.

Un moment de l’espectacle ‘Ballant l’aigua’. Foto: DiariTots21

El vestíbul del Teatre Tarragona s’ha omplert aquest dimecres de públic per seguir un espectacle novedós, atrevit, que usa la improvisació amb el públic, format en bona part per persones amb discapacitat intel.lectual. Era l’arrencada de la segon dia de les Jornades d’Inclusió en les arts escèniques, que fins dijous tenen lloc a Tarragona.

‘Ballar l’aigua’ era l’espectacle presentat, un espectacle d’estimulació sensorial concebut per a persones amb discapacitat intel·lectual, que realitzen des de 1999 un equip de músiques i ballarines. És un espectacle que, a més de música i dansa en directe, proposa un format especial que produeix una estimulació sensorial i emocional molt més àmplia. Això es deu a la disposició espacial que utilitzen, l’ús de les llums, a una particular posada en escena del moviment i el so, i a l’ús de la improvisació com a recurs comunicatiu que els permet establir un diàleg amb el públic, integrar les seves respostes i compondre amb elles en temps real.

Ballar l’aigua és el treball en el qual el col.lectiu es troba més compromès a nivell emocional i “on el que rebem del nostre públic supera, amb escreix, el que els donem”, afirmen les seus responsables.  Les «mares» d’aquest projecte són Raquel Sánchez (ballarina, actriu i coreògrafa) i Chefa Alonso.

 

L’equip actual està format per Raquel Sánchez (moviment i música), Ana Erdozain (moviment) i Chefa Alonso (música). Comptem a vegades amb la col·laboració del contrabajista Jorge Frías.

L’equip afirma que sol treballar sobre una estructura elaborada en la qual inclouen moments i climes molt contrastats: íntims, càlids, enèrgics, rítmics, caòtics, densos, esclarissats… Una de les característiques essencials de Ballar l’aigua és incloure, dins d’aquesta «partitura mòbil», les expressions i intervencions – vocals, rítmiques, de moviment – del públic assistent. Captar l’atenció i l’interès dels participants, sense condicionar el seu comportament espontani és un dels objectius d’aquesta trobada artística i terapèutica.

Aquest espectacle no està basat en un discurs o una narrativa racional o lineal i no pressuposa dos plans diferenciats entre les artistes i el públic: les que fan i els que miren, sinó que utilitza codis universals com l’energia, el cos, la veu en estat pur, la paraula, l’espai i el so com a mitjans integradors que difuminen i esborren els límits entre l’observador i l’observat.

“Creiem en la capacitat d’integració social i de millora terapèutica que té la creació artística basada en la improvisació. La força que té per a moure i alliberar energia, establint ponts de comunicació entre el que pot ser fronterer: el considerat com a malalt o com a sa, el conegut i l’imprevist, l’aïllament i la implicació, mirar i ser mirat, la qual cosa s’oblida i el que es recorda, la indiferència i la curiositat, la qual cosa s’estranya i el que es reconeix”, afirmen.