.

Amb només dos llibres, Orriols és ja considerada tant pel públic com per la crítica una de les autores més rellevants del panorama literari actual

Amb només dos llibres, Orriols és ja considerada tant pel públic com per la crítica una de les autores més rellevants del panorama literari actual

En el marc de les activitats que periòdicament programa el club de lectura de la biblioteca de l’ICAT, el passat dissabte dia 9 de març es va celebrar al restaurant Casa Balcells de Tarragona un dinar amb l’escriptora Marta Orriols, autora de la novel·la “Aprendre a parlar amb les plantes” (Periscopi, 2018), la darrera proposta de lectura d’aquest club integrat per advocades i advocats tarragonins.

En la trobada hi van participar també representants de la llibreria la Capona. El debut literari de Marta Orriols (Sabadell, 1975) va ser l’any 2016 amb “Anatomia de les distàncies curtes”, un llibre de relats amb pròleg de la Jenn Díaz, a qui hem d’agrair que ens posés sobre la pista d’aquesta escriptora. “És brillant, no deixeu de llegir-la”, ens va dir fa uns mesos quan vam convidar-la per parlar sobre la seva novel·la “Mare i filla”. Dos anys més tard de l’edició del seu primer llibre Orriols publica “Aprendre a parlar amb les plantes”, la seva primera novel·la.

La protagonista és la Paula, neonatòloga de 40 anys; una dona autosuficient i equilibrada que hores abans de perdre el seu marit en un accident, aquest li diu que la deixa per una altra dona. A partir d’aquí, l’autora teixeix un relat on parla sobre la mort, el dol, l’absència, la traïció, el dolor, la mentida, l’amor i, sobretot, la lluita per la supervivència i la superació personal.

I ho fa a través d’una prosa senzilla, sense sentimentalismes, plena de detalls, intensa, vital però sobretot sincera. Tot i que l’autora també va perdre el seu marit en un accident, la novel·la no és autobiogràfica. “Volia escriure sobre la mort, sobre la pèrdua i sobre la reconstrucció personal però des d’una perspectiva que no acabava de trobar en aquelles novel·les que havia llegit”, comenta.

El punt d’inflexió per tirar endavant el llibre li va donar la Sílvia Querini, aleshores directora editorial de Lumen, que li volia publicar el seu primer llibre en castellà. “Quan ens vam conèixer em va regalar Nora Webster de Colm Tóibín, una història sobre un vídua amb fills a la Irlanda rural, i em va dir que jo també podia fer-ho”. Sobre la creació dels personatges ens explica que per a ella va ser molt important posar prou distància entre la seva experiència personal i la que es descriu al llibre.

“En moltes entrevistes he hagut de defensar que la veu de la Paula no és la veu de la Marta”, tot i que reconeix que inevitablement escriure un llibre així implica incloure una part important d’experiència i reflexions personals. “T’adones que per evitar el dolor de la mort no existeixen dreceres i que la tristesa és un espai necessari que cal reivindicar per aconseguir tirar endavant”. I afegeix “Quan pateixis una mort a destemps, a diferència del que passa quan ets més gran, tothom vol que ràpidament passis pàgina, que comencis de nou, que trobis una altra parella i això no t’ajuda”.

Ens confessa que el gust per l’escriptura li ve ja de ben petita. “Recordo que demanava als meus pares que em compressin llibretes que amb el temps es van convertir en diaris personals”. Reconeix que guanyar el Premi Òmnium va ser tota una sorpresa i admet que encara ara sovint li costa veure’s com a escriptora. Respecte als seus autors favorits ens parla de Mercè Rodoreda , James Salter, Juan Marsé, Alice Munro, Raymond Carver o Edna O’Brian entre tants d’altres; a la pregunta de quins llibres ens recomana llegir ens suggereix a Kent Haruf i el seu “Nosaltres a la nit” i les obres de dos autors molt joves: “El funeral de Lolita”, de Luna Miguel (1990) i “Ama” opera prima de l’advocat José Ignacio Carnero (1986), que publicarà properament l’editorial “Caballo de Troya”.

En acabar la sessió Ramon Setó, coordinador del club i diputat de la Junta de Govern de l’ICAT, li va fer entrega d’alguns obsequis i també hi va haver temps per a la dedicatòria de llibres. Si en les distàncies curtes Marta Orriols deixa entreveure una personalitat armoniosa, serena i intel·ligent és en les distàncies llargues, a través dels seus llibres, que emergeix en tota la seva dimensió i fa que la seva escriptura sigui ja considerada per alguns com immutable i universal. Es despedeix de nosaltres amb el convenciment que tornarà ben aviat a Tarragona, ara amb els seus dos fills, una ciutat on feia temps que no venia i que, diu, li ha encantat.