Anton Monner és l’autor del llibre ‘El despoblament rural’. Foto: Sofia Cabanes (Aguaita.cat)
La gran inquietud que té Anton Monner (Gandesa, 1944) per la pèrdua de població dels pobles, l’ha portat a publicar el llibre El despoblament rural. En aquest, l’estudiós i cronista recull més de 40 entrevistes a personatges clau sobre el tema, a més d’una dotzena d’articles publicats en diversos mitjans de comunicació, molts útils per analitzar les causes, les conseqüències i les possibles solucions que caldria aplicar-hi.
Monner no dubta en atribuir als polítics la responsabilitat d’aturar aquesta amenaça amb una legislació efectiva i urgent. El llibre es presenta aquest dimecres, a El Círcol, a les 7 de la tarda.
– Com ha sorgit aquesta sensibilitat seva pel despoblament rural i per escriure aquest llibre? Segur que hi influeix la seva relació amb la Terra Alta.
– Sí. A la Terra Alta hi ha una diferència tremenda entre Gandesa i la resta dels pobles de la comarca. Tots perden població, excepte Horta de Sant Joan i Arnes, que tenen un turisme actiu, i la mateixa Gandesa, que és el centre comarcal. Tant és així que al principi del segle XX, a tota la comarca hi havia 25.000 habitants, i a Tarragona, 23.000. I ara, Tarragona en té 135.000 i nosaltres en tenim 12.000. La gent envelleix i la joventut marxa, aquest és el problema. I d’aquí ha sorgit la meva sensibilitat. Tots els alcaldes de la Terra Alta tenen el problema del despoblament rural i procuren revertir-lo des dels seus ajuntaments per reactivar l’economia. Moltes vegades, aquest és un problema derivat de la legislació de Barcelona o de Madrid, i és clar, si no troben sistemes per fer-hi front o no tenen els mètodes apropiats per aturar-lo, estan paralitzats. Els alcaldes estan a favor de revertir els problemes que tenen a la seva localitat.
– En el llibre parleu no únicament de la Terra Alta, sinó també d’altres llocs.
– Cert. És un problema de tot Catalunya, però sobretot de les comarques agrícoles. Des del Pirineu fins a l’Ebre, a tot arreu, hi ha pobles que perden població i l’espurna econòmica que havien tingut en anys anteriors. Hi tanquen oficines bancàries, la gent gran té problemes per anar al metge, no hi ha botigues per comprar queviures… Tot plegat és un problema molt greu que també repercuteix contra els caps de comarca, perquè si els petits municipis que envolten les capitals perden població, també hi ha menys activitat econòmica als caps de comarca, com és el cas de Reus o Tortosa.
– Parlem del despoblament rural a les Terres de l’Ebre, un territori amb recursos hídrics on es produeix i subministra electricitat a un gran nombre d’habitants. En canvi, en aquestes comarques hi ha mancances.
– És clar. A les Terres de l’Ebre, i a tot Catalunya en general, tenim dues zones molt diferenciades: la costa, que guanya població, amb l’autopista, el turisme actiu i les platges, i l’interior, on és molt difícil superar aquesta crisi tan grossa. Teníem una agricultura molt rica, però s’ha transformat totalment. Avui, hi ha grups voltors amb molt de capital que compren grans finques a Andalusia i a Extremadura. I és clar, a aquella gent produir un quilo d’olives els costa 10 cèntims, i, en canvi, el cost de produir un quilo d’olives a qui ho ha de fer manualment o a qui té els olivers diversificats en varietats es multiplica per quatre.
Això vol dir que la rendibilitat de les grans empreses agrícoles és molt bona, i, en canvi, la de les més petites no ho és. Això ha provocat un canvi estructural a tot arreu, sobretot als llocs on tenim minifundis, com la Terra Alta i els municipis del Baix Camp o el Baix Ebre. El problema és que com es vivia abans no es pot viure actualment, i per això hi ha aquesta dessincronització entre unes zones i les altres.
– Quines són les causes principals del despoblament? Als pobles hi ha poques oportunitats de treball, i la crida laboral de les ciutats no hi ajuda. Hi ha un cercle viciós?
– Evidentment. El problema que hi ha per reactivar l’economia local és que s’haurien de fer uns canvis legislatius molt importants, que és el que jo he estat pregonant i el que també m’han dit les persones que he entrevistat, prop de cinquanta, els testimonis de les quals reprodueixo al llibre. Resulta que com més pobres som, més pobres ens fem, i l’activitat va disminuint. Tenim pobles com Caseres que s’han quedat sense botigues, no tenen oficina bancària, no tenen res, i és clar, per a qualsevol cosa han de sortir fora. Abans tenien un ferrer, un constructor d’obres, estaven coberts pels serveis mínims, i ara, com més pobre es fa el poble, més gent en marxa, menys possibilitats hi ha de viure-hi. Llavors, per reactivar això, calen unes accions importants que jo esmento al llibre.
S’han de buscar solucions perquè la persona que vulgui anar a viure en un poble ho pugui fer còmodament, de la mateixa manera que es pot viure a Reus, Tarragona o Barcelona. Amb les diferències que hi ha, és clar, perquè no és el mateix una capital que un poble. Hi ha tants problemes que s’han de solucionar des de l’àmbit legislatiu que són inacabables.
Posem, per exemple, el cas d’un pastor que es vol instal·lar en un poble com Caseres, que tenia 400 habitants i escaig fa cinquanta anys i que ara en té 170. L’Ajuntament li ha arreglat tots els problemes, Agricultura li ha donat la subvenció per comprar les ovelles, ho té tot solucionat, i resulta que s’ha d’instal·lar en un corral de bestiar a 950 metres i li deneguen la possibilitat perquè ha d’estar a 1.000 metres del poble. Si és un poble que està perdent habitants continuadament, per 50 metres hem de perdre una oportunitat? O posem l’exemple de l’hotel que s’havia de construir a Benifallet, al costat del riu, una cosa preciosa. L’hotel estava plantejat amb molts milions d’inversió per fer-hi camps de tennis, però resulta que Urbanisme va dir que només s’hi podien construir 25 habitacions i l’inversor n’havia de fer 170. Doncs bé, aquella inversió, que hauria creat 200 llocs de treball a les comarques de l’Ebre, no es va fer.
És com els plans d’espais d’interès natural (PEIN): si algú es vol fer una casa rural en algun lloc, potser no se la pot fer perquè l’espai forma part d’un PEIN, i, en canvi, és un lloc que necessita una casa rural perquè la gent pugui tenir una assistència per poder menjar o de telèfon. Hi ha tantes incongruències des de l’Administració que si no s’adona que ha d’afavorir els pobles, és impossible tirar endavant. Jo explico al llibre que en el tema de l’urbanisme hi hauria d’haver unes comissions comarcals amb una certa influència sobre les intercomarcals; en aquest cas, les que hi ha a Tarragona i a les Terres de l’Ebre. No pot ser que els senyors que s’ho miren des del seu despatx no entenguin aquest problema; per tant, s’ha de legislar des de la base per afavorir els pobles en tots els sentits.
– Què en pensa, de la implantació dels aerogeneradors al territori?
– Els aerogeneradors s’han instal·lat a la Terra Alta, com s’instal·len en la majoria de poblacions de “territoris pobres”, perquè vendre’ls és relativament fàcil. Hi ha poblacions com Vilalba dels Arcs, per exemple, on és molt fàcil vendre’ls perquè gairebé els han triplicat el pressupost municipal. També hi ha pagesos que han rebut diners, ja que els han comprat el terreny on s’han instal·lat els molins o per on ha passat l’estructura, i és clar, resulta que els ha anat molt bé. Però el problema és que aquests diners no reverteixen en la creació de riquesa col·lectiva per al municipi, en la reactivació de l’economia municipal.
– La pandèmia ha provocat que hi hagi persones que han anat als pobles. Cal tenir en compte el petit percentatge de gent que deixa la ciutat per anar al món rural.
– Aquest ha estat un fet molt significatiu que ens ha fet obrir els ulls, però li explico el problema amb què ens hem trobat. Per exemple, a Gandesa, on teníem pisos sobrants perquè l’Ajuntament n’havia construït de protecció oficial, on hi ha un gran empresari que té uns vuitanta pisos construïts a càrrec seu i on els preus són relativament econòmics, hi han vingut moltes famílies. Tant és així que només a Gandesa han arribat quaranta famílies noves, moltes de les quals procedents de Barcelona perquè allà no podien fer front al lloguer. Avui formen part de la comunitat, molts ja treballen, si bé també és veritat que alguns han d’anar a Càritas a buscar menjar cada setmana, però aquesta gent ja quedarà establerta a Gandesa per a tota la vida, i això és molt important.
Ara bé, aquí hi ha una incongruència: trobem pobles petits que perden habitants cada dia, on les cases són de gent que ha marxat a Barcelona i que les mantenen per a quan ve l’estiu, però on si algú necessita una casa per rehabilitar-la, no la troba perquè estan en tan mal estat que no hi ha possibilitats de rehabilitar-les. El problema que tenim és que si en els pobles petits no es crea un sistema legislatiu que afavoreixi la reconstrucció dels barris més degradats, acabaran caient tots. Els polítics s’ho miren des del punt de vista de Barcelona i les grans ciutats, però quan rasques el tema del despoblament rural veus que aquesta gent dorm a la palla. Les legislacions es fan des d’un sistema totalment equivocat, i vet aquí que això s’ha d’arreglar d’alguna manera o altra, perquè s’està perdent un patrimoni extraordinari, el dels pobles petits, que donaven feina; un ambient cultural, social i econòmic a la zona que ara s’està perdent.
Fixi’s vostè que fins i tot casals que funcionaven, cinemes, centres culturals, tot això està desapareixent. I per què desapareix? Perquè la gent preparada marxa dels pobles petits. A Reus i Tarragona només s’hi queda el 40-50 % dels estudiants universitaris; a Tortosa, el 70-80 %, però als pobles petits, el 100 % dels que han estudiat una carrera marxen del poble. Llavors, tenim uns ajuntaments en els quals hi ha molt pocs universitaris, i la societat ho nota en tots els sentits perquè es perd qualitat cultural i instructiva.
El problema del despoblament rural és greu, i només es pot arreglar des d’una legislació del Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats. El problema és que els polítics només pensen en els seus vots, i els vots els tenen a les capitals. I encara una altra qüestió: quan un polític d’un poble com Falset o Gandesa arriba al Parlament, no pot manar perquè té a sobre els que realment manen.
– Creu que encara hi ha forma de salvar aquestes zones rurals?
– Cal que sobretot els polítics se sensibilitzin en relació amb aquest problema. Un exemple: avui llegia un article de Damià Calvet en què parla d’una tercera pista a l’aeroport de Barcelona. Potser sí que és necessària, però no hi ha un aeroport a Reus, un altre a Girona i un altre a Lleida? Per què cal concentrar-ho tot a Barcelona i no donar més vida a aquests altres aeroports? Aquí el peix gros es menja el petit. I quan parlem de l’estació intermodal de Reus, que és una necessitat absoluta? Si s’obliden de Girona o de Reus, que és una de les capitals més dinàmiques del sud de Catalunya, com no s’han d’oblidar d’un poble de 300 habitants? El fonament de la qüestió és crear llocs de treball i donar vida als pobles, però d’això no se’n parla.
‘Marià Arbonès – Reusdigital / GDDCT’
Equip de redacció
