.

Kiko Ramírez demana paciència i confiança. Foto: Nàstic

Kiko Ramírez demana paciència i confiança.
Foto: Nàstic

Kiko Ramírez i Santi Castillejo coneixen a la perfecció el que és conviure en situacions delicades entrenant el Nàstic. Dos homes de la casa, que coneixen bé el club, i amb qui no es va tenir paciència quan les coses es van començar a tòrcer. Ara, reflexionen sobre el present del Nàstic i demanen aprendre dels errors del passat. És a dir, confiar en el treball de Vicente Moreno.

Santi Castillejo va agafar les regnes de l’equip la temporada 2013/14. Només va durar 12 jornades a la banqueta grana. Els resultats irregulars, i la poca paciència i confiança en un projecte nou, el van condemnar. El seu substitut va ser Vicente Moreno. “Sempre dic que s’ha de donar confiança a l’entrenador per a que acabi el treball que ha començat. I Vicente s’ha guanyat el crèdit suficient. Si em baso en la meva experiència al Nàstic, la meva destitució va ser precipitada. Teníem un equip nou i s’ha de deixar treballar. És el mateix que succeeix ara”.

Una història similar va patir Kiko Ramírez, qui només va durar 8 jornades en la temporada 2012/13. Per al tarragoní, hi ha diversos factors per explicar aquesta situació. “S’està pagant el llistó massa alt de la passada temporada. També s’han adjuntat els lesionats, gent fora de forma i tantes nacionalitats, lògicament no ajuda. Vicente té un problema amb aquest tema”.

Kiko Ramírez llença una reflexió, que si més no, ha de fer rumiar als seguidors que ara demanen el cap de l’entrenador. “Les experiències prèvies ens han de servir d’una vegada al Nàstic. No podem assenyalar sempre a l’entrenador. I no hem d’oblidar que el projecte és de tots”.

A més, el tècnic tarragoní també afirma que “si hem de mirar per l’economia del club, no podem fer-lo fora, perquè vindrà un altre entrenador i ens demanarà 5 o 6 jugadors. Dóna-li aquesta arma al propi Vicente en el mercat d’hivern i segur que ens treu del pou. Crec que el president ha après la lliçó d’altres anys. No es pot ensopegar amb la mateixa pedra”.

Joan Castell