Ballesteros: ‘Sempre he tingut clar que no em jugo la família per res’

🔊 Escoltar la notícia

Entrevistem Ballesteros, però hem tingut la sensació d’estar amb el Pep. De petit era el clàssic estudiós -’empollón’- que s’enfadava amb la seva mare si la ratlla del pantaló no estava ben planxada. Somniava amb ser metge i es va quedar amb la pinta perquè segueix tenint por a les agulles.

Catòlic, l’alcalde i alcaldable socialista es va enamorar de la seva dona cantant cançons cristianes i encara recorda com li quedaven els Levis que duia el dia que la va conèixer. Va deixar la Física perquè tenia més química amb l’ensenyament i la seva vocació per la discapacitat el va dur a l’ONCE, on va aprendre a escriure i llegir en braille. No sabem si aquesta eina li haurà servit per comunicar-se amb altres polítics.

Alt i amb bona planta, alguns li diuen que és un ‘pijo’, però ell respon que només té debilitat per les coses maques. Al desembre acomplirà 60 anys, qui ho diria, tenim Pep per estona.

Com vas entrar en política? Havies estat en organitzacions cristianes

Tota la vida hi he estat. Amb la política tinc una relació molt estranya, hi vaig entrar per pura casualitat.

Com va ser?

Estava en un esplai cristià de nens discapacitats mentre estudiava Físiques a Barcelona. I mossèn Joan Tomàs, capellà progressista del tardofranquisme i principis de la democràcia, era allà. El nostre esplai, el Club d’Esplai Vaixell, havia estat nomenat per incorporar-se al Consell Municipal de la Joventut. A mi, tot això de la política i les institucions no m’agradava. Un company, Josep Camps, havia d’anar a una reunió del Consell, però es va posar malalt i em va demanar que hi anés jo. Ja que hi vaig anar jo el primer cop, em van demanar que hi seguís assistint. El Xavier Almagro, aleshores secretari general del Consell, en nom de les Joventuts Comunistes, li va dir al Josep Anton Burgasé, que era regidor: ‘Aquí tenim un tio que pinta bé i ens hauria de portar el Consell’. Jo tenia 20 anys, no era ni regidor. No sabia qui era el Burgasé.

Aleshores vaig deixar la carrera al tercer curs perquè m’entrà la crisi antinuclear i vaig anar a Tarragona a estudiar pedagogia perquè em seduïa el món dels discapacitats. És una responsabilitat social que em fa més persona.

Com et va sorgir aquesta vocació?

Arrel d’una trobada cristiana a Montserrat, on coneixeria la que seria la meva dona. Em vaig enamorar bojament d’ella i de tot el que es relacionava amb la seva actitud. Aleshores, em vaig dedicar al món de la discapacitat. Vaig acabar la carrera, m’hi vaig dedicar i segueixo tenint la plaça a l’ONCE.

A l’Ajuntament em van dir que totes les entitats havien proposat que jo fos el coordinador tècnic del Consell. Jo volia fer carrera universitària, fer la tesina. Aleshores em demanaren que ho provés mig any. Vaig pensar: he estudiat amb una beca, doncs en comptes d’estudiar, treballaré. I em trien de tècnic de joventut a proposta de totes les entitats. Vam organitzar el primer Carnaval després del franquisme, el primer Estiu Jove, uns festivals de cinema per a la joventut,… Vam començar a fer moltes coses i jo, com que sóc així, m’hi implico a totes, vaig més enllà, i visito totes les entitats,…

No saps dir que no

No ho sé dir.

Encara et passa

(Somriu) Sí. Poc a poc m’enamoro d’aquesta feina, fins al punt que el Burgasé em demana anar a les llistes del PSC. “Impossible, per aquí no passo”, em dic. El secretari de l’Ajuntament em diu que jo prometo, que faci carrera a l’Ajuntament. I com sóc tan idealista, d’acord amb la meva dona, que també ho era, decidim que hi posi condicions. Així ho faig i les tres condicions són: no em faré del partit, no vull anar als primers llocs de la llista i, en tercer lloc, si hi ha un tema en el que no hi estigui d’acord, com l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, no votaré amb el partit. Li comento les condicions a la meva dona i coincidim que em diran que no. Em truca el Joan Maria Abelló, que era el primer secretari del PSC a Tarragona, i em diu que han decidit accetar-les. ‘Totes?’, li pregunto jo. I respon que sí. ‘Però jo no vull anar més amunt del desè lloc a la llista’, li dic, convençut que no en treurien tants (el PSC havia assolit set regidors al primer mandat de la democràcia). Crec que em van posar l’onzè de la llista, i resulta que aconseguim 14 regidors, majoria absoluta.

I entro de regidor, amb barba, cabell llarg, ulleres rodones, preguntant-me: ‘Això què és’.

Com John Lennon

Sí, sí. Jo posava cadires a les festes i feia feines d’aquest tipus. O sigui, vaig entrar-hi de pura casualitat perquè un amic meu es va posar malalt. Més tard, en 1999, me’n vaig anar de l’Ajuntament, després del pacte amb Joan Miquel Nadal. Jo quedo molt cremat, no pel pacte, sinó perquè considerava que s’havia acabat la meva etapa política i em tocava decidir si volia presentar-me de cap de llista, perquè vaig anar de segon després del Burgasé. Però havíem de tenir el segon fill. I jo treballava i feia política, no vivia només de la política. Vaig pensar que la dona es quedaria sola amb els dos crios, l’Oriol i la Laura, la petita. Al final vam decidir que deixés la política.

El Xavier Sabaté es va emprenyar amb mi i em va dir: ‘Una oportunitat igual no et tornarà a passar’. En una reunió en una pizzeria els dic que mantinc la decisió, i que seguiré com a militant de base. I al cap de dos anys em vénen a buscar per ser primer secretari i cap de llista i ja no vam poder dir que no; la meva filla ja era més autònoma, i el meu fill gran anava a l’institut. Sempre he tingut clar que no em jugo la família per res.

T’has criat en una família cristiana?

Ma mare és catòlica practicant. La fe no l’he viscuda malament, sinó com una cosa normal. He tingut moments de crisi a l’adolescència amb el cristianisme, i de petit no m’agradava que el dia de la mona em posessin pantalons curts. Com a adolecent t’ho qüestiones tot. I després gràcies a la formació que vaig tenir al Seminari -jo no m’he sentit mai malament amb els cures- vaig tenir una molt bona formació. Era molt ’empollon’.

Eres bon estudiant

Sí. Fins al punt que a segon de carrera, de quatre assignatures vaig treure tres matrícules i un excel.lent. Quan tinc objectius sóc molt disciplinat, quan m’hi poso, m’hi poso. També és cert que quan no m’hi poso, no m’hi poso (somriu). No m’agrada deixar les coses a mitges, em fa sentir malament.

En una entrevista que li van fer a ma mare, deia que jo era “molt estudiós i molt ordenat” i que m ’emprenyava que els pantalons no estessin planxats amb la ratlla”.

Què volies ser de gran?

Bomber o metge. M’encantava ser bomber. Tenia un camió de bombers fantàstic. És una professió on et dediques als altres. Allò de voler ser metge no sé d’on em venia, més enllà que era un nen malaltís i em constipava molt. Però li vaig afagar molta mania a les agulles, no les puc veure. Sóc donant de sang i no puc veure l’agulla.

Com vesties de jove, quin estil tenies?

Barba, pèl llarg, ulleres de John Lennon i sempre amb camisa a quadres i pantaló de campana.

On vas conèixer la teva dona?

A la meva dona, la Creu, la vaig conèixer al monestir de Montserrat. Era un cap de setmana a finals de juny. Jo estudiava Físiques, tenia un examen molt complicat de Física general, i el meu amic Josep Camps em va dir que hi havia una trobada d’entitats cristianes de discapacitats a Montserrat i em va demanar si hi podíem anar. Un cop érem a l’altar de la basílica, cantant cançons cristianes, davant se’m va posar una noia, ben vestida, amb texans negres, em vaig enamorar… Ho recordo com si la veiés ara. No pensava en noies aleshores, només en laboratoris de química. Va ser el primer cop que em desconcentrava. Més tard me la vaig trobar de cara, quina casualitat.

De nit, a l’habitació on érem, la Creu va venir a buscar una amiga, això és molta casualitat, em vaig dir. Vam dir-nos de fer el Via Crucis a Montserrat, que era molt maco i sense cap més pretensió vam quedar així.

Després ens vam deixar de veure, jo tenia exàmens, treballava, i ens vam tornar a veure a l’agost, i després de Santa Tecla, ens vam fer nuvis. Ella vivia a Tarragona. La seva germana era discapacitada. Encara li vaig agafar més carinyo al món de la discapacitat i vam decidir dedicar-nos-hi. Ella començà a treballar en una escola d’educació especial com a gerent i jo vaig acabar la carrera i vaig treure’m l’oposició a l’ONCE.

No t’hi fem, a l’ONCE

Em va venir a buscar un amic, volien gent experta en psicolgia i pedagogia per a treballar a l’ONCE. Per a mi això em sonava al cupó, i pensava, ‘què hi faig, jo, a l’ONCE?’. Els vaig a veure i m’expliquen el projecte. Era una entitat que principalment venia cupons i volia transformar-se en el que és ara, una institució que toca totes les branques de la discapacitat, no només els cecs, volia fer una aposta important en l’educació, la rehabilitació bàsica i l’autonomia personal. Era un gran projecte i el contracte a prova era molt bo. No costava res provar-ho mig any. Era l’any 86. I em vaig enamorar de la feina, de la gent, de les condicions laborals.

Què hi feies, exactament?

Jo sóc pedagog de formació i professor de suport a l’autonomia per a joves de secundària i universitaris. Adapto els textos, faig adaptacions de currículums escolars, entenc d’autonomia personal, faig consells familiars, ajudo el centre a entendre com tractar i orientar els joves, que sàpiguen arribar a casa seva de manera autònoma amb el bastó. Teníem un equip multidisciplinar, molt professional i amb els objectius molt clars. L’ONCE tenia els millors professors i érem pioners al món en tractament de discapacitats. Això em va seduir fins al punt de fer oposions, en comptes de carrera universitària. Vaig deixar la tesina aparcada i vaig concursar per a 36 places quan es van presentar 1.600 candidats. La preparació de les oposicions és el període en què pitjor ho he passat.

Pitjor que a l’Ajuntament?

(Riu). Sí, va ser tremendo, amb diverses proves, a València, a Madrid, amb un curs selectiu, etcètera. Ells deien que anaven a buscar els millors, i passaves per una entrevista final, era molt potent. Els primers ordinadors en educació es van veure a l’ONCE, com els primers ordinadors adaptats per a àudio. I jo compaginava el meu treball, que m’absorvia molt, amb la política. En 1999, la meva dona em va dir que si volíem tenir el segon fill, alguna cosa no podia ser.

Quan deixis l’Ajuntament tornaràs a l’ONCE?

Sí, sí, ho tinc molt clar. I vull ser voluntari del projecte Nàstic Genuïne, sense cobrar. És un món preciós que et dona moltes alegries.

Parlaves de la dona i del passat. Parlem de politica: aquest cop ha costat que et presentessis com a candidat

Sí. Tinc una família que no me la mereixo. Havia decidit que enguany plegaria i ho havia anunciat públicament. Però un any abans em va venir molta gent a demanar-me que em presentés de nou, i no era només gent del meu partit. Gent de tots els sectors em deien que no hi hauria alternativa. Jo ja m’havia fet a la idea i ja havia parlat amb l’ONCE per reincorporar-m’hi, fins i tot tenia el meu despatx.

També vas veure que el PSC et necessitava

Sí, però si només hagués estat aquesta la raó, no hagués seguit. Si no hem trobat alternatives, és el nostre problema com a partit, però quan t’ho diu tanta gent de totes les ideologies, al final tothom m’acaba convencent que almenys, un cop més, torni. I en una segona reunió amb la familia ja vaig decidir tornar-me a presentar.

Fem un gir cap a la política: què s’ha aconseguit en aquest 12 anys d’Ajuntament i què no?

Vam entrar al 2007 en un context econòmic excel.lent; al 2009 arriba la crisi i l’any següent jo pensava que no podríem fer ni pressupost municipal, i em trobo 7 milions d’euros en factures als calaixos. Ens posem al dia i decidim que no ens ha d’afectar, hem de tirar endavant amb optimisme.

També decidim ajudar la gent que ho passa malament dedicant un esforç com no ha fet cap altre ajuntament de Catalunya a incrementar les partides destinades a les famílies i a les persones que ho passen malament. I passem de donar 4.000 ajudes puntuals a més de 20.000. Prenem decisions controvertides que ara les pren tothom: els nens en edat d’escolarització obligatòria, els donem transport escolar gratuït, l’Empresa Municial d’Aigües no talla el servei a cap família pel fet que no pugui pagar. Hem incrementat un 168 per cent les ajudes a Serveis Socials.

Després hem fet formació, ocupació i emprenedoria, amb una clara prioritat. I inversió pública perquè hi hagi feina, encara que ens endeutéssim. Aquest és l’unic ajuntament que en deu anys de crisi ha inaugurat un teatre amb capacitat per a 700 espectadors, l’únic del nostre tamany que ha inaugurat un Mercat Municial amb una inversió de 47 milions d’euros, l’únic que s’ha embarcat amb una aventura com són els Jocs Mediterranis i el que ha invertit més diners públics per habitant a Catalunya. Hem invertit 350 milions d’euros en aquests anys. En qualsevol lloc de la ciutat trobes una inversió feta per l’Ajuntament, les escales mecàniques, l’Escola Oficial d’Idiomes, la Rambla de Ponent, la plaça de les Amèriques de Sant Pere i Sant Pau, la de les Lletres Catalanes a Llevant, el pla de guarderies, i hem creat mes zones verdes en els útims anys que en 50. I la cirereta del pastís és que hem aconseguit connectar la ciutat amb el mar.

Si poguessis anar enrere, què canviaries?

No he aconseguit que l’administració sigui més eficient.

Per què?

Perquè les estructures són així. Vaig prometre una administració més àgil i no ho he aconseguit. O tenir un gran espai per a les entitats, un gran hotel d’entitats. Hagués fet diferent el trasllat de la CLH. Haguéssim hagut d’obligar-los a marxar. En canvi, estic orgullós de no haver enganyat la ciutadania amb el soterrament de la via del tren. Per soterrar-la caldria com a mínim 480 milions d’euros. Havia d’haver estat molt dur amb el pàrquing Jaume I, perquè al final m’atribueixen a mi un error que no és meu per haver estat tou i no haver fet escarni de l’etapa anterior.

Em costa dir que no i pel meu caràcter busco l’acord i no trencar consensos. Potser pel meu rerefons cristià. En el cas Jaume I vam fer una auditoria, que la vam posar en mans de la Fiscalia, i vaig decidir no ser cruel amb l’alcalde anterior i el seu equip. Em vaig equivocar, ara m’atribueixen responsabilitats que no tinc.

Parlem de la brossa: és Tarragona una de les ciutat més brutes d’Espanya, com diu l’OCU?

L’OCU en sap molt de iogurts i de cremes, però crec que aquest estudi està mal fet. Hi ha una dada no disponible que és la despesa per habitant en brossa: Tarragona té la més alta d’Espanya, 20 milions d’euros a l’any que paga l’Ajuntament dividit per 130.000 habitants. A més ens posa mala nota per fets que són per incivisme, com les caques dels gossos, les pintades i els contenidors. En les caques dels gossos vam proposar una anàlisi de l’ADN per multar els propietaris incívics i no l’hem pogut tirar endavant perquè no hi ha seguretat jurídica. I a la resta d’actes incívics, els anem multant. És cert que la majoria de ciutadans no son incívics, però molts sí. A més a més, les dades de l’estudi de l’OCU són antigues.

Ets president de Sirusa, la Mancomunitat de Residus del Camp, que ha aprovat una pla estratègic de 75 milions d’euros per avançar-se a les demandes ecològiques de la UE. Què suposarà?

És molt important. Suposa anticipar-nos al que demanarà la Unió Europea i ens permetran tenir la planta adequada a les necessitats del futur, i sobretot pagar menys d’impost, de cànon d’eliminació perquè complirem tots els preceptes que marcarà la Unió Europea. Serem de les poques plantes d’incineració que compleix amb els preceptes europeus.

A més a més, tenim un projecte d’aprofitar tota l’energia de la combustió per vendre vapor d’aigua. El posarem a la venda. Hi ha operadors que ja s’hi han interessat, amb la qual cosa reduirem encara més els costos d’operació de la planta. Sirusa és un dels grans projectes d’èxit d’aquest territori perquè no n’hi ha cap com aquest, amb vuit ajuntaments mancomunats, que tingui resolt el tema dels residus. No tenir resolt el tema dels residus és un hàndicap per a molts territoris, que es trobaran que els cànons aniran pujant. La UE castigarà cada cop més els residus i si finalment has d’anar a abocadors, el cànon pujarà tant que serà insostenible econòmicament.

Diga’m una solució per la independència que no passi pel 155

Diàleg, més finançament i menys litigis, amb competències clares en cultura, educació, sanitat, serveis socials i la llengua. Que no estem litigant constantment amb l’Estat. Això ens donarà un marc de garanties. Ha d’anar acompanyat de la millora del finançament. Menys titulars de Twitter i més treball de fons. I tenir com a objectiu no trencar la convivència. Jo he donat facilitats a Òmnium, a l’ANC, a Ciutadans perquè facin els seus actes aquí. Cal aplicar el que deia Churchil: ‘Jo em deixaré la vida perquè vostè pugui tenir llibertat d’expressió’.

Amb qui pactareu?

Amb qui no pactaré: amb Vox i la CUP. Amb la resta estic obert amb tothom.

Per acabar, tens la il.lusió del primer dia per ser alcalde?

Si m’ho haguéssiu preguntat fa vuit mesos, us hagués dit una altra cosa. Ara mateix estic com una criatura, perquè no havia vist l’entusiasme amb la marca socialista com he vist ara. Vam fer un acte on vam posar 500 cadires i hi van ser més de mil els assistents, amb il.lusió i carinyo, com als vells temps. A més, escoltar la gent que em deia que m’ho repensés, això de marxar, et recarrega molt les piles. Aquests quatre anys que vénen no hi haurà el fre de l’endeutament històric que arrossegàvem i es podran fer inversions per valor de 54 milions d’euros en quatre anys, i convertir la Tabacalera en el gran projecte de la ciutat de la Cultura. Per primer cop tenim un projecte compartit amb l’Estat i la Generalitat. Seran els quatre anys de la cultura.

Jaume Garcia / Mayo Lorda