Després del 20 – D, l’acord amb C’s per a facilitar que Pedro Sánchez fos president d’un govern de progrés i reformista, no va ser possible ja que Podemos va votar en contra com el PP. Els podemites s’esperaven fer el sorpasso a les segones eleccions i més si anava amb coalició de Izquierda Unida (Unidos Podemos).
Josep Maria Buqueras
El més rellevant ara del PSOE és la recerca d’un espai socialdemòcrata. Amb el PSC, després de l’acord ara ja fa 40 anys, cal reformular un nou model davant l’immobilisme central i l’independentisme català. Es tracta de mantenir la cohesió social, ja que s’ha triat amb l’abstenció socialista, el deshonor i el frau al programa electoral del PSOE, per tant, ja tenim instal·alada la guerra. La realitat és que Mariano Rajoy, sense moure’s de lloc i aplicant quatre principis claríssims, ha inventat una nova teoria política com és la inacció, el “verlas venir”. Ha estat espectacular la seva eficàcia (malgrat la corrupció de molts personatges del seu partit) i de ben segur serà motiu d’estudi per part d’universitats.
El comitè federal més convulsiu del PSOE, amb 253 membres, va decidir després de la dimissió de 17 membres crítics de l’executiva federal, qualificada com la “rebel·lió antidemocràtica”, per forçar la sortida de Sánchez, un autèntic “cop de mà”. Una lluita de més de dotze hores entre els partidaris i contraris a Pedro Sánchez, amb la renúncia final del secretari general, que va ser elegit en unes primàries. L’espectacle de l’u d’octubre ha provocat un dany descomunal a la imatge i credibilitat de l’únic partit més que centenari, clau de la governabilitat i estabilitat d’Espanya. Va ser una guerra civil amb un rerefons endimoniat. Era el dia de la ira o el començament de la reconciliació.
L’episodi viscut per Sánchez m’ha recordat en certa manera la desaparició de Centre Democràtic i Social/CDS i Adolfo Suárez l’any 1992. Entre el PP i el PSOE, els poders fàctics sobretot econòmics i el quart poder, van fer la pinça al CDS fins al seu degollament.
Ara, a Pedro Sánchez, amb possibilitats de ser president del govern, li han fet la vida impossible. El PP i Podemos negant-li l’abstenció, alguns mitjans de comunicació despretigiant-lo i demanant el seu “cese inevitable y legítimo”, fins arribar inclòs a l’insult i a dir-li que era insensat i el poder de l’Ibex, entitats econòmiques i patronals, no haguessin tolerat un govern d’esquerres amb el suport dels nacionalistes. A més a més, la desconfiança d’alguns ínclits barons territorials uberosos que li han girat l’esquena des del primer dia.
El temporal del PSOE ha esclatat en el moment menys oportú , però s’estava covant des del maig de 2010. Se li atribueix la pèrdua de vots des de les municipals de 2015 i ningú al PSOE no va tenir el detall d’al·legar l’atenuant del canvi de mapa polític. No hi va haver generositat. Se’l va jutgar com si continuéssim en el bipartidisme. De la massa crítica es va passar a l’exigència de responsabilitats. Alguns airejaven la idea que Sánchez buscava el seu benefici i no el del partit ni el d’Espanya, va ser la sentència que va caure sobre ell amb una decisió inapel·lable: pena de mort. Va passar de ser instrument transitori de Susana Díaz a traïdor als interessos d’Espanya i Felipe González, també amb el recolzament de Brusseles i Berlín, li va donar el tret de gràcia al acusar-lo de que l’havia enganyat. Hi ha qui ha escrit que la guerra del PSOE no és només ideològica; és una batalla obscena entre ambicions personals i “cortijos” particulars. Si Sánchez és un exponent casolà del cesarisme, Susana Díaz representa l’arrogància de l’aparell. No volien un govern amb el suport per Ciudadans i Unidos Podemos, amb espatller indirecte dels partits catalanistes. Com si aquets no fossin democràtics i se’ls hagués d’aillar per ser pudents.
Vull manifestar que mai he entès que sempre s’atribuís a Sánchez la paternitat del “no es no”, quan va ser des d’un inici una decisió majoritària del comitè federal del PSOE i que ell més que ningú havia de defensar a tort i a dret. Per què es va singularitzar sempre com una obsessió de Sánchez? La clau política propera estarà en funció del càlcul que faran alguns vers la seva carrera política personal i l’estratègia emprada d’ara endavant al Congrés de diputats.
El que si està clar és que Pedro Sánchez lluita sempre fins al final per tal de salvar la identitat socialista, encara que li pogui costar sacrificar-se com a polític. Des d’aquí li desitjo tota la sort del món i que per sempre més sigui tossut. La resiliència és la resistència que presenten els sòlids al trancament del xoc i la capacitat d’un ecosistema de recuperar l’estabilitat en ésser afectat per pertorbacions o interferències. Que Pedro Sánchez sigui resilient.
Josep Maria Buqueras
Equip de redacció
