Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)
“No nos queda tiempo”, decía en mi último artículo de opinión, pero no pensaba que fuera tan poco. El ejemplo del Mar Menor, con peces boqueando en busca de un oxígeno que ya no tienen por culpa de la mano del hombre, es el espejo que nos muestra que mundo más horripilante nos espera si no hacemos algo ya mismo.
Las administraciones han mirado hacia otro lado demasiado tiempo y ya no vale cerrar los ojos. El desastre ecológico de esta laguna de Murcia es la historia de un disparate consentido y alentado que ha relatado un artículo de La Verdad. Causa desazón leer que en 1987, el Gobierno autonómico aprobó una ley pionera para proteger este ecosistema singular, pero nada más nacer, el PP, capitaneado por el exministro Federico Trillo, la denunció al Tribunal Constitucional. “Como telón de fondo estaban las pérdidas que podían sufrir los insaciables promotores de la zona y la industria del hormigonado en general”, narra la noticia. La Ley marcaba ya algunas medidas que se proponen hoy en un plan de choque para salvar la laguna, si es que tiene salvación. Total, solo ha pasado 32 años desprotegida, expoliada, envenenada, intoxicada, sentenciada y ahora, de esos polvos, estos lodos.
Trillo perdió la causa, pero en el 2001, el PP dio el golpe de gracia sacando una Ley del suelo a la que el Mar Menor tenía que adaptarse. Daba igual que pisoteara el Convenio de Ramsar sobre humedales y varias figuras de protección de aves y ecosistemas de la Unión Europea. Una vez más, lo que mandaba era el beneficio económico, aún a costa de hipotecar el futuro.
A todo esto, proliferaron las desaladoras ilegales para regar los campos, algunas tan ocultas que parecen instalaciones de narcotraficantes en vez de agrícolas y una tupida red de tubos y pozos ilegales han explotado los acuíferos sin dar ni un respiro.
La excusa es que nunca llegó el trasvase Tajo-Segura, otro argumento que clama al cielo. Si son tierras de secano, ¿se puede saber por qué se ha estimulado esta economía de regadío? ¿Acaso alguna mente preclara cree que convertirá las piedras en agua como si fuera un mesías haciendo el milagro del agua y el vino?
El desastre del Mar Menor puede hacernos abrir los ojos de una vez por todas y tomar medidas, que deberán ser drásticas o no estaremos a tiempo.
Algunos nos acordamos de cuando se instaló la industria petroquímica y secó todos los pozos de Tarragona. Agua de boca para la gran industria que ahora, 40 años después, sigue así. Tan solo se ha avanzado en usar agua de las depuradoras urbanas de Tarragona y Vila-seca-Salou, que suponen una pequeña parte de agua reutilizada de todo un gran caudal de agua de boca. El mini trasvase del Ebro ha sido un impulso para nuestro territorio, pero también aquí hago la misma reflexión: ¿Por qué hacemos una economía basada en el agua si somos zona de secano? ¿Por qué seguimos bombeando agua del río Ebro si los acuíferos ya están regenerados? ¿Por qué, a todo esto, pagamos el agua mucho más cara? Podemos hablar de muchos y muchos ejemplos de la gestión del agua en Tarragona, pero eso ya será tema de otro artículo. Mientras tanto, el reloj sigue corriendo hacia el desastre.
“Presidente en Defunciones”
“Por un afán de resurrección política, el rey de los humos tal caballero de Atila desbocado, se afana en exhumar al superviviente dictador. Desde luego que hay vida después de la muerte, que se lo digan a los españoles que hayan sobrevivido la envuelta vida, esperada muerte e impetuosa resurrección del último dictador “en diferente mente” del mando o banda del que hayan formado, o deformen, juez y parte.
En vida nadie provocó tanta muerte, fallecido pereció tan vivo, ni un apresurado “presidente en defunciones” tuvo el poder de insurreccionar a un franco dictador para cumplir su primera medida mal tallada al llegar a su mausoleo viviente. Un traslado que además de cuerpo y alma en cincuenta kilómetros, remueve mil y una conciencias de la cuarentena de la “_dicta y dura”_ post morten , algunas esqueletizadas y muchas otras momificadas en la _“ideal ización”_ del totalitarismo.
Un Valle de caídos que quedará huérfano y profanado por un candidato a presidente, que antes de su elección, empleando su inepta competencia del momento, pretende alzarse en el “valle de los subidos”. La está liando en el Pardo, “parda quien parda” cuando ni el Papa ejerce de padre en el escenario del ¡madre mía!. Unos se rasgan las vestiduras y otros vitorean su honor.
Un patético despótico político gracias a un mal enterrado dictador y un desenterrador semi desterrado. Conquistas de territorios, exhumaciones y efectos de humo,batallas entre vivos y muertos entre ejércitos de colores… El pasado viviente de la historia malherida y maltratada de nuestro país,es el voto a resucitar que el caballero desbocado quiere enterrar en sus urnas para revivir las vacaciones de estos últimos meses en La Moncloa. Un golpe franco apunta la portería, como suba a su marcador…tendrá que dar las gracias a su difunto desterrado”.
Begoña Floria, tinent d’alcalde de Cultura, Festes i Patrimoni de l’Ajuntament de Tarragona
“Acaba l’estiu, de fet ja estem al mig de les festes de Santa Tecla, i el nou govern municipal continua donant signes que encara no sap on està. Tarragona, és una capital de província, ciutat referent al Mediterrani, vila de fortes tradicions des d’època romana i municipi motor de la segona àrea metropolitana de Catalunya. Lamentablement, l’alcalde Pau Ricomà (ERC) i el seu equip ho han oblidat. O almenys, això sembla i és profundament preocupant. Tarragona és el hi va gran.
Cal recordar que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va ser la llista més votada, malgrat alguns voldrien esborrar-ho de la memòria col·lectiva. De forma legítima, el republicà Ricomà va voler ser alcalde, i va aconseguir els suports necessaris gràcies a En Comú Podem, cosa que va causar decepció a molta gent que els va votar. També va obtenir el beneplàcit de Junts per Catalunya i, especialment, de la CUP (que ha protagonitzat el serial de l’estiu “Vull entrar al govern però no em volen”).
Per tant, una llista preparada per a governar, la socialista, va ser substituïda per un altre equip sense suficient preparació. És una apreciació objectiva tenint en compte que no paren de dir que necessiten temps. Això si, han estat ràpids per prendre decisions incomprensibles com treure per l’article primer (perquè jo ho dic) el Memorial Marbel Negueruela de la Mitja Marató. Ara ho volen arreglar però el fet és que es va fer sense comunicar-ho prèviament en els òrgans col·legiats on estan la resta de grups polítics i amb el silenci dels socis de govern, els comuns, que sempre parlen de la importància de la transparència i la participació però a l’hora de la veritat ho exerceixen poc (es veu que el Patronat d’Esports no cal tenir-lo en compte per decidir, visca la coherència).
Tarragona és capital, no fa falta dir-ho contínuament en les intervencions públiques, com fa Pau Ricomà. És capital i per això l’alcalde (ni Josep Fèlix Ballesteros ni Joan Miquel Nadal) mai feia discursos com si fos el cap de l’oposició, criticant a l’anterior govern o a altres partits polítics en els actes públics. És capital, i per això una àrea tan important com Cultura i Festes la portava un regidor o regidora que podia dedicar-se en exclusiva i atendre la seva complexitat sense compartir-la amb la gestió de tota una ciutat.
És un tema de saber estar, i de saber parlar. I de tenir una mirada alta, i de saber realment a qui representes. Tarragona no és un poble, amb tot el respecte als pobles, ni una capital de comarca qualsevol. Per a governar una capital l’equip ha d’estar preparat, no hi ha període de prova. S’ha d’arribar après i, sobretot, cal tenir sentit institucional i saber el que tens entre mans”.
Begoña Floria, periodista i consellera socialista a Tarragona
“Es preveu una tardor més que calenta, tardor política. Tardor al “rojo vivo”. Aquest article podia tenir diversos títols: 1. Embolica que fa fort; 2.Política, art de l’impossible; 3. Més del mateix; 4. A on anem a parar; 5. Què ens porta tot plegat.; 6. El teu títol; 7. L’atzucac: carreró sense sortida. Fins quan? i 8. Etcètera, etcètera. A continuació, com a mostra del que està per vindre, pots llegir una sèrie de titulars i dels destacats, de la premsa de paper, dels darrers dies. Des del trenta d’agost al 8 de setembre, deu dies. Tots els entre cometes corresponen a declaracions dels líders espanyols i catalans. Som-hi doncs.
30/08. Sánchez demana “responsabilitat” per evitar noves eleccions; El plenari sobre el “Open Arms” accentua la fractura entre PSOE i UP; “No es pot voler ser govern i contra govern a la vegada”; El PDECat obre un procés intern per discutir si es dilueix en JxCat; Montero creu que fins desembre no es liquidarà el deute autonòmic; Les 370 mesures de Sánchez; “No podem confiar en vostès”
31.08. Sánchez solament anirà a una altre investidura si té la garantia de ser president; Podem, el vodevil.
01/09. Sánchez es prepara per eleccions a la espera d’un gir d’Iglesias; El PSOE llança el darrer ham a Podemos pensant en novembre; Moncloa creu que una “majoria cautelosa” recolzaria a Pedro Sánchez a la tardor; Els socialistes proposaran a UP una via per generar “confiança mútua”.; Catalunya: el desenllaç; Estem en la recta final de la inèdita unitat d’acció entre l’antiga Convergència i ERC; Podem i el nus escorredor; UP pot elegir si trenca amb el PSOE o li regala els vots a despit; Creix la sospita en l’entorn d’Iglesias que Sánchez busca la destrucció de Podem; Torra planteja investir a Puigdemont com resposta a la sentència del 1-O; Ni coalició, ni eleccions, existeix una altra via: programa comú progressista; Incertesa, inestabilitat, desconfiança; “PP i Cs, entre un Govern socialista i un socialista amb independentistes, prefereixen el segon”; La estabilitat política no pot dependre dels independentistes, amb un calendari aliè al interès d’Espanya”; “Hem d’exhaurir al màxim per arribar a un acord amb Podem”; Torra avisa Torrent que es prepari per si s’ha d’investir Puigdemont com a president; “Un govern de concentració ho embolicaria tot més”; Som la casa gran del constitucionalisme.
02/09. El PP accentua la pressió sobre Ciutadans davant la proximitat d’eleccions; Casado insisteix en què els votants de Rivera no entendrien que la dreta anés desunida i es presenta com a líder que ha conquerit pactes; Casado veu la possibilitat de guanyar a l’esquerra si suma amb Ciutadans; Tres mesos d’incertesa; El Govern recolza un fòrum de SCC en defensa del bilingüisme; El president de l’Assemblea francesa recolza a Espanya; Hi haurà manifestacions important però és impossible la repetició de la DUI, “Tornar a votar motivaria la tabola de la dreta”; “Parlar únicament de confrontació ens empetiteix”.
03/09. El jutge acusa a Aguirre de “idear” el finançament il·legal del PP en Madrid; Sánchez supedita la trobada amb Iglesias a la negociació del programa; La Moncloa celebra que Podemos “tindrà difícil“ el document que es presentarà avui; ERC manté l’abstenció com a gest per al diàleg: El jutge vol saber si Aguirre coneixia o, fins i tot si controlava, la suposada caixa B del PP; L’independentisme busca refer la unitat com el Tsunami Democràtic; El TSJC fixa el 25 i 26 de setembre el judici a Torra pels llaços grocs; Aguirre i Cifuentes, investigades per finançament irregular del PP
04/09. Sánchez ofereix a Podem càrrecs fora del govern i garanties sobre el pacte; El PSC no serà a la Diada perquè és un protesta “independentista”; El president espanyol rebutja el referèndum català perquè “trenca la convivència”; El PSC s’absentarà de l’acte institucional de la Diada dedicada a “presos i exiliats”; Els populars tanquen files en defensa de Esperanza Aguirre; Sánchez situa a Iglesias en el dilema: investidura i estabilitat o eleccions; El líder del PSOE ofereix a Podemos càrrecs institucionals i garanties dels pactes; Podemos en almívar ; El PP evita comentar les noves acusacions; Cs recolza una comissió d’investigació sobre el cas Avalmadrid; La Diada organitzada pel Govern enfronta als partits catalans; Andalucia crea un pla d’ajudes als “afectats per la immersió lingüística”; El Partit Socialista està en la cresta de la onada. Però, i Espanya? Això què és?; El PSOE tanca la porta per escrit al referèndum; La factura del desgovern espanyol;
5/09. Sánchez aixeca la pressió sobre Iglesias amb el recolzament d’ERC, PNV i EH Bidú; Torra amenaça amb la secessió si la sentència és condemnatòria; Ara és l’hora sí, de comprendre que la independència és inabastable sense una majoria social clara i nítida, y menys sense ajustar-se a les regles i procediments democràtics.
06/09. PSOE i Podem s’atrinxeren en la discòrdia; Casino parlamentari; Abascal no es veu a la suma; Torra ratifica a Madrid la seva aposta per la confrontació; Torra ratifica la seva aposta per la confrontació; “Cap demòcrata hauria de tenir por del vot en unes eleccions” Nou assalt sense avançar entre el PSOE i Podem; El cor té raons que la ment no sap explicar;
07/09. La actitud de Ciudadanos; Rivera torna al Parlament per a recordar el convuls ple del 6 i 7 de setembre; La llei del Referèndum i la de Transitorietat foren “un cop d’Estat postmodern”, segons el líder de Cs”: Junqueras recrimina a Torra el vet al avançament electoral; JxCat lamenta que ERC, faciliti la investidura de Sánchez i, a la vegada, no descarti eleccions catalanes; Dies d’esquizofrènia; El PP demana que compareixen tots el ministres per subratllar la seva debilita; El PSOE exigeix a Iglesias garanties de que serà lleial en la qüestió catalana; Un acord “gairebé impossible”
08/09. Sánchez pressiona a Iglesias i li urgeix que doni “un pas al davant”; El PSOE calibra riscos o beneficis del 10-N; La onada que ve; Adéu Catalunya, hola economia. Casado repta als barons socialistes a exigir a Sánchez els diners que els deu; L’independentisme s’encomana a la Diada per recuperar la unitat; Altres eleccions, per a què?; Puigdemont i Rovira demanen “combatre la pressió” des de la unitat per la Diada; Roldán ve a Cs ,és forta malgrat del darreres sortides; Sánchez admet que hi ha un “risc cert” d’eleccions; “Hem de tancar el dol i tornar a posar com a objectiu la independència de Catalunya”; Detindran Quim Torra? . . . s’apunta al “Jo em planto” i no compareix al TSJC?; “Si marquem un horitzó comú, sembla lògic un govern de concentració”; El govern impulsa la identitat digital “auto sobirana”.
Torno a repetir els possibles titulars d’aquesta col·laboració periodística? No cal. Ara vull fer unes pinzellades subjectives polítiques. Amb el tema del Tribunal Suprem i la sentència que dictaminaran està clar que el que prevaldrà serà l’esperit ja manifestat el seu dia per Soraya Sáenz de Santamaria. És a dir, demostrà que el poder legislatiu/judicial està a la capital del regne. La vicepresidenta va fer ostentació de escapçar al president de la Generalitat (i tot el seu entorn = presos polítics) També recordo les seves paraules que “ . . . el Diplocat està en liquidació”
Tot els mals venen des de l’Estatut d’Autonomia 2011 i tot els esforços del PP, també d’alguns dirigents del PSOE, d’anar polint les seves competències. Als inicis de la dècada de l’any 2010 els independentistes eren al voltant del 10/12 %, i ara després de les Diades 2012-2013-2014 . . . 2018 gairebé arriben al 50 %. El mèrit de tot plegat és deu els darrers governs de Mariano Rajoy, està en el seu “haver”, que amb el seu tarannà de “verlas pasar”, deia que les manifestacions ciutadanes al carrer, amb diversos formats, eren com un “souflée”, un coet que segur que baixarien per la llei de la gravetat. Doncs no, senyors de la dreta no ha estat així.
Amb el govern del PSOE, hi ha més diàleg, han canviat sobretot les formes, però estem igual des de la moció de censura i Pedro Sánchez és president del govern? Crec que no. L’ambient era molt crispat i amb el PP, Cs i Vox, les coses estarien bastant pitjor. Però no avancem. Crec que els poders fàctics econòmics – l’IBEX + la CEOE + altres patronals -, per un costat i també, des del punt vista internacional, el president Sánchez rep moltes pressions, per un altre. Moltes, moltíssimes. També del quart poder: els mitjans de comunicació no afins a l’esquerar política i social. Li falta valor, coratge? Doncs si. Està mal assessorat? L’estratègia política és important, però te la tens que jugar. En aquest mitjà li vaig dedicar dos articles, “Pedro Sánchez i la resiliència” (16.11.2016) i “Pedro Sánchez, el ressuscitat” (31.05.2017). Considero que l’admiro, li demano i li manifesto: Pedro, sigues estadista”.
Albert Borràs Rius (Doctorant en Geopolítica) i Elisa Alegre-Agís (Doctoranda en Antropologia) i membres d’En Comú Podem Tarragona
Des de fa dies, a la muralla romana es van penjar llaços grocs, representant la voluntat de l’alliberament del presos polítics. Aquest fet, des d’un punt de vista patrimonial, ha generat un cert malestar ja que es poden causar desperfectes a la muralla. El problema resideix en la metodologia emprada per penjar-los, on es col·loca una “femella” amb un cordill lligat al llaç per a tal de que, al llançar-ho contra la muralla, es pugui quedar penjat a la malla protectora que la cobreix. Un informe tècnic ja està en procés per a detallar que la pràctica no és adequada per a la protecció i conservació d’un bé considerat d’interès nacional i Patrimoni de la Humanitat. Però, la dimensió del problema va molt més enllà, i implica posar damunt la taula una sèrie de reflexions que ens agradaria apropar a la ciutadania: l’espai públic és comú, és de totes i tots. Això vol dir que hauríem d’avançar cap a un enteniment “cohesionat”, plural i representatiu de totes les sensibilitats polítiques i ideològiques de l’espai públic i institucional, evitant que es produeixi una “guerra” simbòlica a la nostra ciutat, una Tarragona que totes sabem que és heterogènia i plural.
Actualment, ens trobem a les portes de una situació de “trauma” social, ja que estem en vistes d’una sentència judicial que és rebuda i viscuda per la societat des de diferents punts de vista. Ja ho va a dir en Roger Torrent (ERC), l’actual president del Parlament de Catalunya: la sentència “farà irreversible la ruptura entre la ciutadania catalana i les institucions espanyoles”. Des de la nostra formació política (En Comú-Podem) ens oposem frontalment a la judicialització de la política, a la presó preventiva que pateixen els presos i als greus càrrecs que se’ls imputen. Ara bé, oposar-se a això és, evidentment, defensar la democràcia, però no podem deixar de ser conscients del greu error de polititzar els espais públics i les Institucions (que ens son pròpies a totes i a tots), amb els problemes que tot això comporta, com per exemple, confrontacions socials fruit d’aquesta “guerra” simbòlica del espai.
L’independentisme polític (és a dir, JuntsxCat, ERC i CUP), com bé vam veure amb la fulla de ruta unilateral (junt amb Òmnium i l’ANC), van organitzar aquest procés sense tenir força suficient (així ho reconeixen importants veus independentistes). No hi havia suficients suports internacionals (ni qualitativament ni quantitativament), ni havia suficient suport social (seria necessària almenys una majoria qualificada per evitar una greu fractura social), ni tampoc va controlar efectivament el territori, tot i que ho van intentar simbòlicament.
Òmnium Cultural i l’ANC, després de les detencions d’en Cuixart i d’en Sánchez, van engegar una campanya per “empapelar els barris” on es van adherir els CDR, que n’acabarien sent els principals promotors. Aquesta campanya amagava un factor menys innocent, el d’aparentar el control efectiu del territori. Val a dir que, dins de l’espai públic, qualsevol persona és lliure d’expressar-se, i volem aclarir que la nostra formació política defensa la llibertat d’expressió. Però, hi ha una diferència quan la voluntat és expressar, recolzar o defensar políticament una causa i quan aquesta llibertat es converteix en una eina d’assenyalament per aquells que no combreguen amb les teves idees, ja que, és així que l’espai deixa de ser de totes. Els llaços s’han acabat convertint, malauradament, en un símbol independentista, més enllà dels presos polítics (coneixem be l’origen simbòlic del llaç, però tot element simbòlic es resignifica i es transforma). Pel que fa a les institucions, creiem necessari que aquestes mostrin de debò una imparcialitat, un govern sempre ha de governar per a tothom. A més a més, la ciutat de Tarragona, com bé vam constatar a les eleccions, no es majoritàriament ni independentista ni sobiranista. Tarragona és especialment plural i, les institucions han de cuidar de tota la ciutadania.
L’ocupació simbòlica de l’espai públic per alguns sectors independentistes no es banal, donat que va generar la resposta de la societat civil espanyolista, que ja portava mesos organitzant-se. Així és com es va generar una creixent “tensió” social vers la lluita de l’espai públic que va acabar en desenes d’enfrontaments entre bàndols identitaris. A Tarragona va aparèixer un dels grups mésactius, anomenat Resistència Alta Tabarnia. És preocupant la falta de reflexió d’alguns partits independentistes, com també la de determinats partits “espanyolistes” com C’s, que tenen incidència als Grups de Defensa i Resistència (GDR), com el de Resistència Alta Tabarnia. En definitiva, des de la nostra formació creiem innecessari jugar amb la simbologia política a l’espai públic i a les institucions. La nostra formació representa gent que té tot tipus de sensibilitats nacionals, però a més a més, tenim la responsabilitat, com a part del govern de Tarragona, de preservar la convivència social de la nostra ciutat i la de Catalunya. Formem part d’un govern municipal, això vol dir que hem vingut a “fer ciutat”, a posar per sobre de tot el benestar de la ciutadania, a fer polítiques socials per a tothom, sense fer judicis de valor sobre les postures ideològiques que pugui tenir la gent envers el tema nacional.
Comentava l’altre dia amb un periodista amic que l’actualitat política a Tarragona està certament moguda i informativament molt interessant. El moviment d’aquesta setmana de la CUP, de manifestar la seva profunda preocupació per la manca de resposta d’ERC i Comuns-Podem per entrar al govern municipal i de donar un ultimàtum per accedir-hi, que ha sonat certament amenaçador, donarà, segur, moments interessants.
Si ERC accepta el desafiament, profunditzarà en la seva imatge de dependre dels anticapitalistes per avançar, i si no ho fa, la CUP queda desairada i perdrà moltes plomes amb un impacte impredictible. Ara mateix, la sensació que impera entre alguns quadres de la CUP és que ERC els està aixecant la camisa. La formació radical ha canviat les seves estratègies i vol governar, ho ha dit des del primer dia. Però no sembla que els republicans tinguin pressa, més aviat al contrari. De fet, són conscients de la debilitat del seu govern i el volen consolidar. L’entrada dels radicals alteraria els minsos equilibris amb els socis principals, que tenen les seves pròpies guerres entre Podem i Podemos (batalla que encara no ha acabat).
Cal tenir en compte que l’entrada de la CUP al govern municipal afectaria directament la parella principal del ball, Comú-Podem. Els morats veurien incrementada la pressió en relació al paper de l’Ajuntament de Tarragona en el procés, amb debats oberts com el de posar el llaç groc no al balcó del palau municipal. Per una altra banda, els de Comuns-Podem passarien de parella protagonista a presumible comparsa. Cal tenir en compte que els anticapitalistes tenen una maquinària propagandística molt potent que arrossegaria els morats a la irrellevància mediàtica. Si Ruben Viñuales (Cs) ja ha batejat -amb molt d’encert i ironia- a la portaveu de la CUP com a “alcaldessa Estrada”, que seria si estan dins? Veurem.
La segona part curiosa de la setmana ha estat el gir de relat que ha fet Junts per Catalunya, amb el portaveu Dídac Nadal al capdavant. De tots és sabut, així ho van pregonar arreu, que els Comuns-Podem van vetar la presència dels ex convergents al Govern Municipal. “No volem estar amb els del tres per cent”, van dir alguns que ara veiem vestits de morat i que en altres èpoques no van gosar a rebutjar prebendes, favors i càrrecs als quals ara pretenen injuriar (alguns tenim memòria i aquesta ciutat és petita). Nadal, hàbil i amb bons mestres, ha fet un gir del relat, “sóc jo el que no vull estar al govern” ha dit aquesta mateixa setmana, sent coneixedor de la força que els republicans li han donat.
Junts per Catalunya està jugant bé les seves cartes. S’ha situat en sintonia amb un govern independentista, com li demanen les seves bases, però amb la comoditat que li atorga una oposició coneguda. Nadal ja no és aquell regidor novell i acabat d’aterrar, i se sap decisiu. Ha aprofitat l’avantatge que té davant un govern massa fràgil i desbordat. Els ex convergents han aconseguit fins i tot tenir més assessors que els inicialment previstos, i també més representants a les empreses municipals que les que li pertoquen proporcionalment. Tot plegat ha provocat la decisió d’ERC de fer fora Ciutadans de les societats mixtes, quelcom que ha generat una forta polèmica mediàtica durant tota la setmana. Els lliberals tenen quatre regidors, i en canvi JuntsxCat només tres.
Un altre tema polèmic ha estat la pujada de sou de l’alcalde Ricomà, cosa que no entenc. La democràcia costa diners i sempre he defensat que els càrrecs públics han d’estar ben remunerats perquè d’una altra manera només els rics podrien dedicar-se a ser alcaldes o regidors (això passava en el franquisme). Capítol a part té l’anàlisi de les dedicacions exclusives i parcials dels regidors i regidores de Govern. Aquí s’obren algunes preguntes interessants, perquè precisament els que major càrrega de treball tenen han agafat temps parcial (suposo que legítimament és per no perdre el sou, algun d’ells important, de les seves feines actuals). Sense entrar en judicis de les raons personals, si que m’agradaria apuntar que una capital de província no pot permetre’s a parer meu que el seu govern no s’hi dediqui de forma exclusiva i principal, almenys aquells que tenen responsabilitat sobre les àrees més estratègiques.
El soroll social i els atacs d’alguns opinadors assenyalats també s’ha calmat en qüestions que fins fa tres setmanes tot era cridòria. Alguns silencis sorprenen (m’haguera agradat veure les reaccions si les decisions haguessin estat de l’alcalde de la llista guanyadora, Josep Fèlix Ballesteros), però això ja és capítol d’un altre article amb més temps i perspectiva.
Comencem el nou mandat municipal amb un canvi d’etapa a l’Ajuntament de Tarragona. Malgrat que el Partit dels Socialistes de Catalunya va ser la llista més votada, un pacte “anti” Ballesteros ha donat l’alcaldia al republicà Pau Ricomà. Personalment, em costa d’entendre la nova situació però l’assumeixo amb responsabilitat i amb vocació de servei públic treballar des de l’oposició, confiant en què el nou alcalde posi Tarragona per damunt de tot. M’agradaria que Ricomà entengui una premissa fonamental: cadascú de nosaltres som part del poble, però ningú de nosaltres “és” el poble. Aquest missatge el va donar clarament la nostra portaveu, Sandra Ramos, en la seva intervenció en el plenari de constitució de l’Ajuntament, i el subscric totalment.
Lamentablement, les escenificacions que vam viure dissabte em generen preocupació respecte a la nova etapa que comença. Des del meu punt de vista, el respecte institucional va quedar bastant en entredit, especialment per part de la CUP, i les referències al procés va tenir més protagonisme que tot allò que té a veure amb la ciutat. Per totes aquestes raons tinc seriosos dubtes que Pau Ricomà sigui capaç, com va dir, de ser l’alcalde de tots els tarragonins i tarragonines, els que l’han votat i els que no. Em remeto a les imatges de televisió i als reculls de premsa perquè cadascú valori per sí mateix.
Vull remarcar especialment que és un govern que comença amb desconfiança i temor, demanant que per elegir l’alcalde es fes amb un vot a mà alçada que va trencar una tradició històrica a Tarragona (mai s’havia fet així en els darrers trenta anys). Tothom sap que el vot en urna i en secret és l’expressió més democràtica i transparent del que opina cada persona íntimament, amb responsabilitat i coherència. Quina por tenia ERC per trencar una manera de fer que sempre ha estat així?
A Barcelona i altres ajuntaments importants es va votar en urna com sempre s’ha fet. A Tarragona no, la qual cosa traspua por i desconfiança, valors que estan als antípodes de qualsevol projecte que vulgui avançar en positiu. Des del Grup Municipal Socialista no vam voler fer qüestió tot i que ens vam oposar a trencar la tradició, sense èxit. El que va passar és un mal precedent que evidencia de forma alarmant la debilitat del nou govern que comença.
Un altre aspecte preocupant és que el nou alcalde ha situat en el debat municipal, com a eix central, la decisió de posar un llaç groc i la pancarta de llibertat presos polítics al balcó de l’Ajuntament. Redunda en el que he comentat abans, significa trencar una neutralitat històrica de la façana de l’Ajuntament, quelcom que sempre s’ha defensat històricament i que ajuda a donar valor a la principal institució que ens representa a tots i a totes, pensem com pensem.
Vull recordar que l’alcalde Ballesteros fins i tot ha tingut denúncies per treure del balcó totes les banderes (excepte per moments especials i festa major) i que la neutralitat del balcó ha estat un símbol de pluralitat des de l’inici de la democràcia. Reitero que és realment significatiu que el primer element de debat públic sigui vulnerar la institucionalitat de la façana de l’Ajuntament, la casa de tots, amb el perill evident de generar una major fractura en una societat, la tarragonina, que és diversa i plural. Preservar la convivència hauria de ser una prioritat.
Veurem com evoluciona la dinàmica política municipal. Els regidors i regidores socialistes farem una oposició contundent i responsable, i confiem que puguem avançar tots plegats en els grans temes de ciutat.
Begoña Floria és regidora del Grup Municipal Socialista a l’Ajuntament de Tarragona
Nicolá García, candidat del PSC a l’alcaldia de la Pobla de Mafumet
“Si un eslògan ha fet fortuna en aquesta campanya de municipals a la Pobla de Mafumet, aquest ha estat el de #LaPoblaPotMés.
No negarem que al principi de fer-se públic, hi havia gent que no entenia el seu sentit. Però aquests dubtes inicials es van anar esvaint ràpidament quan els veïns i les veïnes de la Pobla van anar escoltant i comprovant de primera mà les nostres propostes electorals. En elles podien conèixer de forma clara i sense cap dubte què volia dir aquell eslògan: Que a la Pobla es poden fer moltes més coses de les que es fan; que la Pobla pot aspirar a molt més d’allò que és ara; i, en definitiva, que la Pobla pot més.
La gent que em coneix sap que soc una persona extremadament dialogant, amb uns ideals molt arrelats i unes fortes conviccions i valors polítics. Per aquest motiu, quan vaig decidir presentar-me a aquestes eleccions, ho vaig fer amb el convenciment que la Pobla actual necessita un canvi que doni resposta i combati l’actual apatia i falta d’il·lusió d’un projecte esgotat i, ara ja, inexistent. Però aquests són només alguns dels problemes que tenim a la Pobla.
Amb tot, no vull parlar de passat. El que a mi m’agrada és parlar de futur i el futur passa inevitablement per fer una transformació radical al nostre municipi i, sobre tot, a les formes de fer. La Pobla que jo imagino serà un referent en noves tecnologies, en transparència i en educació. També un referent esportiu (més enllà del primer equip de futbol), alhora que també un referent en serveis socials i en sostenibilitat mediambiental. En definitiva, la Pobla que jo imagino serà imparable en molts àmbits del nostre dia a dia.
Aquests dies he tingut l’oportunitat i el plaer de visitar moltes de les cases dels veïns i les veïnes del municipi i he pogut compartir amb ells l’explicació dels nostres projectes i propostes. He de confessar que estic gratament sorprès de la quantitat de consultes que m’han fet en relació a les propostes del nostre programa electoral com, per exemple, sobre la peatonalització parcial de la Rambla Jaume I; l’augment de les zones wifi gratuïtes; la implantació d’un Centre d’Alt Rendiment Tecnològic; o l’ampliació d’alguns equipaments com el col·legi, la llar d’infants i el gimnàs.
Tenim un pressupost que molts municipis voldrien tenir però, davant d’aquesta gran oportunitat, ens conformem amb avançar sense cap tipus de plantejament ni línia estratègica.
Jo proposo canviar tot això, retornar la il·lusió al consistori, pal·liar la deixadesa i, sobretot, emprendre un camí on tots junts i juntes siguem importants.
Així que, si aquest proper diumenge els veïns i les veïnes de la Pobla dipositen majoritàriament la seva confiança en mi i en el meu equip, els haig de dir que no esperin una altra cosa que no sigui la màxima il·lusió per transformar la Pobla en allò que tots i totes ens mereixem, la Pobla del futur. I tot això perquè #LaPoblaPotMés”.
“El vint-i-dos de maig de dos mil quinze en aquest diari MÉS vaig escriure l’article “24M La força del diàleg”, amb motiu de les eleccions municipals. El bipartidisme ja no existeix des de fa anys, estem davant d’una manera nova de fer política. Les prioritats socials, econòmiques i culturals de tots els ciutadans estan canviant a marxes forçades i això significa, que totes les representacions institucionals tenen un ventall molt ampli de ideologies. Que ningú s’equivoqui estem davant d’una manera nova de fer política a tots els nivells. La campanya ha estat gairebé tots contra Ballesteros, amb dos fronts; l’independentista, format per Junts per Tarragona, ERC i la CUP i el bloc integrat per C’s i el PP.
En l’article citat el meu pronòstic va ser: “PSC, 9-10; CiU, 4-5; PP, 4: C’s, 4; ERC, 3; ICV-Eua, 2 i CUP, 0-1 . . . ERC tornarà a estar amb 3 ó 4 regidors, que mai els ha tingut. Els tres partits tradicionals baixaran la seva representació, però la llista més votada serà la socialista, amb certa diferència, doblant gairebé al segon en percentatge, nombre de vots i regidors. Per tant, Josep Fèlix Ballesteros és l’alcalde virtual, davant la fragmentació que tindrem i que impossibilitarà majories absolutes”. El resultat va ser: nou consellers el PSC, quatre l’ERC, C’s i PP, tres CiU, dos la CUP i un IC/Verds. Ara la meva intuïció és la següent: PSC, vuit/nou, ERC, set/vuit, C’s, sis/set, PP JxCat i CUP, dos. En qualsevol cas, la candidatura més votada serà la socialista i, per tant, malgrat el seu desgast de governar, però que no ha tocat fons, l’alcalde serà Ballesteros. Difícilment ERC i C’s es posaran d’acord per sumar catorze consellers, si es que els tenen. En canvi, el PSC pot pactar a esquerra i a dreta. Ara, a més de guanyar, es tracta de sumar. El proper govern municipal sortirà de la suma de dos o més grups. Per sumar no hi ha alternativa. El PSC té la clau.
L’independentisme a Tarragona és clarament minoritari, però el joc de pactes postelectorals, esquerra vs. dreta, per un costat, i independentisme vs. constitucionalisme, per altre, pot significar alguna proposta inversemblant. Hi ha pronòstics que la suma de ERC, PxCat, Cup i Comuns poden sumar una majoria absoluta, és a dir, 14 consellers. Crec que aquesta xifra no és possible. I en aquest cas, l’alcalde és la llista més votada. Potser, passarà com la foto finish esportiva, ja que l’alcaldia pot estar pel ball d’una senzilla conselleria dalt o avall.
Els pactes estaran sobre la taula, no es podran pas obviar. Ja qui opina que seria bo que els partits i els seus alcaldables en la campanya, manifestessin les seves preferències en els pactes postelectorals i, sobretot, ens anticipessin la capacitat i llibertat de pactes que tenen. Al menys, conèixer amb qui si estarien disposats a pactar i amb qui no. Però, és gairebé impossible que ho manifestin, ja que s’hipotecarien abans d’hora.
Viurem unes eleccions al límit i s’haurà de tenir molt present, a l’hora de formà govern, la capacitat de diàleg i del consens, per aconseguir l’estabilitat municipal d’una ciutat de més de 120.000 habitants. Al cap i a la fi és el que ja Ballesteros ha demostrat amb el seu tarannà. Ha liderat el govern municipal des de l’any 2007, governant amb diferents opcions polítiques en cadascuna de les tres legislatures passades. Pep Fèlix Ballesteros ha demostrat el pluralisme, la convivència, el respecte i la concòrdia entre tots els tarragonins. Per això jo m’he volgut sumar a la seva candidatura, ja que és la que inspira més confiança”.
“En quin món vivim, que molts joves prefereixen suïcidar-se a viure-? Què fem tan malament com a societat per emmalaltir mortalment una època vital de rebel·lia, de ser indomable gairebé per obligació, de beure la vida a glops llargs i menjar-se el món a mossegades? Són xifres de la vergonya: el suïcidi és la primera causa de mort entre els joves, fins i tot per sobre dels accidents. Xifra que podria ser més gran perquè, segons alguns estudis, un 5% dels sinistres viaris són suïcidis encoberts.
El fenomen és a tot Europa i especialment sagnant en els països nòrdics, paradigma de societats i democràcies avançades. Quin contrast amb els joves que es deixen la carn i la sang en murs amb filferros de punxes per entrar en aquest mal anomenat primer món nostre. Què terriblement malament ho fem perquè joves que no tenen res valorin la vida per damunt de tot i joves que ho tenen tot perdin les ganes de viure.
Ho tenen tot … o no. També viuen amb l’amenaça de la precarietat, les altes taxes d’atur, la frustració de ser la generació més preparada de la història que no pot emancipar-se, de veure només carrerons sense sortida al que hauria de ser un enorme món per explorar. No obstant això, per molt dur que sigui, és insultant comparar-lo amb les persones que es juguen la vida creuant el mar dalt de barquetes gairebé de paper.
És el nostre deure tornar les ganes de viure als que les han perdudes,, han renunciat o se les han arrabassat per la raó que sigui. Hem de fer una reflexió urgent, seriosa i en profunditat sobre en quin monstre estem convertint el nostre món i per què no podem parlar d’aquesta xacra social.
Uns anys enrere, ningú parlava de càncer. Era un tabú amagat sota “una llarga malaltia” que ja s’està trencant. Trenquem també amb el tabú del suïcidi i abordem el problema de manera clara per posar-hi remei abans que sigui massa tard”.
Per què s’empenyen alguns en voler canviar-me? Fa uns dies vaig haver de fer front a la reflexió d’un polític que em va empipar. O no ha entès res o era una mostra de mala fe. Qui em coneix sap que si peco d’alguna cosa és de ser franca i dir allò que penso sigui on sigui i davant de qui sigui. Dir-me que m’he passat a un altre partit és bastant còmic.
La meva trajectòria ha estat sempre motivada per aconseguir el benestar de les persones. És el que es diu Humanisme. La meva formació i experiencia vital va fer que entrès a militar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) als anys 80. Hi vaig estar més de 20 anys. Fa mes de 6 anys vaig deixar el partit per discrepàncies amb un pacte contra natura a Salou.
Fa uns mesos em van proposar tornar a la política activa integrant-me a Convergents. Un partit on hem coincidit molts antics militants i simpatitzants de CDC, així com molta gent nova que busca consolidar aquesta formació de centre catalanista humanista, liberal i sobiranista. De cara a les eleccions municipals del 26-M em presento com a número 2 de la llista de Centrats per Tarragona, que és una coalició de Convergents amb gent de Lliures, un partit en el que s’hi troben molts antics militants de Unió Democràtica. Em presento per Centrats per Tarragona però milito i represento a Convergents. No he canviat: era Convergent i segueixo sent Convergent! Jo només he tornat a casa!
Xavier Sabaté és ex-conseller del Govern de la Generalitat
“Quan diem que ” Flix té futur ” és perquè ho creiem fermament. Si no ho creguéssim no ens hauríem embarcat en el compromís de treballar fermament per la nostra vila els propers quatre anys.
Flix no té moltes oportunitats. Cap ciutat ni poble en té de sobreres en el món que vivim. Però en disposa d’alguna. Nosaltres n’aportem les que ens sembla que són viables i la principal està relacionada amb l’energia, més ben dit, amb la transició energètica. Tothom l’haurà de fer encara que al nostre país anem amb retard. Es tracta d’abandonar els combustibles fòssils i l’urani i passar a les energies netes.
Si Flix no hi volgués jugar ho faran altres pobles i ciutats. Tenim infrastructures de transport de l’energia , terrenys industrials , sol i vent. Per tant podem jugar a la solar, a l’eòlica, a l’hidrogen. Ho explicarem els propers dies però avui ens volem centrar en la central hidràulica que ha complert ja 71 anys de concessió i li’n queden només quatre. Proposem que se la quedi el poble i que sigui un dels elements que contribueixi a tenir un Flix 100 % renovable gestionat pels propis homes i dones de Flix. Se la pot quedar a través d’una empresa municipal o mixta. Aquesta hidroelèctrica que a Flix li diem ” la Central ” ha significat molt per l’economia del poble. En el nou món energètic pot jugar un nou paper passant a mans dels flixancos i flixanques que, estic segur, en farem un millor ús mantenint millor el meandre del riu i permetent que els beneficis es quedin al poble.
En parlarem els propers dies més detalladament. Perquè al segle XXI, l’energia ja pot estar en mans de les persones que la generen de forma descentralitzada i no cal que la monopolitzin grans companyies. I si ho fan centenars d’ajuntaments, petits i grans a Alemanya o a Sacramento a USA o a Evry a França – el sr. Manel Valls que vol ser alcalde de Barcelona ho va fer quan n’era allí alcalde – també ho podem fer a Flix i començar a tenir arguments per ser també la Ribera Nord Reserva de la Biosfera.
No podem perdre l’ocasió que se’ns presentarà ben aviat. Els nostres joves necessiten tenir noves oportunitats i haurem d’adequar la Formació Professional als nous reptes perquè els inversors tinguin més facilitats.
Sabem com fer-ho i Flix té condicions. Nosaltres ja ho comencem a preparar”.
Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)
“Perquè triomfi el mal, només cal que els homes bons no facin res. La cita d’Edmund Burke es mostra més vigent que mai i ja està bé de deixar avançar la maldat. La gent de bé ha de passar a l’acció i no deixar-ne passar ni una més.
Dia sí, dia també, ens aixequem amb tal quantitat d’escàndols polítics que ens hem anestesiat. Que la policia fabriqui proves per destruir un adversari polític i aquí no passi res és de jutjat de guardia. A menys que el fiscal ho afini, és clar.
Un dels escàndols és d’una magnitud tan enorme que ha aconseguit que no en fem gaire cas, a còpia de titulars endolcits i de repetir-se cada dia com una gota malaia i això és molt, massa perillós.
Us heu fixat que ara que les dones alcen la seva veu per dir que ni una morta més, ni una maltractada més, ni una violada més, ni una humiliada més, surt una horda reaccionària que les enviaria a totes, com es deia abans, “a la cocina y con la pata quebrada”.
A la cocina, que vol dir enclaustrades només a l’àmbit domèstic, per tindre cura de la llar, de la família i evidentment, del mascle que porta els pantalons. I amb la pata quebrada, amb barra lliure per a agredir-la si no es porta bé, com si fossin bèsties de càrrega a fer servir de sac de tots els cops.
Recentment, la Comissió de l’ONU sobre la Condició Jurídica i Social de la Dona ja va advertir dels efectes nefastos de la reacció contra el feminisme i els avenços en la igualtat de gènere.
El secretari general de Nacions Unides, António Guterres, va alertar: “Cal dir-ho com és. Al voltant del món hi ha una empenta contra els drets de les dones”.
Una reacció, a més “profunda” i “implacable”, començant per un augment de la violència contra les dones i, sobretot, les activistes i aquelles involucrades en política.
Pensem només en les estadístiques de dones assassinades per homes. Són esfereïdores. La violència masclista no és, com pensen alguns, pròpia d’homes emigrants, pobres i/o amb problemes d’addiccions, sinó que és transversal, afecta a tota la Societat i és tota la Societat qui ha de dir, alt i clar, que prou.
Que ja està bé. Que els homes bons no podem deixar avançar ni un mil·límetre més aquesta maldat que ataca, amb violència i malícia extrema, a les dones. Que no podem deixar avançar ni un segon més aquesta màquina del temps cap a passats obscurs en el que alguns s’entesten a fer-nos pujar i retrocedir més de 40 anys enrere.
Qualsevol gest, per petit que sigui, és millor que quedar-nos quiets I callats.
A Mare Terra Fundació Mediterrània continuem visibilitzant les dones i la lluita feminista a través dels Premis Ones Mediterrània, que enguany compleixen el seu 25è aniversari.
S’atorguen deu Premis, sis a persones i quatre a entitats i de les sis persones, cinc són dones. Lúnic home reconegut, a més, feia equip amb una de les premiades. També en les entitats, les dones en són protagonistes.
Mentre la maldat vol fer retrocedir les dones, nosaltres volem que avancin per avançar, plegats, més lluny”.
Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
