Avui al migdia el xat dels companys de l’institut s’ha tintat de gris. Estem organitzant una trobada pel maig i enmig de la joia prèvia al retrobament la mort del Quim ens ha enxampat a contrapeu, amb aquella sorpresa desagradable que prové d’allò que és possible i, àdhuc, probable. Les mostres de dol, d’aflicció, de reconeixement i d’afecte s’han succeït en cascada. I enmig d’aquesta tarda infernal de feina, segrestat el temps per una marató de reunions, el bon amic Jaume Garcia m’ha demanat aquestes ratlles –ell les ha anomenades, amb generositat, article; jo més modestament les batejaria com un escrit d’urgència atès que me l’ha demanat per ahir– sabent que no li podia dir que no. No m’hi podia negar quan es tracta de recordar el Quim i el que generosament ens va llegar.
Jordi Agràs
Sabent a l’avançada que cal escriure a raig, estic convençut que d’aquí uns dies, quan el llegeixi amb una mica de calma, hi trobaré tots els defectes del món, com ens va ensenyar a trobar-los ell mateix, però, com també ens va ensenyar: en cada moment cal fer el que toca i el que s’escau.
Acabada l’última reunió d’equip docent he anat a la biblioteca i he tret l’Ulisses de la prestatgeria. M’he assegut i després de tenir-lo tancat uns minuts a la falda l’he obert a l’atzar i he rellegit un parell de capítols. A la dedicatòria hi plasmà un cordial desig d’aprofundiment del llenguatge entre d’altres mots. Reconsagrat Joyce, cada cop que hi torno sento aquell dringeig que fan les paraules amb valor propi sempre i quan trobin un traductor de l’alçada i de la sensibilitat del Quim; les quals, ben travades, més que permetre’t, t’obliguen, encara que no ho vulguis, a aprofundir en el llenguatge. A dins hi he trobat, oblidat, un punt de llibre del Bloomsday Festival de 2019, editat per The James Joyce Centre de Dublín, i un retall del núm. 277 de Serra d’Or, de l’octubre de 1982, on una fotografia del Joaquim Mallafrè de l’època, amb un ble de cabells que li cau al mig del front, el bigoti i les celles poblats, i aquella mateixa mirada que vèiem quotidianament a classe a l’institut, il·lustra un article escrit per ell mateix, titulat: una aventura: traduir l’”Ulisses”.
Aquestes aventures d’escriptori poden fer somriure més d’un. En tot cas jo no m’acabo de veure com un aventurer. I he somrigut. Perquè era com si el sentís parlar. A través d’un monòleg honest, com no podia ser d’una altra manera, comparteix amb nosaltres com s’ha anat generant tot plegat, com s’ha anat deixant absorbir pel que anomena hobby de la traducció, remuntant-se a vivències i desitjos d’infantesa i joventut fins arribar a la presentació de l’Ulisses, editat per Leteradura, el març de 1981 al Centre de Lectura; en aquella sala d’actes amb l’estrada capgirada, d’esquena al Bartrina, plena de gom a gom. Hi trobem, a l’article, paraules escoltades en algun moment d’aquella època, en el mateix acte de presentació de l’obra, o posterior; per exemple, el fet de traduir una cançó no amb les paraules literals sinó substituint-la per una cançó nostrada: si sabem que un fragment fa una al·lusió a una cançó infantil podrem traduir “arri, arri tatanet” en comptes de ”cavallet meu, endavant”. O “Castle” per “Ciutadella”; … i corregir fàcilment els “Castell” d’una primera versió. I acaba amb una de les seves intel·ligents reflexions, que devien provocar que algú arrufés el nas, amb una aposta per combinar la lucidesa de l’analista amb el capbussó vital del lector amanit amb la frescor apassionada del descobriment.
Avui, al xat, molts companys reconeixien el privilegi que un professor que feia reflexions d’aquesta mena –atès que quan feia classe era el mateix; el mateix compromís, la mateixa reflexió, la mateixa visió aguda i crítica, el mateix creure-en-nosaltres, el mateix magnetisme– i que predicava amb l’exemple de la militància cívica i cultural hagués format part de les nostres vides en aquella edat en què s’escau ser una esponja. Alguns hem allargat el privilegi mantenint el contacte al llarg dels anys que han seguit a aquell llunyà 1982. Moltes són les persones que arribat a aquest punt podrien afegir-hi una vivència o una altra, o fins i tot, una dotzena de frare, de records. En tot moment hi apareix el Quim Mallafrè generós i afable, erudit i compromès, compromès amb la llengua, amb la cultura, amb la ciutat, amb la Nació; amb la ciutat i amb la Nació, i amb la gent que habita i omple l’una i l’altra, aquella tribu que manté viva la llengua sobre la qual va centrar la seva tesi doctoral. El hobby del qual parlava a l’article el va portar a continuar endinsant-se en el llenguatge, mentre ho compaginava amb la docència, i a seguir traduint: el mateix Joyce, Ayckbourn, Osborne, Sterne, Fielding, Kipling, Pinter, Beckett van passar pel seu sedàs, així com els germans Gilbreth, Frank B i Ernestine, amb una La dotzena a més bon preu, altament recomanable.
La seva erudició i el seu compromís de pedra picada, un compromís bastit amb paraules i fets, a banda de convertir-lo en un referent per a molts de nosaltres, li va comportar reconeixements oficials, a nivell local i nacional, dels quals no es vantava pas. En tot cas l’esperonaven a reafirmar i a redoblar el mateix compromís, si és que això era possible.
Fa uns anys, el 2009, a l’acte acadèmic TOTS SOM CAPITAL organitzat per la Plataforma d’Entitats de Reus vaig recordar un matí d’hivern en que una colla d’estudiants de COU ensonyats –aquella nit en algunes llars reusenques s’havia dormit poc– ens vam despertar de cop quan el Quim Mallafrè, que segurament no havia dormit gens, va recitar, després d’haver-les escrit amb guix a la pissarra, les paraules que diu Iago a l’escena 3a de l’acte 3r, d’Othello, de William Shakespeare. Aquell “tis someting, nothing” on es parla de la importància del nom i de la manca de guany en el malbaratament del mateix. Del nom de tres persones, de tres conciutadans, detinguts arbitràriament; de la manca d’enriquiment d’aquells que els havien furtat el bon nom i de l’empobriment dels afectats per aquest acte absurd i sense fonament. El Quim em va dir que li havia fet gràcia que recordés aquest fet, em sembla que encara n’hi va fer més saber que érem una bona colla els qui ho recordàvem com si ho haguéssim viscut plegats aquell mateix matí.
I ara ens havia de tornar a acompanyar. A l’acte d’homenatge del Centre de Lectura als tres Socis d’Honor de la casa i Ciutadans Il·lustres: Mallafrè, Murgades i Gomis li vaig dir que quan tinguéssim data de la trobada de companys de l’Institut la hi comunicaríem perquè s’ho reservés a l’agenda. Em va respondre, amb un deix de sornegueria, feu via, ves si em moriré abans. Ho vaig comentar amb la Carme, la Marta i el Quim i em van dir que això ho deia sovint, fins i tot aquell migdia fent referència al mateix sopar on ens trobàvem. De fet ja li havia sentit dir algun altre cop. Dijous passat vaig trobar la Carme a la Fundació Privada Reddis i li vaig preguntar pel Quim, em pensava que l’hi trobaria. Em va dir que estava en una altre acte al Centre de Lectura i que l’aniria a buscar després. Li vaig comentar que ja teníem data i que comptàvem amb ell. Vam quedar que els trametria un correu que avui he estat a punt de fer i que malauradament ja no caldrà.
De totes maneres el Quim hi serà. Sempre hi serà. Els seus valors, el seu compromís, tot el que ens va transmetre, els moments que hem compartit i que hores d’ara conservarem com a records únics mentre enyorem els que hauríem pogut afegir a la col·lecció sabent que no tindrem ocasió de generar-ne més, ja formen part de la nostra història i de la nostra existència. Una existència en la que ell ha estat un mestre i un referent. I també un amic, en el sentit –ja que cal aprofundir en el llenguatge– d’estar units per l’amistat amb algú, de sentir amistat envers algú; i entenent l’amistat com el lligam afectuós entre dues persones, afecció d’una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang.
Gràcies Quim pel teu llegat generós. A hores d’ara ja saps que ja et trobem a faltar.
Jordi Agràs Estalella
Reus, 22 de febrer de 2024
Equip de redacció
