L’ampliació del govern de Tarragona marxa a velocitats diferents

🔊 Escoltar la notícia

Una qüestió de tempos. L’ampliació de l’equip de govern de Tarragona no es juga al mateix ritme per part d’uns i altres. Conscients tots que el rellotge començaria el compte enrere després de les eleccions del passat 14 de febrer, les velocitats d’uns i altres tenen vida pròpia. Des d’ERC es pitja l’accelerador i s’observa que ara el ritme està més accelerat. Un dels seus homes forts, Xavi Puig, és l’encarregat de portar les negociacions amb la CUP i els tres regidors hereus de la trencadissa entre PDeCAT i Junts, a hores d’ara sotmesos a la seva consciència més que no pas a cap militància i agrupats sota el lideratge de Dídac Nadal. Els republicans estan disposats a parlar i negociar carteres (i departaments municipals), entre altres coses perquè l’equip de govern actual format per nou persones té una sobrecàrrega de feina diària que limita no tant l’eficàcia (que també) sinó punx polític. No hi ha res tancat, però. S’actua amb suma discreció per evitar que tot s’esberli.

Entre els motius pels quals s’explicarien aquesta injecció de gas al motor n’hi ha diversos. El panorama polític global català n’és un d’ells, i no afecta només a ERC sinó a més intèrprets d’aquest thriller com als cupaires. Però també cal recordar l’amenaça de la moció de censura que va estar frenada, a finals de l’any passat, per la negativa de Nadal a secundar-la. Implicar el seu grup, formalment encara anomenat Junts per Tarragona, en l’acció de govern desactivaria aquest flanc, i a més ho faria sense resistències perquè hi ha disposició a pactar per part dels regidors hereus de la implosió del PDeCAT. Dit d’una altra manera, si cal prémer la cinquena marxa per arribar a la meta, estan a punt. Amb una precisió: per molt que estigui fora de tot, la posició estratègica de Nadal és immillorable. Es manté en contacte amb aquells que li van donar suport a les municipals i que a hores d’ara estan repartits a les dues ribes del Mar Roig, i de cara a les següents municipals no tindria cap problema d’encaix en uns o els altres.

Una altra qüestió seria el posicionament de l’assemblea de la CUP. La marxa de Laia Estrada al Parlament un cop elegida diputada ja va ser considerada com un problema a l’hora de buscar enteses pel mateix alcalde, Pau Ricomà, en una entrevista feta a Tarragona Ràdio. Ricomà i Estrada tenen bon feeling. La ironia de tot plegat és que els resultats nacionals (i la teoria del front ample que ha ajudat a fer-se amb 9 diputats) han obert per fi el debat dins dels anticapitalistes sobre la conveniència d’entrar per fí a govern. O governs, perquè un cop plantejat obertament el ser present en la Mesa del Parlament i dins d’un futurible executiu al Pati dels Tarongers, tots els escenaris per sota d’aquest nivell haurien de ser transitables.

Trencada la línia vermella que semblava obligar a mantenir-se sempre en un còmode espai de terra de ningú, l’assemblea de Tarragona haurà pres aquesta nit de dimecres una primera decisió que podrà ajudar a interpretar el posicionament final. El substitut o substituta d’Estrada al grup municipal, que tindrà Eva Miguel com a portaveu, finalment escollit marcarà perfil a partir del seu currículum activista. Al capdavall, el rastre de les organitzacions que componen el món anticapitalista ja són una pista per esbrinar posicionaments. I cal tenir present un vector que complementa des del passat 14 de febrer un escenari polaritzat entre independentistes i unionistes, és a dir, la distinció clàssica i gairebé oblidada entre dretes i esquerres.

L’assemblea dels Comuns apunta a mitjans del mes de març

Aquest és precisament un dels principals arguments que escriuen el guió dels dos darrers actors presents en aquesta obra, i que tenen assignats un paper de protagonistes als títols de crèdit. En Comú i Podem, si bé units legalment per un guió que els converteix en coalició, tenen dues ànimes diferents representades en dues estructures orgàniques independents així com dues assemblees sobiranes i separades entre si. I a hores d’ara, els comuns no tenen cap intenció de revolucionar el motor d’un pacte que aixeca reticències, tot i que des del seu soci republicà de govern municipal s’observa que s’ho prenen amb més pressa que temps enrere, i per primer cop.

Ja no es tracta d’acabar amb lustres de govern socialista i encetar una nova etapa deslligada de qüestions patriòtiques i vinculada a gestió de la ciutat com després de les municipals. En aquest punt de la història les derivades són més complexes. En primer lloc, la visió, entre militants i simpatitzants dels dos partits, dels regidors vinculats a Junts com a representants de la trinxera ideològica oposada són evidents. Fonts consultades per Tots21 assenyalen que dins dels Comuns s’està duent a terme un debat intern destinat a preparar una assemblea de la formació que podria ser convocada, segons han assenyalat, a mitjans del mes de març. Ningú en garanteix el resultat.

Ara bé, els comuns i podemites mantenen contacte cada quinze dies a través de la coordinadora del pacte. L’ens actua no només com a punt de trobada de les dues formacions, sinó també com a punt de contacte entre militants i grup municipal, I no és una manera de parlar, perquè han motivat marxes enrere dels regidors visualitzats en plenari amb retirades de punts de l’ordre del dia a darrera hora. Aquest cordó umbilical és una de les claus per entendre part dels moviments que es produeixen als dos partits, perquè més enllà de consideracions ideològiques, diverses fonts també destaquen que Carla Aguilar i Hermán Pinedo tenen un volum de treball a sobre amb la necessitat de més mans i no rebutjarien l’ampliació del govern.

El relat, sotmès a terratrèmols constants perquè estem parlant de política, té un afegit final. La posició de Pinedo és heterodox, per no dir herètica. Expulsat de Podem per haver tirat pel dret pactant amb ERC i no amb el PSC, com reclamaven alguns dels militants més propers al socialisme, i amb una assemblea que podria ser especialment hostil a qualsevol ampliació de l’equip de govern, es podria donar una paradoxa de física quàntica. Tenint present que no hi hauria d’haver una assemblea única entre els militants i simpatitzants dels dos partits, sinó dues de separades, què passaria si els resultats són divergents? I per ser més concrets, quin pes tindria una resolució de Podem sobre un regidor que ja no forma part del partit? Fins al moment, no hi ha respostes.

J. Siré