L’associació Espais Ocults de Reus reclama evitar futures destruccions del patrimoni de la ciutat

🔊 Escoltar la notícia

La decisió adoptada per l’ajuntament de Reus, fonamentada en criteris tècnics davant el mal estat de l’immoble i la planificació urbanística aprovada, d’enderrocar l’edifici noucentista de propietat municipal situat al número 27 del carrer Sant Llorenç ha encetat un intents debat ciutadà, tal com Tots21 va avançar dissabte passat. Aquest dilluns, l’Associació Espais Ocults (que es dedica a apropar a la ciutadania la història dels espais emblemàtics de la ciutat.per mitjà de l’activitat Reus Ocult) ha volgut dir la seva en un comunicat anomenat ‘Patrimoni Emocional’. L’entitat vol que serveixi per “reflexionar sobre la importància que en el futur, s’evitin situacions similars, i és que ja no tornarem a gaudir de l”edifici del número 27 del carrer Sant Llorenç’, però en queden d’altres dels quals no ens en podem oblidar”.

A continuació reproduim íntegrament el comunicat:

“Tots tenim unes característiques físiques, una forma de ser i de pensar que ens identifiquen, que ens fan reconeixibles i com a tals, ens singularitzen i ens mostren al nostre entorn.

És el nostre patrimoni personal.

I com tants cops hem dit des de l’Associació Espais Ocults, el patrimoni, de tot tipus (arquitectònic, toponímic, tangible, intangible…), és allò que farà que no ens diluïm en aquest magma uniforme revestit de pragmatisme i modernitat irrenunciable que no se sap ben bé qui dicta, que de forma resignada i general, anomenem globalització.

Això no vol dir que renunciem al progrés, a la millora, a la definició d’espais i ciutats amables i pràctiques, adaptades a les necessitats actuals, amb els serveis necessaris per a desenvolupar-nos com a individus i com a societat, però com ja hem dit, no ens agraden els llocs impersonals.

Com a Associació que té per finalitat desvetllar l’esperit crític respecte al patrimoni, contribuir a conèixer-lo, per estimar-lo i defensar-lo si cal, ens sentim en l’obligació d’aportar unes reflexions que contribueixin al debat, malgrat que els fets ja s’han consumat.

A mitjans de febrer el ‘número 27’ del carrer Sant Llorenç (així s’hi refereix un periodista en un article d’opinió), es comença a demolir, seguint les directrius d’un pla del 2004. Un pla, signat per un prestigiós arquitecte, d’aquesta data, després de crisis i altres vicissituds, es pot considerar vigent, o s’hauria d’haver revisat?

Es diu, i segur que és així, que l’edifici presentava serioses deficiències estructurals que podrien fer perillar la integritat de vianants o d’altres construccions… Calia arribar a aquest punt de degradació quan l’edifici era de titularitat municipal des de feia més d’una dècada? Potser caldria plantejar-se quina responsabilitat ha d’assumir l’Ajuntament (com a ens ciutadà que ens representa a tots, al marge de colors polítics i altres circumstàncies), quan es produeixen aquestes situacions de degradació deguda a la inacció municipal i que culminen amb una aparentment inevitable ‘eutanàsia’.

Òbviament, el patrimoni i el seu manteniment, genera costos que algú ha d’assumir, ja siguin ens públics com privats. Però des de l’Associació hem intentat fer pedagogia en aquest aspecte. El patrimoni ens identifica, ens singularitza, i en un entorn cada cop més homogeni, la diferenciació és una de les claus per fer-se un lloc en el Món.

El barri del Carme, hi guanya o hi perd, amb la desaparició per sempre d’aquest edifici, d’arcades elegants que mai més, mai, tornarem a veure?

Els costos actuals de manteniment de l’edifici haurien estat importants, però potser no calia haver deixat passar més d’una dècada! El seu líder veïnal i l’associació de veïns té moltes esperances en una zona verda, un vial, un desdoblament d’un CAP… I el preu és la desaparició de poc més d’un centenar de metres quadrats amb una façana reconeixible i reconeguda, de titularitat municipal, que formava part del més d’un centenar d’edificis en mal estat que té identificats l’associació de veïns, que segurament no tenien pas aquest valor?

Però el fet que ens ocupa no és un cas aïllat. La producció bibliogràfica de reculls fotogràfics que reprodueixen com era Reus, i l’espoli que hem patit tots els ciutadans i ciutadanes en aquestes últimes dècades, és irreversible i lamentable. I parlem d’espoli que hem patit tots perquè el patrimoni, i així ho entenem des de l’Associació, ens pertany a tots els ciutadans i ciutadanes, al marge dels títols de propietat. L’actuació o la inacció contribuirà a que aquesta col·lecció de despropòsits que ara lamentem, augmenti?

La Llei del Patrimoni Cultural Català (Llei 9/1993 / DOGC núm. 1807) estipula al punt 1 de l’article 3 que “l’Administració de la Generalitat, els consells comarcals i els ajuntaments han de vetllar per la integritat del patrimoni cultural català, tant públic com privat, i per la protecció, la conservació, l’acreixement, la difusió i el foment d’aquest patrimoni, i han d’estimular la participació de la societat”. També, en el punt 1 de l’article 6 fa constar que “Els municipis que tenen la consideració d’històrico-artístics, segons el que determina la legislació municipal i de règim local de Catalunya, han de crear un òrgan d’estudi i proposta per a la preservació, la conservació, la protecció i la vigilància de llur patrimoni cultural”.

Així doncs, quina és la situació que es dona a la ciutat? Quin és el protocol d’actuació davant de segons quines situacions respecte al patrimoni? Estem segurs que s’han seguit tots els procediments administratius. Però “posar a exposició pública” un document, en els temps que corren, no és la millor manera d’obtenir carta blanca per a qualsevol actuació, a no ser que tinguem un interès directe en l’assumpte?

Els tècnics van emetre sentència atenent a criteris quantitatius, suposem… costos, estructures, etc. Però no haurien de participar en aquestes preses de decisions tan sensibles altres professionals també qualificats, i que poden aportar una visió que tingui en compte aspectes com la singularitat, el valor icònic, la referència visual?

I és que en totes aquestes preguntes i reflexions que ens fem com a Associació ciutadana, en cap cas hem fet referència a l’adscripció artística de l’immoble (noucentista o no?), ni a la simbologia nacional que algú va trobar entre les restes de l’enderroc, ni a les referències a les xarxes socials… No es tracta d’això.

El sentiment de pertinença a un espai, a un lloc, a una ciutat va més enllà del certificat d’empadronament. Múltiples definicions coincideixen en el que és el patrimoni cultural: tot allò que transmet els valors que ajuden a definir la identitat col·lectiva d’un poble.

Segurament per a la majoria de la ciutadania també és tot allò que et fa SENTIR arrelat a un territori, a una societat, a una cultura de la qual també tu en formes part.

I volem posar en valor aquest tipus de patrimoni que segurament és el més important. El patrimoni emocional.

Òbviament, cadascú tindrà el seu, però com a ciutadans, en aquest cas de Reus, segur que hi ha uns consensos amb el que tots podríem aportar el nostre punt de vista, projectar, protocol·litzar, i ser proactius, i no reactius davant dels fets consumats.

Com a Associació, volem mirar endavant, evitant aquestes situacions, com a mínim, molt controvertides i discutibles, i ajudar en la mesura de les nostres possibilitats a generar un debat constructiu que ens faci una ciutat identificable, diferent, i millor”.

Redacció