Foto de família dels protagonistes de la vetllada, amb la vídua del Sergi -la tercera per l’esquerra-. Foto: Tots21
“L’Everest no em fa por, però el K2,sí”, va dir un dia un conegut alpinista. És la muntanya maleïda del planeta, la més dificultosa, una piràmide vertical de gel on a l’hivern ha desaparegut la neu. Cap alpinista l’ha conquerida en els mesos del fred i un català, Sergi Mingote, resident a Parets del Vallès, ho va intentar l’hivern de 2021 i hi va deixar la vida. El cineasta i amic seu Albert Barceló ha enllestit un documental que narra la darrera expedició de Mingote, una aventura que acabaria amb la vida de l’alpinista català per una caiguda quan anava a atacar el cim, però també amb la de quatre expedicionaris més, atrapats dies després per un temporal amb temperatures de -60 graus.
El Catllar es convertia aquest divendres en la segona localitat catalana on es podia visionar el documental, en una jornada tendre, humana, emotiva, que comptaria amb la presència de la vídua de l’alpinista, Miriam Roset, i amb el company de cordada del Sergi, Carlos Garranzo, a més del president de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), Jordi Merino, i el responsable de l’Àrea de Formació de la FEEC, Jordi Magrinyà, que participarien en una taula rodona posterior a l’emissió del documental, que conduiria el periodista tarragoní i gran amant de la muntanya Josep Suñé.
Seria la primera tinent d’alcalde i regidora de Cultura de l’Ajuntament, Mercè Gavaldà, qui presentaria el documental –‘I l’Àliga vola. Sergi Mingote K2 Hivernal’– en un escenari, el teatre auditori del Centre Cultural, ple a vessar, amb prop de 300 persones.
Un moment de la taula rodona celebrada al Centre Cultural. Foto: Tots21
La jornada fou també de solidaritat envers la fundació Onat, dedicada a les persones discapacitades, una de les moltes creacions que Mingote faria en la seva vida més enllà d’escalar parets als confins del món. Entre els presents assistí a l’acte també el líder socialista Salvador Illa, amic del Sergi i que el tractà també ja que quan Illa fou alcalde de la Roca del Vallès, el Sergi ho va ser de Parets.
El documental, presentat també amb un gran èxit de públic fa 15 dies a la vila natal del Sergi, Parets del Vallès, ha pogut ser realitat malgrat que les promeses que sorgiren per al seu finançament es van fondre amb el pas del temps i van avortar un projecte que Barceló volia que fos “gran, com el mateix Sergi ho era”. Barceló tardaria anys a completar-ho emmig “d’un bloqueig mental” provocat per la mort del seu amic i les dificultats de fer-lo, entre elles, haver de seleccionar milers d’imatges, de fotografies i de vídeos que havia filmat fruit d’una relació gestada entre ambdós durant gairebé 25 anys de viatges a la Patagònia i a diferents cims, ell amb la càmera a la mà.
L’Everest en directe per TV3
El tàndem Barceló-Mingote va protagonitzar en 2003 una fita mediàtica única: retransmetre en directe per TV3 l’arribada del Sergi al cim de l’Everest, narrada entre llàgrimes pels reporters de la televisió pública catalana.
El documental és un treball intimista, inusualment familiar, on la relacio del Sergi amb la seva dona i la seva filla Júlia -la ‘Juju’, com li deia- forma el gruix del treball escènic. Barceló no aporta música de fons i es remet essencialment al so en directe. El documental incorpora les gravacions que el propi Sergi es va fer durant la seva darrera expedició.
‘Quan mires l’abisme, l’abisme et mira a tu’, deia Nietzsche sobre les persones que s’enfronten al risc extrem. Difícil serà sempre entendre la ment dels alpinistes, la seva fascinació pel risc en estat pur, per la seva cerca de la misticitat que els suposa conquerir els cims més alts, un afany aventurer que inevitablement anirà sempre associat al risc de trobar la mort. “No hi penses en la mort, sinó no hi aniries”, repetien Carlos Garranzo i Jordi Magrinyà quan intentaven respondre a la pregunta de per què és necessari tot això?
Imatge del públic que omplí el teatre auditori del Catllar. Foto: Tots21
S’intueix el patiment de la Míriam Roset i de la Júlia quan cada dia els trucava el Sergi des del Pakistan, a 10.000 quilòmetres de distància, a més de 6.000 metres d’alçada i amb 35 graus sota zero, quan es trobava al campament base i els explicava que l’endemà pujaria al camp 1 per a fer l’aclimatació a la temperatura i la pressió, per encabat tornat a baixar al campament base. I així durant uns quants dies fins que arribaria l’atac final al cim.
El Carlos, veterà amic del Sergi i veterà de les cordades a 8.000 metres d’alçada, ha de respondre la pregunta que li fa el Josep Suñé: ‘Has fet les paus amb la mort?’. “Tots ho portem a dins. Saps que tens les paperetes que et poden tocar, però aquesta possibilitat no la parlem contínuament, sino no hi aniriem. Cal ser positiu. Penses que a tu no et tocarà”. “És molt dur viure la mort d’un amic. Potser estic endurit per haver fet de bomber 33 anys. Ho assumeixes, passes pàgina i a continuar”.
Al documental apareixen molts alpinistes celebrant moments d’alegria i festa al campament base. Però no tot és gresca. Hi ha moltes hores mortes, es viu un fred intens, els peus estan congelats dins les tendes de campanya, hi ha fam molt sovint. Seran prop de dos mesos de convivència. “A aquestes expedicions hi has d’anar amb amics, sinó tindràs problemes. En 50 dies que dura l’expedició sorgiran bronques. Quan el teu company et pren l’últim tall de xoriço que queda li donaries un cop amb el piolet”, exclama el Carles.
La Míriam intervé i marca l’apunt final: “El Sergi era feliç allà, li ho veia a la cara: poques vegades li havia vist aquella expressió”. L’homenatge al Sergi acabaria amb el públic ‘fent l’àliga’, un gest que repetia l’alpinista amb els seus amics.
Jaume Garcia
Equip de redacció
