Àngel Òdena: ‘Ens falta una orquestra simfònica pública al Camp de Tarragona’

🔊 Escoltar la notícia

‘Cavalleria Rusticana’ i ‘Pagliacci’ han estat les seves darreres representacions a Hèlsinki. Àngel Òdena (Tarragona, 1968), com a baríton principal en òperes i sarsueles, és el tarragoní més internacional en aquest camp operístic. Acaba d’arribar de Finlàndia i ve somrient malgrat haver vist com la pandèmia li ha cancel.lat els compromisos, tot i que té una relació d’actuacions fins al 2024. Òdena és un home proper, alt, amb bona pinta, que quan comença a parlar saps que és cantant. Sempre dibuixa un somriure a la seva cara, però si ha de cantar-li les quaranta a algú, no dubtarà a fer-ho.

Com ha estat l’experiència de fer òpera sense tocar els companys?         

Els únics teatres oberts en tota Europa són els espanyols, on fan testos d’antígens cada tres o quatre dies, assagen amb mascaretes i en les funcions, els solistes actuen sense mascaretes  i el cor, amb mascareta. A França els teatres estan tancats. A Alemanya han cancel.lat produccions, a Itàlia també estan tancats. Als teatres, la gent no s’infecta, van amb mascareta i estan separats. És una incoherència tancar-los. Després veus que als bars dels teatres no es respecten les distàncies.

Com has passat la pandèmia?

En un any he fet molt poca cosa. Al principi, amb el confinament, estaves a l’expectativa, com tothom, i suposaves que a l’estiu ja s’hauria acabat, però no va ser així. Jo m’il.lusiono molt amb la feina, actuï en un poble petit o en un teatre gran, i m’he mogut amb reptes, superant els obstacles. Enguany no ho he pogut fer, és un problema piscològic. Si cantes, has d’assajar cada dia, és la meva vida.

Econòmicament us ha afectat molt ?

Tot depèn del ritme de vida que portis. Si m’hagués comprat un Mercedes o visqués en un xaletàs, estaria molt malament econòmicament. M’he acollit a les ajudes d’autònoms. Nosaltres no tenim un sou cada mes. El 2020 vaig treballar fins al març i havia tingut força feina com per tenir un raconet estalviat, a més fa anys que treballo i la meva dona, la Marta, també treballa.

En què treballa la Marta?

Va estudiar Dret i música. Treballa en dues escoles de música. Treballa dur, la veritat.

Com us vau conèixer?

Jo, cantant. Ella cantava en un cor a Lleida.

La teva dona té sensibilitat per la música, però deu ser complicat conviure amb algú que no la té

A part d’això, el problema és la conciliació familiar. Per sort ella entén la meva feina. S’ha habituat que marxi de casa a treballar a fora. Quan estic a casa, hi estic les 24 hores, no vaig a una oficina.

A l’òpera t’has d’aprendre el cant i l’actuació teatral. Hi hagut cantants molt reconegudes, com Maria Callas, que potser no tenia la veu més gran, però era molt bona actuant, et feia viure el personatge

Maria Callas va provocar una revolució en el món de l’òpera, ajudada per Visconti, una revolució amb la seva teatralitat. Va humanitzar els personatges. No era de les veus més boniques; el bo de les veus és que les sàpigues identificar, i ella això ho tenia. Avui en dia, desgraciadament, ha guanyat molt la part estètica, més que la vocal. M’agradaria veure si les veus dels anys 50, 60 i 70 triomfarien ara perquè l’estètica ha canviat molt.

Què vols dir?

Físicament també: la cara, el cos,… Abans els cantants no es cuidaven el físic. Ja veuríem si Montserrat Caballé triomfaria ara. I un home gras, encara triomfaria menys. L’estètica ha canviat molt i les posades en escena s’han modernitzat molt. Abans només pensaves en cantar i interaccionar una mica, ara et toca saltar, mouret,… I la tècnica de cant va relacionada amb el moviment que fas. Com més et mous, més difícil és cantar. Em sembla genial fer-ho així, però mouret dificulta cantar. Avui en dia, el director d’escena té molt poder.

Tarragona està fent una aposta per l’hidrogen verd i es parla de treballar units per aconseguir les inversions europees. Al Camp de Tarragona, on tenim ciutats amb auditoris o teatres destacats com Tarragona, Reus,  Vila-seca o Salou, no caldria unir-se culturalment i vendre les ofertes de cada lloc de manera conjunta?

Evidentment. Sempre he lluitat perquè existeixi una orquestra simfònica pública al territori. En aquest país s’ha gastat molt en totxo i poc en els artistes. Reus i Tarragona tenen dos teatres molt destacats i un palau de congressos. Hi ha auditoris a Vila-seca, a Salou, a l’Hospitalet, i a Cambrils a veure si l’acaben. També n’hi ha al Morell, a La Pobla de Mafumet, a Riudoms, i a Torredembarra està per acabar. D’equipaments n’han fet molts, però falta una orquestra simfònica pública amb el suport de la Diputació, la Generalitat i els ajuntaments, de manera que poguessin actuar en tots aquests escenaris. Cal un suport amb diners públics.

Ja hi ha orquestres, al Camp de Tarragona

Sí, però són empreses privades, molt lloables, però no són públiques. Si estudies música al nostre territori, no tens futur com a músic perquè no existeix una orquestra pública. A Catalunya tenim l’Orquestra del Liceu,  l’OBC i la Simfònica del Vallès, on la Generalitat hi està al darrere. Cal una estratègia de territori.

Se li dóna importància a la música culta al Camp de Tarragona?

Vila-seca ha estat un món a part, els seus polítics sempre han tingut molta sensibilitat amb la música. Caldria obrir-ho al Camp de Tarragona, fer-ho entre tots. Jo entenc que hi hagi cocapitalitat. És una tonteria barallar-nos entre nosaltres. El que hem de fer és sumar. Ja som pocs i a més ens deixen de la mà de Déu com perquè ens barallem. El problema el tenim nosaltres. Jo visc a Lleida i allí el sentit de territori és més clar que aquí. La gent de Balaguer o de Tàrrega diu que és de Lleida, tothom diu que és de Lleida. Aquí no passa això. Entenc que un de Reus no dirà que és de Tarragona.

A Espanya existeix la carrera universitària de músic?

Està considerada com una carrera universitària. El conservatori superior està equiparat amb una carrera universitària, és el que va determinar la LOGSE. El que succeeix és que si vas al conservatori professional, no és el mateix que el de grau superior, on només n’hi ha dos a Catalunya, l’ESMUC i el Conservatori del Liceu. El primer és una fundació pública i el Conservatori del Liceu és privat. Els altres conservatori són professionals, de manera que quan acabes el batxillerat, acabes el conservatori professional. Aleshores decideixes si fer el grau superior o no. És curiós com les universitats públiques s’han obert al territori -a Catalunya n’hi ha moltes- i en canvi, de conservatoris superiors només n’hi ha dos. Estaria bé tenir-ne un a Tarragona, a Reus, a Vila-seca, o on fos. Un que aglutinés totes les comarques. Ara bé, això val diners. En altres països europeus, l’instrument i la música estan incorporats a la docència com es Secundària. Caldria fer-ho aquí, fusionar els dos ensenyaments.

Hi ha bon nivell de músics al país?

El cert és que a Catalunya i a Espanya estan sortint músics molt bons. El que ha succeït és que fins ara les orquestres professionals espanyoles, que es van crear fa dècades, les van copar músics estrangers i ara aquests són un tap per tota la generació jove, que surt molt preparada.

Hi ha bon nivell als nostres conservatoris de música?

Conec els seus directors i directores. Són bons conservatoris, tot i que la pandèmia ha fet molt de mal. La música vol dir compartir i les orquestres no s’han pogut trobar.

Tens un estudi a casa on assajar?

Tenim un pis a Lleida i en una de les habitacions tenim un piano. Allí ho tinc tot muntat. A Tarragona també tinc un piano de cua a casa meva. Visc a la zona dels Músics. Vam insonoritzar parets i sostre. Però no hi canto gaire, canto més a Lleida.

Has estat un veí molest pel fet de cantar?

Intento cantar en hores prudents. Un dia, un veí em va preguntar si tenia permís per cantar a casa, i li vaig respondre: ‘Tu m’hauries de pagar per escoltar-me, que ara et surt gratis’. (Riu). El pis de sota d’on vivim a Lleida se l’estan reformant i pensava que potser era jo qui el molestava, però és que porta tres mesos fent obres des de les vuit del matí. Després del que m’han fet a mi, no pateixo pel que pugui molestar. I al pis de sota crec que treballen als matins.

Has cantat tota la vida?

Vaig començar amb el Cor Al.leluia. Vaig entrar a l’aula de cant del Conservatori, als 16 o 17 anys. El meu pare ja cantava, havia cantat en una tuna  de Tarragona i més tard va crear un grup amb dos amics, tenia molt bona veu. La meva mare canta en una coral de gent gran.

Amb quina òpera et vas estrenar?

Oficialment, amb ‘La Bohème’, a Itàlia, en 1994. Havia fet dos cursos amb una soprano molt coneguda, Katia Ricciarelli. Al final del curs havia d’interpretar una òpera. El curs es va fer a Màntua i l’òpera, a Bari, al sud del país. Allí és on vam fer ‘La Bohème’. Jo tenia aleshores 27 anys. Abans, havia participat en una escola d’òpera a Barcelona amb Lluís Homar, on vam fer una òpera de Mozart a Sant Andreu. Aquesta seria la primera òpera, però la de Bari va ser internacional.

En quins teatres t’agradaria actuar?

Hi ha tres llocs bàsics: l’Òpera de Viena, l’Scala de Milan i l’Òpera de París. A París he cantat, però no a la Bastilla. A Itàlia, he cantat a Torí, a l’Arena de Verona, a Venècia, a Florència, a Palermo, a Nàpols…

Què has de tenir per triomfar a la teva professió?

No ho sé. Ho dic de debò. Has de tenir una bona veu, intentar fer-ho bé, i buscar-te un bon representant, és a dir, que tingui la confiança dels teatres, que sigui algú que truca al director de l’Òpera de Viena, aquest li agafa el telèfon i com que creu en ell, et contracta. D’això només n’hi ha quatre o cinc al món. I cadascun d’ells tindrà deu cantants com a màxim, i és molt difícil entrar-hi. Jo sempre he vist la botella mig buida i he cregut que em queden coses per fer. He tingut companys que no han tingut fills per dedicar-se completament a la carrera musical, que només viuen per això. Són molt ambiciosos, ho viuen com una religió. També n’hi ha que després d’haver fet la carrera se senten molt sols i et preguntes si ha valgut la pena. No m’agrada mitificar ningú. Grans personatges no tenen per què ser grans persones.

Què els passa a aquesta gent que viuen només per la música?

Ara penso en una amiga que és una crack, una top, que no té fills, que viatja per tot el món, mentre el seu marit viu a Nova York i no viatja mai amb ella,… Al final, t’has de sentir molt sol. Un director d’orquestra em va dir un cop que si hagués sabut el que viuria, s’hagués dedicat a fer de professor de Filosofia. A mi, la feina no m’ha absorvit tant i hagués pogut arribar més amunt si m’hi hagués deixat la pell i la família.

Tu ets baríton. Els tenors són com els davanter centre de l’òpera?

No és ben bé així. El món del tenor és un altre món. El tenor és una veu més arriscada, és més aguda. La veu habitual de l’home és la del baríton, i en el cas dels tenors de vegades es tracta d’una veu ‘fabricada’. Sempre ha estat molt valorada, la veu del tenor. Però a ‘Macbeth’, a ‘Rigoletto’, a ‘Nabucco’, a ‘Simon Boccanegra’, el personatge principal és el d’un baríton.

Quin és el secret per estar a dalt de tot?

No ho sé. Hi ha una part que depèn que algú molt important cregui en tu i t’ajudi, i després, el teu treball personal. I som en un país, Espanya, on es creu molt poc en la seva gent, al contrari, no es valora ni l’òpera ni l’art en general. El 80% dels que actuen ara són de fora del país, i els cantants d’aquí agafen rols secundaris, i amb la covid ho segueixin fent.

Fa 50 anys es cantava millor que ara?

Hi ha gent que diu que sí, jo crec que no. Jo faig un ‘gall’ cantant a Castellvell, i amb el telèfon mòbil ho sap tothom. Abans no passava això i els Krauss, Domingo o Carreras també han tingut dies dolents. La gent està molt més preparada ara, i també s’exigeix més.

On no has cantat de casa nostra i t’agradaria fer-ho?

El públic en general és molt agraït. Tinc ganes de cantar a Reus, al Teatre Fortuny, i a Salou, que té un gran Teatre-Auditori i diuen que l’acústica és molt bona.

Quina es la propera actuació que faràs a Tarragona?

El 23 d’abril, el dia de Sant Jordi, al Teatre Tarragona. Em fa molta il.lusió perquè sóc de Tarragona. M’agraden molt els teatres. Després faré una òpera a Palma de Mallorca, ‘Il Trovattore’, després a Oviedo aniré a fer ‘El gato montés’, una òpera espanyola, al mes de juny. Al juliol tindré diversos concerts, també, i ‘Nabucco’, a Oviedo. I entremig, torno a Finlàndia. Al novembre i desembre farem ‘Madamme Butterfly’ al Palau de les Arts de València. Al gener tinc previst anar a Xina, al Teatre de l’Òpera de Pequín, a fer ‘Carmen’. Hi havia d’haver anat fa anys, però em van operar d’una hèrnia i no vaig poder actuar-hi.

Oviedo té fama de tenir molta activitat cultural

És brutal. És el que voldria tenir aquí. Per això us parlava de la necessitat de comptar amb una orquestra pública. Aleshores seria molt més fàcil fer moltes coses: pots fer una òpera, per exemple, ja que no caldria contractar-la. Igual que existeix el Consorci del Teatre Fortuny es podria crear aquest consorci de l’orquestra simfònica del Camp de Tarragona.

Podria ser l’orquestra simfònica Gaudí-Jujol

I tots contents.

Ens han dit que ets un gran seguidor de l’arquitecte Jujol. Saps que a Tots21 tenim una secció dedicada a Jujol?

Vaig estudiar història i m’encanta l’arquitecte Jujol. A Lleida vaig conèixer un tarragoní que es deia Magí que ve de la casa Bofarull, dels Pallaresos. Esperem que hi hagi el Museu Jujol a Tarragona. Heu de lluitar per això. A l’alcalde li vaig dir un dia que ha de fer la Rambla de la Cultura, amb dos teatres com tenim, l’edifici del Banc d’Espanya -que el porta Guillermo Fernández, que és molt bo, i ha treballat al nou museu del Bulli-. A la Rambla tenim també diverses escultures, l’edifici de les Teresianes, i cal fer l’Arxiu Jujol al damunt el Teatre Metropol. Hem de fer alguna cosa amb el desconegut Jujol.

Qui està molt engrescat amb Jujol és l’alcalde de La Secuita. A Vistabella tenen l’església del Sagrat Cor, feta per Jujol. Ara hi celebraran la Primavera Musical, dins de l’església

M’encantaria actuar-hi. Té una acústica fabulosa.

Com són les relacions amb els teus companys?

Sempre he dit que a la feina és el millor que tinc. Tots estem en la mateixa situació. Passem un mes fora de casa, allunyats de la família. Com en tot en la vida, amb uns et relaciones millor que amb altres.

Quina és la teva millor sensació quan estàs damunt de l’escenari?

La millor sensació és que he estat molt de temps sense ser als escenaris i em fa molta falta. És del què m’he donat compte: és la meva vida, ho necessito, però ho necessito ja! Quan surto a l’escenari estic molt nerviós, tot i que no se’m nota. Al Nadal, vaig fer quatre actuacions al Liceu. Sabeu el plaer que és estar a dalt de l’escenari? A mi em retiraran, jo no em retiraré. Aquesta és una feina on et retiren.

La qüestió és saber retirar-se

Els que poden decidir quan es retiren són quatre, a nosaltres ens retiren. Perquè els que et contracten ja no ho fan.

Quan decideixen plegar els més famosos?

Si a Plácido Domingo el contracten amb més de 80 anys i omple les cinc representacions, el seguiran contractant. Carreras va fer una gira de retirada i va durar diversos anys. Per plegar cal tenir gent al costat que et digui ‘prou’.