L’exalcalde de Reus, Josep Abelló, fotografiat a les instal.lacions de Redessa-viver. Foto: DiariTots21
Som al 1994. Han passat dos anys des de les glòries olímpiques amb una ciutat sent subseu d’hockei sobre patins i tres des de la creació de la Universitat Rovira i Virgili. La crisi econòmica ha retornat, com sembla succeir cada dècada. Reus té unes xifres d’atur considerables, en aquells moments ronda els 90.000 habitants, no arriba a l’1 per cent la població estrangera i des de 1991, el govern municipal el comanda un PSC insòlitament instal.lat en la majoria absoluta, però amb un resultat electoral radicalment polaritzat: 13 regidors socialistes, per 10 de CiU, 1 per a ERC i un per al PP. L’enfrontament entre Josep Abelló (alcalde i cap de cartell socialista) i el candidat convergent, l’advocat penalista Tomàs Gilabert, ha estat a matadegolla. Mai més cap partit tornarà a gaudir d’una majoria absoluta a la capital del Baix Camp.
Però els socialistes, que a Reus governen en solitari o en coalició des de la restauració de la democràcia municipal (1979), han posat en marxa diversos programes atrevits, començant per una profunda reforma del casc antic, a partir d’un lent, farragós, constant Pla Especial de Reforma Interior (PERI), conduït pel regidor d’Urbanisme, Jordi Lamas, que canviarà per sempre la fesonomia del centre de la ciutat. Dirien amb els anys des de Tarragona: “Tarragona és una ciutat bonica, que l’han deixat ser lletja i Reus era una ciutat lletja que l’han fet bonica”.
|
Altres notícies: |
L’estratègia de govern, però, no era només de neteja, esponjament i vianalització del centre de la ciutat -hi va haver protestes quan es va decidir a finals dels anys 70 peatonalitzar el carrer Monterols!-, sinó que l’aspecte laboral-empresarial és al moll de l’os de la política local, junt amb una emergència que acabarà solucionant-se el 1989: l’arribada de l’aigua de l’Ebre a partir del minitransvasament. L’estratègia del govern liderat per Josep Abelló passava per refer l’economia, donar llocs de treball i especialment formació i oportunitats.
Relata un protagonista de l’època, el veterà periodista Francesc Domènech, com un moment clau va ser la constitució, el 1992, de l’Institut Municipal de Formació i Empresa (conegut com a Mas Carandell), “nascut per donar resposta a les noves necessitats que l’ensenyament reglat no cobreix”. I el 1994 neix Redessa (Reus Desenvolupament Econòmic, SA), “un projecte innovador, el viver d’empreses, que s’instal.la a l’antiga fàbrica Crolls, tot un símbol”, escriu Domènech al llibre ‘Reus, 1970-2020. La transformació d’una ciutat’.
Què és un viver d’empreses? Per què s’ha creat Redessa? A què es dedicarà? Eren preguntes freqüents entre els periodistes de Reus fa 30 anys. D’on han copiat el model?, era una altra pregunta. Josep Abelló fou el comandant de la nau municipal que va tirar endavant la proposta, sorgida d’un brainstorming d’idees on la principal preocupació era donar sortida a aquelles persones que no tenien formació. D’aquí va venir que es creés abans l’Institut Municipal de Formació i Empresa Mas Carandell.
Les ments pensants
En conversa amb DiariTots21, Abelló es treu part del mèrit del naixement de Redessa i l’hi otorga a l’aleshores destacat directiu de La Caixa Aleix Vives i al lideratge del regidor de Promoció Econòmica, Robert Sarobé, sense oblidar noms com el que també seria regidor i màxim responsable de Redessa Josep Morató, l’alt directiu Josep Prat o l’empresari Joan Maria Roig.
Vist en perspectiva, es pot dir que hi va haver una època on el consistori va estar governat per regidors i regidores d’alta capacitat i sòlida formació intel.lectual: Lluís Miquel Pérez -que acabaria sent alcalde quan Abelló es va retirar-, el mateixos Jordi Lamas i Robert Sarobé, l’advocat Eduard Ortiz, Misericòrdia Vallès, Ernest Benach,…
“Redessa neix de la primera gran crisi de la democràcia, que va ser molt dura. Diferents municipis de Catalunya van començar a elaborar plans estratègis per fer-li front. Jo vaig proposar al meu equip fer-ne un. Aleshores, un personatge tan impressionant com el Jordi Lamas em va dir que al final seríem nosaltres els que decidiríem què fer i per tant era preferible elaborar un procés intern de ciutat per veure què suggerim. I així ho vam fer”. Pep Abelló somriu quan recorda que “tot plegat era més barat fer-ho així que no encarregar un Pla estratègic”.
Així es va fer, comptant amb el suport de la Cambra de Comerç de Reus i especialment d’experts: “Vam obrir el període de reflexió i van aparèixer dues qüestions centrals: un projecte va ser crear Mas Carandell. Per què? Perquè molta gent es trobava a l’atur, buscava feina i hi havia problema de falta de noves formacions. Ara se’n diu emprenedoria. Vam detectar, doncs, una gran necessitat en el camp de la formació. L’estel.la que ha seguit a Mas Carandell és Redessa, però a mi m’agrada molt posar en valor Mas Carandell. Hi va sortir molta gent formada i molta d’ella es va incorporar al mercat de treball”.
Als anys 80 els humoristes de la televisió li recordaven cada dos per tres al president del Govern, Felipe González, “els dos milions d’aturats que té el país”. Pep Abelló en té records locals: “A nosaltres, les anomenades comissions d’aturats ens ocupaven els plenaris. Hi havia molta preocupació per l’atur. D’això n’havíem de fer alguna cosa. I vam trobar models de diàleg, també amb els sindicats, amb qui era més complicat negociar perquè tenien la pressió de les bases”.
Aleshores, Redessa “recull gent del món empresarial que té ganes d’aportar idees i feina o bé perquè s’ha jubilat o perquè té conciència sobre el tema. I aquest és un element fonamental”, diu amb èmfasi l’exalcalde de Reus. “Hem de fer un viver d’empreses, vam acordar. Es tractava que gent jove, o no tan jove, que volgués muntar una activitat ho pogués fer de la mà de l’Ajuntament”. La gran virtut va ser “trobar les persones clau”, com Josep Morató, que era directiu del Banc de Bilbao i que acabari sent el tercer conseller delegat de Redessa: “Va ser un personatge molt actiu i amb propostes molt interessants. Ell va seguir treballant al banc, però ens va presentar gent. També ens va ajudar molt el selvatà Aleix Vives. Eren gent entusiasta i estaven al darrera del projecte, com també Josep Prat“.
La idea inicial era “com ajudar a muntar una empresa i després va venir el lloc on instal.lar-se”.
Un cop muntat l’equip de cervells, “li vam demanar al Robert Sarobé que el liderés. I quan al Robert li encarregaves un projecte s’hi dedicava en cos i ànima. Cadascú aportava idees diferents. I així vam constituir un dels primers vivers d’empreses de l’Estat espanyol”. La idea era simple: ajudar a qui vol muntar una empresa, a tenir espai “i a fer-li una diagnosi i una mentoria o tutoria per acompanyar-lo. Això va ser clau”. “La peça central va ser el Robert Sarobé, s’hi va dedicar en cos i ànima”, recorda Abelló, que vol “reivindicar” el paper de Sarobé: “El van criticar molt pel fet de ser empresari. Però va ser capaç de liderar-ho”. Abelló reitera repetidament que la clau va ser “trobar les persones capacitades i amb l’empenta per tirar-ho endavant”.
Inauguració de l’edifici de Redessa el 1995. Tallant la cinta, Robert Sarobé i Josep Abelló. Al primer per la dreta, el més jove, és Antoni Trilla. De fons es veuen regidors com Jordi Lamas -darrere Abelló, somrient-, Misericòrdia Vallès o Pilar López. Foto: CIMIR
El lloc triat
L’Ajuntament necessitava un espai: “Aleshores governava Felipe González i vam pressionar per terra, mar i aire per fer-nos amb el solar de l’antiga fàbrica Crolls. A mi em semblava molt significatiu perquè la Crolls va ser una gran empresa fora de la tradicional economia local. Era un element simbòlic muntar Redessa en aquell lloc”. Es va aixecar l’edifici de Redessa i després arribarien els cinemes Lauren al seu costat, en terrenys de Redessa, que amb els anys acabarien tancant.
“Redessa va ser absolutament innovadora, ens venien a veure per copiar el model”, rememora Abelló. El mateix Mas Carandell va interessar a l’àrea de la Tresoreria i a la Direcció General de la Seguretat Social de l’Estat: “Els agradava veure com gent aturada podia entrar en programes de formació aquells anys que eren tan durs. Era un món completament nou. La societat no estava habituada a aquests projectes”.
Aquella imatge terrible, que encara recorda, de trobar-se grups de parats organitzats demanant-li feina a l’alcalde des d’un saló de plens ocupat va tenir la seva traducció en Mas Carandell i en Redessa.
Aquell equip municipal va iniciar posteriorment el desenvolupament d’un projecte, Tecnoparc, que va crear expectatives a tot Catalunya gràcies també al seu model innovador: unir iniciativa pública i privada, més la universitat pública del territori per investigar en productes i articles típicament reusencs: els agroalimentaris. “Una idea brutal, made in Josep Morató. Era Morató en estat pur”, recorda Abelló, a qui la proposta ja no el va agafar com a alcalde: “Va ser un tema del Lluís Miquel Perez i del Josep Morató“.
D’aquell viver d’empreses embrionari tenim avui una Redessa diversificada amb empreses tecnològiques, desenvolupament d’star ups, digitalització,… i una ciutat que és la segona de Catalunya generant llocs de treball en el camp de la digitalització.
Robert Sarobé, en una imatge presa el mes d’agost passat. Foto: DiariTots21
‘Què és un viver d’empreses?’
És alforgenc, té 79 anys i durant 8 anys va ser un dels regidors clau de l’equip de Josep Abelló a l’Ajuntament de Reus. També va ser un dels més temuts pel seu tarannà directe. Del 1987 al 1995 va ser regidor i s’ocupà de tirar endavant amb èxit un seguit de propostes que li plantejava Abelló i que no tenien res de fàcil: “Sempe m’ha tocat ballar amb la més lletja”, repeteix en conversa amb DiariTots21. Exactament el mateix que deia fa 30 anys.
Des de la regidoria de Promoció Econòmica, Sarobé va dibuixar les línies mestres de la SAM Hospital Sant Joan de Reus, l’empresa d’Aparcaments i Mercats (Amersam), la construcció de l’aparcament soterrani del Mercat Central, la reforma del mateix Mercat Central. Un bon dia li va caure al damunt un encàrrec de l’alcalde molt estrany i amb molta premura de temps…
Per qüestions relacionades amb l’Hospital de Sant Joan Sarobé despatxava sovint amb l’aleshores ministre de Sanitat, Julián García Vargas. En tornar de Madrid d’una d’aquestes reunions, “em va trucar el Pep i em va dir si podia anar al seu despatx. De seguida hi vaig fer cap. Aleshores em va dir: ‘M’has de fer un viver d’empreses. Què és això? Jo només conec els vivers de truites’, li vaig respondre. Vaig demanar disposar de persones que m’ajudessin i ell em proposà dos funcionaris de l’Ajuntament. Un no va voler venir. L’altre era l’Antoni Trilla, que ho acceptà. Vam tenir una gran sort de comptar amb l’Antoni Trilla“.
El tarannà empresarial de Sarobé, el fet de ser conseller nacional del partit a Barcelona i la seva manera d’actuar independent feien que el PSC no el tingués en gran estima. Ho explica en una anècdota d’aquells temps: per a gestionar Amersam, Sarobé contractà Josep Maria Adserà, la mare del qual era de Convergència Democràtica de Catalunya, “raó per la qual, el meu partit, el PSC, em volia fer fora. Els vaig engegar. Al PSC de Reus no em van estimar mai, però sempre em van respectar”.
Tenia Sarobé, per tant, l’encàrrec de l’alcalde de muntar un viver d’empreses i disposava del tècnic Antoni Trilla i també de Josep Morató com a assessor: “Vam incorporar Aleix Vives i a banda, Joan Maria Roig -membre destacat de la Cambra de Comerç de Reus– s’hi afegí, personatge que també acabaria tenint un gran pes a Redessa. Va succeir que Redessa tenia una subvenció de la Comunitat Europea de 100 milions de pessetes a canvi que l’Ajuntament de Reus en diposités cent més. Els tràmits per part de l’Ajuntament ja estaven fets. Però no teníem el lloc on crear Redessa. I sorgiren diverses propostes. El regidor Francesc Secall, que semblava que no hi era, però sempre hi era, em digué: ‘Per què no compres la Crolls?’. Josep Abelló i Jordi Lamas intercediren: “No te’n sortiràs”.
Els terrenys de la Crolls
I aquí ve la forta empenta que rep la naixent Redessa. Ho explica Robert Sarobé: “Jo em poso en contacte amb el director general d’Hisenda, li demano hora i em rep a la defensiva. Em preguntà si parlava en nom de l’alcalde, amb qui no havia tingut una bona reunió anterior. Li vaig demanar que sortís a subhasta la Crolls i que per evitar suspicàcies la tassassió la fes l’Ajuntament de Tarragona. Es va quedar parat i va dir que no, que la fessin els ajuntaments de Reus i de Tarragona”.
El director general li confessà que tenia molts problemes amb la Crolls -que després del seu tancament havia anat a parar a mans de l’Estat- ja que l’havia de vendre a McDonald’s i McDonald’s només comprava quan feia tres anys que el propietari n’era el titular, per evitar l’especulació de terrenys, cosa que no passaria amb una Redesa acabada de constituir. “Vam fer la tassassió i en arribar el dia de la subhasta es presenta un altre comprador i li dic: ‘Això serà per a mi, perquè represento l’Ajuntament de Reus i vostè només hi plantarà cols. No va entrar a la subhasta'”. No només MacDonald’s estava interessada a obrir un negoci a la zona -encara hi és-, sinó que Repsol volia instal.lar-hi una gasolinera, també l’actual benzinera.
Arriba el segon repte: “L’alcalde em diu que he d’aixecar ràpidament l’edifici de Redessa. Doncs bé, en 90 dies vam fer totes les obres. La fàbrica Crolls, abandonada, va ser enderrocada per nosaltres, i al lloc vam aixecar el primer edifici de Redessa. El segon arribaria de la mà del regidor Ernest Benach, tot i que me’l van encarregar fer a mi”. Quan la Crolls no existia, Sarobé va convocar la premsa, amb qui va treure pit: “Planteu les càmeres -els va dir-, que d’aquí a 90 dies l’edifici estarà construït. Es van riure, però es va fer”. I es va aixecar sense aportar un duro perquè els diners ja estaven otorgats.
Havien de formar la societat Redessa l’Ajuntament de Reus, el Consell Comarcal del Baix Camp i la Cambra de Comerç, entitats públiques o semipúbliques ja que es buscava que no hi hagués afany de lucre. Però la política tornaria a intervenir: “El dia abans que es constituís la societat em va trucar el president del Consell Comarcal, Robert Ortiga, i em va dir que el seu partit, Convergència, no li deixava entrar a Redessa. Aleshores vaig trucar al president de la Cambra de Comerç, el Paco Cabré, per preguntar-li si vindria a la signatura. Em va dir que ell era home de paraula, i així va ser. Es va portar com un senyor. I em va enviar el Joan Maria Roig com a representant de la Cambra, que acabaria sent un puntal de Redessa“.
Qui va ser el tercer soci davant l’absència del Consell Comarcal? “L’Ajuntament de La Selva del Camp. Em vaig posar en contacte amb el seu alcalde, Ignasi Carnicer (PSC), que va reaccionar rapidíssimament i va convocar un ple extraordinari per l’endemà per aprovar l’entrada de l’Ajuntament a Redessa”. Finalment, amb el temps hi acabaria participant el Consell Comarcal del Baix Camp, i també l’Ajuntament de Falset.
Aleshores van vendre els terrenys annexes a Repsol per fer la gasolinera. I en el cas de McDonald’s, Sarobé parlà amb un dels seus directius a Anglaterra per dir-los que encara que la societat s’acabava de constituir i per tant no tenia tres anys de vida, l’operació no tenia afany de lucre: “I van acceptar, fent una excepció”.
Resumint: la societat Redessa va adquirir una finca de grans dimensions on hi hagué la fàbrica Crolls i més endavant s’aixecaria Redessa, es faria l’aparcament de Redessa, la gasolinera, el McDonalds,… i els cinemes Lauren del productor cambrilenc Toni Llorenç. En darrer cas, un cop Lauren va entrar en crisi i va tancar els multicinemes, va ser La Caixa qui va executar els impagaments i es va quedar l’espai, de manera que es convertí en el llogater de Redessa… fins avui en dia.
Tornem a 1994. El solar es va haver de requalifiar d’industrial a serveis: “En això, el regidor d’Urbanisme, Jordi Lamas, es va portar molt bé”. Un altre inconvenient fou que la reurbanització de l’entorn no va ser barata. I davant la creació de la gasolinera, Sarobé es va reunir amb el veïns per explicar-los el projecte i apaivagar possibles temors.
“Jo tenia lligades les vendes a Repsol i a McDonald’s i el cert és que tots ells van creure en mi, que me’n sortiria. Els vaig vendre l’espai sense tenir-ne encara la propietat, i a més la zona no estava qualificada com a serveis i McDonald’s no comprava a menys de tres anys de titularitat dels terrenys”.
Mentre no estava construïda la nau de Redessa -que aixecaria la constructora Ferrovial-, l’empresa pública municipal començà a treballar a les sales del pis superior d’Amersam, al Mercat Central. “Com que no sabíem què era un viver d’empreses, vam anar a veure els pocs que existien, a San Sebastià, a Barcelona i a una tercera ciutat de la què no me’n recordo, amb el cotxe de l’Antoni Trilla o amb el meu. Puc dir que mai vaig cobrar res de Redessa. L’únic que vam cobrar va ser el lot de Nadal”.
“L’Antoni Trilla es fixà en el que feien aquests vivers d’empresa, però jo li deia que havíem de mirar més el que no havíem de fer que no pas el que havíem de fer. El nostre principi era que Redessa no podia perdre diners en la seva gestió. Tots els vivers que vam visitar perdien diners i com es pagava això? Amb els impostos municipals. Això no es pot fer, vaig dir”. “Doncs resulta que Redessa guanyà diners quan cap viver d’empreses d’Espanya, que jo conegui, ho fa, i reinverteix sempre en el propi sector. Vaig prohibir que es parlés de guanys a les empreses muncipals: s’alliberaven recursos per a la reinversió en el propi sector”.
Redessa neix amb aquest esperit de no perdre diners i també d’aconseguir el retorn. “No hi pot haver inversió sense retorn econòmic”, repetia Sarobé. “L’Ajuntament fa unes inversions que provoquen despesa concorrent i cada any em costa diners. Nosaltres deiem que tota inversió estava subjecta al retorn econòmic, sense retorn econòmic no hi ha retorn social. Com ho feiem? Els propis llogaters pagaven el lloguer i a més ingressàvem amb els cinemes Lauren i amb el bar de Redessa. Mai vam agafar un duro de l’Ajuntament. No pot ser que pel benestar dels llogaters de Redessa paguin tots els ciutadans amb els seus impostos. Si seguim fent obres de despesa concorrent, en 20 anys no hi haurà impostos que ho puguin pagar”, sentencia Sarobé.
Es creà Redessa amb una plantilla lil.liputenca: de la mà d’Antoni Trilla com a gerent i amb només tres treballadors, una d’elles amb minusvalia física. “Ens reuníem els vespres a Amersam, on hi acudia la gent que volia ser admesa. Els entrevista jo, l’Aleix Vives, el Josep Prat, i el Josep Morató. Tres o quatre cadascun de nosaltres. El principi era admetre candidats que tinguessin coneixement d’algun ofici i que fossin capaços d’aportar els mitjans econòmics suficients com perquè aquella activitat econòmica pugués néixer”, continua Sarobé.
Recorda una candidata francesa que venia obstacles de ciment per evitar que els vehicles es dirigeixin a un lloc. La dona li presentà el pla d’actuació. “Era perfecte si als 90 dies cobrava. Si no era així, quebraria perquè no tenia fons suficients”. Li vaig dir que necessitava 2,5 milions de pessetes per poder aguantar i al cap de tres dies se’m presentà al despatx portant els dos milions i mig pessetes que havia acoseguit de la família. Li vaig dir que no eren per nosaltres, que eren perquè ella aguantés. Li va funcionar tan bé que al cap de sis mesos va sortir de Redessa perquè necessitava més espai”.
El lloguer
Triats els candidats, unes 20 persones van arrencar l’experiment del primer viver d’empreses de la província de Tarragona.
Redessa situava una quota molt baixa de lloguer durant el primer any d’estada, però després augmentava, de manera que al quart any “els sortiria igual llogar-lo a Redessa que a fora”. La societat municipal ajudava en la gestió de les tramitacions o relacions amb Hisenda, “el primer any els feies tu la tramitació i ells miraven, però al segon any, ells feien la tramitació i tu miraves, i al tercer any ho feien ells sols. Si no és d’aquesta manera, no formes empresaris”.
La gran satisfacció dels fundadors com Sarobé és viure avui en dia escenes com aquesta: “Encara em trobo algun d’ells que quan em veu m’abraça i em diu: ‘M’ho vas fer difícil, però gràcies a això me n’he sortit’.
Aleix Vives, que fou tutor de Redessa durant els primers 14 anys de vida de la societat. Foto: DiariTots21
Aleix Vives: ‘En tinc un gran record’
És de La Selva del Camp, té 78 anys, fou director de La Caixa, de l’Oficina Principal de Reus, situada a la plaça Pintor Fortuny, i fou un altre element central en la creació de Redessa. Ens va suggerir que l’entrevista la féssim a Redessa Viver: “En tinc un gran record”, assegura, mentre repassa on hi havia què en cada despatx, com era la sala d’actes convertida ara en menjador i com a l’arquitecte se li va encarregar “una obra austera, res de fer una catedral, sinó un lloc còmode per a treballar, sense gastar ni un duro de més del pressupostat, de manera que l’única llicència que es va permetre va ser la claraboia tan característica. Vam fer un seguiment exhaustiu de les obres de manera que no hi hagués desviaments del pressupost”.
Aleix Vives va ser un fitxage de Robert Sarobé, que tenia molta relació amb els bancs -principalment amb La Caixa i el Banc Bilbao-, donada la feina que desenvolupava a les societats municipals, com l’Hospital o Amesarm. Havia d’acudir als bancs per buscar finançament i així va coincidir amb Vives i van arribar a tenir una relació estreta. L’altre fitxatge estrella de Sarobé va ser el director del Banc Bilbao, Josep Morató, de manera que dues de les entitats financeres centrals van apostar per Redessa.
“A La Caixa treballàvem els matins de dilluns a dissabte, i els dijous, matins i tardes, tardes en les què no venia ningú. Doncs un dijous a la tarda es presenta en Sarobé i m’explicà que l’alcalde m’ha demanat ‘una cosa rara’, de la que no en coneix cap cas: crear un viver d’empreses per ajudar la gent que comença a tirar endavant una empresa. És un tema social i podria interessar a la ciutat de Reus. I en aquell moment comencem a plantejar idees i de forma ràpida, de manera que l’endemà mateix compareixen el Robert Sarobé, el Josep Prat i l’Antoni Trilla. Anem al meu despatx i ens reunim. Mentrestant, La Caixa m’havia donat el seu consentiment a entrar-hi perquè tot el que fos negoci per la ciutat era benvingut”. D’aquí es van anar fixant idees. Posteriorment, va venir el fitxatge de Morató: “És un fitxage fantàstic, li vaig dir, però les reunions les haurem de fer en un lloc neutral i no a La Caixa, i es va decidir celebrar-les a Amersam“.
El grup va fixar uns principis fundacionals: “No farem el viver per quedar bé políticament, sinó perquè tingui un retorn social i econòmic i no pas per sortir al diari. Som gent que provenim del món econòmic i volem resultats. Què podem fer?, ens vam preguntar. Doncs visitar els pocs vivers que hi havia a Catalunya. Ho vam fer: només n’hi havia dos i no ens va agradar cap”, reconeix Vives. I van decidir anar al País Basc, a Sant Sebastià, “on ens van donar moltes idees. Vam descobrir la importància de la sinergia que es genera amb la unió entre el sector públic i el privat. De vegades el sector públic té una visó més a curt derivat de les eleccions i en canvi, el privat mira més enllà”. De l’experiència del viver de Sant Sebastià, la gran aportació va ser la figura del tutor d’empreses, una figura de la que encara no se’n parlava aleshores”.
Aleix Vives s’incorporaria al Consell d’Administració de Redessa a títol personal i exercint de tutor d’empreses, sense cap mena de remuneració i sense compromís temporal: “El benefici que n’obtenia era la informació que ens trametien els emprenedor que s’instal.laven a Redessa”, confessa. Van ser sis els tutors, amb el suport d’un equip administratiu molt eficient dirigits per Antoni Trilla.
Vives destaca l’empenta i l’interès que van mostrar els tres consellers-delegats de Redessa amb qui va tractar: Robert Sarobé, Ernest Benach i Josep Morató, i com els principis fundacionals es van mantenir. Vives comenta que quan ho va plantejar a la Delegació General de Tarragona va aclarir-los: “La meva participació serà temporal i gratuïta, dedicant tot el temps en horari extralaboral, però cap dels nous empresaris mentre duri la tutoria serà client de La Caixa perquè es podria interpretar una relació extra-professional. Si els empresaris de Redessa buscaven solucions financeres, els adreçava a una altra entitat bancària. D’aquesta manera tenia accés a molta informació que m’era molt útil. Aquesta ‘informació’ era la contrapartida més valuosa que en podia obtenir”. Va descobrir, per exemple, quin era el banc de Reus que millor tractava les empreses. “I a mi em permetia treure’n conclusions que aplicava a la nostra gestió professional”.
El sorpèn també que “mai es va parlar de política a Redessa tot i que hi havia gent de diferents procedències”.
Com a tutor recorda molt especialment un cas, quan ell va donar suport als inicis de l’empresa de restauració de façanes Rècop, molt coneguda de fa temps, que va néixer a La Selva del Camp. Recorda la seva responsable, Roser Galcerán, ja finada, que el venia a veure per demanar-li suport i amb qui acabaria tenint una gran amistat. “Tenia un gran talent i una forta personalitat. Vaig intuir que tindria un futur d’èxit, com finalment ha quedat demostrat.
El seu llarg pas per Redessa -uns 14 anys- li va canviar per complert la perspectiva que tenia sobre el món de la banca: “Em va permetre posar-me al lloc dels empresaris, dels que lluitaven per tirar endavant el negoci posant en risc el seu patrimoni o els dels seus familiars, per pagar les nòmines i proveïdors. I la seva bona relació amb els seus treballadors. Des de la banca, aquesta experiència no la teníem, només estàvem pendents que no hi hagués impagaments de préstecs i crèdits, però no teníem una visió completa del seu dia a dia”. Aquest vessant empresarial i el social van obrir-li noves perspectives, que al llarg dels anys aprofitaria formant part d’entitats i fundacions sense ànim de lucre. “Redessa em va formar empresarialment i em va oferir un tarannà social, la importància del treball amb equip envoltat de gent molt preparada i que com a persones eren magnífiques. Va ser una experiència personal molt positiva”, conclou.
Josep Baiges, actual conseller delegat de Redessa. Foto: Cedida
Josep Baiges, periodista a Ràdio Reus… fa 30 anys
L’actual conseller-delegat de Redessa, Josep Baiges, era periodista de Ràdio Reus-Cadena SER quan es va crear l’empresa pública. Baiges coincideix també en el paper central que va jugar Sarobé en la posada en marxa de Redessa i també especialment la d’Antoni Trilla.
Baiges subratlla que “a la unió del talent existent en aquells moments s’hi afegia l’estima que tenien per Reus. Va ser una generació única”. De fet, un dels projectes més notoris sortits de la ciutat, Sagessa, holding dedicat a la gestió pública sanitària, va esdevenir, com diu encara Sarobé, el moment més evident en què Reus podia haver esdevingut capital territorial d’alguna cosa de pes.
“Vaig viure la creació de Redessa des dels Informatius de Ràdio Reus, amb el Josep Maria Arias i amb el Francesc Domènech, en una època d’ebullició de la ciutat i també de l’emissora, que llavors va fer el canvi de locals i es va ubicar al carrer Palo Santo en un moment d’una certa alegria econòmica. De Ràdio Reus sempre m’ha agradat que contínuament s’ha posat al costat de les iniciatives de ciutat i dels grans projectes, mirant-los amb simpatia, sense excloure la crítica. Ho recordo com una època d’un entusiasme absolut, també pel fet de per recuperar el nom de la Crolls. És aquest esperit el que t’ajuda a entendre moltes coses de la gent de Reus: d’allà on va caure una empresa innovadora aixequem un viver d’empreses. I que ho faci l’administració pública suposa aquell punt diferencial que té Reus respecte a altres ciutats de l’entorn. L’Ajuntament entengué la realitat de l’emprenedoria i va posar tots els mecanismes per fer possible que puguessin desenvolupar-se, amb un acompanyament directe, amb un grup de mentors al darrere que actuaven de manera desinteressada”.
Baiges recorda que “per aquí han passat 600 empreses. Crec que no es pot entendre Reus i el seu creixement sense Redessa“, creixement que es va anar ramificant fins a constituir Redessa-2, Redessa Innovació, Redessa Tecno o el Cepid, que té en marxa la construcció del Cepid-2.
Baiges posà èmfasi en el perfil d’Antoni Trilla, “un tècnic compromès, que s’ho creu, que va deixar empremta i va fixar el perfil identifictiu de Redessa“. I reconeix la col.laboració generosa d’institucions com la Cambra de Comerç i d’ajuntaments de l’entorn. “Com a cruïlla de camins, com a plaça de mercats, Reus ha tingut sempre aquesta voluntat d’obrir-se al territori, aquesta realitat metropolitana que ha abanderat la ciutat. Redessa en va ser un exemple, amb un Consell d’Administració on hi eren representats ajutaments i consells comarcals. Tots els vivers que s’han replicat als voltants de Reus agafen el model de Redessa, i t’ho diuen positivament”.
Baiges vol recuperar la memòria de Redessa, que els ciutadans recordin que la riera que hi ha al lloc “encara és coneguda com la riera del petroli”, per l’existència, abans de la Crolls, de la refineria de la Pensylvania“. I té previst que Redessa formi part també del circuit del Reus Ocult.
Però més enllà vol que resurgeixi el coneixement sobre la marca Redessa i la feina que s’hi fa, un buit que ha notat que existeix des que és conseller delegat de l’empresa pública: “La ciutadania no coneix Redessa i el trentè aniversari toca també l’àmbit més popular per arribar de manera més directa a la gent, amb les caminates que organitzem i l’àudioguia que hem editat”.
En l’anterior mandat, Redessa es va partir amb una altra regidoria de manera que va quedar-se sense les tasques d’emprenedoria. “Ara intento recuperar aquest esperit original del viver”, subratlla Baiges, que ha tirat en marxa programes com el Consolida’t, adreçat a les empreses que ja porten tres o quatre anys funcionant i que es vol restin actives i destacades en el seu sector.
Director DiariTots21
