Baltasar Virgili és el darrer habitant de Roda de Berà que va conèixer i va treballar amb Josep Maria Jujol. És, per tant, el darrer testimoni que queda a la localitat on Jujol va fer l’interior de la capella de Mas Carreras, considerada una obra mestra en diverses arts: arquitectura, pintura, escultura, fusteria,… Va ser durant dos anys que Baltasar, junt al seu germà bessó Pere -mort el setembre de 2021- van treballar amb Jujol pel fet que el pare dels germans bessons era constructor.
Baltasar ha recollit el testimoni del seu germà i ara és qui té les claus de la capella, però també s’encarrega de la direcció del Museu de la Ràdio, una espectacular donació d’aparells que va fer el periodista Luis del Olmo, íntimament lligat a Roda des de fa més de 50 anys.
Com van coincidir Jujol i els Virgili? La casualitat ho va fer. En primer lloc, els propietaris de Mas Carreras, un matrimoni sense fills de Vilanova –Buenaventura Carreras i Pere Pascual– , a la casa dels quals hi havien estat els Virgili, tenien la finca de Mas Carreras, on hi feien vinya. Eren molt devots i disposaven d’un oratori i d’una capella.
A través d’un conegut van reclamar un arquitecte barceloní per fer-hi obres, però aquest no pogué atendre l’encàrrec i li va enviar Jujol. Paral.lelament, el pare dels Virgili, el primer empresari constructor de la família, feia obres justament a Mas Carreras. “Era un matrimoni molt devot -com ho era Jujol- i els bancs de l’església de Roda els van regalar ells. En un d’ells es pot llegir: Reservat a la família de Mas Carreras’, rememorava en una anterior entrevista el Baltasar.
Altres notícies: |
I aquí va començar el contacte. Jujol va fer primer l’oratori i més tard s’encarregaria de la capella, que amb els anys ‘l’acabaríem salvant pels pèls de la seva desaparició’, subratllava Baltasar, un cop ja no existia la masia i la capella s’havia convertit en un magatzem de trastos de constructors. Sortosament, l’Ajuntament va estar a l’aguait i va poder salvar la capella gràcies a les gestions del seu germà bessó. Dins la masia existia l’oratori que Jujol va treballar, el primer encàrrec dels Carreras, però es va perdre irremisiblement. “Tenia uns terres i uns trencadissos preciosos. Ell hi era, allí assegut, mentre em deia: ‘Nen, posa una mica més de blau aquí’. Ja no en queda res: “Està tot enterrat sota la masia”. També foren enderrocats els monòlits.
Aquests emmarcaven una porta de ferro forjat extremament recargolat. Baltasar recordava aquestes dies per a DiariTots21: “El serraller del Vendrell, que es deia Calmet, es tornava boig recargolant-lo. Era dissenyat per Jujol i executat per aquest forjador del Vendrell, que ja era molt gran”. Les portes ‘medien dos metres i mig i eren l’entrada dels cotxes, i al costat, una porta d’un metre era per a l’entrada de les persones”. Tot això ho van enderrocar. Avui tota aquesta obra estaria protegida, respectada, i en farien una zona verda, on hi ha la urbanització Costa Daurada, nascuda en 1963 i executada entre el 1965 i el 1970.
El mateix serraller seria l’encarregat de fer els sis canelobres de la capella -avui custodiats al Museu de la Ràdio-, però Jujol va voler que cada canelobre fos diferent. Aquesta era una característica molt jujoliana: no repetia dissenys. Fins que el serraller se’n va fartar. Ho explica el Baltasar: “Quan portava fets tres canelobres, tots diferents, va demanar si no podria fer-los tots iguals. Res de res. Tots diferents, va respondre”.
El Pere i el Baltasar van començar a treballar amb Jujol quan tenien 14 anys. El Baltasar recorda que Jujol era “un home extremament educat”. Els dos nanos estaven a les ordres de Jujol i del seu pare, col.locant l’embastida des d’on pintava les parets de Mas Carreras o col.locant pedres, com ho vam fer en els monòlits de quatre metres d’alçada amb una base en forma cònica que emmarcaven la porta d’entrada de la finca de Mas Carreras, una finca immensa que anava de la N-340 al mar.
Amb son germà, també posava les rajoles del terra del saló i sobretot, feren el treball d’interior de la capella de Mas Carreras, única que perviu de tot el conjunt de la masia, avui encerclada d’apartaments. El seu interior és considerat per l’arquitecte tècnic tarragoní i expert en Modernisme Josep Maria Buqueras ‘un compendi de totes les arts jujolianes en un espai reduït’.
Recorda Baltasar com Jujol va fer enretirar la paret final de l’altar perquè els oficis religiosos es puguessin fer de cara al públic, avantçant-se al que determinaria als anys 60 del segle XX el Concili Vaticà II. I sobretot, a ell i al seu germà els sorprenia sobremanera que Jujol fos ambidextre: “Dibuixava amb la mà dreta i amb la mà esquerra, i al mateix moment”. Jujol solia fer els dibuixos i els pintors remataven la feina, però la famosa sanefa amb inscripció llatina fou realitzada per ell amb un punxó, que habitualment duia a la butxaca: “Ho va fer tot d’una tirada, sense haver pres mides abans. El meu germà i jo ens vam quedar astorats”, recorda el Baltasar.
Una de les anècdotes més sorprenents que van viure els germans Virgili fou que per tres cops, la propietària de Mas Carreras va fer canviar el cap del Sagrat Cor que presideix l’altar: “Va dir-li a Jujol que no li agradava la cara de la figura un cop ja havia estat muntada a dalt, després d’un gran esforç. Què podia fer Jujol, aleshores? Doncs li va respondre que no baixaria l’escultura i que simplement li tallaria el cap i en posaria un altre. I així ho va fer, fins que la senyora Carreras va quedar satisfeta”‘.
Jujol passaria llargues estades a Mas Carreras justament per avançar en l’obra. Quan acabà els treballs deixà feta no només una obra mestra de l’arquitectura i de l’art, sinó a dos marrecs a qui al cuc de fer de paletes se’ls hi afegiria l’amor per l’art, ni que fos de manera amateur: el Pere es dedicaria al dibuix i el Baltasar s’apassionaria pel trencadís.
Director DiariTots21