El 7 de maig, dins dels actes de commemoració del Dia Internacional de les Dones, es van lliurar a la sala de plens de l’Ajuntament els punts de llibre d’enguany de la col·leció Tarragonines. Les dones reconegudes amb aquesta distinció són enguany la Imma Pastor i la Lourdes Aleu, a les quals vull felicitar, i, a títol pòstum, la Concha Hernández.
Concha Hernández
M’agradaria parlar de la Concha, amiga i companya, molt ben acompanyada en aquesta col·lecció que vol visibilitzar dones de la nostra ciutat.
La Concha és una tarragonina que no va néixer a Tarragona. Entre l’abundant i valuós patrimoni de la nostra ciutat, del qual estem legítimament orgulloses, figura també la capacitat de la gent de Tarragona per poder néixer en altres llocs, un patrimoni immaterial que ens enriqueix col·lectivament i del qual la Concha n’és un exemple.
En el cas de la Conxa, va néixer a Saragossa, l’any 1963, per causes de força major: era on vivia la seva mare, on vivia la seva família, una família treballadora.
Aquella nena de Saragossa que va deixar d’estudiar als 14 anys per posar-se a treballar a la perruqueria dels seus tiets; aquella noia que, sense deixar de treballar, va reprendre anys més tard els estudis en una escola nocturna de la JOC (Joventut Obrera Catòlica), no sabia encara que era tarragonina.
De fet ho va descobrir tard i una mica per casualitat –o per amor, que és la força capaç de fer de la casualitat causa– amb la col·laboració imprescindible del Manolo, el seu company, que ja portava temps vivint i treballant a Tarragona. L’any 1991 la Concha hi va venir a viure amb ell.
Podríem dir que s’hi va enamorar del mar, de la llum, de la gent… jo crec que simplement se’n va adonar que era d’aquí, s’hi va reconèixer com a tarragonina, i potser per això ho era amb una intensitat i una mirada tan neta que era capaç de veure-hi coses que, de tant tenir-les al davant, se’ns fan imperceptibles. La Concha m’ha descobert a mi, tarragonina de tota la vida, visions i passejades de la ciutat que compartíem, i que ella tant estimava, que jo, sola, no hauria pogut veure mai.
Evidentment, descobrir-se com a tarragonina no va fer que deixés de ser maña, profundament maña, perquè la Concha era perfectament capaç de ser d’un lloc sense deixar de ser d’un altre i de lligar tots els seus llocs i les seves diverses activitats i espais amb la mateixa gràcia i habilitat innata que sabia combinar els ingredients del seu famós cocido, que era molt més que un àpat, era una manera d’aplegar la gent, d’asseure-la al voltant d’una taula, de cuidar-la, de mimar-la.
Perquè la seva manera d’estar al món era acollint i cuidant, era ocupant-se de tot allò de la preocupava, començant pel que tenia més a prop, les persones concretes —la família, els amics, les companyes, els amics de la filla que tenien sempre la porta de casa seva oberta— fins arribar a les lluites col·lectives per construir una societat més justa i més igualitària. El seu compromís social, polític i sindical naixia del seu cor immens.
A Tarragona es va implicar en el sindicalisme i en la lluita feminista, i es fa afiliar a CCOO i a ICV.
Va tenir diferents feines i finalment va entrar a treballar a Port Aventura, on va ser escollida delegada de personal el 2002. Des de llavors va formar part del comitè d’empresa. En una empresa tan feminitzada com la seva, el treball sindical de la Concha es va centrar sobretot en la lluita per acabar amb les desigualtats de gènere, impulsant a través del comitè d’empresa mesures de conciliació familiar i protocols contra l’assetjament, fins aconseguir la realització del pla d’igualtat de l’empresa.
Va formar part del Consell Municipal de les Dones, en representació del grup municipal d’ICV EUiA.
La Concha era una persona de conviccions profundes, apassionada, autèntica. Lleial i sincera. I molt ferma, podríem dir que fins i tot tossuda, qualitats que ha heretat la seva filla. Hi podies comptar sempre, tenia una intuïció especial per saber quan se la necessitava i sempre hi era.
Hi va ser el passat 8 de març. No va voler faltar a la manifestació tot i les molèsties de la quimioteràpia. No sabíem que seria l’últim 8 de març amb la Concha. I no ho serà, no deixarem que ho sigui, perquè aquest 8 de març la Concha estarà amb nosaltres, amb les companyes, amb la seva filla, amb totes les dones que es planten per fer front a les bretxes, les violències, les desigualtats. Aquest 8 de març i tots els que vindran, acompanyant-nos perquè sap que ens fa falta.
Arga Sentís
Equip de redacció
