Desbordant arrencada del cicle de conferències modernistes dels Pallaresos

🔊 Escoltar la notícia

L’arrencada del cicle de conferències prèvies a les II Jornades Modernistes del Camp de Tarragona, que se celebraran als Pallaresos, va ser desbordant. La sala d’actes del Centre Jujol dels Pallaresos es va omplir de gom a gom per seguir l’acte de presentació del cicle, que va incloure una conferència del director de la Càtedra Jujol de la UPC, Joan Mercadé.

El ‘Jujol desconegut’ descobert pel doctor arquitecte i director de la Càtedra Jujol va encetar dimecres passat el cicle de quatre conferències sobre aquest artista polifacètic i sobre el Modernisme organitzades als Pallaresos. Una prèvia a les Segones Jornades de Recreació Historica Modernista al camp de Tarragona ‘Els Pallaresos 1900’ que es faran a la localitat del 4 al 6 de novembre. El relat filat amb humor i amè de Mercadé va fer gaudir el públic.

En la presentació de l’acte, l’alcalde dels Pallaresos, Jordi Sans, va recordar “el gran èxit de les primeres Jornades Modernistes”, que des del poble es van acollir “amb molta estima”. El director de les Jornades, Xavier Marcos, va agrair el suport de l’equip de govern i de la URV i va posar en valor la col·laboració, com a novetat, amb la DO Tarragona, que ofereix un tast de vins a la finalització de cada conferència. Alhora va destacar la figura de Mercadé, “una persona que obrirà les nostres ments i descarregarà tot el seu coneixement sobre Jujol”.

Per la seva banda, el regidor de Cultura, Samuel Urbano, va fer esment a “l’èxit aclaparador de les primeres jornades” i al fet que la sala presentés un ple “espectacular” per a la primera conferència del cicle. Alhora, va ressaltar la implicació de les entitats del municipi en les jornades i va avançar la implicació dels ajuntaments de Tarragona i Reus en les jornades recreació d’enguany amb estand propi. En aquest sentit va recalcar “el compromís amb el manifest jujolià signat l’any passat” i com una inciativa “sorgida d’un municipi molt petit ha arribat a municipis molt grans”. Una vocació territorial basada en buscar complicitats que també va ser destacada per la vicerectora de la URV, Carmen Gómez, que va xifrar l’èxit de les jornades amb tan sols una edició completada “en dos factors essencials. El primer, la capacitat d’identificar elements patrimonials i posar-los en valor, amb l’encert de fer un plantejament interdisciplinar amb conferències on hi caben des d’arquitectes a historiadors. I en segon lloc, entendre el patrimoni com un bé públic que cal preservar per a transmete’l a generacions futures”.

La conferència inaugural

Mercadé va aconseguir fixar l’atenció del públic des del primer moment ajudat amb suport gràfic a l’hora d’explicar les raons per les quals una figura com Jujol ha estat en permanent segon pla fins i tot dins del món acadèmic. El torrenc va destacar en primer lloc el fet que “l’arquitectura a primers del segle passat era un art menor” i només es va popularitzar gràcies “a l’aparició del turisme. Només cal tenir en compte La Pedrera de Barcelona, una obra de Gaudí amb una important participació de Jujol de la qual fa 50 anys ni se’n parlava. De fet, llavors acollia una acadèmia de mecanografia, una pensió i un mercadet, amb la façana tota negre per culpa del fum”.

El catedràtic, tot seguit, va remarcar les figures que han posat en relleu l’obra de Jujol. El pare de l’arquitectura catalana i en bona part espanyola de postguerra, José Antonio Coderch, considerava la seva obra “més important que la de Gaudí”; Josep Antoni Llinàs es va basar en una obra seva per dur a terme el projecte d’una universitat a Colòmbia; Federico Correa el titllava com “un dels referents en la meva producció arquitectònica” tot i desconèixer que guardava a casa una ampolla d’aigua dissenyada pel mestre i de valor incalculable; Enric Miralles, un dels deixebles avantatjats i mort massa jove per poder deixar major empremta, considerava que “Gaudí era un geni de l’arquitectura i Jujol un arquitecte que era un geni. És a dir, l’obra de Gaudí mor amb Gaudí, però la de Jujol encara no s’ha acabat” fruit de les seves influències. Fins i tot el germà del director espanyol Luis Buñuel, Alfonso, va passar d’estudiar arquitectura de Madrid a Barcelona només per a poder tenir Jujol com a mestre.

Davant de tants elogis, als quals cal incorporar els d’Oriol Bohigas (“aquest amb la lletra petita”) i de Tàpies (“la història ha resituat Jujol en la seva justa vàlua”), Mercadé va fixar l’origen del relatiu desconeixement de l’obra jujoliana “en el món acadèmic”. Com a mostra va posar damunt la taula l’anècdota de la qual va ser protagonista Carlos Flores, professor de l’Escola d’Arquitectura de Madrid que “potser va ser el primer en introduir el nom de Jujol”. Seu era el capítol que feia referència a la seva figura en el llibre d’història de referència a per a tots els estudiants d’aquitectura durant mitjans del segle passat. La referència sortia a la pàgina 663… amb el nom equivocat. Li van posar Pujol en comptes de jujol i, per tant, no sortia ni a l’índex de noms.

Malgrat això, Mercadé va apuntar el gran abast de l’artista, més que no pas arquitecte, capaç de crear aquarel.les, obres d’art, mobles, vestits, cortines, sobreviure a la Guerra Civil fent fitxes dels immobles bombardejats a Barcelona i fins i tot vaixelles que va descobrir a la Casa Bofarull dels Pallaresos. Amb un apunt final. Seva va ser la maqueta de la Sagrada Família enviada a París i que va ser parcialment destruïda durant el conflicte del 1936-39. Gaudí li va donar mà lliure per a fer-la i encara s’hi pot veure el predomini dels colors, una de les senyes d’identitat de Jujol. “Us imagineu si a la mort de Gaudí hagués estat Jujol qui l’hagués acabat?”.