TARRAGONA 21

Pedro Otiña: ‘Tornen els pirates!!’

Pedro Otiña Hermoso

Mario Mecineo va tenir sort. L’estiu de 1552 estava lligat a un rem a la nau capitana de Salah, rei d’Alger. Una nit, després d’alliberar-se de l’argolla que el subjectava a un rem, es va llançar a l’aigua, on s’hi va estar tota la nit, fins que de matinada va aconseguir arribar a terra davant de Cambrils. La seva declaració davant les autoritats militars ens aclareix, en termes històrics, el duríssim atac que Salah va fer contra Vila-seca el 22 d’agost de 1552.

Mecineo va declarar que arribaren a les cales de Salou procedents de Moncolobres i abans que es fes de dia, Salah va fer desembarcar sis-cents turcs per prendre Vila-seca. L’atac a terra va ser guiat per un renegà cristià que coneixia el territori i que els havia de portar directament a les portes de la vila. Però de camí a Vila-seca es toparen amb un escamot de guàrdies reusencs.

S’inicià la conseqüent lluita. La galera capitana va fer un tret de canó que avisava als desembarcats que havien de tornar a les galeres. Però no ho van fer. Poc temps després un turc va anar a la galera capitana i comunicà que no socorreguessin als desembarcats perquè estaven tots perduts. Salah va fer desembarcar quatre-cents homes més de les galeres que trobaren els seus mal ferits, morts i altres tants escampats per la garriga. Aconseguiren reorganitzar-se i utilitzant les paraules de Mecineo ‘arremetieron al lugar y entraron dentro y les echaron fuego y se retiraron’.

Vila-seca va quedar completament arrasada i va estar a punt de seguir les passes d’altres viles que van desaparèixer a conseqüència de les incursions de pirates i corsaris, com per exemple el petit llogaret de Barenys, situat aproximadament on avui dia s’aixeca la Torre Vella de Salou. L’atac va deixar una vintena de morts entre homes, dones, nenes i nens i sumant els captius que s’emportaren els atacant el número de baixes va superar la quarantena. Gràcies a la ferotge resistència que van oposar els vila-secans a l’atac, el monarca Carles I, va concedir un donatiu de cinc-centes lliures per a la reconstrucció de les cases cremades i enderrocades durant el saqueig.

Segons Mecineo, el recompte de tropa després de tornar els desembarcats a les galeres indicava la falta d’un centenar d’homes i hi havia molts ferits. Tot seguit Salah va iniciar una nova travessia cap a la costa valenciana, on va dividir la seva armada: uns quants vaixell tornaren a Alger i altres, entre ells el seu, la nau capitana, van tornar a la costa catalana, moment en el que Mario Mecineo va aprofitar per escapar.

De segur que al segle XVI hi van haver històries semblants a la que acabem de narrar. No són estranyes. De fet, aquest text només resumeix un dels tants atacs que va patir Vila-seca al segle XVI. El perill que generaven els pirates i corsaris era tal que va provocar que ningú volgués viure a prop de la platja. Només els pescadors tenien les seves botigues a tocar del mar. Guardaven les arts de pesca, de vegades cremades i sovint saquejats.

Els camins eren insegurs i especialment perillós era el camí del Racó, que connecta Vila-seca amb la platja. Al seu recorregut de 3,5 km trobem diferents torres de guaita i protecció: la torre del Mas Carboners, la torre d’en Dolsa i la torre de l’ermita de la Pineda, construïda cap a l’any 1600. En paral·lel al camí, la Sèquia Major aportava l’aigua dolça necessària per la subsistència. Tot plegat era un pol d’atracció pels pirates atès que en un espai molt definit de territori tenien al seu abast productes de primera necessitat, bestiar, aigua dolça i una població, Vila-seca, prou important que els podia aportar beneficis econòmics.

Com és conegut, especialment valuoses eren les dones, nens i nenes de curta edat que fàcilment renegaven de la fe cristiana per salvar la vida o simplement per no ser venuts com esclaus. La llegenda de la captura de la pubilla just abans del seu casament, una llegenda no exempta de realitat històrica atenent la gran quantitat de dones segrestades abans del seu casament i que va quedar dins l’imaginari popular de Vila-seca, reflecteix la problemàtica d’una població que podia perdre el seu futur en ser segrestades aquelles persones que poden ajudar a perpetuar els llinatges a les viles. Amb tot, algunes persones tenien sort i eren rescatades ràpidament, inclús abans de pujar a les embarcacions pirates; d’altres no tenien tanta sort i acabaven sent venuts als principals mercats d’esclaus del nord d’Àfrica.

Edificis cremats, la vila destruïda i condemnada a la ruïna econòmica, pillatge, assassinats, segrestos… Ara, quatre segles més tard, Vila-seca vol recordar aquells fets que deixaren a la població un clima de terror apropant als espectadors a un moment crític de la història de Vila-seca. A la partida del Racó, en un indret on desembarcaven els pirates i corsaris procedents del Nord d‘Àfrica, la nit del dissabte 13 de juliol tindrem oportunitat d’assistir a la recreació d’un desembarcament de pirates. Quina por! I quin espectacle! Que ningú esperi cap bandera negra amb calaveres! Els nostres assaltants no venen del carib. La recreació intenta ser fidel a la tradició marinera i social de la Vila-seca i el mediterrani del segle XVI amb tot un desplegament humà i material sense comparació a la costa de ponent de Catalunya.

Tota Vila-seca està en alerta. Tota la costa està vigilant. S’apropen galeres pirates!

Pedro Otiña Hermoso

Begoña Floria: «Museu Nacional, la paraula importa»

Begoña Floria

«L’alcalde Pau Ricomà (ERC) la va embolicar una mica fa uns dies amb la polèmica sobre el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, però malgrat equivocar-se en com ho va enfocar, té raó en el plantejament de fons, la paraula «nacional» és molt important. De fet, sempre hem defensat (jo mateixa en primera persona) que el Museu Nacional Arqueològic de Catalunya és i ha de ser el de Tarragona i que la resta han de ser extensions, no cal que tot estigui a Barcelona i Tarragona té prou força per defensar aquest posicionament.

Pels que no han seguit la polèmica, recordar simplement que va arrencar arran de l’anunci per part de consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, al Parlament. Vilallonga va anunciar que recuperava un antic projecte, crear un nou Museu Nacional d’Història i Arqueologia de Catalunya, amb la fusió en un únic equipament del Museu d’Arqueologia de Catalunya (en el Parc de Montjuïc) i el Museu d’Història de Catalunya. Immediatament l’alcalde Pau Ricomà va enviar un comunicat en el qual s’afirmava de forma contundent que «no acceptarem que el Museu Nacional d’Arqueologia no se situï a Tarragona».

Aquí és on va haver-hi la confusió, en cap cas el Departament de Cultura vol eliminar el MNAT, i de seguida el Govern de la Generalitat va sortir al pas explicant que té la continuïtat garantida, amb l’ampliació en un futur a Tabacalera. Alguns sectors del món del patrimoni i l’arqueologia es van incomodar per la confusió generada pel propi alcalde, i fins i tot Ricomà va estar a punt de provocar un greu conflicte institucional.

Potser per tot aquest enrenou ha quedat en segon terme la part important del tema, que el museu de Barcelona incorpori la paraula «Nacional». No és quelcom intranscendent, és importantíssim perquè les paraules són importants i si finalment la consellera de Cultura no rectifica amb aquesta pretensió, correm el perill de perdre pes com a referent arqueològic de Catalunya. És a dir, tot plegat pot condicionar de forma determinant el que l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros ja va demanar al conseller Santi Vila el 2016, esdevenir la Capital del Món Clàssic en l’àmbit de Catalunya i per tant que sigui el de Tarragona l’únic museu considerat de país (nacional).

En defensar aquest tema, estarem al costat del Govern de la ciutat. És important que tots ens hi posem en què Tarragona no perdi pes especialment en aquells temes en els quals històricament ha exercit un gran lideratge.

Un darrer apunt curiós. Patrimoni històric a l’Ajuntament de Tarragona ho porta Comú-Podem, concretament Herman Pinedo. Resulta curiós que mediàticament no ha sortit cap declaració seva i que la nota de premsa inicial, la que va generar la confusió, va sortir directament d’alcaldia. Hem de valorar aquest silenci com a significatiu? Qui ho sap….»

Begoña Floria

Begoña Floria: «De desconfiances i traïcions, i altres reflexions sobre els primers dies de mandat a Tarragona»

Begoña Floria

Comentava l’altre dia amb un periodista amic que l’actualitat política a Tarragona està certament moguda i informativament molt interessant. El moviment d’aquesta setmana de la CUP, de manifestar la seva profunda preocupació per la manca de resposta d’ERC i Comuns-Podem per entrar al govern municipal i de donar un ultimàtum per accedir-hi, que ha sonat certament amenaçador, donarà, segur, moments interessants.

Si ERC accepta el desafiament, profunditzarà en la seva imatge de dependre dels anticapitalistes per avançar, i si no ho fa, la CUP queda desairada i perdrà moltes plomes amb un impacte impredictible. Ara mateix, la sensació que impera entre alguns quadres de la CUP és que ERC els està aixecant la camisa. La formació radical ha canviat les seves estratègies i vol governar, ho ha dit des del primer dia. Però no sembla que els republicans tinguin pressa, més aviat al contrari. De fet, són conscients de la debilitat del seu govern i el volen consolidar. L’entrada dels radicals alteraria els minsos equilibris amb els socis principals, que tenen les seves pròpies guerres entre Podem i Podemos (batalla que encara no ha acabat).

Cal tenir en compte que l’entrada de la CUP al govern municipal afectaria directament la parella principal del ball, Comú-Podem. Els morats veurien incrementada la pressió en relació al paper de l’Ajuntament de Tarragona en el procés, amb debats oberts com el de posar el llaç groc no al balcó del palau municipal. Per una altra banda, els de Comuns-Podem passarien de parella protagonista a presumible comparsa. Cal tenir en compte que els anticapitalistes tenen una maquinària propagandística molt potent que arrossegaria els morats a la irrellevància mediàtica. Si Ruben Viñuales (Cs) ja ha batejat -amb molt d’encert i ironia- a la portaveu de la CUP com a «alcaldessa Estrada», que seria si estan dins? Veurem.

La segona part curiosa de la setmana ha estat el gir de relat que ha fet Junts per Catalunya, amb el portaveu Dídac Nadal al capdavant. De tots és sabut, així ho van pregonar arreu, que els Comuns-Podem van vetar la presència dels ex convergents al Govern Municipal. «No volem estar amb els del tres per cent», van dir alguns que ara veiem vestits de morat i que en altres èpoques no van gosar a rebutjar prebendes, favors i càrrecs als quals ara pretenen injuriar (alguns tenim memòria i aquesta ciutat és petita). Nadal, hàbil i amb bons mestres, ha fet un gir del relat, «sóc jo el que no vull estar al govern» ha dit aquesta mateixa setmana, sent coneixedor de la força que els republicans li han donat.

Junts per Catalunya està jugant bé les seves cartes. S’ha situat en sintonia amb un govern independentista, com li demanen les seves bases, però amb la comoditat que li atorga una oposició coneguda. Nadal ja no és aquell regidor novell i acabat d’aterrar, i se sap decisiu. Ha aprofitat l’avantatge que té davant un govern massa fràgil i desbordat. Els ex convergents han aconseguit fins i tot tenir més assessors que els inicialment previstos, i també més representants a les empreses municipals que les que li pertoquen proporcionalment. Tot plegat ha provocat la decisió d’ERC de fer fora Ciutadans de les societats mixtes, quelcom que ha generat una forta polèmica mediàtica durant tota la setmana. Els lliberals tenen quatre regidors, i en canvi JuntsxCat només tres.

Un altre tema polèmic ha estat la pujada de sou de l’alcalde Ricomà, cosa que no entenc. La democràcia costa diners i sempre he defensat que els càrrecs públics han d’estar ben remunerats perquè d’una altra manera només els rics podrien dedicar-se a ser alcaldes o regidors (això passava en el franquisme). Capítol a part té l’anàlisi de les dedicacions exclusives i parcials dels regidors i regidores de Govern. Aquí s’obren algunes preguntes interessants, perquè precisament els que major càrrega de treball tenen han agafat temps parcial (suposo que legítimament és per no perdre el sou, algun d’ells important, de les seves feines actuals). Sense entrar en judicis de les raons personals, si que m’agradaria apuntar que una capital de província no pot permetre’s a parer meu que el seu govern no s’hi dediqui de forma exclusiva i principal, almenys aquells que tenen responsabilitat sobre les àrees més estratègiques.

El soroll social i els atacs d’alguns opinadors assenyalats també s’ha calmat en qüestions que fins fa tres setmanes tot era cridòria. Alguns silencis sorprenen (m’haguera agradat veure les reaccions si les decisions haguessin estat de l’alcalde de la llista guanyadora, Josep Fèlix Ballesteros), però això ja és capítol d’un altre article amb més temps i perspectiva.

Laia Estrada: «Una oportunitat històrica»

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

El passat 15 de juny la CUP vam facilitar els seus dos vots perquè Pau Ricomà fos investit alcalde de Tarragona per dos motius. Primer, perquè ERC es va comprometre a desenvolupar les cinc mesures de mínims que els hi vam proposar: modificar el POUM per protegir l’Anella verda i cohesionar la ciutat, dur a terme un estudi independent de la qualitat de l’aire, garantir un estudi sobre la internalització del servei de neteja a la ciutat, fer front als pisos buits i garantir el dret a l’habitatge, i engegar uns veritables pressupostos participatius dotats, com a mínim, de l’1% del pressupost municipal. Segon, perquè si volem que puguin començar a canviar les coses en aquesta ciutat, era indispensable fer fora qui l’ha mal governat els darrers 12 anys.

Per això el dissabte que es va constituir el nou ajuntament, la CUP celebràvem que comencem a fer fora la màfia i ens conjuràvem per fer fora tota l’estructura corrupta i mafiosa que s’ha construït al llarg de les darreres dècades a la nostra ciutat. Alhora, ens felicitàvem per començar a posar les bases per a un canvi polític a la ciutat i ens comprometíem perquè aquest esdevingui una transformació real, sòlida i profunda.

Hi ha qui s’ha entestat en qualificar l’entesa que ha permès a Pau Ricomà ser alcalde, com un «pacte de l’odi». Res més lluny de la realitat. Aquí el que ha guanyat és l’amor, l’amor a Tarragona, a la seva gent, als seus interessos, al seu patrimoni, als seus valors naturals,... justament perquè estimem la nostra ciutat, formacions polítiques molt dispars, ens hem posat d’acord per fer fora qui l’ha governat des de la desídia i la negligència.

La CUP som una formació que no té por d’assumir alcaldies però ens costa avenir-nos a participar en pactes de govern amb altres partits polítics, donat que s’acaben diluint les propostes rupturistes. Tanmateix, l’assemblea local de Tarragona, conscient de l’excepcionalitat de l’actual mandat, va decidir assumir la responsabilitat d’un moment que requereix sumar. Per això la CUP vam manifestar estar obertes a treballar perquè hi hagi un acord programàtic de govern no només de 9 sinó d’11 consellers i conselleres, deixant clar, però, que si aquest no és possible, no passa absolutament res. No necessitem cadires per treballar, som més de mantenir-nos dempeus i amb el puny alçat, la nostra única motivació és servir el poble tarragoní com es mereix.

Ara tenim l’oportunitat històrica per acabar amb el mal govern, per fer front, amb diligència i sense por, a l’herència que rebem d’anys i dècades de malbaratament de recursos públics i de corrupteles. I és que el governs tarragonins no han combatut la corrupció, ni la que està tipificada com a delicte ni la que no ho està, com el clientelisme, els tractes de favors o les vendettes contra qui s’atreveix a dir prou o no aplaudeix prou fort. Sota el mandat ballesteril l’Ajuntament es va personar en el cas Bershka, però mai no s’ha volgut personar per depurar responsabilitats en casos de corrupció, ni d’Inipro, ni a les empreses municipals… Una bona manera de trencar amb aquesta lògica seria garantir que l’Ajuntament adopti un paper proactiu per esclarir el cas del Pàrquing Jaume I, d’una vegada per totes.

Transformar la ciutat requereix trencar amb la forma de governar que hi ha hagut fins ara. I quan afirmem que cal que «fem fora la màfia», ens referim a trencar amb les formes de fer política des del saló de plens i des de fora de l’Ajuntament, basades en el clientelisme i les corrupteles. És a dir, per transformar la ciutat cal deixar de rendir pleitesia als promotors immobiliaris, els interessos eclesiàstics i les grans empreses de l’Íbex 35, perquè ha arribat l’hora que les decisions polítiques que es prenguin a la nostra ciutat tinguin com a únic i exclusiu objectiu garantir el benestar de la població tarragonina, és l’hora que posem la vida de la gent al centre.

En aquest sentit, recordem que la CUP no només som capaces de fiscalitzar i destapar la corrupció, sinó que ara som aquí per construir l’alternativa a la Tarragona Desballestada. Som aquí per posar l’Ajuntament al costat de totes les Hayat a qui vulguin desnonar de casa seva i que hagin estat expulsades del criminal lliure mercat. Som aquí per posar l’Ajuntament de part de totes les Montse o les Maria que desenvolupen en condicions de precarietat els serveis externalitzats. Som aquí per posar l’Ajuntament al servei de totes les
Marimar, les Maruchi o les Núria, que lluiten per veure els seus barris dignificats. Perquè som aquí per portar el feminisme a la pràctica, i no permetre que es quedi en retòrica, perquè precarietat, pobresa i exclusió, malauradament són noms de dona, però lluita, dignitat i transformació, també.

El repte és titànic, però estem decidides a afrontar-lo. Si el nou govern assumeix aquest compromís de transformació real i profunda, a la CUP no ens tremolarà el pols per sumar-nos-hi. Si no, farem valer la nostra força com hem fet fins ara, des de l’oposició.

Laia Estrada

(regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)

Begoña Floria: ‘Cadascú de nosaltres som part del poble, però ningú de nosaltres «és» el poble’

Begoña Floria

Comencem el nou mandat municipal amb un canvi d’etapa a l’Ajuntament de Tarragona. Malgrat que el Partit dels Socialistes de Catalunya va ser la llista més votada, un pacte «anti» Ballesteros ha donat l’alcaldia al republicà Pau Ricomà. Personalment, em costa d’entendre la nova situació però l’assumeixo amb responsabilitat i amb vocació de servei públic treballar des de l’oposició, confiant en què el nou alcalde posi Tarragona per damunt de tot. M’agradaria que Ricomà entengui una premissa fonamental: cadascú de nosaltres som part del poble, però ningú de nosaltres «és» el poble. Aquest missatge el va donar clarament la nostra portaveu, Sandra Ramos, en la seva intervenció en el plenari de constitució de l’Ajuntament, i el subscric totalment.

Lamentablement, les escenificacions que vam viure dissabte em generen preocupació respecte a la nova etapa que comença. Des del meu punt de vista, el respecte institucional va quedar bastant en entredit, especialment per part de la CUP, i les referències al procés va tenir més protagonisme que tot allò que té a veure amb la ciutat. Per totes aquestes raons tinc seriosos dubtes que Pau Ricomà sigui capaç, com va dir, de ser l’alcalde de tots els tarragonins i tarragonines, els que l’han votat i els que no. Em remeto a les imatges de televisió i als reculls de premsa perquè cadascú valori per sí mateix.

Vull remarcar especialment que és un govern que comença amb desconfiança i temor, demanant que per elegir l’alcalde es fes amb un vot a mà alçada que va trencar una tradició històrica a Tarragona (mai s’havia fet així en els darrers trenta anys). Tothom sap que el vot en urna i en secret és l’expressió més democràtica i transparent del que opina cada persona íntimament, amb responsabilitat i coherència. Quina por tenia ERC per trencar una manera de fer que sempre ha estat així?

A Barcelona i altres ajuntaments importants es va votar en urna com sempre s’ha fet. A Tarragona no, la qual cosa traspua por i desconfiança, valors que estan als antípodes de qualsevol projecte que vulgui avançar en positiu. Des del Grup Municipal Socialista no vam voler fer qüestió tot i que ens vam oposar a trencar la tradició, sense èxit. El que va passar és un mal precedent que evidencia de forma alarmant la debilitat del nou govern que comença.

Un altre aspecte preocupant és que el nou alcalde ha situat en el debat municipal, com a eix central, la decisió de posar un llaç groc i la pancarta de llibertat presos polítics al balcó de l’Ajuntament. Redunda en el que he comentat abans, significa trencar una neutralitat històrica de la façana de l’Ajuntament, quelcom que sempre s’ha defensat històricament i que ajuda a donar valor a la principal institució que ens representa a tots i a totes, pensem com pensem.

Vull recordar que l’alcalde Ballesteros fins i tot ha tingut denúncies per treure del balcó totes les banderes (excepte per moments especials i festa major) i que la neutralitat del balcó ha estat un símbol de pluralitat des de l’inici de la democràcia. Reitero que és realment significatiu que el primer element de debat públic sigui vulnerar la institucionalitat de la façana de l’Ajuntament, la casa de tots, amb el perill evident de generar una major fractura en una societat, la tarragonina, que és diversa i plural. Preservar la convivència hauria de ser una prioritat.

Veurem com evoluciona la dinàmica política municipal. Els regidors i regidores socialistes farem una oposició contundent i responsable, i confiem que puguem avançar tots plegats en els grans temes de ciutat.

Begoña Floria és regidora del Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament de Tarragona

Carta al director: «Voté El Catllar-ECG (Comuns-ECG) y no a los independentistas»

Voté El Catllar- ECG ( Comuns-ECG) y no a los independentistas

«El pasado domingo 26 de mayo se celebraron las elecciones municipales en mi pueblo y tras muchas dudas y confiando en la palabra de mi candidato, acabé votando la candidatura de El Catllar- ECG (Comuns-ECG) como votante de izquierdas que soy y de acorde a mis valores y principios intentando mantener una cierta coherencia con mi voto.

Cuál es mi sorpresa cuando estos días voy oyendo por el pueblo que ya se da por hecho el no permitir gobernar a la candidatura más votada de nuevo como hace ya cuatro años, el Partido Socialista PSC y que volverán a realizar un cuatripartito con el apoyo, entre otros, del único representante que salió de El Catllar-ECG (Comuns-ECG).

No soy independentista y mi voto no iba en ese sentido como seguramente el de muchos de los votantes de Comuns el pasado domingo y entiendo también que debe respetarse la mayoría surgida de las urnas y no realizar más pactos forzados y contra natura solo por el ansía de gobernar de algunos y apoyar, desde dentro del gobierno o externamente, al partido ganador y permitirle desarrollar sus políticas de izquierdas en el pueblo y sus urbanizaciones.

¿Acaso realizan una segunda ronda de votación y nos consultan a los votantes sobre los pactos? No.

No quiero un ayuntamiento independentista en mi pueblo de nuevo, mi voto al sr. Marcelo Tarantino no iba en este sentido y él sabe que en campaña nos aseguró no tener nada pactado posteriormente con nadie si obtenía representación de nuevo.

Sería una profunda decepción para mí y para seguramente muchos de sus 173 votantes el saber que ya tenía en su mente un pacto independentista a cuatro bandas.

Espero un uso respetuoso y con criterio para nuestros votos sr. Tarantino. Cordialmente un votante (hasta ahora al menos)».

Joan Carmona Caparrós

El Catllar

 

Homilia de comiat de l’arquebisbe Jaume Pujol

Jaume Pujol, Arquebisbe de Tarragona. Foto Montse Riera

Benvolguts preveres concelebrants i diaques, religiosos i religioses, laiques amb missió pastoral, ermitanes, fidels laics i laiques de l’arxidiòcesi de Tarragona. Molt estimats tots en el Senyor. A l’inici del meu escrit setmanal, que he titulat «Gràcies de cor» i que trobareu en el Full Dominical, començo així: «Estimats, amb certa tristor però també amb joia i esperança per aquesta nova etapa arxidiocesana, comparteixo amb tots vosaltres la meva darrera carta dominical […].

En arribar com a arquebisbe de Tarragona farà prop de quinze anys, em vaig proposar escriure cada setmana una glossa, un escrit per difondre l’evangeli, transmetre el Magisteri de l’Església i fer-me ressò, en la mesura del possible, de fets significatius de la nostra arxidiòcesi. Espero que us hagin servit per a créixer en l’amor a Jesucrist, a l’Església i als germans.» Això és el que voldria per a tots vosaltres, que continuéssiu creixent en l’amor a Jesucrist, a la seva Església i als germans.

En la primera lectura hem escoltat que va venir un vent impetuós que va omplir tota la casa. El vent de l’Esperit no es veu però té una força transformadora en els primers seguidors de Jesús, ja que transforma en llum les seves tenebres, el tancament en obertura, el dolor en joia, l’angoixa en esperança i la por en valentia.

Ara bé, nosaltres, com a seguidors del mateix Crist vint segles després, també experimentem les febleses de les nostres limitacions, el dolor produït per la incomprensió, la por a donar testimoni de la nostra fe davant de la societat, i tanquem les portes del nostre cor perquè en el fons potser hem dubtat d’aquesta força transformadora de l’Esperit Sant que habita dins nostre i que fa noves totes les coses. Estimats germans, realment creiem que portem la torxa de la flama de l’Esperit de Déu en els nostres cors?

En la lectura del Fets dels Apòstols, veiem com la primera comunitat cristiana es trobava reunida, perquè l’Església és convocació i congregació, i veiem com l’Esperit Sant baixa en forma de llengües de foc i els fa parlar un llenguatge que tothom entén, que s’adapta a totes les cultures i nacions, que no exclou ningú, perquè l’Esperit Sant ens fa ser generadors de relacions en la caritat i en la humanitat de Crist.

Hem de tenir un amor molt gran a l’Esperit Sant, el Gran Desconegut, con deia sant Josepmaria. L’Esperit Sant ens fa un regal important: expressar en les nostres relacions quotidianes l’amor de la Santíssima Trinitat, que és sempre diàleg continu i relació de persones en la caritat, que ens fa mirar-nos als ulls, acollir-nos amb les nostres diferències i dir-nos «t’estimo» i així poder ser missioners i apòstols de l’evangeli en els nostres ambients.

El Salm que hem cantat és també molt adient per a aquesta eucaristia. Jo us demano perdó pel mal que hagi pogut fer, que segurament és més del que penso, però prego al Senyor amb les paraules d’aquest Salm: «No em reprenguis, Senyor, tan durament, no em corregeixis amb tant de rigor. Compadeix-te de mi, Senyor.»

En l’exhortació apostòlica dirigida al joves, el papa Francesc diu a tots els joves —i també a tots nosaltres— aquesta gran veritat: «Déu és amor» i per tant «Déu t’estima, no ho dubtis mai» i pots «llançar-te amb seguretat en els braços del teu Pare diví». I a continuació el Papa diu: «La memòria de Déu Pare no és un disc dur que registra i arxiva totes les nostres dades; la seva memòria és un cor tendre de compassió, que s’alegra d’esborrar definitivament qualsevol rastre del nostre mal.» Quina alegria tenir Déu com a Pare que ens estima, ens perdona i ens llança a viure feliços, plens d’esperança, joiosos de ser fills de Déu. Tots estem en mans de Déu i no podem estar en millors mans.

També us he escrit que és gairebé impossible fer un balanç de tants anys d’episcopat, però vull fer-vos saber que per a mi el més important ha estat tenir cura de vosaltres i seguir les directrius dels Papes sota el mandat dels quals he exercit el meu episcopat: sant Joan Pau II, Benet XVI i ara el papa Francesc. He tractat en primer lloc d’evangelitzar, després celebrar els sagraments i, com a conseqüència, vetllar per la caritat, i especialment pels més pobres i necessitats. No ho he fet sol, m’hi heu ajudat tots vosaltres a través de les nombroses delegacions, secretariats, associacions, confraries i iniciatives eclesials amb què compta la nostra arxidiòcesi. Us agraeixo de cor a tots el vostre temps, esforç i lliurament. No defalliu, hi ha molt per fer, però estic segur que sereu generosos al costat del nou arquebisbe Joan.

He procurat, com tot cristià, treballar amb entusiasme pel Regne, i sempre sota la guia del Papa, que representa el Bon Pastor que és Jesucrist. Tots sabem que l’Església no travessa un moment fàcil, que certament no serà el primer de la seva història, però això no ha de fer-nos perdre l’esperança.

És poc habitual que un Papa, si les circumstàncies personals li ho exigeixen, deixi d’ocupar el seu lloc, com va passar amb Benet XVI; en canvi és molt habitual, i està canònicament legislada, la successió episcopal en vida. Qualsevol bisbe és successor dels Apòstols i aquest és el seu títol més gran. A partir de la setmana vinent, amb l’ordenació del nou arquebisbe electe, Mons. Joan Planellas Barnosell, s’inicia una nou període a l’arxidiòcesi. Animo a tots els fidels de l’Església a Tarragona a rebre’l amb els braços oberts, a pregar per ell i ajudar-lo en tot allò que necessiti. Jo també pregaré per ell en els anys de vida que em quedin, i també pregaré per tots vosaltres, per les vostres famílies i les vostres institucions.

La nostra esperança és el Senyor, però tenim també una Mare al cel, que Jesús ens va donar abans de morir a la creu. Ella és també la nostra esperança. Mantingueu i augmenteu l’amor a Maria en tantes esglésies i ermites a ella dedicades. Ara us encomano especialment a la Mare de Déu del Claustre, advocació mariana principal d’aquesta Catedral i protectora del Capítol catedralici.

Us repeteixo allò que us vaig dir en la meva carta del passat 4 de maig: us tindré ben presents en la meva pregària i en el meu cor, i malgrat residir fora de l’arxidiòcesi, estaré sempre a la vostra disposició. Que Déu us beneeixi i us guardi.

Jaume Pujol

 

 

Nicolás García: «La Pobla que jo imagino serà imparable»

Nicolá García, candidat del PSC a l'alcaldia de la Pobla de Mafumet

Nicolá García, candidat del PSC a l’alcaldia de la Pobla de Mafumet

 

«Si un eslògan ha fet fortuna en aquesta campanya de municipals a la Pobla de Mafumet, aquest ha estat el de #LaPoblaPotMés.

No negarem que al principi de fer-se públic, hi havia gent que no entenia el seu sentit. Però aquests dubtes inicials es van anar esvaint ràpidament quan els veïns i les veïnes de la Pobla van anar escoltant i comprovant de primera mà les nostres propostes electorals. En elles podien conèixer de forma clara i sense cap dubte què volia dir aquell eslògan: Que a la Pobla es poden fer moltes més coses de les que es fan; que la Pobla pot aspirar a molt més d’allò que és ara; i, en definitiva, que la Pobla pot més.

La gent que em coneix sap que soc una persona extremadament dialogant, amb uns ideals molt arrelats i unes fortes conviccions i valors polítics. Per aquest motiu, quan vaig decidir presentar-me a aquestes eleccions, ho vaig fer amb el convenciment que la Pobla actual necessita un canvi que doni resposta i combati l’actual apatia i falta d’il·lusió d’un projecte esgotat i, ara ja, inexistent. Però aquests són només alguns dels problemes que tenim a la Pobla.

Amb tot, no vull parlar de passat. El que a mi m’agrada és parlar de futur i el futur passa inevitablement per fer una transformació radical al nostre municipi i, sobre tot, a les formes de fer. La Pobla que jo imagino serà un referent en noves tecnologies, en transparència i en educació. També un referent esportiu (més enllà del primer equip de futbol), alhora que també un referent en serveis socials i en sostenibilitat mediambiental. En definitiva, la Pobla que jo imagino serà imparable en molts àmbits del nostre dia a dia.

Aquests dies he tingut l’oportunitat i el plaer de visitar moltes de les cases dels veïns i les veïnes del municipi i he pogut compartir amb ells l’explicació dels nostres projectes i propostes. He de confessar que estic gratament sorprès de la quantitat de consultes que m’han fet en relació a les propostes del nostre programa electoral com, per exemple, sobre la peatonalització parcial de la Rambla Jaume I; l’augment de les zones wifi gratuïtes; la implantació d’un Centre d’Alt Rendiment Tecnològic; o l’ampliació d’alguns equipaments com el col·legi, la llar d’infants i el gimnàs.

Tenim un pressupost que molts municipis voldrien tenir però, davant d’aquesta gran oportunitat, ens conformem amb avançar sense cap tipus de plantejament ni línia estratègica.

Jo proposo canviar tot això, retornar la il·lusió al consistori, pal·liar la deixadesa i, sobretot, emprendre un camí on tots junts i juntes siguem importants.

Així que, si aquest proper diumenge els veïns i les veïnes de la Pobla dipositen majoritàriament la seva confiança en mi i en el meu equip, els haig de dir que no esperin una altra cosa que no sigui la màxima il·lusió per transformar la Pobla en allò que tots i totes ens mereixem, la Pobla del futur. I tot això perquè #LaPoblaPotMés».

Nicolás García

Candidat a l’alcaldia PSC – La Pobla de Mafumet

Josep M. Buqueras: «L’alcalde Ballesteros»

Josep Maria Buqueras Bach

«El vint-i-dos de maig de dos mil quinze en aquest diari MÉS vaig escriure l’article “24M La força del diàleg”, amb motiu de les eleccions municipals. El bipartidisme ja no existeix des de fa anys, estem davant d’una manera nova de fer política. Les prioritats socials, econòmiques i culturals de tots els ciutadans estan canviant a marxes forçades i això significa, que totes les representacions institucionals tenen un ventall molt ampli de ideologies. Que ningú s’equivoqui estem davant d’una manera nova de fer política a tots els nivells. La campanya ha estat gairebé tots contra Ballesteros, amb dos fronts; l’independentista, format per Junts per Tarragona, ERC i la CUP i el bloc integrat per C’s i el PP.

En l’article citat el meu pronòstic va ser: “PSC, 9-10; CiU, 4-5; PP, 4: C’s, 4; ERC, 3; ICV-Eua, 2 i CUP, 0-1 . . . ERC tornarà a estar amb 3 ó 4 regidors, que mai els ha tingut. Els tres partits tradicionals baixaran la seva representació, però la llista més votada serà la socialista, amb certa diferència, doblant gairebé al segon en percentatge, nombre de vots i regidors. Per tant, Josep Fèlix Ballesteros és l’alcalde virtual, davant la fragmentació que tindrem i que impossibilitarà majories absolutes”. El resultat va ser: nou consellers el PSC, quatre l’ERC, C’s i PP, tres CiU, dos la CUP i un IC/Verds. Ara la meva intuïció és la següent: PSC, vuit/nou, ERC, set/vuit, C’s, sis/set, PP JxCat i CUP, dos. En qualsevol cas, la candidatura més votada serà la socialista i, per tant, malgrat el seu desgast de governar, però que no ha tocat fons, l’alcalde serà Ballesteros. Difícilment ERC i C’s es posaran d’acord per sumar catorze consellers, si es que els tenen. En canvi, el PSC pot pactar a esquerra i a dreta. Ara, a més de guanyar, es tracta de sumar. El proper govern municipal sortirà de la suma de dos o més grups. Per sumar no hi ha alternativa. El PSC té la clau.

L’independentisme a Tarragona és clarament minoritari, però el joc de pactes postelectorals, esquerra vs. dreta, per un costat, i independentisme vs. constitucionalisme, per altre, pot significar alguna proposta inversemblant. Hi ha pronòstics que la suma de ERC, PxCat, Cup i Comuns poden sumar una majoria absoluta, és a dir, 14 consellers. Crec que aquesta xifra no és possible. I en aquest cas, l’alcalde és la llista més votada. Potser, passarà com la foto finish esportiva, ja que l’alcaldia pot estar pel ball d’una senzilla conselleria dalt o avall.

Els pactes estaran sobre la taula, no es podran pas obviar. Ja qui opina que seria bo que els partits i els seus alcaldables en la campanya, manifestessin les seves preferències en els pactes postelectorals i, sobretot, ens anticipessin la capacitat i llibertat de pactes que tenen. Al menys, conèixer amb qui si estarien disposats a pactar i amb qui no. Però, és gairebé impossible que ho manifestin, ja que s’hipotecarien abans d’hora.

Viurem unes eleccions al límit i s’haurà de tenir molt present, a l’hora de formà govern, la capacitat de diàleg i del consens, per aconseguir l’estabilitat municipal d’una ciutat de més de 120.000 habitants. Al cap i a la fi és el que ja Ballesteros ha demostrat amb el seu tarannà. Ha liderat el govern municipal des de l’any 2007, governant amb diferents opcions polítiques en cadascuna de les tres legislatures passades. Pep Fèlix Ballesteros ha demostrat el pluralisme, la convivència, el respecte i la concòrdia entre tots els tarragonins. Per això jo m’he volgut sumar a la seva candidatura, ja que és la que inspira més confiança».

 

 

Àngel Juárez: «Trenquem el tabú del suïcidi»

Ángel Juárez

«En quin món vivim, que molts joves prefereixen suïcidar-se a viure-? Què fem tan malament com a societat per emmalaltir mortalment una època vital de rebel·lia, de ser indomable gairebé per obligació, de beure la vida a glops llargs i menjar-se el món a mossegades? Són xifres de la vergonya: el suïcidi és la primera causa de mort entre els joves, fins i tot per sobre dels accidents. Xifra que podria ser més gran perquè, segons alguns estudis, un 5% dels sinistres viaris són suïcidis encoberts.

El fenomen és a tot Europa i especialment sagnant en els països nòrdics, paradigma de societats i democràcies avançades. Quin contrast amb els joves que es deixen la carn i la sang en murs amb filferros de punxes per entrar en aquest mal anomenat primer món nostre. Què terriblement malament ho fem perquè joves que no tenen res valorin la vida per damunt de tot i joves que ho tenen tot perdin les ganes de viure.

Ho tenen tot … o no. També viuen amb l’amenaça de la precarietat, les altes taxes d’atur, la frustració de ser la generació més preparada de la història que no pot emancipar-se, de veure només carrerons sense sortida al que hauria de ser un enorme món per explorar. No obstant això, per molt dur que sigui, és insultant comparar-lo amb les persones que es juguen la vida creuant el mar dalt de barquetes gairebé de paper.

És el nostre deure tornar les ganes de viure als que les han perdudes,, han renunciat o se les han arrabassat per la raó que sigui. Hem de fer una reflexió urgent, seriosa i en profunditat sobre en quin monstre estem convertint el nostre món i per què no podem parlar d’aquesta xacra social.

Uns anys enrere, ningú parlava de càncer. Era un tabú amagat sota «una llarga malaltia» que ja s’està trencant. Trenquem també amb el tabú del suïcidi i abordem el problema de manera clara per posar-hi remei abans que sigui massa tard».

Àngel Juárez

Ander Basterrechea: «El Maltrato Animal ha sido y será una de mis luchas»

Ander Basterretxea cap de llista de Centrats per Vila-seca

Ander Basterretxea cap de llista de Tot Vila-seca-Centrats

«Ander Mikel Basterrechea Aranguren regidor y cabeza de lista de TOT PER VILA-SECA-CENTRATS ha solicitado al Ayuntamiento a través de la Comisión de Servicios Generales y de Seguridad, personarse en la causa que la fiscalía del Juzgado de Reus ha abierto contra la  L’Última Llar, Serveis d’Animals de Companyia.

Nuestro ayuntamiento tiene un convenio con dicha fundación la cual recibe subvenciones y pagamos sus servicios. Esta fundación ha estado y está cuestionada por el trato que reciben los animales y por ser sospechosa no solo meras irregularidades e infracciones administrativas, sino de la posibilidad de muerte innecesaria de un número elevado de animales, en cuyo caso existiría un delito contra la fauna y también otros delitos relacionados

Por tanto como ayuntamiento tenemos la obligación legal y moral de saber que está pasando con los animales que desde nuestro Municipio cuando se trasladan a la Ultima Llar. En caso de ser condenada, de inmediato exigimos cancelar el contrato y convenio suscrito.

La implementación de una protectora de animales, la creación de un espacio para promocionar y divulgar las leyes en defensa de los animales, la cooperación directa con la sección de defensa de los derechos de los animales de los Colegios de abogados, la creación de un enlace entre las asociaciones animalistas y la acción política de nuestro ayuntamiento y personarnos como acusación particular en los casos que se detecten de maltrato animal, son algunas de las muchas medidas para con los animales a las que me he comprometido cuando sea alcalde».

Ander Basterrechea.

Josep Fèlix Ballesteros: ‘Tarragona, pobresa zero’

Respecto la honorabilitat i la dignitat d’aquells que pensen diferent que jo o que discrepen de les meves posicions polítiques. No només respecto la seva honorabilitat sinó que la defenso.

Vull començar per aquí i deixar-ho molt clar perquè si hi ha alguna cosa que m’ha entristit aquests darrers anys era constatar com hi ha persones amb responsabilitats institucionals que pensen que la política és insultar, difamar o mentir, directament. Tot els sembla vàlid per acabar amb un adversari polític, sense escrúpols. I això no és res de nou, és la vella política de sempre, la política trista, el camí segur a la decadència col·lectiva.

Josep Fèlix Ballesteros és alcalde de Tarragona i alcaldable pel PSC

Ho rebutjo rotundament. Com a alcalde sempre he defensat el diàleg, el respecte, el progrés i la convivència a la nostra estimada Tarragona que és i continuarà sent una ciutat plural, no només de molts colors sinó també de moltes tonalitats i intensitats d’aquests colors. I ja avanço que així seguirà sent mentre jo sigui l’alcalde de la ciutat: davant d’un insult un somriure, davant la confrontació diàleg i voluntat d’entesa pensant en el millor per la ciutat, davant de “fronts de bloqueig” mà estesa i desig sincer de cooperació per sumar tots junts en positiu pensant en Tarragona. Amb ambició de ciutat. Amb generositat. Sense apriorismes.

Perquè no podem mai substituir la política per un trist espectacle de desqualificacions personals, ni considerar els insults i les manifestacions d’intolerància com un debat raonat que pugui beneficiar als tarragonins.

Com sabeu sempre m’he caracteritzat per ser una persona propera i optimista que creu en els enormes potencials que Tarragona té al seu abast. Allà on altres tan sols veien problemes (perquè n’hi ha que realment ho veuen tot en negatiu, sempre en negre) jo he vist oportunitats que ens facilitaven una solució. Sense fer volar coloms ni prometre l’impossible i manteniment sempre una pressió fiscal baixa, reduint el dèficit municipal.

He après molt en aquests anys i ara vull posar aquesta sinèrgia i aquesta experiència acumulada a favor d’un projecte de millora amb noves idees que situïn Tarragona al capdavant del país en paràmetres de qualitat de vida. Després de deixar enrere definitivament una crisi econòmica monstruosa, que hem sabut gestionar correctament invertint en polítiques socials, ara ens preparem per fer un nou salt endavant de gegant.

Com? Per exemple, revolucionant i modernitzant la mobilitat convertint-nos en la primera ciutat de tot l’Estat (i una de les primeres d’Europa) en tenir el transport públic municipal totalment gratuït per als tarragonins i tarragonines, el que molts veïns i veïnes ja coneixen com el “bus gratuït”. No és una proposta electoral, és una acció de govern pensada en clau de ciutat i no de partit. I per això lamento sincerament que la resta de candidatures que es presenten a les eleccions hagin rebutjat incorporar aquesta proposta positiva i perfectament realitzable als seus programes, tal com els vaig proposar. És un error avantposar els interessos partidistes als de la ciutat. Què plantegen en positiu més enllà de criticar i menystenir “tot allò que proposi el Ballesteros”? Així no es construeix res de bo…

Jo sempre he tingut clar, i ho seguiré fent, que quan he pres la responsabilitat de ser alcalde de la ciutat he assumit la responsabilitat de ser l’alcalde de tots i de totes, no només d’un partit o d’una facció. De tots i de totes, també fins i tot dels que m’insulten. No vull una Tarragona sectària, reitero ara el meu compromís de sempre amb la tolerància i la recerca permanent de noves oportunitats per Tarragona, la dignitat humana i la justícia.

Aquests dies de campanya molts periodistes em pregunten a les entrevistes quan acabarà el meu compromís amb Tarragona. Comparteixo amb vosaltres la meva resposta: el meu compromís amb Tarragona no haurà acabat fins que tots els nens i nenes d’aquesta inigualable ciutat, des dels carrers de Bonavista o Campclar fins a la Rambla de Sant Pere i Sant Pau o les belles places i racons de la part alta, se sentin estimats i atesos, sàpiguen que sempre estaran a resguard de qualsevol contingència, i tindran garantits per l’ajuntament els serveis necessaris per tenir una vida material digne tal i com es mereixen. Perquè jo no vull veure Tarragona convertida en una peça tristíssima d’una mena de “guerra de banderes” estèril en termes de progrés social, a mi el que realment em motiva és assegurar que tots els tarragonins i tarragonines, i subratllo: tots!, tinguin un nivell bàsic de seguretat i dignitat material garantits per l’ajuntament. I en aquest empeny permanent m’hi deixaré la pell, en podeu estar segurs…

Josep Fèlix Ballesteros és alcalde de Tarragona i alcaldable pel PSC

Xavier Sabaté: «Pittsburgh i Flix»

Xavier Sabaté és ex-conseller del Govern de la Generalitat

«Ramon Gras Alomà, és un mig tarragoní que tenim per aquests mons de Déu que es va graduar brillantment a la Universitat Politècnica de Catalunya no fa gaires anys com enginyer civil i ara fa d’Investigador sobre Innovació Urbana a la Universitat de Harvard però també a Massachusets. És també cofundador de Arentia Urban Analytics and Design, una start-up especialista en Design Thinking, Ciència de la Complexitat i Teoria de Xarxes per fer front als reptes de la complexitat urbana i dissenyar ciutats que tenen com epicentre les persones.

La perfecta organització del TEDX Tarragona ha editat i penjat a les xarxes en només 24 hores les intervencions de la 5a edició del TEDx Taragona d’ahir dissabte celebrada al Palau Firal i de Congressos de Tarragona, entre les quals hi havia la intervenció magistral de Ramon Gras que recomano vivament.

En veure-la he pensat en Flix. Ramon Gras va parlar del cas de Pittsburgh que va arribar a ser centre neuràlgic de la indústria de l’acer i del vidre dels EE.UU. Tant, que els historiadors li atribueixen un paper fonamental en la victòria del país americà en la segona guerra mundial. Però arribada la globalització, els 80 i 90 Pittsburg va patir una crisi sense precedents, amb una baixada del 45 % de la seva població i tot el que comporta en ciutats i pobles que pateixen aquests trasbalsos: terrenys i equipaments industrials abandonats, habitatges buits, desesperació de milers de persones que han de marxar o queden a l’atur, els joves sense futur….

Gras, que ha participat en l’estudi dels 50 principals eixos d’innovació a EE.UU en ciutats com Nova York, Boston, Chicago o San Francisco , es dedica a estudiar com alliberar el potencial d’innovació d’un territori i sosté que està a les nostres mans crear riquesa si se sap desenvolupar el talent local i encertar els sectors a treballar. Si no es fa així, si s’imposa la inèrcia o s’espera que vinguin de fora les solucions, aquestes no arriben i es va a pitjor.

Ramon Gras explica com a Pittsburgh se’n van sortir reconvertint la seva economia a una de serveis i basada en la robòtica i les noves tecnologies. I se’n van sortir perquè el principal factor que defineix la potencialitat de riquesa d’un territori és el know how col·lectiu, és a dir, el talent, l’habilitat de treballar en xarxa i produir noves idees, noves solucions, nous productes , nous serveis que donin resposta a les necessitats d’una comunitat.

Això és molt difícil perquè les inèrcies, per definició contràries a la innovació, maten les possibilitats de qualsevol recuperació.  Però som nosaltres els qui tenim la capacitat i la possibilitat de posar en marxa aquests processos d’innovació i de connexió del talent local . És a dir, els motors de la innovació i de l’economia d’un territori depenen de decisions humanes

Salvant totes les distàncies amb Ramon Gras que són infinites, al matí del mateix dissabte també vaig parlar de talent al debat que ens havien convocat el Grup Sembrajoves de Flix per debatre sobre el futur del poble a les diverses candidatures per les properes eleccions municipals.  La meva darrera intervenció va ser també sobre talent local. Vaig dir que a Flix n’hi havia molt, dins i fora del poble, que era fonamental per recuperar la greu situació que pateix el nostre poble , que l’havíem de posar en marxa per refer la nostra economia i crear nous llocs de treball

Nosaltres hem aportat la idea de constituir el poble i la comarca en un nou punt de generació d’energia renovable, de gestió d’aquesta energia a través d’una empresa local flixanca a crear des de l’ajuntament anant a buscar capital també privat. Aquesta empresa ha de començar a preparar-se per gestionar la central hidroelèctrica , municipalitzar la xarxa elèctrica, buscar alternatives renovables i d’emmagatzematge a la Nuclear d’Ascó i oferir els nostres polígons per desenvolupar aquestes noves activitats productives.

Ras i curt: es tracta d’aprofitar les nostres potencialitats, el nostre talent local i que no marxin fora del poble els beneficis.

Farem venir a Flix un dia a Ramon Gras i a altres entesos que estan disposats a donar-nos un cop de mà i sobretot , treballarem l’endemà mateix de les eleccions per portar inversions i llocs de treball.. Perquè Flix té futur».

Xavier Sabaté

Cap de llista de Unitat per Flix

Patrícia Olivé: ‘Repensar la mobilitat per repensar la societat’

Hi ha una frase de Thomas Jefferson que m’agrada molt. “Els peus a terra i el cap a les estrelles”. Dit d’una altra manera, cal pensar en els problemes del dia a dia però sense renunciar a somiar grans transformacions. I aquestes idees que poden semblar utopies irrealitzables, sovint són realitats tangibles a alguna altra part del món. Només cal mirar en la direcció adequada.

Patrícia Olivé és membre d’En Comú Podem Tarragona

Fa unes setmanes vaig tenir una conversa amb una amiga que fa molts anys que viu a Londres. Ella i el seu marit han decidit vendre el cotxe que tenien i no comprar-ne cap altre. Utilitzaran per a necessitats puntuals (un dia a la setmana portar una filla a dansa i els caps de setmana i vacances que vulguin sortir de Londres) un sistema de cotxe-compartit (pagant una petita quota mensual i un tant per l’ús). Tenir cotxe propi era una decisió econòmicament irracional i ecològicament poc responsable.

Pot pensar-se en una realitat així en el nostre entorn? La resposta és sí. Però és un sí condicional. Serà possible a mig termini si repensem i redissenyem la mobilitat de les ciutats per permetre la mobilitat en transport públic millorant les freqüències, les tarifes i les línies i la mobilitat amb mitjans nets (a peu, en bicicleta…) i, clarament en el cas de Tarragona, repensem la mobilitat en clau metropolitana, és a dir tenint en compte la intensa circulació de persones entre els principals municipis del Camp de Tarragona.

L’urbanisme pot dissenyar ciutats disperses i fragmentades, grans polígons d’oci i comercials a les afores obligant a l’ús del vehicle privat i afavorint les cadenes comercials i les grans superfícies. Això és el que ha passat a Tarragona fins ara. Però l’urbanisme també pot promoure una mobilitat més sostenible, integrant la ciutat a través de vies urbanes on ara hi ha carreteres, recuperant els camins tradicionals i millorant el transport col·lectiu. Podem avançar cap a un futur on una part important de la ciutadania no sigui cotxe-depenent, on es millori la qualitat de l’aire que respirem i la despesa en transport. Les ciutats més modernes ja caminen en aquesta direcció. Tarragona decidirà el proper dia 26 cap a on vol avançar. O retrocedir.

Patrícia Olivé és membre d’En Comú Podem Tarragona

Josepa Loos: ‘Jo només he tornat a casa!’

Josepa Loos, número dos de Centrats per Tarragona

Josepa Loos, número dos de Centrats per Tarragona

Per què s’empenyen alguns en voler canviar-me? Fa uns dies vaig haver de fer front a la reflexió d’un polític que em va empipar. O no ha entès res o era una mostra de mala fe. Qui em coneix sap que si peco d’alguna cosa és de ser franca i dir allò que penso sigui on sigui i davant de qui sigui. Dir-me que m’he passat a un altre partit és bastant còmic.

La meva trajectòria ha estat sempre motivada per aconseguir el benestar de les persones. És el que es diu Humanisme. La meva formació i experiencia vital va fer que entrès a militar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) als anys 80. Hi vaig estar més de 20 anys. Fa mes de 6 anys vaig deixar el partit per discrepàncies amb un pacte contra natura a Salou.

Fa uns mesos em van proposar tornar a la política activa integrant-me a Convergents. Un partit on hem coincidit molts antics militants i simpatitzants de CDC, així com molta gent nova que busca consolidar aquesta formació de centre catalanista humanista, liberal i sobiranista. De cara a les eleccions municipals del 26-M em presento com a número 2 de la llista de Centrats per Tarragona, que és una coalició de Convergents amb gent de Lliures, un partit en el que s’hi troben molts antics militants de Unió Democràtica. Em presento per Centrats per Tarragona però milito i represento a Convergents. No he canviat: era Convergent i segueixo sent Convergent! Jo només he tornat a casa!

Josepa Loos, número dos de Centrats per Tarragona

Josep Buqueras: «L’FP DUAL»

Josep Maria Buqueras Bach

«La Formació Professional/FP sempre ha tingut com objectiu fonamental adaptar-se a las necessitats del món laboral. La Formació Professional sempre ha estat devaluada i el tòpic ha estat que els alumnes bons estudiaven el batxillerat i els dolents cap a l’FP. Això ja fa temps que ha passat a la història. A més, no podem pas obviar que tots els itineraris formatius condueixen a la titulació que es desitgi i sempre he cregut que l’FP ha estat mal valorada per la societat, quan en realitat és una peça clau de la formació en tots els àmbits professionals, ja que et dóna els coneixements bàsics per poder continuar estudiant qualsevol carrera universitària, com integrar-te al món laboral.

L’FP és una eina molt important per a dotar a la societat de professionals de bon nivell, aquestes dues lletres que, juntes i indestriables, representen tot un món d’oportunitats. A Tarragona ciutat hi ha més de 5.300 alumnes en nou centres, dels quals 1.200 cursen l’FP dual amb 400 empreses implicades. Quatre instituts són referència i configuren la capitalitat de Tarragona en l’FP de Catalunya: Comte de Rius, Pere Martell, Vidal i Barraquer i Cal·lípolis.

El Departament d’Educació invertirà 4 milions d’euros en un nou model d’ FP dual per al pròxim curs com l’objectiu de facilitar la tasca dels centres i incrementar exponencialment la xifra d’alumnes. Un dels canvis més importants és la distribució curricular única per a cada cicle formatiu. El nou model varia l’organització de cicles. En el primer curs tots els alumnes d’un cicle formatiu cursaran el mateix currículum, que consistirà en mòduls de la professió i en mòduls transversals. Serà en el segon curs on hi haurà una part comuna de formació en els centres, i a partir d’aquí una especialització a l’empresa, tant en el que triïn la modalitat dual, com per als que facin formació en centres de treball. També s’incrementen les hores d’estada a l’empresa. A la dual seran 1.000 hores ampliables a 1.300 (ara són 900) i en formació en centres de treball 500 ampliables a 600 (ara son 300/400).

S’incrementarà l’import de les beques que cobren els alumnes per les pràctiques, prenent com a referència el salari mínim interprofessional. Per tant, hi haurà una equiparació entre l’import de la beca i l’import del contracte. Aquest fet té per objectiu assolir el 40% de contractes de formació, atès que actualment un 10% són contractes i un 90% són beques.

Aquest any l’FP Dual impulsa el projecte “Somos FP Dual”, una xarxa de joves ambaixadors d’aquest tipus de formació que participa en activitats que es duen a terme al conjunt de l’Estat. Actualment hi ha més de 150 joves que expliquen a altres joves de la seva experiència a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació, així com a través de xerrades en centres d’educació i fires.

L’atur dels graduats en FP se situa al voltant del 9%, una taxa tres vegades inferior a la de l’atur juvenils, que actualment és del 28,8%, segon un estudi elaborat a començaments d’any, per Educació. L’estudi d’inserció laboral dels ensenyaments professionals del 2018 xifra amb un 55,1% els graduats que han trobat feina nou mesos després d’acabar els estudis. En resum l’FP és garantia de trobar feina».

Josep Buqueras

Roberto Villarreal: «Voto de castigo a la Junta del Tennis Tarragona»

Roberto Villarreal. Periodista y escritor. Es uno de los portavoces de los nuevos socios del CTT procedentes del absorbido Tennis Park.

Roberto Villarreal. Periodista y escritor.

Dicen los más viejos del lugar que jamás se había visto un espectáculo tan lamentable en una de las instituciones deportivas con más peso en Tarragona junto al Gimnàstic, el Reïal Club Nàutic y el Club Natació Tarraco. La esperpéntica asamblea de socios del pasado fin de semana, en la que se debía aprobar la absorción del vecino Tennis Park –ejecutada el verano de 2018-, marca un antes y un después en devenir del histórico Club Tennis Tarragona (CTT).

La asamblea comenzó con mal pie y terminó como el rosario de la aurora, con un sonoro fracaso que deja en una posición delicadísima a la actual Junta Directiva: tanto las cuentas de 2018 como el presupuesto de 2019 fueron rechazados por amplia mayoría. Su primer error fue el espacio reservado, incómodo, pequeño y con un sonido desastroso. Ni se oían bien las intervenciones, ni se podía seguir el power point explicativo. La presencia de nuevos socios procedentes del extinto Tennis Park –más de 80 sobre un total aproximado de 200 asistentes- pilló a contrapié a la Junta que preside con su mejor voluntad Pere Bergadà.

El segundo error, bastante más grave, tiene que ver con una absoluta ceguera a la hora de entender la idiosincrasia del club absorbido, que según los datos expuestos aporta unos 500 socios sobre un total de 2.000. El antiguo Tennis Park es pequeño en relación a su vecino, pero mucho más activo, participativo y cohesionado, de modo que de cara al futuro las reglas del juego para ganar cualquier votación en el nuevo CTT cambian sustancialmente.

Tercer error: falta de empatía en la comunicación. Desde la absorción, el malestar de los nuevos socios había ido in crescendo al sentirse menospreciados, como de segunda categoría frente a los DTV, los del club “De Toda la Vida”. Como si solo interesasen a modo de fondo de comercio para engordar el apartado de ingresos con el pago mensual de cuotas. La gota que colmó el vaso fue el despido fulminante del antiguo gerente del Park, Xavi Pueyo, quizá la única persona que se había preocupado de servir de puente entre la actual Junta y la masa social del club comprado.

Las formas en el despido del ex gerente, -que había sido acomodado hacía solo unos meses en la nueva estructura como director técnico del CTT y ya había sido arrinconado-, pone en evidencia un cuarto error derivado de una aparente improvisación y de la falta de una hoja de ruta. Pese a la impecable operación financiera de la compra, -pues el CTT se aprovecha del bajo precio del dinero-, el incremento de los costes de personal y los impagados han terminado por asfixiar la tesorería del CTT, hasta el punto de solicitar un crédito de 150.000 euros para afrontar las urgencias

Se puede entender que una fusión de estas características, con su complejidad, genera duplicidades y situaciones ineficientes para cualquier empresa. Lo que no es aceptable, -como en una sencilla economía doméstica que intenta no vivir por encima de sus posibilidades-, es la falta de análisis en la estructura de ingresos y gastos, que ha derivado en el incumplimiento de los compromisos adquiridos sobre el mantenimiento de la plantilla y el pago de cuotas.

Los cuatro errores mencionados están en la base del voto de castigo al que han sometido los nuevos socios, junto a los sectores críticos del CTT, a la Junta Directiva. Realmente, el pasado sábado no se votó ni la gestión de 2018 ni la previsión de 2019, sino una manera de hacer opaca, lo que en argot jurídico se llamaría nocturnidad. Mientras la Junta no aprenda a tender puentes, explicar sus planes con transparencia y no entienda que la ‘sección Park’ es más que un simple fondo de comercio, siete pistas de pádel, cuatro de tenis, dos de squash, un gimnasio y una piscina, no estará cumpliendo con su cometido y correrá el riesgo de nuevos disgustos.

Roberto Villarreal. Periodista y escritor. Es uno de los portavoces de los nuevos socios del CTT procedentes del absorbido Tennis Park.

 

Xavier Sabaté: «La hidroelèctrica de Flix pel poble»

Xavier Sabaté és ex-conseller del Govern de la Generalitat

«Quan diem que » Flix té futur » és perquè ho creiem fermament. Si no ho creguéssim no ens hauríem embarcat en el compromís de treballar fermament per la nostra vila els propers quatre anys.

Flix no té moltes oportunitats. Cap ciutat ni poble en té de sobreres en el món que vivim. Però en disposa d’alguna. Nosaltres n’aportem les que ens sembla que són viables i la principal està relacionada amb l’energia, més ben dit, amb la transició energètica. Tothom l’haurà de fer encara que al nostre país anem amb retard. Es tracta d’abandonar els combustibles fòssils i l’urani i passar a les energies netes.

Si Flix no hi volgués jugar ho faran altres pobles i ciutats. Tenim infrastructures de transport de l’energia , terrenys industrials , sol i vent. Per tant podem jugar a la solar, a l’eòlica, a l’hidrogen. Ho explicarem els propers dies però avui ens volem centrar en la central hidràulica que ha complert ja 71 anys de concessió i li’n queden només quatre. Proposem que se la quedi el poble  i que sigui un dels elements que contribueixi a tenir un Flix 100 % renovable gestionat pels propis homes i dones de Flix. Se la pot quedar a través d’una empresa municipal o mixta. Aquesta hidroelèctrica que a Flix li diem » la Central » ha significat molt per l’economia del poble. En el nou món energètic pot jugar un nou paper passant a mans dels flixancos i flixanques que, estic segur, en farem un millor ús mantenint millor el meandre del riu i permetent que els beneficis es quedin al poble.

En parlarem els propers dies més detalladament. Perquè al segle XXI, l’energia ja pot estar en mans de les persones que la generen de forma descentralitzada i no cal que la monopolitzin grans companyies. I si ho fan centenars d’ajuntaments, petits i grans a Alemanya o a Sacramento a USA o a Evry a França – el sr. Manel Valls que vol ser alcalde de Barcelona ho va fer quan n’era allí alcalde – també ho podem fer a Flix i començar a tenir arguments per ser també la Ribera Nord Reserva de la Biosfera.

No podem perdre l’ocasió que se’ns presentarà ben aviat. Els nostres joves necessiten tenir noves oportunitats i haurem d’adequar la Formació Professional als nous reptes perquè els inversors tinguin més facilitats.

Sabem com fer-ho i Flix té condicions. Nosaltres ja ho comencem a preparar».

Xavier Sabaté

Jaume Garcia: ‘Espanya i Catalunya voten diàleg’

La foto finish del 28-A dibuixa un escenari molt clar: l’estratègia de Pedro Sánchez encaminada a la moderació i l’aposta per introduir un menú social a l’estridència nacional-populista ha estat gratificada per l’electorat. El PSOE i ERC s’han erigit en els grans guanyadors dels comicis més radicalitzats. Els 800.000 vots dels indecisos que ningú sabia on anirien a parar i que provocaven el pànic general eren majoritàriament socialistes: la potent megafonia d»El novio de la muerte’ ha fet acudir en massa el vot centrista. Pedro Sánchez ha redimit el PSOE dels pecats de dretanització a què va conduir -involuntàriament o no- ZP.

Jaume Garcia és director de Tarragona21

No només han guanyat el PSOE i ERC, també Ciutadans, que ha passat de 32 a 57 diputats, situant-se a nou del PP, en condicions de disputar-li l’hegemonia de la dreta. La pèssima herència de Rajoy li ha costat una debacle històrica a Pablo Casado. El seu discurs radicalitzat potser era l’única opció que li quedava per no veure’s sepultat pel radicalisme espanyolista. Ni el PP de Cayetana Álvarez de Toledo ha pogut resistir. Diuen que Napoleó només exigia una cosa als seus generals: que tinguessin sort.

Parlant de Napoleó, a Catalunya ha fracassat el model Waterloo, ja molt qüestionat internament. S’imposa de manera brillant la proposta més realista d’ERC, que ja fa temps ha decidit no arriscar un altre 1-0 i eixamplar la base independentista. El mapa del diàleg que reclama la ciutadania espanyola queda encara més evident al Senat: la majoria absoluta del PSOE -amb el domini d’ERC a Catalunya- gairebé descarta de nou un 155. La principal amenaça electoral del tripartit de dretes radicalitzat s’ha esvaït, senzillament ja no existeix. Puigdemont perd arguments.

Queda un mes per a les eleccions municipals i cap formació amb opcions de pactar no s’arriscarà de descobrir les cartes. Pedro Sánchez pot governar amb Podemos, el PNB i algun suport puntual més sense haver de dependre sempre dels independentistes, o pot virar cap a Ciutadans. No sembla que sigui el que li demani el seu electorat, però en tot cas és l’amo de l’escenari.

Als nostres municipis, la mirada té un calendari marcat en vermell, el 26-M. El PSC recupera el somriure i Ballesteros rep un alè de cara a les municipals, on potser haurà de vigilar més a ERC que a Ciutadans. ERC fa un sorpasso espectacular a Reus, mentre a Salou, Junts x Cat queda com a última força. PSC i Ciutadans guanyen de carrer i ERC queda tercera. A Vila-seca, prova de foc per a Junts X Cat, es dóna un resultat similar. A La Canonja i Constantí, feus socialistes, el PSC àmpliament, amb una presència notable de Ciutadans. Fa temps que a La Canona inquieta Ciutadans. Cambrils i Torredembarra, amb alcaldes d’ERC, veuen com la formació lidera el triomf.

Jaume Garcia és director de Tarragona21

Ángel Juárez Almendros: ‘Mentir i menteixo’

Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)

Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)

«La celebèrrima cita política del «puc prometre i prometo» ha desembocat en un trist, lamentable i generalitzat «puc mentir i menteixo».

Hi ha barra lliure perquè els candidats menteixin sense cap mena de pudor. A algun igual se li escapa el riure i tot en veure que fàcil és enredar la gent. No entenc com poden guardar la compostura, el posat de no haver trencat mai un plat mentre llancen la vaixella sencera al cap dels seus oponents.

Puc mentir i menteixo que la ciutat tindrà serveis de qualitat. Puc mentir i menteixo que la ciutat estarà neta, serà segura, hi haurà obsessió per crear llocs de treball i qualitat de vida. Puc mentir i menteixo que sóc el més alt, el més guapo, el més intel·ligent, simpàtic i meravellós ser que hi ha sobre el planeta terra i que la resta heu d’estar al meu servei.

M’admira que puguin dir-ho tan amples, sense cap mirament. Serien temibles jugadors de pòquer, però més aviat recorden a tafurs plens de trampes per escurar els badocs. Podrien ser actors formidables, però semblen estàtues vivents, immòbils al seu lloc, a canvi d’uns calerons.

Em pregunto com hem arribat fins aquí i la resposta- crec que podran estar d’acord amb mi- és que ens hem deixat. Ens hem deixat que ens menteixin a la cara una vegada i una altra i una altra més sense que hi hagi cap conseqüència. Hem permès que la paraula, el bon nom, que és un dels béns més preuats que tenim les persones, s’empastifi al fang de la mentida i no passi res.

Sense reprovació social, creix la impunitat.

Però si les mentides es multipliquen com pans i peixos i no passa res, al final ja estan tan normalitzades que, al final, els que semblem estàtues vivents som nosaltres.

I ja està bé de deixar que aquesta bola, mai millor dit, es faci grossa i segueixi rodant costa avall de la decència.

Per si de cas creuen que exagero, fa gairebé 30 anys que Mediterrània reclama un estudi epidemiològic per saber l’estat de la nostra salut pública. Fa gairebé 4 anys, l’Ajuntament de Tarragona va acordar, per majoria absoluta, impulsar aquest estudi i seguim esperant.

Ja no sé ni quants anys han passat des de les promeses del Govern central de desdoblar la N-340 mentre seguim sumant morts i ferits. O d’impulsar el Corredor del Mediterrani mentre es perden inversions milionàries. Ni quants passaran fins que la Generalitat alleugereixi d’una vegada les llistes d’espera i tinguem hospitals en condicions o la Residencial recuperi la seva antiga esplendor.

Però no passa res. Són temps electorals i tot és meravellós. Siguem feliços que aviat s’acaba».

Ángel Juárez Almendros.

President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies