“Presidente en Defunciones”
“Por un afán de resurrección política, el rey de los humos tal caballero de Atila desbocado, se afana en exhumar al superviviente dictador. Desde luego que hay vida después de la muerte, que se lo digan a los españoles que hayan sobrevivido la envuelta vida, esperada muerte e impetuosa resurrección del último dictador “en diferente mente” del mando o banda del que hayan formado, o deformen, juez y parte.
En vida nadie provocó tanta muerte, fallecido pereció tan vivo, ni un apresurado “presidente en defunciones” tuvo el poder de insurreccionar a un franco dictador para cumplir su primera medida mal tallada al llegar a su mausoleo viviente. Un traslado que además de cuerpo y alma en cincuenta kilómetros, remueve mil y una conciencias de la cuarentena de la “_dicta y dura”_ post morten , algunas esqueletizadas y muchas otras momificadas en la _“ideal ización”_ del totalitarismo.
Un Valle de caídos que quedará huérfano y profanado por un candidato a presidente, que antes de su elección, empleando su inepta competencia del momento, pretende alzarse en el “valle de los subidos”. La está liando en el Pardo, “parda quien parda” cuando ni el Papa ejerce de padre en el escenario del ¡madre mía!. Unos se rasgan las vestiduras y otros vitorean su honor.
Un patético despótico político gracias a un mal enterrado dictador y un desenterrador semi desterrado. Conquistas de territorios, exhumaciones y efectos de humo,batallas entre vivos y muertos entre ejércitos de colores… El pasado viviente de la historia malherida y maltratada de nuestro país,es el voto a resucitar que el caballero desbocado quiere enterrar en sus urnas para revivir las vacaciones de estos últimos meses en La Moncloa. Un golpe franco apunta la portería, como suba a su marcador…tendrá que dar las gracias a su difunto desterrado”.
Begoña Floria, tinent d’alcalde de Cultura, Festes i Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona
“Acaba l’estiu, de fet ja estem al mig de les festes de Santa Tecla, i el nou govern municipal continua donant signes que encara no sap on està. Tarragona, és una capital de província, ciutat referent al Mediterrani, vila de fortes tradicions des d’època romana i municipi motor de la segona àrea metropolitana de Catalunya. Lamentablement, l’alcalde Pau Ricomà (ERC) i el seu equip ho han oblidat. O almenys, això sembla i és profundament preocupant. Tarragona és el hi va gran.
Cal recordar que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va ser la llista més votada, malgrat alguns voldrien esborrar-ho de la memòria col·lectiva. De forma legítima, el republicà Ricomà va voler ser alcalde, i va aconseguir els suports necessaris gràcies a En Comú Podem, cosa que va causar decepció a molta gent que els va votar. També va obtenir el beneplàcit de Junts per Catalunya i, especialment, de la CUP (que ha protagonitzat el serial de l’estiu “Vull entrar al govern però no em volen”).
Per tant, una llista preparada per a governar, la socialista, va ser substituïda per un altre equip sense suficient preparació. És una apreciació objectiva tenint en compte que no paren de dir que necessiten temps. Això si, han estat ràpids per prendre decisions incomprensibles com treure per l’article primer (perquè jo ho dic) el Memorial Marbel Negueruela de la Mitja Marató. Ara ho volen arreglar però el fet és que es va fer sense comunicar-ho prèviament en els òrgans col·legiats on estan la resta de grups polítics i amb el silenci dels socis de govern, els comuns, que sempre parlen de la importància de la transparència i la participació però a l’hora de la veritat ho exerceixen poc (es veu que el Patronat d’Esports no cal tenir-lo en compte per decidir, visca la coherència).
Tarragona és capital, no fa falta dir-ho contínuament en les intervencions públiques, com fa Pau Ricomà. És capital i per això l’alcalde (ni Josep Fèlix Ballesteros ni Joan Miquel Nadal) mai feia discursos com si fos el cap de l’oposició, criticant a l’anterior govern o a altres partits polítics en els actes públics. És capital, i per això una àrea tan important com Cultura i Festes la portava un regidor o regidora que podia dedicar-se en exclusiva i atendre la seva complexitat sense compartir-la amb la gestió de tota una ciutat.
És un tema de saber estar, i de saber parlar. I de tenir una mirada alta, i de saber realment a qui representes. Tarragona no és un poble, amb tot el respecte als pobles, ni una capital de comarca qualsevol. Per a governar una capital l’equip ha d’estar preparat, no hi ha període de prova. S’ha d’arribar après i, sobretot, cal tenir sentit institucional i saber el que tens entre mans”.
Begoña Floria, periodista i consellera socialista a Tarragona
“Es preveu una tardor més que calenta, tardor política. Tardor al “rojo vivo”. Aquest article podia tenir diversos títols: 1. Embolica que fa fort; 2.Política, art de l’impossible; 3. Més del mateix; 4. A on anem a parar; 5. Què ens porta tot plegat.; 6. El teu títol; 7. L’atzucac: carreró sense sortida. Fins quan? i 8. Etcètera, etcètera. A continuació, com a mostra del que està per vindre, pots llegir una sèrie de titulars i dels destacats, de la premsa de paper, dels darrers dies. Des del trenta d’agost al 8 de setembre, deu dies. Tots els entre cometes corresponen a declaracions dels líders espanyols i catalans. Som-hi doncs.
30/08. Sánchez demana “responsabilitat” per evitar noves eleccions; El plenari sobre el “Open Arms” accentua la fractura entre PSOE i UP; “No es pot voler ser govern i contra govern a la vegada”; El PDECat obre un procés intern per discutir si es dilueix en JxCat; Montero creu que fins desembre no es liquidarà el deute autonòmic; Les 370 mesures de Sánchez; “No podem confiar en vostès”
31.08. Sánchez solament anirà a una altre investidura si té la garantia de ser president; Podem, el vodevil.
01/09. Sánchez es prepara per eleccions a la espera d’un gir d’Iglesias; El PSOE llança el darrer ham a Podemos pensant en novembre; Moncloa creu que una “majoria cautelosa” recolzaria a Pedro Sánchez a la tardor; Els socialistes proposaran a UP una via per generar “confiança mútua”.; Catalunya: el desenllaç; Estem en la recta final de la inèdita unitat d’acció entre l’antiga Convergència i ERC; Podem i el nus escorredor; UP pot elegir si trenca amb el PSOE o li regala els vots a despit; Creix la sospita en l’entorn d’Iglesias que Sánchez busca la destrucció de Podem; Torra planteja investir a Puigdemont com resposta a la sentència del 1-O; Ni coalició, ni eleccions, existeix una altra via: programa comú progressista; Incertesa, inestabilitat, desconfiança; “PP i Cs, entre un Govern socialista i un socialista amb independentistes, prefereixen el segon”; La estabilitat política no pot dependre dels independentistes, amb un calendari aliè al interès d’Espanya”; “Hem d’exhaurir al màxim per arribar a un acord amb Podem”; Torra avisa Torrent que es prepari per si s’ha d’investir Puigdemont com a president; “Un govern de concentració ho embolicaria tot més”; Som la casa gran del constitucionalisme.
02/09. El PP accentua la pressió sobre Ciutadans davant la proximitat d’eleccions; Casado insisteix en què els votants de Rivera no entendrien que la dreta anés desunida i es presenta com a líder que ha conquerit pactes; Casado veu la possibilitat de guanyar a l’esquerra si suma amb Ciutadans; Tres mesos d’incertesa; El Govern recolza un fòrum de SCC en defensa del bilingüisme; El president de l’Assemblea francesa recolza a Espanya; Hi haurà manifestacions important però és impossible la repetició de la DUI, “Tornar a votar motivaria la tabola de la dreta”; “Parlar únicament de confrontació ens empetiteix”.
03/09. El jutge acusa a Aguirre de “idear” el finançament il·legal del PP en Madrid; Sánchez supedita la trobada amb Iglesias a la negociació del programa; La Moncloa celebra que Podemos “tindrà difícil“ el document que es presentarà avui; ERC manté l’abstenció com a gest per al diàleg: El jutge vol saber si Aguirre coneixia o, fins i tot si controlava, la suposada caixa B del PP; L’independentisme busca refer la unitat com el Tsunami Democràtic; El TSJC fixa el 25 i 26 de setembre el judici a Torra pels llaços grocs; Aguirre i Cifuentes, investigades per finançament irregular del PP
04/09. Sánchez ofereix a Podem càrrecs fora del govern i garanties sobre el pacte; El PSC no serà a la Diada perquè és un protesta “independentista”; El president espanyol rebutja el referèndum català perquè “trenca la convivència”; El PSC s’absentarà de l’acte institucional de la Diada dedicada a “presos i exiliats”; Els populars tanquen files en defensa de Esperanza Aguirre; Sánchez situa a Iglesias en el dilema: investidura i estabilitat o eleccions; El líder del PSOE ofereix a Podemos càrrecs institucionals i garanties dels pactes; Podemos en almívar ; El PP evita comentar les noves acusacions; Cs recolza una comissió d’investigació sobre el cas Avalmadrid; La Diada organitzada pel Govern enfronta als partits catalans; Andalucia crea un pla d’ajudes als “afectats per la immersió lingüística”; El Partit Socialista està en la cresta de la onada. Però, i Espanya? Això què és?; El PSOE tanca la porta per escrit al referèndum; La factura del desgovern espanyol;
5/09. Sánchez aixeca la pressió sobre Iglesias amb el recolzament d’ERC, PNV i EH Bidú; Torra amenaça amb la secessió si la sentència és condemnatòria; Ara és l’hora sí, de comprendre que la independència és inabastable sense una majoria social clara i nítida, y menys sense ajustar-se a les regles i procediments democràtics.
06/09. PSOE i Podem s’atrinxeren en la discòrdia; Casino parlamentari; Abascal no es veu a la suma; Torra ratifica a Madrid la seva aposta per la confrontació; Torra ratifica la seva aposta per la confrontació; “Cap demòcrata hauria de tenir por del vot en unes eleccions” Nou assalt sense avançar entre el PSOE i Podem; El cor té raons que la ment no sap explicar;
07/09. La actitud de Ciudadanos; Rivera torna al Parlament per a recordar el convuls ple del 6 i 7 de setembre; La llei del Referèndum i la de Transitorietat foren “un cop d’Estat postmodern”, segons el líder de Cs”: Junqueras recrimina a Torra el vet al avançament electoral; JxCat lamenta que ERC, faciliti la investidura de Sánchez i, a la vegada, no descarti eleccions catalanes; Dies d’esquizofrènia; El PP demana que compareixen tots el ministres per subratllar la seva debilita; El PSOE exigeix a Iglesias garanties de que serà lleial en la qüestió catalana; Un acord “gairebé impossible”
08/09. Sánchez pressiona a Iglesias i li urgeix que doni “un pas al davant”; El PSOE calibra riscos o beneficis del 10-N; La onada que ve; Adéu Catalunya, hola economia. Casado repta als barons socialistes a exigir a Sánchez els diners que els deu; L’independentisme s’encomana a la Diada per recuperar la unitat; Altres eleccions, per a què?; Puigdemont i Rovira demanen “combatre la pressió” des de la unitat per la Diada; Roldán ve a Cs ,és forta malgrat del darreres sortides; Sánchez admet que hi ha un “risc cert” d’eleccions; “Hem de tancar el dol i tornar a posar com a objectiu la independència de Catalunya”; Detindran Quim Torra? . . . s’apunta al “Jo em planto” i no compareix al TSJC?; “Si marquem un horitzó comú, sembla lògic un govern de concentració”; El govern impulsa la identitat digital “auto sobirana”.
Torno a repetir els possibles titulars d’aquesta col·laboració periodística? No cal. Ara vull fer unes pinzellades subjectives polítiques. Amb el tema del Tribunal Suprem i la sentència que dictaminaran està clar que el que prevaldrà serà l’esperit ja manifestat el seu dia per Soraya Sáenz de Santamaria. És a dir, demostrà que el poder legislatiu/judicial està a la capital del regne. La vicepresidenta va fer ostentació de escapçar al president de la Generalitat (i tot el seu entorn = presos polítics) També recordo les seves paraules que “ . . . el Diplocat està en liquidació”
Tot els mals venen des de l’Estatut d’Autonomia 2011 i tot els esforços del PP, també d’alguns dirigents del PSOE, d’anar polint les seves competències. Als inicis de la dècada de l’any 2010 els independentistes eren al voltant del 10/12 %, i ara després de les Diades 2012-2013-2014 . . . 2018 gairebé arriben al 50 %. El mèrit de tot plegat és deu els darrers governs de Mariano Rajoy, està en el seu “haver”, que amb el seu tarannà de “verlas pasar”, deia que les manifestacions ciutadanes al carrer, amb diversos formats, eren com un “souflée”, un coet que segur que baixarien per la llei de la gravetat. Doncs no, senyors de la dreta no ha estat així.
Amb el govern del PSOE, hi ha més diàleg, han canviat sobretot les formes, però estem igual des de la moció de censura i Pedro Sánchez és president del govern? Crec que no. L’ambient era molt crispat i amb el PP, Cs i Vox, les coses estarien bastant pitjor. Però no avancem. Crec que els poders fàctics econòmics – l’IBEX + la CEOE + altres patronals -, per un costat i també, des del punt vista internacional, el president Sánchez rep moltes pressions, per un altre. Moltes, moltíssimes. També del quart poder: els mitjans de comunicació no afins a l’esquerar política i social. Li falta valor, coratge? Doncs si. Està mal assessorat? L’estratègia política és important, però te la tens que jugar. En aquest mitjà li vaig dedicar dos articles, “Pedro Sánchez i la resiliència” (16.11.2016) i “Pedro Sánchez, el ressuscitat” (31.05.2017). Considero que l’admiro, li demano i li manifesto: Pedro, sigues estadista”.
Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.
“Aviat farà tres anys que va morir a Reus la Rosa, una dona de 81 anys que vivia sola i a qui feia dos mesos que Gas Natural Fenosa havia tallat la llum per impagament. El novembre de 2016 va morir en un incendi, després que una de les espelmes amb les que s’il·luminava des que l’havien deixat sense corrent elèctric caigués i encengués el seu matalàs, estenent el foc per tot el seu pis. Va caldre que la Rosa morís perquè s’agilitzés la implementació dels protocols que impedeixen els tall de llum a persones en situació de pobresa.
El gener d’enguany, tres persones van morir i una trentena va resultar ferides a un barri de Badalona; set persones més també van quedar ferides al barri del Clot, a Barcelona; i a Manresa una família amb criatures va haver de ser desallotjada. En tots els casos les veïnes vivien en pisos ocupats i van ser víctimes d’incendis originats per la pobresa energètica que patien. Aquestes tragèdies van evidenciar que el risc de la pobresa energètica s’incrementa quan hi afegim l’exclusió residencial, doncs les persones que viuen en immobles ocupats no poden acollir-se als protocols vigents. Ara per ara, però, la realitat és que encara no existeix cap protocol que faciliti la llum a tot immoble en el qual hi resideixin persones, malgrat els bombers porten anys denunciant la relació directa entre incendis amb víctimes mortals i situacions de vulnerabilitat.
El passat mes d’abril l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) reclamava al President Torra la signatura d’un conveni amb les empreses elèctriques a Catalunya, per donar solució als deutes de les famílies que es troben en situació de pobresa energètica. Aquest conveni no es va arribar a signar i dilluns es feia pública l’amenaça d’ENDESA de tallar la llum a les famílies vulnerables que deuen factures a la subministradora elèctrica, si els ajuntaments no es fan càrrec de pagar la meitat del deute acumulat. En el cas de Tarragona, la subministradora comptabilitza 342.927 euros.
A tall d’informació, el benefici net d’ENDESA va ascendir a 1.511 milions d’euros, 1.463 milions d’euros i 1.411 milions d’euros el 2018, 2017 i 2016, respectivament. Tenint en compte que el total d’aquest deute és de 21 milions d’euros, que representa menys de l’1,5% del benefici net que va obtenir ENDESA durant l’exercici del 2018, la resposta per part dels poders públics ha de ser contundent. S’ha de forçar les elèctriques a signar convenis per solucionar els impagaments, tal com preveu la Llei 24/2015, i s’han d’aplicar les màximes sancions previstes en cas que es talli la llum a persones vulnerables. Però, sobretot, és imprescindible deixar clar que ni un sol cèntim de les arques públiques anirà a parar a ENDESA ni a cap altra subministradora per sufragar les factures que no poden abonar persones i famílies en situació de pobresa. I confiem que aquesta sigui la postura que adopti l’actual govern de Tarragona en defensa tant de les 370 llars que podrien patir el tall de subministrament com de les arques públiques.
Dit tot això, hi ha un aspecte més a tenir en compte. Cada vegada som més les llars que apostem per contractar els serveis amb subministradores alternatives. Ho fem per responsabilitat i també perquè som conscients que la sobirania també passa per fugir de les urpes de les grans empreses. Ara bé, fer front a l’Íbex 35 no és una tasca que ens ateny només a títol individual, sinó que ha de ser un compromís de país i hauria de formar part del full de ruta cap a la independència. La nacionalització dels sectors estratègics no és un concepte romàntic sinó un repte imprescindible per esdevenir un país lliure, on la seva població tingui els drets bàsics garantits i no siguin una mercaderia amb la qual especular”.
Laia Estrada (portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)
Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)
“Primer van ser pisos solts, ara són blocs sencers i fins i tot, xaletet amb piscina ocupat a l’estiu per a desesperació dels amos, però també dels veïns que pateixen, dia a dia, la degradació del seu espai personal. A la ciutat de Tarragona ja és tristament famós el bloc ocupat a la Part Baixa, focus de baralles, tràfic de drogues, sorolls i porqueria. Aquesta estela bruta s’estén en tants altres punts-afecta tots els barris- que sembla una invasió sorollosa dels bàrbars expulsant a la ciutadania. I tant de bo fos només a Tarragona, perquè el problema és general.
Tenir un sostre digne és un dret constitucional que s’ha convertit en un potatge en què, com es coreja al carrer, hi ha gent sense casa i cases sense gent. Però tots tenim clar que una cosa són les persones o famílies que no tenen on viure i l’altra, les màfies que s’aprofiten del sistema i sense cap rubor, lloguen i venen cases que no són seves amb un estil no precisament amable.
Tampoc són precisament amables els bancs que, invocant ves a saber quin dret, no compleixen les seves obligacions amb la comunitat un cop han expulsat als habitants d’un pis. I si un no paga la llum de l’escala ni la neteja ni el manteniment de les zones comunes, la resta ha de asumir la part dels morosos més fins que, al final, no paga ningú. El resultat? L’esforç de tota una vida degradat a la velocitat de la llum. Que no deixa de ser un altre avanç de la barbàrie.
No obstant això, aquest retrocés del civilitzat no afecta tota la societat. Té un clar biaix de classe social. Un cop més, qui té diners té casa i recursos per no veure al carrer o amb veïns mafiosos devaluant la seva propietat. Però els desfavorits, un cop més, o els expulsen o els degraden el seu entorn.
No oblidem que l’habitatge és més que un sostre segur. És el teu propi espai vital per desenvolupar-te com a persona, el teu refugi en el teu projecte de vida. La intempèrie no és només física, sinó emocional. Devastadora, doncs, a tots els nivells.
Apel·lar a la solidaritat és molt bonic, però com rares vegades funciona, apel·lo al dret constitucional d’un habitatge digne i a les competències de les autoritats per protegir aquest dret. És de sentit comú afirmar que una bona borsa d’habitatge social reduiria l’ocupació. També els incentius per al lloguer social dels pisos buits com, per exemple, amb la garantia que els inquilins no destrossaran la casa, sinó que la cuidaran.
Podria fer-se amb acompanyament, supervisió i formació dels inquilins. Una altra fórmula seria amb ajuts a la rehabilitació a canvi d’un lloguer assequible durant un termini de temps raonable. O, fins i tot, amb una assegurança que garanteixi el cobrament del lloguer. La realitat és que s’ofereixen autentiques coves.
Però quant d’ habitatge social hi ha a Espanya, a Catalunya, a Tarragona? Desconec la xifra, però tinc clar que és insuficient i amb massa casos de caus disfressats de pis. La manca de terrenys no ha de ser excusa: o es compren, com tot pot comprar-se en aquesta vida, o s’expropien.
Convé recordar el cas de Tarragona. Fa molts anys es va crear una empresa pública per vetllar per l’habitatge. Poc recorregut té del molt que podria haver fet amb un mínim de voluntat política. Voluntat que no hi és, encara que molts l’esperem.
Els ajuntaments donen ajudes al lloguer de les persones i famílies més vulnerables. Això també redueix les ocupacions il·legals, però amb un matís de caritat que grinyola. No seria millor una borsa de treball social? La cita del peix per menjar un dia o ensenyar a pescar serà vigent tota la vida, per molt que s’enfadin vegans i animalistes fanàtics.
No es pot permetre de cap de les maneres que hi hagi gent dormint al carrer i famílies senceres privades dels seus drets més bàsics mentre els de sempre continuen engreixant els seus comptes corrents. És una obligació moral buscar solucions i, en aquest sentit, la Coordinadora d’Entitats de Tarragona (CET) plantejarà crear una borsa de treball social entre el més de centenar de socis que la composen. Si hi ha feina, no hi ha ocupació. De les màfies, que s’ocupin, mai millor dit, les autoritats. Però ja”.
Àngel Juárez Almendros
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la CET
Dr. Antoni Jordà Fernández, Catedràtic d’Història del Dret, URV.
L’Ajuntament de Prades ha organitzat , per segon any, les Jornades d’estudi entorn de la reina Margarida de Prades (1388-1430). Qui fou Margarida de Prades? De la família dels contes de Prades, a finals del segle XIV entrà al servei de la cort de la reina Maria de Luna (primera muller del rei Martí l’Humà) com a dama de companyia. Morta la reina Maria de Luna i mort també el fill i successor de la corona (Martí el Jove), l’any 1409 el rei Martí l’Humà es mullerà amb la jove Margarida de Prades, amb l’objectiu de donar hereu a la corona. Mesos després el rei Martí morí sense successió, i finalment, després del compromís de Casp (1412), arribà una nova dinastia pels regnes de la corona d’Aragó: la casa Trastàmara.
La reina vídua participà en les vicissituds del cisma d’Occident, donant suport al Papa Benet XIII (el papa Luna. Per les seves qualitats personals fou lloada i enaltida per joglars i trobadors. Va contraure matrimoni en secret amb un noble valencià (Joan de Vilaragut), amb qui va tenir un fill (Joan Jeroni de Vilaragut) també mantingut en secret, per conservar les migrades rendes i l’estatus que com a reina vídua li corresponien. La parella es refugià en el monestir de Valldonzella a Barcelona, i després de la mort del marit, Margarida hi continuà com a monja professa. Després es traslladaria al monestir de Bonrepòs (la Morera del Montsant), on seria nomenada abadessa. Sabem que Margarida de Prades fou senyora de Prades i de Cornudella, i que sojornà a la vila vermella l’any 1428. Morí de pesta a Riudoms el 1430, i fou sepultada inicialment a Bonrepòs i més tard a Santes Creus. El seu fill fou criat secretament a Barcelona, i posteriorment lliurat al monestir de Santes Creus. Descoberta la seva identitat, el fill de la reina Margarita s’exclaustrà i intentà recuperar la fortuna familiar paterna.
Les Jornades d’enguany sobre la reina Margarida s’han centrat especialment en el seu entorn familiar més personal. La cloenda de les Jornades va anar a càrrec de la germana Teresa Forcades, teòloga i monja del monestir de Sant Benet de Montserrat, que va intervenir entorn dels canvis experimentats sobre l’espiritualitat femenina en els inicis del segle XV, i com la “devotio moderna” podia haver influït en un cercle cultural femení tan distingit com el de les corts de les reines Maria de Luna i Margarida de Prades. Una reina, aquesta darrera, que fou objecte d’atenció de Pilarin Bayés (il·lustradora del llibre “Petita història de la reina Margarida”), i que obsequià als assistents amb uns dibuixos dels diferents estadis de la vida de la reina: jove soltera, casada, vídua i monja.
Algunes de les novetats exposades pels investigadors han estat la probable naixença de Margarida de Prades a terres valencianes, a les propietats de l’àvia paterna Sança Ximénez d’Arenós a Torres Torres (prop de Sagunt), on s’havia refugiat part de la família. També s’ha destacat el món turbulent de mitjan segle XV a València, on el fill de Margarida, Joan Jeroni de Vilaragut, era conegut per les seves baralles i maniobres per eludir la justícia. Tot plegat, una setmana plena de referències històriques a la reina Margarida. S’ha avançat en el coneixement de la reina Margarida de Prades. Encara hi ha llacunes, algunes importants. Esperem que en ocasions futures es puguin donar a conèixer a un públic interessat que, de forma molt massiva ha acompanyat tots aquest dies a la reina Margarida, de qui es va dir era “Reyna bonica y adorable”.
Dr. Antoni Jordà Fernández, Catedràtic d’Història del Dret, URV.
Qui ho havia de dir, però Tarragona també es desertitza i les dades que tenim damunt la taula són més que preocupants. Alguns ja fa temps que advertim sobre aix, sobretot des de l’Oficina d’informació mediterrània de Medi Ambient, Cultura i Desenvolupament Sostenible (MIO-ECSDE), una federació d’ONG de la Mediterrània de la qual Mare Terra en forma part des de fa més de deu anys.
Qui escriu aquestes ratlles és el representant de l’Estat espanyol al comitè executiu de MIO i puc donar fe que l’escalfament global, l’erosió i la desertització preocupa especialment als països de la Mediterrània, uns dels més vulnerables a aquest fenomen que l’acció de l’home ha accelerat i continua accelerant sense aturador.
Fins ara, sabíem que a Espanya, la zona més amenaçada per la desertització era Andalusia, per la seva proximitat amb l’Àfrica, però les dades de l’Inventari Nacional de l’Erosió evidencien que Catalunya lidera el rànquing de pèrdua de sòl per culpa de l’erosió, amb una pèrdua de 23,67 milions de tones de sòl a l’any de mitjana, una mica per davant d’Andalusia, que en registra 23,17.
Les dades que usa l’inventari són força precises i tenen en compte la superfície no erosionable (l’artificial i l’aquàtica) i el nivell d’erosió.
Barcelona té un problema greu, amb una mitjana de 34 millones de tones per any. A la distància, segueix Tarragona amb una pèrdua de 23 milions de tones anuals i després, Girona (21,70) y Lleida (18,64).
Val a dir que un 95% de la superfície de Tarragona (598.894,05 hectàrees) és erosionable i d’aquestes, un 42,05% presenta un estat molt greu (264.971,14 hectàrees).
Si creuem dades amb altres registres, trobem que el Pla contra la desertificació qualifica de “tolerable” una pèrdua de sòl de 12 tones per hectàrea i any. Dit d’una altra manera, a Tarragona pràcticament doblem la xifra considerada com a llindar acceptable.
Si anem a les causes d’origen humà, hem de destacar sobretot la sobreexplotació dels recursos i l’abús de ciment, urbanització i infraestructures. Factors contra els quals es pot i s’ha d’actuar.
La diagnosi està més que feta i ja a l’Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible de l’ONU hi ha un compromís ferm en “protegir i restablir l’ús sostenible d’ecosistemes terrestres, gestionar els boscos, lluitar contra la desertificació; aturar i invertir la degradació de les terres”.
No obstant això, a la Unió Europea no hi ha cap acció global ni cos normatiu per lluitar contra la desertització, més enllà de punts genèrics dins d’altres programes.
Així ho evidencia l’auditoria del Tribunal de Comptes europeu titulada “La lluita contra la desertificació a la UE: una amenaça creixent contra la qual s’ha d’actuar amb més força”. D’aquest informe en destaco l’error de considerar que la degradació de les terres és un fenomen local perquè les partícules del sòl es mouen. L’erosió, les tempestes de pols; la contaminació química tenen un impacte que supera les fronteres.
Així ho anem alertant des del MIO des de fa molt de temps enrere i continuarem advertint-ho des de Mare Terra Fundació Mediterrània abans no sigui massa tard.
Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.
Aquesta setmana hi ha hagut una concentració de mig centenar de persones a les portes de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, convocades pel grup de treball en defensa de la sanitat pública. Desafiant les supersticions, el dimarts 13, sota la intensa calor d’un migdia de ple agost, es va denunciar el tancament de llits a l’estiu als diferents hospitals públics de Catalunya.
Es tracta d’una pèrdua de llits (es tanquen plantes i es rebaixa l’activitat dels quiròfans) que té lloc any rere any com a conseqüència del no cobriment de les vacances dels i les professionals dels centres sanitaris. Les conseqüències del tancament de llits, evidentment, les patim les usuàries i els usuaris així com els mateixos treballadors i treballadores, perquè ni la malaltia fa vacances, ni la cura de la salut tampoc.
La crua realitat, en primer lloc, és que d’una banda es produeixen els “clàssics” col·lapses a les urgències i d’altra banda l’acumulació de persones que són donades d’alta de les urgències i que han d’esperar per poder ser hospitalitzades als boxes, i són tractades allà fins que no hi ha llits lliures. En segon lloc, el tancament de llits i la reducció de l’activitat quirúrgica a l’estiu empitjora encara més les desesperants llistes d’espera i comportarà sobrecàrregues assistencials al setembre.
I malgrat tot plegat, això no és res més que la punta de l’iceberg. Segons les dades que ens faciliten els sindicats, només a l’Hospital Joan XXIII des que van començar les retallades s’han perdut definitivament 200 professionals i 100 llits. El pressupost de salut s’ha incrementat fins a superar el de fa una dècada, però les retallades no s’han revertit. La gran afavorida per aquestes retallades que van començar el 2010 ha estat la sanitat privada: la crisi ha servit per apuntalar el neoliberalisme i possibilitar que els serveis públics esdevinguin una font de lucre segura. Calia desballestar la sanitat pública per afavorir les mútues i la idea de “saltar-se les llistes d’espera” ha quallat entre qui s’ho pot permetre.
Igualment, els directius de tota la xarxa de centres concertats gestionats per ens que, suposadament, no tenen ànim de lucre han pogut fer créixer els seus projectes que els proporcionen suculents beneficis a costa de l’erari públic. No ens cansarem de recordar els sous astronòmics dels directius de centres com la Xarxa Santa Tecla, el Pere Mata o l’EBA Muralles Salut, en temps de crisi. Segons diversos mitjans em refereixo als 125.031,48 euros, 160.672,04 euros i 97.922 euros, que es van arribar a retribuir respectivament de forma anual.
És per això, que no podem limitar-nos a reivindicar un major pressupost en sanitat, que també, sinó que cal acabar amb la concertació públic-privada i construir un únic model 100% públic per a usuaris i professionals, per garantir que la totalitat dels diners públics es destini únicament i exclusiva a la cura de la nostra salut en les millors condicions possibles. Els diners, de totes i tots, hi són, es tracta d’impedir que ningú no es lucri a costa de la nostra malaltia.
Laia Estrada (portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)
Imatge d’arxiu de l’ACN de la manifestació de l’any passat.
Per tal de no perturbar l’activitat de Salou i garantir la convivència ciutadana, en clara referència a les manifestacions convocades per aquests dies, el grup municipal de Sumem per Salou, presentarà una moció que manté l’esperit de l’acord de la Junta de Portaveus de data 23 d’agost de 2018, de no autoritzar cap acte polític o reivindicatiu en indrets d’alta concentració turística, si bé facilitant itinearis i llocs alternatius per donar compliment al dret de manifestació.
La propia moció argumenta que “cal adoptar mesures que garanteixin tant l’exercici del dret a manifestar-se, com també la protecció dels drets i béns de tercers; amb la qual cosa quedaria legitimada a modificar l’exercici del dret de reunió, amb l’oportú judidi de proporcionalitat i ponderació dels efectes i perjudicis que l’exercici d’aquest dret pogués comportar”. I la mesura que invoca la moció seria que els ajuntaments fossin les administracions competents per, en darrera instància, i després dels corresponents informes, puguessin determinar si s’escau la modificació de la data, el lloc, la durada i l’itinerari, quan hi concorrin raons fonamentades.
Segons el portaveu del grup, Jesús Barragán, “en un municipi de gran dinamisme turístic i vacacional, amb més de dos milions de visitants d’una gran diversitat de condicions, sensibilitats, conviccions i principis; el fet d’acollir accions reivindicatives o de protesta al carrer de col·lectius que s’aprofiten de Salou per donar major ressò a la seva causa, podría generar malestar, preocupació i inquietud al visitant i, en conseqüència, podria perjudicar indirectament l’activitat económica de la zona afectada i en darrer terme la imatge de la destinació”. Afegia que “en una setmana s’han convocat dues manifestacions, i permetre manifestacions reivindicatives en zones determinades d’altra concentració turística, no solament poden provocar efecte rebuig i incidències entre participants i no participants, sinó també generar un indesitjat efecte crida”.
Per tot això, la proposta de moció busca l’acord per “modificar la Llei orgánica 9/1983, de 15 de juliol, referent al dret de reunió i manifestació en espais públics, a fi i efecte que amb els corresponents informes tècnics, de caràcter preceptiu i vinculant, els ajuntaments, en última instància, puguin determinar i definir l’itinerari i lloc on poder exercir el dret a manifestació, de forma que es garanteix aquest dret, se salvaguarden les activitats pròpies del municipi, s’eviten tensions i incidències, i es garanteix el respecte, la convivència ciutadana en l’espai públic i la pau social”.
José Luís Martín García Conseller i Portaveu del Grup Municipal del Partit Popular. Foto: Mayo Lorda
Després de que el responsable de l’àrea de Territori i portaveu de govern, el tinent d’alcalde Xavier Puig, anunciés que ERC i En Comú Podem no frenaran el projecte Ten Brinke tot al·legant que el projecte ja està iniciat i en fase de licitació, el portaveu del Partit Popular de Tarragona, José Luis Martín, ha manifestat: “Si durant la seva campanya electoral l’alcalde Ricomà va prometre tirar enrere un projecte per motius de urbanístics i de model comercial, resulta una flagrant demostració d’incoherència política i de falta de rigor que, al arribar a l’alcaldia, reconegui que no saben com parar-ho. Coneixien perfectament l’estat del pla des de fa mesos, i, si no ho coneixien, és que no estaven fent la seva feina. Haurien d’explicar en què més van enganyar als tarragonins durant la seva campanya electoral i quin és el seu grau de nivell de coneixement de l’administració tarragonina”.
El portaveu popular també ha volgut recordar que “és una prioritat pel Partit Popular de Tarragona la revitalització del teixit comercial de la ciutat” i ha exigit a l’equip de govern que “deixi la política de símbols i pancartes i es posi a treballar per transformar i regenerar les grans artèries comercials de la ciutat”.
Així mateix, el conseller Martín reivindica a l’equip de govern tres actuacions que considera prioritàries per frenar la desertització del centre de la ciutat:
“1. Posar en marxa un pla de subvencions per a la reforma de les façanes de la ciutat i la rehabilitació de nous locals comercials;
2. Prendre el relleu de les polítiques del Partit Popular en matèria d’abaixada de tarifes d’aparcaments municipals;
3. Impulsar polítiques que facilitin els tràmits administratius per l’obertura de nous comerços i que ajudin a progressar a aquells comerços en actiu”.
José Luis Martín (Grup Municipal del Partit Popular de Tarragona)
Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)
“Parece que el nuevo equipo de Gobierno de Tarragona (ERC-ECP) quiere abrir las fiestas mayores y han empezado por eliminar el carro de las autoridades en la Portada de l’Aigua de Sant Magí –ya era hora-, sortear plazas en los balcones municipales y trasladar los pregones de las fiestas mayores de sant Magí y de Santa Tecla desde la sala de plenos al balcón de la fachada del Ayuntamiento.
En principio, encuentro estas medidas positivas porque ver siempre en los mejores sitios a los concejales y a sus amigos era una muestra más de perpetuar el sectarismo, aunque creo que puede darse todavía un paso más.
Ya puestos a introducir cambios, me permito una sugerencia para el día del pregón y es la de bajarlo directamente a la plaza, a pie de calle como hacemos en los barrios. Más próximo, imposible. Pasar del salón de plenos- un horno sin climatizar, por cierto – al balcón ya es un paso, pero no deja de ser ver el mundo desde la altura.
Croe que no sería tan complicado habilitar una tarima que sea còmoda para proclamar el pregon. Por cierto, estoy seguro de que el pregon de Eduard Boada –a quien aprovecho estas líneas para felicitarle- será tan delicioso como sus míticos bocadillos.
Ya tenemos precedentes de usar la calle en actos tan importantes como la entrega de las llaves de la Ciudad a Sus Majestades los Reyes Magos. No cuesta tanto seguir por ese camino.
Y de la calle, a los espectadores desde los balcones municipales. ¿Cuántas personas habrá que pagan religiosamente sus impuestos en la ciudad, les haría muchísima ilusión estar allí y hasta ahora, no tenían absolutamente ninguna opción a ocupar esos sitios privilegiados? ¿Cuántas personas hay que emplean su tiempo de forma desinteresada en el tejido asociativo de la ciudad y a las que nunca han sido invitadas?
Muchas, seguro. Por ejemplo, desde la Coordinadora de Entidades de Tarragona (CET), que agrupa más de cien organismos, podemos explicar que en los Juegos del Mediterráneo, el por aquel entonces equipo de Gobierno (PSC-PP) no invitó a nadie del mundo vecinal ni asociativo. Sin embargo, hubo polémica y mucha sobre si se regalaron entradas, incluso antes de salir a la venta, a partidos de extrema derecha y asociaciones no precisamente locales. Los resultados de ese experimento ya los sabemos todos.
Podemos explicar también que Josep Poblet, el que fue alcalde imbatible de Vila-seca hasta que decidió retirarse por voluntad propia, solía salir en las fotografías rodeado de representantes de la sociedad civil. Algo parecido sucede con el alcalde de Reus, Carles Pellicer, quizás porque vieron que con el apoyo del pueblo se llega más lejos.
Este gesto del nuevo equipo de Gobierno de Tarragona de ir retirando privilegios es, pues, positivo pero queda mucho por hacer. Me pregunto quién redacta los protocolos que marcan quién asiste y quien no, quien participa y en qué sitio y quién queda excluido. Años atrás, en el barrio de Riuclar creamos un Ball de bastons y no nos dejaron participar en el Seguici Popular. Nos derivaron a otras calles. ¿Qué se hace hoy día para que los vecinos de los barrios sientan suyo el riquísimo patrimonio cultural de Tarragona? ¿Se les anima a participar, se les incentiva o simplemente se les aparta o se les ignora?
Hay que pasar de una vez por todas de fiestas mayores a fiestas populares de verdad, en la que todos los tarraconeses, sean del barrio que sean, las sientan suyas y sean auténticos participantes en vez de invitados de piedra. La gente, ¿va a las verbenas o va a ver las verbenas? Las fiestas no se miran desde lejos o desde cerca. Sencillamente, se viven”.
Ángel Juárez Almendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània
Albert Borràs Rius (Doctorant en Geopolítica) i Elisa Alegre-Agís (Doctoranda en Antropologia) i membres d’En Comú Podem Tarragona
Des de fa dies, a la muralla romana es van penjar llaços grocs, representant la voluntat de l’alliberament del presos polítics. Aquest fet, des d’un punt de vista patrimonial, ha generat un cert malestar ja que es poden causar desperfectes a la muralla. El problema resideix en la metodologia emprada per penjar-los, on es col·loca una “femella” amb un cordill lligat al llaç per a tal de que, al llançar-ho contra la muralla, es pugui quedar penjat a la malla protectora que la cobreix. Un informe tècnic ja està en procés per a detallar que la pràctica no és adequada per a la protecció i conservació d’un bé considerat d’interès nacional i Patrimoni de la Humanitat. Però, la dimensió del problema va molt més enllà, i implica posar damunt la taula una sèrie de reflexions que ens agradaria apropar a la ciutadania: l’espai públic és comú, és de totes i tots. Això vol dir que hauríem d’avançar cap a un enteniment “cohesionat”, plural i representatiu de totes les sensibilitats polítiques i ideològiques de l’espai públic i institucional, evitant que es produeixi una “guerra” simbòlica a la nostra ciutat, una Tarragona que totes sabem que és heterogènia i plural.
Actualment, ens trobem a les portes de una situació de “trauma” social, ja que estem en vistes d’una sentència judicial que és rebuda i viscuda per la societat des de diferents punts de vista. Ja ho va a dir en Roger Torrent (ERC), l’actual president del Parlament de Catalunya: la sentència “farà irreversible la ruptura entre la ciutadania catalana i les institucions espanyoles”. Des de la nostra formació política (En Comú-Podem) ens oposem frontalment a la judicialització de la política, a la presó preventiva que pateixen els presos i als greus càrrecs que se’ls imputen. Ara bé, oposar-se a això és, evidentment, defensar la democràcia, però no podem deixar de ser conscients del greu error de polititzar els espais públics i les Institucions (que ens son pròpies a totes i a tots), amb els problemes que tot això comporta, com per exemple, confrontacions socials fruit d’aquesta “guerra” simbòlica del espai.
L’independentisme polític (és a dir, JuntsxCat, ERC i CUP), com bé vam veure amb la fulla de ruta unilateral (junt amb Òmnium i l’ANC), van organitzar aquest procés sense tenir força suficient (així ho reconeixen importants veus independentistes). No hi havia suficients suports internacionals (ni qualitativament ni quantitativament), ni havia suficient suport social (seria necessària almenys una majoria qualificada per evitar una greu fractura social), ni tampoc va controlar efectivament el territori, tot i que ho van intentar simbòlicament.
Òmnium Cultural i l’ANC, després de les detencions d’en Cuixart i d’en Sánchez, van engegar una campanya per “empapelar els barris” on es van adherir els CDR, que n’acabarien sent els principals promotors. Aquesta campanya amagava un factor menys innocent, el d’aparentar el control efectiu del territori. Val a dir que, dins de l’espai públic, qualsevol persona és lliure d’expressar-se, i volem aclarir que la nostra formació política defensa la llibertat d’expressió. Però, hi ha una diferència quan la voluntat és expressar, recolzar o defensar políticament una causa i quan aquesta llibertat es converteix en una eina d’assenyalament per aquells que no combreguen amb les teves idees, ja que, és així que l’espai deixa de ser de totes. Els llaços s’han acabat convertint, malauradament, en un símbol independentista, més enllà dels presos polítics (coneixem be l’origen simbòlic del llaç, però tot element simbòlic es resignifica i es transforma). Pel que fa a les institucions, creiem necessari que aquestes mostrin de debò una imparcialitat, un govern sempre ha de governar per a tothom. A més a més, la ciutat de Tarragona, com bé vam constatar a les eleccions, no es majoritàriament ni independentista ni sobiranista. Tarragona és especialment plural i, les institucions han de cuidar de tota la ciutadania.
L’ocupació simbòlica de l’espai públic per alguns sectors independentistes no es banal, donat que va generar la resposta de la societat civil espanyolista, que ja portava mesos organitzant-se. Així és com es va generar una creixent “tensió” social vers la lluita de l’espai públic que va acabar en desenes d’enfrontaments entre bàndols identitaris. A Tarragona va aparèixer un dels grups mésactius, anomenat Resistència Alta Tabarnia. És preocupant la falta de reflexió d’alguns partits independentistes, com també la de determinats partits “espanyolistes” com C’s, que tenen incidència als Grups de Defensa i Resistència (GDR), com el de Resistència Alta Tabarnia. En definitiva, des de la nostra formació creiem innecessari jugar amb la simbologia política a l’espai públic i a les institucions. La nostra formació representa gent que té tot tipus de sensibilitats nacionals, però a més a més, tenim la responsabilitat, com a part del govern de Tarragona, de preservar la convivència social de la nostra ciutat i la de Catalunya. Formem part d’un govern municipal, això vol dir que hem vingut a “fer ciutat”, a posar per sobre de tot el benestar de la ciutadania, a fer polítiques socials per a tothom, sense fer judicis de valor sobre les postures ideològiques que pugui tenir la gent envers el tema nacional.
“El pasado 26 de mayo los ciudadanos de Vila-seca decidieron en las urnas la composición de nuestro consistorio para los próximos cuatro años. Por primera vez, después de casi tres décadas se acababa la mayoría absoluta en Vila-seca. Nuestro municipio paso en 24 horas de un estilo “totalitario” a una nueva situación, la de la democracia. Lo que para otros ayuntamientos del territorio era normal, el diálogo, la negociación, las leyes o los reglamentos de funcionamiento, aquí todavía se desconocía.
En los planes de JUNTS imaginaban otro escenario. Imaginaban una victoria en mayoría absoluta o muy cerca de ella, o como segunda opción utilizar el comodín del “pacto de los favores” fraguado a finales del 2018 entre Poblet y Ballesteros. Pero la vida no es siempre
como uno la planifica y menos en política. Esta nueva e inesperada situación da lugar al nacimiento de la democracia en Vila-seca, partimos del minuto cero.
Vila-seca no dispone de un reglamento de organización municipal (ROM), este reglamento es el que regula la organización de cualquier ayuntamiento democrático del siglo XXI, en 2015 Cs Vila-seca llevó a pleno una moción con la finalidad de estudiar y crear dicho reglamento, pero el “rodillo” del equipo de gobierno dijo no a los derechos de la oposición.
Tampoco disponemos de un reglamento de subvenciones para las entidades o asociaciones del municipio, hoy en día tenemos ochenta y cuatro subvenciones y tenemos ochenta y cuatro criterios para concederlas, es una herramienta política que no se puede permitir. El 13 de mayo de 2019, a menos de dos semanas de las elecciones, se otorgaron por Junta de Gobierno un paquete importantísimo de subvenciones y un día después de las mismas elecciones, el día 27 de mayo, se liberaron los pagos del resto de subvenciones, es inadmisible, esto no puede volver a suceder.
No disponemos de la posibilidad de crear una comisión de investigación o la posibilidad de que nuestro alcalde contemple la posibilidad de crear un decreto para poder asistir a una convocatoria, como observador, del proceso de selección de una plaza de funcionario público. No podemos ceder a la propuesta del equipo de gobierno de contratar cuatro cargos de confianza con la descripción de técnico, si contratan mediante un CV, no es un técnico, los técnicos se contratan mediante la creación de una plaza y un concurso abierto con la retribución que marque la ley, si el Sr. Pere Segura decide contratar a “dedo” al módico precio de 60.000€ año, es un cargo de confianza político de Pere Segura-JUNTS/ PSC.
Durante las últimas cuatro semanas desde Cs Vila-seca hemos intentado llegar al consenso en las negociaciones del “cartipàs” documento imprescindible para poder poner en marcha el mandato, donde deben reflejarse todas las asignaciones económicas y organizativas de nuestro consistorio. Ante la imposibilidad de acuerdo y el silencio del equipo de gobierno hacia nuestro grupo municipal hemos tomado la decisión de entrar en el registro del ayuntamiento nuestra propuesta, donde vamos a marcar cinco líneas rojas a las que no cederemos; la creación de una comisión para la creación del ROM, la comisión de Reglamento de subvenciones, la creación de una comisión de investigación, la creación de un decreto de alcaldía para asistir como observadores a los procesos de selección de funcionarios públicos y por último el reconocimiento del equipo de gobierno de la descripción de cargos de confianza político en la contratación de los mismos.
Pere Segura, es el “heredero” del “imperio” del Sr. Poblet, para lo bueno y para lo malo. Ha tenido la oportunidad durante estas semanas de demostrar que su “estilo” es diferente, pero desgraciadamente parece ser que también ha heredado el “estilo”, con la diferencia de que ya no dispone de mayoría absoluta.
Esperemos reflexione y seamos capaces entre todos de llevar al ayuntamiento de Vila-seca hacia donde se merece”.
Joan Antón Ramírez
Portavoz municipal de Cs Vila-seca
Raquel Serrat, responsable del sector boví d’Unió de Pagesos
Tristament ha tornat a passar. De nou, un ramader de casa nostra ha vist com se li omplia la granja d’adolescents animalistes sense poder defensar-se. Des de fa un temps, els ramaders estem patint una creixent pressió injustificada per part de sectors socials minoritaris però amb molt ressò mediàtic, moguts pel desconeixement i que jutgen i condemnen la nostra manera de treballar. Uns sectors socials que qüestionen la nostra professionalitat i que es creuen amb el dret de dir-nos el que està bé i el que no.
La clau per a una bona entesa i convivència sempre ha sigut i sempre serà el respecte. Violant la propietat privada i el dret a la intimitat, saltant-se mesures de bioseguretat i benestar, tocant els animals, donant aigua o aliments al bestiar sense saber si és o no és una pràctica correcte, la única cosa que s’aconsegueix és posar en perill la vida dels animals i la traçabilitat alimentària.
Les filosofies animalistes, especistes i veganes són plenament respectables a nivell individual però el sentit comú no ens pot fer contradir les recomanacions oficials de l’OMS, del Ministeri de Sanitat i del Departament de Salut de Catalunya basades en la piràmide dels aliments. Els ramaders som professionals. Complim les normes de benestar animal i bioseguretat que ens exigeix la Unió Europea, l’Estat i la Generalitat i som els principals interessats en el benestar dels nostres animals perquè volem produir aliments sans i segurs per tota la població.
Aquestes normatives impliquen una correcte traçabilitat que garanteix la seguretat alimentària (identificació, registre de tractaments veterinaris, respecte els temps d’espera abans de portar animals a l’escorxador, eliminació de llet que podria portar residus d’antibiòtics, etc) i una correcte condicionalitat, com són totes les mesures de benestar animal, fitosanitat i zoosanitat. Cada espècie animal i el seu corresponent maneig, té una condicionalitat associada. Les inspeccions que ens realitzen a les nostres empreses des dels departaments d’Agricultura, Salut i Consum, així com del cos d’Agents Rurals i SEPRONA, entre d’altres, garanteixen la nostra correcte praxis i professionalitat.
Les bones pràctiques d’higiene, sanitat i seguretat alimentària, salven moltes vides tant de persones com d’animals. La salut pública i la ramaderia van de la mà. Una afecta l’altra. Els ramaders en som conscients i treballem perquè el consumidor tingui totes les garanties quan s’alimenti amb els nostres productes.
Cada any desapareixen empreses familiars agràries i ramaderes. Som un país ric en producció d’aliments d’origen vegetal i animal sans i segurs, tant en producció ecològica com en convencional. Treballem cada dia per cuidar i conservar el territori. La realitat i les problemàtiques del sector primari les heu de conèixer de la mà de qui les viu, no de qui s’ho imagina. Ells tenen força mediàtica, nosaltres tenim la veritat.
Si voleu demostrar respecte per les persones, defenseu la salut per sobre de tot. Si voleu demostrar respecte pels animals, deixeu d’humanitzar-los. Deixeu de parlar des de la ignorància quan us referiu a la ramaderia del nostre país i aposteu per nosaltres. Pels nostres productes i per la nostre gestió territorial.
Raquel Serrat, responsable del sector boví d’Unió de Pagesos
Mario Mecineo va tenir sort. L’estiu de 1552 estava lligat a un rem a la nau capitana de Salah, rei d’Alger. Una nit, després d’alliberar-se de l’argolla que el subjectava a un rem, es va llançar a l’aigua, on s’hi va estar tota la nit, fins que de matinada va aconseguir arribar a terra davant de Cambrils. La seva declaració davant les autoritats militars ens aclareix, en termes històrics, el duríssim atac que Salah va fer contra Vila-seca el 22 d’agost de 1552.
Mecineo va declarar que arribaren a les cales de Salou procedents de Moncolobres i abans que es fes de dia, Salah va fer desembarcar sis-cents turcs per prendre Vila-seca. L’atac a terra va ser guiat per un renegà cristià que coneixia el territori i que els havia de portar directament a les portes de la vila. Però de camí a Vila-seca es toparen amb un escamot de guàrdies reusencs.
S’inicià la conseqüent lluita. La galera capitana va fer un tret de canó que avisava als desembarcats que havien de tornar a les galeres. Però no ho van fer. Poc temps després un turc va anar a la galera capitana i comunicà que no socorreguessin als desembarcats perquè estaven tots perduts. Salah va fer desembarcar quatre-cents homes més de les galeres que trobaren els seus mal ferits, morts i altres tants escampats per la garriga. Aconseguiren reorganitzar-se i utilitzant les paraules de Mecineo ‘arremetieron al lugar y entraron dentro y les echaron fuego y se retiraron’.
Vila-seca va quedar completament arrasada i va estar a punt de seguir les passes d’altres viles que van desaparèixer a conseqüència de les incursions de pirates i corsaris, com per exemple el petit llogaret de Barenys, situat aproximadament on avui dia s’aixeca la Torre Vella de Salou. L’atac va deixar una vintena de morts entre homes, dones, nenes i nens i sumant els captius que s’emportaren els atacant el número de baixes va superar la quarantena. Gràcies a la ferotge resistència que van oposar els vila-secans a l’atac, el monarca Carles I, va concedir un donatiu de cinc-centes lliures per a la reconstrucció de les cases cremades i enderrocades durant el saqueig.
Segons Mecineo, el recompte de tropa després de tornar els desembarcats a les galeres indicava la falta d’un centenar d’homes i hi havia molts ferits. Tot seguit Salah va iniciar una nova travessia cap a la costa valenciana, on va dividir la seva armada: uns quants vaixell tornaren a Alger i altres, entre ells el seu, la nau capitana, van tornar a la costa catalana, moment en el que Mario Mecineo va aprofitar per escapar.
De segur que al segle XVI hi van haver històries semblants a la que acabem de narrar. No són estranyes. De fet, aquest text només resumeix un dels tants atacs que va patir Vila-seca al segle XVI. El perill que generaven els pirates i corsaris era tal que va provocar que ningú volgués viure a prop de la platja. Només els pescadors tenien les seves botigues a tocar del mar. Guardaven les arts de pesca, de vegades cremades i sovint saquejats.
Els camins eren insegurs i especialment perillós era el camí del Racó, que connecta Vila-seca amb la platja. Al seu recorregut de 3,5 km trobem diferents torres de guaita i protecció: la torre del Mas Carboners, la torre d’en Dolsa i la torre de l’ermita de la Pineda, construïda cap a l’any 1600. En paral·lel al camí, la Sèquia Major aportava l’aigua dolça necessària per la subsistència. Tot plegat era un pol d’atracció pels pirates atès que en un espai molt definit de territori tenien al seu abast productes de primera necessitat, bestiar, aigua dolça i una població, Vila-seca, prou important que els podia aportar beneficis econòmics.
Com és conegut, especialment valuoses eren les dones, nens i nenes de curta edat que fàcilment renegaven de la fe cristiana per salvar la vida o simplement per no ser venuts com esclaus. La llegenda de la captura de la pubilla just abans del seu casament, una llegenda no exempta de realitat històrica atenent la gran quantitat de dones segrestades abans del seu casament i que va quedar dins l’imaginari popular de Vila-seca, reflecteix la problemàtica d’una població que podia perdre el seu futur en ser segrestades aquelles persones que poden ajudar a perpetuar els llinatges a les viles. Amb tot, algunes persones tenien sort i eren rescatades ràpidament, inclús abans de pujar a les embarcacions pirates; d’altres no tenien tanta sort i acabaven sent venuts als principals mercats d’esclaus del nord d’Àfrica.
Edificis cremats, la vila destruïda i condemnada a la ruïna econòmica, pillatge, assassinats, segrestos… Ara, quatre segles més tard, Vila-seca vol recordar aquells fets que deixaren a la població un clima de terror apropant als espectadors a un moment crític de la història de Vila-seca. A la partida del Racó, en un indret on desembarcaven els pirates i corsaris procedents del Nord d‘Àfrica, la nit del dissabte 13 de juliol tindrem oportunitat d’assistir a la recreació d’un desembarcament de pirates. Quina por! I quin espectacle! Que ningú esperi cap bandera negra amb calaveres! Els nostres assaltants no venen del carib. La recreació intenta ser fidel a la tradició marinera i social de la Vila-seca i el mediterrani del segle XVI amb tot un desplegament humà i material sense comparació a la costa de ponent de Catalunya.
“L’alcalde Pau Ricomà (ERC) la va embolicar una mica fa uns dies amb la polèmica sobre el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, però malgrat equivocar-se en com ho va enfocar, té raó en el plantejament de fons, la paraula “nacional” és molt important. De fet, sempre hem defensat (jo mateixa en primera persona) que el Museu Nacional Arqueològic de Catalunya és i ha de ser el de Tarragona i que la resta han de ser extensions, no cal que tot estigui a Barcelona i Tarragona té prou força per defensar aquest posicionament.
Pels que no han seguit la polèmica, recordar simplement que va arrencar arran de l’anunci per part de consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, al Parlament. Vilallonga va anunciar que recuperava un antic projecte, crear un nou Museu Nacional d’Història i Arqueologia de Catalunya, amb la fusió en un únic equipament del Museu d’Arqueologia de Catalunya (en el Parc de Montjuïc) i el Museu d’Història de Catalunya. Immediatament l’alcalde Pau Ricomà va enviar un comunicat en el qual s’afirmava de forma contundent que “no acceptarem que el Museu Nacional d’Arqueologia no se situï a Tarragona”.
Aquí és on va haver-hi la confusió, en cap cas el Departament de Cultura vol eliminar el MNAT, i de seguida el Govern de la Generalitat va sortir al pas explicant que té la continuïtat garantida, amb l’ampliació en un futur a Tabacalera. Alguns sectors del món del patrimoni i l’arqueologia es van incomodar per la confusió generada pel propi alcalde, i fins i tot Ricomà va estar a punt de provocar un greu conflicte institucional.
Potser per tot aquest enrenou ha quedat en segon terme la part important del tema, que el museu de Barcelona incorpori la paraula “Nacional”. No és quelcom intranscendent, és importantíssim perquè les paraules són importants i si finalment la consellera de Cultura no rectifica amb aquesta pretensió, correm el perill de perdre pes com a referent arqueològic de Catalunya. És a dir, tot plegat pot condicionar de forma determinant el que l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros ja va demanar al conseller Santi Vila el 2016, esdevenir la Capital del Món Clàssic en l’àmbit de Catalunya i per tant que sigui el de Tarragona l’únic museu considerat de país (nacional).
En defensar aquest tema, estarem al costat del Govern de la ciutat. És important que tots ens hi posem en què Tarragona no perdi pes especialment en aquells temes en els quals històricament ha exercit un gran lideratge.
Un darrer apunt curiós. Patrimoni històric a l’Ajuntament de Tarragona ho porta Comú-Podem, concretament Herman Pinedo. Resulta curiós que mediàticament no ha sortit cap declaració seva i que la nota de premsa inicial, la que va generar la confusió, va sortir directament d’alcaldia. Hem de valorar aquest silenci com a significatiu? Qui ho sap….”
Comentava l’altre dia amb un periodista amic que l’actualitat política a Tarragona està certament moguda i informativament molt interessant. El moviment d’aquesta setmana de la CUP, de manifestar la seva profunda preocupació per la manca de resposta d’ERC i Comuns-Podem per entrar al govern municipal i de donar un ultimàtum per accedir-hi, que ha sonat certament amenaçador, donarà, segur, moments interessants.
Si ERC accepta el desafiament, profunditzarà en la seva imatge de dependre dels anticapitalistes per avançar, i si no ho fa, la CUP queda desairada i perdrà moltes plomes amb un impacte impredictible. Ara mateix, la sensació que impera entre alguns quadres de la CUP és que ERC els està aixecant la camisa. La formació radical ha canviat les seves estratègies i vol governar, ho ha dit des del primer dia. Però no sembla que els republicans tinguin pressa, més aviat al contrari. De fet, són conscients de la debilitat del seu govern i el volen consolidar. L’entrada dels radicals alteraria els minsos equilibris amb els socis principals, que tenen les seves pròpies guerres entre Podem i Podemos (batalla que encara no ha acabat).
Cal tenir en compte que l’entrada de la CUP al govern municipal afectaria directament la parella principal del ball, Comú-Podem. Els morats veurien incrementada la pressió en relació al paper de l’Ajuntament de Tarragona en el procés, amb debats oberts com el de posar el llaç groc no al balcó del palau municipal. Per una altra banda, els de Comuns-Podem passarien de parella protagonista a presumible comparsa. Cal tenir en compte que els anticapitalistes tenen una maquinària propagandística molt potent que arrossegaria els morats a la irrellevància mediàtica. Si Ruben Viñuales (Cs) ja ha batejat -amb molt d’encert i ironia- a la portaveu de la CUP com a “alcaldessa Estrada”, que seria si estan dins? Veurem.
La segona part curiosa de la setmana ha estat el gir de relat que ha fet Junts per Catalunya, amb el portaveu Dídac Nadal al capdavant. De tots és sabut, així ho van pregonar arreu, que els Comuns-Podem van vetar la presència dels ex convergents al Govern Municipal. “No volem estar amb els del tres per cent”, van dir alguns que ara veiem vestits de morat i que en altres èpoques no van gosar a rebutjar prebendes, favors i càrrecs als quals ara pretenen injuriar (alguns tenim memòria i aquesta ciutat és petita). Nadal, hàbil i amb bons mestres, ha fet un gir del relat, “sóc jo el que no vull estar al govern” ha dit aquesta mateixa setmana, sent coneixedor de la força que els republicans li han donat.
Junts per Catalunya està jugant bé les seves cartes. S’ha situat en sintonia amb un govern independentista, com li demanen les seves bases, però amb la comoditat que li atorga una oposició coneguda. Nadal ja no és aquell regidor novell i acabat d’aterrar, i se sap decisiu. Ha aprofitat l’avantatge que té davant un govern massa fràgil i desbordat. Els ex convergents han aconseguit fins i tot tenir més assessors que els inicialment previstos, i també més representants a les empreses municipals que les que li pertoquen proporcionalment. Tot plegat ha provocat la decisió d’ERC de fer fora Ciutadans de les societats mixtes, quelcom que ha generat una forta polèmica mediàtica durant tota la setmana. Els lliberals tenen quatre regidors, i en canvi JuntsxCat només tres.
Un altre tema polèmic ha estat la pujada de sou de l’alcalde Ricomà, cosa que no entenc. La democràcia costa diners i sempre he defensat que els càrrecs públics han d’estar ben remunerats perquè d’una altra manera només els rics podrien dedicar-se a ser alcaldes o regidors (això passava en el franquisme). Capítol a part té l’anàlisi de les dedicacions exclusives i parcials dels regidors i regidores de Govern. Aquí s’obren algunes preguntes interessants, perquè precisament els que major càrrega de treball tenen han agafat temps parcial (suposo que legítimament és per no perdre el sou, algun d’ells important, de les seves feines actuals). Sense entrar en judicis de les raons personals, si que m’agradaria apuntar que una capital de província no pot permetre’s a parer meu que el seu govern no s’hi dediqui de forma exclusiva i principal, almenys aquells que tenen responsabilitat sobre les àrees més estratègiques.
El soroll social i els atacs d’alguns opinadors assenyalats també s’ha calmat en qüestions que fins fa tres setmanes tot era cridòria. Alguns silencis sorprenen (m’haguera agradat veure les reaccions si les decisions haguessin estat de l’alcalde de la llista guanyadora, Josep Fèlix Ballesteros), però això ja és capítol d’un altre article amb més temps i perspectiva.
Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
El passat 15 de juny la CUP vam facilitar els seus dos vots perquè Pau Ricomà fos investit alcalde de Tarragona per dos motius. Primer, perquè ERC es va comprometre a desenvolupar les cinc mesures de mínims que els hi vam proposar: modificar el POUM per protegir l’Anella verda i cohesionar la ciutat, dur a terme un estudi independent de la qualitat de l’aire, garantir un estudi sobre la internalització del servei de neteja a la ciutat, fer front als pisos buits i garantir el dret a l’habitatge, i engegar uns veritables pressupostos participatius dotats, com a mínim, de l’1% del pressupost municipal. Segon, perquè si volem que puguin començar a canviar les coses en aquesta ciutat, era indispensable fer fora qui l’ha mal governat els darrers 12 anys.
Per això el dissabte que es va constituir el nou ajuntament, la CUP celebràvem que comencem a fer fora la màfia i ens conjuràvem per fer fora tota l’estructura corrupta i mafiosa que s’ha construït al llarg de les darreres dècades a la nostra ciutat. Alhora, ens felicitàvem per començar a posar les bases per a un canvi polític a la ciutat i ens comprometíem perquè aquest esdevingui una transformació real, sòlida i profunda.
Hi ha qui s’ha entestat en qualificar l’entesa que ha permès a Pau Ricomà ser alcalde, com un “pacte de l’odi”. Res més lluny de la realitat. Aquí el que ha guanyat és l’amor, l’amor a Tarragona, a la seva gent, als seus interessos, al seu patrimoni, als seus valors naturals,... justament perquè estimem la nostra ciutat, formacions polítiques molt dispars, ens hem posat d’acord per fer fora qui l’ha governat des de la desídia i la negligència.
La CUP som una formació que no té por d’assumir alcaldies però ens costa avenir-nos a participar en pactes de govern amb altres partits polítics, donat que s’acaben diluint les propostes rupturistes. Tanmateix, l’assemblea local de Tarragona, conscient de l’excepcionalitat de l’actual mandat, va decidir assumir la responsabilitat d’un moment que requereix sumar. Per això la CUP vam manifestar estar obertes a treballar perquè hi hagi un acord programàtic de govern no només de 9 sinó d’11 consellers i conselleres, deixant clar, però, que si aquest no és possible, no passa absolutament res. No necessitem cadires per treballar, som més de mantenir-nos dempeus i amb el puny alçat, la nostra única motivació és servir el poble tarragoní com es mereix.
Ara tenim l’oportunitat històrica per acabar amb el mal govern, per fer front, amb diligència i sense por, a l’herència que rebem d’anys i dècades de malbaratament de recursos públics i de corrupteles. I és que el governs tarragonins no han combatut la corrupció, ni la que està tipificada com a delicte ni la que no ho està, com el clientelisme, els tractes de favors o les vendettes contra qui s’atreveix a dir prou o no aplaudeix prou fort. Sota el mandat ballesteril l’Ajuntament es va personar en el cas Bershka, però mai no s’ha volgut personar per depurar responsabilitats en casos de corrupció, ni d’Inipro, ni a les empreses municipals… Una bona manera de trencar amb aquesta lògica seria garantir que l’Ajuntament adopti un paper proactiu per esclarir el cas del Pàrquing Jaume I, d’una vegada per totes.
Transformar la ciutat requereix trencar amb la forma de governar que hi ha hagut fins ara. I quan afirmem que cal que “fem fora la màfia”, ens referim a trencar amb les formes de fer política des del saló de plens i des de fora de l’Ajuntament, basades en el clientelisme i les corrupteles. És a dir, per transformar la ciutat cal deixar de rendir pleitesia als promotors immobiliaris, els interessos eclesiàstics i les grans empreses de l’Íbex 35, perquè ha arribat l’hora que les decisions polítiques que es prenguin a la nostra ciutat tinguin com a únic i exclusiu objectiu garantir el benestar de la població tarragonina, és l’hora que posem la vida de la gent al centre.
En aquest sentit, recordem que la CUP no només som capaces de fiscalitzar i destapar la corrupció, sinó que ara som aquí per construir l’alternativa a la Tarragona Desballestada. Som aquí per posar l’Ajuntament al costat de totes les Hayat a qui vulguin desnonar de casa seva i que hagin estat expulsades del criminal lliure mercat. Som aquí per posar l’Ajuntament de part de totes les Montse o les Maria que desenvolupen en condicions de precarietat els serveis externalitzats. Som aquí per posar l’Ajuntament al servei de totes les Marimar, les Maruchi o les Núria, que lluiten per veure els seus barris dignificats. Perquè som aquí per portar el feminisme a la pràctica, i no permetre que es quedi en retòrica, perquè precarietat, pobresa i exclusió, malauradament són noms de dona, però lluita, dignitat i transformació, també.
El repte és titànic, però estem decidides a afrontar-lo. Si el nou govern assumeix aquest compromís de transformació real i profunda, a la CUP no ens tremolarà el pols per sumar-nos-hi. Si no, farem valer la nostra força com hem fet fins ara, des de l’oposició.
Comencem el nou mandat municipal amb un canvi d’etapa a l’Ajuntament de Tarragona. Malgrat que el Partit dels Socialistes de Catalunya va ser la llista més votada, un pacte “anti” Ballesteros ha donat l’alcaldia al republicà Pau Ricomà. Personalment, em costa d’entendre la nova situació però l’assumeixo amb responsabilitat i amb vocació de servei públic treballar des de l’oposició, confiant en què el nou alcalde posi Tarragona per damunt de tot. M’agradaria que Ricomà entengui una premissa fonamental: cadascú de nosaltres som part del poble, però ningú de nosaltres “és” el poble. Aquest missatge el va donar clarament la nostra portaveu, Sandra Ramos, en la seva intervenció en el plenari de constitució de l’Ajuntament, i el subscric totalment.
Lamentablement, les escenificacions que vam viure dissabte em generen preocupació respecte a la nova etapa que comença. Des del meu punt de vista, el respecte institucional va quedar bastant en entredit, especialment per part de la CUP, i les referències al procés va tenir més protagonisme que tot allò que té a veure amb la ciutat. Per totes aquestes raons tinc seriosos dubtes que Pau Ricomà sigui capaç, com va dir, de ser l’alcalde de tots els tarragonins i tarragonines, els que l’han votat i els que no. Em remeto a les imatges de televisió i als reculls de premsa perquè cadascú valori per sí mateix.
Vull remarcar especialment que és un govern que comença amb desconfiança i temor, demanant que per elegir l’alcalde es fes amb un vot a mà alçada que va trencar una tradició històrica a Tarragona (mai s’havia fet així en els darrers trenta anys). Tothom sap que el vot en urna i en secret és l’expressió més democràtica i transparent del que opina cada persona íntimament, amb responsabilitat i coherència. Quina por tenia ERC per trencar una manera de fer que sempre ha estat així?
A Barcelona i altres ajuntaments importants es va votar en urna com sempre s’ha fet. A Tarragona no, la qual cosa traspua por i desconfiança, valors que estan als antípodes de qualsevol projecte que vulgui avançar en positiu. Des del Grup Municipal Socialista no vam voler fer qüestió tot i que ens vam oposar a trencar la tradició, sense èxit. El que va passar és un mal precedent que evidencia de forma alarmant la debilitat del nou govern que comença.
Un altre aspecte preocupant és que el nou alcalde ha situat en el debat municipal, com a eix central, la decisió de posar un llaç groc i la pancarta de llibertat presos polítics al balcó de l’Ajuntament. Redunda en el que he comentat abans, significa trencar una neutralitat històrica de la façana de l’Ajuntament, quelcom que sempre s’ha defensat històricament i que ajuda a donar valor a la principal institució que ens representa a tots i a totes, pensem com pensem.
Vull recordar que l’alcalde Ballesteros fins i tot ha tingut denúncies per treure del balcó totes les banderes (excepte per moments especials i festa major) i que la neutralitat del balcó ha estat un símbol de pluralitat des de l’inici de la democràcia. Reitero que és realment significatiu que el primer element de debat públic sigui vulnerar la institucionalitat de la façana de l’Ajuntament, la casa de tots, amb el perill evident de generar una major fractura en una societat, la tarragonina, que és diversa i plural. Preservar la convivència hauria de ser una prioritat.
Veurem com evoluciona la dinàmica política municipal. Els regidors i regidores socialistes farem una oposició contundent i responsable, i confiem que puguem avançar tots plegats en els grans temes de ciutat.
Begoña Floria és regidora del Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament de Tarragona
Voté El Catllar- ECG ( Comuns-ECG) y no a los independentistas
“El pasado domingo 26 de mayo se celebraron las elecciones municipales en mi pueblo y tras muchas dudas y confiando en la palabra de mi candidato, acabé votando la candidatura de El Catllar- ECG (Comuns-ECG) como votante de izquierdas que soy y de acorde a mis valores y principios intentando mantener una cierta coherencia con mi voto.
Cuál es mi sorpresa cuando estos días voy oyendo por el pueblo que ya se da por hecho el no permitir gobernar a la candidatura más votada de nuevo como hace ya cuatro años, el Partido Socialista PSC y que volverán a realizar un cuatripartito con el apoyo, entre otros, del único representante que salió de El Catllar-ECG (Comuns-ECG).
No soy independentista y mi voto no iba en ese sentido como seguramente el de muchos de los votantes de Comuns el pasado domingo y entiendo también que debe respetarse la mayoría surgida de las urnas y no realizar más pactos forzados y contra natura solo por el ansía de gobernar de algunos y apoyar, desde dentro del gobierno o externamente, al partido ganador y permitirle desarrollar sus políticas de izquierdas en el pueblo y sus urbanizaciones.
¿Acaso realizan una segunda ronda de votación y nos consultan a los votantes sobre los pactos? No.
No quiero un ayuntamiento independentista en mi pueblo de nuevo, mi voto al sr. Marcelo Tarantino no iba en este sentido y él sabe que en campaña nos aseguró no tener nada pactado posteriormente con nadie si obtenía representación de nuevo.
Sería una profunda decepción para mí y para seguramente muchos de sus 173 votantes el saber que ya tenía en su mente un pacto independentista a cuatro bandas.
Espero un uso respetuoso y con criterio para nuestros votos sr. Tarantino. Cordialmente un votante (hasta ahora al menos)”.
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
