Aquests dies de festes han estat empostissat amunt, empostissat avall, fent i desfent escenaris i col·locant elements ornamentals en diversos espais de la ciutat per tal que els tarragonins i tarragonines poguèssim gaudir de Santa Tecla. Són els operaris de la Brigada Municipal de Tarragona, adscrita a la conselleria d’Espais Públics, un dels serveis més eficients del nostre Ajuntament. En els darrers anys, la Brigada d’Intervenció Ràpida ha tingut una presència mediàtica més rellevant, però la feina de la Brigada Municipal i de tots els seus professionals també és destacada i necessària, tot i que de vegades no sigui, potser, tan mediàtica. I en l’àmbit festiu no només s’encarreguen de tota la infraestructura per Santa Tecla, aquests treballadors també són els responsables dels adornaments florals dels edificis per a actes culturals, així com de la preparació dels elements de festes, a més de fer possible que durant l’estiu els nostres barris gaudeixin de les seves festes amb el muntatge d’empostissats i l’adequació d’espais.
José Luis Martín García és primer tinent d’alcalde Ajuntament de Tarragona i Portaveu GM Partit Popular
Cada matí, els equips de la Brigada que treballen a l’exterior surten de les instal·lacions del Polígon Francolí ben equipats per fer front durant la jornada a les diverses tasques de manteniment i reparacions que tenen encomanades a la ciutat. Manteniment de mobiliari urbà, tasques diverses a l’Anella Verda, així com la senyalització viària, formen part de la feina del seu dia a dia per tal de millorar l’espai públic de la nostra ciutat.
Però no tot és feina de carrer. La Brigada Municipal també és la responsable de redactar alguns dels projectes d’iniciativa municipal, així com d’exercir la direcció d’obres en els mateixos. La Brigada també participa en la redacció de plecs de clàusules administratives, meses de contractació i valoració d’ofertes, tant en processos de contractació com de manteniment. El treball administratiu no s’acaba aquí. La transversalitat és un dels trets destacats de la Brigada Municipal, ja que també col·labora de manera activa amb altres departaments municipals en diverses tasques, com la supervisió i els informes d’expedients de llicències d’obres o la col·laboració amb Protecció Civil, entre altres àmbits.
Cal recordar també que la Brigada Municipal realitza treballs de retolació, adaptació i reparació d’empostissats, així com treballs de mecànica i fusteria, reparant i restaurant mobles de diferents espais municipals. Una de les feines més destacades és el seu important paper en la Cavalcada de Reis (també al Carnaval), ja que als magatzems del Polígon Francolí es posen a punts les carrosses que els Reis d’Orient fan servir per passejar per Tarragona la nit del cinc al sis de gener.
Una feina de responsabilitat que fa de Tarragona una ciutat millor i que amb aquestes línies vull reconèixer.
José Luis Martín García Primer tinent d’alcalde Ajuntament de Tarragona i Portaveu GM Partit Popular
Se’ns fa difícil als qui estem pel diàleg i per els consensos, ser acceptats dins d’un espai polític cada cop més enfurismat i radicalitzat.
En aquest ambient tan crispat les veus què volen aportar un xic de serenor son enviats a galeres o bé a l’ostracisme total. O formes part “dels meus”, o estàs fora de tot. Desqualificats, insultats i marginats en certs medis, i no parlem ja de les televisions.
Tot plegat és bastant decebedor.
Jordi Solé és regidor socialista. Membre de Federalistes d’Esquerra
De totes maneres els temps aniran portant les aigües al seu molí. És difícil aguantar una excitació com l’actual, per molt que dirigents d’un i l’altre cantó del nacionalisme més encès, s’esforcin a mantenir la confrontació. Els passos donats per el Govern de Pedro Sánchez, son un símptoma de la voluntat del nou Govern d’obrir un procés polític que faci possible avançar en acords que recondueixin la nefasta inacció política del PP.
Per l’altra banda, en Torra, embolicat entre proclames i gestos, dirigides, des de Bèlgica, als afins més radicals, amb la clara intenció de mantenir, sigui com sigui, la flama en un més que gastat discurs, és coneixedor què la realitat és ben diferent. Ell potser no ho sap o no ho vol veure, però dins del seu Govern…
Els processistes, de mica en mica, assumeixen que la solució passa inevitablement per un pacte amb l’Estat. El difícil és explicar-ho. I és què per molt que els ultra-independentistes facin tot el possible per retornar a l’escenari unilateral, el cert és que els partits que formen part d’el Govern de la Generalitat, no estan per emprendre de nou una aventura que només a portat dolor dins dels seus partits i a Catalunya en general.
Parlant clar. L’independentisme representat per ERC i una bona part del PDCAT, veu que només té una sortida: negociar amb l’Estat com aconseguir les millors condicions per anar fent camí cap els seus objectius, i iniciar una nova etapa que permeti conquerir un millor finançament i les màximes quotes d’autogovern. Per ells és una situació força complicada. Per contra, l’Estat espanyol podria, d’aquesta manera, i si existeix la voluntat real, realitzar pedagogia per assentar les bases d’una Espanya que respecti els valors polítics-socials-històrics i la identitat de Catalunya, sense passar per un trencament, ara per ara, de futur incert.
Per molt que ens esforcem, els partidaris d’una solució pactada (naturalment sense polítics empresonats), no serem ben vistos ni per el PP, ni per C’s (enquistats en la confrontació), ni per sectors de l’independentisme encapçalats per en Puigdemont i entitats ultrasobiranistes. Però això ja ho sabem. Per tant no ens hauria d’afectar per continuar creient en la paraula i l’acord com única solució factible, i així sembla pensar una gran part de les files d’ERC i els sectors més moderats del PDCAT.
No serà fàcil, ho sabem, però cal profunditzar en aquest canvi d’estratègia, més procliu a solucionar políticament el que, fins ara, només es contemplava sota l’amenaça de la judicialització i la repressió.
Desaprofitar-ho seria un greu error polític.
Jordi Solé i F.
Regidor socialista Membre de Federalistes d’Esquerra
El passat dilluns al matí ens vam despertar amb les destrosses causades a les estàtues de la Font del Centenari. Amb molta tristesa i enuig, vam poder constatar com un cop més, com l’incivisme afecta un patrimoni que és de tots, de forma injustificada i impactant.
Begoña Floria, tinent d’alcalde de Cultura, Festes i Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona
Tenim una ciutat imponent, històrica i Patrimoni de la Humanitat que ha estat testimoni de poblats ibèrics, èpoques glorioses en l’imperi romà o meravelles creatives modernistes, entre d’altres. Tarragona i la seva història es mereix que fem de nou un esforç per afrontar el civisme de forma transversal. No és un problema exclusiu, a molts municipis tenen la mateixa xacra, però només es pot afrontar localment i amb una participació ciutadana que és fonamental pel benestar de la comunitat.
Un cop vaig llegir que el bon estat d’una ciutat es podria comparar amb una bicicleta de dues rodes, on una pertany a l’Ajuntament i l’altra a la ciutadania. Si una de les dues falla, la bicicleta no funciona. Hem de ser tots conscients. En aquest sentit, el consistori ha decidit prendre mesures com reprendre el debat sobre la modificació de l’ordenança de convivència cívica per combatre de forma més ràpida i eficaç els comportaments que agredeixin el nostre entorn. Des del punt de vista del Govern de Josep Fèlix Ballesteros, l’objectiu no ha de ser multar, sinó potenciar els treballs comunitaris. Avançar cap a una ciutat educadora, que reorienti a les persones que no respecten el patrimoni de tots.
Des de la política s’ha de treballar per conservar tot allò que tenim, i millorar les mancances. Per això es crearà una taula multidisciplinària en la qual participaran les federacions de veïns, així com les diferents àrees de l’Ajuntament amb competències en aquest tema. Així mateix, es posarà en marxa un nou pla de campanyes de conscienciació dirigides a les escoles, instituts, centres cívics i llars de jubilats. N’hem fet moltes als llargs dels darrers anys però reiterarem. Actuarem de nou de forma, però com sempre necessitem que “la roda” de la ciutadania també giri amb la força de la corresponsabilitat en treballar per la convivència i el respecte per casa nostra. La ciutat és un espai comú, i entre tots hem d’aconseguir disminuir el vandalisme urbà, que ens suposa a totes i tots, 1,6 milions d’euros anuals. Els comportaments incívics van tant des de les pintades al mobiliari urbà, fins a baixar les escombraries fora d’hora o llençar xiclets a les voreres. És per això que crec que és important que recordem que tenir cura i preservar els nostres carrers, el nostre patrimoni i el nostre entorn, és fonamental per tenir una bona qualitat de vida i una convivència exemplar.
Diuen que res és comparable amb el plaer d’anar en bicicleta… Així que us encoratjo a què ens impliquem en “rodar” el projecte comú més important que tenim tots plegats: tenir cura de la nostra estimada ciutat, Tarragona.
Hi ha dates que ja identifiquem ràpidament amb una sigla. L’11-S o 15-M volen dir ja moltes més coses que una data, ens indiquen un abans i un després, una inflexió important en la manera de veure les coses, en l’actuació de molta gent, en la presa de posició davant d’una situació. A Catalunya, el 20-S potser no té la difusió d’aquelles dates, però sens dubte que ha tingut el mateix impacte.
Òscar Peris, delegat del Govern al Camp de Tarragona
Aquell dia, un fet aparentment –molt aparentment- “normal” com és una actuació judicial va desfermar una enorme reacció popular (popular en el bon sentit del nom, però en algun altre segurament també, i encara dura). No cal entrar ara en tecnicismes derivats del codi penal. Això ja ho fan els entesos, i ho fan molt bé, com ara aquell centenar llarg de catedràtics, docents i investigadors del món del dret, catalans i d’arreu d’Espanya, que denuncien les contínues i profundes irregularitats de les actuacions judicials seguides. No es tracta, ara, d’això, o només d’això. Es tracta de recordar que aquell 20-S, a la Rambla de Catalunya –un nom molt oportú- davant la conselleria d’Economia i Finances hi havia tota mena de gent, de tota edat i condició, amb pensaments molt diversos sobre moltes coses, però també amb unes quantes idees compartides: la defensa de les institucions catalanes, la defensa de la llibertat i de la democràcia, i una actitud absolutament pacífica alhora que ferma.
Res més lluny, doncs, d’aquells contes de la vora del foc d’alguns jutges i periodistes –de vegades, difícils de distingir uns i altres- que van veure, no se sap com, “manifestacions tumultuoses”. Gent que, en sentir la notícia per la ràdio, en rebre una trucada o un whatsapp, va canviar el rumb i en lloc d’anar a la feina, a la classe, a la botiga, al taller o a casa, va variar rumb, va agafar un cotxe o va canviar de metro, i va anar a la Rambla. Molts ho vam fer, convocats per ningú en concret, sense saber exactament què hi anàvem a fer ni què passaria, però tenint molt clar que allò, que aquelles detencions, ocupacions, escorcolls, no eren admissibles. Que volíem fer saber a tothom, al país, als qui manen als de la porra, i a tot el món, que no ho acceptàvem aleshores ni ho acceptem ara.
No ens enganyem, però. No deixem que aquesta teranyina de subterfugis pretesament legals ens enredi i ens impedeixi avançar. El que s’està dirimint aquí no és un procediment legal, no és examinar si falta un paper o si ens hem equivocat de finestreta. Del que es tracta, de veritat, és d’una qüestió essencialment democràtica: donar veu a la ciutadania de Catalunya perquè decideixi si vol o no la independència. Un plantejament que inclou, amb tota naturalitat, l’opció del rebuig a la independència, i el respecte a la decisió majoritària. I, davant d’això –per no dir directament en front, o, encara més, al front- la intolerància dels qui no volen que es voti, la dels qui tenen por a la resposta. En una banda, el vot i la urna; a l’altra, la porra i la presó. Això també ho volem decidir, i el 20-S ja ho vam començar a decidir.
Fa uns dies, a un titular que deia que el ministre Borrell havia declarat que les bombes intel·ligents, d’altíssima precisió, que Espanya venia al règim despòtic de l’Aràbia Saudita, presumiblement per bombardejar el Iemen, no matarien innocents, vaig respondre amb dos adjectius qualificatius (mentider i cínic) i un insult que no hauria d’haver dit.
Pau Ricomà és portaveu grup municipal ERC-MES-MDC Ajuntament de Tarragona
Reconec que em vaig equivocar. No ho hauria d’haver dit. No forma part del meu tarannà insultar ningú. La gent que em coneix sap que no en tinc costum i que procuro ser respectuós amb tothom, de manera corrent amb les persones que no pensen com jo.
Sé que no ho hauria d’haver dit quan tantes bones persones –la gran majoria d’agrupacions socialistes d’arreu del país- s’han sentit ofeses i així m’ho han fet saber, sobretot a través de twitter. Persones d’esquerres, solidàries, internacionalistes, ciutadanes del món en definitiva, amb qui hem compartit lluites i manifestacions sota el lema de “No a la Guerra”. Temps aquells en que ens indignàvem junts quan José Maria Aznar, al ranxo de George Bush i amb els peus sobre la taula, comprometia Espanya en l’atac a Iraq, en una creuada per acabar amb les armes de destrucció massives que després ningú no va trobar.
No ho hauria d’haver dit perquè tal vegada quan es tornin a veure imatges de “danys colaterals”, és a dir de nens mutilats o trets de les runes sense vida, de mares i avis destrossats, segur que alguna cosa es remourà en la consciència d’aquesta bona gent que he ofès sense voler.
No ho hauria d’haver dit perquè hem de buscar aquelles paraules que no generen rebuig i alentorn de les quals es pugui establir un ampli consens. A jutjar per les reaccions, es pot deduir que mentider i cínic són adjectius ben trobats. Ningú se n’ha queixat. Afegir-hi, com vaig fer, un exabrupte no només no aporta res, sinó que ens allunya a tots de la reflexió. Que les sofisticades bombes venudes a l’Aràbia Saudita no faran mal a innocents és una mentida i malauradament trigarem poc en tenir-ne notícies. Moltes Organitzacions No Governamentals, com Amnistia Internacional, demanen que “Espanya no sigui còmplice dels crims de Guerra” i de fet, el passat divendres mateix els avions de l’Aràbia Saudita van bombardejar un dipòsit del Programa Mundial de Aliments de l’ONU al Iemen.
I no ho hauria d’haver dit perquè les bones formes i l’estètica són importants en les relacions quotidianes amb les persones. Però no m’agradaria que ens oblidéssim de l’ètica, un imperatiu categòric, segons Kant, que ha de precedir l’estètica.
La salut és el bé més preuat que té el ser humà, i les nostres institucions han d’assegurar que la sanitat sigui de qualitat. En els darrers anys, hem vist com el menysteniment i l’amenaça cap a la capitalitat sanitària de Tarragona ha estat una constant.
Josep Acero. Conseller de Protección Civil de l’Ajuntament de Tarragona
La Generalitat segueix amb la voluntat de desmantellar l’Hospital Joan XXIII en favor de l’Hospital Sant Joan de Reus, derivant pacients i serveis. Primer per omplir un farònic projecte que va costar 170 milions d’euros. Posteriorment, per tal d’intentar pagar els deutes de la mala gestió feta al centre reusenc. Voler el millor pel nostre hospital, no vol dir voler que els reusencs tinguin una pitjor atenció. A Tarragona no volem ser els damnificats per una mala gestió de la que no tenim cap responsabilitat.
L’Hospital Joan XXIII compta amb uns grans professionals, als que s’ha de dotar de les eines i els recursos necessaris perquè puguin desenvolupar la seva feina de la millor manera possible. Hem de recordar que al 2015 la Unitat d’Hemodinàmica només obriaen horari laboral, derivant els pacients cap a Barcelona a partir de les sis de la tarda. Ara obre les 24 hores, per la pressió social sorgida arran de la mort d’un pacient en una ambulància de camí a la capital catalana. I això no es pot tornar a repetir. La UCI Pediàtrica també ha estat un dels grans cavalls de batalla i després de moltes reivindicacions es va posar en marxar el servei. Però ja n’hi ha prou.
Tarragona, i la seva àrea d’influència, tenen la suficient rellevància i reuneixen un número important d’habitants per tal de dotar l’Hospital Joan XXIII dels millors recursos i especialització. I per tenir el millor Joan XXIII exigim a la Generalitat que sigui una realitat la promesa que tants consellers de Salut, els darrers el Sr. Comín i la Sra. Vergés, han fet: un nou Hospital o una remodelació integral i ampliació dels edificis existents. No volem més pedaços a les actuals instal•lacions. Una altra problemàtica important és la falta de personal, sent una necessitat l’ampliació de la plantilla de professionals per tal de pal•liar el dèficit existent actualment.
Si a la Vall d’Hebron s’hi invertiran 122 milions d’euros o s’està construint un nou hospital a Viladecans amb un cost de 60 milions d’euros, no és de rebut que a Tarragona només hi arribi una ínfima part d’aquesta inversió i que les promeses del conseller de torn quedin en l’oblit. Els tarragonins no som catalans de segona i exigim que el Govern de Catalunya treballi d’una vegada per totes per a les persones i compleixi els seus compromisos.
El menysteniment cap a la sanitat de Tarragona no s’acaba en l’Hospital Joan XXIII, sinó que arriba també a l’atenció primària. Tenim exemples de grans inversions en CAP d’altres zones de Catalunya, mentre que aquí hem de patir que hi hagi centres amb barracons, amb els inconvenients que això genera en els pacients i en els professionals de la salut, o que només un dels CAP de la ciutat disposi del servei d’urgències a les nits i els caps de setmana.
Tot això que he exposat no és cap batalla de campanar. Estem parlant de la salut de les persones. I amb això no s’hi juga.
Que Tarragona no assoleix els mínims estàndards de neteja i bona gestió dels residus urbans és d’una evidència difícilment dissimulable. Són 24 milions d’euros l’any destinats al contracte de neteja i recollida dels residus sòlids urbans.
Jordi Fortuny i Guinart és conseller d’ERC-MES-MDC de l’ajuntament de Tarragona
El contracte de la brossa es va redactar ara fa 18 anys. Es va iniciar el 2002, la durada era de 10 anys però el van renovar el juliol de 2010, abans del 2012 que era quan finalitzava. La renovació va implicar una ampliació de temps i també, evidentment, del cost. Un contracte amb FCC allargat fins al 2023 i que suposa actualment més del doble de l’import inicial.
Per què és un contracte desfasat? Actualment és un contracte Frankenstein, fet a pedaços, escrits i no escrits, sense una actualització harmonitzada de les noves necessitats de la ciutat. La Tarragona de l’any 2000, que és quan es va dissenyar, i la Tarragona actual són diferents, presenten necessitats diferents. La tecnologia també ha evolucionat i les tendències i estratègies en reciclatge també són diferents. Es fan contractes de 10 anys en 10 anys perquè així es garanteix l’amortització del material. En definitiva, som esclaus d’un procediment comptable que ens limita l’actualització permanent del servei.
Per què és car? Si comparem el nombre d’habitants de Tarragona amb altres poblacions i el cost, ens adonarem que els Tarragonins i Tarragonines paguem molt més. A tall d’exemple: l’Hospitalet de Llobregat, amb 250.000 habitants, paga 28 milions; Terrassa, amb 215.000 habitants, paga 21 milions; Girona, amb 98.000 habitants, paga 12 milions. Val a dir que la diferència no és precisament perquè a Tarragona hi hagi platges, sinó per moltes altres raons, com per exemple el fet de tenir escampats diversos tipus de contenidors per la ciutat que impliquen tres camions diferents per a la recollida. La conseqüència és que per un mateix carrer acaben passant tres camions diferents, que fan el mateix cadascun pel seu contenidor corresponent. A més del fiasco dels contenidors soterrats que ara cal treure. Una inversió milionària per instal·lar-los a la que cal afegir els diners per eliminar-los, de moment 400 mil euros per la primera fase.
Però per si no fos poc, actualment no tenim cap servei d’inspecció organitzat. La veritable inspecció la fan els ciutadans de Tarragona que, això sí, telefonant al telèfon verd i per tots els canals de denúncia, fan arribar a l’Ajuntament l’estat dels contenidors i de la brutícia dels carrers. No hi ha cap estratègia per actuar contra l’incivisme. No tenim un veritable control d’aquesta despesa.
Tot això ha de canviar. Necessitem un servei dinàmic, intel·ligent, capaç d’actuar i planificar les accions a fer, posat al dia en tot, pedagògic, tècnicament qualificat i molt més econòmic. La bona notícia és que aquest nou servei és possible i que tenim moltes ganes de liderar-lo des del nostre grup municipal d’ERC-MES-MDC a Tarragona.
D’un temps cap aquí s’han anat relacionat, amb freqüència, diferents malalties de la boca amb malalties d’afectació sistemàtica. A l’última universitat d’estiu de la Universidad Complutense de Madrid juntament amb la col·laboració de la Sociedad Española de Periodoncia (SEPA), es va analitzar la importància d’una mala salut bucodental amb les malalties sistèmiques.
Doctor Roger Quesada.
En aquelles jornades, experts en Cardiologia, diabetis, Ginecologia, malalties sistèmiques, Medicina Interna i d’Atenció Primària van tractar d’aclarir quelcom sobre la relació actual entre les malalties bucals i altres de generals, tot aportant les recerques més avançades a nivell mundial en aquest àmbit.
I és que, a banda de la coneguda relació d’aquestes malalties amb la diabetis, malalties cardiovasculars i els efectes adversos sobre l’embaràs (part prematur, poc pes en néixer, avortament,…), s’han identificat altres trastorns vinculats amb la periodontitis. Entre ells, s’ha posat de manifest que malalties tals com la disfunció erèctil, l’artritis reumatoide o l’Alzheimer també s’associen amb la presència d’aquesta infecció en la cavitat oral.
Arribant a la conclusió que fins ara hi ha evidències consistents que almenys 54 malalties sistèmiques guarden una relació amb infeccions en la boca, una vinculació que segons les malalties i els estudis publicats és més o menys sòlida i forta. Davant totes aquestes evidències, actua, cuida la teva boca i la teva salut general t’ho agrairà.
La fiscal general va assegurar que col·locar llaços grocs en indrets públics o treure’ls no és cap delicte. És una mostra de llibertat d’expressió. Així de clar. Entrar en aquest debat, per activa i per passiva, és com entrar en una fanguera. Hem arribat en un punt que el que semblava quelcom anecdòtic, ara és motiu de baralles i d’una dialèctica política inusual, que creix amb una espiral exponencial perillosa.
Josep Maria Buqueras
Penso, per si algú no està al cas, que tot plegat ve motivat per (entre altres circumstàncies) que s’aproximen eleccions, unes de fixes les municipals de 2019 i altres generals i autonòmiques. Aquestes poden ser, pregunto, en qualsevol moment? Els presidents corresponents, Pedro Sánchez i Quim Torra tenen la darrera paraula.
En llocs públics, ajuntaments sobretot, hem vist pancartes a favor de col·lectius gais, dels refugiats, feministes o altres reivindicacions polítiques o socials i no passava res de res. I ara s’arma força brega. Tothom de part de culpa: els unionistes/constitucionalistes i els sobiranistes/independentistes. Els primers, sobretot els del PP, C’s, Vox, Societat Civil Catalana, ens porten, o ens volen portar cada vegada a una España més conservadora, menys tolerant, amb les llibertats vigiladíssimes i amb un règim totalitari com a objectiu? El dret a manifestar-se lliurement el que om pensi s’hauria de constrènyer el mínim possible. Els límits se cenyiran, en tot cas, a les injúries i calumnies o a la incitació de la violència de l’odi. Res d’això passa a Catalunya, encara que alguns líders ho repeteixen dia i nit i al final fins s’ho han cregut i ho fan creure als “seus”.
Ja fa anys que els catalans col·loquen banderes als balcons, sense cap mena de problemes. Quan apareixen aquests? Quan s’exerceix la llibertat d’expressió de manera poc cívica. Hem vist accions darrerament que s’han fet amb ràbia i menyspreu, s’ha exercit la llibertat d’expressió de forma “torticera”. Això no ens porta enlloc, aquest no és el camí. Aquest dret que tenim, ha estat utilitzat com arma arrauxada. Tot plegat provoca molta tristesa, perquè ara ja no és un debat sobre la llibertat d’expressió, sinó sobre la relació entre dues comunitats, de polítics i ciutadans cadascuna d’elles, que cada vegada es giren més l’esquena amb més acritud.
Es poden fer molts discursos, moltes declaracions i moltes juntes de seguretat. És increïble a hores d’ara el que diu avui mateix, dilluns vint-i-set d’agost, Garcia Albiol/Dolor Montserrat i Albert Rivera/Inés Arrimadas. Al cap i a la fi, el que contarà per damunt de tot serà el sentit comú de la ciutadania.
Les matemàtiques polítiques poden servir per convertir quatre partits polítics perdedors d’eleccions municipals i amb diferents projectes de treball en un equip de govern, menys que més cohesionat, format amb difícils equilibris amb l’únic nexe en comú de l’afany de poder. I què en podem esperar? Doncs això, desgovern. I desgovern númeric perquè sembla ser que els únics números que realment dominen a la perfecció són els de saber que la seva suma els dona el govern municipal.
Antonio López és portaveu del PSC a l’Ajuntament del Catllar
Desgovern, desorganització, desinterès, desencert… i moltes paraules amb aquest prefix els podrien anar bé a l’equip de govern del Catllar, però dissortadament pel poble cap d’elles amb connotacions positives.
El passat dimarts 14 d’agost vam viure un nou capítol del desgovern desencertat del nostre poble en tenir lloc aquell dia la Comissió Especial de Comptes que ha d’enviar a sindicatura els comptes de l’ajuntament per fiscalitzar i veure que està en ordre l’exercici comptable de l’any 2017.
Aquesta reunió per aprovar els compteshavia de celebrar-se per llei abans del passat 1 de juny i seguint amb la seva tasca de desídia i deixadesa que comença a ser preocupant i habitual, es va celebrar dos mesos i mig més tard de la data límit màxima.
I es van aprovar els comptes almenys? Doncs no. No en aquella data perquè, de fet, entre errades de transcripció i errades que no sabien explicar en aquell moment els números no quadraven.
De fet, no tots els membres de la Comissió, representants dels seu partits i membres de l’equip de govern, estaven presents aquell dia ino s’havien preocupat de revisar la documentació per ells enviada per veure si els diferents documents eren coherents entre sí almenys i que els números presentats fossin correctes.
L’alcaldeMorlà es defensà dient que un alcalde no té perquè saber comptabilitat i que els números són un tema de l’interventor i que confia en ell. És clar, només faltaria, tots confiem en l’interventor i en la seva tasca, però sr. Morlà no es tracta d’una qüestió de saber més o menys comptabilitat, no cal tenir un Grau en Matemàtiques ni ser un expert comptable, però això sí cal complir un mínim: Interès.
Interès com a alcalde i màxima autoritat municipal en saber quins comptes s’estan presentant i en quin estat i no anar a veure-les venir, defensar-se abans li diguin res i que siguem nosaltres, l’oposició, els que haguem de demostrar que aquells números no són coherents.
Li correspon a l’equip de govern,sr.alcaldeexplicar els desajustos presentats que fan que ni dos mesos i mig després i totalment fora de terminis puguem presentar amb correcció i exactitud l’exercici comptable de 2017.
Mala organització. Un equip de govern que no revisa els comptes, un equip de govern que no sap explicar perquè no quadren els números, un equip de govern que no té explicació a donar del perquè no quadra el llistat del programa de comptabilitat i si és perquè hi ha hagut alguna modificació en la partida pressupostària posterior a l’aprovació del pressupost…
En definitiva, els números haurien de ser els que en el seu dia es van aprovar en Junta de Govern com a liquidació de l’exercici comptable de 2017 i el dia 14 d’agost, dos mesos i mig després de la data màxima de termini per presentar-ho, seguien sense quadrar per deixadesa, desídia, desinterès i sobretot per desgovern. Un desgovern númeric.
Hace algo más de un mes que los Juegos Mediterráneos 2018 celebrados en Tarragona bajaron el telón y desde esta tribuna quiero hacer un reconocimiento a todos aquellos que colaboraron para que el evento más importante realizado en la historia de nuestra ciudad fuera una realidad. Desde el personal de organización a los deportistas, técnicos y árbitros, pasando por los cuerpos de seguridad, el personal sanitario y todos aquellos que han colaborado en las diferentes áreas de Tarragona 2018. Una mención especial para los Voluntarios 2018, que en un número cercano a 3.000, fueron parte fundamental en el desarrollo de los diez días de actividad frenética. Merecidamente, los Voluntarios 2018 tendrán su reconocimiento en la avenida principal de la Anella Mediterrània.
Josep Acero. Conseller de Protección Civil de l’Ajuntament de Tarragona
En este artículo, y como concejal de Protección Civil del Ayuntamiento de Tarragona, quiero centrarme en los voluntarios de la Associació de Voluntaris de Protecció Civil de Tarragona. Desde aquí, mi más sincera felicitación por el trabajo realizado durante los Juegos Mediterráneos. Su colaboración ha sido importante para el buen desarrollo del evento, situando una Unidad Móvil de Coordinación (UMC). Durante los diez días de competición en la Anella Mediterrània, epicentro de la actividad deportiva en nuestra ciudad. El despliegue de esta UMC se completaba con una unidad de soporte vital básico, dos motos de tráfico y dos motos sanitarias. Todo este personal presto y dispuesto para actuar ante cualquier eventualidad.
Asimismo, la Associació de Voluntaris de Protecció Civil de Tarragona destinó un equipo de 50 personas para prestar servicio durante las ceremonias de inauguración y clausura de los Juegos Mediterráneos en el Nou Estadi. Una cifra similar a la del equipo que colaboró para que la prueba de media maratón, que discurrió por diversas zonas de la ciudad, se desarrollara con normalidad. Por último, dos motos sanitarias dieron apoyo en la prueba de triatlón celebrada en Altafulla. Afortunadamente, hay que felicitarse porque las intervenciones que realizaron fueron todas ellas de carácter leve.
Los voluntarios de Protección Civil no fueron el colectivo más numeroso durante los Juegos Mediterráneos, ese papel lo tuvieron los Voluntarios 2018, pero sí que hay que destacar su trabajo especializado, gracias a la experiencia acumulada durante muchos años de servicio, dada su participación en multitud de eventos en nuestra ciudad, que muchas veces no serían posible sin su presencia.
El pasado lunes día 30 asistí a la convocatoria del Alcalde Ballesteros para informar sobre la gestión de ciudad correspondiente a los últimos 10 años. En dicho acto hizo un repaso de su trayectoria acompañado de números y datos más que cuestionables.
Sonia Orts, regidora de Cs a l’ajuntament de Tarragona
En su análisis no hubo ni una sola alusión a los retrasos, las falsas promesas, los bandazos, los incumplimientos reiterados en el tiempo y algún que otro episodio poco claro. Nos dio una versión de su gestión muy lejana de los hechos reales y nos presentó una imagen de una Tarragona muy alejada del día a día de la ciudad.
Diga lo que diga Ballesteros, los ciudadanos sabemos que a lo largo de estos casi 11 años de gobierno, una buena parte de sus propuestas y proyectos se han quedado en “agua de borrajas” y/o en sonados fracasos.
Atónita, me puse a repasar las declaraciones y hechos pretéritos del alcalde y efectivamente, “blanco sobre negro”, Ballesteros vive inmerso en un optimismo que no se ajusta a la realidad. Claro que para el Alcalde seguro que todo esto simplemente son pequeñas anécdotas en su agenda de gobierno. Pero a estas alturas de su dilatada carrera política es muy patente que la autocomplacencia del alcalde no es compartida por muchos ciudadanos que, cada día más, cuestionan temas centrales de su gestión.
Pude comprobar que desafortunadamente vive en un mundo paralelo, ajeno a la realidad de Tarragona y a los intereses de sus ciudadanos. Repasemos algunos ejemplos:
– La obra de remodelación del Mercado Central, proyectada en su realización para tres años y que ha durado diez con enormes gastos y disputas, falta de consenso, cierre de comercios y un sobrecoste importante de 46 millones de €.
– El Banco de España, en los más de diez años que lleva ya en desuso han sido infinitas las propuestas para que recupere la actividad y se frene así su degradación, pero el alcalde sigue desojando la margarita.
– El Jardín vertical más grande de Europa con un costo de 3.3 millones de Euros de todos los tarraconenses está destrozado por falta de mantenimiento. Y la pantalla gigante está fuera de servicio y sigue pendiente su definición y dotación de uso y servicios.
– La apertura al mar en la que prometía desencallar viejos proyectos históricos, como el Fortín de la Reina, la fachada marítima, la dignificación de la estación ferroviaria o la conversión en auditorio del antiguo hospital abandonado de la Savinosa, en primera línea de mar; en “stand by”.
– Los JJMM aplazados y su más que cuestionable gestión con grandes críticas recogidas en los medios locales, autonómicos y nacionales, con el consecuente deterioro de la imagen de Tarragona; una oportunidad pérdida.
– La Ciudad Residencial, cerrada en 2011 por pérdidas en la que el Alcalde propuso un resort de máximo nivel, con dos condiciones: que en el edificio que hay junto a la carretera se reserve un espacio para el centro cívico de Llevant, y que las instalaciones deportivas puedan ser de uso ciudadano. ¿Y este proyecto en qué ha quedado?
– Fórum Justicia: se hace el primer anuncio en 2006. La Generalitat argumenta que no ha dispuesto de presupuesto y el gobierno municipal ha sido incapaz de impulsar el proyecto suficientemente.
– Abandono de los barrios, instalaciones, calles, actos, inversión e inseguridad. Seguimos esperando la ejecución del Plan de choque de Barrios propuesto en pleno por Cs.
– Camp de Mart: mal estado e inseguridad, cero mantenimiento ni arreglos desde hace muchos años.
– Plataforma del Milagro: cerrada desde 2013 por seguridad. A finales de 2014 se aprobó la demolición y finalmente se echó para atrás. En este tema ha habido multitud promesas incumplidas. La última promesa incumplida por parte del Gobierno en 2017: “Para 2018 se incluirá en Presupuestos y obras durante este año (jardín y bares)”. Pasado el ecuador del año 2018 la realidad es que allí viven parte de los sin techo, sin que el gobierno municipal haya hecho nada para encontrar una solución para estas personas.
– Mas Mallol: edificio modernista en desuso desde el cierre Colegio Olga Xirinacs en 2012. Es un bien cultural de interés local que está plena degradación tanto el edificio como los terrenos.
– Casa Canals y Castellarnau: tiene las visitas limitadas, en grupo y concertadas con antelación con escaso horario y personal. Se está estudiando externalización parcial, pero no se ha acabado de concretar nada; otro proyecto a la espera.
– Museo arqueológico: actualmente está anticuado y de manera provisional en el puerto. La reforma está prevista a largo plazo.
– Anfiteatro: este mismo año Cs avisó al gobierno municipal del mal estado del anfiteatro. Desafortunadamente hace poquitas fechas hemos tenido un incidente grave habiéndose producido grietas en el emblema cultural e histórico de la ciudad.
– Incivismo: la factura anual es de 1,6 millones €. Actualmente hay vertederos incontrolados, pintadas, destrozos y el alcalde no propone soluciones claras, eso sí, el Alcalde se niega a retirar simbología política de los lugares públicos y calles de la ciudad desconociendo la Ordenanza de Convivencia Ciudadana (posible prevaricación).
– Rambla Vella: en 2015 el alcalde promete que en 2018-2019 se ancharán las aceras y se reducirán los carriles dándole un perfil más peatonal. No se realizará por problemas presupuestarios. Suma y sigue.
– Comercio: el gobierno municipal contempla como el comercio de la calle Unió, Apodaca y alrededores se está degradando. Día a día aparecen más locales vacíos en la Rambla Nova y resto ciudad.
Más un interminable número de proyectos, presentados e incumplidos uno tras otro sin ningún tipo de autocrítica. Además, los ciudadanos de Tarragona también hemos sufrido con asombro y enorme preocupación:
– El uso indebido de una tarjeta ‘black’ por parte del ex gerente de la Empresa Municipal de Transportes (EMT) en la que se cargaron gastos por valor de más de 70.000 euros y la defensa y justificación de esos gastos por parte de la Presidenta de la EMT.
– El caso INIPRO y la aparición como investigados por presunta prevaricación, cohecho, tráfico de influencias, malversación de caudales públicos y alteración de precios en subastas públicas del alcalde Ballesteros, la ya exconcejal de Serveis Socials y el exgerente del Institut Municipal de Serveis Socials de Tarragona.
– La imputación de la portavoz municipal.
– La detención del que fuera mano derecha del alcalde Ballesteros, su jefe de gabinete.
– La vinculación familiar y profesional del concejal de Urbanisme, con el proyecto de la Budellera.
Y como colofón y por si fuera poco, últimamente, no dejan de llamar la atención las declaraciones del alcalde en las que se vislumbra un acercamiento a las tesis independentistas. Leo sus declaraciones sobre Torra y la verdad es que no salgo de mi asombro. Para el alcalde, los escritos pretéritos de Torra, incuestionablemente racistas y xenófobos, no tienen importancia por ser “antiguos” y además lamenta que se defina a Torra como racista. Sr. Ballesteros, Torra es un ferviente seguidor de los hermanos Badia y de Carmona y define a los españoles como “bestias con forma humana”.
Para más inri, también recientemente, afirmó que no perdería un solo minuto en los lacitos amarillos, símbolos partidistas que no representan a todos los ciudadanos, ni la pluralidad de la sociedad tarraconense. Y como colofón, afirma que hay que quitarse de encima el 155 y que exigirá que desaparezca de la Constitución. O sea que si los independentistas se empeñan en seguir incumpliendo la ley y de nuevo dan un golpe de estado, ¿qué haremos?
Contradictorio y cada vez más mostrando una irresponsabilidad que empieza a ser muy preocupante. Su alcaldía es un auténtico barco a la deriva. Y parece que se va a presentar de nuevo a la alcaldía de Tarragona. En definitiva confieso que poca sorpresa. El legado del Señor Ballesteros nos deja la realidad de sus acciones, su mermada credibilidad, su eterna ambigüedad y su distanciamiento cada vez más notorio de las necesidades reales de los ciudadanos de Tarragona.
Les parades a la Rambla Nova/RN s’instal·laren l’abril de 2007, amb un acord signat, en ple període electoral, amb l’equip de govern CiU-PP, encapçalat per l’alcalde Nadal. En un principi la previsió municipal era dos/tres anys l’estància a la RN, més endavant ja van ser cinc/sis anys i la realitat han estat els deu/onze anys. L’any 2007, Espimsa i els marxants no van manifestar rés respecte la seva tornada a la plaça Corsini, quan acabessin les obres. Kafquià, increïble. Dos alcaldes i quatre consellers de Comerç: Raül Font, Sergi de los Ríos, Patrícia Anton i Elvira Ferrando, han estat els protagonistes.
Josep Maria Buqueras Bach
El proppassat dimarts 24 de juliol es va viure una situació esperpèntica, amb sols tres parades obertes i la resta, gairebé quaranta, reivindicant-se per la ciutat. Per què va passar això? El 29/11/2016 es va constituir la Taula de Treball de Marxants, formada per les quatre associacions i Espimsa. L’any 2017 es van reunir tres vegades per treballar plegats pel retorn definitiu a Corsini. Si es va consensuar la data del 24 de juliol, perquè allargar la temporada d’estiu? Raons econòmiques? Un mes més? Diuen que a la RN estan molt bé. I els ciutadans quants mesos portem sense la RN Lliure? Les Rambles son fonamentalment per passejar.
És cert el que Florenci Nieto, president de Pimec Comerç Tarragona, diu que qui va portar els marxants a la RN va ser l’Ajuntament. Amb 11 anys les prioritats/necessitats poden ser altres. Ningú culpa als marxants de que han ocupat els dimarts i els dijous la RN tot aquest temps. Els marxants deixen oberta la possibilitat de considerar si la opció de Corsini sigui la més idònia ara, l’any 2018: “Debemos decidir entre todos cuál es la mejor solución para todos”. Nieto apunta la plaça dels Carros o el tram final de la Rambla (a tocar a la plaça Imperial Tarraco? Per què no la Quinta Sant Rafael, amb l’adequació urbanística corresponent. Està a un pas de la terminal d’autobusos i del Parc Central, que són dos punts/focus de pas obligat pels tarragonins i els turistes. O no? Per potenciar el projecte tant esperat, també, de l’Illa Corsini, es necessita que els marxants estiguin a la plaça els dimarts i els dijous? Crec que dóna una altra visió més potent, ordenada i guapa tindré la plaça amb les terrasses. Ja sé que el mercat ambulant també dóna vida, a qualsevol zona urbana, però potser és el moment de replantejar ”vicis/costums ocults/reals”. Una plaça acabada de construir, cada setmana patirà el trànsit, com a mínim, dels furgons/camions dels mercaders. Algú pensarà, que això ja estava previst i es sabia, però… rectificar sempre és de savis.
Malgrat tot, els tarragonins ens hem de felicitar per recuperar el principal passeig de la ciutat, la Rambla Nova. Ara hem de lluitar per trobar una solució favorable a la majoria, si s’escau. Per a tothom és/serà impossible. No plou mai a gust de tothom.
Fa tres setmanes, ens assabentàvem de l’expulsió d’uns veïns, magnífics veïns, de la Part Baixa de Tarragona, com a conseqüència de la conversió de la ha estat casa seva durant els darrers anys, en un pis turístic. Era el mateix dia que en la Comissió de Turisme de l’Ajuntament la consellera Imma Rodríguez feia públic un interessant document sobre l’actualitat dels pisos turístics a la ciutat, parlant tant dels que eren legals com dels que no ho eren. Una feina que s’ha de fer, és clar, però aquest és un tems que, com molts altres, no va de legalitat i d’il·legalitat només ni molt menys.
Jordi Martí és conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Cal que busquem solucions a un problema, i dic problema amb totes les lletres, que hem encarat de totes les maneres possibles i que hem pogut: l’habitatge i el dret a la ciutat que tenim totes les persones que hi vivim. I sabem, perquè els coneixem i els llegim, que el dret fonamental a l’habitatge de què hem de gaudir totes les persones pel sol fet de ser, topa amb un dret que no és fonamental però que alguns rics de la zona i dels seus representants qualifiquen com a tal: el dret a la propietat privada.
Que quedi clar que aquest articles escrit ara no parla d’aquest “dret a la propietat privada”. No pateixin que si algun dia ens hi posem a fons no farem cap article per suprimir-lo, hi ha altres mètodes més democràtics i efectius per fer-ho, recordin si no el 19 de juliol de 1936 de què es complien 82 anys fa quatre dies.
Cal que a Tarragona ens posem a regular, i de forma estricta, el que ja és “el problema dels pisos turístics”, perquè quan una persona és expulsada de casa seva pel “mercat”, perquè els lloguers no es regulen i esdevenen impossibles de pagar i les seves pujades tenen com a únic objectius fer fora la gent de casa seva per posar-ne d’altra que genera més beneficis, el que tenim és un greu problema d’habitatge. I si aquest greu problema d’habitatge el provoca la voluntat del propietari en qüestió de destinar casa seva a fer pisos turístics, qui genera aquest “greu problema d’habitatge” són, sense cap mena de dubte, els pisos turístics.
Fer fora de casa seva una persona és per si mateix un greu problema de convivència, encara que ho faci fora el propietari legal si és que el llogater té l’espai llogat com a primera residència i el propietari només vol especular amb aquell espai i no viure-hi.
A Tarragona, hi ha espais que l’Ajuntament ha deixat abandonats, i cada cop són més. Però parlo ara de la Part Baixa (on l’alcalde Ballesteros no hi baixa ni convidant-lo a vermut). Ara, com passa arreu, el procés de gentrificació avança i els espavilats de sempre esperen amb ànsia el “pelotazo” que els faci possible enriquir-se a costa de fer fora de casa seva la gent que, en els moments de més degradació del barri, s’hi ha mantingut com a veí o veïna.
Cal regular els habitatges d’ús turístic a Tarragona abans no sigui massa tard, limitar la seva presència perquè ja sabem què ha passat a altres indrets. com alguns barris de Barcelona. on això no s’ha fet, establir lloguer social real (no més del 25% del sou mitjà, tot que si es volem posar restrictius podem proposar el 10% que proposa molta gent especialitzada en habitatge social), aturar de moment les llicències mentre no tinguem mecanismes de control tal com s’ha fet a Barcelona, per exemple, i, sobretot, liderar un espai supramunicipal per tal d’establir mecanismes coordinats d’accés a l’habitatge per a les persones que volen viure a la nostra ciutats, als nostres barris, i no només venir a fer-hi turisme.
És així que tindrem una ciutat cohesionada, fent possible la vida als barris, a cada un dels carrers, de cada una de les persones. Perquè hi ha tarragonins i tarragonines riques i propietaris, però també n’hi ha moltes, moltíssimes, que tenen tan dret a l’habitatge com les riques però no hi tenen accés o un accés fàcil. I aquest, repeteixo, és un dret bàsic i és i ha de ser feina de l’administració, mentre existeixi, fer possible la vida a la ciutat sense patiments innecessaris.
Posem-nos-hi i de turistes en vindran i ens visitaran, perquè tenim cases per donar i per vendre, però alhora garantirem que no ens acabin fent fora de casa els que passin per aquí a admirar allò que va ser la Tàrraco Imperial, la ciutat medieval, les platges i la natura, el fum de la petroquímica o el modernisme tarragoní.
Dir bon dia al personal, tornar a obrir la porta del despatx, engegar l’ordinador, repassar l’agenda… Sembla un dia com un altre, però no és ben bé així. Han passat gairebé nou mesos des del darrer cop. I ara hi tornem. Tornem a la delegació del Govern de la Generalitat a Tarragona, després d’una llarga absència. En aquests mesos, la delegació, i tota la Generalitat, ha continuat funcionant gràcies a la professionalitat dels seus treballadors. Milers d’homes i dones ben conscients del que vol dir servei públic. A tots, a totes, moltes gràcies.
Òscar Peris, delegat del govern al Camp de Tarragona.
Aquests mesos, però, no han estat un parèntesi. No podem, de cap manera, fer veure que no ha estat res i ignorar tot el que ha passat. Hem assistit a l’intent d’ocupació i desnaturalització de les institucions d’autogovern, a l’empresonament de part del govern i de dirigents civils, a la persecució judicial a l’exterior de dirigents polítics. I no se n’han sortit. Malgrat tots els impediments, les eleccions van confirmar la majoria parlamentària que ja existia, i la justícia europea ha anat desmuntant bona part de les elucubracions de l’espanyola.
La ciutadania, doncs, ens ha confirmat l’encàrrec que ja ens havia donat sobre el futur del país, i aquest és el nostre compromís. Ens ha confirmat, també, la confiança per a governar, i això reprenem. Perquè no n’hi ha prou amb mantenir el caliu, que s’ha fet, cal també treballar per canviar, per millorar, per avançar.
Reprenem la feina, doncs. Reprenem la feina de millorar i racionalitzar els equipaments sanitaris i donar un millor servei a tota la ciutadania del Camp de Tarragona. Reprenem la feina de reforçar l’escola catalana, inclusiva, integradora i lliure. Reprenem la feina de millorar el teixit productiu del Camp de Tarragona, batallant perquè els que encara en tenen la competència –una altra cosa és que l’exerceixin- entenguin que ens calen infraestructures al dia, eficients, i un cost de l’energia que no sigui prohibitiu. Reprenem totes les feines amb l’objectiu de millorar les condicions de vida dels homes i dones del Camp de Tarragona.
Deia Oscar Wilde, amb la provocació que li era característica, que l’experiència és el nom que donem als nostres errors. Sens dubte hi ha hagut errors, propis de la condició humana. Però en la nostra experiència, recent i no tan recent, també hi ha encerts i lliçons positives. És des d’aquesta experiència, doncs, que encarem aquesta represa, en un escenari diferent però amb els mateixos objectius i amb la mateixa voluntat. Ens en sortirem, segur.
Dia 10 de juliol de 2018, a la seu del Bundestag de Berlín, estem tenint les reunions dels tres Comitès de l’OSCE parlamentària, perquè ens hem reunit en l’assemblea anual. Jo formo part del primer Comitè, el de Política i Seguretat. Estem discutint diferents propostes de resolucions.
Laura Castel Fort, senadora d’ERC per Tarragona.
Toca el torn de debat de la proposta de resolució de la representant del partit flamenc N-VA, Rita Bellens, sobre garantir que l’operativitat d’aquesta assemblea sigui efectiva. Resolució important per a nosaltres.
En el punt 15 d’aquesta proposta de resolució s’esmenta la preocupació pel constant menyspreu als drets polítics dels representants electes catalans i l’empresonament d’alguns d’ells ( “Worried about the continuing disdain for the rights of elected Catalan representatives following the referendum on Catalan independence of October 1st 2017 and the incarceration of some of those representatives”).
El senador espanyol Ignacio Cosidó, ex director general de la Policia Nacional durant el mandat del Ministre Jorge Fernández Díaz, i per tant, al comandament de les operacions que es varen destapar amb el nom Clavegueres d’Interior, va presentar esmena demanant que s’esborrés aquest punt 15.
Cosidó forma part de la delegació espanyola a l’OSCE parlamentària, com en formo jo i altres membres del PP, PSOE i Podemos, tots diputats i senadors.
Es procedeix a la defensa a favor i en contra de l’esmena. A favor parla Cosidó. Res de nou. En un minut parla d’aplicar l’estat de dret i de respectar la independència judicial i que no és el lloc per posar en qüestió els judicis ni la independència judicial. Demana que els parlamentaris tinguin confiança amb la democràcia espanyola!!!
Tot plegat, molt cínic, ja que quan es tracta de Rússia, Turquia, Ucraïna, o altres, llavors no li sento alçar la veu. Ans el contrari.
En el torn en contra parlo jo. També en un minut. Els explico als meus col·legues que esborrar una referència a Catalunya no canvia ni esborra la realitat de que Espanya té presoners polítics, acusats de rebel·lió i sedició per organitzar un referèndum, per als del sí i per als del no, perquè abans que res, els catalans som demòcrates.
Els recordo que l’Acta Final de Helsinki, que dóna origen a l’OSCE reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles. De fet, en aquesta mateixa assemblea de Berlín es torna a aprovar una Resolució on en el primer paràgraf se’n fa referència.
Esborrar la referència a Catalunya, perquè ho demana el partit polític més corrupte d’Europa, amb més de 800 casos de corrupció, els hauria de fer reflexionar, els dic, sobre què pretén el PP, i sobre en quin costat volen estar al votar l’esmena, al costat de la corrupció o al costat de la democràcia. En els pocs segons que em resten, els etzibo un últim detall: la persona que promou aquesta esmena, Cosidó, va ordenar una estructura policial, destinada a obstaculitzar la investigació dels escàndols de corrupció que afectaven al PP i la investigació i persecució d’adversaris polítics. Arran d’aquests fets, el Ministre va tenir que dimitir. Els assenyalo que aquestes dades (dades, que no opinions!), les poden trobar a les conclusions del dictamen del Congrés de Diputats sobre brigades polítiques, publicades el passat 21 de setembre de l’any passat.
En Cosidó demana la paraula per al·lusions. No es costum tornar a donar la paraula, però, com que és ell, membre del PP i per tant del PPE, doncs pel boc gros, el president (també membre del Partit Popular Europeu, PPE) li’n dóna.
Cosidó es queixa que és un atac personal. Ja no recorda la seva última intervenció al febrer passat a Viena. Es veu que acusar-me de mentir, per denunciar l’empresonament i judicialització de drets polítics (uns fets com una casa de pagès!), no és un atac personal. Però exposar unes dades certes, sí que ho és. Cinisme en estat pur.
Cosidó, per a la vostra informació, és una persona molt i molt propera al nou i flamant president del PP, Pablo Casado.
Passem al torn de la persona que promou la Proposta de Resolució, la senyora Rita Bellens, del partit N-VA. Es posiciona en contra de l’esmena de Cosidó i demana mantenir la referència als polítics catalans. Recorda que el dret d’autodeterminació és un dret reconegut al dret internacional.
Passem a la votació: vots a favor de l’esmena de Cosidó…la mesa compta. Vots en contra….la mesa compta. Abstencions…la mesa compta. A simple vista es veu que hi ha més vots en contra de l’esmena de Cosidó i, per tant, mantenir el paràgraf 15 (el vídeo, malgrat que el que es veu em dóna la raó, no permet veure un racó de l’assemblea, i per tant, no puc impugnar el recompte). Però ai!, amb velocitat supersònica, fan un recompte de 17 a favor, 17 en contra i 10 abstencions. Vaja, un afortunat empat que permet posar als díscols en cintura. L’encarregat del PPE, de peu dret, comença a mirar certs diputats per tal que no s’equivoquin amb la votació.
Procedim a la segona votació. Alguns diputats canvien la votació, el president riu satisfet amb el resultat del segon recompte. Recordem que el president del Comitè és del PPE, i tres partits europeus Popular, Socialista i Liberal es reuneixen cada matí abans de les reunions de l’OSCE per coordinar posicionaments en les votacions. Jo, com a representant d’ERC, sóc l’única catalana en aquesta organització internacional. La més gran després de les Nacions Unides, amb representants de 57 estats. No tenim cap grup polític al què ens puguem afegir (ni PPE, ni Socialista, ni Liberal són els nostres).
Per tant, i malgrat no tenir un grup polític que em recolzi, el resultat és el següent: 20 a favor, 18 en contra, 12 abstencions. L’esmena de Cosidó tira endavant i esborren el paràgraf que fa referència als presos i exiliats polítics catalans. Han suat.
Cosidó i el PP creuen que guanyen una batalla. De fet, està tant i tant content que em dóna un fort cop a l’espatlla, amb regust de victòria. Però, en realitat, aquesta gent del PP fan a les institucions internacionals el mateix que a les espanyoles: pressionar i forçar les costures de la llibertat individual i recórrer al constrenyiment.
Però s’estan quedant sols. Els seus col·legues els estan abandonant. Lentament, però inexorablement.
Han passat ja 40 anys des d’aquell calorós cap de setmana del 15, 16 i 17 de juliol de 1978 en què es va fundar el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) i es va escollir Joan Reventós com a Primer secretari.
Josep Anton Burgasé és militant del PSC
Va ser un procés admirable en què totes les forces representants de diferents sensibilitats socialistes i catalanistes d’esquerres a Catalunya van dissoldre les seves anteriors organitzacions per presentar un projecte transformador que permetés donar el salt endavant que la gent treballadora del país necessitava.
Cal reconèixer la generositat de molta gent, però principalment d’aquells que representaven el moviment socialista al nostre país: Joan Reventós, Josep Pallach i Josep Maria Triginer. La voluntat per fer que els catalans i catalanes, ciutadans i ciutadanes d’una mateixa comunitat nacional amb iguals drets i obligacions treballessin amb un mateix objectiu de crear una societat justa. Va ser des del primer moment l’únic que va guiar la seva voluntat d’acord al marge de les legítimes aspiracions que cadascú pogués tenir..
Els socialistes, junt amb d’altres col·lectius d’esquerres, han estat clau en la transició democràtica a Catalunya. Malgrat els problemes de cohesió que han aparegut ens els darrers temps a la societat catalana, el Partit dels Socialistes ha estat l’aglutinador de les polítiques de progrés més importants que s’han portat a terme, amb un clar compromís amb les sensibilitats i realitats del país.
Han estat 40 anys treballant per la igualtat , la llibertat i la justícia social, pels drets dels treballadors i treballadores i per una Catalunya que desenvolupés al màxim les seves aspiracions d’autogovernar-se. Hem estat els primers en defensar els valors que representa la pluralitat que constitueix la nostra identitat. Hem posat la llengua catalana com un instrument bàsic de cohesió de la societat , defensant els valors culturals del país respectant totes les sensibilitats que conformen la realitat catalana.
Pocs mesos després d’aquell 17 de juliol, al desembre del mateix any a Catalunya va ser referendada la Constitució de tots. Una data a recordar per tots els demòcrates. Els socialistes catalans i espanyols varen estar a l’alçada que el moment requeria, construint un model d’organització que marcava un camí a seguir, el de la plena llibertat. Amb algunes renúncies, sí, però amb fites assolides que han quedat per sempre: la democràcia, el respecte a la llei, drets bàsics fixats en el nostre imaginari.
Però igual que vàrem defensar aquest projecte, defensem que ara toca actualitzar-la i adaptar-la a la nova realitat del temps que vivim, lluny d’aquells que creuen que no cal tocar res i d’aquells que la volen ignorar i incomplir-la.
L’any 1979 va venir marcat per dos esdeveniments en els quals el nou partit va tenir un paper destacat: les primeres eleccions municipals i el referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. En els comicis locals, el Partit dels Socialistes que s’havia fundat un any abans, va obtenir la confiança majoritària a les poblacions més importants de Catalunya. Aquí va començar una etapa de transformació de les ciutats i pobles arreu del país.
Ningú no pot posar en dubte que la Catalunya de les ciutats d’avui és la realitat més potent que ens identifica com a país . La referencia municipal urbana i diversa en el territori i la conurbació metropolitana barcelonina tenint Barcelona com a capital, són reconegudes arreu del món, Han estat els socialistes junt amb els ciutadans i ciutadanes de Catalunya que han fet possible aquesta realitat d’avui.
L’Estatut d’Autonomia català, que feia possible la recuperació de l’autogovern, que ens reconeixia com a nació i feia oficial l’idioma català, va ser aprovat amb un 89% dels vots i una participació de 2/3 del cens.
Com és pot observar els socialistes, que varen fundar aquell partit a l’any 1978, han estat fonamentals en tots els moments històrics de l’historia moderna de Catalunya. Sempre que s’ha treballat a favor del conjunt i de la unitat dels ciutadans i ciutadanes, del país, s’ha demostrat que el Partit dels Socialistes de Catalunya ha estat i és el millor instrument per fer que la igualtat, llibertat i justícia social avanci al nostre país.
A Salou, tothom opina sobre el turisme i és lògic, ja que és una de les destinacions turístiques més importants de Catalunya. Sovint, però, es fa des d’una visió parcial o sense concretar. Una temàtica que dona per molt. Per això, amb aquest article, des d’Esquerra de Salou fem aquesta reflexió general.
Retrat de
En els darrers mesos, han sorgit veus demanant la intervenció de les administracions públiques per tal de millorar i minimitzar l’impacte del turisme sobre la població i sobre el municipi. En la nostra opinió, cal recordar-los que Salou és una ciutat turística i la seva economia es basa en el sector serveis. Una activitat que sovint genera desocupació d’una part considerable de la població local durant la tardor i l’hivern. Per tant, la gent del territori no podem estar en contra d’una inversió potent com el futur Hard Rock, que està previst que comporti la creació de 2.176 llocs de treball directes a temps complert durant els primers cinc anys i d’11.500 llocs de treball totals, directes i indirectes. Una xifra que equival a una tercera part de l’atur registrat al Camp de Tarragona l’any 2017 que va ser de 31.268 persones. Es tracta, doncs, d’un tipus d’inversió coherent amb la realitat socioeconòmica del municipi i del territori.
És clar que aquests nous llocs de feina que es crearan han de ser de qualitat i que cal lluitar contra la precarització laboral, la mala praxi en les contractacions i en les externalitzacions de serveis que algunes empreses del sector fan emparats per la legislació laboral vigent, son símbols característics d’aquesta precarització creixent.
Així doncs, quan es reclamen serveis de qualitat s’ha de començar per tenir en compte el personal del sector, els treballadors i les treballadores que tracten amb els visitants. Ells i elles són la cara visible de les empreses i els responsables directes del servei final al client, la part més important d’aquest negoci. I tenir-los en compte vol dir oferir-los formació permanent i unes condicions laborals adequades. Per això, pensem que és un error buscar benefici estalviant en el cost del personal, clau perquè els serveis funcionin i un factor que influeix de manera decisiva en el grau de satisfacció de la clientela i en la seva decisió de tornar o de parlar bé del lloc visitat, junt amb l’estat de les instal·lacions. Doncs no es pot pretendre augmentar la qualitat dels servei i la percepció de qualitat de la nostra destinació si les accions de les empreses locals van en direcció contraria.
Per tot això, considerem que quan el sector privat exigeix a l’administració pública millores i qualitat en la prestació dels serveis públics, cal que es qüestioni, també, si les empreses del sector turístic busquen l’excel·lència en els serveis que ofereixen.
Creu el sector hoteler i de la restauració, per posar només un exemple, que fan bé la gestió de residus com a grans productors? ¿Creu la patronal del sector turístic que els seus associats o altres agents del sector (stakeholders) compleixen amb la normativa laboral?
Els recursos humans, les persones, són el bé més preuat, l’ànima, de l’empresa i, per això, és necessari reivindicar del nostre model turístic madur,on una de les moltes accions és aquesta, precisament tant en el sector públic com en el privat, llocs de treball de qualitat i Responsabilitat Social Corporativa. Són aspectes tan importants com la innovació, les millores en els equipaments, el compromís amb la sostenibilitat, la renovació del nostre model turístic madur,etc,
Les administracions públiques poden exigir a les empreses, i encara més a aquelles que es beneficien de la seva actuació, un comportament ètic en la gestió dels recursos humans, és a dir, un respecte als drets dels treballadors i de les treballadores. Per això és inacceptable la problemàtica de “les Kellys” (professionals de la neteja de pisos i d’habitacions d’hotel), entre d’altres. Gent que treballa subrogada a preus i condicions miserables quan els convenis del sector marquen uns altres salaris. Cal fer complir la llei i si la llei és injusta, llavors cal canviar-la.
Existeix una sostenibilitat en quant a la convivència entre turistes i comunitat local? Són conscients els ciutadans de Salou o qualsevol altre municipi turístic, dels beneficis generats pel turisme per tal que s’impliquin favorablement a l’hora de conviure-hi?. Segurament si estan mal pagats i amb horaris i contractes “extranys” o només poden treballar 4 /5 mesos de 12 que té l’any, difícilment percebin els beneficis que aporta el sector
Un altre aspecte a tractar són els pisos turístics il·legals. A Salou, si ho encarem bé, encara som a temps de posar-hi una mica d’ordre, com s’està fent a altres ciutats. És imperatiu actuar, seria una pena arribar a situacions com les de Barcelona, Palma, o d’altres que generen un afebliment de la convivència entre comunitat local i els visitants .S’ha d’actuar el més aviat possible.
Cal complir les ordenances i altres normatives locals en aspectes com el mal ús dels contenidors de la brossa, sorolls, ocupació de via pública, imatge i qualitat del comerç. També cal que l’Ajuntament actuï amb fermesa en tot el municipi, sense discriminar cap zona, pel que fa als jardins, neteja, manteniment mobiliari urbà, voreres, estat de les platges, seguretat etc. Tothom, turistes i vilatans, ens mereixem el millor Salou possible i el millor turisme possible. Uns per gaudir amb la seva visita. Altres per gaudir d’unes condicions laborals dignes i justes. I ambdós per una bona convivència i activitat sostenible que suposi beneficis per a uns i altres. Un turisme de qualitat, un altre turisme, és possible.
La natació als Jocs Mediterranis ha tingut tres dies d’intensa competició a la piscina de l’Anella Mediterrània. L’assistència de públic ha estat força alta i, el darrer dia, estava gairebé ple de públic.
Hem vist grans finals de natació a la gran majoria de proves i estils amb un nivell força alt. S’han batut fins a 11 rècords dels Jocs, majoritàriament fets pels representants italians: Fabio ScozzioliI, 100m braça masculins i les noies Margheritta Panziera, als 100m papallona; Elena di Liddo, Silvia Scalia als 50 i 100m esquena i Arianna Castigglioni al 50m braça. L’egípcia Farida Osman, als 50m lliures i 50m papallona. La nedadora barcelonina Jèssica Vall ha fet dos rècords del Jocs als 100 i 200m braça. El nedador d’Argèlia Oussama Shanoune va nedar els 100m liures en 48 segons i 00 centèsimes, un temps impressionant. La castellonenca Lidon Muñoz ha esta la primera nedadora en establir un rècord d’Espanya en aquesta piscina, ha estat als 50 lliures en un temps de 25 segons i 20 centèsimes.
Ignacio Reyes Cabo, entrenador de Natació del 1er. Equip CN Tàrraco
En general, els comentaris dels protagonistes han estat força positius, segons els nedadors, és una piscina molt bona i ràpida per a la competició. Pel que fa al medaller, l’ excel·lent selecció italiana ha estat la gran protagonista amb 35 metalls, 21 ors, 10 argents i 4 bronzes. Espanya s’ha situat en segon lloc amb 21 metalls, 5 ors, 10 argents i 6 bronzes. Tercer lloc del medaller és per a Turquia i Egipte amb 7 metalls. La gran decepció ha estat la potent selecció francesa que va presentar un equip fluix i va fer un lleig als Jocs.
L’organització de la natació ha estat notable, és cert que hi han hagut alguna anècdota, però en general ha estat molt bona. En aquest sentit, el paper dels voluntaris ha estat determinant i cal valorar-lo en la seva justa mesura i recalcar que, sense la seva ajuda i suport no s’hagués pogut organitzar aquest esdeveniment. També destacar el comportament força educat i col·laborador de tots els esportistes i els seus responsables, delegats, tècnics i fisioterapeutes.
El llegat que ens queda és una piscina excel·lent de competició, que ha nascut per a donar cabuda a un esdeveniment competitiu de categoria internacional i que confiem, els aficionats de la natació a Tarragona, podem gaudir-la tant per a entrenar com per a competir.
Ignacio Reyes Cabo, entrenador de Natació del 1er. Equip CN Tàrraco
Aquests dies milions de persones han situat les comarques tarragonines al mapa gràcies als Jocs Mediterranis. Després d’anys de dur treball el somni, finalment, s’ha convertit en una realitat. Ja podem afirmar que s’ha aconseguit la fita de projectar-nos al món donant una imatge de modernitat i progrés, amb Tarragona i les nostres comarques com a símbol d’una societat cosmopolita i oberta a tothom.
Diana Salvadó. Portaveu del PSC del Camp de Tarragona
I això és un èxit, ho és, malgrat que a alguns els sàpiga greu. I no perquè sigui obra de cap dirigent polític en concret, sinó perquè ho és del conjunt de la gent de les comarques tarragonines. Per exemple dels milers de voluntaris i voluntàries que dediquen el seu temps a fomentar els valors de l’esport i fer que l’organització i la logística dels Jocs funcioni de manera impecable. Moltes gràcies sinceres a tots i a totes pel vostre esforç i la vostra implicació!
En efecte, cal destacar la coordinació i el bon funcionament dels dispositius de seguretat, logística i emergències que hi ha hagut a les 16 seus dels Jocs. És obvi que davant d’un esdeveniment esportiu d’aquesta magnitud (penseu que només ahir es van dur a terme més de 100 partits o competicions a 18 modalitats esportives diferents) hi hagi uns pocs incidents menors que, també cal dir-ho, s’han esmenat amb eficàcia i rapidesa. El que és lamentable és que uns pocs quasi celebrin cadascun d’aquests incidents poc menys que com una victòria personal per estimular una idea de “fracàs” i “catàstrofe” dels Jocs de Tarragona que tots aquells que hem anat les competicions no veiem per enlloc. I dic que és trist i lamentable perquè aquí ens juguem el prestigi i el bon nom de les comarques tarragonines i no res partidista en clau de vella política. En fi…
La veritat és que, gràcies a la bona feina impulsada per molta gent i per moltes institucions, estem podent gaudir d’una oportunitat històrica: d’una autèntica finestra oberta a tot l’arc mediterrani per projectar Tarragona i les nostres comarques. Tant els milers d’atletes que participen als Jocs com les federacions de molts dels països convidats estan encantats amb la vila Mediterrània i seran els millors ambaixadors de Tarragona quan tornin a casa.
Deia abans que uns pocs ja havien decidit que els Jocs havien de ser un fracàs abans, fins i tot, que comencessin, són els mateixos que juraven que “mai” es farien. Malgrat els obstacles que ens hem trobat els ciutadans del conjunt de les comarques tarragonines ens podem sentir orgullosos per l’esforç realitzat i pels seus resultats, començant per les noves instal•lacions esportives que hem aconseguit i per la projecció internacional assolida per Tarragona i les nostres comarques.
La participació va in crescendo a cada dia que passa i ha registrat assistències molt notables en les proves de natació, atletisme, la triatló d’Altafulla, esgrima o Halterofília, entre d’altres.
En darrer terme, des del PSC del Camp de Tarragona volem reiterar –i demanar- respecte escrupolós i absolut per a tothom, per a tots els representants polítics i per a totes les persones. Mai hem defensat altre cosa. Per tant, rebutgem totes les xiulades, sigui qui sigui el receptor, així com les manifestacions d’intolerància, els insults o les faltes de respecte. Som, majoritàriament, una societat respectuosa, tolerant, plural i oberta a totes les sensibilitats i així seguirà sent. Aquests són també, com diu l’alcalde Ballesteros, els Jocs del diàleg i de la pau.
Així doncs, convidem tothom a acabar de gaudir del moment històric que estem vivint ara que encarem la recta final dels Jocs. Estem en una situació única per les comarques tarragonines i per gaudir del llenguatge comú de l’esport. Mil gràcies, un cop més, als milers de voluntaris i voluntàries a qui mai agrairem prou la seva generositat, entrega i dedicació.
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
