Ismael Fraile. PSC de Tarragona
L’esquerra sempre ha posat l’accent en la solidaritat i la fraternitat entre els éssers humans com un dels seus valors fundacionals essencials. Tots i totes som “nosaltres”. És igual la llengua que parlis, és igual on hagis nascut, és igual el símbol nacional que t’identifiqui. Tots som germans i germanes units entorn d’uns ideals de progrés social que ens igualen a tots i a totes.
La pròpia existència i supervivència de l’ésser humà demostra que, per prosperar, hem hagut d’unir-nos i viure en comunitat. Primer en ciutats-estat, després en regnes medievals, després en estats nacionals, i ara en federacions supranacionals (què és, sinó, la Unió Europea?). El comportament social gregari de les persones és innegable i és una constant històrica. Quan ens unim ens va millor.
I davant d’això ens trobem… al nacionalista. Què farà el nacionalista davant d’aquesta realitat? Doncs el que ha fet sempre, establirà una dicotomia primigènia entre “nosaltres” i “ells”. “Nosaltres” és el nacionalisme propi, “ells” és el nacionalisme del considerat “altre”. “Nosaltres” som democràtics, pacífics, civilitzats, solidaris i virtuosos. “Ells” son demofòbics, violents, insolidaris, egoistes i malvats. Un dirigent nacionalista va presentar-se a les eleccions de 2017 demanant a la ciutadania que fes “que el bé triomfes sobre el mal”. Textual, tal qual. És a dir, aquells que legítima i democràticament no compartim el seu nacionalisme identitari som “el mal”. Així com sona, amics i amigues. El nacionalista sempre establirà les més arbitràries diferències entre els éssers humans. Dibuixarà línies al terra i buscarà culpables externs a qui responsabilitzar de les mancances o dificultats pròpies.
El nacionalista sempre és de dretes, encara que afirmi el contrari. La solidaritat, que va sorgir de la convicció que aquells que més tenen han de contribuir més en benefici de la comunitat, serà sempre la seva primera víctima. Així, ens trobem amb la típica campanya reaccionària que afirma que “Espanya ens roba” o bé que “la Catalunya productiva paga l’Espanya subsidiària”. Segons aquesta afirmació proto-racista, típica del populisme de dretes, tots els problemes que tenim els catalans són culpa dels treballadors andalusos o dels camperols extremenys. “Ells” viuen en una mena de festa permanent, tombats a la fresca, mentre “nosaltres” treballem. Exactament el mateix que diu el senyor Salvini (conegut progressista) a Itàlia: si ets més pobre “m’estàs robant”. El nacionalista sempre és l’expressió de la insolidaritat.
El fet que una part de les elits extractives catalanes “autòctones” hagin marxat tradicionalment d’excursió a Andorra a posar els seus dinerets per evitar contribuir amb els seus impostos al benestar general, tipus família Pujol, senzillament s’ignora perquè forma part del “nosaltres”. I son “ells”, els treballadors andalusos que estan cobrant una prestació d’atur, els responsables de la nostra desgràcia.
La base de l’esquerra ha estat sempre ampliar el nosaltres, és a dir, el progrés. L’esquerra catalanista no tan sols ha estat federalista al conjunt d’Espanya, també ho és pel que fa al projecte europeu. Ens cal aquesta unió solidària.
Però veiem com el nacionalista vol dividir les nacions que, com la nostra, tenen una diversitat cultural, lingüística, de costums, etc., que és un element de riquesa extraordinària (sí, sí, gent de la dreta nacionalista espanyolista), en petits països amb identitats nacionals monolítiques. Això suposaria, ras i curt, el trencament del projecte de la Unió Europea.
Sí, perquè si hem d’independitzar Catalunya perquè té una identitat pròpia incompatible –segons ens diuen- amb un projecte de progrés i solidaritat amb el conjunt dels pobles d’Espanya també hauríem de fer amb mateix amb la identitat basca o gallega. Però compte! Això suposa també dividir França per independitzar l’antiga Occitània que com sabem té una identitat i llengua pròpia –l’occità- que, per cert, també es parla a la Vall d’Aran el que implicaria la seva independència d’una hipotètica República catalana. Això a banda d’altres identitats pròpies diferenciades com la dels corsos o els bretons amb importants minories nacionalistes. Però compte! Això comportaria també dividir Bèlgica entre flamencs i valons, o la República txeca entre Bohèmia i Moràvia. I què dir de l’Estat lliure de Baviera fins fa un segle una monarquia sobirana independent de Prussia? Dividim també Alemanya!
Però compte! Perquè no acaba aquí la cosa… la mateixa Eslovènia, no té una minoria italiana amb identitat pròpia a la península d’Istria? Doncs mereix el seu “dret a l’autodeterminació”. I Transilvània, no té una minoria de llengua hongaresa sotmesa al “jou” romanès? Que s’independitzi també. I l’Eslovàquia independent, és que no té població de llengua ucraïnesa a la Rutènia subcarpàtica? S’han de constituir també en un Estat independent, igual com els romanesos de la República de Transnitia, a Moldàvia, que –per cert- van organitzar un referèndum d’autodeterminació el 2017. I així in eternum…
Si algú fa l’exercici de comptabilitzar el sorgiria del que el nacionalista anomenaria “l’Europa dels pobles” conclourà que la Unió Europea passaria de ser una unió de 27, diguem-ne, Espanyes a 91, diguem-ne, Catalunyes. És a dir, que s’acabaria el projecte d’unió federal que representa la Unió Europea. I podria imaginar-se també la gran alegria que això suposaria al president dels Estats federats i units d’Amèrica, al president de la República Popular Xina i al president de la federació russa.
El dia que escric aquestes línies m’arriba la informació que el nacionalista està preparant un nou “embat contra l’Estat opressor” que comportarà, segons ens diu, “sacrificis personals i laborals” però que és condició sine qua non per aconseguir “la intervenció de la comunitat internacional”. Magnífics castells de focs artificials combinats amb més confrontació en plena pandèmia… Com si no tinguéssim prou problemes ja.
Equip de redacció
