TARRAGONA 21

Noemí Llauradó i Quim Nin: ‘Treball i consens: un any de mandat a la Diputació de Tarragona’

Noemí Llauradó i Sans. Presidenta de la Diputació de Tarragona

La Diputació de Tarragona sempre és al vostre costat, com sap prou bé el conjunt de pobles i ciutats de la nostra demarcació. Així ho evidencien les múltiples i constants actuacions en pro dels nostres municipis i del conjunt de la ciutadania del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i el Baix Penedès. Però d’ençà que vam iniciar el present mandat, ara fa tot just un any, hem hagut de multiplicar les nostres actuacions arreu, ateses les greus crisis que ens han afectat com a societat en els darrers dotze mesos. Aquest també han estat, doncs, un període ben atípic per a la nostra institució.

No feia ni una setmana de la presa de possessió de la presidenta, el 2 de juliol, que ja ens reuníem amb afectats del gran incendi que va afectar la Ribera d’Ebre i el Priorat. Tres mesos i mig després, arribaven els no menys devastadors aiguats de la Conca de Barberà, que al gener es repetien al delta de l’Ebre i en moltes altres comarques amb el temporal Gloria i que gairebé coincidien amb l’explosió de la planta química Iqoxe de la Canonja. I unes setmanes més tard, el coronavirus ens submergia en una crisi sanitària i econòmica sense precedents. La Diputació de Tarragona sempre ha estat en primera línia per donar resposta a les persones afectades per totes aquestes tràgiques situacions, en les quals s’han hagut de lamentar, sobretot, la pèrdua de vides humanes pels temporals, l’accident al polígon i la Covid-19.

Quim Nin i Borredà. Vicepresident primer de la Diputació de Tarragona

Pel que fa a la crisi sanitària, la més llarga i que encara ens afecta, hem implantat mesures en diferents àmbits. Per això, hem mobilitzat ajuts econòmics extraordinaris per als ajuntaments i hem incrementat altres partides ja previstes, en àmbits estratègics clau per permetre als municipis i la seva gent poder tornar a la normalitat com més aviat millor. Un autentic pla de xoc que vam impulsar amb determinació en iniciar-se la pandèmia, amb els ajuntaments com a principals destinataris i en base als nostres valors de proximitat, transparència, qualitat, servei públic i compromís amb la ciutadania. Per bé que aquesta és la nostra essència i raó de ser, mai fins ara hem hagut de desenvolupar la nostra acció de govern en unes circumstàncies tan adverses, que a escala interna ens han obligat a teletreballar, a desplegar noves eines de l’administració electrònica i a incidir en l’atenció més urgent sense oblidar la resta d’àmbits que són de la nostra competència.

I si històriques han estat les crisis viscudes en el darrer any, històric també va ser el canvi polític que es va produir a la Diputació al juliol de 2019. Més enllà del relleu pel que fa a la presidència, els dos grups que actualment formem l’equip de govern (ERC i JxCat) vam encarar aquesta nova etapa com una evolució de la institució -aprofitant la bona feina feta-, més que no pas com un punt d’inflexió, i hem reforçat l’accent social i apostat clarament pel desenvolupament sostenible i la transformació digital de la nostra regió. D’altra banda, hem desplegat la nostra estratègia buscant el consens en tot moment, i en aquest sentit, cal agrair també el paper proactiu i propositiu dels grups de l’oposició (PSC i C,s) durant tot aquest temps. De la mateixa manera, el nostre Pla de Mandat –a punt de fer-se públic, després de la paràlisi general que ha suposat la Covid-19– s’ha nodrit de les opinions i propostes dels alcaldes i alcaldesses, que, per primer cop, s’han incorporat de manera activa en el procés de planificació estratègica de la institució. I així mateix, la definició de nous serveis ciutadans i la manera de repensar-los i millorar-los també s’aborda de forma conjunta i col·laborativa amb els municipis de la demarcació, principals coneixedors dels reptes i de les necessitats de les seves respectives col·lectivitats.

Un cop ja hem enfilat el retorn cap a la desitjada normalitat –mantenint, això sí, les necessàries mesures preventives contra el coronavirus– continuem ferms en la nostra tasca de mitigar els efectes de les crisis passades i presents, alhora que engeguem noves accions de futur per al nostre territori. La darrera la presentàvem i aprovàvem al ple la setmana passada: el programa quadriennal d’inversions a la xarxa viària local, per millorar les carreteres de la nostra titularitat, contribuint així al manteniment de la població als municipis més petits de l’interior. La lluita contra el despoblament és, de fet, un dels nostres cavalls de batalla, amb mesures encaminades a equilibrar les oportunitats entre els pobles i les ciutats, i entre la costa i l’interior, entre les quals també destaquen els plans per instal·lar fibra òptica en nuclis rurals, els ajuts als ajuntaments per a equipaments públics a través del Pla d’Acció Municipal quadriennal, el PAM –dotat amb més recursos econòmics que mai, i amb una planificació a llarg termini que afavoreix els municipis– o la potenciació d’emprenedoria i ocupació. Posem i seguirem posant l’accent en la cultura i l’educació i seguirem treballant conjuntament amb tots els actors d’un dels sectors claus de la nostra economia: el turisme.

En paral·lel a totes les accions per garantir el benestar ciutadà arreu de les nostres comarques, participem activament en iniciatives conjuntes amb altres administracions i entitats per tal de millorar el nostre posicionament econòmic com a regió, com és la defensa del corredor ferroviari mediterrani o l’impuls de la Regió del Coneixement. Al mateix temps, a la Diputació de Tarragona exercim de portaveu d’interessos comuns –econòmics, turístics, socials– que tenim com a gran regió del sud de Catalunya, mitjançant una única veu que representa els diferents accents del nostre territori.

Els propers tres anys de mandat seran cabdals en la nostra estratègia per continuar augmentant les oportunitats i la qualitat de vida dels nostre pobles i ciutats. Tenim molts reptes per endavant, però també l’embranzida, la determinació i l’experiència demostrada els darrers dotze mesos de bona feina col·lectiva que refermen la nostra solidesa com a administració pública.

 

Maria Grau Alasà (Pallaresos): ‘Encara queda molta feina per fer…’

Maria Grau Alasà, regidora d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament dels Pallaresos

Fa uns dies veiem com les xarxes socials s’omplien de missatges i imatges per celebrar el dia de l’Orgull LGTBI i reivindicar els drets de tots els que formem part d’aquest col·lectiu. Des d’ERC fa molts anys que lluitem per reivindicar els drets de les persones i per erradicar la discriminació i sobretot les agressions cap a unes persones que són «diferents» només per la raó d’estimar a algú del mateix sexe, canviar el sexe del seu cos, etc. Aquesta paraula diferent és i hauria de ser també erradicada del nostre vocabulari, perquè ningú és diferent per estimar, ningú és diferent per voler ser allò que realment se sent.

Estimar, és de les paraules més boniques que existeixen en el diccionari, ja ho deia Martí i Pol:

«Molt he estimat i estimaré molt més

sense cap llei de mirament ni traves

que m’escatimin el fondo plaer

que molta gent dirà incomprensible».

Estimar no ha de ser mai un obstacle, un impediment o una condemna, estimar ha de ser lliure per poder decidir i ser.

El 28 de juny ens acostumem a veure tota mena de mostres de reivindicació d’aquests drets i llibertats, però malauradament la resta de dies de l’any ens trobem notícies d’agressions verbals i físiques que pateixen les persones LGTBI, i llavors, de tots els col·lectius, entitats, partits, etc. Que fins ara feien bandera del dia de l’orgull poc en condemnen aquestes agressions.

Tenim molta feina a fer encara, una flor no fa estiu i hem d’agrair a les associacions i col·lectius que dia rere dia lluiten per defensar aquests drets. Gràcies a aquestes persones: voluntaris, tècnics, psicòlegs, experts, etc, per ajudar a combatre aquesta homofòbia sense cap mena de sentit, que només ataca pel fet de ser.

Molta feina a fer encara… al món hi ha 12 països on l’homosexualitat està penada amb la pena de mort: Iran, Aràbia Saudita, Iemen, Sudan, Brunei, Somàlia, Nigèria, Pakistan, Afganistan… alguns d’ells inclús formen part de l’ONU. No només això, a 57 països està penada amb presó: Marroc, Uganda, Zàmbia, Índia, Barbados… Només hi ha 11 països on l’homosexualitat està protegida constitucionalment: Sud-àfrica, Bolívia, Mèxic, Portugal, Suècia, Suïssa… Queda molta feina a fer…

Per sort Espanya és un dels països on tenim una àmplia protecció però no és suficient, des de tots els àmbits hem de seguir treballant per aconseguir la plenitud de drets i condemnar totes i cada una de les agressions que es produeixin en el nostre entorn, callar és de covards, hem de donar la cara i demostrar a totes aquelles persones de ment retrograda que queden, que no tenim por. ESTIMAR A QUI VULGUIS I COM VULGUIS, PERÒ ESTIMAR!

Gràcies a tots aquells ajuntaments, sobretot al de Pallaresos, per donar visibilitat a totes aquestes persones, tant de bo algun dia puguem deixar de celebrar aquest dia i poder dir que som lliures per estimar sense estigmes i sense pors.

No dubteu que des d’ERC, tant en l’àmbit nacional com nosaltres des dels Pallaresos, passant per tots els àmbits i sectors, seguirem lluitant dia rere dia per aconseguir la plena llibertat de tothom, pensin com pensin, estimin a qui estimin i siguin el que vulguin ser.

 

 

Ton Mansilla: ‘Ley LGTBI y Ley Trans: deberes pendientes’

El mes del Orgullo no sería tal sin un espacio para la reflexión, para valorar lo conseguido hasta ahora y repensar los retos que todavía tenemos por delante. Si miramos los últimos datos de la ILGA, España vuelve a estar entre los diez primeros países de Europa en protección de los derechos del colectivo LGTBI. Sin duda, el el último año se han dado pasos significativos, como la sentencia del Tribunal Supremo reconociendo el derecho de los y las menores trans a cambiar su género en el Registro para adecuarlo a su identidad real. No obstante, España sigue teniendo una gran asignatura pendiente en cuanto a la protección de la diversidad sexual y de género. Dos proposiciones de ley siguen, a día de hoy, atascadas en la maquinaria del Congreso: se trata de la Ley de igualdad LGTBI y la Ley Trans.

Ton Mansilla és advocat i coordinador de l’oficina de denúncies de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) de Catalunya

La Proposición de Ley de Igualdad LGTBI fue presentada por Unidas Podemos en 2017, tras un trabajo incansable de las principales entidades y activistas de todo el Estado para impulsarla. Una ley necesaria para extender la protección de los derechos este colectivo a todo el territorio estatal: la diversidad de leyes autonómicas aprobadas en esta materia ha creado una situación de ‘asimetría de derechos’, en que las personas LGTBI tienen más o menos protección en función de la Comunidad Autónoma donde se encuentren. La Ley responde a reivindicaciones del colectivo como la prohibición en todo el Estado de conductas tan aberrantes como las llamadas ‘terapias de conversión’ a la heterosexualidad. La norma, de carácter transversal, pretende garantizar los derechos de las personas LGTBI en todos los ámbitos y en todas las etapas de la vida, estableciendo así medidas en el ámbito educativo, sanitario, laboral o de vivienda.

Por su parte, la Proposición de Ley Trans se presentó de forma autónoma a la Ley LGTBI en 2018, fruto de una demanda histórica de las entidades ante la invisibilización crónica del colectivo trans en la sociedad. La ley toma la despatologización de la transexualidad como punto de partida, eliminando la consideración de las identidades trans como ‘trastornos mentales’, y acabando con la necesidad de que un equipo médico y psicológico tenga que juzgar y aprobar algo tan intrínsecamente personal como es la identidad de género. Se trata de una protección integral en ámbitos tan diversos como la salud, el empleo, la educación, la privación de libertad o la participación política. Contextos, todos ellos, en los que las personas trans han sufrido una discriminación histórica, cuando no directamente una situación de violencia estructural.

Unas leyes que, a fin de cuentas, no hacen sino proteger uno de los derechos fundamentales más básicos de una sociedad democrática: el derecho al libre desarrollo de la personalidad. El derecho a elegir, de manera autónoma y sin imposiciones, sobre la propia existencia y la forma de vivir. Un derecho que, según la propia Constitución española, constituye uno de los fundamentos del orden político y de la paz social, y resulta indisociable de la dignidad de la persona. Las leyes LGTBI y trans suponen un modesto pero imprescindible paso en la protección de ese derecho: no hay libre desarrollo de la personalidad si no se combate la discriminación contra las minorías sociales.

El avance de dichas leyes ha topado con férreas oposiciones, principalmente de la extrema derecha, pero no solamente. No son pocas las voces que consideran que la protección de los derechos de las personas trans puede ir en detrimento de los derechos de las mujeres. Un discurso basado en falacias como convertir las excepciones en motivos de alarma, obviando que el machismo no necesita camuflarse en identidades falsas para ejercer sus violencias. Lejos de ser novedoso, este discurso no deja de ser una nueva manifestación de una vieja cultura del miedo, aquella que nos presenta el avance de los derechos de una minoría como un retroceso para otro colectivo oprimido. Un discurso que pasa por alto algo fundamental, y es que ambas opresiones beben del mismo sistema cisheteropatriarcal. El mismo sistema que, por su parte, observa con beneplácito como sus víctimas se disputan entre ellas en vez de unir fuerzas para plantarle cara.

Ton Mansilla és advocat i coordinador de l’oficina de denúncies de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) de Catalunya

Jose Cuadrado: ‘Biblioteques orgulloses i diverses al Camp de Tarragona’

La nova normalitat ha canviat el concepte que es té de l’Orgull LGTBI. No hi haurà manifestacions, carrosses, ni revetlla. No es sortirà al carrer de forma multitudinària el 28 de juny per commemorar els altercats de Stonewall. Uns episodis que van suposar la revolta d’un col·lectiu que estava fart de la discriminació social i l’abús policial. A Barcelona, es va fer per primer cop el 1977 a la mítica manifestació de les Rambles, un any més tard, es va fer a Madrid i a la resta d’Espanya també. Avui, 43 anys després, es continuarà celebrant l’Orgull, però d’una altra manera.

Jose Cuadrado és DirCom de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) de Catalunya

Cal tenir en compte que, tot i trobar-nos en un moment en el qual tot és digital, l’Orgull necessita estar més present que mai a la nostra societat perquè la discriminació envers les persones Lesbianes, Gais, Transsexuals, Bisexuals i Intersexuals segueix molt present. Així ho va revelar l’informe sobre l’Estat de LGTBI-fòbia de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) que va recollir 160 incidències per LGTBI-fòbia el 2019 a Catalunya. És a dir, un 40% més que el 2018 quan es van registrar 113 incidències.

Però l’Observatori encara va més enllà, alerta a les Administracions a dur a terme polítiques públiques que tinguin en compte la figura de l’agressor a l’hora de fer front la xacra de l’LGTBI-fòbia, perquè li facin entendre que la violència gratuïta que exerceixen no mola. L’Observatori ha detectat que una part considerable dels agressors són joves que actuen en grup en espais d’oci nocturn o al transport públic. Aspecte que em preocupa i es relaciona de forma directa amb les masculinitats tòxiques i els missatges polítics irresponsables que confonen la llibertat d’expressió amb el discurs de l’odi.

Un exemple de com la llibertat d’expressió es barreja amb la ignorància és escoltar a líders dient: ¿i per què no un ‘Orgull’ heterosexual? La resposta és molt simple: perquè les persones heterosexuals no han estat assenyalades, perseguides, empresonades i assassinades per la persona a la qual han decidit estimar o tenir sexe. Les persones heterosexuals, avui dia, no són increpades als carrers per ser heterosexuals, no pateixen bullying per ser heterosexuals, no tenen problemes d’inserció laboral per ser heterosexuals, no són amenaçats a les xarxes per ser heterosexuals, no tenen problemes per formar una família per ser heterosexuals, etcètera.

Aquesta realitat recollida a l’informe de l’Observatori, insisteixo, revela que l’Orgull confinat és més necessari que mai i una altra forma d’ondejar els colors de la bandera de l’arc de Sant Martí és a través de la cultura i la diversitat ampliant el catàleg de les biblioteques públiques del Camp de Tarragona. Per això, l’Observatori Contar l’Homofòbia de Catalunya agraeix i celebra que els municipis de Mont-roig del Camp i Miami platja, l’Hospitalet de l’Infant, Salou, Vila-seca, Els Pallaresos, Reus, la Selva del Camp, el Pont d’Armentera, Guiamets, Alcover, Valls, Torredembarra y El Vendrell es sumin a la iniciativa ‘Biblioteques orgulloses, biblioteques diverses’ i incloguin en el catàleg de les seves biblioteques exemplars del manual ‘LGTBI. Claus bàsiques’ i de la novel·la ‘Menos Drama y más Banana’. La diversitat es viu i es celebra de moltes maneres, i la lectura és una d’elles.

Jose Cuadrado és DirCom de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) de Catalunya

Josep Plana (PSC del Catllar): ‘Primer les persones’

Josep Plana i Monné. Regidor a l’oposició del Grup del PSC del Catllar

Temps… temps difícils i complicats aquests que ens han tocat viure, situacions, circumstàncies que mai ens podríem haver imaginat i que ens han de fer tocar a tots plegats de peus a terra, prioritzar el que és necessari, adonar-nos d’allò imprescindible, del que tenim i posar-ho en valor.

Primer les persones, les persones i el seu dia a dia, les persones i els seus éssers estimats, les seves necessitats diàries per esdevenir just això: persones i cal que les ajudem al màxim, que la solidaritat torni a ser un dels imprescindibles i que siguem més humans, més sincers, amb un cor més net, sense foscors…

El coronavirus, aquesta crisi per la pandèmia del COVID-19 ens ha de fer adonar de tot això, de la nostra fragilitat, fer-nos valorar el nostre dia a dia i anar endavant i és per això que nosaltres, el Grup Socialista, vam tenir molt clar l’impuls a donar, malgrat estar nosaltres a l’oposició, dotar-nos d’eines per ajudar a les famílies més vulnerables del nostre municipi que ho són encara més en aquests moments.

Per això vam elaborar i consensuar, junt amb tots els partits del consistori, una sèrie de bases amb ajuts que puguin arribar a cobrir totes les necessitats vitals de les persones més desprotegides de casa nostra.

Respostes… calen respostes, la gent necessita ser escoltada i necessita veure que les coses funcionen, que van endavant, que hi ha llum més enllà de la foscor i que pot anar confiant en aquells que estan al capdavant del seu municipi.

I això no els ho estem donant ara mateix, on cal seguretat l’equip de govern transmet inseguretat i dubtes, sense respostes convincents per a la població i a sobre ara en minoria. No volem una fugida endavant, no volem més dubtes ni indecisions, el poble es mereix un equip de govern fort i unit que treballi per la ciutadania, per les seves necessitats, el poble es mereix que gent preparada i amb ganes de treballar pel municipi puguin fer-ho, la gent no ha de veure colors polítics, ha de veure voluntats, treball i esforç i més en aquets complicats moments.

Seguirà tres anys en minoria l’actual equip de govern anant trampejant obstacles com pugui? o serà valent d’adonar-se que el que cal és un govern fort i preparat, un govern de tots i sense fissures pel bé de les catllarenques i dels catllarencs i amb la gent que vol treballar pel poble i amb el poble. Nosaltres estem preparats per assumir el repte i ser forts tots plegats. Aquí estem a punt per anar endavant i construir tots junts un Catllar millor. Serem valents i ho farem? Per part nostra sí. Endavant!

 

Carla Aguilar-Cunill: ‘Balanç del primer any de govern’

Ara fa un any, En Comú Podem Tarragona entrava amb força a l’ajuntament de la nostra ciutat. Amb dos representats que van significar la clau del canvi a Tarragona, iniciàvem un any del tot excepcional. Hem tirat endavant un govern petit però valent. Capaç de prendre’s molt seriosament el govern municipal i de tenir la capacitat de resposta que aquest primer any ha demanat.

Carla Aguilar-Cunill és primera tinent d’alcalde i portaveu municipal d’En Comú Podem

Hem apostat per construir una ciutat cuidadora, que posi la ciutadania al centre de la gestió política. Una ciutat sensible a la diversitat de necessitats existents a la nostra ciutat i capaç de treballar perquè aquesta sigui millor, més acollidora i amable per totes. Una ciutat en la que els serveis socials necessàriament prenen un paper clau, com a serveis d’intervenció sobre les urgències socials. Una ciutat en la que hem creat les conselleries de capacitats diverses, feminismes lgtbiq i benestar animal, donant per justícia un espai i un valor a aquests tres eixos fonamentals en la ciutat actual.

L’aposta pel vanguardisme en les polítiques ja s’ha començat a notar en les polítiques orientades a les noves problemàtiques socials, com es la soledat no volguda entre les persones grans, que s’ha abordat amb el projecte RADARS i el projecte d’àpats en companyia. Hem estat pioneres sent la segona ciutat d’Espanya i la primera de Catalunya en posar en marxa un equipament per les persones sense sostre en època de covid.

Hem donat el tomb a les polítiques feministes, incorporant una mirada dirigida a tota la població i inclusiva amb els drets LGTBI. En son exemples el diagnòstic sobre les persones trans a Tarragona, la redirecció de la campanya Respecta cap al conjunt de la ciutadania (d’acord amb les demandes recollides de la ciutadania), el diagnòstic participatiu per crear un protocol d’oci nocturn o el pla d’igualtat de l’ajuntament. Hem apostat per una ciutat animalista, essent pioneres al país en donar una solució ètica a una colònia de porcs vietnamites.

Tenim anys per davant per seguir treballant al servei de la ciutadania i per tirar endavant nous projectes que consolidin tarragona com una ciutat cuidadora, social i feminista. Seguim!

Carla Aguilar-Cunill és primera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tarragona i portaveu municipal d’En Comú Podem

 

Sebastià Domínguez (ERC): ‘La protecció civil, en risc a Salou’

Sebastià Domínguez, regidor del Grup Municipal ERC-AM Salou

L’últim ple de l’Ajuntament de Salou va posar de manifest que hi ha molta feina per fer en matèria de seguretat ciutadana i de protecció civil. En el torn de precs i preguntes, el nostre grup municipal va constatar que en un any de mandat no s’han tractat qüestions relacionades amb aquests dos àmbits, malgrat que, malauradament, durant aquest temps hem patit i estem patint nombroses situacions d’emergència que requereixen d’un interès, d’una dedicació i d’una professionalitat que a dia d’avui no observem.

ERC Salou va traslladar tres preguntes al regidor de Seguretat Ciutadana, David Gonzàlez (PSC). Salou es troba dins de l’àrea considerada de risc químic alt? En quina situació es troben els diferents plans de seguretat del nostre municipi, així com el sistema de megafonia d’emergència requerida? Per què Salou no participa en la taula d’anàlisi de l’accident a IQOXE ni tampoc en la comissió de treball de la Generalitat, on sí participen altres localitats igualment afectades?

Les respostes no varen ser del tot encertades, sota el nostre criteri, i ens agradaria traslladar a la ciutadania la informació que hem trobat de les fonts oficials i que mostren un escenari diferent i preocupant. Així doncs, el regidor i l’alcalde, Pere Granados, van assegurar que Salou es troba dins de la zona de risc químic intermedi, no pas alt. No és cert. Salou es troba afectat pel que s’anomenen riscos tecnològics en dos grans àmbits, el risc químic en establiments industrials i el de transport de mercaderies perilloses.

Concretament, en l’aspecte del risc químic, Salou pot tenir afectació tant per zona d’intervenció com d’alerta. La zona d’intervenció indica el màxim perill per a la població i els béns, en funció dels possibles escenaris de risc químic declarats per les empreses. La zona d’alerta assenyala on cal protegir només les persones vulnerables. Pràcticament tot el nostre municipi està afectat per aquesta situació de perill.
Hi ha fins a vuit indústries que podrien afectar a Salou. Creiem que la situació en la qual es troba el nostre municipi és suficientment greu. I la resposta del regidor i de l’alcalde no ens deixa tranquils.

Pel que fa als plans de seguretat, l’equip de govern va dir que s’està treballant el DUPROCIM, que és el que regularitza tots els plans d’emergència del municipi. És el document de Protecció Civil únic del municipi, i aquí s’inclouran tots els vigents i actualitzats. I sobre l’activació de les sirenes, va assegurar que depèn de CECAT i que no és decisió del municipi i no es poden activar manualment. Novament, resposta equivocada.

Salou, en matèria de protecció civil, té fins a deu plans d’obligat compliment des del 2002 però estan tots caducats, o en alguns casos fins i tot no elaborats. No és només un problema d’aquest mandat, la cosa ve de lluny. A més, constatem que tota la zona del Cap de Salou i la zona oest del territori (Barenys, Platja Ponent, Centre) es troben sense sirenes de risc químic. Per tant, caldria reclamar la instal·lació d’aquests equipaments a la Generalitat. Sobre l’accionament manual de les sirenes, disposem d’opinions de professionals que afirmen la possibilitat de fer-ho per decisió municipal, i és per això que sol·licitarem formalment un pronunciament per part de fonts oficials.

També és important recordar que el risc d’inundacions del municipi és força elevat. I malgrat l’obligació de disposar del pla d’emergència per inundacions, està pendent de revisió, que vol dir que està caducat, ja que va ser homologat l’any 2003. La planificació d’emergències del municipi de Salou està pendent de revisions i elaboracions. Cal tenir en compte que els plans s’han de revisar cada quatre anys i, posteriorment, s’han d’homologar.

Finalment, el regidor va afirmar que s’hauria de preguntar als membres de la taula d’anàlisi de l’accident a IQOXE i de la comissió de treball de la Generalitat perquè Salou no hi és. Considerem que, si bé és totalment cert que el regidor no té poder de convocatòria en aquests estaments, sí que pot mostrar el seu interès per ser-hi, i fer valer tot el seu càrrec en un tema tan important com aquest. Cosa que no ha fet ni en aquest mandat, marcat per les situacions d’emergència, ni en els anteriors on els plans de seguretat ja eren caducs, tot i ser el mateix regidor de Seguretat Ciutadana.

Des d’ERC Salou ens comprometem a treballar per solucionar els problemes que es deriven d’aquesta àrea a nivell local, i a traslladar als nostres representants al Parlament de Catalunya el descontentament per no estar presents en reunions i comissions en aspectes que afecten d’una manera totalment negativa el nostre municipi. Ens oferim a treballar en conjunt amb un únic objectiu, la seguretat i el benestar dels nostres veïns i veïnes.

 

Arnau Rodellar: ‘Obrir els edificis de les escoles no és garantir el dret a l’Educació’

Arnau Rodellar Martí. Professor de Secundària

Els aplaudiments a les treballadores de la Salut, no ens poden fer oblidar la manca de mitjans i protecció amb què s’han enfrontat a la Covid-19. Les crítiques als docents per enviar tasques excessives o insuficients, no poden fer oblidar que ho hem fet amb els nostres mitjans i sobreesforç. Si moltes treballadores de l’Educació Pública no ens hem llençat amb alegria a obrir escoles, és perquè no hi ha seguretat per a la salut, i perquè un espai educatiu no és un “pàrquing» vigilat d’infants i joves.

L’obertura d’edificis no s’ha fet per defensar cap dret. Sembla que ja no recordem l’efecte devastador de les retallades en el sistema educatiu públic i les mobilitzacions de treballadores, famílies i estudiants. Obrir sense jocs col·lectius, sense contacte, sense socialització, sense compartir i sense classes, no és garantir el dret a l’educació, ni molt menys compensar les desigualtats socials. El que estan defensant són els interessos de les patronals, oposats als drets d’infants i joves. Les empreses s’estan desentenent de la conciliació de la vida laboral i familiar en ple estat d’alarma, tot i les ajudes públiques rebudes. I ara tenen pressa per tornar a la seva “normalitat”, la de l’explotació, la temporalitat i la precarietat com a forma d’obtenir beneficis.

El problema és profund, i també hi repercuteix la destrucció de xarxes comunitàries als barris i pobles, la desaparició del teixit veïnal i d’espais col·lectius de cures d’infants i de relació per joves. La fortalesa i participació en aquests espais és bàsica quan parlem d’una societat democràtica i del dret a l‘educació: associacions de veïns i veïnes, centres socials, les AFAs, els Consells Escolars, espais de criança, els sindicats combatius de treballadores i d’estudiants i moviments socials.

Les retallades i privatitzacions que els diferents governs han aplicat des de 2010 han suposat el desmantellament del sistema educatiu públic i de Salut, i ens ha dut a la situació de desbordament i col·lapse actual, impedint garantir la salut de pacients, alumnat i treballadores públiques. No ens podem plantejar l’obertura de centres educatius sense conèixer la realitat. El Departament d’Educació fa deu anys que tanca línies de P3 i de 1r d’ESO, crea bolets, massifica aules arribant a 27 alumnes a les aules d’infantil i primària, i 33 a secundària, disminuint la neteja i el manteniment, sense materials, ni personal imprescindible com tècniques d’educació infantil, d’integració social, educadores d’educació especial, treballadores socials. Sobrecarregant de feina als docents i exposant-nos a riscos psicosocials, mantenint un augment d’hores lectives impossibles, saturant-nos amb burocràcia i sense democràcia als centres.

Els docents estem preocupats per la nostra salut, la de l’alumnat, de les famílies i la resta de treballadores dels centres educatius. Si el Departament d’Educació no és capaç de subministrar-nos ni una mascareta, ni gel hidroalcohòlic, en entorns en els quals no podrem mantenir la distància de seguretat. Què més hem de sacrificar? Educar també vol dir posar davant la vida i la salut.

Obrir els edificis no és obrir les escoles. Les escoles són molt més. I si parlem d’obrir, obrim-les de veritat, a la participació democràtica de tota la comunitat educativa. Que les decisions sobre horaris, projectes i activitats les prenguem treballadores, famílies i estudiants. Això sí que és autonomia de centres!

Camí Mendoza: ‘El primer cap de setmana de juny… la Fira’

El primer cap de setmana de juny, en un ambient de final de primavera, com diu la tradició, celebrem la Fira Multisectorial de Cambrils.

La Fira Multisectorial de Cambrils, amb més de 63 edicions i mes de 700 anys d’història, ha sabut evolucionar i adaptar-se als temps i a les necessitats dels moments. La crisi sanitària derivada de la pandèmia de la Covid-19, ens ha obligat a anul·lar-la.

Sens dubte, aquest cap de setmana, trobarem a faltar la Fira.

Camí Mendoza és alcaldessa de Cambrils

Trobarem a faltar passejar pel passeig Albert, plaça de la Vila, Immolats del Setge, Gimbernat, l’avinguda Mil·lenari, l’avinguda Charles Darwin… aquest recorregut en què, cada any, ens retrobem amb coneguts i amics.

Trobarem a faltar la fira com l’aparador comercial que és, la seva activitat i el seu dinamisme comercial: visitar els estands i els expositors d’automoció i motocicletes, de maquinària agrícola i jardineria, els estands comercials i de serveis, els de salut i lleure o els de restauració.

Trobarem a faltar conèixer els projectes de joves emprenedors als estands del Niu, gaudir dels actes festius i culturals que l’envolten, degustar cerveses a la fira de la cervesa artesana, passejar entre paradetes de la fira medieval o gaudir a la fira de firetes.

Però, sobretot, trobarem a faltar la fira com una autèntica tradició cambrilenca, com a punt de retrobament i de convivència, com espai on tots hi tenim les nostres pròpies vivències, experiències i records.

Des d’aquí, vull donar les gràcies als organitzadors, el Departament de Promoció Econòmica, per la feina feta de preparació, i a tots els expositors que any rere any ens hi han acompanyat. I també, a totes les entitats que col·laboren en fer realitat un extens programa d’actes per a tota la família.

Aquest cap de setmana no podrem gaudir de la Fira però podem gaudir de la gran oferta comercial que tenim al nostre municipi. Un comerç de proximitat que afavoreix la dinamització i la vitalitat de Cambrils, com hem pogut comprovar aquestes últimes setmanes de confinament.

Ara, més que mai, apostem pel comerç cambrilenc, un teixit comercial que contribueix al desenvolupament de la ciutat, fomenta la riquesa turística, la cohesió del municipi i és un vèrtex principal del dinamisme social de la ciutat. Apostem pels valors de la proximitat i del km 0, de la tradició i del tracte familiar.

Aquest cap de setmana, com a cambrilenca, trobaré a faltar la Fira. I estic segura que no serè l’única, m’atreveixo a dir que gairebé tots els cambrilencs i totes les cambrilenques, i moltíssims visitants de tota la comarca, que any rere any no es perden la Fira de Cambrils, també la trobaran a faltar.
Aquest cap de setmana, com Alcaldessa de Cambrils, trobaré a falta la Fira. Tots, trobarem a faltar la Fira però segur que ens anirem veient pels carrers i les places. Des d’aquí animo a totes les persones que ens visiteu per la Fira a venir i descobrir els comerços, bars i restaurants de Cambrils, que han tornat a obrir la persiana i que us esperen amb moltes ganes i totes les mesures de seguretat.

I esperarem que passi l’any, i ens retrobarem el primer cap de setmana de juny, en un ambient de final de primavera, com diu la tradició, a la Fira Multisectorial de Cambrils.

Camí Mendoza és alcaldessa de Cambrils

Laia Estrada (CUP): ‘I les màscares comencen a caure’

Laia Estrada. Regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

La setmana passada coneixíem que l’exalcalde Ballesteros, finalment, anirà a judici pel Cas Inipro. I sí, ho vam celebrar, perquè no és precisament que tinguem massa confiança en l’aparell judicial espanyol, i el fet que Ballesteros s’hagi d’asseure al banc dels acusats per aquest cas de corrupció és una alenada d’aire pur enmig de tanta putrefacció.

No té res a veure amb el que va afirmava qui el defensa, els honoraris dels quals probablement es troben entre els més de 60.000 euros sufragats a costa de l’erari públic, quan assegurava que la CUP busquem «un rèdit polític als jutjats enlloc de buscar-lo a les urnes». De fet, aquesta afirmació és una autèntica ximpleria, doncs la nostra experiència amb la (in)justícia espanyola és sobradament coneguda per tots els casos repressius que acumulem la militància de l’esquerra independentista, fins i tot des de molt abans de l’abominable procés contra el referèndum de l’1 d’octubre.

El 2013, sense representació a l’Ajuntament de Tarragona, la CUP recollíem la denúncia feta pel comitè d’empresa de l’Institut Municipal de Serveis Socials de Tarragona (IMSST) i la dúiem a la fiscalia davant la passivitat i connivència de les forces polítiques presents a l’Ajuntament en aquell moment, que clarament van preferir mirar cap a una altra banda. Així s’iniciava el Cas Inipro.

Sense cap mena de dubte, no estem davant del cas de corrupció més important de l’ajuntament tarragoní. Només el cas del pàrquing Jaume I multiplica per 100 la xifra presumptament malversada. La realitat, però, és que tota la interlocutòria posa al descobert unes pràctiques vergonyoses en favor del PSC, a costa de diners que s’havien de destinar a les persones més vulnerables i vulnerades de la ciutat, per les quals l’exalcalde s’enfronta fins a vuit delictes.

Sempre hem denunciat que el Cas Inipro, i res més, és la justificació de tot el procés engegat per fer-me fora de l’Ajuntament de Tarragona a principis del 2018. Una vendetta política barroerament disfressada d’imperatiu legal que va ser aturada gràcies a la implicació de totes les persones que van denunciar-ho com a tal, moltes de les quals ni tan sols eren cupaires. «Que caiguin les màscares!», vam clamar llavors. I les màscares comencen a caure i, per suposat, ho celebrem.

Diuen que la CUP sabem «que l’exalcalde és innocent». No. La CUP el que sempre hem sabut és que, qui ridículament assegurava patir «una persecució política», té una responsabilitat en el fet que es destinessin uns diners públics a fer feina propagandística per al seu partit. Si n’estava al cas, com pensem, perquè en seria coautor; i si es demostra que no n’estava al cas, perquè evidenciaria una vergonyosa negligència i una inutilitat galdosa.

El Cas Inipro s’ha tractat de minimitzar, s’ha volgut reduir a una mera «mala praxis de gestió» i, encara avui, algú pot pensar que és una minúcia. No ho és. Recordem que hi ha una peça sota secret de sumari que va molt més enllà del PSC tarragoní, que implica tota l’estructura del partit al conegut com a «cinturó roig» dels voltants de Barcelona.

Així doncs, és clar que celebrem que l’exalcalde, juntament amb bona part de la plana major del PSC tarragoní, s’asseuran a la banqueta dels acusats i hauran de donar resposta per la totalitat dels delictes que se’ls imputen pel Cas Inipro. Tanmateix, que ningú no s’equivoqui. Això és tan sols la punta de l’iceberg de la corrupció que ha campat lliurement per l’Ajuntament de la nostra ciutat les darreres dècades. I cal fer net d’una vegada. Respecte tots els casos que hi ha ara mateix als jutjats, per suposat, perquè això és el mínim, però també respecte la resta d’activitats, contractes, gestions,… que resten impunes, pendents que algú encengui el llum de forma valenta i decidida i acabi, per fi, amb l’opacitat i faci caure totes les màscares. Identificar i denunciar totes les pràctiques delictives que s’han dut a terme els darrers anys al consistori tarragoní no sols és un deure legal, sinó un primer pas imprescindible per canviar la forma de forma real la mena de governar la ciutat. El silenci també és complicitat.

Ángel Juárez: ‘Con permiso de…’

Ángel Juárez. Portavoz afectados por COVID-19 de la plataforma afectadoscoronavirus.org

Con permiso de Pedro Sánchez, de Quim Torra, de Díaz Ayuso, de Pablo Iglesias, y de toda la clase política. Es innegable que nos ha cogido a todos por sorpresa, nunca imaginamos que viviríamos una pandemia, que unas consecuencias así podían suceder. No necesitamos más películas catastrofistas de Hollywood, o ficciones del fin de la tierra. Ahora son nuestras vidas y como dice el dicho, una vez más “la realidad ha superado la ficción”. La pregunta que debemos hacernos ahora es: “¿Hemos estado a la altura?”.

La población, en su mayor parte, ha demostrado ser responsable y ha cumplido con todas las normas dictadas por el gobierno durante el confinamiento. Era algo completamente nuevo y desconocido para todos, pero sinceramente, estoy convencido de que hemos pasado la prueba. Se queda en el aire otro debate sobre hasta dónde llegan los límites de nuestras libertades, nuestros derechos, o las limitaciones de movimientos, etc. Son muchos los interrogantes para un próximo artículo. Pero no puedo decir que la clase política haya estado a la altura de la situación, nos han fallado.

Y hablando de esto debo decir que mi intención no es abrir ningún debate político, quiero hablar de palabras y valores tan sagrados como es la dignidad, la decencia, como es la justicia social y, por supuesto, y sin ninguna duda, los derechos humanos. Mi familia y yo hemos perdido a una persona de forma totalmente indigna y violando completamente todos sus derechos. Mi objetivo ahora es recuperar la dignidad que merece mi madre y todas las personas que, como ella, que se han ido de la forma más triste posible. Recordemos que las cifras que escuchamos o leemos o vemos en los diagramas todos los días en los medios de comunicación no son de la bolsa, ni del Ibex 35, que quizás les importan más a algunos, son cifras de muertos o contagiados. Muertos que se han ido injustamente, son personas, son vidas.

Nuestra sociedad tiene una gran deuda con las personas mayores que han muerto. No las podemos recuperar, pero si dignificar su muerte. Estas muertes no pueden quedar en saco roto, deben servirnos para hacer autocrítica y mejorar. Miremos lo sucedido en las residencias como una lección, investiguemos, estudiemos y no dejemos que esto vuelva a ocurrir. Por estos motivos yo y la Plataforma Afectados por Coronavirus reivindicamos y exigimos:

– Que las residencias pasen a gestión pública.

– Una auditoría independiente sobre lo sucedido en geriátricos y residencias de toda España y de su estado actual, para identificar que es lo que ha fallado.

– Analizando los resultados de la auditoría independiente, actualizar la normativa y reforzarlos controles vigentes para que sean más efectivos.

– Los ministerios, consejerías y departamentos de sanidad deben tener una mayor implicación en residencias de ancianos. Debemos recordar que son personas frágiles que necesitan más protección.

Y repito, esto no es con ánimo de venganza, es para mejorar el futuro. Esto no va de ideologías, ni es ningún tipo de movimiento político. Quien crea eso se equivoca. Son personas insolidarias y no dejan de ser cómplices de las negligencias. Lo único que pedimos es información y transparencia, y quien quiera seguir tapando todo lo ocurrido, entenderemos que también es cómplice.

Personalmente, y con o sin permiso de… seguiré trabajando y denunciando, aunque para alguien nunca sea el momento, porqué la dignidad, la justicia y la solidaridad no tienen color, son derechos humanos. Y, para terminar, recomiendo a todos los afectados y afectadas que no se queden ya en casa y emprendan acciones como yo he hecho. El mejor homenaje que podemos ofrecer a nuestros fallecidos y dignificar sus muertes y restaurar la justicia social.

Patrícia Olivé (En Comú Podem): ‘Repensem la ciutat després de la pandèmia’

Patrícia Olivé Conde. Coordinadora d’En Comú Podem Tarragona

En aquests mesos són moltes les opinions de savis, més o menys documentats, que han intentat preveure com serà el món post-Covid. Millor o pitjor? Està per veure. En tot cas, proposo poder parlar d’algunes evidències, petites i fragmentades, però importants que el confinament i la distància social, han posat de manifest. Una d’elles és la necessitat de repensar l’habitatge i l’urbanisme que estan íntimament lligats.

En aquest sentit, la pandèmia ha posat en evidència la necessitat de disposar d’habitatges dignes, ventilats, de mida suficient, amb espais exteriors etc. Les situacions d’infrahabitatge (habitatges ocupades sense les condicions adequades, habitacions re-llogades per famílies senceres en pisos compartits), en un context de bombolla de lloguer, són una realitat a la que es veuen abocades les persones sense prou recursos. Cal posar el dret a l’habitatge digne en primer pla. Ara que la renda mínima, esperem, vindrà a pal·liar les situacions de pobresa extrema, ens queda treballar per un gran pacte de l’habitatge, que garanteixi aquest dret humà.

Respecte a l’urbanisme, en aquest dies de confinament, tothom ha desitjat viure en una casa amb jardí, ben ventilada, espaiosa, que ens permetés gaudir de l’aire lliure. Però, per altra banda, l’urbanisme ens ha ensenyat que la ciutat extensa, formada per urbanitzacions i barris perifèrics, a més de ser poc sostenible mediambientalment, deixa els centres urbans despoblats i en degradació. Quan la ciutat creix als extrems, el seu cor (els nuclis històrics) es va apagant. Les ciutats que es preocupen pel seu futur, han de lluitar activament contra aquest procés per fer que viure al centre pugui ser atractiu pels joves i les famílies i alhora prou còmode per les persones grans que acostumen a ocupar els habitatges en els centres envellits de les ciutats.

I això com es fa? En primer lloc, amb ajuts a la rehabilitació, ajuts econòmics i tècnics per dotar els habitatges d’ascensors i fer-los accessibles, d’aïllament tèrmic, de condicions de salubritat suficients. I es fa, fent també polítiques que facin de l’espai públic un espai compartit que permeti gaudir de qualitat de vida. Si tinc un parc net i ben cuidat a la vora, no m’és tan necessari un jardí. Per això cal prendre decisions valentes i invertir des dels Ajuntaments. Rehabilitació, un nou espai públic pensat per a les persones i equipaments municipals propers i assequibles. Aquest còctel segurament ens permetria avançar en un nou model de ciutat post-pandèmica, més habitable, sostenible i verda.

Toni Cruz (Cs): ‘Ayudas sí, gestión no’

Toni Cruz, portaveu de Cs a l’ajuntament de Torredembarra.

Un año de gobierno monocolor en Torredembarra. ERC, único partido del gobierno, lleva 365 días sin dar detalles de su ruta de actuación. ¿Qué plan estratégico quieren aplicar? ¿Cómo trabajan los regidores del gobierno? Sus agendas siguen sin ser publicadas en el portal de transparencia y buen gobierno del ayuntamiento y los ciudadanos no saben cuáles son los objetivos de este mandato. ¿Hacer crecer la economía? ¿Crear empleo? ¿Fomentar el turismo? ¿Qué actuaciones tienen previstas para dar apoyo al comercio y el turismo? Ya que éstos son los dos grandes pilares de la economía de Torredembarra.

El COVID-19 ha llegado a nuestros hogares, a nuestras familias, a nuestra sociedad y también a nuestro ayuntamiento. En el último pleno ordinario, todos los grupos municipales apoyamos las ayudas destinadas al comercio local y las bases de ayudas de emergencia para familias con rentas bajas. Todos estamos de acuerdo en otorgar ayudas y, por eso, desde Ciudadanos votamos sí a estas acciones, aunque son totalmente insuficientes. El presupuesto municipal es de 20 millones de euros y el remanente de tesorería, de 2,5 millones. Es insuficiente que el gobierno del Sr. Rovira sólo destine casi 200.000 euros a ayudas directas. Desde Cs nos preguntamos: ¿así quieren salvar a las familias desfavorecidas? ¿y nuestro comercio? ¿y nuestros autónomos? ¿éste es el gobierno de izquierdas abanderado de las políticas socio-económicas? Eso es no ayudar a las personas que se encuentran en una situación precaria.  Es curioso que destinen hasta 400 euros de ayuda a los comercios para conceptos como comprar guantes, gel y desinfección de general, ya que el gran problema es el pago de impuestos, de las cuotas de la seguridad social y de los autónomos.

Por cierto, este gobierno tan afable no deja aumentar la superficie de terrazas a  bares y restaurantes.  En vez de dictar un decreto donde diga si autorizan o no esta petición, se callan. También se han aprobado en Torredembarra ayudas de 90 euros para cada persona cuyos ingresos no superen los 854 euros y no perciba otra ayuda de otra administración. Y yo me pregunto: ¿al ayuntamiento de Torredembarra qué le importa si otra administración te ayuda? Si el que también te tiene que ayudar es tu ayuntamiento, que para eso pagas tus impuestos. En fin, que no hay quien los entienda.

Desde Cs nos preguntamos ¿qué organización tiene el gobierno de Torredembarra? ¿qué gestión política están realizando? En el último pleno el alcalde, el Sr. Rovira, en el turno de ruegos y preguntas solo dejó hablar al portavoz y no al resto de regidores. Al ver esta cuestión desde Cs nos despedimos de la sesión argumentando que se había faltado a los derechos de los regidores, tal y como marca nuestro reglamento orgánico municipal. Así que no pudimos manifestarle al gobierno las siguientes preguntas, ya que no nos dejaron: ¿cuándo abrirán la peluquería del esplai de la gent gran? ¿cuándo abrirá el cementerio, como en otros municipios, y los huertos de Can Dania?

Otra de las fabulosas gestiones de nuestro alcalde es que en vez de premiar e incentivar a los trabajadores que han estado y están en primera línea de contagio con el COVID-19, les retira las extras de su nómina. Señores y señoras del gobierno, menos medallitas, y en lugar de populismo dediquen sus esfuerzos a rebajar la presión fiscal a los comercios y a los ciudadanos, que falta nos va a hacer.

 

Xavier Sabaté: ‘Jordi Garcia Soler, dels necessaris’

Xavier Sabaté.

A les 11 del matí d’aquest passat diumenge, Jordi Garcia Soler, polemitzava en un xat de més de setanta amics que ell mateix havia creat amb el  tema de Nissan. Vaig pensar: «Mira el Jordi, ni en diumenge para».  Poques hores més tard, després d’una trobada familiar entranyable que feia temps que no es podia celebrar per culpa del maleït virus, moria tranquil mentre descansava. Ha mort com volia: essent activíssim, publicant gairebé diàriament – fins i tot en diumenge – en diversos mitjans digitals i radiofònics.

Feia poques setmanes que el Jordi havia superat un càncer i havia deixat la quimio però pocs dies abans del confinament ja ens va donar un ensurt coronari que finalment s’ha repetit fatalment.

Jordi ha estat un dels necessaris a qualsevol país. I més en un que comandava un dictador que va morir al llit i on els lluitadors , els inquiets, els valents, els compromesos no abundaven ni abunden.

Amb 17 anys ja va començar a Serra D’Or i desprès el trobàvem en totes les noves inciatives que suposaven alenades d’aire fresc. Ara no es pot copsar com rebíem aparicions de nous mitjans com Telexpres o Telestel o fenòmens com la Nova Cançó que el Jordi Garcia Soler va deixar ben documentada en un parell de llibres d’obligada consulta sobretot per aquells que es volen carregar el que anomenen el ‘règim del 78’ amb tanta alegria. Valorar el passat és una bona vacuna perquè no ens enxampi el virus de l’oblit i mentrestant tornin  els Vox d’aquí i de França, USA, Itàlia…. Jordi ho tenia molt clar què pot passar si menystenim el que hem aconseguit i quina és l’alternativa. Només cal rellegir els seus articles.

Jordi Garcia Soler.

Jordi va ajudar a fundar el PSC acompanyant molt de prop Joan Reventós amb qui compartien fins i tot estius a Sant Salvador. Fidel, honest, coherent. Fa cosa d’un any li vaig passar un encàrrec d’un assessorament exclusivament professional sobre formes de comunicació i expressió. Però quan li vaig dir que era per una política del PP que m’havia demanat algun assessor de confiança em va dir que ni en tenia ganes i que tampoc no ho faria bé. No vaig insistir més. Sabia que no calia.

Infatigable en la seva producció periodística escrita i radiofònica. Era un veritable plaer seguir-lo a Ràdio 4 amb les seves ‘Converses’, un programa que ja va fer a l’altra ràdio pública de Catalunya durant deu anys i del que en va ser apartat el 2016 «perquè el pressupost no donava més». Es veu que 350 euros per programa – potser el més barat de Catalunya Ràdio – era l’única argument que van trobar per prescindir d’una veu i una mirada polièdrica,  culta, oberta i de mirada llarga.

Jordi ha estat dels necessaris i imprescindibles, sí. El nostre país hauria de reconèixer-li la seva tasca encara que sigui a posteriori. Els seus amics ens posem a la feina. Perquè la seva memòria ha d’ocupar un espai en aquesta Catalunya que tenim tan fragmentada i dividida. Si no fos així, ens faltaria una part de la nostra història i, per tant, ens dificultaria encara més afrontar el nostre futur.

Laia Estrada: ‘Un any turbulent’

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.

Avui fa just un any que la CUP vam obtenir per segona vegada representació a l’Ajuntament de Tarragona. Està clar que esperàvem obtenir major representació com a resposta a la feinada feta durant l’anterior mandat, no ho hem ocultat mai, però no va ser així. Vam consolidar la nostra presència mantenint els dos càrrecs electes, que en el context generalitzat dels malaurats resultats obtinguts per la CUP les darreres eleccions municipals als municipis grans, va ser tot un èxit.

Així, la nit del passat 26 de maig va acabar amb un gust agredolç, barreja de satisfacció en veure la tangibilitat de la fi de l’era ballesteril, havent-t’hi desenvolupat un paper essencial, i de certa tristor per no poder incorporar més companyes de gran vàlua al grup municipal.

Des d’aquesta lògica de posar fi a tres mandats consecutius de caciquisme que substituí a l’anterior, no vam dubtar en facilitar la investidura de Pau Ricomà. La raó és senzilla: amb ERC i ECP no teníem la certesa de la transformació real que necessitava, i necessita, Tarragona, però s’obria una possibilitat que amb Ballesteros era impossible. De fet, vam ser l’única formació que va prendre aquesta decisió pensant exclusivament en el bé de la ciutat, sense avantposar interessos de partit ni de de cadires. Vam donar la investidura a canvi de 5 punts que eren claus per conformar la base d’un canvi a la ciutat, i que enteníem que compartíem amb el nou govern de la ciutat. Ni més càrrecs de confiança, ni millors remuneracions, ni més representació, ni presidències,… només compromís polític de canvi i de transformació.

Ningú no pot negar que el darrer any han tingut lloc fets realment excepcionals a la nostra ciutat i arreu del país. Començant per la resposta a l’abominable sentència del procés, i la brutalitat policial amb la que va ser reprimida, i acabant amb la pandèmia del coronavirus, passant per l’explosió a IQOXE i el temporal Glòria. Aquest cúmul de situacions extremes, juntament amb el fet que el nou govern municipal hagi comptat amb poques mans, moltes dels quals no tenen una trajectòria d’implicació profunda en la ciutat (no cal ser càrrec electe per tenir-la), amb l’afegit d’una actitud conservadora en alguns casos, ha jugat un còctel fatal pel que fa a les expectatives de canvi generades arran dels darrers resultats electorals municipals.

Tanmateix, i més enllà de l’activitat institucional a la nostra ciutat, tots els fets excepcionals, polítics, ambientals i socials, que s’han succeït al llarg d’aquest any evidencien una realitat amarga: la nostra societat convulsiona davant una crisi climàtica cada cop més irreversible, unes elits extractives que engrandeixen la bretxa entre rics i pobres, una política autoritària i militarista que redueix els drets i les llibertats a la mínima expressió,… I tot això a les portes d’una nova crisi econòmica fruït de la recessió que s’esperava i accelerada per la Covid-19, que aplanarà encara més el camí per a l’auge del feixisme i el masclisme.

Davant de tot plegat, després de fregar la distopia, els propers anys no seran en absolut plàcids. La qüestió és si es té la capacitat i la valentia per transformar l’adversitat en oportunitat. Oportunitat per acabar amb privilegis i injustícies i construir una alternativa real al servei de la majoria, capaç de preservar el planeta i repartir la riquesa.

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

 

Pau Ricomà: ‘Un any de canvi, tres per endavant’

Pau Ricomà Vallhonrat

En els darrers dies he tingut l’ocasió de rememorar la campanya electoral que ens que va dur al govern de la ciutat. A diferents mitjans han tornat a aparèixer notícies i imatges d’aquells dies i he tornat a veure la il·lusió en la mirada i el somriure en els llavis de molta gent que anel·lava per Tarragona un canvi de rumb. Aquella campanya va resultar ser l’èxit de la fe, de la voluntat col·lectiva i de la convicció que Tarragona necessitava fer les coses d’una altra manera per esdevenir la ciutat pròspera i equitativa que volem. La força d’aquesta determinació es va fer palesa en els resultats electorals -que ja havia anticipat- i en la configuració d’una majoria pel canvi que ens va donar el govern a la coalició ERC-MES i En Comú Podem, amb el suport de Junts x Tarragona i la CUP, amb qui vam establir acords de governabilitat. Un camí gens fàcil, a l’altura de l’objectiu de tenir un govern republicà a l’Ajuntament de Tarragona.

Els canvis profunds perquè tinguin perdurabilitat han de ser continuats, no bruscos, i és en la perspectiva temporal que es poden valorar. El primer canvi perceptible els trobem amb la relació amb els veïns, constant, fluida i respectuosa. Una relació basada en el diàleg, en l’abordatge sincer i compartit de les dificultats. Una relació que ha pujat la ciutadania als balcons municipals per seguir les festes i que ha fet partícips als veïns dels actes ciutadans més solemnes, com el pregó de Santa Tecla, reservat fins l’any passat als representants dels poders polítics, militars i eclesiàstics. Tota una declaració demostració de a qui pertany la ciutat.

Una relació basada en l’honestedat. De Hem passat de les notícies de no fa tant que vinculaven representants municipals amb usos més que discutibles dels diners públics, hem passat a notícies de representants municipals portant al jutjat actuacions succeïdes a alguna empresa pública. responsables d’administrar recursos públics d’una empresa municipal.

Com que el canvi que volem ha de ser profund, el camí que hem de fer serà llarg. L’important és no perdre’s per còmodes dreceres. Això vol dir prendre totes les decisions, sobretot les més difícils, sota els imperatius que ens vam imposar: cohesió, sostenibilitat i cultura. La regeneració urbanística i la cohesió territorial són instruments imprescindibles per una ciutat que vol tenir cura dels seus veïns i oferir-los oportunitats vitals. La Tarragona per la qual lluitem, recuperada en la seva part històrica, més pròxima entre els seus diferents barris i preservada en els seus espais amb més valor natural, estarà molt més a prop de ser com la volem al final del mandat que com era un any enrere.

Els mateixos preceptes urbanístics s’encabeixen en la defensa de la sostenibilitat del medi ambient. L’emergència climàtica no és una decisió, és una situació implacable a què ens hem d’enfrontar. No perdre boscos, fer les inversions necessàries per optimitzar el subministrament d’aigua i la prevenció davant les avingudes i temporals cada cop més freqüents, i apostar. Apostem per la ciutat construïda, per la seva vitalitat social, pel seu comerç i per l’atenció a les persones que hi viuen és la millor aposta per la sostenibilitat que podem fer. Com ho és el treball treballar per una ciutat més segura, sense atropellaments i amb un aire més net. I això ho estem fent engegant que estem fent portant endavant iniciatives com la limitació general de circulació a 30 km/h, la construcció de carrils segregats per a vehicles sense motor i l’extensió de zones per a vianants.

I el tercer gran eix del canvi és la Cultura. Des de la seva accepció com a construcció social a partir de la manera d’interrelacionar-se les persones –molt important si volem una ciutat no classista-, a la més concreta de totes aquelles activitats populars i professionals que conformen allò que coneixem com a sector cultural. El compromís d’aquest govern amb la Cultura és palès, des de la relació continuada amb tots els agents fins a la reformulació del Centre d’Art i del Museu d’Història, passant pel desenvolupament del Pla de Biblioteques i la integració dels centres cívics en un projecte cultural compartit per a tota la ciutat. També ho és l’aposta clara pel Patrimoni, amb uns nivells d’inversió que feia molts anys que no es produïen. La Cultura com a instrument transformador imprescindible.

La cohesió i la cultura es donen la mà en el compromís d’aquest govern amb el feminisme, el conjunt de polítiques d’igualtat, de benestar animal i d’atenció a les persones per ajudar-les a transformar les seves condicions vitals. Així com en els programes actius d’ocupació -ara retallats pel govern central- que ens han de servir per reenganxar els nostres veïns més vulnerables al teixit laboral.

La suma d’aquests eixos amb els valors republicans de transparència, participació i honestedat alimenten els objectius de la nostra activitat quotidiana, que no són altres que tenir una ciutat econòmicament activa, socialment equitativa i amb una administració eficaç, eficient i moderna.

A ningú escapa que aquest primer any de mandat s’ha emmarcat en un conjunt de circumstàncies sobrevingudes que han posat a prova la ciutat. Hem hagut de fer front a moltes coses que passaven “per primera vegada”, algunes a una escala superior i altres d’incumbència gairebé només local: incendi de Miasa; alerta d’esfondrament de l’Amfiteatre; tensió als carrers després de la sentència als presos polítics; confirmació que gairebé tots els trens de llarga distància deixen de passar per Tarragona amb l’agreujant que la millora en trens regionals no es produeix; trencament de la canonada que ens porta l’aigua dels canals de l’Ebre; explosió a la planta química d’IQOXE; temporal Glòria i la COVID-19. Una acumulació de circumstàncies difícils, amb crisis sobreposades, que hem abordat sempre de la mateixa manera: màxima cura per la ciutat i els veïns, màxima transparència, donant informació puntual i reiterada pels diferents canals comunicatius. També la cerca del màxim consens institucional, com hem vist en la presentació de declaracions institucionals en les exigències en matèria ferroviària, explosió de la planta química i la COVID19, ha estat una altra constant.

El balanç del primer any des d’un punt de vista personal és el d’un immens orgull per poder governar ser l’alcalde de la meva ciutat, acompanyat d’un equip extraordinari de persones. Volíem fer el canvi i l’estem fent, Tarragona s’ha mostrat com una ciutat forta, resilent i unida en moments molt difícils. I aquestes són les primeres passes per tenir una ciutadania amb autoestima en una ciutat amb capacitat d’atracció i d’oferir oportunitats vitals i professionals.

Hem fet el primer any del canvi, en tenim tres per endavant i molts més per fer entre tots la Tarragona que volem. I volem fer-lo amb un camí ben ample, que no sigui el pas exclusiu de ningú, ni només nostre, perquè la Tarragona vital o serà de tothom o no serà.

Pau Ricomà Vallhonrat
Alcalde de Tarragona

 

Xavier Sabaté: ‘Covid19: ni accident ni temporal’

Xavier Sabaté

Al·lucino amb la disminució de la gravetat de la crisi que patim per part d’alguns responsables polítics, de comunicadors públics i privats, d’empresaris, de professors universitaris que diuen que bé, sí, estem fotuts, però això ha estat un accident, trobarem una vacuna i tornarem a la normalitat, a una “nova normalitat” que, diuen, serà diferent de la que teníem al febrer. Com si la d’abans fos una etapa normal de la Humanitat.

No és una crisi sanitària, no és una epidèmia greu que s’encomana més fàcilment que altres i que ha arribat a tot el món. No és que se li hagi ajuntat una crisi econòmica i social i que , per tant, tinguem una crisi més gran de les que hem conegut fins ara. És molt pitjor. És que, com diu Jeremy Rifkin aquests dies “Som davant l’amenaça d’una extinció i la gent ni tan sols ho sap”.

Per tant, no hem tingut un accident que es resol amb una vacuna que encara que es trobi, no guarirà la nostra principal malaltia. El Covid19 només és una manifestació dels desequilibris que hem provocat escalfant el Planeta i fent desaparèixer milers d’espècies que mantenien l’equilibri. Estàvem avisats: vaques boges, grip aviar, SARS, Ebola, per no parlar del VIH. I encara tenim una malaltia més mortífera que provoca nou milions
de morts anuals prematures a tot el món de les quals quatre mil a Catalunya que és la contaminació de l’aire. Millor no tornar al febrer, seria letal.

Anàvem destruint la nostra casa i no podem al·legar desinformació: El 1987 l’Overshoot Day o dia de la sobre-explotació era el 19 de desembre; el 2000 es va avançar a l’1 de novembre; el 2019 el 29 de juliol ja havíem esgotat els recursos que ens podia oferir la Terra per tot l’any. Ara veiem que la malaltia i la mort no és del Planeta sinó que és de veïns i familiars nostres a qui no podem deixar de recordar. No hi ha cura, doncs ? Sí, encara podem ser a temps. Ara bé, Hipócrates ja va escriure fa 2.500 anys: “Abans de guarir algú pregunta-li si està disposat a renunciar a allò que el va emmalaltir.” I no sé si podem ser optimistes. No veig gaire intenció de canviar. És com aquella addicció que tot i reconeixent que és nociva per a la pròpia salut, es continua practicant ie t va matant poc a poc. Ara la cosa pot anar més de pressa.

Cal canviar, doncs, per evitar el col·lapse i la mort passant de les paraules als fets, de les declaracions a l’acció amb urgència. L’emergència no la té el Planeta, que sobreviurà, sinó nosaltres que si no canviem, no ho contarem. Polònia, Xina i USA ja han dit que reduiran els controls ambientals a indústries i vehicles; Alemanya i França callen i 10 països de sud i del nord de la UE, entre ells Espanya i Itàlia demanen que no es rebaixin les ambicions climàtiques per eliminar combustibles fòssils. Si imposen les seves tesis els primers, tornarem al febrer i continuarem amb nous desequilibris, nous virus, més devastació.

Si la majoria del Planeta estem d’acord que per restaurar-lo i restaurar-nos hem de descarbonitzar totes les activitats que desenvolupem, ens hi hem de posar sensedilacions i passar a consumir només energia renovable. Deixarem d’escalfar i de disminuir la biodiversitat restaurant els equilibris perduts. Catalunya té moltes possibilitats i les comarques tarragonines també. S’han de reformular totes les activitats que desenvolupem: les de casa, les del món productiu, educatiu, sanitari, culturals, d’esbarjo. Hem de re-socialitzar la nostra vida en el seu conjunt i és responsabilitat de cadascú.

Aquesta crisi obliga també a revisar el paper de la política que s’ha demostrat molt insuficient pels reptes que hem d’afrontar. Cal definir un nou paper del sector públic en solitari o amb empreses mixtes, en la planificació de l’economia i en la presència en alguns sectors productius que no poden ser a milers de quilòmetres i reservar-se l’exclusiva en els serveis bàsics que asseguren drets: educació – gran oblidada, Conseller -, salut, atenció social, aigua i energia. I no deixar més a l’activitat mercantil la cura de la gent gran.

Tampoc no es pot planificar i avaluar l’economia amb el PIB sinó amb l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) que ha d’incorporar la biodiversitat, la contaminació i lacontribució a l’escalfament. Cap activitat en contra de la salut del Planeta que és la nostra es podrà permetre.

Els governs han de liderar i posar d’acord els diferents sectors en un món descarbonitzat, crear un marc en què les grans corporacions no s’ho mengin tot sense contribuir res o molt poc i hauran d’acceptar que tindran competència i vigilància de la ciutadania organitzada i no a l’inrevés.

La política ha d’establir una nova relació amb la ciutadania buscant la seva complicitat i empoderament tot i sabent que aquesta exercirà nous controls sobre els poders públics ieconòmics i dels mitjans de comunicació públics.

Cal més humanització i no un New Deal de les Pantalles (Screen New Deal) que podria destruir la convivència. En un context punyent de mort massiva, se’ns ven la promesa que les tecnologies són l’única forma possible de protegir les nostres vides amb seguiment de dades, comerç sense efectiu, tele-salut, escola virtual a partir d’una proposta “sense contacte i altament rendible ” en paraules de Naomi Klein.

Aquests dies hem vist d’una altra manera les persones treballadores que asseguren la continuïtat de la nostra existència. Cal establir una nova relació laboral perquè no són un recurs més com una màquina. Democratitzar l’empresa i desmercantilitzar el treball és un altre repte.

No podem tornar al febrer i cal fer molts canvis. De moment, l’esforç conjunt que reclamava Pedro Sànchez en un nou Pacte de la Moncloa ha estat descafeïnat pel PP i ha quedat en una Comisió Parlamentària i el President de la Generalitat Quim Torra en va anunciar una altra el 24 d’abril – que no contemplava ni l’educació – i mai més se n’ha sabut res. Hem de controlar aquest virus i tardarem encara molt. Però tenim molta altra feina, és urgent i nno sé si hi ha gaires ganes d’escometre-la. Malgrat tot, depèn de nosaltres el present i el futur.

Xavier Sabaté
President deel Fòrum Ecològic

 

Noemí Llauradó: ‘Camí de la reactivació’

Fa dos mesos, la pandèmia del coronavirus submergia el nostre país i bona part del món en una crisi sanitària i econòmica sense precedents en la nostra història recent. L’aturada de l’activitat en la majoria de sectors, a causa d’un confinament ciutadà del tot necessari, ens obligava a modificar hàbits quotidians, relacions familiars i fórmules de treball. I el pitjor de tot: causava un reguitzell de víctimes mortals que, malauradament, encara no s’ha aturat. Des de bon començament, a la Diputació de Tarragona ens vam mobilitzar per atendre les necessitats socials i econòmiques dels ajuntaments i del conjunt de la ciutadania en una situació tan greu i excepcional com aquesta, amb la posada en marxa de múltiples mesures encaminades a mitigar-ne els efectes en el present i avançar-nos a les possibles conseqüències de la crisi en el futur. L’objectiu era i és ben clar: prevenció, atenció i reactivació.

Noemí Llauradó i Sans és presidenta de la Diputació de Tarragona

El ple extraordinari celebrat fa pocs dies a la Diputació, el primer que hem dut a terme telemàticament, ha significat un nou pas endavant en el nostre objectiu de garantir la liquiditat els ens locals del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i el Baix Penedès, en un moment en què es fa més necessari que mai. Les iniciatives en aquest sentit han estat múltiples. D’una banda, es va aprovar la convocatòria d’ajuts del Pla d’Acció Municipal, el PAM, que preveu 85M€ per al present quadrienni, dels quals 21M€ es destinen a l’actual exercici. També es va donar llum verda a la modificació de crèdit que augmenta el pressupost general d’enguany en un total de 16M€, part dels quals es destinaran a mesures directament destinades a la lluita contra la Covid-19, com ara la desinfecció d’espais públics als municipis.

Així mateix, en la sessió també es va donar via lliure a l’adaptació del conveni quadriennal amb els consells comarcals perquè puguin rebre de manera immediata ajuts per fer front al coronavirus als respectius municipis, i es van impulsar projectes d’especialització i competitivitat territorial (PECT), que contribueixen a dinamitzar el territori. Iniciatives totes elles que, val a dir, han obtingut el vistiplau del ple de manera unànime. No hem d’oblidar tampoc que, abans de l’arribada del coronavirus, bona part de la demarcació havia patit les conseqüències del temporal Glòria, i que anteriorment diversos municipis també van resultar afectats pels forts aiguats de l’octubre. Per a aquests pobles, destinem també més recursos per tal que puguin refer els serveis i les infraestructures malmeses.

Tot plegat representa una gran i necessària injecció de capital per als nostres ens locals, en un moment en què es fa imprescindible que les administracions duem a terme polítiques keynesianes, prioritzant la despesa pública per tal que l’economia no s’aturi. Arran de crisis anteriors, com la de 2008, hem après que les retallades o l’austeritat extrema debiliten l’estat del benestar, una de les nostres grans fites socials. Per això, des de la Diputació de Tarragona centrem els esforços en la recerca de solucions que no representin una minva de les inversions, sinó tot al contrari. Solucions que han de pal·liar la manca d’ingressos i l’augment de despeses dels ajuntaments en els darrers mesos. En base a aquesta premissa hem aprovat les iniciatives anteriorment esmentades, i ara continuem dissenyant-ne de noves en el marc d’una comissió de reactivació econòmica de la nostra demarcació. A través d’aquesta eina, encetarem altres accions per ajudar els municipis en la seva liquiditat, tot impulsant alhora el seu teixit empresarial i social, en àmbits com el turisme, el comerç o les entitats del tercer sector.

L’esforç que la ciutadania, el sector econòmic, les entitats i les administracions duem a terme de manera intensa des del passat mes de març ens ha de permetre superar amb èxit l’actual conjuntura adversa. La situació continua sent delicada, si bé comptem amb les eines per superar-la, d’entre les quals sobresurten els aplaudits equips sanitaris que lluiten en primera línia. La feina de tothom és cabdal per tal de superar amb èxit la pandèmia. A les dues regions sanitàries de la nostra demarcació, aquest esforç conjunt ens ha permès arribar a la fase 1 de desescalada. Un cop assolit aquest esglaó, no hem de baixar la guàrdia, i hem de seguir rigorosament les indicacions de les autoritats sanitàries sanitàries en matèria de prevenció. No fer-ho, pot representar un increment de persones afectades i un retrocés en la lluita contra la malaltia. Per això, la col·laboració, la solidaritat i la responsabilitat han de ser les nostres companyes de viatge en el nostre camí diari. Un camí que, de ben segur, ens ha de dur a bon port.

Molta força a tothom.

Noemí Llauradó i Sans és presidenta de la Diputació de Tarragona

Teresa Valls: ‘La Música i el Confinament (Concerts per tot arreu)’

Aquests dies la música tot i estar confinada ha sonat per tot arreu, per tots els pobles i ciutats: als balcons, terrats, sales d’estar, menjadors, patis,… i ha ajudat passar les hores i els dies d’estar a casa.

Quasi segur que s’haurà descobert, un veí músic o un nen o nena o potser un adult que estudia música i toca un instrument, o que canta i els ha alegrat cada vegada que estudiava o que feia un petit concert per la seva família, que gravava un vídeo, que es connectava a traves de les xarxes o senzillament ho feia al balcó. I es gairebé segur que aquest regal haurà tingut l’aplaudiment i la complicitat de tots els que l’han escoltat.

Teresa Valls

Perquè tot això passi al darrera hi ha una feina, és el treball de les escoles de música i del seu professorat i sobretot de l’alumne que dedica unes hores (moltes) del seu temps a l’estudi. Hi ha un esforç a tots nivells, personal, familiar i econòmic.

Quantes vegades l’alumne ha de dir: No puc vindre perquè vaig a música, o perquè tinc un assaig…i moltes vegades es potser no ho acaben d’entendre que vol dir això “d’anar a música”

Es pot fer música individualment i en grup.

Moltes vegades quan escoltem una coral o un grup instrumental o un solista ens podem preguntar moltes coses, si canten o toquen bé, si el repertori de molta dificultat, si ens agraden o no, però segurament no ens preguntem que els aporta a aquests nens, nenes, joves i no tan joves, el fer música.
Probablement no pensem en el llistat de valors que té participar en un grup musical. Millora moltes coses però n`hi ha una de molt important i que és difícil de trobar, el silenci, s’aprèn a valorar el silenci. Es desenvolupa la sensibilitat, el gust estètic, la creativitat, la comunicació, la integració i la convivència. S’aprèn a compartir. S’ha de tenir respecte. Respecte a un mateix, els companys, el director o la directora i al públic.

Es igual la situació social, les aficions, les diferències, el més important serà el resultat musical i sentir-se part d’un grup. La música uneix.

Es treballa per aconseguir un bon resultat, cadascú ha deixat de ser una mica jo per passar a ser una mica tots. És el treball d’un equip. Els components d’un grup saben que tots són necessaris però no imprescindibles. Saben que l’esforç individual i col·lectiu ha de donar un bon resultat traduït en una bona interpretació

Han de ser ordenats, disciplinats, tenir esperit de col·laboració i ser solidaris, s’enriqueixen uns dels altres, han de tenir paciència per aprendre les obres. La música en grup es teixeix es com la tela d’una aranya, de mica en mica i deixa un pòsit traduït en costums. Els costums i els valors que adquireixen són útils i aplicables a qualsevol altra matèria que no sigui la música.

Estudiar música crea hàbits i ajuda a desenvolupar les facultats intel·lectuals. Educa per ser homes i dones lliures.

Veus molt experimentades han “cantat” les excel·lències, i els valors terapèutics de la música.

Per tot això i per moltes coses més, fer música, té un valor i un encant que ens enamora.  I encara penseu que la música es una “maria”? Ai! aquesta “maria”…ara resulta que ens ha salvat… de la soledat, ens fa fet companyia i ens alegrat les hores. Potser amb aquesta nova realitat que ens tocarà viure hi podem incloure un reconeixement social i valorar-la com es mereix.

Hem d’ agrair a tots els músics professionals, estudiants i aficionats que han fet que, a través de la música, aquests dies siguin molt millors.

Vull tenir un record per tots els que han patit i pateixen les conseqüències del coronavirus per la pèrdua d’un familiar o amic i un agraïment a tots els professionals de la salut per la seva feina i dedicació.

Un brindis per la música i les seves escoles!

Això no s’ha acabat! Seguim!

#JosocEstudideMusica
#musicaacasa

Teresa Valls és professora de Cant i presidenta de l’Estudi de Música de Tarragona

Alejandro Caballero: ‘Animals d’un sol ús: Delicte del maltractament i abandonament animal’

Des que el 14 de març s’implantés l’estat d’alarma a l’Estat Espanyol, molt s’ha escrit i parlat en relació a l’afectació de drets que hem patit les persones, però poc o gens se’n sap de com han afectat aquestes mesures i la «nova realitat» als animals que conviuen amb nosaltres. A això cal sumar-li que, en una ostentació de picaresca, alguns han aprofitat la flexibilitat del confinament, atorgada a aquells ciutadans encarregats de la cura d’animals, per intentar adquirir, acollir o adoptar fraudulentament a animals dels denominats «domèstics» per poder gaudir dels beneficis de sortida a l’exterior.

I és que, malauradament, ens podem trobar davant d’adoptants amb ànim espuri, que han acollit als animals pel seu propi interès i no per garantir el benestar de l’animal. Doncs bé, cal advertir a aquestes persones que l’adopció dels seus nous companys de vida, tot i que els ha pogut garantir uns beneficis pels quals han pogut sortir al carrer per passejar-los, també els ha comportat unes obligacions a les quals no poden renunciar, i que els pot comportar conseqüències jurídiques en cas que les desatenguin.

Porto a col·lació aquest tema perquè són moltes les veus, inclosa la de la Fiscalia, les que adverteixen que ens podem trobar davant d’una situació d’abandonament massiu d’animals, en concret de gossos, després de la finalització de l’estat d’alarma. I és que alguns poden tenir la temptació d’intentar desfer-se dels animals que tan alegrement van acollir a la recerca de beneficis legals, sense tenir en compte ni el mal que poden causar a l’animal, ni els efectes legals que preveu la llei davant d’aquestes actuacions.

Així doncs, hem de recordar que l’obligació de cura dels animals és una obligació legal amb plena vigència. Per tant, qui té un animal al seu càrrec roman obligat a garantir el seu benestar i protecció sota pena de presó en cas d’incompliment injustificat. En aquest sentit cal recordar que l’art. 337 castiga amb pena de tres mesos i un dia a pena d’un any de presó a qui maltracti injustificadament a un animal, causant-li lesions que menyscabin greument la seva salut o sotmetent-lo a explotació sexual, podent aconseguir aquestes penes els 18 mesos de presó si es causa la mort de l’animal que està al nostre càrrec. Referent a això, hem de recordar, per tant, que es manté l’obligació d’alimentar i hidratar als animals que estan sota la nostra tutela, pel que se’ls ha de garantir de la mateixa manera el refugi.

Efectivament, l’abandonament està tipificat al nostre codi penal, ex art. 337.bis, castigant amb penes de multa d’un a sis mesos als qui posin en perill la vida o integritat de l’animal. Com a societat hem de fer una crida responsable a la tinença d’animals domèstics o de companyia, en primer lloc, per ètica i humanitat; no hem d’oblidar que el tracte que dispensem a la resta d’animals diu molt del tipus de societat que som. I en segon, hem de garantir que els éssers vius que ens envolten gaudeixin d’un benestar i un respecte en acord amb els estàndards de la nostra pròpia societat.

Per tot això, a hores d’ara hem d’exigir a les autoritats, sobretot a les locals, que són les que tenen les competències en relació amb l’abandonament d’animals en els nuclis urbans, perquè romanguin en alerta i persegueixin a tots aquells delinqüents que, després d’haver fet servir als animals per al seu propi benefici, decideixin que ja poden desfer-se’n com si fossin un simple moble. Des de Nova Eucària posem a disposició de la ciutadania la nostra experiència jurídica en l’àmbit dels drets dels animals per perseguir aquells que, com a espècie, han de provocar-nos rebuig pel tracte que donen a la resta d’espècies animals.

Alejandro Caballero és advocat de Nova Eucària.

 

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies