Participació de l’Álex a la Behovia-Sant Sebastià. Foto:Cedida
L’Álex té 14 anys i una paràlisi cerebral diagnosticada d’ençà que en va fer un. La seva és la història d’un lluitador nat, la d’un somiador constant, la d’algú que s’ha superat dia rere dia. Ho ha fet gràcies a l’ajut incondicional dels seus pares, l’Olga i l’Antonio que han aconseguit fer de l’Álex algú que vegi més a prop el fet de tenir una certa autonomia.
Quan només tenia 7 anys l’Álex pràcticament ni caminava, un article a LaVanguardia, van servir per conèixer les noves teràpies que es practicaven als Estats Units. Els viatge a Amèrica va servir per aconseguir després d’una operació que l’Àlex amb molt treball propi i una rutina diària molt marcada pugui caminar.
La natació, les teràpies amb els cavalls i les sessions de fisioteràpia es complementen per a reservar-se els diumenges per sortir a entrenar-se amb el seu pare, l’Antonio, amb la cadira de rodes.
L’Antonio ens explica que l’Álex habitualment no fa servir la cadira i que cada cop és més autònom però que a les curses ha trobat un espai on poder compartir un esport pare i fill.
La “bogeria” de l’Antonio els ha portat ja a les Mitges de Madrid, Barcelona, Bilbao o a fer la Behovia-Sant Sebastià. El pare empentant la cadira i l’Álex, ens explica, saludant als participants dels quals rep una gran acollida.
Aquest tarragoní de 14 anys fa dos anys que ve participant a diferents curses d’arreu de l’estat i ara el seu pare ja ha marcat un nou repte com és la Marató de Tarragona (MCD) on han volgut involucrar a més gent amb cadira de rodes i han aconseguit que fins a nou persones amb cadira participin de la Marató.
Familiars i amics de l’Álex sempre han estat al seu costat en aquest projecte. Foto:Cedida
Per fer-ho diu l’Antonio que comptaran amb una vuitantena de voluntaris que ja s’han ofert per fer relleus per aconseguir que els nou participants amb cadira de rodes completin la Marató “he corregut jo sol amb l’Àlex la Mitja de Barcelona. Ara tinc ajuda d’amics i familiars però no em representa massa més esforç disputar amb ell les curses”.
El projecte “XQ no Àlex” va néixer fa dos anys i ara vol consolidar-se i seguir donant l’oportunitat a gent que es trobi en una situació similar de poder compartir moments de felicitat i sacrifici com aquests “quan tens un fill amb discapacitat el món se’t fa una muntanya. Però és molt gratificant, estar amb ell participant d’una carrera veig que ell és feliç i això, m’omple” diu l’Antonio.
Aquest any l’Antonio i l’Álex han fet el camí de Santiago junts i ja tenen planejat participar el mes de maig a la mitja de Victòria per seguir-se preguntant, XQ no Álex?, i com diu la cançó que il·lustra les seves fotografies “no deixis de somiar Álex”.
QPC
Equip de redacció
