Ayer a la 1 todas las feministas, casi todos los medios de comunicación y gran parte de la ciudadanía, mujeres y hombres, estábamos pendientes de la sentencia del juicio de “La Manada”. Llevábamos meses esperando. Meses viendo como se cuestiona a la joven violada por el Prenda y sus colegas en una noche de cacería.
Rocío León Aller. Secretària de Polítiques de les Dones. PSC Camp de Tarragona
No es la única manada, no son los únicos que salen de cacería y no es la única víctima que además de sufrir una salvaje violación tiene que someterse a un juicio social y mediático que la insulta, veja y penaliza por intentar salir del infierno recuperando su vida. Tampoco era su única víctima.
En el juicio a estos cinco bestias, por primera vez, participaban las instituciones, se implicaban en la defensa de los derechos de las mujeres. Nos jugábamos si la justicia es justa con las mujeres. Sobretodo estaba en cuestión la credibilidad de una mujer cuando es víctima de una violación.
El concepto jurídico del consentimiento se utiliza contra las mujeres para legitimar cualquier práctica contra ellas. La sentencia desvirtúa la construcción del consentimiento y refuerza la idea de que este se pude dar bajos circunstancias de presión, algo que sería inaceptable en cualquier otro grupo de personas.
Sin tiempo para leer las 370 páginas de la sentencia y poder entrar al detalle, lo que es evidente es que litros de patriarcado corren por las venas de los jueces de este caso. Estos señores con toga entienden que las mujeres somos objetos de uso, abuso y disfrute de ellos. Describen, en los hechos probados, una violación pero no estiman que la haya y consideran que ha sido abuso sexual, un delito con menos condena para estos cazadores que, a lo sumo, en tres años volverán a estar en las calles dispuestos a demostrase la hombría con una nueva víctima.
La sentencia condena a nueve años de prisión a los cinco miembros de “la manada” por un delito continuado de abuso sexual pero les absuelve del delito de agresión sexual que solicitaba la Fiscalía y la acusación. Los cazadores violadores también son absueltos por el robo.
No se tiene en cuenta ni la intimidación, ni la actuación grupal, ni la vulneración de la intimidad.
Estos jueces, en particular, Ricardo González que pide la absolución para todos los acusados, están lanzando el mensaje al machismo criminal de que violar a una mujer borracha o anestesiada no será violación. Que si antes de violara a una mujer primero se la acojona solo será abuso.
Nos han quitado todo, hasta el miedo. La ciudadanía ya no es cómplice con su silencio. Ha salido a la calle porque cinco violadores contra una mujer es violencia, violencia contra una mujer indefensa, porque fue una violación múltiple y la sentencia no la reconoce. La gente sabe que en la violencia sexual hay violencia e intimidación.
¿Y el gobierno del Partido Popular? ¿piensa seguir siendo cómplice con su silencio? ¿piensa seguir incumpliendo el pacto de Estado?
¿Y Podemos? ¿se comprometerá firmando el pacto?
Esto no se va a quedar así. No lo vamos a permitir. Cambiaremos las leyes. Cambiaremos los jueces, Cambiaremos la sociedad y sus normas.
Al 1948 es reprèn la celebració dels Jocs Olímpics a Londres, la Segona Guerra Mundial va aturar la celebració dels Jocs Olímpics dels any 1940 i 1944, durant aquells Jocs de Londres Mohamed Taher Pacha, membre del Comitè Olímpic d’Egipte va proposar celebrar el Jocs Mediterranis, on hi participessin els països que tenen el Mar Mediterrani com a nexe d’unió.Son els anys de tancar ferides de tota mena i la de la creació d’estructures supranacionals per evitar la repetició de conflictes bèl·lics, amb el pas dels anys l’esport i els Jocs Mediterranis en concret son un exponent d’aquell moment històric.
Pere Valls Miró.
Els Jocs Mediterranis arranquen l’any 1951 a Alexandria, segueixen a Barcelona l’any 1955, passen per tots els països mediterranis, a Espanya hi van tornar el 2005 a Almeria, ara d’aquí poques setmanes celebrarem la divuitena edició a Tarragona. L’Olimpisme és present a Tarragona amb els Jocs Mediterranis, cal recordar que no és la primera vegada, l’any 1926 fa més de 90 anys, Pierre de Coubertain el fundador del moviment olímpic ja va fer escala a la nostra ciutat visitant els dos clubs degans, el Club Nàutic i el Club Gimnàstic, entitats fundades al segle XIX, cal recordar-ho. Al 1986 en motiu de la celebració del centenari del Club Gimnàstic va visitar Tarragona Joan Antoni Samaranch president del CIO.
Avui quan entrem a l’Anella Mediterrània una de les primeres coses que podem observar és l’homenatge a totes les seus dels Jocs Mediterranis a la gran avinguda, nexe d’unió de totes les instal·lacions que ens porta fins el llac passant també pels nou parc. A totes les visites que fem, especialment les d’estudiants, se’ls hi explica d’on venen els Jocs Mediterranis i el sentit que avui té organitzar esdeveniments esportius internacionals per una ciutat com Tarragona, i sobretot, la trista actualitat que tenim a una distància no massa llunyana, territoris propers a nosaltres i amb historia comuna durant més de mil anys; un cop explicat això la reflexió dels visitants es fa palesa.
Els valors de l’esport venen de lluny, cal introduir-los a la societat com a premisses de convivència positiva, avui cal afegir-ne alguns més la seguretat, la solidaritat, la integració i la cohesió social, més actuals que mai. Nosaltres rebrem a tota la Família Mediterrània amb els braços oberts.
Prop de 6.000.000 de persones van ser assassinades als camps d’extermini nazis. El Museu del Memorial de l’Holocaust de Washington ha elaborat un mapa de 42.500 centres de concentració, aquesta xifra inclou 30.000 camps de treball forçat, 1150 guetos, 980 camps de concentració, uns mil centres de detenció de presoners de guerra, a més d’uns 500 bordells amb esclaves sexuals i milers de llocs on s’aplicava l’eutanàsia a gent gran i es realitzaven avortaments forçats.
Mònica Alabart és regidora d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona
En total, entre 15 i 20 milions de persones van morir o van estar internades als camps, majoritàriament jueus, però també integrants dels altres grups perseguits pel nazisme, com gitanos, persones amb discapacitat, homosexuals… Vint mil gitanos alemanys i austríacs van ser presoners d’Auschwitz, els homes, les dones i els nens romanís van ser confinats junts en un camp a part. Prop de 4.000 van ser gasejats en una sola nit, incloent a la majoria de les dones i els nens. 20.000 d’aquests gitanos no van sortir vius del camp.
El 16 de desembre del 1992, cinquanta anys després que el cap de les SS, Heinrich Himmler, enviés els gitanos als camps d’extermini, l’artista alemany Gunter Demnig va voler recordar les deportacions gravant una part de la seva història en una pedra. Així van aparèixer a Alemanya les plaques Stolpersteine, llambordes per no oblidar. Són unes petites pedres fetes de formigó i cobertes d’una fulla de llautó on hi consta el nom, les causes de la deportació, el lloc i la data de naixement i mort de la víctima homenatjada. Totes comencen dient “Aquí va viure …” inspirant als vianants a aturar-se i reflexionar sobre la persecució soferta per aquella persona i sobre totes les víctimes de l’Holocaust. Sovint es troben tres, quatre o més pedres junts, corresponents als membres d’una mateixa família assassinats pels feixistes.
El foment de la memòria històrica és important com a eina de dignificació i record de les víctimes per raons ètniques, ideològiques, religioses o de qualsevol tipus. Crear espais de memòria és imprescindible per fer pedagogia dels valors de la pau, de la tolerància i del respecte entre les generacions més joves.
Des de l’inici del projecte s’han instal·lat més de 60.000 llambordins a nou països d’Europa: Alemanya, Àustria, Hongria, Països Baixos, Bèlgica, Txèquia, Polònia, Ucraïna, Itàlia, Noruega i també aquí, a casa nostra. En pocs anys ha esdevingut el memorial més llarg del món. La primera pedra a la península ibèrica es va posar el 2015 a Navàs, i també s’han instal·lat a Sabadell, Igualada, Manresa, Girona i Cervera. Al Camp de Tarragona, concretament als Guiamets, se’n va instal·lar una el 26 de gener de 2018 en honor a la supervivent Neus Català.
Tarragona no ha estat pas aliena al record de les persones que van patir el nazisme. També hi va haver tarragonines i tarragonins morts o empresonats als camps nazis durant la segona guerra mundial. L’any 1984 es va inaugurar el Monument als Morts de Tarragona a Mauthausen i altres camps d’extermini. És per això que proposem donar un pas més i sumar-nos a aquesta iniciativa internacional instal·lant aquestes llambordes a Tarragona, unes pedres que ens serviran per recordar les víctimes del feixisme de la nostra ciutat.
En els últims mesos s’ha obert un gran debat sobre les infraestructures ferroviàries al Camp de Tarragona, un debat que ha generat un consens territorial que s’ha materialitzat, finalment, en una carta als Reis reclamant-ho tot. Després de tants anys conscients del dèficit en infraestructures que pateix el nostre territori, un no es pot deixar de preguntar si aquesta urgència i immediatesa en arribar a un consens i reclamar-ho tot té quelcom a veure amb l’anunci el passat mes de febrer del Pla Director de l’Aeroport del Prat que contempla, entre altres coses, la connexió amb alta velocitat amb l’aeroport de Girona convertint l’aeròdrom en la quarta pista del Prat. Segons em diuen, però, tot és pura coincidència.
Dídac Nadal. Portaveu del Grup Municipal del PDeCAT a l’Ajuntament de Tarragona.
Se’m fa difícil –digueu-me mal pensat- que aquesta notícia del Ministeri de Foment del passat mes de febrer sobre la pèrdua –un cop més- d’inversions a les comarques tarragonines no tingui res a veure amb el ràpid, energètic i, possiblement, també volàtil consens per reclamar-ho tot en matèria ferroviària.
Més enllà de l’origen i la solidesa real d’aquest consens territorial que ho reclama tot, en el qual difícilment em podria negar a adherir-me sense córrer en el risc de ser titllat de deslleial, permeti’m que, en el meu cas que arribo tard, pugui caure en aquest parany polític de la deslleialtat mal entesa.
Per part de l’equip de govern (PSC-PP) a Tarragona, es proposa anar a Madrid a reclamar-ho tot, un “tot” que es compon de projectes ineludiblement provisionals com són el tercer fil i el “bypass” per l’alta velocitat, generant un fort increment de trens de passatgers i mercaderies que circularien per la façana marítima de la ciutat; i d’actuacions de naturalesa definitiva com la connexió pel Francolí als corredors de mercaderies i a l’alta velocitat, amb previsió d’una nova estació de trens a l’Horta Gran, sense passar per la façana marítima.
Tots els tècnics que han pres part d’aquest consens territorial coincideixen en afirmar que les infraestructures que qualifiquem avui de provisionals podrien trigar entre set i deu anys en esdevenir una realitat, mentre que les definitives passen a ser quelcom temporalment imprevisible.
Em poden continuar titllant de malpensat –i ara fins i tot sensiblement deslleial- si afirmo que en aquest país, i sobretot a la ciutat de Tarragona, tot el que és provisional es converteix en definitiu i perpetu, sense sort de revisió. I alguns també em poden qualificar d’alarmista si, desitjant que no passés mai, dic que els ciutadans i ciutadanes de Tarragona ens preparem per a la pèrdua d’un dels nostres grans i històrics anhels: la façana marítima. Aquest somni compartit pot esdevenir en una mena de malson quan pensem en una provisionalitat que es pot perpetuar a la nostra façana més apreciada.
Però em nego a tirar la tovallola. Qui molt abraça, poc estreny, correm el risc de no aconseguir res o, fins i tot, que sigui pitjor el remei que la malaltia. Hem de tocar de peus a terra i allunyar-nos d’aquest “tot” inassumible per reclamar el que realment necessita el nostre territori i la ciutat de Tarragona, aconseguint-ho sense més. Reivindiquem la connexió pel Francolí per la sortida de mercaderies i l’alta velocitat, així com un enllaç urgent a l’estació del Camp de Tarragona mitjançant llançadores des de l´actual estació de trens de la ciutat i la projecció a l’Horta Gran de la nostra futura estació intermodal. El principal objectiu? Millorar les connexions ferroviàries sense hipotecar la nostra meravellosa façana marítima.
Francesc Díaz, Candidat a vicerector de Recerca i Planificació Científica de la llista que encapçala María José Figueras
La setmana passada vam donar a conèixer els sis eixos del programa electoral que presentem la candidatura que encapçala la María José Figueras en les eleccions a rector/a de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Aquests són:
1.- Un major compromís envers la societat.
2.- Un major compromís cap a les persones que integren la comunitat universitària (Alumnat, PDI i PAS).
3.- Una docència de més qualitat i innovadora.
4.- Una millora de la recerca, la innovació i la transferència.
5.- Una Universitat que estigui arrelada al territori i alhora projectada al món.
6.- I, sobretot, una nova manera de fer la governança de la URV.
Dos d’aquests eixos constitueixen el cor de l’acció de govern que pretenem desenvolupar. Els eixos tres i quatre configuren el veritable i gran objectiu a assolir: una docència de qualitat i innovadora i una recerca d’excel·lència en el context català, estatal i internacional. Si aconseguim aquest objectiu, indirectament també estarem assolint altres aspectes essencials del programa com el compromís social que ha d’identificar a la URV, i el fet que l’estarem arrelant a l’entorn i projectant al mon. Aquesta manera conseqüent justifica i identifica els eixos u i cinc com imprescindibles per assolir els objectius esmentats.
Finalment, els eixos dos i sis ens recorden que per a assolir les fites marcades, les societats avançades i basades en valors, i també les institucions que les vertebren, s’han de comprometre amb les persones que les composen. En el nostre cas, l’alumnat, el professorat i el personal d’administració. El model de gestió actual de la URV, mostra un clar dèficit de confiança i no explicita degudament el compromís amb les persones. Hem de canviar el paradigma: confiem en les persones i aconseguirem el seu compromís. Això forma part del model de nova forma de governança que volem establir per a aconseguir una universitat de tothom i per a tothom.
La representación de Tarragona en el Congreso de los Diputados es un ejemplo de pluralidad. Seis de seis. Quizás por eso es más importante si cabe tener generosidad y altura de miras en beneficio de la provincia de Tarragona. Lo dije en campaña y lo defiendo ahora, igual que lo defendí el año pasado a la hora de votar unos Presupuestos Generales del Estado que eran buenos para el territorio. Tras llegar a un nuevo acuerdo con el Gobierno, me siento satisfecho.
Sergio del Campo es diputado de Cs por Tarragona en el Congreso
Ciudadanos ha llegado a un acuerdo para haya presupuestos. Nosotros somos garantía de estabilidad a cambio de más de 8.000 millones en reformas. Y sobre todo, porque los acuerdos, además de ser buenos para España, lo son también para Cataluña y concretamente para Tarragona. Por segundo año consecutivo, conseguimos aumentar la financiación autonómica, con 4.000 millones adicionales para Educación, Sanidad y Servicios Sociales.
El Partido Popular lleva demasiado tiempo mirando hacia otro lado, por eso, desde Ciudadanos hemos peleado y finalmente alcanzado, aumentar de forma considerable las inversiones. Tanto es así que estos presupuestos sitúan a Cataluña como la segunda CCAA con mayor inversión por parte del Estado.
Pongamos ejemplos: inversiones en infraestructuras con 200 millones adicionales que llegan hasta los 1.350M. Estas cifras, traducidas en clave tarraconense, significan un incremento del 16,5% en las inversiones en Tarragona, siendo la maltrecha red ferroviaria la gran protagonista. Destacan en esta partida las inversiones en cercanías y en el Corredor Mediterráneo así como las importantes inversiones en mantenimiento y reparación, y que en su conjunto suponen en torno a 170 ME.
Las inversiones se completan, entre otras, con diferentes partidas para infraestructuras viarias, para el Puerto de Tarragona que ve duplicado su presupuesto así como con una gran inversión para solucionar el desastre de la descontaminación del pantano de Flix de una vez por todas.
En clave tributaria, Ciudadanos ha exigido una bajada de impuestos (IRPF) que beneficiará a más de 60.000 tarraconenses. En materia de conciliación, el año pasado Ciudadanos logró duplicar el permiso de paternidad de 2 a 4 semanas, este año, se ampliará una semana más, llegando a ser 5 las semanas que los padres podrán disfrutar de sus hijos. Asimismo, se pone en marcha un ‘cheque guardería’ por importe de 1.000€ anuales que beneficiará a todas las familias con niñas y niños de entre 0 y 3 años.
En cuanto a las Pensiones, se devuelve el esfuerzo y se recupera el respeto por aquellos que peor lo han pasado, logrando subidas superiores al IPC para los pensionistas con menos recursos. Para los más de 43.000 autónomos de Tarragona, se destinarán partidas para financiar deducciones en el IRPF que pueden llegar hasta 6.000 € al año. También, los nuevos emprendedores y las autónomas que sean madres podrán beneficiarse de la tarifa plana con reducciones de cuotas que pueden llegar hasta los dos años.
Estas son algunas de las exigencias de Ciudadanos para votar a favor los Presupuestos Generales que podrían ponerse en marcha este verano. A los diputados del territorio que voten en contra habrá que preguntarles qué es lo que no les gusta de estas medidas. Y sobre todo, qué han
conseguido ellos hasta la fecha para Tarragona, en el ecuador de la legislatura. Son unos presupuestos con un marcado sello naranja.
Exigencias de sentido común, de responsabilidad política y beneficiosas para el conjunto de los ciudadanos. Un año más, el trabajo y la negociación dan sus frutos. Nosotros hemos hecho los deberes.
Sergio del Campo es diputado de Cs por Tarragona en el Congreso
Uno de los compromisos de la entrada del Partido Popular en el gobierno del Ajuntament de Tarragona fue la mejora del espacio público de nuestra ciudad. Nuestras actuaciones desde la conselleria d’Espais Públics se encaminan a ese objetivo. Y en este ámbito seguimos sumando, porque hace pocos días se han iniciado las obras de remodelación del Passeig Rafael Casanova, siguiendo la línea de costa desde el Fortí de Sant Jordi a la Platja de l’Arrabassada, para construir un carril bici que haga más amable la convivencia de los vehículos con aquellas personas que hacen deporte.
José Luis Martín. Primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tarragona
Serán 1’5 kilómetros de carril que se sumarán a los existentes desde el Serrallo al Moll de Costa, pasando por la Escullera del Moll de Llevant, y a los que se instalarán en el Passeig del Miracle cuando la pasarela esté construida. En total, unos 7 kilómetros para uso y disfrute de los tarraconenses. Todo esto se completa con la instalación, ya en funcionamiento, de una nueva zona de juegos deportivos en la Platja de l’Arrabassada, que incluye un circuito con diversos elementos como anillas, un juego de escalada, barras de salto o mesa de abdominales, entre otros.
La puesta en marcha de este proyecto es un claro ejemplo de que en el Partido Popular cumplimos. Ésta fue una de las propuestas de nuestro programa electoral del año 2015 y en breve será una realidad. Pero además, con esta intervención damos respuesta a las peticiones de los muchos tarraconenses que utilizan esa zona para hacer deporte. La actuación, con una inversión de 155.000 euros, ampliará la zona de paso de las personas mejorando su comodidad y, sobre todo, su seguridad.
Antes del verano, el carril bici será una realidad, poniendo aún más en valor esta franja de nuestro litoral como marco incomparable para disfrutar del deporte al aire libre. Además, la actuación permite reforzar a Tarragona como referente en la práctica deportiva, ya sea al aire libre, como en las instalaciones municipales que gestionan el Ayuntamiento y el Patronat Municipal d’Esports.
Tarragona és l’única ciutat Patrimoni Mundial declarada per la Unesco a Catalunya. Fa anys que des del Govern Municipal es treballa per impulsar un ens de gestió compartit amb la resta d’administracions responsables, Estat i Generalitat, lamentablement sense èxit per limitacions legals encara insuperables.
Begoña Floria. Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Tarragona
Tenir a càrrec monuments de valor universal sense recursos extraordinaris per la seva gestió genera un escenari sempre difícil, però tot i això estem treballant dia a dia buscant diners de sota les pedres (mai millor dit) i posant tot el coneixement professional i polític per la gestió del nostre patrimoni històric com una prioritat.
És per tot això que aquests dies no puc amagar la sorpresa per la polèmica generada al voltant de la conservació i manteniment de l’Amfiteatre, un dels nostres monuments principals i, sens dubte, el més visible i conegut. Sempre hi ha raons a Tarragona, especialment en el sector de l’arqueologia on les opinions discrepants sobre la gestió dels arqueòlegs i conservadors municipals són quelcom habitual. Al final, l’arqueologia és una ciència social que interpreta les societats del passat i, sobretot, qüestiona les interpretacions en el present i per tant dóna lloc a apassionades discrepàncies d’enfocament.
És això dolent? En cap cas. Denota un alt interès social i professional i, malgrat que darrere d’algunes crítiques poden haver-hi causes personals que res tenen a veure amb l’objecte del debat, sempre les he escoltat amb atenció perquè la meva responsabilitat és atendre tothom que té alguna cosa a dir sobre la ciutat sempre que sigui de forma constructiva. Un altre tema és quan els atacs són purament polítics i amb un objectiu partidista, desgastar el govern de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros.
En el cas concret de les crítiques a la gestió de les incidències de l’Amfiteatre, he revisat atentament el sistema de control. He ratificat que hi ha un sistema de recollida d’incidències diari, a través d’un formulari que han d’omplir les persones que treballen com a subalterns en els diferents monuments. L’avís arriba als responsables del manteniment i conservació i s’aplica, en cada cas, la solució que correspon. Pot ser acció ordinària, urgència o emergència, tal com ha estat el cas d’aquesta setmana. De fet, la queixa que s’ha conegut aquests dies del Sr. Cèsar Pociña va ser un cas. Malgrat no arribar pels conductes reglamentaris, s’ha tingut en consideració des del principi i es fa un control tècnic. No té res a veure amb l’esquerda que ha motivat l’emergència, ja que es tracta d’uns carreus romans del pròtir, l’accés a la porta Triumphalis que en cap cas, segons els dictàmens tècnics, generen perill per les persones. És un tema de conservació.
El que ha passat no és un fet extraordinari. El 2012 es va haver d’actuar també d’emergència a la Via de l’Imperi, a la muralla, i el 2013 a la Baixada del Roser per una fissura. També el 2014 es va intervenir al passeig de Sant Antoni per la degradació de carreus i l’extraplomat. Ara és a l’Amfiteatre, per una esquerda que està controlada des de fa temps i que té a veure amb la zona reconstruïda els anys 70, en cap cas a la part romana del monument.
Durant els darrers deu anys, Tarragona ha fet un salt quantificable i evident en la seva promoció turística i en la gestió del patrimoni universal. Queda molt camí per recórrer, però per primer cop estem als circuits nacionals i internacional amb una imatge de marca cada cop més reconeguda i que ha fet que enguany estiguem entre les destinacions principals promocionades per Turespaña o que Seat ens hagi triat per donar nom al seu nou cotxe, que es dirà Tarraco. El Govern Municipal treballa de forma transversal en la preservació, conservació i promoció dels monuments i en l’Amfiteatre hi ha mil i un ulls, cada dia.
Una de les majors amenaces a què actualment està sotmesa la informació política és el que s’anomenen fake news, o notícies falses. És una estratègia comunicativa basada en la mentida i que té la finalitat de manipular la consciència i, en conseqüència, el comportament electoral dels ciutadans. Algú dirà que això és tan vell com la política i potser tindrà raó, el que ha canviat és la capacitat dels mitjans de comunicació, formals i informals, de penetrar a la nostra quotidianitat.
Pau Ricomà és portaveu d’ERC-MES-MDC a Tarragona
A Catalunya, i per extensió a tot l’estat, existeix un partit que ha fet de la manipulació de la realitat el seu tret existencial: C’s. Aquesta manipulació comença en intentar convertir el seu programa electoral i la seva estratègia política en la diagnosi de la realitat. Recordeu quan Cañas deia “os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar”? Doncs això, comencen fent una descripció falsa de la realitat i a compartir-la urbi et orbi amb la pretensió de canviar precisament la realitat. Quan diuen que a Catalunya no s’hi pot viure per culpa de la violència, no descriuen el que està passant sinó allò que estan intentant que passi.
L’expressió que més repeteixen és que per culpa dels nacionalistes –segons ells nacionalista equival a tothom que s’estimi la llengua, la cultura i les institucions catalanes- Catalunya s’ha convertit en Màtrix. Utilitzen Màtrix com sinònim d’un món paral·lel, desconnectat de la realitat. I amb l’objectiu de tornar-nos a una realitat que només existeix als seus somnis s’hi valen totes les mentides: que els mitjans de comunicació públics són obstinadament parcials, que la policia catalana es comporta com una organització política (criminal segons alguna jutgessa), que no tenen la majoria parlamentària que els correspon per culpa del sistema electoral, que els nens catalans no aprenen el castellà a l’escola, que l’economia catalana es va enfonsar els últims anys per culpa del govern independentista i així anant seguint.
Un Ulster no, però un Màtrix sí que han creat. Un Màtrix que els ha anat molt bé a tots i que ha tensat la política espanyola. Li ha anat bé, fins ara, a l’estat espanyol, començant per la monarquia i continuant per les estructures judicials i econòmiques, per defensar la seva lànguida supervivència mitjançant la repressió judicial i la violència d’extrema dreta als carrers. Ha anat molt bé al Partit Popular per distreure tant com han pogut la seva corrupció galopant (cal reconèixer que l’objectiu és inabastable) i ha arrossegat el PSOE que s’ha convertit en el partit socialista més poca pena d’Europa. Absolutament incapaç de lluitar pel mínim que es pot esperar d’un partit d’esquerres, demostrada la seva ineficàcia en defensar els drets dels treballadors, Zapatero va voler marcar perfil en la defensa dels drets civils, ara ni això. Quan a Espanya la llibertat d’expressió d’una part de la població es reprimeix contundentment, els socialistes resten muts, abduïts per Màtrix.
Però vet aquí que Màtrix també té fronteres i quan a la justícia d’altres estats europeus els diu que ells no tenen per què tragar amb totes les mentides i invencions de l’estat espanyol ni amb la responsabilitat de la violència policial indiscriminada de l’1 d’octubre, entre altres coses perquè ells no són el residu d’un règim dictatorial, la cosa s’enfonsa. La invenció d’una realitat paral·lela s’ha convertit per l’estat espanyol en un mirall que els descobreix i irrita.
Ese debería ser el titular de cualquier escrito de un regidor de gobierno de un municipio turístico como Cambrils. Un titular dando la bienvenida a extremeños, vascos, andaluces, aragoneses, franceses, y a cualquier ciudadano que desde el rincón del mundo que venga decida, como hacen miles de personas cada año, visitar la ciudad de Cambrils. Un titular comúnmente utilizado en las entradas a los municipios, en los folletos de la ciudad.
Imanol Rico es portavoz municipal de Cs Cambrils
Pero lo normal y de sentido común, a menudo en Cambrils con el tripartito (ERC-PdeCat-PSC) no es posible. Esta vez lo demostró el portavoz de ERC, el señor Eduard Pellicer, regidor de Juventud y Nuevas tecnologías, protagonista últimamente por sus ataques a todos aquellos que no piensan como su partido, incluso cuando se votan cosas tan básicas como una propuesta por la neutralidad de los espacios públicos presentada por Ciutadans.
El regidor publicó en Facebook “PUMAS benvinguts a Cambrils”. Esto es lo que se le ocurrió decir públicamente a un 3r teniente de alcalde, el acrónimo de “Putos Maños” que utilizó para referirse a los aragoneses que tienen su segunda residencia en Cambrils o que simplemente vienen a pasar unos días con la familia y amigos. Esto es lo que es capaz de hacer una persona que no está preparada para representar a un municipio cuando se le da un cargo de responsabilidad. Seguramente este regidor no recuerde que hace unos meses fue Zaragoza quien le entregó a Cambrils la medalla de oro de la ciudad por los terribles atentados de agosto, donde lamentablemente murió una aragonesa y donde nuestra policía conto con la colaboración en esos momentos de caos de otra aragonesa agente del CNP.
Fíjense que fácil es para cualquier regidor de gobierno de cualquier municipio, poner “Bienvenidos” a continuación una “a” y a continuación el nombre del municipio donde se gobierna. Siempre se puede hacer mejor, pero nunca se podrá hacer peor que el señor Pellicer, que ha cometido una falta de respeto absolutamente impropia de cualquier responsable político, demostrando que están muy lejos de poder gobernar para todos los cambrilenses.
¿Dimitirá? Debería, es muy grave lo que ha hecho, pero no lo hará, como no lo han hecho otros miembros del gobierno cuando les tocó a ellos. Desde Dalmau, hasta Mendoza, pasando por el regidor de Hacienda el señor Gila entre otros. ¿Tenían motivos? Todos han tenido motivos de sobra para renunciar a su cargo, pero ninguno ha sido capaz de afrontar los hechos y dejarlo.
Ni Mendoza, ni Dalmau, ni Lopez pedirán la dimisión de este irresponsable público. Las 3 callarán, las 3 volverán a ser corresponsables de la mala imagen que da este gobierno continuamente y se limitarán a desvincularse de la acción pensando en las municipales del año que viene. Pero la realidad es que ERC, PdeCat y PSC, en el momento que se limitan a condenar las palabras sin pedir la dimisión de su compañero se convierten en corresponsables de un incidente que quedará para la historia cambrilense-aragonesa. Una historia que habla de decenas de años de gran relación, manchada ahora por un personaje que se creyó impune y se le permitió serlo.
Seas de donde seas, para Ciutadans siempre serás bienvenido a Cambrils.
Navegant per internet vaig trobar una oferta en la qual un restaurant oferia mariscades completes a 8 euros per comensal, inclosa la beguda i les postres. La sorpresa va ser important, i la posterior indignació també. Com es pot oferir una mariscada amb una mínima qualitat i servei a aquest preu?, Quin marisc serveixen?
El doctor Roger Quesada és membre de l’equip de Maxilart
Els pensaments em van portar al camp dels serveis i en el meu cas al de l’odontologia i les innombrables ofertes que es poden veure cada dia en bustiades, anuncis, cartells, etc. He pogut arribar a veure implants “GRATIS”, on únicament es paga la pròtesi. Implants gratis?, Quina qualitat d’implants posen?, Quin estudi i preocupació se li ha fet a aquest pacient?
Quan ens endinsem en el camp de la salut, i en altres camps dels serveis també, és important entendre que no s’està comprant un producte. El que s’està pagant és una implicació en l’estudi, una experiència, una preocupació, una habilitat i la capacitat de resoldre tots aquells problemes que poden sorgir en qualsevol dels passos del procediment i en el futur del tractament.
Com es tracten els teixits, com es donen els punts sense danyar estructures, com s’acarona l’os, com ens preocupem per complir els paràmetres de l’estètica de la dent i de la seva funcionalitat, etc, etc, etc.
Tot això és molt important i la podem nomenar com “LA QUALITAT QUE NO ES VEU”, aquella qualitat que el pacient no és capaç de veure, ni percebre, ni moltes vegades d’entendre: però serà la que ens permetrà gaudir d’un tractament satisfactori. A curt, a mitjà i sobretot a llarg termini.
Gasti poc, però sobretot gasti bé, Gasti en “LA QUALITAT QUE NO ES VEU”.
Davant l’hora greu que està vivint el nostre país, amb la vulneració dels drets i les llibertats polítiques que afecta a les nostres institucions democràtiques i a la ciutadania de Catalunya, m’agradaria traslladar les següents reflexions.
Òscar Peris, diputat d’ERC al Parlament de Catalunya
REBUTGEM la persecució ideològica i política que des de les instàncies judicials i governamentals de l’Estat s’està portant a terme contra l’independentisme i els seus representats electes. La defensa de la independència de Catalunya i dels valors republicans no només és legítima i està emparada pel dret de llibertat ideològica i participació política, sinó que avui a més, emergeix com la proposta política necessària per aturar la retallada de drets i llibertats.
FEM UNA CRIDA als demòcrates de Catalunya, de la resta de nacions de l’Estat i també d’Europa, a mobilitzar-nos de forma pacífica, democràtica,en defensa dels drets civils. L’atac que avui pateix l’independentisme no és només un atac als qui donem suport al projecte, sinó que és també un atac al conjunt de drets i llibertats polítiques a la que tots els demòcrates hem de respondre.
CONTINUAREM treballant per la llibertat de Catalunya, la justícia social i la fraternitat entre les persones i els pobles. Al llarg de la nostra història com a formació política hem viscut moments difícils, i ara ens trobem de nou davant la persecució política d’un Estat que no vol resoldre les diferències polítiques a les urnes sinó que utilitza de forma arbitrària els poders de l’Estat per combatre idees i persones.
Són dies durs per a tots nosaltres, la repressió s’ha acarnissat de nou amb els nostres companys i companyes. L’Oriol , la Dolors, la Carme, i en Raul empresonats, la Marta, en Toni i la Meritxell a l’exili. Enfadem-nos, indignem-nos, plorem. Fem-ho, hi tenim tot el dret. Però fem-ho ràpid i aixequem-nos. Tornem-hi amb més ganes, més forts, més ferms, més determinats. Tornem-hi cívicament i pacífica. Convertim la ràbia en força. Ho farem per tots ells. Que tothom tingui clar que farem que tot aquest sacrifici valgui la pena.
Per aquesta raó, els milers de militants i regidors, els centenars d’alcaldes i alcaldesses, els nostres diputats i diputades i el conjunt de càrrecs electes d’ERC ens comprometem a continuar sumant voluntats a favor de la proposta republicana, des de la voluntat de diàleg però des de la més ferma de les conviccions, i ens conjurem a cohesionar encara més aquesta societat i el país, i la millor manera de fer-ho és ser més i més forts.
ERC ha estat sempre una eina al servei dels anhels col·lectius del país des de la defensa dels valors republicans: la llibertat, la fraternitat i la igualtat d’oportunitats. Servir la ciutadania és avui, com ho ha estat sempre, la raó de ser d’ERC. I volem fer una crida als ciutadans i ciutadanes que comparteixen aquests principis: obrim de bat a bat les nostres portes a totes aquelles persones que els volen defensar de manera activa. És el moment de fer un pas endavant i enfortir-nos. SEGUIREM treballant per sumar més gent, per fer-nos més forts, per ser encara més generosos i per ser eficaços. I per això urgim a recuperar amb la màxima celeritat possible les nostres institucions i acabar amb l’aplicació de l’article 155 com a pas imprescindible, encara que no suficient, per complir amb la voluntat majoritària del poble de Catalunya expressada democràticament.
Enguany el Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre fa 697 anys, una efemèride més que centenària i que demostra, amb escreix, el llarg recorregut del gremi amb la pagesia, però també amb la religió i la cultura a la ciutat de Tarragona. Una xifra que evidencia de manera inequívoca el relleu generacional que ha permès que la tradició gremial perduri avui dia. El Gremi deu la seva existència, en gran part, a què joves i grans hem fet possible el manteniment de l’essència i el patrimoni generació rere generació.
Xavier Balsells Roig & Ramon Vilaltella i Bosch. Vocals del Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre.
Sens dubte el relleu generacional no solament és una qüestió vàlida pel Gremi de Pagesos sinó que pel conjunt de la Setmana Santa de Tarragona, les 12 associacions que la conformen, és essencial. La nostra Setmana Santa és una tradició documentada des del 1550 que ha tingut els seus alts i baixos, però que segueix ben viva. Els anys 70 del segle passat, semblava que la Setmana Santa tarragonina s’anava apagant poc a poc per la manca de participants, fet que xocava amb la voluntat de moltes dones de participar-hi tot i no estar permès. Va ser precisament la incorporació de les dones l’any 1980, el que va salvar la nostra Setmana Santa i el que va permetre obrir-la de forma igualitària a la societat actual. Quasi 40 anys després d’aquesta fita, ens trobem davant d’un nou gran repte: el relleu generacional.
Milers de tarragonines i tarragonins participem de les processons i els actes de la Setmana Santa, concretament, més de 3000 persones desfilem a la Processó del Sant Enterrament el Divendres Sant, i les xifres desmenteixen el vell mite que aquesta festivitat és només per a gent gran. Els portants, els integrants de les bandes musicals, els arrengladors, els confrares de les files… som cada cop més gent jove, compromesa amb el manteniment d’aquesta sacra tradició i la seva renovació.
En el relleu a la presidència de l’Agrupació d’Associacions de la Setmana Santa de Tarragona, el nou president Francesc Seritjol defensava el paper dels joves i en valorava la seva importància, afirmant que “avui dia hi ha molta gent jove, ja hi ha un relleu generacional, però falta que ens ho creguem”. En la mateixa línia el pregoner de la Setmana Santa 2018, Adolf Quetcuti, advocava per un “replantejament comú i una obertura al debat intern” per tal de “generar capacitat d’acollida a persones de diferents edats” i construir “un relleu generacional amb una línia més pedagògica i oberta als joves”. Una defensa que celebrem i refermem com a condició necessària per a la continuïtat d’aquest llarg costum.
La història de la tradició religiosa més genuïna continuarà si els joves hi som i ens hi posem al davant. Conjurem-nos doncs joves i grans per a fer possible que la Setmana Santa de Tarragona segueixi bategant durant els propers anys, mantenint el seu esperit, però obrint-se als nous temps.
Un ecosistema degradat afecta tant la quantitat com la qualitat de l’aigua, limitant la seva disponibilitat per a ser consumida per l’ésser humà. Actualment, 2.100 milions de persones viuen sense aigua potable, situació que afecta la seva salut, educació i vida. Com cada 22 de març, la Creu Roja se suma a la commemoració del Dia Mundial de l’Aigua.
L’aigua és un element essencial del desenvolupament sostenible. Els recursos hídrics i la gamma de serveis que presten, juguen un paper clau en la reducció de la pobresa, el creixement econòmic i la sostenibilitat ambiental. L’aigua propicia el benestar de la població i el creixement inclusiu i té un impacte positiu en la vida de milers de milions de persones, ja que incideix en qüestions que afecten la seguretat alimentària i energètica, la salut humana i el medi ambient.
En l’actualitat més de 663 milions de persones viuen sense subministrament d’aigua potable prop de la seva llar, cosa que els obliga a passar hores fent cua o traslladant-se a fonts llunyanes, així com a fer front a problemes de salut a causa del consum d’aigua contaminada. 1.800 milions de persones usen una font d’aigua contaminada per matèria fecal, fet que les posa en risc de contraure el còlera, la disenteria, el tifus o la poliomielitis.
L’aigua no potable i unes pobres infraestructures sanitàries, així com la falta d’higiene, causa al voltant de 842.000 morts l’any. Diàriament, 1.000 nens i nenes moren per aquestes causes.
La Creu Roja Espanyola, com a Organització Humanitària i promotora dels Drets de les persones, i en virtut del seu compromís amb les persones més vulnerables, porta a terme una àmplia intervenció en matèria d’aigua dins i fora de les nostres fronteres. Les seves mesures, tant internes com externes, se centren fonamentalment en el foment d’un ús responsable de l’aigua, la sensibilització sobre el seu consum, la cura d’aquest recurs, la creació d’aliances o la posada en marxa de projectes d’aigua i sanejament en països en vies de desenvolupament.
Cal destacar la col·laboració de la Creu Roja amb el programa de vigilància d’Escombraries Marines del Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient. A través d’aquest projecte, per exemple, durant el 2017 es van fer tasques de vigilància d’escombraries marines a 21 platges.
Creu Roja, a més, està compromesa amb el medi ambient a través de la seva crida “AMB EL MEDI AMBIENT CADA COP MÉS A PROP DE LES PERSONES”. El canvi climàtic, provocarà que els recursos hídrics disponibles al planeta siguin cada vegada més escassos, afectant directament la qualitat de vida de totes les persones. La intervenció de la Creu Roja consistirà en garantir que la població que pateix les conseqüències de la degradació ambiental millori la seva qualitat de vida, amb la reducció dels danys generats per aquestes amenaces ambientals.
Fora del nostre país, la Creu Roja duu a terme 28 projectes d’aigua en 11 països d’Amèrica, Àfrica i Àsia que beneficien més de 545.000 persones. A més, la Creu Roja compta amb un dispositiu especial per donar suport a la població afectada per desastres naturals, la Unitat de Resposta en Emergències (ERU, en les seves sigles en anglès) d’Aigua i Sanejament, amb capacitat per subministrar 225.000 litres d’aigua al dia. Aquestes unitats estan compostes per professionals especialitzats i prèviament formats, disponibles en qualsevol moment del dia. El sistema es troba operatiu, preparat i empaquetat convenientment per al seu transport durant els 365 dies de l’any i pot ser desplaçat a qualsevol lloc del món.
L’ERU d’Aigua i Sanejament compta amb 5 plantes potabilitzadores, així com l’equipament necessari (mànegues, canonades, dipòsits d’aigua, aixetes, etc.) per a:
Captar, potabilitzar, emmagatzemar i distribuir fins a 225.000 litres d’aigua al dia.
Proveir d’aigua d’alta qualitat 15.000 persones diàriament durant 3 mesos, incloent centres sanitaris.
Millorar la capacitat de sanejament d’una població de 5.000 persones (gestió de residus sòlids, instal·lació de latrines, etc.).
Promocionar hàbits d’higiene saludable entre la població després de l’emergència.
Aunque una parte de la maquinaria municipal en materia deportiva esté lógicamente centrada en la organización de los Juegos Mediterráneos que acogeremos en menos de cuatro meses en nuestra ciudad, desde la Concejalía de Deportes del Ayuntamiento de Tarragona procuramos seguir velando por la actividad deportiva ordinaria de nuestros clubes y deportistas. Para nosotros, clubes y deportistas son importantes, pieza clave del deporte de nuestra ciudad, y por ello seguimos trabajando para, por y con ellos en la promoción y mejora de la práctica deportiva. En los últimos meses nos hemos ocupado de manera intensa en dos ámbitos que son ya una realidad: la redacción de unas nuevas bases de subvenciones deportivas y la nueva regulación de uso de los campos de fútbol municipales.
Elisa Vedrina Elisa Vedrina és consellera d’Esports de l’Ajuntament de Tarragona
Una de las grandes apuestas de la concejalía que dirijo es promocionar y facilitar la práctica deportiva. Para ello decidimos apostar por dotar a la ciudad de unas normas reguladoras modernas y que se adaptaran a las necesidades de nuestros clubes y deportistas. Las nuevas bases de subvenciones emanan del convencimiento incuestionable de que tanto el dinero como el patrimonio público son sagrados, y deben ser administrados y gestionados con las mayores garantías, en favor del bien común y de manera que dicha gestión incida positivamente en ayudar a cada persona a desarrollarse plenamente y así contribuir al desarrollo de la sociedad. Proteger los recursos públicos, dotar a los órganos de gobierno de mayor flexibilidad ejecutiva, y añadir programas y criterios de valoración a los ya existentes, son los fines que perseguimos con la redacción de estas bases, de modo que la promoción del deporte base, familiar y social, con especial atención a las familias de rentas bajas, al deporte femenino y al deporte inclusivo quede protegida y defendida.
Un hecho destacable, y que me hace estar especialmente orgullosa del equipo humano que trabaja en y para la Concejalía de Deportes, radica en la satisfacción que supuso recibir un apoyo unánime a dichas bases por parte de todos los grupos municipales en el Pleno Municipal del pasado mes de enero. A este respecto, conviene añadir que un borrador de la propuesta de bases fue enviado a todos los grupos municipales, que tuvieron ocasión de hacer aportaciones que procuramos recoger de forma consensuada. Una vez más, el criterio de servicio a la ciudadanía estuvo por encima de los diferentes, y siempre legítimos, enfoques políticos.
En referencia a los campos de fútbol municipales, el trabajo acometido en su día por mi querida predecesora Marbel Negueruela ha cristalizado en una propuesta concreta de regulación de uso de dichas instalaciones municipales. Esta convocatoria, ya en vigor, proporciona una mayor seguridad jurídica a ambas partes, mientras elaboramos un nuevo modelo de gestión para estos equipamientos. De esta manera armonizamos todos los campos bajo un mismo paraguas, a la vez que nos ocupamos de avanzar en la gestión de dichos espacios de manera equitativa entre los diferentes clubes. Paralelamente, y como parte de ese proyecto de acercarnos con paso firme a un nuevo modelo de gestión, se está llevando a cabo un estudio de situación de los campos de fútbol municipales, con el objetivo de detectar las necesidades y carencias de cada uno y priorizar adecuadamente las actuaciones de mejora que sean necesarias.
Toda esta actividad normativa tiene un objetivo claro: promocionar, facilitar, defender y proteger la práctica deportiva en nuestra ciuda. Porque, aunque los Juegos Mediterráneos son un evento muy relevante, nuestros clubes y deportistas son, para nosotros, lo más importante.
Elisa Vedrina és consellera d’Esports de l’Ajuntament de Tarragona
Novament, la història de la nostra ciutat ens ha ofert una oportunitat que, altre cop, estem desaprofitant. Excepcionalment, el circ de Tàrraco es va construir dins de la ciutat romana i, a més dels requisits propis dels ludi circenses, calia preveure la connexió entre l’àrea residencial i el recinte monumental superior d’una gran capital imperial. Per tot això aquest Circ s’alçà amb sòlides voltes i nombrosos vomitoris de circulació, tot i que la norma habitual era l’aprofitament de grans explanades fora muralles amb graderies fetes sobre terraplens i amb una arquitectura d’escassa envergadura. Per exemple, el gran Circ Màxim de Roma és avui una explanada amb escassos vestigis arquitectònics; o l’hipòdrom del parc de la Torre d’en Dolça de Vila-seca pot considerar-se també una mena de Circ a l’antiga.
A més, a l’àrea del Circ hi ha segments de la muralla romana més antiga alçada fora la península itàlica, més altres muralles i torres d’època medieval i moderna. La Part Alta és una lliçó viva d’Història i de processos d’adaptació o de reutilització urbana, i que romanen silenciats per una museografia excloent centrada en l’època romana. La plaça de la Font és la quarta part de l’arena del Circ i els carrers del Trinquet Vell o del Trinquet Nou –en referència a l’antic joc de pilota que encara perviu al País Valencià- no s’entenen sense tenir en compte l’aprofitament de les grades romanes per part dels espectadors medievals.
La voluntat política d’implantar la marca Tarraco com a únic referent turístic i identitari ha conduït a una política de recuperació urbana del Circ romà desmesurada i històricament empobridora. Malauradament, tot això s’ha executat en l’etapa democràtica, sense un Pla Director del Circ de Tarragona ni cap línia d’actuacions consensuades entre tots els partits polítics ni agents patrimonials. El que s’ha fet amb el Patrimoni ha estat el resultat dels criteris i recursos que han aplicat els diversos Consellers de Patrimoni de torn, o bé de forma delegada pels seus tècnics de confiança.
Que hem fet fins ara?
Els anys 80 del segle passat representen l’eclosió de l’anomenada “arqueologia urbana” i, de la mà d’un alcalde-historiador, s’inicià un procés de transformació de la capçalera oriental del Circ que dignificà un dels principals accessos a la ciutat. Aquesta intervenció ha afectat uns 3000 m2 i, juntament amb la Torre del Pretori, s’ha creat un dels complexos museogràfics més visitats i atractius de l’Estat. Inicialment, es comptava amb l’expropiació d’un costat sencer de la baixada de la Peixateria, però nous criteris polítics desenvolupats a partir de l’any 1989 limitaren el projecte.
Posteriorment es va procedir a l’expropiació i enderroc de diversos immobles de la Part Alta per tal de recuperar la visió del Circ: C/ del Trinquet Vell, Plaça dels Sedassos i cantonada Trinquet Nou/Sant Oleguer (bé, en aquest darrer cas no es veu res). Per altra banda, les restes del núm. 45 de la Plaça de la Font, un dels indrets més ben conservats, no han estat socialitzades. Aquesta política reflecteix com s’ha prioritzat la contemplació de les restes del Circ, indiferentment de la seva “vialibilitat museogràfica”, per sobre de la conservació de l’urbanisme postmedieval de la ciutat. Conseqüentment tenim nous “espais de contemplació arqueològica”, Trinquet Vell/Enrajolat i Sedassos, amb una escassíssima senyalística centrada en l’edifici romà. Costa trobar informació relativa a les muralles medievals i també en les restes romanes conservades dins dels negocis privats.
Figura 1. Detall de les restes del carrer del Trinquet Vell
Urbanísticament, sempre s’ha optat per conservar aquests vestigis a l’aire lliure, en detriment de la renovació dels immobles urbans tot incorporant les restes arqueològiques en el subsòl o en la planta baixa –les anomenades criptes arqueològiques tant emprades en altres ciutats. No sé si algú s’ha preguntat si en tots aquests solars s’havia d’haver actuat de la mateixa manera, o si ha calibrat els costos econòmics a llarg termini que representa aquesta política en el conjunt de les despeses de conservació, obertura al pública i difusió de l’extens patrimoni local. A nivell conceptual, gairebé tot allò que es pot explicar a la Plaça dels Sedassos i en el Trinquet Vell podria mostrar-se millor en la inacabada i exitosa zona museogràfica de la capçalera del Circ, on l’enllaç entre el Pretori i el Circ resta alterat per una illa de 6 immobles que presenten diferents estats de conservació i d’ocupació.
El nou projecte de la Plaça dels Sedassos
El tractament actual de la plaça dels Sedassos exemplifica les conseqüències negatives de la manca d’una estratègia global i dilatada en el temps. Tot plegat ha estat una fugida endavant que ha acabat en una excessiva sectorització museogràfica del Circ afectant, al meu entendre, en excés a la fesomia històrica de la Part Alta. Tot això és més greu si tenim en compte que la manca de recursos econòmics hauria de comportar actuacions més prudents i consensuades. Cal tenir present que aquí els treballs s’iniciaren a mitjan dels anys 80 del segle passat i que han definit un recinte de reduïdes dimensions amb moltes dificultats d’accés i rendibilització social. Això mateix passa amb la resta dels vestigis del Circ que es troben entre els carrers dels Ferrers i el de Sant Domènec. A més, si fos el cas, l’obertura pública d’una nova subseu del Museu d’Història representaria incrementar els costos de vigilància permanent; tot i que es podrien implementar visites guiades puntuals a demanda.
Figura 2. Les restes de la Plaça dels Sedassos abans dels treballs en curs.
Figura 3. Detalls dels treballs actuals (foto de David Silvestre al facebook Amics del CRBMC Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya)
Què es pot fer amb les restes de la plaça dels Sedassos i com finalitzem 30 anys d’expropiacions i excavacions? Això és el que s’han hagut de plantejar els actuals responsables municipals, els quals han tirat endavant un projecte que ha estat aprovat per la Comissió Territorial de Cultura de la Generalitat. No ha transcendit, o no m’he assabentat, la postura de l’oposició municipal envers aquest projecte. Tot i que de vegades em pregunto si el desprestigi que ha adquirit l’arqueologia en aquesta ciutat fa que ja no sigui una arma d’interès polític.
S’ha optat per cobrir part de les restes arqueològiques i, més enllà de la idoneïtat tècnica i legalitat jurídica d’aquesta solució (penseu en tot l’enrenou de la restauració del teatre de Sagunt), no acabo de percebre la utilitat social del projecte.
Per a què servirà aquest segment de graderia? Per explicar el Circ no era necessari ja que hi ha prou recursos museogràfics i digitals, més barats d’executar, mantenir i renovar (per exemple el projecte Imageen o la base gràfica del projecte Arrel). Algú també ha dit que així la gent asseguda podria obtenir les mateixes sensacions que experimentaven els antics tarraconenses. Bé, és difícil que les façanes de la plaça dels Sedassos situades a uns vint metres produeixin aquest efecte!. En tot cas la realitat augmentada és una altra via per crear sensacions de vivència real. Crec que una restitució parcial de la graderia és molt útil, però no hagués estat més entenedor reconstruir-la en la capçalera del circ, en concret una estreta franja enfront del carrer del Cós del Bou, des d’on podríem veure l’Ajuntament o les carceres? També s’hagués pogut pintar la graderia, amb espectadors inclosos i a mode de trompe-l’oeil, en la mitjanera del núm. 26 de la plaça dels Sedassos.
Figures 4 i 5. Imatges finals segons el projecte desenvolupat per NAM Arquitectura.
Potser s’ha cregut convenient reforçar l’oferta de restauració d’una petita plaça d’uns 360 m2 de superfície i que actualment “només” compta amb sis bars o restaurants. Seran grades polivalents per menjar al carrer i per tenir un petit auditori dins la plaça? Així encara podríem explotar econòmicament una mica més la Part Alta. Un pas endavant en la construcció del Parc Temàtic de la Tarragona romana i en supeditació del veïnat a l’oferta turística. Si és així, voldria dir que es prioritza la rendibilitat per sobre de la dignificació del Patrimoni.
Seran accessibles les grades? Si la resposta és afirmativa això serà durant les 24 hores del dia o caldrà aplicar alguna mesura per tancar-les al vespre?
Poc a poc Tarragona es va convertint en un referent de les polítiques de restauració i musealització del Patrimoni Històric mundial. I aquí som tant generosos que no volem ensenyar com es fan bé les coses, sinó que impartim un mestratge de com no s’haurien de fer mai. I així evitem que altres cometin els mateixos errors. Deu ser una mena de pedagogia inversa.
Avancem sense reflexionar i qui dia passa anys empeny. Confiem en que les bondats històriques i geogràfiques de la nostra ciutat siguin suficients per fer-nos ser competitius en el present i el futur. Però els trens de les oportunitats passen i no tornen.
Enguany, el 8 de març, a banda de celebrar-se el Dia Internacional de la Dona Treballadora, o el Dia de la Dona segons qui ho diu, i de fer-se totes les activitats reivindicatives que des del moviment de les dones es porten a terme en aquesta jornada des de fa anys, hi ha convocada una vaga general feminista a nivell internacional, i també, és clar, als Països Catalans. Una vaga que vol ser alhora, com a vaga laboral, una convocatòria adreçada a tota la classe treballadora (homes i dones) però de forma especial a tot el sector de cures (retribuïdes o no), que evidenciï la seva invisibilitat i la manca de corresponsabilitat en els treballs centrals de la vida, assumides en l’absoluta majoria de les vegades només per dones; una vaga també de consum, per contribuir a posar la vida en el centre de l’existència; i estudiantil.
Jordi Martí és conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
No es tracta d’una vaga simbòlica només, tot i que també. La del 8 de març és una vaga reivindicativa per assenyalar i desmuntar els sectors i els espais de vida i de treball on les dones són menystingudes, subestimades, explotades, esclavitzades, agredides, assetjades, violades o assassinades. Aquestes no són paraules qualssevol. Són algunes de les formes de dominació que els homes exercim damunt de les dones, a vegades conscientment i d’altres com a conseqüència d’aplicar la “normalitat” que mai no és més “normal” sinó producte de segles de patriarcat i, per tant, de violència.
I quan dic “els homes”, dic “els homes”. Perquè no podem tombar el cap i pensar que són els altres i no jo, que no és un tema que m’afecti perquè jo no ho faig, que ells sí però jo no… el patriarcat ens afecta a totes i tots i els privilegis que tenim com a homes en aquesta societat a qui hauria de fer entendre abans que a ningú que si som així és perquè gaudim d’ells és, precisament, a les persones que els tenim.
No val explicar que ja fem tot el possible per la igualtat amb les nostres companyes, o que condemnem les agressions de tot tipus contra les dones i aquestes no ens afecten perquè nosaltres no les protagonitzem. Si es donen, en bona part, és gràcies a l’ordenació social on vivim i aquesta és producte, també, de les nostres inaccions i de les nostres accions.
Inaccions, per exemple, quan analitzem dades de bretxes salarials més que evidents i, un cop sabudes i assimilades, les guardem com a constatació del “jo ja ho deia” i punt i final. O quan un –o una- masclista desbocat explica acudits “sobre dones” i callem sense posar en dubte qui els explica. O quan veiem relacions tòxiques a la vora basades en l’absoluta dominació masculina. O quan assumim com a “normals” moltes coses que ni ho són ni ho haurien de ser.
Accions, per exemple, quan neguem que moltes de les nostres accions no serien com són si la igualtat efectiva existís i no fóssim conseqüència clara d’unes formes de dominació que tot i que sabem que hi són no valorem en tota la seva profunditat. Accions quan justifiquem actituds i maneres de fer que defensem com a pròpies o “sempre ho he fet així” sense enfrontar-nos-hi i desmuntar-les fins a entendre que si són així és perquè són bases del patriarcat.
Accions quan no donem molta més importància al treball de cures no retribuït que a l’esclavitud amb nòmina que suposa el treball assalariat.
Lluitar contra la “normalitat” del masclisme imperant, contra la normalització de maneres de ser i de fer que contribueixen –i de quina manera- a mantenir les opressions de gènere que porta associada qualsevol societat patriarcal, és una manera d’intentar alliberar-nos del paper que com a homes se’ns ha atribuït des de ben petits. I estripar i esborrar aquest paper crec que és l’única manera clara i efectiva de posicionar-nos en un món en què les dones sempre han assumit, des de l’obligació i el silenci massa sovint, les feines de cures i de casa endins, i que sempre han estat vistes per les mirades públiques com a menors d’edat sense capacitat per fer grans coses més enllà de perpetuar l’espècie.
És per això mateix que res del que es faci des del feminisme per desmuntar els privilegis que com a homes tenim, començant per la no igualació efectiva de drets laborals, tindrà conseqüències de canvi de model de fons si els homes no canviem i assumim la nostra posició en el món com a dominadors, part del problema i també, és clar, part de la solució si un cop assumides les formes de dominació ens afegim a la lluita de les companyes que des de fa anys i panys malden per desmuntar-la. I això vol dir estar disposats a canviar-ho tot o gairebé tot, perquè el món que vivim i de què gaudim ha estat en bona part configurat per la dominació dels homes damunt de els dones, almenys tant (tot i que jo penso que més) com ho ha estat per la lluita de classes o les diverses formes col·lectives de gestió dels fets nacionals.
Com a homes, podem entendre completament dues de les rebel·lies que proclamava Mara Mercè Marçal (la de classe i la nacional) en la seva “Divisa” però no hem nascut dones i de ben segur que entendre i compartir la tercera rebel·lia (la de gènere) ens resulta complicat com a mínim, més encara si no assumim que som nosaltres mateixos, els “homes”, els dominadors a qui cal combatre. És per això que des de l’autocrítica i l’assumpció del que som i d’on venim, cal que lluitem contra nosaltres mateixos. Només així ens podrem posar al costat de les nostres companyes en la lluita contra la nostra dominació. És així que podrem deixar de ser “homes” tal com hem sigut fins ara, renunciant als privilegis que el patriarcat de què formem part ens ha venut com a “normalitat”.
És per això que dijous 8 de març sortirem als carrers, perquè davant de les opressions contra les dones que veiem i sabem analitzar també ens cal posicionar-nos contra nosaltres mateixos tal com som ara. És per això que a banda de la vaga general de 24 hores, que farem perquè cal i és necessària, no deixarem de desmuntar-nos com a “homes” fins que no quedi res del que en bona part avui som.
A la vaga general feminista i desmuntem-nos com a dominadors per esdevenir, finalment, lliures, tant com puguem.
Tal i com ens diu la periodista Beatriz Serrano, les meves companyes i jo podríem dominar el món, però no podem perquè tenim feina a casa. Sí. Ens agradaria deixar de parlar del tema, però els nostres companys haurien de posar-hi de la seva part.
Ester Gomis, de Dones d’Unió de Pagesos.
Estarem d’acord que avui en dia les dones pageses no hem d’aguantar les injustícies que les nostres avantpassades van haver de patir. Hem pogut escollir anar o no a la universitat. Avui podem portar pantalons, i també sabem portar el tractor. De que ens queixem? El feminisme és cosa del passat? Sembla un acudit, però és humor del negre. Les dones pageses i rurals passem pels mateixos problemes que les dones de ciutat, parlem de sous més baixos, o de la bretxa salarial, del sostre de vidre i de l’obligació no escrita que a naltros, dones pageses, ens toca perquè sí, la tasca de tenir cura dels nostres avis, fills i de les nostres cases.
D’aquesta manera, sense saber com, cedim el nostre temps per fer reunions, engegar projectes empresarials i poder anar a cursos formatius. La societat perd un gran potencial de creació, d’aprenentatge i d’expansió que pot tenir una mirada diferent. Hauríem de poder fer una agricultura en femení i fer un pas endavant, i ocupar les places que ens pertoquen a les juntes de govern de les cooperatives, les denominacions d’origen i tots els òrgans que governen i decideixen parts importants de les nostres empreses agrícoles, i, per tant, de les nostres vides. Sense por ni vergonya!
Qui ha dit que no ho podem fer? Hem demostrat de sobres que les feines dures del camp les sabem fer, i les sabem gestionar igual que ells. Per què sempre estem dubtant de la nostra capacitat, doncs?
Fa pocs dies, Unió de Pagesos va celebrar a Barcelona les Jornades Pagesia i País. Els conferenciants ens varen regalar frases tant potents com: “El món necessita una pagesia productiva, activa i viva”. Però cal afegir-hi que el més important és que una part important de la pagesia productiva, activa i viva són dones, i cal que aquestes dones es desempalleguin de les obligacions imposades i les deleguin a d’altres, com a mínim també el dia 8 de març per demostrar que som molt més importants del que ens volen fer creure.
Ja no ens val el “jo ajudo a casa”. Ara ens cal que cada persona que comparteix la vida amb nosaltres s’ocupi de la seva part de la feina que comporta una casa, amb els fills o les persones grans que hi viuen. I per tot això, encara ens cal ser “tres voltes rebel”.
El 8 de març Dia Internacional de la Dona (abans dia de la dona treballadora), està convocada una vaga a tot el món per reivindicar la igualtat de drets i oportunitats, així com l’acabament de totes les formes de violència masclista.
Mònica Alabart és Consellera ERC-MES-MDC a l’ Ajuntament de Tarragona.
El feminisme, com va dir Simone de Beauvoir, és una manera de viure individualment i de lluitar col.lectivament. El feminisme no és l’oposat al masclisme. El feminisme defensa la teoria de la igualtat i el masclisme la teoria de la inferioritat. El 8 de març és el dia de lluitar totes i tots units, tots els feministes, tots el que lluitem per la igualtat, per defensar els drets de les dones. Són molts els motius que ens porten a fer vaga:
Fem vaga perquè volem deixar de cobrar un 24% menys de mitjana respecte als homes. La bretxa salarial, o el que és el mateix, que les dones guanyen salaris significativament inferiors als que guanyen els homes, és innegable. Les dones guanyen menys que els homes i això comporta menors rendes per al col·lectiu femení tant en el present com en el futur, atès el seu lligam amb les prestacions de jubilació futures, i una major exposició al risc a la pobresa. De fet, en cap país del món les dones cobren més del 80% del que cobren els homes.
Fem vaga perquè volem que la igualtat entre homes i dones sigui efectiva, perquè no volem fer una doble jornada laboral cada dia. És ben evident que la dona s’ha incorporat al món laboral, dedicant gran part de la seva jornada a les feines fora de la llar, el que també sembla ben evident és que l’home no s’ha incorporat a l’esfera domèstica. Les dones continuen dedicant a les tasques de la llar més del doble del temps setmanal que hi dediquen els homes. Ni les dones naixem amb els gens de rentar els plats ni els homes neixen amb el gen de fer les reparacions domèstiques.
Fem vaga perquè estem en contra de la violència masclista. Perquè ens encén el micromasclisme, una forma invisibilitzada de masclisme, que no fa més que perpetuar i aprofundir en les desigualtats de gènere. Quan et diuen que no et posis aquest vestit tan provocador, que controlis la teva talla o no agradaràs a ningú, quan t’acusen de ser poc femenina, quan et diuen que et busquis un home que et faci feliç, quan no entenen que qui et fa feliç és una “ella” i no un “ell”, quan pressuposen que tu has de fer totes les tasques de la llar ja que ets la dona…
Fem vaga perquè no volem que l’embaràs ni la maternitat limiti la nostra carrera professional. Tenir cura dels fills, especialment quan aquests són petits, recau habitualment en la dona. Això té conseqüències per a les dones en tant que dificulta la possibilitat de conciliar la vida laboral i la vida familiar, la promoció laboral i el ple desenvolupament d’una carrera professional.
Fem vaga perquè volem acabar amb la feminització de la pobresa. Una de cada dues catalanes té rendes per sota del llindar individual de la pobresa. Una de cada quatre dones treballa a temps parcial, ser mare avui en dia és un bitllet cap a la precarietat laboral, jo no parlem de si s’és mare en una família monoparental!
Dones i homes de Tarragona, el 8 de març és el dia de fer vaga, de sortir al carrer, de reivindicar els nostres drets com a dones, però també com a societat. Cal començar a treballar perquè les noves generacions neixin empoderades, perquè les nostres filles creixin sense rols de gènere establerts. Volem nenes lliures. Perquè com va dir Rosa Luxemburgo “qui no es mou no nota les seves cadenes”.
La mujer de la futura sociedad es social y económicamente independiente. Ya no está sujeta al menor vestigio de dominio y explotación, es libre, es la igual del hombre, dueña de su destino.
August Bebel, “La mujer y el socialismo” 1879.
El Día Internacional de la Mujer conmemora con orgullo la lucha de las mujeres. Fueron ellas quienes defendiendo el fin de la guerra y exigiendo pan se levantaron en una gran manifestación en 1917. La Revolución Rusa permitió conquistas inéditas para la mujer en aquella época.
Rocío León Aller. Secretaria de Políticas de les Dones del PSC Federació XVII
El 8 de marzo no es, por tanto, un día de fiesta. Nada tiene que ver con cenas, comidas y espectáculos destinados al sexo femenino con la única finalidad de hacer dinero alejándonos de nuestra historia y pretendiendo que copiemos un modelo neoliberal machista.
En el Día Internacional de las Mujeres, el 8 de marzo, las feministas reivindicamos la igualdad entre mujeres y hombres. También honramos la lucha de las mujeres en el movimiento obrero y socialista.
Las feministas socialistas aspiramos a transformar la sociedad. Feminismo y socialismo se encuentran con rapidez, ambas teorías denuncian el orden establecido, la subordinación y la explotación y ambas atacan la dimensión estructural de la opresión, ya sea el capitalismo, ya se trate del patriarcado.
Es una alianza que nació ya con el socialismo utópico, donde convergían ambas tesis. Fourier, Qwen, Saint-Simon, Claire Démar, Flora Tristán, defendieron que la verdadera transformación social, que la auténtica libertad de mujeres y hombres no vendrá de la mano del movimiento reformista sino del socialismo.
Somos herederas de Wollstonecraft, de la desvinculación de la situación de las mujeres de su naturaleza, una de sus aportaciones clave para el feminismo. Así que cuando M. Rajoy dice ahora no toca hablar de la brecha salarial nos está declarando la guerra a las mujeres que llevamos siglos de lucha. Nos alzamos contra el código napoleónico que nos negaba derechos civiles, nos subimos al tren de la libertad contra el gobierno del PP cuando pretendió lo mismo y este 8 de marzo volvemos a salir a las calles. Decimos basta a la brecha salarial, al acoso sexual, a la violencia machista, exigimos al gobierno que tome medidas para que se cumplan las leyes que nos convierte en ciudadanas de pleno derecho.
Rajoy alardea de tener mujeres que mandan. Ribera pretende aleccionarnos a las feministas desde pedestal neoliberal. El independentismo pretende colarse como reivindicación feminista. Para ellos ser feminista ya no es un insulto, pero nos insultan por serlo.
Al presidente del Gobierno no le gusta que las mujeres seamos libres e iguales. Tampoco a su aliado neoliberal que incluso defiende que nuestros cuerpos deben estar sometidos a las leyes de mercado. Y el separatismo, que nos ha ignorado en todos sus gobiernos, ha flirteado con la derecha recortándonos derechos y ahora pretende utilizar nuestra causa en su propio beneficio.
Cuando alguien independentista defiende la vida en comuna y se autodenomina feminista sin fronteras demuestra tener un lío mental de tamaño considerable. Están deshonrando la memoria de las luchadoras comuneras, que orgullosas se proclamaban herederas de los clubes plebeyos revolucionarios jacobinos. El internacionalismo era uno de los signos más emblemáticos de la Comuna y lo que convocó a mujeres como Sonia Kovalevskaya, proveniente de un movimiento moscovita a favor de la emancipación de la mujer, a compartir los ideales de igualdad y libertad que defendían en su tierra natal.
Así que saquen sus sucios intereses de nuestra noble causa. Súmense a defender los derechos y las vidas de las mujeres. Conmemoren el trabajo hecho por las feministas y denuncien que las mujeres aún nos enfrentamos a múltiples desigualdades y violencias.
Este 8 de marzo salgamos, una vez más, a gritar que no existe democracia sin mujeres. No nos podemos permitir ni un paso atrás.
Rocío León Aller. Secretaria de Políticas de les Dones del PSC Federació XVII
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
Figures 4 i 5. Imatges finals segons el projecte desenvolupat per NAM Arquitectura.
