L’autor de l’article, Toni Teixidó
Que ve el Pitu? Ho preguntava amb la insistència del delit quan la mare parlava pel telèfon fix -model Teide roig- amb la Neus i miraven de quedar per celebrar el cap de setmana. Sense el Pitu era ben cert que podia ser alegre i entretingut, però amb ell es feia realitat l’aventura; tot era millor, més emocionant, més divertit… El Pitu era l’ànima d’una colla estable d’amics que tenien com a principal nexe d’unió el fet d’estar divorciats i amb fills, els primers de l’època a tot el país. Ens estimaven molt, així que la nostra primera infantesa fou una sort d’afecte i atenció, tanta que fins i tot aquell grup tenia energia per a què els festius fossin, per regla general, intensos i molt feliços per a canalla com la Verònica, la Thais i jo mateix.
El ‘Pitu’
La litúrgia del cap de setmana començava amb la ruta del segon cafè, seguit pel de la canya i el vermut final. A cada establiment se’ns ajuntava gent, i pels nens, la part alta se’ns presentava com una zona íntima i tranquil·la de Tarragona per a tarufejar. Tot seguit es dinava a casa d’algú del grup. Tot era riure i jugar a descobrir la vida. Si tocava a casa de la Pepita, es ballava i es jugava al “Commando” de Capcom en el primer ordinador que va caure’m a les mans. Abans calia comprar un litre de vi a la bodega de “la bocacalle” i uns pastissos artesans per postres.
El dinar, la llarga sobretaula, tan interminable pels petits que aprofitàvem per tancar-nos en qualsevol estança a jugar, sempre amb les seves riallades i anècdotes de fons. Amb nosaltres no hi havia opció per a la migdiada. El «Maná-Maná» era ideal per a fer safareig i gana, i si no se n’havia fet prou, la fira de Salou o els seus carrers hi ajudava. Si el sopar al restaurant s’allargava molt, el cubalibre de rigor per a uns, i el 7up per a altres, es feia a la pista de l’àtic de la discoteca «Level 0», a La Pineda de Vila-seca de camí cap a casa. Si el grup sortia de matinada, sempre ens deixaven a la “casa de guàrdia” amb algú del grup que es convertia en cangur, on corrien les pel·lícules de vhs i els jocs fins que quedàvem clapats. Si era estiu, la platja era pel diumenge. Si era hivern, el cinema, als «Óscar» de Ramon i Cajal. Petits i grans fèiem les mil i una, sempre sota promissió de no revelar mai cap peripècia als companys de classe ni a ningú del nostre entorn.
El Pitu es movia bé en qualsevol àmbit, però sobretot en el de l’hoteleria, ja no com a client habitual, sinó com a professional del sector. Durant anys fou agent comercial de «Tecnobar», també cambrer, començant de ben jovenet en discoteques com la «Torreón» de Cala Romana. El carisma li venia donat per la seva pròpia seguretat. La broma era el seu recurs preferit, que tant podia anar des de la fina ironia fins al sarcasme versat sobre qualsevol tema que es plantegés. Era curiós, perquè poc li agradava la música més enllà de les versions de La Trinca, però això no impedia que perdés l’ocasió de fer playback amb qualsevol dels hits dels 80 o de posar el play amb els acudits de l’Eugenio, perquè la qüestió essencial, sempre, era riure. No era cap home extravagant, ni cap dels prototips patriarcals que havien patit les seves amigues, mascles d’aquells que definia com una generació de bandarres, cagabandúrries i fantasmes. No, ell era un home bo i honest, generós, intel·ligent, meticulós, divertit i, com li deien sovint, un sac d’ossos molt atractiu. Si, era un home bell, d’aquelles poques persones que pots conèixer tocades per la noble essència, amb un cor bastit per l’amor que va veure i rebre a casa, fruit del matrimoni format pel constantinenc Federico Sans i la tarragonina Josepa “Pepita” Romeu, ambdós treballadors a la porteria que «La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona» tingué a l’actual número 77 de la Rambla Nova tarragonina.
La colla va durar el que van provar tots de refer la seva vida sentimental. Les trobades van passar a ser casuals o intermitents, però ni els amics que va perdre, per sempre o temporalment, van deixar d’omplir l’espai que sempre reservava per a la família. Les seves trobades amb el seu tiet Benjamín, el trafegar, els esmorzars i els berenars de forquilla, les tapes, l’entrepà de brioix i tall a la planxa. El Benjamín i ell eren especials i igual de generosos, s’estimaven, era el vincle del camí del retorn a casa, a través del record, amb els seus pares difunts. També és molt dur perdre un nebot que és alhora com un fill.
M’anava fent un adolescent, i el Pitu seguia amb mi. Fins a la meva adolescència i primera jovenesa vaig mantenir-hi contacte, però ara, vist amb perspectiva, no tot el que hagués volgut. Els últims anys van ser els més íntims, perquè suposo que ja em veia prou madur per a poder parlar de tot, per la qual cosa els temes se succeïen a un ritme vertiginós, diàlegs apassionats d’aquells que de seguit es tornaven monòlegs quan quedava aclaparat per aquella agilitat mental que tenia. Acostumàvem a presentar un seguit d’aproximacions filosòfiques, quasi sempre en cru, perquè raonava que per caminar per la vida calia conservar l’abelliment de la bellesa, però també acostumar-se al verí i la claveguera. Era un entusiasta de la tecnologia i la geopolítica, professant predilecció pels sistemes socials anglosaxons. Era independentista, d’aquells militants emocionats per aquella ERC que es coïa el 1989. Vaig beure d’ell les teories d’alliberament nacional, cites d’autors que després completava amb bibliografia nocturna per anar bastint el meu incipient activisme. Pàtria li era un concepte insubornable, per això crec que hagués maleït a tots els mercenaris a sou de la traïció al Primer d’Octubre, començant per l’infantilisme sectari dels del llaç groc.
Feia temps que el seu organisme assimilava més verí del que podia expulsar i molts menys nutrients dels que necessitava. El Pitu bevia i patia de tabaquisme. Feia petits glops de cervesa i brandi al llarg del dia. No suposaven més que un sixpack de quintos i l’equivalent a una copa de conyac per jorn, consum preocupant, però no letal si hagués sigut menjador. No recordo veure’l mai borratxo ni perdre els papers, i val a dir que les úniques vegades que el vaig veure desvariejar van ser quan feia dies que no rebia les visites de les persones en qui confiava. A causa del seu estat de salut, suposo que es quedava reclòs molts dies perquè no tenia esme ni forces per anar a comprar o buscar feina, potser hi ajudava l’embotiment, perquè feia massa dies que no podia mantenir cap diàleg mínimament enriquidor amb ningú. Les feines que trobava l’avorrien o en quedava avorrit de la incompetència descaradament orgullosa de qui pagava i manava. No sé fins a quin punt portava bé la soledat en aquell pis impregnat de nicotina residual, en aquell búnquer obac que va reduir a una isolada saleta amb calefactor, paper, bolígraf, televisor i una finestreta amb vistes ocasionals a la plaça de braus.
La mare i la Carmen Arcos «Carmela» l’assistien sovint, sempre que podien; li netejaven el pis i li cuinaven, li organitzaven les gestions, parlaven i s’abraçaven, tot des de l’estima i l’horitzontalitat més solidària que es professen els amics. Volien que remuntés. La Carmela va aparèixer pels volts del 93 a les nostres vides, amiga incorporada a l’últim pinyol que quedaria conformat pels tres. Ella el va plorar, es va enrabiar molt per la mort del Pitu, però tampoc no va donar temps a la reacció de ningú quan un vessament cerebral li va causar la mort. Crec que va gaudir molt dels seus últims 10 anys de vida, del seu alliberament personal, d’allò que va ballar. Aquell 1.999 la desfeta fou total a casa meva. Res tornaria a assemblar-se a aquella família d’amics del “club dels primers divorciats” de Tarragona.
Al Pitu se li va oficiar el funeral a l’Església de Sant Joan on estic batejat. No vaig poder entrar, perquè com al tanatori, no m’hi vaig veure amb cor. Érem just davant, a la plaça de «la Mitja Lluna» amb la Chus fent un cubalibre, un Bacardí amb cola, perquè brindàvem en honor seu, com es fa en la litúrgia de les animetes, amb el seu combinat preferit. Però la negació que arrossegava va esclatar quan l’entaforaven dins del nínxol. El xiscle, l’esglai i punt final. I la soledat, una de molt específica que m’ha acompanyat de llavors ençà, amb un buit que s’explica per haver estat el meu referent, àncora i confident a la nostra ciutat podrida. En totes les èpoques de la meva vida l’he enyorat perquè l’he necessitat, i l’he necessitat perquè l’estimava, per això sempre m’agrada pensar que hi ha alguna cosa d’ell en mi. La seva potència intel·lectual, la meticulositat i el càlcul en la relació amb el món material. Més Iturrioz que Hurtado.
Era molt recelós de parlar de la seva filla, però sé que la major part del seu temps l’ocupava en evocar i estimar a la Thais, en paraules seves, el seu tresor, la seva gran obra, el millor que li havia succeït a la vida. Res ni a ningú s’estimava tant com a ella. I és a qui vull demanar disculpes, ja que sóc conscient que hagués necessitat que li parlés sobre el seu pare, potser vint anys enrere i no pas fa unes setmanes. Li haguera traslladat que no era l’única que es va sentir orfe, i que podia comptar amb mi. Però es va compartir cap record i tot el silenci.
Per sort, d’ell no n’està tot perdut; per Tarragona hi batega la seva sang, començant per la seva germana Dolors, una reconeguda arquitecta; per qui us agradi Port Aventura, sapigueu que va formar part de l’equip que va implementar i definir el seu disseny, i que també va co-signar la construcció de la Unitat de Radioteràpia de les Terres de l’Ebre de l’Hospital de la Santa Creu de Jesús de Tortosa, la primera clínica satèl·lit d’Europa. Alguns tarragonins també reconeixereu el seu espòs, el Rafa Figueroa, per haver sigut el vostre professor en diversos instituts de Tarragona. Ambdós rubriquen el relleu generacional amb els seus fills Víctor i David. I és clar, acabant amb la seva filla Thais, llicenciada en ADE i Dret, hereva directa de la seva intel·ligència i els seus ulls.
El pes de la seva absència continua 8.000 dies després per a tots els qui l’estimàvem. Tarragona no ens engolirà el seu record mentre parlem d’ell, mentre fem, mentre siguem part del que fou ell. Que ve el Pitu? Aquesta pregunta ja només pot tenir una resposta onírica. I sí, sempre que apareix sento la mateixa il·lusió i felicitat de quan era petit.
Equip de redacció
