Estem vivint en la política catalana temps convulsos, al temps apassionants i complexos; moments que determinaran el nostre futur i el nostre quefer per a les properes dècades. I una vegada més, el socialisme català està cridat a ser un actor decisiu i influent per garantir la convivència col·lectiva i la cohesió social en una societat oberta, democràtica basada en el progrés social i en l’augment d’oportunitats vitals per totes i tots.
El nostre discurs molestava, un socialisme catalanista no independentista i de base popular, integrador i no excloent, centrat en el progrés social, no convenia a el “procés”. Hem estat un escull que trencava el relat d’una realitat fracturada i ens han volgut exloure. Les dificultats per fer arribar el nostre missatge han estat múltiples en una embogida algaravia de banderes que enaltia els extrems, però les urnes ens han donat doblement la raó.
En primer lloc els resultats electorals han deixat un panorama en taules entre els partidaris de l’opció independentistes, i els partidaris d’opcions no rupturistes. A banda i banda, la pluralitat de matisos és immensa i els vots no poden reduir-se i simplificar-se en un Si o un No. Hi ha un independentisme nacionalista basat en elements identitaris; un altre més funcionalista basat en una creixent desafecció cap a les insensibles polítiques estatals del Partit Popular; hi ha també un independentisme basat en la desconfiança cap a la classe política i l’entramat de corrupcions que s’ha desvetllat; i segurament existeixen moltes més formes de votar (que no de ser) independentista. I hi ha també gran pluralitat d’opcions no rupturistes, que recorren l’ampli espectre que va des de les quals postulen un encaix asimètric de base federal de Catalunya a Espanya i Europa, fins a les que propugnen una tornada al caduc centralisme unitarista.
Però els recents resultats electorals són en aquest sentit meridianamente clars: a la qüestió de si es vol la independència, la resposta llança divisió, dos blocs numèricament similars tenen plantejaments radicalment oposats sobre aquesta qüestió. Per tant, per sumar la majoria social que requereix un moment nou, fundacional o constituent d’una nova realitat política, s’ha de canviar la pregunta; per ser una majoria social àmplia que no deixi fracturada i hipotecada a Catalunya, la pregunta de l’encaix de Catalunya a Espanya ha de plantar-se en altres termes, en lògica federal i no independentista, perquè ja sabem que deu anys d’intents de sumar una majoria independentista utilitzant tots els mitjans i mecanismes possibles des del Govern de la Generalitat, solament ens porten a una societat més dividida, més fracturada i menys cohesionada. El “procés” ha estat el gran fracàs de l’estratègia Mas-Junqueras, que ha deixat un panorama de governabilitat gairebé impossible i una societat divideixi, frustrada i on els extrems s’han imposat a la centralitat.
Judith Alberich és sendora del PSC per Tarragona.
El socialisme català, igual que ho va saber fer durant la transició política, igual que va defensar i va articular polítiques locals d’integració real i de progrés social als barris i municipis dels cinturons industrials sumant a les classes treballadores i populars a la defensa de l’autonomia política i de la llengua i la identitat pròpies de Catalunya, apostant per la immersió lingüística enfront de la segregació escolar per llengua…igual que llavors, al plural espai del socialisme català, avui tenim la difícil i apassionant tasca de recosir les fractures, conciliar als extrems, i construir una majoria social i política que pugui refundar un projecte de convivència, integrador i de progrés per a Catalunya que serveixi al temps per a l’aprofundiment i regeneració democràtica d’Espanya i per a una construcció social i oberta d’Europa.
En segon lloc, els resultats electorals ens han situat en l’epicentre de l’acció política com la tercera força parlamentària i la principal força, en vots i escons, de les esquerres catalanes. Tant treball per dividir-nos, excloure’ns i voler fer-nos invisibles no ha servit de molt. Avui, potser més febles, hem donat una mostra, per voluntat dels votants, de recuperació i rellançament, que més enllà de la satisfacció és una exigència a continuar canviant i a treballar més i millor per transformar la realitat. Hem comès al llarg dels últims temps importants errors, en ocasions per pragmatisme, per anteposar inèrcies i conveniències a valors i projectes, en ocasions per excés de confiança… i no sempre hem sabut donar i escoltar la veu dels nostres conciutadans, no hem estat hàbils per articular majories socials que permetessin continuar el progrés i l’augment de la qualitat de vida de les classes populars, hem caigut a l’excés al fals debat de la fugida cap a davant independentista de convergència, i no sempre hem encertat –també cal dir-ho- en definir els nostres lideratges. No solament votants, també simpatitzants i militants s’han sentit abandonats en no poques ocasions pel seu partit, i ens han donat a tots una lliçó de lleialtat i compromís, que no podem tornar a defraudar.
Per això ha arribat l’hora de portar a les institucions i als òrgans de decisió interns allò que ja entre nosaltres forma part del llenguatge habitual amb el qual fem política en les nostres agrupacions, barris i ciutats: proximitat a la ciutadania, compromís amb els més desfavorits, impuls a polítiques socials i transformadors, i participació real en la pren decisions.
La ciutadania catalana ens demana articular una majoria social de progrés compromesa amb la regeneració democràtica i la lluita contra la corrupció, ens exigeix reprendre les polítiques socials front les mesures “austericides” i les retallades del binomi Mas-Junqueras, i buscar des del diàleg la construcció d’una Catalunya capaç d’aportar el millor de si mateixa al progrés comú d’una Espanya plural en una Europa més social que sigui la veu de valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat en un món més obert, just i solidari.
Equip de redacció
