Ferran Gerhard. Foto: Jonathan Oca
Ferran, xec, has fotut el camp a la francesa. Sense dir adéu! Són temps estranys (i mira que n’hem viscut i compartit, de dies, nits i cincumstàncies estranyes!), i des de la sortida de la pandèmia que gairebé no havíem coincidit pel carrer, com abans.
Teníem pendent una conversa, per recollir dades que han de bastir el contingut del llibre que preparem amb Josep M. Arias sobre la història del periodisme amb les experiències de la professió, i de com vam viure l’ofici als inicis de la nostra activitat, desplaçant la carcúndia feixista.
Els primers contactes el vam tenir al setmanari Mestral, a finals del 79. En aquests més de 40 anys, mentre jo era a la SER tu estaves a la COPE. En la defensa de la dignitat de professió, vas tenir els collons d’enfrontar-te a la vaca sagrada del programa matinal, Antonio Herrera, que feia les desconnexions per al programa local cada cop més tard; et va costar el lloc, però et va valdre el reconeixement.
Més tard vàrem treballar junts a l’edició d’El Periódico de Catalunya Sud, una experiència del grup Zeta entre 1982 i 1984. En plegar, et vas quedar de corresponsal, fins que les reestructuracions del grup et fan fer fora amb una jubilació daurada i massa prematura.
Sempre vam seguir en contacte, per què als meus llocs de treball en comunicació corporativa, sempre demanaves dades, contrastar i volies fonts en les quals sustentar la informació. Feies l’ofici. En paral·lel, exploraves les vies literàries i també el reconeixement de personatges, com Guigui, a qui vas reivindicar, i ha quedat per a la posteritat tarragonina, amb l’obra que vas editar molt acuradament.
A les nits buscàvem el nostre espai de desintoxicació mental i la inspiració etílica al pub Nikon, quan existia, i si no en tants d’altres “antros” que has deixat escrits en les teves narracions publicades. L’endemà, però, alhora, estàvem respectivament a la feina amb el cap ben clar i les eines esmolades per treballar.
En acabar el compromís quotidià amb el paper escrit, vas deixar emergir el teu esperit llibertari, afiliant-te a la CNT i fent costat a causes. En paral·lel, des de la teva nova oficina, l’altell del Moto Club, atiaves la ciutat, les vides, la realitat i ho conjugaves en narracions curtes, reflexives, esplèndides, amanides en referències musicals, que han bastit les obres i vestit els llibres que han sortit regularment.
Presentacions casolanes memorables, després en llocs públics, buscant sinergies i complicitats, com la jove tatuadora que va il·lustrar el teu darrer llibre. L’impacte de la novela ‘Gatos rumberos’,…
Les tardes als actes culturals, amb posterior cervesa i conversa més que gratificant, sempre amb projectes i idees, o suggeriments que sabíem impossibles de fer realitat. Amb les jubilacions que apuntalen el temps disponible, parlàvem de com l’invertim pensant a seguir aportant coses a la comunitat, com el seu cas les obres amb un fons de denúncia…. La darrera ha quedat per publicar, i segurament que en el futur en podrem gaudir, quan en un moment o altre ens retrobarem els amics i companys per recordar-lo i beure’ns una birra a la seva memòria i la nostra salut. La música veurem qui la posarà. Les paraules, potser no caldran però: serà un espai per deixar fluir els sentiments.
Salut!
Equip de redacció
