Mercè Gisbert: ‘Si suprimim la tecnologia als estudiants, els neguem com aprendre a contrarestar-la’

🔊 Escoltar la notícia

Nascuda a la Sénia (Montsià) i vilabellenca d’adopció, Mercè Gisbert és Doctora en Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona (UB), Catedràtica en Tecnologia Educativa de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i coordinadora general del Fòrum Internacional d’Educació i Tecnologia (FIET) que des de fa deu anys lidera la URV i que enguany s’ha centrat a debatre sobre l’entrada de la intel·ligència artificial (IA) en l’educació. Tot plegat la converteix en una de les veus més autoritzades en l’àmbit català i estatal sobre pedagogia, noves tecnologies i, principalment, els reptes educatius que se’ns presenten.

Quan i com neix una eina tan potent com és el FIET?

La primera edició del fòrum es va fer l’any 2014 i la va promoure la Generalitat en el marc del Tricentenari del 1714. L’objectiu era tractar sobre el futur de l’educació i mirar al futur sempre requereix parlar de tecnologia. En aquell moment vam crear una estructura amb un grup d’experts catalans i un grup d’Espanya i del Món, érem unes 100 persones de 17 països i de 64 institucions. La segona edició va ser telemàtica, perquè estàvem confinats, i enguany ens hem reunit 141 experts de 19 països de més de 100 institucions diferents i molt diverses. A banda, anem fent trobades per via telemàtica, perquè aquesta no és una feina que es fa en els quatre dies que ens trobem a Tarragona.

Entenc que no es tracta només del futur de la Pedagogia.

No, no. Parlem de l’educació en general. L’objectiu fonamental és posar l’educació al centre i analitzar la tecnologia en funció del que pot aportar a l’educació i no al revés. La tecnologia és una realitat, per tant, hem de veure com aquesta realitat pot impactar en l’educació per a millorar-la i per fer els processos més eficients i efectius.

Entre els mals resultats de les proves PISA i les inquietants notícies sobre les IA, sumem dos temes espinosos.

En aquest cas són dos móns paral·lels, que són aquí i que es converteixen en dues realitats que no canviaran, i haurem de fer el sigui necessari per fer-les convergir. La qüestió tecnològica i PISA considero que tenen una relació més aviat indirecta, encara que la premsa l’ha volgut relacionar.

Quin és el vostre paper en les decisions finals que prenen les autoritats educatives?

Som més de cent persones en tot el món que discuteixen sobre polítiques educatives, inclusió social, ètica i tecnologia, xarxes de participació ciutadana, nous models d’aprenentatge, nous escenaris… Tot això és una quantitat de coneixement que crea un conjunt molt potent i els resultats poden ser molts i diversos, però l’impacte ja no dependrà de nosaltres, perquè l’únic que podem fer en el nostre cas és transferir les conclusions als organismes públics. Per exemple, nosaltres considerem que la IA és una tecnologia molt potent que impactarà molt més que altres tecnologies en l’àmbit educatiu, però si les polítiques públiques no s’encarreguen d’assegurar l’equitat digital, tindrem un problema més gran encara, perquè la bretxa que produirà serà pitjor que l’actual.

I quina seria la proposta per fer arribar la IA a tothom?

Aquí els experts en ètica i cohesió es fixen sobretot en el fet que, si no tens accés a la tecnologia, quedes exclòs de la IA i de moltes coses, perquè les IA no funcionen amb qualsevol aparell. Això ens porta a pensar que una de les opcions per tenir accés a aquesta tecnologia d’última generació pot ser la Cultura. Què pot fer la Cultura en això? Pot fer una mica d’equilibri, perquè, entesa des de la base, arriba a tots els públics i pot ajudar a apuntalar els coneixements elementals. Des de la creativitat i el desenvolupament artístic també es pot transmetre coneixement i aquesta és la idea immediata. Si no incentivem que el coneixement bàsic de la IA arribi a tots els públics, molta gent que en quedarà fora.

Però es tracta d’una tecnologia que amaga moltes incògnites.

Un dels especialistes ens explicava que ell es nega a parlar d’intel·ligència artificial i que cal parlar de models computacionals que permeten prendre decisions, perquè, en realitat, no és intel·ligència. La intel·ligència és humana, no és artificial, per tant, hi ha tot un discurs sobre aquest tema que hauríem de tenir la serenitat d’afrontar com a societat. Per altra banda, hem de tenir molt clar que no podem començar a aplicar massivament una tecnologia que ha creat una empresa, amb una finalitat que no coneixem, i que segur que no és educativa, perquè seria un desastre i aniríem malament. Per tant, caldrà una nova formació per al professorat i un nou entorn d’aprenentatge

La sensació és que hi ha diversos entorns i models educatius, alguns molt tradicionals i altres molt avançats, i no queda clar quin és el millor.

Ara mateix els models de formació no tenen prou en compte els nous processos d’aprenentatge. Internet, com a xarxa, té una estructura ramificada que es podria dir que emula l’estructura neuronal del cervell per aprendre, i per això enganxa tant. L’estructura de la xarxa és igual que l’estructura mental per captar la informació i construir coneixement. Si tens un sistema clàssic, en el qual un explica i un altre escolta, el cervell se’n va, perquè, fora de l’escola i del format lineal d’ensenyar, hi ha tot un món que no s’adapta al de l’escola. El gran fracàs de l’ús de la tecnologia el tenim aquí, en què el model de l’escola no canvia prou de pressa i l’altre va a mil per hora. Mentalment, estem en el model d’internet, però educativament estem en el d’abans.

Sobre això, hi ha pares que es queixen que la canalla no saps escriure.

Això és una mica allò de “cualquier tiempo pasado fue mejor”, i no és cert, o la màxima de “la letra, con sangre entra”. No podem comparar-nos en com van aprendre els nostres pares i encara menys en com van aprendre els nostres avis. Allò no es pot aplicar. De fet, ara molts dels meus estudiants són avatars tecnològics, perquè no els veig presencialment, de manera que, si pretenc fer allò d’abans, m’equivocaré. La hibridació a tots els nivells és necessària.

La pandèmia va marcar un abans i un després?

La pandèmia va ser molt dura, però la gent ja no recorda de la sort que vam tenir de disposar de la tecnologia per poder continuar endavant. I ara, en comptes de reconèixer que entre tots vam fer un esforç titànic i vam aprendre molt de les noves tecnologies, hi ha una plataforma de 400 famílies que volen tornar a l’ensenyament tradicional… o uns altres pares que reclamen els mòbils fora de l’escola… Si no voleu mòbils, no els compreu! Si, per una banda, compres el mòbil i després exigeixes a l’escola que el prohibeixi, no estem fent res, i tot l’esforç d’adaptar l’escola al món real se’n va en orris, i quan el xiquet surti fora del centre es trobarà una realitat diferent.

No és un dilema nou. Abans de Gutenberg no hi havia llibres. En algun moment el llibre va ser una tecnologia nova.

Per descomptat i, unes dècades enrera, passar de la ploma al bolígraf va crear un debat similar, molt semblant al que tenim per deixar enrere el bolígraf per la nova tecnologia. En conjunt, el discurs és idèntic. No ha canviat ni una coma.

Però sembla que els professors tampoc ho tenen del tot clar.

El problema fonamental és que una part important del professorat no controla la tecnologia més enllà de ser-ne usuari. Com no l’entén, li té certa por, i com que li té por, prefereix que no hi sigui, per complicar-se menys.

Recordo que a BUP no em deixaven tenir la calculadora científica per fer matemàtiques.

Es pot entendre. Necessitem que els nostres estudiants aprenguin a resoldre problemes, no que obtinguin només un resultat, però sempre costa més preparar una classe per tenir-los actius i fer coses que no pas donar-los simplement apunts.

Bé, però l’educació per “projectes” tampoc agrada a tothom…

És exactament això. No tot serveix per a tot, i la tecnologia l’hem d’assumir amb una mirada polièdrica, amb tot això que comentàvem. En el cas de la IA encara més, perquè és molt més complexa. Un dels ponents ens deia, “la IA et pot ajudar molt, però també et pot complicar molt la vida”. Necessitem tenir coneixement de la tecnologia per saber fins a quin punt ens pot complicar la vida, perquè hem de ser proactius. L’altre problema és que molt poques empreses controlen aquesta tecnologia i poden arribar a controlar la nostra vida. Sense moviments socials que contrarestin això i sense una educació que formi gent crítica, estarem en perill.

Fins a quin punt la tecnologia s’ha d’adaptar per educar o l’educació s’ha d’adaptar al que marca la tecnologia?

Ara passen les dues coses i han de passar les dues coses. El que ens cal és conèixer i treballar què en podem treure. La tecnologia més potent en aquest camp només arriba a emular una tercera part de les connexions neuronals del cervell humà. Si deixem les coses en mans de la tecnologia, la culpa serà nostra. Es pot fer per comoditat o per control, però no per sistema. A la universitat de Hong Kong es van gastar una milionada en set “bots” per respondre preguntes recurrents dels alumnes i la gent es va rebel·lar, perquè els feien moltes preguntes que els “bots” no sabien respondre.

I així arribem al dilema de les dades que es troben a internet…

Doncs sí. Per això és tan important controlar les dades que donem a les empreses tecnològiques. Som conscients que tenen les nostres dades? Doncs ho hauríem de ser, perquè des del simple rastreig que fa el Google Maps a les dades que recullen els assistents de veu o les connexions sense fils, tots són canals que poden permetre que la gent t’enviï o intenti robar-te missatges, vídeos o material no desitjat. L’autoregulació és fonamental, perquè “el pare govern” ho regular tot, però mai servirà de res si tu continues fent males praxis.

Aquesta és la part perversa de la tecnologia.

Si suprimim la tecnologia als alumnes, els neguem la possibilitat d’aprendre a contrarestar-la i a descobrir tota aquesta part negativa, i això serà un problema greu. Per això els professors han de ser competents digitals i els alumnes han de ser també competents digitals, no només alfabetitzats digitals.

L’educació està tan malament com s’ha dit últimament?

A Catalunya la innovació pedagògica sempre ha estat una marca del país i això encara és així. La salut del sistema educatiu és bona, i que PISA hagi anat malament no vol dir que l’educació sigui un desastre. Allò és una foto d’aquell dia a aquella hora i et dóna idees de coses que requereixen més atenció o recursos, però el problema el tenim a l’hora de fer canvis més ràpids i de manera més proactiva, perquè els anteriors resultats PISA ja donaven aquest problema i no es va actuar prou. Per tant, no es pot considerar un reflex global del sistema, sinó d’un problema concret.

I en l’àmbit tecnològic?

Els nostres centres, en general, estan ben dotats, inclús en les zones rurals. El problema potser encara és la connexió a la xarxa, tot i que després de la pandèmia ha millorat una mica. Tenim projectes molt interessants, la majoria dels professors estan ben formats i la prova és que hem tingut 450 persones inscrites al fòrum públic. No tenim prou evidències per dir si va molt bé o si anem malament, però sabem que en general va bastant bé. Algunes coses es poden millorar i altres serà difícil canviar-les, de manera que tenim una normalitat que va fluctuant, però no és un moment especialment crític. N’hem tingut de pitjors. Això sí, hi ha molta feina per fer.