‘Carmen la de Ronda, ‘Veracruz, ‘La cruz de hierro’, del gran Samp Peckinpah,… i desenes de cartells cinematogràfics més, i aquelles clàssiques fotografies d’un color mig sèpia que anunciaven algunes escenes de les pel·lícules. Tot això es pot veure al Centre Recreatiu de Vilallonga en una exposició molt emotiva que repassa els 50 anys de cinema pràcticament ininterromput que ha viscut la població de la mà del Centre Recreatiu.
Ha estat un treball de recuperació de la memòria obra de l’arxivera municipal, Carme Puyol, i gràcies al desbordant fonts d’un dels grans amants del cinema de la comarca, en Josep Maria Vallès. La sala de projecció del Centre Recreatiu és un museu vivent: recorda poderosament la sala de la pel·lícula ‘Cinema Paradiso’ i Josep Maria Vallès exerceix el paper d”Alfredo’, el projector de les pel·lícules que li ensenya el setè art a un marrec anomenat ‘Salvatore’.
L’exposició ha anat precedida d’una conferència que ha estat un veritable luxe: el conegut col·leccionista i expert en cinema Paco Baena ha exposat la història dels programes de mà des dels seus inicis fins als anys 60, acompanyat d’un power point on es mostraven les petites obres mestres que s’executaven amb la sana pretensió d’atreure el públic. “El cinema va néixer com un espectacle de barraca, previsiblement efímer, desprestigiat, en què els grans actors del món del teatre no en volien saber res”, recordava Baena. Després tot canviaria radicalment. Ni de barraca, ni efímer, ni desprestigiat.
Per la pantalla desfilaven programes de pel·lícules de culte de Murnau, il·lustracions dels grans autors espanyols, Josep Renau, Rafael de Penagos i Ruano Llopis i els seus toros, programes en format postal i un que era un puzzle i l’espectador havia de recomposar-lo per entendre’l.
La màgia del cinema s’ha apoderat de Vilallonga. El Centre Recreatiu va obrir el febrer de 1964 i el febrer d’enguany tornava a reposar la mateixa pel·lícula que fa 40 anys, ‘Fanny’, recordava l’alcalde, Xavier Armengol, en la presentació de la mostra.
L’arxivera Carme Puyol rememorava, al seu torn, que els inicis del cinema a Vilallonga es remunten a 1922, quan un empresari local, Pere Torres, hi va apostar. El cinema era aleshores mut. Veient que hi havia demanda, el 1928 va decidir llogar un local específic només per a projeccions de cinema de cap de setmana.
Temps després vindria el cinema del Centre Recreatiu. I fins i tot, durant tres anys (1964-67) hi van coincidir dos cinemes. La sala del Centre Recreatiu va funcionar des del 1964 i fins al 1990, quan l’entitat ja no se’n podia fer càrrec i l’Ajuntament va decidir fer-ho per evitar el seu tancament. Ara com ara, l’Ajuntament “ha assumit la gestió i manteniment”, recordava l’alcalde. Sortosament, el ‘Cinema Paradiso’ de Vilallonga només va restar tancat uns mesos.
Que no acabi com a la pel·lícula, essent enderrocat, és la tasca encomenada a tots. Com deia Paco Baena, “és sorprenent que un poble de dos mil habitants tingui un cinema obert”.
J. Garcia