Jordi Ruiz, alcalde del Catllar: ‘Si no fos per la meva dona seria impossible ser alcalde’

🔊 Escoltar la notícia

Nascut a Barcelona, desplaçat a Torredembarra per temes familiars, i encabat, al Catllar, Jordi Ruiz és un nouvingut en el món de la política local. Des del 15 de juny és el nou alcalde del Catllar. Molts el coneixen per la seva faceta professional al Gimnàstic de Tarragona. TotsTarragona21 l’ha entrevistat per conèixer el seu perfil més personal, menys polític.

Com vas fer cap aquí?

Vaig néixer a Barcelona fa 52 anys, però els meus pares tenien casa d’estiueig a Torredembarra. Hi anàvem cada estiu. Va succeir que el meu pare es va jubilar anticipadament i va decidir anar-nos-en a viure a Torredembarra. Jo hi vaig fer cap amb 15 anys.

En quin barri barceloní vas néixer?

Entre Gràcia i Guinardó, a prop del camp de l’Europa, al final de la Ronda Guinardó. Del Camp de Tarragona em sorprèn que molta gent agafi el cotxe per fer qualsevol cosa. A Barcelona, la gent camina molt més que aquí.

Mantens relació amb Barcelona?

Ja fa temps que he perdut el contacte amb Barcelona. Però si em pregunteu d’on sóc, no sabria dir si de Barcelona, de Torredembarra o del Catllar. Fa anys que no visc a Torredembarra; d’allà vaig traslladar-me a viure a La Móra, un lloc que m’encanta, com també m’agrada Cala Tamarit. Vaig viure a La Móra uns anys pagant un lloguer molt alt, aleshores vaig intentar comprar l’habitatge, però no el van voler vendre.

I aleshores vas venir al Catllar?

Sí, van sortir al mercat les cases del golf. Vaig estar a punt de fer la paga i senyal, però no es va poder desenvolupar aquest projecte i va sortir al mercat la promoció de Parc Llevant-2 i em vaig quedar una caseta. El Catllar és una zona privilegiada, amb el seu entorn rural, tot i que també amb els problemes que comporta.

Quins records tens de la teva infantesa?

Tinc records agradables de la meva infantesa a Barcelona, com el dia de la castanyada, quan feíem castanyes patint un fred intens. Mireu ara quin temps fa. És increïble el que està passant amb el canvi climàtic. Recordo quan va néixer el meu primer fill, l’any 2015. El dia 24 de desembre al migdia, em trobava fent el vermut vestit amb màniga curta.

Jo sóc el petit de tres germans. Em porto 18 anys amb el meu germà gran, el Maurici, i 14 amb la meva germana, l’Anna. Això ha fet que fos el mimat de la casa. I encara ho sóc!

Conserves les amistats del barri de Gràcia?

Sí, les conservo, sobretot les del col.legi Estel. Des que vaig anar a pàrvuls formem un grup i com a mínim ens veiem un cop a l’any. Una vegada, ja adult, vaig anar al col.legi, em vaig presentar com a exalumne, i el que vaig tenir com a director encara hi era. Vaig notar un canvi absolut respecte a la meva època, quan a les classes regnava un silenci absolut. Em van deixar entrar en una d’elles i el xivarri que hi havia a l’aula era terrible. Ho vaig comentar amb el director i em va dir que les escoles d’ara no tenen res a veure amb les de la meva època d’alumne: aleshores es respectava les persones i quan el mestre deia de callar, tots callaven. És una pena el que passa ara: és un reflex de la societat d’avui en dia.

Quin era el teu somni de petit?

Ser futbolista. Jo ja tenia relació amb el futbol a Torredembarra, però això ja era una altra cosa.

Recordo també que a l’escola jo jugava a futbol i ho feia força bé. Aleshores a mi i a un amic meu ens va fitxar l’Espanyol. Hi vaig estar dos anys, vaig passar de l’aleví a l’infantil, i allí em van dir que ja no podria anar més amunt i em van cedir a la Penya Manigua, la seva penya principal, fins que vaig aterrar a Torredembarra.

Ets del Barça o del Madrid?

Del Barça, i en sóc soci, igual que els meus fills.

I amb l’Espanyol, no tens un cert sentiment?

Sí, i això no ho entén cap amic meu. Aprofito per fer-ho públic: es pot ser del Barça i de l’Espanyol. Jo sóc del Barça, no us equivoqueu, però també vull que guanyi l’Espanyol. El meu avi em portava a Sarrià i tinc aquest sentiment favorable a un equip català, com també vull que el Girona guanyi, tot i que als del Nàstic potser no els farà massa gràcia llegir-ho (somriu). Els meus grans amics són del Barça i antipericos, però jo no, ho sento.

Vas arribar a Torredembarra amb 15 anys. Què vas fer aleshores?

Allí vaig estudiar a l’institut, després vaig fer Relacions Laborals a la URV, i a Barcelona vaig cursar un màster de gestió esportiva municipal. A partir d’aquí vaig començar a encarrilar la meva vida professional començant a treballar a l’UD Torredembarra, on gestionava totes les seccions esportives. Hi vaig començar com a administratiu i vaig acabar sent-ne el gerent. N’estic molt orgullós del fet que la Generalitat ens va premiar amb el títol de club català amb més seccions esportives, en teníem 16 en funcionament. Vam aconseguir triomfs importants, com que les noies fossin campiones d’Europa de patinatge sobre rodes. I això, sense tenir un pavelló cobert. Allà vaig deixar molts amics i n’estic molt content d’aquella etapa.

I llavors va arribar el Nàstic

Sí, vaig rebre una trucada del Nàstic. Era l’any 2006 i l’equip acabava de pujar a Primera Divisió.

Qui et va trucar i què et va oferir?

Em va trucar el director general d’aleshores, Xavier Monclús. Jo ja tenia relacions amb el Nàstic per la meva feina. Recordo perfectament aquella trucada: em trobava esmorzant a la zona esportiva de Torredembarra i justament estava llegint una notícia en què es deia que el Nàstic havia ofert un càrrec a una persona de Pontevedra, que finalment no la va acceptar. Amb el Xavi Monclús ja havíem comentat abans l’opció que jo formés part del Nàstic, però va quedar en només una conversa. Ara bé, en llegir la notícia i veure la trucada del Xavi vaig pensar que em volia fitxar. I així va ser: ens vam veure, em va fer la proposta i crec que vaig trigar 0,1 segons a dir que sí sense saber ni les condicions.

Et feia molta il.lusió

Molta. El Nàstic acabava d’ascendir a Primera Divisió, com he dit, i jo que sóc ‘futbolero’ era com veure que el teu somni s’ha fet realitat.

Quina feina li va oferir?

Ser adjunt a la gerència, estar al seu costat. Hi vaig entrar a treballar el 3 de juliol del 2006, fa 17 anys, i allí segueixo fins al dia d’avui. És una experiència brutal en tots els sentits. Vaig començar fent unes tasques, que es van anar redirigint, i avui m’encarrego de totes les instal.lacions, del dia de partit, i de la seguretat, un tema més nou, ja que amb els fets desgraciats que van passar fa uns anys entre el Depor i l’Atlético de Madrid, LaLiga va demanar que tots els equips havien de tenir un director de seguretat. El club em va pagar la formació durant un any. A la primera comissió de seguretat en el futbol que va muntar LaLiga hi havia quatre equips, dos de Primera i dos de Segona. El Nàstic hi era i jo era membre de la junta.

També m’encarrego de l’àrea social del club: tinc relació amb totes les penyes del Nàstic, porto l’atenció al soci, em desplaço als barris,… Molta gent t’acaba coneixent.

Com a encarregat de les instal.lacions superviso des del canvi de gespa a la gestió de l’estadi quan s’hi fan anuncis, o el canvi dels seients. He conviscut amb molts presidents i directors generals i tens l’avantatge que no estàs en primera línia. Un dia algú del club em va dir: ‘Jordi, a tu no et faran mai fora perquè algú ha de treballar’ (es riu). És cert que he viscut molts alts i baixos en el club, però crec que els nastiquers mai li podran pagar al president, Josep Maria Andreu, el seu esforç per donar estabilitat al club, aconseguir cohesió social i el sacrifici personal que ha fet i fa.

A part del futbol, quin altre esport t’agrada?

Vaig haver de deixar el futbol perquè vaig tenir una lesió de lligaments creuats. Vaig buscar un esport alternatiu, que és el running, córrer per la muntanya.

Molt bé pels genolls no anirà…

Una cosa és córrer per l’asfalt i l’altra, per la muntanya. He fet la Marató de Barcelona i les mitges maratons de Tarragona, i afecten molt als genolls, però córrer per la muntanya suposa que l’impacte de la petjada sigui més suau.

Segueixes corrents per la muntanya ara que fas d’alcalde?

Des que sóc alcalde no tinc temps per a res. Tot té un preu i he deixat de banda la meva família. Surto de casa a les 7 del matí i hi arribo a les vuit del vespre. Amb sort, veig desperts els meus fills, els llegeixo un conte al llit i a dormir. Em costa molt deixar-los per anar-me’n a córrer. Tota l’estona que no puc estar amb ells durant la setmana el vull aprofitar els caps de setmana. Penseu a més d’alcalde, treballo al Nàstic i cada 15 dies tinc partit al Nou Estadi. Tinc pensat tornar a córrer de manera puntual esgarrapant temps.

A què es dedica la teva parella?

La meva parella, la Marta, és mestra a Valls, a l’escola Cor de Maria. Tenim dos fills, el Max i l’Elna, que tenen set i quatre anys.

Com la maternitat d’Elna, la institució humanitària dedicada a ajudar dones

Sí, un dels viatges que volem fer el 2024 és anar a veure aquesta institució a França.

Els portes a una escola privada o pública?

A una privada, a l’escola anglesa del Catllar. El meu fill juga a futbol amb els prebenjamins del Catllar.

Des que ets alcalde, com portes la pressió familiar?

He de dir que si no fos per la meva dona seria impossible ser alcalde: ella està fent un doble esforç, està suplint les hores que jo no hi sóc. Ella em va donar molt de suport quan em van oferir encapçalar una llista electoral, però ho hem parlat i hem reconegut que no pensàvem que fos una feina tan asfixiant.

És la resposta que ens donen molts alcaldes i regidors que entren en política municipal

Jo estic renunciant a moltes coses perquè fas d’alcalde tota la setmana. La qüestió és que jo no sóc polític, sóc un veí que s’ha posat al davant d’això per intentar ajudar. El problema que tinc és que em faig meus els problemes de les persones. Acaben sent problemes personals meus i quan no els puc ajudar el desencís és gran.

Fa poc que sóc alcalde i crec que m’he d’anar recol.locant. Penseu que jo vinc del món de l’empresa privada, on tot és molt més àgil. A l’Ajuntament, moltes coses no depenen de tu. Els funcionaris de l’Ajuntament m’alertaven que m’estava comprometen massa amb els terminis d’execució de les coses, de manera que no podria complir el que havia promès. Tot i ser així, s’ha utilitzat molt l’excusa que la burocràcia paralitza la feina: si hi ha voluntat política, les coses surten. Hi ha polítics que usen aquests arguments com a excuses, i la imatge deteriorada dels polítics obeeix a això. Observo que quan vaig començar a ser alcalde, era l’enemic per molt bé que ho fes. Crec que estic en una línia de demostrar amb fets la feina que volem fer. Ho palpo. Quan una casa pateix un robatori, em presento allí, o quan em truca una veïna molt amoïnada vaig al moment a veure-la.

Ets accessible

Li dono molta importància a les petites coses, no només a les grans.

Als petits detalls hi ha Déu, diuen

Fa poc vaig anar al barri Manous i una veïna em va recriminar que una tapa del clavegueram estava malmesa des de feia temps. Doncs vaig agafar la Brigada i l’endemà el problema estava solucionat. Ara bé, reconec que no pots arribar a tot arreu. I també veus que en un lloc on no s’ha fet mai res, arregles dues coses i te’n demanen cinc. La gent és molt exigent, fins i tot egoïsta.

No creus que si l’alcalde actua noblement, i t’interesses de debò per solucionar els problemes de la gent, la ciutadania ho acabarà valorant?

N’estic convençut. La gent ho veu i ho agraeix.

És un hàndicap no ser del Catllar?

Jo sempre dic als meus companys que sóc l’alcalde menys conegut de la història del Catllar, i amb diferència. Ho assumeixo, però no vull ser el pitjor alcalde de la seva història. Vull que se’m reconegui per la feina i se’m jutgi per això.

Per què et vas presentar per ser alcalde? Es respirava un ambient polític a la teva família?

El meu pare, que ens va deixar l’any passat, va ser regidor de Turisme i Promoció Econòmica a Torredembarra per ERC. Jo em vaig decantar per estudiar i treballar i quan vaig venir aquí vaig veure que hi havia mancances al Catllar, vaig contactar amb els veïns, em vaig moure i finalment em van proposar per encapçalar la llista de Junts. Va ser una regidora la que em va proposar, la Rosa Maria Sánchez, del Morell, la presidenta del Club Bàsquet El Morell.

Jo feia de veí que presentava peticions i reclamacions a l’Ajuntament perquè emprengués millores que eren necessàries i també és cert que tenia bona entrada amb els mitjans de comunicació per la meva feina al Nàstic. Jo era poc conegut, però vaig envoltar-me de gent coneguda i preparada. La número 2 és la Mercè Gavaldà, filla de l’excalde Josep Maria.

Et definiries com una persona resolutiva?

Aquesta paraula surt molt quan parlen de mi, però l’important és tenir ganes. Els amics em diuen que a mi em va la marxa. No, em va la marxa de fer les coses bé. Em va la marxa fins a cert punt.

Però et va la marxa per canviar les coses

Exacte. Ja ho feia com a veí.

Què penses de tenir un club com l’Sport Center Golf Costa Daurada?

Molt bona pregunta, estic encantat de tenir el golf aquí. El meu fill fa classes de golf i practica el pàdel. Tenim unes instal.lacions privilegiades com són les del Golf Costa Daurada. I jo afegiria, el British School. Ens ve gent de l’Hospitalet de l’Infant, de Calafell, de molts llocs.

Però fins ara no hi ha hagut una sinèrgia des de l’Ajuntament. El primer que vaig fer va ser reunir-me amb els seus directius i preguntar-los: En què us puc ajudar? Vull estar al seu costat. El golf, malauradament, es troba en terme municipal de Tarragona, però podem fer coses.

El Catllar ha de generar riquesa més enllà dels impostos que pugui cobrar. El golf porta contactes d’arreu i en àrees molt diverses.

Una darrera pregunta: què t’agradaria que la gent descobrís de tu amb aquesta entrevista?

Que sóc una persona propera. Hi ha qui em diu que sóc molt seriós, però qui em coneix sap que darrera la figura d’alcalde hi ha algú que vol ajudar les persones. Això és vocacional. El que altres veuen com un sacrifici jo ho disfruto. Tinc whatsapps que m’emocionen, que em diuen que no saben com pagar-me l’esforç que faig per ells.

El 23 de setembre vam patir uns aiguats que van fer molt mal en dos punts del Catllar: un a Parc Llevant-2, on ja s’han fet actuacions de neteja, i després a la Quadra de Manous, un lloc menys conegut, que no és mediàtic, situat a prop de la presó. La gent estava desesperada perquè se li havien inundat les cases. I és que segons on vius tens més o menys ressò. Em vaig preocupar per ells, vaig anar a Barcelona a reunir-me amb el director general de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i ara tenim una trobada amb la delegada territorial d’aquest organisme i els veïns perquè no els torni a passar mai més això. I es tracta d’una actuació que costarà diners. Eren només quatre famílies, però ho vull solucionar. Es van mostrar sorpresos d’aquesta reacció quan fins ara ningú s’havia preocupat per ells.

Jaume Garcia/Mayo Lorda