Hortènsia Grau: “La ‘nova política’ es creu que tot és fer quatre tuits, gravar el vídeo i arengar a les masses”

🔊 Escoltar la notícia

Hortènsia Grau és una referent arreu del país en la lluita ecologista. Sense additius, perquè sempre ha estat fidel a una idea d’esquerra transformadora lligada a ICV. Ni conservants, perquè després de set anys com a diputada al Parlament (en la darrera legislatura com a substituta del número 1 de Catalunya Sí que es Pot a la demarcació, Gerard Bargalló, un cop aquest va renunciar a l’acta) ha fet un pas enrere i ha decidit acabar amb la seva activitat en la primera línia de la política. Tornarà a la seva condició de tècnica d’Educació i Polítiques Actives d’Ocupació a l’Ajuntament de Cambrils sense renunciar “a l’activisme” en les hores lliures centrat principalment “en el tancament de les nuclears”. Manté, però, amics a tots els partits, que li reconeixen la seva capacitat de treball i d’articular consensos en una política com la catalana, en essència, un circ de tres pistes. I on de vegades, ni en la que et pertoca actuar acompanyat dels teus pots estar segur de no ser devorat pels lleons. En aquest sentit, la construcció del nou espai d’esquerres a la demarcació li inspira “una cita gramsciana: és temps de monstres”. El vell no acaba de morir i el nou no acaba de néixer.

P.- Des de quan esteu al Parlament com a diputada?

R.- Vaig entrar quan el 2010 s’havia perdut el govern d’esquerres, el Tripartit, i ICV vàrem treure 11 diputats. És la legislatura en la qual l’antiga Convergència governa amb el PP fins al 2012. I com que aquest Parlament és com la vida dels gossos, és a dir un any val per set, he fet tres legislatures.

P.- Perquè us retireu ara?

R.- Perquè les dues darreres legislatures ha estat molt difícil treballar al Parlament per canviar la vida de la gent en aquells aspectes que per a mi són cabdals. Sobretot en els aspectes socials però també ecològics. Han estat agendes ocultes, especialment en l’última legislatura. El Procés ha monopolitzat molt la vida i era molt difícil intentar col·locar altres temes. Realment en aquesta darrera legislatura s’han treballat temes, però han quedat ocults a l’opinió pública i a l’opinió publicada perquè el Procés ho ha tapat tot. I d’altra banda també crec que tres legislatures ja és un temps suficient i ara cal una renovació.

P.- Temes tan importants com el desplegament d’Hard-Rock sembla que ja no importen a ningú, encara que la porta continua oberta a la seva implantació…

R.- I tant que continua oberta. El tema a hores d’ara és que continua la via judicial que vàrem obrir des de la Plataforma Aturem BCN World, interposant un recurs contra el Pla Director Urbanístic. També està oberta la via oberta pels antics expropiats, demanant a veure si realment hi ha una plusvàlua d’aquests terrenys perquè ells també en siguin beneficiaris i no només La Caixa. Per tant, tot continua obert… Però bé, per a mi ha estat una altra cortina de fum. No sabem què hi ha al darrera. El que sí que sabem és de l’existència d’un Pla Director que s’ha modificat i que hi haurà uns costos en matèria d’infraestructures que ha d’assumir l’INCASÒL. És a dir, diners públics, quan es deia que no se’n posaria. Diuen que els recuperarem. I jo sempre dic ‘o no’.

P.- El debat exclusiu al voltant del Procés ha fet oblidar l’eix Esquerra-Dreta.

R.- No, l’han volgut oblidar expressament. Jo, com antropòloga, hi ha temes simbòlics als quals dono molt de pes. Per exemple, és molt simbòlic que quan arribem al Parlament tot just a l’inici de la legislatura 2015-17, i per primer cop en la Història del parlamentarisme, Junts pel Sí demana que els llocs de l’Hemicicle es canviïn. ERC no hi estava gaire d’acord però després s’hi va veure arrossegada com en tantes altres coses. Fins llavors l’Hemicicle sempre havia estat partit per una part per la dreta i una per l’esquerra. Però al final s’imposa el seu criteri, dividint-lo aquests dos fronts que ells han construït mentalment i que en diuen indepes i unionistes. A mi de fet no m’agrada ni unionista ni constitucionalista, perquè estic en contra dels fronts, però bé. Jo això ho veig fatal i vaig dir als meus que ho batallessin molt perquè em semblava una errada. Era començar el frontisme i visualitzar-lo.

Perquè després, a l’hora de la veritat, resulta que aquest sector que s’asseia a l’esquerra votava coses amb el PP i Cs perquè els unia interessos econòmics o de classe. Llavors era voler manifestar una realitat inexistent a través d’un eix com el nacional en comptes del clàssic. A partir d’aquí, exemples de tot tipus. Com quan Junts pel Sí volia tirar endavant determinades lleis sabia que no ho podia fer amb la CUP. I ens venia a buscar a nosaltres o al PSC, en lleis destinades a què el país no estigués aturat. I puc posar bastants exemples…

Per tant, tot era discurs de cara a la galeria, de cara a la tele, perquè els mitjans han estat els grans avaladors de tot aquest processisme…

P.- Això no és potser allò de voler matar al missatger?

R.- No, no. No és això. Jo crec que uns mitjans i uns altres també han jugat el seu paper. Han fet molt aquest joc perquè podrien haver informat d’altres debats molt importants que hi havia al Parlament. Et poso un exemple, i és del que em sento més orgullosa aquesta legislatura: La Llei del Canvi Climàtic. En quin mitjà va tenir ressò aquesta llei? Va entrar com a proposta de llei molt dolenta al Parlament. Estem un any i escaig treballant els ponents, es fa una feina boníssima per part del Ferran Civit d’ERC el Jordi Terrades del PSC, la Mireia Boya de la CUP, jo mateixa… Aconseguim finalment una llei que els europeus flipen, perquè parla de totes les qüestions i és no només és per ara sinó per a molts anys… Passa totalment desapercebuda! I això a pesar que condicionarà tota l’agenda política dels altres departaments en tot, des d’economia fins mobilitat i construcció! Silenci…

P.- Però part de la culpa prové dels partits d’esquerres que s’han deixat seduir per aquest debat, que no sé com heu viscut dins d’ICV i, en especial, recordant les jornades del 6 i el 7 de setembre.

R.- Doncs amb dificultat. Primer perquè el nostre grup (Catalunya Sí que Es Pot) ha sigut molt difícil de gestionar. No diré res que no sàpiga tothom, no? Hi havia un sector del grup format per Albano Dante, l’Àngels Martínez i Joan Giner, que en un moment donat es despengen de les decisions del grup i van per lliure. I tot plegat en un moment tan difícil en el qual el nostre posicionament no era fàcil. Nosaltres no estàvem per aquesta política de blocs i de xoc per a fer que ‘cuanto peor, mejor’. Llavors sempre intentàvem desllorigar per trobar aquella proposta per arrossegar el màxim de gent possible. De fet, la nostra proposta és la que no impugna el Constitucional, la que fa referència a avançar cap a un referèndum pactat i vinculant, i aconseguim jo crec que el Govern s’acabi oblidant de la DUI al cap de 18 mesos. Aquest era el programa de Junts pel Sí, no Referèndum.

El que passa és que això implica tanta energia a la Mesa… Pensa que hi ha sessions en què tot és com una batalla per anar contra aquest frontisme. I, és clar, al final això també t’esgota com a grup, i més en un petit com el nostre. Érem 11 diputats. D’aquests, hi havia una senyora que no venia… venia a algun ple, com aquell en el que van treure les banderes, però en la realitat érem 10 diputats. I amb aquest número havíem de fer front a tot: a totes les proposicions de llei, a tota la vida parlamentària i, a part, intercedir per evitar aquest frontisme.

P.- I des del punt de vista personal?

R.- Jo he acabat esgotada. En aquesta legislatura he estat portaveu de tres comissions parlamentàries: era presidenta de la d’Empresa, i portaveu de Territori, Medi Ambient i Agricultura. A més hi va haver un moment en què estava de ponent de tres lleis. La gent no valora ara com ara el parlamentarisme, i d’això en té culpa la ‘nova política’. Si es vol fer ben fet, vol dir feina. Has de parlar amb la gent, has d’escoltar-la, perquè al final estàs legislant per a tothom…

P.- Perquè poseu culpes a la ‘nova política’?

R.- Perquè hi ha una part de la ‘nova política’ que entén que la política és l’activisme, fer quatre tuits, gravar el vídeo i penjar-lo, és arengar les masses al carrer… I hi ha una part de la política que es fa al carrer però jo reivindico el vell lema del PSUC, el que deia que has d’estar amb un peu al carrer i amb l’altre a les institucions. Si no vols petar-ho tot, és clar. Perquè llavors agafes el Kalàixnikov i assaltes el Palau d’Hivern. Però si estàs en termes democràtics pots canviar les coses des de les institucions i amb els mecanismes que tenen les institucions. I això vol dir molta feina. Quan el legislatiu legisla ho fa per tothom: no pels meus. Jo tinc una responsabilitat, quan faig una llei, de pensar en tothom. I he de treballar. Llavors, amb les majories i les minories que tens fas la millor llei possible. I segurament no serà la meva. Però és que amb onze diputats no puc pretendre-ho, encara que ho estiraré al màxim per fer-la meva. Jo m’he de poder seure en una taula i parlar amb tothom. Què vol dir això de que amb tu no em parlaré més?

I això hi ha gent que no ho veu així. Jo, juntament amb altra gent, he estat treballant en lleis com la de Canvi Climàtic, la de Ports, la de la Vegueria del Penedès… i llavors va entrar la de l’Agència de la Natura, molt important perquè d’ençà que es van carregar el departament de Medi Ambient es necessita d’un organisme que portés els temes de Patrimoni Natural… I una llei no es fa amb una arenga política. Ara predomina això de surto al faristol i deixo anar el discurs d”España, Catalunya’ i dóna igual que parlem de trens, de pagesos o de la plaga del cargol poma.

P.- Doncs en quin moment es va perdre la importància d’aquest savoir faire?

R.- Ho hem intentat mantenir però en el moment que el Parlament és el camp de batalla de dos fronts. En un costat hi ha un Ciudadanos que entra molt fort i abusa també del monotema com el que més a les sessions de control. Al capdavall es retroalimenten i ja els va bé als uns i als altres. I per l’altre cantó, un Junts pel Sí que entra amb un programa que té com a objectiu fer la DUI, fer la República i es posen en mans de la CUP que entren a rebentar-ho. I en això són honestos perquè ho diuen des del principi. Déu n’hi do! Felicitats nois, us n’heu sortit! Val, ho heu rebentat tot. I? I ara què, un cop perdut l’autogovern i tot petat, ara als altres ens tocarà reconstruir, no?

Et poso un exemple. La Llei de Ports la vam treballar molt amb el Sergi Saladié (diputat de la CUP per Tarragona). Ens va costar molt. Jo era el xicle mentre tothom anava cedint perquè jo era la més propera a ell. Vaig aconseguir que el PP i Ciutadans hi entressin amb una esmena meva que feia entendre que la llei no tocaria els ports que són de titularitat del govern central. Perquè si ho fèiem tal com ells volien aniria al Constitucional i ens la tombarien. Quan ja l’havia convençut, quan ja ho teníem tot, quan tot ja estava tancat, el Sergi diu ‘al final aquesta llei no ens agrada i per tant retirem totes les nostres esmenes’. És clar, això vol dir que totes les transaccions que s’havien negociat per mitjà de les esmenes cauen totes. Això havia d’anar a comissió la setmana següent i llavors agafo al Sergi i li dic: ‘Escolta, tampoc és la meva llei, però tu quants diputats tens? Tu en tens deu, i nosaltres 11. I la democràcia va d’això: si tu vols fer la teva llei has de treure 70 o millor 80 diputats, majoria absoluta. I tot així no seria bo que només fos la teva. Aquesta és la millor llei que hem pogut fer entre tots. I si hi ha coses que nos us agraden doncs vota separat’. Doncs al final és tot o res. Sempre amb el discurs de Catalunya-Espanya, encara que estiguis parlant dels purins.

P.-Com veu l’espai d’esquerres que es vol crear a la demarcació?

R.- Veig que fa molta feina per fer. És encara molt incipient. Faré una lectura gramsciana: és temps de monstres encara, desgraciadament. Hi ha coses velles que estan morint de l’anterior mapa, del règim del 78 que no invalido pas del tot, i el nou tampoc ser si està naixent de la millor manera possible. Jo crec que un projecte d’esquerres ha de néixer amb els valors tradicionals de l’esquerra, des de la cooperació i la fraternitat, mai des de la competitivitat. Perquè llavors estem caient en altres espais, els de ‘quítate tú que me pongo yo’. Quan es tracta de buscar el bé comú a mi el que m’interessa és que hi estigui el millor i pot sumar més adhesions. M’és igual si és dels teus o dels meus, perquè si hem de construir una cosa que sigui de tots, no? Aquest és el treball que ens toca per fer perquè crec que no s’està fent prou bé si realment volem construir un front ample.

J.S.