Els resultats de les eleccions autonòmiques a Catalunya han suposat, al meu entendre, el final de Podem com a moviment polític, si més no, tal i com va néixer. A partir d’ara, i després de les eleccions generals, el partit de Pablo Iglesias serà una altra cosa, no sé el què, però no _prendrem el cel per assalt_. En un any i mig, des de la irrupció sorprenent de Podem a les eleccions europees, hem dilapidat bona part del que era el nostre bé més preuat: la il·lusió col·lectiva de centenars de dones i homes que crèiem que podíem canviar aquesta societat. No ha estat així, i les eleccions al Parlament de Catalunya no han fet més que certificar-ho.
Aquestes són deu pinzellades que, al meu parer, expliquen el perquè del fracàs de Podem a Catalunya.
1. Cal partir d’una idea fonamental, que ha vertebrat tot el discurs de Podemos: aglutinar el descontentament ciutadà al voltant de tres punts bàsics (lluita contra la corrupció, transparència i participació democràtica, i sobiranisme econòmic), deixant de banda la ideologia de cada persona. D’aquí sorgeix la idea (falsa) que Podem no és de dretes ni d’esquerres. Perquè la realitat és que en el si de Podem no hi ha hagut mai un debat ideològic, les confrontacions al si del nostre partit han estat sempre pel poder dins de l’organització. Hi ha un líder indiscutible, però en molts Cercles han anat sorgint _Pablitos_ (i _Pablitas_), a manera de petites còpies de Pablo Iglesias.
2. Si a la manca de debat ideològic s’uneix la lluita per les petites quotes de poder en els Cercles i en les agrupacions provincials i autonòmiques, s’entén que alguns ens sentim més a gust amb gent d’esquerres que comparteix la nostra _motxilla_ d’idees, que amb les persones amb les que treballem colze a colze cada dia.
3. Volíem reinventar la forma de fer política i només hem après a fer vella política. Les persones que formem part de Podem de manera activa ens assabentem de les decisions que han pres Iglesias, Errejón i Bescansa a través de la premsa, sense haver-hi un debat previ al partit. És a dir, allò que havia de ser un moviment fonamentat en la participació i la transparència, ha esdevingut un partit polític com un altre qualsevol.
Francesc Vázquez és responsable de comunicació de Podem Calafell.
4. No ens diferenciem en la manera de fer política de qualsevol altra formació en aquest país. Només cal veure el que hem fet en aquestes eleccions catalanes. S’ha triat (qui ho ha fet?) per encapçalar la llista de _Catalunya sí que és pot_, a Lluís Rabell, un activista barceloní que fa dos mesos ningú coneixia. I s’ha confeccionat una llista en la qual la persona que va sortir elegida a les primàries de Podem, Albano Dante, anava en una discreta cinquena plaça. Encara estem esperant que algú ens expliqui el perquè de tot plegat.
5. Tot això només pot tenir una explicació: pensar que la fi justifica els mitjans. El més important és arribar al govern de la nació, que Pablo Iglesias sigui elegit president del Govern. Ho ha dit des del principi, volem assaltar el cel. I això vol dir ara i a qualsevol preu.
6. La realitat, però, és tossuda i l’anàlisi del que ha succeït a Catalunya diu que això no passarà, de moment. Sempre s’ha dit que quan els socialistes arribaven a la Moncloa és perquè havien aconseguit majoria de vots a Catalunya. Si sempre ha estat així, per què ara s’ha _lliurat_ Catalunya a las mans d’una confluència que ningú de nosaltres desitjava? “Us rescatem a Catalunya a canvi del vostre suport en les generals que, al cap i a la fi, és el que ens interessa”, sembla que hagi estat el raonament d’Iglesias i companyia. Altrament no s’entén la confluència amb ICV.
7. Cal no oblidar, d’altra banda, que Catalunya ja té una formació assembleària, d’esquerres i que també defensa el _dret a decidir_, en aquest cas sense ambigüitats: la CUP. Amb més anys lluitant al carrer que Podem. Pequem d’arrogància quan actuem com si abans de la nostra aparició en el panorama polític no hi hagués ningú que defensés els drets dels més febles, les polítiques socials o que no denunciés la corrupció.
8. Com s’ha dit per passiva i per activa, Podem no pot jugar a la indefinició a Catalunya amb la qüestió de la independència. Per desgràcia, el debat s’ha portat a aquest camp, i Podem ha de tenir un discurs clar i sense ambigüitats. El que no comprenc és que els dirigents del nostre partit, la majoria d’ells politòlegs, no hagin entès la singularitat catalana. Ni tan sols Íñigo Errejón, que parla un català més que correcte (aquest sí, en públic).
9.I aquí, torno a l’inici d’aquest argumentari, quan parlava de les idees, del debat ideològic, que mai ha existit als nostres Cercles. Plantejar-se el dret a la sobirania d’un poble, que inclou la llengua pròpia, és ideologia també. I la realitat és que l’ús del castellà en la majoria d’actes i reunions de Podem és hegemònic. No passa res, però això és així. Estic convençut que molta gent de Podem és molt més afí als plantejaments de Ciutadans (o de la quasi desapareguda UPyD) en el tema de la llengua.
10. Conclusió: no hem volgut fer front a la dicotomia sobre la qual s’articula el discurs a Catalunya: sobirania si; sobirania, no. I ho hem pagat en les urnes, crec que això ningú ho posa en dubte. La pregunta és: erem conscients del que anava a passar? I si era així, per què ens hem llançat a tomba oberta en aquestes eleccions que sabíem per endavant que anàvem a perdre?
La resposta, em temo, només la coneixen unes poques persones en Podem. I aquest no era el pacte inicial.
Equip de redacció
