Expliquen que les victòries històriques es construeixen després de batalles èpiques, de moments de decadència i d’aquella teoria, escrita en algun llibre, del pèndol. Aquell compàs que conserva a la perfecció l’equilibri de les grans potències amb el pas dels anys. La història i el temps acaben dibuixant un mapa força exacte i diferenciat entre pujades i baixades i potències hegemòniques que varien i es relativitzen amb els canvis.
Podria estar parlant de la situació geopolítica mundial o d’una simple història de futbol. Una passió desmesurada que ens porta a alguns a transmetre un sentiment irracional cap a uns colors. Colors que t’acostumen a fer viure les diferents cares que l’esport sempre et regala i a Can Nàstic no en som una excepció.
Ara fa nou anys el conjunt grana escrivia la pàgina més gran de la seva història recent, aconseguint l’ascens a primera. Era un 3 de juny del 2006 a l’estadi de Chapín a Xerès i sota la mirada d’un tal Vicente Moreno que aleshores vestia de blau i veia com el seu equip facilitava l’ascens a un conjunt tarragoní que s’estavellaria esportivament i institucionalment després d’aquell lleuger pas per la lliga de les estrelles.
Nou anys més tard Vicente Moreno s’ha convertit per mèrits propis en part de la història d’aquell equip que va veure pujar a primera. El tècnic valencià ja és, números en mà, el millor entrenador dels que arriba a recordar la memòria de bona part de l’afició grana. Amb 35 partits dirigits al Nou Estadi, el Nàstic de Moreno només suma una sola derrota.
Vicente Moreno ha impregnat al projecte d’aquell seny i aquella pausa necessaris per saber gestionar l’exigència marcada. Entrenador de pocs titulars ha aconseguit però crear una comunió gairebé impossible entre plantilla, cos tècnic, direcció esportiva, directiva i accionista majoritari. La barreja ha estat dissenyada i controlada per l’inventor del còctel, Josep Maria Andreu que acompanyat de José Rodríguez Baster (Rodri) s’han encarregat de perfilar un Nàstic ambiciós, que mossega i amb fam, molta fam per poder digerir bé el fracàs i l’èxit.
Noms com els de Xisco Campos, Xavi Molina, Pablo Marí, Rayco, Azkorra, Gerard, Mossa, Marcos Jiménez, Manolo Reina o David Rocha s’han guanyat un reconeixement ja per pràcticament tota l’afició. Aquella pàgina on es llegirà ascens 2014/15 els guardarà un espai important. Capítol a banda és el de Manolo Martínez, el talismà del Nàstic que segueix comptant les seves estades a Tarragona amb ascensos, és ja un emblema i un d’aquells jugadors implicats, dels que suen la samarreta cada minut, dels que veu gairebé una vintena de targetes per temporada.
Amb la feina pràcticament feta pel que fa a la plantilla, el club farà bé en centrar-se en la gestió de l’èxit pràcticament tan important com la del fracàs que aquest any ha servit per fer capgirar el pèndol que ens va fer tocar el terra a Llagostera. Un terra que ens ha emprenyat i motivat a tots, durant nou mesos eterns que ens ha costat tornar a sentir aquelles sensacions de Xerès. Ara toca trobar el punt exacte del “panaché” entre gaudir i pencar, entre fer feina i ser conscients del que suposa tornar a estar al futbol professional o com va dir David Rocha en aquella sensació d’estar més a prop de primera.
Equip de redacció
