres arguments i a arribar a punts d’acord. Ara només cal que l’autoritat competent en el tema doni una oportunitat al diàleg.

Pau Ricomà és portaveu ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona

Albert Abelló: ‘Illa Corsini’

L’obertura del Mercat Central el passat 16 de març és una notícia extraordinària per Tarragona, però no hem de caure en l’error de donar la feina per acabada. Un cop reformat i obert al públic, el Mercat Central ha de funcionar amb èxit sense d’oblidar el seu entorn comercial, un espai al centre de la ciutat on s’ubiquen centenars de comerços, establiments de restauració i milers d’habitatges. És un gran espai al cor de la nostra ciutat que des del Grup Municipal del Partit Demòcrata (PDECAT) hem denominat Illa Corsini.

AlbertAbelló és portaveu del grup municipal del PDECAT

Per construir el Mercat Central, inaugurat el desembre de 1915, van caldre dos anys d’obres. La remodelació que s’acaba d’inaugurar, encara que costi de creure, s’ha allargat gairebé una dècada. Ara, després de tants anys d’espera i de l’astronòmica inversió feta, mitjançant el projecte Illa Corsini hem de ser capaços de fer realitat el principal objectiu: Disposar d’un veritable Mercat del segle XXI i recuperar i dinamitzar el comerç del seu entorn.

Com en altres zones de la nostra ciutat, en aquests últims anys al centre de Tarragona s’han generat cicatrius comercials molt profundes que cal reparar. L’objectiu de Illa Corsini és que aquest gran espai torni a bategar potenciant el comerç i tornant a fer atractiu l’espai urbà. Cal deixar enrere les voreres estretes, reduir al màxim la circulació de vehicles i convertir l’entorn en una zona per a vianants on el ciutadà torni a ser el gran protagonista.

La proposta gaudeix d’un gran consens. Els comerciants de dins i de fora del Mercat, els veïns i tots els grups polítics coincidim amb la necessitat urgent de recuperar el centre de la ciutat. Si som capaços de fer realitat Illa Corsini i aconseguim que el centre torni a bategar, tindrem la prova irrefutable que podem vèncer el declivi en el qual està immersa Tarragona, serà una injecció d’il·lusió, autoestima i confiança. Serà un projecte que un cop culminat es podrà extrapolar a qualsevol altra zona de Tarragona.

No es tracta d’un projecte polític, és un projecte de ciutat on els veïns i comerciants en són els principals protagonistes. Entre tots hem de ser capaços de tirar-ho endavant. Des del grup municipal del Partit Demòcrata no ens importa si la medalla se l’ha de posar el senyor Ballesteros o qualsevol altre partit o persona, el que sí que ens sabrà greu és que deixem escapar una oportunitat única per dinamitzar i millorar la nostra ciutat.

No podem pensar que pel simple fet d’obrir el Mercat Central ja ho tenim tot solucionat. La feina no s’acaba aquí, encara n’hi ha molta per fer. Els comerciants hem de continuar treballant dia a dia perquè Tarragona gaudeixi d’un Mercat del segle XXI i no oblidar que aquest gran equipament, símbol del comerç de proximitat, no funcionarà per si sol, sinó que necessita urgentment que el seu entorn també desperti.

Els veïns i els comerciants de dins i de fora del Mercat són els principals actors, els protagonistes de Illa Corsini, un projecte que serà la suma de totes aquelles actuacions encaminades a dinamitzar el sector comercial i millorar l’espai urbà. És una fórmula que no pot fallar.

AlbertAbelló és portaveu del grup municipal del PDECAT

Fabián Escudé: ‘Una feria marítima abierta a todos’

Dentro de poco menos de dos meses, la Fira Marítima de la Costa Daurada abrirá sus puertas en la que será su décima edición.

Fabián Escudé es director de la Fira Marítima de la Costa Daurada 2017

Una de nuestras mayores preocupaciones como responsables de la gestión de este acontecimiento ha sido siempre ver la manera de conjugar los intereses de los aficionados a la náutica, con aquellos que simplemente tienen curiosidad o incluso no les parece, en principio, un mundo atractivo.

Por ello, además de la gran apuesta mediática que realizamos, intentamos que tanto la exposición de la oferta náutica de las empresas, como las actividades que se llevan a cabo, puedan ser atractivas para el especialista y para un visitante más genérico. De manera que esta edición pensamos contar con más de 50 expositores y decenas de actividades tanto deportivas como culturales.

Año tras año, la Fira se consolida como un acontecimiento único en la Costa Daurada y destacado también en el propio sector náutico. En nuestra labor de divulgación intentamos hacer llegar el mensaje que la náutica es para todos, desmitificando los conceptos de inaccesible y elitista, que únicamente se cumplen para una minoría de aficionados.

Este año, pues, las puertas están más abiertas que nunca en la Fira Marítima de la Costa Daurada. Os esperamos del 11 al 14 de mayo en Cambrils.

Fabián Escudé es director de la Fira Marítima de la Costa Daurada 2017

Josep Maria Milà: ‘L’A-7 com a Ronda de Dalt de la ciutat’

La mobilitat i connexió transversal de la nostra ciutat ha estat històricament la carretera N-340. És l’eix viari que relaciona les distintes parts d’una ciutat encara no del tot vertebrada, que està formada per diferents assentaments, la majoria no planificats en el temps i que van utilitzar l’eix viari interurbà com a suport de la seva realitat. Carretera de Barcelona, Rambla Vella, carrer Ramón y Cajal i carretera de València, van ser durant molts anys l’únic eix viari que va fer possible la interrelació de les distintes parts de la ciutat.

Josep M. Milà és conseller de Territori de l’Ajuntament de Tarragona

En el moment que es fa realitat una primera fase de la carretera de circumval·lació que anava des de la Savinosa fins a l’avinguda de Catalunya, a l’alçada de l’Avinguda d’Andorra, i posteriorment amb la construcció de la traça actual de l’A-7, l’eix de la N-340 històrica deixa de tenir la condició d’eix de via interurbana i s’incorpora com un carrer més de la ciutat. Avui encara és l’eix prioritari i quasi únic que conforma la relació transversal de la Tarragona des de la Móra-Ferran fins Bonavista i la Canonja.
La A-7 és una via interurbana que en el desenvolupament de la ciutat actualment té una part molt significativa dins del teixit urbà de la ciutat consolidada i de la ciutat del futur. La intensitat de trànsit a molt curt termini resultarà impropi per absorbir el trànsit interurbà i l’alternativa ràpida de relació entre les diferents zones de Tarragona. Hi han indicis de contaminació , tant acústica com atmosfèrica, a més d’una elevada intensitat de tràfic amb el conseqüent risc en la seguretat vial.

El Pla Territorial Parcial de Camp de Tarragona i el POUM de Tarragona proposen que la traça de la A-7 des de l’alçada de la part nord de Boscos de Tarragona continuï paral·lela a la AP-7 fins a l’alçada de Vilaseca per tornar a connectar amb la seva traça. Per tant, proposa amb previsió de futur, que la actual A-7 des de Boscos , que és el punt en que l’autovia i l’autopista són pràcticament coincidents, fins a Vilaseca passi a tenir la condició de “Ronda de Dalt” que faci possible una alternativa de més prestacions a la interrelació transversal de la ciutat i estableixi un eix més ràpid, sense la funció de carretera interurbana.

Això implicaria augmentar les connexions de la “Ronda de Dalt” amb la ciutat consolidada i el futur planificat; connexions amb la urbanització de la Móra, la carretera del Catllar, la part nord de Boscos de Tarragona, la Budellera, Colls Majors i Cala Romana; connexió amb la Via Augusta que possibilita una connexió amb la Budellera i la vall del Llorito est, connexió amb la vall del Llorito, cementiri i carretera de Pont d’Armentera; connexió amb les avingudes de Catalunya i d’Andorra, connexió amb l’assentament de Joan XXIII, l’eix transversal i el polígon industrial Francolí; connexió amb el Pla Parcial PPU-9 i la Rambla de Ponent de Camp Clar, connexió amb el centre comercial de les Gavarres, la T-11 o carretera de Reus i amb Bonavista. Això seria una veritable Ronda que relacionaria amb eficàcia totes les parts de la ciutat i seria una alternativa a la connexió històrica de la N-340.

És el moment de reivindicar per a tota la ciutat la transformació de l’ A-7 en el seu tram del nostre terme municipal i el de la Canonja, d’autovia amb condició urbana local i interurbana a Ronda transversal.
En aquest país som capaços de construir autovies paral·leles a les autopistes, en referencia a la construcció de la A-7 pràcticament paral·lela a la AP-7 i és per això que caldria proposar com alternativa a la prolongació de la A-7 des de Boscos de Tarragona fins a Vilaseca prevista en el POUM i en el Pla Territorial, que la autopista AP-7 des de Torredembarra fins a Vilaseca fos gratuïta a tots el efectes amb la condició de variant de Tarragona.
Això seria una solució òptima, possible i sostenible, quan sigui realitat la prolongació de la A-7 des de la Móra fins Torredembarra, que ja té el projecte redactat i s’està tramitant.

En definitiva, crec que hem de reivindicar la transformació de la A-7 en la “Ronda de Dalt” de la ciutat i alliberar-la del trànsit interurbà i bàsicament de vehicles pesats.

Josep M. Milà és conseller de Territori de l’Ajuntament de Tarragona

Roger Quesada: ‘¿Es cara la odontología?

Roger Quesada és doctor a Maxilart

Un informe de Facua-Consumidores en Acción detectó diferencias de precios de hasta el 1.036% entre clínicas dentales por un mismo tratamiento. El informe se realizó tras una encuesta telefónica realizada a 198 centros, de los que 141 facilitaron información completa.

En un país como el nuestro en el que pagar por recibir asistencia médica y de calidad no se contempla, ya que queda cubierto por la seguridad social, la odontología se percibe como un producto caro o muy caro y donde las variaciones de precio entre clínicas no se deben más que al deseo de enriquecerse rápido de los propietarios y profesionales de determinadas clínicas.

¿Qué hay de verdad en todo esto?

El Ministerio de Sanidad publicó en 2016 los costes medios de las diferentes atenciones hospitalarias.

Por ejemplo, el tratamiento de una bronquitis, que suele provocar que se esté entre 4 y 8 días ingresado, ronda los 2.900 euros. Todo depende de las complicaciones que existan y la edad del paciente. En el caso de una angina de pecho, el importe es cercano a 2.700 euros; mientras que si se sufre un ictus, asciende a 4.300 euros. Casi todos los tratamientos sanitarios tienen un coste que varía entre los 1.000 y 60.000 euros, mientras que las operaciones son las que tiene un precio más elevado.

Dentro de la medicina, la odontología no es de las especialidades más caras. Pero la visión de la población en general no es esta, ya que la odontología la abona cada paciente y en el caso de la medicina en nuestro país, no. ¿O todo el mundo estaría dispuesto a pagar 100 euros por una visita a urgencias?, coste medio de esta según el Ministerio de Sanidad.

Volviendo al informe publicado por Facua, tanto la Sociedad Española de Periodoncia (SEPA) como el Consejo General de Dentistas  cuestionaron ese informe, pues ha sido realizado sin tener en cuenta aspectos como la experiencia, la formación, la capacidad y la destreza de los diferentes profesionales evaluados, así como la calidad de los materiales, calidad de las protesis y la tecnología utilizados o las prestaciones y servicios de valor añadido que ofrece la clínica al paciente.

En la odontología como en cualquier área de ámbito médico la gestión hace reducir los costes pero no al nivel de las reducciones de precio que se puede observar en determinadas cadenas de clínicas. Por desgracia el paciente nunca sabrá distinguir entre lo que es lo correcto y lo que no y sobre las calidades y prespectivas de lo que se le ofrece o no.

Josep M. Macias: ‘La gestió del Teatre romà i la crònica d’una ocasió desaprofitada’

 

Josep M. Macias és “arqueòleg tarragoní, però mal tarragoní”

Nota prèvia per qui ho llegeixi. Expressament l’autor no ha posat imatges. Una passejada a l’entorn del Teatre romà en les properes setmanes sempre és saludable. I que cadascú jutgi el que es fa amb el nostre patrimoni i amb els nostres recursos.

 

Els antecedents del conjunt històric de l’Amfiteatre. A inicis del segle XX l’ajuntament de Tarragona va decidir treure les construccions annexes a l’església romànica de Santa Maria del Miracle, ubicada a l’interior de l’Amfiteatre i amb una primera referència històrica: la butlla del papa Anastasi IV de l’any 1154. El propòsit era millorar la visibilitat del temple medieval i el resultat fou, al 1915,  l’esfondrament de bona part de la seva estructura. Poc després el mateix Ajuntament va derruir les restes de les cobertes per tal que ningú prengués mal ja que el recinte romania obert. Vegeu diverses imatges en el facebook de Tarragona Antiga.

Ara podem contemplar aquests fets amb indulgència i comprensió per l’època en què es desenvoluparen. No obstant, en els mateixos anys l’Institut d’Estudis Catalans, diversos arquitectes modernistes i centres excursionistes  estaven  descobrint i posant en valor el Romànic del nostre país. Si més no la part septentrional. Mentrestant, aquí destrossàvem una església conservada íntegrament, una de les més significatives, històricament i patrimonial, del nostre llegat col·lectiu.

Anys després, les excavacions a l’Amfiteatre redescobriren una església visigòtica sota la medieval (vegeu una petita guia del conjunt històric). No tinc present, en tota la Mediterrània, cap Amfiteatre amb una Basílica tardoantiga en la seva arena i, encara menys amb una segona d’altmedieval. Malgrat això, el discurs oficial, tant de màrqueting com museogràfic, destaca de forma simplista l’Amfiteatre romà. Quan allò que el fa únic és la seva diversitat arquitectònica i transcendència històrica i ideològica. A més, el clixé Amfiteatre no fa justícia al seu nivell de conservació, molt menor en comparació al d’altres ciutats europees.

Per allò que vull explicar, convé recordar que a finals del segle XIX  el nostre Teatre es trobava en un estat de conservació òptim (article historiogràfic). A diferència d’altres ciutats europees, a Tarragona durant el segle XX, vàrem destrossar-lo. Ara que estem en l’època digital,  el monument es troba immers en un projecte de “reconstrucció tridimensional” física. El que pensem d’aquest projecte ja ho hem comentat anteriorment i de la forma més diplomàtica possible. Quant al compliment estricte del marc legal per part del projecte, haurem d’esperar al resultat final.

Però aquest escrit no pretén abordar el què, sinó el com.

El teatre fou salvaguardat de la “tradició autodestructiva tarragonina” als anys 70, després d’una mobilització ciutadana que no s’ha repetit a Tarragona fins al conegut projecte de la Platja llarga. L’any 1981 el Ministerio va passar la patata calenta a la Generalitat i els tràmits definitius d’expropiació no van concloure fins a inicis del s. XXI. Fins al dia d’avui, la Generalitat, a través del seu Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, no considera oportuna la realització d’un projecte científic estable que garanteixi un coneixement fiable i precís de l’evolució històrica d’aquest indret de la ciutat. D’altra banda, en la recerca del Teatre no col·labora cap àmbit de la comunitat universitària. Diria que aquesta circumstància és anormal en el context de la recerca dels teatres romans a Hispània.

No sóc pas museògraf però crec que a Europa i a Espanya, des de fa més de 25 anys, no es planifica cap intervenció arquitectònica important en un monument sense tenir prèviament un coneixement exhaustiu i complert de tota l’àrea afectada. Recordem que el Teatre està inclòs en la UNESCO World Heritage List de l’any 2000.

En el nostre col·lectiu tothom sap que el Teatre és un jaciment arqueològic no exhaurit. Un article de l’any 1983 ja exposava l’existència de vestigis històrics anteriors a la construcció del recinte teatral. Una realitat que també es reconeixia en el dossier de la candidatura de la UNESCO presentada l’any 2000 a Cairns (Austràlia). Aquest dossier fou promogut per l’ajuntament de Tarragona i coordinat conjuntament amb la Generalitat de Catalunya. En la pàgina 73 s’esmenta l’existència d’estructures portuàries d’època tardo-republicana inutilitzades per la construcció del Teatre. A més a més, qualsevol anàlisi general elaborada sobre les darreres actuacions arqueològiques en la part baixa de la ciutat, un exemple de l’any 2004 (pàgs. 161-171), demostrava fefaentment la riquesa i varietat arqueològica del subsòl del Teatre romà. Quant a la informació planimètrica i contextual és prou conegut el projecte de Planimetria Arqueològica de Tarraco i, fins i tot, un altre article (fig. 4) fonamentat en la georeferenciació de la Cartografia Històrica de la part baixa de la ciutat, confirmava l’existència d’un carrer en la zona arqueològica del Teatre.

Malgrat tot aquest coneixement científic previ, algú de la direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Genialitat de Catalunya ha tingut la brillant idea de promoure un projecte arquitectònic complex que superposa una estructura metàl·lica d’alçada considerable que, inevitablement, fonamenta en micropilotatges dins d’una àrea arqueològica. A més, s’ha fet l’estudi i la redacció del projecte tècnic abans de tenir la zona afectada íntegrament excavada. Evidentment, l’excavació arqueològica que s’acaba d’efectuar enguany ha posat al descobert nombrosos vestigis arqueològics i, com ja se sabia, el Teatre de Tarraco només és la fase de monumentalització lúdica d’una important àrea portuària anterior al canvi d’Era. Per acaba-ho d’adobar, l’excavació arqueològica efectuada només s’ha cenyit a l’àrea d’edificació del projecte metàl·lic. Desconec si hi ha un projecte científic temporitzat i sincronitzat amb l’estratègia museogràfica del solar. Ja no em pregunto si aquest projecte té una connexió estratègica amb el model de gestió museogràfica de Tarraco.

Tot plegat plantejo una sèrie de reflexions.

  • Es convenient efectuar un relat museogràfic sense un coneixement històric absolut d’allò que es vol explicar? Com en el cas de l’Amfiteatre, l’estratègia museogràfica que deriva del present projecte és conceptualment simplista i obvia una realitat evident: el nivell de conservació arquitectònica del Teatre és deficient, sinó no s’hauria proposat aquest potencial colomar metàl·lic sobre l’edifici romà per tal de facilitar la seva comprensió visual.
  • L’especificitat museogràfica de l’indret, en clara competència turístico-cultural amb altres ciutats europees, deriva de la riquesa i simbiosi entre les diferents fases històriques. Allò que fa únic aquest espai és la possibilitat d’explicar el que crec que és l’única zona portuària tardo-republicana conservada en la Hispània mediterrània. Quan acabi l’estudi arqueològic, que té un termini legal de realització de dos anys, sabrem si és una de les zones portuàries romanes més antigues construïdes fora de la península Itàlica. Evidentment, la projecció de l’estructura metàl·lica no està sincronitzada amb els resultats definitius de l’excavació arqueològica.
  • Sovint afirmem que Tarraco fou el port de Roma a Hispània. Ara tenim una oportunitat per elaborar un discurs que posi en valor el protagonisme de la nostra ciutat en el procés d’introducció de la Cultura Clàssica a l’antiga Ibèria. També és una forma d’implementar i connectar el paper portuari de Tarraco amb la dinàmica portuària de Tarragona. A més de tot això, tenim un Teatre a sobre. Un altre cop l’evolució històrica de Tarraco ens particularitza i reconeix com un fet únic en el context del Llegat patrimonial europeu.
  • Cometrem el mateix error que s’ha produït amb el Conjunt històric de l’Amfiteatre?
  • Cal preguntar-se si la Generalitat de Catalunya voldrà i/o podrà adaptar aquest projecte arquitectònic a una realitat arqueològica ja coneguda, però que és molt més completa del que havien previst inicialment, un cop s’ha efectuat l’excavació arqueològica preceptiva. És tècnicament possible i amb quin sobrecost econòmic? Afectarà la fonamentació prevista a la comprensió de les noves restes descobertes? O com es pot modificar una estructura metàl·lica rígida que, perdoneu si m’equivoco, ja deu haver estat calculada per un enginyer?
  • Després de molts anys, la major part dels promotors urbanístics privats d’aquest país han estès que en una zona de risc arqueològic, abans de la redacció del projecte arquitectònic, primer s’ha de realitzat una excavació arqueològica. Després, a partir de la planta arqueològica final s’elabora l’estratègia edilícia més adient. Perquè la Generalitat ha actuat en un espai UNESCO d’aquesta forma tant atrevida?
  • Crec que l’actuació de la Generalitat de Catalunya no és prou respectuosa ni sensible amb les necessitats reals que demana la ciutat. En concret la zona portuària. L’interès museogràfic d’aquest recinte no s’ha de fonamentar en una nova arquitectura reclam, sinó en la coherència urbanística i històrica del passat i del present de la part baixa. Recordar només, la proximitat del Conjunt històric del Teatre amb el Museu del Port de l’Autoritària Portuària de Tarragona.

 

Cal remarcar de nou que tots els projectes d’intervenció museogràfica i arquitectònica sobre el Patrimoni arqueològic rellevant requereixen d’un coneixement científic previ i absolut. Si no, hi ha el perit d’efectuar pedaços parcials que condicionen actuacions futures.

Certament, totes aquestes qüestions de procediment no fan altra cosa que reflectir el nivell de la gestió patrimonial de la ciutat. En aquest projecte l’Ajuntament no hi és i ni se l’espera. I aquest és un altre problema. No es pot compartimentar la gestió de Tarraco en base a criteris competencials I, pel que fa a l’Ajuntament, no s’ha fet una reflexió prou crítica del que representa, conceptualment i en el futur, aquest projecte. I crec que l’oposició municipal tampoc. No els veig gaire preocupats per aquest tipus de qüestions.

Malauradament, el Consistori Municipal, aquest i els anteriors, no ha dissenyat una estratègia global, moderna i exemplar per liderar, entre totes les diverses Institucions implicades del nostre Estat, la gestió de Tarraco. Si l’Ajuntament no assumeix aquest paper no es pot establir una estratègia a llarg termini i consensuada entre tots els agents patrimonials i formacions polítiques. I crec que estem arribant a una situació irreversible.

Potser algú dirà que aquest projecte és una forma d’aprofitar els recursos econòmics procedents de l’Estat. Si fa o no fa, com la bonica i útil plataforma de la platja del Miracle. Ens diran també que això és reversible. Espero que no acabi sent tant reversible com l’interior del Fortí de la Reina. I jo em pregunto. Els recursos econòmics esmerçats seran reversibles? La imatge, i la credibilitat de la gestió tarragonina, que proporcionarà aquest potencial colomar metàl·lic serà reversible? Perquè no s’aprofiten in situ els recursos digitals existents per tal d’estalviar una obra arquitectònica costosa i de dubtosa utilitat? Recordem els resultats positius que està oferint actualment el projecte Imageen (que neix d’una empresa ganxeta) o les reconstruccions virtuals pedagògiques que elabora la URV i difon la revista Fet a Tarragona.

Tot això succeeix en una època com l’actual. Mai havíem tingut tants historiadors i arqueòlegs en els museus de la ciutat i en els àmbits de gestió patrimonial. Mai havíem tingut tants investigadors, professors i catedràtics en la comunitat universitària de la ciutat i voltants. Arqueòlegs i també arquitectes. I la Comissió Territorial del Patrimoni Cultural a Tarragona està integrada per reconeguts arqueòlegs i arquitectes.

Trobo a mancar un debat públic. I em costa imaginar una situació semblant en ciutats com Girona o Reus.

Veig una manca de reflexió i de compromís. Això sí, els professionals del Patrimoni som políticament correctes i molt disciplinats.

S’haurien d’escoltar moltes més veus que la meva. Però tinc la satisfacció que Tarragona està inclosa en la UNESCO World Heritage List. Bé, Henry Kissinger també va ser premi Nobel de la Pau i potser li han dedicat una estàtua a Xile.

Beatriz Mayordomo: ‘La República de la igualtat entre dones i homes’

Beatriz Mayordomo és secretària de les Dones d'ERC Camp de Tarragona.

Beatriz Mayordomo és secretària de les Dones d’ERC Camp de Tarragona.

És important destacar que per treballar la igualtat de gèneres i aconseguir les mateixes oportunitats, no solament és necessària l’educació dins d’una aula; igual d’important és l’educació que donem en les nostres llars. Hem de donar una educació constructiva, i fer-los entendre que ells i elles podran ser i fer el que desitgin, sense estar obligats a comportar-se d’una manera o d’una altra per ser homes o dones.

El 8 de març es reivindica la lluita de les treballadores per a millorar les condicions laborals i socials de les Dones. ERC Camp de Tarragona se suma anualment a aquesta commemoració del 8 de març, amb diferents actes i amb la lectura del manifest, el qual aposta per una societat més justa i igualitària i on treballem dia a dia per garantir que els drets de les dones, siguin plenament efectius i no es vulnerin en cap circumstància.

Si volem la República de la Igualtat entre Dones i Homes, hem d’anar tots de la mà, transformant els pensaments que no hi ha un gènere superior a l’altre, perquè si no anem tots plegats, i anem cadascú pel seu costat, no podrem avançar.

Des de la Secció Local de Reus i la Federació Regional d’ERC Camp de Tarragona us convidem a l’acte conjunt en commemoració del Dia Internacional de les Dones, que tindrà lloc el divendres vinent, dia 10 de març a les 19 h al Casal de les Dones de Reus.

“Entre dos caminava el joc”

Maria volia causar bona impressió en el seu primer dia de treball. Feia més de dos anys (que …) a l’atur. Li havien fet una prova com a ajudant de xapista en un taller de reparació de vehicles i l’havien seleccionat. Tenien treball per a ella.

A les vuit en punt estava al taller amb el seu mono de treball sota el braç. Poc després, va arribar un noi que també començava a treballar a l’empresa aquest dia.

Els seus contractes estaven preparats. Maria ho va signar entusiasmada. La secretària li va donar una còpia. Al sortir del despatx ho va llegir i es va quedar petrificada. Acabava de signar un contracte per treballar sis mesos com a netejadora.

El noi va passar pel seu costat i li va desitjar sort.

Aquest és un dels Microrrelats per la Igualtat que he trobat a una pàgina del Facebook, escrit per alumnes de 2º d’ESO, i que més m’ha agradat. En acabar de llegir he pensat: amb quins models de dona creixen els nostres fills?

DONES AMB TOTS ELS DRETS.

Arga Sentís: ‘Per unes polítiques feministes, pressupostos per a la justícia de gènere’

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

El 8 de març és una de les commemoracions anuals més importants de l’agenda feminista des que el 1910 la Internacional Socialista va proclamar el Dia de les Dones. Les dones del món, des de l’internacionalisme de la lluita per l’equitat de gènere, la justícia, la pau i no violència i les llibertats de les dones, seguim commemorant-lo, més de cent anys després, i denunciant les desigualtats i discriminacions que perduren. L’ordre patriarcal s’imposa en les societats del món. La globalització del capitalisme salvatge ha esdevingut una xacra per a les conquestes en drets socials i laborals de les dones en tant que ha necessitat de la divisió sexual dels treballs per continuar privilegiant una classe social minoritària sobre les altres.

El segle XXI ha començat amb un forta estratègia neoliberal per la regressió en drets i llibertats, anomenada crisi. La imposició de polítiques d’austeritat ha aconseguit depauperar la vida de la gent a través de l’espoli de drets i serveis públics. L’èxit neoliberal ha necessitat grans aliances al món. Els governs de l’austeritat continuen aplicant contra nosaltres el programa de la precarietat que s’ha concretat en el desmantellament de la igualtat.

A Catalunya el pressupost per a les polítiques de dones va arribar a caure fins a un 36% i avui, en els actuals pressupostos de la Generalitat, representa un 31% menys respecte el 2010. La insuficiència de recursos es fa palesa en l’abandonament de les polítiques d’igualtat, en la manca de finançament als ajuntaments i a les entitats de defensa dels drets de les dones. Així, el pressupost de l’Estat per a la igualtat d’oportunitats entre dones i homes ha arribat a perdre el 61% dels seus fons en una dècada.

La pèrdua de legitimitat que han patit les polítiques d’igualtat, fruit de concepcions neomasclistes que han impulsat els governs de dretes per retallar-les, impacten sobre els drets humans de les dones, sobre els nostres drets.

La precarietat es viu a les llars i als carrers. Els indicadors d’igualtat de gènere constaten la feminització de la pobresa, que colpeja de manera més severa les dones amb fills a càrrec que tenen una unitat familiar monomarental. L’informe de Save the Children alerta que a Catalunya el 2015 es va produir un increment del 23% dels nens i les nenes en situació de pobresa extrema respecte el 2013. Nens i nenes que, en bona part, són de nuclis familiars monomarentals. Retallar en igualtat és empobrir la vida de dones, nenes i nens.

L’estructura del mercat laboral manté en més alta desocupació i atur les dones. La precarització dels salaris ha fet incrementar l’esquerda salarial entre dones i homes, que a Catalunya és del 24,8% respecte els salaris masculins (un punt més alta que a l’Estat). El sostre de vidre, que dificulta l’accés de les dones als llocs de direcció, es manté a Catalunya malgrat l’increment de les dones titulades. La divisió sexual dels treballs de cura i domèstics continuen ocupant més temps a les dones. Els permisos de maternitat i paternitat, tot i l’últim augment del permís paternal a 30 dies, continuen sent un obstacle perquè no s’equipara al matern. Això perpetua l’estigmatització de les dones en el món laboral i per la coresponsabilitat en la cura de fills i filles.

Treballar avui no és garantia per poder dur a terme un projecte de vida emancipador i autodeterminat per a moltes dones. La manca de protecció social en prestacions econòmiques, beques, ajuts i les baixes pensions estan incrementant la pobresa. La situació de l’habitatge i els alts costos que implica l’accés al lloguer a gran part del territori català, comporta altes dificultats per mantenir els costos bàsics de la vida quotidiana.

No oblidem que les discriminacions i la vulneració dels drets econòmics de les dones és encara més salvatge quan coincideixen sobre les dones més factors de vulnerabilitat com la salut, la diversitat funcional, l’edat, l’origen o la pertinença a minories ètniques. No oblidem que no abordar els factors de discriminació de gènere amb polítiques públiques deixa moltes dones en alternatives de subsistència que impliquen l’explotació en l’àmbit laboral, en el servei domèstic o sexual.

Les polítiques d’igualtat han estat una llarga reivindicació dels feminismes per superar les discriminacions que les societats patriarcals i capitalistes produeixen sobre les dones. Sense polítiques de dones no hi ha equitat de gènere. Sense equitat de gènere no hi ha justícia social.

El compromís de les institucions públiques amb els drets humans de les dones només pot expressar-se amb la realització de polítiques per la justícia de gènere. Els manifestos no canvien realitats. Les realitats es canvien amb polítiques transformadores i amb pressupostos per a desenvolupar-les. La defensa d’aquestes polítiques no pot només quedar en mans dels ajuntaments i els feminismes. Les dones reclamem unes institucions als servei del bé comú i dels drets humans.

Maria Teresa Calvo: ‘Igualtat de gènere a la UE: a mig camí i a ritme massa lent’

Si no es fan canvis significatius caldran 70 anys per aconseguir a la UE la igualtat de retribució entre dones i homes per una mateixa feina, 40 anys per aconseguir un repartiment equitatiu de les tasques domèstiques, 30 anys per aconseguir que la taxa d’ocupació de les dones sigui del 70%, i 20 anys per assolir l’equilibri de gènere en política. El Parlament Europeu aprovarà la setmana vinent a Estrasburg en sessió plenària un informe de la comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere, del qual n’és ponent l’eurodiputat Ernest Urtasun, on es reclama que “no hauríem d’acceptar que calgui esperar diverses dècades per assolir una veritable igualtat de gènere a Europa”.

La directiva europea de 2006 per promoure la igualtat de gènere en el mercat laboral no ha aconseguit tancar la bretxa salarial entre homes i dones; tot i que les dones ja comptem de mitjana amb un nivell educatiu superior al dels homes, a la UE encara cobren de mitjana el 16,1% menys que els homes -xifres de 2014-, tot i que hi ha diferències significatives en els diferents països de la UE (a Espanya ronda el 15%).

Al 2015, el 43% de les dones entre 30 i 34 anys havien completat estudis superiors, per un 34% dels homes. L’objectiu de l’agenda Europa 2020 era arribar al 40% i les dones ja el vam superar l’any 2012, mentre que els homes segueixen diversos punts per sota d’aquesta marca. Amb tot, malgrat els majors nivells d’èxit educatius entre les dones, continuem infrarepresentades en àmbits com la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques, on la nostra participació està sobre el 12% des de fa ja molts anys i no mostra signes de millora; i en posicions de direcció, on només el 6,5%d’aquests llocs a les empreses que cotitzen en borsa a la UE són dones. Pel que fa a la representació de les dones en la vida política, representem el 37% dels membres al Parlament Europeu, mentre que som de mitjana el 29% als parlaments nacionals dels 28 Estats membres; i només dos Estats membres tenen paritat de gènere als seus governs: Suècia i França.

Si la bretxa salarial és important, la diferència en la quantia de les pensions és encara més gran, a causa de la desigualtat en el mercat de treball ja que un major percentatge de dones té ocupacions a mitja jornada, una remuneració més baixa per hora o s’acullen a permisos parentals o per a la cura de familiars. En 2014, la bretxa en pensions entre homes i dones ascendia al 40,2% de mitjana, segons l’Índex d’Igualtat de Gènere que realitza l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE, per les seves sigles en anglès). A més, entre l’11% i el 36% de les dones a set països de la UE -Àustria, Bèlgica, Espanya, Grècia, Irlanda, Itàlia i Malta- no perceben cap pensió.

Segons un Eurobaròmetre de 2016, una majoria (55%) dels ciutadans europeus vol una major implicació de la UE en matèria d’igualtat de gènere. En resum, la Unió Europea encara està a mig camí cap a la igualtat de gènere, i els avenços han estat lents, amb una millora insuficientment perceptible en la darrera dècada. El Parlament Europeu està promovent un seguit d’accions per posar fi a aquesta bretxa. Actuem juntes!

Josep Maria Buqueras: ‘Els Jocs 2018 i els tarragonins’

Josep Maria Buqueras és president de la Fundació Trencadís.

Dies enrere, tots els mitjans de comunicació es feien ressò de la primera visita a Tarragona de Lete , Secretari d’Estat de l’Esport. Tant Ballesteros com Lete han assegurat, per activa i per passiva,  que la tesi que els Jocs no se celebrin no ha estat sobre la taula, i que a hores d’ara és una opció impossible.  “Ara sí que veig la llum al final del túnel”, ha reblat Ballesteros. Lete li ha agafat el guant i ha afegit que “jo la veig tant clara, que m’estic encegant.” El president del CSD ha confirmat que es prorrogarà un any la declaració dels Jocs Mediterranis com a esdeveniment d’interès públic, cosa que permet exempcions fiscals als seus patrocinadors, i el CSD ara ja està com a membre del comitè organitzador. També s’ha volgut desvincular l’aportació econòmica per Tarragona 2018 i l’aprovació dels pressupostos d’enguany: “Si no hi ha pressupost, buscarem els diners per vies alternatives.” Segurament els pressupostos de l’Estat no contemplaran cap euro pels Jocs.

“El compromís és ferm i en tenim una xifra estimada, que prefereixo no fer pública. Abans de dos mesos la fixarem en un protocol de col·laboració i en buscarem el finançament adequat, ja sigui a través d’Esports o d’altres departaments”, ha manifestat Lete. En declaracions fetes després de la reunió davant dels mitjans de comunicació l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, s’ha mostrat molt satisfet per la visita i els compromisos establerts amb el nou Secretari de l’Estat, “un compromís que ve tant de la Secretaria de l’esport com del President del Govern i fins al darrer implicat en els Jocs” i ha anunciat un dels acords establerts que més el satisfà com és “la incorporació immediata del govern central al comitè dels jocs”; finalment i davant les preguntes dels periodistes ha recalcat de manera contundent que “la NO celebració dels Jocs és impossible”.

Per la seva banda, el Secretari de l’Estat per a l’Esport, José Ramon Lete, ha confirmat “el compromís per escrit amb els Jocs Mediterranis del 2018 abans del mes d’abril que concretarem a través d’un protocol” i ha destacat que “el govern estarà a l’alçada del que es mereix aquest esdeveniment i buscarà la via de finançament per tenir els Jocs”, amb empreses com “Loterías del Estado”, per exemple. El Secretari va resumir la seva visita com “la materialització d’un compromís ferm econòmic, institucional i de lleialtat als Jocs”. Tot i aquestes declaracions la pregunta que tothom es formulava era: què ha vingut a dir el Sr. Lete? Doncs que l’estat estarà a l’alçada de la situació. Allò que ningú explica és qui determinarà quina és, en realitat, la “situació”. I també ha dit que l’Estat ja ha posat diners i va donar facilitats (fiscals). A hores d’ara, hi ha molts tarragonins que tenen molts dubtes… Els dubtes són molts. Ni la visita del secretari d’estat ha estat capaç de dissipar els dubtes. El CSD assegura la viabilitat econòmica dels Jocs o només es comprometrà a “ajudar” en allò que estigui al seu abast? L’aportació al pressupost operatiu serà dinerària o a compte dels beneficis fiscals prorrogats? El CSD entrarà a la Fundació directament o caldrà un procés de reformulació estatutària de la mateixa? El Comitè Organitzador diu tota la veritat i només que la veritat, o amaga alguns “detalls menors”? Quines empreses públiques es faran càrrec del pressupost necessari per celebrar els jocs? Fins a dia d’avui, cada cop que els Jocs de Tarragona s’han trobat en una cruïlla d’esdeveniments, els més pessimistes i malfiats han guanyat totes les apostes. La manca de concreció i les evasives del secretari d’estat, gallec per cert, en la seva compareixença davant els mitjans de comunicació tarragonins no permeten abonar-se a l’optimisme cofoi del batlle i la seva afirmació de que “els Jocs ara sí que sí”, més bé aconsellen molta prudència amb alguna dosi d’escepticisme.

La metàfora de la llum al final del túnel se li pot girar en contra si Madrid acaba donant una resposta ‘a la gallega’, sobretot tenint en compte que tant Lete com Rajoy són, curiosament, de la pàtria gallega. El guió dels jocs continua en obert, però a mi el que més em sorprèn es que hi ha tarragonins que frueixen, gaudeixen que tot plegat sigui un fracàs. Sobretot, si finalment no es fessin els jocs. Sembla que en l’ADN del tarragoní, de alguns/bastants tarragonins, està inculcat el pessimisme, la derrota, de que tota la ciutat està sempre paralitzada, mai es fa res i tot són problemes. Es critica per criticar. I aquets, els crítics, què fan per Tarragona? M’oblidava, fan la critica sense fonament. Faci el que es faci, independent de qui mani, tot està malament, força malament. Aquesta és la realitat que envolta el cel blau i lluminós de la Tarragona romana, medieval, modernista, serrallenca, marinera.

Aquest estiu la naviliera Costa farà un creuer que sortirà i arribarà a Tarragona. Les escales tècniques són les ciutats de Gènova, Alguer, Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Doncs bé, l’altra dia compartint sopar amb un ciutadà, que va ser primer tinent d’alcalde, em deia que seria un fracàs aquest creuer. Vol que sigui un fracàs? Doncs el seu pronòstic és així i viva la pepa!!! Ja se que tots els tarragonins no són així, però en el DNI de molts tarragonins existeix aquest signe d’identitat, per què serà? Raó històrica? Raó fonamentada? Raó profunda? O es tracta, d’una raó sense raó?

Ferran Tarradellas: ‘S’obre el gran debat sobre el futur d’Europa’

Ferran Tarradellas és director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Quo Vadis Europa? Avui, a punt de celebrar el 60è aniversari del Tractat de Roma que va donar origen a l’actual Unió Europea, és moment de mirar enrere i sentir-nos orgullosos de tot el que hem aconseguit plegats, de recordar i si cal recuperar els valors que ens han mantingut units: la pau, la democràcia i la solidaritat. Tanmateix, també és el moment de mirar endavant i de preguntar-nos si el model que tenim pot millorar-se i quina Europa volem per les generacions futures.

És per aquest motiu que el president Juncker acaba de presentar el Llibre blanc sobre el futur d’Europa, un full de ruta amb cinc possibles escenaris de futur per a la UE. Aquest document obre un procés de reflexió col·lectiu que implicarà el Parlament Europeu, els parlaments nacionals, els governs, els pobles i regions d’Europa, la societat civil, a tothom que tingui alguna cosa a dir.

Fa 60 anys, i amb el somni d’aconseguir una Europa unida i un futur sense guerres, els pares fundadors de la Unió Europea es van embarcar en un viatge llarg i ple de dificultats: el de la integració europea. Van canviar les armes i el camp de batalla pels acords i per la creació d’un espai comú de pau, democràcia, prosperitat i estat de dret. Però avui, 60 anys després, ens trobem en una cruïlla: hi ha veus que pensen que la UE ha de tenir més competències i que s’ha d’avançar cap a la integració i n’hi ha que, al contrari, qüestionen el valor afegit que aporta la Unió als seus ciutadans.

Després del Brèxit i de veure com la UE no ha pogut afrontar amb tota la rapidesa i eficiència que requerien la crisi econòmica o la crisi dels refugiats, és moment de pensar com podem adaptar la nostra unió a 27 a les necessitats i els reptes del segle XXI. Per donar forma al nostre futur cal que ens hi impliquem. El debat ha començat.

El Llibre blanc només és el tret de sortida d’aquest debat, la contribució del president Juncker a la cimera de caps d’Estat i de Govern que tindrà lloc a Roma el proper 25 de març. Aquest document ha de servir fer fomentar un debat molt necessari. Des de la Representació de la Comissió a Barcelona fa anys que vam llençar una sèrie de diàlegs ciutadans per conèixer quina Europa volem des de Catalunya i les Illes Balears. He recorregut personalment més de 30 pobles i ciutats recollint les inquietuds i propostes dels ciutadans sobre el futur de la UE. I ho seguiré fent, la propera cita és el 23 de març a la Roca del Vallès. Com he fet fins ara, transmetré els comentaris dels catalans i balears a Brussel·les perquè alimentin el debat sobre el futur de la UE que ha de cristal·litzar-se amb el discurs sobre l’Estat de la Unió del president Juncker el setembre del 2017.

El president Juncker ho ha deixat molt clar: cal escoltar als ciutadans, perquè són els ciutadans els que tenen la darrera paraula sempre. I es per això, que aquesta reflexió només pot concloure quan els ciutadans europeus diguin la seva, és a dir, a les eleccions al Parlament Europeu que se celebraran el 2019.

Arga Sentís: ‘Una ocasió perduda’

La pregunta hauria de ser fàcil, i la resposta també. Volem de debò resoldre la qüestió nacional que absorbeix el bo i millor de la política catalana des de fa set anys? Crec que qualsevol persona habituada al pensament racional hauria de dir que sí. En canvi, des del 2010 ençà assistim a una estranya representació, on per sobre d’una mobilització popular intensíssima, les forces polítiques es lliuren a declaracions i contradeclaracions, maniobres públiques i encobertes, amenaces i gestos de cara a la galeria. Mentre, la crisi continua colpejant-nos i l’atzucac nacional serveix, fins i tot, per ajornar sine die les opcions polítiques i socials que haurien de treballar per plantar-hi cara.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

Com que aquesta situació no és normal ni de bon tros, ICV-EUiA va participar activament en la constitució, el desembre passat, del Pacte Nacional pel Referèndum. No tots els partits, però sí els que representen una majoria de ciutadans i ciutadanes, van acordar com a punt de trobada comú promoure la realització d’un plebiscit per conèixer la voluntat del poble de Catalunya i actuar en conseqüència.

Aquesta votació, tal com diu el manifest del Pacte Nacional, s’haurà de dur a terme amb totes les garanties democràtiques i haurà d’estar acordada amb l’Estat, de manera que sigui reconeguda per la comunitat internacional i es pugui obtenir un resultat vinculant i políticament efectiu.

Amb l’objectiu de difondre aquest acord el Pacte ha fet públic el manifest que acabem de citar, i ha demanat als ajuntaments catalans que hi donin suport. Amb aquesta intenció, el nostre grup municipal el va dur al plenari aquest mes de febrer. No ens va sorprendre el vot favorable de les formacions polítiques que impulsen el dret a decidir. L’agraïm i el compartim, perquè aquest manifest també es el seu. No ens va sorprendre, tampoc, el vot negatiu dels partits que citen erròniament la llei com a excusa per a no fer res, fins que la situació esdevingui insostenible. És l’estratègia que han triat, indiferents a les necessitats del país.

El manifest no es va aprovar, però, a causa del vot en contra del PSC, i això sí que ja no és tan lògic o racional. Els socialistes sempre han estat una força progressista i democràtica, i una votació com la que el Pacte Nacional proposa no els hauria de fer cap por, ni els hauria de provocar cap reticència ideològica. A Escòcia i al Quebec han participat en referèndums similars, i fins i tot els han guanyat. Ignorem els motius pels quals han prescindit del dret d’autodeterminació que defensaven durant la transició, però és que tampoc no han explicat per què ara no volen un referèndum legal i acordat, com sí que ho han volgut des del 2010 fins, com a mínim, el 2014. Tan poc duren, les idees sensates?

Sigui com sigui, l’Ajuntament de Tarragona ha perdut una oportunitat. La de posar seny en aquest problema que enverina el debat públic i paralitza l’adopció de les polítiques econòmiques i socials necessàries per sortir de la crisi. Cada convocatòria d’eleccions anticipades, cada pressupost prorrogat, és sinònim de noves retallades, de manca de recursos i d’iniciatives, d’elusió de responsabilitats envers les condicions de vida de la ciutadania.

Certament, fins que l’Estat no vulgui parlar-ne, el referèndum no es podrà fer. Però el nostre deure consisteix a exposar clarament una reivindicació que generi consens entre les diverses formacions i reflecteixi la voluntat majoritària de la ciutadania. És des d’aquesta posició que podrem començar a desfer el nus, a sortir del laberint. I l’Ajuntament de Tarragona hauria de formar part de la solució, no pas del problema.

Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA

Assumpció Castellví: ‘Posem-hi atenció’

Com la majoria de la població estic convençuda que l’educació i la cultura són cabdals per a què les persones i les comunitats puguin desenvolupar-se. Són dos drets bàsics que cal protegir, la vitalitat cultural i educativa d’una societat són el termòmetre del nivell participatiu i lliure dels ciutadans.

Assumpció Castellví Auví és secretària Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana

L’escola catalana ha tingut i té un paper clau a l’hora d’educar. Tot el professorat i el Departament d´Ensenyament de la Generalitat ens hem esforçat per mantenir la qualitat i la modernitat pedagògica i també hem treballat molt per estar en constant evolució i aconseguir que els nostres alumnes, (per tant, la nostra societat) cada cop estigui més cohesionada i que aposti per la igualtat en tots els àmbits.

Malgrat tots aquests esforços,actualment s´estan aplicant polítiques contràries a la llengua i la cultura catalana, i aquest no és el camí. El català és la llengua pròpia de Catalunya i com a tal ha de gaudir de l’estatus i el rol que li correspon com a llengua d’estat, per tant ha de ser la llengua vehicular de tot el sistema educatiu, inclòs l’universitari. Totes les llengües són importants, cal respectar-les i preservar-les però sense oblidar ni arraconar la nostra que és el català. La identitat de la nostra societat evoluciona continuament i per aquest motiu hem d’incloure i acollir les diverses expressions culturals que coexisteixen al nostre territori.

Si gaudíssim de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la nostra riquesa tindríem un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i més equitatiu,pel simple fet que podriem gestionar més i millor els nostres diners i no hauriem d’estar pendents cada mes si arriba a temps i amb la quantitat suficient la transferència de l’Estat.
Amb la independència no es resoldran tots els problemes, i segurament també hi haurà equivocacions, però es podrà donar resposta a les necessitats de la societat catalana i fer tot allò que l’estat espanyol, amb les seves polítiques, no deixa fer. La cultura i l´educació són dos béns comuns que cal preservar i que han de quedar ben establerts en la nova Constitució catalana.

Ja hem esgotat els esforços de reformar l’estat espanyol, és perdre el temps. Han estat 300 anys d’intents i no ho hem aconseguit. La nostra paciència s’ha acabat i només demanem que mitjançant les urnes, el poble català pugui decidir si dóna o no suport a la independència. L’alternativa és anar suportant els alts costos de la dependència amb Espanya i quedar-se com fins ara: amb un gran dèficit fiscal, una manca d’inversions per part de l’Estat, canvis constants de les lleis d´educatives, l’ofegament financer de la Generalitat derivat d’un finançament inadequat i un llarg etcètera de greuges.

Jo vull construir un futur millor per al nostre país, i tu ?

Assumpció Castellví Auví
Secretària Nacional de l´Assemblea Nacional Catalana
Professora, Psicopedagoga i Pegagoga

Pau Ricomà: ‘Tenim un problema amb la recollida selectiva’

Les darreres dades que ha donat la conselleria municipal de medi ambient sobre la recollida selectiva són altament preocupants. Ho són perquè certifiquen que portem tres anys seguits empitjorant, perquè ens allunyen dels objectius de millora ambiental i de lluita contra el canvi climàtic i també perquè representen una major despesa com a conseqüència del cànon que hem de pagar per disposició dels residus municipals. Ho són, encara més, perquè quan una cosa no es fa bé només es pot redreçar si hi ha propòsit d’esmena i aquest comença amb una valoració objectiva de la situació.

Pau Ricomà és portaveu ERC-MES-MDC Ajuntament de Tarragona

Aquesta valoració només es pot fer prenent com a referència els indicadors fixats per la Unió Europea i recollits per l’Agencia de Residus de Catalunya. L’objectiu més immediat és que la recollida selectiva municipal arribi al 50% del total d’escombraries. Ens estem allunyant de l’objectiu. El 27,7% que eufòricament cita la consellera, està cinc punts per sota del percentatge de recollida selectiva de l’any 2013 (32,6%), essent el tercer any consecutiu que empitjorem aquesta rati. Per tant, no és veritat que hagi hagut una millora continuada. Si ho posem en context, amb dades del 2015, que són les més recents publicades, estem onze punts per sota de la mitjana catalana (38,9%); a “vint punts” del 47,8% de Girona, el millor referent en recollida selectiva entre les ciutats de més de 75.000 habitants; i a vint-i-cinc punts del 52,1% de Vila-seca.

Els resultats de Tarragona revelen la ineficàcia en la millora de la qualitat mediambiental i la lluita contra el canvi climàtic i també revelen una gran ineficiència econòmica, ja que tenen com a conseqüència l’augment de les despeses municipals per culpa de la mala gestió. I és que els residus municipals, allò que portem a la incineradora, estan sotmesos al pagament d’un cànon, que en virtut de l’interès mediambiental cada any augmenta de manera substancial. Si l’any 2013 -el millor en recollida selectiva a Tarragona- aquest cànon era de 5,8 € per tona incinerada, enguany és de 14,5 euros; l’any 2018 pujarà més del doble, a 35,6 € i el 2020 serà de 47,1 euros. El que passi a partir del 2020 només pot ser un increment encara més substancial. Mantenint els actuals tonatges de residus enviats a la incineradora, estarem passant de pagar un cànon d’aproximadament 0,5 milions l’any passat, a més de 1,6 milions l’any que ve i a més de 2 milions el 2020. Tot plegat un desgavell i una fuita més de diners d’un ajuntament molt desendreçat.

De fet, tots els aspectes que tenen a veure amb la neteja són els pitjors valorats per la ciutadania de Tarragona. Els tarragonins opinem de manera generalitzada que la ciutat no està tan neta com ens mereixem. La resposta recurrent dels responsables socialistes és culpar l’incivisme. I és cert que cal lluitar per fer fora les actituds incíviques, però ens resistim a admetre que els tarragonins tinguem un gen que ens fa més bruts que ciutadans d’altres indrets. Potser altres ajuntaments fan coses que a Tarragona no fem i que estaria bé que copiéssim. Una petita relació, no exhaustiva, del que fa l’ajuntament amb millors percentatges de recollida selectiva seria: Bonificacions del 15% a la taxa d’escombraries per acudir sis cops l’any a les deixalleries, fixes o mòbils; campanyes de prevenció per reduir la generació de residus; recollida selectiva al casc antic; informació interactiva amb la localització i horaris de recollida de residus; més informació interactiva respecte a la neteja dels carrers, amb els llocs, dies, horaris i el tipus de neteja; potenciació dels mercats d’intercanvi pel millor aprofitament dels bens, prevenint el consum compulsiu i el malbaratament.

Tenim molt que aprendre de qui fa bé les coses i el pitjor que podem fer és dir que ho estem fent bé quan l’objectivitat de les xifres ens diu tot el contrari. La neteja és un problema a Tarragona i la miopia i falta d’empenta encara el fan més gran.

Pau Ricomà és portaveu ERC-MES-MDC Ajuntament de Tarragona

Javier Villamayor: ‘Barracas y Chabolas. Tarragona 1960’

Javier Villamayor, regidor comissionat dels Jocs Tarragona 2017.

Javier Villamayor, regidor comissionat dels Jocs Tarragona 2017.

Desde el 6 al 27 de febrero se puede visitar en el Centre Cívic de Bonavista una muy interesante exposición organizada por el Arxiu Històric de la Ciutat de Tarragona: “El barraquisme a Tarragona, fa cinquanta anys. La ciutat no reconeguda i els seus habitants”. Como introducción a la misma me gustaría hacer un poco de historia sobre lo que fue esta forma no reconocida de hacer ciudad.

Con la aprobación del Plan de Estabilización de 1959 y con la aplicación de los sucesivos Planes de Desarrollo de los años 60, la dictadura de Franco entró en una nueva fase marcada por el desarrollismo y una tímida apertura política. Así pues, transcurrida la dura y penosa posguerra, la miseria económica y social empujó a miles de andaluces, extremeños, gallegos, aragoneses…, a emigrar en masa hacia los grandes centros urbanos. Barcelona y Madrid fueron sus principales destinos, pero también lo fueron ciudades como Tarragona. Cataluña se consolidó como el gran centro industrial peninsular y recibió a un millón y medio de inmigrantes que decidieron abandonar sus deprimidos pueblos de origen y se instalaron aquí buscando nuevas oportunidades.

En el caso de Tarragona, que hasta entonces era una ciudad escasamente industrializada, se inicia en esa época la construcción de la Universidad Laboral, la “Ciudad Residencial”, se crea el Polígono industrial de Entrevías y Francolí, se instalan importantes empresas como Ceratonia, Siata Española, Seidensticker y Acerbi , y a partir de los primeros años 60, se inicia la instalación de un importante complejo petroquímico (IQA, DOW, BASF,…), produciéndose además, un espectacular desarrollo en el sector turístico (La Pineda, Salou,…). Todo ello, hace que Tarragona pase de poco más de 38.000 habitantes en 1950 a más de 52.000 en 1964.

Mientras la creciente oferta de puestos de trabajo era cubierta rápidamente por la gran cantidad de personas que llegaban sin cesar a la ciudad, el acceso a la vivienda constituyó uno de los problemas sociales más graves. El enorme flujo migratorio agravó considerablemente el endémico problema de la vivienda existente en Tarragona, caracterizado por un parque de viviendas escaso y anticuado. Todo ello provocó que buena parte de los recién llegados se fueran hacinando, inicialmente, en barracas construidas por ellos mismos en eriales abandonados en las afueras, constituyéndose en poco tiempo auténticos poblados chabolistas. Las chabolas eran construcciones muy precarias levantadas con maderos, cañas, chapas y otros materiales de derribo.

El aumento del chabolismo en las afueras de las grandes ciudades alarmó a las autoridades de la época y el Diario Español del 12-3-1964 titulaba así una de sus informaciones: “Orden del Caudillo contra el chabolismo”, en la cual se manifestaba que el Ministro de la Vivienda J.M. Martínez Sánchez “había recibido la orden tajante del Caudillo de acabar con el barraquismo.” El ministro declararía que esperaban que para finales de 1965 el chabolismo quedara totalmente abolido en España. Por su parte, el gobernador civil de la provincia, Rafael Fernández Martínez, reconocería las dificultades para erradicar este grave problema, y solicitó en abril de 1964 al Alcalde de Tarragona, Benigne Dalmau, la realización de una inspección y un censo de las barracas existentes en el término municipal. Toda la documentación generada (entre ellas una ficha y una fotografía de cada una de las barracas existentes) se conserva en el Arxiu Municipal de Tarragona y han sido la base para realizar esta exposición. Según el citado censo el número total de barracas era ese año de 404 y el número total de personas que vivían en ellas 1.894, de estas, 1.240 procedían Andalucía (la mayoría de Córdoba y Jaén). Los principales núcleos chabolistas se encontraban en los márgenes del rio Francolí, Polígono Entrevías, Parcelas Tuset, Parcelas Sardà,…

Algunos de los antiguos residentes del Francolí y de Entrevías, me contaban que, a pesar de todo, la vida allí tampoco era mucho peor de la que tenían en sus deprimidos pueblos de origen, y que al menos aquí tenían trabajo. Nadie se planteaba vivir en ellas mucho tiempo, pues además de las deplorables condiciones de vida, vivir en el margen del río o junto a las vías del tren era un peligro constante. Hace unos días, Dolores Rivera (una vecina y amiga de Bonavista de 85 años) me explicaba que cuando ella vivió en Entrevías a una amiga suya de Benamejí, a la que llamaban “La Rubia”, la arrolló el Talgo cuando cruzaba la vía para ir a hacerle una transferencia de 5 duros a su hijo que estaba haciendo la mili; y que poco después a otro vecino un tren lo pilló y le cortó los pies. También me comentó como anécdota que un día los visitó el cardenal Benjamín de Arriba y Castro y les regaló una gallina a cada una de las familias que allí vivían. Y que su hija Dolores nació en Entrevías y la bautizaron en la iglesia del Serrallo. La familia Pedrosa Rivera, al igual que la mayoría, en cuanto pudieron se compraron una parcela en la naciente Bonavista y construyeron allí, trabajando los domingos y festivos, su propia vivienda. Normalmente los residentes de las barracas, cuando se iban a trasladar a una nueva vivienda, solían avisar a familiares o paisanos del pueblo para que ocuparan su barraca. En muchos casos las traspasaban, como si de un piso se tratase, pagándose cantidades que oscilaban entre las 1.000 y las 9.000 pesetas. Hay que tener en cuenta que el sueldo de un peón en 1960 era de unas 500 pts. a la semana.

Podemos afirmar que el barraquismo desapareció prácticamente de nuestra ciudad después de producirse la riada del Francolí de 1970. Las inundaciones afectaron gravemente a las chabolas aún existentes y las autoridades de la época decidieron poner fin a este grave problema y trasladaron a las 73 familias que aún vivían en chabolas al Preventorio de la Savinosa, y unos años más tarde, al nuevo y hoy desaparecido barrio de la Esperanza, situado entre Bonavista y Campo Claro.

Para terminar, sólo me resta recomendar una visita a la exposición. Como tarraconenses no podemos ni debemos olvidar esta parte de la historia reciente de nuestra ciudad, y su difusión contribuye al mismo tiempo a rendir un merecido homenaje al pasado barraquista de Tarragona.

Marta Enrech: ‘L’harmonització dels sistemes fiscals en l’àmbit europeu’

Marta Enrech és estudiant del màster d’advocacia

La Comissió Europea (CE) va a tornar a posar sobre la taula a finals de l’any passat una qüestió que ja es va debatre en els anys 2001 i 2011: l’harmonització de l’Impost de Societats (IS).

Aquesta harmonització plantejada recentment es basa a establir pels diferents Estats Membres de la UE uns paràmetres i bases comunes a l’hora de calcular la base imposable de l’IS. D’aquesta manera, doncs, no estaríem davant d’un establiment d’un IS comú per tots els Estats de la Unió,sinó que cada Estat establiria el seu conforme a uns paràmetres prefixats per les Institucions Comunitàries.

En un món cada vegada més globalitzat, en el qual les grans empreses tenen “relativament senzill” desplaçar els seus establiments principals d’un Estat a un altre, freqüentment ens trobem amb casos de dumping fiscal i de tributació a Estats que gaudeixen de baixos tipus impositius, com és el cas d’Irlanda, cosa que beneficia determinats estats i en perjudica d’altres.

Aquest últim és el cas de Catalunya, ja que el tipus impositiu de l’IS a l’Estat Espanyol és d’un 25%, una xifra per sobre de la mitjana europea, que és d’un 22,9%.

El Dret Comunitari, en la UE que avui coneixem, té una incidència relativament escassa en matèria de regulació de l’IS. Hem de dir, però, que el 12 de juliol del 2016 va ser aprovada la Directiva (UE) 2016/1164 del Consell, per la qual s’estableixen normes contra les pràctiques d’elusió fiscal que incideixen directament en el funcionament del mercat interior. Amb aquesta Directiva, el que es pretén és tenir en compte 5 grans àrees que poden ser origen d’aquestes pràctiques abusives.

La proposta d’acord que la CE va plantejar a finals de 2016 per tal d’harmonitzar l’IS és difícil d’adoptar: cal el consentiment unànime de tots els Estats Membres de la UE. La CE, però, tenint en compte la situació actual, és ambiciosa, donat que està més convençuda que les oportunitats d’èxit són majors que en els anys anteriors.

Per tal de poder convèncer més Estats del pla la CE ha dividit la proposta en dues fases: una primera, de la qual es preveu l’entrada en vigor l’any 2020, consisteix en la creació d’uns criteris comuns per tots els Estats a l’hora de calcular la base imposable de l’IS, i una segona, que entraria en vigor a partir del 2022, en la qual les empreses amb ingressos anuals superiors a 750 milions d’euros haurien de consolidar els seus resultats en una sola societat.