.

Anar al cine de forma assídua s’ha convertit en una activitat de luxe per gran part de la població. I ha estat el seu preu el que ha cavat la seva pròpia tomba.

Enrere queden ja aquells dissabtes de cues interminables a l’entrada dels cines per agafar els últims seients lliures per veure l’última film d’Steven Spielberg o aquelles tardes amb els amics on només venia de gust anar al cine a veure l’última pel·lícula de terror que poques hores abans havien estrenat.

Avui dia però, s’han esfumat com aquell qui diu aquests plans. Queda conformar-nos amb la festa del cine. Una festa celebrada un cop a l’any que aplega a milers de persones d’arreu als diferents cines de  tot el país i que sembla més aviat el retrobament amb un antic amic -un vell conegut amb el qual has perdut quasi bé tota relació i que només veus esporàdicament de tant en tant- que no pas una petita espenta econòmica i social per tornar a omplir les sales de tots els cines a totes hores i durant tots els dies de la setmana.

El cine no està mort, però sí ho estar la situació actual. Més festes del cine i menys pujades prorrogades del preu són necessàries per revertir la situació actual.