Dilluns, després d’hores de feina, però molta il·lusió, canvis d’última hora per mancances tècniques amb els materials cedits per l’Ajuntament, arribo a la plaça de la Font, pensant si costarà molt penjar la ninota a la foguera i… la decepció i frustració davant d’un palet i quatre capses de pizza va tenir uns moments de desconcert sense saber si riure o plorar.
El despropòsit del Partit Socialista a Tarragona (no son dignes de que s’anomenin ni de Catalunya ni de Tarragona, perquè han demostrat que no ho són) ha passat el que alguns
Lorda Marauri Gonzàlez
anomenen línia vermella.
Podríem començar mirant el programa d’actes de Sant Joan, retallant des de fa anys el nom d’una de les entitats organitzadores, no constant tots els actes que organitzen i no fent difusió del programa de festes ni dels actes.
Fa dos anys, amb l’excusa de la crisi, ens van deixar a la ciutat sense la tradicional foguera de Sant Joan, com si aconseguir quatre fustes o quelcom vell per cremar fos tan difícil en una població de més de 136.000 habitants.
És clar, no podien deixar que els ciutadans de Tarragona, a través de la iniciativa d’alguna entitat, és fes seva la foguera “municipal”: millor sense que fer una foguera popular al municipi!
Tot i amb això, les entitats que organitzen els actes de Sant Joan no van deixar de fer la resta d’actes com cada any, ni ho pensen fer. Com a contrapartida i veient que no poden amb elles, la solució ha estat ridiculitzar la foguera.
Recuperar i mantenir una tradició prohibida pel franquisme, al començament podia fins i tot fer gràcia als partits “demòcrates” per guanyar-se al populatxo: donava bona imatge.
Quan aquestes tradicions, agafen tot el seu caire de crítica social… ui, ui, que ens cremem i ara potser el poble les utilitza per criticar-nos: posem-los-ho difícil!
Els Països Catalans són terra de grans tradicions sorgides pel poble amb el pas del temps en honor a creences religioses, supersticions…
Imatge de la foguera de Sant Joan a la Plaça de la Font. Foto Lorda Marauri Gonzàlez
El control “democràtic” que s’ha volgut tenir del poble topa sovint amb petits col·lectius, més o menys organitzats, que amb voluntat ferma i molt d’esforç mantenen aquest costumari tradicional, tingui l’origen que tingui.
Suposo que ser federalista, o no sé ben bé quins ideals té el partit que desgoverna aquesta ciutat, comporta el fet de carregar-se el que al meu barri no hem celebrat mai; quan vam entrar a l’ajuntament #mingú ens va dir que havíem de respectar les festes centenàries i tradicionals pròpies d’aquesta ciutat; ja fem prou mantenint sobre paper el programa de festes: fer matinar les entitats per anar a ofici i després no anar-hi per por a l’escridassada dels ciutadans o fer-les esperar per fer la tornada i deixar-les altra vegada plantades.
Imagino que si algú més s’exclama sobre aquesta foguera tan ridícula, la flor de regidora de torn carregarà les culpes als tècnics de l’Ajuntament, obligats a complir el seu mandat per sobre de la memòria, cultura i tradició tarragonina i nacional. Em sap greu.
Poques coses poden sorprendre’m ja d’aquests personatges que s’asseuen a les cadires granes de la sala de plens, representin el color polític que representin, però agrairia un respecte per la gent que treballem per mantenir el que ells s’esforcen en fer-nos oblidar.
Aquesta vegada ja estic massa cansada i cremada per guardar l’article d’opinió a l’escriptori de l’ordinador per por a les represàlies que puguin tenir les entitats amb qui col·laboro i participo per fer de Tarragona una ciutat viva, crítica, participativa i combativa, per allunyar-la de la famosa ciutat casposa de militars, bisbes i capellans que s’entesten en mantenir.
Espero que s’accepti aquest escrit com un article amb la meva opinió, no la de les meves companyes, no la dels tècnics: la meva opinió, la d’una simple TTV.
Lorda Marauri Gonzàlez, TTV (tarragonina de tota la vida).
