Xavier Sabaté.
A les 11 del matí d’aquest passat diumenge, Jordi Garcia Soler, polemitzava en un xat de més de setanta amics que ell mateix havia creat amb el tema de Nissan. Vaig pensar: “Mira el Jordi, ni en diumenge para”. Poques hores més tard, després d’una trobada familiar entranyable que feia temps que no es podia celebrar per culpa del maleït virus, moria tranquil mentre descansava. Ha mort com volia: essent activíssim, publicant gairebé diàriament – fins i tot en diumenge – en diversos mitjans digitals i radiofònics.
Feia poques setmanes que el Jordi havia superat un càncer i havia deixat la quimio però pocs dies abans del confinament ja ens va donar un ensurt coronari que finalment s’ha repetit fatalment.
Jordi ha estat un dels necessaris a qualsevol país. I més en un que comandava un dictador que va morir al llit i on els lluitadors , els inquiets, els valents, els compromesos no abundaven ni abunden.
Amb 17 anys ja va començar a Serra D’Or i desprès el trobàvem en totes les noves inciatives que suposaven alenades d’aire fresc. Ara no es pot copsar com rebíem aparicions de nous mitjans com Telexpres o Telestel o fenòmens com la Nova Cançó que el Jordi Garcia Soler va deixar ben documentada en un parell de llibres d’obligada consulta sobretot per aquells que es volen carregar el que anomenen el ‘règim del 78’ amb tanta alegria. Valorar el passat és una bona vacuna perquè no ens enxampi el virus de l’oblit i mentrestant tornin els Vox d’aquí i de França, USA, Itàlia…. Jordi ho tenia molt clar què pot passar si menystenim el que hem aconseguit i quina és l’alternativa. Només cal rellegir els seus articles.
Jordi Garcia Soler.
Jordi va ajudar a fundar el PSC acompanyant molt de prop Joan Reventós amb qui compartien fins i tot estius a Sant Salvador. Fidel, honest, coherent. Fa cosa d’un any li vaig passar un encàrrec d’un assessorament exclusivament professional sobre formes de comunicació i expressió. Però quan li vaig dir que era per una política del PP que m’havia demanat algun assessor de confiança em va dir que ni en tenia ganes i que tampoc no ho faria bé. No vaig insistir més. Sabia que no calia.
Infatigable en la seva producció periodística escrita i radiofònica. Era un veritable plaer seguir-lo a Ràdio 4 amb les seves ‘Converses’, un programa que ja va fer a l’altra ràdio pública de Catalunya durant deu anys i del que en va ser apartat el 2016 “perquè el pressupost no donava més”. Es veu que 350 euros per programa – potser el més barat de Catalunya Ràdio – era l’única argument que van trobar per prescindir d’una veu i una mirada polièdrica, culta, oberta i de mirada llarga.
Jordi ha estat dels necessaris i imprescindibles, sí. El nostre país hauria de reconèixer-li la seva tasca encara que sigui a posteriori. Els seus amics ens posem a la feina. Perquè la seva memòria ha d’ocupar un espai en aquesta Catalunya que tenim tan fragmentada i dividida. Si no fos així, ens faltaria una part de la nostra història i, per tant, ens dificultaria encara més afrontar el nostre futur.
Equip de redacció
