.

Juan Manuel Bravo, amb Maribel Pérez Fontanillas. Foto: Tots21

La biblioteca de Creixell, que té com a nom de marca Bibliocreixell, i que regeix Maribel Pérez Fontanillas amb una activitat frenètica, presentava aquest dissabte pequaresmal una novel.la històrica d’un creixellenc: ‘Tahuima’ -nom d’una població marroquina propera a Argel i lloc d’assentament de la Legió estrangera de Millán Astray-, sorgida de la ploma del creixellenc Juan Manuel Bravo, que ha aconseguit fer-se un lloc en el salvatge i complex món editorial del nostre país.

Bibliocreixell és un petit -o no tant- fenomen literari sorgit al Tarragonès que ha generat un corpus de seguidors i seguidores apassionats per la literatura, i s’ha demostrat omplint una de les sales del recinte per assistir a la presentació d’una obra d’un convilatà que després de treballar tota la seva vida a la indústria petroquímica, un cop jubilat va decidir llicenciar-se en Història i Geografia i superar un màster en tècniques i mètodes d’investigació, que li van permetre fer una tesi sobre la medicina jueva a l’Edat Mitjana. Fruit dels seus estudis ha pogut abordar el cas del Marroc com a protectorat espanyol dels anys 50 i 60, però ho ha fet en format novel.la històrica, no pas com a assaig històric, per la senzilla raó què el públic prefereix les novel.les als assajos, que acaben sent sempre minoritaris.

Una història d’amor i desamor “escrita des de l’amor” és el relat de Bravo en el context d’una guerra desconeguda i amagada pel franquisme, de l’Espanya contra el regne alauita entre els anys 1956 i 1958. Noms com Larache, Alcazarquivir, el Rift, Tetuán, Sidi Ifni o el Sàhara Occidental ens recorden el final del franquisme i la pèrdua del Sàhara Occidenal, “que només volia defensar un Franco ja agonitzant”, recordava l’autor.

Un moment de la presentació del llibre de Bravo. Foto: Tots21

Tot i que la guerra amagada ocupa només quatre dels 34 capítols de la novel.la -“hi he traballat tres anys i m’ha costat dos més que  una editorial la volgués editar”, deia l’autor en la presentació-, és inevitable l’interès que l’enfrontament entre l’Espanya colonial i el Regne alauita despertava entre el públic. Hi ha massa versemblances entre l’ahir i l’avui, un avui caracteritzat per una presència de magrebíes a Catalunya i a Creixell, com recordava Maribel Pérez Fontanillas.

La història que repassa Bravo “no és una història de general ni de coronels, sinó de la gent corrent” en un context de guerra, on hi intervenen en la part política els Estats Units, directors d’orquestra del que pot i no pot fer l’Estat espanyol. Massa situacions conegudes desperta la novel.la, interessos polítics entre les grans potències en una era marcada per la guerra freda. Però Bravo insisteix que l’obra és una novel.la d’amors i desamors, no una obra bèl.lica, un triangle amorós amb infidelitats i amb el paper galdós que la dona va haver de jugar durant el llarg i sinuós camí (‘the long amb winding road’, que dirien The Beatles) d’un inacabable franquisme, dones que per sortir del cau “només podien ser riques, putes o monges”. Tal qual.

Jaume Garcia