.

.

TOTS 21


Aquests dies, a casa nostra, el món polític, els mitjans de comunicació i, fins i tot, moltes converses de la gent corrent van plenes de la celebració d’una hipotètica consulta el 9 de novembre proper. No entraré a l’anàlisi de les probabilitats de que sigui així ni, encara menys, pretendré fer un judici polític de la consulta en sí i de les seves encara més hipotètiques

Joan Colom

Joan Colom

conseqüències. En canvi, vull atreure l’atenció sobre la consulta que, sense cap mena de dubte, es farà el proper 25 de maig 2014 a milions d’europeus, incloent-hi tots els ciutadans europeus residents a Catalunya i que, també sense cap mena de dubte, tindrà conseqüències rellevants per al nostre futur. Es tracta de les eleccions al Parlament Europeu.

En acabar-se la IIª Guerra Mundial, els europeistes varen voler crear unes institucions per garantir la pau i la democràcia al nostre continent i per això, des del seu bell començament als anys 50’s, les Comunitats Europees es varen dotar d’una assemblea parlamentària que representés els parlaments, i per tant els ciutadans, dels Estats membres. Però, a partir de 1979 es va considerar que el projecte estava prou madur i exigia un Parlament elegit directament. Des de l’adhesió ibèrica al 1986, els catalans hem triat el seus diputats i, des del 1994, tots els ciutadans europeus residents a Catalunya ho han pogut fer. I en moltes ocasions ho hem fet amb una participació més elevada que la de les eleccions al Parlament de Catalunya.

Les preguntes que hom pot fer-se son “Què ha canviat ara respecte de les darreres?” i “Quines repercussions tindran per nosaltres catalans/europeus?”. I potser ambdues tenen una resposta comú. Al llarg dels, el Parlament Europeu ha anat adquirint poders. Ara, el Parlament, amb els seus 751 membres, constitueix el colegislador que, junt al Consell – que representa els governs dels Estats membres -, aprova pràcticament tota la normativa europea a més del pressupost. I aquesta normativa és el marc de la nostra pròpia legislació (ja s’ha dit molts cops que vora del 80% de la normativa que regeix a Catalunya ve determinada per la europea) i també el marc de la nostra política econòmica. Des de normes de protecció al consumidor – com el contingut bàsic de les etiquetes dels productes d’alimentació o higiene – o del medi ambient – pensem en els purins!- als grans trets de la política econòmica.

El Tractat de Lisboa, el darrer adoptat, ratifica aquests avenços i afegeix quelcom que potser al seu dia va passar desapercebut: a partir d’ara, el Consell haurà de tenir en compte els resultats de les eleccions europees a l’hora de proposar el nom del candidat a presidir la Comissió Europea. I els partits polítics europeus han decidit que, efectivament, així es triï el President de la Comissió i cada família política europea (popular, socialdemòcrata, liberal, verda, esquerra) està elegint el seu candidat o candidata. En altres termes, ja no serà un acord diplomàtic entre els governs sinó la resultant de la decisió dels ciutadans. HI haurà doncs una politització, en el millor sentit de la paraula, de les institucions europees. Per conseqüent, tindrà poc sentit el vot de càstig gratuït contra el govern de torn i, així mateix, que els governs intentin desviar l’atenció de l’elector cap temes estrictament domèstics. No cal esperar una revolució de la política europea però hi haurà una inflexió vers les concepcions de l’opció guanyadora. Es tracta de decidir l’economia, la política social, la recerca, la política exterior i la defensa, les institucions de l’Europa futura i no s’hi val badar!