Erradicar els abusos als animals a les festes populars tradicionals no comporta una pèrdua de la nostra cultura autòctona, ans el contrari, és una reafirmació de la nostra identitat cultural, ja que la majoria de festes majors catalanes d’índole taurina ja se celebren amb figures o carcasses zoomorfes que representen els bous, les mulasses i altres animals mitològics del bestiari popular.
Des de ben petita, la cultura popular de casa nostra ja m’encisava, especialment les comparses i el bestiari popular de les festes majors, ja que el patrimoni festiu dels Països Catalans és immensament ric, tant per la seva varietat, com per la seva singularitat de caràcter antropològic. L’any 1952, l’Editorial Salvat va publicar la primera edició de l’obra etnogràfica de referència sobre els costums dels catalans: «Costumari Català, el curs de l’any», l’obra cabdal del folklorista Joan Amades i Gelats, el qual va dedicar-hi trenta-cinc anys de la seva vida. L’any 1982, una col·laboració entre les editorials Salvat i Edicions ’62 feu possible una reedició del facsímil. Aquesta obra mestra es troba recollida en 5 volums i més de 5.000 pàgines, l’objectiu de les quals era deixar constància de tot allò que els catalans fem en nom de les tradicions. Lògicament, hi ha diverses referències a les celebracions d’índole taurina. Aquesta tipologia de festes, com a la resta de la península Ibèrica i tot el continent Europeu, guarden els seus orígens en la transhumància, les fires de bestiar i els mercats medievals. Actualment, en algunes comarques i viles, les celebracions taurines encara utilitzen bestiar boví real, atès que el marc legal ho permet. Aquestes festes són conegudes a les comarques septentrionals amb el nom genèric de «correbous» i «los bous» a les meridionals. No obstant això, a la majoria de comarques catalanes la cultura popular taurina perviu a través de les figures del bestiari popular, en festes que encarnen la mateixa simbologia taurina de la cultura mediterrània ibèrica, però esdevenint manifestacions culturalment més evolucionades. Tot i que no s’utilitzi bestiar real, preserven l’esperit festiu i la fascinació mediterrània per la figura del brau.
El bestiari festiu és el conjunt de figures de desfilada que acompanya les comparses de gegants i nans; sovint representen animals, reals o mitològics, els quals en un seguici tradicional encarnen una simbologia concreta: els tres estaments de la societat medieval. El lleó és la representació del rei, l’àliga representa les autoritats eclesiàstiques i civils i els dracs i les víbries s’identifiquen amb l’estament cavalleresc, i els últims, els bous i les mulasses, representen la patuleia, la pagesia, els qui treballen la terra i produeixen aliment per a tothom. En algunes viles i ciutats, els heretges, idolatres i altres inadaptats i exclosos, són representats per una altra bèstia de la mitologia ibèrica, la Cucafera. Les figures del bestiari popular compten amb un gran arrelament a la societat catalana, més que no pas les celebracions amb animals reals, ja que aquest bestiari és l’essència de la majoria de festes majors, especialment entre les més concorregudes d’arreu de Catalunya, atès que la funció cultural d’una festa major és la cohesió social, perquè es tracta d’un moment cíclic de retrobament amb la família, amb les amistats i amb els veïns en un context carregat de simbologia.
Les tradicions festives que impliquen la utilització d’animals (i per tant inevitablement el seu patiment) són de caràcter universal; tanmateix, les cultures altament evolucionades no han renunciat a les tradicions, sinó que les han transformat i adaptat als temps de les llums, la ciència i la raó. Si de petita m’encisava la cultura popular del nostre país, de jove vaig descobrir que encara era més encisadora la capacitat de molts pobles europeus per saber fer compatible la preservació de les tradicions i el manteniment de la seva identitat cultural amb la modernitat i la civilització. Un exemple extraordinari d’evolució cultural el trobem a la ciutat d’Ypres, a Flandes. Ypres ha esdevingut coneguda arreu del món per la celebració tradicional del «Kattenstoet», una magnificent desfilada o cavalcada d’homenatge als gats, la qual cada tres anys esdevé una explosió d’alegria col·lectiva i atrau milers d’amants dels gats i curiosos d’arreu del món. Tot i això, els orígens del «Kattenstoet» no són precisament dolços, i els trobem a finals de l’Edat Mitjana, moment en el qual Europa vivia un fenomen social de repressió generalitzada, expressió extrema de violències masclistes i exclusió social dels més febles: una onada de persecució molt virulenta cap a la bruixeria. Les suposades bruixes, culpades d’haver causat la pesta negra i tots els mals del món, suposadament estaven conxorxades amb els gats, els quals també van ser víctimes de tota aquesta repressió violenta i desraó emmetzinada amb fòbies paranoiques i fanatisme religiós. Ypres esdevingué una ciutat coneguda per la seva peculiar metodologia per espantar les bruixes: llençar gats (reals i vius) des de dalt del campanar. Tan abominable i absurda tradició, en tant a la seva crueltat i finalitat, es va convertir, ja fa més d’un segle, en una gran festa popular d’homenatge als gats, i avui encara es llencen gats des del campanar, però són gats de peluix, atès que el marc legal belga és molt diferent del de l’Estat espanyol i no dóna cap mena de cobertura al maltractament d’animals per diversió popular.
Tanmateix, la capacitat per reinventar les tradicions i fer-les compatibles amb la civilització no és una virtut dels flamencs, doncs a tots els països i cultures les tradicions es poden adaptar al progrés moral i científic. A Catalunya, de fet, la reconversió de festes amb animals està documentada des de l’Edat Mitjana, amb la presència de bestiari popular com la Cucafera de Tortosa, la Mula Guita de Berga o el drac de Vilafranca del Penedès, així com moltes altres tradicions i figures les quals perviuen sense comprometre els valors de la civilització. De fet, la majoria de festes d’índole taurina ja se celebren sense bous reals, tant en festes infantils com en festes per a públic adult. Sobre aquesta tipologia de celebracions ja n’havia fet esment en Joan Amades. A mitjans del segle XIX, en un acte que fou celebrat a la plaça del Pedró del Raval de Barcelona per les Festes del Carme, els bous ja eren figures de cartó sense potes, portaven una faldilla i eren traginats per homes; per cloure la festa se simulava una baralla amb gossos i la mort de la fera.
Des de temps immemorials, en viles del Maresme, la figura de la Momerota empaitava a la gent que volia fer festa major. L’any 1979, en el marc històric de la transició a la democràcia, amb la reconfiguració de les festes majors, la ciutat de Mataró va recuperar la figura d’aquesta bèstia mitològica amb cap de bou i cos de mulassa. La Momerota fou construïda per l’actor Boris Ruiz i, juntament amb la Momeroteta, han esdevingut uns dels bous de foc més emblemàtics del bestiari festiu dels Països Catalans. Un altre cas paradigmàtic deriva de la modalitat del bou enflocat, la qual es practicava a Reus amb un bou real per la festivitat de Corpus. El bou es guarnia amb flocs i cintes, i el joc consistia a treure-li alguna d’aquestes cintes o flocs. En l’actualitat, Reus ha incorporat un nou bou de cartró-pedra al conjunt del seu bestiari festiu i que, a diferència d’altres components de la imatgeria festiva, es dedica a perseguir i a jugar amb els que contemplen les cercaviles i seguicis. Val a dir que la proposta d’incorporació d’un bou al conjunt del bestiari festiu de Reus es va produir en un moment en què el debat sobre l’abolició de les festes amb bous reals ja era d’absoluta actualitat. Molts altres municipis celebren bous amb figures i carcasses zoomorfes, mantenint l’essència de tradició taurina ibèrica i la funció de cohesió social de la festa popular. A Granollers i en altres viles del Vallès Oriental, com ara Canovelles, Les Franqueses o Parets, els bous embolats són un dels plats forts de la festa. A Granollers van sortir per primer cop l’any 1983 amb un disseny de Manel Martín de la Colla dels Blaus, però els toros que es van construir l’any 1983 estaven fets de paper-cartró. L’any 1997, després d’una nit de “toreig nocturn” la mateixa colla els va destrossar amb la promesa de fer-ne uns de nous per a l’any vinent. Així doncs, els toros que podem veure actualment van ser construïts per la colla de «Els Gabitos» l’any 1998. L’encierro dels toros es porta a terme el dijous de festa major després de la cerimònia del pregó.
A mode de conclusió, val a dir que erradicar els abusos d’animals en les celebracions populars no significa en absolut haver de renunciar a l’alegria, a la participació col·lectiva, al retrobament i a la cultura autòctona. L’alternativa als animals maltractats, documentada en territori català des de l’Edat Mitjana -i recuperada amb l’adveniment del règim democràtic-, és el variadíssim bestiari festiu. Es fa palès que erradicar els abusos als animals a les festes populars no comporta una pèrdua de les tradicions, sinó una reafirmació de la nostra identitat cultural. Cal, doncs, apostar per una nova cosmovisió que deixi enrere el malson antropocèntric i que sigui capaç de reconciliar els catalans amb els bous.
Helena Escoda, historiadora, antrozoòloga, autora d’assaig i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.
Estem a poques hores de què s’acabi un altre any. Els anys, les dècades, i qualsevol altra unitat de mesura del temps, són referències per a calcular l’avançament de les coses. I de la vida. Hi ha projectes que poden desenvolupar-se en pocs dies, d’altres necessiten anys. En tot cas, deu anys és un bon període de temps per mesurar com ha avançat una ciutat com Tarragona.
La Coordinadora d’Entitats deTarragona té una dècada i mitja de vida. Va néixer petita, gràcies a l’impuls de disset entitats, però ha anat creixent fins al dia d’avui, en què podem dir que ja som un agent de lluita important al territori. A l’última dinar de Nadal, hi van estar representades unes cinquanta, de les més de cent associacions que formen part de la CET actualment. Cada vegada en som més: con amb més i menys paciència.
Com és tradició, durant l’acte vaig pronunciar algunes paraules de balanç de l’any que s’acaba. Començaré per la part negativa. En nom de la Coordinadora, vaig manifestar la nostra decepció en adonar-nos que, malgrat haver impulsat i assistit a desenes de reunions, malgrat la quantitat de temps i energia invertits, malgrat els anys de reivindicar temes socials, d’urbanisme i d’emergències ecològiques; malgrat el compromís de molts representants polítics, ens adonem de què s’han materialitzat molt pocs canvis.
Si hi ha alguna cosa que no vols que es faci, porta-la al ple. De totes les reivindicacions en què hem treballat durant aquests anys a la CET, un bon número s’han portat al ple en forma de moció. Fins i tot, moltes s’han aprovat. Això no obstant, ni un 80% de les mocions tractades i aprovades a l’Ajuntament de Tarragona s’han portat a terme. Tant de bo existís un mecanisme de control (un termini màxim de tremps?) per poder denunciar por frau, quan aquest tipus de compromís no es compleix.
A Tarragona tenim encallats temes de ciutat importants como la Ciutat Residencial, el problema d’aparcament a la Platja Llarga, l’estudio epidemiològic, la necessitat de crear un òrgan tan democràtic com el Consell Ciutadà, el pàrquing de Jaume I, les barreres arquitectòniques. Un reguitzell de compromisos i bones paraules, però poques actuacions. Què fem, ara? Llancem la tovallola i marxem cap a casa o busquem noves tàctiques que generin més impacte? Ho tenim clar.
Per últim, volem demanar al nou any (i a la nova dècada) que les administracions cuidin més les associacions. La salut i la riquesa de ciutats i territoris passen per una bona i variada xarxa d’entitats. Per això, ajudar-les ha de ser una prioritat per les administracions públiques (totes, no només els ajuntaments). Cal donar-los suport sense fissures, assessorament, facilitats. Demanem que els tràmits amb les administracions no sigui tan complicats o que, al menys, les entitats puguin comptar amb personal funcionari a qui poder recórrer. No parlem de diners, sinó de suport administratiu i material. La CET, sense anar més lluny, fa anys que demana un local on desenvolupar totes les activitats que voldria tirar endavant.
Que tanquin entitats sempre és mala notícia, igual que el fet que tanqui el petit comerç. Si us plau, que al menys no sigui per manca de voluntat política
La part positiva del balanç és que les persones són qui fan canviar les coses i el teixit associatiu es compon de persones. El factor humà és la clau de tot.
Per un 2020 ben guerrer!
Ángel Júarez és president de Mare Terra – Fundació Mediterrània i de la CET
Vladimir és una de les estrelles de casa. Va néixer amb quatre potes com tots els hàmsters però en va perdre una que li van haver d’amputar perquè se li va quedar enganxada al radiador d’una residència barcelonina d’estudiants. En arribar el juny de l’any passat els estudiants van marxar de vacances i Vladimir va fer cap a casa meva “temporalment ” segons em van dir quan el vaig carregar al cotxe amb la seva gàbia.
Xavier Sabaté
Però aquella temporalitat ha esdevingut permanència i jo, que a l’inici de la nostra convivència el rebutjava, poc a poc l’he anat integrant a la meva quotidianitat fins al punt que si gosen venir els seus antics propietaris, em trobaran disposat a defensar la seva actual residència i habitat familiar amb tots els mitjans – democràtics, naturalment – al meu abast. Vladimir és un cas d’èxit i de superació personal de la seva situació tri-potes.
L’hauríeu de veure com corre pel jardí amb la seva mancança i com torna a trepar a la gàbia ell solet. Si pogués parlar, el portaria a algun plató de televisió o a sessions de TED on s’expliquen i aplaudeixen vivències com la seva. De ben segur que narraria, amb tot el dramatisme que caracteritza històries com la seva, el trauma de l’amputació i els feixucs entrenaments per superar la seva discapacitat. I el que és pitjor, la soledat en llargues nits de desesperança.
Ve a tomb la seva història perquè Vladimir tenia, com gairebé tots els hàmsters domèstics, una roda de plàstic on feia els seus kilòmetres diaris de forma incansable ja superada la seva terrible lesió. Bé, més que diaris, diria que nocturns, la qual cosa em comportava i comporta baixar-lo al garatge cada nit, perquè l’altra membre del zoo de casa, la gossa Nube no bordi en plena matinada.
He dit que Vladimir tenia una roda. Notarà qui llegeixi aquesta reflexió que ho escric en passat. I és que ignoro la causa però va arribar un dia que Vladimir va començar a rosegar tant la roda que se la menjava. De forma que va començar a minvar i a semblar més una serra d’aquelles circulars que no pas una roda de hàmster com cal. Qui sap si va ser una forma de cridar l’atenció; o de protestar contra el fatalisme; o simplement que li va mutar algun gen.
El cas és que li vàrem treure la roda per evitar mals majors com alguna intoxicació de plàstic o potser una esgarrinxada amb les punxes que van resultar de tan frenètica activitat rosegadora. Fa uns dies que no dormo comparant la situació i l’actitud de Vladmir amb la dels nostres homes i dones que es dediquen a l’alta política a Catalunya i a Espanya. Talment com el meu hàmster no paren de caminar per la roda sense anar enlloc o, encara pitjor, per tornar sempre al mateix indret d’on han sortit.
El cas és que en aquesta roda hi anem tots i totes i començo a pensar que , per no sé quins set sous, ja han començat a menjar-se-la sense cap mirament ignorant que no només ells acabaran malament sinó també vostè que llegeix aquest divertimento, tots els nostres veïns i veïnes , familiars, amics i saludats i un servidor. Vladimir no és un cas isolat a la història.
Recordo la filosa de la Balanguera o Sísif i la seva pedra. Per no parlar de Margarida a la seva filosa de Goethe que va inspirar el lied de Schubert que és una de les peces més angoixants de la historia de la música. No sé si els alts i les altes polítiques que ens representen , els haguem votat o no, tindran el privilegi de passar a la història positivament com aquests. Per si de cas, jo avui afegeixo modestament Vladimir. La seva història romandrà per sempre més a les xarxes. S’ho mereix. I ell sense saber-ho…..
“Això també ho fa el meu fill de tres anys!” o “això és una presa de pèl; és una aixecada de camisa!” o “Fer aquests quatre ratllots val tants diners?” Qui no ha escoltat mai unes frases semblants davant d’una obra d’art contemporani que no sigui figurativa? Vull fer especial èmfasi en el caràcter figuratiu de l’obra ja que ningú o gairebé ningú no pot negar que, en l’art, tot allò que és figuratiu, a primer cop d’ull, s’entén millor. Però què passa amb tota la resta d’art, el que en diem abstracte?
S’ha d’entendre que l’art contemporani no és una tasca senzilla d’entendre; de la mateixa manera que tampoc no ho va ser pels contemporanis de Miró, Picasso, Cuixart, Tàpies, Guinovart, Dalí o Van Gogh. Per arribar a comprendre’l, l’espectador s’ha de posar davant per davant de l’obra i afrontar-ne els obstacles que genera. En certa manera podem dir que l’art d’avui és problemàtic.
F. Xavier Fortuny Torres
Per un costat, existeix un rebuig social. Rebuig que neix a partir de la sensació d’estafa; de fer passar bou per bèstia grossa, i de descontrol dels paràmetres coneguts com artístics davant la contemplació d’una creació contemporània. En certa manera podem entendre que la nostra societat no acaba d’acceptar tot allò que representa l’evolució, el canvi dels mitjans de producció artístics i els seus resultats. Una societat que se sent més còmoda en les representacions reconeixibles del seu imaginari i que defuig de la interpel·lació que busca l’artista amb l’espectador.
En el meu entendre, penso que les obres d’art contemporani no són prou valorades pel gruix de la societat, fins al punt de mirar de fit a fit els intel·lectuals, que semblen ser atrets per obres d’art com més rares i estrambòtiques millor. És igual el missatge que vulguin transmetre, el cas és que l’obra en qüestió sigui la més original i la més abstracta de totes. Hem de tenir present que, des de sempre, ha existit una difícil relació entre art i societat ja que no sempre van juntes en qüestió d’avantguardes.
Però hem d’admetre que en l’art contemporani no tot s’hi val. De la mateixa manera que molta gent rebutja l’art evolucionat d’avui, hem de tenir present que no existeix només un únic art que es dóna en un lloc i en un temps determinat. N’hi ha molt, i són molts els factors que s’han de tenir en compte a l’hora de jutjar-lo. I dic no tot s’hi val perquè no tot el que es fa és vàlid. La prova del 9 d’això que dic serà quan, passades unes dècades, tornem a mirar les obres i llavors veurem què és el que ha quedat realment per a la posterioritat i què va ser la moda del moment. En relació amb aquest tema, penso que el creador, l’artista, ha de deixar-se portar per tot allò que sent en cada moment. És igual que els seus sentiments siguin agradables o no, el que realment ha d’importar és la capacitat i la intenció de transmetre missatges.
La capacitat de comunicar que té l’art. Capacitat que mai no falla. Davant d’una obra d’art, no basta només en observar-la; hem de saber escoltar-la i no hem d’estar encegats perquè sigui estèticament bonica o estigui -o no- de moda.
Però, si el que entenem per art canvia tan sovint i a més és un concepte molt subjectiu, jo m’atreveixo a qualificar l’art actual com allò que no és el que va ser, ni tan sols si el volem entendre en conceptes estètics i d’originalitat. Una obra d’art d’avui dia no es materialitza en la mateixa manera que ho feien els creadors del barroc, ni tampoc les tècniques són les mateixes. En aquest sentit, vull citar unes paraules d’Avelina Lésper, crítica d’art mexicana, quan diu: “L’art contemporani ha pervertit el sentit de la intel·ligència i la sensibilitat humana per a igualar-lo amb el que és kitsch i bonic. La cosa bonica no és bella, el kitsch és vulgaritat… cerquen decoració, aferrar-se al que és més digerit, comercialitzat i vendible de l’estètica fàcil de la botiga de regals, l’objecte rebutjable de consum massiu”.
Així, doncs, l’art contemporani és una presa de pèl que no val la pena que l’analitzem? Doncs, si és així, per què anem a museus i galeries si tot està desvirtuat i portat a la màxima vulgaritat? Són molts els entesos que defensen que l’art d’avui és com un estat gasós i volàtil que es basa en l’experiència, en les relacions provocades d’actituds i conceptes. La bellesa, la perfecció ho ha invalidat tot, des dels anuncis que porten els autobusos fins a les cremes facials que prometen l’eterna joventut. Així, doncs, aquesta penetració en tots els àmbits fa que la presència artística es vegi minvada per la seva incapacitat de distinció.
Ernst Gombrich, expert en sociologia de l’art, en la seva Història de l’Art, afirma que l’art, tal com l’entenem, no existeix. Existeixen els artistes. Penso que això és prou veritat i, en certa manera, vindria a donar l’alto a tant fer passar bou per bèstia grossa que pateix el món de l’art. Personalment, sóc dels qui opina que, des de fa temps, tant la pintura com l’escultura estan ferides de mort. A dins de l’art contemporani s’hi amaguen falsos artistes, gent sense escrúpols, que ens volen aixecar la camisa. Les creacions d’aquests falsos artistes no es poden entendre pas com expressions d’avantguarda, sinó que obeeixen a qüestions d’estètica i de mercat.
L’obra d’art, per definició, està sotmesa al corrent artístic del moment del qual és concebuda. Ha de ser original i a la vegada ha de tenir una gran qualitat plàstica. Això no vol dir pas que hagi de ser estètica per força, no, no cal. La creació de l’artista ha de ser excel·lent en el seu estil i que, a la vegada, faci una aportació sòlida al desenvolupament i al progrés de l’art.
I hi ha qui es pregunta: així tot pot ser considerat art? Doncs, jo m’atreviria a dir rotundament que sí, però, sempre tenint present que sigui contrari a una cosa feta anteriorment. La titularitat d’art es concedeix en tot allò que tingui la consideració d’insòlit. L’art modern fa una apel·lació cap el futur, ben al contrari del que és l’art acadèmic que té la mirada posada cap al passat. Però com podem distingir què és i el que no és art contemporani? Doncs bé, els espectadors han de tenir una opinió crítica i aconseguir interpretar l’objecte en qüestió. L’espectador, quan contempli l’obra, ha de ser capaç de formar-se una opinió crítica, analitzar-la i aconseguir interpretar-la; en definitiva, ha de deixar de ser part del públic per intervenir en el procés de creació, d’emocinar-se amb ella i qüestionar-se i formar-se una opinió del que ha vist. Hem de pensar que qui té la clau de la peça d’art sempre és l’espectador.
Al concepte art, penso que li pot passar el mateix que al concepte de realitat o de veritat. Per què dic això? Doncs, perquè algú em pot dir què és la realitat? Què és la veritat? Ningú no ho pot dir exactament. Jo en tinc un concepte, tu en tindràs un altre i aquell grup de persones, un altre. Així, doncs, existeix la realitat?
De la mateixa manera, si preguntem a la gent: Què és l’art? Ningú no ho sabrà respondre. No obstant això, sabem que és una cosa subjectiva i sotmesa al mercat. Els artistes augmenten la seva cotització quan una obra seva, en subhasta, es ven per més diner del que es va adquirir. Moltes vegades per una tela blanca amb un punt negre al mig es pot arribar a pagar milers d’euros només pel fet de tenir una crítica favorable de l’autor. Per altra banda, altres creacions, per molt més elaborades que puguin estar, no seran mai considerades art. Hem de ser plenament conscients que, avui dia, el que fa apujar el valor de l’art és el que diuen els crítics de l’obra. Això és així, ens agradi o no.
Entenc que els criteris per qualificar una obra d’art són tan diversos com capriciosos com ho som tots nosaltres. És més, jo diria que fins i tot l’art està massa influït pel temps i per la moda. El que avui considerem horrorós d’aquí deu anys pot deixar extasiats els crítics, i a la inversa. Gargots d’arreu del món són joies artístiques. En el món de l’art, com passa amb el vi, per saber si una obra és bona o dolenta s’ha de saber esperar. El temps ho posa tot al seu lloc.
Per acabar i resumint: L’art dolent és tot allò que s’allunya gairebé de totes les variables constituents de la seva definició objectiva. L’art dolent comunica ineficaçment, utilitza tècniques a mitges, representa la realitat a mitges i compon de forma maldestre. En aquest sentit Ayn Rand, filòsofa russa, afirma que, pel fet de ser una recreació de la realitat, un objecte d’art ha de ser representatiu, la llibertat de l’estilització està limitada per la seva intel·ligibilitat, si no és intel·ligible deixa de ser art. A partir d’aquí vull fer una reflexió: ¿Podria ser, doncs, aquesta la variable que l’art modern, l’art contemporani s’ha proposat eradicar?
Un artista pot tenir tot el dret del món a expressar una visió irracional i perversa del món, de la vida, tenir pànic existencial, tenir fòbies, pot odiar i tenir llàstima i al mateix temps, fins i tot un gran sentit de culpabilitat com ha estat el cas de molts artistes; però tot això no pot ser mai en detriment de llegibilitat en el seu llenguatge comunicatiu. Un artista ha de donar tot allò d’autenticitat, no pot falcejar la seva obra. Si ho fa, les seves creacions seran simplement objectes de decoració, mai obres d’art.
Macià Riutort, professor de l’URV i director del Departament d’Estudis Anglesos i Alemanys
El vespre del 9 de novembre 1989 es va produir la caiguda simbòlica del mur de Berlín. El secretari general del comitè central de la República Democràtica Alemanya, l’Erich Honecker, tanmateix, s’havia negat a percebre la cadena de canvis que la perestroica, iniciada pel Mikhaïl Gorbatxov, havia endegat quatre anys abans i que havia propiciat una nova relació de la relació que estat i ciutadans mantenien a la República Democràtica Alemanya. El 19 de gener d’aquell mateix any, encara havia dit que “el mur continuarà existint d’aquí a cinquanta i també d’aquí a cent anys, si no s’eliminen les raons existents per a les seva existència”. Per més que ho devia veure, no volia adonar-se que, si bé les raons de l’existència del mur continuaven essent plenament vàlides -evitar que ciutadans ben formats de la RDA abandonessin el país-, la continuïtat de l’existència del mur depenia d’un suport de l’URSS que havia desaparegut amb la perestroica d’en Gorbatxov.
Efectivament, el procés de reformes de la Perestroica i la Glàsnost gorbatxovianes havien canviat en quatre anys les condicions que definien la relació entre l’estat de la República Democràtica Alemanya i els seus ciutadans. Aquests havien iniciat un reivindicatiu moviment de protesta que s’havia anat enfortint al llarg de l’any, perdent com més anava més la por a l’estat. La confrontació entre ciutadans i estat s’havia anat aguditzant i no mancava gaire perquè s’arribés a una situació a la qual només hi hauria tres sortides possibles: l’enrocament en la defensa de l’estat socialista –que versemblantment implicaria un vessament major o menor de sang-, l’assumpció de diferents punts del moviment de protesta –que implicaria la reforma de l’estat socialista-, o la cessió davant la voluntat popular amb el consegüent esfondrament de l’estat. Quan va arribar el moment decisiu, els governants de la República Democràtica Alemanya, sense el suport soviètic que havien tingut fins al 1985, i per tant, insegures pel que fa a la via a seguir, van decidir no actuar i cediren així a la pressió popular. La frontera es va obrir, és a dir, el mur va caure.
La caiguda del mur només fou possible perquè quatre anys abans s’havia iniciat la perestroica gorbatxoviana a l’URSS.
La conseqüència més coneguda de la caiguda del mur és, òbviament, la reunificació de les dues Alemanyes. Però la reunificació només fou possible per una altra conseqüència de la caiguda del mur poc coneguda aquí: les reformes gorbatxovianes i la caiguda del mur varen propiciar la fi de la Segona Guerra Mundial, la qual, si bé havia acabat de facto el 1945, encara no ho havia fet de iure.
La fi de iure de la Segona Guerra Mundial es va aconseguir amb la signatura del “Tractat Dos més Quatre” (és a dir, un tractat entre la República Federal d’Alemanya i República Democràtica Alemanya d’una banda –com a representants del Reich– i França, Gran Bretanya, Estats Units d’Amèrica i URSS de l’altra –com a representants dels antics aliats-), signat a Moscou el 12 de setembre del 1990. Per aquest tractat els dos estats alemanys, entre d’altres coses, reconeixien les fronteres alemanyes en els límits que les coneixem avui, acceptaven una limitació de 370.000 homes per a l’exèrcit alemany i el compromís de no posseir mai armes biològiques, químiques o atòmiques.
Les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial, per llur banda, renunciaven a reclamar a Alemanya el pagament de reparacions de guerra -en la plena consciència que aquest fet havia estat un dels detonants de la SGM-, iniciaven la retirada de llurs tropes del territori alemany i, el fet més important de tots, i alhora el més desconegut: tornaven als dos estats alemanys la plena sobirania tant en els afers exteriors com interiors, posant així punt final al Dret de Control Aliat (Alliiertes Vorbehaltsrecht), vigent des del 1949. Al meu entendre, doncs, la conseqüència més important de la caiguda del mur ha estat la recuperació de la plena sobirania internacional i nacional que dóna a Alemanya una maniobrabilitat en els escenaris internacionals que no havia tingut des del 1945.
Macià Riutort, professor de l’URV i director del Departament d’Estudis Anglesos i Alemanys
Òscar Peris, cap de llista d’ERC per Tarragona el 21D
No fa massa dies, vaig tenir notícia del malestar d’uns pares i mares del Camp de Tarragona amb el servei de menjador escolar de la seva canalla. Amoïnats pel que creuen que és un mal servei per part de qui se n’encarrega, i amb la lògica preocupació per una correcta alimentació de les criatures, van mirar de fer gestions per a una nova concessió.
Resultat: no es pot. L’empresa va guanyar el concurs perquè oferia el preu més barat, i això és l’únic que la llei vigent obliga a tenir en compte. És precisament per coses com aquestes que es tramita al Parlament el projecte de llei de contractes de serveis a les persones, que alguns han rebatejat com a llei Aragonès. El problema és que no només l’han rebatejada, també l’han tergiversada, i li fan dir coses que no diu. Perquè la llei de contractes de serveis a les persones no privatitza res, sinó que posa limitacions a les externalitzacions.
Per a fer-ho, limita el pes del factor econòmic en les adjudicacions: les administracions ja no hauran d’adjudicar al més barat, encara que sospitin –o sàpiguen del cert- que el servei no serà bo, sinó que també comptaran elements de qualitat, com ara la continuïtat, la millora del conveni col·lectiu als treballadors, mesures mediambientals… Fins ara, la llei –una llei estatal- no permetia introduir aquestes variables, i és aprofitant una oportunitat europea, les directives 2014/23 i 2014/24, que la Generalitat pot redreçar aquesta situació i marcar un nou camí.
La llei no obliga a externalitzar res ni a gestionar res directament i només pel sector públic. El que fa és limitar el pes del preu en les concessions i possibilitar criteris qualitatius en les concessions. Concessions, que no privatitzacions: el servei continua essent de titularitat pública.
A partir d’aquest nou marc, doncs, seran les administracions titulars del serveis les que decidiran el grau d’externalització, si és que la volen. I en el marc de la llei tindran la capacitat, fins ara negada, de marcar criteris qualitatius, i d’afavorir la concessió a cooperatives o altres empreses de treball social.
Res que no coneguem ara mateix, que molts serveis públics s’estan prestant per empreses sense aquestes condicions. Ara hi haurà l’opció d’afavorir, si es vol, condicions més socials i amb criteris qualitatius. Convindria, doncs, deixar de manipular el projecte de llei, i deixar de fer-li dir i fer el que no diu ni fa.
Convindria que, des de les administracions públiques, des dels governs, se’n fes una aplicació decidida en aquest sentit. I això serà possible amb la llei. Sense la llei, continuarem subjectes a una norma estatal que obliga a l’abaratiment i impedeix els controls socials i de qualitat. Això és el que volen? Jo no ho vull. Jo vull que l’AMPA dels meus veïns, amb l’ajut i col·laboració del consell comarcal corresponent, tingui opcions a triar la millor opció per al menjador dels seus fills. D’això es tracta.
Òscar Peris, delegat del Govern al Camp de Tarragona
Avui commemorem, com cada 25 de novembre, el Dia Internacional contra la violència envers les dones. En ple segle XXI.
Sí, en ple segle XXI, ens toca recordar, fer visible i manifestar, el rebuig cap a qualsevol violència masclista i erradicar aquesta vulneració de drets humans, contra la meitat de la població de la terra.
Sembla mentida que, en ple segle XXI, ens trobem en aquesta situació, no només de desigualtat, sinó de dominació en les relacions humanes. No ens cansarem de denunciar aquestes violacions, però sense la implicació de l’altra meitat de la població, no ens en sortirem.
Laura Castel i Fort és consellera d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona
Jo sempre faig la comparació següent: si estiguéssim parlant de violència contra qualssevol altres col·lectius vulnerables (de religió, raça, culturals, etc.), semblaria tan insuportable que ja s’haurien posat els instruments per prevenir aquests atemptats.
Però la violència masclista, no només perviu, sinó que ara mateix ens trobem amb partits polítics que ni es plantegen que sigui un problema contra el que calgui refermar-ne el compromís. Al contrari, qüestionen les estratègies de condemna o les accions, per prevenir aquestes violacions de drets humans.
Com diu el manifest d’ERC, l’única manera d’assolir els nostres objectius feministes, és implicant-nos tots i totes, transformant-nos tots i totes en agents actius, per tal de garantir els drets de les dones i la denúncia de les violències masclistes. Perquè les dones volem ser lliures, no valentes.
I no només cal denunciar els casos més visibles, sinó també les violències quotidianes que passen més desapercebudes i són més difícils de detectar i atacar, perquè el sistema és discriminatori. Per això no ens cansarem de repetir que cal una república amb polítiques encaminades a la prevenció i l’educació afectivo-sexual, i que generi maneres respectuoses de relacionar-se.
32 feminicidis portem aquest any. 32 assassinats en 11 mesos, que si fossin d’un col·lectiu diferent, serien un escàndol mundial. Però la tolerància davant els feminicidis és molt preocupant. Cal repensar, doncs, quin tipus de ciutadania tenim, i quins valors amaren la nostra ètica pública. Relacions de domini, d’imposició, de violència i desigualtat es toleren, es generalitzen i s’expandeixen de manera preocupant.
Violència masclista, violència sexual, violència econòmica, violència simbòlica, i totes les situacions de discriminació que patim les dones pel sol fet de ser dones.
La llibertat, la democràcia i l’Estat de Dret, per ser reals i legítims, han d’incloure totes les dones. I amb violència no hi ha llibertat.
Laura Castel i Fort és consellera d’ERC a l’Ajuntament de Tarragona
Xavier Sabaté és ex-conseller del Govern de la Generalitat
“Llegeixo que alguns líders independentistes proposen com a objectiu en aquestes eleccions ‘derrotar Pedro Sànchez’. No crec que hagin copsat de què van aquestes eleccions. Ni pels models socials, econòmics ni d’equilibris ambientals. Però tampoc per les esperances de trobar solucions al conflicte Catalunya – resta d’Espanya.
Si derrotar Pedro Sànchez volgués dir que guanyés l’opció dels qui desitgen que perdin els socialistes encara ho podria entendre. Però aquestes eleccions van de governar Espanya on Catalunya encara hi és malgrat que fa anys se’ns ha anat dient que és el darrer. I així anem passant – i perdent – el temps mentre ens passen la mà per la cara altres pobles, països i nacions.
Derrotar Pedro Sànchez vol dir que guanya la dreta més carca dels darrers quaranta-dos anys com ja passa a gairebé tota Europa.
Derrotar Sànchez és una trista i eixorca proposta, una vana il·lusió de les que corren aquests darrers temps mancats de projectes engrescadors.
Sisplau, si derroten Pedro Sànchez que ens diguin en aquestes poques hores que falten de campanya, com evitaran que guanyi la dreta més agra i intolerant dels darrers quaranta-dos anys a Espanya.
Algú em dirà que utilitzo l’espantall de la por a la dreta i que és una resposta simplista. És possible però és que la proposta de derrotar Sànchez no deixa de ser també, lineal, poc elaborada, reduccionista i poc atractiva. Proposar-se la derrota de l’adversari no crec que sigui tampoc gens engrescador.
Ara bé, si en realitat el que es pretèn és ” quant pitjor, millor “ , llavors tinc dues respostes una mica més elaborades :
Primera: portem set anys perduts i amb Catalunya paralitzada. La perspectiva pot ser d’uns quants anys més aturats. Però hi ha milions de catalans i catalanes que no aguanten més. Allò d’eixamplar l’espai del sobiranisme crec que quedarà definitivament lluny.
Segona: Companys i companyes, comencem a preparar el manifest d’una Nova Assemblea de Catalunya com la que es va constituir el set de novembre del 1971. I em temo que l’escrit haurà d’acabar amb els mateixos eslògans que aquella de fa 48 anys: llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia.
“Què és la vida? La de les persones, la solitud de ser els únics éssers vius que sabem que morirem. Però, justament per això, també som amos del nostre temps, els únics que podem gestionar-lo. El com ho gestionem ja depèn de com ens veiem a nosaltres mateixos, de la nostra fortalesa o la nostra debilitat, dels nostres complexos i de les nostres pors o de les nostres alegries.
A vegades vivim tant que ens oblidem de ser feliços, que convé recordar sempre que és la finalitat de tots els éssers humans. Vivim en la perpètua contradicció d’una realitat cada vegada més líquida, uns recursos cada vegada més precaris i l’obligació de mostrar-nos sempre joves, actius, amb somriures tan falsos com els de molts candidats a la presidència del Govern.
La informació, que hauria de guiar-nos per aquesta selva, s’ha convertit en una eina inútil per excessiva. Cada dia rebem un bombardeig de dades inassumible i, per si no n’hi hagués prou, en una barreja de la veritat amb la falsedat, l’important amb l’irrellevant, el que és urgent amb la frivolitat i, entremig, que no faltin els gatets.
Davant d’aquest panorama, és fàcil sentir ansietat, angoixa, por o estrès i ens calen eines per domar aquestes sensacions i recordar-nos que la felicitat és el nostre objectiu vital.
En aquest context, estic molt feliç de l’aliança que Mare Terra Fundació Mediterrània ha segellat amb el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) per difondre aquestes eines de salut mental i emocional que tant ens fan falta per viure amb més pau.
Tarragona té, a més, un altre focus de malestar personal en el qual pensem poc fins que ho veiem en tota la seva esplendor. O millor dit, resplendor, el del cel vermell o taronja per fuites o per incendis. Moltes persones, després d’aquests accidents, m’han explicat que ara senten por o que estan nerviós com una mala cosa per si en passa algun de greu. També aquí el COPC pot ajudar-nos, i molt, a conviure amb el nostre paisatge industrial amb respecte, però sense por.
Així, m’il·lusiona moltíssim aquesta col·laboració amb el COPC perquè està plena de possibilitats positives per a tothom. Una de les primeres propostes que tenim al cap és la d’oferir formació a les nostres instal·lacions, en grups reduïts, per saber identificar què ens produeix malestar personal i poder així abordar-lo.
És una satisfacció constatar que el COPC, en aquest sentit, és un col·legi modèlic per la seva actitud proactiva i oberta a la societat. Els professionals de la psicologia no es queden quiets esperant, sinó que surten al carrer a complir la seva comesa: recordar-nos que hem de ser feliços i ajudar-nos a aconseguir-ho”.
Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Al llarg de la setmana passada, després que es fes pública la sentència del procés, a la nostra ciutat hem viscut una situació greu en la que s’han vulnerat drets fonamentals de la població. El passat dimarts 15 d’octubre, just en finalitzar l’acte organitzat per Òmnium Cultural, les assistents vam veure com en qüestió de minuts passàvem de la lectura de cartes i l’encesa d’espelmes als cops de porra i la persecució de persones amb els furgons policials.
A partir d’aquell moment, els vespres i les nits es van succeir amb una mena de toc de queda imposat per les forces policials. El que ha passat a la nostra ciutat, com a la resta de capitals de província del Principat, és greu. Molt greu. Persecucions i cops de porra indiscriminats, trets de foam i bales de goma, ús de porres extensibles, identificacions a centres hospitalaris, detencions arbitràries que posteriorment hem sabut que van comptar amb falsejament de proves inculpatòries.
De tota aquesta salvatjada, hi ha hagut fets que han estat especialment durs. El primer va ser la persecució de manifestants per part de mossos d’esquadra al crit de “Veeniiuuuu… som gent de paaaaaaauu” emès a mode sociòpata per la megafonia del furgó. El segon fet va ser l’atropellament de diversos joves a la Plaça Imperial Tarraco, derivat d’un carrusel dels Mossos (perseguir la gent amb les furgones per dispersar-la). Les imatges van deixar-nos tan impactades que molts veïns i veïnes vam fer picar les cassoles arreu de la ciutat. Posteriorment va tenir lloc la detenció de la Laura la nit del dijous, un autèntic despropòsit no només perquè el fet que siguin policies infiltrats qui se l’enduen fa tot l’efecte de ser un segrest, sinó per la brutalitat amb la que es duu a terme l’actuació.
Tanmateix, malgrat tot, hi ha qui es veu amb la necessitat de condemnar per igual les actuacions policials i la crema de contenidors per tal d’erigir-se com a força política d’ordre. Doncs no. Identifiquem clarament quin és el problema i no caiguem en el parany. El problema de fons és que tenim davant un estat que mou les restes físiques de Franco, per dissimular que les restes ideològiques del franquisme es mantenen a tot l’aparell de l’estat espanyol i España es una y no cincuenta y una, coño. I si ens atrevim a qüestionar-ho ens empresonen, i si persistim ens apallissen, ens atropellen i ens mutilen.
Els culpables de la violència que hi ha hagut a la nostra ciutat han estat els responsables polítics de les forces policials, perquè l’única violència contra les persones que hi ha hagut ha estat la perpetrada per la policia nacional i l’ARRO, i volem que se’n vagin. I aquesta violència respon a la mateixa operació política que ha forçat la sentència dels líders del procés, així com els empresonaments sense fonament dels CDRs el passat setembre i dels diferents joves aquests darrers dies, entre ells la Laura, el David i el Joan. Tots ells presos polítics.
Davant de tot plegat, les forces polítiques municipals tenim el deure d’estar a l’alçada de la dignitat que ha demostrat la gent. El mínim és trencar la normalitat institucional i ser a peu de carrer posant el cos. A banda, però, és imprescindible personar-nos com acusació popular per impedir que la brutalitat policial desfermada als nostres carrers quedi impune.
Hi ha una cosa que és, però, més important. Lluny de desmobilitzar, des de les institucions tenim el deure d’amplificar el poder de la desobediència civil, eina sense la qual serà impossible materialitzar el nostre dret a l’autodeterminació i l’amnistia de totes les persones represaliades. No és cert que ho tinguem a tocar, però sí que mai no hi hem estat tan a prop.
Laia Estrada (regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)
Jordi Martí Font és conseller municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Ni CUP, ni CDR ni Tsunami Democràtic. Tampoc són els 300 anarquistes italians que «La Vanguardia» fa 30 anys que diu que sembren el terror a Catalunya, perquè ara tindrien 60 d’anys i ja no podrien córrer tal com ho fan.
Cap d’aquests hi ha darrere dels aldarulls viscuts aquests darrers dies a Catalunya a les quatre capitals provincials i algun altre punt i que, misteriosament, comencen gairebé alhora i en algun lloc després d’intervencions policials poc mesurades. Les persones que s’enfronten amb els policies als carrers no són cridats per cap organització a fer-ho, no tenen qui els mani ni qui els coordini. Són molt joves i no comparteixen les formes que fins ara ha tingut el moviment sobiranista, tot i que tampoc les neguen.
Es tapen, tallen carrers i s’enfronten a la policia. Ens diuen, ens demanen i ens obliguen (si volem ser bona gent) a condemnar-los i que condemnem així «la violència», «les violències», alhora que donem suport a la policia que aquests dies se sent molt sola.
I jo em pregunto, vist el que ha passat fins ara, si aquesta demanda és justa i si té res a veure amb el rebuig a les violències que jo com a persona sento i expresso sempre que puc. Tenim milers de persones a qui han pegat amb porres legals i il·legals aquests dies, tenim joves que han perdut ulls i testicles, a qui han disparat projectils de foam i boles de goma de forma legal i il·legal, des de lluny i des de molt a prop, tenim gent amb el cap obert, gent a qui la mateixa policia ha atropellat intencionadament (fins i tot això és una tàctica policial i té un nom tècnic)… Tenim més de 1.200 agressions per part de la policia d’ocupació contra persones fetes l’1 d’octubre de 2017 mai condemnades per molts dels partits que ara demanen condemnes públiques de l’actual violència.
De fet, alguns d’aquests partits les van aplaudir i homenatjar qui les va fer un cop i un altre cop, públicament i sense vergonya. Tenim 9 persones incomunicades a les presons espanyoles, segrestades de casa seva a punta de pistola acusades de ser terroristes sense haver fet mai cap atemptat ni ser membres de cap organització que es dediqui a estendre el terror. I dues més acusades de terrorisme que mai no han fet a casa seva esperant què decideixen els jutges sobre les seves vides.
Tenim líders socials i polítics esdevinguts presos polítics com a conseqüència d’intentar deixar-nos votar en un referèndum d’autodeterminació, empresonats preventivament des de fa dos anys perquè diuen que hi havia risc de fuga, tot i que van ser ells qui es va lliurar a la policia.
Tenim persones exiliades per cantar cançons, per fer política, per fer activisme social, que prefereixen viure lluny de casa a fer cap a la presó. Tenim milers de persones encausades -i algunes desencausades- en causes que només buscaven estendre la por i aturar la mobilització social davant l’autoritarisme de l’Estat.
Tenim professores i professors que tenen por de fer classes perquè saben com ha actuat la Guardia Civil en llocs com l’Institut de Sant Andreu de la Barca. Tenim paraules prohibides als mitjans de comunicació («presos polítics» o «exili»), paraules obligades («AUTOANOMENAT» O «AUTOPROCLAMAT» QUAN ES PARLA «CONSELL DE LA REPÚBLICA» O «ASSEMBLEA DE CÀRRECS ELECTES») I PARTITS QUE PRETENIEN PROHIBIR-NE ALTRES COM «repressió policial» i «referèndum de l’1 d’octubre».
Tenim desenes de comandos arrancallaços formats per gent diversa, des de membres dels autoanomenats cossos i forces de seguretat de l’Estat fins a grups feixistes de diversa tipologia. I tenim gent, majoritàriament gran, a qui han pegat, insultat, vexat o escarnit per portar un llaç groc o tenir-ne a casa un de visible.
Tenim una Constitució que només pot ser canviada pels poders econòmics del capitalisme global i que en el seu articulat blinda la possibilitat de cap canvi amb exigències per fer-los impossibles. Tenim un estatut d’autonomia aprovat per la majoria de votants en referèndum que va ser canviat per una alta instància judicial prèviament retocada per interessos partidistes.
Tenim milers de persones mal ateses pels serveis sanitaris catalans, en llistes llarguíssimes esperant operacions o visites, perquè els mateixos polítics que demanen prou violència, sense cap mena d’escrúpols, fa anys que els estan privatitzant i en fan el seu negoci. Tenim unes lleis (legals) que precaritzen l’absoluta majoria dels nostres joves per anys i panys i generen una frustració absoluta, que els impossibiliten per a una vida autònoma fora de casa dels seus pares o els expulsen a l’estranger si són brillants investigadors.
Tenim milers de dones assassinades pel sol fet de ser dones i aquest no és un problema nacional de primer ordre perquè mai ho ha estat per a un Estat i una societat que és bàsicament masclista; i sabem que de cara als assassins la majoria de jutges intenten aplicar exculpacions, reduccions de condemnes o «comprensió». Tenim un habitatge impossible per a bona part de la població. I tenim una policia que descarrega tota la seva violència (legal) contra qui no pot continuar pagant el seu lloguer o la seva hipoteca.
Tenim agressions continuades contra persones LGTBI que en la majoria dels casos queden impunes. Tenim centenars de milers de persones enterrades en cunetes, amb famílies que no oblidem i tenim clar qui va guanyar la guerra del 36-39 i qui va fundar el règim del 78 que avui patim: els mateixos. Tenim centenars de persones agredides de forma absolutament salvatge per policies de tots els cossos amb total impunitat, amb la impunitat que dona portar un uniforme i saber que ets una figura d’autoritat pel sol fet de portar-lo. Tenim una cultura patriarcal construïda damunt la violència contra les dones que continua posant en dubte les víctimes i exculpant o emparant els agressors.
Tenim memòria i tenim clar qui exerceix la violència, les violències, 365 dies a l’any. Per això ens sobta que ara els líders polítics de l’Estat i els opinadors professionals ens demanin que condemnem la violència. Però ho fem perquè ho fem sempre, sense cansar-nos del silenci que sempre hi ha a l’altre costat, al costat responsable de la majoria de les violències contra les persones que patim.
És per això que emplaço Pedro Sánchez, Casado, Rivera, Iglesias i tots els partits de l’arc parlamentari catalunyès i espanyol; tots els tertulians i tertulianes, les creadores d’opinió…. a condemnar totes les violències, totes, començant per les violències contra les persones i, evidentment, si teniu algun tipus de complicitat o responsabilitat sobre aquestes violències, condemneu-vos a vosaltres mateixos, o millor encara, deixeu-les d’exercir. A continuació, condemnem totes les altres violències… i ja ho tindríem.
Si, ben al contrari, el que demaneu és que callem, assumim, ens agenollem i esperem que ens pegueu sense contemplacions, ens empresoneu o ens envieu a l’exili, tingueu clar que no ho farem, ningú. Decididament alçats, des de la noviolència que hem practicat sempre, des de la noviolència amb què vam derrotar l’exèrcit en el moment de la insubmissió a la mili i la PSS, us plantarem cara i no acceptarem mai la condemna, perquè és injusta i part de les violències que condemnem. Per tant, condemneu totes les violències incloses les vostres, tal com fem nosaltres, i deixeu de fer mal.
Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)
“No nos queda tiempo”, decía en mi último artículo de opinión, pero no pensaba que fuera tan poco. El ejemplo del Mar Menor, con peces boqueando en busca de un oxígeno que ya no tienen por culpa de la mano del hombre, es el espejo que nos muestra que mundo más horripilante nos espera si no hacemos algo ya mismo.
Las administraciones han mirado hacia otro lado demasiado tiempo y ya no vale cerrar los ojos. El desastre ecológico de esta laguna de Murcia es la historia de un disparate consentido y alentado que ha relatado un artículo de La Verdad. Causa desazón leer que en 1987, el Gobierno autonómico aprobó una ley pionera para proteger este ecosistema singular, pero nada más nacer, el PP, capitaneado por el exministro Federico Trillo, la denunció al Tribunal Constitucional. “Como telón de fondo estaban las pérdidas que podían sufrir los insaciables promotores de la zona y la industria del hormigonado en general”, narra la noticia. La Ley marcaba ya algunas medidas que se proponen hoy en un plan de choque para salvar la laguna, si es que tiene salvación. Total, solo ha pasado 32 años desprotegida, expoliada, envenenada, intoxicada, sentenciada y ahora, de esos polvos, estos lodos.
Trillo perdió la causa, pero en el 2001, el PP dio el golpe de gracia sacando una Ley del suelo a la que el Mar Menor tenía que adaptarse. Daba igual que pisoteara el Convenio de Ramsar sobre humedales y varias figuras de protección de aves y ecosistemas de la Unión Europea. Una vez más, lo que mandaba era el beneficio económico, aún a costa de hipotecar el futuro.
A todo esto, proliferaron las desaladoras ilegales para regar los campos, algunas tan ocultas que parecen instalaciones de narcotraficantes en vez de agrícolas y una tupida red de tubos y pozos ilegales han explotado los acuíferos sin dar ni un respiro.
La excusa es que nunca llegó el trasvase Tajo-Segura, otro argumento que clama al cielo. Si son tierras de secano, ¿se puede saber por qué se ha estimulado esta economía de regadío? ¿Acaso alguna mente preclara cree que convertirá las piedras en agua como si fuera un mesías haciendo el milagro del agua y el vino?
El desastre del Mar Menor puede hacernos abrir los ojos de una vez por todas y tomar medidas, que deberán ser drásticas o no estaremos a tiempo.
Algunos nos acordamos de cuando se instaló la industria petroquímica y secó todos los pozos de Tarragona. Agua de boca para la gran industria que ahora, 40 años después, sigue así. Tan solo se ha avanzado en usar agua de las depuradoras urbanas de Tarragona y Vila-seca-Salou, que suponen una pequeña parte de agua reutilizada de todo un gran caudal de agua de boca. El mini trasvase del Ebro ha sido un impulso para nuestro territorio, pero también aquí hago la misma reflexión: ¿Por qué hacemos una economía basada en el agua si somos zona de secano? ¿Por qué seguimos bombeando agua del río Ebro si los acuíferos ya están regenerados? ¿Por qué, a todo esto, pagamos el agua mucho más cara? Podemos hablar de muchos y muchos ejemplos de la gestión del agua en Tarragona, pero eso ya será tema de otro artículo. Mientras tanto, el reloj sigue corriendo hacia el desastre.
Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
A primera hora coneixíem el contingut, prèviament filtrat, d’una sentència que estava dictada, com a mínim, des del moment en què es va produir la primera de totes les detencions, la dels Jordis. El conjunt de les condemnes suma l’aberrant xifra de 99 anys i mig de presó per posar urnes i per manifestar-se. Només a tall de recordatori, l’assassí i torturador dels GAL, Enrique Rodríguez Galindo, o l’assassí de Guillem Agulló, Pedro Cuevas, tan sols van complir 4 anys de presó.
La sentència de l’1 d’octubre és el punt àlgid d’un muntatge policial i judicial al servei d’una operació d’Estat per acabar amb el moviment independentista. La mateixa operació que manté empresonats a set dels membres dels CDR detinguts el passat 23 de setembre. L’objectiu és criminalitzar tant els partits com el moviment popular independentista, sense escrúpols, perquè hi ha massa en joc: els fonaments del règim del 78 van trontollar amb el referèndum d’independència i no és qüestió que a aquestes alçades es deslligui allò que van deixar tan ben lligat.
Veus d’ordre de les altes esferes independentistes han estat fent una crida obscena a la desmobilització, vaticinant que la paralització del país no ens duria res de bo. Afortunadament, avui, ha quedat clar que el poble no vol ser súbdit, ni de Madrid ni dels de casa, perquè ja hem aguantat massa. Entre empresonaments i exilis, causes obertes, lleis suspeses, amenaces constants, militarització del nostre territori, demonització del nostre poble i de la nostra causa,… ha arribat un moment en què no podem més, i potser és quan, per fi, ho podrem tot. És l’hora de canalitzar tota la ràbia, tot el dolor i tota la frustració acumulada en mobilització i protesta organitzada, ferma i coordinada, seguint els principis de la desobediència civil.
L’única sortida al conflicte polític que vivim al nostre país és aquella que reconegui el nostre dret a l’autodeterminació i que permeti l’amnistia de totes les persones represaliades. Aquesta sortida no ens vindrà regalada, sinó que ens l’hem de guanyar.
Avui hem demostrat que estem a l’alçada del moment. Avui hem pres els carrers i, a diferència del que va passar després del 3 d’octubre, no podem abandonar-los. Toca posar el nostre granet de sorra no només per impedir la normalitat enmig de la barbàrie repressiva, sinó també per deixar clar que si l’Estat espanyol persisteix en negar-nos el dret que tenim per decidir el nostre futur i el present de les nostres vides, serem ingovernables. Només hi ha una sortida justa al conflicte polític que patim al nostre país, i passa pel reconeixement del nostre dret a l’autodeterminació i l’amnistia per a totes les preses polítiques, les setze, les exiliades i totes les encausades arran de l’1 d’octubre i les posteriors protestes.
Laia Estrada (regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona).
D’aiguats sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà, però les quantitats de precipitació recollides durant el 10 d’octubre del 1994 son absolutament excepcionals com els 450 a Alforja, 395 al pantà de Siurana i fins i tot valors de 600 litres a Farena o La Mussara. Es lògic tenir la temptació de dubtar d’alguns d’aquests valors, per massa elevats, però les persones que van viure-ho, i patir-ho, en primera persona no tenen cap dubte de que son certs. M’agradaria insistir aquí en un càlcul que esmentava el Dr. Enric Aguadé en el seu llibre “Memorial d’aiguats” i que incomprensiblement ha passat desapercebut per la major part de bibliografia de l’aiguat del 94, fins i tot dins l’àmbit oficial. En desconec el motiu.
L’aigua que va entrar des del dia de l’aiguat fins a finals d’octubre al pantà de Siurana, mesurada oficialment, va ser 62.209 hm3 (Font: ACA). Tenint en compte que la superfície de la conca que aporta aigua a l’embassament és de 60 km2, també dada oficial, ens trobem que la pluviometria mensual va ser 62.209 / 60 = 1037 litres/m2. Una autèntica barbaritat, sí, però els números son tant fiables com ho sigui la mesura oficial de l’aigua que entrava al pantà.
D’aquests litres hem de descomptar la pluja que va caure posteriorment al dia de l’aiguat, entre els dies 16-19, quan va ploure de forma ja habitual. Descomptant aquesta aigua calculem que la pluviometria a la conca del pantà el dia 10 devia voltar els 850 l/m2, que segueix sent una autèntica desmesura.
El que està clar és que el pantà es va omplir en un sol dia, això no necessita de cap aparell de mesura, es va veure a simple vista. L’aigua va seguir entrant amb força durant els dies posteriors de forma que les comportes es van haver d’obrir el mateix dia de l’aiguat i no es van tancar en tot el mes. En total al mes d’octubre va entrar el cabal d’aigua equivalent a 5 pantans sencers!
Fossin 600, 800 ó 1000 els que van caure aquell dia, el que és innegable és que si va passar un cop, pot tornar a passar encara que trigui 100 ó 200 anys a repetir-se. I el que és més important, demostra del que és capaç la orografia de les nostres muntanyes quan les condicions meteorològiques es posen d’acord. Millor no oblidar-ho.
Eduard Marimon és llicenciat en ciències químiques, observador meteorològic de la XOM i membre de Meteoprades.
El 9 d’octubre un servidor sortia d’una nit de guàrdia al llavors INM (Institut Nacional de Meteorologia) i suggeria a la predictora entrant de posar com a molt l’alerta M del pla Previmet de l’època (pluges persistents i moderades). Poc em podia pensar que estàvem davant d’un episodi que difícilment es repeteix dues vegades en la vida d’un predictor. Finalment es va activar l’alerta L (locals però fortes) i el mateix dia 10, plovent ja a bots i barrals, l’alerta G (generals i fortes) que era la màxima de l’època.
El dilluns dia 10 ja des de la matinada les pluges són torrencials (més de 60 mm en 1 hora). Primer descarreguen al prelitoral de Tarragona, i s’eixamplen al llarg del dia cap a llevant tot resseguint un eix marcat per la serralada prelitoral. Els desperfectes ocasionats s’avaluen en uns 15.000 milions de les antigues pessetes (uns 90 milions d’euros) i, el que és pitjor, 10 víctimes mortals a tot Catalunya.
Són de remarcar els aiguats que es focalitzen a la rodalia de les serres del Montsant, Prades i la Mussara, on destaquen els 415 mm de Porrera, 120 dels quals caigueren en només una hora, els 403 mm enregistrats a Alforja, 240 dels quals caigueren en unes dues hores, o els 397 de Cornudella-Siurana. Aquestes quantitats són acumulades en 24 hores, si bé un percentatge molt alt es va recollir en encara no 6 o 7 hores. No obstant això, i segons informava Miquel Taverna, observador oficial de l’INM (avui AEMet) a Alforja en 34 hores es van registrar 420 mm i a la part alta del poble 450 mm. Altres registres oficiosos però de total confiança parlen de 603 mm a l’Albiol, 600 a Farena o 560 a la Mussara al costat de quantitats minses com per exemple al poble de la Masó. Déu-n’hi do quins registres, tot i no tenir gaires pluviòmetres en aquella època, que provocaren impressionants crescudes dels rius i rieres de la zona. Riudecanyes, que estava gairebé buit, es va omplir en tres hores.
I només cal donar un cop d’ull al mapa de precipitacions per adonar-nos que l’efecte orogràfic té una importància cabdal; en efecte, l’orografia és una constant en la majoria dels episodis tardorals d’inundació a Catalunya, però actua de manera selectiva i cal que es combini amb molts altres factors i que coincideixin en temps i espai durant un cert temps, i això es difícil i poc probable. Però la matinada del dia 10 va coincidir l’entrada d’un fort corrent de llevant, càlid i humit, l’aire del qual era empès cap amunt formant grans nuvolades a causa de l’efecte de palanca produït per la serralada prelitoral, alhora que un màxim de vent amb entrada d’aire fred a nivells alts afegia un nou forçament a modus de xuclar aire cap amunt. Aquests dos mecanismes dinàmics van entrar en fase i van fer créixer les nuvolades desaforadament i, a diferència d’una tempesta ordinària, mantenien organització i vida pròpies durant un temps relativament llarg. Durant el dia els forçaments externs es van anar desplaçant cap al nord i es van anar desacoblant tot resseguint la serralada prelitoral que actuava d’espina dorsal.
No es disposa de llargues sèries d’intensitat pluviomètrica ni tampoc prou denses com per saber la recurrència d’aquests aiguats. No obstant això, la coincidència i persistència dels mecanismes que magnifiquen l’episodi el fan extraordinari. I la meteorologia popular ho ratifica batejant-lo com l’Aiguat de sant Tomàs, ja que el 10 d’octubre és el dia de sant Tomàs de Vilanova, que passa a engruixir la llista: santa Tecla, sant Lluc, sant Miquel, etc.
I finalment una referència que fa servir el meteoròleg local, Miquel Taverna, tot esmentant el seu il·lustre convilatà Josep Fusté i Grifoll (Alforja, 1923 – Arbolí, 1978), que, referint-se a l’aiguat de sant Miquel del 1959, deia: “Tot ve que torna”.
Joan Arús, llicenciat en ciències físiques i meteoròleg
L’àvia de la meva dona és d’un poble proper als Pics d’Europa, a Lleó. Sempre em diu que la gent de ciutat no sabem què és això d’estar incomunicats per la neu. La sensació de no poder tornar a casa o sortir d’ella. I jo li contesto que sí que ho sé, que em va passar una vegada: aquell dia que la pluja es va endur les carreteres. Era el 10 d’octubre del 1994. Avui fa 25 anys.
Moisés Peñalver és periodista
He tornat a llegir el que vaig escriure aquell dia, del qual recordo tres escenes molt marcades. La primera va ser anar al costat del riu Francolí, a prop de Joan XXIII, i veure com aquell rierol s’havia convertit en un llac com el de Banyoles. La segona, va ser trobar-me carreteres que l’aigua s’havia emportat; i la tercera, la sorpresa de trobar-nos -el fotoperiodista Lluís Milián i jo- amb Lluís Llach, un dels damnificats.
Però, aniré més enllà. La vida d’un redactor del fet divers és variadeta: un judici d’assassinat, el mateix assassinat al qual vas anar uns anys abans i vas estar amb els policies; un accident de trànsit on veus els morts, un ofegat a la platja, un suïcidat al Balcó del Mediterrani, un camió cisterna bolcat… De tota aquesta col·lecció d’imatges que el teu cervell esborra ràpidament per poder viure sense plorar, se’n guarden quatre o cinc al teu disc dur. Després, et dediques a l’humor -com un servidor- o a vendre cotxes, i el teu record d’aquella època són aquestes quatre o cinc imatges.
Un d’aquests records històrics que m’han quedat és una pel·lícula, un curt, que comença a la carretera entre Falset i Porrera amb Milián conduint el seu Peugeot i jo al seient del copilot. Després d’un revolt, la carretera havia desaparegut. Al seu lloc només hi havia l’estrèpit de l’aigua desbocada. En una situació normal, en aquell tall de carretera, convertit en penya-segat, hi hauria hagut una patrulla policial. Però hi havia tantes carreteres convertides en no-res que no hi havia prou policies per controlar-ho. Aquella imatge d’un tram de carretera sense carretera i sense avís previ em va fer veure que ens trobàvem en una situació d’autèntica emergència. Com diuen tantes vegades en el món dels successos: «Si hagués passat una mica abans, hauríem caigut amb el cotxe al riu i haguéssim mort». Però, bregat en aquest tema, ja sabem que la gent sempre diu que podria haver estat pitjor.
Dels periodistes que estàvem repartits per les zones afectades per les pluges, a mi em va tocar el Priorat. Vam arribar a Porrera, no sense patir algun ensurt. Vam contactar amb gent del poble que miraven espantats com el riu Cortiella s’emportava per davant tot el que trobava… arbres, cotxes i furgonetes que quedaven xafats contra el pont com si estiguéssim fets de cartó. A dins d’aquells porxos, un veí em va ensenyar una marca a la paret. «Miri, fins aquí va arribar l’aigua l’any 1967». Feia 27 anys d’aquella data, i avui fa 25 de la nova riuada.
A Porrera ens van atendre com si fóssim veïns del poble, ens van donar de menjar, vam passejar per aquells carrers que fan pujada. Vam parlar amb gent i vam picar un intèrfon per preguntar a algun pagès per les conseqüències dels aiguats a les seves terres. En una d’aquelles cases ens va obrir una cara coneguda. Era el Lluís Llach, que ens informava que l’aigua s’havia emportat una casa de la família, concretament va dir «un lloc de mals endreços».
A mesura que passava el dia, vèiem com els veïns intentaven treure una furgoneta que havia quedat encallada sota el pont i posava en perill l’estructura, perquè la força de l’aigua s’ho emportava tot per davant. Aquell soroll del riu, i com els cotxes quedaven destrossats en xocar contra el pont, ha estat una imatge que sempre he conservat a la memòria. Al Serrallo també patien la inundació i recordo com el Ramon, un company periodista que vivia a Torres Jordi, es va quedar sense cotxe.
«La aventura de salir del Priorat» vaig titular per descriure el París-Dakar en què es va convertir la tornada. Allò que diu l’àvia de la dona: no poder tornar a casa. Per on tornaríeu a Tarragona des de Porrera, sabent que trams de carretera ja no existeixen? S’havia de provar. Així que el Peugeot del Milian va anar sortejant pedres i munts de terra sobre la via, dos trams de carretera mig desfeta i un torrent “enfadat”. Ens vam arriscar. La carretera de Falset a Reus estava tallada al Coll de la Teixeta, així que vam anar a Marçà per tornar per la carretera que passa per la Torre de Fontaubella. Però, vaig escriure «¡Sorpresa! La carretera acabava como el anuncio de Peugeot en el fin del mundo». Un pont havia desaparegut. Vam tornar a Falset i vam agafar la nacional fins al Coll de la Teixeta i vam baixar per la carretera de Dosaigües, que s’havia convertit en una muntanya que s’havia empassat un tot terreny i l’havia deixat allà bolcat.
Tota una aventura periodística. Una vivència personal que sempre recordaré. Que no s’enfadi Bruce Lee, però jo no vull ser aigua, «my friend».
Moisés Peñalver és periodista. Va va cobrir els aiguats de 1994 per Diari de Tarragona
“¡Juventud divino tesoro! Los desquiciados locales vacíos han encontrado un nuevo franquiciado de ocupación. Una manera al alza de rentabilizar el espacio cerrado cuyo fin es vaciar los bolsillos al descubierto de una juventud instalada en aplicaciones de inmediatez.
Escenarios de atracción accesibles a través de consumos abaratados, medios inasequibles gratuitos e ilusiones fomentadas por la tímida valentía al riesgo del doble o nada. Jóvenes que juegan a caer o esquivar los mecanismos de adicción configurados a posta por los manipulantes del “dinerego” haciéndoles recorrer de adicción en adicción el tablero de la tentación como pantallas en su afán impostado por vivir su propia “vidajuego”.
Si la vida se toma como un juego en el que fácil parece ganar, los valores se pierden en la batalla contra canallas que primero se hacen los perdidos para que una vez ya adictivo sólo se quiera jugar para creer ganar. Los bajos de las calles de las ciudades y barriadas con mayor índice de necesidad, son los lugares estratégicos en los que las casas de apuestas con sus inquiniosos inquilinos han apostado para establecerse. Una apuesta ganadora en la ruta de la tentación.¿Por qué no se premia el descubrir ante el acertar?, ¿por qué no se fomenta la inversión, el ahorro y el esfuerzo?.
Deberían premiar al joven que más ahorra por mes, al que apuesta por mejorar la sociedad mediante proyectos sociales, a quienes saben perder y a quienes juegan para divertirse y por divertir, pero mientras que la mayoria de clubes de “futbolítica” de este país lleven en el pecho publicidad infecciosa, la tentación no se desinstalará de nuestro estadio mental.
Licencias con via libre hacen de ello una realidad, la banca siempre gana señores…¡salgan del juego!. La bola de la tentación ronda por un gran número denuestra juventud, desde a la niña bonita al cero negro pasando por el uno más uno. Ya hay familias arruinadas con la casa acuestas por esta destructiva droga que no pulula a escondidas ni trapichea por las esquinas, sino que nos decora en su descarada legalidad de sobremanera en locales de todo el país. El Franquiciado de Loterias y Apuestas del Estado se convertirá con el tiempo en “Loquerías a cuestas del estado”…¿qué te apuestas?”.
Des del dijous 26 de setembre al diumenge 29 he viscut intensament el món creatiu de l’arquitecte tarragoní Josep Maria Jujol en la ciutat de Sant Joan Despí/SJD, en el seu Centre Jujol-Can Negre. Els tarragonins hem de reconèixer l’impuls que SJD, encapçalat per l’alcalde socialista Antoni Poveda i el treball logístic de Carles Español, realitzen vers a tota l’obra polièdrica jujoliana. Tarragona prioritza el seu conjunt patrimonial de la humanitat romà. El 26/09 es presentava el magnífic llibre editat per Triangle Postals Gaudí & Jujol, que per cert ja s’havia presentat al COAC demarcació de Tarragona i seguidament s’inaugura l’exposició “Maquetes crítiques. Jujol i la modernitat”, realitzades per els alumnes final de la llicenciatura d’arquitectura de la Universitat Internacional de Catalunya Barcelona School of Architectura/UIC. Mostra que potser la veurem a la seu del COAC Tarragona, amb el recolzament de la Fundació Trencadís, ja que es una mostra en la qual l’estudiant intueix els recursos necessaris per entendre l’obra arquitectònica. De les sis maquetes, dues eren de la Cases Ximenis i Bofarull, situades a Tarragona i Els Pallaresos, respectivament.
Dijous i divendres vam gaudir de les Jornades Internacionals, a l’entorn de l’arquitecte Jujol, amb l’esperit d’”animar les pedres i posar la vida”, lema que l’arquitecte i professor de la UIC, Guillem Carabí Bescós, director de les jornades va comentar a l’inici d’aquest esdeveniment. Apel·la a les pedres de l’arquivolta de la porta de la façana gòtica de la Catedral de Tarragona, l’encunya l’arquitecte mentre descriu, l’any 1946, el pas de la processó dels Penitents quan marxa per davant de la porta. Les pedres assoleixin la vida és la verbalització d’allò que Jujol veu en aquell precís moment: una manifestació plàstica protagonitzada pels colors vermellosos dels marbres de la façana, barrejats amb la lluentor dels uniformes dels soldats en processó i de les torxes en flames dels penitents.
Al llarg dels dies 27-28/09 es van anar succeint les intervencions de M. Àngels Fondevila/Museïtzació de Jujol, Anna Pujadas/Jujol i l’esperit de Carnaval, Rowan Moore/Taking Architecvture for a Walk, Mireis Freixa/L’obra de Josep Ma. Jujol, dins l’estela del gaudinisme; Diego A. Rodriguerz Solano/Mirada y desplazamiento: algunes reflexiones sobre el proceso creativo de Jujol, Toshiaki Tange/Entre Jujol y Gaudí; Aruro Frediani/Des de la tribuna de la Casa Planells i Roger Miralles/Jujol i el diable, aquest dos darrers, per cert, director i cap d’estudis actual de l’Escola d’Arquitectura de la URV. Finalitzaven les jornades amb una taula rodona amb representants dels gabinets d’arquitectura VORA barcelonés, NUA tarragoní amb Arnau Tiñena i Tomàs Lòpez, dissenyador i interiorista, format a l’escola EINA i professor actualment d’ELISAVA.
Tot plegat finalitzava al Camp de Tarragona, visitant el Teatre Metropol, la Casa Bofarull dels Pallaresos i l’Església del Sagrat Cor de Vistabella. Aquesta visita a tres peces fonamentals de l’anomenat Territori Jujol/TJ, que recentment el professor Roger Miralles ha implantat a casa nostra posava punt final com fermall d’or. També tenim a casa nostra el santuari dedicat a la moreneta a Montferri, la capella de Mas Carreras a Roda de Berà, tot el patrimoni jujolià de Gremi de Pagesos, las ermites del Roser a Vallmoll i la del Loreto a Renau, entre altres demostracions de l’esperit i petjada del encara molt desconegut arquitecte Josep Maria Jujol.
Jordi Martí Font és conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.
El primer cop que vaig poder parlar amb el Xavier Joanpere va ser com a conseqüència d’una casualitat si més no curiosa. En el 25 aniversari de l’assassinat de Salvador Puig Antich, el _Nou Diari_ havia publicat dos articles d’opinió sobre el fet, un era d’ell i l’altre, meu. Ell feia temps que expressava públicament les seves idees per diversos mitjans i jo li coneixia només les d’aquell moment; jo just començava a fer-ho. Un dia per la tarda, entre setmana, com molts dies entre setmana per la tarda, vaig anar al local de la CGT del Baix Camp-Priorat, a Reus, al pis del raval de Santa Anna, ell va entrar per la porta i el Joan Rosich ens va presentar dient que en la clandestinitat al Xavier li deien «Ramiro».
Vam xerrar poc però vaig quedar parat que un home com ell, de qui coneixia el llibre «Aventurers i solidaris», es declarés llibertari, més que res perquè jo l’associava més amb els àmbits de solidaritat internacionalista i a la defensa de posicions independentistes. El 2002, quan va publicar «Les causes pendents», vaig tornar a llegir el Xavier ara en llibre i, a poc a poc, vaig entendre que el seu camí vital i polític era molt més ampli que el que les meves velles i gastades etiquetes podien arribar a explicar.
I fugir d’aquestes etiquetes, de les etiquetes, crec que va ser, potser, una de les seves formes de fer al llarg de tota la seva vida. Fugir de les etiquetes o, almenys, ampliar-ne els significats. Per això a «Les causes pendents» hi cabien, entre altres, Pere Casaldàliga i Núria Cadenas, Pep Riera i Hebe de Bonafini, Leonardo Boff i Joan E. Garcés. Per això, la seva força solidària el portava a conèixer més encara el món rodó on vivim i, sobretot, Amèrica Llatina, sense deixar de tenir clar que era aquí on la lluita esdevenia imprescindible. Avui, quan sabem que no el podrem tornar a sentir parlar perquè la mort se l’ha endut, retornar a les seves opinions escrites és entendre que per transformar el món cal conèixer-lo tot i a fons, sense deixar mai de lluitar per fer-ho.
I potser aquest seria un dels ensenyaments bàsics del seu viure, tant vital com polític, de les seves idees escrites. Que cal anar-hi i conèixer qui, abans que nosaltres hi ha anat, perquè sense conèixer el passat no podem emprendre la tasca de transformar-ho tot avui mateix.
Perquè, tal com ell mateix deia, «Les causes restaran pendents mentre les tinguem a la memòria i actuem per elles i aquestes estaran perdudes quan les oblidem o abandonem.» El darrer cop que el vaig veure va ser a la presentació del darrer número de la revista «La Corbella», en la qual la Mar Joanpere hi publicava un interessant article sobre el Col·lectiu Llibertari de Vilaplana, on ell milità. Deu ser el primer article escrit sobre l’espai llibertari al Baix Camp durant la Transició, que tanta importància ha tingut a nivell general i, sobretot, per a aquella barreja estranya que veiem cada dia més entre independentisme i anarquisme i que a Vilaplana va tenir un dels seus llocs fundacionals el 1982 amb la creació de la Coordinadora Llibertària dels Països Catalans.
Tenia la intenció d’ampliar les informacions que tenia sobre aquell fet ben aviat amb el Xavier, però ja no podrà ser. Malgrat tot, les seves paraules continuen vives en llibres, records, articles i converses fetes i pendents. I
és per això que ja que podem fer-ho, no l’hem d’oblidar i, si no el coneixíem, llegir-lo i aprendre, potser, que ens hagués agradat conèixer-lo més, sobretot quan deia coses com que «Lluito per a la independència de Catalunya, per a la demolició de les centrals nuclears, contra el treball precari, contra la política agrícola dels diferents governs catalans i espanyols, que han enfonsat un país eminentment agrícola com el nostre. Em vaig negar a fer el servei militar i faig objecció fiscal a l’exèrcit i a l’església.»
I és clar que la seva mort, l’1 d’octubre mentre visitava la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ens ha allunyat de part del seu futur, però no hem de permetre que ens allunyi també del que deia i pensava, del que ens deia i del que ens podia portar a pensar, de la part del seu futur que sí que pot ser, del guanyarem que serà el nostre futur compartit. Xavier Joanpere era pintor de parets, un «ofici de festa», que deia Papasseit.
Un pintor de la colla del Salvador Seguí, que serà recordat per fer política des de baix, fora de l’espectacle, per al poble i amb la gent, en defensa de la Terra i del territori, aprenent del passat i tenint clar que allò que cal transformar és el futur, un futur que ell volia -i feia tot el possible per tal que ho fos- lliure i solidari, aquí i arreu del món.
Helena Escoda, coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya
“Una afirmació com “blindatge dels correbous” no té sentit en el nostre ordenament jurídic, ja que qualsevol llei no contemplada en la part dogmàtica de la Constitució, es pot derogar. Les qüestions relatives als espectacles taurins, donada la seva abjecció moral, sempre han estat profundament controvertides. No obstant això, durant la darrera dècada, els arguments ètics s’han vist més eclipsats que mai per qüestions deliberadament polititzades.
Tot i que en determinats mitjans de comunicació s’ha repetit com un mantra que el mateix any que el Parlament de Catalunya va abolir les curses de braus, per contrapartida també va blindar els correbous, aquesta afirmació no és certa. El Parlament va abolir les curses de braus però mai va blindar els correbous, en realitat el que va fer fou regular-los, cosa que no va suposar cap blindatge.
El 28 de juliol de l’any 2010, com a resultat de la iniciativa legislativa popular portada a terme per la Plataforma Prou!, el Parlament va aprovar per 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Tanmateix, les festes populars d’índole taurina, conegudes amb el nom genèric de correbous (o “los bous” a les Terres de l’Ebre), no es van veure afectades per aquesta prohibició, ja que a causa d’un desconeixement molt generalitzat sobre la tortura que implica un correbou per a l’animal i la falta de voluntat política, el límit es va fixar en abolir només aquelles celebracions en les quals es fereix l’animal amb la finalitat de culminar la festa amb la seva mort.
La polèmica era, en qualsevol cas, inevitable, tant per les queixes expressades pels aficionats als toros, com per les queixes dels qui demanaven també l’abolició dels correbous, ja que la major part dels arguments contra la tortura emprats per abolir la tauromàquia de mort, són vàlids per abolir la tauromàquia sense mort. Durant els correbous, malgrat que no s’utilitzin estocs, ni es pretengui matar l’animal de cap altra manera, els bous són sotmesos a un seguit de turments extrems. Precisament per aquest motiu, el dia 1 d’octubre de l’any 2010, el Parlament va aprovar la Llei 34/2010 de regulació de les festes tradicionals amb bous, el marc de la qual és la llei de protecció dels animals, ja que calia endreçar aquest assumpte.
Els mateixos grups parlamentaris que van votar a favor de l’abolició de les curses de braus van votar a favor de l’aprovació d’aquesta llei. Per descomptat, aquest fet encara va encendre més una polèmica inevitable i va causar interpretacions errònies, de vegades malintencionades, que van derivar en un titular efectista amb dos objectius directes: per una banda, polititzar encara més la qüestió dels correbous per eclipsar els arguments ètics emprats pels abolicionistes i desacreditar-los i, per l’altra, com de costum, atacar i desprestigiar el Parlament i la Generalitat de Catalunya.
Per molts mitjans, la polèmica no fou analitzada ni amb rigor, ni des d’una perspectiva purament en favor de la causa dels bous, sinó de manera absolutament tendenciosa i, fins i tot, maliciosa. Arran de tot això, l’1 d’octubre de l’any 2010 es va crear un titular sensacionalista, tendenciós i fals: El Parlament blinda els correbous. Tanmateix, amb la Llei 34/2010 els correbous no es van blindar sinó regular, la qual cosa no va promoure per a res la creixença, ni molt menys el blindatge, d’aquesta tipologia de celebracions a Catalunya.
La finalitat d’aquesta llei no era promoure els correbous, sinó intentar minimitzar el patiment dels animals i que la seguretat dels espectadors no es veiés compromesa, una matèria en la qual la Generalitat ja havia incidit l’any 1988 amb l’aprovació d’una la llei pionera a tot l’Estat espanyol relativa a la protecció dels animals (Llei 3/1988, de 4 de març), gràcies a la qual ja es van abolir les modalitats de correbous que culminaven amb la mort de l’animal, així com les corrides de toros en places desmuntables.
Molts municipis catalans, alguns d’ells d’un gran pes demogràfic, no van poder tornar a celebrar festes taurines. Aquesta llei de fa més de 30 anys tampoc va estar exempta de polèmica, sobretot perquè va comportar l’abolició de la sort de mort al corre de bou de Cardona, una localitat que, malgrat va desobeir la llei durant quatre anys successius donant mort als toros, avui se’n vanagloria d’abanderar els anomenats correbous incruents (locució paradoxal).
Però si analitzem el que realment va comportar la Llei 34/2010 podem concloure el següent: en primer lloc, fins a l’any 2010, la realització dels correbous no estava regulada per cap llei catalana específica, només existia un manual de recomanacions i bones pràctiques en les festes tradicionals amb bous, l’objectiu del qual era vetllar per la seguretat i el bon desenvolupament d’aquests espectacles. La normativa vigent i de legal compliment per la qual es regulaven els correbous era la Resolució de 12 de maig de 1989, sobre espectacles i festes tradicionals amb bous sense mort de l’animal i la mateixa Llei 22/2003, de 4 de juliol, de protecció dels animals.
I a la resta que no estigués regulat per cap llei catalana, s’aplicava la normativa estatal relativa a aquesta matèria. A partir de l’entrada en vigor de la Llei 34/2010 el manual de recomanacions i bones pràctiques va adquirir la categoria de Reglament i, per tant, d’aleshores ençà es contemplen obligacions i prohibicions, així com un règim sancionador específic el qual en cas d’incompliment preveu multes de 60.000 a 150.000 euros o la inhabilitació per un any en l’exercici de l’activitat ramadera o en l’organització d’espectacles taurins.
En segon lloc, el reglament restringeix els municipis autoritzats (només aquells que puguin acreditar arrelament de la tradició en dates concretes) i restringeix les modalitats de correbous autoritzades a Catalunya, les quals són: bous a la plaça, bous al carrer, bou capllaçat, bou embolat, bou salvatge i exhibicions d’habilitats. Gràcies a l’aplicació d’aquesta legislació vigent, denúncies animalistes com les relacionades amb les tientas i els bous a la mar van prosperar.
L’abril de 2013, amb motiu de la seva il·legalitat, la Generalitat va suspendre cautelarment les tientas per a turistes a les ramaderies de la localitat d’Alfara de Carles, i el febrer de l’any 2015, va obrir un expedient sancionador a l’organització dels bous a la mar de les localitats de l’Ampolla i les Cases d’Alcanar, perquè aquesta modalitat ja no es troba contemplada a la Llei 34/2010. Un altre aspecte important fou la prohibició de la participació de menors de 14 anys als espectacles i la fixació dels límits de la durada del martiri dels animals, per exemple els bous embolats no poden romandre més de 15 minuts amb la cornamenta encesa.
Altrament, cal esmenar que després de l’èxit de la ILP per l’abolició de les curses de braus, les organitzacions animalistes han seguit treballant per informar i sensibilitzar a la societat catalana sobre la veritat dels correbous. Una realitat que fins fa pocs anys molts catalans concebien de forma esbiaixada, però avui gràcies als avenços del coneixement científic i a la bona feina documental realitzada per organitzacions i voluntaris, la nostra societat és conscient del maltractament que impliquen els correbous.
Un maltractament que no es pot regular. La majoria de catalans considera els correbous barbàrie incomprensible en un país civilitzat. El passat 26 de setembre, el Parlament va aprovar una Resolució presentada per Catalunya en Comú-Podem en la qual s’insta al Govern a abolir els correbous. Malgrat que la Llei 34/2010 des de fa una dècada pretén minimitzar el patiment dels bous a través de la regulació, podem considerar que ja n’hem après les lliçons següents: les vulneracions al reglament no són cap anècdota, sinó quelcom habitual, però tot i això, el més important rau en el fet que no serveix de res regular la tortura, aquesta només es pot abolir.
I encara que es compleixi la llei rigorosament, correbous i benestar animal són i seran sempre totalment incompatibles i el compliment rigorós del reglament tampoc garanteix la seguretat dels participants i dels espectadors, perquè els animals en situacions adverses poden tenir reaccions del tot inesperades. Un cas exemplar és l’accident del passat setembre a Vidreres, l’organització del qual ho tenia “tot en regla”. Per tant, després de gairebé una dècada de regulació, és l’hora de demostrar valentia política i abolir definitivament els correbous”.
Helena Escoda és historiadora, antrozoòloga i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
