Dos llibres rendeixen homenatge als veïns que van aixecar l’església de Jujol

🔊 Escoltar la notícia

Hi ha pocs exemples a l’edat contemporània on una població s’hagués bolcat en la construcció d’una església. Aquesta era una pràctica habitual a l’Edat Mitja, però no en ple any de Nostre Senyor de 1918. Això és el que va succeir aquell any en una petita vila del Tarragonès de poc més de cent habitants quan es va encaparrar a tenir sí o sí una església perquè els seus habitants no haguessin de desplaçar-se al municipi veí per celebrar els actes litúrgics.

Fou així com Vistabella -distant mitja hora a peu de La Secuita, amb la que forma municipi junt amb L’Argilaga i Les Gunyoles– ha envalentonar-se a edificar en un solar cedit per un véi l’església del Sagat Cor. I el destí va voler que fos l’arquitecte tarragoní Josep Maria Jujol el seu autor. De Jujol s’han escrit moltes obres i de l’església de Vistabella, també, però cap no havia recollit la memòria oral dels veïns que van veure com els seus pares i els seus avis van treballar en l’obra que va marcar el poble.

S’hi ha atrevit la mestre Montserrat Salort, veïna de Vistabella -“la Montse de Cal Mallafrè”, com la coneixen- i descendent en tercera generació de l’oncle Pere Mallafrè i Gibert, impulsor i mecenes de l’obra. Dissabte es presentava a l’interior de l’església finalment restaurada -en el que suposava una inauguració no oficial dels treballs acabats- el llibre ‘Vistabella i Jujol. Cent anys (1923-2023)‘, en un dels actes centrals del centenari de la benedicció del temple. Però alhora, Salort és autora també, junt al dibuixant Ramon Vilella, del ‘Petit tresor de Vistabella. 1923-2023. Primer centenari‘, un conte il.lustrat que relata el devenir del temple i destinat principalment a la mainada.

L’acte omplí l’església a vessar, de públic i de records d’un conjunt d’històries que Salort recopila i que quedarà per sempre salvat del terrible oblit, negre sobre blanc. Records dels promotors Pere Mallafrè -d’una gran religiositat-, de Josep Gils -que donaria els terrenys per fer l’església-, i de Joan Llobet, rector de la parròquia de La Secuita i també ferm defensor d’un projecte que havia nascut de l’anhel d’en Mallafrè de “deixar un llegat per a Vistabella que li donés un distintiu especial. La necessitat de tenir una església propia al poble va fer decantar aquest desig cap a la contrucció del temple”, explicava l’autora.

Els veïns del poble també li van fer aquesta petició: “Vostè ens hauria de fer l’església”, li van dir, i ell respongué: “Ni que no pogués ho faria; convé que sigui obra de tots, per això vull que tots hi ajudem”. Frase que seria lapidària i que acabaria marcant la història del temple.

L’atreviment de Montserrat Salort, com ella mateixa ho definia, li suposà cercar força documentació en arxius com el de l’Arquebisbat de Tarragona, però també iniciar una tasca d’història oral apassionant, recopilant memòria encara viva dels vistabellencs i vistabellenques, trobant-se amb ells, com si fos una periodista o una historiadora professional, bloc de notes i bolígraf en mà, “amb les persones grans que encara surten a prendre la fresca i anotar el que m’explicaven”.

D’allí en sortirien pistes que acabarien configurant el llibre, en el qual es recupera la memòria dels treballadors i artistes que hi van col.laborar. “Jujol va cercar professionals de la zona, bons coneixedors de la construcció amb pedra seca”, relata Salort al llibre. Seria Josep Brulles, de La Secuita, l’escollit per fer de mestre d’obres, mentre el ferrer principal seria Antoni Gou Andreu, dels Garidells. Quant a la pintura tan característica de l’església, Jujol seria “el que va dibuixar i pintar la totalitat de les pintures que decoren l’església. No li agradaven els espais buits i en el projecte de l’església va procurar tenir parets per pintar”, explica l’autora. Tot i que rebutjava delegar en aquest camp va fer-se amb les habilitats del pintor-ajudant Ramon Ferrer, de Cal Llop, de Vallmoll. Finalment, Joan Gils, Salvador Gils o Manel Robert en serien els fusters.

S’iniciaria aleshores la tasca dels vistabellencs d’ajudar a construir l’església buscant pedres perdudes pels camps del terme, carregant-les, apilant-les, contruint un somni col.lectiu que els acabaria donant una identitat singular. Definiren la cohesió social de l’època, en diríem avui.  “S’organitzaren per carrers: un dia li tocava als veïns d’un carrer treballar en l’església i l’altre dia, a un altre carrer”, recordava l’autora.

El ferrer de La Secuita

“Els maons, els feien en una bòbila del Morell, i la pedra per fer el terra i els altars, en unes pedreres a prop de Sant Martí de Maldà, a Lleida. Calien vuit carros per transportar-ho cap a Vistabella”, relata al seu torn la petita història il.lustrada. I per fer els lampadaris, baranes i reixes “van cercar ferros, llaunes, filferros i cèrcols per les cases, els magatzems i els corrals del poble. L’Anton, el ferrer de La Secuita, va ser l’encarregat de fer realitat les creacions artístiques dissenyades per en Jujol”, recorda el llibret.

Finalment, el 25 d’abril de 1923 es va beneir i inaugurar l’església, acte del qual en donà llarg testimoni el diari tarragoní La Cruz.

Des d’alehores i fins ara, la silueta triangular de l’església esdevindria un referent icònic del Camp de Tarragona. Ho explicaria durant la presentació el representant de la Fundació Mútua Catalana Francesc Roig amb la seva narrativa rica en detalls i acurada en les definicions: “Sovint constatem que el paisatge singular de la majoria dels pobles que coneixem i les ciutats que visitem està condicionat gairebé sempre per l’acció dels homes, la seva identificació visual, allò que recordem ve determinada per decisions preses en algun moment de la història. Per exemple, identifiquem París amb la Torre Eiffel, però també per Notre Damme; Nova Iork, pels gratacels de Manhattan i per l’èpica de l’estàtua de la Llibertat, o Istambul, per la mesquita blava i també per Santa Sofia. Paisatges singulars, únics, modificats per l’acció de l’home. Això configura la història. El cas de Vistabella és exactament el mateix, però en petit: un lloc que ha acabat esdevenint el referent modernista per excel.lència de les nostres comarques gràcies a la singularitat de l’església que avui ens acull”.

El llibre és també un relat acurat dels principals esdeveniments i tradicions religioses i no religioses que s’han celebrat a l’església fins avui en dia, com ara el costum dels veïns d’ensenyar l’església als que vénen de fora i no la coneixen.

L’acte comptà també amb les paraules de l’alcalde, Eudald Roca; de l’editor Manuel Rivera, del mateix il.lustrador Ramon Vilella -obra del qual segueix les traces de la coneguda dibuixant Pilarín Bayés-, i del president de la Fundació Mútua Catalana -que ha fet l’aportació principal en l’edició del llibre-. Entre el públic hi fou present el vicepresident del Consell Comarcal del Tarragonès i alcalde de Perafort, Joan Martí Pla -el pare del qual va ser pastor a Vistabella- i el nou rector, Josep Queraltó.

Jaume Garcia