“Això també ho fa el meu fill de tres anys!” o “això és una presa de pèl; és una aixecada de camisa!” o “Fer aquests quatre ratllots val tants diners?” Qui no ha escoltat mai unes frases semblants davant d’una obra d’art contemporani que no sigui figurativa? Vull fer especial èmfasi en el caràcter figuratiu de l’obra ja que ningú o gairebé ningú no pot negar que, en l’art, tot allò que és figuratiu, a primer cop d’ull, s’entén millor. Però què passa amb tota la resta d’art, el que en diem abstracte?
S’ha d’entendre que l’art contemporani no és una tasca senzilla d’entendre; de la mateixa manera que tampoc no ho va ser pels contemporanis de Miró, Picasso, Cuixart, Tàpies, Guinovart, Dalí o Van Gogh. Per arribar a comprendre’l, l’espectador s’ha de posar davant per davant de l’obra i afrontar-ne els obstacles que genera. En certa manera podem dir que l’art d’avui és problemàtic.
F. Xavier Fortuny Torres
Per un costat, existeix un rebuig social. Rebuig que neix a partir de la sensació d’estafa; de fer passar bou per bèstia grossa, i de descontrol dels paràmetres coneguts com artístics davant la contemplació d’una creació contemporània. En certa manera podem entendre que la nostra societat no acaba d’acceptar tot allò que representa l’evolució, el canvi dels mitjans de producció artístics i els seus resultats. Una societat que se sent més còmoda en les representacions reconeixibles del seu imaginari i que defuig de la interpel·lació que busca l’artista amb l’espectador.
En el meu entendre, penso que les obres d’art contemporani no són prou valorades pel gruix de la societat, fins al punt de mirar de fit a fit els intel·lectuals, que semblen ser atrets per obres d’art com més rares i estrambòtiques millor. És igual el missatge que vulguin transmetre, el cas és que l’obra en qüestió sigui la més original i la més abstracta de totes. Hem de tenir present que, des de sempre, ha existit una difícil relació entre art i societat ja que no sempre van juntes en qüestió d’avantguardes.
Però hem d’admetre que en l’art contemporani no tot s’hi val. De la mateixa manera que molta gent rebutja l’art evolucionat d’avui, hem de tenir present que no existeix només un únic art que es dóna en un lloc i en un temps determinat. N’hi ha molt, i són molts els factors que s’han de tenir en compte a l’hora de jutjar-lo. I dic no tot s’hi val perquè no tot el que es fa és vàlid. La prova del 9 d’això que dic serà quan, passades unes dècades, tornem a mirar les obres i llavors veurem què és el que ha quedat realment per a la posterioritat i què va ser la moda del moment. En relació amb aquest tema, penso que el creador, l’artista, ha de deixar-se portar per tot allò que sent en cada moment. És igual que els seus sentiments siguin agradables o no, el que realment ha d’importar és la capacitat i la intenció de transmetre missatges.
La capacitat de comunicar que té l’art. Capacitat que mai no falla. Davant d’una obra d’art, no basta només en observar-la; hem de saber escoltar-la i no hem d’estar encegats perquè sigui estèticament bonica o estigui -o no- de moda.
Però, si el que entenem per art canvia tan sovint i a més és un concepte molt subjectiu, jo m’atreveixo a qualificar l’art actual com allò que no és el que va ser, ni tan sols si el volem entendre en conceptes estètics i d’originalitat. Una obra d’art d’avui dia no es materialitza en la mateixa manera que ho feien els creadors del barroc, ni tampoc les tècniques són les mateixes. En aquest sentit, vull citar unes paraules d’Avelina Lésper, crítica d’art mexicana, quan diu: “L’art contemporani ha pervertit el sentit de la intel·ligència i la sensibilitat humana per a igualar-lo amb el que és kitsch i bonic. La cosa bonica no és bella, el kitsch és vulgaritat… cerquen decoració, aferrar-se al que és més digerit, comercialitzat i vendible de l’estètica fàcil de la botiga de regals, l’objecte rebutjable de consum massiu”.
Així, doncs, l’art contemporani és una presa de pèl que no val la pena que l’analitzem? Doncs, si és així, per què anem a museus i galeries si tot està desvirtuat i portat a la màxima vulgaritat? Són molts els entesos que defensen que l’art d’avui és com un estat gasós i volàtil que es basa en l’experiència, en les relacions provocades d’actituds i conceptes. La bellesa, la perfecció ho ha invalidat tot, des dels anuncis que porten els autobusos fins a les cremes facials que prometen l’eterna joventut. Així, doncs, aquesta penetració en tots els àmbits fa que la presència artística es vegi minvada per la seva incapacitat de distinció.
Ernst Gombrich, expert en sociologia de l’art, en la seva Història de l’Art, afirma que l’art, tal com l’entenem, no existeix. Existeixen els artistes. Penso que això és prou veritat i, en certa manera, vindria a donar l’alto a tant fer passar bou per bèstia grossa que pateix el món de l’art. Personalment, sóc dels qui opina que, des de fa temps, tant la pintura com l’escultura estan ferides de mort. A dins de l’art contemporani s’hi amaguen falsos artistes, gent sense escrúpols, que ens volen aixecar la camisa. Les creacions d’aquests falsos artistes no es poden entendre pas com expressions d’avantguarda, sinó que obeeixen a qüestions d’estètica i de mercat.
L’obra d’art, per definició, està sotmesa al corrent artístic del moment del qual és concebuda. Ha de ser original i a la vegada ha de tenir una gran qualitat plàstica. Això no vol dir pas que hagi de ser estètica per força, no, no cal. La creació de l’artista ha de ser excel·lent en el seu estil i que, a la vegada, faci una aportació sòlida al desenvolupament i al progrés de l’art.
I hi ha qui es pregunta: així tot pot ser considerat art? Doncs, jo m’atreviria a dir rotundament que sí, però, sempre tenint present que sigui contrari a una cosa feta anteriorment. La titularitat d’art es concedeix en tot allò que tingui la consideració d’insòlit. L’art modern fa una apel·lació cap el futur, ben al contrari del que és l’art acadèmic que té la mirada posada cap al passat. Però com podem distingir què és i el que no és art contemporani? Doncs bé, els espectadors han de tenir una opinió crítica i aconseguir interpretar l’objecte en qüestió. L’espectador, quan contempli l’obra, ha de ser capaç de formar-se una opinió crítica, analitzar-la i aconseguir interpretar-la; en definitiva, ha de deixar de ser part del públic per intervenir en el procés de creació, d’emocinar-se amb ella i qüestionar-se i formar-se una opinió del que ha vist. Hem de pensar que qui té la clau de la peça d’art sempre és l’espectador.
Al concepte art, penso que li pot passar el mateix que al concepte de realitat o de veritat. Per què dic això? Doncs, perquè algú em pot dir què és la realitat? Què és la veritat? Ningú no ho pot dir exactament. Jo en tinc un concepte, tu en tindràs un altre i aquell grup de persones, un altre. Així, doncs, existeix la realitat?
De la mateixa manera, si preguntem a la gent: Què és l’art? Ningú no ho sabrà respondre. No obstant això, sabem que és una cosa subjectiva i sotmesa al mercat. Els artistes augmenten la seva cotització quan una obra seva, en subhasta, es ven per més diner del que es va adquirir. Moltes vegades per una tela blanca amb un punt negre al mig es pot arribar a pagar milers d’euros només pel fet de tenir una crítica favorable de l’autor. Per altra banda, altres creacions, per molt més elaborades que puguin estar, no seran mai considerades art. Hem de ser plenament conscients que, avui dia, el que fa apujar el valor de l’art és el que diuen els crítics de l’obra. Això és així, ens agradi o no.
Entenc que els criteris per qualificar una obra d’art són tan diversos com capriciosos com ho som tots nosaltres. És més, jo diria que fins i tot l’art està massa influït pel temps i per la moda. El que avui considerem horrorós d’aquí deu anys pot deixar extasiats els crítics, i a la inversa. Gargots d’arreu del món són joies artístiques. En el món de l’art, com passa amb el vi, per saber si una obra és bona o dolenta s’ha de saber esperar. El temps ho posa tot al seu lloc.
Per acabar i resumint: L’art dolent és tot allò que s’allunya gairebé de totes les variables constituents de la seva definició objectiva. L’art dolent comunica ineficaçment, utilitza tècniques a mitges, representa la realitat a mitges i compon de forma maldestre. En aquest sentit Ayn Rand, filòsofa russa, afirma que, pel fet de ser una recreació de la realitat, un objecte d’art ha de ser representatiu, la llibertat de l’estilització està limitada per la seva intel·ligibilitat, si no és intel·ligible deixa de ser art. A partir d’aquí vull fer una reflexió: ¿Podria ser, doncs, aquesta la variable que l’art modern, l’art contemporani s’ha proposat eradicar?
Un artista pot tenir tot el dret del món a expressar una visió irracional i perversa del món, de la vida, tenir pànic existencial, tenir fòbies, pot odiar i tenir llàstima i al mateix temps, fins i tot un gran sentit de culpabilitat com ha estat el cas de molts artistes; però tot això no pot ser mai en detriment de llegibilitat en el seu llenguatge comunicatiu. Un artista ha de donar tot allò d’autenticitat, no pot falcejar la seva obra. Si ho fa, les seves creacions seran simplement objectes de decoració, mai obres d’art.
F. Xavier Fortuny Torres
Equip de redacció
