Saragossa és grana

🔊 Escoltar la notícia

1.000 nastiquers no han deixat sol a l’equip en un dels partits més trascendentals de la temporada. La proximitat, l’horari, però sobretot la importància del duel ha fet que s’hagi viscut la major marea grana de la temporada. Per moments, la Romareda semblava el Nou Estadi.

‘No ho veig clar avui”.’Estic molt nerviós’. ‘Serà molt difícil’. Eren algunes de les afirmacions que es podien escoltar a les immediacions de la Romareda minuts després de que els autocars carregats d’aficionats del Nàstic arribessin, puntuals, per a la cita. Un cop ja dins de l’estadi, les goles començaven a escalfar al mateix temps que els jugadors amb els primers càntics. Càntics arxi coneguts que no han deixat de ressonar ni un sol moment en un camp de Primera Divisió, que durant molts minuts semblava el Nou Estadi.

Els aficionats avui presents han patit, i molt. No tant durant la primera part, on han reclamat, i amb raó, el penal no xiulat sobre Naranjo. Durant la segona part molts d’ells han hagut d’aguantar un intents aiguat, però ni això, ni les aproximacions rivals han fet rebaixar els ànims. La victòria es comença a veure difícil fins que Naranjo els ha fet saltar, abraçar-se, petonejar-se i cridar cap al cel.

Les mateixes reaccions servirien per descriure perfectament el penal fallat per Lanzarote. La tensió i resignació prèvia al llançament de penal han deixat pas a l’eufòria més absoluta, com si tothom s’hagués pres 2 chartreuses durant el Seguici Popular. I és que l’Amparito, i altres himnes ja adoptats per l’afició, no han deixat de ressonar fins al xiulet final.

Instantàneament, els jugadors han corregut fins al córner on estava ubicada l’afició per celebrar amb ells la victòria, com si d’un ascens es tractés. Ni el president Andreu s’ha pogut estar de mostrar la seva alegria amb la bufanda al vent i saltant com un nen petit ple d’il•lusió. Abans del camí de tornada, jugadors i afició s’han tornat a fusionar, un cop més, en una matinal perfecte ja amb el sol com a protagonista després de la tempesta d’emocions.

Joan Castell