.

.

TOTS 21

Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), vint-i-quatre hores després d’iniciar-se la invasió russa, entre 50.000 i 100.000 persones haurien abandonat les seves llars fugint dels bombardejos cap als països veïns de l’oest. Altres milers ho han fet cap a Rússia provinents de les regions del Donbass.

Susana Borràs Pentinat, investigadora del Departament de Dret Públic de la URV

Amb l’espai aeri tancat als vols civils, l’èxode s’ha iniciat per via terrestre cap als països fronterers, principalment a Polònia, Eslovàquia, Hongria i Romania. Les imatges colpidores de llargues cues de vehicles fugint de les ciutats, persones esperant a les fronteres per entrar a Eslovàquia o pujant als trens a Kiev en direcció a Varsòvia no ens deixen indiferents.

En els pitjors dels escenaris, segons Nacions Unides, podrien ser més de cinc milions de persones les que es vegin obligades a fugir, si el conflicte perdura i s’intensifica.

Evidentment es tracta d’una nova emergència humanitària, que requereix necessàriament una resposta solidària, bàsicament en compliment de les obligacions internacionals que imposa la protecció dels drets humans.

En aquest sentit, la Convenció de l’Estatut dels Refugiats de 1951, que es va adoptar després de la Segona Guerra Mundial per respondre a les seves conseqüències, ofereix protecció internacional i assistència a les víctimes de guerra. Aquesta Convenció determina qui és una persona refugiada, que pot demanar protecció internacional en un altre país i sol·licitar-hi asil. És a dir, una persona que creua fronteres internacionals perquè és perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o opinions polítiques, i que no pugui o no vulgui, a causa dels temors esmentats, acollir-se a la protecció del seu país. Segons ACNUR, hi han actualment 82,4 milions de persones fora de casa seva a causa de la persecució, situacions de conflicte o violacions de drets humans.

És cert que després que Kíev fes una crida desesperada, la Unió Europea (UE) ha activat el Mecanisme de Protecció Civil, comptant amb les ofertes d’acolliment d’Eslovènia, Romania, França, Irlanda i Àustria amb l’assistència addicional de Croàcia, Alemanya, Itàlia, Lituània, Espanya, Dinamarca i Suècia. Fins i tot Hongria, ha modificat la seva normativa per atorgar visats temporals a les persones provinents d’Ucraïna.

No obstant aquesta realitat, cal recordar que al 2014 ja es va produir un èxode massiu de persones a Ucraïna, que van fugir primer de l’annexió russa de la península de Crimea i mesos després de la guerra separatista de les províncies de Donetsk i Lugansk. Aleshores, la majoria de persones desplaçades ho van fer internament, sense creuar fronteres internacionals. Segons ACNUR, estaríem parlant d’un total de dos milions de persones que es van veure forçades a deixar casa seva: 1,2 milions desplaçades internament a ciutats com Kiev o Lviv i més de 800.000 refugiades a països veïns, la majoria a Rússia.

Aquesta realitat va passar desapercebuda, malgrat ser una altra emergència humanitària. Així, segons Eurostat, al 2015, Espanya va ser el tercer país dins de la UE amb més sol·licituds d’asil de persones ucraïneses, després d’Alemanya i Itàlia. De fet, la població ucraïneses va ser el segon col·lectiu després de la siriana, amb més sol·licituds d’asil a Espanya. Al 2014 van ser 890 sol·licituds i al 2015, 3345. Cap d’elles, fins a dia d’avui, ha rebut protecció internacional.

Així mateix, queda molt present en la memòria una altra crisis d’acollida, la iniciada també al 2014 i 2015 i que perdura fins a l’actualitat, quan milers de persones, com a conseqüència de la guerra a Síria, buscaven protecció internacional als països europeus. Aleshores i encara ara, no s’han complert les “quotes de repartiment” de persones i és més, s’ha fet tot el possible per reforçar i intensificar els mecanismes de protecció i protecció de les fronteres, terrestres i marítimes, amb l’objectiu evident de no deixar entrar les persones.

La tolerància en què s’està acceptant l’abandó, el maltractament i la mort de les persones refugiades no s’entén, de cap de les maneres, en una suposada i autoconvençuda, “Europa dels drets humans”.

Els mecanismes de solidaritat i responsabilitat compartida existeixen des de fa temps. Cal que la UE faci operativa la seva Directiva 2001/55 de Protecció Temporal, mai implementada fins ara, ja que permetria donar resposta a situacions d’emergència en cas d’afluència massiva de persones desplaçades, com la que està succeint ara mateix, tot establint corredors humanitaris des d’Ucraïna o països limítrofs, permetent la sortida ordenada i segura i processos àgils de reagrupament familiar.

Tan de bo, que l’evidència del patiment, potser ara sí, faci despertar la solidaritat cap a totes les diàspores de guerra oblidades i que no es permeti que altres interessos es superposin als drets de les persones que, desesperadament, busquen refugi.