A la darrera reunió del senat tarragoní vam conèixer els detalls del projecte ‘Rambla Science’, presentat pel conseller d’Ensenyament Francesc Roca. Amb aquest projecte hi ha dos objectius fonamentals: 1. Donar una utilitat “de ciutat” i amb impacte a l’edifici del Banc d’Espanya, que sense renunciar a la projecció nacional i internacional, sigui un referent a la Catalunya Sud i que contribueixi a la vitalització del centre de la ciutat i 2. Apropar la ciència a la ciutadania de la 4ª Universitat espanyola en recerca i d’Instituts de recerca de primer nivell.
Josep Maria Buqueras
Aquest edifici, amb 2.800 metres quadrats, es desenvolupa en tres plantes, data de l’any 1928, va projectar l’arquitecte Juan de Zavala Lafora i està catalogat com un Bé Cultural d’Interès Local/BCIL. És de caràcter eclèctic, tant les finestres com el tractament de la planta baixa en els seu revestiment. A destacar les columnes jòniques sobreposades a la façana principal, que pretenen donar la imatge de poder estatal com era freqüent durant els anys de la República.Els finestrals i les portes amb arcs de mig punt a la planta baixa, recullen el fanalisme del porxo com a element relacionat amb l’escala de vianants. Té columnes i capitells clàssics. També cal dir que en el coronament no tenim el frontó convencional; en canvi, si que existeix un fris en què es llegeix el nom de l´entitat. La part superior té una cornisa i un escut a l’eix de la façana. Sens dubte, el Banc d´Espanya és un edifici emblemàtic de la Rambla Nova, el qual té una arquitectura rica i elaborada molt representativa de l’arquitectura monumental del segle XX.
En la memòria del projecte es descriuen els treballs de rehabilitació i adaptació per adaptar-lo a les necessitats de museïtzació i de comunicació i transferència de ciència, Els eixos queden reflectits en tres continguts: 1. Comunicació de la ciència; 2. Transferència dels resultats de la recerca i 3. Activitats dirigides a infants i adults. Es proposaran actives interactives i participatives per a escoles i instituts de secundària, Antena del Coneixement de la URV, Aules de la Gent Gran. Tot està pensat perquè sigui un espai molt dinàmic, actiu i obert, tot plegat per apropar la ciència a la ciutadania.
Tres fortaleses enriqueixen aquesta dèria: 1. La suma de la URV, els Instituts, la ciutat, la regió CATSUD; 2. Continguts diversos com són l’enginyeria, la química, la nutrició, les ciències socials, la història i l’arqueologia i 3. La localització i un edifici emblemàtic.
‘Rambla Science’ està sota la tutela de la URV, l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social/IPHES, l’Institut Català d’Investigació Química/ICIQ, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica/ICAC i l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili/IISPV, que donen tota la garantia que arribi a bon port el projecte. També col·laboren la Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura/UNESCO i la Càtedra UNESCO pel Dret a l’habitatge de la URV, que dirigeix el professor Sergio Nasarre. El finançament serà a través de la convocatòria ‘Eix 6 FEDER’. El recorregut és/serà complexa, feixuc, però les línies estan ben marcades.
Es una afirmación atrevida, pero que no es nueva. Es mía al menos desde el 2015 que soy portavoz de Ciutadans Cambrils y conozco la situación económica del Ayuntamiento. Seguramente alguna persona la haya dicho antes que yo. Pero lo que es seguro es que ningún político cambrilense se ha atrevido a decirlo al mismo nivel que Ciutadans, unos porque gobiernan, otros porque venían de gobernar, otros porque no creen en ello y algunos porque solo creen de manera simbólica.
Imanol Rico. Portaveu Cs Cambrils
¿Pero se puede bajar la presión fiscal a los ciudadanos y emprendedores? Yo opino que sí. La prueba es que hay margen para hacerlo, llevamos todo el mandato, los 4 años, con superávit. Es decir, después de ofrecer los servicios y hacer las inversiones acordadas, y después de devolver el dinero pactado a los bancos, nos sobraba dinero. Por tanto, quien me diga que no se pueden bajar impuestos y tasas, miente.
¿Es fácil bajar los impuestos? no, cuesta mucho. ¿Cuánto nos cuesta? pues bajar entre un 3 y un 7% el IBI, nos costaría un millón de euros. O bajar la tasa de basuras lo mismo que ha subido con este gobierno (ERC, PdeCat y PSC), un 8%, nos costaría 300 mil euros. Una tasa, por cierto, que nunca debería haber subido, porque la calidad del serviciodeja mucho que desear. Con contenedores soterrados aún sin sustituir dos años después de firmar la renovación del acuerdo con el Consell Comarcal, y con la chapuza que hicieron con algunos contenedores de superficie que ahora tendrá que equiparar con pedales para abrirlos.
Pero lo peor de todo no es que no hayan bajado, sino que los impuestos y tasas subirán. Esa es la intención del tripartito cambrilense. Su regidor de Hacienda defendía la medida apuntando a informes del interventor. Pero no explica que esos informes se basan en las políticas económicas de los últimos años. Por tanto, solo queda una posibilidad para no tener que subir impuestos y tasas, y es cambiar la política económica de este ayuntamiento.
Y para mí, esa nueva política económica se debe basar en dos premisas. Primero, gestionar mejor lo que tenemos. Segundo, buscar financiación lejos del bolsillo del ciudadano. Ni debemos gastar más de lo que tenemos ni debemos subir impuestos para tener más. Si queremos tener más, tenemos que buscar dinero lejos del bolsillo del cambrilense por ejemplo, en otras administraciones, Diputación, Generalitat, Estado, fondos europeos. O incluso fomentar la actividad económica para ingresar más del sector privado. Ahí es donde hay que buscar lo que nos falte para hacer aquello que queremos. Incluso con lo que tenemos, gastando lo mismo, podemos hacer más.
La fórmula es sencilla también, optimizando recursos, en definitiva, gestionando mejor.
L’anunci que el govern municipal del PSC i el PP disposa ja de suports per aprovar el pressupost del 2019 no crec que sigui per a ningú una sorpresa. Que el suport vingui de C´s, tampoc. Sí que potser és sorprenent que l’anunci es faci abans de veure l’esborrany d’uns pressupostos que no sabem com seran en la seva totalitat però sí que inclouran una partida d’inversions per a millores als barris i el centre de la ciutat que confessen que “ha estat demanada per tots” però reivindiquen com “el pla de xoc de barris de C’s”.
Arga Sentís. Portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
Que el pressupost d’un any electoral inclogui partides per a inversions en la via pública que responguin a les demandes dels veïns és més que previsible. I segurament no m’equivoco si pronostico que les actuacions s’executaran durant el primer quadrimestre, o sigui, abans de maig. La bona notícia és que es faran. La pregunta (retòrica) és perquè cal esperar a un any electoral perquè aquestes inversions siguin reals i no entelèquies vinculades a la venda de patrimoni, com els tres anys anteriors.
El cas és que, previsiblement, el del 2019 serà un pressupost (electoral i electoralista) fet d’un retalla i enganxa de coses diferents i inconnexes, que acumularà els deures quotidians pendents que no s’han fet els darrers anys, que inclourà propostes com el bus gratuït i que tindrà molt d’aparador i poca previsió de futur… més enllà del que els pactes pressupostaris d’hivern puguin anunciar sobre pactes postelectorals de primavera
Crec que Tarragona i els seus ciutadans es mereixen un pressupost coherent i amb visió de futur. I per això és imprescindible que parlem també dels ingressos. No s’hi val passar de puntetes, com cada any, pel tema de les ordenances fiscals, congelant-les per no haver de parlar. O parlant només de bonificacions, això sí, a posteriori.
Necessitem un pressupost que aposti per les persones (serveis socials, ensenyament, cultura, joventut, igualtat, cooperació, ocupació…) però de poc serveix augmentar les partides dedicades a serveis si la manca de personal no permet oferir-los, així que és imprescindible parlar d’una cosa tan poc electoralista com el capítol 1, perquè sense la dotació necessària de personal i sense una organització i distribució adequada és impossible que els serveis funcionin.
I naturalment que necessitem inversions en espais públics! I vincular-les a pressupostos participatius, perquè els ciutadans decideixen quines són les prioritats d’actuació. No pot ser el “pla de xoc” d’un grup municipal o d’un partit, sinó el dels veïns i les veïnes de Tarragona.
Necessitem un pressupost que es prengui seriosament l’accessibilitat i la mobilitat (no ocurrències com el bus gratuït!). Que inclogui partides per a la compra d’habitatge destinat a lloguer social. Que d’una vegada per totes encari el dèficit de biblioteques. Que mostri amb fets (partides pressupostaries) i no amb paraules el compromís amb el patrimoni.
Un pressupost real, per a tot el 2019 i no només per al primer quadrimestre. Un pressupost per a Tarragona i no un pressupost de precampanya.
Cuando por todo el mundo global suenan de nuevo tambores tribales reclamando un recreado idílico retorno a órdenes tradicionales perdidos, celebrar el 40 aniversario de nuestra Constitución debería, cuanto menos, provocarnos un gesto de tranquila satisfacción. Nuestro periodo más largo de convivencia -o conllevanza- sin enfrentamientos civiles, sin asonadas, sin gloriosos golpes de estado, sin cruzadas, sin más derramamiento de sangre que el de los intentos desestabilizadores, parece que definitivamente superados, de terrorismos extremos.
Santiago J. Castellà Surribas. Professor Titular de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals i Director Càtedra Tarragona Smart Mediterranean City de la URV
Sin embargo, nuestra Constitución quizás nació prematuramente envejecida. Incipientemente cuestionada por aquellos que, en vez de ver la virtualidad de un pacto difícil y complejo, -logrado entre posiciones dura y sangrientamente enfrentadas no hacía tantos años-, quisieron ver la posibilidad del regate corto, para avanzar en sus posiciones a menudo más electorales qué materiales, pues la cultura política postfranquista era aun escasamente democrática, escasamente –si me lo permitís- republicana. Nació denostada por una derecha que había asistido ya con poco entusiasmo a su nacimiento, pero que quiso parapetarse detrás de ella para imponer una lectura de la misma restrictiva, cicatera y desconectada de la realidad. Nació utilizada con espíritu recentralizador, para oponer a unos pueblos contra otros, reclamando las entrañas por encima de la razón. Pronta fue la llamada a su ruptura por quiénes la miraban cómo incapaz de dar solución a las pretensiones de identidades diferenciadas. Y ha sido presentada por algunos, como fruto de un vergonzoso pacto de silencios, ajeno a la voluntad mayoritaria de la ciudadanía.
Sin embargo las jugadas a corto, no han logrado debilitar la virtualidad que ha tenido para establecer las reglas de juego que han permitido el periodo de convivencia democrática y en libertad, pacífico, más largo de toda nuestra historia política moderna y contemporánea. Cuando algunos han alzado su voz afirmando que estábamos igual que en el franquismo, o peor que en Turquía, no escuchaban la voz de nuestros mayores que veían en la Constitución el final real de tantas humillaciones, silencios, perversiones, represión, tortura, arbitrariedad y miedo. Decía Gil de Biedma, y me gusta recordarlo, que entre todas las historias de la Historia, la más triste es la de España, porque acaba mal. Pues bien, el denostado espíritu de la transición, puso fin, parece ser que de manera bastante larga y esperemos que definitiva, al dramático destino, -que como la pertinaz sequía-, en el que colectivamente habíamos claudicado.
Pienso que convertir la Constitución en un catecismo sagrado e intocable es tan contrario a su espíritu cómo el intentar derogarla sin atender ni a las mayorías, ni a los procedimientos previstos para ello; anteponer el plebiscito espontáneo a las reglas democráticas y los procedimientos pactados es tan profundamente contrario al espíritu democrático, cómo pensar que una mayoría, coyuntural -como todas-, está por encima de las reglas de juego y el respeto a las minorías. No en vano recordaba Alexis Tocqueville que en una democracia, más importante que el gobierno de la mayoría es el respeto de las minorías.
Cuando los unos y los otros, -quizás deberíamos escribir ambos con h: los Hunos y los Hotros-, han visto la rentabilidad electoral de agitar las pasiones, con escaso realismo, pero con gran algarabía mediática; cuándo los indefinidos y etéreos futuribles se han impuesto a la construcción dialogada y constante de lo concreto; … cuanto menos, creo, es bueno pararse, mirar de contener las emociones, las rabias y los maximalismos que abanderamos demasiado a menudo al despertar con las primeras tertulias radio-televisivas, e intentar reflexionar un rato con la pausada, compleja, y a menudo menos atractiva voz de la razón.
El reaparecido debate sobre la República nos puede servir como buena excusa. Efectivamente, saliendo de una dura crisis económica y escuchando los primeros voceros que anuncian nuevas oleadas, después de haber dejado algunos derechos básicos y algunas concreciones sociales que considerábamos hasta hace poco irrenunciables; en un momento de crisis de credibilidad de instituciones tan básicas en una democracia como lo es el poder judicial; cuando hemos establecido en el imaginario de muchas personas la contradicción entre lo que quiere la calle y lo que hacen las instituciones; cuando los populismos acechan desde diferentes esquinas la construcción europea, y las contradicciones de un mundo que ha globalizado las posibilidades de grandes beneficios multinacionales antes que la democracia y los derechos; cuando el panorama es tan complejo y los retos tan elevados…. es cuanto menos curioso, y sin duda sintomático, que cobre tanta fuerza el debate sobre la forma política del Estado reducida a monarquía o República.
La simplificación de los debates ayuda a vaciar de contenido aquellas palabras que simbolizan imaginarios colectivos a los que no podemos renunciar, y hacer posible que todo cambie para que siga igual. Podemos plantearnos cambiar la Constitución para eliminar la monarquía, pero si nos ponemos a modificar la Constitución, y muchos estaríamos de acuerdo en que alguna falta le hace, no estoy seguro que tengamos que reducirnos a una tarea tampoco efectiva. Nuestra convivencia real, nuestros derechos y libertades, las garantías, y la exigencia de políticas poco tienen que ver, por suerte, con la monarquía. Jugando a corto, algunos, en su intento de cuánto peor mejor para deslegitimar el Estado, podrán pensar que todo vale, porque la idea de una monarquía sin rey, ya les conviene sí en el regate a corto aparecen algunos votos con los que seguir igual.
Muchos de los que siempre hemos sido republicanos compartimos estos días una cierta estupefacción y recordamos ese triple “no es esto, no es esto, no es esto” de Ortega y Gasset. Y es que efectivamente, no es esto: nuestra cultura política adolece profundamente de republicanismo, o lo que es lo mismo, adolece de compromiso con la construcción de un espacio público plural, abierto y profundamente democrático. La simple pretensión de que un voto más, en un improvisado procedimiento refrendario, se puede imponer a corto por encima de un consenso continuado sobre reglas de juego pactadas, es la mejor muestra de nuestra poca cultura republicana.
La República, el republicanismo tiene que ver con otros temas dónde nada o poco importan los reyes. Tiene que ver con el ejercicio real de la democracia, con el activismo en las asociaciones de de madres y padres, con la lucha contra la exclusión escolar y los dobles circuitos público-concertados, tiene que ver con una sanidad universal por encima de los recortes y de los negocios, tiene que ver con el ejercicio de la democracia a nivel local, con las asociaciones de barrios, con el compromiso en las luchas sindicales, con velar por la pluralidad permanente del espacio público, con el respeto a las ideas con las que no estamos de acuerdo, con la pluralidad en los medios de comunicación, con elevar el nivel cultural, con más y mejor presencia de creaciones artísticas, con cantautores y poetas pero también con intelectuales independientes y mejores universidades, tiene que ver con más realidades autogestionadas y menos con pesebres subvencionados, con más laicidad y menos cruces y velos en el espacio público, con jueces y fiscales que no son de partido, con una función pública motivada, ilusionada y comprometida, y con protestas que no sé programan teniendo en cuenta el calendario de la Liga de Fútbol. Tiene que ver con elevar el nivel de la educación, con más humanidades y más filosofía, con más literatura, tiene que ver con menos miedo y más riesgo, con más ciudadanía y menos vasallaje, con más disidencia a los tuyos y más proximidad empática con los otros…
Hay, estoy convencido, en nuestra Constitución, sin necesidad de tocar ni una coma, muchas posibilidades todavía inexploradas de republicanismo. Pretender que uno de los debates trascendentales en el que debemos empeñar nuestros esfuerzos es el de la corona, con la que nos está cayendo, significa que hay muy poca cultura republicana, muy poco republicanismo, y mucha jugada a corto. Y en mi experiencia, jugar a corto puede crearte la ilusión de que estás en racha y vas ganando, pero al final, como en el casino, siempre gana la banca. La necesaria profundización democrática que tanto precisamos, y el establecimiento real de una cultura ciudadana republicana, necesitan más reflexión, más intercambio de ideas y más debate serio, y menos banderas, eslóganes y algarabías. Cuando la postmoderna internacional populista-comunitarista abre nuevas sucursales en nuestro país, con el aplauso entusiasta de los Le Pen, los Putin y los Trumps, quizás es necesario que empecemos hablar de verdad de cosas serias, para poder pensar en repetir 40 años más de democracia y convivencia, de pluralidad y de libertades; y con una constitución renovada desde el consenso complejo entre nuestras republicanas diferencias.
El moviment republicà sempre ha mostrat un model inclusiu com a pilar de la seva societat. I si no sempre ho ha mostrat, sí que es pot reconèixer que la voluntat majoritària ha estat aquesta: fer un projecte de tothom per a tothom. Un país en què plegats decidim com fer-ho real i quina realitat volem.
Ferran Civit, diputat d’ERC al Parlament de Catalunya
Ara mateix tenim més de 2 milions de republicanes i republicans que assumeixen plenament aquest anhel. 2 milions plenament convençuts i mobilitzats i que no es faran enrere. Però si en lloc de 2, en som 3? O en som 4?
Gràcies a la dinàmica de les Consultes Populars, la darrera etapa s’ha articulat a través del símbol de les urnes, que remeten a una lluita democràtica i pacífica de manera més visible. Una reivindicació que també s’ha vehiculat a través de les mobilitzacions massives, populars, festives i imaginatives. Sempre amb un discurs en positiu, esperançador i obert. I malgrat això, a dia d’avui encara hi ha gent que no s’ho sent seu. Gent que ho mira des de lluny i que, fins i tot, es considera amenaçada pel que interpreta no com un adversari, sinó directament per un enemic que vol el seu extermini. I aquí no estem per a crear enemics o que ens considerin com a tals, sinó per a sumar partidaris.
Diagnòstic fàcil i solució complexa: entendre perquè l’altre ens veu com una amenaça. Exemple paradigmàtic: per què va guanyar a Sant Vicenç dels Horts C’s, quan al ser un municipi relativament petit tothom es coneix i, lògicament, coneixen l’home bo que és el seu exalcalde Oriol Junqueras? Què no senten empatia per al seu empresonament injust? I si no hi senten empatia, per què passa?
Que la normalització del català o la simple existència de TV3 ho interpretin com una agressió, que és qüestioni i critiqui amb ferotgia la construcció de la nostra normalitat; quan ells la tenen instal·lada amb tota la força del sistema, el que es coneix com a nacionalisme banal. I que darrerament gràcies a l’Estat de Repressió espanyol veiem que el nacionalisme banal s’ha exacerbat amb la policia, la judicatura, la monarquia i els mitjans de comunicació centrals.
És la mateixa reacció visceral que genera l’assumpció de més drets per uns, que es veu com una pèrdua de drets per a un altre col·lectiu. El mateix passa amb el feminisme o el moviment LGBTI. De la mateixa manera que el feminisme no és només cosa de dones o el moviment gai, lesbià, transsexual o intersexual no és només d’homosexuals, l’independentisme ha de seduir els de l’altre costat i que desapareguin els blocs granítics que alguns han volgut crear. Com més porosos siguin els sectors, millor, i recordem-ho sempre: no trenquem mai ponts perquè algun dia els haurem de creuar.
I davant d’això, la solució és complexa perquè no és ràpida i lineal. Però sí que es pot resumir en una paraula: compartir. Una expressió que he sentit en boca d’en Jordi Cuixart diverses vegades, tant quan Òmnium va dissenyar la campanya Lluites Compartides com també, per desgràcia, dins la pròpia presó.
Compartir significa fer coses plegats, no que tu véns a on estic jo. Seria com la interculturalitat, la generació d’una cosa nova per totes les parts. No el multiculturalisme que no genera l’intercanvi o la integració que sovint busca la dissolució. Compartir entre iguals. Abans de poder convèncer, hem d’aprendre a escoltar. Menys símbols i més parlar amb l’altre. Sinó, no salvarem el mur o el fossat que ens volen construir entre uns i altres. Perquè no hi pot haver un uns i uns altres, sinó un nosaltres. Un nosaltres compartit.
I això és el que feia Mandela amb els seus carcellers: comprendre l’adversari. Si el carceller et coneix, després empatitza, després simpatitza i finalment t’allibera. Mandela va aprendre fins i tot la seva llengua, l’afrikaans, i va acabar tenint amistat sincera amb els que tenien la clau de la cel·la. Literalment i sense ràbia ni odi.
I compartir significa tant dins com a fora del moviment. Actuar amb generositat sempre i arreu. I això compet també a les xarxes socials, per exemple. Certes actituds agressives resten en lloc de sumar. Insultar no suma res, no ajuda en res al projecte col·lectiu. És més, no el fa un projecte engrescador, atractiu i inclusiu. Més aviat, tot el contrari. I quan ho fas amb companys de trinxera, només es genera mal rotllo innecessari.
Compartir entre partits polítics i entitats i ciutadans republicans i, sobretot, compartir amb qui encara ho assumeix la República. Compartint, dissenyarem una estratègia consensuada per encarar una nova etapa que ens permeti fer la República lliure feta de persones lliures.
La situació de repressió actual ens dóna més motius per continuar lluitant i més arguments per a continuar sumant. Sense frenar res, sense parar; toca compartir, compartir, compartir la República.
La mandra és quelcom habitual a la raça humana i encara més quan es tracta de visitar el dentista. El concepte de por escènica, dolor i maltractament físic, entre altres, arriba al nostre cap quan apareix la necessitat d’anar-hi, ja sigui per anar a fer-se una revisió i/o tractament. En l’actualitat, la visita al dentista no ha de fer mal, això no vol dir que sigui agradable, però està socialment acceptat i així ho viu una majoritària part de la nostra societat.
Doctor Roger Quesada. Clínica Maxilart
Si ja ens dóna mandra anar-hi quan necessitem un tractament o hem decidit millorar la nostra funció, salut o estètica dental, com no ens ha de fer més mandra encara quan ja tenim el resultat en la nostra boca i no tenim cap molèstia o queixa.
No obstant això, les visites més importants són les que s’han de fer una vegada finalitzats els tractaments d’ortodòncia, periodòncia, implants, etc., amb la cadència que ens indiqui el nostre professional de preferència. Aquestes proves descobriran de forma precoç qualsevol problema o inconvenient que se’ns pugui presentar, abans que ens causi un mal major o faci que el tractament i esforç realitzats no tinguin la durada desitjada.
Per la qual cosa, deixi la mandra a la butxaca i no s’oblidi de visitar la seva clínica dental després dels tractaments realitzats tal com l’hi han indicat.
Per diferents fonts ha corregut la notícia que la fundación Francisco Franco té interès en instal·lar-se a Tarragona dins d’un procés d’expansió, com si fos una franquícia de menjar ràpid. Ull! Com no hi plantem cara, serà un plat difícil de digerir.
Pau Ricomà, portaveu del grup municipal
No és normal que un “estat democràtic” mantingui i engreixi una entitat que té la trista missió d’homenatjar la figura i l’obra d’un dictador criminal. Entre la retòrica i l’estètica a la posada en pràctica només hi la fina línia de l’oportunitat. N’hem de ser conscients i el conjunt de la societat hem de posar als feixistes lluny de la línia de l’oportunitat, que ben segur aprofitarien.
Ho van aprofitar bé quan van tenir l’ocasió, deixant un reguer de repressió i mort que es va estendre durant quatre dècades. Les joves generacions potser associen el franquisme a unes imatges en blanc i negre, d’uns homes ridículs, braç enlaire, amb una parafernàlia chapliniana. Imatges que per la seva llunyania sembla que no es puguin reproduir.
Els 766 ciutadans identificats a la fosa comuna del cementiri de Tarragona, assassinats sumàriament per les autoritats franquistes, testimonien la repressió dels primers anys i ens comprometen a mantenir-nos fidels als ideals de la pau i la democràcia.
Però el franquisme no és una història del passat llunyà. Gairebé la meitat de l’actual població catalana va viure el franquisme, encara que només fossin els últims alers. Un regim de la mort que, fins només dos anys abans de l’agònic traspàs del dictador, usava mètodes tan terribles com el garrot vil per dur a terme les inhumanes condemnes. Tarragona va tenir el trist honor de ser l’última ciutat de l’estat que acollí una execució per garrot vil, en la persona d’un pres comú, Heinz Chez. El mateix dia, a Barcelona usaven el garrot vil contra un pres polític, Salvador Puig Antich.
No acabava aquí l’ús reiterat de la pena de mort. Només dos mesos abans de la mort de Franco van tenir els darrers cinc afusellaments. L’acomiadament d’un regim que havia començat aterrint i acabava aterrint.
Res del que avui ens és comú, res del que forma part de l’organització del nostre sistema de valors democràtics era permès a les acaballes del franquisme. Sindicalistes, polítics, objectors de consciència, homosexuals –tractats com a “vagos i maleantes”-…eren reclosos a les presons. Ni dret a sufragi, ni dret al divorci, ni molt menys dret a l’avortament, drets especialment retallats a les dones, escolarització només en llengua castellana i un llarg etcètera de privacions.
Que el feixisme, amb la seva covardia, agressivitat i violència contra els oprimits, campen per l’Europa culta, que cada tant en tant oblida els seus orígens il·lustrats, és una evidència. Hi ha governs que li planten cara. Malauradament no és el cas de l’estat espanyol, on el franquisme que ara torna a mirar el sol de cara, s’ha mogut durant dècades sota l’ombra de la protecció policial i judicial.
Ens correspon als demòcrates de totes les ideologies i pelatges plantar cara als feixistes. Negar-los l’aire que necessiten per viure i créixer. Fem-ho! no ens ho quedem mirant, ens hi va tot allò que ens estimem.
Fa pocs dies que Alexandre Fernández, líder del PP català, va ser objecte d’una acció que atempta contra el dret del lliure pensament i per tant, en contra de la irrenunciable legitimitat de pensar diferent i disserti d’allò que un no creu que s’ajusta a la seva concepció política.
Malgrat el distanciament d’idees, van ser molts i moltes les persones de l’esquerra que van denunciar aquest fet, com ha de ser, gent de diferents partits van fer sentir la seva veu en pro de la llibertat d’opinió de l’Alexandre, i es van solidaritzar amb ell davant d’un acte digne de ser reprovat per qualsevol demòcrata, o al menys dels i les que així es defineixen.
Jordi Solé F. és regidor a lAjuntament de Torredembarra i membre de Federalistes d’Esquerres
Actes que no son més que el resultat d’un enfrontament ideològic i que reflexa la poca personalitat dels o les autores. Com a aquelles o aquells que van llençar pots de pintura a la casa d’un jutje. No sé molt bé si aquests grans revolucionaris, creuen que aquestes accions afavoreixen el seu marc ideològic, o si creuen que fent aquestes ximpleries son més republicans o jo què sé. La realitat és que queden retratats, com diuen ara, com incívics i intolerants.
Com deia, tota l’esquerra va sortir en defensa dels atacats, dels assenyalats, dels marcats a base de pintura.
PERÒ…
El passat diumenge, un numero indeterminat de falangistes van anar a passejar-se pels carrers d’algunes ciutats i pobles al crit (indigne) de FRANCO,FRANCO !. Com si els carrers fossin seus (uns altres).
Aquell diumenge, es complia el 85è aniversari del dret a vot de les dones (dret interromput pels franquistes, ja veus), i precisament van ser tres dones, a pit descobert, que amb la valentia i la dignitat per davant, van irrompre a l’acte que els feixistes van organitzar (oh, ves per on) a la Plaça d’Oriente de Madrid.
Els feixistes (potencials torturadors, gossos al servei del capital, que porten impregnat en el seu ADN la violència contra tot el que suposi tenir idees i opinió), van llençar-se a cops i a puntades de peu contra les tres dones del col·lectiu FEMEN, els insults més masclistes i repugnants ressonaven per la plaça.
Els feixistes van fer de feixistes. Ni més ni menys.
És aquest un acte de violència menor que altres? No cal ni fer-se aquesta pregunta, és obvia la resposta.
Aleshores deixeu que em faci un altra potser no tan obvia per alguns/es: perquè tota l’esquerra no ha fet desenes de missatges repudiant aquest acte i aquesta violència?; perquè no han sortit tots el partits (tots, no només els que he pogut comptar amb els dits d’una mà i encarà m’han sobrat dits), demanant amb contundència la il-legalització dels partits feixistes, les concentracions, les fundacions, els símbols, la parafernàlia d’aquesta gent ?; perquè no ha sortir l’esquerra reclamant la immediata aplicació, amb tots els ets i uts, de la llei de memòria històrica?. Per què no ha sortit tothom a solidaritzar-se amb el col·lectiu FEMEN?
Per por, per covardia, per responsabilitat, per prudència ? És Alexandre millor que les noies de Femen? Té més sentit la reprovació d’un acta que l’altra?
Alguna esquerra fa olor a perfum. Està perfumada. Perfumada quan es parla de República, de catalanisme, de monarquia, d’antifeixisme. Caldrà reflexionar i molt de quin paper s’està jugant davant de l’increment dels autoritaris, dels que odien la democràcia, la llibertat. I caldrà prendre posicions no “perfumades” sinó radicals en defensa dels valors identitaris de l’esquerra. Si no som capaços unes i altres en recuperar la senya d’identitat és que alguna cosa estem fem malament.
Avui és 20-N potser sigui un bon dia per començar a pensar on és el nostre lloc i amb qui estem. O no és responsabilitat això?
Jordi Solé F. és regidor a lAjuntament de Torredembarra i membre de Federalistes d’Esquerres
L’espai públic és l’espai que tots i totes compartim, és on la ciutadania es relaciona: són els nostres carrers, les nostres places i els nostres espais verds. La millora de l’espai públic és un dels reptes més importants que tenim actualment a la ciutat de Tarragona, davant el seu notori envelliment i deteriorament. És un repte clau per la millora de la vida quotidiana, de la convivència i del desenvolupament econòmic, l’objectiu és fer de Tarragona una ciutat més amable per tothom.
Dídac Nadal és candidat del PDeCAT a l’alcaldia de Tarragona
Des del primer dia que he entrat a formar part de la política municipal he tingut l’oportunitat d’escoltar a nombroses tarragonines i tarragonins del centre de la ciutat, de Llevant, de Ponent, de Sant Salvador, de Sant Pere i Sant Pau, de la Part Alta, de la Part Baixa, del Serrallo, del Parc del Francolí… Tots i totes elles coincideixen en reclamar la urgent millora de l’espai públic, del seu espai.
La millora de la neteja, la reparació de voreres, el manteniment i dignificació dels parcs i de les zones verdes, l’increment de l’enllumenat, l’arranjament del mobiliari urbà, l’eliminació dels abocadors il·legals i dels solars abandonats són algunes de les preocupacions dels veïns i veïnes de totes i cadascuna de les zones de Tarragona. No només són les nostres preocupacions, sinó també la nostra obsessió. No és just que deixem als nostres fills una ciutat més deixada del que la vàrem rebre.
Treballar per la qualitat de l’espai públic és un dels nostres principals compromisos. De fet, ja hi estem treballant. Davant la previsió de l’aprovació del pressupost municipal per a l’any vinent, des del Grup Municipal del Partit Demòcrata (PDeCAT) hem sol·licitat una partida econòmica per posar en marxa un pla de xoc de millora de l’espai públic.
L’anàlisi que hem realitzat a totes les zones de Tarragona ens indica, entre altres problemàtiques, les greus carències que existeixen en matèria de neteja i en la supervisió d’aquesta. Cal procedir urgentment a supervisar punt per punt la neteja de la nostra ciutat, substituir els contenidors soterrats pels de superfície i millorar el programa de recollida de deixalles i de residus.
Una altra de les problemàtiques detectades és la de l’incivisme. En aquest sentit calen actuacions tant a curt com a llarg termini, incrementant des del dia d’avui la vigilància i interposant les sancions corresponents, així com la posada en marxa de campanyes de sensibilització a les escoles per transmetre als infants i joves la importància de preservar allò que és de tots i totes. Tot i això, no comparteixo en absolut la idea que tot és culpa i responsabilitat del ciutadà com el senyor Ballesteros ens vol fer creure. L’incivisme creix exponencialment allí on ja existeix i, malauradament, és això el que està passant a Tarragona.
No ens cansarem de treballar amb l’objectiu que, al més aviat possible, la nostra ciutat torni a tenir els seus carrers, places i espais verds nets, cívics i dignes. Hem de fer el gran salt cap a la Tarragona que desitgem, una ciutat de la qual tots i totes ens en tornem a sentir orgullosos.
Dídac Nadal és candidat del PDeCAT a l’alcaldia de Tarragona
Hem tornat a passar a l’horari d’hivern, com ja ho estem fent des dels anys 60. Hem de canviar el viure per treballar per un més convenient treballar per viure. Des de la societat civil catalana i ja fa quatre anys s’està treballant per estructurar un seguit d’iniciatives per aconseguir aplicar una reforma horària que garanteixe un ritme més ordenat i, per tant, més saludable. Està constituït el Pacte Nacional per a la Reforma Horària, amb la creació d’una oficinasota la tutela del Departament de Presidència de la Generalitati amb l’horitzó de posar en pràctica els seus postulats l’any 2025: compactar horaris de la jornada laboral per sortir abans de la feina, avançar els horaris dels àpats i sincronitzar els horaris de les empreses, institucions i actors socials i culturals.
Josep Maria Buqueras
Fent història hem de recordar que aquest desgavell prové de la segona meitat del segle XX, en ple desenvolupament franquista, del sistema fabril i de l’auge dels serveis, de l’arribada de la plurioucupació i de les hores extres, que van canviar tot el sistema laboral. La realitat és que la conciliació laboral i familiar és un tema que hores d’ara no està resolt al nostre país, a la nostra cultura. Treballar a temps complet – de nou del matí fins a les set de la tarda, amb dues hores per dinar – és incompatible amb, per exemple, anar a buscar als fills al col•legi. Entre 2007 i 2014, malgrat la crisi i el context econòmic, s’ha augmentat el percentatge d’empreses que ja han aplicat mesures de conciliació, sobretot la flexibilitats horària o l’elecció de torn després d’una baixa per maternitat o paternitat. Cada vegada més hi ha treballadors que segueixen totalment o parcial l’horari laboral europeu. És a dir, començar a treballar abans de les nou, realitzar una pausa per dinar inferior a una hora i finalitzar la jornada laboral a les cinc. La indústria és el sector que més aplica aquesta horari, sent el comerç i l’hoteleria els que tenen més dificultats per portar-lo a terme.
L’any 2010 TV3 va fer la campanya “El temps és el millor que tens, fes-lo teu”. Des de ja fa més de 10 anys l’”Asociación para la Racionalizació de los Horarios Españoles/ARHOE” organitza congressos i reunions per tal de què tots els ciutadans optimitzem el temps . El temps és un bé únic i insustituïble al qual li hem de donar el màxim valor i hem de respectar el temps dels altres. La puntualitat ha de ser un principi ètic que ha de guiar la nostre conducta. Tots els pares i les mares han de disposar de temps per conviure i dialogar amb els seus fills, interessar-se pels seus sentiments i els seus problemes. Les iniciatives de racionalització i flexibilització dels horaris permeten a las persones atendre millor la vida privada i en conseqüència es troben amb més motivació i més lleialtat a la seva empresa. El ciutadà és conscient que el seu laboral grinyola, però no ho és del tot que això afecta la seva salut.
Es tenen que fer molts canvis i molt profunds, que afectaren sobretot en tres àmbits bàsics: l’escola, la feina i el servei públic. A l’escola s’haurà d’incorporar el dinar a l’horari dels instituts i avançar les extraescolars perquè també acabin abans. Al mon del treball es té que garantir la flexibilització de la jornada laboral i les bosses d’hores; som un dels països més rígids pel que fa a horaris i estemobsessionats amb la feina presencial i no es fomenta el teletreball. Respecte a les administracions, cal més flexibilització i més treball per objectius, horaris més compactes i el foment dels tràmits i les gestions administratives per internet.
En l’entorn de la nostre vida diària es tenen que produir una sèrie de canvis amb els horaris comercials que tenen que ser més flexibles en benefici de tots, sense perjudici de què els treballadors del sector disposin del seu temps de descans i de lleure, per un costat, i els programes televisius i espectacles en general haurien d’ajustar els seus horaris de forma més racional, per un altre. En el treball, las persones tenen que ser valorades per la eficiència, no per la presència i las jornades laborals perllongades perjudiquen la qualitat de vida de les persones i no són rendibles per a las empreses. Las relacions laborals tenen que basar-se en la confiança i el compromís, no tan sols en el compliment estricte del horari. La conciliació laboral és molt important, així com la familiar, tot amb el comú denominador de la reforma horària, que ens portarà també a millorar la salut, aspecte que ara tothom ho comença a entendre i ho comparteix.
En resum, el temps segurament és el millor que tenim i no li donem la importància de saber gestionar-lo bé. Aquest és el tema. Fes-lo teu. Fem-ho.
Tarragona ha estat la primera ciutat catalana que ha aprovat una moció en suport de l’alcalde de la localitat italiana de Riace, Domenico Lucano, un antic professor de química que porta 20 anys promovent al seu poble un sistema d’acollida que s’ha fet mundialment conegut: el 2010 el cineasta Wim Wenders hi va anar a rodar un documental, el 2016 la revista Fortune va incloure Lucano entre el 40 líders mundials més influents i fins i tot el papa Francesc va lloar el model Riace.
Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
Riace és un petit municipi de Calàbria, una regió amb elevades taxes d’atur i de pobresa, amb una població envellida perquè la joventut emigra a causa de la falta de perspectives de futur i on la màfia local, la N’drangheta, parasita les institucions i la societat. Enmig d’aquest panorama, Riace va desenvolupar un projecte d’acollida que mirava la gent que arribava a les costes d’Itàlia no com una amenaça sinó com una oportunitat, l’oportunitat que necessitaven per tornar la vida a un poble que es moria, per superar la despoblació, rehabilitar les cases abandonades, impulsar cooperatives, recuperar l’artesania local, obrir escoles i evitar l’emigració dels joves… Un model que han seguit també altres municipis de la zona i que desafia el discurs intolerant i xenòfob que està creixent a Europa, perquè si Riace ha salvat els que cercaven refugi, ells també han salvat Riace.
El model de Riace ha permès demostrar que l’acollida no és només un deure moral, sinó que, mitjançant una gestió intel·ligent, també pot permetre a les poblacions acollidores superar els seus propis reptes i mancances; és un exemple que desmenteix els arguments que culpabilitzen els refugiats i immigrants dels mals de les nostres societats i una experiència de solidaritat i fraternitat en una Europa on creix la xenofòbia i la intolerància. Una experiència que confrontava amb el discurs contra la immigració i contra els sol·licitants d’asil dels nous governants italians, singularment el ministre d’Interior Matteo Salvini, que s’havia enfrontat durament al sindaco de Riace, Domenico Lucano, i havia bloquejat els fons destinats a projectes d’acollida a Riace.
La criminalització del projecte d’acollida de Riace i del sindaco va culminar aquest mes d’octubre. Lucano va ser arrestat, acusat d’afavorir la immigració il·legal i posteriorment va ser posat en llibertat però amb la prohibició de residir a Riace. Mentre, Salvini ha ordenat el trasllat dels migrants que formen part dels sistema de protecció per refugiats i sol·licitants d’asil de Riace.
L’ofensiva contra Riace i el seu alcalde és un altre esglaó de l’alarmant escalada de sancions i intimidacions a l’ajuda humanitària que han patit també les ONG que rescaten nàufrags a la Mediterrània (com Proactiva Open Arms) i ciutadans individuals.
La moció en suport de Lucano que el plenari de Tarragona va aprovar del mes d’octubre és, des de la solidaritat entre municipis, una manifestació pública en defensa dels valors de l’humanisme i el respecte als drets humans, imprescindible en una Europa on creix la intolerància i el feixisme, on polítics sense escrúpols atien la por i l’odi contra les persones que fugen de la guerra i la fam i criminalitzen els ciutadans, les ONG i els municipis que compleixen un deure humanitari. Una declaració que volem que inspiri també polítiques actives des de la nostra ciutat.
Arga Sentís és portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA
Dit així, sense més dades, podria ser una valoració aproximada, o un horari –d’una a vuit- d’un servei. Però, és clar, també poden ser més coses.
Òscar Peris. Delegat del Govern al Camp de Tarragona
Fa un any, unes empreses van decidir –o els van fer decidir- canviar la seu social. Això, amb un discurs apocalíptic sobre l’economia catalana, que amenaçava ruïna. Les opinions, són lliures, i cadascú sap què diu i perquè, però per sort també tenim les dades, que ens permeten anar més sobre segur. Anem a les dades, doncs.
Entre el 2009 –la crisi, de ple- i el 2017, el PIB de Catalunya ha crescut un 12,75%, i comparat amb el PIB de 2008, el més alt assolit abans de la crisi, ha crescut un 8,17%. De fet, hi ha una fase de recuperació –la crisi va ser dura, i se sortia de molt avall- i aquests darrers anys, del 2015 al 2017, l’increment del PIB ha estat d’un 8,8%.
Més dades? L’increment del sector industrial ha estat –entre 2008 i 2017- del 28%, i la indústria ja suposa prop del 20% del PIB català, molt superior al 16,32% espanyol. Aquest, el 20%, era l’objectiu fixat per la Unió Europea… per al 2020. L’economia catalana, doncs, té una base industrial important, i això suposa ocupació de major qualitat, més valor afegit, i una base exportadora.
Més dades? En poques setmanes, s’anuncien inversions importants ben a prop. Enerkem i Suez es proposen implantar, al Morell, una planta de transformació de residus en biocombustible. Economia verda, innovació, aplicació de coneixement. Una inversió que, si es confirma, podria ser de prop de 250 milions d’euros, i crear més de 200 llocs de treball. Covestro es proposa invertir més de 200 milions d’euros en una nova planta de producció de clor a la Canonja. I Global Talke, empresa de serveis logístics, inverteix 14 milions d’euros al polígon Riuclar, a Tarragona. Tot això, després de sentir que Catalunya seria un desert econòmic i que ningú no confiaria en fer res per aquí.
Més dades? El PIB català creix, i ja representa el 20,1% del PIB de l’estat espanyol. Això, en un territori que és el 15’8% i una població que és el 16% de l’estat espanyol. Més petits, menys gent, i més PIB i més producció industrial. Aquest, el PIB, és el vint del títol. I el tretze? El tretze, el 13,1%, és el percentatge de la inversió de l’estat a Catalunya liquidada el 2017, una xifra baixa però molt millor que la del 2016 (10,5%) o la del 2015, (8,4%)
Conclusions? Cauen pel seu propi pes: ni desastre, ni fuita, ni desert. Al contrari, una economia que funciona, que creix, que ho fa en sectors exportadors i amb més valor afegit, i que capta inversions. Que no vol dir sense problemes: encara hi ha un atur preocupant –però quatre punts per sota de l’espanyol- i, sobretot, hi ha massa precarietat i mala qualitat de treball. No tot va bé. Però hi ha coses que van bé, i alguna molt bé. I tot amb un maltracte estructural, a més del maltracte afegit d’aquest últim any. Per pensar-hi.
Aquest històric lema feminista que reivindica el dret al propi cos i denuncia la ingerència de la moral catòlica en els drets de les dones ens ve com l’anell al dit per explicar el conveni que ha signat el Consell Comarcal del Tarragonès amb l’Arquebisbat de Tarragona. Es tracta del projecte “Llar Natalis” que com ells mateixos expliquen, “ té l’objectiu d’acollir mares gestants en risc d’exclusió social i amb el perill d’interrompre el seu embaràs”. És a dir, pressionar a les dones per tal de que no interropin voluntàriament el seu embaràs, oferint un assessorament per part de les mateixes monges que porten a terme el “Projecte Raquel” destinat a oferir “sanacions” a dones que han avortat; criminalitzant la interrupció voluntària d’un embaràs i el dret al propi cos com un pecat que cal purgar i del que cal ser perdonada.
A més a més, veiem com les administracions públiques externalitzen l’atenció a les dones embarassades en risc d’exclusió social a una entitat que no està professionalitzada, ja que tret d’unes poques hores setmanals d’una treballadora social, l’atenció diària i directa a aquestes dones serà per part de les monges “Servidoras del Señor y de la Virgen de Matará de la Familia Religiosa del Verbo Encarnado”; que no tenen cap tipus de formació tècnica per a atendre a persones en risc d’exclusió més enllà de la fe i la moral catòlica. Enlloc de millorar i invertir en serveis públics de proximitat, com podrien ser els serveis sanitaris i l’atenció social primària per tal de que les dones que volen ser mares i tenen dificultats socioeconòmiques tinguin l’acompanyament i suport suficient per a portar a terme l’embaràs i la criança del nadó en el seu entorn social i familiar, s’escull un model on la futura mare serà apartada del seu entorn i internada en un recurs residencial, fomentant un estigma per el qual les mares solteres s’han d’apartar de la societat i la seva atenció depèn de la caritat cristiana. Per a més INRI (si se’ns permet l’expressió) aquest servei està situat ni més ni menys que a la Casa de les Oblates, l’antiga presó de dones de Tarragona durant el franquisme on les monges es dedicaven a la “reeducació de dones desviades”.
Des del moviment feminista, reclamem que la maternitat sigui una qüestió desitjada i amb uns serveis públics, laics, de proximitat i de qualitat, on es respecti el dret de les dones al propi cos sense estigmes ni judicis morals de la doctrina catòlica paternalista, criminalitzadora i patriarcal.
Per l’avortament lliure, segur i gratuït. Per les maternitats lliures, amb garanties i serveis laics i de qualitat. Pel dret a decidir sobre els nostres cossos.
De fa un temps cap aquí alguns representants municipals venen qüestionant les bondats i la coherència de la política urbanística de la ciutat pel simple fet de posar tots els obstacles possibles a l’acció de govern, sense adonar-se que el que estan fent és perjudicar greument a aquells col·lectius amb més dificultats de la nostra societat. Col·lectius que no poden accedir al mercat lliure de l’habitatge i que necessiten una política decidida de les administracions per garantir aquells drets que contempla tant la Constitució Espanyola com el mateix Estatut de Catalunya.
Begoña Floría, portaveu de l’equip de govern de l’ajuntament de Tarragona
Com deia Miquel Martí i Pol, el que és essencial es diu amb senzillesa. Així les conseqüències de les polítiques que proposen aquests col·lectius, a la pràctica seria l’expulsió dels tarragonins i tarragonines a viure a altres municipis veïns, doncs la manca d’alternatives raonables pel que fa a la creació de sol i d’habitatges protegits ho faria inevitable. Tal vegada aquesta visió coincideix amb polítiques com les del segon municipi de Catalunya amb les rendes més altes, on la regidora de Serveis Socials manifestà fa pocs dies, que qui no tingui determinades rendes que li permeti viure en aquest lloc, que marxi a un altre poble on pugui viure.
Es vol fer creure que la política de crear nous sòls, tant a llevant com a ponent, i la de rehabilitar les zones més centrals de la ciutat són contraposades i per això es fan servir eslògans més propis de la cultura twittera, com ara “ens preocupa més la ciutat construïda que la per construir” (afirmació d’un representant municipal agafant les paraules d’un altre autor), o “que la política del Dònut és un error”.
Rehabilitar és necessari, però les dificultats de portar aquestes polítiques a la pràctica són innumerables: propietat fraccionada, superfícies dels solars, ocupació dels habitatges, finançament,… A més, aquestes operacions per tractar-se de sol urbà consolidat, no comporten normalment reserva d’habitatge protegit. Una altra cosa serien exemples com els que s’estan impulsant en grans ciutats on és obligatori que les operacions de rehabilitació en sòl urbà consolidat tinguin un percentatge d’aquest model habitacional protegit. Són els casos de París, Londres, Nova York i ara Barcelona.
En tot cas, a la nostra ciutat (coma totes els municipis de tamany mitjà) aplicar aquestes polítiques requeriria molt de temps i per ser honestos en cap cas estarà a l’abast de tothom. Per fer-les accessibles caldran plantejaments d’ajuts tècnics i econòmics molt importants que són inassumibles amb les estructures administratives i financeres municipals. I així i tot no cobririen les necessitats que tenim.
En definitiva, a Tarragona és necessari crear nous sòls per tal de garantir un suficient nombre d’habitatge protegit per cobrir les necessitats actuals i futures. Sòls que han de complir les exigències dels nous temps, amb criteris de respecte absolut a la natura i els principis que han de regir els preceptes a la necessària transició energètica.
Per acabar, malgrat que resulti una obvietat, és important llegir el que diu el nostre Estatut en el seu Article 47 d’Habitatge: “Els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit, amb una atenció especial pels joves i els col·lectius més necessitats”. La nostra responsabilitat com Ajuntament de Tarragona és aquesta.
La nova sorpresa secessionista: maleir a aquells que fa quatre dies eren envoltats amb paraules meravelloses, regalimant mirades d’amor. En pocs dies, com per art de màgia, sense reflexionar i el què és encara pitjor, amb una càrrega d’odi inversemblant, líders d’ERC, lloats i estimats, passen a ser traïdors, botiflers… sí, com en Serrat, la i el Sardà…, totes i tots els socialistes, els comuns federalistes, els periodistes de mitjans fins ara adorats, ah!, i també gent de gran prestigi com en Coscubiela, Josep Mª Pou, Sabina… i la rateta que escombrava l’escaleta, que el seu llaç és rosa (com manen els cànons masclistes). En definitiva, totes i tots aquells que no veiem aparèixer a TV3 amb regularitat.
Jordi Solé F. és membre de Federalistes d’Esquerra i regidor del PSC a l’Ajuntament de Toredembarra
Mentrestant, el Procés, més que encallat, és mort. Els partits independentistes, allunyats entre sí, els polítics a les presons (s’han d’alliberar JA!), i altres lluny de casa.
Aquests darrers fent volar papallones i bombolles, internacionalitzant el procés (diuen). Ells al seu aire, com si un món desconegut i irreal, els convertís en déus dictant manaments. Com bons déus, diuen qui mereix el segell de bona o bon català. Proclamen allò què és bo i dolent per el poble – si, així, sense distingir entre unes i altres, entre qui els ha votat i qui no -, creant Consells de o per o amb la República (no em queda clar) depenent qui parla, on parla i quan parla.
Aquí ens diuen que en Llach (en Lluís), el Dante i la Talegón, faran un, atenció, pareu cervells, consell assessor del fòrum del debat constituent, amb un objectiu que no han sabut explicar amb claredat. Altisonant. Desalentador en grau “sumun”, Quin desgavell.
La CUP, bé la CUP com sempre.
I el PDeCAT, en vies d’una crisi profunda que, segurament, desembocarà en una divisió de conseqüències que, ara per ara, no podem medi. Tot a causa dels deliris d’en Puigdemont,”Qui no em segueixi, estarà fora de l’Olimp, del Paradís, i no tindrà dret a anar a Ítaca” ens ve a dir, això sí, amb un somriure pervers. No hi ha per on agafar-ho.
El Parlament no legisla, les baralles impedeixen fer camí. Les classes populars, pobres de nosaltres, esperant…esperant què?. No ho sé. Un millor Govern, potser? O senzillament un Govern què Governi?
No està renyit governar i fer camí cap a més alts objectius polítics. És més, segurament governant, fent lleis que beneficiïn als ciutadans, estant al costat de les persones més desfavorides, tot seria més senzill i obriria nous espais de diàleg i acords que ara, amb l’anomenada deriva soberanista, és impossible d’arribar.
Torno a reiterar que tan sols amb un gran acord de l’esquerra catalanista per consensuar finançament, un pla social i una estratègia política, amb la visió posada en un Referèndum pactat, ens permetrà un debat serè i sincer vers la plena avinença de Catalunya en un Estat més compromès amb l’autogovern, a la par què farà possible desencallar l’actual situació.
Tot això, naturalment, donant per bo (què ja és suposar), que en Puigdemont i en Torra no vulguin continuar amb l’espectacle de la confrontació. Vivien, potser, millor amb Rajoy?. Ells no ho sé. La gran majoria dels ciutadans de Catalunya, entre els que m’hi compto, n’estic segur què NO.
Jordi Solé F. és membre de Federalistes d’Esquerra i regidor del PSC a l’Ajuntament de Toredembarra
La convenció sobre els drets del nen, aprovada per 193 estats, en el marc de l’ONU estableix com un dret inalienable dels nens el dret al joc. L’any 2013 el Comitè dels Drets del Nen depenent d’aquest mateix organisme va publicar l’observació general núm. 17 sobre el dret dels nens i nenes al joc. Malgrat el reconeixement que els experts en la matèria atorguen al paper del joc en la formació de les persones, la realitat és que l’organització escolar, familiar i també la de l’espai urbà fan molt difícil l’exercici d’aquest dret.
Així, ens trobem amb horaris escolars atapeïts i activitats extraescolars que omplen les hores lliures i, si malgrat això, els nens i nenes tenen un forat per poder jugar… On ho fan? Les ciutats no estan dissenyades pensant en oferir espais segurs i agradables per a afavorir la socialització i el joc dels nens i nenes. Tarragona és un exemple paradigmàtic. Trobem àmplies zones de la ciutat amb una gran densitat de població sense espais per al joc. L’Eixample Nord i Sud són espais amb una mancança històrica d’aquests espais.
Quan veiem com l’oci dels nens transcorre a la seva habitació enganxats a la pantalla d’un mòbil o d’una tauleta i no fem res per facilitar alternatives som negligents amb l’educació dels nostres infants. Oferir espais, segurs, tranquils, agradables, sigui a l’exterior (parcs o patis de les escoles) o a l’interior (centres cívics o culturals o biblioteques/mediateques de barri o zona) on els nens puguin socialitzar-se i jugar lliurement hauria de ser una obligació dels poders públics i en aquest cas de l’Ajuntament. Altres ciutats com Barcelona o Sant Boi hi estan treballant activament. En aquest última ciutat (on per cert amb altres forces també mana el PSC) s’està desenvolupant un pla per a què hi hagi un espai per al joc infantil almenys cada 150 metres i s’estan re-dissenyant els parcs comptant amb la participació i les idees dels nens i nenes.
Mentre, a Tarragona, i en especial a la zona central del nucli urbà, tenim un parc a la Plaça Verdaguer, completament saturat i un a la Plaça Cronista Sessé força ocupat que són del tot insuficients per les necessitats de la població. Durant aquests últims quatre anys, l’ajuntament ha rebutjat la nostra proposta d’ubicar un parc a Corsini, ha promès un parc finalment frustrat per raons inexplicables al carrer Ixart i un altre parc infinitament ajornat a l’interior dels jardins del Banc d’Espanya. Per quan un Pla d’espais de joc a Tarragona?
El proper dijous 25 d’octubre, Tarragona, Patrimoni de la Humanitat, esdevindrà un punt de trobada entre diverses ciutats del món amb la 1ª Jornada Smart Heritage City, que comptarà amb més d’un centenar d’inscrits, sobretot de l’àmbit municipal.
Begoña Floria Consellera de Patrimoni de l’Ajuntament i directora de la Fundació Tarragona Mediterrània Smart Region
Amb el títol ‘De proyectos a realidades’, la cita a l’Antiga Audiència s’allargarà entre les 9.30h i les 19h i serà una oportunitat perfecta per a reflexionar, conèixer i connectar amb altres projectes i realitats d’arreu del món pel que fa al tractament i projecció del Patrimoni Històric a partir de la tecnologia, la gamificació i, en definitiva, la innovació.
I és que a l’era tecnològica en la qual vivim, i en ple segle XXI, Tarragona ha de ser un motor d’innovació en tots els àmbits i un dels més importants és l’aplicació intel·ligent de les polítiques públiques. De fet, és la base i objectiu de la Fundació Tarragona Smart City que recentment ha esdevingut Smart Region amb la incorporació de Reus. Un pas més enllà obrint l’horitzó i apostant per una projecció i sinergies que permetin una regió intel·ligent.
D’altra banda, al terreny on podem ser més pioners i innovadors a Tarragona és amb el Patrimoni Històric que tenim. Hem destacat per exemple en projectes de realitat virtual o projeccions 3D per difondre i projectar el nostre llegat romà i els seus monuments. És el cas del projecte tarragoní d’Imageen que s’inclou a la Jornada, entre moltes altres interessants propostes que podrem conèixer.
Al final, el Patrimoni esdevé un motor de desenvolupament urbà intel·ligent tal com vol demostrar aquesta jornada que compta amb el patrocini i col·laboració de diversos agents com l’Ajuntament de Tarragona, la Fundació Tarragona Smart MediterraneanRegion, la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, la Red Española de Ciudades Inteligentes (RECI), el Grupo Ciudades Patrimonio de la Humanidad i la Federación de Municipios i Provincias (FEMP), entre d’altres.
També està present i darrere, el suport de la Unesco que va declarar com a Patrimoni de la Humanitat la nostra ciutat i que s’encarrega de vetllar per tal que no hi hagi degradació del patrimoni al món.
Cal tenir present que la conservació del patrimoni mundial requereix d’un esforç inversor alt, que els ajuntaments assumim amb moltes dificultats i que cal tenir molt en compte que és responsabilitat de totes les administracions. És per això que Tarragona també és pionera amb una taula de treball amb el Ministeri d’Hisenda per resoldre i treballar la situació de municipis patrimoni mundial, i disposar de major retorn de finançament per poder-hi fer front.
És important recordar sempre que de cara a generacions futures, la conservació del patrimoni és fonamental i una gran responsabilitat. En aquest sentit la tecnologia suposa una oportunitat tant per la seva projecció, com el tractament i conservació.
L’estimat amic i tarragoní fins a la medul·la Josep Maria Llort recordava fa pocs dies a través de Facebook una frase que va adaptar el gran Pons d’Icart: “Tarraco quanta fuit ipsae ruinae docent”, és a dir, “Tarragona, com de gran vas ser, aquestes ruïnes ens ho demostren”. D’aquesta manera es referia a Tàrraco, el centre de culte imperial per a totes les províncies ibèriques, i lamentava, com molts tarragonins i tarragonines, el menyspreu que, des de fa més d’una dècada, està patint el patrimoni històric de Tarragona per part del govern local. La situació és entristidora.
Dídac Nadal. Portaveu del Grup Municipal del PDeCAT a l’Ajuntament de Tarragona.
La situació cada cop és més greu. El passat mes de setembre es van acomiadar fins a vint-i-cinc treballadors del Museu d’Història de Tarragona, fet que ha provocat que diversos conjunts patrimonials estiguin tancats parcialment per manca de personal. Hom ho pot considerar impossible, però a Tarragona estem veient com el nostre patrimoni històric és cada cop més infravalorat i menystingut.
En els últims anys hem estat testimonis de les ridícules partides destinades a la millora i al manteniment dels espais culturals i dels monuments declarats Patrimoni Mundial de la Humanitat. Fa anys que la Casa Castellarnau i també la Casa Canals es van tancar al públic i en els darrers mesos també hem estat testimonis del tancament, sense previ avís i durant diversos dies, d’altres espais culturals de gran interès com són l’Antiga Audiència i el Fòrum de la Colònia. Recordo els centenars de turistes esperant davant les portes sense cap mena d’informació… I fa pocs dies ens arribava una altra mala notícia: L’equip de govern (PSC-PP) taparà les restes arqueològiques de Ca l’Agapito per manca de recursos financers.
Hem de dir prou. Potser ja fa temps que s’hauria d’haver parat els peus a aquesta dinàmica de reducció, indiferència i desconsideració envers el nostre patrimoni històric. Ha arribat el moment de ser capaços de mantenir el patrimoni tarragoní en condicions adequades, de treballar en la seva prevenció i de projectar-lo al món amb la magnificència i dignitat que es mereix.
Els edificis i monuments que integren el patrimoni històric representen un element que pertany a la història i a la tradició d’un país. Com assenyala l’etimologia de la paraula, el patrimoni ens arriba dels pares, dels avantpassats. Es tracta d’un conjunt de béns d’un valor incalculable, que es transmeten de generació en generació i que l’administració té l’obligació de conservar i difondre. A Tarragona tenim la immensa sort de disposar d’un patrimoni excepcional, amb uns monuments romans únics al món i béns medievals, jueus i de l’època modernista insòlits.
Seria extraordinàriament engrescador començar aquesta nova etapa de coratge, serietat i responsabilitat on, d’una vegada per totes, el patrimoni històric torni a ser una de les majors prioritats de l’administració local. El primer pas ha de ser la readmissió immediata dels treballadors del Museu d’Història de Tarragona i la reparació, recuperació i reobertura de tots els espais històrics.
Lluny en el temps queda aquella aproximació a uns departaments de recursos humans de quan el capatàs a les 5 del matí deia qui treballava aquell dia i qui amb el farcellet podia tornar cap a casa, des de la Plaça dels Carros.
Jordi Fortuny i Guinart és conseller d’ERC-MES-MDC de l’ajuntament de Tarragona
Els departaments de Recursos Humans de qualsevol institució o empresa han esdevingut en els últims anys un element fonamental per a la incentivació de la competència professional de les persones i de la competitivitat de l’empresa o la institució. Han esdevingut una central d’intel·ligència de les institucions i corporacions. Gestionar i optimitzar una plantilla de personal que proporciona l’adequada força de treball necessària en cada àmbit de treball és una tasca que implica anàlisis i dedicació molt acurades. Una decisió equivocada pot suposar una despesa no eficient o un dèficit en el servei que fa la institució.
És curiós observar el nombre de persones que treballen a Recursos Humans de diferents institucions. En general tenim departaments de RRHH més grans al sector privat que al sector públic. Es pot dir que segons la tipologia d’empresa o institució amb molta o poca diversitat de llocs de treball poden condicionar la complexitat de les tasques, com també la magnitud de reposició de personal amb tot el que impliquen els processos de selecció de personal, però malgrat això i, curiosament, és a les institucions públiques on es troben ràtios menys favorables.
En el passat Ple del mes maig de l’Ajuntament de Tarragona, el conseller que subscriu aquest article va assenyalar en una intervenció al Ple: “…. que falten recursos humans a RRHH de l’Ajuntament”. Són innumerables les tasques que es realitzen. Tasques que no tenen cap reconeixement si es fan bé o molt bé, però que el mínim desajust o retard suposen el malestar dels implicats, perquè es corre els risc de trepitjar els drets de les persones sense cap voluntat explícita ni negligència. Treballar a RRHH comporta un estrès afegit. La nòmina ha de sortir a temps i no es poden equivocar. Cal fer informes de legalitat sobre compatibilitats, cal informar de les necessitats i analitzar efectius, cal preveure l’oferta pública d’ocupació, cal entomar les demandes de sindicats i treballadors, cal atendre totes les singularitats laborals dels funcionaris i dels treballadors, cal tenir present l’Estatut Bàsic de l’empleat Públic i, a la vegada, l’Estatut dels Treballadors, cal estar amatent als canvis legislatius constants… I tot plegat cal fer-ho amb una quinzena de persones en el nostre ajuntament.
L’alcalde de Tarragona va estar d’acord amb aquest conseller: “falten recursos humans a RRHH”. Cal que donem instruments i recursos necessaris al departament de Recursos Humans perquè esdevingui encara més una potent central d’intel·ligència i no treballin ofegats. Ens hi posem, alcalde?
Quan commemorem el dia internacional de les dones al món rural ho fem sabent que hi ha coses pendents per resoldre; certament, les commemoracions són una oportunitat per mostrar les mancances, fer públiques les demandes i aconseguir l’empatia social i l’apoderament necessari per donar-los-hi resposta.
Maria Rovira. Membre de Dones d’Unió de Pagesos
Per començar, vull posar l’accent en el treball de les pageses a les zones rurals. La pagesa no només ha de fer front als hàndicaps propis del sector, sinó que, a més, topa amb esculls vinculats a la invisibilitat que pateix: en tant que cònjuge o col•laboradora a l’explotació no té accés a subvencions ni als drets acumulats de la política agrària comuna i, majoritàriament, la multifuncionaltitat que se li atorga pel fet de ser dona (i que, en alguns casos, es pressuposa o assumeix ella mateixa com a condició intrínseca al gènere) li impossibilita la participació en organitzacions agràries o en les cooperatives; en definitiva, en molts casos, a efectes nominals no existeixen (tot i que possibiliten que altres, habitualment els seus marits, pares, fills, companys hi puguin ser… un paper molt poc reconegut, per no dir gens).
Una altra dada que reforça el fet que les tasques de les dones no s’acaben amb el treball remunerat directament a l’explotació, sinó que abasten tot l’àmbit privat de l’organització familiar, és que al sector agrari, estadísticament, les empreses gestionades per dones arreu d’Europa són de dimensions més petites i representen un volum de negoci menys significatiu que les que lideren homes.És cert que institucionalment es posa de relleu aquest paper multifuncional de les dones per vitalitzar les zones rurals i s’implementen, amb més o menys fortuna, instruments per revertir la situació de despoblament a les zones rurals. Tanmateix, si el que es tracta és d’anar més enllà i fomentar la igualtat entre dones i homes a les zones rurals, des de Dones d’Unió de Pagesos creiem que cal crear un marc legislatiu que ho possibiliti i tingui en compte aspectes com l’accés al mercat laboral, la possibilitat de treballar a temps parcial, la cobertura a la seguretat social, l’educació o una estratègia per superar la bretxa salarial, que es materialitza quan s’arriba a l’edat de jubilació, quan es deixa les dones en una situació de vulnerabilitat evident. I és que en termes d’igualtat encara hi ha un llarg camí per recórrer: els hàbits, els costums i les polítiques socials d’avui en dia no afavoreixen la millorad’aspectes com la conciliació o la bretxa salarial, sinó que perpetuen l’immobilisme i el “- és que sempre s’ha fet així”.
Per superar aquest escenari anacrònic, les dones al món rural, i les pageses en particular, hem de ser proactives en el foment de la igualtat començant per posar en valor les tasques de gestió i d’organització de l’empresa agrària que realitzem —malgrat haver de treballar amb una xarxa d’Internet més que deficitària—, i també hem de participar i fer sentir la nostra veu a les societats cooperatives, a les organitzacions sindicals i a les polítiques. Tot plegat ha de contribuir a la consecució dels canvis que la nostra societat necessita per esdevenir més justa i millor.
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
A més a més, veiem com les administracions públiques externalitzen l’atenció a les dones embarassades en risc d’exclusió social a una entitat que no està professionalitzada, ja que tret d’unes poques hores setmanals d’una treballadora social, l’atenció diària i directa a aquestes dones serà per part de les monges “Servidoras del Señor y de la Virgen de Matará de la Familia Religiosa del Verbo Encarnado”; que no tenen cap tipus de formació tècnica per a atendre a persones en risc d’exclusió més enllà de la fe i la moral catòlica. Enlloc de millorar i invertir en serveis públics de proximitat, com podrien ser els serveis sanitaris i l’atenció social primària per tal de que les dones que volen ser mares i tenen dificultats socioeconòmiques tinguin l’acompanyament i suport suficient per a portar a terme l’embaràs i la criança del nadó en el seu entorn social i familiar, s’escull un model on la futura mare serà apartada del seu entorn i internada en un recurs residencial, fomentant un estigma per el qual les mares solteres s’han d’apartar de la societat i la seva atenció depèn de la caritat cristiana. Per a més INRI (si se’ns permet l’expressió) aquest servei està situat ni més ni menys que a la Casa de les Oblates, l’antiga presó de dones de Tarragona durant el franquisme on les monges es dedicaven a la “reeducació de dones desviades”.
