D’aiguats sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà, però les quantitats de precipitació recollides durant el 10 d’octubre del 1994 son absolutament excepcionals com els 450 a Alforja, 395 al pantà de Siurana i fins i tot valors de 600 litres a Farena o La Mussara. Es lògic tenir la temptació de dubtar d’alguns d’aquests valors, per massa elevats, però les persones que van viure-ho, i patir-ho, en primera persona no tenen cap dubte de que son certs. M’agradaria insistir aquí en un càlcul que esmentava el Dr. Enric Aguadé en el seu llibre “Memorial d’aiguats” i que incomprensiblement ha passat desapercebut per la major part de bibliografia de l’aiguat del 94, fins i tot dins l’àmbit oficial. En desconec el motiu.
L’aigua que va entrar des del dia de l’aiguat fins a finals d’octubre al pantà de Siurana, mesurada oficialment, va ser 62.209 hm3 (Font: ACA). Tenint en compte que la superfície de la conca que aporta aigua a l’embassament és de 60 km2, també dada oficial, ens trobem que la pluviometria mensual va ser 62.209 / 60 = 1037 litres/m2. Una autèntica barbaritat, sí, però els números son tant fiables com ho sigui la mesura oficial de l’aigua que entrava al pantà.
D’aquests litres hem de descomptar la pluja que va caure posteriorment al dia de l’aiguat, entre els dies 16-19, quan va ploure de forma ja habitual. Descomptant aquesta aigua calculem que la pluviometria a la conca del pantà el dia 10 devia voltar els 850 l/m2, que segueix sent una autèntica desmesura.
El que està clar és que el pantà es va omplir en un sol dia, això no necessita de cap aparell de mesura, es va veure a simple vista. L’aigua va seguir entrant amb força durant els dies posteriors de forma que les comportes es van haver d’obrir el mateix dia de l’aiguat i no es van tancar en tot el mes. En total al mes d’octubre va entrar el cabal d’aigua equivalent a 5 pantans sencers!
Fossin 600, 800 ó 1000 els que van caure aquell dia, el que és innegable és que si va passar un cop, pot tornar a passar encara que trigui 100 ó 200 anys a repetir-se. I el que és més important, demostra del que és capaç la orografia de les nostres muntanyes quan les condicions meteorològiques es posen d’acord. Millor no oblidar-ho.
Eduard Marimon és llicenciat en ciències químiques, observador meteorològic de la XOM i membre de Meteoprades.
Vint-i-cinc anys dels aiguats:el dia que el cel ens va caure al damunt.
Equip de redacció
